03.

510 - SISTEMA CONSTITUCIONAL ESPANYOL

Semestre setembre 2023 - gener 2024 Mòdul 1

Solucions Prova d’Avaluació Continuada – SOLPAC 1

SOLUCIONARI DE LA PAC 1

I. PART TEÒRICA

TRAMESA DE VÍDEO. Llegeix amb atenció el mòdul 1 i, partint del que s'hi explica i amb tota
la informació complementària que consideris convenient, estudia els diferents models de
justícia constitucional que hi ha en dret comparat. Elegeix-ne un, aquell que tu consideris
millor o que presenta més avantatges respecte als altres. Explica succintament els motius
de la teva elecció, identifica les principals característiques del model elegit, i compara’l amb
els altres models de justícia constitucional que hi ha en dret comparat.

En l’avaluació d’aquesta exposició oral, tramesa a través de la gravació d’un vídeo, es prendrà en
consideració la capacitat de síntesi i claredat a l’hora d’explicar els continguts, així com la no
dependència de la lectura. També la capacitat de l’alumnat d’estructurar el discurs; gestionar el
control del temps; l’ús correcte de la terminologia jurídica i l’eficàcia de la comunicació, tant la
verbal com també la no verbal o gestual.

En el que concerneix els continguts, cal que l’estudiant sigui capaç d’identificar els diferents
models de justícia constitucional que hi ha en dret comparat, i elegir-ne un d’ells, el de la
seva preferència, bo i argumentant jurídicament els motius de la seva elecció. Es valorarà la
capacitat d’explicar de manera clara i concisa, les principals característiques del model elegit i
posar-lo en relació amb els altres models de justícia constitucional que hi ha en dret comparat. Més
concretament, prendre en consideració, en la revisió comparada, els tres models originaris (el
sistema nord-americà o model difús de justícia constitucional; el sistema europeu o model
concentrat de justícia constitucional; i el sistema francès o model de control polític) i també,
els derivats (el model mixt nascut de la fusió d’altres sistemes i el model dual o paral·lel). Es
valorarà especialment que l’alumne sigui capaç d’identificar semblances i diferències entre aquests
diferents models, bo i posant en valor els avantatges del model de justícia constitucional que hagi
elegit.

Per una ampliació sobre els diferents models de justícia constitucional que hi ha en dret comparat i
les seves característiques definitòries, vegeu especialment l’epígraf 4.3 del Mòdul 1, intitulat “Les
garanties de la supremacia normativa de la Constitució. Els models originaris i derivats de justícia
constitucional”.

2. COMENTARI DE TEXT

L’obra “El Federalista” (Federalist Papers), escrita per Alexander Hamilton, James Madison i
John Jay entre octubre de 1787 i maig de 1788 és considerada una de les obres de teoria
política més influents dels EUA i el món. Amb el temps s’ha erigit en un clàssic del
pensament polític, un dels textos històrics més rellevants del constitucionalisme. Thomas
 SISTEMA CONSTITUCIONAL ESPANYOL

PAC 1

Jefferson va qualificar l’obra com “el millor comentari sobre els principis de govern que mai
s’ha escrit”.

Documenteu-vos sobre l’obra i els seus autors. Seguidament llegiu el fragment que es
transcriu a continuació, del seu capítol núm. 78 escrit per Alexander Hamilton, i responeu a
les següents preguntes:

“Perquè estic d’acord que «no hi ha llibertat si el poder de jutjar no està separat dels poders
legislatiu i executiu» (...) Cap acte legislatiu contrari a la Constitució, doncs, no pot ésser vàlid.
Negar-ho equivaldria a afirmar que el delegat és superior a qui li delega, que el servidor està
per damunt de l’amo, que els representants del poble són superiors al poble mateix (...) La
interpretació de les lleis és l’àmbit adequat i peculiar dels tribunals. Una constitució és de fet, i
així l’han de considerar els jutges, una llei fonamental. Els pertoca a ells, doncs, determinar-ne
el significat, i també el de qualsevol llei particular que procedeixi de l’òrgan legislatiu. Si es
produís una discrepància irreconciliable entre tots dos, cal preferir, és clar, el que té l’obligació i
la validesa superiors; o, en altres paraules, cal preferir la Constitució a la llei, la intenció del
poble a la intenció dels seus agents. Aquesta conclusió tampoc no suposa de cap manera una
superioritat de la branca judicial respecte al legislatiu. Només suposa que el poder del poble és
superior a tots dos, i que quan la voluntat de l’assemblea legislativa, declarada a les lleis,
s’oposa a la del poble, declarada a la Constitució, els jutges s’han de regir per la darrera i no
per la primera. Han de regular les decisions en virtut de les lleis fonamentals i no per les que no
ho són”.

1. Expliqueu, en les vostres pròpies paraules, els principis que defensa

Hamilton al fragment transcrit. Continuen vigents? Argumenteu
jurídicament la resposta.

Bàsicament, al fragment transcrit Halmilton defensa el principi de separació de poders, la

supremacia de la Constitució i el paper de garant d’aquesta supremacia que han d’assumir els
jutges en la interpretació de la Constitució, amb l’objectiu de garantir un catàleg de drets i
llibertats a la ciutadania. En l’avaluació d’aquesta pregunta es prendrà especialment en
consideració la capacitat de l’alumnat de posar en context històric aquests principis, actualment
vigents, en els termes argumentats al fragment transcrit.

En el que concerneix singularment al principi de separació de poders, és del cas subratllar que al
llarg de l’obra El Federalista, en la caracterització que es fa del poder judicial, la identificació dels
tres poders clàssics i la referència a la teoria de Montesquieu, s’evidencia clarament la defensa del
principi de separació de poders. Al fragment transcrit, Hamilton explicita que està d’acord que «no
hi ha llibertat si el poder de jutjar no està separat dels poders legislatiu i executiu». Val a dir que, al
llarg de l’obra, el poder legislatiu el caracteritzarà com la voluntat (“will”), entesa aquesta com la
capacitat d’aprovar normes (regular drets i llibertats i disposar de la caixa, dels diners). El poder
executiu el caracteritza com la força (“sword”), és a dir, té a les seves mans l’aparell coactiu (forces
i cossos de seguretat i l’exèrcit). Pel que fa al poder judicial, Hamilton el qualifica com la raó
(“reason”), és a dir, decideix per la seva capacitat de motivació i raonament en les decisions
judicials. Bo i encomanant el control de constitucionalitat als jutges es garanteix un límit als altres
poders. Hamilton defensa una separació de poders dinàmica, coneguda com checks and
balances. Amb això es vol dir que Hamilton està pensant no tant en una separació estricta de
funcions entre els tres poders, sinó més aviat en un control mutu entre ells per assegurar un
equilibri i evitar l’abús del poder. Precisament, la justícia constitucional en mans del poder judicial
s’erigeix com un dels controls existents en aquesta idea de checks and balances.

2
Semestre setembre 2023 – gener 2024
 SISTEMA CONSTITUCIONAL ESPANYOL

PAC 1

Igualment, es valorarà la capacitat de l’alumnat de posar en context la defensa que fa Hamilton

del principi de supremacia normativa de la Constitució. Recordem que la concepció de la
superioritat normativa de la constitució s’erigeix en un dels fonaments ideològics del
constitucionalisme. La idea d’una llei fonamental, primària, de la qual deriven la resta de normes, i
per tant, que ocupa una posició preeminent dins el sistema de fonts del dret, es troba ja explicitada
al primer constitucionalisme històric dels EUA, en els termes que posa de manifest el fragment
transcrit. Es defensarà la idea de Constitució com a norma suprema, perquè si la constitució
estableix les condicions formals i materials de validesa de les normes inferiors, és lògic i necessari
que s’articulin mecanismes per corregir aquelles normes que es dicten incomplint aquestes
condicions de validesa. En aquest sentit, els diferents sistemes de justícia constitucional que es
garanteixen en l’escenari del dret comparat, encara avui responen a aquests plantejaments i troben
el seu fonament en el caràcter suprem de la Constitució. Altrament dit, l’existència de la justícia
constitucional exigeix, com un pressupòsit previ encara avui, la supremacia normativa de la
Constitució. Aquests principis continuen, doncs, vigents. De fet, la supremacia constitucional és un
dels atributs de les constitucions contemporànies i és clau per assegurar la finalitat limitadora del
poder del constitucionalisme. Per supremacia constitucional entenem que les normes
constitucionals es troben a la cúspide de la piràmide normativa, és a dir, és troben per sobre de
totes les altres normes (infraconstitucionals, i en especial de les normes amb rang de llei) i
aquestes es subordinen jeràrquicament a ella. Aquest fet comporta que qualsevol contradicció entre
les normes constitucionals i les normes infraconstitucionals es resolgui amb l’aplicació preferent de
la norma constitucional. La supremacia constitucional permet la funció limitadora del
constitucionalisme ja que tota l’activitat i producció normativa dels poders constituïts (poder
legislatiu i executiu) s’ha de sotmetre a la Constitució. Així, especialment la llei com a producte
principal del principi democràtic i aprovada pel Parlament, queda supeditada a les normes
constitucionals. També cal dir que la supremacia constitucional comporta que el poder judicial
estigui sotmès a les normes constitucionals i, sobretot, és el poder que es converteix en garant de
la supremacia. En el model de justícia constitucional difús nord-americà tots els jutges estan
habilitats per inaplicar normes infraconstitucionales contràries a la Constitució, en canvi, en el
model europeu, els jutges només poden inaplicar i anul·lar normes amb rang reglamentari, sense
rang de llei, aquestes últimes queden en mans dels tribunals constitucionals. Val a dir que la
supremacia constitucional ha estat un principi no uniforme en les diverses experiències
constitucionals. Es pot dir que està present des de l’inici, com a característica definidora, en el
constitucionalisme nord-americà, en els termes que posa de manifest el fragment transcrit de l’obra
El Federalista. En canvi, el constitucionalisme francès no adoptarà la supremacia constitucional fins
el segle XX, ja que fins aquell moment les constitucions foren enteses com més programàtiques i
orientadores, amb la llei com epicentre del sistema.

Complementàriament, la Constitució és garantia de la limitació dels poders de l’Estat i del respecte

dels drets fonamentals. La legitimitat del sistema constitucional reposa en la translació de poder
que hi ha del poble als representants per mitjà de l’acord d’aquest poble mitjançant l’acte
constituent. D’altra part, s’afirma que les Constitucions limiten i racionalitzen els poders de l’Estat
perquè defineixen les competències de l’estat i atribueix les competències fonamentals a cadascun
dels poders públics, els procediments per a prendre decisions, les relacions entre ells i els seus
controls. Aquesta funció limitadora dels poders estatals també contribueix a reforçar la legitimació
de l’estat perquè, des del punt de vista del liberalisme democràtic, l’objectiu últim de l’estat és la
protecció dels drets fonamentals i un dels mitjans per a aconseguir-ho és la divisió i limitació dels
poders per tal que uns controlin els altres.

Per una ampliació, vegeu l’epígraf 4.1 del mòdul 1, intitulat “Concepte, contingut i funcions de la
Constitució”. Igualment, vegeu també l’epígraf 3.2.4 intitulat “La concepció de la superioritat
normativa de la Constitució” dins l’epígraf 3.2 rubricat “Fonaments ideològics del
constitucionalisme” del Mòdul didàctic 1.

3
Semestre setembre 2023 – gener 2024
 SISTEMA CONSTITUCIONAL ESPANYOL

PAC 1

2. Aquesta obra és considerada un dels primers textos defensors de la

justícia constitucional, i s’avançarà a l’argumentació que, anys més
tard, es deplegarà a la cèlebre sentència del jutge Marshall a Marbury v.
Madison. Per què? Argumenteu-ho jurídicament.

El capítol 78 de l’obra El Federalista s’avança parcialment a l’argumentació del jutge Marshall a

Marbury v. Madison bo i considerant-se un dels primers textos defensors de la justícia
constitucional. Alexander Hamilton utilitza la clàssica distinció entre poder constituent i poder
constituït (sense anomenar-la així) per defensar la capacitat dels jutges de controlar la
constitucionalitat de les lleis. En efecte, per Hamilton la Constitució és el poder delegant, i per
consegüent els poders delegats, inclòs el poder legislatiu, no poden anar en contra del poder
delegant. Així, Hamilton està defensant la supremacia constitucional com atribut de la Constitució i
la necessitat que es supeditin tots els poders constituïts (vegeu resposta a la pregunta anterior).
Així mateix, el poder judicial es situa de manera natural com a garant de la supremacia
constitucional ja que és la seva tasca habitual interpretar i aplicar normes, i les normes
constitucionals són normes supremes de l’ordenament jurídic. Així, el poder judicial té un estatus
especial, intermediari entre el poder constituent i el poder constituït, i l’únic que està fent, quan
inaplica una norma infraconstitucional per ser contrària a la Constitució, és imposar la voluntat del
poder constituent, que és superior. Val a dir que les crítiques a aquesta argumentació de Hamilton
han sigut recurrents en el constitucionalisme.

En l’avaluació d’aquesta pregunta es prendrà especialment en consideració la capacitat

argumentativa de l’alumnat, i la revisió de la doctrina desplegada a la cèlebre sentència del jutge
Marshall Marbury v. Madison, bo i projectant-la a les tesis defensades a finals del segle XVIII per
Hamilton a l’obra El Federalista.

II. PART PRÀCTICA

Documenteu-vos sobre els conceptes sobirania i estat a la llum de la jurisprudència del

Tribunal Constitucional. Seguidament, llegiu el fragment que es transcriu a continuació de la
Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, publicada al BOE núm. 172 de
16 de juliol, i contesteu les preguntes, bo i argumentant jurídicament les respostes.

“El término «nación» es extraordinariamente proteico en razón de los muy distintos

contextos en los que acostumbra a desenvolverse como una categoría conceptual
perfectamente acabada y definida, dotada en cada uno de ellos de un significado propio e
intransferible. De la nación puede, en efecto, hablarse como una realidad cultural, histórica,
lingüística, sociológica y hasta religiosa. Pero la nación que aquí importa es única y
exclusivamente la nación en sentido jurídico-constitucional. Y en ese específico sentido la
Constitución no conoce otra que la Nación española, con cuya mención arranca su preámbulo,
en la que la Constitución se fundamenta (art. 2 CE) y con la que se cualifica expresamente la
soberanía que, ejercida por el pueblo español como su único titular reconocido (art. 1.2), se ha
manifestado como voluntad constituyente en los preceptos positivos de la Constitución
Española” (F.J. 12)

1. Definiu el concepte sobirania. Identifiqueu qui és titular de la sobirania, segons la

Constitució espanyola. Les Comunitats autònomes són titulars de sobirania?
Argumenteu jurídicament la resposta tenint en compte la jurisprudència
constitucional.

4
Semestre setembre 2023 – gener 2024
 SISTEMA CONSTITUCIONAL ESPANYOL

PAC 1

El concepte “sobirania” ve definit, succintament, a l’epígraf 2.2.2 del mòdul 1 intitulat “El poder
sobirà”. Genèricament, pot definir-se com aquella qualitat del poder polític de l’estat, o si escau
d’un organisme, que no està sotmès a cap altre poder. Des d’un enfoc històric, l’antiga
concepció teocràtica del poder feia residir la sobirania en Déu, de qui la rebien, per delegació,
els governants. Autors com Jean Bodin n’expressarà la formulació clàssica i en el marc de la
monarquia absoluta explicitarà que el monarca tenia el poder suprem sobre tots els súbdits amb
l’única limitació de les lleis divines i de la natura. Hobbes reflexionarà també amb mestratge
entorn a la noció de sobirania i presentarà el monarca com a única font de poder. En les
revolucions liberals, autors com Rousseau defensaran el concepte de sobirania popular, bo i
afirmant que la sobirania resideix en el poble que, en virtut del contracte social, l’atorga als
governants. Sièyes formularà, per la seva part, el concepte de sobirania nacional. Més enllà de
les aportacions dels grans clàssics del pensament polític en la formulació dogmàtica del
concepte, com s’assenyala al mòdul 1 de l’assignatura, la noció admet una doble accepció,
segons si ens fixem en la seva expressió cap a l’exterior o cap a l’interior. En la dimensió en
sentit exterior, sobirania significa que el poder estatal no està jurídicament subordinat a cap
altra comunitat política i, per consegüent, es pot entendre com a sinònim d’independència
jurídica en l’àmbit internacional. En la seva dimensió interna, sobirania pot definir-se com el
poder jurídicament suprem sobre tots els altres poders que existeixin a l’interior de les seves
fronteres, i per tant, jurídicament suprem també sobre la ciutadania, en el sentit que és un poder
que es considera amb la capacitat d’imposar unilateralment deures a tots els ciutadans amb la
potestat exclusiva i excloent de recórrer, si escau, a l’ús de la força. Aquesta breu aproximació
conceptual la podeu trobar ampliada al mòdul didàctic 1, quan identifica el poder sobirà com un
dels elements constitutius de l’estat.

En qualsevol cas, a l’empara de l’article 1.2 de la Constitució espanyola de 1978, la sobirania

nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat. Així doncs,
segons el Tribunal Constitucional, les Comunitats autònomes no són titulars de sobirania,
concepte que no s’ha de confondre amb el d’autonomia política i que s’estudiarà en un altre
mòdul del curs. Així ho ha avalat la jurisprudència constitucional, quan ha conclòs que
“autonomia no és sobirania” (vegeu per totes STC 4/1981, de 2 de febrer; STC 100/1984, de 8
de novembre; STC 31/2010 de 28 de juny; STC 42/2014, de 25 de març o, per totes, STC
136/2018, de 13 de desembre). El Tribunal Constitucional explicitarà textualment que les
previsions de l’article 1.2 de la Constitució, quan proclama que la sobirania nacional resideix en
el poble espanyol del qual emanen els poders de l’Estat, el precepte institueix, en paraules del
Tribunal, la “base de todo nuestro ordenamiento jurídico” (STC 6/1981, FJ 3), atribuye, por
tanto, con carácter exclusivo la titularidad de la soberanía nacional al pueblo español, unidad
ideal de imputación del poder constituyente y, como tal, fundamento de la Constitución y del
Ordenamiento jurídico y origen de cualquier poder político (SSTC 12/2008, FJ 4; 13/2009, FJ
16; 31/2010, FJ 12). Si en el actual ordenamiento constitucional solo el pueblo español es
soberano, y lo es de manera exclusiva e indivisible, a ningún otro sujeto u órgano del Estado o
a ninguna fracción de ese pueblo puede un poder público atribuirle la cualidad de soberano. Un
acto de este poder que afirme la condición de “sujeto jurídico” de soberanía como atributo del
pueblo de una Comunidad Autónoma no puede dejar de suponer la simultánea negación de la
soberanía nacional que, conforme a la Constitución, reside únicamente en el conjunto del
pueblo español. Por ello, no cabe atribuir su titularidad a ninguna fracción o parte del mismo”
(vegeu FJ 3 de la STC 42/2014, de 25 de març).

2. Per què s’afirma que el poder sobirà és un element constitutiu de l’Estat? Els
conceptes Estat i Nació són polisèmics? Com els interpreta el Tribunal Constitucional
a la sentència transcrita? Argumenteu jurídicament les respostes.

5
Semestre setembre 2023 – gener 2024
 SISTEMA CONSTITUCIONAL ESPANYOL

PAC 1

Els conceptes “Estat” i “Nació” són polisèmics, és a dir, admeten diferents accepcions
depenent del context en què s’utilitzen. En el que concerneix singularment al concepte “Estat”,
una primera accepció designa un grup social jurídicament organitzat, format per una
comunitat estable de persones, assentada en un territori i que compta amb un poder
sobirà que ostenta el monopoli de la coacció física legítima i el reconeixement del Dret.
Segonament, s’utilitza també per a designar, en un sentit més restringit, el poder sobirà
entès com aquell conjunt d’òrgans (Govern, Parlament, Tribunals, entre d’altres) que
constitueixen l’aparell de govern al qual està subjecte un grup social. Finalment, en el marc
d’Estats que compten amb diferents nivells de descentralització político-territorial, l’expressió
“Estat” s’empra per a designar un concepte encara més restringit, limitat a una part de
l’aparell de govern, això és, els òrgans generals que estenen les seves competències sobre
tot el territori de l’Estat i que es contraposen amb els òrgans de govern autonòmics, regionals o
locals.

Distingim quatre elements constitutius bàsics. Primerament, l’existència d’un ordenament

jurídic estatal. Aquest ordenament jurídic constitueix l’Estat perquè delimita els altres elements
constitutius: precisa el territori sobre el que s’estén el poder estatal; delimita el poble que està
subjecte a aquest poder i estableix l’aparell de govern. El segon element constitutiu és el
poder sobirà, que enllaça amb el concepte de sobirania. El tercer element constitutiu és el
poble, entès com comunitat humana delimitada jurídicament per l’existència d’un vincle jurídic
designat com nacionalitat o ciutadania. Finalment, el darrer element constitutiu l’integra el
territori, delimitat com l’àmbit geogràfic on l’estat exerceix les seves competències o,
emprant la definició de Kelsen, “l’àmbit de vigència d’un ordre jurídic” on exerceix la seva
sobirania.

Al fragment transcrit del fonament jurídic 12 de la sentència 31/2010, de 26 de juny, el Tribunal

Constitucional explicita aquest caràcter polisèmic dels termes. Adverteix que malgrat que el
concepte “Nació” és un concepte que té reconeguts diferents accepcions segons el context en
què és utilitzat, i que designa també “una realitat cultural, històrica, lingüística, sociològica o
religiosa”, en la terminologia emprada a l’articulat de la Constitució espanyola de 1978
s’identifica amb la noció d’Estat. Partint d’aquesta base, en aquest fonament de dret el Tribunal
Constitucional defineix el concepte nació en el sentit “jurídico-constitucional” i precisa que “en
ese específico sentido la Constitución no conoce otra que la Nación española, con cuya
mención arranca su preámbulo, en la que la Constitución se fundamenta (art. 2 CE) y con la
que se cualifica expresamente la soberanía que, ejercida por el pueblo español como su único
titular reconocido (art. 1.2), se ha manifestado como voluntad constituyente en los preceptos
positivos de la Constitución Española”.

En qualsevol cas, en l’avaluació d’aquesta pregunta es prendrà en consideració la capacitat de

l’estudiant per a definir aquests conceptes. Molt especialment la capacitat de revisar les seves
diferents accepcions i també la capacitat d’identificar i definir sintèticament els diferents
elements constitutius de l’Estat. Per una ampliació, vegeu especialment l’epígraf 2.1 i 2.2 del
mòdul 1, intitulats respectivament “El concepte d’Estat” i “Els elements constitutius de l’Estat”.

3. Per què s’afirma que el Tribunal Constitucional assumeix un paper garant de la

supremacia de la Constitució? Quin paper assumeix en la interpretació de la norma
suprema? Argumenteu jurídicament la resposta.

En el pla doctrinal, són diverses les expressions emprades a l’hora d’identificar i

classificar el conjunt d’instruments concebuts amb l’objectiu de garantir la supremacia

6
Semestre setembre 2023 – gener 2024
 SISTEMA CONSTITUCIONAL ESPANYOL

PAC 1

normativa de les constitucions. Des d’una aproximació més històrica, trobem que l’expressió
“defensa de la constitució” ha estat tradicionalment emprada per a designar mecanismes tan
diversos com els sistemes de control polític o jurisdiccional de les lleis per garantir-ne el
seu respecte al text constitucional (models derivats i originaris de justícia constitucional);
els procediments agreujats de reforma constitucional; el reconeixement d’una eficàcia
derogatòria de les Constitucions; o a tall d’exemple i per tots, la previsió dels estats
d’excepció per a donar resposta a crisis severes que amenacin l’ordre constitucional. En
qualsevol cas, tots aquests mecanismes s’han concebut amb l’objectiu de protegir la Constitució
en tant que norma superior i fonamentadora de l’ordenament jurídic, paràmetre de validesa tant
formal com material de les altres normes (norma normarum). Val a dir que, d’entre aquestes
garanties, ocupen un lloc preeminent els diferents models de justícia constitucional. De fet,
la pròpia existència de la justícia constitucional exigeix, com a pressupòsit previ, la
supremacia normativa de la constitució. Projectat al cas de la Constitució espanyola de
1978, la seva supremacia normativa es projecta en les previsions de l’article 9.1 (subjecció
dels ciutadans i poders públics a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic) i s’assegura,
primordialment, a través de dos mecanismes reglats a l’articulat de la pròpia norma: el Tribunal
Constitucional (Títol IX de la Constitució) i la rigidesa del seu procediment de reforma (Títol
X). Així doncs, partint d’aquesta base, el Tribunal Constitucional assumeix un paper garant de la
supremacia de la Constitució perquè s’erigeix en màxim intèrpret de la norma suprema, bo i
acomplint el catàleg de competències garantides a l’articulat de la L.O. 2/1979, de 3 d’octubre,
del Tribunal Constitucional. Per una ampliació, vegeu especialment l’epígraf 4.3 del mòdul 1,
intitulat “Les garanties de la supremacia normativa de la Constitució”. Vegeu, semblantment,
epígraf 2.2 del mòdul 2.

Val a dir que la jurisprudència constitucional desplega una important tasca interpretativa de la
Constitució i les lleis. Els tribunals constitucionals (als estats amb sistema concentrat de justícia
constitucional) o els tribunals suprems (als estats amb un sistema difús) s’erigeixen en
intèrprets suprems de les constitucions, tot i que no en els únics. Les seves declaracions
interpretatives a les sentències tenen gran valor perquè s’imposen a la resta de poders, també
al poder judicial ordinari. Per una ampliació, vegeu també especialment l’epígraf 4.4 del mòdul 1
intitulat “La interpretació de la constitució i de l’ordenament jurídic conforme a la constitució”.

III. DEBAT.

Us proposem reflexionar i debatre críticament entorn al procés de democratització del

constitucionalisme, amb perspectiva de gènere.

Documenteu-vos sobre la figura i obra de Olympe de Gouges (1748-1793). Reviseu el paper que
va assumir en la reivindicació de drets civils i polítics de les dones en el primer constitucionalisme
històric, bo i tenint present que la major part d’aquests drets, i molt especialment el dret de sufragi
femení, no es reconeixerà als textos constitucionals fins ben entrat el segle XX.

Per què s’afirma que el constitucionalisme no és, en els seus orígens, un moviment
democràtic? Quan es democratitza? Quin paper hi juga, en aquest procés de
democratització, el reconeixement de drets polítics a les dones que reivindica Olympe de
Gouges? Us proposem reflexionar-hi críticament en l’espai de debat de l’aula.

La participació a l’espai de debat de l’aula és voluntària. La revisió de la figura i obra de Olympe de

Gouges (1748-1793), una de les icones del feminisme en el primer constitucionalisme històric,
permet revisar críticament el procés de democratització del constitucionalisme en clau de gènere.

7
Semestre setembre 2023 – gener 2024
 SISTEMA CONSTITUCIONAL ESPANYOL

PAC 1

Cal tenir present que la majoria dels textos constitucionals del món no incorporen la definició
democràtica de l’Estat fins a començaments del segle XX i no serà fins a partir de la II Guerra
Mundial quan la clàusula es generalitza. De fet, serà a finals del segle XIX i principis del segle XX
quan es comencen a estendre, progressivament, els drets de participació política a amplis sectors
de la població. Per això s’afirma que, en els seus orígens, el constitucionalisme no incorpora el
principi democràtic.

Les primeres Constitucions de la història no es basen en principis democràtics perquè no

incorporen al seu articulat els drets polítics o bé es reconeixen només a determinades
persones, atenent a les rendes o a la posició social. Malgrat proclamar-se que la sobirania
resideix en la Nació, la Constitució esdevé un instrument al servei de la burgesia per accedir al
poder polític i a la direcció de l’Estat. En aquest context històric, sols es reconeixerà el sufragi
masculí censatari, que exclourà a la majoria de la població de l’exercici del dret de vot i del procés
polític. Olympe de Gouges (Montalban 1748 - Paris 1793) va ser autora de la Declaració dels
drets de la dona i la ciutadana, redactada l’any 1791 sobre el model de la Declaració dels drets
de l’home i el ciutadà de 1789. La declaració ha esdevingut una de les primeres propostes
jurídiques adreçades a garantir la igualtat de gènere, assegurar el reconeixement de drets civils i
polítics a les dones en el primer constitucionalisme històric.

Per una ampliació, vegeu especialment l’epígraf 3.3.1 del mòdul 1, intitulat “Els orígens del
constitucionalisme: Anglaterra, EUA i França”.

8
Semestre setembre 2023 – gener 2024