Dret

constitucional – APUNTS CLASSE

TEMA 2
(Correspondència amb les lliçons 1 i 2)
Organització de la Constitució

S’inicia amb el Preàmbul i després venen els 169 articles que estan agrupats en títols.
El primer títol es diu “Títol preliminar” i es introductori (art 1 - 9).
En primer lloc hi ha grans principis, referències simbòliques, etc.
Després ve el títol 1 sobre els Drets i Deures Fonamentals, on hi apareix la taula de drets i deures,
que és la primera cosa important que apareix a la Constitució. Aquest títol 1 va del article 10 fins
al 55.
Pel que fa al contingut és una taula de drets molt llarga i moderna, es fa difícil pensar quins drets
falten.

A partir d’aquí ja venen els títols que es dediquen a regular la informació:

El títol 2 és Corona (art. 56 - 65).
El tercer títol es sobre les Corts Generals (66 - 96) à dedicat al poder legislatiu
El títol 4 està dedicat al Govern i Administració (97 - 107) à dedicat al poder executiu
El títol 5 està dedicat a Les relacions entre Govern i Corts Generals (108 - 116) à posa èmfasi
en la idea de que el sistema polític que s’ha establert a Espanya és un sistema parlamentari, i
no presidencialista. Per exemple, EEUU és un exemple de democràcia presidencialista.
La gran diferència entre el model parlamentari i el presidencialista és:

Al model presidencialista té unes eleccions per designar el president i unes eleccions a part per
designar el parlament. La conseqüència és que en principi el president serà president el temps
que li toqui ser president independentment del parlament.
En canvi, en un sistema de democràcia parlamentària hi ha unes eleccions únicament. Es fan
eleccions al parlament i en funció dels resultats de les eleccions del parlament es tria el
president. De manera que ha d’haver un nexe de confiança entre la majoria parlamentària i el
president. La moció de censura és el gran mecanisme per fer caure el president. El gran exemple
d’aquest model és el Regne Unit.

El títol 6 està dedicat al Poder Judicial (117 - 127).
El títol 7 està dedicat a Economia i Finances (128 - 136)
El títol 8 està dedicat a Organització Territorial de l’Estat (137 - 158), és el que més va costar de
redactar. Hi ha una distribució del poder que pot ser vertical o horitzontal.
El títol 9 està dedicat al Tribunal Constitucional (159 - 165) –> el tribunal constitucional és una
peça clau perquè és qui controla el compliment de la Constitució. Especialment intervé quan és
el Parlament qui fa una llei. Té un estatus diferent de la resta de tribunals, per això està en un
títol a part diferent del poder judicial. Però no deixa de ser part de la branca judicial.

Si fem una organització jeràrquica tenim 3 nivells dintre dels tribunals ordinaris: Tribunals de
primera instancia, Tribunal d’apel·lació i el Tribunal Suprem. A banda, en altres països hi ha un
Tribunal Constitucional que té un estatus especial.
Tot i que el TC tingui un estatus especial no deixa de ser un tribunal més dintre de la branca
judicial. A Europa, el més freqüent és que hi hagi TC, però en canvi, en els països anglosaxons
com UK no sol haver TC.

1
Finalment, el títol 10, està dedicat a la Reforma Constitucional (166 - 169). Aquest és el darrer
títol. En aquesta reforma constitucional explica quines són les regles per si s’ha de fer una
reforma constitucional el dia de demà.
La disposició transitòria es troba al final i té com a finalitat regular el problema de la successió
de normes en el temps, ja que hem de saber com es regula aquesta successió i que passa amb
els seus efectes.

La disposició derogatòria serveix per dir de manera explicita que hi ha una norma anterior que
queda modificada o derogada per una altra norma.

Característiques de la Constitució:
- Supremacia: la constitució està per sobre de les lleis.
- Rigidesa: no es pot canviar fàcilment.

20 de Novembre de 1975 à Franco mor, i comença la transició cap a la democràcia.
En aquesta transició hi ha un moment crucial que són les eleccions democràtiques del 15 de
Juny de 1977, de les que sorgirà un parlament democràtic que farà una Constitució que entrarà
en vigor el 29 de Desembre de 1978 i a partir d’aquell moment s’estableix el sistema polític que
tenim a Espanya.
Quan es fan les eleccions democràtiques s’obre un període nou, qui fa la constitució és un
parlament democràtic escollit pel poble. De manera que no hem de confondre el període de la
transició (que no era democràtic encara), amb el sistema democràtic establert després de les
eleccions. Així que la Constitució no la van fer franquistes, la van fer els partits democràtics
producte de les eleccions de 1977.

Congrés:
- En primer lloc va haver un partit anomenat UCD (Unión de Centro Democrático): 165
escons, format per demòcrates cristians, liberals, etc.
- PSOE – PSC: 118 escons
- PCE (Partit Comunista Espanyol): 20 escons
- PDC (Pacte Democràtic de Catalunya): els líders d’aquest partit eren Jordi Pujol i Miquel
Roca. Era la representació al congrés dels nacionalistes catalans à 11 escons.
Actualment correspondria amb Convergència.
- EdC (Esquerra de Catalunya): 1 escó, ara correspondria amb Esquerra Republicana.
- PNB (Partit Nacionalista Basc): 8 escons
- EE (Euskadiko Esquerra): 1 escó
- AP (Alianza Popular): hi ha persones a favor de la democràcia però també algunes en
contra à 16 escons

Amb aquesta composició difícilment sortirà una Constitució franquista.
La Constitució fonamentalment és el pacte entre UCD, PSOE i PDC, i també PCE.
La Constitució es caracteritza per la política del consens. Té dos nivells, hi ha un nivell de
conviccions compartides (volem que sigui una democràcia, que hi hagi una Constitució i que
sigui estable, que hi hagi un estat de Dret, una gran aspiració compartida de que es pugui inserir
Espanya dintre d’Europa). à tot això es comparteix independentment del partit que siguis.
Després hi ha un altre nivell en el que els partits es troben en desacord i davant d’aquest
desacord es negociarà i es pactarà. à es buscaran solucions d’equilibri que puguin ser bones
per tothom.
Buscar un punt consensual (punt d’equilibri) vol dir buscar un punt que no sigui cap extrem, i
no ens referim a extrem en sentit pejoratiu. El punt d’equilibri no vol dir que estigui al mig dels
dos extrems, pot tendir més a un dels dos.

2
Si suposem que els extrems són Monarquia i República, un punt mig no té perquè ser l’absència
de monarca, o el poder absolut del mateix, sinó un monarca amb un poder limitat.
La política del consens és buscar solucions a temes controvertits i que siguin solucions sense
extrems.

Ha de ser una constitució en la qual es trobi còmode el governant independentment del color
del seu partit. Que pugui governar tant un partit de dretes com d’esquerres.

La Constitució es va sotmetre a votació en el congrés i en el senat i el SI va ser massiu. La gran
majoria dels vots negatius van ser d’Alianza Popular (partit que ja semblava sospitós de ser
favorable al franquisme). Aquesta constitució es va sotmetre a referèndum i va guanyar el SI
amb un 87%. A totes les províncies d’Espanya inclosa el País Basc va guanyar el Si.

TÍTOL X. Reforma constitucional (166-169)

Qui pot dur a terme el procediment de reforma constitucional?

El govern, el Congrés, el Senat o les Comunitats Autònomes són els organismes que poden dur
a terme un procediment de reforma constitucional.
En temps de guerra o en Alarma, Setge o Excepció, no es pot iniciar el procés de reforma
constitucional.
Ens centrem en els articles 167 i 168, que ens diuen els passos que s’han de donar per fer una
reforma constitucional.
A Espanya hi ha dos tipus de reformes:
- Hi ha un procediment més senzill i menys senzill

A Espanya, per tenir una llei aprovada l’únic que es necessita és una majoria simple del Congrés.
Quan parlem de la Constitució, com és més rígida, seguirà un procediment diferent.
El procediment ordinari que es segueix és el del 167. El procediment per reformar articles més
rígids (excepció) serà diferent, el que es dóna a l’art. 168.

Article 167

La regla general és una supermajoria de 3/5 en el Congrés i 3/5 en el Senat. Per aprovar una llei
a Espanya el Senat importa però és el Congrés dels Diputats el que finalment decideix per
majoria simple.
En principi són 3/5 i 3/5 però en última instància també val 2/3 del Congrés i majoria absoluta
del Senat.
Cal fer referèndum si el 10% dels diputats o el 10% dels senadors ho demanen. Si aquesta
minoria qualificada de 10% demana referèndum, s’ha de fer referèndum.
El resultat del referèndum de reforma constitucional és vinculant.

La reforma constitucional no té la mateixa càrrega democràtica que la redacció de la Constitució
en el seu origen, ja que en la reforma, el referèndum pot fer-se, o no.

Article 168

Quan hi ha excepció?
Quan es vol fer una revisió total, no una reforma d’una part sinó de tota la Constitució. O també
una reforma parcial però que afecta a unes parts de la Constitució que es considera nucli
essencial d’aquesta. Aquestes parts són les següents:

3
 - Títol preliminar
- Art 15-29 (títol primer, secció primera, cap. 2on)
- Títol II

Aleshores el procediment és diferent:

- Majoria de 2/3 del Congrés i 2/3 del Senat
- Dissolució de les corts à eleccions noves
- S’ha de tornar a aprovar amb majoria de 2/3 del Congrés i 2/3 del Senat, per ratificar
- Referèndum imperatiu (s’ha de fer referèndum automàticament) à si surt que sí, queda
aprovada la reforma, si surt que no, s’anul·la.

La revisió total no té a veure amb la quantitat d’articles que es reformen, sinó amb la qualitat
d’aquests articles. Haurem de mirar quins són els articles que es reformen i també el fet de si al
canviar un article es modifica un altre, si la reforma es fa en els articules que conformen el nucli
essencial es considerarà reforma total. Per exemple, al títol preliminar hi ha un seguit de normes
d’Identitat de l’Estat, dels art. 15 al 29, tenim els drets fonamentals, i al títol 2 tenim la corona.

Els articles de la Constitució estan lligats els uns amb els altres. Les úniques dos reformes
constitucionals que s’han fet amb la CE han tingut aquest problema.

1a reforma constitucional:

Any 1992, Espanya signa el tractat de Maastricht pel que es modifica la organització de la UE.
Aquest tractat diu que la persona que tingui la ciutadania europea té dret a exercir sufragi actiu
(votar) i passiu (presentar-se a les eleccions) a les eleccions municipals al país que sigui (sempre
que sigui dins de la UE).
Qui té ciutadania europea?
Aquells que tinguin ciutadania d’un Estat membre de la UE.

Abans de ratificar el tractat, Espanya acudeix al TC per veure si realment pot ser ratificat, perquè
aniria en contra de la Constitució.
L’art. 13.2 només contemplava el sufragi actiu, de manera que el TC va aclarir que havia de
reformar-se la CE mitjançant el procediment 167 ja que parlem de l’art 13, i la reforma va fer-se
per afegir “i passiu” a l’article 13.2.
Per altra banda, l’art 13.2 fa referència a l’art 23, que es contempla com un dels nuclis essencials
de la CE (que es reforma mitjançant l’art 168).

El TC va decidir canviar l’art 13.2 per la via de l’art. 167, sota la justificació de que si ho féssim
per l’art 168 la Constitució esdevindria massa rígida. à Declaració 1/1992

2a reforma constitucional:

Any 2011, govern de Zapatero. Plena crisi econòmica. Es decideix fer una reforma urgent de la
CE per enviar el missatge de que el pagament del deute públic tindrà prioritat absoluta i hi ha
un compromís de respectar els límits de deute i dèficit públic que marca la UE.

De manera que es modifica l’art 135 CE que parla dels pressupostos, etc.
Per modificar l’art. 135 s’ha de seguir el procediment de l’art 167. Però l’art 135 afecta també a
l’Estat social (art 1 CE). Ja no podem ser un Estat social perquè el primordial és pagar els deutes
de l’Estat. De manera que també es podria contemplar que es fes la reforma mitjançant l’art

4
168, però aleshores la CE seria d’una rigidesa extrema, de manera que es fa pel 167 à ATC
9/2012

ATC à Auto Tribunal Constitucional
STC à Sentencia Tribunal Constitucional

Conscients de que va ser un procés difícil elaborar la Constitució, s’ha generat una “por” a
reformar-la. Amb el temps potser s’ha demostrat una “prudència” excessiva, ja que s’hauria
d’haver plantejat fa temps una reforma de la Constitució.

Es poden reformar els art. 167 i 168? (no està regulat)
L’art 168 parla d’una reforma total, de manera que també hauria d’incloure aquests dos.
L’art 167 podria reformar-se mitjançant l’art 167 (perquè no és cap dels tres casos especials de
l’art 168).
L’art 168 (que és el que més vol reformar-se perquè fa que les reformes siguin molt difícils), s’ha
de seguir també l’art 167 (perquè l’art 168 tampoc està inclòs en els tres casos especials de l’art
168). Però seria un “frau” a la Constitució el fet de fer servir el procediment més senzill per
desactivar i derogar el més complicat à el 168 només pot modificar-se pel 168.

Hi ha parts de la Constitució que són intocables?
Hi ha constitucions al món que inclouen una clàusula que estableix que certes regles són
irreformables i constitucions que no l’inclouen. Aquesta clàusula se sol anomenar clàusula de
intangibilitat à fa intangibles certes regles.
La majoria de les constitucions recents tenen aquesta clàusula. Antigament no n’hi havia però
la tendència moderna és que les constitucions l’incloguin.
A Europa, la constitució més famosa en quant a clàusula d’intangibilitat és la d’Alemanya, que
estableix que certes regles són irreformables. Bàsicament és la idea de democràcia, la dignitat
humana i els drets inherents a la dignitat humana i el principi federal. Aquests tres principis
estan protegits front la reforma, és impossible modificar la constitució alemanya inferint en
aquests drets.

Pot haver-hi a la constitució normes constitucionals i inconstitucionals.
El TC pot dir que una reforma constitucional no val, perquè toca un dels principis irreformables.
L’art. X seria una norma constitucional perquè està inclòs a la constitució però a l’hora
inconstitucional.

La Constitució Espanyola no té clàusula d’intangibilitat, de manera que en principi, tot es pot
reformar.

Encara que no hi hagi clàusula d’intangibilitat podem dir que hi ha límits implícits a la reforma?
És a dir, no ho diu literalment amb una clàusula d’intangibilitat però d’altra manera, la
Constitució ho diu de manera implícita.
No hi ha límits implícits perquè la CE mateixa diu que es pot fer una revisió total, i total vol dir
que es pot revisar TOT.
L’argument teleològic és un argument que mira a l’objectiu i a la finalitat, i a la llum de la finalitat
proposa una solució.

- Quin és l’objectiu últim de la CE?
Establir una democràcia liberal.
Encara que la CE digui revisió total, en la llum de la finalitat ultima de la CE, aquesta revisió total
no pot ser tan total, per no carregar-nos la finalitat última de la Constitució.

5
L’argument sistemàtic el que fa és mirar aquest text en la llum de la resta del sistema. Hem de
quedar-nos amb com aquest article s’integra en la resta dels articles, en un sentit total.

Què es necessita a Alemanya per canviar la Constitució? Es necessiten 2/3 al parlament
d’Alemanya, és una reforma molt fàcil. De manera que en quant al grau de rigidesa no és una
constitució molt rígida ja que s’ha reformat múltiples vegades.

A la CE, el procediment del 168 és tan complicat que hi ha autors que diuen que esta fet per no
fer possible la reforma a traves del 168. A la practica és com que el que està previst pel 168 sigui
intocable. Ens podem permetre el luxe de dir que no hi ha límits materials de la reforma.

La clàusula d’intangibilitat és intangible, perquè si no ho fos, tota la operació no seria possible.
La millor interpretació que nosaltres fem del text és una en la qual ha de ser intangible.

Conclusió: el tribunal constitucional ha dit que no hi ha límits materials a la reforma. Tot es pot
reformar, mentre se segueixi el procediment previst als art 167 i 168 tot es pot reformar.
Evidentment, mentre formem part de la UE certes coses no es poden canviar de la CE perquè
violarien el dret de la UE.
Per tant, deixant de banda el dret de la UE res està impedit des del punt de vista constitucional.
Conseqüències d’aquest plantejament:

STC 48/2003 à nova llei de partits polítics que va ser molt polèmica, en aquesta STC, el tribunal
va dir que els partits polítics podien presentar un programa polític del tipus que vulguin, ja sigui
comunista, contrari a la unitat d’Espanya, contrari a la monarquia, etc. El programa polític,
encara que xoqui amb la CE no fa que el partit polític es pugui anular. Sempre i quan el partit
estigui disposat a dur a terme el seu programa respectant les regles del joc (de la CE).

La STC 42/2014 el Parlament de Catalunya es proclama sobirà i el seu dret a decidir si se’n va
d’Espanya o no. El TC diu que podria marxar d’Espanya amb una reforma constitucional.

Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret.
Són tres conceptes diferents però harmònics.
La idea és que Espanya vol satisfer 3 ideals que són conceptualment diferents però que tenen
una relació.
Estat de dret à Estat democràtic à Estat social

L’Estat el primer pas que dona es convertir-se en un Estat de dret, relacionat amb la idea del
liberalisme, que creu que l’aparell de govern ha de tenir límits per tal de satisfer els drets i les
llibertats individuals.
Amb el temps, aquest Estat va sent cada vegada més democràtic. Es va ampliant el sufragi, i
aquest Estat liberal es va democratitzant.
La classe obrera s’organitza en partits polítics que tenen accés al govern i dictaran normes per
tal d’anar configurant un Estat que presta serveis públics i socials gratuïts i que faran que hi hagi
un mínim de benestar per tothom.

Estat de Dret

Hi ha molta confusió sobre l’Estat de dret. Un Estat té a dalt de tot un aparell de govern que
exercita el seu poder sobre una població que està subjecte a ell.
L’aparell de govern té poder i pot imposar deures a algú de manera unilateral.
Un dels poders que té és el poder de dictar normes jurídiques (poder normatiu). Per tant, una
de les coses que fa en exercici del seu poder normatiu és crear dret que la població ha d’obeir.

6
Per tant, en tot Estat hi ha dret produït per l’aparell de govern. Un Estat on no hi hagi normes
jurídiques que la població ha d’obeir no seria un Estat.
No tots els Estats són Estat de Dret, però en tot Estat, hi ha dret.

Un Estat de Dret és un Estat on l’aparell de govern està subjecte al dret. És un dret que limita i
regula el que pot fer l’aparell de govern.
No pot ser això només perquè en tot Estat hi haurà dret que reguli l’aparell de govern.

L’Estat de dret és un Estat on el dret que regula l’aparell de govern és de determinada qualitat.
No qualsevol dret farà un Estat de dret, sinó un dret que respongui a uns certs principis.
- Exemple: l’aparell de govern estava regulat pel dret a l’època franquista, però aquell
dret no respectava uns certs principis perquè Espanya fos un Estat de dret en època
franquista.

Aquest dret que regula l’aparell de govern està format per normes que garanteixen els drets i
llibertats fonamentals dels individus.
Està vinculat amb el liberalisme que posa èmfasi en que les persones pel fet de ser persones
són titulars d’uns drets i llibertats bàsics que l’aparell de govern ha de respectar. Per això una
dictadura no és un Estat de dret, perquè no és compatible amb els drets fonamentals.

El conjunt de normes jurídiques que l’aparell de govern dicta han de donar una certa
predicibilitat als individus. No només tenim uns drets i llibertats basics que han de respectar
sinó que les normes jurídiques han d’articular-se de tal manera que es doni certa predicibilitat
de quines són les conseqüències que poden donar-se pels individus en el cas de no complir-les
à vinculada amb la idea de seguretat jurídica.
El dret vigent ha d’estar articulat de tal manera que l’individu pugui fer una previsió del que pot
passar-li si no compleix la normativa, perquè com a individus volem planificar la nostra vida.
Com poden fer una previsió?

- Ha d’haver un sistema de publicació oficial perquè els individus puguin saber on estan
escrites les normes que han de seguir.
- Aquestes normes jurídiques han d’estar redactades de manera clara.
o Han de tenir un cert nivell de precisió, perquè sinó no hi ha seguretat jurídica.
Però el dret no pot ser absolutament precís, sempre hi haurà un marge
d’interpretació. Per això existeixen els tribunals de justícia. Hi ha un marge
d’incertesa però un mínim de certesa, especialment en matèria de sancions,
sobretot en les penals, on s’exigeix una precisió molt elevada.
- Estabilitat de les normes: ens hem de poder basar en un marc de normes estable per
poder planificar la nostra vida. Les normes s’han d’anar canviant però la dinàmica de
canvis no pot ser excessiva perquè sinó les persones no sabran a què atenir-se.
o Vinculat amb l’estabilitat tenim la retroactivitat à derogació d’una norma
anterior per una posterior.

Una de les tècniques que el liberalisme va pensar que eren necessàries per evitar abusos per
part de l’aparell de govern era la separació de poders.
Una de les coses que caracteritza l’Estat modern és que l’aparell de govern té gairebé tot el
poder. En un Estat liberal, també és el cas que gairebé tot el poder està en mans de l’aparell de
govern, però aquest està estructurat de tal manera que el poder està dividit entre els diversos
òrgans. Per això va ser necessari fer primer un estat absolut, perquè a partir d’aquest on el rei
assumia tot el poder, es va distribuir en diversos òrgans que es controlin entre si. Hi haurà
controls interns.

7
Hi ha tres grans branques de l’aparell de govern:
- Poder executiu: on tenim un govern i una administració
- Poder legislatiu: Parlament
- Poder judicial: els tribunals de justícia

Aquesta idea de separació de poders implica que cadascuna d’aquestes branques tingui quotes
de poder diferents.
Quina serà la relació entre el parlament i el govern?
Sabem que hi ha dos grans models: el parlamentari i el presidencial.
- En un sistema parlamentari, el parlament és qui designa el cap de govern (el president).
Qui té majoria en el parlament, governa. En el sistema parlamentari hi ha una unió molt
forta entre la majoria parlamentària i el govern, que formen un bloc a la pràctica. En el
sistema parlamentari el contrapès i la crítica vindrà de l’oposició. És molt important la
funció de la oposició, que vigila els possibles abusos de la majoria parlamentària i del
govern.
- En un sistema presidencial el president és escollit en unes eleccions diferents de les
parlamentàries. Pot passar que el color polític del president no coincideixi amb el del
congrés. Ningú pot fer caure l’altre, ni el president pot fer caure el congrés, ni el congrés
pot fer caure al president.

Ha d’haver uns tribunals de justícia que tenen com a funció resoldre controvèrsies i litigis
d’acord amb el dret. En tot estat hi ha tribunals de justícia.
Les persones que ocupen l’aparell de govern són els funcionaris, i les que estan subjectes a
aquest aparell de govern són particulars.

Els tribunals de justícia no només resoldran controvèrsies entre particulars sinó també entre
els particulars i l’aparell de govern. Seran capaços d’imposar les normes jurídiques a l’aparell
de govern à aplicaran el dret, i si té raó el particular, faran complir a l’administració el dret.

Només si els tribunals de justícia són independents de l’administració podran resoldre la
controvèrsia entre un particular i l’administració i condemnar l’administració al compliment del
dret si és necessari. Si és l’administració a la que es condemna solen intervenir els tribunals del
contenciós-administratiu.

Si qui ha incomplert el dret no és l’administració, sinó el parlament, també ha d’haver uns
tribunals que culpin al parlament si ha comès un acte il·legal. Sol intervenir el Tribunal
Constitucional.
De manera que això només pot passar si els tribunals són independents de la resta dels òrgans.
L’aparell de govern esta subjecte a uns drets particulars i hi ha una maquinària que assegura
que es compleixin aquests drets à separació de poders.

Art. 9.1, 9.3, 106 CE à relacionats amb el que hem dit.

Estat democràtic: hi ha la participació de la ciutadania en la presa de decisions.

Estat social
Igualtat, benestar, serveis socials, estat amb drets econòmics, recaptació d’impostos,
progressivitat fiscal.
L’impost és progressiu quan augmenta el percentatge en funció del nivell de renta de les
persones.
Cap 3, títol 1 CE

8
L’Estat intervé en l’economia, hi ha una sèrie de normes que posen límits a un mercat i tècniques
per evitar desigualtats o malfuncions d’aquest mercat à art. 128 i 131 CE.
Tenim un sistema tributari basat en la idea de progressivitat à art 31 CE.

TEMA 3: BASES CONSTITUCIONALS DE LA DEMOCRÀCIA

(Lliçó 13 del llibre à epígraf 5 + Lliçó 14)

Estat democràtic

L’aparell de govern pren decisions a traves de procediments que permet que la ciutadania hi
participi. En un Estat democràtic tenim el fenomen del poder exactament igual que en un estat
autoritari. Hi ha una relació de verticalitat entre l’aparell de govern i la població.

Com articularem a la pràctica aquesta idea de participació popular?

- Democràcia directa: que la ciutadania es reuneixi, deliberi i voti. Característica dels
grecs.
- Democràcia representativa: els ciutadans no es reuneixen per prendre la decisió
directament, sinó que els ciutadans escullen a unes persones com a representants, que
formen un parlament, i seran els que es reuneixin, deliberin i votin.

Hi ha tècniques de democràcia directa com el referèndum que són complements del sistema de
democràcia representativa.

Per què no fem com els grecs? (Democràcia directa)
- Argument de l’espai: a Atenes tothom hi cabia a la plaça, aquí no hi cabem. Actualment
els estats són molt grans en comparació amb la polis grega.
- Argument del temps: per prendre decisions un ha de dedicar-hi temps, decisions
producte d’una deliberació prèvia, i no tots els ciutadans podem dedicar el temps
necessari per prendre decisions de la vida política. Aleshores millor que hi hagi una
divisió del treball i que unes persones siguin les encarregades d’informar-se i deliberar,
i els ciutadans tinguem una participació més limitada, participant a les votacions i
informant-nos del que van decidint mentre deliberen. Aquesta divisió del treball és
eficient à la nostra és una societat molt més complexa.
- Els ciutadans anaven a la plaça pública a discutir sobre la vida política, però a més hi
havia esclaus, que no podien participar de la vida política, i les dones que estaven a casa
assegurant la reproducció. Ara no hi ha esclaus, i les dones no han de quedar-se ha casa
cuidant únicament de la família. Tenim temps lliure que dediquem a l’oci i a la vida
privada, en canvi, a Atenes, es valorava molt la vida política, per sobre de la vida
privada. De manera que el seu temps lliure el dedicaven a la política. La vida privada, en
el seu origen etimològic era una vida mal vista, ja que estava privada d’allò que era
considerat bo (vida política).
o Idiotes: persones que no participaven en la vida política de la mateixa manera
que la resta dels grecs, que donaven massa valor a la seva vida privada.

Col·lectivament hem de prendre decisions adequades, el que implica que tenim criteris per dir
si una decisió política és correcta o incorrecta. Hem de creure que segons com sigui el
procediment que se segueix i segons qui pregui les decisions, és més o menys probable que la
decisió sigui correcta.
A no ser que creiem en aquestes coses, no hi ha cap raó per preferir la democràcia.
Perquè no ens importaria que la decisió fos correcta.

9
Si creiem que és important encertar en la presa de decisions té sentit que tinguem una
democràcia representativa a la vida moderna.
Hi ha un col·lectiu de persones que tenen dret a vot i compareixen a les eleccions per triar a un
grup més petit de persones (Parlament), que decidiran per la majoria.
- L’aparell de govern pren decisions que la població ha de respectar. Aquesta població és
més amplia que el grup de persones que tenen dret a vot.

Qui hauria de tenir reconegut el dret a vot?
Criteris:
- La nacionalitat (el dret a vot només el té el nacional, no l’estranger) à art. 13.2 CE
o En les eleccions municipals, els estrangers també podran participar a les
eleccions i presentar campanya electoral.
o Antigament el ciutadà assumia una carrega militar per ser ciutadà i per tenir
dret a vot, de manera que es podia justificar per què s’excloïa a l’estranger del
dret a vot.
- La majoria d’edat: 18 anys à art. 12 CE. S’ha de tenir certa maduresa per poder votar.
- La incapacitat: no poden gestionar la seva vida privada per si sols, i tampoc poden votar.
- Els condemnats penalment/les persones sense llibertat perquè tenen una pena de
presó: a Espanya, els condemnats penalment no es veuen privats del dret a vot, encara
que la pena sigui la presó.

LOREG (Llei orgànica del regim electoral general).

El vot ha de ser secret?
El vot ha de ser secret per evitar la coacció. L’art. 23 CE reconeix el dret a vot i l’art. 68 CE parla
de vot secret.
El vot ha de ser obligatòriament secret, perquè si alguns voten en públic i altres en secret, no
s’evita al coacció, perquè els que voten en públic poden influir.

Antigament, el vot no era secret, a mitjans del s. XIX va introduir-se el vot secret. Com s’amplia
el sufragi per empoderar a tots els sectors de la població que havien estat exclosos, els interessa
que el vot sigui secret, perquè sinó, els més poderosos poden inferir en el vot dels subordinats,
i els homes podien inferir en el de les dones, que havien estat també excloses del sufragi.

El vot no és la meva vida privada, sinó que és la meva participació en la vida col·lectiva.
Com que amb aquest vot determinem la vida de tots, hauria de ser obligatori participar (a Bèlgica
per exemple el vot és obligatori), però a Espanya el vot no és obligatori, segons l’art. 68 és lliure.

Manifestacions de participació popular més directes:

1. Iniciativa Legislativa Popular: consisteix en que els ciutadans són els que presenten al
parlament un text perquè sigui discutit. Iniciativa legislativa vol dir posar en marxa el
procediment legislatiu. Com? Presentant un text. A Espanya, entre els que tenen
iniciativa legislativa està inclosa la ciutadania, per això es diu popular. La institució
existeix però està regulada en la CE (art. 87.3) de forma bastant restringida. L’art. 87.3
CE fa referencia a la iniciativa legislativa pel que fa a les corts generals, on la ciutadania
acudeix amb un text.
La llei orgànica reflecteix una aprovació per part d’una majoria absoluta, en comptes
de majoria simple. Hi ha matèries que han d’estar regulades per una llei orgànica. Per
exemple, una llei orgànica regularà “El règim relatiu als drets i llibertats fonamentals”.
Els ciutadans no poden presentar un text perquè sigui discutit perquè pertany a una llei
orgànica. No pot la ciutadania presentar un text de reforma constitucional.

10
 La iniciativa legislativa popular no implica presentar un text i que aquest sigui aprovat,
sinó que és una proposta que també pot ser denegada.
Pels parlaments autonòmics també està previst que la ciutadania pugui presentar texts
legislatius, i cada Estatut d’autonomia establirà els requisits.

2. Referèndum: a Espanya tenim previstos diversos tipus de referèndums:
a. Per reformar la constitució (art. 167 i art. 168 CE): està previst en alguns casos
la possibilitat de referèndum i en altres la necessitat d’aquest (en l’art. 168 CE).
El resultat d’aquest referèndum és vinculant, és a dir, que jurídicament s’ha de
fer el que estableixi la ciutadania en aquell referèndum.
b. De reforma del estatuts d’autonomia: a Espanya hi ha divisió de poder vertical
(nivell estatal i nivell autonòmic). Cada CA té el seu Estatut i no tots, però alguns
dels Estatuts preveuen que en cas de que es vulgui fer una reforma d’aquest
s’haurà de celebrar un referèndum. Tots els Estatuts són similars en el sentit de
que la seva reforma requereix la intervenció de dos parlaments: el de la
comunitat autònoma (el que inicia el procés de reforma) i les Corts Generals
(que han de donar la seva aprovació). En el cas de Catalunya, qualsevol canvi de
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya requereix un referèndum. Aquest
referèndum és vinculant, si els ciutadans diuen que sí, la reforma entra en vigor.
c. Referèndum consultiu (art. 92 CE): és un referèndum consultiu, que formalment
el convoca el rei, però la decisió la pren el president del govern amb
l’autorització prèvia del congrés dels diputats amb majoria absoluta.
L’art. 149.1.32 CE, que parla de les competències que té l’Estat. Jurídicament el
referèndum és consultiu, i per tant, no és obligatori per part de l’Estat dur a
terme el que diu el poble (no és vinculant).
i. S’han fet dos referèndums consultius: el de la OTAN (1986), i el de la
Constitució Europea, Espanya va signar aquell tractat i va fer-se un
referèndum a Espanya (2005).
Sobre què es pot fer un referèndum consultiu i sobre què no?
STC 103/2008 sobre l’anomenat Pla Ibarretxe. Era una consulta sobre un nou
estatus polític al País Basc, molt relacionat amb el dret a decidir del País Basc
però no sobre la seva independència. Només l’Estat pot autoritzar la celebració
d’un referèndum, de manera que és inacceptable que el parlament basc
convoqui un referèndum. A més, la pregunta que es volia fer als ciutadans bascs
era una pregunta que en cas que donés resultat afirmatiu necessitaria una
reforma constitucional. De manera que l’Estat va dir que no es podia fer un
referèndum que la Constitució ja contempla.

Argument a fortiori: si una cosa està prohibida, amb més raó, està prohibida
una cosa més greu.

3. Consell Obert: art. 140 CE. En el cas dels municipis també tenim democràcia
representativa, ja que anem a les eleccions municipals i triem els representants. En
alguns casos està previst el règim de consell obert, on els ciutadans es reuneixen i voten
directament, això està previst per municipis molt petits. Aquesta és la manifestació més
pura de democràcia directa que tenim a Espanya.

11
TEMA 4: Monarquia parlamentària
(Lliçó 21 – 28 manual)

Art. 1.3. CE.
Monarquia implica que el cap de l’Estat és el rei. Aquesta monarquia és parlamentària, això vol
dir que aquest rei no tindrà poder, serà simplement una figura simbòlica per la població.
En una monarquia parlamentària el rei té Auctoritas (autoritat moral), no té potestas (poder),
ja que el tenen la resta d’òrgans.

El rei té un paper que pot exercitar-se a través de la influència que pot tenir.

Monarquia absoluta (el rei té el poder absolut) à monarquies constitucionals (el rei té poder
compartit amb el poble) à monarquia parlamentària (el rei no té poder).

Si és una monarquia parlamentària vol dir que tenim una democràcia parlamentària, front
l’alternativa de la democràcia presidencialista.
En la monarquia parlamentària hi haurà una relació de confiança entre el president del govern
i la majoria parlamentària. És a dir, el president del govern ho és perquè té el suport de la majoria
parlamentària i continua sent-ho en la mesura en que conserva aquesta majoria parlamentària.
És una monarquia presidencialista aquella en la que el rei ha aconseguit el poder en unes
eleccions alternatives.

El nom que té el parlament és “Les Corts Generals” i són bicambrals. De les dues cambres
(congrés i senat) que integren les corts generals, la que realment importa per establir el nexe de
confiança amb el president és el congrés. És la majoria del congrés la que importa per investir
el president i per fer caure el president.

La corona

A la corona li dedica la CE tot un títol (el títol segon). L’art 56.1 parla de les funcions del rei.
Expressa unes funcions molt abstractes que després es concreten, per saber expressament
quines són les funcions del rei.
A l’art. 62 i art. 63 es concreten les funcions que té el rei.
- Les funcions que diu la CE que són competència del rei són formalitats.
Exemple: formalment és el rei qui convoca eleccions.
Però aquest acte formal, el rei només el pren perquè un altre òrgan ha pres la decisió
material, i és l’acte formal el que adopta el rei.
- Perquè siguin vàlids aquests actes del rei, han d’estar autoritzats per un altre òrgan. A
aquesta autorització se li diu referendament (refrendo, en castellano) (art. 56.3). Els
actes del rei seran referendats pel president del govern o els ministres. Hi ha una
excepció: la proposta d’investidura del president del govern (en la que el rei té un paper)
serà referendat pel president del Congrés, així com si s’ha de procedir a unes eleccions
anticipades perquè fracassa la investidura, també és el president del Congrés.

Antigament, aquest actes no eren purament formals, com que ara tenim una monarquia
parlamentària, formalment encara li atribuïm una sèrie d’actes.
No coincideix qui referenda amb qui pren la decisió material, la pot prendre un altre òrgan.

No hi ha prou amb dir que l’acte formal del rei només serà vàlid si està autoritzat. L’acte formal
és degut (el rei té la obligació d’adoptar l’acte formal).

12
 - Exemple: el rei decideix convocar eleccions à el president del govern ha de referendar.
El president del govern pot no estar d’acord, de manera que no es convocarien
eleccions. Per altra banda, el president del govern pot decidir convocar eleccions,
seguint l’art. 56.3 el rei no es pot negar a aquesta convocatòria d’eleccions. Com és una
monarquia parlamentària, pel rei és un acte degut, de manera que si el president del
govern ha pres la decisió material de convocar eleccions el rei no s’hi pot negar.

2 manifestacions d’un paper important del rei:

- Investidura del president del govern: l’art 99 CE. La proposta que fa el rei per nomenar
president del govern només és vàlida si va referendada pel president del congrés. El rei
proposarà un candidat amb possibilitats de ser investit, i la investidura està en mans del
congrés (que és qui diu si o no a aquella proposta). Així que a la pràctica, el rei s’espera
a proposar algú com a president del govern si sap que aquest guanyarà la investidura.
Només si hi ha una votació s’inicien els dos mesos de marge per tornar a convocar
eleccions.
- L’art. 91 CE: “El rei sancionarà les lleis aprovades per les Corts Generals, les promulga i
ordena la seva publicació”. Però el rei es podria negar a sancionar una llei.

Hi hauria supòsits en els que el rei es negués a sancionar una llei? O no hi hauria supòsits?

Tenim al rei com a símbol d’unitat, i aquest no és possible si el rei entra en el joc polític, ja que
ha d’estar situat en un nivell extern al nivell de la política. El rei ha de ser neutral perquè sigui
vist per la ciutadania com a encarnació de la unitat.
La idea de la monarquia és que més enllà de les diferencies d’opinió entre diferents sectors de
la població, hi ha unes institucions simbòliques que representen la unitat, així que la única
manera de que el rei representi la unitat és que no estigui posicionat en cap partit.

El rei perdria la seva neutralitat si es negués a sancionar determinades lleis. Per altra banda, si
la llei és inconstitucional, també perdria la neutralitat, encara que el motiu estigui vinculat a la
inconstitucionalitat.

L’art. 57.1 fixa la regla de successió i es diu que en igualtat de línia i grau té preferència l’home
sobre la dona. És una clàusula que xoca amb el principi d’igualtat de l’home i la dona.
Es pot resoldre per llei orgànica un dubte.

Les Corts Generals

Les corts generals tenen un mandat de 4 anys. Tant el congrés com el senat duren 4 anys.
Ara bé, es pot produir una extinció anticipada d’aquest mandat (que el congrés o el senat es
dissolguin abans d’aquests 4 anys), per això estan previstos 3 supòsits en els que es pot
dissoldre:

- La reforma constitucional del 168CE.
- Art. 99CE dos mesos després de la primera investidura.
- El president del govern decideix convocar eleccions abans dels 4 anys.

Dades capitals que hem de retenir (regulat a la CE i a la LOREG):
Congrés dels diputats

13
La circumscripció electoral és la província i hi ha un mínim de dos diputats per província. Segons
la mida de la població de la província hi haurà més o menys escons a repartir à això fa que la
proporcionalitat no sigui correcta. En total hi ha 350 diputats. La regla que s’aplica per repartir
escons és la regla d’Hondt. Aquesta és una regla proporcional però no del tot, atès que es basa
en que han d’haver un mínim de dos diputats per província, i aquest és un factor que distorsiona
la proporcionalitat de la regla d’Hondt.

Al congrés dels diputats es presenten candidats dels partits polítics en llistes de candidats
tancades i bloquejades. Que les llistes siguin tancades implica que no es poden barrejar
candidats d’altres partits, i a més, que siguin bloquejades implica que no es pot modificar l’ordre
de la llista que el partit polític hagi decidit.

Senat

Hi ha dos classes de senadors. La majoria de senadors els trien els ciutadans directament, però
després hi ha una minoria de senadors que la trien els parlaments autonòmics.
En aquest moment tenim 208 senadors provincials (escollits pel poble) i 58 autonòmics (escollits
per les CA).
Hi ha una proposta de reforma constitucional que eliminaria aquesta distinció entre provincials
i autonòmics.

Com funcionen els 208 provincials?
- 4 senadors per província, quan el ciutadà va a votar tria només 3 senadors. És un sistema
majoritari, no proporcional. Per tant, hi haurà un altre partit pel quart senador.
o En aquest cas les llistes són obertes à poden ser senadors dels partits que
vulguin i l’ordre no està prefixat. Se’n fa molt poc ús ja que la immensa majoria
de la gent no sap que la llista és oberta.

Status
Per adquirir plenament la condició de diputat o de senador s’ha d’haver jurat fidelitat a la CE, a
banda de la necessitat de ser triat per exercir aquest càrrec.
STC 101/1983 – STC 119/1990 (no cal saber-les).
El tribunal diu: quan vostè jura la constitució no està dient que esta d’acord amb tots els art. de
la CE. Es pot ser partidari d’alguna cosa que la CE no preveu, de manera que quan a algú se li
exigeix que acati la constitució no se li demana que mostri públicament que estigui a favor de
tot el que diu la CE, però es compromet a respectar les regles de joc.
El TC va insistir en què no hi ha res que no es pugui reformar, ja que no té clàusula
d’intangibilitat i tampoc de manera implícita hi ha cap principi que estigui més enllà de la
reforma constitucional.
La democràcia espanyola no és una democràcia militant (com l’alemanya). Una democràcia
militant és un sistema democràtic que inclou certs principis com intangibles. La democràcia no
es pot fer servir per destruir la democràcia. Son unes regles per protegir la democràcia front als
atacs que es puguin donar a aquesta democràcia. Té a veure amb els límits materials de reforma
i amb que els partits polítics que pretenguin reformar aquests principis que no poden reformar-
se seran partits polítics il·legals.
Front aquest model, el TC diu que Espanya no és com Alemanya, ja que la reforma constitucional
no té cap límit material i en conseqüència els partits polítics poden presentar-se a les eleccions
amb el que vulguin, fins i tot amb possibilitats de reforma de la CE ja que no hi ha límits.
És una lectura procidementalista del jurament de la constitució.

14
“Juras acatar la CE? Sí, por imperativo legal à se entiende que no ha jurado usted la CE” à
l’acates perquè estàs obligat pel reglament, no perquè realment estiguis d’acord amb la CE.

Art. 71 CE fixa 3 prerrogatives: la inviolabilitat, la immunitat i el fur especial.

Inviolabilitat
Els diputats i senadors gaudiran d’inviolabilitat per les opinions manifestades en l’exercici de les
seves funcions.
L’origen d’aquesta institució (protecció que els parlamentaris tenien), és que si hi ha algun lloc
on ha d’haver màxima llibertat de paraula és al parlament. Avui dia estem en democràcies
constitucionals on està garantida la llibertat d’expressió, de manera que “Cal avui dia seguir
mantenint la protecció de la inviolabilitat parlamentaria en un món en el que els ciutadans ja
gaudeixen d’aquesta llibertat d’expressió?” à abans tenia més sentit perquè no hi havia la
llibertat d’expressió per tothom.

La inviolabilitat vol dir que no és possible fer respondre al parlamentari per la seva opinió. El
parlamentari és irresponsable per la opinió que hagi manifestat –> irresponsable des del punt
de vista penal, civil, laboral, administrativa... la opinió manifestada està protegida en tots els
seus efectes, tant protegida que el que ha de fer el jutge si algú posa una acció contra el
parlamentari pel que aquest ha dit és inadmetre aquella acció. Aquesta protecció és total.
- Inadmetre / desestimar à Inadmetre vol dir que no es procedeix, desestimar vol dir
que es procedeix però en la sentencia no dóna raó al que diu el demandant.

Si és algun parlamentari qui fa la querella o demanda d’una opinió d’un parlamentari és diferent
i sí que es té en compte per part del jutge.
La opinió del parlamentari queda protegida per la inviolabilitat únicament quan es dóna en el
parlament o de manera excepcional quan es diu fora del parlament però fa referència al que
s’ha dit en seu parlamentària.

Aquesta inviolabilitat, a més de cobrir les opinions també cobreix els vots. S’entén que quan el
parlamentari vota (s’entén el vot en seu parlamentaria) també està donant la seva opinió.
Hi ha un contrapès à com no pot haver cap responsabilitat jurídica per la opinió del
parlamentari hi ha una mínima intervenció de la presidència de la cambra quan algú es passa.
Ja que no pot haver control extern, almenys hi ha un mínim de control intern. Poden arribar a
fer fora de la cambra al parlamentari.

Què passa quan la persona deixa de ser diputat?

La inviolabilitat té una cobertura per sempre. De manera que la opinió o vot emès queda cobert
per sempre.

La immunitat
La immunitat, en el moment en què la persona deixa de ser diputada o senadora deixa de gaudir-
la.
Quan parlem d’immunitat hi ha dues regles:
- Detenció: només es pot produir la detenció d’un diputat o senador en cas de flagrant
delicte à és un delicte la comissió del qual es percep pels sentits, a diferencia d’un
delicte que podem provar a través d’una sèrie de proves, però no hem vist ni sentit en
el moment en què s’ha produït. Si no és per delicte flagrant, no.
- Incompassió o processament: es dona quan el jutge decideix dirigir el procediment
penal contra una persona. Perquè el jutge pugui inculpar a un diputat o senador per un

15
 delicte cal l’autorització de la cambra (congres dels diputats o senat, en funció de si és
diputat o senador), a través d’un procediment anomenat suplicatori.
o Aquesta segona regla no existeix ja a catalunya

Això només mentre la persona és diputada o senadora, quan deixa de ser-ho desapareix aquesta
garantia.
Això també podria ser un privilegi inacceptable, llavors el TC va dir que s’havia de fer una lectura
de manera que no es frustri la tutela judicial efectiva ates que quan es presenta una querella
contra algú, qui la presenta (la part actora) vol una tutela. Així que el TC va dir que el parlament
ha de motivar perquè no dona l’autorització, i si la motivació que dóna no és mínimament
convincent el TC pot anular la decisió parlamentària.

La idea és que podria haver supòsits en que s’utilitzés de manera política aquest procés penal i
la cambra protegís al polític i per això negues el procés penal à antigament els parlaments
tenien por de que el rei pogués alterar la cambra. Però avui dia, com tenim una justícia
independent és estrany pensar que un parlamentari no tindrà un judici just pel fet de ser
parlamentari.
En molts països s’ha suspès aquesta institució de la immunitat, segueixen tenint la inviolabilitat
però no la immunitat.

Fur especial
Aquest nomes regeix quan estem en matèria penal i consisteix en que el penal que instruirà la
causa serà el TS sala 2 (Sala penal) i en alguns casos el TSJC, en comptes de la secció penal de
l’Audiència Provincial que es el que tocaria seguin l’esquema processal.
La idea és que el TS té més capacitat quan l’imputat és un diputat o senador. I això no juga ni a
favor ni en contra del diputat o senador.
Una lectura més cínica és que els polítics tenen més capacitat d’influir en les assignacions dels
jutges del TS que dels jutges d’òrgans més baixos (que van per les oposicions) ja que en l’elecció
dels jutges del TS hi ha influencia política.
S’ha proposat suprimir el fur especial i tots els altres.

Realment el fur especial és un inconvenient pels parlamentaris perquè després de la sentencia
del TS no hi ha opció a recurs d’apel·lació (hi hauria el recurs d’emparament però no té massa
competència en aquests casos), en canvi la resta de persones tenim dret quan ens dicten
sentencia condemnatòria a una segona resolució en segona instància.

Funcions de les corts generals

Hi ha tres funcions bàsicament:
- Produir un govern i controlar aquest govern: fer que algú governi, de les dues cambres,
l’únic que intervé per decidir al investidura del president del govern és el congrés. La
investidura està regulada a l’art. 99 CE. Per això, també serà només el congrés qui podrà
fer caure el president del govern mitjançant dos mecanismes:
o La moció de censura: a Espanya tenim la moció de censura constructiva. Només
es pot fer caure el president del govern amb una majoria absoluta suficient.
o La qüestió de confiança: és el mecanisme invers, és el propi president del
govern qui decideix donar el pas d’anar al congrés a demanar que el congrés es
pronunciï sobre si gaudeix del recolzament. Si no li renoven la confiança (el
president perd la confiança) el que passa es que es passa a investir un
procediment per triar nou president del govern amb el procediment de l’art 99

16
 CE. A la pràctica, el gran instrument que té el president del govern és la
possibilitat de dissoldre el congrés i el senat.

- Legislar: art. 90 CE (queda reflectit el procés marginal del senat) à a Espanya perquè
una llei s’aprovi hi ha prou amb tenir majoria simple al congrés.
- Aprovar la llei de pressupostos generals de l’Estat, art. 134 i 135 CE à diu en quin
moment aquesta llei s’ha de presentar, etc. La llei de pressupostos que s’aprova cada
any fa dues coses: un càlcul de quins ingressos obtindrà l’estat durant aquell any (és una
predicció) à els impostos que es calcula que la gent haurà de pagar aquell any, i en
diverses partides la llei diu en quines coses es podrà gastar l’Estat aquells diners, en
relació a la despesa, aquesta llei és una autorització.

Tema 5 – lliçons 32, 33, 34 / Tema 6 – lliçons 29, 30, 31 / Tema 7 – lliçó 5 / Tema 8 – lliçó 3 volum
1 / Tema 9 – lliçó 3/ Tema 10 – lliçó 4 / Tema 11 lliçó 32, 33, 35 volum 2 / Tema 12 – lliçó 5 volum
1 / Tema 13 – lliçó 5 volum 1

17
Tema 5 – Autonomia política

Parts de la constitució:
- Part dogmàtica: la part de la CE de drets i llibertats fonamentals.
- Part orgànica: regula les relacions entre els diversos poders de l’Estat.

Dintre d’aquesta part orgànica s’inclou l’organització territorial de l’Estat, que hi hagi aquestes
normes que regulin la organització territorial de l’Estat existiran en funció de si hi ha necessitats
o no d’establir un regim concret d’organització territorial, i això depèn molt de cada Estat. Això
serà important quan dintre d’un Estat hi ha un seguit de problemes:
- Un Estat que tingui dins del mateix territori diverses nacions que conviuen (exemple:
Espanya, el Regne Unit, Canadà...).
- Un Estat en el que hi hagi comunitats indígenes (diverses comunitats culturals) à països
africans o d’Amèrica llatina.

Tenim normes que regulen les institucions i les seves relacions entre si (el poder executiu amb
el judicial, el legislatiu amb l’executiu...).

Espanya té un factor que farà que l’organització territorial de l’Estat sigui un factor important i
ja rellevant en la formació de la CE de 1978.

Hi ha tres models ideals d’organització territorial de l’Estat en el món:

- Estat Federal: radica la sobirania en els diversos estats. En aquests estats en els que
radica al sobirania s’uneixen i cedeixen la sobirania que ve des de sota a un centre, que
normalment és un centre fort, unes institucions centrals fortes. L’exemple perfecte és
EEUU. Pot ser centralitzat o descentralitzat, però normalment tendirà a ser
descentralitzat. Les colònies nord-americanes cedeixen coses al centre però volen seguir
fent coses per si mateixes.
Mèxic per exemple és un Estat federal molt centralitzat.
- Estat unitari: tot el territori esta sustentat per una única sobirania que recau en un únic
poble à l’exemple perfecte és França o Espanya. L’Estat unitari pot ser centralitzat o
descentralitzat. A l’estat unitari francès per exemple se li diu Estat descentralitzat de
tipus administratiu. L’estat unitari centralitzat que ha existit ha estat l’Espanya
franquista. L’estat espanyol de la CE de 1978 seria un estat centralitzat però
descentralitzat en autonomia política (ja que les comunitats autònomes tenen
autonomia política).
- Estat confederat: en aquest, també tenim entitats sobiranes que decideixen crear un
centre però retenen la sobirania. És un centre dèbil. Un exemple d’Estat confederat és
Suïssa.

El moment de fundació de la CE del 1978 va ser un moment difícil, el que coneixem com la
transició. En aquest moment històric hi ha molts interessos confrontats, moltes parts de la
societat que tenen interessos diferents i pensen de diferent manera.
La CE del 78 és un consens i un acord que va ser molt difícil, i això es veu reflexat a la mateixa
Constitució.
Quines parts hi havia confrontades?
- Els exfranquistes
- Alianza popular
- Dreta ideològica (fins i tot extrema dreta)
- Búnquer contra el Partit Popular

18
 - Forces oposades à PSOE (esquerra), P. Comunista (extrema esquerra), nacionalistes
bascs (PNB à dreta) i catalans

La CE no va ser capaç de fer més que plantejar les diverses propostes sense realitzar cap acord.

3 principis del Estat a la CE:

- Estat unitari, però que a al vegada combina amb descentralització de caràcter polític.
- És un Estat que té vocació en aquell moment de asimetria. Aquelles CCAA que es vulguin
crear es crearan amb procediments diversos i que poden adquirir certes competències.
Però la CE deixa el model obert a veure quines CCAA es creen i quin model competencial
volen. D’aquest també se’n diu principi dispositiu.
- Els estatuts d’autonomia seran l’eix central d’aquest estat autonòmic.

Finalment, veiem que s’ha configurat un Estat unitari descentralitzat políticament, tot i que
aquesta autonomia política s’ha anat erosionant al llarg del temps i s’ha anat perdent poder
polític.

Sistema institucional de les CCAA

Les CCAA tenen llibertat per establir i configurar les seves institucions pròpies però amb una
sèrie de límits que son els que estableix l’art. 152 de la CE. Bàsicament diu que les CCAA tenen
llibertat institucional però s’han de mantenir en un sistema parlamentari.
El parlament autonòmic tindrà un president i un consell executiu, que al ser un sistema
parlamentari serà escollit a través d’un procés d’investidura, en el que demanarà la confiança
del parlament de Catalunya i el parlament li donarà o no. El president de Catalunya escollirà els
seus membres de govern.
La diferència és que a Catalunya el president cal que sigui diputat del parlament per ser escollit
president, no com passa per ser escollit president del país.
No hi ha poder judicial a les CCAA, el poder judicial és estatal, a diferencia d’EEUU, en el que el
poder judicial de Massachussetts, per exemple, és únicament d’allà, no federal.

Els poders que conformen l’Estat constitucional:

Dividim el poder en 3 grans blocs (principi de separació de poders):

- El poder judicial: és l’encarregat d’administrar justícia. Quan sorgeixen conflictes, és
l’encarregat de resoldre’ls. És el poder que resol els conflictes en el cas concret aplicant
tot el que ha aprovat el legislatiu i executat l’executiu. Una funció molt important també
és interpretar el dret quan una norma del legislatiu i l’executiu no sigui suficientment
clara. La funció més important que té el poder judicial és controlar els altres dos poders,
és a dir, protegirà al particular davant de l’executiu i del legislatiu. El poder judicial
compta amb el raciocini per resoldre els conflictes. Té el “judgement”.
- El poder legislatiu: creació de normes amb caràcter de llei. El Parlament és realment qui
pren les decisions i qui té la voluntat política. Expressa la voluntat del poble.
- El poder executiu: és l’executor del legislatiu. A traves d’una sèrie de procediments
executa les lleis del poder legislatiu.

Com exercirà la seva funció el poder judicial?

19
Especialment, la funció de control dels altres dos poders: l’actitud del poder judicial
controladora dels altres dos poders serà diferent en funció de la concepció que es tingui del
dret.
Hi ha dos concepcions del dret:

- Una es predominant sobretot en el continent europeu i concep el dret com una ciència
com si fos matemàtica, una ciència molt exacta. Per exemple: quan el TC afronta la
qüestió catalana en les seves sentencies, no està fent una decisió política, sinó que esta
resolent amb criteris d’una ciència autònoma. No fan política, sinó que miren el que diu
la CE i a partir d’això s’arriba a una solució. No hi ha política pel mig sinó que hi ha dret.
Si entenem d’aquesta manera el dret, amb aquestes idees formalistes, la funció de
control del poder judicial és molt forta. El poder judicial d’aquesta manera té un
mecanisme fort de control dels altres poders.
- Hi ha una altra manera d’entendre el dret, més comuna en els sistemes de common law
(dels EUA, UK...). Té el seu origen i la seva màxima expressió en el realisme jurídic nord-
americà. Entren elements de psicologia, de ciències del comportament, ciència política
i econòmica, de manera que el dret no és tan autònom com en la concepció anterior,
aquí es barreja més amb la política. Per exemple: el dret a l’avortament, això és més
antiformalista ja que no es pot resoldre aquest conflicte sense passar per la moral o la
psicologia. Segons aquesta manera d’entendre el dret, el mecanisme de control dels
altres poders serà dèbil.

El poder judicial a Espanya
Aquells que exerceixen el poder judicial a Espanya són els jutges i magistrats.
El poder judicial es divideix en ordres jurisdiccionals, que estan ordenats en funció de la matèria.
Aquests ordres són: civil (s’encarrega de relacions entre particulars), penal (la capacitat de
l’estat per perseguir segons quines conductes que considera il·lícites), social laboral (relacions
de conflicte entre particulars per motius laborals), contenciós-administratiu (conflictes del
particular contra l’administració, la branca del poder executiu).

Hi ha diversos tipus de tribunals:

- Els tribunals de primera instància: la primera possibilitat d’un particular d’adreçar-se als
tribunals. Hi ha el jutjat de primera instància o instrucció, sobretot en àmbit civil i penal.
El jutjat de contenciós administratiu ((primera instancia dels conflictes de contenciós
administratiu).
- La segona instància: normalment l’assoleixen les audiències provincials, que estan
dividides en seccions en funció de l’ordre jurisdiccional.
- A vegades també hi ha tercera instància: TSJ de cada CCAA
- Després tenim els dos grans òrgans: el TS (només recursos d’apel·lació i cassació en
tercera instancia).

Al pas de la primera a la segona instancia li diem recurs d’apel·lació i pel pas de la segona a la
tercera instancia tenim el recurs de cassació.
Quan anem a segona instancia en apel·lació podem tornar a revisar-ho tot, fets i fonaments
jurídics. En canvi, a cassació hi ha coses que ja no podem discutir, els fets.

Per què jutges i magistrats? Quina diferència hi ha entre ells?

El jutge normalment és unipersonal (1a instancia per exemple) i en canvi els magistrats estan a
segona i tercera instancia que són col·legiats (no són unipersonals). Normalment va en funció

20
de l’experiència, els jutges solen ser els més joves i amb el temps i l’experiència adquireixen la
categoria de magistrat.

Com exerceix la seva funció el poder judicial?

Principis que regeixen el poder judicial:

- D’unitat: la funció jurisdiccional està únicament assignada al poder judicial. Únic vol dir
sobretot que no està distribuït territorialment, és estatal. Les CCAA no tenen poder
judicial, perquè no deixa de ser estatal. És l’únic poder que exerceix la funció
jurisdiccional.
- Exclusivitat: només ell exerceix la funció jurisdiccional i el poder judicial no pot exercir
altres funcions.
- Responsabilitat: si que és responsable però serà el propi poder judicial el que dirimirà la
seva responsabilitat.
- Independent: és important per exercir la seva funció de control. Implica ser
independent de la resta de poders, si no és independent no podrà exercir el control. Hi
ha independència externa (no pot rebre ordres o instruccions dels altres poders ni dels
particulars) i independència interna (el jutge o magistrat no està sumés a normes o
decisions d’altres jutges o magistrats. Per molt que el TS pugui anular una decisió del
jutjat de primera instancia, mai un jutge del TS podrà dirigir-se a un jutge d’un tribunal
inferior per exigir alguna cosa).
- Imparcial: ha de basar-se en el dret per jutjar. Ha d’exercir la funció jurisdiccional sense
que hi hagi un conflicte d’interessos amb les parts. No pot tenir cap mena d’interès ni
amb una part ni amb l’altra del procés. No hem d’entre imparcialitat com neutralitat.

Com garantim la independència del poder judicial?
- Reconèixer un Estatut especial dels jutges i magistrats: els jutges i magistrats tenen una
sèrie de normes i estatus que els hi atorga aquesta independència. Aquest estatus el
trobarem a la LOPJ.
o L’accés: per oposicions (una mitjana de 4 anys) + un examen tècnic del dret
només i un cop superat tens un any a l’escola judicial.
o Inamobilitat: un cop has passat les oposicions i has accedit al poder judicial no
et treuen d’allà. Això sobretot és el que garanteix la independència.
- El Consell General de Poder Judicial en el nostre cas: és un òrgan separat del legislatiu i
de l’executiu que s’encarregarà de totes les qüestions que poden afectar al poder
judicial. Vetllarà per la protecció dels principis constitucionals esmentats del poder
judicial. Determina els ascensos i la pujada d’escalafó. Exigirà responsabilitat quan hi
hagi un jutge que cometi errors.
o Està format majoritàriament per jutges o magistrats. Trien 10 el Congres i 10 el
Senat per majoria de 3/5 a les cambres. D’aquests 10 que escull el Congrés, 6
són magistrats o jutges de carrera i els altres 4 han de tenir a més 15 anys
d’experiència i ser juristes de reconegut prestigi. El mateix passa amb el que tria
el Senat. Així que tindrem 12 magistrats o jutges amb carrera + 8 juristes de
reconegut prestigi amb 15 anys d’experiència. En total, 20.
o Aquests 20 escullen al president, que es el 21è per majoria de ¾ (majoria simple
en segona votació).

El principi de separació de poders no és estàtic, sinó que el que vol és que es relacionin entre
si. No volen un poder judicial totalment separat del legislatiu i de l’executiu, sinó que volen que
s’estableixi un vincle entre tots tres poders. No seran els mateixos jutges i magistrats qui triaran
els seus propis vocals, per això deixem al poder legislatiu que els nomeni. Aquesta és la idea de

21
separació de poders en que els poders estan connectats à és la idea que a EUA diuen “checks
and balances”.

Problema: això es pot anar de la mà i els polítics han acabat influint en el CGPJ, on els que han
estat nomenats pel PSOE es posicionen a favor d’aquest i els del PP es posicionen a favor
d’aquest.

Exemple: als EUA, els jutges i magistrats els tria el president del país, però no per això els juristes
després acaten tot el que diu el president. S’ha produït en molts casos que un jutge nomenat
per un president republicà s’ajunten amb jutges demòcrates, i no hi ha cap problema perquè no
li poden dir res à són cultures i maneres de fer diferents.

El Tribunal Constitucional

Què és la justícia constitucional?

Una constitució és rígida perquè pot ser modificada per un procediment de reforma més
complicat que el procediment legislatiu ordinari.
A més a més té supremacia (fa referencia al criteri d’ordenació de les fonts del dret à lex
superior, criteri cronològic i d’especialitat), caràcter de norma jurídica i és eficaç.
Com el poder constituent és sobirà, la CE serà suprema respecte la resta de normes.

Què necessitem si tenim una constitució amb aquests atributs?
Necessitem algun mecanisme per tal de fer efectius aquests atributs i aplicar-los a la pràctica,
que respecti la constitució amb aquests atributs, això és la justícia constitucional.
S’han de respectar aquests atributs pels particulars, per l’Estat (poders constituïts, sobretot
legislatiu i executiu).
El que li interessa especialment a la justícia constitucional és el respecte d’aquests atributs de la
Constitució per part del poder legislatiu.
S’encarrega especialment del control de constitucionalitat de les lleis. Les lleis són aprovades pel
poder legislatiu, pel Parlament.

Quins són aquests mecanismes?

Hi ha en el món bàsicament dos models ideals de justícia constitucional:

- Model nord-americà o de control descentralitzat: respectant la constitució americana,
que és suprema, rígida, normativa i eficaç.
És un model descentralitzat perquè tots els jutges controlen la constitucionalitat,
exerceixen justícia constitucional. És un sistema jurisdiccional concret, és a dir, la
controvèrsia sorgeix d’un cas concret amb persones concretes implicades. Per exemple:
una dona que és perseguida per haver avortat, quan arriba davant d’un tribunal, un
jutge es planteja si allò és inconstitucional. Aleshores, quins són els efectes d’una norma
declarada inconstitucional en un cas concret? Que no té efectes però només en el cas
CONCRET.
A més, tenim el sistema del precedent, que consisteix en que els jutges ordinaris estan
vinculats al que diuen els superiors, i no poden desvincular-se d’això, tots els jutges
hauran de seguir les decisions del tribunal suprem per exemple. És a dir, tot i ser un
sistema concret es pot generalitzar mitjançant aquest sistema de precedent.

22
 - El model centralitzat, propi del continent europeu: no tots els jutges controlen la
constitucionalitat de les normes amb rang de llei perquè tenim un òrgan (TC) que
s’encarrega d’això i monopolitza la constitucionalitat de les lleis (és centralitzat).
És un sistema abstracte, en vers de l’americà que és concret à no necessitem que hi
hagi una dona afectada per debatre el tema de l’avortament, no es necessita un cas
concret.
En el cas del sistema europeu, la sentencia té efectes generals i pot arribar a expulsar
una norma del sistema, a diferencia del que passa a Nord Amèrica, on un jutge no pot
expulsar una norma del sistema, però el TC sí que pot.

El model nord-americà també està present a països d’Amèrica llatina, mentre que el model
europeu només està present al continent europeu.

Problema dels models de justícia constitucional: de fet, és el problema que té el
constitucionalisme avui en dia.
La finalitat última del constitucionalisme és limitar el poder. No ens sorgeix cap problema quan
el constitucionalisme limita el poder dictatorial, però les constitucions avui en dia també limiten
el poder legislatiu, un poder que és democràtic, que és el Parlament, i això genera un problema,
perquè un poder que és el Parlament, que expressa la voluntat popular, està subjecte a uns
límits establerts en la CE que limiten.

La justícia constitucional en els dos models que hem vist fa que sorgeixi un nou problema à la
interpretació d’aquests límits queda en mans dels jutges, del poder judicial, contra el Parlament.
El nivell de rigidesa de la constitució fa que en constitucions molt rígides el límit sigui molt fort,
i hi ha molts problemes llavors com el de l’adaptabilitat del dret als nous temps. En canvi, si és
més fàcil reformar la constitució, el problema de la legitimitat del dret disminueix.
La Constitució Britànica és la més flexible del món i no té masses problemes d’objecció
democràtica. La Constitució Espanyola és molt rígida i té molts d’aquests problemes.

El poble, coneixedor i savi decideix posar-se uns límits, establerts per la Constitució i el
constitucionalisme. Aquests límits poden ser més o menys forts (això és la rigidesa
constitucional), i qui estableix realment aquests límits són els jutges i el TC amb la seva
interpretació, i el trencament d’aquests límits correspon amb la reforma constitucional.

Com ajuden els dos models de justícia constitucional amb aquesta objecció democràtica?
El sistema descentralitzat nord-americà està format per uns jutges amb legitimitat que són
escollits pel poder legislatiu i fins i tot de vegades directament pels ciutadans, per això no té
problemes en deixar-ho tot en mans dels jutges.
En canvi a Europa tenim uns jutges sense legitimitat democràtica, llavors ens veiem obligats a
crear el TC que sigui triat pel poder legislatiu, i això ajuda a solventar una mica el problema de
la legitimitat democràtica de les decisions judicials.

El TC està format no només per jutges, sinó també juristes de prestigi, professors, advocats, no
són solament jutges i això li aporta al TC certa diversitat, punts de vista i connexions socials
diferents. Això li aporta més legitimitat que no només jutges professionals.

Qui pot ser magistrat del TC?
El TC esta compost per 12 magistrats per període de 9 anys, es renova 1/3 part cada 3 anys.
Juristes de reconegut prestigi, jutges, etc. amb més de 15 anys d’experiència, escollits per
majoria de 3/5 pel Congrés i el Senat.

23
Per tant, tots els poders constituïts intervenen en la elecció dels magistrats del TC. Ha d’haver
consens entre les forces polítiques que representen els ciutadans.
A més, és un mandat de 9 anys no renovable, perquè no es volen jutges vitalicis, perquè podrien
suposar problemes d’adaptació a noves societats, noves generacions, etc. És una renovació
continua amb la idea de que els magistrats estiguin el màxim connectats a l’actualitat.

Tot això està sustentat sobre la base de que els jutges dels tribunals ordinaris són buròcrates.
Tot això és el model ideal, el que busca el TC. Però realment a la pràctica les coses canvien una
mica.

Funcions del Tribunal Constitucional
- Control de constitucionalitat de les lleis: serà el TC el que s’encarregarà del control de
constitucionalitat i és el més important de la justícia constitucional.
- Dividir els conflictes interterritorials: resolució d’aquests conflictes.
- Protecció dels drets i llibertats fonamentals en casos concrets: el recurs d’ampar.
Aquesta funció ha disminuït en importància. No quadra amb el que és el TC, però a
través d’aquest recurs d’ampar el TC passa de moure’s en l’abstracció al cas concret.

Dos mecanismes processals a traves dels quals el TC exerceix el control de constitucionalitat de
les lleis:

1. La qüestió d’inconstitucionalitat

En un cas concret, un jutge ordinari té dubtes sobre la constitucionalitat d’una norma amb rang
de llei que és aplicable i determinant per solucionar aquell cas concret.
Si això passa, en el cas del sistema nord-americà el jutge aplica i soluciona conforme la
constitució, inaplicant la norma amb rang de llei, però el sistema espanyol no permet fer això,
un jutge no pot simplement inaplicar la norma amb rang de llei i aplicar directament la
constitució, no pot fer-ho perquè és un jutge burocràtic, sense legitimitat democràtica. Llavors
en aquest cas el jutge ha de paralitzar el procés i preguntar al TC sobre la seva actuació.
Abans de paralitzar el procediment i preguntar al TC, el jutge ordinari està obligat a intentar
buscar aquella interpretació d’aquella norma de la que té dubtes que més s’ajusti a la CE. Si la
troba adopta aquesta interpretació i no al·lega la qüestió d’inconstitucionalitat. Només en el cas
en que no trobi una interpretació paralitzarà el procediment i preguntarà al TC.

2. El recurs d’inconstitucionalitat

L’objecte del recurs d’inconstitucionalitat són les normes amb rang de llei, com els Estatus
d’autonomia, les lleis orgàniques, les lleis ordinàries, els tractats internacionals, etc. No es pot
atacar amb el recurs d’inconstitucionalitat una norma amb rang de reglament, només normes
amb rang de llei.
El pot aplicar el president del govern espanyol, 50 diputats o 50 senadors, els governs autonòmics
o parlaments autonòmics i defensor del poble à aquests són els òrgans legitimats per interposar
el recurs d’inconstitucionalitat. Un ciutadà particular no pot presentar un recurs
d’inconstitucionalitat. à amb un recurs d’inconstitucionalitat estem atacant al parlament, i es
restringeix perquè només uns pocs puguin atacar el Parlament, l’estem protegint, per això un
ciutadà particular no pot presentar aquest recurs.
Es pot presentar fins a 3 mesos des de l’entrada en vigor al BOE de la norma amb rang de llei.
Una llei és l’expressió d’una majoria parlamentària, però li donem la possibilitat nomes a 50
diputats/50 senadors per donar importància a la minoria parlamentària. Restringim molt la
legitimitat perquè donem com a presumpció que les lleis del parlament són correctes i només
uns pocs ho poden qüestionar.

24


25
Tema 8: Les fonts del dret

Les fonts del dret són les diferents tipologies que adquireixen les normes jurídiques. Les normes
jurídiques en qualsevol ordenament adquireixen tipologies diferents.

Dues maneres d’atacar els problemes:
- El contingut de la norma
- La font del dret

La primera font del dret del nostre ordenament és la Constitució.
Atributs de la CE com a font del dret:
- Suprema
- Eficaç
- És una norma

Aquests atributs de la constitució els garantim amb la justícia constitucional, que és l’element
estel·lar de protecció d’aquests atributs de la Constitució.

Garanties d’aquests atributs:
- Justícia constitucional: el tribunal implicat en el nostre sistema per exercir justícia
constitucional és el Tribunal Constitucional, a traves del recurs de qüestió
d’inconstitucionalitat, respecte les normes amb rang de llei. En canvi, el model
judicial ordinari dels tribunals s’encarregarà de la constitucionalitat de les normes
amb rang reglamentari. Respecte les normes amb rang de llei els tribunals ordinaris
tenen la qüestió de conformitat o la qüestió d’inconstitucionalitat que la passen al
TC.
La manera en que l’advocat a d’actuar és intentar resoldre la qüestió i sinó elevar-la en qüestió
d’inconstitucionalitat al TC.

És una manera de garantir la supremacia, eficàcia i normativitat de la Constitució.
Altres maneres de garantir tot això a banda de la justícia constitucional són:

- La rigidesa de la Constitució: Perquè el poder legislatiu a traves de la modificació
d’una llei ordinària no pugui modificar el contingut de la CE. Recordem que la
reforma de la CE es pot fer mitjançant dos mètodes:
o El procediment ordinari à art. 167.
o El procediment agravat à art. 168.
Tot això el que fa és limitar el poder.

- La tècnica d’interpretació de conformitat amb la Constitució: és potent per
protegir la CE. Tota norma inferior a la CE haurà de ser interpretada de conformitat
amb la constitució.
- Els drets i llibertats fonamentals: és una tècnica en si mateixa molt desenvolupada
i molt forta. A través d’aquests drets i llibertats fonamentals veurem com es
protegeixen els atributs de la constitució.
- La disposició final derogatòria: ens diu que tota norma que sigui contraria a la CE
haurà de ser declarada nul·la i eliminada. Tot jutge ordinari pot inaplicar una norma
amb rang de llei anterior a la constitució gracies a aquesta disposició de la CE. Ergo,
tot jutge ordinari no pot inaplicar una norma amb rang de llei posterior a la CE. La
norma amb rang de llei haurà d’intentar ser salvada mitjançant la interpretació de

26
 conformitat amb la constitució, i quan això no pugui fer-se, s’haurà de dur a terme
aquest procediment.
El problema principal és que enfrontarem un TC i jutges amb lleis emanades del
Parlament. Per tant, el que interessa és que els jutges buròcrates no poden inaplicar-les
directament. Però les normes anteriors a la CE no provenien d’un parlament
democràtic, sinó de les Corts Generals o bé del franquisme. Per tant, el jutge ordinari
les pot inaplicar directament sense haver d’acudir al TC.
Avui en dia no queden al nostre sistema gaires normes amb rang de llei anteriors,
perquè el Parlament democràtic les ha anat substituint.

Piràmide de les fonts del dret:

1. Constitució
2. Normes amb rang de llei à llei ordinària, orgànica, reglaments parlamentaris, decret
llei...
3. Normes amb rang reglamentari à reia decret, decret, ordres circulars...

A la punta hi ha la Constitució, però les normes constitucionals són poques, les que hi ha a la CE
del 78. El segon escalafó és relativament “prim” perquè no hi ha tantes normes amb rang de llei
com sembla.
En canvi, el tercer escalafó és el més gruixut perquè són la majoria de normes del nostre sistema.
La piràmide d’aquesta manera fa que es visualitzi molt bé la quantia de normes del nostre
ordenament.
- Els tractats de dret internacional públic estan per sota de la CE però per sobre de
les normes amb rang de llei.
- El dret de la UE à que no és dret internacional públic, és una cosa totalment
diferent. Està a la cúspide, per sobre de la CE.
Les relacions entre els tractats de dret internacional públic es regeixen per unes normes
totalment diferents a les normes de la UE.

Com es relacionen aquestes fonts del dret amb la piràmide?

És normal que hi hagi conflictes entre les diferents normes, de manera que ens hem d’inventar
criteris de resolució de conflictes on hi hagi aquests conflictes:
- Jerarquia: la norma superior s’imposarà en el conflicte a la norma inferior.
- Cronològic: la norma posterior deroga la norma anterior. Quan ja no s’apliqui el
principi de jerarquia perquè estem en el mateix rang de norma és quan s’aplicarà el
principi cronològic.
- Especialitat: quan hi hagi un conflicte entre una norma més general i una especial,
preval la norma especial.
- Competència: dintre d’un mateix ordenament jurídic tenim més ordenaments
jurídics. Exemple: l’Estat espanyol té el seu ordenament jurídic i a més té 17
ordenaments jurídics autonòmics (per les CCAA). Si hi ha una contradicció entre una
norma estatal i una norma autonomia, no hem de cometre l’error de pensar que
preval la norma estatal per jerarquia. Preval el principi de competència, hem de
veure quin dels dos òrgans té competència per resoldre la matèria concreta à s’ha
de fer un anàlisi del cas concret aplicant el principi de competència.

Imaginem que hi ha un conflicte entre una norma amb rang de reglament autonòmic i una
norma amb rang de llei estatal. Sempre entre els dos ordenaments principi de competència.
No hem de pensar que preval la norma amb rang de llei estatal per jerarquia, sempre serà en
funció del cas concret.

27
Piràmide a nivell autonòmic:

1- Estatut d’autonomia
2- Normes amb rang de llei autonòmiques
3- Normes amb rang de reglament autonòmics

La CE és l’únic vèrtex d’unió en principi de jerarquia entre les dues piràmides. Però un cop
deixem a banda la CE, la unió de les dues piràmides serà en funció de la competència, no de la
jerarquia.

28
TEMA 9: Normes amb rang de llei d’origen parlamentari

Una llei és una norma jurídica. Una norma amb rang de llei és aquella norma que aprovi un òrgan
determinat amb un procediment determinat.
És igual el contingut. Allò que aprovi un Parlament (òrgan), a través del procediment legislatiu.
Tot podrà estar en una norma amb rang de llei excepte allò que sigui contrari a la Constitució
(per la piràmide jeràrquica).

La norma amb rang de llei és una de les normes més importants, és el segon escalafó (per sota
de la CE). La norma amb rang de llei és la que sorgeix de l’òrgan representatiu del poble.
El procediment suposa molta discussió, molt debat, i el resultat ens vincularà a tots els
ciutadans, per això és tan important.

- El procediment legislatiu de les normes amb rang de llei parlamentari

Tenim diversos òrgans que ens permeten iniciar el procediment legislatiu.

Hi ha dos grups:
- Quan inicia el govern: quan el govern inicia el procediment legislatiu presenta un
projecte de llei.
- Quan inicien la resta dels legitimats: quan la resta inicien el procediment legislatiu diem
que presenten una proposició de llei.

Qui són la resta?

Els propis diputats i senadors. En el cas del Congrés dels Diputats per presentar una proposició
de llei necessitem un grup parlamentari o 15 diputats.
En el cas del Senat necessitem un grup parlamentari o 25 senadors.
De la resta també hi ha la iniciativa legislativa popular (ILP), aquest grup són els ciutadans que
poden iniciar el procediment legislatiu. La CE diu que hem de recollir com a mínim 500.000
firmes per poder iniciar el procediment. La ILP no és possible en determinades matèries que són:
llei orgànica, tractats internacionals i tributàries.

Les CCAA poden instar al govern a que presenti un projecte de llei o poden presentar una
proposició de llei al Congrés dels Diputats.

Inicia el govern el projecte de llei presentant-lo al Congrés dels Diputats o al Senat. El projecte
de llei es presenta a la Mesa del Congrés o del Senat i el que ha de fer la Mesa és qualificar per
raó de la matèria aquell projecte de llei (projecte de llei en matèria d’entreteniment, etc) i ho
envia a la comissió especialitzada en aquella matèria. Però quan qualifica la Mesa abans
d’enviar-lo a comissió pot passar que es presenti una esmena a la totalitat o esmena de text
alternatiu. Es a dir, la Mesa qualifica, i pot ser que el Ple (amb votació per majoria simple)
decideixi presentar una esmena de totalitat o una esmena de text alternatiu abans d’anar a
comissió.
Una esmena de totalitat implica que al ple no li ha agradat i per tant retornen el projecte de llei.
L’esmena de text alternatiu implica que tot i que al ple no li agradi el projecte de llei, entenen
que és necessari, per tant donen un text alternatiu que substitueix al projecte de llei però en
relació a la mateixa matèria. Però no sempre passa això.

29
Aleshores quan el projecte passa a comissió, aquesta elabora un informe de ponència, un cop
tenim aquest informe comença tot el debat en el si de la comissió amb esmenes parcials (per
modificar, mantenir, o fer caure parts del projecte). També és possible que es cridin als experts.
El debat de la comissió acaba amb un dictamen amb el text tot articulat del projecte de llei i
aquest dictamen passa a última fase: el Ple, i el Ple vota.
Tot aquest procés pot durar un any, i fins i tot dos o tres anys si la norma és molt important atès
que és un debat molt intens.

Un cop ha passat això, el Congrés ho envia al Senat:

Al senat passa el mateix, arriba tot això que hem fet en el Congrés a la Mesa del Senat, que
qualifica i ho envia a la comissió del senat que fa un informe amb debat, esmenes, etc. Es fa un
dictamen de la comissió del senat i finalment la votació al Ple del senat.

- La diferència és que el Senat ha de fer el mateix però més ràpid à en 2 mesos, i si el
procediment és d’urgència, en 20 dies.

Un cop hem arribat al Ple del Senat pot haver vet o bé esmenes, que s’aixequen per majoria
simple à les cambres estan en posició desigual: el congrés està per sobre del Senat.

Si el projecte de llei es presenta en el Senat, es presenta a la Mesa del senat que qualifica i l’envia
al Congrés, i aquest ho fa tot, l’envia de nou al Senat altre cop i aquest el torna a enviar al
Congrés.

Procediment de proposició de llei: es presenta a la Mesa i aquesta ho presenta al ple per portar
a terme la presa en consideració en majoria simple.

Perquè el govern presenta projectes de llei i no proposicions?

El gruix tècnic d’assessorament del govern és molt més gran que el del Parlament. És una qüestió
més de ciències polítiques, el govern és qui es fa visible en el mitjans públics, qui lidera el país i
qui porta l’agenda. Que ho presenti el grup parlamentari del PP li treu l’estrella al govern de
Mariano Rajoy que li porta l’agenda.
A més, el projecte de llei té prioritat en la tramitació, passa per sobre de les proposicions de llei.

Per tant, les proposicions de llei les presentaran les minories parlamentaries de l’oposició.
L’interessa a la oposició presentar proposicions de llei per de nou fer-se visible. Però te un
problema la proposició de llei: que primer s’ha de sotmetre a una presa en consideració.

El vet del govern per augment de la despesa o disminució dels ingressos.
Una proposició de llei supera la presa en consideració, però si el govern considera que suposa
un augment de la despesa o una disminució dels ingressos pot vetar la proposició de llei. És un
vet reservat només per aquesta qüestió (augment de la despesa o disminució dels ingressos).
Per tant, al final la oposició té molt poc recorregut en les proposicions de llei.

Si la proposició de llei s’ha presentat en el Senat, en el Congrés, abans de passar a comissió es
pot presentar esmena de totalitat. Cosa que no passa quan la proposició de llei s’ha presentat
en el Congrés dels Diputats perquè el propi Congrés no es pot presentar una esmena de totalitat.

La Constitució està limitant les normes després d’haver-se aprovat per aquest procediment tan
robust i potent si declara la norma com a inconstitucional.

30
El sistema parlamentari racionalitzat és un punt entre mig entre el sistema parlamentari normal
i el sistema presidencialista.

Especialitats del procediment legislatiu:

- El procediment íntegrament en comissió: el ple pot decidir que tot es decideixi en
comissió i el ple de manera voluntària pot renunciar a la votació. Per tant el ple està
fent que sigui la comissió qui faci l’informe, debat, dictamen i voti, i llavors acaba. De
manera que ens estalviem el debat i la votació del ple i agilitzem el procés.
- El procediment de lectura única: el ple ho fa tot sol i no ho envia a comissió. Quan no hi
ha massa dificultat tècnica, és una cosa tan simple que no necessitem comissió ni debat.

Les lleis orgàniques

La llei orgànica la podem definir des de dos punts de vista: formal i material.

- Des d’un punt de vista formal del procediment, la Lo s’aprova per majoria absoluta en
una votació del Congrés dels diputats. A més des del punt de vista formal, tenim
altres especialitats de procediment que la diferencien de la llei ordinària: no és possible
aplicar LO des de el procediment integra en comissió, ni que s’inicia el seu procediment
a través de la iniciativa legislativa popular. A més, no és possible presentar un
projecte/proposició de LO al Senat.
- Des d’un punt de vista material, de les matèries que pot tractar, el que ha de fer la
nostre CE és reservar un conjunt de matèries a la llei orgànica que son aquelles
previstes al article 81 CE: desenvolupament drets i llibertats fonamentals, règim
electoral general, Estatuts d’Autonomia, previstes CE. Aquestes matèries del art.81, el
TC ens ha dit que s’han d’interpretar de manera restrictiva. En el cas, de la matèria de
llibertats fonamentals, la interpretació restrictiva s’entén dels articles 15-29 de la CE.

La relació entre Llei orgànica i ordinària és una relació de competència. Si la llei ordinària entra
a regular aspectes de la LO, la ordinària és nul·la, és una contradicció entre LO i ordinària. El
jutge, si detecta aquesta contradicció, directament pot aplicar el principi de competència i
resoldre.

D’altra banda, si el jutge ordinari ho analitza i creu que la LO s’està extralimitant, ja no la

considera LO sinó que la considerarà com a llei ordinària. Per tant, eleva el cas al TC.

El Codi Civil ens diu que la jurisprudència complementa l’ordenament jurídic, però no és una
font del dret com la llei. Un jutge ordinari espanyol de primera instància, es pot deslligar de la
jurisprudència emesa per el tribunal suprem.

En segona instancia, segurament els jutges tornaran a mirar la jurisprudència del TS. La qüestió
és que en primera instancia et pots apartar. Per tant al final, és veritat que al nostre sistema
finalment el TS podrà dir la seva.

Un dels moments més clau en què s’expressa la sobirania és en els pressupostos. Es plasmen les
ideologies en l’elaboració del pressupost.

La intervenció de la UE serà sensible en aquest tema:

- La UE ha fixat dues coses materialment:

31

o Ha establert i encoratjat que els pressupostos dels estats membres han de ser
equilibrats à ha d’haver estabilitat pressupostària à han de tendir cap al
dèficit 0.
o Establir uns límits de dèficit pressupostari que no pots sobrepassar. Si els
sobrepasses hi haurà sancions.

La UE ha volgut que això no només estigui en norma de la UE sinó que s’inclogui també a la
pròpia norma estatal, i si pot ser, amb rang constitucional à és el nostre art. 135 CE (és la
segona reforma constitucional que va fer-se a Espanya a l’any 2011).

La llei de pressupostos estatal s’envia a Brussel·les perquè doni el vist i plau.
Els pressupostos només els elabora el govern i els presenta a través del projecte de llei: els
elabora i presenta davant del Congrés dels Diputats i del Senat. La CE assigna al govern la
direcció de la política econòmica de l’Estat, són molt importants i la complexitat d’elaborar-los
és molt elevada.

La duració dels pressupostos és d’un any. S’han de presentar 3 mesos abans de que expiri l’últim
pressupost. Si no s’aproven els nous, es prorroguen els ja existents.
El govern el controla. El govern presenta el projecte de llei de pressupostos a les cambres, poden
aquestes fer canvis. Si, però com que el govern té control, les cambres poder fer esmenes però
el govern té dret a vet (si hi ha augment de la despesa o disminució dels ingressos).

Reglaments parlamentaris

Els reglaments parlamentaris no són normes amb rang reglamentari, són normes amb força de
llei i per tant, amb rang de llei. És una subcategoria de les normes amb rang de llei.

N’hi ha 3:
- El reglament del Congrés i del Senat
- El reglament de les Corts Generals
- Els reglaments de les comunitats autònomes

Allà estaran els drets i deures dels parlamentaris, el procediment legislatiu, etc. Simplement
disciplinen tota la vida interna de les cambres.
Només poden fer això à principi de competència. Haurem de veure què és matèria
parlamentària, si no ho és, no pot anar al reglament parlamentari.
Els reglaments parlamentaris s’aproven per majoria absoluta, però no és llei orgànica.

Normes amb rang de llei aprovades pel govern

Són dues: el decret llei i el decret legislatiu.

El decret llei

És una norma amb rang de llei aprovada pel govern en situació d’extraordinària i urgent
necessitat.
Situació d’extraordinària i urgent necessitat: si no es dona no es podrà aprovar aquest decret
llei. És una situació essencial perquè el govern pugui aprovar un decret llei.

El TC entén aquesta situació com una imprevisibilitat que no es pot fer front a traves del
procediment legislatiu ordinari. En aquesta situació cada cop entren més supòsits.

32
Els criteris de situació d’extraordinària i urgent necessitat són la motivació explicita i la connexió
lògica entre les mesures adoptades pel govern i la situació d’extraordinària i urgent necessitat.

El TC te vàries maneres per trobar aquesta motivació explicita.

Hi ha uns límits materials, matèries en les quals el decret llei no pot entrar a regular:

Drets i llibertats del títol I de la CE, institucions bàsiques de l’Estat, etc. (esmentades a la CE art.
86).
El TC fa una interpretació bastant a favor del decret llei, llavors el decret llei podrà regular els
drets i llibertats del títol primer però no podrà modificar el nucli essencial d’aquests drets i
llibertats.

Tenim elements de control d’aquest decret llei:

- Control parlamentari: ens ve pel tràmit de convalidació, que consisteix en què el
Congrés en algun moment dels 30 dies de la publicació del decret llei, debat en SI / NO
aquest decret llei. si diu que SI el convalida i continua tenint efectes jurídics. Si diu que
NO, es deroga aquest decret llei. s’ha decidit que els efectes jurídics abans de la
convalidació perduren en el sistema jurídic, però no podrà desplegar efectes jurídics cap
al futur. En el període d’aquests dies es pot instar la conversió à que aquest decret llei
es converteixi en una norma de rang de llei parlamentària a traves del procediment
legislatiu d’urgència.
- Control del TC: el TC fa un pas enrere, pot fer un control formal o control material. El TC
pot controlar els atributs del decret llei segons l’art. 86 CE o si es vulneren els límits
materials del 86 CE.

El decret legislatiu

Mentre que el decret llei es una norma aprovada pel govern sense que el parlament intervingui,
el decret legislatiu és una delegació del poder legislatiu (Parlament) al govern perquè legisli. El
Parlament decideix ell mateix que legisli el govern.

El Parlament té pocs recursos i sovint es veu sobrepassat per l’abast de tota la matèria, el govern
en canvi té molts mecanismes.
Per tant, el Parlament en un moment determinat decideix passar la seva feina al govern per la
falta de recursos.

2 tipus de decret legislatiu:

- Decret legislatiu de text articulat: el congrés aprova una llei de bases, aquesta llei de
bases li diu al govern que pot legislar en una matèria concreta però li estableix els criteris
i bases que ha de seguir per legislar en aquella matèria.
- Decret legislatiu de text refós: a través d’una llei ordinària el Parlament li diu al Congrés
que ajunti els texts legals que estan actualment en vigor, en una sola norma. Això passa
sovint amb matèries molt complexes, en matèria d’energia, etc. El Congrés no ha de
canviar les coses, només ajuntar els texts. El govern el que pot fer és aclarir, regularitzat,
però no té capacitat d’innovació, a diferència que en el text articulat.

Com controlem el decret legislatiu?

Hi ha 2 vies de control:

33
 1. Control parlamentari:
a. La pròpia llei de bases i llei ordinària que autoritza el text articulat. En aquestes
lleis estan els criteris i les matèries especifiques que fixa el parlament. La llei de
bases i la llei ordinària poden establi mecanismes de control per vigilar que el
govern exerceix correctament la delegació. Són les pròpies lleis que presenten
els mecanismes de control.
b. El reglament de les cambres preveu que en el moment que es publica el decret
legislatiu al BOE, s’obre un període d’un mes en què alguns diputats poden
presentar dubtes sobre aquest decret legislatiu. Si presenten dubtes s’ha
d’iniciar un procés d’informe que es debatrà en el ple.

2. Control dels tribunals (no només el TC):
És una norma amb rang de llei, per tant és susceptible de recurs d’inconstitucionalitat per
qüestionar l’ús de la delegació que ha fet el govern.
També pot passar que aquest decret legislatiu comenci a desplegar efectes jurídics i efectes
particulars. Poden arribar casos de particulars en que es aplicable aquest decret legislatiu, i el
jutge ordinari pot establir que aquest decret s’ha extralimitat de la legislació, que el govern ha
fet coses que no havia de fer. Aleshores el jutge ordinari pot fer dues coses:

1. Com es una norma amb rang de llei, no pot inaplicar-la, llavors para el procediment
i l’eleva a qüestió d’inconstitucionalitat.
2. El jutge directament pot entendre que en aquests preceptes en els quals entengui
que s’ha extralimitat el decret, els entendrà com una norma amb rang reglamentari,
i per tant, ell directament la pot inaplicar. Això es doctrina pròpia del TS i s’anomena
doctrina “ultra vires”.

Normes aprovades pel govern amb rang reglamentari

El govern està pensat per aprovar normes amb rang reglamentari, són les més nombroses.

La seva funció és execució, desplegament de les normes amb rang de llei. Els reglaments tenen
naturalesa executiva, s’aproven perquè són l’operatiu pràctic de les normes amb rang de llei. el
poder executiu és aquell que executa les decisions del poder legislatiu i ho fa a traves dels actes
administratius (però això es fa a través de les administracions públiques) i sobretot de les
normes amb rang reglamentari.

Ha aparegut el reglament independent. Hi ha reglaments que van una mica per lliure.
No poden existir normes amb rang de llei si no existeixen normes amb rang reglamentari que
l’habiliti.

Quan un jutge per resoldre el seu cas entengui que una norma amb rang reglamentari
contradigui la llei o la CE, podrà directament inaplicar la norma amb rang reglamentari. No
anul·lar-la, inaplicar-la. Això el jutge que se li presenta el cas, però aquest jutge també pot iniciar
una sèrie d’instruments, un procediment dintre del propi poder judicial, per arribar a l’anul·lació
de la norma amb rang reglamentari. Això és el que se’n diu procediment d’anul·lació de normes
amb rang reglamentari.
Si es tracta d’una norma amb rang reglamentari autonòmica, podran inaplicar-la i iniciar el
procediment d’anul·lació davant de TSJ de la comunitat autònoma en qüestió.
Els de primera instancia no anul·len, inapliquen, per iniciar el procediment d’anul·lació en
tribunals superiors.

34
TEMA 10: El sistema autonòmic

1. L’Estatut d’autonomia

Un Estatut d’autonomia regularà la organització d’una CCAA, les seves competències i el seu
règim institucional.
L’Estatut d’autonomia és llei orgànica, i no solament s’aproven per majoria absoluta del congrés
i del senat, sinó que d’una o altra manera, el parlament autonòmic també concorre en
l’aprovació de l’estatut. A més en el cas català també hi ha referèndum. Per tant no és realment
una llei orgànica perquè aquesta nomes requereix majoria al congrés, i l’Estatut d’autonomia
requereix més coses.

Els estatuts molts l’han anomenat una norma paccional, fruit del pacte entre l’Estat i la CCAA.
És una norma paccional perquè en el seu procediment de reforma participen les dues voluntats,
tant la de l’Estat com la de la CCAA. Per tant, l’Estatut té sempre aquesta doble dimensió, és una
font del dret estatal i autonòmica.
Això farà que en el sistema de fonts tingui el seu joc l’Estatut d’autonomia tant en la piràmide
normativa autonòmica com en l’estatal.
En la piràmide normativa autonòmica és la norma que esta a la cúspide i dóna validesa a la resta
de normes autonòmiques. Pel que fa a la piràmide estatal la situarem per sota de la CE, norma
amb rang de llei orgànica, i es relacionarà amb les altres normes amb rang de llei estatals pel
principi de competència, de tal manera que tot allò que fiquem a l’estatut d’autonomia queda
com a llei orgànica que no podrà ser tocat per altres lleis ordinàries estatals ni tampoc per altres
lleis orgàniques diferents a la de l’Estatut d’autonomia.

Aprovació i reforma de l’Estatut d’autonomia

Respecte la reforma, posem com a exemple l’Estatut d’autonomia català. El procediment de
reforma que aquest estableix és:
- La iniciativa prové del Parlament, 2/3 parts del parlament català i després va cap a
Madrid (a les Corts Generals) i es vota per majoria absoluta (llei orgànica) per després
tornar a Catalunya amb referèndum.

Distingeix amb dos procediments diferents, un previst pel títol primer i títol segon de l’estatut;
i un altre procés per la resta de títols, que més o menys és un procés similar, però la diferencia
està en què en el primer les Corts Generals tenen molt a dir, mentre que en el segon
procediment, com són menys importants, les Corts Generals ja no tenen tant a dir i es blinda la
decisió al parlament. Això realment és un intent de l’Estatut per limitar l’acció de les Corts
Generals i donar més poder decisori a la CCAA, però realment no és així, les Corts Generals
poden fer el que vulguin en ambdós casos.

Fins fa relativament poc, quan es reformava un Estatut d’autonomia, el control del TC venia
després del referèndum. Això fins l’experiència catalana. Elaboraven un estatut complet amb
iniciativa del parlament, majoria de les corts i referèndum a Catalunya i desprès el TC entrava a
traves del recurs d’inconstitucionalitat després d’haver passat pel referèndum. Van veure de
seguida que després d’haver passat per tot, el TC es trobava amb un producte molt potent, i
declarar inconstitucional uns preceptes d’un Estatut que ha estat aprovat pel poble era molt
complicat.
à De manera que es va reformar la LOTC i ara el recurs d’inconstitucionalitat és abans de
referèndum, per tal de treure problemes al TC. Així es pot evitar el referèndum i el TC dona la
seva decisió abans d’aquest.

35

Realment no hi ha sobirania a les CCAA, estan subordinades al consentiment de l’Estat.
A dins de l’Estatut: delimitació del seu territori, denominació de la comunitat, règim institucional
i competències.
La CE diu que hi ha llibertat dins el règim institucional sempre que es mogui dins del sistema
parlamentari.

També hi ha altres continguts:

La reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 intenta innovar en 4 aspectes que
fins ara els estatuts no s’havien plantejat. Aquestes quatre novetats són l’intent de salvar l’estat
de les autonomies i buscar un millor encaix per Catalunya dintre de l’estat de les autonomies.
Aquestes 4 novetats van estar maxacades per part de l’Estat.
1. Simbologia: en el preàmbul establien que la comunitat autònoma es proclami com a
nació.
2. Incorporem drets i llibertats fonamentals: fins ara no s’havia fet mai en un estat
d’autonomia.
3. Dotar-se d’eines del poder judicial català: poder judicial propi català.
4. El sistema de distribució de competències el detallem molt per blindar-lo: un nivell de
detall a cada una de les matèries desglossades que no s’havia vist mai, per tal que
d’aquesta manera quedi molt clar tot el que li correspon a la generalitat i que l’Estat no
pugui limitar les competències de la Generalitat.

Finalment, aquestes 4 innovacions intentaven crear un Estatut que s’aproximi molt més a una
autèntica constitució federal, reconeixent a Catalunya com a nació; i buscaven incorporar una
part dogmàtica (drets i llibertats) perquè els estatuts d’autonomia només tenien part orgànica i
volien que l’estatut s’assimilés a una constitució amb part orgànica i part dogmàtica.
Un estatut d’autonomia amb unes nocions de constitució.

El TC a 2010 diu el següent:
- Respecte la nació: encara que sigui en el preàmbul es declara inconstitucional.
- Respecte els drets i llibertats: no passa res que els incorporin a l’Estatut, però no són els
drets i llibertats fonamentals com són els de la CE. No tenen les mateixes
conseqüències, el mateix règim o el mateix estatus que a la CE.
- El poder judicial: és una qüestió exclusiva de l’Estat i no s’ha arribat a constituir mai.
Títol tercer: “del poder judicial a Catalunya” à TSJ de Catalunya com a òrgan màxim, el
fiscal general de Catalunya i el Consell de Justícia de Catalunya. El TC no ho ha permès
mai.
- Distribució de competències: és el TC qui decideix les matèries i qui diu la última paraula
en funció als preceptes de la CE.

La idea en aquell moment era sobretot entendre l’estatut d’autonomia com una norma co-
constitucional.
Si es una norma paccionada, on intervé l’estat i la comunitat autònoma, podem introduir
millores a nivell constitucional, de tal manera que podria prendre determinades decisions a
nivell de constituent. Evidentment el TC no va acceptar aquesta idea.
Una de les matèries reservades a llei orgànica és el poder judicial, per tant, l’estatut
d’autonomia és una llei orgànica, paccionada, amb procediment especial, però no deixa de ser
una llei orgànica. Per tant, si volem donant competències de poder judicial a Catalunya no
estem infringint res perquè l’estatut és també una llei orgànica. Però el TC va dir que no, que
l’estatut d’autonomia és una llei orgànica que només pot tenir una matèria, no pot entrar en la
matèria vedada de llei orgànica del poder judicial.

36

L’estatut d’autonomia està subordinat a la CE, i aquesta va ser la decisió clara del TC.
Per tant, aquest tipus de reformes s’han de fer a través de reforma constitucional, no a través
de l’estatut d’autonomia. Exemple: Si vols que Catalunya sigui una nació, modifica l’art. 2 de la
CE, però no l’estatut d’autonomia, perquè esta per sota i només té el contingut que li permet la
CE. Com està per sota de la CE i només pot tenir aquest contingut és el TC qui controla l’estatut,
és objecte de control del TC i és aquest qui té la última paraula.

2. Sistema de fonts de les comunitats autònomes

Molt similar al sistema de fonts espanyol, que és:
- Constitució
- Normes amb rang de llei: llei ordinària estatal, llei orgànica. Decret llei i decret legislatiu.
- Normes amb rang reglamentari.

A la CCAA serà:
- Estatut d’autonomia
- Normes amb rang de llei: la llei ordinària autonòmica (aprovada pels parlaments
autonòmics amb majoria simple), aquí no tenim llei orgànica, però depèn dels estatuts,
aquí a Catalunya per exemple tenim una norma amb rang de llei que és la llei de
desenvolupament bàsic de l’Estatut, que s’aprova per majoria absoluta (com la llei
orgànica) i estarà reservada per determinades matèries (com la llei orgànica a nivell
estatal). Aquestes matèries seran: drets i llibertats, president de la Generalitat, consell
de govern de la generalitat, síndic de greuges, llengua (part de drets i llibertats), etc.
Finalment tenim la llei electoral que s’aprova per 2/3 parts, però mai ha hagut manera
d’aconseguir aquestes 2/3 parts, de manera que no hi ha llei electoral.
Totes aquestes normes amb rang de llei emanen del Parlament, però també tindrem
normes amb rang de llei aprovades pel govern: decret llei i decret legislatiu. Això va ser
a partir del 2006.
- Normes amb rang reglamentari

Totes aquestes normes també funcionen pel principi cronològic, de jerarquia i d’especialitat, i
en alguns casos, també de competència. L’Estatut d’autonomia és jeràrquic, però entre les
mateixes fonts del dret (normes amb rang de llei entre si i normes amb rang reglamentari entre
si), principi cronològic i d’especialitat, però ja sabem que en determinades fonts hi ha el principi
de competència, com per exemple: entre la llei ordinària i la llei de desenvolupament bàsic.
La constitució és l’únic element conjunt de jerarquia.

3. Sistema de distribució competencial

Una competència és una institució, sigui quina sigui, que té assignades unes facultats o potestats
sobre una realitat material determinada. En una competència sempre hi ha dos elements:
- Facultats o potestas: com la legislativa (correspon al poder legislatiu), la executiva
(correspon al govern i inclou normes amb rang reglamentari i l’acte administratiu).
- Matèries: la tributaria, educació, sanitat, energia...

Hi ha dues maneres de fer el repartiment quan es vol un estat descentralitzat:
- El federalisme clàssic (el nord-americà): fa un repartiment bastant senzill entre el nivell
federal i els nivells estatals. El que fan és assignar matèries completes als diversos ens,
fa esferes de separació molt clares. És senzill perquè és molt fàcil de diferenciar les
esferes de federació i estats.

37
 - El federalisme cooperatiu: és el federalisme alemany, el que veiem a l’estat de les
autonomies. A diferència de l’altre, el federalisme cooperatiu agafarà una matèria, i
respecte aquesta matèria es designen facultats. En una matèria entren tan al nivell
federal com a l’estatal a l’hora, amb facultats diverses. Es trosseja la matèria. El
federalisme clàssic és molt més nítid en aquest sentit, però al cooperatiu barregem les
coses.

La regulació d’aquestes competències la trobarem al govern, a l’art. 149.1 de la CE i als estatuts
d’autonomia de les CCAA, que assumiren competències sobre la base de l’art. 149.1CE.
El 148CE estableix unes altres competències, i això s’utilitzava en el moment d’assignació dels
estatus d’autonomia que triaven sobre la base de quin art. establirien les seves competències.
Però el 148 ja no es té en compte, només el 149.1CE.

Dues categories competencials:

- Les competències exclusives de l’Estat: vol dir que totes les facultats (legislativa i
executiva) els hi corresponen a l’Estat i no a les CCAA.
- Les competències compartides Estat – CCAA: aquí és on ve el federalisme cooperatiu.
Aquí, determinades facultats seran per l’Estat i altres per la CCAA.
Dintre d’aquestes hi ha dues subcategories:

o Legislació/execució: la legislació correspon a l’Estat i la facultat executiva li
correspon a la CCAA. La capacitat per aprovar nomes amb rang de llei li
correspon a l’Estat i per aprovar normes amb rang reglamentari li correspon a
la CCAA. Però la facultat legislativa de l’Estat també li permet dictar normes amb
rang reglamentari, de tal manera que, la facultat de desenvolupament primària
amb normes de rang reglamentari li correspon a l’estat i a la CCAA només li
correspon la facultat de desenvolupament secundaria.
o Bases/desenvolupament: li correspon a l’Estat una part de la facultat legislativa,
però l’altra part de la facultat legislativa, així com la facultat executiva li
correspon a la CCAA. Com trossegem la facultat legislativa?
§ Li correspondrà a l’Estat la facultat legislativa bàsica, i a la CCAA la
facultat legislativa de desenvolupament d’aquestes bases legislatives.

Però què entenem per bases? El mínim denominador comú sobre la matèria. Quan la CE li atorga
les bases a l’Estat està aprovant un mínim denominador comú, i després la CCAA amb facultat
legislativa pot introduir canvis i desenvolupar aquest mínim denominador comú.

Quan més eixamplis el mínim denominador comú més redueixes la facultat legislativa de
desenvolupament de les CCAA. El que ha fet el TC és eixamplar bastant aquest mínim
denominador comú en favor de l’Estat.
El mínim denominador comú en teoria l’has de fixar a traves d’una norma amb rang de llei,
perquè l’estat té la facultat legislativa, però excepcionalment també li permet el TC a l’Estat
fixar aquest mínim denominador comú a través de normes amb rang reglamentari.

Una norma amb rang reglamentari estatal, basada en aquestes normes de desenvolupament
s’imposarà a una norma amb rang de llei autonòmica. Entre ordenament estatal i autonòmic
no hi ha jerarquia, sinó que hi ha competència.
L’autonomia política de les CCAA s’ha vist reduïda sobretot per l’acció del TC, continua existint
però s’ha reduït al interpretar aquestes tipologies competencials d’aquesta manera. Si ens hi
fixem no existeixen les competències exclusives de les CCAA, només les té l’Estat.

38
A més a més, a les competències compartides s’ha eixamplat la competència de l’Estat, per tant,
l’Estat s’ha fet encara més fort. Així que si la CCAA no té competència exclusiva, i a més, ha
perdut facultats en les competències compartides, les CCAA estan perdent autonomia.

Hi ha 2 títols competencials en favor de l’Estat:

- El 149.1.1 CE: li atorga a l’estat la competència per establir mínim denominador comú
en matèria de drets i llibertats fonamentals.
- El 149.1.13 CE: li atorga la competència a l’estat en matèria de planificació econòmica.

Aquests dos títols són molt amples, no hi ha cap matèria en que no hi intervinguin drets i
llibertats fonamentals.
Aquests dos títols se’ls anomena títols transversals horitzontals. L’Estat amb aquests dos títols
pot ficar-se en totes les matèries. Exemple: la CCAA té competència en matèria de comerç, però
l’estat, amb la matèria de planificació econòmica pot entrar i intervenir en aquesta matèria
sense problema. I així successivament amb totes les matèries, per això són transversals.

Conclusió: les CCAA estan afectades per totes aquestes xarxes de l’Estat, amb els títols
transversals i les pròpies competències de l’Estat.

Afegim les lleis de l’art. 150 de la CE à hi ha 3 mecanismes que estan en el 150CE, a traves dels
quals el sistema de distribució de competència pot ser modificat, adaptat, pot jugar-se, etc.

Aquests mecanismes són:

- Llei marc: l’Estat pot decidir delegar funció legislativa a les CCAA. Aquesta llei marc és
per majoria simple. Com és competència de l’estat, la delega però amb uns criteris que
ell vol, perquè es la seva competència. Per tant, la CE permet en el 150.1 que l’estat
pugui delegar facultats legislatives a una o totes les CCAA.
- Llei de transferència o delegació: és una llei orgànica per majoria absoluta, a través
d’aquesta, l’Estat transfereix, que no delega, una competència seva a la CCAA. La llei
marc simplement delega facultats legislatives, en canvi, a la llei de competències, l’Estat
li dona a la CCAA una competència seva perquè faci el que vulgui, però sempre la pot
recuperar. Per exemple, a Catalunya, gracies a aquesta competència, tenim els mossos
d’esquadra à amb matèria de seguretat interna (només a Euskadi i Catalunya).
- Llei d’harmonització: uniformar, harmonitzar. Aquests tercer instrument es dona si
l’Estat per majoria absoluta, creu que per interès general s’han d’harmonitzar els
diferents competències de les CCAA à es dona quan hi ha molta diversitat en les
normes i lleis de cada una de les CCAA, és com intrusiva à instrument més fort de
l’Estat per introduir.se en l’àmbit competencial de les CCAA.

Conflictivitat competencial

Hi haurà moltes vegades que amb aquest sistema de federalisme comparatiu hi aura conflictes
diversos entre l’Estat i CCAA. És un sistema que genera molta conflictivitat.


Com resolem això? Quan l’Estat o CCAA se’n adonin que s’estan extralimitant en les seves
competències ho resolem mitjançant el TC decidirà quina competència correspon a cadascú.

Quan el recurs, quan el conflicte de competència? L’objecte del recurs d’inconstitucionalitat és
quan el conflicte entre Estat i CCAA estigui en una norma en rang de llei. Quan el problema

39
competencial es generi en una norma en rang de llei sigui Estat o CCAA, s’estigui excedint, es
resol mitjançant recurs d’inconstitucionalitat.
Els legitimats per interposar-lo per part del Estat és el president del govern, 50 diputats 50
senadors, defensor del poble. Per part de la CCAA, parlament autonòmic, o govern autonòmic.
El termini per interposar-lo és de 3 mesos, però si l’Estat i la CCAA decideixen negociar en una
comissió, en aquest cas el termini de 3 mesos s’eixampla a 9 mesos. Si al cap de 9 mesos no
s’ha arribat a un acord, Tribunal Constitucional.


En el cas que sigui el president del govern el que presenti el recurs d’inconstitucionalitat es
suspenen els efectes de la norma amb rang de llei. Només que quan sigui ell, no 50 senadors,
no 50 diputats, no defensor del poble. No al reves quan sigui el president o el govern
autonòmic qui presenti el recurs d’inconstitucionalitat d’una norma en rang de llei estatal, no
es suspenen els efectes.

Si la CCAA comença a aprovar normes amb rang de llei il·limitades sense tenir en compte que el
govern pot presentar el recurs d’inconstitucionalitat, es suspenen els efectes automàticament.

Si el recurs d’inconstitucionalitat està previst per les normes amb rang de llei, el conflicte de
competències està previst per les normes amb rang reglamentari. Aquest procediment específic,
funciona amb dos mesos per interposar, per part del Estat o CCAA. La CCAA està obligada a
requerir primer a l’Estat i demanar que la canviï. L’estat no. Dos mesos per presentar-lo, l’estat
pot presentar directament.

40
Tema 11: dret internacional públic i tractats internacionals

Un tractat internacional, es una font del dret internacional públic, es un acord entre estats
sobirans, que es posen d’acord per aconseguir un objectiu comú. Es un acord de voluntats en
l’exercici de la seva sobirania.
Ens interessen 3 coses
- Regulació constitucional sobre l’aprovació d’aquests tractats internacionals
En funció de l’aprovació, hi ha diversos tipus.
El govern es el principal actor en l’escena internacional i ell es l’encarregat de la negociació, per
subscriu-los. La CE, ens diu que el poder executiu es el protagonista, però que el poder legislatiu,
es a dir, les Corts, han d’intervenir en l’aprovació d’aquests tractats.
Hi ha 3 tractats
- Art 93: Requereixen l’aprovació per majoria absoluta (llei orgànica). Aquests tractats són
que cedeixen sobirania a institucions o organitzacions internacionals. Això ha de passar
si o si pel parlament. Cas de la UE.
- Art 94.1: requeriran majoria simple (llei ordinària) del parlament. aquests tractats sobre
determinades matèries: tractes de caràcter política, de caràcter militar, que comportin
obligacions financeres per l’estat, que comportin un impacte en l’organització territorial
de l’estat o en els drets i llibertats fonamentals del títol I. També ho seran aquells
tractats que comportin una modificació legislativa o d’execució legislativa. El parlament
esta involucrat perquè d’alguna manera es veurà afectat. A diferencia del 93, jo aprovo
les normes amb rang de llei, no deixo que siguin uns altres els que ho facin per mi.
- Art 94.2: tots els altres, el govern nomes informa, no demana autorització.
Si Per als mes importants, es preveu al referèndum, perquè hi hagi la màxima llibertat
democràtica, com a element de control del Govern. En el cas espanyol, no s’usa el referèndum.
Art 92, preveu un referèndum consultiu, el Govern si vol decideix activar l’article 92, en casos
d’especial transcendència. Cas de l’OTAN.
La CE es molt a favor del sistema democràtic representatiu, el referèndum queda com un
element molt residual, el referèndum nomes es obligatori en cas del 168 i ens els estatuts
d’autonomia, la resta son consultius i no son necessaris.

- La posició d’aquests tractes en el sistema de fonts espanyol
Els tractats estan per sota la CE però per sobre de les normes amb rang de llei. Amb normes
amb rang de llei no pots modificar el tractat. Si hi ha una contradicció entre la CE i el tractat,
preval la CE, si es entre un tractat i una llei, ja sigui orgànica... preval el Tractat.
L’aprovació, no determina la posició del tractat en el sistema de fonts. Pot passar que un tractat,
toqui el nucli essencial de drets i llibertats, regulats per orgànica....
El 96.1. una vegada publicat el tractat dins del BOE, ja es vàlid, ja es una font. Quan ja s’hagi
aprovat el tractat, independentment de com s’hagin aprovat, ja tenen efectes jurídics.
Aquest sistema s’anomena, monisme moderat. Un sistema es dualista quan separa
l’ordenament internacional i el intern, de manera que necessites una norma del teu ordenament
que autoritzi la norma internacional. El monisme, no necessites una norma de incorporació. El
monisme pur, una vegada aprovat ja te efectes jurídics, en el moderat, el firmes i necessites la
publicació en el BOE.
Els art 93, 94... son autorització de les corts generals, no son lleis de incorporació.

- El seu control des del punt de vista constitucional.
Hi ha dos tipus de control; el previ a la ratificació, i el a posteriori, després de la ratificació.

41
Previ: es potestatiu, el pot demanar el Govern perquè sigui el TC el que examini la
constitucionalitat del tractat que esta negociant. També ho pot demanar les cambres, 1/5 part
dels diputats o 2 grups parlamentaris. Quan si que es detecta una inconstitucionalitat, es vol
continuar o be no es continua.
Si es vol continuar ratificant el tractat, primer hauràs de reforma la CE amb els procediments de
reforma (167, 168). El que fa aquesta disposició es que la CE queda subordinada a aquest tractat
ja que l’obliga a reformar-la. El pots activar o no aquests control. El problema es que si el Govern
o altres no demanen aquest control previ, es podria anar ratificant tractats que fossin
inconstitucionals.
A posteriori: si no es fa el control previ, quan es publiquin al BOE, tindràs 3 mesos per interposar
un recurs d’inconstitucionalitat. Aleshores el TC analitzarà el tractat i declararà inconstitucional
aquells preceptes que ho siguin. El problema es que has ratificat el tractat internacional, però si
no el compleixes perquè es inconstitucional , hauràs de pagar multes...
Hi ha uns tractats internacionals una mica especials que son els tractats internacionals en
matèria de drets humans (art 10.2). no solament integra els tractats, sinó també la
jurisprudència dels tribunals que interpretant aquests tractats. En el 10.2, la CE es la que preval,
no estàs obligat.

Resolucions de conflictes entre fonts del dret

Contradicció entre CE i tractat internacional no en matèria .. preval la CE
Entre CE i tractat en drets humans... s’haurien de fer compatibles, funció integradora,
contradicció pròpiament dita no pot haver-hi
Entre Tractat i NCFL, preval el Tractat.
El jutge ordinari es troba en contradicció entre CE i tractat internacional. El jutge ordinari fa una
qüestió d’inconstitucionalitat.
Contradicció de tractat i NCFL, sempre qüestió d’inconstitucionalitat, perquè si vol aplicar la
NCFL, es troba amb el criteri de jerarquia.... Tot i això, el jutge pot inaplicat per mitja del principi
de jerarquia, el tractat te una força supralegal.
Que passa si una contradicció entre un tracta en matèria de dret humans i una NCFL. Qüestió
d’inconstitucionalitat. Quan tu et planteges aquest conflicte, normalment la CE també es veu
afectada a no ser que el tribunal d’Estrasburg i el Constitucional hagin pres direccions diferents
hi hagin atorgat proteccions diferents a la CE i al Tractat.
El jutge, també podria inaplicat la NCFL i aplicar la norma d’Estrasburg.

42
TEMA 12
Procés d’integració europea, fonts del dret de la UE i les relacions entre el dret de la
UE i el dret nacional.

1. Procés d’integració europea

Maneres de garantir l’estabilitat a Europa i evitar un nou conflicte bèl·lic entre els estats que
formen el continent europeu.
Com s’aconsegueix això?
Es comencen a assetjar dues grans vies per intentar buscar aquesta pau en el continent europeu:
- La primera és establir mecanismes de protecció de drets humans més enllà dels estats,
per sobre dels estats, per controlar les atrocitats que pugui dur a terme un estat del
continent europeu. Crear una estructura de protecció dels drets humans en el continent
europeu. És un mecanisme que desconfia dels mecanismes constitucionals europeus
à com va passar a Alemanya amb el règim nazi.
o El consell d’Europa: dintre d’aquesta organització que te com a missió única i
exclusiva protegir drets internacionals a Europa, tenim el tractat internacional
“Conveni Europeu de Drets Humans”, i el Tribunal Europeu de Drets Humans
amb seu a Estrasburg. à amb l’objectiu que tots tinguem una concepció
comuna dels drets humans.
- La UE: és una manera de crear interdependències sobretot des del punt de vista
econòmic entre tots els estats d’Europa. La idea fonamental és crear dependències
entre tots els estats, que tots estiguin depenent entre si econòmicament perquè a
ningú li interessi un conflicte bèl·lic contra l’altre.

La UE ha tingut varies fases:
- La primera integració econòmica: en els primers anys, la UE es dedica a crear el mercat
interior, un mercat únic europeu. És el primer objectiu de la UE. Un mercat basat en les
4 llibertats comunitàries: la llibertat de circulació de persones, de béns, de mercaderies
i de capital i de serveis. Que tot això pugui fluir per tots els Estats d’Europa. Exemple:
podem anar a França à llibertat de persones. Això crea vincles entre els Estats.
- La segona fase de la UE: anar més enllà d’aquest mercat interior únic i anar cap a una
unió de caràcter monetari i econòmic: l’euro. l’objectiu és eliminar les monedes
nacionals, que si ataques a l’euro ataques a tots els estats. Ens hem de dedicar a una
política monetària única.
- La tercera fase de la UE: unió política. Volen anar més enllà de la unió econòmica, es
volen unes decisions de pes polític, una única projecció internacional de la UE.

Hi ha intents de còpia de la UE al continent americà i africà, però és absolutament única. Un
procés d’integració amb aquestes dimensions no es troba enlloc.
La UE és una cessió de sobirania dels estats. Els estats amb aquesta unió econòmica i política
estan cedint competències que sempre havien estat a les seves mans.
El tribunal de justícia de la UE està a Luxemburg.

Hem de distingir el Consell d’Europa de la UE, són dues organitzacions completament diferents
que es dediquen a coses diferents. El Consell d’Europa es dedica exclusivament als drets
humans, mentre que la UE es dedica a la qüestió econòmica i política.

43
Institucions de la UE

- El Parlament Europeu: poder legislatiu, tot i que no és plena perquè la comparteix amb
el Consell de Ministres. És la única institució que escollim els ciutadans directament.
Els representants del parlament europeu no estan subordinats al govern del seu Estat,
sinó que estan subordinats als ciutadans. El parlament europeu fins als anys 80 no
s’escollia pels ciutadans, sinó que els escollien els parlaments dels Estats membres.
- La Comissió europea: poder executiu de la UE. Braç executor del que s’ha dictat pel
poder legislatiu. S’escull pel consell de ministres i pel parlament europeu. Volen que
tingui una doble legitimitat, nostra i dels governs dels estats membres, sempre estan les
dues legitimitats actuant a l’hora.
- El Consell de Ministres: poder legislatiu compartit amb el Parlament. En el consell de
ministres estan els governs dels Estats membres. Per tant, veiem que el procediment
legislatiu esta repartit entre dues institucions amb legitimitats diferents, en el
Parlament europeu, els ciutadans, i en el consell de ministres, els governs.
- El Tribunal de Justícia de la UE: poder judicial de la UE. Els jutges es trien pels Estats
membres però passant pel parlament europeu i pel consell de ministres.
- El Banc Central Europeu

Només mencionant aquestes institucions ens adonem que la UE és la construcció d’un projecte
que és com un macroestat.
La UE amb aquesta composició de les institucions intenta jugar amb la legitimitat directa de la
ciutadania i a l’hora fent que estiguin representats els governs dels Estats membres. Veiem que
al final la UE es un procés de cessió de sobirania dels Estats, però no ha fet el pas de que tot ho
controlin els ciutadans, els governs continuen controlant part de l’agenda de la UE, no han
volgut donar una veu completa als ciutadans.

Ubicació de les institucions

- El Parlament Europeu: té una seu a Brussel·les (seu principal) i una seu a Estrasburg.
- Comissió Europea: Brussel·les.
- Consell de ministres: a Brussel·les, els ministres no estan permanentment allà, sinó que
es van fent reunions en funció de la matèria.

Tractats internacionals especials

Dret derivat seran les normes aprovades per les institucions de la UE en aplicació dels tractats
de dret original. El dret derivat l’aprovarà el parlament Europeu amb el Consell de Ministres a
traves del procediment legislatiu. El dret derivat són reglaments, directives i decisions.
El reglament comunitari (NO confondre amb norma reglamentaria estatal), és la norma de dret
derivat més potent que té la UE. Té efectes generals a tots els estats membres, té efecte directe
des del primer moment.
La directiva fixa objectius i deixa els mitjans en mans dels estats membre, és menys intrusiva
que el reglament.
La decisió té efectes particulars a un o varis estats membres, menys important.
El dret originari amb els tractats està en mans dels Estats (principi de sobirania).
Principi de jerarquia en relació amb el dret originari i el dret derivat. El dret derivat no pot
incomplir el dret originari. El Tribunal de Justícia de la UE serà l’encarregat de controlar aquest
principi de jerarquia.

Relació dret de la UE i la CE

44
El Tribunal de Justícia ha desenvolupat dos grans principis per veure com es relaciona el dret de
la UE amb els drets nacionals, que són:

- El principi de primacia: segons Luxemburg, tot el dret de la UE té primacia respecte el
dret nacional, inclosa la Constitució. Aquest principi s’ha de matissar amb el principi
d’efecte directe.
- El principi d’efecte directe: implica que només tindrà primacia (s’aplicarà el principi de
primacia) aquell dret de la UE que tingui efecte directe, si no el té, no tindrà primacia.
Són principis per resoldre conflictes entre el dret nacional i el dret de la UE.
o Quan tindrà efecte directe una norma de la UE? Quan aquella norma sigui clara,
precisa i condicional, i pugui ser incada davant dels tribunals.

En els tractats internacionals, si es clar precís i condicional el precepte del tractat internacional
tindrà efecte directe, sinó no.

Exemple: conflicte entre llei espanyola i una norma de la UE (independentment de si és
reglament, etc) à considerem que sí que té efecte directe, així que ens oblidem d’això. Les
normes de la UE cada cop són més abundants.
Volem saber quina té primacia: li arriba el cas a un jutge espanyol, en el cas s’ha d’aplicar la llei
espanyola, però si contradiu a una norma de la UE, el jutge ha d’intentar aplicar la tècnica
d’interpretació de conformitat, en el cas que no hi hagi una interpretació possible, si veiem que
la llei és contraria a la norma de la UE i és una contradicció molt clara, inaplica directament la
llei espanyola.
Si no tinc clar si és una contradicció es para el procediment, el jutge haurà de veure la
jurisprudència de Luxemburg a ver com interpreta la norma de la UE, i al·lega una qüestió
prejudicial a Luxemburg.

Luxemburg diu que el principi de primacia aplica totes les normes nacionals incloent la
constitució, si el jutge ordinari es troba en un cas en que ja no la llei, sinó la CE contradiu el dret
de la UE, el jutge si veu que el conflicte és clar inaplica la CE i aplica directament el dret de la
UE. Si té dubtes pregunta a Luxemburg, no al TC espanyol.

Així veiem com la CE no és realment la norma suprema de l’ordenament espanyol, sinó que és
el dret de la UE. De manera que la CE perd força.

45
Tema 11: dret internacional públic i tractats internacionals

Un tractat internacional, es una font del dret internacional públic, es un acord entre estats
sobirans, que es posen d’acord per aconseguir un objectiu comú. Es un acord de voluntats en
l’exercici de la seva sobirania.
Ens interessen 3 coses
- Regulació constitucional sobre l’aprovació d’aquests tractats internacionals
En funció de l’aprovació, hi ha diversos tipus.
El govern es el principal actor en l’escena internacional i ell es l’encarregat de la negociació, per
subscriu-los. La CE, ens diu que el poder executiu es el protagonista, però que el poder legislatiu,
es a dir, les Corts, han d’intervenir en l’aprovació d’aquests tractats.
Hi ha 3 tractats
- Art 93: Requereixen l’aprovació per majoria absoluta (llei orgànica). Aquests tractats són
que cedeixen sobirania a institucions o organitzacions internacionals. Això ha de passar
si o si pel parlament. Cas de la UE.
- Art 94.1: requeriran majoria simple (llei ordinària) del parlament. aquests tractats sobre
determinades matèries: tractes de caràcter política, de caràcter militar, que comportin
obligacions financeres per l’estat, que comportin un impacte en l’organització territorial
de l’estat o en els drets i llibertats fonamentals del títol I. També ho seran aquells
tractats que comportin una modificació legislativa o d’execució legislativa. El parlament
esta involucrat perquè d’alguna manera es veurà afectat. A diferencia del 93, jo aprovo
les normes amb rang de llei, no deixo que siguin uns altres els que ho facin per mi.
- Art 94.2: tots els altres, el govern nomes informa, no demana autorització.
Si Per als mes importants, es preveu al referèndum, perquè hi hagi la màxima llibertat
democràtica, com a element de control del Govern. En el cas espanyol, no s’usa el referèndum.
Art 92, preveu un referèndum consultiu, el Govern si vol decideix activar l’article 92, en casos
d’especial transcendència. Cas de l’OTAN.
La CE es molt a favor del sistema democràtic representatiu, el referèndum queda com un
element molt residual, el referèndum nomes es obligatori en cas del 168 i ens els estatuts
d’autonomia, la resta son consultius i no son necessaris.

- La posició d’aquests tractes en el sistema de fonts espanyol
Els tractats estan per sota la CE però per sobre de les normes amb rang de llei. Amb normes
amb rang de llei no pots modificar el tractat. Si hi ha una contradicció entre la CE i el tractat,
preval la CE, si es entre un tractat i una llei, ja sigui orgànica... preval el Tractat.
L’aprovació, no determina la posició del tractat en el sistema de fonts. Pot passar que un tractat,
toqui el nucli essencial de drets i llibertats, regulats per orgànica....
El 96.1. una vegada publicat el tractat dins del BOE, ja es vàlid, ja es una font. Quan ja s’hagi
aprovat el tractat, independentment de com s’hagin aprovat, ja tenen efectes jurídics.
Aquest sistema s’anomena, monisme moderat. Un sistema es dualista quan separa
l’ordenament internacional i el intern, de manera que necessites una norma del teu ordenament
que autoritzi la norma internacional. El monisme, no necessites una norma de incorporació. El
monisme pur, una vegada aprovat ja te efectes jurídics, en el moderat, el firmes i necessites la
publicació en el BOE.
Els art 93, 94... son autorització de les corts generals, no son lleis de incorporació.

- El seu control des del punt de vista constitucional.
Hi ha dos tipus de control; el previ a la ratificació, i el a posteriori, després de la ratificació.

46
Previ: es potestatiu, el pot demanar el Govern perquè sigui el TC el que examini la
constitucionalitat del tractat que esta negociant. També ho pot demanar les cambres, 1/5 part
dels diputats o 2 grups parlamentaris. Quan si que es detecta una inconstitucionalitat, es vol
continuar o be no es continua.
Si es vol continuar ratificant el tractat, primer hauràs de reforma la CE amb els procediments de
reforma (167, 168). El que fa aquesta disposició es que la CE queda subordinada a aquest tractat
ja que l’obliga a reformar-la. El pots activar o no aquests control. El problema es que si el Govern
o altres no demanen aquest control previ, es podria anar ratificant tractats que fossin
inconstitucionals.
A posteriori: si no es fa el control previ, quan es publiquin al BOE, tindràs 3 mesos per interposar
un recurs d’inconstitucionalitat. Aleshores el TC analitzarà el tractat i declararà inconstitucional
aquells preceptes que ho siguin. El problema es que has ratificat el tractat internacional, però si
no el compleixes perquè es inconstitucional , hauràs de pagar multes...
Hi ha uns tractats internacionals una mica especials que son els tractats internacionals en
matèria de drets humans (art 10.2). no solament integra els tractats, sinó també la
jurisprudència dels tribunals que interpretant aquests tractats. En el 10.2, la CE es la que preval,
no estàs obligat.

Resolucions de conflictes entre fonts del dret

Contradicció entre CE i tractat internacional no en matèria .. preval la CE
Entre CE i tractat en drets humans... s’haurien de fer compatibles, funció integradora,
contradicció pròpiament dita no pot haver-hi
Entre Tractat i NCFL, preval el Tractat.
El jutge ordinari es troba en contradicció entre CE i tractat internacional. El jutge ordinari fa una
qüestió d’inconstitucionalitat.
Contradicció de tractat i NCFL, sempre qüestió d’inconstitucionalitat, perquè si vol aplicar la
NCFL, es troba amb el criteri de jerarquia.... Tot i això, el jutge pot inaplicat per mitja del principi
de jerarquia, el tractat te una força supralegal.
Que passa si una contradicció entre un tracta en matèria de dret humans i una NCFL. Qüestió
d’inconstitucionalitat. Quan tu et planteges aquest conflicte, normalment la CE també es veu
afectada a no ser que el tribunal d’Estrasburg i el Constitucional hagin pres direccions diferents
hi hagin atorgat proteccions diferents a la CE i al Tractat.
El jutge, també podria inaplicat la NCFL i aplicar la norma d’Estrasburg.

47
TEMA 12
Procés d’integració europea, fonts del dret de la UE i les relacions entre el dret de la
UE i el dret nacional.

2. Procés d’integració europea

Maneres de garantir l’estabilitat a Europa i evitar un nou conflicte bèl·lic entre els estats que
formen el continent europeu.
Com s’aconsegueix això?
Es comencen a assetjar dues grans vies per intentar buscar aquesta pau en el continent europeu:
- La primera és establir mecanismes de protecció de drets humans més enllà dels estats,
per sobre dels estats, per controlar les atrocitats que pugui dur a terme un estat del
continent europeu. Crear una estructura de protecció dels drets humans en el continent
europeu. És un mecanisme que desconfia dels mecanismes constitucionals europeus
à com va passar a Alemanya amb el règim nazi.
o El consell d’Europa: dintre d’aquesta organització que te com a missió única i
exclusiva protegir drets internacionals a Europa, tenim el tractat internacional
“Conveni Europeu de Drets Humans”, i el Tribunal Europeu de Drets Humans
amb seu a Estrasburg. à amb l’objectiu que tots tinguem una concepció
comuna dels drets humans.
- La UE: és una manera de crear interdependències sobretot des del punt de vista
econòmic entre tots els estats d’Europa. La idea fonamental és crear dependències
entre tots els estats, que tots estiguin depenent entre si econòmicament perquè a
ningú li interessi un conflicte bèl·lic contra l’altre.

La UE ha tingut varies fases:
- La primera integració econòmica: en els primers anys, la UE es dedica a crear el mercat
interior, un mercat únic europeu. És el primer objectiu de la UE. Un mercat basat en les
4 llibertats comunitàries: la llibertat de circulació de persones, de béns, de mercaderies
i de capital i de serveis. Que tot això pugui fluir per tots els Estats d’Europa. Exemple:
podem anar a França à llibertat de persones. Això crea vincles entre els Estats.
- La segona fase de la UE: anar més enllà d’aquest mercat interior únic i anar cap a una
unió de caràcter monetari i econòmic: l’euro. l’objectiu és eliminar les monedes
nacionals, que si ataques a l’euro ataques a tots els estats. Ens hem de dedicar a una
política monetària única.
- La tercera fase de la UE: unió política. Volen anar més enllà de la unió econòmica, es
volen unes decisions de pes polític, una única projecció internacional de la UE.

Hi ha intents de còpia de la UE al continent americà i africà, però és absolutament única. Un
procés d’integració amb aquestes dimensions no es troba enlloc.
La UE és una cessió de sobirania dels estats. Els estats amb aquesta unió econòmica i política
estan cedint competències que sempre havien estat a les seves mans.
El tribunal de justícia de la UE està a Luxemburg.

Hem de distingir el Consell d’Europa de la UE, són dues organitzacions completament diferents
que es dediquen a coses diferents. El Consell d’Europa es dedica exclusivament als drets
humans, mentre que la UE es dedica a la qüestió econòmica i política.

48
Institucions de la UE

- El Parlament Europeu: poder legislatiu, tot i que no és plena perquè la comparteix amb
el Consell de Ministres. És la única institució que escollim els ciutadans directament.
Els representants del parlament europeu no estan subordinats al govern del seu Estat,
sinó que estan subordinats als ciutadans. El parlament europeu fins als anys 80 no
s’escollia pels ciutadans, sinó que els escollien els parlaments dels Estats membres.
- La Comissió europea: poder executiu de la UE. Braç executor del que s’ha dictat pel
poder legislatiu. S’escull pel consell de ministres i pel parlament europeu. Volen que
tingui una doble legitimitat, nostra i dels governs dels estats membres, sempre estan les
dues legitimitats actuant a l’hora.
- El Consell de Ministres: poder legislatiu compartit amb el Parlament. En el consell de
ministres estan els governs dels Estats membres. Per tant, veiem que el procediment
legislatiu esta repartit entre dues institucions amb legitimitats diferents, en el
Parlament europeu, els ciutadans, i en el consell de ministres, els governs.
- El Tribunal de Justícia de la UE: poder judicial de la UE. Els jutges es trien pels Estats
membres però passant pel parlament europeu i pel consell de ministres.
- El Banc Central Europeu

Només mencionant aquestes institucions ens adonem que la UE és la construcció d’un projecte
que és com un macroestat.
La UE amb aquesta composició de les institucions intenta jugar amb la legitimitat directa de la
ciutadania i a l’hora fent que estiguin representats els governs dels Estats membres. Veiem que
al final la UE es un procés de cessió de sobirania dels Estats, però no ha fet el pas de que tot ho
controlin els ciutadans, els governs continuen controlant part de l’agenda de la UE, no han
volgut donar una veu completa als ciutadans.

Ubicació de les institucions

- El Parlament Europeu: té una seu a Brussel·les (seu principal) i una seu a Estrasburg.
- Comissió Europea: Brussel·les.
- Consell de ministres: a Brussel·les, els ministres no estan permanentment allà, sinó que
es van fent reunions en funció de la matèria.

Tractats internacionals especials

Dret derivat seran les normes aprovades per les institucions de la UE en aplicació dels tractats
de dret original. El dret derivat l’aprovarà el parlament Europeu amb el Consell de Ministres a
traves del procediment legislatiu. El dret derivat són reglaments, directives i decisions.
El reglament comunitari (NO confondre amb norma reglamentaria estatal), és la norma de dret
derivat més potent que té la UE. Té efectes generals a tots els estats membres, té efecte directe
des del primer moment.
La directiva fixa objectius i deixa els mitjans en mans dels estats membre, és menys intrusiva
que el reglament.
La decisió té efectes particulars a un o varis estats membres, menys important.
El dret originari amb els tractats està en mans dels Estats (principi de sobirania).
Principi de jerarquia en relació amb el dret originari i el dret derivat. El dret derivat no pot
incomplir el dret originari. El Tribunal de Justícia de la UE serà l’encarregat de controlar aquest
principi de jerarquia.

Relació dret de la UE i la CE

49
El Tribunal de Justícia ha desenvolupat dos grans principis per veure com es relaciona el dret de
la UE amb els drets nacionals, que són:

- El principi de primacia: segons Luxemburg, tot el dret de la UE té primacia respecte el
dret nacional, inclosa la Constitució. Aquest principi s’ha de matissar amb el principi
d’efecte directe.
- El principi d’efecte directe: implica que només tindrà primacia (s’aplicarà el principi de
primacia) aquell dret de la UE que tingui efecte directe, si no el té, no tindrà primacia.
Són principis per resoldre conflictes entre el dret nacional i el dret de la UE.
o Quan tindrà efecte directe una norma de la UE? Quan aquella norma sigui clara,
precisa i condicional, i pugui ser incada davant dels tribunals.

En els tractats internacionals, si es clar precís i condicional el precepte del tractat internacional
tindrà efecte directe, sinó no.

Exemple: conflicte entre llei espanyola i una norma de la UE (independentment de si és
reglament, etc) à considerem que sí que té efecte directe, així que ens oblidem d’això. Les
normes de la UE cada cop són més abundants.
Volem saber quina té primacia: li arriba el cas a un jutge espanyol, en el cas s’ha d’aplicar la llei
espanyola, però si contradiu a una norma de la UE, el jutge ha d’intentar aplicar la tècnica
d’interpretació de conformitat, en el cas que no hi hagi una interpretació possible, si veiem que
la llei és contraria a la norma de la UE i és una contradicció molt clara, inaplica directament la
llei espanyola.
Si no tinc clar si és una contradicció es para el procediment, el jutge haurà de veure la
jurisprudència de Luxemburg a ver com interpreta la norma de la UE, i al·lega una qüestió
prejudicial a Luxemburg.

Luxemburg diu que el principi de primacia aplica totes les normes nacionals incloent la
constitució, si el jutge ordinari es troba en un cas en que ja no la llei, sinó la CE contradiu el dret
de la UE, el jutge si veu que el conflicte és clar inaplica la CE i aplica directament el dret de la
UE. Si té dubtes pregunta a Luxemburg, no al TC espanyol.

Així veiem com la CE no és realment la norma suprema de l’ordenament espanyol, sinó que és
el dret de la UE. De manera que la CE perd força.

50