30.

509 FONAMENTS DE
CRIMINOLOGIA
Semestre Set.’21 – Feb’22
Mòdul 1
Prova d’Avaluació Continua- PAC1

PEC 1 – La criminologia i les ciències penals i del control social

PREGUNTES A DESENVOLUPAR (3 punts)

Primera pregunta:

Quins són els objectius de la criminologia? Desenvolupa un exemple en el qual algun

dels seus objectius es materialitzi.

La delimitació de l'objecte d’estudi de la criminologia està directament relacionat amb la

identificació dels objectius o les finalitats volgudes de la ciència. Els objectius de la
criminologia són (Serrano Maíllo, 2009):

(I) L'anàlisi de les causes de delicte (funció etiològica). El desenvolupament teòric de la

criminologia s'ha produït precisament mitjançant teories que, des de perspectives diverses,
ofereixen explicacions sobre l'etiologia de l'delicte. Precisament, s'ha qüestionat el
predomini de la preocupació etiològica en l'elaboració teòrica.

(Ii) L'estudi de l'extensió de l'delicte i la seva mesura. Aproximar-se i millorar els

instruments de mesura de la delinqüència, amb tota la complexitat que això suposa.

(Iii) L'estudi dels processos d'elaboració i aplicació de les lleis penals.

(Iv) L'elaboració de programes d'intervenció dirigits a la prevenció i al control del delicte,

la rehabilitació del delinqüent, la disminució de l'impacte social de l'delicte i l'atenció a les
víctimes, son també altres àmbits objecte d’estudi i rellevància criminològica.

1
 FONAMENTS DE CRIMINOLOGIA - PAC 1 SOLUCIÓ
En aquest sentit, trobem una pluralitat d’exemples en el nostre context i entorn proper, que
poden tenir cabuda dins el marc d’estudi de la criminologia. Precisament per la relació amb
altres àmbits i disciplines, és molt important poder definir l’espai propi, per donar així
protagonisme i rellevància a l’aportació social que podem oferir des de la criminologia.

Segona pregunta:

Explica les definicions (àmplia i restrictiva) de Criminologia. Assenyala quin és

l'impacte d'utilitzar una o altra noció.

Hi ha diverses definicions de Criminologia.

Hi ha autors que afirmen que és possible definir de manera amplia l'objecte d'estudi
d'aquesta disciplina, com fa Sutherland (1924) que afirma que és "el cos de coneixements
sobre el delicte com a fenomen social que inclou els processos d'elaboració de les lleis,
d'infracció de les lleis i de reacció a la infracció de les lleis".

D'altra banda, hi ha autors que han optat per una definició més restrictiva, centrada sovint
en la figura del delinqüent (exclussivament). A tall d'exemple, Bernaldo de Quirós (1957) va
definir a la criminologia com "la ciència que s'ocupa d'estudiar al delinqüent en tots els seus
aspectes".

L'impacte que té utilitzar un o altre concepte s'observa en la delimitació de l'objecte d'estudi

de la criminologia. Una concepció àmplia permetrà incorporar una varietat més extensa
d'elements d'anàlisi, mentre que una definició restrictiva, delimitarà aquests elements. Per
exemple, una definició que només se centri en l'infractor, deixaria fora els actors de el
sistema de justícia penal, i devaluarà el paper que aquests ocupen en el fenomen delictiu.

Tercera pregunta:

Assenyala què són la desviació social, el delicte i el crim i quines són les principals
diferències entre aquests conceptes.

El delicte és un comportament humà antisocial per al qual la llei preveu la imposició d'una
pena o mesura de seguretat contra qui és considerat responsable. La criminologia ha
defensat la necessitat d'una definició criminològica desvinculada tant d'un concepte legal
com d'un «concepte natural». Així, s'ha afegit a la condició de ser una conducta que
infringeix les lleis penals, el fet de suposar un comportament antisocial, en un sentit molt
més ampli.

El concepte de crim, en tant que traducció del terme anglès crime, pot ser considerat
sinònim de delicte. Tot i que, en les llengües llatines serveix per designar els delictes més
Semestre Set. ’20 – Feb. ‘21 2
 FONAMENTS DE CRIMINOLOGIA - PAC 1 SOLUCIÓ
greus. El Codi penal espanyol, com altres de l'àrea cultural més propera, utilitza només la
paraula delicte.

Tant delicte com crim fan al·lusió a conductes sancionades penalment. A a diferència de la
noció de desviació social, que és un concepte més ampli que el de delicte, i comprèn totes
aquelles conductes que s'aparten de la norma social i que no necessàriament comporten
una reacció dels actors del sistema de justícia penal.

Quarta pregunta:

Explica la relació i rellevància de la política criminal per a la criminolgía.

Podriem definir la política criminal com el conjunt de mesures formals que els poders que
estructuren els estats, disposen. Des de la legislació (penal o no penal) fins als mitjans
materials i tècnics que suposen el desplegament de la potestat legislativa. En aquest sentit,
el Codi Penal forma part de la polícia criminal (com a expressió del poder legislatiu en la
tipificació del que és, i no, delicte). Alhora, les mesures que s’apliquen i els programes de
reinserció social, també ho son.

D’alguna manera serien el conjunt d’instruments que una estructura política desenvolupa.
Com pasa en el cas d’altres ambits (fiscal, laboral, administratiu, etc).

Des d’aquesta perspectiva la relació amb la criminologia és, com a minim, rellevant. Més
encara si pensem en la definició (àmplia o restrictiva) que pot condicionar on es presta
atenció. Si entenem la criminologia com l’estudi de la norma penal, llavors la relació té una
importància cabdal. Doncs el legislador estableix (en exercici de la sobirania popular) que
és (i, per tant, que no) delicte.

En canvi, les aportacions teòriques en criminologia s’orienten a demostrar que la política

criminal va més enllà de l'àmbit definit pel dret penal, ja que inclou totes les fases que poden
integrar un sistema penal en el seu més ampli sentit (prevenció, tractament, sanció,
mesures alternatives, rehabilitació, etc.).

PREGUNTA D'ANÀLISI D'ACTUALITAT

Semestre Set. ’20 – Feb. ‘21 3

 FONAMENTS DE CRIMINOLOGIA - PAC 1 SOLUCIÓ
Identifica una notícia (nacional o internacional) on s'identifiquin al menys dos dels principals
actors de la política criminal, exercint les funcions que s'esmenten al mòdul 1.

Els estudiants han d'identificar una notícia en què s'esmentin al menys dos dels següents
actors, i en la qual es faci al·lusió a les següents funcions.

1) El govern. En els sistemes constitucionals actuals s’atorga al poder executiu el

protagonisme en l'impuls legislatiu. La importància de la iniciativa legislativa governamental
és evident pel que fa a la legislació penal. L'elaboració dels textos prelegislatius s'acostuma
a efectuar sota la responsabilitat de el ministre de Justícia, que pot encarregar a un expert
de la seva confiança, o a una comissió, la preparació del text que després se sotmetrà a
l'aprovació del govern, perquè el remeti a parlament.

2) El poder legislatiu. Correspon al parlament, com emanació de la sobirania popular,

l'aprovació de les lleis penals, mitjançant el procediment previst en la constitució i els
reglaments de les cambres respectives. La llei representa la motivació de les decisions
político-criminals, que han de ser després aplicades pel sistema de justícia penal.

3) El poder judicial. Els jutges, a l'hora d'aplicar les previsions legals abstractes al cas
concret, exerceixen un paper transcendental, ja que són els actors que efectivament "diuen
el dret" (iurisdictio). Un cop superada històricament la visió del jutge com a mer executor
autòmat de la voluntat legislativa, s'imposa reconèixer que els jutges disposen d'un poder
de fet, i que, en la tasca d'interpretar les lleis, projecten valoracions socials i adopten
decisions de gran transcendència. Tot i la resistència a reconèixer-ho en l'àmbit del discurs
jurídic, des d'un prisma polític-criminal i criminològic, no hi ha dubte que els jutges no només
l’apliquen, sinó que creen dret. A més de la interpretació, cal tenir en compte que sovint la
llei obre espais de discrecionalitat. S’exigeixen decisions de caràcter polític-criminal pel que
fa a qüestions com, per exemple, ¿quina és la pena adequada a la culpabilitat del subjecte?
Cal tenir en compte les possibilitats de reinserció? Etc.

4) Els agents d'execució penal. El procés mitjançant el qual s'estableix la resposta penal
al delicte, no acaba amb la imposició d'una sentència condemnatòria ferma. La pròpia
execució de la pena obre per si mateix un espai en el qual diversos actors intervindran en
totes les fases del procés i al llarg de la seva durada (en funció de la pena). Fins i tot en la
pena privativa de llibertat, l’aplicació del dret penitenciàri en el subjecte, pot afectar tot el
procés. Els professionals dels serveis penitenciaris i els qui tenen responsabilitats de
direcció i gestió en l'Administració penitenciària exerceixen en aquests processos un poder
de fet, i de dret, mitjançant el qual decideixen pel que fa a aspectes essencials de la
resposta a l'delicte. A més dels agents que actuen estrictament a l'espai de l'execució, s'ha
de considerar també el protagonisme creixent dels professionals que intervenen com a
facilitadors en els processos de justícia restaurativa, la funció dels quals serveix als fins de
pacificació social, reparació, rehabilitació i prevenció de delictes futurs.

PREGUNTA D'ANÀLISI COMPARADA

Semestre Set. ’20 – Feb. ‘21 4

 FONAMENTS DE CRIMINOLOGIA - PAC 1 SOLUCIÓ
A partir de la revisió del mòdul 1 i la lectura complementària de David Buil (2016), explica
com ha evolucionat l'objecte d'estudi de la criminologia i com això impacta en les propostes
de política criminal. Exposa, de forma raonada, els arguments sobre els quals bases la teva
resposta.

En el mòdul 1 veiem com des d'una concepció clàssica de l'objecte material de la

criminologia s'avança a la identificació d'un objecte múltiple. En aquest mateix sentit, Buil
(2016), exposa quina ha estat l'evolució històrica d'aquest objecte material, fins arribar a
una versió àmplia, conciliadora i inclusiva, desenvolupada per Garrido et al. (2006) capaç
d'abordar, per exemple, fenòmens que no necessàriament són constitutius de delictes, però
si de desviacions socials i altres pràctiques, no considerades jurídicament delictives però
igualment perjudicials per a la vida en societat. Com ho poden ser la desviació juvenil no
delictiva, o l'abús de drogues i / o alcohol, el racisme, la conducció temerària, els problemes
de neteja i el grafit i un llarg etc.

Això té conseqüències sobre les propostes de política criminal. Permetent transitar des de
la perspectiva de Feuerbach, que concep la política criminal com l’expressió de la voluntat
política de l'Estat en la lluita contra el delicte. A través dels mitjans més dràstics que disposa:
la imposició de penes.

Al·ludint a una noció de política criminal realista, les principals mesures seran les penes i
les mesures de seguretat; cap a la visió de Kleinschrod que desenvolupa una proposta que
també considera els mitjans que l'Estat “pot i ha de trobar". Més extensa, que no es limitaria
estrictament a l'ús de l'ius puniendi, responent més aviat a una noció de política criminal
racional. Així, les mesures de les que es pot disposar sota aquesta òptica inclouen a les de
prevenció i el tractament d'altres fenòmens no constitutius de delicte.

Buil conclou que, considerant aquesta evolució ascendent del coneixement criminològic, és
previsible d'esperar una Criminologia més empírica en un futur, és a dir, amb major
perfecció metodològica, profunditat teòrica i aplicabilitat pràctica.

Semestre Set. ’20 – Feb. ‘21 5