Català - Nivell Suficiència

GRAMÀTICA
Suficiència
Aquest text recull els aspectes gramaticals que es treballen en el nivell de Suficiència.
A l’índex hi ha indicat a quin curs es treballa cadascun dels temes.
Al llarg del text hi ha indicacions del curs en què s’estudia cada aspecte gramatical.
Per facilitar la cerca, hi ha un índex dels continguts i un índex separat per nivells.
Aquest material és lliure de drets.
versió de febrer de 2021

Suficiència Índex
ÍNDEX DELS CONTINGUTS GRAMATICALS
Ortografia i fonètica
1. L’alfabet (I1) .............................................................................................................................. 1
2. Les vocals (I1) ........................................................................................................................... 3
3. Les consonants (I1) ................................................................................................................. 5
4. Les síl·labes (I1, S1) ................................................................................................................. 6
5. La separació de síl·labes, diftongs i hiats (I2) ................................................................... 8
6. La vocal neutra (I3, S1) ......................................................................................................... 12
7. La o àtona (I3, S1) .................................................................................................................. 15
8. L’accentuació gràfica (I1, S1) ............................................................................................... 19
9. Els accents diacrítics (I1, S1) ................................................................................................ 23
10. La dièresi (I2, I3, S1) ............................................................................................................ 25
11. L’apostrofació i les contraccions (I1, S1) ........................................................................ 28
12. Les esses: s, ss, c, ç, z (I1, S2) ............................................................................................. 31
13. Les oclusives: p/b, t/d, c/g (I2, S3) ..................................................................................... 35
14. La b i la v (I1, S2) .................................................................................................................. 38
15. La m i la n (I2, S3) ................................................................................................................. 41
16. La h (I3) .................................................................................................................................. 43
17. La ela geminada, l·l (I3, S3) ................................................................................................ 46
18. La r i la rr (I2, S2) .................................................................................................................. 49
19. La g i la j (I3, S3) ................................................................................................................... 52
20. La tx i la ig (I3) ...................................................................................................................... 53
21. La ix i la x (I3, S2) .................................................................................................................. 54
22. Sons en contacte (S1, S3) ................................................................................................... 56
Consorci per a la Normalització Lingüística ii

Suficiència Índex
Morfosintaxi
1. L’article (I1, S1) ................................................................................................................... 61
2. El gènere de substantius i adjectius (I1, I3, S1) ........................................................... 64
3. El nombre de substantius i adjectius (I1, I3, S1) ......................................................... 70
4. Els adjectius demostratius (I1) ....................................................................................... 74
5. Els possessius (I1, S2) ....................................................................................................... 76
6. Els numerals (I1) ................................................................................................................ 78
7. Els quantitatius i els indefinits (I2, S2) ........................................................................... 81
8. Els interrogatius (I2) .......................................................................................................... 86
9. L’oració simple i l’oració composta (I1, I2, I3, S1) ........................................................ 87
10. Les oracions subordinades (S2, S3) ............................................................................. 93
11. El subjecte (I1) .................................................................................................................. 97
12. Els verbs (I1, I3, S1) .......................................................................................................... 99
13. Els temps verbals (I1) .................................................................................................. 104
14. Les formes no personals del verb (I2, S2) ............................................................... 108
15. L’ús dels temps verbals (S3) ....................................................................................... 112
16. Les perífrasis verbals (I1, I2, S1) ................................................................................ 114
17. Els verbs de la 1a conjugació (I1) .............................................................................. 117
20. Els verbs irregulars (I1, I3, S2, S3) .............................................................................. 131
21. Els verbs ser i estar (S1) ............................................................................................... 139
22. L’atribut i el complement predicatiu (I3) ................................................................. 141
Consorci per a la Normalització Lingüística iii

Suficiència Índex
23. El complement directe (I2) ........................................................................................ 144
24. El complement indirecte (I2) .................................................................................... 146
25. El complement preposicional (I3, S3) ..................................................................... 147
26. El complement circumstancial (I2, I3) ..................................................................... 150
27. El complement del nom (I2) ..................................................................................... 152
28. Els pronoms personals forts (I1) .............................................................................. 153
29. Els pronoms febles (I2, I3) .......................................................................................... 155
30. La combinació de pronoms (S3) .............................................................................. 160
31. Els pronoms relatius (I3, S2) ..................................................................................... 162
32. Els adverbis (I1, I3, S2) ................................................................................................ 166
33. Les conjuncions (I3, S1, S3) ........................................................................................ 174
34. Les preposicions (I1, I2, S1, S2, S3) ........................................................................... 179
35. Les formes cap a / cap, fins a / fins i com a / com (S2) ......................................... 186
Lèxic
1. El lèxic català (I1) ........................................................................................................... 188
2. Derivació, composició, habilitació (I2, I3, S2) ........................................................... 191
3. Sinonímia i antonímia (I2, S2) ..................................................................................... 195
4. Locucions i frases fetes (S1) ........................................................................................ 196
Consorci per a la Normalització Lingüística iv

Suficiència Índex
ÍNDEX PER NIVELLS

SUFICIÈNCIA 1
5. La separació de síl·labes, diftongs i hiats .................................................................. 8
6. La vocal neutra ............................................................................................................ 12
7. La o àtona .................................................................................................................... 15
8. L’accentuació gràfica .................................................................................................. 19
9. Els accents diacrítics ................................................................................................... 23
10. La dièresi ...................................................................................................................... 25
11. L’apostrofació i les contraccions .............................................................................. 28
22. Sons en contacte ........................................................................................................ 56
Morfosintaxi
1. L’article ........................................................................................................................... 61
2. El gènere de substantius i adjectius .......................................................................... 64
3. El nombre de substantius i adjectius ........................................................................ 70
9. L’oració simple i l’oració composta ............................................................................ 87
12. Els verbs ....................................................................................................................... 99
16. Les perífrasis verbals ............................................................................................... 114
21. Els verbs ser i estar ................................................................................................... 139
33. Les conjuncions ........................................................................................................ 174
34. Les preposicions ....................................................................................................... 179
Lèxic
4. Locucions i frases fetes ............................................................................................. 196
Consorci per a la Normalització Lingüística v

Suficiència Índex
SUFICIÈNCIA 2
12. Les esses: s, ss, c, ç, z ................................................................................................. 31
14. La b i la v ...................................................................................................................... 38
18. La r i la rr ..................................................................................................................... 49
21. La ix i la x ..................................................................................................................... 54
Morfosintaxi
5. Els possessius ............................................................................................................... 76
7. Els quantitatius i els indefinits ................................................................................... 81
10. Les oracions subordinades ...................................................................................... 93
14. Les formes no personals del verb ......................................................................... 108
20. Els verbs irregulars .................................................................................................. 131
31. Els pronoms relatius ............................................................................................... 162
32. Els adverbis ............................................................................................................... 166
34. Les preposicions ....................................................................................................... 179
35. Les formes cap a / cap, fins a / fins i com a / com ................................................. 186
Lèxic
2. Derivació, composició, habilitació .......................................................................... 191
3. Sinonímia i antonímia .............................................................................................. 195
Consorci per a la Normalització Lingüística vi

Suficiència Índex
SUFICIÈNCIA 3
13. Les oclusives: p/b, t/d, c/g ......................................................................................... 35
15. La m i la n .................................................................................................................... 41
17. La ela geminada, l·l .................................................................................................... 46
19. La g i la j ....................................................................................................................... 52
22. Sons en contacte ....................................................................................................... 56
Morfosintaxi
10. Les oracions subordinades ...................................................................................... 93
15. L’ús dels temps verbals ........................................................................................... 112
20. Els verbs irregulars .................................................................................................. 131
25. El complement preposicional ................................................................................ 147
30. La combinació de pronoms ................................................................................... 160
33. Les conjuncions ....................................................................................................... 174
34. Les preposicions ...................................................................................................... 179
Consorci per a la Normalització Lingüística vii

Suficiència GRAMÀTICA – Ortografia i fonètica
1. L’alfabet
Intermedi 1. Ortografia i fonètica 1. L’alfabet
L’alfabet català consta de vint-i-sis lletres o grafies, cinc de les quals són vocals i la resta,
les consonants.
grafia nom exemple

a a alt
b be alta buc
c ce cap, cel
d de dau
e e èxit, ell
f efa fill
g ge got, gent
h hac ham
i i llatina indi, iogurt
j jota joc
k ca kiwi
l ela lent
m ema mà
n ena no
o o ona, pot
p pe peu
q cu quan, que
r erra roc, cara
s essa sac, cosa
t te te
u u ull, cauen
v ve baixa vi
w ve doble watt, web
x ics o xeix xai, taxi
y I grega York, bany
z zeta zebra
Les lletres k i w només es troben en mots d’origen estranger.

La lletra y forma part del dígraf ny o es troba en mots d’origen estranger.
Consorci per a la Normalització Lingüística 1

La grafia ç (ce trencada) és una modificació de c. La grafia l·l (ela geminada) és una
modificació de l.
Sovint les grafies poden tenir més d’un so. Un exemple n’és la grafia c, que tant pot sonar
com a cap que com a cel. La grafia h no sona.
A més de les lletres anteriors, s’han de tenir presents els dígrafs i les lletres modificades.
Els dígrafs, que són combinacions de dues lletres que formen un únic so, són:
dígraf exemple
rr sorra
ss tassa
ll colla
ny canya
qu queixal
gu guerra
ix caixa (català oriental)
ig passeig
tx despatx

2. Les vocals
Intermedi 1. Ortografia i fonètica 2. Les vocals
La llengua catalana, en la seva varietat oriental, té vuit sons vocàlics.
vocal e e o o
a i u
neutra oberta tancada oberta tancada
roure arc lletra festa fill vòmit secció músic
agrair llapis moneda regla coïssor home bossa puny
fitxa cant tèxtil després anís elogi forn ungla
En la varietat occidental del català no hi ha vocal neutra.
Les vocals
En posició àtona la vocal o es pronuncia u i les vocals a i e tenen un so neutre.
o / u: corrent, lloguer
a / e: barca, llibre
La resta de sons vocàlics en síl·laba tònica són els següents:
• La a té un únic so: ball, mal.
• La e presenta dos sons diferents: e oberta, èxit, i e tancada, fitxer.
• La i té un únic so camí, però, de vegades, sona com una consonant noia, iot.
• La o presenta dos sons diferents: o oberta, història, i o tancada, balcó.
• La u té un únic so: ull, però, de vegades, sona com una consonant mouen, creuats.

Quan la conjunció i va davant d’un altre mot que comença amb i, no s’ha de canviar
mai per e; has de dir, doncs:
geografia i història
La conjunció o tampoc no l’has de canviar per u davant d’una altra o; per tant, has de
dir:
sol o ombra?

3. Les consonants
Intermedi 1. Ortografia i fonètica 3. Les consonants
Els sons consonàntics es poden agrupar segons el comportament de les cordes vocals
en pronunciar-los.
sons sords sons sonors

les cordes vocals no vibren les cordes vocals vibren
petó, taula, cuca, foc, boca, dit, gall, vi, rosa, pinzell,
sac, cel, caixa gerro, pala, lluna, coral, carro,
mà, nou, canya
Podeu comprovar com vibren les cordes vocals posant-vos un dit a l’alçada de la nou
del coll. Digueu aaa i notareu com vibra. Digueu fff i notareu que no hi ha vibració.
Les consonants
1. Fixeu-vos en les alternances ortogràfiques següents, segons quina sigui la vocal que
hi ha darrere del so consonàntic:
ca que qui co cu
ça ce ci ço çu
ga gue gui go gu
ja ge gi jo ju
2. Recordeu que hi ha associacions de dues lletres que representen un sol so: són els
dígrafs.
rr (carro) ss (bassa) ix (caixa)

qu (quilo) gu (àguila) ny (llenya)
tx (despatx) ll (palla) ig (passeig)

4. Les síl·labes
Intermedi 1. Ortografia i fonètica 4. Les síl·labes
Una síl·laba és cada una de les emissions de veu amb què podem pronunciar una
paraula. Totes les paraules poden dividir-se en síl·labes, excepte les monosíl·labes.
Perquè hi hagi una síl·laba com a mínim hi ha d’haver una vocal.
in cen di
1 2 3
Segons el nombre de síl·labes les paraules són:
monosíl·labes: tenen una síl·laba llet, pal

polisíl·labes: tenen més d’una síl·laba a-gru-pa-ment, a-ten-ci-ó
A l’hora de separar les paraules per síl·labes, cal tenir en compte els dígrafs, que són
un grup de dues lletres que representen un sol so. Hi ha dígrafs que se separen i d’altres
que no. Hem de saber quins dígrafs se separen, per exemple, per poder separar les
paraules a final de ratlla.
dígrafs que se separen dígrafs que no se separen

rr sor-ra gu se-guir
tj plat-ja qu pa-quet
ss car-ros-sa ll ba-llar
tg met-ge ny ca-nya
sc* a-do-les-cent
tx* cot-xe
ix* rei-xa
l·l til-la
*Els dígrafs –sc, –tx i –ix a final de paraula (fresc, text, feix) no se separen.
Les paraules estan formades per una síl·laba tònica i una o diverses síl·labes àtones.
La síl·laba tònica és on recau la major força de veu.

A la paraula in · cen · di, -cen- és la síl·laba tònica i les restants, in- i -di, són àtones.
Els adverbis acabats en -ment i les paraules compostes tenen dues síl·labes tòniques.
ràpidament, parabrises
Pel que fa als mots monosil·làbics, n’hi ha de tònics (la majoria) i d’àtons, cosa que cal
tenir en compte per a la pronunciació.
Els àtons són:
• els articles o pronoms el, la, els, les, en, na, un (indeterminat), uns, lo, los;
• els possessius mon, ton, son, ma, ta, sa, mes, tes, ses, mos, tos, sos;
• els pronoms febles em, ens, et, us, el, la, els, les, li, es, ho, en, hi;
• la partícula que (pronom relatiu o conjunció);
• les preposicions a, de, per (i les seves contraccions amb l’article), en, amb.

5. La separació de síl·labes, diftongs i hiats

Intermedi 2. Ortografia i fonètica. 5. La separació de síl·labes, diftongs i hiats
Cada cop de veu que fem quan pronunciem una paraula és una síl·laba. En general, una
paraula té tantes síl·labes com vocals. Però hi ha casos en què trobem dues vocals
seguides.
Per separar les paraules en síl·labes cal tenir en compte els grups de vocals (diftongs i
hiats) i els grups consonàntics (dígrafs o altres).
Els diftongs són grups de dues vocals, en què una de les dues ha de ser i o u, que es
pronuncien en una mateixa síl·laba. Perquè hi hagi diftong una de les dues vocals ha de
ser una i o una u, és a dir, una vocal dèbil.
Casos en què hi ha diftong:
vocal + i vocal + u
ai: caire au: caure
ei: reina eu: fareu
ii: * novii iu: riu
oi: boina ou: bou
ui: buit uu: * duu
*combinacions molt poc freqüents

gu + vocal qu + vocal
gua: guanyar qua: quaranta
güe: aigüera qüe: qüestionari
güi: pingüí qüi: adeqüi
guo: paraiguot quo: quòrum
inici de mot entre vocals

iode reia creuar
ioga reies treuen
iogurt joia couen
hiena duia riuen

Suficiència 1. Ortografia i fonètica. 5. La separació de síl·labes, diftongs i hiats
Els diftongs són la unió de dues vocals en una mateixa síl·laba. Els diftongs poden ser:
diftongs creixents
qu + vocal gu + vocal inici de mot entre vocals
qua pas-qua gua llen-gua i + vocal i, u entre vocals:
qüe se-qüèn-ci-a güe un-güent io-gurt no-ia
qüi o-bli-qüi-tat güi pin-güí hi + vocal cre-uen
quo a-quós guo ai-guós hie-na
i, u fan de consonants
diftongs decreixents
vocal + i vocal + u
ai xer-rai-re au cau-re
ei ser-vei eu neu
ii no-vii * iu piu-lar
oi boi-na ou bou
ui bui-dar uu duus
* nuvi, en les varietats balears.
Fora dels diftongs del quadre anterior, les combinacions de vocals formen hiat, és a
dir, no són a la mateixa síl·laba. Així, cal comptar com a síl·labes separades els grups:
a-vi-at
ri-e-ra
ca-mi-ó
du-a-na
pu-e-ril
su-or
far-mà-ci-a
ci-èn-ci-a

Hi ha alguns mots en què pronunciem tres vocals en un sol cop de veu. És la

combinació d’un diftong creixent i un de decreixent. Són els triftongs:
triftongs
iai iai
ieu fè - ieu
uai guai - ta
üeu li - qüeu
ueu cre - ueu
Altres aspectes que cal tenir en compte a l’hora de separar paraules per síl·labes:
1. S’han de respectar els elements que integren un mot compost.
a-les-ho-res bes-a-vi mil-ho-mes tot-ho-ra

an-hí-dric con-hort nos-al-tres re-in-ci-dir
ben-es-tar in-ter-èt-nic sub-al-tern trans-at-làn-tic
2. En un text no s’ha de deixar cap lletra sola a final de ratlla, ni al principi de la següent.
Així, podem separar l’a-vi però no a-vi o famíli-a.
3. Quan hem de partir un mot amb l·l a final de ratlla, el guió substitueix el punt volat.
4. Si has de separar un mot a final de ratlla, recordeu que els diftongs i els triftongs
no se separen mai.
5. Els diftongs depenen de la pronunciació. Diem:
fei-na o *fe-ï-na?
boi-na o *bo-ï-na?
creu-re o *cre-ü-re?
mo-uen o *mo-ü-en?
Fixeu-vos que la primera pronúncia de cada parella és la bona: la i i la u no es

pronuncien amb la força d’autèntiques vocals, són semivocals o semiconsonants.

En canvi, si marquem amb una dièresi la i o la u, les pronunciarem com a veritables

vocals, és a dir, com a nucli de síl·laba.
ve - ï - na
Llu - ï - sa
pe - üc

6. La vocal neutra
Intermedi 3. Ortografia i fonètica 6. La vocal neutra
El so de la vocal neutra s’escriu amb:
amb a amb e
en els femenins, en general: en els masculins, en general:
dona, finestra, quadra… home, assumpte, regne…
en els plurals amb -es:
plomes, eines, dones…
en l’última lletra dels verbs: en la penúltima lletra dels verbs,
copia, mira, parla… en general:
trenquen, menges, renten…
en la síl·laba àtona del lexema de en l’última lletra dels infinitius de
les formes conjugades dels verbs la 2a conjugació:
de doble arrel: jeure/jaure, creure, prendre, coure…
treure/traure, néixer/nàixer:
jauria, trauria, naixia
en les paraules acabades amb en les paraules formades amb el
-a, -ma, -arca, -ista, -cida i -ta: sufix de derivació -aire:
teorema, monarca, accionista, cantaire, drapaire…
insecticida, atleta, aristòcrata…
1. A causa del canvi de a en e a l’hora de fer el plural, s’han de tenir en compte altres
canvis ortogràfics:
final de mot canvis singular plural

-ca -ques vaca vaques
-ça -ces raça races
-ga -gues amiga amigues
-ja -ges platja platges
-gua -gües aigua aigües
-qua -qües pasqua pasqües

2. Si es tracta de paraules derivades, per saber si cal escriure e o a s’ha de buscar

l’arrel o una paraula de la mateixa família que tingui en posició tònica el so que ens
fa dubtar:
arrel derivat
terra terreny
ram ramet
tanca tancar
A les formes verbals s’ha de mirar la 3a persona del singular del present d’indicatiu.
paguem ell paga

peguem ell pega
pesem ell pesa
passem ell passa
3. Hi ha alguns mots que són invariables pel que fa al gènere:
– les paraules acabades amb -ta, -arca, -ista, -cida:

atleta, monarca, anarquista, homicida…
– les paraules formades amb el sufix de derivació -aire:

drapaire, cantaire...
4. En les desinències verbals el so de la vocal neutra:
– es representa amb a en l’última lletra dels verbs.

copia, mira, parla…
– es representa amb e en la penúltima lletra dels verbs.

trenquen, menges, renten…
– també s’escriuen amb e final formes dels verbs córrer, venir, obrir i omplir.
corre, vine, obre, omple
– els infinitius de la 2a conjugació que acaben en -re:

moure, vendre, caure...
5. Observeu la grafia de la vocal neutra en les paraules següents:

enyorança, assemblea, monestir, vernís, assassí, avaria, treball, ambaixador

Suficiència 1. Ortografia i fonètica 6. La vocal neutra

La vocal neutra: casos especials
El so de la vocal neutra es representa amb –a o amb -e:
1. Hi ha un cert nombre de paraules femenines que acaben amb -e.

base, febre, classe, fase, imatge, llebre, mare, frase, Matilde, Irene, Carme...
I certes paraules masculines acaben amb -a:

dia, guàrdia, mapa, problema, papa, terra, titella...
2. Observeu la grafia de la vocal neutra en les paraules següents:
amb e
alcàsser enyorar malenconia rave
ametista ermini meravella resplendir
ànec espàrrec monestir sergent
assemblea estendard orfe setí
ebenista estella orgue sometent
efeminat Esteve polseguera tràfec
emparar javelina punxegut treball
Empordà Llàtzer ràfega vernís
amb a
ambaixada avaluar davantal rancor
arravatar avaria latrina sanefa
assassí davant ramat Sardenya

7. La o àtona
Intermedi 3. Ortografia i fonètica 7. La o àtona
En català oriental la o, quan es troba en síl·laba tònica, distingeix dos sons: o oberta i o
tancada; en canvi, quan es troba en síl·laba àtona la lletra o es pronuncia u. Aquest fet
pot ocasionar dubtes ortogràfics que es poden resoldre si tenim en compte les regles
següents. Així, per saber si una paraula s’escriu amb o o amb u pots seguir els criteris
següents:
 S’ha de buscar una paraula de la mateixa família en què la vocal dubtosa sigui
tònica.
dotzena - dotze
golafre - gola
ullera - ull
 En les formes verbals s’ha de mirar la 3a persona del singular del present
d’indicatiu.
plorava – ell plora
jugava - ell juga

 Cal tenir en compte els casos següents:
escrivim amb o escrivim amb u

la 1a persona del present d’indicatiu
sento, travesso, visito…
les formes àtones dels verbs: les formes tòniques dels verbs:
collir: collim… collir: cull…
escopir: escopim… escopir: escup…
sortir: sortiu… sortir: surt…
tossir: tossim… tossir: tus…
cosir: cosiu… cosir: cus…
els verbs poder i voler les formes tòniques i el present de
excepte >>> subjuntiu i d’imperatiu dels verbs:
poder: podríem, podent… voler: vulgui, vulguem, vull…
voler: voldria, volent… poder: pugui, puguem, puc…
alguns substantius masculins: alguns substantius com:
monjo, ferro, piano… correu, cacau, riu…
(plural: correus, cacaus, rius)
el plural dels mots acabats amb en substantius invariables:
consonant: un globus, dos globus
textos, discos, avisos… un cactus, tres cactus
 Finalment, hem de recordar els mots següents, a causa de la divergència que hi

ha entre el català i el castellà.
escrivim amb o escrivim amb u

capítol bufetada
Joan muntanya
joventut suportar
rètol muntar
títol butlletí

Suficiència 1. Ortografia i fonètica 7. La o àtona

La o àtona: casos especials
El lèxic d’una llengua necessita ampliar-se, i a vegades per fer-ho es recorre a altres
llengües. En català, quan formem paraules a partir directament del llatí tenim els
anomenats pseudoderivats. Aquestes paraules s’aparten de l’evolució normal de les
paraules de la seva família i, tot i que s’hi assemblen, presenten alternances gràfiques.
mot primitiu català derivat català pseudoderivat

boca boqueta bucal
corb corba, corbat curvatura, curvilini
córrer recórrer concurrència, ocurrència
dolç endolcir dulcificar
home homenot humà, humanisme
jove jovent, joventut juvenil
moc mocar mucosa
ploma plomall plumífer
pols (masculí) polsera pulsació
pols (femení) espolsa expulsa
r r
 Els verbs collir, cosir, escopir, sortir, tossir i compostos s’escriuen amb o en les
formes àtones i amb u en les formes tòniques.
-o- -u-
collim cullo
cosiu cuses
escopiré escup
ha tossit tus
 Els verbs voler i poder s’escriuen amb o quan l’arrel és àtona en totes les formes,
excepte:
– el present de subjuntiu:
jo pugui, tu puguis, ell pugui, nosaltres puguem, vosaltres pugueu, ells puguin;
jo vulgui, tu vulguis, ell vulgui, nosaltres vulguem, vosaltres vulgueu, ells vulguin

– l’imperatiu:
pugues, pugui, puguem, pugueu, puguin; vulgues, vulgui, vulguem, vulgueu,
vulguin
 Finalment, hem de recordar els mots següents, a causa de la divergència que hi ha

entre el castellà i el català.
s’escriuen amb o s’escriuen amb u

aixovar escapolir-se polvoritzar aquàrium mussol
assortir escodrinyar rètol ateneu Pompeu
avorrir-se escrúpol robí bufetada porus
bordell esdrúixol roí butlletí ritu
botifarra governatiu Romania cacau riu
brúixola Hongria rossinyol cuirassa sèrum
capítol Joan sofrir escullera sinus
cartolina joglar sorgir estiu subornar
colobra monyó sospirar europeu sufocar
complimentar nodrir sostreure fetus supèrbia
complir ordir títol focus suportar
cònsol pèndol triomf fòrum tètanus
embotir podrir harmònium tramuntana
Empordà polir liceu trofeu
muntanya turment
muntar vidu

8. L’accentuació gràfica
Intermedi 1. Ortografia i fonètica 8. L’accentuació gràfica
En els mots polisíl·labs, la síl·laba tònica és aquella en què recau la força de veu.
Segons la posició de la síl·laba tònica la paraula serà:
el cop de veu recau sec-ci-ó

agudes
a l’última síl·laba can-tar
el cop de veu recau a la te-lè-fon
planes
penúltima síl·laba ca-sa
el cop de veu recau a mà-qui-na
esdrúixoles
l’antepenúltima síl·laba ci-èn-ci-a
S’accentuen:
-a, -e, -i, -o, -u o · ca · si · ó

les agudes s’accentuen
-as, -es, -is, -os, -us pas · tís
quan acaben en:
-en, -in sor · prèn
-a, -e, -i, -o, -u cà · lid

les planes s’accentuen
-as, -es, -is, -os, -us pú · blic
quan no acaben en:
-en, -in o · rí · gens
mà · ne · ga
les esdrúixoles
in · còg · ni · ta
s’accentuen sempre:
à · re · a
Com ja deveu haver observat, en català hi ha dues menes d’accent: el greu o obert, que
correspon a la vocal oberta, i l’agut o tancat, que correspon a la vocal tancada. Les
úniques vocals que poden dur els dos accents són la e i la o.
vocal obertes à è ò
vocals tancades é í ó ú

1. Accentuació de la e
En la majoria dels casos, tant en mots aguts com en mots plans

i esdrúixols, la e és oberta i, per tant, porta accent obert.
cafè, cinquè, anglès, conèixer, èxit, perquè, paciència
Però porta accent tancat en els casos següents:
Paraules agudes amb accent tancat
• els substantius abecé, clixé, consomé, jaqué, peroné, puré, quinqué, ximpanzé
• els compostos de bé (gairebé, malbé, també), de té (conté, sosté), de ve (convé,

prové).
• la 1a persona del singular del futur simple: cantaré, temeré, dormiré
• la 3a persona del singular del passat simple (2a conjugació): perdé, segué, digué
• els adverbis després, només
• els noms i adjectius que fan el plural en -essos: accés, congrés, exprés... tret de
xerès, interès, espès
• la 1a i la 3a persona del singular de l’imperfet de subjuntiu (1a i 2a conjugació):

digués, cantés
• la 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb encendre (encén) i
dels verbs acabats amb -tendre (entén, estén, pretén)
Paraules planes i esdrúixoles amb accent tancat
• els infinitius témer, prémer, esprémer, créixer, néixer, ésser

• les formes érem, éreu, fóssim, fóssiu del verb ésser
• les terminacions verbals diguérem, diguéreu, cantéssim, cantéssiu
• els mots cérvol, església, feréstec, préssec, préstec

2. Accentuació de la o
En la majoria de mots aguts la o és tancada i, per tant, duu accent tancat.
cançó, carbó, nació, perillós
Però duen accent obert:

• els mots això, allò, però, de debò, rebò, retrò, ressò, espòs, repòs, arròs, terròs,
talòs
• els participis passats dels compostos del verb cloure: exclòs, inclòs, reclòs
En la majoria dels mots plans i esdrúixols la o és oberta i, per tant, duu accent
obert.
pròxim, glòria, història, òpera
Però duen accent tancat:

• estómac, furóncol, escórpora, fórmula, pólvora, tómbola, tórtora
• l’infinitiu córrer i els seus compostos (incórrer, recórrer...)
• les formes fora, fórem, fóreu, fóssim, fóssiu, del verb ésser
Cal tenir en compte que:
1. Cal accentuar les lletres majúscules quan les regles d’accentuació ho exigeixin.
És un país de l’Àfrica.
2. Els adverbis acabats en -ment conserven l’accentuació del mot amb què s’han
format.
ràpidament (ràpida + ment)
fàcilment (fàcil + ment)

Suficiència 1. Ortografia i fonètica 8. L’accentuació gràfica
Remarques sobre l’accentuació gràfica
Cal tenir en compte la pronúncia dels mots que hi ha a continuació perquè sovint fem
recaure la síl·laba tònica en una síl·laba equivocada. Això pot comportar, també, errors
d’accentuació.
Són mots aguts:

alfil, comitè, fluor, futbol, handbol, heroi, hoquei, interval, iber, oboè, oceà,
timpà, policrom, poliglot, radar, viking, xassís, zenit
Són mots plans:

pentagrama, cardíac, míssil, monòlit, atmosfera, policíac, rèptil, torticoli,
medul·la, termòstat, tèxtil, amoníac, omòplat, leucòcit, dinamo, austríac,
pròsper, magnetòfon, intèrfon
Són mots esdrúixols:

aurèola, període, Tàrraco, diòptria, elèctrode, èczema, Himàlaia, olimpíada,
pneumònia
Hi ha topònims problemàtics pel que fa a la pronúncia en català. Per exemple:
Mots aguts que de vegades es pronuncien, erròniament, plans o esdrúixols:

Amsterdam, Munic, Zuric, el Tibet, Biarritz, Everest...
Mots plans que de vegades es pronuncien, erròniament, aguts:
Àneu, Kíev, Marràqueix, Honolulu...
També és pla Ucraïna, amb la vocal tònica a la i tal com marca la dièresi, que
se sol pronunciar erròniament *Ucrània.
Mots esdrúixols que de vegades es pronuncien, erròniament, plans o aguts:

Etiòpia, Hèlsinki, Himàlaia, Ítaca, Míkonos, el Sàhara, Úmbria, Kàtmandu...
Cal esmentar també que hi ha noms propis aguts que de vegades es pronuncien
erròniament com a plans: Albert, Raimon, Robert...

9. Els accents diacrítics

Intermedi 1. Ortografia i fonètica 9. Els accents diacrítics
L’accent diacrític permet distingir el significat de paraules que tenen la mateixa

grafia.
bé, béns (riquesa; adverbi) be, bens (anyell; nom de lletra)

Això està molt bé. He menjat carn de be a la planxa.
déu (divinitat) deu, deus (xifra; verb deure; font)
Mart és el déu de la guerra. Té deu milions però me’n deu cinc.
és (verb ser o ésser) es (pronom reflexiu)
En Joan és enginyer. En Joan es complica la vida.
mà (part terminal del braç) ma (possessiu)
Li fa mal la mà. M’ho ha dit ma mare.
més (quantitatiu) mes (període de l’any; conjunció; possessiu)
No en vull més. Tornaré el mes que ve.
món (la Terra) mon (possessiu)
Cada casa és un món. M’ho ha dit mon pare.
pèl, pèls (vellositat) pel, pels (contracció per + el)
Et caurà el pèl. Vas pel mal camí.
què (pronom relatiu tònic; interrogatiu) que (conjunció; pronom relatiu àton)
Què vols? Que em deixis anar.
sé (verb saber) se (pronom reflexiu)
Ja ho sé. No se li pot dir res.
sí, sís (adverbi d’afirmació) si, sis (pr. reflexiu; conjunció, nota musical)
Sí, noi, tens raó. Si vols, vindré.
sòl, sòls (el terra) sol, sols (astre; verb soler; adverbi; nota)
Aquest sòl és argilós. Sol de març, set anys a la cara.
Se sol quedar sol quan pren el sol.
són (verb ser o ésser) son (possessiu; el fet o les ganes de dormir)
Són uns genis. Sempre té molta son.
té (verb tenir) te (infusió; pronom feble; nom de lletra)
Té una casa gran. Puc oferir-te te o cafè.
ús (utilització) us (pronom feble)
N’ha fet un mal ús. Aviat us ho diran.
vós (tractament) -vos (pronom feble)
Tracta’l de vós. Porteu-vos bé.

Remarques sobre els accents diacrítics
Conserven l’accent en plural els mots següents: béns, déus, pèls, quès, sís i sòls (però
mans, mons).
D’acord amb el canvi de normativa de l’any 2016, no s’aplica l’accent diacrític en els
compostos i derivats d’aquests mots, per exemple: adeu, adeu-siau, marededeu,
pregadéu, semideu; rodamon; a contrapel, repel; entresol, subsol, etc. Però sí que es fa
servir en mots amb guionet: déu-vos-guard (substantiu), mà-llarg, pèl-ras, pèl-roig, etc.
Cal tenir present que diversos mots i els seus derivats que tradicionalment s’han escrit
amb diacrític ara s’escriuen sense, tinguin el significat que tinguin. Per exemple: bota,
dona (dones), feu (desfeu), fora, molt, mora, net (besnet, rebesnet), os, sec, soc, vens (venen),
ves, etc.

10. La dièresi
Intermedi 2. Ortografia i fonètica 10. La dièresi
La dièresi és un signe gràfic que s’utilitza per indicar que:
cal pronunciar la u dels grups gu- i qu-:
eloqüent, qüestió, següent, aigües, lingüista;
cal pronunciar en síl·labes diferents dues vocals que podrien fer diftong i no en fan:
raïm, veïna, roïns, llaüt, peüc, diürn.
Ara bé, si la paraula ha de dur accent segons les normes d’accentuació, sempre
l’accentuarem i no hi posarem dièresi: Lluís, país, suís. Cal recordar que si en un mot hi
ha dues vocals juntes que no formen diftong, tampoc no en formaran en els seus
derivats: veí, veïns, veïnat, veïnatge, encara que no en siguin la síl·laba tònica.
Intermedi 3. Ortografia i fonètica 10. La dièresi
La dièresi apareix també en tot un seguit de formes verbals:
 en el present de subjuntiu dels verbs de la primera conjugació acabats en vocal +

ar (canviar, situar, suar, menysprear, lloar, etc.):
continuï esquiï creï

continuïs esquiïs creïs
continuï esquiï creï
continuem esquiem creem
continueu esquieu creeu
continuïn esquiïn creïn

 en l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la tercera conjugació acabats en vocal + ir

(seduir, beneir, trair, corroir, etc.):
traduïa maleïa païa

traduïes maleïes païes
traduïa maleïa païa
traduíem Maleíem paíem
traduíeu Maleíeu paíeu
traduïen Maleïen païen
 així mateix, sempre que dues vocals no formin diftong i no les puguem accentuar,
hi posarem dièresi:
reduïm, reduïu (present d’indicatiu, present de subjuntiu, imperatiu)

agraïres, agraïren (passat simple d’indicatiu)
construïssis, construïssin (imperfet de subjuntiu)
Suficiència 1. Ortografia i fonètica 10. La dièresi
Alguns derivats de paraules cultes porten dièresi, encara que no la tingui la paraula de
la qual provenen:
formen diftong i no formen diftong i

no duen dièresi duen dièresi
fluid, fluida fluïdesa, fluïdificar
trapezoide trapezoïdal
arcaic arcaïtzant
europeu europeïtzar
heroi heroïna, heroïcitat
Recordeu que els sufixos -itat i -itzar (i derivats), si s’adjunten a un adjectiu acabat
amb vocal, el derivat que en resulta sempre porta dièresi:
continuïtat, espontaneïtat, heterogeneïtat europeïtzar, homogeneïtzar, arcaïtzar
A més, porten dièresi paraules com suïcidi (i suïcida, suïcidar-se) i diürètic (i diüresi), per
raons etimològiques.

Estalvi de la dièresi
Per no trobar-nos amb textos sobrecarregats de dièresis, hi ha unes normes d’estalvi

de la dièresi, que s’apliquen en els casos següents:
 A l’infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs acabats amb vocal + ir
agrair, agraint, agrairà, agrairia

conduir, conduint, conduirem, conduiries
Tanmateix, cal tenir en compte que no apliquem l’estalvi de la dièresi en els

derivats substantius d’aquests verbs, i, per tant, en duran: traïció, traïdor,
agraïment, etc.
 En els sufixos -isme, -ista
egoisme, europeista; proïsme i lluïsme en són excepcions
 En les terminacions -us, -um
harmònium, Pius
 Després dels prefixos anti-, intra-, co-, re-, contra-, pre-, auto-
antiimperialista, intrauterí, coincidència, reunificació, contraindicació,

preinscripció, autoinducció

11. L’apostrofació i les contraccions

Intermedi 1. Ortografia i fonètica 11. L’apostrofació i les contraccions
Per indicar l’elisió de la a o la e àtones en contacte amb una altra vocal, usem l’apòstrof.
Apostrofem només els articles, els pronoms febles i la preposició de davant d’un mot
que comenci amb vocal o h.
 L’article masculí el s’apostrofa davant de paraules començades per vocal o per h:
l’avi, l’home, l’estudiant...
 L’article femení la s’apostrofa davant de paraules començades per vocal o per h:
l’eina, l’àvia, l’hora.
Però no s’apostrofa quan les paraules comencen per i / hi o u / hu àtones:
la infermera, la universitat, la humanitat...
 La preposició de s’apostrofa sempre quan va davant d’una paraula començada per

vocal o h:
d’hora, d’avui, d’història...
 Els articles personals en / el i na / la s’apostrofen davant els noms començats per

vocal o per h:
n’Esteve, l’Òscar, n’Anna, l’Alba.
Però no s’apostrofen quan acompanyen noms femenins que comencen per i / hi o

u / hu àtones:
na Isabel, la Irene, la Hipòlita...

 Els pronoms s’apostrofen entre ells i amb el verb. Tant si van al davant com al
darrere del verb, l’apòstrof ha d’anar al més a la dreta possible de la combinació.
Així: me’n vaig, te l’han duta, agafa’l, m’aixeco, compra’ls un llibre, veure’ns...
categoria forma
exemples
gramatical apostrofada
article masculí
l’ l’arbre, l’hivern, l’Oriol...
el
article femení l’ombra, l’Anna, l’habitació,
l’ *
la la unió, la història...
preposició
d’ sopa d’all, planta d’hivern...
de
m’/’m m’agrada / porta’m...
t’/’t t’obliga / dutxa’t...
pronoms febles s’/’s s’estimen / veure’s...
em, et, es, el, la, en, l’/’l l’animo / anima’l...
ens, els n’/’n n’agafo / menja’n...
‘ns veure’ns...
‘ls explica’ls...
* l’article femení no s’apostrofa davant de i, u àtones
Quan es troben les preposicions a, de i per i la partícula ca (casa de) amb els articles el,
en, els tenen lloc les contraccions següents:
davant de
contraccions davant de consonant
vocal o h muda
a + el = al He anat al banc.
Explica-ho a l’amic.
a + els = als Tinc picor als ulls.
de + el = del Vinc del despatx.

Conec els gustos de l’home.
de + els = dels Cauen les fulles dels arbres.
per + el = pel Passeja pel carrer.

Camina per l’avinguda.
per + els = pels Caminava pels camps.
ca + el = cal Vaig a cal metge.

Vinc de ca l’adroguer.
ca + els = cals Aniré a cals avis.
A ca n’Enric es menja bé.
ca + en = can Han urbanitzat can Rull.
D’acord amb els exemples del quadre, davant d’una paraula que comenci amb vocal
o amb h, l’article i la preposició no es contrauen i s’apostrofen o no segons les regles
d’apostrofació.

Suficiència 1. Ortografia i fonètica 11. L’apostrofació i les contraccions
Casos especials de l’apostrofació i les contraccions
1. S’apostrofa:
davant de signes o mots que es pronuncien amb una
vocal inicial: l’1, l’11a fila, l’Stephan, d’1.000.000...
2. Però no s’apostrofa:
davant de i / hi o u / hu consonàntiques:
la iaia, el iode, la UEFA, de iogurt, el hiat...
davant de les paraules següents:
la host, la ira, la una (la una de la matinada) i la Haia
davant el nom de les lletres:
la o, la efa...
3. El pronom feble li, l’adverbi no i la partícula que no s’apostrofen mai: li

agrada, no escopiu, que entri.
4. S’han de fer les contraccions amb les preposicions compostes.

cap a: Vaig cap al despatx.
des de: Des del matí que no parla.
fins a: Anirem fins als estables.
per a: És una carta per al director.

12. Les esses: s, ss, c, ç, z

Intermedi 1. Ortografia i fonètica 12. Les esses: s, ss, ç, ç, z
Hi ha dos sons diferents de la essa: la essa sorda i la essa sonora. Quan pronunciem
la essa sorda, les cordes vocals no vibren; en canvi, quan pronunciem una essa sonora,
sí que vibren. Per comprovar aquest fet el que pots fer és col·locar els dits damunt de
la nou del coll i pronunciar la essa de rosa. Si la pronuncies bé notaràs la vibració de les
cordes vocals. En canvi, si pronuncies sopa, la essa és sorda perquè les cordes vocals
no vibren. Caldrà distingir els dos sons per escriure amb l’ortografia correcta les
paraules que els contenen.
El so de essa sorda es pot representar amb les grafies s, ss, c, ç.

El so de essa sonora es pot representar amb les grafies s, z.
so de la essa sorda
s · a principi de mot sabata, sobre, sal
· darrere consonant cansar, inserir
· a final de mot progrés, pes, esbós
ss · entre vocals mossa, supressió, pessic
c · davant de e, i: cel, calces, cirera
· en els finals -ància i -ència: importància, ciència, elegància
ç · davant de a, o, u: traçat, força, braços
· a final de mot esquinç, braç, calç
· en els sufixos -ança i –ença* fiança, confiança, aparença, coneixença
* Alerta: no hi ha sufix en casos com cansa, dansa, pensa, defensa...
so de la essa sonora
s · entre vocals casa, música, posar
z · en posició inicial zebra, zodíac, zona
· entre consonant
c i vocals onze, pinzell, colze, endinsar,
· excepte els mots que contenen els enfonsar, trànsit
formants dins-, -trans- i -fons-
1. Les esses (s o ss) i les ces (c o ç) formen dues famílies diferents que mai no es
barregen. Així, quan una paraula s’escriu amb s o ss, tots els seus derivats s’escriuen
amb s o ss.
casa, caseta, casolà
gos, gossa, gosset, gossera
Així mateix, quan una paraula s’escriu amb c o ç, els seus derivats s’escriuen amb c
o ç.
llaç, llaçada, llacet
2. Per saber si una paraula que té el so sord s’ha d’escriure amb s (o ss) o bé amb c (o
ç) has de tenir en compte que hi ha, en molts casos, una correspondència amb les
altres llengües romàniques:
castellà / francès / italià... català

c, z, ç, t c/ç
nación, nation, fuerza, force nació, força
s s / ss
comisión, comission, rosa, rose comissió, rosa
Però, en canvi:
castellà català
encina alzina
diciembre desembre
En aquests últims exemples ja no es dona la correspondència.

Suficiència 2. Ortografia i fonètica 12. Les esses: s, ss, c, ç, z
Casos especials de la essa
1. Hi ha algunes paraules amb prefix que no s’escriuen amb ss, encara que la
pronúncia sigui sorda i que la essa vagi entre vocals:
prefix exemple
a- * asèptic
ante- antesala
bi- bisectriu
contra- contrasentit
entre- entresol
mono- monosíl·lab
para- parasintètic
pre- presocràtic
sobre- sobresou
tele- telesella
ultra- ultrasò
uni- unisexual
* de negació
2. Encara que el so sigui sord, tampoc no es dobla la essa en compostos com:

fotosíntesi, homosexual, dinosaure, psicosomàtic, uníson, vivisecció...
ni en els que duen guionet, com:

para-sol, boca-sec, penya-segat, mare-selva...
3. Cal pronunciar amb el so de essa sorda:
– les paraules femenines acabades amb -essa:

abadessa, comtessa, metgessa, advocadessa...
(però: princesa, marquesa i pagesa…)
– i les paraules acabades amb:

-gressió, -gressor: agressió, agressor...
-missió, -missor: emissió, emissor...
-pressió, -pressor: pressió, impressió, impressor...

4. En alguns mots cultes es fa servir la z per representar una essa sonora entre vocals:
amazona, nazisme, protozou, trapezi, paleozoic, ozonosfera, espermatozoide,

esquizofrènia, bizantí, ozó, topazi, Ezequiel…
5. Paraules en què no té lloc la relació amb les altres llengües romàniques:

c, ç, z (altres llengües romàniques) > c / ç (català)
en català amb s o ss
alcàsser cartipàs mesclar sedàs
alferes cassola mesquita sentinella
Andalusia cervesa Montsó sèquia
arrebossar Còrsega mordassa simbomba
arrissar dansa mostassa sòcol
arròs disfressa panís sofre
assot drassana pissarra sotsobrar
assutzena Eivissa pòlissa sucre
asteca embarassada polissó Suïssa
barnús Esbós pretensiós tapís
basa garsa quars tassa
basar gasela regalèssia tossut
bescuit gaseta ris tros
besnet gaspatxo salpar Tunis
cabàs hissar samarra vernís
Cadis Ignasi sanefa vescomte
calabós llapis Saragossa xerès
camussa masmorra Sardenya ximpanzé
capatàs massapà sarró ...
carrossa massís sarsuela
en català amb z
alzina donzella senzill zel
benzina dotze setze zenit
botzina onze tretze zero
bronze pinzell zebra zinc
catorze quinze zèfir ...

13. Les oclusives: p/b, t/d, c/g

Intermedi 2. Ortografia i fonètica 13. Les oclusives: p/b, t/d, c/g
Les oclusives no presenten cap problema quan apareixen a començament de síl·laba;

aleshores la distinció entre les sordes p, t i c i les corresponents sonores b, d i g és clara,
ja que la pronúncia ens ho indica: pes / bes, trama / drama, cas / gas.
A final de síl·laba les consonants sonores b, d i g i les sordes p, t i c sonen igual. Així:
la p de cap sona igual que la b de tub

la p de captar sona igual que la b de dissabte
la t de set sona igual que la d de fred

la t de setze sona igual que la d de cambodjà
la c de roc sona igual que la g de mag

la c de tècnica sona igual que la g de digna
Per saber si hem d’escriure p / t / c o b / d / g hem de tenir en compte:
 Després de vocal o diftong tònics, escrivim p / t / c: rep, sap, llop

salut, buit, menut amic, plec, abric
 Després de consonant o de vocal àtona, escrivim la mateixa lletra que apareix en

els derivats:
p, t, c b, d, g
esquerp esquerpa corb corba
llamp llampec balb balba
sort sortejat profund profunditat
esvelt esvelta sord sordesa
clàssic clàssica fang fangueig
banc banca càstig castigar

A més, cal recordar els casos següents:
 Els gerundis s’escriuen sempre amb -nt final: fent, ballant, sortint..., encara que la
t sigui muda.
 La primera persona del present d’indicatiu d’alguns verbs acaba amb p, t, c, tot i
que trobem b, d, g en altres persones i temps: sap (però saber, sabia, sabrà...), pot
(poder, podeu, podrà), tinc (però tingués, tingut...).
 De vegades, en posició final, i en contacte amb determinades consonants, algunes

d’aquestes lletres s’emmudeixen:
- la t després de n i l: sant, innocent, molt, malalt...
- la p i la b després de m: camp, temps, tomb, amb...
- la d després de n: profund, rotund, vagabund...
 L’adjectiu gran s’escriu sense d final, malgrat que els derivats en duguin: grandesa,
engrandir...
 S’escriuen sense t final: col·legi, api, premi, geni.
 La paraula codi es pronuncia i s’escriu sense c / g final.
 Les paraules derivades amb els sufixos -itud i -etud s’escriuen sempre amb d final:
actitud, quietud…
Suficiència 3. Ortografia i fonètica 13. Les oclusives: p/b, t/d, c/g
Cal recordar les excepcions següents:
 S’escriuen amb b: Carib, club, tub, adob, cub, esnob, Jacob, etc.
 S’escriuen amb d: fred, sud, David, fluid, etc.
 S’escriuen amb g: tuareg, mag, estrateg, Hug, els mots acabats amb els sufixos
-leg i -gog: biòleg, anàleg, pedagog, demagog, etc.

A més, convé recordar que els mots ànec, càrrec (i els seus derivats), càvec, espàrrec,
feréstec, llòbrec, mànec, préssec, rònec, ròssec, tràfec, xàfec, aràbic i fàstic s’escriuen amb
c tot i que en els seus derivats apareix la g: descarregar, esparreguera, presseguer...
Recordeu que no són comprovables per derivació els mots següents:
sumand, subtrahend, reverend, nord, baluard, tord, lleopard, rang, míting,

púding, etc.
Així mateix, és útil recordar l’ortografia de les paraules següents:
p t c b d g
apte atleta accent abdomen addicció amígdala
baptisme atzar accelerat cabdal admetre augmentar
capçal corretja acceptar dissabte adscripció cognom
escriptor atzavara facsímil obsolet advocat digne
pneumàtic espatlla sacsejar sobte impugnar
pneumònia ratlla conjectura dubte magma
opció cotna sacsó absolut regnar
captar potser fúcsia obtenir sagnar
òptim guitza accepció suggestió
hipnosi suggeriment
clepsa

14. La b i la v
Intermedi 1. Ortografia i fonètica 14. La b i la v
En la majoria de parlars catalans no es fa la distinció entre el so de b alta i v baixa.

Aquest fet origina alguns dubtes ortogràfics que es poden resoldre seguint les
indicacions següents:
b v
darrere de m: darrere de n:
embenar, timbal, ambivalent invàlid, minva, canvi
excepte:
tramvia, triumvirat i derivats
alterna amb p: alterna amb u:
sap - saber viu - viva
cap - caber blau - blavor
rep - rebre hauré - haver
davant de l i r: imperfet dels verbs de la 1a conj.:
bloqueig, blau, bromera festejava, visitaves, escoltàvem

Suficiència 2. Ortografia i fonètica 14. La b i la v
Casos especials de la b i la v
De vegades, el lèxic d’una llengua necessita ampliar-se i per això es recorre a la llengua
d’origen, que en el cas del català és el llatí, a partir del qual es formen directament els
anomenats pseudoderivats. Això fa que s’apartin de l’evolució normal de les paraules
de les seves famílies.
primitiu derivat pseudoderivat

calb calba calvície
cervell cervellet cerebral, cerebel
corb corba curvatura, curvilínia
deure devem dèbit
escriure escrivia escriba
llavi llaviejar labial
lliure lliurement llibertat, liberal
moure moviment mòbil
núvol ennuvolat nebulositat
provar provador probabilitat
Cal recordar les paraules següents, que sovint s’escriuen malament perquè en català
tenen grafies diferents de les d’altres llengües romàniques.
• S’escriuen amb b alta les paraules següents i els seus derivats:
abans beina bufeta rebolcar

acabar bena * calb riba
Àlaba berbena * comboi ribera
arribar berruga corb saba
automòbil biga corba sabó
baf Biscaia desimbolt Sèrbia
baró bivac embenar treballador
basc bolcar mòbil trobador
bava boleiar rebentar trobar
* bena, tira de fil; berbena, planta.

• S’escriuen amb v baixa les paraules següent i els seus derivats:
advocat civada govern Savoia

alcova Còrdova gravar sivella
almívar covard haver tàvec
arravatar endívia javelina taverna
avall envestir l’Havana travar
avet escovilló llavi trèvol
avi escrivà núvol vaixell
avorrir espavilar pavelló vedella
avortar Esteve prevere vernís
canvi esvelt provar Vesuvi
caravel·la fava raval vogar
cascavell gavardina raves voltor
cavall gleva rovell vora

15. La m i la n
Intermedi 2. Ortografia i fonètica 15. La m i la n
Tot i que aquestes grafies no presenten gaires dificultats ortogràfiques, cal fer algunes
consideracions, ja que en la pronúncia els sons m i n es confonen en algunes posicions.
Escrivim m:
 davant de b: cambra, rambla, ambre...

 davant de p: company, compra, ampli...
 davant de f: simfonia, amfitrió, triomf...
Escrivim n:
 davant de v: convit, invent, canvi...

Suficiència 3. Ortografia i fonètica 15. La m i la n
m excepcions n
davant de b:
cambra, rambla, ambre
< < excepte davant de v:
tramvia, triumvirat convit, invent, canvi
davant de p: excepte > > compostos amb ben-:

company, compra, ampli benparlant, benplantat
davant de m (so geminat): excepte > > compostos amb tan-, gran-, en-:
immaculat, gamma, gemma tanmateix, granment, enmig
davant de f: excepte > > paraules amb els prefixos

simfonia, amfitrió, triomf con-, en-, in-:
conferència, enfrontar, infermer
i alguna altra: fanfarró
davant de r, s i dels grups pc, pt: davant de n (so geminat): Anna,
somrís, premsa, assumpció, innat, annex, connector,
redempció, assumpte, atemptat, innocent, perenne
redemptor
derivats de circum-:
circumferència, circumscripció

Casos especials
• Cal tenir en compte la grafia de les paraules següents:
comte, impremta, empremta, premsa, somriure, somnàmbul, mnemotècnic.
• Alerta amb la diferència entre:
comte (títol nobiliari)

conte (rondalla)
compta (3a persona del verb comptar)
compte (càlcul)
compte! (interjecció d’alerta)
• Hi ha paraules que contenen els grups -mpt- o -mpc-, en els quals la p és muda:
– Moltes paraules acabades amb -sumpte i amb -sumpció:

assumpte, assumpció, presumpte, presumpció...
– I les paraules:
atemptat, compte, exempció, exempt, peremptori, redemptor, símptoma,
temps, temptació, prompte...

16. La h
Intermedi 3. Ortografia i fonètica 16. La h
En català, la h és muda i es conserva en mots provinents del llatí, del grec i d’altres
llengües.
Sovint, quan una paraula s’escriu amb h coincideix amb les d’altres llengües romàniques,
però no hi ha normes que ens indiquin quan un mot s’escriu amb h i quan no.
Per tant:
 Convé recordar que s’escriuen amb h totes les formes del verb haver.
 Cal fixar-se bé en les paraules següents:
ha: verb haver Ha arribat l’avió.

a: preposició Vaig a casa.
ah: interjecció Ah, vols dir això?
he: verb haver Ja he acabat.

eh: interjecció Eh, Josep, com va?
hem: verb haver Avui hem sortit molt aviat.

em: pronom feble Demà em llevaré a les vuit.
hi: pronom feble Hi aniré demà, a Vic.

i: nom de la lletra i Treballa nit i dia.
ho: pronom feble No m’ho crec.

o: nom de la lletra o O blanc o negre.
oh: interjecció Oh, que bé!

 És convenient consultar aquestes llistes:
amb h inicial amb h intercalada sense h
hàbil adherir avui

haver cohesió benaurat
hereu exhortar cacauet
hivern subtrahend coet
ham aleshores malaurat
heràldic cohibir orfe
hèrnia inherent orxata
humil tothom os
harmonia alhora ostatge
herba conhort ou
hissar... inhibició truà...
tothora
i també: Boí
anihilar
hecatombe Elisabet
exhalar
hegemonia Ester
menhir
hemisferi Judit
vehicle
heterodox Maó
aprehensió
hectolitre Montblanc
exhaurir
hel·lènic Taüll
subhasta...
hendecasíl·lab Vic
hexàgon Montjuïc...
hectòmetre
Ai!
hemicicle
Apa
heptàgon
Oi?
hulla...
Ui!...

17. La ela geminada, l·l

Intermedi 3. Ortografia i fonètica 17. La ela geminada, l·l
La ela geminada és un so originari del llatí, representat per dues eles separades per
un punt volat (l·l). Hi ha força paraules que s’escriuen amb aquesta grafia. Actualment
la pronúncia habitual no marca d’una manera clara aquest so doble de la ela, i això fa
que a vegades tinguem dubtes a l’hora d’escriure algunes paraules.
El fet que una paraula dugui ela geminada no està lligat a cap regla específica, ja que
depèn de l’etimologia. Us donem, però, unes pautes que us poden ajudar.
S’escriuen amb l·l mots començats en:

al·l-: al·lèrgia, al·licient, al·lusió, al·ludir, al·lucinar, al·lot
il·l-: il·lusió, il·legal, il·lès, il·luminar
col·l-: col·legi, col·loqui, col·lapse, col·laborar, col·lecció, col·lega, col·locar
gal·l-: gal·lès, gal·licisme
mil·l-: mil·lenari, mil·lèsima, mil·límetre
sil·l-: sil·logisme, síl·laba, sil·labari
S’escriuen amb l·l mots acabats en:

-el·la: novel·la, aquarel·la, varicel·la, franel·la, mortadel·la, parcel·la
-il·la: goril·la, clorofil·la, tranquil·la, til·la, Camil·la
-il·lar: destil·lar, cavil·lar, vacil·lar, oscil·lar
-el·lir: impel·lir, expel·lir, repel·lir
S’escriuen amb l·l paraules emparentades amb d’altres que porten ll:
ampolla > ampul·lós corall > coral·lí Llull > Lul·lià

aixella > axil·la cristall > cristal·lí maixella > maxil·lar
cancell > cancel·lar falla > fal·lible metall > metàl·lic
cabell > capil·lar flagell > flagel·lar moll > mol·lície
cervell > cerebel·lós gallina > gal·linaci * pell > pel·lícula
* També s’accepta la forma gallinaci.

Recordeu que les paraules següents no duen l·l:
alegria colònia elegància religió

celebrar color galant revelar
colador columna miler selecció
colomar elaborar milió solució
S’ha de tenir en compte que el punt que separa les dues eles no és igual que el punt
que indica el final d’una frase o d’una abreviatura. És un punt volat (una mica més alt
que la línia de la base de l’escriptura). Els teclats a vegades tenen una tecla específica
per a la ela geminada, i sempre tenen l’opció de fer el punt volat (generalment prement
la combinació “majúscula + número 3”). Observem la diferència:
*col.lecció / col·lecció
*il.lusió / il·lusió
En una pronúncia acurada, el so de la ela i el de la ela geminada s’haurien de distingir.

Per distingir-los, fixeu-vos en la diferència entre com pronunciem eliminar i el límit, en
què el so és equivalent al so d’una ela geminada, per exemple, al mot paral·lel.
Suficiència 3. Ortografia i fonètica 17. La ela geminada, l·l
La ela geminada: casos que cal recordar
Recordeu les parelles següents de mots, que tenen un significat diferent segons que
duguin o no l·l:
al·locució (discurs) elocució (dicció)

al·ludir (esmentar) eludir (evitar)
anul·lar (derogar) anular (nom d’un dit; que té forma d’anell)
vil·la (casa) vila (població)

És útil recordar l’ortografia de les paraules següents i els seus derivats.
apel·lar el·lipsi intel·ligent pol·len

Avel·lí estel·lar interpel·lar pol·lució
bèl·lic excel·lent libèl·lula putxinel·li
Brussel·les fal·laç medul·la rebel·lia
cal·ligrafia fal·lera miscel·lània satèl·lit
cèl·lula hel·lènic mol·lusc sol·licitar
circumval·lació idil·li nul·la tranquil·litat
constel·lació imbecil·litat pàl·lid vel·leïtat
corol·la instal·lar paral·lel violoncel·lista

18. La r i la rr
Intermedi 2. Ortografia i fonètica 18. La r i la rr
La lletra r representa dos sons diferents, el so simple i el so múltiple.
Aquests sons a vegades depenen de la posició de la r dins el mot o dins la frase.
És simple el so de:
mare, cara, pera, aritmètica, poruga
És múltiple el so de:
rata, Ramon, arròs, guitarra, torre
Pel que fa a la grafia, recordeu que:
 Els infinitius de la 1a, 2a i 3a conjugació s’escriuen amb -r final:
1a conj: parlar, mirar, cantar...

2a conj: córrer, témer, créixer... (excepte els verbs acabats en -re: perdre,
vendre...)
3a conj.: dormir, patir, repartir...
 Cal distingir les formes del passat simple de l’infinitiu:
passat simple: ell estimà (va estimar), ell dormí (va dormir) infinitiu: estimar,
dormir
 Els sufixos de derivació -ar, -er, -or, -dor s’escriuen amb -r final muda.
blau > blavor

colom > colomar
gris > grisor
fusta > fuster
moc > mocador

 Fixeu-vos que quan pronunciem el mot arbre la primera r és muda. Tampoc

pronunciem la -r de les formes d’infinitiu, futur i condicional del verb prendre i
dels seus derivats i compostos, com ara prendre, aprendre, reprendre...
Comprendràs que no pugui venir.

Finalment la Maria va aprendre a conduir.
Si ens ho expliquessis, ho entendríem.
 Només la r múltiple presenta alguna dificultat, que ara comentem:
r rr
a començament de mot: entre vocals:
raig, racó, rumiar, rondinar terra, arruïnar, arriscar, errar
darrere de consonant:
conreu, enraonar, enrojolar
Suficiència 2. Ortografia i fonètica 18. La r i la rr
Casos especials de la r i la rr
Pel que fa a la grafia de la erra, tingues en compte que:
En casos de mots compostos, com a norma general, s’escriu una sola r (tot i que el so
és vibrant com si n’hi hagués dues).
aerorefrigerant, antiràbic, Contrareforma, extraradi, iberoromà, infraroig.
Aquesta indicació és vàlida per als compostos cultes (iberoromà, aerorefrigerant), ja

que en el cas dels compostos catalans, quan el primer formant acaba en vocal i el
segon comença amb r se separen amb un guionet.
busca-raons, bleda-rave, cara-rodó, compta-revolucions, de soca-rel

Coma-ruga, Riba-roja, Vila-real.

Hi ha les excepcions següents, que s’escriuen amb rr:
 Els mots començats pels prefixos a- (que significa ‘no’ o ‘sense’ i que forma verbs),
cor- (variant de con-) i ir- (variant de in-).
arreflèxia, arrítmia; arrasar, arruïnar; correferent, corregnar, correligionari,

corresponsable; irrebatible, irreconciliable.
 Hi ha prefixos que acaben amb la lletra erra. Per tant, si hi adjuntem una paraula
que també comenci amb aquesta lletra, la paraula resultant s’escriurà amb dues
erres:
hiperrealisme, superràpid…
 El mot erradicar (i derivats: erradicació, erradicatiu).
 Alguns mots prefixats ja formats en llatí com birrem, corregir, prerrogativa, prorrata,
prorrompre, virrei, i els compostos manllevats com aiguarràs, bancarrota,
xafarranxo i formes que deriven de locucions com ara arreveure, anorrear.
 Els compostos amb els formants d’origen grec raquio- (o raqui-), reo-, rino- (o
rin-), rinco-, riz- (o rizo-) i rodo-, i compostos amb les terminacions -rràfia, -rràgia,
-rrea, -rrexi, -rrinc i -rroide:
cefalorraquidi, intrarraquidi, batirreòmetre, otorrinolaringòleg, catarrins, ornitorrinc,

arrizotònic, micorriza, cinorròdon
neurorràfia, hemorràgia, diarrea, verborrea, metrorrexi, hemorroide
Cal remarcar que mots com erradicar i derivats, les paraules amb els prefixos a- (que
significa ‘o’ o ‘sense’) i cor-, i els compostos amb els formants raqui(o)-, reo-,
rin(o)-, rinco-, riz(o)- i rodo-, i amb les terminacions -rràfia, -rrexi, -rrinc s’havien escrit
amb una sola erra fins a l’aparició de l’Ortografia catalana de l’IEC de l’any 2016.

19. La g i la j
Intermedi 3. Ortografia i fonètica 19. La g i la j
La g i la j són dues grafies que poden representar el mateix so:

raja, gel, Gemma, màgic, jove
Per saber si has d’escriure g o j has de tenir en compte les regles següents:
g j
davant de e, i davant de a, o, u
ginesta, geniva, gel jardí, joventut, juliol
Aquesta norma també s’ha d’aplicar als grups consonàntics tj, tg, dj:
fetge, platja, adjuntar
Hi ha, però, excepcions. S’escriuen amb j, encara que vagin seguits de la vocal e:
• els grups -jecc- i -ject-:

injecció, injectar, adjectiu, objecte
• el verb jeure:
jec, jeus
Suficiència 3. Ortografia i fonètica 19. La g i la j
A part de les excepcions de les paraules formades per -jecc- i -ject- i el verb jeure, hi ha
aquests altres mots que s’escriuen en j:
• noms propis i topònims hebreus:

Jerusalem, Jesús, Jericó, Jeroni, Jehovà
• altres paraules:
majestat, jersei, jeroglífic, jet, jerarquia (i derivats)

20. La tx i la ig
Intermedi 3. Ortografia i fonètica 20. La tx i la ig
Les grafies tx/ig representen el mateix so: maig, despatxar.
Per què, doncs, les escrivim d’una manera diferent? Fixeu-vos en les normes següents:
tx ig
a principi de paraula: a final de mot, si els derivats
txec, Txad tenen g/j, tg/tj:
enmig de paraula: roja, roig
cotxe, despatxar bogeria, boig
a final de mot, si els derivats
també tenen tx:
empatxar, empatx
• Escrivim tx:
a principi de mot: Txetxènia, txapela...
enmig de paraula: butxaca, totxo...
a final de paraula, quan hi ha tx en els derivats:
cartutxera – cartutx, empatxar – empatx, esquitxar - esquitx
Fixeu-vos que en tots els derivats aquest so és sord, és a dir, les cordes vocals no
vibren.
• Escrivim -ig:
Només a final de mot quan hi ha les grafies g/j, tg/tj en els derivats. Podem dir,
per tant, que escrivim -ig quan els derivats tenen un so sonor:
fageda - faig lletgesa - lleig
Fixeu-vos que darrere de les vocals a, e, o, u, el so de què parlem es representa

amb -ig:
maig, lleig, enuig...
En canvi, després de i aquest so queda representat únicament per la g:

mig, desig…

21. La ix i x
Intermedi 3. Ortografia i fonètica 21. La ix i la x
La lletra x i el dígraf ix són dues grafies que poden representar el mateix so:
xop, reixa, panxa, peix...
Escrivim:
Ix x
darrere de les vocals a, e, o i u: a principi de paraula:
calaix, feix, coix, fluix xarop, xeringa, xarampió
darrere de consonant:
panxa, punxar
darrere de i:
enguixar
darrere de u semivocal (és a dir,
que forma part d’una síl·laba on ja
hi ha una altra vocal):
rauxa
Suficiència 2. Ortografia i fonètica 21. La ix i la x
La x
1. La lletra x pot representar tres sons diferents:
rauxa, xocolata, planxar...

Mèxic, explicació, taxi...
examen, exercici, exasperar...

Fixeu-vos que en els dos últims grups la x pot representar un so

compost (la segona part del qual és una essa). Aquest so pot ser:
 sonor /gz/: en paraules començades per ex- seguit de vocal o h:

exemple, exemplar, exasperar, exhaust...
 sord /ks/: en la resta de casos:

– entre vocals: luxe, sintaxi...
– a final de mot: fix, Fèlix...
– davant de consonant: explicació, experimentar, expressió...
2. Fixeu-vos en la manera com s’escriuen i es pronuncien els mots següents:
estendre, estrany, estranger, esprémer

22. Sons en contacte

Suficiència 1. Ortografia i fonètica 22. Sons en contacte
Quan parlem els mots no estan aïllats, sinó que es pronuncien enllaçats els uns amb els
altres dins tires fòniques. Tant dins una paraula com en enllaçar paraules, hi ha
fenòmens específics que es produeixen pel contacte d’uns sons (vocàlics i/o
consonàntics) amb els altres en contextos determinats.
Una de les constants de la llengua parlada és la tendència al mínim esforç. Així, quan
parlem mirem d’estalviar emissions de veu suprimint sons (elisió) o bé agrupant-ne
(sinalefa).
Els principals fenòmens fonètics són els següents:
1. elisió
Supressió del so d’una vocal àtona quan està en contacte directe amb una altra vocal
àtona. Si les vocals en contacte són iguals es redueixen a una de sola
exemples pronúncia
obre el llibre “obrel llibre”
amaga el tabac “amagal tabac”
Si la vocal neutra està en contacte amb una altra vocal (tònica o àtona), es perd la
vocal neutra:
exemples pronúncia
quina hora és? “quinorés”
No totes les elisions que fem en parlar es reflecteixen ortogràficament en la

contracció o amb l’apòstrof. Així només es fa servir l’apòstrof en el cas de l’article
(el/la), la preposició de i els pronoms febles: L’Oriol duu unes ulleres d’estil noucentista
que s’ha comprat en un antiquari.

2. sinalefa
Enllaç de la vocal final d’una paraula amb la vocal inicial de la següent, de manera
que formen un diftong (sintàctic).
exemples pronúncia
ho ha fet “uà fet”
l’amiga hi va “lamigai va”
no hi tornis “noi tornis”
Cal tenir en compte que tant l’elisió com la sinalefa no es produeixen

si la pronunciació és lenta o emfàtica i, per tant, hi ha pauses entre les
paraules.
3. sinèresi
Pronúncia en la parla col·loquial de vocals contigües d’un mot com si fossin part de
la mateixa síl·laba (és a dir, com a diftong) tot i que la normativa indica que s’han de
pronunciar com a vocals de síl·labes diferents.
exemples pronúncia col·loquial pronúncia normativa

Riera rie-ra ri-e-ra
paciència pa-cièn-cia pa-ci-èn-ci-a
Avió a-vió a-vi-ó
Adient a-dient a-di-ent
traïdor trai-dor tra-ï-dor

Suficiència 3. Ortografia i fonètica 22. Sons en contacte
A més dels fenòmens vocàlics, n’hi ha d’altres que afecten el contacte de sons
consonàntics.
4. assimilació
Canvi d’un so propi d’una consonant per un altre so o canvi del punt d’articulació d’un
so consonàntic, tant si és dins un sol mot com si és l’enllaç entre el fi d’una paraula i
l’inici de la següent.
canvis ortografia pronúncia

t + ll > ll ll bitllet billllet
ametller amellller
l + ll > ll ll el llapis ell llapis
el llom ell llom
t + l > l· l atlàntic al·làntic
t+m>mm setmana semmana
t+n>nn cotna conna
s + j/g > j j / g g tres jugadors trej jugadors
moltes girafes molteg girafes
s+r>rr sis remeis sir remeis
S+X>xx uns ximplets unx ximplets
n + p > mp quin pastís quim pastís
n + b > mb un bombó um bombó
n + v > mb un violí um violí
n + f > mf un forat um forat
n + m > mm un mico um mico

5. sonorització
Conversió d’una fricativa sorda (s, x/ix, tx, f) en sonora quan es troba a final de
mot i la paraula següent és una vocal o una consonant sonora.
ortografia pronúncia
els avions elz avions
paràgraf ample paràgrav ample
unes gates unez gates
les dones lez dones
6. geminació
Duplicació de sons consonàntics:

nn Anna, innoble, connectar-se
mm immortal, Emma
dd addenda, addicció
l·l al·lèrgia, tranquil·litat
Tanmateix, no totes les geminacions queden reflectides en la grafia:

bl [bb] poble “pobble”, sensible “sensibble”
gl [gg] arreglar “arregglar”, segle “seggle”
7. emmudiment
D’acord amb la variant geogràfica dels parlants, alguns sons

consonàntics, en posicions determinades, s’emmudeixen.
exemples pronúncia
camp “cam”
tant “tan”
aquest gat “aquedgat”

8. sensibilització
Pronunciació de certs sons consonàntics emmudits a fi de mot perquè la paraula

següent comença en vocal.
exemples pronúncia
va amb avió “vambavió”
agafant-ho “agafantho”
Sant Andreu “santandreu”
cent anys “centanys”
En algunes varietats geogràfiques, no es pronuncien la t i d finals precedides de n o

l: tant “tan”, molt “mol”, rotund “rotun”...
En algunes varietats geogràfiques, tampoc no es pronuncia la s dels mots aquest i

aquests: aquest llapis “aquet llapis”, aquests llapis “aquets llapis”. Però sí que la
pronunciem quan aquest va seguit d’un mot que comença amb vocal: aquest aire,
aquest home.
En la major part de varietats geogràfiques, sovint la r no es pronuncia en posició

final: mocador, flor, cendrer, sabater.
Tampoc no es pronuncia la primera r del mot arbre (“abre”), ni la r de les formes

d’infinitiu, futur i condicional del verb prendre (“pendre”) i derivats (sorprendre,
comprendre, reprendre...), tot i que sensibilitzem aquest so en els infinitius seguits de
pronoms febles: anar-me’n, pensar-hi, comprar-li..., i en paraules com: cor, car, mar,
motor, sospir, tresor, Víctor, etc.

Suficiència GRAMÀTICA – Morfosintaxi
1. L’article
Intermedi 1. Morfosintaxi 1. L’article
L’article és un element gramatical que informa sobre el gènere i el nombre del

substantiu del qual depèn. L’article també dona valor substantiu a expressions o
paraules que no són pròpiament un substantiu.
Les formes de l’article són:
article article
singular plural singular plural
determinat indeterminat
masculí el, l’ els masculí un uns
femení la, l’ les femení una unes
L’ús de l’article davant dels noms propis de persona i la forma emprada depenen del
parlar i del context d’ús.
En la major part dels parlars de Catalunya, s’usa l’article definit davant dels noms
propis femenins (la, l’); amb els masculins començats per vocal s’usa l’article definit (l’)
i amb els començats per consonats són possibles tant l’article personal (en) com el
definit (el).
Article definit: He parlat amb la Joana, l’Antònia, l’Ignasi, la Costa i l’Aguiló.

Article personal o definit: Hem visitat en Tomeu i en Cruells.
En els parlars baleàrics s’empra l’article personal (en, ne, n’) en tots els casos.
He parlat amb na Joana, n’Antònia, n’Ignasi, na Costa i n’Aguiló.
Hem visitat en Tomeu i en Cruells.
En els parlars valencians, en parlants de la Franja i en tortosí, no se sol usar l’article

amb els noms de persona.
He parlat amb Joana, Antònia, Ignasi, Costa i Aguiló.
Hem visitat Tomeu i Cruells.
En usos formals prescindim de l’article davant dels noms de persona:

La conferència que pronunciarà Joan Majó és molt interessant.
La directora de la pel·lícula és Rosa Vergés.

A les enumeracions es pot repetir l’article de cada element o bé estalviar-se aquesta

repetició.
A la fira vam anar a veure els pallassos, malabaristes i equilibristes.
A la fira vam anar a veure els pallassos, els malabaristes i els equilibristes.
Però es considera imprescindible repetir l’article quan els elements de l’enumeració

tenen gèneres diferents o quan hi ha una voluntat especial d’identificar cada element:
A la fira vam anar a veure els pallassos, els equilibristes i els del grup de dansa.
Cal que tinguis en compte que una mateixa paraula pot tenir significats diferents
segons el seu gènere
el clau / la clau, el canal / la canal, el fi / la fi, el llum / la llum, el son / la son…
Suficiència 1. Morfosintaxi 1. L’article
Remarques sobre l’article
Tingues en compte l’ús de l’article a les estructures següents:
Pel que fa als dies de la setmana no duen article quan fan referència a un dia concret,
inclòs entre els set dies anteriors o posteriors al dia en què es parla:
La reunió és dijous. (dit, per exemple, el dilluns anterior)
Han de dur article si se’n parla en general o es refereixen a un dia que queda més
enllà d’un marge de set dies abans o després del dia en què es parla:
El dissabte és part del cap de setmana. (tots els dissabtes)
El(s) divendres vaig al gimnàs. (cada divendres)
La reunió serà el dijous 27 de març. (dit, per exemple, el dia 8 de març)
Hi ha molts topònims que per tradició duen article. L’article dels topònims s’escriu en
minúscula (excepte a principi de frase) i segueix, dins d’un text, les regles normals de
la contracció quan entra en contacte amb les preposicions a, per o de.
Estiueja a l’Hospitalet de l’Infant.
Se’n va anar a l’Argentina.

Tot seguit hi ha uns quants exemples de topònims que porten article:
el Montmell els Banys d’Arles l’Illa

el Tibet l’Hospitalet l’Argentina
el Port de la Selva l’Armentera la Xina
el Pertús l’Alguer l’Escala
el Prat de Llobregat l’Aldea l’Ampolla
les Borges l’Aranyó el Priorat
el Vendrell l’Espunyola la Molina
les Oluges l’Arboç la Seu d’Urgell
els Omells de na Gaia s’Alqueria la Garrotxa
ses Salines l’Estany la Vilella Alta
el Berguedà l’Estartit sa Pobla
es Mercadal s’Arenal els Garidells
el Masnou les Planes els Masos
el Pertús les Avellanes l’Havana
El català no té un article neutre equivalent a l’article lo del castellà, sinó que té un

conjunt de formes pròpies que expressen el mateix.
frases no catalanes
equivalència en llengua catalana
amb lo
*a lo milor potser, segons com. si molt convé
*de lo contrari si no, altrament
*en lo referent a quant a, pel que fa a
*de lo lindo d’allò més bé, molt bé
*lo bo del cas el que té de bo el cas, el més bo del cas
* dona lo mateix tant és, tant me fa, tant se val
*a lo loco a la babalà, de qualsevol manera
*lo que són les coses ves per on
*per lo menys almenys, si més no, ben bé
*per lo vist pel que es veu, pel que sembla
*per lo qual per la qual cosa, i per això
*lo que faltava el que faltava, només faltava això
Cal no confondre l’article masculí lo, los (lo pare, los pares) en la parla espontània
nord-occidental (lo pare, los pares), en els parlars del Camp de Tarragona, en tortosí,
en alguerès i en algunes comarques valencianes, amb lo neutre castellà.

2. El gènere de substantius i adjectius

Intermedi 1. Morfosintaxi 2. El gènere de substantius i adjectius
El substantiu és un mot variable (en gènere i nombre) que designa persones, animals,
coses i idees (concretes o abstractes).
L’adjectiu és una paraula que modifica el nom indicant-ne qualitats. Hi ha adjectius

de dues terminacions (verd, verda) i adjectius d’una sola terminació (amable). Aquests
últims són invariables pel que fa al gènere.
Formació del femení en els substantius
exemples observacions
masculí + -a net - neta, forner - fornera canvis ortogràfics:
ros - rossa, nou - nova,
nul - nul·la...
masculí -e / -o / -u mestre - mestra, monjo -
àtones femení -a monja, europeu – europea
masculí + -na / -ina / rei - reina, Àngel - Angelina, canvis ortogràfics:
-essa = femení metge – metgessa veí – veïna
masculí -or / -òleg actor - actriu,

femení -riu / -òloga filòleg – filòloga
arrel diferent home - dona, cavall - euga
distinció de gènere rossinyol mascle,
afegint mascle o femella rossinyol femella
femení + -ot = masculí bruixa - bruixot

Formació del femení en els adjectius
Encara que en els adjectius la formació del femení segueix les mateixes normes que
en la dels substantius, cal tenir present que hi ha molts adjectius d’una sola
terminació, és a dir, que tenen la mateixa forma per al masculí i per al femení.
acabats singular plural

casos especials
en... mas. i fem. mas. i fem.
-ble amable, feble, amables, febles,
possible possibles
-al / -el / -il normal, fidel, difícil normals, fidels, anòmal -a, paral·lel -a,
difícils tranquil -il·la
-ar / -or escolar, superior escolars, avar-a, rar-a, incolor-a
superiors
-ant / -ent elegant, obedient elegants, sant -a, atent -a, content -a,
obedients lent –a
-a agrícola, persa agrícoles, perses
-e alegre, jove alegres, joves negre -a, apte -a, agre -a,
culte –a

Intermedi 3. Morfosintaxi 2. El gènere de substantius i adjectius
El gènere és totalment arbitrari quan el substantiu designa coses o idees abstractes.

Quan designa persones o animals que tenen tots dos gèneres, el femení es forma de
diverses maneres:
1. Generalment, afegint una -a al masculí:
substantius adjectius
nen > nena bonic > bonica
noi > noia prim > prima
gat > gata net > neta
Fem atenció als canvis ortogràfics que pot produir la formació del femení afegint
una -a al masculí:
gos > gossa enemic > enemiga
Marcel > Marcel·la llop > lloba
serf > serva nebot > neboda
2. Els substantius que no són aguts i que acaben amb -e, -o, -u canvien aquesta vocal
per -a:
alumne > alumna ample > ampla
vidu > vídua fondo > fonda
Andreu > Andrea ateu > atea
3. Afegint al masculí d’alguns substantius les terminacions -na, -ina, -essa:

cosí - cosina
gall - gallina
abat - abadessa
4. Alguns substantius tenen unes terminacions pròpies per al femení. Certs

masculins acabats amb -or fan el femení en -riu i els acabats amb -òleg fan el femení
en -òloga:
emperador - emperadriu
sociòleg - sociòloga

5. Hi ha substantius que tenen arrels diferents per al masculí i per al femení:

amo / mestressa
marit / muller
ase / somera
gall dindi / polla díndia
marrà / ovella
cavall / euga
6. Hi ha substantius invariables; és a dir, que tenen la mateixa forma per al masculí i

per al femení. Són els acabats amb -aire, -cida, -ista:
el cantaire, la cantaire
un homicida, una homicida
el trompetista, la trompetista
Hi ha substantius d’una sola terminació que provenen, moltes vegades,

d’adjectius:
persa, jove, salvatge, àrab, màrtir...
7. Hi ha noms d’animals que són invariables. Si volem distingir el sexe de l’animal, cal
afegir-hi els mots mascle o femella:
la cadernera mascle / la cadernera femella
8. Hi ha alguns substantius masculins que es formen a partir del femení:

merla / merlot
9. Els adjectius acabats en -aç, -iç, -oç tenen una sola terminació en singular, però dues
en plural.
singular plural plural

masc. i fem. masculí femení
-aç capaç capaços capaces
-iç feliç feliços felices
-oç veloç veloços veloces

10. Cal tenir en compte que el gènere d’alguns substantius catalans no coincideix amb
el d’altres llengües romàniques.
Són masculins:
els afores un escafandre el marge

un anell els espinacs un orde religiós
un avantatge un estratagema el pebre
el compte el front el pendent
el corrent un full (de paper) el senyal
el costum un interviu els tèrmits
el deute el llegum un titella
el dubte el lleixiu un bacteri
Són femenins:
una amargor una anàlisi la nespra

la claror una àgape les postres
una esplendor una àncora la síncope
una olor la marató la síndrome
la remor una aroma la sida
la resplendor la cercavila la vodka
la suor la dent una allau
11. Hi ha alguns mots que admeten tant el masculí com el femení, com ara:
el mar / la mar
un art / una art
el vessant / la vessant

12. Hi ha substantius que tenen significat diferent segons el gènere:
masculí femení
el canal via d’aigua la canal conducte, canonada
un editorial article una editorial empresa
el fi objectiu, finalitat la fi acabament
el llum aparell la llum claror, corrent elèctric
un ordre contrari de desordre una ordre manament
el planeta astre la planeta destí
el son dormida la son ganes de dormir
el terra sòl, paviment la terra material; la Terra, planeta
el clau de clavar la clau d’obrir portes
el còlera epidèmia la còlera ràbia
el pols batec la pols partícules
el pudor modèstia la pudor mala olor
el vall excavació la vall entre muntanyes
Suficiència 1. Morfosintaxi 2. El gènere de substantius i adjectius
Altres casos:
1. Els substantius abstractes acabats en –or poden tenir gènere masculí: amor,
clamor, sabor... o femení: amargor, calor, resplendor...
2. Fixeu-vos com fan la forma femenina els adjectius següents:
masculí femení
oblic obliqua
innocu innòcua
antic antiga
centrífug centrífuga
ambigu ambigua

3. El nombre de substantius i adjectius

Intermedi 1. Morfosintaxi 3. El nombre de substantius i adjectius
1. En general, el plural es forma afegint una -s al singular:
llibre > llibres dit > dits gran > grans verd > verds
actriu > actrius lloc > llocs buit > buits viu > vius
2. Si el mot acaba amb -a àtona, el plural es fa amb la forma -es. Això fa que hi hagi
alguns canvis ortogràfics:
càrrega > càrregues llarga > llargues
oca > oques poca > poques
platja > platges boja > boges
pasqua > pasqües obliqua > obliqües
aigua > aigües contigua > contigües
plaça > places
3. La majoria dels noms acabats amb vocal tònica afegeixen -ns:
mà > mans humà > humans
camió > camions bufó > bufons
pi > pins fi > fins
4. Els masculins acabats amb -s, -ç, -x, -ix i -tx fan el plural amb -os:
vers > versos fals > falsos
comerç > comerços dolç > dolços
complex > complexos perplex > perplexos
feix > feixos fluix > fluixos
despatx > despatxos gavatx > gavatxos

5. Les paraules acabades amb -sc, -st, -xt i -ig poden fer el plural amb -s o amb -os:
disc > discos o discs fresc > frescos o frescs
gust > gustos o gusts trist > tristos o trists
text > textos o texts mixt > mixtos o mixts
desig > desitjos o desigs lleig > lletjos o lleigs
passeig > passejos o passeigs roig > rojos o roigs
6. Dupliquen la -s en el plural una sèrie de mots acabats amb:
-às -ès / -és -ís -òs / -ós -ús

cabassos accessos anissos esbossos arcabussos
capatassos excessos passadissos cossos barnussos
compassos interessos tapissos mossos bussos
domassos progressos vernissos terrossos embussos
embarassos aiguavessos canyissos ossos pallussos
matalassos successos pedrissos calabossos tramussos
nassos retrocessos postissos interessos cuscussos
Però no la dupliquen casos com:
-às -ès / -és -ís -òs / -ós -ús

casos francesos permisos dosos abusos
gimnasos pagesos països nusos

Intermedi 3. Morfosintaxi 3. El nombre de substantius i adjectius
La majoria d’adjectius són de dues terminacions (una per al masculí i una altra per al
femení) i tenen les formes plurals respectives, però hi ha un grup d’adjectius que cal
recordar:
 Són invariables quant a gènere els adjectius acabats en -ble, -aire i –ista també
tenen una única forma per al plural:
home egoista dona egoista homes egoistes dones egoistes

home afable dona afable homes afables dones afables
home cridaire dona cridaire homes cridaires dones cridaires
 Els adjectius acabats en -al, -el, -il, -ant, -ar i -or, la major part dels quals són
invariables quant a gènere, són també invariables en plural:
vestit elegant camisa elegant vestits elegants camises elegants

home lleial dona lleial homes lleials dones lleials
 Cal tenir en compte, però, que els adjectius acabats en -aç, -iç i -oç són invariables
en singular però fan plurals diferents, segons si són masculins o femenins:
home capaç dona capaç homes capaços dones capaces

home feliç dona feliç homes feliços dones felices
animal atroç fera atroç animals atroços feres atroces

Suficiència 1. Morfosintaxi 3. El nombre de substantius i adjectius
 Són substantius invariables (amb la mateixa forma per al

singular i per al plural):
 Tots els mots no aguts que acaben amb -s:

llapis, cactus, alferes, bíceps
 Els femenins aguts que acaben amb -s:

ics, urbs
 Els noms dels dies de la setmana:

dilluns, dimarts, dimecres
 Alguns altres:
temps, bis, fons, plus, pus
 Hi ha uns quants mots acabats amb -x o -ç que només afegeixen una -s per
formar el plural:
apèndixs, hèlixs, tòraxs, vèrtexs, índexs, falçs
 Certs mots no tenen forma per al singular:
les acaballes
les bermudes
les pessigolles
els afores
els calçotets
les postres
les alicates
les noces
les setrilleres
les beceroles
els pantis
els sostenidors

4. Els adjectius demostratius

Intermedi 1. Morfosintaxi 4. Els adjectius demostratius
Els demostratius indiquen la situació de la cosa de què es parla respecte de qui parla
o escriu.
de proximitat de llunyania
singular singular
aquest, aquesta aquell, aquella
plural plural
aquests, aquestes aquells, aquelles
neutre neutre
això allò
1. Els demostratius poden acompanyar un substantiu o poden substituir-lo. Segons la

funció que fan són, doncs, adjectius (quan l’acompanyen) o pronoms (quan el
substitueixen).
Aquell o aquest material és antiquat. (adjectiu)

No sé si triar aquest o aquell. (pronom)
Els determinants neutres només fan la funció de pronoms i substitueixen un

antecedent neutre, inconcret o genèric.
Això és real.
Allò no ho vull.
2. Per designar les coses o persones situades prop de la persona que rep el missatge,
la llengua disposa de les formes açò o ço i aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes.
Val a dir, però, que aquestes formes en alguns parlars han caigut en desús. De tota
manera, en determinats contextos aquest segon grau de proximitat pot ajudar a
desfer ambigüitats:
En aquesta oficina no tenim una maquinària tan bona com la que teniu en
aqueixa vostra.

3. En l’estàndard oral, la -s- dels demostratius masculins només es pronuncia quan

acompanyen una paraula començada amb vocal:
No es pronuncia la -s-:
Aque(s)t llapis no escriu.
Es pronuncia la -s-:
Aquest any han avisat que faria calor.

5. Els possessius
Intermedi 1. Morfosintaxi 5. Els possessius
Els possessius són mots que acompanyen el nom o el substitueixen, i indiquen

relacions de possessió o pertinença.
un sol posseïdor més d’un posseïdor

1a persona
tònics: meu, meva o meua, meus, meves o meues nostre, nostra, nostres
àtons: mon, ma, mos, mes
2a persona
tònics: teu, teva o teua, teus, teves o teues vostre, vostra, vostres
àtons: ton, ta, tos, tes
3a persona
tònics: seu, seva o seua, seus, seves o seues seu, seva o seua , seus, seves o seues
àtons: son, sa, sos, ses
 Quan els possessius precedeixen el nom que acompanyen porten article.

El meu germà
 Els possessius poden substituir els pronoms personals tònics quan van precedits
de preposició.
davant meu (davant de mi) darrere seu (darrere d’ell)
 Quan la relació de possessió és evident pel context, prescindim del possessiu.

Mira’m els ulls. (i no: Mira’m els meus ulls.)
Introdueixi la targeta. (i no: Introdueixi la seva targeta.)
Reculli el tiquet. (i no: Reculli el seu tiquet.)
Pagui amb el mòbil. (i no: Pagui amb el seu mòbil.)
Me’n vaig a casa. (i no: Me’n vaig a casa meva.)
 És recomanable substituir els possessius pel pronom feble en en frases com:

He llegit aquest llibre, però no recordo el seu autor.
He llegit aquest llibre, però no en recordo l’autor.

Suficiència 2. Morfosintaxi 5. Els possessius
 En textos formals, quan el posseïdor és plural, per a la tercera persona es pot fer
servir llur i llurs juntament amb el seu, la seva / la seua els seus i les seves / les seues.
Ara bé, és incorrecte usar aquestes formes si el posseïdor és singular.
Els pares i llurs fills. (hi ha més d’una persona que té aquests fills)
Els pares i els seus fills.

6. Els numerals
Intermedi 1. Morfosintaxi 6. Els numerals
Els numerals expressen una quantitat exacta (cardinals), un ordre (ordinals), una
fracció (partitius) o una multiplicitat (multiplicatius).
cardinals
0 zero 17 disset
1 un, una 18 divuit
2 dos, dues * 19 dinou
3 tres 20 vint
4 quatre 21 vint-i-un, vint-i-una
5 cinc 22 vint-i-dos, vint-i-dues
6 sis 30 trenta
7 set 40 quaranta
8 vuit 50 cinquanta
9 nou 60 seixanta
10 deu 70 setanta
11 onze 80 vuitanta
12 dotze 90 noranta
13 tretze 100 cent
14 catorze 200 dos-cents, dues-centes *
15 quinze 300 tres-cents, tres-centes
16 setze 1000 mil, miler
* també s’admet la forma dos i dos-centes per al femení en algunes varietats del català.
Per escriure bé els numerals cardinals has de saber que el guionet s’usa entre les
desenes i les unitats i entre les unitats i les centenes. Per això va bé recordar la
combinació de lletres D-U-C (desenes - unitats - centenes) per fer servir correctament
el guionet en les xifres escrites amb lletres.
quaranta-dos dos-cents
D U U C
un milió quatre-cents cinquanta-quatre mil tres-cents

U C D U U C

Entre el 21 i el 29, s’intercala una i entre la desena i les unitats i, per tant, aquests
numerals s’escriuen amb guionets:
vint-i-u, vint-i-quatre, vint-i-nou
Quan fem servir els cardinals per indicar l’ordre, no prenen mai la forma femenina: la
pàgina dos hem de dir u i no un
És el número u de la promoció.
Va arribar el dia vint-i-u.
Viu al número u d’aquest mateix carrer.
Els ordinals
Els numerals ordinals que tenen forma pròpia són:
1r primer 1a primera
2n segon 2a segona
3r tercer 3a tercera
4t quart 4a quarta
A partir del cinquè s’afegeix al cardinal la terminació -è als masculins i –ena als
femenins:
5è cinquè 5a cinquena
6è sisè 6a sisena
7è setè 7a setena
8è vuitè 8a vuitena
9è novè 9a novena
10è desè 10a desena
11è onzè 11a onzena
12è dotzè 12a dotzena
13è tretzè 13a tretzena
14è catorzè 14a catorzena
15è quinzè 15a quinzena

 Fixeu-vos que les abreviatures dels ordinals s’escriuen en minúscula i es posen

al costat del nombre i a baix:
1r, 4a...
 Les formes femenines dels ordinals es fan servir com a col·lectius:

mitja dotzena d’ous
una desena de llibres
 Altres numerals col·lectius són:

parell, centenar, miler...
 Escrits amb xifres romanes i superiors a 10, es llegeixen com a cardinals.

Lluís XV (Lluís quinze), però Jaume I (primer), Joan Pau II (segon).
 Els segles sempre es llegeixen com a cardinals.

segle II (dos), segle XIII (tretze)
partitius
Les formes dels partitius són les mateixes que les dels ordinals, excepte:
mig, mitja, mitjos, mitges o la meitat
terç, terça, terços, terces o una tercera part quart o quarter... o una quarta part
desè o dècim, centè o centèsim, milè o mil·lèsim
multiplicatius
Els numerals multiplicatius, a part de la seva forma pròpia,

doble, triple, quàdruple, quíntuple, sèxtuple, sèptuple,
òctuple, nònuple, dècuple, cèntuple…
També es poden expressar amb sintagmes com: cent vegades més...
Llevat de doble, quan equivalen a “x vegades més”, tenen forma femenina acabada en
-a:
triple, tripla...

7. Els quantitatius i els indefinits

Intermedi 2. Morfosintaxi 7. Els quantitatius i els indefinits
A. Els quantitatius són formes lingüístiques que indiquen una quantitat de manera
global, imprecisa.
1. Hi ha quantitatius que tenen formes diferents per al masculí i el femení, i per al

singular i el plural:
quant quanta quants quantes

tant tanta tants tantes
molt molta molts moltes
poc poca pocs poques
bastant *bastanta bastants *bastantes
* formes acceptades a la segona edició del DIEC
2. D’altres, només tenen singular i plural:

gaire, gaires
3. Uns altres sempre tenen la mateixa forma i són, per tant, invariables:
massa, força, prou, més, menys
4. En les frases negatives, interrogatives i condicionals, s’ha d’emprar gaire quan

volem indicar molt.
5. Hi ha una colla de locucions que tenen valor quantitatiu:

una colla de, un munt de, tot de, gens de, una mica de, un bé de Déu de...
B. Els indefinits són formes lingüístiques que determinen el nom amb el mínim de
precisió. Fan funció d’adjectiu o de pronom.

adjectius pronoms
algun, alguna, alguns, algunes algú, alguna cosa, res, quelcom
un, una, uns, unes un, una, un hom, hom
cap ningú, res o re, cap cosa, cap
cada cada un, cada una, cadascun...
cadascú, cada u
tot, tota, tots, totes tot, tothom
altre, altra, altres altri, altre, altra cosa
qualsevol, qualsevulla, qualssevol, qualsevol, qualsevulla, qualssevol,
qualssevulla qualssevulla
tal, tals en tal, en tal i en tal altre
cert, certa, certs, certes
mateix, mateixa, mateixos, mateixes
mant, manta...
ambdós, ambdues, tots dos, totes dues ambdós, ambdues
sengles
qualque, qualcun qualcú, qualque cosa
Exemples: Exemples:
Algun veí els va avisar. Algú els va avisar.
Cada soci es pot expressar lliurement. Cadascú pot expressar-se lliurement
Suficiència 2. Morfosintaxi 7. Els quantitatius i els indefinits
Casos que cal tenir en compte
A. Quantitatius
 Recordeu que massa, prou i força són invariables.
Hi ha massa cadires.
Ja tenim prou llibres.
Hi han assistit força alumnes.
 No confongueu l’ús de gens amb el de res (pronom que equival a “cap cosa”).
No tinc gens de feina. (no: No tinc *res de feina)

No em queda res per fer.

 En les frases interrogatives, condicionals o negatives, convé reservar massa

per a quan realment volem indicar “excessivament”, i emprar gaire quan volem
indicar “molt”.
No tinc massa feina. (vol dir que no tinc una feina excessiva, que superi les
meves possibilitats, però tinc feina).
No tinc gaire feina. (vol dir que no tinc feina suficient, puc agafar més feina)
 En determinats parlars, com el valencià i el tortosí, el quantificador gaire ha

perdut vitalitat i en aquests contextos es fa servir el quantificador molt o massa.
No té molta gana i ha menjat poc.

No té massa gana i ha menjat poc.
B. Indefinits
 El mot *algo és incorrecte; en lloc seu, s’ha de fer servir alguna cosa, quelcom (en
textos de registre molt formal), res (en frases condicionals o interrogatives).
Hi ha alguna cosa que no va bé.

En aquesta conferència insinuaré quelcom de nou.
Vols res més?
 En lloc de el/els/les *demés, s’han de fer servir formes com ara: els altres, els
restants... o, en sentit genèric, la resta.
Ja he fet tres exercicis; la resta la faré demà.
 Mateix, mateixa, mateixos, mateixes són adjectius i, per tant, acompanyen

sempre el nom i no s’usen mai com a pronoms. Per evitar- ho es pot recórrer
a diversos pronoms febles i al possessiu, o de vegades pots suprimir-los.
En comptes de Va identificar el virus. Les característiques del mateix són...

podem escriure Va identificar el virus. Les seves característiques són...
En comptes d’Un any després de comprar el pis va vendre el mateix per gairebé el
doble, podem escriure Un any després de comprar el pis el va vendre per gairebé
el doble.

En comptes d’Han fet un teatre nou, i en la inauguració del mateix hi va haver un

problema, podem dir Han fet un teatre nou, i en la inauguració hi va haver un
problema.
En comptes de Va caure del pou i no va poder sortir del mateix, podem dir Va
caure dins del pou i no en va poder sortir (o no va poder sortir-ne).
Fem servir mateix i mateixa i no propi i pròpia quan volem fer èmfasi. Va venir
l’alcalde mateix. (no: “el propi alcalde”)
Fem servir el seu propi, la seva pròpia..., quan volem fer èmfasi en algú o alguna
cosa que pertany o correspon a la persona de qui parlem, amb un significat
equivalent a d’un mateix o d’un altre.
Va incendiar la seva pròpia casa.

Els seus propis fills els han denunciat.
 Les formes varis o vàries són els plurals de l’adjectiu qualificatiu vari i vària
(que vol dir “de caràcter diferent, de distinta espècie o mena”).
Una faldilla de colors varis.
Per tant, no es poden utilitzar com a adjectius indefinits.
Hi havia *varis alumnes suspesos. (frase incorrecta)

Hi havia uns quants alumnes suspesos. (o bé: alguns, diversos)
 Cada equival a “tots els elements d’un conjunt, no aquest o aquell en

particular”.
Per Nadal, cada ovella al seu corral.
Generalment, es consideren preferibles les formes cada dia, cada setmana,

cada mes, cada any en lloc de tots els dies, totes les setmanes, tots els mesos, tots
els anys.
 La forma hom, que és molt formal, equival a l’impersonal es, o a les formes algú,
hi ha qui, n’hi ha que...
Hom creu que aquest producte és estimulant.

Es creu que aquest producte és estimulant.
N’hi ha que creuen que aquest producte és estimulant.

 Altri es refereix a persones, un altre, uns altres, el proïsme, i sempre forma part
d’un complement preposicional.
Els béns d’altri.

Treballar per compte d’altri.
 Les formes ambdós i ambdues corresponen a “tots dos”·, “totes dues”; “l’un i
l’altre”, “l’una i l’altra”.
Ambdues participants van guanyar medalles.
 Cada un, cada una equivalen a “cadascun, cadascuna”, i volen dir tota persona
o tota cosa de les que formen part d’un grup o d’una col·lectivitat.
Van donar un certificat a cadascun dels alumnes.
Cal no confondre aquests quantificadors amb els pronoms indefinits cadascú

i cada u, que signifiquen ‘tota persona sense distinció, tothom
distributivament’. Aquests pronoms sempre fan referència a persones i són
invariables. Per exemple:
Cadascú és lliure de tenir el seu parer.

Cada u és lliure de tenir el seu parer.
 La forma *qualsevols és incorrecta; recordeu que el plural de qualsevol i

qualsevulla són qualssevol i qualssevulla.
 Tot és una forma invariable quan va davant del nom d’una ciutat, un país...,
sense article.
Ha viatjat per tot Europa.

Tot Catalunya patirà els efectes de la tempesta.
 Qualque i qualcun són formes que es fan servir en els parlars baleàrics i en
rossellonès.

8. Els interrogatius
Intermedi 2. Morfosintaxi 8. Els interrogatius
Els interrogatius són pronoms, adjectius o adverbis que emprem per formular
preguntes de manera directa o indirecta.
qui pronom invariable, Qui m’ha pres el bolígraf?

equivalent a “quina No sé pas qui s’ha cregut que és,
persona” o “quines aquesta.
persones”
què pronom invariable, Què puc fer per ajudar-vos?
equivalent a “quina No sé què puc fer-hi.
cosa”
quin, quina, adjectiu Quin programa prefereixes?
quins, quines pronom Quin prefereixes?
quant, quanta, adjectiu Quanta gent ha vingut?
quants, quantes pronom Quantes són?
on adverbi pronominal, On aneu?

equivalent a “a quin lloc” Em pregunto on deuen anar.
quan adverbi pronominal, Quan tornareu?
equivalent a “en quin Pregunta-li quan pensa tornar.
moment”
com adverbi pronominal, Com t’ho has fet, això?
equivalent a “de quina No sé com s’ho deu haver fet.
manera”
 La forma quant sol anar seguida de la preposició de:

Quant (de) sucre et poso, al cafè?
 On pot anar precedit de la preposició a:

A on et creus que vas, vestit així? (o bé: On et creus que vas, vestit així?)

9. L’oració simple i l’oració composta

Intermedi 1. Morfosintaxi 9. L’oració simple i l’oració composta
Una oració o frase és un enunciat independent amb sentit complet.
són oracions no són oracions

La Lluïsa menja un gelat. Aquella noia rossa.
Neva. L’augment de sou.
Havien promès un augment de sou. Un miler de persones.
Ha parlat amb tothom, en Pere. La gavardina al penja-robes.
Aquell xicot estranger és músic. Vaga d’autobusos.
Què faràs diumenge?
I ara!
No.
L’oració sol estar formada per un sintagma nominal (SN), que fa la funció de subjecte,
i un sintagma verbal (SV), que fa la funció de predicat.
oració subjecte (SN) predicat (SV)

L’Anna estudia grec. l’Anna Estudia grec.
No té gaire gana, la nena. la nena No té gaire gana.
Demà plourà. no n’hi ha Demà plourà.
Estava molt contenta. elidit (ella) Estava molt contenta.
Les oracions s’estructuren en unitats més petites que reben el nom de sintagmes. Un
sintagma és un conjunt de mots agrupats a l’entorn d’un nucli. Si el nucli és un nom
s’anomena sintagma nominal (SN). Si el nucli és un verb s’anomena sintagma verbal
(SV).
Són sintagmes nominals, SN:

El teu pare.
Un restaurant xinès.
Són sintagmes verbals, SV:

Estudiava tota la nit.
Va xiular una falta.

El SN pot fer la funció de subjecte. El subjecte designa éssers, coses, fets, etc. dels quals
es diu alguna cosa.
El SV fa la funció de predicat. El predicat expressa el comportament del subjecte o ens

en dona alguna informació.
En Jaume deixa l’abric a l’armari. En Jaume és el subjecte (SN)
deixa l’abric a l’armari és el predicat (SV)
Hi ha d’haver una concordança de nombre i persona entre el subjecte i el predicat.
Les dones parlaven de política

3a pers. pl. 3a pers. pl.
L’àrbitre va xiular un penal.

3a pers. sing. 3a pers. sing.
De vegades el subjecte es pot sobreentrendre i no aparèixer a l’oració. En aquests casos

diem que el subjecte està elidit.
Estudieu poc. (vosaltres)
Sempre menja fora de casa. (ell, ella, vostè)
Distingim entre diverses modalitats d’oració: enunciativa, interrogativa, exclamativa i

imperativa.
Les modalitats de l’oració depenen de l’actitud que manté l’emissor i de la intenció.

L’oració pot ser:
Enunciativa: formula una declaració.
El periodista ha entrevistat el president.

El periodista no ha entrevistat el president.
Interrogativa: expressa una pregunta, una demanda.
On és el lavabo?

Exclamativa: expressa sorpresa, alegria, tristesa...
Quina llàstima!
Imperativa / exhortativa: formula una ordre, un consell...
Vine de seguida.
Va, digues què et passa…
Vota’ns!
Hi ha oracions que són impersonals perquè el predicat ja ho expressa tot, i no tenen

subjecte.
Plou.
Hi ha contaminació.
Es parla català.
A més, podem distingir entre oracions simples i oracions compostes.
Quan dues oracions simples estan relacionades i formen una seqüència més àmplia,
parlem d’oració composta.
Distingim entre:
– Les oracions coordinades, que estan unides per una conjunció:
La Lídia prepara el material i la Rosa revisa la feina.

oració 1 oració 2
– Les oracions subordinades, en què una oració és la principal i l’altra o les altres s’hi
relacionen com a complementàries:
La Lídia prepara el material que la Rosa revisa.

principal subordinada

Hi ha dues classes fonamentals de frases, segons el tipus de verb:
– Frases de predicat nominal. Són les frases construïdes amb verbs atributius (ser,
estar, semblar...)
En Joan és metge.
L’Anna sembla trista.
Els fills estan malalts.
– Frases de predicat verbal. Són les frases construïdes amb altres tipus de verbs, és
a dir, amb verbs predicatius.
El conferenciant parlarà d’aquest tema.

L’Oriol escriu una carta a la Maria.

Suficiència 1. Morfosintaxi 9. L’oració simple i l’oració composta
Una oració o frase és un enunciat independent amb sentit complet.
Podem distingir entre oracions simples i oracions compostes.
Quan dues oracions simples estan relacionades i formen una seqüència més àmplia,
parlem d’oració composta.
Estructures oracionals
1. Hi ha oracions que són impersonals perquè el predicat ja ho expressa tot, i no tenen

subjecte.
Plou.
Hi ha contaminació.
Es parla català.
2. Un altre tipus d’oració són les oracions passives. Porten el verb en veu passiva, que
es forma amb l’auxiliar ser, ésser i el participi del verb corresponent:
El delinqüent va ser detingut per la policia.

verb veu passiva
Els exàmens han estat corregits per la professora.

verb veu passiva
En català, les oracions en veu passiva són realment poc habituals, i en la llengua
parlada col·loquial no apareixen mai. Quan apareixen en la llengua més formal,
reflecteixen la voluntat expressiva de situar en el primer lloc de la frase allò que es
vol destacar.
3. Una altra estructura oracional és la interrogativa indirecta. Parlem d’oració

interrogativa quan el parlant-emissor demana per obtenir una resposta.
Ho sap en Martí?

Quan una d’aquestes preguntes es transforma en el complement directe d’una altra

oració, aleshores parlem d’interrogatives indirectes, que van introduïdes per la
conjunció si (en el cas de les interrogatives totals) o per un pronom interrogatiu
(en el cas de les parcials) i no presenten l’entonació ascendent que presenta la
pregunta directa.
Li demanaré si vol venir al cinema.

Pregunten si ha acabat el partit.
En Lluc no sap què vols.
Encara no han dit qui ha guanyat la partida d’escacs.

10. Les oracions subordinades

Suficiència 2. Morfosintaxi 10. Les oracions subordinades
La classificació tradicional de les oracions subordinades estableix la

divisió entre subordinades substantives,
subordinades adjectives i
subordinades adverbials.
subordinades substantives (fan les mateixes funcions que un nom)

subjecte Cal que t’hi esforcis.
complement directe T’he dit que vinguis.
atribut La intenció és que tot vagi bé.
complement preposicional Acostumeu-vos a deixar les coses endreçades.
complement del nom Es planteja l’objectiu d’acabar abans de Nadal.
subordinades adjectives (fan les mateixes funcions que un adjectiu)

especificatives L’assignatura que faig cada dilluns és apassionant.
explicatives L’assignatura, que sempre m’ha apassionat, m’ocupa els dilluns.
subordinades adverbials (fan les mateixes funcions que un adverbi)

causals perquè, que, puix que, ja Ho he fet perquè he volgut.
que, com que, per tal com...
comparatives com més, com menys, més Més que amics, ens considerem
que, menys que... germans.
concessives encara que, malgrat que, a Encara que ja hi anava avisada,
pesar que, per més que... l’espectacle em va sorprendre.
condicionals si, mentre que, només que, Si plou, ens quedarem a casa.
posat que...
consecutives que, així que, de manera No em vull atabalar, així que m’ho
que prendré amb calma.
finals que, a fi que, perquè, per Treballa perquè ha de mantenir la
tal que seva mare.
modals segons, com, com si, així Treballa més o menys segons
com... l’humor que té.
temporals quan, mentre, que, sempre Quan acabi vindrà.
que, tan aviat com...

Subordinades adjectives
Les oracions especificatives (o restrictives), com el seu nom indica, especifiquen,

concreten, un aspecte dins d’un significat més ampli, determinen un subconjunt dins
d’un conjunt. En canvi, les oracions explicatives expliquen, donen més detalls sobre
un aspecte, però no el concreten.
Els nens que miren massa la televisió solen ser menys imaginatius.
(especificativa, perquè entre tot el conjunt de nens concretem quins són els menys
imaginatius: els que miren massa la televisió)
Els nens, que miren massa la televisió, cada vegada són menys imaginatius.
(explicativa, perquè diem que tots els nens, dels quals afirmem que miren massa
la televisió, cada vegada són menys imaginatius)
Fixeu-vos que la puntuació de les oracions especificatives i de les explicatives és

diferent: les subordinades especificatives no poden estar separades del seu antecedent
amb coma, mentre que les explicatives van, precisament, entre comes.
Aquests ordinadors que ven el meu germà són de marques conegudes.

(especificativa)
Aquests ordinadors, que mai no t’he volgut comprar, són de marques desconegudes.
(explicativa)
Els elements que serveixen per enllaçar els substantius i les oracions subordinades
adjectives són els pronoms relatius. Per l’interès i la complexitat que tenen les
estructures de relatiu, hi dediquem una unitat específica (unitat 31).

Suficiència 3. Morfosintaxi 10. Les oracions subordinades
Subordinades substantives
Les oracions subordinades substantives fan les mateixes funcions que pot fer el nom
dins de la frase. Poden estar formades a partir d’un verb en infinitiu:
Li agrada cridar l’atenció.
o bé amb un verb en forma personal:

Li agrada que tothom se’l miri.
• Les subordinades amb funció de subjecte que es construeixen amb un infinitiu

anteposat al verb de l’oració principal no solen anar precedides d’article:
Menjar-se les ungles no és un bon costum.
Donar consells quan no te’n demanen tampoc és un bon costum.
No hi posem article:
*El menjar-se les ungles no és un bon costum. (construcció incorrecta)
*El donar consells quan no te’n demanen... (construcció incorrecta)
• Les oracions completives (les que fan funció de complement directe) que es
formen amb infinitiu admeten la preposició de (llevat de certs verbs, com ara fer,
poder, saber, voler...).
Ens han proposat (de) fer-ho nosaltres.
No volem fer-ho nosaltres. (no és possible: No volem de fer-ho nosaltres)
Un error freqüent consisteix a ometre la forma que en aquest tipus d’oracions

completives:
Us preguem que no us descuideu el que de les subordinades completives.

Subordinades adverbials
Les subordinades adverbials es poden formar:
• amb un verb en forma personal, és a dir, un verb conjugat:

Quan hagis acabat, deixa la feina sobre la taula.
• amb un infinitiu, un gerundi o un participi, que són formes no personals:

En adonar-se que no hi podia fer res, es rendí.
Treballant així, segur que et tornen a contractar.
Vista la gentada que hi havia, ens en vam anar.
A les subordinades adverbials, noteu que la conjunció perquè pot tenir més d’un valor:
• causal: en aquest cas el verb de la subordinada és en indicatiu.

Ho hem fet perquè hem volgut.
• final: el verb de la subordinada és en subjuntiu.

Ho hem fet perquè us hi trobéssiu bé.
Un cas que provoca moltes confusions és la construcció per / per a + infinitiu o

sintagma nominal, que pot tenir valor causal i valor final.
Com que aquesta distribució de les preposicions per i per a no sempre és fàcil
d’identificar, alguns especialistes han proposat simplificar la normativa i escriure
sempre per davant d’infinitius, adverbis i conjuncions, i mantenir la diferència entre
per (causa, motiu o mitjà) i per a (finalitat o destinació) davant dels sintagmes
nominals.
Aquesta eina serveix per treure els claus.
Aquesta eina serveix per a l’extracció de claus.

11. El subjecte
Intermedi 1. Morfosintaxi 11. El subjecte
1. El subjecte d’una oració designa la persona o la cosa a la qual s’atribueix el

predicat, és a dir, l’acció expressada pel verb.
En Joan estudia.
Els nens ja dormen.
poden fer de subjecte

exemples
d’una oració
un pronom Nosaltres estudiàvem física.
un nom Nena, vine!
un SN Les classes de Batxillerat estan molt plenes.
un SN coordinat Les sabates negres i la faldilla llarga fan conjunt.
una oració d’infinitiu Cantar bé no és fàcil.
una oració substantiva Que sigui lent no vol dir que sigui ruc.
2. El subjecte sempre concorda amb el verb en persona i nombre:

Jo menjo pomes.
Ells mengen peres.
3. L’ordre usual d’una frase és subjecte-predicat:

La Maria escriu cartes.
subjecte predicat
Però, de vegades, invertim l’ordre i col·loquem una coma per marcar aquest canvi
d’ordre:
Escriu cartes, la Maria.
predicat subjecte
A les frases imperatives, el verb i el subjecte solen anar separats, també, per una
coma:
Nens, veniu!

4. En una frase podem trobar el subjecte elidit quan ja sabem quin és pel context
o, senzillament, quan no n’hi ha, com passa amb els verbs impersonals:
Plou molt. (impersonal)

Últimament em marejo molt. (elidit: jo)
5. El subjecte no admet cap preposició, llevat de la preposició entre.
Entre tu i jo solucionarem el problema.
6. El subjecte no es pot substituir quasi mai per un pronom. Quan sí que es pot,
ho fem amb el pronom en:
Aquest any, de maduixes en surten moltes.

(Aquest any surten moltes maduixes)

12. Els verbs

Intermedi 1. Morfosintaxi 12. Els verbs
Els verbs expressen accions, estats d’ànim, processos, etc.
Els verbs estan formats per lexemes o arrels i per morfemes o desinències. La
forma verbal miraré, per exemple, es pot desglossar en:
mir - aré
lexema o arrel morfema o desinència verbal
El lexema o arrel ens aporta el significat lèxic de la paraula.
Els morfemes o desinències ens aporten informació sobre la conjugació, el mode, el

temps i la persona verbals.
1. Les conjugacions verbals
A. Regulars: es conjuguen segons uns verbs que es prenen com a models.
1a: Els verbs l’infinitiu dels quals acaba amb -ar:

cantar, ruixar, apagar...
2a: Els verbs l’infinitiu dels quals acaba amb -er o -re:
témer, perdre...
3a: Els verbs l’infinitiu dels quals acaba amb -ir:

dormir, servir...
B. Irregulars: no segueixen totalment la conjugació dels verbs model:
anar, estar, ser, fer, tenir, dir, dur...

2. Els modes verbals
- Indicatiu: l’acció o estat que expressa el verb és un fet real o el fet expositiu
d’una idea.
estudiarem, parlo, cantava, han arribat...
- Imperatiu: expressa una ordre o un consell.

mengeu, estudia, redueix...
- Condicional: expressa una condició o suposició.

treballaria, deduiria, cosiria...
- Subjuntiu: l’acció o estat que expressa el verb és un fet

imaginari, no real o desitjat.
concordi, vigilessin, vinguéssiu...
3. Els temps verbals
Els temps verbals expressen tres moments: passat, present i futur.
4. Les persones gramaticals
Les persones gramaticals són:
singular plural
1a jo nosaltres
2a tu vosaltres
3a ell, ella ells, elles

Intermedi 3. Morfosintaxi 12. Els verbs
Classificació dels verbs
1. Segons la seva morfologia:
 Verbs regulars i irregulars: Anomenem verbs regulars els que segueixen un

patró a l’hora de conjugar-se i verbs irregulars els que s’allunyen d’aquest patró
per diferències en la desinència verbal o per canvis en l’arrel del verb.
Els verbs de la 1a conjugació són tots regulars, excepte anar i estar i la majoria
de verbs de la 2a conjugació són irregulars. Cal tenir en compte que els verbs
de la 3a conjugació tenen dos models de conjugació: els incoatius, que
afegeixen –eix-, -esc, -ix, -isc, en els presents, i els purs.
 Verbs pronominals: afegeixen un pronom de la mateixa persona que el

subjecte.
Aquests dies m’he cansat molt.
Els verbs caure, marxar i callar no són pronominals.
El gat va caure al pou. (i no: El gat *es va caure al pou.)

Va marxar havent dinat. (i no: *Es va marxar havent dinat.)
Quan va entrar la directora general, tothom va callar. (i no: ... *es va callar).
2. Segons la relació amb els complements.
Verbs copulatius o atributius: enllacen un atribut amb el subjecte i poden ser-ho

els verbs ser, estar i semblar.
La pel·lícula era entretinguda.

En Guillem, l’Anna i en Pau estan malalts.
La resta de verbs són predicatius.

Suficiència 1. Morfosintaxi 12. Els verbs
Classificació sintàctica dels verbs
1. Segons la relació amb el subjecte.
A. Verbs impersonals: formen oracions sense subjecte.

caldre, ploure, haver-hi…
Alguns verbs són sempre impersonals, com els que al·ludeixen a fenòmens de la
meteorologia, per exemple, o altres com “caldre” i similars. Un altre grup de verbs
són impersonals només segons el context, com és el cas de “truquen a la porta”
o “fa calor”. Finalment, hi ha els casos on el pronom “es” determina la
impersonalitat, com en “s’està molt bé aquí”
Encara que en el llenguatge oral es faci la concordança entre el verb haver-hi i el

complement directe, en el llenguatge escrit la normativa recomana no fer-la.
Hi havia cotxes mal aparcats. (no: “Hi havien” cotxes mal aparcats)
B. Verbs personals: formen oracions amb subjecte, encara que, de vegades, no

aparegui explícitament:
En Pere està de guàrdia.
Vindran a reparar l’antena. (subjecte elidit)
Aquests verbs personals els podem trobar en veu activa o en veu passiva.
• Veu activa: el subjecte fa l’acció expressada pel verb.
L’alumne estudia matemàtiques.

subjecte
• Veu passiva: l’acció que expressa el verb recau sobre el que

anomenem subjecte pacient.
Les matemàtiques són estudiades per l’alumne.

subjecte pacient

2. Segons la relació amb els complements.
A. Verbs transitius: porten complement directe.
Compro patates.
Llegeixo una novel·la.
B. Verbs intransitius: no porten complement directe.
Corren molt.
Parlaven del dèficit públic.

13. Els temps verbals

Intermedi 1. Morfosintaxi 13. Els temps verbals
1. Aspectes generals
 Els temps verbals situen l’acció verbal en el temps. Són present (ara),
passat o pretèrit (abans) i futur (després).
temps present
indicatiu present subjuntiu present imperatiu
jo canto jo canti canta (tu)
temps passat
indicatiu subjuntiu
Imperfet cantava imperfet cantés
passat simple cantí perfet hagi cantat
passat perifràstic vaig cantar pr. plusquamperfet hagués cantat
pr. perfet: he cantat
pr. plusquamperfet havia cantat
passat anterior haguí cantat
pas. ant. perifràstic vaig haver cantat
temps futur
indicatiu
futur simple cantaré
futur compost hauré cantat
condicional cantaria
condicional compost hauria cantat

 Els temps simples i els temps compostos.
simples compostos
Estan formats per una sola forma Estan formats per més d’una
verbal. forma verbal.
Verb auxiliar haver i el participi
del verb que es conjuga:
he jugat, havia pensat, hauria vist...
canto, miraré, pintaria, anava... Verb auxiliar anar i l’infinitiu
del verb que es conjuga (forma
perifràstica):
vaig llegir, vaig fer, vaig escriure...
 Els temps perfectius i els temps imperfectius.
perfectius imperfectius
Expressen una acció començada i Expressen una acció començada,
acabada. però no acabada.
he menjat, vaig pensar, havia fet... menjava, treballo, cantaré...

2. Aspectes concrets
 Present
Indica que l’acció expressada pel verb és

present
habitual.
habitual
Cada dia agafa el metro.
Es refereix a fets passats, però traslladant-nos
present històric a aquell moment.
Miquel Martí i Pol neix l’any 1929.
Expressa una acció futura.
present futur
Demà es casa la Maria.
 Passat perifràstic i passat simple, i perfet
passat perifràstic perfet

Expressa una acció passada en Expressa una acció passada en
un temps acabat. un temps no acabat.
Temps: fa dies, l’any passat, ahir a la Temps: fa un moment, avui,
tarda, la setmana passada, fa anys... aquest matí, enguany, aquesta tarda...
Acció: auxiliar anar + infinitiu Acció: auxiliar haver + participi
vaig cantar he cantat
vas cantar has cantat
va cantar ha cantat
vam cantar * hem cantat
vau cantar * heu cantat
van cantar han cantat
* En alguns parlars, s’utilitzen les formes auxiliars vares, per a la 2a persona del
singular, i vàrem, vàreu i varen per a les persones del plural.
El passat perifràstic i el passat simple expressen exactament el mateix

temps i el seu ús varia segons les zones i segons els registres.
El conferenciant es va adreçar al públic en francès.

El conferenciant s’adreçà al públic en francès.

 Imperfet d’indicatiu i imperfet de subjuntiu
Cal tenir en compte que en l’imperfet d’indicatiu i en l’imperfet de subjuntiu

la terminació pot ser diferent segons la conjugació del verb.
imperfet d’indicatiu imperfet de subjuntiu

1a conjugació 2a i 3a conj. 1a i 2a conj. 3a conjugació
cantava dormia cantés dormís

cantaves dormies cantessis dormissis
cantava dormia cantés dormís
cantàvem dormíem cantéssim dormíssim
cantàveu dormíeu cantéssiu dormíssiu
cantaven dormien cantessin dormissin

14. Les formes no personals del verb

Intermedi 2. Morfosintaxi 14. Les formes no personals del verb
Les formes no personals del verb són l’infintiu, el gerundi i el participi.
1. L’infinitiu dels verbs acaba amb -ar, -er o -re i -ir segons la conjugació a què
pertanyen. Aquesta forma s’utilitza en el perfet perifràstic:
vaig cantar, vas témer, va perdre, vam servir
L’infinitiu és el la forma principal del verb, per la qual els busquem en els diccionaris,
i equival a un substantiu. El trobem formant oracions d’infinitiu i en les perífrasis
verbals.
M’agrada regar. (substantiu)

Preferiria escriure a màquina. (oració)
Comença a ploure. (perífrasi)
La -r final de l’infinitiu, tot i que normalment és muda, es pronuncia davant d’un

pronom feble:
vaig fer-ho, van cantar-li
Són incorrectes tots els infinitius acabats amb -guer (no s’ha de dir ni escriure
*poguer, *sapiguer, *volguer...).
Les formes d’infinitiu dels verbs de la 3a conjugació acabats amb vocal seguida de
-ir no duen dièresi a la desinència verbal:
reduir, conduir...
2. Les terminacions pròpies del gerundi són -ant, -ent i -int, les quals es
corresponen amb les terminacions de cada conjugació:
cantant, corrent, dormint

El gerundi és l’equivalent a un adverbi i el trobem en oracions subordinades i en

perífrasis verbals.
Caminava pensant. (adverbi)

Qui vols que et senti, parlant tan baix? (oració)
Estic menjant un peix boníssim. (perífrasi)
Els gerundis que acaben amb -guent són vulgarismes i no són correctes. Convé
recordar els següents:
podent, volent, cabent, sabent, havent, valent, tenint
Les formes de gerundi no duen mai dièresi a la terminació:
obeint, conduint...
La -t final del gerundi, tot i que normalment és muda i no es pronuncia, se

sensibilitza davant d’un pronom feble:
anant-hi, comprant-ho...
3. El participi equival a un adjectiu i apareix en oracions subordinades i en algunes

perífrasis verbals:
T’he deixat la factura preparada. (adjectiu)

Acabada aquesta feina me n’aniré a dinar. (oració)
La porta ha quedat oberta. (perífrasi)
Juntament amb el verb haver, el participi serveix per formar els temps compostos
dels verbs:
he cantat, haurien pres, hagis dormit, havíem temut
Les formes del participi dels verbs de la tercera conjugació acabats amb vocal
seguida de -ir sempre duen dièresi a la terminació:
conduït, reduït, reduïda...

El quadre següent recull, a mode de resum, les particularitats de cada forma no

personal:
formes funció dièresi (3a conj.) irregularitat -g-

substantiu mai no en duu no en té
infinitiu
Parlar és bo. reduir, conduir... poder, valer...
adverbi mai no en duu no en té
gerundi
Treballa xiulant. introduint, obeint... sabent, volent...
adjectiu sempre en duu sovint en té
participi
Tinc la carn cuita. agraït, seduïda... begut, conegut...
Suficiència 2. Morfosintaxi 14. Les formes no personals del verb
El gerundi només pot expressar un temps simultani o anterior al del verb de l’acció
principal. Se sap si se’n fa un ús adequat perquè es pot canviar de posició dins de la
frase sense que el significat canviï.
podem dir perquè diem

Entrava cantant una cançó. Cantant una cançó, entrava.
Van renunciar-hi deixant de banda Deixant de banda tota la resta, van
tota la resta. renunciar-hi.
En canvi, mai no és correcte si l’acció que s’expressa és posterior. Així, no podem dir:
Va caure portant-lo a l’hospital en una ambulància, sinó que hem de dir: Va caure i el
van portar a l’hospital en una ambulància.

Remarques sobre el participi
És recomanable fer concordar el participi quan el complement directe ha estat

pronominalitzat per les formes la, els, les i en.
Ja he menjat la poma. Ja l’he menjada.

He tramès les cartes. Les he trameses.
Cal tenir molt en compte les formes irregulars de participi següents:
absoldre > absolt estrènyer > estret plaure > plagut

admetre > admès fer > fet pondre > post
aparèixer > aparegut fondre > fos prendre > pres
atendre > atès imprimir > imprès resoldre > resolt
atènyer > atès merèixer > merescut respondre > respost
cabre > cabut moldre > molt romandre > romàs
cloure > clos morir > mort saber > sabut
cobrir > cobert néixer > nascut seure > segut
créixer > crescut obrir > obert suplir > suplert
dir > dit ofendre > ofès tòrcer > tort
empènyer > empès oferir > ofert treure > tret
encendre > encès omplir > omplert vendre > venut
escriure > escrit pertànyer > pertangut * veure > vist
establir > establert plànyer > planyut viure > viscut
* el participi de pertànyer és pertangut i pertanyut.
D’altra banda, cal tenir en compte que hi ha un cert nombre de verbs de la segona
conjugació que, per influència del castellà, es fan acabar amb -ir com si fossin de la
tercera. Cal evitar aquest error en casos com els següents:
admetre difondre ocórrer

combatre emetre ometre
concebre excloure percebre
debatre incloure pertànyer
decebre inscriure rebatre
descriure interrompre transcórrer

15. L’ús dels temps verbals

Suficiència 3. Morfosintaxi 15. L’ús dels temps verbals
El temps del verb de l’oració subordinada depèn del temps del verb de l’oració principal.
Tingues en compte les combinacions següents:
temps verbal
exemples
oració principal oració subordinada
present d’indicatiu present d’indicatiu Estudio perquè vull.
futur simple Diuen que vindran.
imperatiu present d’indicatiu Fes-ho si vols.
present de subjuntiu Fes-ho quan puguis.
futur simple present d’indicatiu Direu que són barruts.
futur simple Ho farem quan podrem.
present de subjuntiu Vindran quan acabin.
perfet present de subjuntiu futur M’ha demanat que vingui.
simple condicional simple M’ha dit que vindrà dissabte.
imperfet de subjuntiu Ha avisat que arribaríeu tard.
Ha volgut que vinguéssim.
passat perifràstic condicional simple Va creure que perdríem.
imperfet de subjuntiu passat Va dir que callés.
perifràstic Va dir el que va voler.
condicional simple imperfet de subjuntiu Voldrien que hi anessis.
condicional compost plusquamperfet de Si haguessis treballat més, ja
subjuntiu hauries acabat.

Recorda que, pel que fa als condicionals:
1. La combinació del condicional simple (oració principal) amb imperfet

d’indicatiu (oració subordinada), encara que no sigui gaire usual, també és
correcta.
Si llegies el diari, estaries informat.
2. Les oracions subordinades condicionals es construeixen amb l’imperfet el

plusquamperfet de subjuntiu:
oració principal oració subordinada

temps simple Ho faria… … si pogués.
temps compost Hauries tret bona nota… … si haguessis estudiat.
Recorda que a les oracions condicionals construïdes amb temps compost, el

temps que cal usar a l’oració principal és el condicional compost i no pas el
plusquamperfet de subjuntiu. La frase següent és, doncs, incorrecta:
*Si haguessis estudiat, haguessis tret bona nota.
La correcta és:
Si haguessis estudiat, hauries tret bona nota.

16. Les perífrasis verbals

Intermedi 1. Morfosintaxi 16. Les perífrasis verbals
Les perífrasis verbals són la unió de dos verbs, un d’auxiliar, que es conjuga
adoptant el temps i la persona corresponents, i un de principal, que pren la forma
d’infinitiu, gerundi o participi. La unió de tots dos expressa una idea única.
Hauria d’acceptar la feina.
Hauria és l’auxiliar, que hi aporta el temps i la persona, i l’infinitiu acceptar és el verb

principal, que hi aporta el significat.
Les perífrasis d’obligació
Si es vol indicar qui té l’obligació o la necessitat podem usar haver de + infinitiu en

qualsevol temps verbal.
Has de dormir més.
Si no es vol indicar qui té la necessitat o l’obligació podem usar s’ha de + infinitiu en

qualsevol temps verbal.
Per ser un bon cambrer s’ha de ser ràpid.
A més de l’estructura haver de + infinitiu també podem usar caldre + infinitiu i caldre +
que + verb conjugat.
Has de dormir més.
Cal que dormis més hores al dia.
Caldria fer cursos més intensius.
És incorrecte l’ús de tenir que + infinitiu, deure de + infinitiu, haver-hi que + infinitiu i ser
precís que + verb conjugat.

Intermedi 2. Morfosintaxi 16. Les perífrasis verbals
Les perífrasis de probabilitat
Per expressar una idea de probabilitat podem usar deure + infinitiu, que equival a un
verb acompanyat d’un adverbi com probablement, segurament o potser.
Potser té 40 anys. Segurament té 40 anys. Probablement té 40 anys.

Deu tenir 40 anys.
Per expressar la probabilitat en present usem deure + infinitiu en present.
Deu ser bona persona.
Per expressar la probabilitat en passat usem deure + infinitiu en passat, mai en

condicional.
Devien tenir gana.

*Deurien tenir gana.
Per expressar la probabilitat en futur podem hem de fer servir el verb en futur i un
adverbi.
Probablement no vindran.
Cal evitar l’ús del futur, el condicional i de la paraula igual per expressar la probabilitat.

Les perífrasis d’imminència
Per expressar la imminència d’un fet en passat podem usar anar a + infinitiu.
Just en el moment en què t’anava a trucar va sonar el telèfon.
Per expressar la imminència d’un fet en present podem usar estar a punt de +
infinitiu.
El tren està a punt d’arribar a l’estació.
Recordeu:
A continuació hi ha una graella que recull totes les formes que podem usar en les
perífrasis d’obligació, probabilitat i d’imminència i les formes que no podem usar i que
hem d’evitar:
perífrasis exemples
Perífrasis d’obligació
haver de + infinitiu Haurem d’afanyar-nos si no volem fer tard.
caldre + infinitiu Cal donar les instruccions
caldre que + verb conjugat correctament.
*Tenir que + infinitiu Caldria que arribessis d’hora.
*Haver-hi que + infinitiu *Tens que fer els deures cada dia.
*Ser precís que + verb conjugat *Hi ha que fer moltes coses.
*És precís que facis els deures.
Perífrasis de probabilitat
deure + infinitiu Deu ser en Martí.
*Verb en futur *No tinc rellotge, seran les deu.
*Verb en condicional *Va trucar perquè voldria alguna cosa.
*Igual *Igual no vinc perquè tinc feina.
Perífrasis d’imminència
anar a + infinitiu (passat) T’ho anava a dir, però em van interrompre.
estar a punt de + infinitiu (present) Estic a punt d’enllestir la feina.

17. Els verbs de la 1a conjugació

Intermedi 1. Morfosintaxi 17. Els verbs de la primera conjugació
BADAR
infinitiu: badar
infinitiu passat: haver badat
gerundi: badant
gerundi passat: havent badat
participi passat: badat, badats, badada, badades
indicatiu
passat passat
present imperfet futur perfet
simple perifràstic
bado badí badava badaré he badat vaig badar
bades badares badaves badaràs has badat vas badar
bada badà badava badarà ha badat va badar
badem badàrem badàvem badarem hem badat vam badar
badeu badàreu badàveu badareu heu badat vau badar
baden badaren badaven badaran han badat van badar
plusquamperfet futur perfet passat anterior p. anterior compost

havia badat hauré badat haguí badat vaig haver badat
havies badat hauràs badat hagueres badat vas haver badat
havia badat haurà badat haguera badat va haver badat
havíem badat haurem badat haguérem badat vam haver badat
havíeu badat haureu badat haguéreu badat vau haver badat
havien badat hauran badat hagueren badat van haver badat

subjuntiu
present pretèrit imperfet pretèrit perfet pr. plusquamperfet
badi badés hagi badat hagués badat
badis badessis hagis badat haguessis badat
badi badés hagi badat hagués badat
badem badéssim hàgim badat haguéssim badat
badeu badéssiu hàgiu badat haguéssiu badat
badin badessin hagin badat haguessin badat
Condicional imperatiu
simple compost
badaria hauria badat
badaries hauries badat bada
badaria hauria badat badi
badaríem hauríem badat badem
badaríeu hauríeu badat badeu
badarien haurien badat badin

No segueixen la conjugació model:
ANAR
indicatiu vaig, vas, va, anem, aneu, van
subjuntiu vagi, vagis, vagi, anem, aneu, vagin
imperatiu ves ,vagi, anem, aneu, vagin
futur aniré, aniràs, anirà, anirem, anireu, aniran
condicional aniria, aniries, aniria, aniríem, aniríeu, anirien
ESTAR
indicatiu estic, estàs, està, estem, esteu, estan
subjuntiu estigui, estiguis, estigui, estiguem, estigueu, estiguin
imperatiu estigues, estigui, estiguem, estigueu, estiguin
Futur estaré, estaràs, estarà, estarem, estareu, estaran
condicional estaria, estaries, estaria, estaríem, estaríeu, estarien


Intermedi 2. Morfosintaxi 18. Els verbs de la segona conjugació
PERDRE
infinitiu perdre
infinitiu passat haver perdut
gerundi perdent
gerundi passat havent perdut
participi passat perdut, perduda, perduts, perdudes
indicatiu
passat passat
simple perifràstic
perdo perdí perdia perdré he perdut vaig perdre
perds perderes perdies perdràs has perdut vas perdre
perd perdé perdia perdrà ha perdut va perdre
perdem perdérem perdíem perdrem hem perdut vam perdre
perdeu perdéreu perdíeu perdreu heu perdut vau perdre
perden perderen perdien perdran han perdut van perdre

havia perdut hauré perdut haguí perdut vaig haver perdut
havies perdut hauràs perdut hagueres perdut vas haver perdut
havia perdut haurà perdut haguera perdut va haver perdut
havíem perdut haurem perdut haguérem perdut vam haver perdut
havíeu perdut haureu perdut haguéreu perdut vau haver perdut
havien perdut hauran perdut hagueren perdut van haver perdut

subjuntiu
perdi perdés hagi perdut hagués perdut
perdis perdessis hagis perdut haguessis perdut
perdi perdés hagi perdut hagués perdut
perdem perdéssim hàgim perdut haguéssim perdut
perdeu perdéssiu hàgiu perdut haguéssiu perdut
perdin perdessin hagin perdut haguessin perdut
condicional imperatiu
simple compost
perdria hauria perdut
perdries hauries perdut perd
perdria hauria perdut perdi
perdríem hauríem perdut perdem
perdríeu hauríeu perdut perdeu
perdrien haurien perdut perdin

CÓRRER
infinitiu córrer
infinitiu passat haver corregut
gerundi corrent
gerundi passat havent corregut
participi passat corregut, correguda, correguts, corregudes
indicatiu
passat passat
simple perifràstic
corro correguí corria correré he corregut vaig córrer
corres corregueres corries correràs has corregut vas córrer
corre corregué corria correrà ha corregut va córrer
correm correguérem corríem correrem hem corregut vam córrer
correu correguéreu corríeu correreu heu corregut vau córrer
corren corregueren corrien correran han corregut van córrer

havia corregut hauré corregut haguí corregut vaig haver corregut
havies corregut hauràs corregut hagueres corregut vas haver corregut
havia corregut haurà corregut haguera corregut va haver corregut
havíem corregut haurem corregut haguérem corregut vam haver corregut
havíeu corregut haureu corregut haguéreu corregut vau haver corregut
havien corregut hauran corregut hagueren corregut van haver corregut

subjuntiu
corri corregués hagi corregut hagués corregut
corris correguessis hagis corregut haguessis corregut
corri corregués hagi corregut hagués corregut
correm correguéssim hàgim corregut haguéssim corregut
correu correguéssiu hàgiu corregut haguéssiu corregut
corrin correguessin hagin corregut haguessin corregut
simple compost
correria hauria corregut
correries hauries corregut corre
correria hauria corregut corri
correríem hauríem corregut correm
correríeu hauríeu corregut correu
correrien haurien corregut corrin

Alguns verbs de la 2a conjugació
PODER
indicatiu puc, pots, pot, podem, podeu, poden
subjuntiu pugui, puguis, pugui, puguem, pugueu, puguin
imperatiu pugues, pugui, puguem, pugueu, puguin
futur podré, podràs, podrà, podrem, podreu, podran
condicional podria, podries, podria, podríem, podríeu, podrien
VOLER
indicatiu vull, vols, vol, volem, voleu, volen
subjuntiu vulgui, vulguis, vulgui, vulguem, vulgueu, vulguin
imperatiu vulgues, vulgui, vulguem, vulgueu, vulguin
futur voldré, voldràs, voldrà, voldrem, voldreu, voldran
condicional voldria, voldries, voldria, voldríem, voldríeu, voldrien
FER
indicatiu faig, fas, fa, fem, feu, fan
subjuntiu faci, facis, faci, fem, feu, fan
imperatiu fes, faci, fem, feu, facin
futur faré, faràs, farà, farem, fareu, faran
condicional faria, faries, faria, faríem, faríeu, farien
HAVER
indicatiu he (haig), has, ha, hem (havem), heu (haveu), han
subjuntiu hagi, hagis, hagi, haguem (hàgim), hagueu (hàgiu), hagin
imperatiu hages, hagi, hàgim, hàgiu, hagin
futur hauré, hauràs, haurà, haurem, haureu, hauran
hauria (haguera), hauries (hagueres), hauria (haguera),

condicional
hauríem (haguérem), hauríeu (haguéreu), haurien (hagueren).

SABER
indicatiu sé, saps, sap, sabem, sabeu, saben
subjuntiu sàpiga, sàpigues, sàpiga, sapiguem, sapigueu, sàpiguen
imperatiu sabré, sabràs, sabrà, sabrem, sabreu, sabran
futur sabré, sabràs, sabrà, sabrem, sabreu, sabran
condicional sabria, sabries, sabria, sabríem, sabríeu, sabrien


Intermedi 2. Morfosintaxi 19.Els verbs de la tercera conjugació
PATIR
infinitiu patir
infinitiu passat haver patit
gerundi patint
gerundi passat havent patit
participi passat patit, patida, patits, patides
indicatiu
passat passat
simple perifràstic
pateixo patí patia patiré he patit vaig patir
pateixes patires paties patiràs has patit vas patir
pateix patí patia patirà ha patit va patir
patim patírem patíem patirem hem patit vam patir
patiu patíreu patíeu patireu heu patit vau patir
pateixen patiren patien patiran han patit van patir

havia patit hauré patit haguí patit vaig haver patit
havies patit hauràs patit hagueres patit vas haver patit
havia patit haurà patit haguera patit va haver patit
havíem patit haurem patit haguérem patit vam haver patit
havíeu patit haureu patit haguéreu patit vau haver patit
havien patit hauran patit hagueren patit van haver patit

subjuntiu
pateixi patís hagi patit hagués patit
pateixis patissis hagis patit haguessis patit
pateixi patís hagi patit hagués patit
patim patíssim hàgim patit haguéssim patit
patiu patíssiu hàgiu patit haguéssiu patit
pateixin patissin hagin patit haguessin patit
simple compost
patiria hauria patit
patiries hauries patit pateix
patiria hauria patit pateixi
patiríem hauríem patit patim
patiríeu hauríeu patit patiu
patirien haurien patit pateixin

DORMIR
infinitiu dormir
infinitiu passat haver dormit
gerundi dormint
gerundi passat havent dormit
participi passat dormit, dormida, dormits, dormides
indicatiu
passat passat
simple perifràstic
dormo dormí dormia dormiré he dormit vaig dormir
dorms dormires dormies dormiràs has dormit vas dormir
dorm dormí dormia dormirà ha dormit va dormir
dormim dormírem dormíem dormirem hem dormit vam dormir
dormiu dormíreu dormíeu dormireu heu dormit vau dormir
dormen dormiren dormien dormiran han dormit van dormir

havia dormit hauré dormit haguí dormit vaig haver dormit
havies dormit hauràs dormit hagueres dormit vas haver dormit
havia dormit haurà dormit haguera dormit va haver dormit
havíem dormit haurem dormit haguérem dormit vam haver dormit
havíeu dormit haureu dormit haguéreu dormit vau haver dormit
havien dormit hauran dormit hagueren dormit van haver dormit

subjuntiu
dormi dormís hagi dormit hagués dormit
dormis dormissis hagis dormit haguessis dormit
dormi dormís hagi dormit hagués dormit
dormim dormíssim hàgim dormit haguéssim dormit
dormiu dormíssiu hàgiu dormit haguéssiu dormit
dormin dormissin hagin dormit haguessin dormit
simple compost
dormiria hauria dormit
dormiries hauries dormit dorm
dormiria hauria dormit dormi
dormiríem hauríem dormit dormim
dormiríeu hauríeu dormit dormiu
dormirien haurien dormit dormin
• Els verbs que es conjuguen seguint el model de servir afegeixen, en algunes persones
i temps, l’increment -eix- (-esc, -ix, -isc) entre l’arrel i la desinència. Aquests verbs
s’anomenen incoatius. Els temps en què hi ha l’increment són els següents:
present present de
imperatiu
d’indicatiu subjuntiu
serv-eix-o serv-eix-i
serv-eix-es serv-eix-is serv-eix
serv-eix serv-eix-i serv-eix-i
servim servim servim
serviu serviu serviu
serv-eix-en serv-eix-in serv-eix-in
• On escrivim -eix- podem posar també, d’acord amb la gramàtica -esc, -ix, -isc.

• Els que es conjuguen com dormir s’anomenen purs.
• La majoria de verbs de la 3a conjugació són incoatius (afegeixen l’increment -eix- en

els presents). Cal vigilar, però, de no conjugar com a incoatius els verbs que no ho
són. Així, hem de tenir en compte que adopten la forma pura i, per tant, no són
incoatius els verbs següents:
ajupir-se > m’ajupo grunyir > grunyo

bullir > bullo munyir > munyo
cosir > cuso recollir > recullo
consentir > consento ressentir > ressento
cruixir > cruixo pressentir > pressento
escollir > escullo sortir > surto
escopir > escupo
• Poden conjugar-se en la forma pura i en la incoativa els verbs:
acudir acut, acudeix

mentir ment, menteix
presumir presum, presumeix

20. Els verbs irregulars

Intermedi 1. Morfosintaxi 20. Els verbs irregulars
Els verbs de la primera conjugació
Els verbs de la primera conjugació són els acabats en –ar i gairebé tots són regulars, és
a dir, segueixen el model cantar .
Els verbs estar i anar són els únics verbs irregulars de la primera conjugació ja que
s’aparten del model.
El verb anar té diverses arrels:
ANAR
indicatiu vaig, vas, va, anem, aneu, van
subjuntiu vagi, vagis, vagi, anem, aneu, vagin
imperatiu ves ,vagi, anem, aneu, vagin
futur aniré, aniràs, anirà, anirem, anireu, aniran
condicional aniria, aniries, aniria, aniríem, aniríeu, anirien
El verb estar no segueix el model a la primera persona del present d’indicatiu (estic) i
en altres formes que s’hi relacionen.
ESTAR
indicatiu estic, estàs, està, estem, esteu, estan
subjuntiu estigui, estiguis, estigui, estiguem, estigueu, estiguin
imperatiu estigues, estigui, estiguem, estigueu, estiguin

Els verbs ser i haver
El verb ser o ésser (de la 2a conjugació) és un dels més utilitzats i també un dels més
irregulars. Fixeu-vos en les irregularitats més importants del verb ser:
present pret. imperfet present pret. imperfet

d’indicatiu d’indicatiu de subjuntiu de subjuntiu
soc era sigui fos
ets eres siguis fossis
és era sigui fos
som érem siguem fóssim
sou éreu sigueu fóssiu
són eren siguin fossin
El verb haver actualment té tres utilitzacions:
- Forma part del verb haver-hi; verb impersonal que es fa servir sempre en tercera
persona dels singular i que significa “existir”. Ex. Hi ha moltes cadires.
- És un verb auxiliar que serveix per formar els temps compostos següents:
p. perfet d’indicatiu futur compost p. perfet de subjuntiu

Jo he cantat, tu has cantat, Jo hauré cantat, tu hauràs Jo hagi cantat, tu hagis
etc. cantat, etc. cantat, etc.
plusq. d’indicatiu condicional compost p. plusq. de subjuntiu
Jo havia cantat, tu havies Jo hauria cantat, tu hauries Jo hagués cantat, tu
cantat, etc. cantat, etc. haguessis cantat, etc.
- També forma part de la perífrasi verbal d’obligació: haver de + infinitu (vegeu la

perífrasi d’obligació a la unitat 16 de morfosintaxi)
Has d’anar a comprar.

Intermedi 3. Morfosintaxi 20. Els verbs irregulars
Formes més corrents dels verbs irregulars.
1. Irregularitats ortogràfiques
1a conjugació alternances ortogràfiques / dièresi

verbs acabats amb: canvien la consonant de l’última
síl·laba a causa de la vocal següent:
-car: tocar, picar... toques, piqueu... comencen, forcen,
-çar: començar, forçar... ragen, apuges,... pagueu, reguem
-jar: rajar, apujar...
-gar: pagar, regar...
verbs acabats amb -iar / -uar: duen dièresi en el present de
copiar, estudiar, suar... subjuntiu i imperatiu:
copiï, estudiïn, suïs...
2a conjugació alternança a/e en el radical

verbs: l’arrel àtona s’escriu amb a:
néixer, péixer, treure, jeure, naixerà, paixia, trauríem,
haver, fer, saber jaieu, faràs...
l’arrel tònica, segons la pronúncia:
neix, treus, jeuen, fa / fet,
hem / has ...
3a conjugació alternança o/u en el radical

verbs: l’arrel àtona s’escriu amb o: collirà,
collir, cosir, escopir, sortir i tossir escopia, sortirem...
l’arrel tònica s’escriu amb u:
cullo, escups, surts...
cull, cus, escup, surt...

2. Irregularitats morfològiques
La principal irregularitat morfològica és la velarització de l’arrel: arrel reforçada amb

una consonant velar (-c, -gu-). Si apareix el so [k] a la 1a persona del present
d’indicatiu, la velarització es conserva en una sèrie de temps:
present pret. perfet present imperf.

indicatiu simple subjuntiu subjuntiu
aprenc aprenguí aprengui aprengués
bec beguí begui begués
conec coneguí conegui conegués
desaparec desapareguí desaparegui desaparegués
duc duguí dugui dugués
resolc resolguí resolgui resolgués
vinc vinguí vingui vingués
visc visquí visqui visqués
Pel que fa a l’imperatiu, són sempre velars la 3a persona del singular i la 1a i la 3a del
plural.; si la segona persona del singular és velar (-gu-), també ho serà la segona del
plural.
jo ---
tu beu, coneix
ell, ella, vostè begui, conegui
nosaltres beguem, coneguem
vosaltres beveu, coneixeu
ells, elles, vostès beguin, coneguin

Aspectes que cal tenir en compte
1. Els verbs poder i voler alternen la o i la u al radical igual que collir, cosir, escopir, sortir
i tossir, però, a més, fan tot el present de subjuntiu i l’imperatiu amb u (tant si l’arrel
és tònica com si és àtona):
pugui, puguem, vulguis, vulguem, vulgueu...
2. L’infinitiu i el gerundi no es velaritzen mai: poder, podent saber, sabent... Són, doncs,
incorrectes les formes:
*poguer, *poguent, *sapiguer, *sapiguent...
3. En el present d’indicatiu, l’accent prosòdic dels verbs acabats amb –iar recau a la
penúltima síl·laba.
canvia, estudia, elogia, pronuncia
4. El present d’imperatiu només s’utilitza en frases afirmatives.
Beveu vi!
Veniu de seguida!
Apagueu el foc!
A les frases negatives, s’utilitza el present de subjuntiu.

No begueu vi.
No vingueu!
No encengueu el foc!
5. Els verbs acabats amb -ldre, -ler, -ndre, -ure i -xer i els verbs poder, dir i dur fan la
1a persona del singular del present d’indicatiu acabada amb -c.
moldre > molc moure > moc poder > puc

valer > valc conèixer > conec dir > dic
prendre > prenc creure > crec dur > duc

Suficiència 2. Morfosintaxi 20. Els verbs irregulars
Verbs amb formes velaritzades
Un bon nombre de verbs (sobretot de la segona conjugació) tenen el radical velaritzat,

és a dir, la primera persona del present de l’indicatiu acaba amb el so velar (K),
representat per la lletra C: jo aprenc.
Aquesta consonant velar es transforma en –g (o gu) en els temps següents: present de

subjuntiu ( aprengui), imperfet de subjuntiu ( aprengués), passat simple (aprengui) i
algunes persones ( o totes , segons el verb) de l’imperatiu. A vegades, la velarització
també es troba en el participi.
Presenten aquesta característica els verbs acabats amb -ldre, -ler, -ndre, -ure i -èixer i
els verbs poder, dir i dur fan la 1a persona del singular del present d’indicatiu acabada
amb -c.
moldre > molc moure > moc poder > puc

valer > valc conèixer > conec dir > dic
prendre > prenc creure > crec dur > duc
En el cas de l’imperatiu, són sempre velars i s’escriuen amb -gu- la 3a persona del
singular i la 1a i la 3a del plural; pel que fa a la 2a persona del plural, és velar, -gu-, quan
també ho és la segona del singular. Fixeu-vos en els verbs dir i conèixer.
digues tu coneix tu
digui ell conegui ell
diguem nosaltres coneguem nosaltres
digueu vosaltres coneixeu vosaltres
diguin ells coneguin ells
El verb escriure s’aparta una mica dels models velaritzats en els temps següents:
• pretèrit perfet d’indicatiu:

escriví, escrivires... (però també: escrigué, escrigueres...)
• pretèrit imperfet de subjuntiu:

escrivís, escrivissis... (però també: escrigués, escriguessis...)

Interferències entre la segona i la tercera conjugació
Són de la segona conjugació, verbs que acaben en -er, -re (i no de la tercera conjugació,
verbs que acaben en -ir) els verbs següents i els seus derivats:
batre (abatre, debatre, rebatre...)

cloure (concloure, excloure, incloure...)
córrer (concórrer, recórrer, transcórrer, ocórrer...)
concebre
fondre ( refondre, infondre, confondre...)
percebre
rompre (irrompre, prorrompre...)
admetre( emetre, ometre, permetre, transmetre…)
Per això, les formes correctes del present són: bato, debato, rebato, cloc, concloc, excloc,
incloc, corro, concebo, fonc, infonc, refonc, rompo , irrompo, emeto, ometo, transmeto...
Els participis irregulars
Algunes formes irregulars de participi que cal tenir en compte són:
absoldre > absolt dissoldre > dissolt omplir > omplert

admetre admès doldre > dolgut permetre > permès
aparèixer > aparegut dur > dut pertànyer > pertangut**
atendre > atès emetre > emès plànyer > plangut**
beure > begut empènyer > empès poder > pogut
caldre > calgut escriure > escrit prendre > pres
caure > caigut establir > establert resoldre > resolt
cloure > clos ésser > estat (sigut) romandre > romàs
cobrir > cobert fondre > fos rompre > romput
complir > complert haver > hagut sofrir > sofert
compondre > compost imprimir > imprès soler > solgut
comprometre > compromès interrompre > interromput sotmetre > sotmès
conèixer > conegut jeure > jagut tenir > tingut
confondre > confós merèixer > merescut tòrcer > torçut o tort
córrer > corregut moldre > molt trametre > tramès
coure > cuit o cogut* morir > mort valer > valgut
creure > cregut moure > mogut vendre > venut
deure > degut obrir > obert viure > viscut
dir > dit oferir > ofert voler > volgut
*La forma cogut fa referència a patir una sensació dolorosa.
** Els participis de pertànyer i plànyer poden també pertanyut i planyut.

Suficiència 3. Morfosintaxi 20. Els verbs irregulars
Remarques sobre la conjugació d’alguns verbs
Cabre: fixeu-vos en les formes cabo, caps, cap, cabem, cabeu, caben (present d’indicatiu);
càpiga, càpigues, capiguem... (present de subjuntiu); cabés, cabessis, cabéssim... (imperfet
de subjuntiu).
Caldre: en present de subjuntiu és calgui i en imperfet de subjuntiu és calgués.
Conèixer: cal anar amb compte amb les formes conec (present d’indicatiu); conegui
(present de subjuntiu); conegués (imperfet de subjuntiu); coneixent (gerundi). No són
correctes les formes *coneixo, *coneixi, *coneixés, *coneguent.
Córrer: fixeu-vos en les formes corregués, correguessis... (imperfet de subjuntiu); corrent

(gerundi). No són correctes les formes *corrés,*corressis..., *correguent.
Donar: fixeu-vos en les formes dono (present d’indicatiu); doni... (present de subjuntiu);
donés... (imperfet de subjuntiu). No són correctes les formes *donc, *dongui, *dongués.
Estar: les formes d’imperfet de subjuntiu són estigués, estiguessis... No són correctes les
formes *estés, *estessis...
Fer: l’imperfet de subjuntiu és faci, facis... No són correctes les formes *fagi, *fagis...
Saber: les formes d’imperfet de subjuntiu són sabés, sabessis, sabéssim... i el gerundi és
sabent. No són correctes les formes *sapigués, *sapiguessis, *sapiguéssim..., *sapiguent.
Ser: l’imperfet de subjuntiu és fos, fossis, fos, fóssim, fóssiu i fossin.
Veure: la primera persona del present d’indicatiu és veig (bec correspon al verb beure).
No s’han de confondre la 1a i 2a persona del plural del present d’indicatiu (veiem, veieu)
amb la 1a i 2a persona del plural del present de subjuntiu (vegem, vegeu).

21. Els verbs ser i estar

Suficiència 1. Morfosintaxi 21. Els verbs ser i estar
Els verbs ser i estar són verbs molt usuals que, de vegades, usem malament perquè en
català tenen un funcionament diferent dels verbs equivalents de les llengües veïnes.
Verb ser
 Verb ser + complement de lloc (= trobar-se):
En Pere és al bar.
Els gossos són fora de casa.
Montclar és a la comarca del Berguedà.
 Per expressar qualitats permanents o definidores:
La Maria és bona noia.

En Jaume és boig.
Aquest pis és bonic.
La neu és freda.
La bombeta és fluixa. (fa poca llum)
La biga és torta.
 Si el subjecte és inanimat i s’expressen qualitats transitòries (però definitòries

d’aquell moment):
La porta és / està oberta. (ara)

La sopa és / està calenta. (ara)
 Quan volem expressar el temps en què ha de passar (passa o passarà) un

esdeveniment:
La reunió serà dilluns.

Verb estar
 Verb estar + complement circumstancial de lloc (= ‘residir o viure en un lloc,

treballar-hi’):
Quan estaves (o t’estaves) a Suïssa guanyaves més diners. (vivies)

La Maria està al tercer pis. (viu, resideix)
En Jaume està en una empresa alemanya. (treballa)
 Per expressar qualitats transitòries:
La Maria està malalta.

Avui estic trista.
En Jaume està boig. (avui)
La bombeta està fluixa. (mal col·locada)
La biga està torta. (mal col·locada)
 Quan volem expressar el temps que dediquem a fer una cosa:
Estic tot el dia estudiant.

Estarem dues tardes per acabar el treball.
Remarques
1. Els verbs estar i estar-se són sinònims quan volen dir viure o residir en un lloc. Quan
el verb estar és sinònim de treballar no es pot substituir per estar-se.
Jo estic a Barcelona. Jo m’estic a Barcelona. (hi visc)

Jo estic a la Diputació. (hi treballo)
2. Amb els adjectius solter/casat, viu/mort, vidu/vídua se solen fer servir el verb ser:
Soc / Estic solter. És / Està viva.
En aquest cas, però, també s’accepta l’ús del verb estar quan es matisa alguna cosa
més enllà de la qualitat:
Estic casada amb el fill de l’alcaldessa.

22. L’atribut i el complement predicatiu

Intermedi 3. Morfosintaxi 22. L’atribut i el complement predicatiu
L’atribut és el complement introduït pels verbs ser, estar i semblar. Aquests verbs
tenen poc contingut semàntic i fan de nexe (lligam o còpula) entre el subjecte i el
complement. És per això que se’n diu verbs copulatius.
L’atribut concorda en gènere i nombre amb el SN subjecte:

La ciutat de Barcelona és bonica.
Els pobles del Pirineu són bonics.
El predicatiu complementa alhora el verb i el subjecte de la frase, o bé el verb i el

complement directe. Si és un adjectiu, aquest complement concorda amb el subjecte o
amb el complement directe en gènere i nombre.
La Marta va arribar a casa cansada. el predicatiu concorda amb el sbj.
Els alumnes troben la lliçó complicada. el predicatiu concorda amb el CD.
Alguns verbs que poden dur complement predicatiu són:
verbs amb c. predicatiu exemples

tornar-se El vi s’ha tornat agre.
quedar-se En Jaume s’ha quedat dret al passadís.
fer-se Aquest xicot es fa gran.
trobar-se Avui em trobo lleig.
romandre El gos romania quiet al costat de l’amo
presentar-se La situació es presenta complicada.
aparèixer La pilota va aparèixer desinflada.
anar El mecànic sempre va brut.
resultar Això resulta perillós.
considerar El professor considerà el treball boníssim.
trobar Trobo l’Anna estranya.
elegir Han elegit la Núria delegada.
nomenar Nomenaran l’Emma presidenta del club
arribar Els jerseis arribaran rebregats a la botiga.

Estructures
 Les estructures que poden fer d’atribut són:
atribut exemples
un nom En Joan serà pare.
un pronom El culpable és ell.
un adjectiu La Clara està malalta.
un sintagma nominal Aquest dibuix sembla una gran obra d’art.
un sintagma preposicional Aquesta noia és del Barça.
 El complement predicatiu es pot trobar en les estructures següents:
predicatiu exemples
un adjectiu Els corredors van arribar cansats a la meta.
un sintagma nominal L’Anna l’han nomenada presidenta del club.
un sintagma preposicional Li han fet la foto de perfil.
Pronominalització de l’atribut
 Quan l’atribut va introduït per un article determinat (el, la, els, les) o un demostratiu
(aquest, aquella...), el pronom que el substitueix és el, la, els, les (i variants).
L’Antoni és el millor cap. L’Antoni l’és.
Van ser les millors vacances. Les van ser.
.
També, segons la GLC és correcte l’ús del pronom ho.
L’Antoni és el millor cap. L’Antoni l’és. L’Antoni ho és.
 Quan l’atribut no duu cap element que el determini (ni article determinat, ni
demostratiu), el substituïm per ho:
És un bon noi. Ho és.
És metge. Ho és.

 Si volem emfasitzar l’atribut, és a dir, ressaltar allò que diem del subjecte, el
substituïm pel pronom en i repetim l’atribut introduint-lo amb la preposició de i
separat per una coma de la resta de la frase.
Que n’ets, de maca. De beneita, n’era molt.
Pronominalització del predicatiu
 Els verbs predicatius com trobar-se, presentar-se, tornar-se..., substitueixen el

complement pel pronom hi:
En Joan s’ha tornat molt brut. En Joan s’hi ha tornat.
 Però el complement predicatiu dels verbs fer-se, dir-se, elegir i nomenar se

substitueix per en:
T’has fet actor? Te n’has fet?
 Si volem emfasitzar el que expressa el predicatiu, el substituïm per en i repetim el

complement, precedit de la preposició de i separat per una coma de la resta de la
frase:
En llegeixo molts, de llibres.

23. El complement directe

Intermedi 2. Morfosintaxi 23. El complement directe
1. El complement directe (CD) és el complement sobre el qual recau l’acció

expressada pel verb; quan un verb és transitiu, sense CD no té un sentit complet
ja que els verbs transitius necessiten el CD per tenir significat ple. Si algú diu veig,
a aquest verb li falta el CD perquè tingui sentit:
Veig un avió!
Quan el verb no necessita el CD diem que és un verb intransitiu:

L’Anna dorm molt.
L’Emma corre cada dia dues hores.
2. Per reconèixer el CD pots passar la frase a veu passiva:

Voto el president.
El president és votat per mi.
En Joan cada dia pentina la Neus.
La Neus cada dia és pentinada per en Joan.
3. Sobre el CD recau directament l’acció, el fet, la circumstància, el moviment,

l’activitat... que expressa el verb transitiu, i s’uneix al verb generalment sense
cap mena de preposició. Per tant, no posarem la preposició a entre el verb i el
CD:
La Gemma estima la Maria.
La Gemma veu cada dia la Marta.
Encara que el CD normalment no va introduït per cap preposició, en alguns casos

sí que hi va:
• Quan el CD és un pronom personal fort:

T’estimo a tu.
• Davant els pronoms tothom, tots, totes, algú i ningú:

Ahir us vaig mirar a tots.
• En oracions recíproques:
Es miraven l’un a l’altre.

• S’aconsella posar la preposició a quan la frase pot resultar ambigua:

Qui va trobar a la Maria?
La frase Qui va trobar la Maria, sense a, no permetria saber si la Maria és CD o

subjecte.
4. Els pronoms febles que poden substituir el complement directe són:
complement directe pronoms febles exemples

Em pentino.
1a persona em, ens
Ens pentinem.
Et pentines.
2a persona et, us
Us pentineu.
Es pentina.
3a persona es
Es pentinen.
Llegeixo el diari / aquest diari / el meu
diari... = el llegeixo.
CD determinat
Llegeixo la revista / aquesta revista / la
(introduït per un
meva revista... = la llegeixo.
article determinat, un el, la, els, les
Llegeixo els diaris / aquests diaris / els meus
demostratiu o un
diaris... = els llegeixo.
possessiu)
Llegeixo les revistes / aquestes revistes / les
meves revistes... = les llegeixo.
CD indeterminat
(no està introduït per Llegeixo revistes / diaris = en llegeixo.
un article determinat, en Llegeixo moltes revistes = en llegeixo moltes.
un demostratiu o un Llegeixo quatre revistes = en llegeixo quatre.
possessiu)
CD neutre
Llegeixo això / allò / el que m’has dit = ho
(això, allò o una frase ho
llegeixo.
subordinada)
Tingues en compte que no podem elidir el CD d’una oració si no el substituïm pel

pronom corresponent:
En Pere demana que callis.
En Pere ho demana.
Però no: “En Pere demana”, perquè no hi ha CD i la frase no té sentit complet.

24. El complement indirecte

Intermedi 2. Morfosintaxi 24. El complement indirecte
1. El complement indirecte (CI) és el destinatari de l’acció del verb. És a dir, la

persona o la cosa que rep l’acció del verb. El CI està introduït per les preposicions a
o per a.
complement indirecte exemples

Faig un jersei al Jordi.
un sintagma nominal
Regalarem trencaclosques als nens.
T’ho dedico a tu.
un pronom fort
Ho direm a ells.
Cada dia li telefono.
un pronom feble
Llegeix-me el llibre.
Regalaran roses als que homenatgen.
una oració
Portaran postres a qui en demani.
2. Els pronoms que poden substituir el CI són:
complement directe pronoms febles exemples

Em canta una cançó (a mi).
1a persona em, ens
Ens expliquen un conte (a nosaltres).
Et canta una cançó (a tu).
2a persona et, us
Us expliquen un conte (a vosaltres).
Li canta una cançó (a ell o a ella).
3a persona li, els
Els expliquen un conte (a ells o a elles).

25. El complement preposicional

Intermedi 3. Morfosintaxi 25. El complement preposicional
El complement preposicional o de règim verbal sempre és introduït per una de les

preposicions següents:
a: Contribuïm a la reconstrucció del campanar amb un donatiu.

de: No et descuidis d’avisar-me.
en: Sempre penso en vosaltres, quan hi aneu.
amb: No s’ha fet mai amb gent com aquella.
per: Em preocupo per vosaltres.
L’aparició d’una preposició o d’una altra depèn del verb. A continuació, hi ha una llista
d’alguns verbs que normalment van amb preposició.
preposició a preposició de preposició amb

accedir dedicar-se adonar-se parlar anar amb compte
acostumar-se exposar-se burlar-se penedir-se avenir-se
afanyar-se obligar descuidar-se recordar-se col·laborar
atrevir-se procedir dubtar riure’s comptar
contribuir renunciar oblidar-se queixar-se conformar-se
preposició en preposició per estar d’acord
confiar entossudir-se pensar atabalar-se fer-se
consistir exercitar-se tenir interès interessar-se haver-n’hi prou
creure implicar-se vacil·lar preocupar-se trobar-se
Sovint el complement preposicional s’adjunta a verbs que formen una expressió

conjunta amb un nom o un adjectiu:
Estic d’acord amb la proposta de celebrar el comiat divendres.

Avui estem segurs d’haver encertat el plantejament.

La substitució pronominal del complement preposicional es pot fer amb les formes
hi o en, segons la preposició que l’encapçali:
 quan va introduït per a, en, amb o per, se substitueix amb hi:

La Joana pensa en l’Aina. La Joana hi pensa.
 quan va introduït per de, se substitueix amb en:

Sempre parlen de política. Sempre en parlen.
Cal tenir en compte que hi ha verbs que canvien de sentit (o prenen un matís
especial) quan s’usen amb preposició:
Fer-se amb algú. tractar-hi, parlar-hi (≠ fer)

Entendre en informàtica. ser especialista en, saber-ne (≠ entendre)

Suficiència 3. Morfosintaxi 25. El complement preposicional
Canvi i caiguda de preposicions
Convé recordar que quan el complement preposicional és introduït per la

preposició en, aquesta preposició s’ha de substituir per a o de si darrere hi ha un
infinitiu.
Es complauen en la preparació de grans festes.

Es complauen a preparar grans festes.
Pensa en una resolució provisional.
Pensa de resoldre-ho provisionalment.
Quan el complement preposicional és una oració introduïda per la forma que, la

preposició se suprimeix.
No estic d’acord amb aquesta idea.

No estic d’acord que defensis aquesta idea.
Estem segurs de la decisió que hem pres.
Estem segurs que l’hem encertat amb aquesta decisió.

26. El complement circumstancial

Intermedi 2. Morfosintaxi 26. El complement circumstancial
El complement circumstancial (CC) és un complement que indica la circumstància

en què té lloc l’acció del verb. Un d’aquests complements pot ser el CC de lloc, que
indica el lloc on es produeix l’acció verbal.
Treballo a Suècia.
Visc en un poble petit de muntanya.
Torna del dentista.
Ve de casa d’en Joan.
Si el CC de lloc indica origen o procedència (va introduït per la preposició de) el

substituïm pel pronom en. En canvi, si indica situació o direcció (no va introduït per
la preposició de) se substitueix pel pronom hi.
Treballes a Suècia? Sí, hi treballo.

Vius en un poble petit? No hi visc.
Tornes del dentista? Sí, en torno.
Vens de casa del Joan? No en vinc.
Intermedi 3. Morfosintaxi 26. El complement circumstancial
El complement circumstancial és un complement que indica la circumstància en

què té lloc l’acció del verb. Aquestes circumstàncies poden ser:
– de lloc: Dinarem a Barcelona.

– de temps: Dinarem a les dues.
– de manera: Caminava a poc a poc.
– de quantitat: Estudien molt.
– de companyia: Aniré a València amb en Josep.
– d’instrument: Hem trencat el vidre amb una pedra.

Pel que fa a la substitució pronominal del complement circumstancial, hem de tenir

en compte la preposició que l’introdueix:
• Els introduïts per la preposició de se substitueixen amb el pronom en (excepte

el CC de manera que sempre se substitueix per hi, encara que vagi introduït per
de).
Vens de casa? Sí, en vinc (CC de lloc)

Caminava de pressa? Sí, hi caminava (CC de manera)
• Els introduïts per altres preposicions que no siguin de se substitueixen amb el

pronom hi.
Vas cap a casa? Sí que hi vaig.

Has trencat el vidre amb la pedra? No hi he trencat el vidre.
Vindràs amb la Joana? Sí, hi vindré.

27. El complement del nom

Intermedi 2. Morfosintaxi 27. El complement del nom
El complement del nom és un complement que acompanya un nom i en precisa el

significat. Aquest complement pot estar format per diferents elements:
complement del nom exemples

un o més adjectius un vestit nou
una preposició + una pel·lícula de por
sintagma nominal una casa de fusta
una combinació de les una camisa vella de quadres
dues anteriors una exercici fàcil de pronoms
una oració de relatiu l’home que viu al pis de dalt
El complement del nom que s’ha format mitjançant la preposició de es pot substituir
pel pronom en.
Cal trobar un exemple de l’exercici que es proposa.

Cal trobar-ne un exemple.
Menja’t el préssec, però no t’empassis el pinyol del préssec.

Menja’t el préssec, però no te n’empassis el pinyol.

28. Els pronoms personals forts

Intermedi 1. Morfosintaxi 28. Els pronoms personals forts
Els pronoms personals forts són:
singular plural
1a persona jo, mi* nosaltres,
2a persona tu vosaltres, vós
3a persona ell, ella, vostè ells, elles, vostès
si*, si*,
reflexiu ell mateix, ells mateixos,
ella mateixa elles mateixes
* mi i si sempre van precedits de les preposicions a, amb, de, en, per, contra,
entre, sense i envers.
Els pronoms personals forts substitueixen noms de persona, duen accent tònic i
podem pronunciar-los sols. Es refereixen fonamentalment a les tres persones del
discurs:
– qui parla: jo, nosaltres.

– qui escolta: tu, vosaltres.
– ni qui parla ni qui escolta: ell, ella, ells, elles.
A part d’aquestes formes tenim els pronoms vostè, vostès i la forma vós:
– La forma vostè, vostès es refereix a persones que escolten, però utilitzant el

verb en 3a persona:
Vostès mengin i callin. Triï vostè mateix.
– El pronom vós també es refereix a una persona que escolta, però utilitzant el
verb en 2a persona del plural:
Senyor Andreu, vós compreu el diari cada dia?

- També tenim el pronom reflexiu si (ell mateix, ella mateixa, ells mateixos, elles
mateixes), que va precedit de preposició i, sovint, reforçat amb el mot mateix:
La noblesa i els pagesos lluitaven entre si. Pensa per si mateix.

La Maria està fora de si.
- La forma mi s’usa en lloc de jo darrere de les preposicions a, amb, en, per,

contra, entre, sense i envers:
Vols sortir amb mi aquesta nit?
Qüestions que cal tenir en compte
• A l’hora d’escriure una carta heu de tenir en compte el grau de formalitat que té i
decidir amb quina forma de tractament l’escriureu:
– De tu, si amb el destinatari hi ha intimitat, franquesa, familiaritat. Tota la carta

s’ha d’escriure posant els verbs en 2a persona del singular.
– De vostè, quan hi ha una relació de respecte, fredor i distància. Tota la carta s’ha
d’escriure posant els verbs en 3a persona.
– De vós, quan hi ha una relació de respecte cordial i amistosa. Tota la carta s’ha
d’escriure posant els verbs en 2a persona del plural. Aquest tractament és el que
es recomana en el llenguatge administratiu, oficial i comercial.
• De vegades utilitzem la forma del possessiu, en comptes del pronom personal fort,
darrere d’algunes preposicions:
Col·loca’t davant meu. (i no: Col·loca’t davant de mi.)
• El pronom personal fort nosaltres es pot utilitzar com a plural de modèstia (o

d’autor):
Creiem que aquesta època… en comptes de:

Crec que aquesta època...

29. Els pronoms febles

Intermedi 2. Morfosintaxi 29. Els pronoms febles
Els pronoms febles són elements gramaticals àtons que assenyalen la substitució de
certs elements de l’oració. Els pronoms febles presenten grafies diferents segons si van
davant o darrere del verb. Cal, a més, tenir en compte el gènere i el nombre del
complement que substitueixen perquè la substitució sigui adequada.
Els pronoms febles corresponents als pronoms personals forts són els següents:
davant del verb començat per darrere del verb acabat per
consonant vocal vocal consonant
em diu m’afaito canta’m vau obligar-me
et parla t’aixeques banya’t vaig telefonar-te
es vesteix s’enganya llevi’s va adormir-se
ens canta ens amaguem rega’ns deixeu-nos
us renya us alceu veure-us preneu-vos
es dutxen s’abracen van asseure’s van examinar-se
Els pronoms febles van al davant de qualsevol forma verbal conjugada, però l’imperatiu,
el gerundi i l’infinitiu sempre els duen al darrere:
canta-la
cantant-la
cantar-la
En les formes perifràstiques el pronom tant pot anar al davant (estil més informal) com
al darrere (estil més formal):
la va menjar
va menjar-la

Els que substitueixen els complements directe o indirecte són els següents:
davant del verb començat per darrere del verb acabat per
consonant vocal vocal consonant
el veig l’escolto mira’l escolteu-lo
els faig els agafo llegeixi’ls cremeu-los
la tinc l’obro aguanta-la regaleu-la
les deso les aviso porta-les vaig portar-les
ho porto ho aixeco deixa-ho vaig fer-ho
li telefono li ordeno telefona-li digues-li
els renyo els aviso telefona’ls vaig telefonar-los
en vull n’alço canta’n pren-ne
El complement directe (CD) es pot substituir per diversos pronoms:
el, la, els, les (i variants), ho i en (i variants).
1. Si el CD és determinat, és a dir, va introduït per un article determinat (el, la, els, les),
un demostratiu (aquest, aquesta...) o un possessiu (el meu, el teu...), el pronom que el
substituirà serà el, la, els, les (i variants):
La nena menja la poma. La nena la menja.

La nena menja el pernil. La nena el menja.
Menja la poma. Menja-la.
Menja el pernil. Menja’l.
Mengeu el pernil. Mengeu-lo.
Mengeu la poma. Mengeu-la.
Cal recordar que l’apostrofació dels pronoms determinats el i la segueix la

mateixa normativa ortogràfica que l’article:
L’estudio. (en referència a la lliçó)

La invento. (en referència a aquesta història)

2. Si el CD té com a nucli un substantiu indeterminat (és a dir, sense article determinat)

o introduït per un quantitatiu (molt, molta, poc, poca...) o un numeral (un, dos...), el
pronom que el substituirà serà en.
Tinc llibres. En tinc.

Tinc dos fills. En tinc dos.
Tinc molta gana. En tinc molta.
La nena menja pomes. La nena en menja.
La nena agafa pomes. La nena n’agafa.
Menja pomes. Menja’n.
Mengeu pomes. Mengeu-ne.
3. Quan el CD és tota una oració o està representat pels mots això o allò, el podem
substituir pel pronom ho.
Creia que tothom era bo. Ho creia.

Vull això. Ho vull.
Ella menja allò. Ho menja.
Menja això. Menja-ho.
Menja el que vulguis. Menja-ho.
En la substitució del complement indirecte (CI), introduït per la preposició a, els

pronoms de 1a i 2a persona tenen les mateixes formes pronominals que en la
substitució del CD: em, et, ens, us.
Em rento. Em rento les dents.

Us veig. Us veig la cara.
Pel que fa a la 3a persona, tenim només dos pronoms per substituir el CI, li (que no
s’apostrofa mai) i els, que varien pel que fa al nombre però són invariables pel que
fa al gènere:
Telefona a la Maria. Li telefona.

Telefona a en Joan. Li telefona.
Ha explicat la lliçó a les alumnes. Els ha explicat la lliçó.
Ha explicat la lliçó als alumnes. Els ha explicat la lliçó.

Cal anar en compte a l’hora de substituir el CI, ja que de vegades el substituïm per
les formes incorrectes *lis o *les, en lloc de els, -los o ’ls, segons que el trobem
davant o darrere del verb:
Compra el diari al pare. Li compra el diari.

Compra el diari a la mare. Compra-li el diari.
Escriuen una carta als nens. Els escriuen una carta.
Escriuen una carta a les nenes. Els escriu una carta.
Escriu una carta a les nenes. Escriu-los una carta.
Escriu una carta als nens. Escriu-los una carta.
Canta una cançó a les nenes. Els canta una cançó.
Canta una cançó als nens. Canta’ls una cançó.
Si l’atribut va introduït per un article determinat (el, la, els, les) o un demostratiu
(aquest, aquella...), el pronom que el substitueix és el, la, els, les (i variants). D’acord
amb la gramàtica normativa actual també és correcte l’ús del pronom ho.
L’Antoni és el millor cap. L’Antoni l’és. L’Antoni ho és.
Quan l’atribut no duu cap element que el determini (ni article determinat, ni
demostratiu), el substituïm per ho:
És un bon noi. Ho és. És metge. Ho és.
El complement del nom se substitueix per en.
Saps l’origen d’això? En saps l’origen?
El subjecte, quan es pot substituir, se substitueix per en.
Arriba un autocar. N’arriba un.

Intermedi 3. Morfosintaxi 29. Els pronoms febles
Els complements circumstancials, els predicatius i els preposicionals se

substitueixen per hi o per en, segons la preposició que els introdueixi: si la preposició
és de, el pronom serà en; si la preposició és qualsevol altra, aleshores hem de
substituir el complement pel pronom hi:
Van a Alacant. Hi van.

Venen d’Eivissa. En venen.
Amagueu la maleta sota el llit. Amagueu-hi la maleta.
Pensa en les solucions del problema. Hi pensa.
Es va descuidar de fer-ho. Se’n va descuidar.
Corren esverades. Hi corren.
També es diu Joan. També se’n diu.
Cal tenir en compte, però, que quan el complement circumstancial és de manera, el

pronom que el substitueix és hi:
Camina de pressa. Hi camina.
Els verbs predicatius com trobar-se, presentar-se, tornar-se, etc., substitueixen el

complement pel pronom hi:
En Joan s’ha tornat molt brut. En Joan s’hi ha tornat.
El complement predicatiu de fer-se, dir-se, elegir i nomenar, però, se substitueix per en:
T’has fet mal? Te n’has fet?

30. La combinació de pronoms

Suficiència 3. Morfosintaxi 30. La combinació de pronoms
1. Ordre de col·locació dels pronoms febles quan es combinen entre ells:
reflexiu 1a pers. 2a pers. 3a pers. adverbials

se em, ens et, us li, els el, la, els, les, en, ho en, hi
Se’l volia endur. reflexiu + CD determinat

Ja t’ho explicaré demà. 2a persona + CD neutre
Porta-l’hi. CD + adverbial
2. En cas d’haver-los d’apostrofar, l’apòstrof va tan a la dreta com sigui possible:

Me’l dona / Me l’obre Se’n riu / Se n’oblida Te’l compraré / Te l’enviaré.
Els pronoms us, li, hi i ho no s’apostrofen mai, ni tampoc les combinacions se us, li
ho ni la hi.
3. Combinació de CD + CI:
 Quan el complement indirecte és singular:
A la major part del domini lingüístic, quan el complement indirecte singular li es

combina amb el complement directe determinat —el, la, els, les— es transforma
en hi i s’inverteix l’ordre de col·locació:
li + el l’hi Dona el llapis al noi. L’hi dona.

li + la la hi Dona la ploma al pare. La hi dona.
li + els els hi Dona els llibres a l’Anna. Els hi dona.
li + les les hi Dona les plomes a l’Eva. Les hi dona.
En algunes zones, especialment del País Valencià, la combinació és la següent:
li + el li’l Dona el llapis al noi. Li’l dona.

li + la li la Dona la ploma al pare. Li la dona.
li + els li’ls Dona els llibres a l’Anna. Li’ls dona.
li + les li les Dona les plomes a l’Eva. Li les dona

 Quan el complement indirecte és plural la combinació es fa seguint els criteris

generals CI + CD:
Trameto l’informe als tècnics.

Els el trameto. Ara també s’admet la forma:
Els ho trameto.
Trameto el que vaig escriure als tècnics.

Els ho trameto.
 La unió d’un pronom amb funció de complement indirecte i un pronom de 1a o

2a persona forma les combinacions següents.
els + em m’hi Em va presentar als sogres. M’hi va presentar.

li + et t’hi Et van adreçar al president. T’hi van adreçar.
els + ens ens hi Ens recomanaren als consellers. Ens hi recomanaren

31. Els pronoms relatius

Intermedi 3. Morfosintaxi 31. Els pronoms relatius
No s’ha de confondre la conjunció que, que fa d’enllaç entre dues oracions (introdueix
una oració subordinada) i no té funció sintàctica, amb el pronom relatiu que. En tots
dos casos s’ha de pronunciar amb vocal neutra en el català oriental.
Observacions sobre el que conjunció
• No es pot suprimir:
M’han demanat que compri dues barres de pa. (i no: *M’han demanat compri…)
Espero que vinguis aviat. (i no: Espero vinguis aviat.)
• No s’ha d’ometre darrere de l’adverbi d’afirmació sí:

Jo no ho crec, però ell sí que ho pensa. (i no: *… ell sí ho pensa.)
• No pot anar precedida de preposició:

Espero que vinguis. (i no: *Espero de que vinguis.)
Observacions sobre el que pronom relatiu
Com tots els pronoms relatius, d’una banda, substitueix un element (l’antecedent) de
l’oració que ha aparegut abans; de l’altra, fa d’enllaç entre dues oracions. Pot fer les
funcions de subjecte, complement directe i circumstancial de temps). Vegeu-ne alguns
exemples a continuació:
El meu germà, que acaba d’arribar, fa cara d’enfadat.

El llapis que fas servir és meu.
Ens podem trobar el dia que vulguis.
En totes tres frases, l’antecedent apareix dins el requadre. En el primer cas, la funció
del relatiu és la de subjecte (és com dir: el meu germà acaba d’arribar). En el segon, fa
de complement directe ([tu] fas servir el llapis), mentre que en l’últim, la funció del
pronom és de circumstancial de temps.

Suficiència 2. Morfosintaxi 31. Els pronoms relatius
Els pronoms relatius enllacen dues oracions i al mateix temps substitueixen un

element de la primera oració:
Els pronoms relatius són:
feble que L’home que riu és suec.

La ploma amb què escriu és d’or.
què, referit a coses
forts El noi de qui et parlava s’espera
qui, referit a persones
fora.
el qual / la qual, els Ha arribat la carta de la qual ens va
compost
quals / les quals parlar.
adverbial on El poble on vaig néixer és molt
Plou molt, cosa que ens impedirà
neutre la qual cosa / cosa que
sortir.
El pronom relatiu té una funció sintàctica dins la seva oració. En el quadre següent,
trobareu un resum de les funcions que pot fer cada pronom (l’oració de relatiu
apareix subratllada i l’antecedent, emmarcat):
pronom funcions exemples

subjecte El noi que va venir és rus.
que CD Compra la nina que em va demanar.
CC de temps Es va casar l’any que va començar la guerra.
circumstancial El bar en què dina no tanca a l’agost..
què
c. preposicional El tema de què parla és apassionant
subjecte Qui parli sortirà de classe.
CI L’home a qui entrevistava tenia un tic.
qui
c. preposicional La dona en qui penses no és aquí.
circumstancial Els nois amb qui sorties eren veïns dels Vidal.
el qual Els socis, els quals se sentien ofesos, callaven.
la qual La gent amb la qual em relaciono és xerraire.
totes
els quals Els llibres als quals fas referència són aquí.
les quals No els han permès venir, la qual cosa és injusta.
on CC de lloc Aquesta és la sala on ens reunim.

Algunes remarques:
 QUE
Les oracions especificatives no porten coma davant del pronom. En canvi, si van
entre comes, es pot canviar pel relatiu compost. Això, però, no és possible en les
circumstancials de temps ni quan l’antecedent és un pronom personal:
Ell, que era un bon home, va fer una mala acció.

El teu cosí, que era un bon home, va fer una mala acció.
El teu cosí, el qual era un bon home, va fer una mala acció.
 QUÈ
Aquest pronom relatiu és tònic i es pronuncia amb e oberta i sempre va precedit

de preposició i es pot substituir pel pronom relatiu compost el qual, la qual... No
l’has de confondre amb el pronom interrogatiu què, que vol dir quina cosa o quina
causa:
No sé què vol. (interrogatiu: quina cosa)

No sé per què no calla. (interrogatiu: quina causa)
La feina en què treballo m’apassiona. (relatiu)
Errors que cal evitar en les oracions de relatiu
1. Fer servir el que, la que, els que, les que darrere de preposició, en lloc de el qual,
la qual, els quals, les quals o bé què.
Aquesta és la ploma *amb la que escric. (frase incorrecta)

Aquesta és la ploma amb la qual / amb què escric. (frase correcta)
Les formes el que, la que, els que, les que només són correctes quan entre
l’article i el pronom s’hi pot sobreentendre un substantiu:
Aquest problema és com el que vam fer ahir.

Aquest problema és com el problema que vam fer ahir.

2. En la llengua escrita, enllaçar dues oracions per mitjà del relatiu feble que, com si
fos una conjunció.
És una fusta *que se’n fan mobles. (no recomanable en l’estàndard escrit)
És una fusta de la qual / de què es fan mobles. (pròpies de l’estàndard
escrit)
3. Representar l’antecedent en l’oració subordinada per mitjà del pronom relatiu i,

a més, d’un pronom feble. És una forma pleonàstica innecessària i incorrecta.
És un tema *que ja *el sé de memòria. (incorrecta)

És un tema que ja sé de memòria. (correcta)
L’escola *on hi vaig estudiar m’agradava molt. (incorrecta)

L’escola on vaig estudiar m’agradava molt. (correcta)
4. Fer servir incorrectament el relatiu possessiu.
Duia un llibre *que l’autor és amic meu. (incorrecta)

Duia un llibre l’autor del qual és amic meu. (correcta)
5. Fer servir “lo que” quan l’antecedent és una oració sencera.
Es lleva d’hora, *lo que el posa de mal humor. (incorrecta)

Es lleva d’hora, la qual cosa el posa de mal humor. (correcta)
Es lleva d’hora, cosa que el posa de mal humor. (correcta)
Es lleva d’hora, fet que el posa de mal humor. (correcta)

32. Els adverbis

Intermedi 1. Morfosintaxi 32. Els adverbis
Els adverbis són mots invariables i, etimològicament, el terme adverbi significa “al
costat del verb”. La seva funció bàsica és complementar el verb, però també pot
acompanyar un adjectiu o un altre adverbi.
En Marc menja molt per dinar. (complementa el verb)

Fa uns dibuixos molt bonics. (complementa un adjectiu)
Treballa molt tranquil·lament. (complementa un altre adverbi)
1. De manera
• bé, ben, com, així, millor, pitjor, alhora, només, almenys, corrents, gairebé, quasi,
alt, baix, arreu, arran, fort, fluix...
• La majoria d’adverbis de manera es formen afegint -ment a la forma de femení

singular d’un adjectiu:
lent > lenta > lentament

dolç > dolça > dolçament
feliç > feliç > feliçment
2. De temps
ara, quan, aleshores, sempre, sovint, mai, després, abans, ja, aviat, tard, avui, ahir,
demà, alhora, encara...
3. De lloc
on, aquí, allà, enlloc, dintre, fora, davant, darrere, sobre, sota, amunt, avall, prop,
lluny, amunt, ençà, on...

4. De quantitat
almenys, molt, poc, més, quant, menys, tan, bastant, massa, gaire, gairebé, força,
prou, gens, res...
5. D’afirmació
sí, oi, també, prou, àdhuc, cert, efectivament...
6. De negació
no, ni, tampoc...
7. De dubte
potser, probablement...
Intermedi 3. Morfosintaxi 32. Els adverbis
Els adverbis són mots invariables que modifiquen altres elements gramaticals, com
verbs, adjectius i adverbis.
Llegeix sovint.
No s’ho ha passat bé.
Avui tenim orxata força bona.
La Carme és més aviat esquerpa.
Si la funció d’adverbi la fa més d’una paraula, parlem de locució adverbial.

Sempre parla a poc a poc.
Hi havia gent a tot arreu.
La funció primordial de l’adverbi i de les locucions adverbials dins de l’oració és la de

complement circumstancial, que pot ser de manera, quantitat, lloc, temps...

Adverbis i locucions adverbials de manera
La majoria dels adverbis d’aquest tipus es formen afegint –ment a la forma femenina
de l’adjectiu qualificatiu (tranquil·lament, fàcilment...).
Ara bé, no tots els adverbis en -ment són de manera. També poden ser:
• de temps: immediatament, actualment...
• de lloc: externament, localment...
• de quantitat: totalment, aproximadament...
• d’afirmació: evidentment, certament...
• de dubte: possiblement, segurament...
Vegem un petit recull d’adverbis de manera:
així (1) expressament de franc

bé / ben a peu coix a compte
mal / malament (2) a coll en un tres i no res
millor a collibè endebades
pitjor d’amagat de debò certament
corrents a la gatzoneta quasi
de pressa de bracet gairebé (3)
a corre-cuita de puntetes si fa no fa
amb una esgarrapada de quatre grapes sols / solament / només (4)
a les palpentes de reüll tot
a les fosques a l’engròs sobretot (4)
a la babalà al detall dempeus
d’amagatotis en dejú ...
Observacions:
1. Les formes aixís, aixins, aixina, que s’empren col·loquialment, són incorrectes.
2. Els adverbis mal i ben van davant de l’element que modifiquen, mentre que
malament i bé van al darrere.
Això està mal fet.

Ho has fet malament.
3. No s’ha de confondre gairebé (quasi) amb gaire bé (poc bé).

No em trobo gaire bé.

Ja gairebé he acabat el treball.
4. Sols i solament són formes sinònimes (*solsament és una incorrecció).
5. No s’ha de confondre sobretot (principalment, per damunt de tot) amb sobre tot
(damunt de tot).
No sé què dir sobre tot això que ha passat...

Sobretot no t’oblidis de trucar-me!
6. Quan hi ha dos adverbis o més amb la terminació –ment, es pot optar per no
suprimir-ne mai el sufix (opció preferible) o suprimir el de l’últim adverbi i deixar-hi
el primer.
Va llegir tranquil·lament i serenament.

Va llegir tranquil·lament i serena.
Adverbis i locucions adverbials de quantitat
quant (1) menys mig mig

molt gens (2) gairebé / quasi *
poc una mica almenys
bastant ni mica pel cap baix
gaire ni gota com a mínim
massa prou (suficientment) si més no
força amb prou feines tant (3)
més mig tan (3)
a més a més a mitges ...
* també poden ser de manera

Observacions:
1. Cal no confondre quan (de temps) i quant (de quantitat).
No recordo quan vam anar a Suïssa.

Has vist quant de sucre he comprat?
2. Cal distingir entre gens i res (pronom equivalent a cap cosa).
No vull saber res d’això!

No té gens de paciència.

3. L’adverbi tant s’escriu tan davant d’un adjectiu, un altre adverbi o una locució
adverbial.
Tinc tants diners que no sé què fer-ne.

Vine tan aviat com puguis.
És tan simpàtic com tu.
Adverbis i locucions adverbials de lloc
aquí / ací arran / ran endavant / avant

cap aquí arreu / pertot endarrere / enrere
allà / allí per tot arreu darrere
cap allà per totes bandes enlloc (2)
enllà dalt damunt entremig
a dalt al capdamunt enfora
dalt de tot al capdavall enlaire (3)
amunt / enlaire (1) al capdavant lluny
baix sobre on
de baix estant sota / dessota / davall a on
avall / davall (1) dins / dintre prop
al voltant a dins / a dintre a prop
darrere / rere enfora ...
davant endins / endintre
Observacions:
1. Els adverbis amunt i avall indiquen direcció i a dalt i a baix indiquen repòs, situació.
Segueix aquest carrer cap amunt fins que trobis una plaça.
Quan arribis a dalt de tot del carrer trobaràs una plaça.
2. No s’ha de confondre enlloc (a cap lloc) i en lloc (en comptes de).
No l’he trobada enlloc.

En lloc de salsitxes he comprat botifarres.
3. Cal no confondre enlaire (amunt) amb en l’aire (volant, per l’aire).
Llança la pilota ben enlaire i després mira d’entomar-la.

Mentre l’avió era en l’aire tenia una sensació de mareig.

Adverbis i locucions adverbials de temps
avui / hui enguany a deshora

avui dia antany cap al tard
demà ara com ara de tard en tard
demà passat ara per ara tard o d’hora
abans fins ara després
abans-d’ahir des d’ara havent + participi (3)
anit per ara en acabat
anit passada de tant en tant de seguida
sempre llavors / aleshores (1) i (2) tot seguit
tothora abans alhora / ensems (4)
mai primer ja
sovint de primer encara
quan aviat / prompte encara ara
ara d’hora mentrestant (entretant)
suara tard al matí, a la tarda...
Observacions:
1. Són incorrectes les formes *llavòrens, *allavores, *llavonses, *llavontes, que

s’utilitzen col·loquialment.
2. No s’ha de confondre aleshores (en aquell moment) amb a les hores (en aquelles
hores concretes).
Van arribar al mig del bosc i aleshores van adonar-se que s’havien perdut.
No et recomano agafar el metro a les hores de més afluència.
3. La construcció havent + participi expressa una acció anterior i finalitzada que la que
s’expressa en l’oració principal. S’utilitza sobretot amb els verbs dinar i sopar, que
són formes lexicalitzades que indiquen el temps de les primeres hores de la tarda i
les darreres hores del vespre respectivament.
M’agrada fer una becaina havent dinat.

A casa, havent sopat, mirem alguna sèrie per relaxar-nos.
4. Cal no confondre alhora (al mateix temps) amb a l’hora (puntualment, en el moment
assenyalat).
Vols que ens llancem a l’aigua alhora?

Arribaran a l’hora de dinar.

Suficiència 2. Morfosintaxi 32. Els adverbis
Els adverbis són mots invariables que modifiquen altres elements gramaticals, com
verbs, adjectius i adverbis.
Menja sovint. No s’ho ha passat malament.

Avui tenim cervesa força bona. La Carme és més aviat prima
Adverbis i locucions de negació
Els principals adverbis i locucions adverbials de negació són: no, tampoc, poc, no...pas,
no pas, de cap manera, no gens, i ara!
Ús de la doble negació
Els mots ningú, res, cap, gens, enlloc i mai, poden tenir sentit negatiu o sentit positiu,
segons el context.
Quan tenen sentit negatiu i van davant del verb és recomanable de reforçar-los amb la
partícula no.
Ningú no vindrà. Gens, no en volia. Enlloc no es diu. Això mai no ho he dit.
Les oracions que s’introdueixen amb la partícula sense no admeten el reforç de no,
perquè sense ja dona el sentit negatiu a la frase.
Van portar-li un regal sense que ningú no els ho hagués demanat.
Sentit positiu
Aquests mateixos mots tenen un sentit positiu en oracions hipotètiques o

interrogatives.
Que tens gens de gana? (= tens gana?)

Si mai m’ho dius... (= si alguna vegada m’ho dius...)
Que hi ha ningú? (= hi ha algú?)
Que en vols gens? (= una mica)

Ús de la partícula pas
La partícula pas es fa servir en comptes del no a la Catalunya Nord:

Sé pas qui vindrà.
En comptes de: No sé qui vindrà o No sé pas qui vindrà.
En la resta del territori el pas l’utilitzem per matisar o reforçar la negació en la llengua
escrita. La utilitzarem en frases per expressar:
prohibició: No vingueu pas avui!,
negació: No arribarem pas a temps si condueixes tan a poc a poc,
comparació: M’agrada més el vestit vermell que no pas el taronja, i
probabilitat o dubte: No voleu pas venir a casa meva?.
Adverbis i locucions de probabilitat
La probabilitat pot expressar-se amb adverbis i locucions adverbials com ara potser,
possiblement, potser, potser sí, potser no, tal vegada, tal volta, a la millor, qui sap, qui sap
si, si molt convé...
No hem de confondre l’adverbi de probabilitat potser amb la perífrasi verbal pot ser:
La Maria ahir es trobava malament i potser avui no vindrà.

No pot ser que encara no hagis acabat els deures.
Cal evitar el castellanisme igual: cal substituir-lo per un adverbi de dubte o per la
perífrasi de probabilitat o possibilitat.
*Igual vindrà tota la família. (incorrecta)

Potser vindrà tota la família. (correcta)

33. Les conjuncions

Intermedi 3. Morfosintaxi 33. Les conjuncions
Les conjuncions són mots invariables que serveixen per enllaçar dues oracions o dos
sintagmes.
conjuncions de coordinació
copulatives
simplement uneixen els i, ni
elements
disjuntives
o, o bé
indiquen opció obligada
distributives
ara...ara..., adés...adés..., així... com..., ni...ni...,
indiquen alternativa entre
mig... mig..., tant... com..., qui...qui...
dues oracions
adversatives però, tanmateix, altrament, ans al contrari,
expressen contrarietat o amb tot, així i tot, sinó que, més aviat, en canvi,
oposició per això, emperò...
continuatives encara més, a més, així mateix, així i tot, d’altra
indiquen successió banda, fins i tot, encara millor, encara pitjor...
consecutives o il·latives doncs, així, consegüentment, per tant,
introdueixen una oració, en conseqüència, per consegüent,
conseqüència de l’anterior de manera que, així que...
Suficiència 1. Morfosintaxi 33. Les conjuncions
Recordeu que:
1. La conjunció copulativa i mai no pren la forma “e” davant d’una altra i:
Hem visitat Espanya i Itàlia.
2. La conjunció disjuntiva o mai no pren la forma “u” davant d’una altra o:
El gos menja carn o ossos?

3. No has de confondre sinó i si no, ja que tenen significats diferents:
• sinó: expressa una oposició entre els elements que uneix:
No m’agrada el jazz, sinó el blues.

No tinc gana, sinó set.
No vinguis ara, sinó després.
Fixeu-vos que en aquestes oracions podem prescindir de la forma sinó i

repetir el verb:
No m’agrada el jazz. M’agrada el blues.

No tinc gana. Tinc set.
No vinguis ara. Vine després.
També equival a més que:
No feia sinó plorar.
• si no: és la unió de la conjunció condicional i de l’adverbi de negació:
Si no vens ara, ja ens veurem demà. (en cas que no vinguis ara...)
Estudia. Si no, suspendràs. (altrament)
També pot ser una conjunció concessiva més l’adverbi de negació:
Et vaig esperar tres hores, si no més. (o més i tot)
4. La conjunció consecutiva doncs indica conseqüència o opinió, i mai no té un sentit

causal. Així, doncs vol dir per tant o “tant sí com no” i mai no es pot substituir per
ja que o perquè:
Fa bo; doncs podem anar a la platja. (per tant)

5. En català no podem prescindir de la conjunció que quan fa d’introductora d’una

oració subordinada:
Li demano que tingui paciència. Li agraïm que sigui tan amable.
Suficiència 3. Morfosintaxi 33. Les conjuncions
Les conjuncions són mots invariables que serveixen per enllaçar dues oracions o dos
sintagmes.
conjuncions de subordinació
perquè, que, car, puix, puix que, ja que,
causals
com que, vist que, per tal com...
si, mentre, segons, atès que, mentre que,
condicionals només que, sols que, amb que, en cas que,
posat que, a condició que...
finals perquè, que, a fi que, per tal que...
malgrat que, mal que, encara que, bé que, si bé,
concessives per... que, per bé que, per més que, tot i que,
amb tot i que, ni que...
quan, ara que, aleshores que, llavors que,
així que, tan aviat com, com si, tot seguit que,
temporals
de seguida que, mentre, mentre que, des que,
abans que, després que, fins que...
així com, tal com, com si, segons, segons que,
modals
per por que...

Ús de les conjuncions més conflictives
1. La forma degut a correspon al participi passat del verb deure:
El mal de cap és degut a l’altura.
De vegades utilitzàvem incorrectament aquesta construcció per influència de la

construcció castellana debido a, que té un sentit causal i l’havíem de substituir per:
per culpa de i a causa de.
S’ha enfadat degut al teu mal humor.
Amb tot, i d’acord amb la Gramàtica, ara ja es pot fer servir la forma degut a en sentit
causal.
2. La conjunció perquè pot ser causal (el verb va en indicatiu) o final (el verb va en
subjuntiu):
• Causal: Ho dic perquè vull. (com que ho vull dir, ho dic = motiu)
• Final: Ho dic perquè em facis cas. (per tal que em facis cas = finalitat)
No confonguis la conjunció final o causal perquè, amb per què i per a què. Per què i
per a què són interrogatius que apareixen en preguntes directes o indirectes.
– Per què és la preposició per més el pronom interrogatiu què.

Em vols dir per què plores? (interrogatiu = per quin motiu)
– Per a què és la preposició composta per a més l’interrogatiu què.

Per a què ho vols, això? (per a quina cosa ho vols, això?)
A més, per què pot ser un relatiu que equival a pel qual, per la qual, pels quals o per
les quals.
M’agradaria saber les raons per què estàs enfadada. (per les quals, relatiu)

3. La locució conjuntiva posat que és condicional (equivalent a si), i no pas causal:
Posat que callis podrem escoltar la ràdio.
4. Cal no confondre la locució conjuntiva adversativa més aviat amb l’expressió més bé
(que vol dir millor):
No és simpàtic; més aviat és força antipàtic.

Ho hauries de fer més bé. (millor)

34. Les preposicions

Intermedi 1. Morfosintaxi 34. Les preposicions
Les preposicions són mots invariables que serveixen per relacionar parts de l’oració.
Podem classificar-les en els grups següents:
 preposicions febles o àtones:

a, amb, de, en, per
 preposicions fortes o tòniques:

- simples:
contra, devers, entre, envers, malgrat, segons, sense (o sens), ultra, vers;
- compostes:
cap a, des de, fins a, per a.
preposició a
 Introdueix el complement indirecte.

Dona la mà a la mare.
 Introdueix el complement preposicional dels verbs que regeixen

aquesta preposició.
S’ha acostumat a la calor.
No s’atreveix a dir-ho.
 Apareix després de res i seguit d’infinitiu.

No hi ha res a fer.
 Ocasionalment, s’utilitza davant del complement directe (que normalment va

sense preposició).
- davant dels pronoms tothom, ningú, tots, etc.
Estimava a tothom.
- davant de pronoms personals forts:
No els va escriure, ni a ell ni a ella.

preposició en
 Introdueix el complement preposicional dels verbs que regeixen aquesta

preposició.
No tenen interès en els estudis. Pensava en ells.
preposició amb
 Expressa companyia, mitjà, instrument, manera.

Vine amb el teu germà.
Escriu amb el llapis.

preposició.
L’amenacen amb l’espasa.
Estic d’acord amb tu.
preposició de
 Expressa una circumstància de lloc.

Tornàveu de l’estació.
 S’utilitza a les indicacions de vies, carrers i places.

la plaça dels Països Catalans
l’avinguda de la Llibertat
el carrer de l’Amnistia

preposició.
No es recorden d’aquell xicot.
Parleu de literatura.
 Introdueix infinitius amb funció de subjecte o CD darrere del verb principal.

M’agrada de saber-ho.
Va decidir de deixar-la.
 S’utilitza en les expressions: olor de, gust de, de quadres, de ratlles, etc.
Aquesta cabana fa olor de fusta.
Li vam comprar una camisa de quadres.
Duu una samarreta de ratlles.

preposició per
 Introdueix el complement agent de les oracions passives.

Va ser detingut per la policia.
 Indica una circumstància de lloc (de pas).

Va entrar per la finestra.
 Indica la part o parts d’un indret on s’esdevé una cosa.

Tinc llibres escampats per tot el pis.
 Indica una circumstància de temps.

Aquest any per Pasqua farem vacances.
 Indica relacions equivalents a a causa de, amb la intenció de, a favor de, en qualitat de.
Ho he fet per tu. (per causa teva)
Van tallar les carreteres per la nevada.
preposició per a
 Expressa destinació o beneficiari.

Aquest llibre és per a infants.
Va cantar una ària per al professor de música.
 Expressa temps (termini fix).

Ho hem de fer per al 14 de novembre.
Ho tindrem enllestit per Nadal.

Intermedi 2. Morfosintaxi 34. Les preposicions
A més de les preposicions, també hi ha locucions prepositives, que estan compostes

per una preposició, un altre element i una altra preposició. Les més habituals són les
següents:
a causa de a desgrat de a favor de per tal de

a excepció de per por de en contra de per culpa de
a través de al peu de amb vista a d’acord amb
a despit de al costat de en virtut de per mitjà de
al llarg de a partir de a fi de etc.
En els casos de per tal de i a fi de i altres preposicions que formen part d’una preposició
composta (des de, gràcies a, etc.) cal tenir en compte que si van seguides d’una oració
introduïda per que, la preposició cau o desapareix:
Estem treballant per tal d’actualitzar la base de dades.

Estem treballant per tal que tingueu la base de dades actualitzada aviat.
A fi de garantir la vostra assistència...

A fi que puguem garantir la vostra assistència...
Des d’ahir que l’esperem.

Des que ens ho van dir, estem més animats.
Aquesta caiguda de la preposició no només afecta aquestes locucions, sinó que és

general a tots els verbs preposicionals quan tenen el complement introduït per que:
S’acostuma a la bona vida. S’acostuma que el temps torna a ser fred.

No s’adona de la seva presència. No s’adona que no se’n surt tot sol.
Estic d’acord amb tu. Estic d’acord que ho fem.
Pensa en l’examen. Pensa que pot canviar les coses.

Suficiència 1. Morfosintaxi 34. Les preposicions
Un altre grup de preposicions són les que procedeixen d’adverbis o de gerundis,

algunes de les quals han d’anar seguides de la preposició de, d’altres poden dur la
preposició de i un tercer grup que no l’ha de dur:
amb de amb de optatiu sense de

abans enmig dalt dins com durant
arran entorn damunt dintre com a mitjançant
després fora darrere sobre quant a no obstant
enfora lluny davant sota en tant que tocant a
enfront prop dessota vora
Un dels usos de la preposició de és el valor partitiu, que s’esdevé en els dos casos
següents:
 davant d’adjectius, amb el nom sobreentès.

Durem dos paquets grossos i un de petit.
 davant de substantius anticipats o repetits pel pronom feble en.

En tinc molt, de pa.

Per expressar el valor locatiu i temporal, cal tenir en compte les observacions
següents sobre les preposicions a i en.
preposició a
 Expressa una circumstància de lloc:
- davant els topònims: Vivim a Tarragona.
- expressa moviment: Se’n van a l’estranger.
- expressa repòs: Érem a casa.
- davant l’article determinat: Hi ha un bar a la cantonada.
- davant l’interrogatiu quin: A quin carrer viu?
 S’utilitza en les expressions de temps o de manera:
A la nit, al vespre, faves a la catalana.
preposició en
 Expressa una circumstància de lloc, davant els demostratius i indefinits:

Viuen en aquesta casa. Passarem la nit en algun lloc.
 S’utilitza en expressions de temps de períodes acabats:

Ha crescut en quatre dies.
 Davant d’infinitiu, apareix en complements circumstancials de temps:

En entrar el director, tothom es va posar dret. (= quan va entrar el director)

En els verbs que exigeixen un complement preposicional, com ara dedicar-se a, pensar
en, adonar-se de, avenir-se amb, interessar-se per, etc., cal tenir en compte les
observacions següents:
 Les preposicions en i amb, quan introdueixen un complement preposicional, se

substitueixen per a o de davant d’infinitiu i cauen o desapareixen davant la
partícula que.
 Les preposicions a i de, soles o formant una preposició composta (gràcies a, des
de...) cauen davant la partícula que.
construcció bàsica davant d’infinitiu davant que

(amb preposició) només a o de (sense preposició)
Tinc dret a una pensió. Tinc dret a cobrar Tinc dret que em passin
a S’exposa a un perill. S’exposa a caure. una pensió.
S’exposa que l’acomiadin.
M’he adonat de tot. M’he cansat d’esperar M’he adonat que ell hi era
Parleu d’allò. Parleu d’anar al teatre. present.
de
Parleu que cal una
solució.
Pensa en mi. Pensa a / de venir. Pensa que vindrà.
en Es complauen en les Es complauen a / de fer Es complauen que els
festes. festes. invitin.
L’amenacen amb L’amenacen a / L’amenacen que el
l’expulsió. d’expulsar-lo. trauran.
amb
Estic d’acord amb tu. Estic d’acord a / de fer- Estic d’acord que ho
ho. fem.

35. Les formes cap a / cap, fins a / fins i com a / com

Suficiència 2. Morfosintaxi 35
cap a / cap
Expressa direcció, proximitat relativa o proximitat en el temps i s’escriu davant de

noms, adjectius, numerals, articles i infinitius:
Anàvem cap a les roques.
Cap a les vuit ja haurem acabat.
Cap al tard vindrà en Jaume. Vaig arribar cap a les deu.
Vaig cap a comprar.
La preposició cap a es redueix a la preposició simple cap quan, si no hi hagués la forma

cap, no escriuríem la preposició a:
Anàvem cap allà. (si no hi hagués cap, escriuríem “Anàvem allà”)
fins a / fins
Expressa direcció cap a un lloc o un temps i s’escriu davant de noms, adjectius,

numerals, articles i infinitius:
Fins al dia 12 teniu temps de presentar-vos-hi.
Anem fins a Manlleu.
Comptarem fins a deu.
La preposició fins a es redueix a la preposició simple fins quan, si no hi hagués la forma

fins, no escriuríem la preposició a, o bé davant que:
Fins avui tenim temps. (Avui encara tenim temps)
Fins que arribem a Manlleu no pararem.
Vindran fins aquí. (perquè diem “vindran aquí”)
Les frases en les quals hi ha la preposició composta des de demanen la preposició

composta fins a. També és paral·lel l’ús de les preposicions de... i a...
Viatjo des de Venècia fins a París.
Viatjo de Venècia a París.

És recomanable no combinar aquestes formes:

*Viatjo des de Venècia a París. (combinació no recomanable)
Viatjo de Venècia a París. (combinació recomanable)
Viatjo des de Venècia fins a París. (combinació recomanable)
com a / com
Les formes com a i com tenen significats diferents: com a equival a en quantitat de, en
concepte de; en canvi, com és equivalent a igual que.
Com a professional no puc admetre això.
Com a presidenta, declaro inaugurada la sessió.
És tan alt com en Pere. És tan blanc com la neu.
La preposició composta com a es redueix a com:

– davant de l’article determinat el, la, els, les
– davant de l’article indeterminat un, una, uns, unes
– davant els demostratius aquest, aquell...
Et considero com la millor professional.

Definim l’hepatitis com aquella malaltia que...
Va proposar-ho com una gran solució.
Me’l van presentar com el substitut de la Maria.
Amb tot, i d’acord amb la GLC podem fer servir també la forma com a.
Fins ara només era correcte:

Sempre diuen que treballen com esclaus.
Sempre diuen que treballen com a esclaus.
Recordeu la diferència entre l’ús comparatiu i l’ús conjuntiu:

És tan bo com el seu pare. (comparatiu)
Com que és tan tard, ens n’anem. (conjunció)

Suficiència GRAMÀTICA – Lèxic
1. El lèxic català
Intermedi 1. Lèxic 1. El lèxic català
Els recursos de què disposem els parlants d’una llengua per formar-ne i ampliar- ne el
cabal lèxic són molt diversos, i sovint els apliquem sense ser-ne conscients. Alguns dels
més importants podrien ser:
heretar d’una altra llengua (en el cas del català, del llatí vulgar)
incorporar lèxic (cultismes) a partir d’una llengua considerada de
cultura (el llatí clàssic)
incorporacions diacròniques (històriques)
incorporar lèxic adaptacions
d’altres llengües incorporacions
adopcions
sincròniques (actuals)
barbarismes
donar a una paraula una categoria gramatical diferent: habilitació
(vegeu la unitat 2 de lèxic)
derivar paraules amb sufixos i prefixos
fer paraules compostes de dues o més paraules existents
La majoria del lèxic català prové del llatí vulgar, el llatí que parlava el poble, en certs
aspectes diferent del llatí literari. Així, de MATER tenim mare, de DORMIRE tenim dormir,
etc.
També es recorre al llatí en determinats mots d’origen culte (en aquests casos es
recorre al llatí clàssic o literari). Així, per exemple, del llatí CATHEDRA tenim el mot
habitual cadira i el cultisme càtedra.
La incorporació de mots d’altres llengües és un recurs molt habitual. Ho ha estat també

històricament, de manera que hi ha hagut incorporacions de totes les llengües que han
estat en contacte amb el català (són incorporacions diacròniques). Exemples:
sintagma (del grec), safata (de l’àrab), guerra (de les llengües germàniques), ambaixada
(de l’occità), etc.

A part d’aquestes incorporacions històriques, avui també s’incorporen a la llengua una

bona colla de mots provinents d’altres llengües, normalment per designar conceptes
nous (incorporacions sincròniques). Quan s’incorpora a la llengua una paraula
estrangera es poden donar dues situacions:
 que s’adapti la paraula a la grafia o a la fonètica catalana (màrqueting;

burocràcia, tresillo...);
 que s’adopti la paraula tal com s’escriu en la llengua original (whisky,

croissant...).
Quan es considera que la incorporació d’un mot d’una llengua estrangera no és

necessària (perquè ja hi ha algun mot tradicional català per designar el concepte) es
parla de barbarisme. Per exemple: *bueno (en lloc de d’acord o de bé), *almeja (en lloc
de cloïssa), etc.
Entre els recursos de què disposa una llengua per formar paraules noves sense
recórrer a les llengües veïnes podem destacar l’habilitació, la derivació i la
composició (vegeu la unitat 2 de lèxic, que dediquem específicament a aquests tres
recursos).
Els elements lingüístics d’una altra llengua que s’han incorporat i adaptat al català són
anomenats manlleus o préstecs, de manera genèrica. Però, a part d’aquest nom
genèric, segons la llengua d’origen els donem un nom específic: hel·lenismes (del grec
clàssic), llatinismes, basquismes, germanismes (de les llengües germàniques o de
l’alemany), arabismes (de l’àrab), mossarabismes (dels dialectes mossàrabs),
occitanismes, castellanismes, gal·licismes (del francès), anglicismes, italianismes, etc.
La llengua es transforma imperceptiblement i molt lentament. Una forma lingüística

que s’hagi incorporat fa cent anys a la llengua es pot considerar encara una forma
“jove”, “poc tradicional”. Per això no ens ha de sorprendre que el diccionari normatiu
no reculli formes lingüístiques actuals molt usuals (sostenibilitat, trekking...): hauran de
passar uns quants anys perquè se’n pugui valorar la necessitat, la vigència d’ús real,
etc. Mentre això no passa, però, aquests termes es recullen en diccionaris
especialitzats o terminològics no normatius.

Un diccionari normatiu —en el cas del català, el Diccionari de la llengua catalana, de

l’Institut d’Estudis Catalans (en línia a http://dlc.iec.cat)— pretén recollir el lèxic
consolidat. Això vol dir que si hi trobem un mot, el podem considerar normal i
característic de la llengua, i usar-lo allà on el context el demani. Però també vol dir que
hi ha un bon nombre de formes lingüístiques que el diccionari no recull (perquè no
s’han considerat prou usuals, perquè són mots estrangers per als quals ja hi ha
equivalència catalana, perquè són massa recents, etc.). Si volem, podem usar una
d’aquestes formes que el diccionari no recull, però ens convé estar molt convençuts de
la necessitat del terme, de l’adequació al context (to, registre), de la inexistència d’un
equivalent més habitual, etc.
Tot i que les llengües evolucionen, hi ha també una tendència ben natural a intentar
protegir-les d’un excés d’incorporacions (lèxiques, però sobretot sintàctiques i
fonètiques) que en poden arribar a desvirtuar la fesomia característica. En el cas del
català, una llengua envoltada de llengües més poderoses demogràficament, aquest
esforç pren més relleu. Per això es recomana una prudència especial en el moment
d’admetre formes d’altres llengües, i s’insisteix en la necessitat de conservar l’ús dels
mots més habituals (genuïns). Les incorporacions necessàries de l’àmbit tècnic o
científic necessiten una fixació formal. L’organisme que s’encarrega d’aquesta fixació
en el cas del català és el Termcat, Centre de Terminologia: mitjançant el servei de
consultes (adreça electrònica: informacio@termcat.cat) i els altres serveis de què disposa
difon la terminologia normalitzada.

2. Derivació, composició i habilitació

Intermedi 2. Lèxic. Derivació, composició i habilitació
A part de la incorporació de formes lingüístiques d’altres llengües, cada llengua té uns

recursos propis que permeten ampliar-ne el cabal lèxic.
noi > noiet

formació de mots nous a
groc > grogor
derivació partir d’un radical o d’un mot
cansar > cansament
afegint-hi sufixos o prefixos
illa > illenc
formació de mots nous a partir fil + ferro: filferro
composició de la unió de dos o més catalano + argentí: catalanoargentí
radicals o mots cara + girat: caragirat
rosa (nom) > rosa (adj.)
adquisició d’una nova
habilitació dinar (verb) > dinar (nom)
categoria gramatical
mirador (adj.) > mirador (nom)
El procés de derivació més habitual és l’adjunció d’un sufix a un radical o a un mot de

la llengua.
Hi ha determinats sufixos que tenen una càrrega semàntica, és a dir, que incorporen
un significat concret a la forma que acompanyen. Així, hi ha sufixos que indiquen una
idea de petitesa (diminutius) com -et o -ó (cotxet, carreró); sufixos que indiquen una
idea de grandària (augmentatius) com ara -às o -ot (xicotàs, vestidot); sufixos que
indiquen l’establiment on es fa una activitat com -eria (fusteria, sabateria), etc. Aquesta
incorporació de significat ens permet inventar paraules noves i que la resta dels
parlants interpretin ràpidament a què ens referim (si algú s’inventés la forma
“disccompacteria” podríem deduir que parla d’un lloc on venen discos compactes).

A continuació hi ha una llista amb els sufixos més freqüents, que permeten formar
noms, adjectius i verbs:
noms
-et, -eta: noiet, noieta -atge: fullatge
derivats de -ol, -ola: fillol, fillola -eria: fusteria, ferreria
substantius -ó, -ona: carreró, pepona -isme: liberalisme
-er, -era: caixer, caixera -ada: gentada
derivats -or: grogor -itud: esclavitud
d’adjectius -ia: alegria -tat, -dat: crueltat, bondat
derivats de -ció: aprovació -dor, -dora: mocador, rentadora
verbs -ment: cansament -alla: troballa
adjectius
-er, -era: brasiler, brasilera -ut, -uda: cabut, cabuda
derivats de
-í, -ina: alacantí, alacantina -enc, -enca: castellonenc, illenca
substantius
-à, -ana: ciutadà, ciutadana -ès, -esa: japonès, japonesa
derivats -ós, -osa: grogós, grogosa -et, -eta: nuet, nueta
d’adjectius -ot, -ota: lletjot, lletjota -íssim, -íssima: negríssim
derivats de -ós, -osa: abundós, abundosa -dor, -dora: menjador, menjadora
verbs -tori, -tòria: giratori, giratòria -ble: amable
verbs
derivats de -ar, -ir: arrelar, penedir -ejar: senyorejar
substantius -ificar: exemplificar -itzar: martiritzar
derivats -ar, -ir: indignar, emblanquir -itzar: modernitzar
d’adjectius -ificar: fortificar -ejar: netejar
També és freqüent l’adjunció de prefixos, com ara pre- (preescolar, preromàntic), vice-
(viceministra, vicerector), plus- (plusvàlua, plusmarca), sots- (sotspresident, sotsintendent),
etc.
Com en el cas dels sufixos, els prefixos que incorporen un valor semàntic: el prefix in-
denota negació (inatacable, innegable), el prefix des- denota la idea contrària (desafectat,
desabrigat), ex- indica que algú era i ja no és tal cosa (exalcalde, expresidenta), etc.
Les paraules amb prefix no porten mai guionet, excepte els substantius que es formen
amb el prefix no-: la no-violència, però persona no catalanoparlant.

Finalment, l’habilitació consisteix a donar a un mot determinat una categoria

gramatical diferent de la que tenia, sense afegir-li cap sufix o prefix. Per exemple: del
substantiu rosa en fem un adjectiu: “una camisa de color rosa”; del verb esmorzar en
fem un substantiu: “quin esmorzar més abundant”; etc.
Un tipus de formació força recent és el de les paraules creades a partir d’una forma
abreujada: així, de la forma RADAR, corresponent a radio detecting and ranging, s’ha
passat a la paraula de la llengua radar; de SIDA, corresponent a Síndrome
d’Immunodeficiència adquirida, s’ha passat a la paraula de la llengua sida, etc. Altres
mots que s’han format d’una manera semblant són làser, mòdem, vip, pime, etc. (els
dos últims exemples no els recull el diccionari normatiu i, per tant, en textos formals
és convenient escriure’ls en majúscules, com a sigles).
Intermedi 3. Lèxic. Derivació, composició i habilitació
Un altre procés comú de què disposa el català per formar paraules és la composició.
La majoria de les paraules compostes s’escriu com un sol mot (compravenda,
blaugrana, sordmut, pocavergonya, maldecap, grecoromà, politicosocial, etc.), però
posem un guionet per separar els dos formants del compost en els casos següents:
 en els numerals (vint-i-quatre, tres-cents cinquantè, etc.);

 en els compostos formats per dos mots catalans, quan el primer formant
acaba amb vocal i el segon comença amb r, s o x (para-sol, compta-
revolucions, para-xocs);
 en els compostos en què apareix el nom d’un punt cardinal (nord-oest, sud-
africà);
 en els compostos formats amb una voluntat expressiva o repetitiva (nyigo-
nyigo, poti-poti, ping-pong).

Suficiència 2. Lèxic. Derivació, composició i habilitació
Així mateix, també escrivim guionet en les paraules compostes en els casos següents:
 quan convé evitar possibles lectures errònies (pit-roig, Bell-lloc);
 quan el primer element del compost és una paraula
amb accent gràfic (mà-llarg, pèl-roig);
 els compostos adeu-siau, abans-d’ahir i cul-de-sac.
També hi ha compostos formats amb elements d’altres llengües, bàsicament, del grec
i del llatí, que són molt comuns i habituals en certs àmbits científics i tècnics:
cumulonimbus, cuneïforme, inoesclerosi, higròmetre, oftalmoscòpia, etc. Aquests
compostos no s’escriuen mai amb guionet.

3. Sinonímia i antonímia
Intermedi 2. Lèxic 3. Sinonímia i antonímia
relació que s’estableix entre dos reunió  trobada

sinonímia mots o expressions que menystenir  menysprear
comparteixen un significat comú gel  glaç
relació que s’estableix entre dos mots gran < > petit
antonímia o expressions que denoten un dret < > estirat
significat oposat viu < > mort
Llevat dels sinònims dialectals —escombra = granera, diners = doblers, sortida = eixida,
etc.—, en molt pocs casos es pot considerar que dues paraules són totalment
sinònimes. Normalment, cada paraula té un matís que la pot fer més adequada que
una altra en un determinat context. Així, es poden considerar sinònims got i vas, però
a ningú se li acudirà parlar de “els gots sanguinis”. Per tant, convé ser prudents en l’ús
dels mots, evitar l’ús de paraules jòquer com cosa, fer, etc., ser tan precisos com sigui
possible en la tria lèxica i buscar sempre l’adequació al missatge. Cal mantenir una
formalitat adequada i evitar paraules poc formals amb significats difusos, com l’ús de
dallonses, o el verb fotre.
També entre les formes antònimes és francament difícil trobar un mot el significat
del qual sigui exactament i en qualsevol context el contrari del d’un altre. Així, fi i
gruixut es poden considerar antònims, però el contrari de “és un noi molt fi” no és “és
un noi molt gruixut”.
Suficiència 2. Lèxic 3. Sinonímia i antonímia
Una altra característica que tenen les paraules és la polisèmia, que es produeix quan
tenen més d’un significat, com passa amb paraules com boca (d’una persona, del metro,
del port), banc (seient, d’estalvis), ull (d’una persona, d’una agulla, de l’escala), ulleres
(instrument òptic, taques sota els ulls, pastís).

4. Locucions i frases fetes

Suficiència 1. Lèxic 1. Locucions i frases fetes
Les locucions i les frases fetes són expressions estereotipades que no admeten gaire
variació i que tenen un significat que no correspon al significat recte dels seus
components. Així, quan diem “aquell xicot ha perdut el cap per la Carme”, evidentment
no volem dir que ha perdut la part superior del cos, sinó que està enamorat, que es
comporta de manera estranya per l’enamorament, o una cosa per l’estil.
Les frases fetes són fruit de la saviesa popular, i reflecteixen el caràcter, els costums,
la història d’un poble. Sovint fan referència a realitats que amb el pas del temps han
anat perdent vigència, i així és fàcil veure-hi moltes referències a la vida de pagès, al
paper que tradicionalment es donava a cada membre de la família, etc.
Les frases fetes són molt sovint intraduïbles, perquè juguen amb el doble sentit i amb
la ironia. El missatge que transmeten és molt eficaç, i això explica el fet que actualment
un dels camps en què es manté força viu l’ús de les locucions i de les frases fetes és el
de la publicitat, on sempre es busca l’impacte.
frase feta significat

acabar la corda callar; perdre la paciència
aixafar la guitarra estroncar els plans d’algú
aixecar la camisa enganyar
altra feina hi ha desentendre’s del que no interessa
amb tots els ets i uts amb detall
anar a la deriva no tenir futur; anar desorientat o desorientada
anar a pams explicar d’una manera ordenada i clara, pas a pas
anar a tota brida anar amb rapidesa
anar amb compte fixar-se; parar atenció
anar amb mitges tintes ser ambigu o ambigua
anar cua dreta mostrar alegria i satisfacció
anar de bòlit tenir més feina de la que es pot fer
anar fora de camí anar equivocat o equivocada
anar lluny d’osques anar equivocat o equivocada
anar peix no ser entès o entesa en una matèria
anar-se’n a can Pistraus perdre’s


anar-se’n al diable perdre’s; fer-se malbé
anar-se’n en fum perdre sense haver obtingut resultats
ara hi corro me’n desentenc
arribar i moldre aconseguir amb rapidesa una fita
arronsar les espatlles desentendre’s; mostrar desconeixement
baixar del cel no estar al cas
beure’s l’enteniment tenir poc seny
buidar el pap retreure o dir el que es té ganes de dir
calçar pocs punts ser ignorant
cantar victòria celebrar el triomf, sovint abans d’hora
clavar un juli donar una bufetada
com ara plouen figues no creure’s una cosa
comptar les bigues estar distret -a
cremar-se les celles posar-hi tot l’esforç
deixar garratibat sorprendre
deixar amb un pam de nas riure’s de les expectatives d’algú
demà m’afaitaràs no m’ho crec
donar gat per llebre enganyar
dormir a la palla ignorar un fet, no adonar-se’n
en un tres i no res molt de pressa
ensenyar les dents amenaçar
estar a la lluna estar distret o distreta
estar a la que salta ser susceptible; estar nerviós o nerviosa
estar al cel de les osques estar distret -a
estar tocat del bolet no tenir gaire seny
estirar les orelles renyar
fer beure a galet enganyar
fer com si res dissimular
fer divendres dejunar
fer el paper de met desentendre’s
fer el sord no escoltar el que no interessa
fer festa grossa celebrar
fer festa sentir alegria i satisfacció
fer l’angelot desentendre’s
fer l’orni desentendre’s
fer l’ull viu intentar ser més llest -a que els altres
fer orelles de marxant desentendre’s


fer sortir del mapa apallissar; fer fora algú
fer un bunyol equivocar-se; fer una cosa poc polida
fer un cap nou apallissar
fer un cop de cap decidir-se; arriscar-se
fer un nyap equivocar-se
fer un pa com unes hòsties no fer negoci
fer un salt el cor rebre una sorpresa
fer un ull de vellut apallissar
fer una cara nova apallissar
fer una planxa equivocar-se
fer uns ulls com unes taronges mostrar-se sorprès o sorpresa
fer-se’n creus sorprendre’s; no entendre el que passa
ficar l’olla xica dins la grossa celebrar
ficar-hi el nas tafanejar
ficar-se de peus a la galleda equivocar-se
ficar-se en bucs equivocar-se
ficar-se algú a la butxaca convèncer
fugir de fam i de feina desentendre’s
perdre la carta de navegar anar desorientat o desorientada
jugar una mala partida enganyar
llançar les campanes al vol celebrar abans d’hora
llaurar dret portar-se bé
mamar-se el dit no adonar-se del que passa
matar el vedell gras celebrar
estar més content que unes pasqües mostrar alegria i satisfacció
mossegar-se la llengua no dir el que es té ganes de dir
nedar entre dues aigües ser hipòcrita; no comprometre’s
no cabre una cosa a la barretina no poder entendre una cosa
no estar per brocs no voler perdre el temps
fer l’orni desentendre’s
fer l’ull viu intentar ser més llest -a que els altres
no estar per orgues no voler perdre el temps
no piular no parlar gens ni mica
no saber ni la a ser ignorant
no saber on es té la cara anar desorientat o desorientada
no ser ni carn ni peix mostrar ambigüitat o indefinició
no ser-hi tot ser una mica boig o boja


no tenir de què fer estelles ser pobre o pobra
no tenir dos dits de front obrar de manera poc assenyada
no tenir sang a les venes no indignar-se per res
no tenir un clau ser pobre o pobra
no tocar de peus a terra ser un somiador o una somiadora
no tocar pilota no encertar-ne ni una
no valer un clau no tenir cap valor
no veure-hi més enllà del nas tenir poca capacitat d’anàlisi
ofegar-se en un got d’aigua deixar-se atabalar per no-res
passar l’arada davant dels bous fer les coses sense seguir l’ordre lògic
passar-la magra passar-ho malament
pensar amb els peus no tenir seny
perdre bous i esquelles quedar-se sense res
perdre el cap actuar sense seny
perdre el fil distreure’s
perdre el quest anar desorientat o desorientada
perdre el senderi tenir poc seny
perdre el seny actuar de manera imprudent
perdre l’oremus actuar sense seny
peti qui peti fer alguna cosa malgrat les conseqüències
picar ferro fred ser inútil
pintar la cigonya fer creure el que no és
posar els dits a la boca obligar algú a parlar
posar els punts sobre les is deixar les coses clares
posar fil a l’agulla anar per feina
posar-hi el coll posar-hi tot l’esforç
posar-s’hi amb quatre salts aconseguir una cosa amb rapidesa
posar-se les mans al cap sorprendre’s; desesperar-se
prendre el pèl a algú enganyar algú
prometre la lluna en un cove prometre l’impossible
pujar la mosca al nas perdre la paciència; irritar-se
rebre un fart de llenya ser apallissat
rentar-se’n les mans desentendre’s d’un assumpte
saber fer totes les cares ser hipòcrita
sembrar a l’arena fer una cosa inútil
sentir ploure fer-se el despistat o la despistada
sentir-se al setè cel sentir-se molt a gust


ser coix del front no tenir gaire seny
ser curt de gambals no tenir gaire seny
ser més trempat que un gínjol ser molt eixerit o eixerida
ser de cotó fluix ser molt feble o delicat o delicada
ser de la pell de Satanàs ser malvat o malvada
ser del que no hi ha tenir dolenteria o entremaliadura
ser predicador en el desert parlar sense que ningú en faci cas
ser tot orelles escoltar amb molta atenció
ser un baliga-balaga no tenir formalitat en res
ser un cap de carbassa ser ignorant
ser un tros de pa beneït tenir molta bondat
ser un zero a l’esquerra no comptar per a res
ser una ànima de càntir tenir poc enteniment
ser una llengua d’escurçó malparlar amb traïdoria
tenir el cap ple de pardals actuar amb poca maduresa
tenir estómac ser capaç de tot
tenir la mà foradada malbaratar els diners
tenir llana al clatell ser fàcil d’enganyar
tenir mala peça al teler tenir un problema de difícil solució
tenir un cervell de pardal tenir poc seny
posar-hi el coll posar-hi tot l’esforç
tenir-hi la mà trencada saber fer una cosa amb molta traça
tirar la pedra i amagar la mà causar un dany i amagar-ho
treure els drapets al sol criticar
treure’n el suc saber treure la substància d’una cosa
trobar-se com el peix a l’aigua estar a gust
vendre garses per perdius enganyar
venir d’Arbeca no estar al corrent del que passa
voler fer entrar el clau per la cabota voler tenir raó de totes maneres
voler tocar el cel amb la mà voler fer una cosa impossible

Català - Nivell Suficiència

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Català - Nivell Suficiència

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

GRAMÀTICA

A l’índex hi ha indicat a quin curs es treballa cadascun dels temes.

Aquest material és lliure de drets.

versió de febrer de 2021

ÍNDEX DELS CONTINGUTS GRAMATICALS

1. L’alfabet (I1) .............................................................................................................................. 1

2. Les vocals (I1) ........................................................................................................................... 3

3. Les consonants (I1) ................................................................................................................. 5

4. Les síl·labes (I1, S1) ................................................................................................................. 6

5. La separació de síl·labes, diftongs i hiats (I2) ................................................................... 8

6. La vocal neutra (I3, S1) ......................................................................................................... 12

7. La o àtona (I3, S1) .................................................................................................................. 15

8. L’accentuació gràfica (I1, S1) ............................................................................................... 19

9. Els accents diacrítics (I1, S1) ................................................................................................ 23

10. La dièresi (I2, I3, S1) ............................................................................................................ 25

11. L’apostrofació i les contraccions (I1, S1) ........................................................................ 28

12. Les esses: s, ss, c, ç, z (I1, S2) ............................................................................................. 31

13. Les oclusives: p/b, t/d, c/g (I2, S3) ..................................................................................... 35

14. La b i la v (I1, S2) .................................................................................................................. 38

15. La m i la n (I2, S3) ................................................................................................................. 41

16. La h (I3) .................................................................................................................................. 43

17. La ela geminada, l·l (I3, S3) ................................................................................................ 46

18. La r i la rr (I2, S2) .................................................................................................................. 49

19. La g i la j (I3, S3) ................................................................................................................... 52

20. La tx i la ig (I3) ...................................................................................................................... 53

21. La ix i la x (I3, S2) .................................................................................................................. 54

22. Sons en contacte (S1, S3) ................................................................................................... 56

Consorci per a la Normalització Lingüística ii

1. L’article (I1, S1) ................................................................................................................... 61

2. El gènere de substantius i adjectius (I1, I3, S1) ........................................................... 64

3. El nombre de substantius i adjectius (I1, I3, S1) ......................................................... 70

4. Els adjectius demostratius (I1) ....................................................................................... 74

5. Els possessius (I1, S2) ....................................................................................................... 76

6. Els numerals (I1) ................................................................................................................ 78

7. Els quantitatius i els indefinits (I2, S2) ........................................................................... 81

8. Els interrogatius (I2) .......................................................................................................... 86

9. L’oració simple i l’oració composta (I1, I2, I3, S1) ........................................................ 87

10. Les oracions subordinades (S2, S3) ............................................................................. 93

11. El subjecte (I1) .................................................................................................................. 97

12. Els verbs (I1, I3, S1) .......................................................................................................... 99

13. Els temps verbals (I1) .................................................................................................. 104

15. L’ús dels temps verbals (S3) ....................................................................................... 112

16. Les perífrasis verbals (I1, I2, S1) ................................................................................ 114

17. Els verbs de la 1a conjugació (I1) .............................................................................. 117

18. Els verbs de la 2a conjugació (I2) .............................................................................. 120

19. Els verbs de la 3a conjugació (I2) .............................................................................. 126

21. Els verbs ser i estar (S1) ............................................................................................... 139

22. L’atribut i el complement predicatiu (I3) ................................................................. 141

Consorci per a la Normalització Lingüística iii

23. El complement directe (I2) ........................................................................................ 144

24. El complement indirecte (I2) .................................................................................... 146

25. El complement preposicional (I3, S3) ..................................................................... 147

26. El complement circumstancial (I2, I3) ..................................................................... 150

27. El complement del nom (I2) ..................................................................................... 152

28. Els pronoms personals forts (I1) .............................................................................. 153

29. Els pronoms febles (I2, I3) .......................................................................................... 155

30. La combinació de pronoms (S3) .............................................................................. 160

31. Els pronoms relatius (I3, S2) ..................................................................................... 162

32. Els adverbis (I1, I3, S2) ................................................................................................ 166

33. Les conjuncions (I3, S1, S3) ........................................................................................ 174

1. El lèxic català (I1) ........................................................................................................... 188

2. Derivació, composició, habilitació (I2, I3, S2) ........................................................... 191

3. Sinonímia i antonímia (I2, S2) ..................................................................................... 195