Aquestes regnes noves germànics, noves unitats politics dins de

l’antic territori de l’imperi romà, són producte de la fusió de les

aristocràcies locals romanes, dels invasors germànics i de l’Església
creant pactes inicials, i més endavant configuren petits estats, menys
forts que l’Imperi, però, també amb menys carregues fiscals. Els
germànics d’una cultura menys desenvolupada, adoptaren el cristianisme
com religió i el llatí com llengua.
La diferència de cultura i de civilització entre els germànics i l’Imperi
romà és molt notable. El seu contacte va produir l’assimilació pels
germans de molts costums i institucions romans, per van conservar altres
lleis i costums propis de les seues antigues tradicions, formant la cultura
que es va desenvolupar a l’Europa medieval, i que és la base de l’actual
civilització occidental.

En la religió es va produir una fusió dels elements germànics i

romans: alguns ja havien estat cristianitzats al segle IV, i altres
continuaven amb les religions nòrdiques tradicionals. El ritual funerari
més estès era la cremació, substituïda per la inhumació (enterrament) a
mesura que es va produir la cristianització.
La conversió al catolicisme de sueus, visigots i francs al segle VI va a
ser clau en la formació dels regnes germànics. Cap al segle XI tots els
pobles germànics, fins els escandinaus, ja eren cristians llatins.

Les llengües germàniques es van convertir en dominants al llarg de

les fronteres romanes però a la resta de les províncies occidentals els
germànics van adoptar el llatí, que s’estava transformant en les diferents
llengües romanços. Els germànics parlaven varietats diferents derivades
del protogermànic, per s’entenien entre ells.
No tenien alfabet (el rúnic dels escandinaus eren només paraules
soltes es feia servir per a fins religiosos). Le bisbe Ulfilas va desenvolupar
“l’alfabet ulfilà” (precedent del posterior “alfabet gòtic”) per a traduir la
Bíblia del grec.
Actualment, les llengües germàniques es parlen en gran part del
món, representades principalment per l’anglès, l’alemany, el neerlandès,
el afrikaans i les llengües escandinaves.

L’economia es va basar gairebé en exclusiva en l’agricultura i la

ramaderia. El comerç pràcticament va desaparèixer. La terra era
treballada sobretot per colons que a poc a poc van anar depenent dels
senyors o cabdills que governaven les terres. Tenia poques manifestacions
artístiques i molt relacionades amb aquestes activitats.
Van tenir autosuficiència econòmica, és a dir, a produir tot el que els
seus habitants necessitaven. Les ciutats van perdre gran part de la seua
població, en ser abandonades pels grups dirigents, els artesans i els
comerciants.
 L'arquitectura germànica fins a finals del segle VIII destaca en dos
pobles en estar més romanitzats: ostrogots a la península itàlica i visigots
a Hispania. Les seues construccions, tenen una forta influència de l'antic
Imperi Romà i alguns han arribat fins a nosaltres gràcies a ells. És una
arquitectura molt més austera i lligada al religiós.

Els pobles germans van entrar a l'Imperi romà l'any 406, i van
arribar a la península ibèrica al 409. Aquests pobles eren els sueus, els
vàndals i els alans. L'exèrcit romà no els podia fer front, per la qual cosa
van signar un tractat amb els visigots, els quals havien de sotmetre els
altres pobles germans a canvi del seu assentament en alguns territoris
hispans. Els visigots van expulsar d'Hispània els vàndals i els alans però
els sueus van resistir i van formar un regne a la zona nord-oest de la
Península.
Després de la caiguda de Roma, l'any 476, els visigots van formar un
regne amb capital a Tolosa, l'actual Toulouse francesa, que es va estendre
per part de la Galia i d'Hispania. Després de ser derrotats pels francs
l'any 507, els visigots van abandonar gairebé tota la Galia i van formar un
regne a Hispania, que controlava gairebé tots els territoris de la península
ibèrica.

Eren pobles dedicats principalment a la ramaderia i a la guerra com

a forma de vida. Vivien en llogarets (pobles de pocs habitants) temporals,
ja que sovint es desplaçaven a la recerca de nous camps de cultiu i de
pastures per als seus ramats. Construïen cabanes senzilles que els
servien de casa. D'això se'n diu seminomadisme. Per aquest motiu no hi
havia grans edificacions o monuments en els seus poblats.

Els pobles germànics no formaven el que podríem anomenar

pròpiament un Estat. La seva organització políticosocial s'assembla més a
una organització de caire tribal.
Hi havia una assemblea de guerrers de la qual formaven part els
líders de cada clan. Aquesta assemblea era la que escollia el rei o cap de
la tribu, el qual bàsicament tenia funcions militars i no era elegit de per
vida, sinó que era escollit per un temps, com per exemple, quan hi havia
una guerra.

La societat germànica s'organitzava en clans familiars. Un clan és un conjunt de

famílies que estan emparentades entre elles i creuen que descendeixen d'un mateix
avantpassat. Podem distingir tres grups socials:

 La noblesa, que pensaven que descendien dels déus, i que formaven l'assemblea de
guerrers.

 Els homes lliures, que eren la majoria i podien dur armes i formar part de l'exèrcit.
Es dedicaven a l'agricultura, la ramaderia i la caça.
 Els esclaus, que sembla que no eren gaire nombrosos i provenien dels presoners de
guerra.