Examen mitologia:

Presentació: la mitologia grecollatina en el nostre entorn.

La dona de l'estàtua és Medusa i aquesta li ha tallat el cap a Perseu. Segons el mite va ser Perseu qui li va tallar el cap
a Medusa; però en el context de la imatge és pot veure que és actual ja que esta a Manhattan, Nova York. Des d’una
perspectiva més actual i de gènere és capgira el mite: va ser un home qui li va tallar el cap a una dona, i en aquesta
escultura de l’actualitat tenim a una dona que qui li ha tallat el cap al home (perspectiva de gènere en clau
feminista). En aquests últims anys la figura de Medusa s’ha utilitzat per representar a les víctimes d'abús sexual.

La imatge és una reinterpretació de la cultura clàssica (mitologia grega) a partir d’unes idees i conceptes que no
tenen res a veure amb els de l’antiguitat clàssica. Aquesta peça ens parla dels nostres problemes: en termes de
feminisme és un emblema i reivindicació del #MeToo.

Estem envoltats de mitologia, aquest és el nostre líquid amniòtic. En aquesta imatge on és veuen una sèrie de logos
comercials podem veure que molts es basen en la mitologia clàssica: Pandora o Hermes. La mitologia forma part del
patrimoni cultural europeu.

Un mite clàssic interpelar un esculptor contemporani (“Medusa with the Head of Perseus”) o un dibuixant de còmics
com per exemple la figura del centaure (Lois Lane) en els còmics de Super-Man. En l’antiguitat clàssica no hi ha
documentada l’existència del centaure-dona perque sempre tenen el torç masculí. Aquí veiem un nou gir de la
mitologia: com s’agafa un element clàssic i tradicional, i es reinterpreta. A més a més, el que nosaltres podem pensar
que és un fenomen modern del s. XX com les vinyetes dels còmics, en realitat tenen presencia als papirs del s. II a.C
(un dels primers treballs d'Hèracles lluitant contra un lleó).

També trobem la mitologia als contes infantils. Veiem a Ariadna amb el cabdell que dona a Teseu per a que es pugui
escapar del laberint. En aquestes versions infantils els aspectes escabrosos i obscens queden depurats (als nens no
se’ls pot explicar tot). Aquesta és un altre interpretació del mite que parteix de la idea que no val qualsevol cosa a
l’hora d’explicar els mites, sinó que s’han de depurar, netejar, higienitzar i racionalitzar per a no traumatitzar als
nens.

També hi ha mitologia a la literatura adolescent i en les adaptacions cinematogràfiques com les pel·lícules de Harry
Potter. En una entrevista Rowling qui és professora de clàssiques i coneix a la perfecció tota la tradició grecollatina, li
van preguntar:

J. Jensen: Saving Cedric’s body reminded me of the Hector Patroclus Achilles triangle in the Iliad.

J.K. Rowling: That’s where it came from. That really really really moved me when I read that when I was 19... I
was thinking of that when Harry saved Cedric’s body.

A la part on han assassinat a en Cedric esta basada en una escena de La Iliada on Patrocle mor i Aquil·les busca
venjança. Una altra manera de reinterpretar el mite és amb personatges que no tenen res a veure amb la mitologia
grega, a partir de la utilització d’una escena mítica com ho és la de La Iliada per donar-li una dimensió
(reinterpretació) nova al mite clàssic.
Veiem mitologia a jocs com el MineCraft; personatges de l’Olimp. Això ocupa múltiples espais de la cultura popular.
També és veu la mitologia a equips de futbol com l’Ajax.

La mitologia no només ha fecundat la imaginació dels dibuixants de còmics o dels directors de cinema... Sinó que
“l’alta cultura” ha utilitzat el mite per les seves reflexions pel desenvolupament científic de diferents branques del
coneixement. De manera molt especial en el s. XX, grans escoles teòriques com l’estructuralisme han utilitzat els
mites antics. L’antropòleg Levi-Strauss pare del estructuralisme va utilitzar per demostrar la seva teoria d'anàlisi
sobre el mite, va fer servir el mite d’Edip (explicació de com s’analitza estructuralment un mite) tot i no ser professor
de clàssiques ja que coneixia molt bé la mitologia grega. Un altre gran intèrpret del s. XX que ha utilitzat els mites
grecs és Freud amb “La interpretació dels Somnis” on també utilitza el mite d’Edip per justificar la seva teoria
psicoanalítica.

El mite en el s. XX-XXI és un patrimoni cultural que s’ha utilitzat en àmbits completament diferents: des de la cultura
popular de masses (Superman) fins a les teories científiques més sofisticades del s. XX (Levi-Strauss).

Luciano Garbati “Medusa with the Head of Perseus” (2008). És una reinterpretació invertida que des d’una
perspectiva de genère és veu com Medusa és la que li talla el cap a Perseu (clau feminista). Un dels models de
Garbati és una esculptura de Cellini feta de bronze durant el Renaixement (1545-1554) que reprodueix el mite de
Perseu decapitant a Medusa.

0. En la reinterpretació dels mites no utilitzem necessàriament com a model una font clàssica, sinó que és pot
fer servir una font intermediària com una peça del s. XVI.
1. A l’hora de reinterpretar els mites, aquesta reinterpretació del mite ens parla de les inquietuds
contemporànies. Ens parla del nostre propi món. L’escultura de Garbati s’ha reutilitzat per defensar en
perspectiva de gènere un nou posicionament davant de l’agressió masculina.
2. En una reinterpretació del mite aquesta manera d’interpretar-lo no pot calcular mai quins poden ser els
efectes d’aquella peça perquè la interpretació que es pot fer va més enllà de la seva pròpia. D’entrada
podem dir que és una víctima que es converteix en l’agressora i inverteix l’agressió: dona és la que li talla el
cap.
a. És una interpretació que continua alimentant el patriarcat i l’eurocentrisme.
b. El mite no és de ningú i les reinterpretacions que fem és poden capgirar.
c. El mite esta sotmès constantment a reinterpretacions.

La producció de la mitologia continua fertilitzant la imaginació dels artistes, escriptors, poetes, dissenyadors.

Del cap diàfan del pare

et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
– esdevinguda monstre –
la nuesa cegada.

Maria Mercè Marçal

Atenea neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empassat Metis, divinitat del seu poder (“La nostra cultura
s’assenta sobre un matricidi original...” ha afirmat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany
part invertit – normalment, és l’home qui neix de la dona i no al contrari –, Atenea en surt completament vestida i
armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora:
literàriament filla del Pare, de la Seva llei i de la Seva cultura – el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en
tot cas, ha deglutit i ha utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha
genealogia femenina de la cultura (Maria Mercè Marçal)

La poeta Maria Mercè Marçal utilitza els mites clàssics en la seva poètica essent un element essencial. Aquí utilitza
un mite que esta relacionat amb la Medusa. Parla d’Atenea i el seu naixement, i en el seu escut porta la Medusa. La
interpretació en clau de gènere: es un naixement invertit perquè neix del pare Zeus. Els grecs manifesten una
obsessió amb el mascle embarassat. Atenea no neix nua, sinó armada, això l’autora ho compara amb la tasca de
l’escriptora. La cultura de la literatura és patriarcal i masclista i utilitza la força femenina i fent-la invisible. Reflexió
d’un mite clàssic que es converteix en la bandera d’emancipació de la dona. Escriu amb el propòsit de crear una
cultura d’arrel femenina.

Els autors antics utilitzaven els mites per al seu propòsit. Podem fer dir als mites el que volem nosaltres. El mite és
feia servir per justificar els seus actes i ideals d’algú (discurs contra algú).

Què és un mite? Assaig de definició.

Considerem un relat que tingui aquest esquema bàsic:

L’heroi surt de casa — es troba amb un oponent que li barra el pas — l’heroi venç en el combat que entaulen tots
dos — l’heroi arriba en un país devastat per un monstre; aquell que sigui capaç de destruir-lo, obtindrà la mà de la
princesa i pujarà al tron — el monstre es desfà d’aquells pretendents que no són capaços de solucionar
l’endevinalla que els planteja — el nostre protagonista resol l’endevinalla, el monstre mor — l’heroi obté el seu
premi.

Estructura bastant típica i recurrent en els mites la qual és molt recorrent i ens recorda a:

 La llegenda de Sant Jordi.

 El mite d’Edip rei.
 Don Quijote (paròdia d’aquest esquema) i literatura cavalleresca que beu de molts contes populars.
 El videojoc de Mario Bros. Els dissenyadors de videojocs apel·len a un vagatge cultural comú que tots tenim.
 Els mites de Atalanta; Ulisses; Perseu i Andròmeda.

El que tenim aquí és una estructura narrativa es pot aplicar a diferents tipus de relats orals que es transmeten
oralment abans de que es passin per escrit (llegenda, conte, mite, faula). Tots ells poden estar sotmesos d’acord amb
esquema bàsic.

Què és un mite? És pot distingir d’altres relats orals?

LA FAULA I ELS ANIMALS:

La faula és un relat protagonitzat per animals, i l’identifica la moralina (moral fàcil i immediata). Té una lliçó per la
vida pràctica.

Esopo, 84 Hsr.; Ch. 269: “El asno, el gallo y el león”: En un establo estaban un asno y un gallo. Y un león
hambriento, cuando vio al burro, entró y estaba a punto de devorarlo. Pero, ante el ruido, el gallo se puso a cantar
y el león, asustado, se dio a la fuga —pues dicen que los leones se espantan por el canto del gallo—. El burro,
envalentonado de si mismo creyendo que lo había asustado, salió en persecución del león. Entonces éste, cuando
estuvo lejos, se lo comió. Así, también algunos hombres, al ver humillarse a sus enemigos, se animan y, sin darse
cuenta, acaban siendo presa de aquéllos.

Es una espècie d’esquema. Té una lliçó que de seguida la interpretem. Moral fàcil i immediata.

EL MITE:

El mite presenta una sèrie de característiques més complexes del nostre món a l’hora d’interpretar-ho.

Escolios a Nicandro, Theriaca, 343-354: Los que recibieron el fuego denunciaron a Prometeo por haberlo robado y
habérselo entregado a los hombres como presente [...]. Dice que Zeus, alabándolos por esto, les dio el filtro del no
envejecimiento. Ellos tomaron el regalo y se lo llevaron en un asno. Éste, atormentado por la sed, llegó a una
fuente, que guardaba una serpiente y, pretendiendo la bebida, dio a cambio el filtro de la vejez. Por ello, todas las
serpientes cada año se rejuvenecen despojándose de la vejez, pero la serpiente guardiana de la fuente se quedó
con la sed, razón por la cual con sus dentelladas produce sed. El relato está en Sófocles, en Los necios.

Aquest text se'ns ha conservat d’una manera una mica complexa i accidentada, i de vegades no se entén ben bé a
que és refereix. El càstig que reben els humans al rebre el foc robat de Prometeu implica: una nova dieta alimentaria
que fins aleshores els humans eren vegetarians i no havien de coure la carn (utopia naturista collint fruits dels
arbres) i l’aparició de la dona ja que fins aquell moment els homes vivien sols. Resulta ser que alguns individus van
advertir a Zeus del robatori del foc, i el que va fer Zeus amb aquests homes que van denunciar aquest furt va ser
atorgar-li’s la joventut eterna. Aquests individus que ja donen prova de ser bastant estupids han agafat i han
col·locat el super tresor a coll d’un ase i aquesta que estava morta de set arriba a la font i intercanvia el filtre de
l’eterna joventut per l’aigua d’aquella font amb una serp (animal guardià). La serp fa un intercanvi desigual i
s’emporta el filtre de l’eterna joventut. Aquest relat serveix per explicar coses com: Perquè les serps muden de pell
(explicació de l’època perquè no se sabia la raó biològica). I també explica la mortalitat dels humans (reflexió
antropològica/teològica sobre la condició mortal dels humans). És a dir, que té un significat bastant profund.

-> Aquest text no és una faula. És una resum del text de Sófocles. La diferencia que hi ha entre els dos textos és la
moralina que invoca als homes. No té una moral ni ràpida ni fàcil.

- No és gens fàcil distingir un mite i una faula perquè tenen característiques més o menys semblants.
- El que identifica una faula és una lliçó moral senzilla.

LA LLEGENDA:

La llegenda és un relat amb un nucli històric original sobre el qual s’han anat incrustant elements fantàstics
convertint-ho en una ficció enorme.

En el cas de Sant Jordi aquest va existir entre el s. III-IV d.C.

El rei Marko Krajlevic (tradició eslava; heroi nacional serbi) va existir al segle XIV. Però al s. XVII, 300 anys més tard
tenim documentats uns poemes èpics que canten les gestes del seu rei nacional i ens expliquen que va néixer en uns
boscos fill d’una vila (fada) i que al créixer es va enfrontar a un monstre de tres caps al qual va guanyar. És a dir,
alguna cosa deu d’haver passat entre el s. XIV-XVI per a que aquest individu històric que va lluitar contra els otomans
en el s. XIV en un moment d’expansió des d’Orient del imperi otomà que arriba fins a les portes de Viena; trobant
una forta resistència a mans del gran heroi nacional Marko. Han hagut dos o tres segles per a que aquest individu
hagi acumulat al voltant de la seva biografia una sèrie d’elements fantàstics que són falsos. Aquest és un exemple
que fan servir els folkloristes i etnògrafs de tot el món per explicar com la memòria dels fets històrics en un context
oral tendeix a degradació i tendeix a omplir les lagunes de la memòria amb incrustacions fictícies. No només
oblidem, sinó que reconstruïm amb ficció.

En el cas dels grecs un mite o llegenda amb nucli històric és la Guerra de Troya. Sembla ser que per una vegada
filòlegs, historiadors i arqueòlegs més o menys tenen un consens al voltant del relat de La íliada que parla sobre una
sèrie d’episodis que tenen lloc a Troya. La Iliada és de caràcter llegendari i té dos arguments que defensen això:

- És un poema èpic i aquests sovint és basen en uns fets històrics rellevants per la comunitat sobre el qual
s’han anat afegint elements ficticis (el Cid o Roland).
o Tanmateix, hi ha contraexemples amb poemes èpics que no tenen un rerefons històric i són ficticis
com Gilgamesh (Babilònia) o el Kalevala (Islàndia).
- Sabem també que La Iliada esta basada en un fet històric per que la disciplina de l’arqueologia ens evidencia
que Troya va existir (descoberta per Schliemann). Abans del s. XIX tothom estava d’acord que La íliada era un
mite. Tanmateix, Schliemann a través del relat i les seves descripcions troba les restes d’una ciutat arrasada
de manera violenta pel foc i que dataven més o menys el 1200 a.C. (data que els antics grecs situaven la
destrucció de Troya, per lo que tot sembla encaixar). Troya esta situada molt prop del estret del Bòsfor a la
zona geo-estratègica del Mar Negre (control d’un espai enorme que dona accés a quasi tot el continent
euroasiàtic). La hipòtesi és que va haver una guerra per raons militars i econòmiques (control de recursos i
 comerç) entre la gent de la zona i els grecs que s’estaven expandint. La Iliada és una llegenda amb trets
històrics que queda emmascarada amb elements ficticis (indistingible d’un mite):
o L’origen de la guerra ja pel domini del territori i els seus recursos, sinó per recuperar la princesa
Helena que ha estat segrestada.
o Un príncep troià que ha estat el jutge d’una disputa entre unes divinitats: Quina de les tres és la més
guapa? El premi ha estat atorgat a Afrodita (error perquè això desencadenarà una sèrie de
problemes) i aquesta li promet que li concebria la mà de la dona més maca, però aquesta esta
casada.

EL CONTE:

El procés de racionalització, que és una manera de depuració i censura comença en un moment en el que el relat
oral és posa per escrit.

El conte (narració) té una estructura molt clara.

- L’estudi modern del conte i del folklore arranca al s. XX amb Vladimir Propp “Morfología del cuento”.
- Amb el seu estudi va detectar que els contes tenen escenes que es van repetint i que poden tenir diferents
personatges (canvia nom però no acció).
- Segons Propp un conte esta articulat a partir d’una sèrie de funcions limitades (31).
- A més a més, la successió sempre es idèntica. No pot ser que la funció 31 vingui abans de la 20.
- Dintre d’aquestes 31 funcions, se succeeixen de manera ordenada.
- Cap conte té 31 funcions, en tenen unes quantes.

Vladimir Propp, Morfología del cuento (Madrid, 19877) [orig. 1928]

[...] Lo que cambia, son los nombres (y al mismo tiempo los atributos) de los personajes; lo que no cambia son sus
acciones, o sus funciones. Se puede sacar la conclusión de que el cuento atribuye a menudo las mismas acciones a
personajes diferentes. Esto es lo que nos permite estudiar los cuentos a partir de las funciones de los personajes.
[...] El estudio demuestra que las funciones se repiten de una manera asombrosa. [...] Prosiguiendo estas
investigaciones se puede establecer que los personajes de los cuentos, por diferentes que sean, realizan a menudo
las mismas acciones. [...] En el estudio del cuento, la única pregunta importante es saber qué hacen los
personajes; quién hace algo y cómo lo hace son preguntas que sólo se plantean accesoriamente. [...] Las
observaciones presentadas pueden ser formuladas brevemente de la siguiente manera:

0. Los elementos constantes, permanentes, del cuento son las funciones de los personajes, sean cuales fueren
estos personajes y sea cual sea la manera en que cumplen esas funciones. Las funciones son las partes
constitutivas fundamentales del cuento.
1. El número de funciones que incluye el cuento maravilloso es limitado.
2. La sucesión de las funciones es siempre idéntica. Debemos observar que las leyes citadas conciernen sólo
al folklore. No constituyen una particularidad del cuento en cuanto tal. Los cuentos creados artificialmente
no están sometidos a ellas.
3. Todos los cuentos maravillosos pertenecen al mismo tipo en lo que concierne a su estructura.

Funcions de Propp.

1) Alejamiento. Uno de los miembros de la familia se aleja.

2) Prohibición. Recae una prohibición sobre el héroe.
3) Transgresión. La prohibición es transgredida.
4) Conocimiento. El antagonista entra en contacto con el héroe.
5) Información. El antagonista recibe información sobre la víctima.
6) Engaño. El antagonista engaña al héroe para apoderarse de él o de sus bienes.
7) Complicidad. La víctima es engañada y ayuda así a su agresor a su pesar.
8) Fechoría. El antagonista causa algún perjuicio a uno de los miembros de la familia.
9) Mediación. La fechoría es hecha pública, se le formula al héroe una petición u orden, se le permite o
se le obliga a marchar.
10) Aceptación. El héroe decide partir.
 11) Partida. El héroe se marcha.
12) Prueba. El donante somete al héroe a una prueba que le prepara para la recepción de una ayuda
mágica.
13) Reacción del héroe. El héroe supera o falla la prueba.
14) Regalo. El héroe recibe un objeto mágico.
15) Viaje. El héroe es conducido a otro reino, donde se halla el objeto de su búsqueda.
16) Lucha. El héroe y su antagonista se enfrentan en combate directo.
17) Marca. El héroe queda marcado.
18) Victoria. El héroe derrota al antagonista.
19) Enmienda. La fechoría inicial es reparada.
20) Regreso. El héroe vuelve a casa.
21) Persecución. El héroe es perseguido.
22) Socorro. El héroe es auxiliado.
23) Regreso de incógnito. El héroe regresa, a su casa o a otro reino, sin ser reconocido.
24) Fingimiento. Un falso héroe reivindica los logros que no le corresponden.
25) Tarea difícil. Se propone al héroe una difícil misión.
26) Cumplimiento. El héroe lleva a cabo la difícil misión.
27) Reconocimiento. El héroe es reconocido.
28) Desenmascaramiento. El falso queda en evidencia.
29) Transfiguración. El héroe recibe una nueva apariencia.
30) Castigo. El antagonista es castigado.
31) Boda. El héroe se casa y asciende al trono.

Aquí el que importa és l’estructura. Propp és un dels inspiradors de l’estructuralisme. La seva obra va passar
desapercebuda a l’entorn de l’Europa occidental durant molts anys, però aviat va traduir-se al anglès i a l’italià. Això
no només val pels contes russos, sinó per a totes les tradicions folklòriques. Des del punt de vista de l’estructura, el
mite i el conte no és poden separar (això ha quedat demostrat per els anàlisis dels filòlegs clàssics).

*El mite sovint és un relat d’“etiològic”- etia (causa en grec); un relat o mite etiològic explica les causes d’alguna cosa
del nostre entorn.

*Relats de Joan Amades.

Quina diferencia hi ha entre el mite i el conte?

“Hèracles tenia el cul pelut?” Ens semblaria més habitual plantejar-nos aquest tipus de preguntes o dubtes, o aquest
to seria més normal si ho apliquéssim a contes populars i infantils? I a mites?

Podem identificar característiques intrínseques i particulars del conte que no estiguin presents en el mite:

Els contes parlen de fets poc seriosos com episodis ridículs, mentre que els mite tenen una profunditat i són més
seriosos. La “Hèracles tenia el cul pelut?” ens obliga a repensar la idea de la seriositat dels contes.

Mite de Baubo: Demèter estava trista perquè li havien raptat a la seva filla Persèfone. En la recerca de la noia,
Demèter va a parar al palau de Eleusis on l’acullen molt hospitalàriament, però no canvia d’estat d’ànim. De cop
apareix una serventa de nom Baubo (masturbador/vulva) que per fer-la riure li fa acudits obscens, bromes pujades
de to, li ensenya els genitals, el cul... I la fa riure.
La rialla que provoca a la divinitat no té a res veure amb seriositat o falta d’aquesta, ni tampoc amb la religiositat o
no religiositat del mite. Un altre cosa és que nosaltres que som hereus d’una cultura impregnada del cristianisme on
la rialla ha estat condemnada hem assumit que aquesta no pot ser profundament religiosa, no hi ha manera de
venerar algú rient, pels grecs si. Els mites grecs no deixen de tenir profunditat religiosa pel fet de que facin riure.
Aquest mite de Demèter és un bon exemple perquè finalment acaba rient.

Mite d’Hèracles i els Cèrcops: Melampigos “cul negre” és un dels epítets que té Hèracles. Els Cèrcops són uns
individus antropomòrfics que es dediquen assaltar pels camins, són una espècie de bandolers. La seva mare des de
ben petits els advertia que havien de vigilar amb Hèracles (el del cul negre). Finalment ells tenen la mala sort
d’intentar enfrontar-se amb Hèracles, aquest els pega i els agafa als dos germans i els penja cap per avall de la punta
dels dos extrems d’una barra que es col·loca al clatell i se’ls emporta i com estan penjats cap per avall veuen el del
cul d’Hèracles que esta pelut i recorden a la seva mare i el que els deia.

Representació iconogràfica a les mètopes de Paestum i Selinut; àmfora de figures negres del s. VI a.C.

Això ens dona pistes per entendre que aquest argument que s’ha invocat de la seriositat del mite per oposició del
conte no és pot aplicar a la mitologia grega. Lo seriós i lo divertit potser no és el mateix per tothom, és una qüestió
de cultures.

L’estructura argumental que ens serveix pels contes i mites:

0. Els episodis que apareixen als contes poden aparèixer als mites.
1. Els contes no poden considerar-se més ridículs o menys seriosos que els mites.
2. Els noms dels personatges dels contes populars són explicatius (nomen parlans), és a dir els noms fan
referencia a la seva identitat. (Ventafocs/Èdip=peus inflats/Laios=camina tort/Làbdac=el coix; la falta de
psicomotricitat = associada a disfuncions sexuals). Tant el mite com el conte els noms poden significar coses.
Els noms de la mitologia grega no sempre però sovint tenen un significant.

El mite té una definició espacio-temporal, mentre que el conte no el té (vet aquí una vegada): ens trobem que hi ha
mites que no sabem com van passar.

Tots hem intentat situar el viatge d’Ulisses (Ítaca). Trobem contraexemples en la mitologia grega que ens obliguen a
postular que de vegades els mites tampoc tenen una localització en l’espai temps. Aquest indicador, aquesta
possible particularitat, el mite te una vinculació espacio-temporal, però si mirem el conte veiem que tampoc acaba
de funcionar.

Hi ha hagut molts intents de reduir la mitologia al conte des d’una perspectiva bona part del s. XX eurocentrica; i si
estem estudiant l’assignatura de mitologia perquè veritablement són els contes de la nostra tradició occidental els
que ens converteixen en els amos i senyors del món? Després de dos-tres segles de la colonització, els europeus ens
hem convertit en els amos i senyors del món, i que per tant els nostres contes han de tenir una qualificació superior
a la qual diem mite. Tenint en compte els mites de la resta del món i si aquesta formés part d’una estratègia de
dominació del món (lluites de poder i eurocentrisme, legitimant així la superioritat cultural europea), li posarem un
nom en grec: mite perquè sona prestigiós i la cultura grega forma part de tota l’arquitectura del coneixement
tradicional, i en canvi els altres són contes. Aquest debat va molt més enllà del que d’entrada podem pensar i és un
debat de profund significat historiogràfic. Si que podem distingir-lo perquè el mite té una projecció social diferent
que el conte. Hi ha generacions d’estudiosos intentat legitimar que el mite és més important que el conte, quasi
buscant excuses a partir dels contraexemples que ens indiquen que hi ha hagut tot un debat científic i una
controvèrsia; estem davant d’una guerra cultural: el lloc que ocupa occident en el món (dominació i exclusió).

*Relats religiosos: etimològicament Bíblia significa llibre i això implica escriptura; judaisme tradició oral Antic
Testament ... Alcorà (recitació). Tret característic d’aquestes tres religions és el llibre sagrat.

Un últim tret que també s’ha intentat identificar en el conte; apareixen en els contes uns tipus de personatges que
és mouen per l'astúcia i que els antropòlegs han anomenat (Trickster) que normalment als contes sol ser el germà
petit:

Un exemple de Trickster a la mitologia grega és Hermes és un personatge quasi de conte per la seva astúcia. Només
néixer a la cova salta del bressol i quan surt de la cova és troba una tortuga, la buida i fabrica una lira; acte seguit
marxa al nord de Grècia i és troba unes vaques les roba i les porta a Arcàdia, i per esborrar les traces i no deixar
rastre del robatori fa caminar les vaques cap enrere de manera que Apol·lo perd la pista. Torna a la cova i les amaga
perquè sap que Apol·lo les buscarà per lo que es fica al bressol; apareix Apol·lo i reclama als seus pares Zeus i Maia
que el seu fill l’ha robat les vaques, però ells no el creuen ja que el nen esta al llit dormint, llavors Hermes és tira un
pet (és un nadó); negocien, ells és queden les vaques i Apol·lo és queda amb la lira (divinitat de la música).

Al final una cosa esta barrejada amb l’altre. No podem trobar característiques intrínseques que separen el conte del
mite ni en els personatges, ni l’estructura, ni en els temes, sinó que la diferencia que hem de buscar en la rellevància
social fora del relat. En les característiques del relat trobem trets comuns entre el mite i el conte.

El mite a Grècia. Mite i logos.

EL MITE COM A RELLEVANCIA SOCIAL:

Un mite és un relat oral amb rellevància social.

Mite de Teseu i el minotaure. Teseu és fill del rei d’Atenes i com que se li deu un tribut (7 nois i 7 noies) a Creta cada
any que és donar uns joves, i aquell any li toca a Teseu i marxa cap al laberint per enfrontar-se amb el minotaure i
alliberar a la població del monstre. Aquest heroi rep l’ajuda d’Apol·lo perquè abans de marxar cap a Creta Teseu
demana ajuda a Apol·lo (purificador), durant el seu viatge li fa un sacrifici a la Illa de Delos i li promet que si surt
victoriós els seus descendents cada any portarien aquest sacrifici a Delos en honor seu.
L’episodi del sacrifici en honor d’Apol·lo: si ets un atenès històric tu participes en això, i una vegada a l’any els
atenesos envien la Nau Sagrada d’Atenes a Delos per oferir els sacrificis i rebre els honors a Apol·lo i tornar. És un
trajecte especialment solemne, es tant important que durant aquells dies a Atenes no és pot executar sentencies,
s’atura la vida política i si hi ha un condemnat a mort s’ha d’esperar perquè és un viatge sagrat i no és pot tacar de
sang la ciutat d’Atenes en el moment en que s’estan portant les ofrenes més importants a Apol·lo. El any 399 a.C.
Sòcrates esta condemnat a mort en el període en que s’estan fent aquestes ofrenes, encara no pot morir per culpa
del mite de Teseu.

Plató, Critó, 43 c-d

SÓCRATES.— Pero, ¿por qué has venido tan temprano?

CRITIAS.— Para traerte, Sócrates, una noticia dolorosa y agobiante, no para ti, según veo, pero ciertamente
dolorosa y agobiante para mí y para todos tus amigos, y que para mí, según veo, va a ser muy difícil de soportar.

SÓCRATES.— ¿Cuál es la noticia? ¿Acaso ha llegado ya desde Delos el barco a cuya llegada debo yo morir?

CRITIAS.— No ha llegado aún, pero me parece que estará aquí hoy, por lo que anuncian personas venidas de Sunio
que han dejado el barco allí. Según estos mensajeros, es seguro que estará aquí hoy, y será necesario, Sócrates,
que mañana acabes tu vida.

Plató, Fedó, 58 a-c

EQUÉCRATES.— Nos quedamos sorprendidos de que el juicio se celebrara con tanta anticipación y que él muriera
mucho más tarde. ¿Por qué pasó eso, Fedón?

FEDÓN.— Tuvo una cierta suerte, Equécrates. Aconteció, pues, que la víspera del juicio quedó coronada la popa de
la nave que los atenienses envían a Delos.

EQUÉCRATES.— ¿Y qué nave es ésa?

FEDÓN.— Ésa es la nave, según cuentan los atenienses, en la que zarpó Teseo antaño hacia Creta llevando a los
famosos «dos veces siete», y los salvó y se salvó a si mismo. Así que le hicieron a Apolo la promesa entonces según
se refiere, de que, si se salvaban, cada año llevarían una procesión a Delos. Y la envían, en efecto, continuamente,
año tras año, hasta ahora, en honor al dios. De modo que, en cuanto comienzan la ceremonia, tienen por ley
purificar la ciudad durante todo ese tiempo y no matar a nadie oficialmente hasta que la nave arribe a Delos y de
nuevo regrese de allí. Algunas veces, eso se demora mucho tiempo, cuando encuentran vientos que la retienen. El
comienzo de la procesión es cuando el sacerdote de Apolo corona la popa de la nave. Eso ocurrió casualmente,
como digo, la víspera de celebrarse el juicio. Por eso, justamente, fue mucho el tiempo que estuvo Sócrates en la
cárcel, el que hubo entre el juicio y su muerte.
Hi ha una connexió directe entre el mite i la realitat històrica. La vida de la ciutat esta marcada per episodis del mite.
El mite interfereix en la vida quotidiana de la ciutat. Un conte no pot fer això, i si es capaç de fer això llavors ja li hem
de dir mite.

Mite de Cadme. Cadme lluita contra un drac i una serp (funció de guardiana) per poder fundar la ciutat de Tebes.
Cadme havia de salvar a Europa que l’havia raptat Zeus fins que reb instruccions divines dient-li que té un altre
encàrrec: fundar una ciutat. Ha de seguir una vaca que té dues llunes, allà on s’aturi la vaca és on ha de fundar la
ciutat (animal guia, motiu típic de conte). I va a parar a Tebes. Mai és fàcil: l’heroi per fundar la ciutat ha d’enfrontar-
se amb un monstre (serp o drac). En algunes versions va a buscar aigua (la serp que guarda la font) i això fa pensar
que Cadme és va allunyar per anar a buscar aigua a una font (això no se sap, els mites s’han contaminat entre ells).
Quan torna i es troba el drac, Cadme el mata, se li apareix Atena i li diu que sembri les dents del drac i d’aquestes
dents creixen com plantes és a dir, hi ha uns éssers que neixen de terra com plantes i són els Spartoi (els sembrats)
que comencen a fer molt enrenou, llavors Cadme tira una pedra i comencen a discutir entre ells i és maten: en
queden cinc Spartoi que seran els avantpassats del Tebes (tu provens d’aquella terra, autoctòn autoctòn, mite
ultranacionalista); caràcter polític; una noció jurídica en termes mítics. Aquest impacte social que té va més enllà del
que normalment té un conte.

*Dintre dels mites antics quan hi ha alguna cosa estranya, allò és molt significatiu.

Si el mite té aquesta rellevància social, quins són els mitjans per a que arribi al comú a tot arreu.

EL MITE COM A MITJÀ DE COMUNICACIÓ:

El mite d’Agamèmnon, Clitemnestra, Egist i Orestes. Homer, Odissea [segle VIII aC]
Es de ver cómo inculpan los hombres sin tregua a los dioses
achacándonos todos sus males. Y son ellos mismos
los que traen por sus propias locuras su exceso de penas.
Así Egisto, violando el destino, casó con la esposa
del Atrida y le dio muerte a él cuando a casa volvía.
No accedió a prevenir su desgracia, que bien le ordenamos
enviándole a Hermes, el gran celador Argifonte,
desistir de esa muerte y su asedio a la reina, pues ello
le atraería la venganza por mano de Orestes Atrida
cuando fuese en edad y añorase la tierra paterna.
Pero Hermes no pudo cambiar las entrañas de Egisto,
aun queriéndole bien, y él pagó de una vez sus maldades.
La nostra societat hiper-tecnificada té mecanismes de circulació de la informació que són rapidíssims. Les cultures
antigues també tenien les seves maneres de vehicular missatges. Per exemple, quan un grec del s. V a.C. veu aquesta
imatge automàticament reconstrueix un mite.

Orestes que esta reflexionant i té un punyal a la mà acaba de matar a la seva mare Clitenmestra que era l’esposa
d’Agamemnon (cabdill dels grecs a la Guerra de Troia que han posat setge a la ciutat i estan en busca d’Elena que a
més a més és la seva cunyada de Elena). Mentre Agamemnon esta a la guerra a Micenes la seva dona li ha estat
infidel amb Egist amb el qual planifiquen matar-lo quan torna de Troia: al arribar l'assassinen i efectivament això no
quedarà així, llavors comença una cadena venjances ja que Orestes assassina a la seva mare i al seu amant.

L’usuari d’aquesta peça i el seu entorn de seguida identifiquen aquest mite: Orestes i Apol·lo. Estem davant d’un
matricidi. Quan algú esta tacat de sang ha de marxar i purificar-se per no contaminar la ciutat; l’ha de purificar
Apol·lo amb un porc a la mà (la sang animal purifica la sang humana). Després de l'assassinat de la seva mare Orestes
primer ha de marxar perquè no pot haver a la comunitat ningú amb les mans tacades de sang per evitar que la
contamini, s’ha de purificar i finalment Orestes arriba a la ciutat d’Atenes per demanar asil.

Quan la ciutat d’Atenes rep un estranger, les lleis d’hospitalitat l'obliguen a acollir qualsevol persona que ve de fora
(Institució de la hospitalitat). Tanmateix, hi ha un conflicte perquè com s’ha de rebre algú que és un assassí i un
matricida; els atenesos ho van resoldre a mitges de manera que segons el mite van acollir a Orestes però no el van
deixar compartir taula amb ells i l'aïllen en una tenda dintre de la ciutat.

Aquest mite l’han de conèixer fins i tot als nens ja que era una qüestió de rellevància social. Aquest s’explicava de la
següent manera: amb una gerra de 1L de capacitat s’omplia de vi i és fa servir durant la festa de Antestèries que era
un festival que tenia lloc a Atenes una vegada a l’any i que durava tres dies; en el segon dia que era el CHOES (gerres)
hi ha una mena de concurs on els atenesos s’han de beure la gerra de vi de cop, sense seure a taula en companyia
(manera poc habitual ja que es veu vi en comunitat); beuen en silenci i aïllats els uns dels altres. Això ho fan per
recordar l’episodi mític en que Orestes va arribar a Atenes i se’l va acollir a mitges però també se’l va apartar.
Aquesta festivitat té un referent en el mite: quan un participa en aquest festival que és una cerimònia ritualitzada en
realitat el que esta fent és re-actualitzar i vivint el mite en carn pròpia. Aquest mite els nens no l’aprenen a l’escola,
sinó que el viuen. Aquesta festa de CHOES pel que sembla indicar-nos l’arqueologia hi ha unes petites CHOES
“gerres” amb il·lustracions infantils pels nens ja que bevien vi en l’Antiguitat. La manera de socialitzar als infants
passa per dosificar el consum del vi. El mite no es només una cosa que s'aprèn als llibres, sinó que és viu en carn
pròpia i està integrat en la quotidianitat dels grecs.

REPÀS BIOGRÀFIC D’UN NEN ATENÈS DEL S. V a.C DES DE QUE NEIX FINS QUE ES FA GRAN PER VEURE COM ESTÀ
EN CONTACTE AMB EL MITE:

El mite molt sovint a Grècia no va sol. El mite no s’explica amb una experiència verbal, sinó que també s’actua
perquè és una mena d’explicació del ritual.

Quan neix el nado:

 Els pares col·loquen a la porta de casa una corona amb llana trenada (nena/Atena/teixit) o llorer
(nen/Apol·lo) per saber el gènere. Només néixer ja comença a integrar-se ritualment a la vida quotidiana.
o Segregació gènere molt forta.
o La noia que esta arraconada és la responsable de transmetre la legitimitat del fill (un atenès a de
néixer d’una atenesa). És un instrument per transmetre legitimitat.
  Al cap d’una setmana té lloc una festa privada a casa que s’anomena Amfidròmies on és fa un ritual on el
pare agafa el nen en braços i fa unes voltes a la llar de foc i esta acollint el nen legítimament com el seu fill
(divinitat de la llar de foc Hèstia). Només s’és pare quan aquest ho reconeix amb el ritual.
 Aquest nen quan té uns mesos d’edat participa en un altre ritual les Apatúries on el nen és presentat als
familiars i altres clans en una mena de festa de barri pel pare.
 Quan aquest nen arriba a l’adolescència participa en els cors (institució religiosa molt important) i canta
poemes de mites. Els mites és viuen i els captes a la teva epidermis, és el líquid amniòtic.
 Durant aquestes el noi quan ja és gran rep l’aprovació per casar-se si la seva mare és legítimament atenesa.
Ja pot participar de la vida cívica, política, militar ... Promoció cívic-política.
 El nen quan ja és gran participarà en rituals iniciàtics en un entorn masculí: el Simposi (club masculí que en
època democràtica decau) on els ciutadans d’Atenes es reuneixen per consolidar els seus lligams masculins,
polítics i aristocràtics: beure, cantar mites, practicar sexe... Al voltant del Andron (sala) hi ha una sèrie de
sofàs on s’estiren i això és després del àpat. L’activitat fonamental és en el cant: reciten poemes un després
de l’altre, seguint sempre d’esquerra (cantó equivocat) a dreta; moltes vegades reciten el mateix poema i és
van passant el relleu... La vaixella esta il·lustrada amb escenes del mite.

 Aquest ciutadà atenenc en l’època clàssica té la sort de participar en una mena de plecs poètics amb la cítara
o la lira (mite). L’Aede canta poesia èpica i la diferencia amb el joglar és que aquest reuneix a tota la ciutat
(gènere i procedència queden en segon terme). Tot ell és un espectacle ja que va vestit amb una túnica
acolorida (porpra) i molt valuosa. Aconsegueix fer silenci i que la gent l’escolti durant grans períodes de
temps. Aquest Aede (el que canta) serà substituït pel Rapsode que no canta, sinó que recita amb un bastó
que marca el ritme-temps com a recurs mnemotècnic. Aquest senyor que arriba a Atenes és un autèntic
professional que és guanya molt bé la vida, necessita memòria perquè ja no esta cantant un poema
improvisat sinó que esta reproduint un poema que ja existeix. L’Aede no coneix el que dirà perquè els
produeix, el Rapsode els reprodueix.
o Aede: Homer; La Iliada i La Odissea (contingut d'aquests poemes són mites).
o Els que es van aprendre aquests poemes de memòria eren Rapsodes.

Els rapsodes. Plató, Ió, 530a-d (Sòcrates, Ió). Diàleg breu; Ió és un rapsode que arriba a Atenes com una estrella i es
troba a Sòcrates. Ió va al concurs de rapsodes d’Atenes. Amb aquest diàleg podem reconstruir molt bé l’escenari
perquè Plató és un gran escriptor. Ió és un professional itinerant que ha creuat tot el mar Egeu des d’Efes fins a
Atenes tot parant a Epidaure (Peloponès) on hi ha un temple dedicat a Esclepi. Allà hi ha concursos no només de
rapsòdia, sinó d’altres generes musicals. Les Panatenees són les festes per excel·lència d’Atenes (ens trobem més o
menys en el mes de juny) on tota la ciutat hi assisteix i en silenci escolta als rapsodes. Si el rapsode no entén el poeta
és un mal intèrpret, ha d'entendre el pensament del poeta. També menciona altres rapsodes. Lo més important és
veure com és reconstrueix una escena. Plató és un mestre de l’escriptura i abans d’escriure poemes havia escrit
tragèdies i al conèixer a Sòcrates és va convertir a la filosofia.

 El mite apareix públicament amb més plasticitat i força al teatre. Hi ha una tragèdia conservada que no te a
veure amb un mite, sinó que és de tema històric sobre els Perses.
 Estesícor, Orestea [segle VI aC]

... le pareció que llegaba ante ella (Clitemnestra) una serpiente de forma humana en su cabeza y de ella se le
apareció el rey Plisténida (Orestes...).

→ poema que s’acostumava a cantar. Moment on Orestes va assassinar a la seva mare.

Per suposat, el lloc on més es representaven mites era el teatre, sobretot el cas de les tragèdies. Rellevants sobretot
durant les festes de Dionís. On a més dels actors estava el cor (compost per joves atlètics, ja que ballaven durant tota
l’obra). Podien assistir sent ciutadà.

El Vas de Pronomos reprodueix personatges del teatre: actors amb mascares; els actors són homes i quan el
personatge és femení l’home es disfressa de dona i el cor esta compost per nois joves i atlèticament super fort
perquè es passen tota l’estona no només cantant, sinó també ballant. El teatre a Atenes sempre és spoiler perquè
tothom sap els mites.

Si els mites estan a tot arreu, els grecs és creien els seus mites? Si els canten i reinterpreten és per que els donen
veracitat?

DOS MITJANS DE TRANSMISIO DEL MITE. ORAL I ESCRIT:

Els grecs d’època arcaica, fan servir tres paraules per referir-se al mite, al relat: logos, epos i mythos. Les paraules
mythos i logos divergeixen en significat, el de logos canviarà.

Quan diem relat volem dir que és un discurs oral. El mite, igual que el conte o la llegenda, a l’inici és una expressió
oral, una performance. Hi ha una actuació. Sabem el seu origen? La majoria de contes tradicionals no sabem d’on
venen, es transmeten de generació a generació de forma ininterrompuda i sense saber el seu origen. Plató té
diversos mites, que s’ha inventat, com el de la caverna o el de l’androgin. Però no podríem dir que és tradicional, ja
que té un autor, sabem d’on ve. El fet que sigui tradicional, que es transmeti entre generacions, té una funció social
rellevant.
Hi havien dos maneres principals per tal d’assolir el mite. L’oral i la escrita. Una on es cantava e interpretava un mite
i un altre on s’escrivia. Els exemples més rellevants són les interpretacions de Homer (segle VIII) i d’Heròdot (segle
V), un oral i un més escrit.

*Ex Homer: cant / poema sobre la trampa d’Hefest.

Teágenes de Region, FVS 8A2

Preludiaba el cantor bellarnente en la lira su canto del amor de Afrodita, de hermosa diadema, y de Ares que en la
casa de Hefesto a hurtadillas se unieron un día tras pagar ricamente el amante la infamia del lecho del señor del
hogar; mas el Sol fue a contárselo a éste, pues los vio desde arriba a los dos en amor abrazados. Cuando Hefesto
escuchó su punzante relato, a la fragua el camino emprendió meditando en el fondo del pecho mil desastres;
montó sobre el banco un gran yunque y a golpes unas trabas labró sin engarces ni fallas, capaces de aguantar
cualquier fuerza. Tramado el engaño y en ira contra Ares, al cuarto marchó donde estaba su lecho; a los pies que
sostén le prestaban y todo en redondo sujetó aquellos lazos, mas otros colgó en la techumbre cual finísima tela de
araña, invisible a los ojos de las mismas deidades felices, ardid sin parejo. Viendo ya alrededor de la cama tendido
el engaño, simuló que marchaba hacia Lemnos, la sólida plaza asentada en la tierra, por él preferida entre todas.
Pero Ares de riendas de oro en despierta vigilia le observaba y al ver cómo Hefesto, el artífice insigne, de camino
salía, marchó en derechura a sus casas anhelante de amor por la hermosa Citera. La diosa regresaba de ver a su
padre, el Cronión poderoso, y no bien se sentó cuando Ares entró en la morada…

*Exemple Heròdot: escrit sobre el mite d'Hèracles a Egipte.

HERÓDOTO. V

Els grecs conten moltes coses inversemblants. Entre d’altres ximpleries, vet aquí el mite que expliquen sobre
Hèracles: en arribar a Egipte, els egipcis el van guarnir i el van dur en processó amb la intenció de sacrificar-lo a
Zeus. Durant una bona estona va mantenir-se en calma, però quan procedien al sacrifici, al costat de l’altar, va
plantar cara i els va massacrar tots. Si els grecs conten això, em sembla, és que desconeixen completament la
manera de ser i costums dels egipcis. Si segons la seva llei divina no poden sacrificar animals —tret dels porcs,
bous i vedells, a condició que siguin purs, i oques— com s’explica que aquesta gent pugui sacrificar éssers
humans? I és més, si Hèracles que anava tot sol, i segons deien senzillament era un home, com s’entén que pugués
matar-ne a milers?

Comparació entre els àmbits

- Un improvisa i un escolta per escriure, el públic no qüestiona perquè no pot parlar a més de que es lineal i el
cant és al inrevés on es pot comparar.
- Composició diferent.
- Atenció i espectacle diferent (fascina, sedueix, encanta).
- El llenguatge oral no vol convèncer del tot, vol seduir. La melodía sea diferente, le da un carácter de
sacralidad el tono (recitación).
- La paraula escrita no vol encantar. La parte escrita hace que te lo imagines y parece un cuento teniendo
más detalles; también tiene preguntas retoricas más moralizantes.

En resum, el mitjà de comunicació i recepció pot condicionar la manera d’assolir el mite.

*Al voltant del 700 a.C. es quan comencen les primeres inscripcions en grec.
*Logos: paraula escrita real.

*Mythos: paraula «falsa», paraula encantadora.

*Amb aquestes dues últimes qüestions, es veu com això ha condicionat al llarg de la història.

EL MITE POSAT EN QUESTIO I REELABORAT:

A partir d’un moment entre els segles VIII i V aC, aquest relat comença a trontollar, ja que a partir d’aquest moment,
aquest relat que s’havia explicat d’una generació a l’altra entra en dubte i comença a esquerdar-se. Això té lloc en el
mateix moment en que s'introdueix l’escriptura alfabètica, en que un signe gràfic equival a un so. A partir d’aquest
moment logos comença a canviar de significat i ja no serà la paraula oral sinó l’escrita. Mythos serà la paraula oral i
epos el poema èpic (?). D’aquest moment per endavant, el discurs oral anirà associat a la ficció, a la mentida, i
l’escrit tot el contrari, a la realitat, a la veritat, la coherència. Amb el text escrit tens domini sobre la teva lectura,
pots parar, pots rellegir coses, si alguna cosa no et quadra pots tirar enrere, mentre que al teatre l’espectador, el
receptor, era passiu. El lector pot qüestionar allò que està llegint, pot comparar diversos textos. Introdueixes
l’opinió.

En aquesta època a Grècia, les lleis es tallen en pedra i es posen a les entrades dels temples, de manera que estan a
l’abast de tothom. Els filòsofs, els historiadors, començaran a escriure un logos, que vol dir paraula escrita, i a més a
més paraula real, verdadera, discutible, debatent. No és només un canvi formal, sinó de mentalitat. Un discurs oral
va associat a elements extra verbals, idea molt lligada a la idea de l’encantament. Els encanteris son sempre en vers,
encantar. La paraula escrita no vol encantar a ningú, el vol convèncer. Canvia la manera d'expressar-se, però també
el valor del que està expressat.

S’utilitza aquest nou mitjà, l’escriptura, per parlar de coses diferents, no només del que parlava la poesia. Metges,
historiadors, filòsofs, etc. El mite per tant va quedar relacionat amb l’engany, l’encanteri, la mentida. El logos és
paraula escrita en prosa, i el mythos paraula oral en vers.

Xenòfanes de Colofó (s. VI aC), fr. 11 DK

πάντα θεοῖσ' ἀνέθηκαν Ὅμηρός θ' Ἡσίοδός τε,

ὅσσα παρ' ἀνθρώποισιν ὀνείδεα καὶ ψόγος ἐστίν,

κλέπτειν μοιχεύειν τε καὶ ἀλλήλους ἀπατεύειν.

Als déus, Homer i Hesíode els atribuïren tot allò que és entre els homes blasme i vergonya: robar, ésser adúlters,
mútuament enganyar-se.

→ Tenim a un filosof que utilitza el logos, la paraula escrita, i qüestiona a Homer.

Xenòfanes de Colofó (s. VI aC), fr. 16 DK

Αἰθίοπές τε <θεοὺς σφετέρους> σιμοὺς

μέλανάς τε Θρῆικές τε γλαυκοὺς καὶ πυρρούς <φασι πέλεσθαι>.

Els etíops es pensen que els seus déus són negres i amb el nas camús; els tracis, que són d’ulls blaus i pèl-roigs.

→ Els déus estan fets d’imatge i semblança als seus homes, per tant, això deu de ser fals perquè no poden tenir tants
aspectes. Per tant, els déus són invenció dels homes.

En altres paraules, al voltant del segle VI, els professionals del logos, que entenem moltes vegades com filòsofs,
comencen a qüestionar al mite i a criticar-lo. També els polítics i els historiadors.

Heròdot, Històries, 2.23 [s. V aC]

Ὁ δὲ περὶ τοῦ Ὠκεανοῦ λέξας ἐς ἀφανὲς τὸν μῦθον ἀνενείκας οὐκ ἔχει ἔλεγχον· οὐ γάρ τινα ἔγωγε οἶδα ποταμὸν
Ὠκεανὸν ἐόντα, Ὅμηρον δὲ ἤ τινα τῶν πρότερον γενομένων ποιητέων δοκέω τοὔνομα εὑρόντα ἐς ποίησιν
ἐσενείκασθαι.
Aquell que ha parlat de l’Oceà, i relega el mite al terreny del desconegut, no pot demostrar-ne la veritat ni la
falsedat. El que és jo, no conec l’existència d’un riu Oceà: Homer o algun dels poetes anteriors, em penso, en va
inventar el nom i el va introduir a la poesia.

→ Creu que l’oceà se’l va inventar Homer i es posa davant del mite per qüestionar-lo. Creu que no existeix, perquè
mai l’ha vist.

Hecat., frag. 1, Fowler [s. VI aC]

«Ἑκαταῖος Μιλήσιος ὧδε μυθεῖται· τάδε γράφω, ὥς μοι δοκεῖ ἀληθέα εἶναι· οἱ γὰρ Ἑλλήνων λόγοι πολλοί τε καὶ
γελοῖοι, ὡς ἐμοὶ φαίνονται, εἰσίν»

Hecateu de Milet diu així: escric aquestes coses, tal com a mi em pareixen veritables, ja que els relats dels grecs
són molts i risibles, segons a mi em sembla.

→ Recalca el fet que, segons la seva opinió, els mites són ridículs, no són certs.

Això suposa una novetat en la història de la humanitat, l’aparició d’una sèrie d’individus que qüestionen la tradició.
L’origen de la filosofia i de la historiografia comença quan un inicia a qüestionar-se per la tradició.

Però també, els mateixos poetes també comencen a qüestionar els mites. Un exemple va ser al segle V, amb el poeta
Píndar, que va criticar el mite i va explicar una versió diferent, explicant la seva veritat. En concret, va tractar el mite
de Pèlops.

Píndar, «Olímpiques», 1.25-29; 37-51

D’ell [de Pèlops] s’havia enamorat el forçut Posidó, el qui abraça / la terra, llavors que Cloto l’hagué tret / del net
ribell / i li relluïen els muscles agençats d’ivori. / Si n’hi ha de miracles! I fins moltes vegades el dir / dels mortals
va més amunt que els mots veritables. / Tornejats amb enganys policroms / els mites ens foravien. (καί πού τι καὶ
βροτῶν / φάτις ὑπὲρ τὸν ἀλαθῆ λόγον / δεδαιδαλμένοι ψεύδεσι ποικίλοις ἐξαπατῶντι μῦθοι.) [...]).

Fill del Tàntal, de tu vull relatar a la inversa dels d’abans (υἱὲ Ταντάλου, σὲ δ' ἀντία προτέρων φθέγξομαι): / quan
el teu pare invità a un santíssim / banquet, ofert a l’amable Sípilon, els déus, / els feia el convit en reciprocitat, / el
d’ampla fitora et raptà, / domat a l’entranya pel desig d’endur-se’t / en un carro daurat al palau més alt, el de
Zeus / honoradíssim. Més tard també / li arribà Ganimedes, a Zeus, / per prestar-li idèntic serviment. / Vas
desaparèixer així, i els homes, tot / i cercar-te obstinadament, fracassaren a tornar-te / a la teva mare. Prest un
veí envejós esbombà d’amagat / que t’havien trossejat a cops d’espasa, / que t’havien tirat a l’aigua que bullia al
foc amb força, / per repartir-se a taula entre ells la teva carn / que els serví d’última bocada.

→ Recalquem un personatge que impugna i qüestiona el coneixement diví i després te greus conseqüències. Píndar
explica la part de Posidó i Pèlop. Diu que el mite moltes vegades va massa enllà. Compara la formació de Pèlop amb
la dels mites, com el fan i van més enllà. L’autor es dirigeix directament al personatge. L’autor diu que explicarà la
seva versió, la veritat: el pare va oferir el fill als déus.

Mite de Pèlops. Pèlops tenia una relació molt estreta amb els déus, i el seu pare, Tàntal, per saber si realment el
reconeixerien, esbocina al seu fill, el cuina i el serveix als déus, que se n’adonen i el reconstrueixen. Demèter no se’n
va adonar i es va menjar un bocí de l’espatlla de Pèlops, de manera que va posar un tros d’ivori en el seu lloc, marca
que tindrien tots els seus descendents. Hi ha una segona versió del mite on Posidó s’enamora de Pèlops i el rapta.

*Aquest es un poema compost per celebrar la victòria d’un auriga en una cursa (un dels premis era que un poeta et
dedica un cant).

Un altre poeta que també va criticar va ser Estesícor, una mica anterior a Píndar, on en la seva versió de la guerra de
Troia Helena mai va anar. En ella, quan Paris va anar a la cort de Menelau, però es va endur una mena de simulacre,
un ídol (eidolon) de Helena cap a Troia.

LA FONT ESCRITA: EL PAPER DEL TEATRE:

Tenen com a argument fets mítics. Hi ha alguna tragèdia d’argument històric, com “Els perses”, tota la resta son
d’argument mític. Mai hi ha spoiler, ja que tothom sap els mites. Resulta que aquests personatges del mite te’ls
trobes sobre l’escenari, que son actors. Una persona normal i corrent, que podria ser que inclús coneguessis, fent
dels personatges dels mites (herois, divinitats). El mite s’ha encarnat en figures de carn i ossos, en ciutadans. Fins a
aquest punt s’ha manipulat el mite. No només és mira el mite de cara a cara, es reinterpreta, es reescriu, critica, fins
i tot es reencarna. A nosaltres fer teatre ens sembla molt normal, però no totes les cultures el tenen. El teatre és una
invenció específicament grega. Aquesta manipulació descarada del mite té lloc a l’Atenes del segle V aC.

Sòfocles, autor del segle V aC, utilitza com a font literària la poesia èpica. Agafa els seus personatges i els argument;
però els posa sobre l’escenari i els fa parlar amb el diàleg d’Atenes. La poesia èpica és molt més antiga, del segle VIII
aC, per tant és un grec antic, un llenguatge antiquat, aristocràtic. Sòfocles els posa a l’escenari i els fa parlar amb
atenès, amb el llenguatge que parla la gent del carrer. Això representa una sensació estranya per a l’espectador
atenès, el mite s’ha espremut, s’ha arrancat de la poesia èpica, representat físicament per uns autors.

Aquesta suposa l'última fase del procés de manipulació del mite. En aquest moment l’espectador no només escolta
els mites que li expliquen, sinó que s’identifica amb allò que està passant allà. La tragèdia, a diferència de la poesia
èpica, ens ajuda a identificar-nos amb aquelles persones sobre l'escenari.

No ens ha arribat cap màscara de la antiguitat que utilitzaven en les obres. Part de les fonts que triaven de
reconstruir són les peces ceràmiques on es representaven. Com la fotografia següent, on es veu un actor que
observa una, sabem que era un actor per les seves botes. Aquests representaven multitud de personatges, siguin
homes, dones o fins hi tot animals, però els actors sempre eren homes (no eren actors professionals). Un altre
element important era el cor, que ballava i cantava, feia d’intermediari del públic perquè, d’alguna manera, reflectia
les seves inquietuds.

*L’Estat subsidia als espectadors el pagament del teatre, pràcticament era obligatori anar. Sobretot en les festes de
Dionís (política + religió).

S'oberva a dos joves (efebos-) disfressant-se per a una obra. Una de les cerimònies de la vida adulta era,
precisament, formar part de cor.

LES TRAGEDIES GREGUES:

Tenen com a argument fets mítics. Hi ha alguna tragèdia d’argument històric, com “Els perses”, tota la resta son
d’argument mític. Mai hi ha spoiler, ja que tothom sap els mites.

Aquest últim fet te relació amb un autor, dit Frínic, contemporani d’Esquil-, va fer una tragèdia sobre la presa de
Milet, que anava sobre l’atac persa on la ciutat grega va acabar arrasada. Al cap d’un any, Frínic compon la peça
teatral, però una vegada presentada va ser un desastre, el públic va sortir desesperat i escandalitzat, va fer trontollar
l’esperit civico-polític. Frínic va ser multat per l’escàndol. No se sap si va haver-hi alguna prohibició explicita, però el
cas es que les tragèdies van deixar, al menys, en la seva majoria, de ser històriques.
Agafem personatges amb conductes heroiques i sistema de valors arcaic per aparèixer sobre l’escenari per parlar
amb el llenguatge del espectador. Per tant, la mirada sobre el mite es una mirada de «doble zoom». Per una banda,
distanciament, al ser mítics i, per l’altra, d'aproximament, al estar en el seu dialecte per parlar i connectar
directament amb l’espectador. El que buscava el teatre en general era una identificació amb els personatges del
mite.

Primera representació d’Edip rei de Sòfocles a Atenes, en el teatre de Dionís-.

L'historia es va presentar al teatre durant l’època entorn l’any 426, època de les guerres del Peloponès (c.430-404)
entre Atenes i Esparta. Comença amb el setge a l’Àtica. Molts es van refugiar a Atenes, provocant una arribada
massiva a la ciutat. I, amb la calor de l’estiu i la super població, hi ha una pesta, per tant, una mort massiva de una
tercera part de la població. Per tant, quan l’obra comença amb una pesta, la gent es sent fàcilment identificada.

*Recordem la visió d’alguns filòsofs del fet que el teatre necessita un efecte catàrtic. Necessita una identificació
entre els actors i el públic.

*Edipòdia: poesia entorn al mite d’Èdip, similar al cas de La Odisea, però no ens ha arribat. No obstant això, hi ha un
passatge de La Ilíada on es fa referència al mite (tot i que d’una versió que no ens ha arribat, on mor al tron i li han
fet obres fúnebres). I, també, en La Odisea, Odisseu, quan baixa a l’inframón, es va trobar a Epicasta/Yocasta.

Tucídides, Historia de la Guerra del Peloponeso, 2.47

Nada más comenzar el verano, los peloponesios y sus aliados, con dos tercios de sus tropas como la primera vez,
invadieron el Ática (...) y una vez acampados, se dedicaron a devastar el país. Cuando aún no llevaban muchos
días en el Ática, empezó a extenderse la enfermedad entre los atenienses (...) y no se recordaba que en ninguna
parte se hubiera dado una epidemia tan grande y una tal mortandad de personas. Al principio, por ignorancia, ni
los médicos eran capaces de curarles, sino que incluso ellos eran los que morían en mayor número, por cuanto
eran los que más trato tenían – con la enfermedad–; y no existía ningún otro recurso humano: cuantas plegarias
se hacían en los santuarios o recurrir a oráculos o similares, todo resultaba inútil (...).

→ Tucídides, testimoni sobre la guerra del Peloponès i, sobretot, sobre la pesta.

Homero, «Odisea», 11.271-280 [Habla Odiseo]

También vi a la madre de Edipo, la hermosa Epicasta [= Yocasta], la que cometió una acción descomedida, por
ignorancia de su mente, al casarse con su hijo, quien, después de dar muerte a su padre, se casó con ella (los
dioses han divulgado esto rápidamente entre los hombres). Entonces reinaba él sobre los cadmeos 14 [=tebanos]
sufriendo dolores por la funesta decisión de los dioses en la muy deseable Tebas, pero ella había descendido al
Hades, el de puertas poderosamente trabadas, después de atar una alta soga al techo de su elevado palacio,
poseída de su furor. Y dejó a Edipo numerosos dolores para el futuro, cuantos llevan a cumplimiento las Erinias de
una madre.

→ Referència d’Homer a La Odisea sobre la edipòdia.

Homero, «Ilíada», 23.676-680 Así se expresó [Epeo, sc.].

Todos enmudecieron y quedaron silenciosos. Y tan sólo se levantó para luchar con él Euríalo, varón igual a un dios,
hijo del rey Mecisteo Talayónida; el cual fue a Tebas cuando murió Edipo y en los juegos fúnebres venció a todos
los cadmeos [=tebanos].

→ Referència d’Homer a La Ilíada del personatge de Euríalo sobre la versió de l’edipòdia on Edip mor a Tebes amb
honors.

Per tant, tenim motius per pensar que el final tràgic del mite d’Edip es invenció de Sòfocles. Per tant, la tragèdia
introdueix una instància / reflexió moral. Quan el mite es converteix en tragèdia, s’encarna, s’incorporen reflexions
èpiques i morals que no formen part d’ell originalment.

*Així doncs, cal preguntar-nos, els grecs es creien els seus mites?
Tragèdia Èdip rei: apareixen una sèrie de ciutadans demanant ajuda, ja que la ciutat de Tebes està amb una pesta.
Èdip, el rei, diu que enviaran uns missatgers a Delfos preguntant a l’oracle que ha passat. L’oracle diu que han de
trobar l'assassí de Layos, l’antic rei. En aquell moment tothom sap qui és l'assassí, és Èdip, que a més és el mateix
detectiu. Tenim molts motius per pensar que la part de la pesta no forma part del mite tradicional de la poesia èpica,
sinó que segurament és una cosa afegida per Sòfocles. Al voltant del 432 esclata la guerra del Peloponès, Atenes
contra Esparta, les dues grans potències del moment. Els peloponesos van envair l’Àtica, de manera que molta gent
ha d’entrar a dins de les muralles per refugiar-se, i a l’estiu, sense un sistema de clavegueram, etc., esclata la pesta.
Molta gent va morir, van incinerar cadàvers al mig del carrer, no sabien que fer. Va morir un quart de la població (?).
Al cap de quatre anys, al 426, arriba Èdip rei. Comença la tragèdia i ens parla d’una pesta a la ciutat de Tebes, que és
on té lloc l’acció. Els espectadors al veure-ho pensen en la seva pròpia pesta, per tant el teatre, la tragèdia, no només
arranca els personatges de la poesia èpica i els posa a l’escenari, sinó que projecta identificació amb l’espectador. La
identificació és completa, fins a aquest extrem ha arribat el mite en el seu procés d’elaboració i reelaboració. La
nostra mateixa cultura occidental és una reelaboració d’aquests mites. Això comença a partir del segle VI-VII aC, i
coincideix amb el moment on una sèrie d’individus a Grècia s’enfronta a la tradició, miren el mite de cara a cara, el
qüestionen, i li fan dir el que ells volen dir.

Les interpretacions de la mitologia.

Mite de Io: Argos s'encarrega de vigilar a ío (vaca) que en realitat és una noia de la que Zeus s’enamora. Hera sospita
de Zeus ja que el veu, però abans de que l'enxampi el que fa aquest es convertir a Io en vaca. Hera va intuir el que
aquest havia fet i va convèncer al seu marit per a quedar-se la vaca i va ordenar a Argos que la vigiles (era un pastor).
Zeus el que fa es ordenar a Hermes que mati a Argos. La historia continua amb Hera dolguda per la situació per lo
que envia un atac de bogeria a Io per mitja d’un Tàbac un insecte molt insistent i molest, Io el que fa es fugir
espantada i fa tot un trajecte fins Egipte on acaba donant a llum a un fill de Zeus, Epaf.

Els grecs creien en els seus mites?

La noció d'explicar es un concepte ambigu perquè pot voler dir dues coses: narrar o interpretar-justificar. L'autor,
Palefato el que fa és intentar interpretar el mite i justificar-ho. No és que sigui fals el mite, sinó mal explicat. Ho
explica ràpidament perquè els grecs ja saben el mite. Des de petits els grecs senten mites. El que li interessa al autor
es justificar el mite.

Per què els grecs tenen la necessitat d'explicar i justificar els mites?

A partir d'un determinat moment amb l'inici de l'escriptura a Grècia aquests relats orals comencen a entrar en crisi
perquè es posen en dubte (onada racionalista).

Podríem dir que després d'aquesta onada racionalista, el mite desapareix, però els mites continuen persistents. Per
tant, s’han de justificar. Aquesta onada racionalista que va dissoldre tota la tradició no va aconseguir esborrar els
mites. Des d'època arcaica tenim intents de racionalitzar el mite.

Racionalitzar és incorporar el mite altre cop al logos.

Al·legoria (parlar d’un altre manera):

Al mateix temps que Xenòfanes i Heràclit qüestionen els mites i les divinitats, però uns altres diuen que el que
explica Homer a la Iliada no es mentida, sinó que hem de llegir bé el que diu Homer; ens parla del combat entre
Posidó i Apol·lo, però en realitat quan Homer parla d’aquests fa servir les al·legories de l’aigua i el foc. El que explica
Homer es que l’aigua s’oposa al foc, l’humit combat el sec: un element de la natura s’oposa a un altre element de la
natura. La natura és el xoc de contraris (Heràclit).

Teágenes de Región: els mites són escandalosos perquè són mentida. Esta resumint Heràclit. És contemporani de
Xenòfanes i Heràclit del s. VI d.C. Totes els mites estan explicats al·legòricament. Homer diu coses veritables sota la
aparença dels mites. Per lo que no podem tirar tot això.

És a dir, que en el mateix moment que els grecs comencen a qüestionar els mites i hi ha altres persones que volen
salvar els mites. El que es important es que els mites s’han de salvar d’alguna manera del naufragi perquè l’atac es
insistent per culpa de la onada racionalista que si no hi ha un esforç per rescatar el mite aquest desapareix.
Racionalitzar el mite és incorporar-ho altre cop al logos. L'al·legoria pretén això. La interpretació al·legòrica dels
mites s'ha mantingut fins el s. XVIII. Voluntat d'habilitar el mite i salvar-ho, i una de les maneres és fer dir al mite el
que no diu. Hi ha una veritat amagada i l'al·legoria intenta destapar-la.

Homer parla en un llenguatge que hem de desxifrar: es substitueixen elements de la natura o atributs per divinitats.

Es un altre forma de sofisticar el mite.

Banalització:

Ens indica que una altre manera d’interpretar el mite es convertir-lo en elements quotidians. El mite s'està
banalitzant o simplificant, convertint-lo en una història versemblant de la vida quotidiana. Alguns elements de la
historia original és mantenen. El mite es va formar a partir d'una història real i senzilla.

Evemerisme:

Evèmer de Messene. Urà (cel en grec) és un tità però ell diu que es un rei. L'evemerisme intenta historitzar,
convertir les antigues figures del mite en persones.

No explica com Cronos arriba al poder; el poder en el mite cosmogònic s'aconsegueix sempre després de fer ús una
violència extrema. Aquesta historització implica depurar-lo d'elements sanguinaris. Anem a la geografia real, Zeus ha
passant per Babilonia i Panquea que es una illa que esta a Orient i allà aixeca un altar en honor d'Urà.

S'explica com van divinitzar a Urà i a Zeus. Amb els anys després de instituir un culte, un honor a una antiga figura
reial, aquesta ha anat creixent fins a divinitzar-se. L'evemerisme es una forma de historitzar les divinitats per
convertir-les en éssers humans, i tot això apareix amb Evèmer de Sicília que va viatjar fins a l'illa de Panquea i allà va
trobar una inscripció en pedra d'un antic rei: Urà. Evèmer la transcriu i això és fals. Aquest text va ser traduït al llatí a
Roma i va tenir una gran rellevància posterior. Des del s. XIX, hi ha filòlegs que defensen que els herois i divinitats
gregues van ser antigues figures humanes. Per exemple, Agamenon existeix? Pels grecs, aquest existeix i també hi ha
historiadors que pensen que el mite grec és una forma d'història). L'evemerisme ha tingut una pervivència brutal en
la nostre tradició.

Aquestes maneres de racionalitzar el mite moltes vegades s'entrebarrejen.

Si no hagués hagut una tradició pagana de culte heroic, no hagués hagut el culte als sants en el cristianisme
(elements de continuïtat). El cristianisme va representar una fractura amb tota la tradició anterior. També es
racionalitzen els mites. Els autors cristians van voler més enllà de la religió pagana però tampoc van destruir-los. Per
burlar-se dels autors pagans utilitzaven l'evemerisme.

Estem al començament de l’Edat mitjana entre els s. VI d.C. i observem com s’ha mantingut la tradició dels mites,
però s'expliquen o es justifiquen (racionalitzen). Hi ha una persistència del mite, y es continua utilitzant el mateix
mètode interpretatiu després de quasi 1200 anys.

Pot sortir un text com aquest de Medusa (racionalitzar) al examen.

A partir del s. XIX-XX apareixen les grans escoles científiques que estudien el mite: estructuralisme, psicoanàlisi...

Déus i herois grecs: què us va passar amb la implementació del Cristianisme?

El cristianisme s’implementa per sobre d’una tradició pagana plena de herois i divinitats.

Una cosa tant quotidiana com ho són els dies de la setmana no tenen noms cristians, sinó que tenen noms pagans.
Quan arriba el cap de setmana el background pagà queda esborrat i això passa amb el cas portuguès que en un
moment determinat van decidir eliminar les divinitats paganes (moment de cristianisme exacerbat on les autoritats
eclesiàstiques volen netejar el paganisme). Els planetes que tenen nom de déus.
Cadascun d’aquests dies de la setmana porta inscrit en nom d’un divinitat pagana o millor dit dels planetes que
tenen noms de divinitats i pels antics també formaven part de la llista dels planetes el sol i la lluna; nosaltres hem
heretat els noms de la setmana amb llatí a partir de la traducció romana dels noms grecs i a la vegada aquests van
ser una traducció dels babilonis que van ser els primers que van estudiar el cel de manera sistemàtica, i van ser els
primers en divinitzar els planetes i els astres. Quan arriba la ciència a Babilonia (es on es desenvolupa l’astronomia i
l’astrologia) i a Grècia en època clàssica més o menys els grecs van traduir el noms dels planetes ja que en època
arcaica no existia la nomenclatura dels planetes amb noms divins.

És a dir, per respondre la pregunta del començament els herois i divinitats gregues no desapareixen sinó que es
mantenen al cel (planetes) i als dies de la setmana. Quan parlem del cel també parlem de les constel·lacions i els
planisferis, es a dir que totes les estrelles tenen noms d'herois grecs (pagans). Les tradicions populars tenen alguns
noms que no són d'herois grecs com per exemple un nom de la constel·lació d'Hèracles que es coneix també amb el
nom d'agenollat i en la tradició popular catalana es diu el Lladre-pomes (hi ha hagut alguns intents d’eliminar el nom
pagà, però no s'ha pogut imposar).

Això de començar a posar noms pagans a les constel·lacions no havia de haver estat fàcil per la pressió de l'església;
per lo que aquests autors cristians van legitimar això racionalitzant els mites a través del evemerisme.

TEXT:

Parla de les constel·lacions d'Andròmeda, Casiopea, Perseu i del monstre marí enviat per Afrodita i que es troba a
l’hemisferi sud (també anomenada constel·lació de la balena). Casiopea era una reina (casada amb Cefeu) que tenia
una filla anomenada Andròmeda. La mare era molt avariciosa i va presumir o bé de la seva bellesa o de la de la seva
filla i va ofendre a Afrodita que va enviar al monstre marí i per compensar la seva ira van voler sacrificar a
Andròmeda que van lligar en una roca per oferir-la al monstre. El monstre marí esta apunt de devorar-la però
apareix Perseu que tornava de decapitar a Medusa i va enfrontar-se al monstre marí petrificant-lo amb el cap de la
seva víctima i salva a Andròmeda amb la que s'acaba casant.

Aquest mite i tots els seus personatges estan col·locats al cel. Els autors cristians van racionalitzar el mite.

HIPOLITO, Refutación de todas las herejías, 4, 49 (ss. II-III d.C). Equiparant figures de la mitologia pagana i el
Genèsic bíblic.

Cefeo – dice [Arato] – está cerca de esta constelación e igualmente Casiepea, Andrómeda y Perseo, que son un
gran libro de la creación para aquellos que están en condición de observarlos. En efecto, se afirma que Cefeo es
Adán, Casiepea es Eva, Andrómeda es el alma de ambos, y Perseo, el Verbo, en cuanto alado vástago de Zeus.
Cetos es el monstruo traicionero. Pero no se dirige contra ninguno de los otros el monstruo, sino sólo contra
Andrómeda. Tras matarlo y habiéndose apoderado de Andrómeda, la cual había sido entregada en ofrenda al
monstruo, el Verbo, es decir Perseo, la libera del peligro. Perseo es el eje alado que atraviesa ambos polos por el
centro de la tierra y hace girar el mundo.
Explica que signifiquen totes aquestes constel·lacions i va descrivint el cel. S'ha d'observar el cel com si fos el llibre de
la creació, es un llibre obert que l’autor explicarà:

*Convertir el món pagà en un món cristià: forma de racionalitzar; són ganes de domesticar el perillós món dels
pagans perquè representen una amenaça pel cristianisme. No es fàcil implantar una nova religió i esborrar les traces
de l'antiga religió per lo que el que es fa no és destruir sinó barrejar i destil·lar els elements que interessen.

S'està equiparant a figures de la mitologia pagana amb les figures del gènesi bíblic:

- Adan – Cefeu.
- Eva – Casiopea.
- Andròmeda és l'ànima (al·legoria).
- Perseu és la paraula de Déu que destrueix el dimoni.
- El monstre marí (Cetos) és el dimoni que vol corrompre l’ànima.

Estem llegint la doctrina cristiana amb personatges de la mitologia grega.

Perseu mata el monstre i salva a Andròmeda. Això ho reinterpretem i ho racionalitzem: la paraula sagrada de Déu
destrueix al dimoni que vol corrompre el nostre esperit.

Al·legoria: Fer dir a una paraula un significat nou (mutar el seu significat).

Per lo que això permet salvar la mitologia grega. El cristianisme codifica la mitologia i l’al·legoria s’encarrega de
descodificar el mite grec.

Una de les estratègies dels autors cristians per rehabilitar la tradició pagana.

Hi ha una interpretació que assimila a Perseu i Crist: hi ha semblança entre els naixements de Crist i Perseu;
concepció miraculosa de la Verge Maria i amb la pluja d’or que fecunda a Danae.

Amb la implementació del cristianisme la religió pagana no han desaparegut, sinó que s'han mantingut en diferents
àmbits, però sempre convenientment manipulats, reinterpretats i racionalitzats per adaptar-los al discurs hegemònic
cristià.

*No van liquidar la mitologia, sinó que la van mantenir a la seva manera.

JUAN MALALAS (Io. Mal. 2. 13, p. 28, ed. Thurn) (s. VI d.C).

Después de un cierto tiempo, el rey Cefeo, el padre de Andrómeda, salió de Etiopía para ir a su encuentro y le
declaró la guerra. Cefeo era ciego, habida cuenta su edad provecta. Ante el anuncio de esta declaración de guerra,
Perseo montó en cólera, se fue a su encuentro blandiendo la cabeza, y se la mostró. Y como Cefeo estaba ciego se
lanzó contra él a caballo. En cuanto a Perseo, éste ignoraba que Cefeo no veía nada y pensó que la cabeza de la
Gorgona, que sujetaba en la mano, había perdido su poder. La giró hacia sí para examinarla, pero quedó aturdido,
como un cadáver, y murió.

El text és en clau evemerista. Cefeu esta a Etiòpia i es parla d’una declaració de guerra. El pare d'Andròmeda, Cefeu
decideix entrar amb guerra amb Perseu (personatges que s'historien). Resulta ser que Cefeu era cec (banalització) i
per tant no podrá veure a la Medusa. Perseu que esta convençut de que guanyarà amb la seva arma secreta: la
Medusa que no falla mai. Llavors li ensenya el cap de la Medusa a Cefeu que esta cec, però veu que no funciona i
capgira el cap de la Medusa tot petrificant-se a si mateix (final patètic). El que feien era ficcionalitzar el mite i
convertir-lo en un relat ridícul. El cristianisme també ha assimilat la tradició pagana utilitzant estratègies de
reescriptura fictícia del mite des d’una perspectiva banals i quotidiana, i una mica evemerista (episodi històric).

El que observem es que l'anàlisi al·legorista del mite es converteix en l’explicació que no només els autors cristians
medievals i moderns es continua llegint i interpretar els mites de manera al·legòrica. Hi una persistència mil·lenària
(2000 anys).

BOCCACCIO; Genealogia deroum, 12.25 (s. XIV).

Ara bé, que Perseu convertís els enemics i Pretos en pedra en ensenyar-los el cap de la Gòrgona, considero que no
és altra cosa sinó que els va deixar, vençuts per les riqueses de la Gòrgona, muts i atònits.

Perseu va convertir els seus enemics en pedra i Tretos que es el rei de Serifos el converteix en pedra: muts i atonits
per la riquesa de la Medusa (text Fulgenci), per a Boccaccio el que vol dir que la Gorgona deixa a tothom parat per la
seva riquesa, banalitzant el mite i convertint-lo en una al·legoria (cap=riquesa).

NATALE CONTI, Mythologia, 7.11 (s. XVI).

Pero nada de estas cosas que se han dicho hasta ahora parecían ser digno de ser transmitido a la posteridad, a no
ser que subyaciera una opinión más brillante y de más utilidad. Pero, ¿qué es? Ya que se decía que Medusa era la
más hermosa de todas las mujeres, ¿qué impide que se la considere el placer o la lujuria? Pues es tal la fuerza de
los placeres que nos obliga a olvidamos del culto a los dioses, de toda humanidad, misión, de toda utilidad, si nos
entregamos a su arbitrio. Por esta razón, ya que los hombres se hacen inútiles para las restantes cosas,
brillantemente se dijo que solían convertirse en piedras … Así pues, a través de esta fábula recibimos la
advertencia de que huyamos de la lujuria, puesto que ella es odiosa para los dioses y finalmente desagradable
para nosotros.

Fa un recull dels mites i no pot evitar interpretar-los (evemerisme). Tots els mites son falsos i no val la pena explicar-
los, a no ser que es faci a través de desxifrar el missatge codificat. Es veu una clara interpretació cristiana perquè ara
es veu que la Medusa es la luxúria i el plaer per la seva bellesa (font d'excitació sexual). Si els homes es deixen endur
per la luxúria, es a dir, la Medusa perdem la nostra condició humana: els homes es van convertir en pedres per la
Medusa quan aquesta els avocava a la luxúria.

Esta convertint el mite en al·legoria: la luxúria (Medusa) ens deshumanitza i ens converteix en pedra, per tant hem
de fugir d’aquesta.

El gir dels romàntics.

En el s. XVIII i fins aleshores tota la interpretació ha estat al·legòrica; però Schelling diu que la mitologia no es
al·legòrica i els mites no volen dir un altre cosa, sinó que el mite tatutegòric i diu el que diu (el mateix). Les divinitats
són éssers que existeixen, no signifiquen un altre cosa: són el que signifiquen. El gir es total, i per primera vegada a la
història apareixen els romàntics e interpreten el mite tal i com és: un relat que hem de llegir tal qual i que no s’ha de
reinterpretar i per tant s’ha de llegir tal y com ens ha arribat (valoren el mite pel que és i no pel que vol dir). Aquest
gir líquida 2500 anys d’interpretacions al·legòriques, banals i evemeristes fins al s. XVIII.

En el s. XIX-XX els mites es converteixen es converteixen per primera vegada en objectes d’estudi científic. Les grans
escoles eren:

 Myth & ritual. Neix a Anglaterra; al s. XIX que es líder en l’imperialisme i per tant arriben de tot el món
informacions de les cultures indignes i els seus rituals a les universitats angleses: descobreixen que la
humanitat continua practicant unes festes i uns rituals raríssims, i resulta que aquestes festes i cerimònies
recorden als grecs. Llavors comencen a fer una recopilació d'històries, mites, rituals, festes de tot el món, les
registraven i les comparaven amb les festivitats i rituals grecs. Arriben a la conclusió de que els mites
serveixen per explicar els rituals.
o Brauonies: Es un ritual en el que només participen noies ateneses a l’entrada de la pubertat. Se les
emporten fora de la ciutat i se’n van a la localitat de Brauon on es troba el temple d'Àrtemis
(divinitat d’un espai salvatge i verge) i durant un any fan el ritual de la ossa: aprenen a teixir (s’han
descobert estris per cosir i teixir), per tant aquestes noies una de les coses que fan es aprendre a
teixir com a ritual de indicació on les ensenyen a fer coses relatives a la llar i ser futures bones
esposes. També sabem que rebien una espècie d’entrenament esportiu i participen en competicions
entre elles; al cap d’un any tornen a casa seva i ja estan en condicions de casar-se. Les noies són
Àrtemis per un període de temps, però ho deixen de ser.
 Lèxic d'època bizantina molt tardà. Porten túniques de color groc i son nenes petites
(discussió entre els estudiosos). Volen calmar a la deessa, resulta que apareix una ossa a la
ciutat d’Atenes i comença a jugar amb una nena petita, però per una imprudència de la
petita l'ossa l’esgarrapa i els germans de la nena enfadats van i maten a la ossa. Hi ha una
 pesta que només afecta als habitants d'Atenes per lo que s’ha d’anar al oracle i aquest diu
que podien alliberar-se del mal per la mort de la ossa obligant a les verges a fer el ritual de la
ossa, per lo que els atenesos decreten que cap noia pot casar-se a menys que hagi fet aquest
ritual.
o Aquí tenim el mite connectat amb el ritual. Estem davant de l’antropologia i els estudis del mite, i el
problema en aquesta teoria es que hi ha mites que no estan connectats amb cap ritual i rituals que
no tenen cap mite.

Mite d'Èdip: començava amb la recerca d’una germana desapareguda Europa, es un mite on es destrueixen els
monstres, éssers autòctons, que neixen del terra com l’esfinx o la serp, els mites d’edip destrueixen autoctonia, és a
dir, el naixement de la terra. Els personatges de la dinastia d’Èdip tenen problemes de caminar, Labdac vol dir coix,
Laios esquerrà, Èdip el dels peus inflats, en les mitologies aquells éssers nascuts de la terra tenen problemes de
motricitat, associem Èdip a individus que sembla com si apuntessin al naixement autòcton. Així doncs, d’una banda
nega autoctonia i d’altra banda fa aparèixer personatges com si fossin d’origen autòcton.

 Psicoanàlisi. Potser la més popular de totes les escoles, i tot i que Freud mai va fer una teoria global sobre el
mite té certes aportacions. Una és que hi ha alguna mena de relació entre el mite i el somni. Hi ha somnis
que tenen una connexió o paral·lelismes amb els mites. Freud va més enllà d’això i investiga els somnis dels
seus pacients, buscant complexos, impulsos amagats, reprimits, i sobretot un complex que és el d’Édip: el fill
que vol destruir al progenitor del seu sexe i unir-se al del sexe contrari.
o Segons Freud, el mite reflecteix aquests mateixos complexos.
 “El rey Edipo, que ha matado a su padre y tomado a su madre en matrimonio, no es sinó la
realización de nuestros deseos infantiles”. Text de Sòfocles de la tragèdia Edip rei: “Son
muchos los hombres que se han visto en sueños cohabitando con su madre. Pero aquel que
no ve en ellos sino vanas fantasías soporta sin pesadumbre la carga de la vida”.

Freud només va utilitzar a Edip de forma esporádica, van ser més aviat els seus deixebles els que van seguir
estudiant aquesta corrent amb el mite.

 Estructuralisme. Posem per exemple la figura de la serp: la trobem en molts mites, però tenen diferents
significats: en alguns mites son animals de perill, pot ser un símbol fàl·lic, ens la trobem defensant el
territori, defensant als nens (hi havia bressols de nadons que tenien serps dibuixades). Un element de mite
te valor dintre de l'estructura en la que es troba aquest element. Mitemes (pequeñas unidades).
o Per exemple, agafem el mite d’Edip: ell te els peus inflats, el seu pare es coix, etc. Tota la seva
família te problemes de motricitat. Claude Lévi-Strauss agafa el mite i el desfà en peces de diferents
elements, que els posa en quatre columnes:
 Cadme va en busca de no se qui, Édip es casa amb Jocasta, i la filla, Antígona, enterra a
Polynice, violant la norma que tenia (?). Tot això està en una mateixa columna, que segons
Claude és que tenen una relació familiar massa estreta.
 La següent columna son els Spartoi que s’exterminen mútuament, llavors Edip mata al seu
pare, i ___ mata al seu germà Polynice. Relacions familiars poc estrets.
 Les dues últimes columnes son més complicades: hi ha la destrucció del drac que mata
Cadme, i Edip mata també a un monstre: destrucció de l'ésser autòcton.
 La quarta són els problemes de motricitat de la família. Hi ha problemes amb la terra, la
motricitat s’interpreta com una relació d’immediatesa amb la terra. Per tant la quarta
columna significa ampliació de la autòctona. Per tant, columna 1 i 2 es contradiuen, i 3 i 4
també.
 El mite ens permet fer les connexions entre aquestes. El més curiós és el que el mite ja no
s’analitza linealment, sinó que allò important son cada un d’aquests elements, no
interpretats de manera aïllada sinó dins de l'estructura global. Per tant el valor està en
l'estructura i no en els elements constituents d’aquesta. Els estructuralistes busquen aquests
elements, aquestes estructures, fins al punt que un element de mite no té valor en ell mateix
sense la seva estructura.
 - Primera columna: Les relacions familiars som massa estretes, estan sobrevalorades. Cadme va
desesperadament a la recerca de la seva germana pero ell ha de fundar una ciutat, relació estreta entre Èdip
i la seva mare…
- Segona columna: els espartoi s’exterminen entre ells, només queden cinc, Edip mata al seu pare, Eteocle
mata al seu germà. Al contrari de la primera son relacions familiars massa laxes, com si el mite d’Èdip es
pogués estructurar a partir d’un joc d’oposicions.
- Tercera columna: Cadme mata el drac, edip destrueix l'esfinx, hi ha negació de l’autoctonia.
- Última columna: Labdac Laios i Èdip, tenen noms que indiquen problemes de motricitat per tant ens parlen
de relació molt estreta amb la terra
La primera s’oposa a la segona (relacions valorades i inflavalorada) i la tercera a la quarta (pont entre autoctonia i no
autoctonia)
Manera de trobar mediació entre la idea de naixem de pare i mare o de la terra. Strauss ha desmontat el mite i l’ha
reorganitzat en columnes.

El mite forma part de debat científic actual, escoles teòriques del segle XX i XXI han buscat el mite grac per estudiar-
lo.

Mites cosmogònics i teogònics.

Les mitologies antigues donen un pes molt assenyalat a l’estructura del món, a la cosmologia, una de les preguntes
que més ens fem: com és que el cel no cau? Cel és com una especie de mantell, per a altres el firmament es una
campana metálica o de vidre, hi ha tot tipus d’explicacions sobre com el món s’aguanta. Els grecs es van imaginar
que hi havia unes columnes que aguanten una campana de bronze on hi ha les estrelles incrustades, aquesta
cosmologia concorda amb una altre que de vegades no és una columna sinó que hi ha una sèrie d’individus, titans,
que a l’esquena aguantes la volta, hi ha un a cada extrem. Entenen que la terra és plana, un disc pla que està
envoltada d’un riu circular que és l’oceà, posteriorment els presocràtics comencen a elaborar teoria esfèrica de la
terra. El tità que està a l’extrem occident es diu Atlas, també hi han ubicades les columnes d’Hèracles, i el de l’altre
banda no sabem qui és.
Prometeu està lligat a una columna, i l’altre és Atlas que aguanta el cosmos, estem davant d’una il·lustració
cosmologica, sembla que està amb la serp del jardí de les hespèrides (del vespre). Atles i Prometeu són germans, i si
el tità d’orient és prometeu? Ell està lligat a unes columnes al Cauques, territori ubicat a l’extrem orient per a un
grec. Quan evolucionen les nocions i es percebuda com una esfera només ho aguanta Atlas.

Per a Hesíode del segle VII a.C., ja no existeix el segon tità. Del seu text no podem deduir si és esférica o plana.

Combats generacionals en el que hi ha uns éssers que s’enfronten a uns altres. Aquesta imatge ens planteja un
combat de forces desiguals: un es antropomòrfic i l’altre no.

Com els grecs van construir un discurs que acaba amb l’establiment d’unes forces antropomòrfiques. La cosmogonia
grega es el relat que explica com diferents generacions una rere l’altre s’han anat enfrontant (jove i vella). El
conflicte generacional esta inscrit en l’ADN cultural de les cosmogonies antigues i que en certa manera esta destinat
en depurar tota mena d’elements extra-antropomòrfics, monstruosos i esgarrifosos per arribar a constituir un
sistema diví ben organitzat, rigorosament antropomòrfic on les divinitats s’assemblen als humans (una mica massa
humans).

Abans de que Zeus s’estableixi al capdamunt del sistema hi ha una sèrie de fases dictades per la violència. El que
observem a la cosmogonia grega i a la resta de cosmogonies orientals es que hi ha una violència enorme abans
d'establir-se l’ordre. No hi ha un ordre establert sense una violència prèvia. *Es necessita un ordre i el mite ha
d’explicar l’ordre actual de les coses.

En el cas de la cosmogonia grega l’ordre el presenta Zeus i Hera junt la seva família olímpica. Però s’ha construït
sobre una generació anterior que es Cronos i Rea, i abans d’aquesta generació estaven Urà i Gea. Hi ha una successió
generacional de pares i fills per tant la manera que té el cosmos d’organitzar-se és a través d'una dinastia i per tant
d’una reproducció sexual que donarà lloc a la generació de fills. Els grecs estan instal·lats en la tercera generació:
Zeus i Hera.

Abans d’Urà (cel) i Gea (terra) que són la primera parella i que dona lloc a una segona i tercera parella, hi ha el caos.
De manera espontània sorgeix el caos (sinònim de desordre i de falta d’estructura orgànica). Després apareixen les
divinitats i els humans.

Però pels antics grecs no te res a veure amb el desordre sinó que té a veure amb el verb “cháomai” (es el seu
substantiu) que significa obrir la boca per badallar, per tant el caos és el badall o la obertura còsmica que separa el
cel i la terra (Big Bang pels moderns; quan ha de recorre a una explicació s'explica una metàfora mítica). Els grecs
explicaven aquesta separació física entre el cel i la terra amb unes columnes o uns titans que aguanten la campana
del cel. Aquesta és una explicació suplementaria. Potser hi havia dues explicacions en comptes de una de per que el
cel i la terra estaven separats a l’antiga Grècia.

- A l’extrem orient i al extrem occident hi ha aquests punts de suport que impedeixen el col·lapse del sistema.
- La segregació còsmica; el cel i la terra és desclouen.

¿Cóm es que nosaltres acabem entenent el caos com a sinònim de desordre? ¿Per què del significat de badall còsmic
la paraula evoluciona en desordre? L'objectiu de la cosmogonia després de la violència i el caos és explicar l’origen
biològic i social dels éssers i del cosmos (ordre). Es tracta de justificar l’ordre social tal i com esta establert i
constituït, no fos pas que hagués un grup social que puges impugnar l’ordre o hagués una mena d’esquerda. Tot
havia d’estar ben lligat i estructurat. L'objectiu final es arribar al cosmos (ordre en grec).

*Cosmos en grec vol dir ordre bell. També vol dir bellesa i harmonia. Ambivalència de la paraula en grec es manté en
la nostra herència lingüística. La bellesa ordenada partint del caos. Caos passa a significar desordre perquè es
contrari del cosmos. La paraula caos muta semànticament i el seu significat es desordre quan originàriament no té
res a veure amb aquest.

*El caos en les nostres llengües ha donat lloc a una altre paraula: gas. Un físic holandès al s. XVII va descriure les
propietats del gas i quan li va buscar un nom va agafar chaos (caos en holandès) i així la resta de llengües.

La Teogonia de Hesíode - 116-616:

Hesiode (s. VII a.C) es la nostra font principal per descriure la cosmogonia a la Teogonia.

Fins el vers 116 els primers 100 versos expliquen que esta pasturant els seus remats per unes muntanyes i es troba
unes muses que l’agafen i li diuen que l’explicaran com es va formar el món. En el vers 116 on esmenta que al
principi de tot va haver el caos (Big Bang). Al principi de tot tenim la terra (gea) com la base:

- Primera generació: hi ha una estructura física bàsica: la terra, les muntanyes i el Tàrtar que es aquest espai
infernal sota terra. Habitat per forces divines preocupants e inquietants que s’han de tranquil·litzar a través
d'un culte. Divinitats físiques com la muntanya, el riu, el mar...
o Aquí apareix l'Eros que es el més bell de les divinitats immortals (fa el que vol amb nosaltres). Eros
no és una peça física dintre de la estructura còsmica perquè representa el desig o pulsió sexual
(aquella força que connecta dos cossos per que s'uneixin sexualment) i sense aquest no hi hauran les
 diferents generacions de divinitats (Urà i Gea, Cronos i Rea, Zeus i Hera). A partir del Eros la manera
que tindran les divinitats de reproduir-se gairebé sempre a través del sexe (home-dona).
 Hi haurà algunes divinitats que apareixen sense Eros (partenogenètica):
 Eros domina les divinitats i els homes, no es poden resistir.
 Les divinitats que es poden resistir a Eros són Hestia, Atenea i Àrtemis mentre que la
resta sucumbeixen.
o El caos fa aparèixer la terra (Gea) i l’Eros. També neix del caos Ereb què es una espècie de divinitat
infernal (de vegades és sinònim de Tàrtar) i la nit (abans del dia). De la nit va néixer la Èter que es
l’aire que ens envolta (espai atmosfèric que ens permet respirar) i la nit produeix el dia.
o La terra (Gea) engendra el cel (Urà) que és una mena de mirall. El cel es on hi ha les divinitats de
l'Olimp. Quan diu que la cobreix completament quan arriba la nit: el cel es col·loca sobre la terra
quan arriba la nit i aquesta cobertura s'interpreta sexualment: cada nit baixa, es col·loca a sobre, la
cobreix del tot i s’uneix sexualment; es com si el caos no s’hagués separat del tot; el cel ofega a la
terra i no pot produir cap ésser (arbres, animals, plantes, rius...). La separació definitiva s'acaba
d'una manera violenta: hi ha una amputació traumàtica dels genitals que fa que Urà es quedi a dalt
per sempre. Es un altre explicació de perquè el cel i la terra estan separats.
o Va generar el Pontos (mar) el qual era estèril i es concep sense Eros (mecanisme sexual, sense
amor). Després de ficar-se al llit amb Urà concep a Ocean que és el riu que envolta la terra i
apareixen una sèrie de figures divines: Temis (justícia) i Mnemòsine (memòria).
- Segona generació: ha nascut Rea que esta destinada a convertir-se en la consort del segon rei còsmic
Cronos. Aquí apareixen una sèrie de divinitats abstractes com la justícia o a memòria (mare de les muses i
aquestes s'encarreguen de la música). La religió grega tenen un enorme nombre de divinitats abstractes
(Niké - victoria).
o Cronos és el més petit dels fills de Urà i Gea. És el més valent i odiava al seu pare (Freud). Neix amb
una mena de disfunció (terrible). L'odia perquè es un progenitor exuberant sexualment perquè
sempre fent l’amor amb la seva mare i Cronos n'està tip.
 També apareixen els ciclops que son antropomòrfics però no del tot (evolució que arriba a la
rotunditat antropològica).
 Cotos, Briaris i Gies (100 braços), Ecatonquirs.
o Tots els fills de Urà i Gea eren criatures monstruoses (pre-olímpiques, éssers que encara no estan
ben formats) i el seu pare els odiava: els immergeix a terra perquè esta col·locat sempre sobre la
terra i no els deixa sortir (controlador).
o La terra (Gea) se sent asfixiada per lo que crea una mena ardit: ha creat una falç, és a dir té
“capacitat tecnològica” per a poder salvar als seus fills que no poden ni respirar sota terra; i els diu
que vol venjar-se del pare d’aquests Urà, però cap dels fills diu res perquè estan aterrits. Només
Cronos que te pensaments retorts.
o Comencen a preparar l'estratègia i el porta d’amagat ... la falç és farà servir per amputar els genitals
a Urà. Aquest arriba amb la nit i s'estén sobre Gea. El fill que esta amagat estén la mà esquerra i amb
la dreta empunya l’enorme i llarga falç de dents esmolades i d’un cop sec li amputa els genitals els
quals tirà cap enrere (gest ritual fecundador).
 Un mateix gest pot tenir significats diferents. Hi ha alguna manera de connexió amb el mite
d’Eucalió i Pirra perquè quan Cronos tira els genitals aquests cauen al mar (infèrtil), però
d'allà neix Afrodita.
o Quan li talla els genitals surt sang i semen: Gea recull les gotes de sang ja que es enormement fèrtil i
va engendrar les Erínies (divinitats de la venjança que persegueixen els crims de sang), els Gegants
(éssers de caràcter sanguinari que són agressius i superbs, i no són olímpics; Gigantomàquia per
enderrocar el règim olímpic) i les Nimfes (que no són res venjatives ni sanguinàries i moltes vegades
elles són víctimes del assetjament sexual). I també neix la divinitat més encantadora, atractiva i
menys bel·ligerant: Afrodita.
 Afrodita neix d’un acte sanguinari i es tan estrany que sorprèn dels propis grecs. Per a
Homer es aquesta no es filla d’Urà, sinó que és filla de Zeus i Dione (la qual no existeix;
femení de Zeus, normalitzar el naixement d’Afrodita).
  Afrodita es com si fos una divinitat pre-olímpica perquè es anterior a aquest i té un
naixement poc comú.
 Els grecs fan una altra geologia que converteix a Afrodita en una divinitat olímpica amb un
naixement "normal".
o El membre d’Urà flotant amb l'escuma i el semen arriba a les platges de Xipre on neix Afrodita.
 Hi ha ben documentat el ritual de la prostitució sagrada; a Pròxim Orient Isthar i Estàrter
tenen temples consagrats a la prostitució on les noies es prostitueixen com a part d’un ritual
prematrimonial i de pubertat: relacions sexuals a canvi de diners. Això existia en els temples
d’Afrodita a Xipre. No és casual que neixi allà i que la prostitució sagrada sorgeixi a Xipre.
o Afrodita va acompanyada d’Eros i de Himeros (impuls sexual; divinitat abstracte). Descriu la seva
activitat: seducció, plaer, amor i tendresa.
o També van naixent en aquesta fase pre-olímpica: els titans son éssers monstruosos que també
s'enfronten a l’ordre olímpic (Titanomàquia), Moros (l’odi)... Cronos i Rea ja estan establerts i
comencen a engendrar fills i filles.

*Afros (escuma).

*¿Aquest naixement poc comú pot ser que reflecteixi una perspectiva inquietant sobre Afrodita i la sexualitat
femenina?

Afrodita es una divinitat que té culte, però que s'ha de tenir controlada. La seva potència eròtica pot ser dissolvent
per l'equilibri familiar, social... En aquest naixement sanguinari potser hi ha una reflexió sobre el perill la dona i la
seva sexualitat a Grècia.

*És un relleu que representa una escena caòtica i violenta. Representa la lluita entre forces olímpiques
(antropomòrfics) i forces pre-olímpiques (monstruosos). És un frontó de l'altar de Pergam i aquesta tònica d’imatges
és veu a molts temples de l'antiga Grècia. Esta sempre present com a record d’aquesta batalla violenta prèvia a
l’ordre olímpic i perfecte.

*Divinitat ordenada: Atena encarna a la perfecció l'ordre olímpic que s'enfronta a una sèrie d'éssers que no són
forces olímpiques.

- Tercera fase: neixen les divinitats Olímpiques que són les divinitats actives, i les altres queden enrere. El més
petit de la família és Zeus i serà el que impugnarà el poder de Cronos. Cronos devora als seus fills per a que
no li fessin el mateix que ell va fer al seu pare i això causava dolor a Rea.
o Quan Rea estava a punt de parir a Zeus demana ajuda als seus pares Gea i Urà per a que les Erinies
castiguin a Cronos (parricida i infanticida). Urà i Gea li expliquen el que esta predestinat per a Zeus.
o Quan Rea esta a punt de parir a Zeus la porten a Creta a una cova i l’amaguen en aquesta. Embolica
a una pedra amb bolquers a Cronos i se la va cruspir convençut de que estava devorat a Zeus. Es
inconscient del que acaba de fer deixant viu i lliure a Zeus a la cova.
 En algunes versions apareixen una espècie de cangurs (curetes) que cuiden a Zeus amb uns
escuts i van colpejant-los amb les seves armes per a que no s'escoltin els seus llamencs tot
fent una dansa. S'encarreguen de cuidar el nen i vetllar per ell fins que és fes gran i es
prepara per lluitar contra les forces pre-olímpiques.
 Gigantomàquia.
 Titanomàquia.
 Tifonomàquia (serp amb ales de vegades. Sorgeix de la terra i tenen les branques, no
coneixen la tecnologia).
 Això serveix per justificar la grandesa de Zeus, els olímpics i els ciclops que fabriquen el
metall i els llamps i així Zeus té a la seva disposició una nova tecnologia (metalls) perquè els
pre-olímpics només fan ús de pedres i plantes (divinitats avançades).
 L'ordre còsmic no es toca perquè ja ha quedat establert. S'atura el caos i arribem al cosmos.

Hi ha cultes i temples a Cronos situats a Tlos i a Olímpia hi ha una muntanya sagrada; fins i tot hi ha unes festes en
honor de Cronos que són les Còrnies que a Roma corresponen a les Saturnals. El temple de Cronos estan tancats tot
l’any, excepte una vegada a l’any que són les Cronies. Les seves escultures el representen encadenat de mans i peus
perquè suposa una amenaça i un retorn al caos. Excepte el dia o dies de Cronies que es quan se’l desencadena i se li
dona culte.

Aquestes festes estan documentades a moltes ciutats i observem que no són festivals gaire normals perquè són
diferents a les altres festivitats dedicades a les altres divinitats. Aquestes Cronies es caracteritzen per seu un món
desordenat (les dones surten de casa i no obeeixen als homes, els nens fan classe als mestres...) són una mena de
festes carnavalesques. Són rituals d'inversió i els antropòlegs els han donat diferents noms com rituals of reverse,
periods of lisence, Ausnahmesituation-Ventilsitte... Durant l’any hi ha un ordre i una tensió, i aquests rituals la
alliberen durant un període de temps molt concret perquè després es torna a aquest estat quo. Una manera de
mantenir aquest ordre es que de tant en tant s’alliberen aquestes tensions per lo que aquests rituals tenen una
funció psicosocial. Són unes festes organitzades de manera institucional (cultures tradicionals que mantenen un
ordre). Aquesta falta d’ordre esta destinada a mantenir l’ordre. I també tenen una funció cosmogònica i la teoria de
Hesíode es desfà per tornar a una fase pre-olímpica. Per tant, aquesta idea entre la ruptura i la restauració s’ha
desfet el cosmos i per això aquestes festes coincideixen amb les festes d’any nou.

*L'ordre no és una inestabilitat ininterrompuda, sinó que s'ha de re fundar regularment. Aquestes festes d'any nou
coincideixen en alguns llocs: s’apaguen els focs i aquest es important pels antics per cuinar, il·luminar, escalfar...
quan s’apaguen els focs a la illa de Lemnos, s’estableix un període d'excepció i les dones s’organitzen i surten al
carrer i participen en un ritual on ingereixen grans quantitats d’ai com a antiafrodisíac i anticonceptiu: el món ha
col·lapsat.

*A Babilonia tenim la festivitat de l’Akitu on una de les activitats es el cant de la poesia cosmogònica Babilonia
(Gnuma Elish) que es canta durant l’any nou perquè el món-Cosmos s’ha de reconstruir periòdicament.

*Pausanies: parla dels jocs olímpics que se celebren a Olímpia.

Els historiadors d’Olímpia asseguren que hi havia en època de Cronos uns éssers humans són la raça d'or. En aquesta
fase els humans vivien ben relaxats. Hesíode va descrivint les diferents fases cosmogòniques fins que de cop els
humans apareixen (vers 535, Teogonia). No diu quan apareixen els mortals, però aquests ja estan confrontant-se
amb les divinitats. No explica com apareixen i ens parla del mite de Prometeu i com aquest va robar el foc i els
humans van començar a menjar carn cuita i com deixen de ser vegetarians. Les divinitats s’alimentaven del fum de
greix. Situa els homes en el seu lloc.

El primer atenès neix del semen d’Hefest que cau a terra. És a dir, cada ciutat té el seu mite antropomòrfic. Es pot
pensar que si Hesíode no descriu en cap moment el mite del naixement dels éssers humans es perquè no vol entrar
en conflicte amb cap poble grec, però vol interpel·lar a tots els grecs. La Teogonia és un poema panhel·lènic. Ens
explica l’origen del Cosmos i de les divinitats, però no és una antropogonia: els humans apareixen però no ens diu
d’on.

Hesíode té un altre poema èpic anomenat “Treballs i dies”; i en aquest poema ens diu que els humans ja existien en
època de Cronos i que van començar a degenerar-se: edat d’or, plata, bronze, època dels herois i després la de ferro.
Ens parla del mite de les races i com els humans van anar degenerant-se.

En època de Cronos els humans vivien en un ambient relaxat. I el que ens explicarà la Teogonia es en quin moment
s’han torçat les coses: humans i divinitats compartien taula, l’única diferencia es que els primers morien. Vivien
sense dones, eren vegetarians, no hi ha malaltia ni dolor... Això acaba amb l'arribada de Prometeu que porta el foc i
les dones (Pandora). És a dir, el que ens explica Hesíode no es l'origen dels humans, sinó perquè els humans patim
molt. Abans es neix espontàniament i amb l’arribada de les dones la reproducció humana es sexual. El mite de
Prometeu des d’aquest punt de vista ens explica la posició del home al món i l’origen de la dona.

Mite de Prometeu: El mite del foc l’associem a Prometeu que era el benefactor dels humans. ¿Per a que necessitem
el foc els humans? Llavors, Prometeu mata el primer bou per poder enganyar a Zeus: separa per un costat els ossos
embolicats de greix i al altre costat va posar la carn i li va dir a Zeus que tires el que més li agradava per a intentar
enganyar-lo (estem davant d’un mite que intenta provar el coneixement de les divinitats); aquest mite justifica
perquè nosaltres mengem la carn i explica perquè mengem el que mengem (etiològic): tira de Zeus (aroma de greix i
ossos), ens explica perquè estem a mig camí (no som ni divinitats ni animals). Es un mite fonamental i antropològic:
You are what you eat! La dieta carnívora passa per acceptar que hem de fer córrer la sang d’un animal. Les ciutats
gregues no hi ha escorxadors i els sacerdots són els carnissers. I l’altar esta davant del temple on es fan les matances:
ossos es couen amb el greix. El consum de carn ens fa humans i necessitem el foc per això Prometeu el va robar i té
la culpa de tot: ja no vivim com les divinitats (vegetariana i sense cocció de carn).

*Prometeu és el Trickster que s’ha passat de llest (exemple grec). El mite es antropològic que ens posa al nostre lloc.

Zeus tria. Decideix amagar el foc i en el moment que hem de menjar carn i no tenim foc; es una amenaça de que
tornarem a ser animals per lo que Prometeu roba el foc en una canya i l’ofereix als humans. Zeus s'enfada pel
robatori i pensa en un càstig: a canvi del foc va crear a Pandora i la porta amb una gerra amb tots els mals dintre i
que aquesta gerra no és pot obrir. L'envia a Epimeteu germà de Prometeu que és menys astut i que pensa massa
tard; cau rendit als encants de Pandora i obren la gerra i s'escampen tots els mals (mite etiològic) de la humanitat.

*Si no et cases no tindràs qui et cuidi i el teu patrimoni passa als teus parents col·laterals.

El sacrifici el feia el sacerdot i la carn es tallava davant dels altars perfumats d’encens de manera que amb la
combustió de les flames desprèn una olor molt forta; també s'aboca vi perquè l'alcohol té un efecte combustiu. Es el
lloc on físicament es dona mort violenta al animal i on es talla a peces, es descotxa... Es fan les reparticions; la
manera de la distribució de la carn es fa en funció de la qualitat d'aquesta té a veure amb la distribució la carn.
Aquesta carn es cou de manera que el fum i el greix alimenten a les divinitats: primer s’alimenten i després
nosaltres.

En aquestes pràctiques hi ha una tradició antiquíssima i ha tingut una continuïtat ininterrompuda en diferents
cultures pel que fa a partir la carn sobre un altar com els cristians el cos de Crist i la sang, estem davant d’un sacrifici.
Aquesta qüestió desborda la manera d’entendre la religió grega.

Això ho fan per culpa de Prometeu que roba el foc a les divinitats. El poema de la Teogonia de Hesíode ens explica
l’origen del món, el cosmos, la terra, les divinitats... Excepte l’origen dels humans. Al vers 535 de la Teogonia ens
informa de que els homes ja hi eren en època de Cronos. Els humans en la perspectiva grega els humans són abans
de les seves divinitats. Prometeu que es un tità que es el responsable de la fractura entre homes i divinitats.

Zeus li parla amb ironia per la desigualtat del repartiment. Prometeu li parla amb sorna i fa triar a Zeus la part de vol,
però s’adona de l’engany de Prometeu i en aquest instant Zeus ha decidit que els humans quedaran relegats a un
segon terme i ho passaran malament. Entre Zeus i Prometeu hi ha comptes pendents i se les van tenint l’un amb el
altre: Zeus retira el foc dels humans i aquests no poden acomplir la pràctica dietètica que Prometeu ha imposat, per
lo que estan reduïts a la condició animal; altre cop Prometeu l'enganya robant el foc amagant-lo a una canya. Zeus
des de dalt ho veu i sent un fort enuig per lo que a canvi del foc Zeus va crear a Pandora, la dona (es el preu que
paguen els homes per tenir el foc).

Pandora la van fabricar Hefest (coix il·lustre) amb terra, Atena (deessa d’ulls blaus) li va ajustar la cintura i li va posar
un vestit blanc i un vel (s’insinua que la dona esta destinada a casar-se) i li atorga una corona d’or ben treballada per
Hefest. Pandora és una bella calamitat i les divinitats es queden sorpresos per la seva bellesa. Es comencen a
descriure els estereotips masclistes dels grecs i occidentals:

- Necessiten viure en l'abundància.

o Dones (abelles) vs. Homes (abellots): s’alimenten de la feina dels altres.

Hesíode escriu pensant en el seu germà i li dona consells a aquest.

Prometeu va ser castigat. Zeus el va lligar al Caucas on hi ha ... que el va arrossegant i en un dels extrems ha
d’aguantar la campana del cel, així es tanca la cosmogonia. El mite de Prometeu té:

 Un significat tecnològic (origen de la tècnica i foc).

 Un significat dietètica-antropològic (dieta dels humans i situa als humans).
 Un significat social (orígens del matrimoni perquè perpetua i garanteix el patrimoni). També explica que s'ha
d'anar en compte amb la dona que pot desestabilitzar la família.
o Per garantir l’ordre social a través del matrimoni. Aquest fracassa si intervé molt Afrodita.
o Hesíode parla de Afrodita i del seu naixement.
La qüestió dietètica:

Els homes estan al mig perquè no tenen la dieta de les divinitats ni dels animals. ¿Existeix la possibilitat de desbordar
per dalt o per baix la dieta?¿Pot ser que l’ésser humà deixi de ser humà practicant una dieta que no li pertoqui?

A Grècia hi ha vegetarians:

- En Pitàgores i els seus seguidors: practiquen una dieta vegetariana.

- Els òrfics: secta religiosa que tenen com a figura de referencia a Orfeó.

Pels grecs això es una desviació antropològica perquè fan col·lapsar el sistema tripartit: en el moment que renuncien
a la carn estan renunciant a la distribució antropològica bàsica i es com si patrocinessin un règim pre-prometeic; per
lo que no es estrany que fossin observats amb odi pel gruix de la població. Són uns marginats que pertanyen a unes
elits que s’escapen de la religió oficial de la polis perquè no participen en la dieta que se suposa que marca l’ordre
cosmogònic. El sacrifici esta destinat a alimentar la comunitat i si algú no participa en alguna festivitat no només esta
renunciant al principi prometeic de consumir carn i ser humà, sinó que també s'escapa de la vida política que passa
per la participació pública en aquests rituals per lo que son uns asocials i antipolítics.

En època clàssica i democràtica els òrfics que pertanyen a una elit aristocràtica que rebutjant la democràcia no
menjat carn. Fan una declaració d'intensions pel que fa a la política. Tant es així que alguns van acabar malament
com els pitagòrics van ser perseguits i tancats en una masia fent les seves pràctiques i el comú de la població els
ataca cremant la casa. Hi havia convulsió política.

Els òrfics tenien una sèrie de protocols de vestimenta com anar vestits amb lli (no tothom podia permetre's). El
vegetarianisme pertany a la elit aristocràtica.

En època arcaica i clàssica hi ha una gran quantitat de il·lustracions que hi ha sobre sacrificis. L'instant en el que la
bestia es atacada iconogràficament sempre es situa abans o després del sacrifici per lo que hi ha una espècie de
inhibició davant de la sang.

El sacerdot/carnicer s’està rentant les mans i purificant-se perquè esta a punt de cometre el sacrifici. Uns joves
intenten portar el porc pel sacrifici mentre el sacerdot esta esmolant el ganivet.

El ritual es molt solemne i esta sotmès a un estricte protocol: l’animal s’ha de presentar a Zeus, s’ha d’aconseguir la
acceptació de l'animal, se li tira aigua, fulles o pedres per a que l’animal baixi el cap i accepti el seu sacrifici.

Aquí ja li han tret les entranyes i abans de coure la carn es couen aquestes que també es menja.

Per tant aquestes imatges ens estan indicant que formen part d’una pràctica institucional en que participa la ciutat
perquè es tracta de política.

De manera excepcional del esquema tripartit de l’alimentació de les divinitats, els humans i els animals que situa al
humà entre divinitats i animals eventualment es pot desbordar per dalt en el cas dels òrfics i els pitagòrics. I també
es pot desbordar per baix en el cas del culte dionisíac.

Els cultes dionisíacs no se sap ben bé el que eren. Dionís es una divinitat de la família Olímpica i participa en el règim
de Zeus i l'ordre còsmic nou, però es l’ovella negra per lo que va apart. Aquest forma part del panteó olímpic per
qüestionar i esquerdar el sistema. El sistema admet la participació elements controvertits. Dionís es una divinitat que
esta destinat a recordar-nos que es pot fer un salt en la nostra consciència de tant en tant. En la nostra societat
tecnificada i modernitat es habitual i el 90% de societats segons alguns estudis existeixen pràctiques d'èxtasi.

El seu culte es caracteritza pel desordre:

- Les dones s’organitzen en grup de manera expressa per sortir de casa de nit i participen en un ritual on
entren es estat de transit a través de la música repetitiva (gnawa). Aquesta activitat frenètica va
acompanyada d’unes danses extàtiques que comporten en moviment compulsiu del cap de davant al darrera
entrant en èxtasi.
 - En estat de transit les dones persegueixen animals del bosc per esquarterar-los i menjar-se'ls (sparagmos-
esquarterament). Estan fent un ritual però sense la tecnologia del metall (ganivet) per lo que hi ha un
retrocés al règim pre-prometeic sense foc ni ganivet. És una impugnació del ésser humà.
o Omophagia – consum de carn crua.

*Les dones queden reduïdes a la condició animal. La mitologia grega té por de la dona i de l’amenaça que suposa al
ordre.

La Tragèdia de les Vacants de Eurípides narra la historia de les dones Vacants que segueixen el culte a Dionís (Vacus).
Aquestes arriben a la ciutat de Tebes a Grècia on el rei de la ciutat s'oposa a la nova religió i el que fa Dionís es
convèncer a Penteu (rei) per a que l’acompanyi d’amagat als boscos i veure el que fan les dones una d’elles la seva
mare. El descobreixen i la seva mare i la resta de dones en estat de transit agafen el cos de Penteu i l’ esquarteren.
Fan el que els animals menjar carn crua. Aquest relat s’escriu a partir de uns testimonis o les fonts que tenim són
escrites pels homes siguin veritat o no ja que no saben ben bé el que passa per lo que s’ho imaginen.

*Funció de fomentar l'odi i la misogínia cap a les dones. Hi ha un desconeixement real del que passa.

Bertrand Russell va anar a una conferencia 1910 de la Jane Harrison que es va especialitzar en religió grega:
dionicisme i menadicisme on explica el culte. No calen drogues per estar en estat de transit: el ball, la música, el
cansament, les serps, el foc...

*Mènade o vacant- dona amb mania o boïga. Il·lustracions amb serps a les mans.

*Mite des de l’antiguitat fins els nostres dies: importància, textos, edat moderna, contemporània, renaixement com
s’ha reinterpretat (música, literatura, pel·lícules).

*Zagreus epítet de Dionís. Resulta que el mite de Dionís i Zagreus es el que explicaven els òrfics.

Hesíode fa una versió de la cosmogonia i sabem que hi ha altres com el que diu Homer en alguns versos de la Iliada
on apareixen Hera i Zeus parlant que diu que Ocean era progèni de les divinitats i aquí Homer ens parla d'una altre
cosmogonia que no es la de Hesíode. A la Grècia arcaica existien cosmogonies alternatives com l'aquàtica.

ELS ORIGENS ORIENTALS DE LES COSMOGONIES GREGUES:

Els hitites era una civilització establerta a la península de Anatòlia que parla una llengua indoeuropea durant el II
mil·lenni a.C. actualment és una zona bastant calenta i forma part de Turquia. Forma part del que considerem
Pròxim Orient però Turquia forma part d’una mena de un pont entre Mesopotàmia (Iraq, Iran i Síria) i els grecs
(dreta), però des d'una perspectiva cultural el far-west es Grècia (Extrem Occident). Des del principi tenim
Mesopotàmia al voltant dels rius Tigris i Èufrates que donen nom a la regió “entre aigües” i on es van desenvolupar
civilitzacions esplèndides com la Babilònia. Els hitites fan de pont entre Extrem Orient i Grècia; aquesta gent també
tenien els seus mites cosmogònics.

En un text d'aquests hitites que es van començar a desxifrar el segle passat i que es van trobar en tauletes ens
explica com Alalu va ser nou anys rei, fins que Anu el va derrotar i es va establir al tro. El cosmos es va articulant a
través de lluites dinàstiques i generacionals. Al cap de nou anys, Kumarbi (descendent d’Alalu i qui era el seu esclau)
es va posar en combat contra Anu, i li mossega i empassa els testicles que es van fusionar amb les seves entranyes
(bronze es una aliança de coure i estany ). Kumarbi se’n riu i Anu li diu que ha quedat embarassat de Teshub
(divinitat de les tempestes) i altres divinitats que van naixent. Va escopir més fills i una muntanya esdevé mare
adoptiva d’aquests. Això ens recorda a la cosmogonia de Hesíode: Kumarbi ens recorda a Cronos, Anu seria Uranos, i
Alalu no tindria correspondència amb cap a Grècia i Teshub era Zeus. Hi ha molts paral·lelismes, fins al punt que
tenim motius per pensar que els mites de l’amputació genital d’Urà o de Cronos menjant-se als fills, etc., no se’ls van
inventar els grecs. Hi ha una successió generacional que es completa amb una divinitat atmosfèrica superior amb
episodi de la castració però hi ha diferencies com la introducció d'un element tecnològic grec o els genitals expulsats
i altre se’ls empassa. Aquest text es anterior a Hesíode per tant hem d'imaginar que ha hagut un moment
d'influència entre la cosmogonia hitita i la grega. S'han anat desxifrant altres textos un dels quals Teshub acabarà
sent el senyor de l’univers, però ha de lluitar contra Illuyankas, una espècie de serp. Això ens recorda a la lluita de
Zeus contra Tifó, la tifonomàquia. Un altre paral·lelisme és que en la seva lluita, la serp va robar l'òrgan vital, el cor, a
Teshub, que després recupera, mentre que Tifó va robar els tendons de Zeus. Fins i tot quan esta establert en el
poder aquestes forces còsmiques ben institucionalitzades es veuen amenaçades per monstres serpentiformes.

A la Babilonia del III mil·lenni a.C. on tenim un text fonamental de Enuma Elish és un poema cosmogònic babiloni que
és canta a fi d’any. Quan no existia res hi havia dues divinitats aquàtiques procreadores del món son Apsu i Tiàmat
(principi masculí i femení, aigua dolça i salada). Sobre això hi ha un paral·lelisme on Homer ens parla d’Ocean i Tetis
(creadors de tot). En la Grècia antiga Tales de Milet ja parlava sobre l’origen en l’aigua com l’arkhé. La filosofia neix
aquí, en aquestes ciutats gregues que reben influència oriental, i per tant aquestes tradicions aquàtiques, no sabem
com, devien haver arribat a Grècia. Hi ha una clara influència d’orient a Grècia. No sabem en quin moment es va
donar aquestes nocions. L’aigua ha estat present en múltiples explicacions cosmogòniques. En el cas de Grècia, els
mites sobre els orígens tenen una referència oriental, unes fonts molt clares.

Ens han fet creure que Grècia és la mitologia d’occident, però si mirem les cosmologies podem veure que és quasi
que oriental.

1. El que podem dir es que el que ha circulat més que mites que es trasplanten de una cultura a una altre el
que s'han transmès són estructures narratives o un marcs narratius. Hi havia d’haver gent bilingüe per
poder-se comunicar, les cultures antigues eren multilingües, molt més que en l’actualitat (imperis antics eren
plurilingües).
2. Els fluxos d’informació a l'antiguitat circulaven a través del comerç per lo que els grecs estaven en contacte
amb moltes altres cultures a través del mar perquè el Mediterrani es un pont. Per tant a través de
comerciants, mercaders, soldats, gent itinerant, han entrat en contacte amb altres cultures (matrimonis
mixtes) desplaçant-se i ha contribuït a portar la informació d'un lloc a un altre (mites).
3. Un element que supera la lingüística moltes vegades és la iconografia (ceràmica, monedes, relleus...) que es
pot interpretar per tothom i gràcies a les imatges han circulat mites.

*Imatge en la que apareixen o poden ser Perseu i Medusa. Es un segell babiloni: la figura de l’esquerra que esta
girant el cap i estira el braç i tomba el cap. Realment estira el braç (divinitat l’ajuda) per poder agafar una arma i
poder matar al monstre. Pot ser que el mite de la Medusa sigui un malentès iconogràfic.

Per explicar-nos la circulació dels mites hem de tenir en compte la sociolingüística del món antic on hi ha moltes
llengües i hi ha facilitat per parlar-les, la intensa circulació de persones i mercaderies, i el pes de les imatges que han
funcionat com una eina d'intercanvi de relats e informació (a vegades amb malentesos).

A l’antiga Grècia han proliferat les explicacions sobre els orígens: Hesíode o Homer (referencia cosmogònica
mínima); la Teogonia es un relat fonamental pels grecs. Després de Hesíode observem un doble fenomen:

- Continua l’èpica cosmogònica.

- Però a partir del s. VI-V a.C. trobem una nova forma de descriure el cosmos amb els filòsofs.
- La filosofia neix no com una forma per reflexionar sobre l’ètica o l'estètica, sinó per reflexionar sobre els
orígens. L'origen de la filosofia esta inscrit en aquesta reflexió "cosmogònica" sobre els origens del món. I
es una continuïtat d’aquesta cosmogonia.
- La filosofia i la poesia se separen.

Hi ha dos poetes que escrivien poesia cosmogònica:

- Museu. D'aquest poeta ens han arribat quatre fragments i poca informació. Llegint els seus fragments
s’observa que no s’allunya gaire d’Hesíode.
- Orfeó. La cosmogonia òrfica no la va compondre Orfeó perquè aquest és un personatge del mite. Si que hi
ha diferents poetes antics que van compondre poemes antics i se’ls van atribuir a Orfeó (nom apòcrif) per a
que l’escrit pogués circular arran del prestigi del personatge.
o En algun moment del s. VII a.C comencen a aparèixer poetes òrfics que componen un poema que en
realitat l’estructura continua sent la mateixa que Hesíode però els òrfics estiren per amunt i per
avall: el món comença amb la nit i una divinitat lluminosa "Fanes".
o La nit es important pel òrfics i s’ajunta amb Fanes al que anomenen el primer nascut no sabem si es
una noció abstracte o filosòfica.
 o La divinitat dels òrfics és Dionís des de l'esglaó de sota. Quan va néixer Dionís segons el mite òrfic no
es fill de Zeus i Semede sinó de Persèfone una divinitat del inframón i més sinistre. Llavors apareixen
els titans que atrauen a Dionís cap ells amb joguines; l’esquarteren i se’l mengen, curiosament això
és el mateix que fan les dones en el culte dionisíac: la primera víctima del sparagmos és el mateix
Dionís i el seu pare enfadat pel que li han fet al seu fill els calcina en venjança.
o D'aquesta cendra neixen els humans. Aquesta cosmogonia òrfica té una antropogonia. Aquest mite
ens diu que els humans al nostre ADN tenim cendra titànica per això som violents i agressius, i
també tenim ADN diví dionisíac.
 També és un mite etiològic perquè explica la causa per la qual els humans som agressius i
tenim aquesta capacitat destructiva.
o No tenim cap poema òrfic seguit, sinó que tenim reconstruccions d’altres autors com Clement
d'Alexandria que va tenir una formació clàssica tot i la seva persecució als pagans.
 Estris o joguines els utilitzaven aquells que s'iniciaven en la secta òrfica.
 Molts textos d’autors cristians ens permeten la cosmogonia òrfica.

Ens han fet creure que Grècia és la mitologia d’occident, però si mirem les cosmologies podem veure que és quasi
que oriental.