Domesticar la natura:

horts i jardins
en el món romà
Mònica Miró i Vinaixa
mmirovi@gmail.com
Jardins mítics, jardins reals, jardins evocats en la lletra dels poetes i acolorits
amb els pigments dels artistes, horts productius per abastar famílies, plantes
i herbes per guarir o per cuinar, flors per als morts i per elaborar perfums, llocs
amens i necessaris on conflueixen aromes, sons, imatges que entren pels ulls
i productes agradosos al paladar. En aquest document, a partir de la lectura
filològica de textos d’autors clàssics llatins i de l’anàlisi històrica, iconogràfica
i artística dels testimonis materials conservats, passejarem per aquests espais
rurals i urbans de natura domesticada, reflexionarem sobre l’art que es deriva
de la contemplació o de l’aprofitament del paisatge i mirarem de desentrellar-ne
el significat i l’abast cultural en el procés evolutiu de la història romana.
1. El jardí d’Alcínous, reis dels Feacis, a l’illa d’Esquèria (Homer, Odissea 7, 112-132)

“Fora del pati, prop de les portes hi ha un hort de quatre jovades. Al voltant s’hi
estén una tanca a un costat i a l’altre. Allí han nascut arbres alts i ufanosos, pereres,
magraners, pomeres de fruits magnífics, figueres dolces i oliveres exuberants.
D’aquests arbres mai no es perd el fruit ni mai no els en falta, ni a l’hivern ni a l’estiu;
són de tot l’any. I el Zèfir, que hi bufa sempre, una fruita, la fa créixer, l’altra, la fa
madurar. La pera envelleix sobre la pera, la poma sobre la poma, el raïm sobre el
raïm, la figa sobre la figa. També hi arrela una vinya molt productiva. El fruit
d’aquesta vinya, una part s’eixuga al sol en un lloc descobert, i els raïms, uns els
veremen, i d’altres els trepitgen. I al davant hi ha raïm verd. Més enllà, a la darrera
tira, hi creixen uns quadres ben arrenglerats de verdures de tota mena, esponeroses
tot l’any. Hi ha dues fonts, una que s’escampa per tot l’hort, l’altra que va d’una
banda a l’altra per sota el llindar del pati fins a l’enlairat casalici, des d’on els vilatans
van a buscar aigua. Tals eren els esplèndids obsequis dels déus al palau
d’Alcínous.”

[Aquest jardí, identificat pràcticament amb l’edèn, va esdevenir proverbial a la

literatura posthomèrica, i molt especialment a la literatura llatina: en fan grans elogis
Plini el Vell (Història Natural 19, 49), Properci (Elegies 3, 2, 11), Ovidi (Amors 1, 10,
56), Marcial (Epigrames 7, 42, 6; 8, 68, 1; 10, 9, 2; 12, 31; 13, 37) i Juvenal (Sàtires 5,
151), entre altres autors].
2. Goethe, Viatge a Itàlia, 17 d’abril de 1787 (Monreale, Sicília)

“És una veritable aventura ésser perseguit i temptat per idees de tantes menes!
Aquest matí, he anat al jardí públic amb la resolució ferma i tranquil·la de prosseguir
els meus somnis poètics, però de cop i volta m’ha aferrat un altre fantasma que des
de fa dies m’encalçava. Les moltes plantes que jo estava avesat a veure, en gerros o
a les finestres durant la major part de l’any, les trobava ací, a l’aire lliure, vigoroses i
belles i així, acomplint el seu destí, m’esdevenien més intel·ligibles. En presència de
tantes formes noves o renovades, la meva antiga dèria s’ha desvetllat. No podria
descobrir entre aquesta multitud la planta primitiva? Aquesta planta ha d’existir; si
no, en què reconeixeríem que aquesta o aquella forma són plantes, si no s’haguessin
format totes a partir d’un model? [...] El meu bell projecte poètic s’ha destorbat, el
jardí d’Alcínous ha desaparegut i s’ha obert davant meu el jardí del món. Per què
estem tan dispersos, nosaltres el moderns?”
3. L’Edat d’Or (Virgili, Geòrgiques 1, 125-137)

“Abans que Júpiter regnés, els colons no conreaven pas els camps;
fins i tot clavar mollons o dividir les feixes amb una tanca
era considerat sacríleg. Procuraven per tots i la mateixa terra,
sense que ningú li ho demanés, ho oferia tot de bon grat.
Júpiter fou qui dotà les fosques serps de malèfic verí;
disposà que els llops es fessin depredadors i que la mar s’enfurismés;
tragué la mel de les fulles dels arbres; ocultà el foc
i frenà els rierols de vi que corrien per tot arreu,
per tal que la necessitat, unida a l’experiència, anés forjant les diverses arts,
cerqués en els solcs els brots del gra i obtingués, a cops,
de les venes de la pedra foguera el foc que ocultaven.
Per primera vegada, llavors notaren els rius el pes de l’om buidat;
llavors, el navegant comptà i donà nom a les estrelles.”

4. L’Edat d’Or (Ovidi, Fastos 1, 2)

“Aleshores cap bou no panteixava, junyit a la corba arada, cap terra no estava sota la
llei del conreador i hom ignorava encara l’ús del cavall: cadascú s’ho feia ell mateix;
l’ovella anava revestida encara de la seva llana. Hom vivia sota el cel de Júpiter i els
cossos nus sabien afrontar les pluges fortes i el Notus. Encara avui dia els Lupercs
despullats recorden aquests vells costums i testimonien l’antiga simplicitat.”
5. L’Edat d’Or (Ovidi, Les Metamorfosis 1, 89-112)

“L’edat d’or va ser la primera, quan no s’imposava

l’autoritat, i la fe i el bé sense lleis produïa.
No es coneixien la por ni la pena, ni en bronze es guardaven
comminadors secrets, ni temia els criteris dels jutges
la multitud suplicant, i vivien segurs sense càstigs.
De la muntanya cap pi per buscar ben lluny l’aventura
no s’havia arrencat i baixat a les líquides ones:
cada mortal només coneixia les seves riberes.
Cap ciutat no s’havia cenyit de muralles i fosses
ni hi havia trompetes ni corns que, de bronze, sonessin;
sense espases ni elms, sense haver d’armar cap exèrcit,
duia la gent un lleure segur i una vida tranquil·la.
Sense la rella al damunt ni cap aixada ferint-la
dava espontàniament els seus productes la terra
i, satisfets amb els fruits que sense conreu s’oferien,
tots agafaven cireres d’arboç i maduixes de mata
i es delien pels gerds i les móres collits als arbustos
i les aglans que sovint de l’arbre de Júpiter queien.
La primavera era eterna, i els zèfirs d’oreig agradable
agombolaven les flors que sense pol·len naixien;
els cereals oferia la terra no cultivada
i incessantment el camp s’inundava d’espigues curulles;
rius de llet per aquí, per allà de nèctar, rajaven
i la daurada mel destil·laven les verdes alzines.”
6. Els orígens de l’agricultura (Tibul, Elegies 1, 7, 29-48)

“Osiris fou el primer que amb mà traçuda construí arades i remogué la tendra gleva
amb el ferro; ell fou el primer que confià llavors a la terra no provada i collí les fruites
dels arbres fins aleshores desconeguts. Ell ensenyà d’adjuntar estalons al tendre
cep i d’esporgar amb la dura falç la verda cabellera; ell fou a qui per primera vegada
lliurà les seves jocundes sabors el raïm madur, espremut per uns rústecs peus.
Aquest licor ensenyà de donar a la veu inflexions melodioses, i mogué els cossos,
fins aleshores ignorants, segons cadències justes. El vi ha fet que el pagès alliberés
de tristesa el seu cor rendit per un gran treball; el vi porta el repòs als mortals
afligits, per molt que les cames els sonin amb el xoc de la dura cadena que
arrosseguen. Per a tu, no hi ha tristos neguits ni dols, Osiris, sinó danses i càntics i
l’amor lleuger; sinó flors variades i un front cenyit de carrolls d’heura; sinó una
túnica groga caient fins als peus tendrívols, i vestidures de porpra, i flauta de dolça
tonada, i la lleugera cistella sabedora dels teus sagrats misteris.”
7. Els orígens de l’agricultura i de la ramaderia (Tibul, Elegies 2, 1, 27-32 i 37-46)

“Porteu-me ara uns Falerns ben fumats i del temps de l’antic cònsol; i destapeu-me
una gerra de Quios: que els vins solemnitzin aquesta diada, perquè en dia de festa
no és cap vergonya d’embriagar-se i caminar de tort i a la ventura. Però que cadascú,
en aixecar les copes, digui: «a la salut de Messal·la!», i en les paraules de cadascú
ressoni el nom de l’absent [...] Canto els camps i els déus camperols: pel mestratge
d’aquests, l’home es desavesà de treure’s la fam amb el gla de les alzines, ells foren
els primers que li ensenyaren d’unir unes bigues i de cobrir l’exigua casa amb un
verdós fullam. També diuen que foren ells els primers que avesaren els braus a la
servitud, i adaptaren les rodes a la carreta. Llavors desaparegueren els aliments
salvatges, llavors fou plantat l’arbre fruiter, llavors l’horta fèrtil begué les aigües del
regadiu; llavors el daurat raïm, espremut sota els peus, donà el suc, i l’aigua sòbria
fou barrejada al vi pur que arrossega.”
8. Beatus ille (Horaci, Epodes 2, 1-16)

“Home feliç, el qui, lluny de negocis,

com la raça dels primers mortals,
treballa els camps paterns amb els seus bous,
deslligat de tot compte!
Soldat, no el desperta el clarí bataller
ni s’enerissa de la mar irada,
evita el fòrum i la superba llinda dels
ciutadans poderosos.
Adés amb el fany adulte de la vinya
marida els alts pollancres,
adés en la vall retirada
mira errar els seus ramats brueladors
o bé amb la falç talla les branques inútils
i n’empelta de més felices;
adés en clares gerres estoja densa mel,
adés ton ses tendres ovelles.”
9. El romà pagès (Plutarc, Vida de Marc Cató 2)

“En contemplar la petitesa de l’heretat i la mesquinesa de l’estatge [de Mani Curi], li

venia [a Cató] el pensament d’aquell home el qual, tot i ser el més gran dels romans,
haver sotmès les nacions més bel·licoses i haver fet fora Pirrus d’Itàlia, es cavava ell
mateix aquell trosset de terra i habitava aquell mas després de tres triomfs. Allí era
on els ambaixadors dels samnites l’havien trobat assegut vora la llar bullint naps i li
havien ofert molt d’or; però ell els avià dient que no necessitava or qui es satisfeia
amb aquell sopar, ans considerava per a ell, més gloriós que tenir or, vèncer els qui
en tenien.”

10. La dona al mas (Columel·la, Sobre l’agricultura 12, 3)

“La dona encarregada de la vila, d’acord amb el que fou prescrit per Ciceró i
Xenofont, registrarà el mas una vegada que hagi sortit la gent, per veure si n’ha
quedat algun dels que havien de treballar al camp, s’aproparà al teler, i si sap teixir
millor que el que hi està treballant, li ensenyarà a fer-ho [...] Serà present quan els
pastors munyin les ovelles o les cabres a les establies, assistirà també quan se les
estigui xollant, recollirà amb cura la llana i compararà el nombre de pèl amb el de
caps; a més, farà que els esclaus que tenen cura dels mobles s’afanyin a agençar-
los, i que netegin també els instruments de ferro.”
11. Els horti de l’urbs (Plini el Vell, Història Natural 19, 50-52)

“Avui dia hi ha a Roma mateix qui posseeix, amb el nom d’horti, llocs d’esplai, terres
conreades o cases de camp. Epicur, mestre del descans, va ser el primer que, a
Atenes, va posar en pràctica aquest costum; fins aleshores no era habitual viure a la
ciutat a la manera del camp. De fet, a Roma l’hort era alguna cosa com el camp del
pobre. De l’hort sortia el rebost del poble, i l’alimentació era molt més sana.”

12. El jardí pintat (Petroni, El satiricó 131)

“El plàtan flexible estenia les seves ombres estivals i també ho feien el llorer, coronat
de baies, i el xiprer que tremola i els pins de tronc nu i de trepidant copa. Entre
escumes jugava un rierol errabund que, amb les seves onades queixoses, feria els
còdols. És un indret digne de l’amor. N’és testimoni el rossinyol i l’oreneta de la
ciutat, els quals, voltejant entre l’herbam i les tendres violetes, omplen els camps
amb el seu cant.”

13. El jardí funerari (Petroni, El satiricó 71)

“Vull que al voltant de les meves cendres hi hagi fruiters de tota mena i moltes
vinyes. Perquè és totalment absurd tenir en vida les cases ben parades i no tenir
cura d’aquelles que haurem d’habitar més temps.”
14. La flaire de la natura (Marcial, Epigrames 3, 65)

“L’aroma que deixa anar una fruita quan la mossega una noieta tendra, la que porta
la brisa que ha acaronat el safrà de Còric, el perfum de la vinya d’argent quan veu
florir els seus primers raïms, l’olor de l’herba quan les ovelles l’acaben d’arrancar, la
flaire de la murtra, la de l’àrab que cull les aromes, la de l’ambre triturat, la del foc
que blanqueja l’encens oriental o la de la terra arrossada per una lleugera pluja
d’estiu, o la d’una corona que conserva el perfum de cabells impregnats de nard...
Aquesta és, Diadumen, l’olor dels teus petons. I què passaria si els oferissis sense
fer-los pagar?”

15. La vil·la de Marcial (Marcial, Epigrames 12, 31)

“Aquest bosc, aquestes fonts, aquesta ombra de parra que s’entrellaça al

capdamunt, aquest corrent d’aigua conduïda, i prats i rosers que no envegen els que
floreixen dos cops a Pèstum, i hortalisses ufanoses enmig dels gels de gener, i
l’anguila domèstica nedant als estanys, i el blanc colomer que cria blanques aus [...]
són tots dons de la meva senyora: passats set lustres, he tornat i Marcel·la m’ha
donat aquesta casa i aquest petit regne. Si Nausica em concedís els horts del seu
pare, jo diria a Alcínous: «M’estimo més els meus».”
16. Descripció de la casa de Plini el Jove (Plini el Jove, Epístoles 2, 17)

“A l’esquerra hi ha un cubícul ampli. La paret d’aquest cubícul i la d’aquell triclini formen un angle que
reté i augmenta l’escalfor del sol puríssim. Aquest és l’hivernacle, aquest és també el gimnàs dels meus.
Adossat a aquest angle hi ha un cubícul de forma corba. Com si fos una biblioteca hi ha un armari
encastat a la paret, el qual conté llibres. Està al costat del departament dels dormitoris. Els altres
compartiments d’aquesta banda estan reservats a l’ús dels servents i dels lliberts.
A l’altre costat hi ha un cubícul molt elegant; després un menjador petit que té molta claror amb el sol i la
mar. Tot seguit, un cubícul amb avantcambra queda a recer del vent. D’aquí s’entra a una gran sala de
banys freds en la qual hi ha, al costat de les parets laterals, dues banyeres de forma circular. A prop hi
ha la cambra de massatges, l’hipocaust i el forn per a escalfar el bany. A continuació trobem la piscina
d’aigua calenta, admirable, ja que els qui hi neden poden veure la mar. No gaire lluny hi ha un espai per a
jugar-hi a pilota. Aquí s’alça una torre que té dues estances i, a més, un menjador des d’on es veu
l’amplíssim mar i altres cases de camp ben boniques. Encara hi ha una altra torre, en la qual es troba un
cubícul, a la part posterior del qual hi ha un celler ampli i un graner. Sota el graner hi ha un triclini que
dóna al jardí i al camí que el rodeja.
El camí és vorejat de boix o de romaní. El la part interior, està voltat d’una parra ombrosa i exuberant. El
jardí està ple de moreres i de figueres. Darrere el menjador hi ha dues sales, les finestres de les quals
donen al vestíbul de la casa de camp i a un altre jardí més fèrtil i rústec.
A partir d’aquí s’estén un porxo cobert. Al davant hi ha una terrassa plena d’aroma de violes, la qual pel
resol del porxo cobert augmenta l’escalfor del sol quan hi toca.
A un extrem de la terrassa hi ha una estança que és les meves delícies. Jo mateix me la vaig fer. En ella
hi ha un solàrium que, com que dóna a la terrassa i a la mar, rep el sol de tots dos costats, i també hi ha
un cubícul, la porta del qual dóna al criptopòrtic. A la part del mig de la paret hi ha una alcova que pot
ajuntar-se o separar-se del cubícul per unes vidrieres i per unes cortines corredisses. Hi caben un llit i
dues cadires. Als peus hi ha la mar; a l’esquerra, les cases de camp; al darrere, els boscos. Al costat hi
ha un dormitori on no arriben ni els crits dels servents ni el soroll de la mar ni el fulgor dels llamps. Al
costat hi ha un petit hipocaust que, mitjançant una finestreta, escampa i manté l’escalfor.
Aquest benestar és reduït per la manca d’aigua corrent, però hi ha pous i fonts. En canvi, els boscos, tan
propers, forneixen prou llenya.
La mar no és gaire abundant en peixos delicats; tanmateix proporciona llenguados i crancs excel·lents.
D’altra banda, la meva casa de camp ofereix els productes de la terra, sobretot llet, ja que s’hi apleguen
els ramats quan vénen de pasturar, quan busquen aigua i ombra.”
17. Descripció d’una vil·la (Plini el Jove, Epístoles 5, 6, 14-28)

“La vil·la, situada a la part baixa d’un turó, domina el paisatge com si estigués al cim [...]
En gran part està orientada cap al migdia, i a partir de l’hora sisena a l’estiu i una mica
més d’hora a l’hivern, el sol convida a entrar en un pòrtic ample i proporcionat. Moltes
habitacions donen a aquest pòrtic, i també un atri a la manera antiga. Davant el pòrtic hi
ha una terrassa amb jardí [...] L’envolta un passeig tancat per arbustos baixos, esporgats
en formes diferents; des d’aquí comença un caminal per a passejar-s’hi en llitera [...] Al
principi del pòrtic hi ha un menjador [...] Gairebé al mig del pòrtic, hi ha un pavelló una
mica enretirat, que envolta un pati ombrejat per quatre plàtans. Al bell mig, l’aigua d’una
font vessa d’una pica de marbre, i ruixa suaument les plantes que hi ha sota els plàtans.
En aquest pavelló, hi ha un dormitori que no deixa entrar ni la claror del dia, ni els crits ni
el soroll. Al costat, hi ha el menjador de cada dia i dels amics convidats. Aquest menjador
dóna per una banda al pati i per l’altra al pòrtic. També hi ha una altra cambra protegida
per la verdor del plàtan més proper, decorada amb un sòcol de marbre i amb una pintura
no menys esplèndida, que representa branques d’arbres i ocells posats entre les
branques. En aquesta cambra hi ha una fonteta amb una pica, i al seu voltant uns quants
brolladors deixen sentir un murmuri tot agradable. A la cantonada del pòrtic, una habitació
molt àmplia és al davant del menjador; per unes finestres s’hi veu el jardí, per les altres la
prada, i just sota les finestres del davant hi ha un estanyol tan agradable de veure com de
sentir-ne la remor de l’aigua, que, caient de dalt, escumeja en ser recollida per una pica de
marbre. A l’hivern, aquesta cambra és temperada, perquè el sol hi toca molt. Al costat hi
ha un hipocaust que, si el dia és núvol, substitueix el sol amb el seu vapor calent. A
continuació ve el vestuari dels banys, espaiós i alegre, i tot seguit hi ha la sala de banys
freds, en al qual hi ha una banyera ampla i ombrívola [...] A sobre del vestuari hi ha un
camp d’esports que pot abastar uns quants jocs de pilota i uns quants equips de
jugadors. No gaire lluny del bany hi ha unes escales que porten a una galeria porticada,
però abans hi ha tres pavellons [...] La pista d’equitació encara guanya de llarg la
disposició i gràcia dels edificis.”
18. Les vil·les d’abans... i les vil·les d’ara (Varró, Sobre l’agricultura 1, 13, 6 i 7)

“Els antics obraven esguardant el profit, els d’avui obren per fantasies sense fre. Així
és que les granges rústiques d’aquells eren de major preu que les urbanes, les més
de les quals ara són el contrari. Llavors era lloada una granja si tenia bona cuina
pagesa, estables espaiosos, celler i botiga proporcionats a l’extensió del camp i amb
paviment inclinat vers el safareig [...] Avui, al contrari, s’afanyen a tenir granja urbana
molt gran i molt polida [...] Amb això aquests s’afanyen que llurs triclinis d’estiu
guaitin a la fresca de llevant, i els d’hivern, a sol ponent, més que no pas, com els
antics, a quina banda tenia les finestres el celler o la botiga, com sigui que collita de
vi ama, per als seus vaixells, aire més fresc, i per als oliers, més calent.”

19. L’hort i el vi (Plini el Vell, Història Natural 14, 19)

“Amb els productes propis del jardí, es fa el vi d’arrel d’espàrrec, de sajolida,

d’orenga, de llavor d’api, d’abròtan, de menta borda, de ruda, de nepta, de timó
negre, de marrubí: se’n posen dos manats en un cadus de vi, un sester de sapa
[’most cuit’] i una hemina d’aigua marina. El vi de naps es fa afegint una quantitat de
dos denaris a dos sesters de most, i el mateix es pot dir del d’arrel de ceba marina.
Entre les flors, se’n fa de pètals de rosa tot apilant-los en un drap i posant-los en
most, amb un petit pes, per enfonsar-les bé. Es fa a raó de cinquanta denaris per vint
sesters de most (prohibit d’obrir l’atuell fins que hagin passat tres mesos). El mateix
s’esdevé amb el nard gàl·lic i amb un altre de salvatge.”
20. La vinya i el raïm (Plini el Vell, Història Natural 14, 3)

“En algunes províncies, la vinya s’està dempeus tota sola, sense necessitat de cap estaló,
recollint l’arc dels seus sarments i agafant espessor en poc temps. En altres llocs això és
impossible per culpa dels vents, com s’esdevé a l’Àfrica o en algunes regions de la Narbonesa,
on, a les vinyes, no se’ls permet de créixer més enllà dels seus monyons, i així van a
rossegons pels camps, semblants a les vinyes noves, com si fossin herbes, i, obrint-se pas,
beuen, amb els seus raïms, el suc de la terra. Per aquest motiu poden superar, a les regions
interiors de l’Àfrica, les dimensions del cos d’un nen petit. Enlloc no hi ha un vi més aspre,
però tampoc cap raïm de duresa més agradable, d’on li pot venir el nom de durus acinus [’gra
dur’]. Certament, les nombroses varietats de gra en funció de la mida, el color i el sabor no són
res comparades amb els tipus de vi. Els raïms tan aviat tenen l’esclat de la porpra, com la
brillantor de la rosa com la lluïssor del verd; els blancs i els negres són, però, els més
habituals. Hi ha els raïms bumasts, inflats com si fossin pits, o els dàctils, de grans immensos,
allargassats. I, per un caprici de la natura, pot passar que, a grans enormes, s’hi associïn petits
companys, que hi rivalitzen en dolçor: els anomenen leptoragas [’grans en miniatura’]. D’altres
raïms es poden guardar durant tot l’hivern, encambrats amb un nus penjadís. D’altres es
conserven encara envasats simplement a temperatura natural, posats en olles de fang i
després tancats en gerres apilades amb solatge que tot ho mulla. D’altres deuen el seu gust
agradable al fum de la forja, que també serveix per a perfumar el vi; entre aquests, van guanyar
un especial renom, gràcies a l’autoritat de l’emperador Tiberi, els de les fornals de l’Àfrica.
Abans d’ell, se servia durant el primer plat raïm rètic, del camp de Verona. D’altra banda, les
panses [passae acinae] reben el seu nom del procés de dessecació [patientia] a què estan
sotmeses. Els raïms també es confiten en el most, és a dir, s’emborratxen amb el seu propi vi.
Altres s’endolceixen en most cuit; però n’hi ha d’altres que adquireixen una transparència de
vidre en esperar en el seu cep l’arribada d’una nova collita. L’aspror de la pega amb què hom
munta el peduncle els fa capaços de conservar en els grans, durant molt de temps, la mateixa
fermesa que tindrien guardats en gerres o en àmfores. Fins i tot ha estat descoberta una vinya
que, per si mateixa, fa un vi amb el gust típic de la pega.”
 Annex. Les flors i els perfums a l’antiga Roma

Nom Composició

amaracinum marduix
cinnamominum o cinnamomum llavors de bàlsam, cinamom, mirra, càlam i mel
cosmianum rosa i safrà
crocinum flors de safrà, mirra, jonc, làudan, estorac
cyprinum làudan, cardamom i càlam
galbanum gàlban
malobathrum malòbatre
melinum capolls de codony
oli d’ametlles amargues, cardamom, càlam, mel, vi, mirra, bàlsam, gàlban i
metopium resina de terebint (noguerola)
murra (myrra, myrrha, myrrhis) mirra
myrobalanum fruits d’un tipus de palmera
narcissinum narcisos
nardinum nard, cost, amomi, mirra i bàlsam
nardum nard
oenanthinum o oenantinum flors de vinya silvestre, de llambrusca
regale 27 essències diferents (vegeu Plini, Història Natural 13, 2,18)
rhodinum roses, safrà, càlam i mel
rhodium roses
susinum mel, cinamom, safrà, assutzena, càlam i mirra
tus encens

Altres perfums documentats

irinum, megalium, mendesium, panathenaicum, pardalium, sampsuchinum, sampsuchum, telinum.
 Casa del Braçalet d’Or (Pompeia)

La Casa del Braçalet d’Or, a Pompeia, presentava, en les estances obertes al jardí, una decoració riquíssima del tercer estil que reproduïa jardins
urbans poblats d’aus. Es tracta d’un conjunt de pintures naturalistes que permeten de reconèixer perfectament les espècies representades, de
manera que esdevenen un autèntic repertori de les plantes, aus, i fins i tot insectes, que tal vegada habitaven en la regió durant el segle I dC. Les
diverses plantes hi són representades en el moment de major esplendor, tot i que és evident que no podien coexistir en la mateixa època de l’any,
però aquest fet crea un efecte decoratiu bellíssim. Amb les aus ocorre el mateix: hi són pintades alhora moltes de les aus que potser habitaven
aquells indrets, incloses les espècies estacionals. S’hi poden veure orenetes, teuladins o pardals, merles, oriols, garses, perdius gregues, coloms,
etc. Tot sembla indicar que la regió, aleshores, era més fresca i humida que actualment, si és que hem de creure que aleshores hi vivien
nombroses aus aquàtiques que fa segles que van abandonar el Golf de Nàpols.

plàtan d’Orient tudó

font
baladre
abeurador

arboç
Casa del Braçalet d’Or (Pompeia)

oreneta

llorer

marfull

stylopinakia amb mènada

herma

baladre

palmera
Casa del Braçalet d’Or (Pompeia)

roses de Sant Ponç /

roses de cent fulles

rossinyol

llorer

segell de ram /
segell de Salomó

ulls de bou

camamilla
Casa del Braçalet d’Or (Pompeia)

Oriol o potser millor

gaig
baladre cuereta groga
arboç
Casa del Braçalet d’Or (Pompeia) palmera de dàtils
corretjoles
cascall bord
àster
lliri blanc
Casa del Braçalet d’Or (Pompeia)

màscara de silè o sàtir

heura

codony
Casa del Braçalet d’Or (Pompeia)
polla blava ulls de bou

vinca

violers
Vil·la de Lívia (Prima Porta, Roma)

La idea de jardí tancat té en època romana un exemple fascinant:

els frescos de la vil·la de Lívia, que actualment s’exposen al
Museu Nacional Palazzo Massimo, de Roma. Aquest jardí, pintat
en una extensió de 5 per 11 metres, constitueix una celebració
alegre i optimista de la natura i de la fertilitat, característiques de
l’art de l’època d’August. Els frescos de les parets representen un
pi, un roure, quatre avets, llorers, murtes, baladres, magraners i
codonys, sobrevolats per rossinyols, orenetes, oriols i altres
espècies, com ara una garsa.

Els frescos procedeixen de la casa de camp de la dona d’August,

una vil·la també coneguda com la de les gallines albes i situada a
Prima Porta, 15 quilòmetres al nord de Roma. Els frescos van ser
traslladats a la capital l’any 1955, i avui s’exhibeixen, com hem dit,
al Palazzo Massimo, en una habitació que reconstrueix la pèrgola
d’aquell domini en el qual Lívia, la mare de Tiberi, va seguir vivint
després de la mort d’August, esdevinguda l’any 14 dC. Es
considera que l’estança -una porta i quatre parets sense
finestres- era subterrània i servia perquè els convidats, que s’hi
reunien, evitessin els rigors de la canícula.

pi

acant
Vil·la de Lívia (Prima Porta, Roma)

avet

gelosia de fusta
Vil·la de Lívia (Prima Porta, Roma)

roure
Vil·la de Lívia (Prima Porta, Roma)

codony
Vil·la de Lívia (Prima Porta, Roma)

magraner
Vil·la de Popea (Oplontis)

A prop de l’actual municipi de Torre Annunziata, a l’antiga Oplontis, no gaire lluny de Nàpols, es pot visitar la vil·la de Popea, la que va ser la
segona dona de l’emperador Neró. Les seves pintures, extraordinàriament refinades, segueixen encara mostrant-se in situ, ben al contrari del que
ha passat amb altres restes murals, com les d’Estàbies o les de Pompeia mateix, conservades avui dia al Museu Arqueològic de Nàpols.
Vil·la de Popea (Oplontis, Nàpols)
 morera
Vil·la de Popea (Oplontis, Nàpols)
Vil·la de Popea (Oplontis, Nàpols) figues
Vil·la de Popea (Oplontis, Nàpols) pruna codony
Vil·la de Publi Fanni Siníster (Boscoreale)

Aquesta vil·la, excavada l’any 1900, es troba a Boscoreale, a prop

de Pompeia. És de mitjan segle I aC i presenta una decoració en
frescos del segon estil.

raïm emparrat en
una pèrgola

heura

font abeurador
 garlanda amb bucrani, espigues, llorer, pàmpols, raïm,
Vil·la de Publi Fanni Siníster (Boscoreale) codonys, magranes i pinyes
Vil·la de Publi Fanni Siníster (Boscoreale)
Casa de l’Hort o del Verger (Pompeia)

figuera
Casa del Centenari (Pompeia)

La domus rep aquest nom perquè va ser excavada l’any

1879, mil vuit-cents anys després de l’erupció del
Vesuvi. Es tracta d’una casa que data del segle II aC,
per bé que va ser objecte de múltiples nenovacions i
reconstruccions fins a l’època imperial.

Bacus en raïm

El Vesuvi
 Casa del Centenari (Pompeia)

Esfinx
Casa de Júlia Fèlix (Pompeia) magrana
raïm poma
Complex dels Ritus Màgics (Pompeia)
Fresc provinent de Pompeia (Museu Arqueològic de Nàpols)

coloma

paó

stylopinakia amb
mènada o bacant

gelosia
Vil·la d’Ariadna (Estàbies)

Una divinitat de la natura,

probablement Flora, collint
murta
 raïm
Ara pacis (Roma) pàmpol
Ara pacis (Roma) fulla d’acant
Ara pacis (Roma) garlanda i fistó
Casa dels Vetti (Pompeia)

El persitil (peristylum) era un jardí, decorat amb fonts i estàtues i envoltat d’un porxo sostingut per columnes. Tot a l’entorn es distribuïen uns
quants cubicula i altres habitacions, com ara l’exedra, una àmplia sala d’estar i de recepció.
Casa del Faune (Pompeia)
 emparrat
Casa de Lorei Tiburtí (Pompeia)

euripus
o canal
Casa de Lorei Tiburtí (Pompeia)
Casa de l’Hostaler (Herculà)
Vil·la de Popea (Oplontis, Nàpols)
Vil·la Adriana (Tívoli)
Vil·la Adriana (Tívoli)
Orientacions bibliogràfiques (1 de 2)

• Ciarallo, Annamaria (2000). Verde pompeiano. Roma: L’Erma di Bretschneider.

• Ciarallo, Annamaria (2005). Il giardino pompeiano. Le piante, l’orto, i segreti della
cucina. Nàpols: Electa i Soprintendenza archeologica di Pompei.
• Ciarallo, Annamaria (2006). Pompei verde. Il tempo, la moda, le piante. Nàpols:
Electa i Soprintendenza archeologica di Pompei.
• Ciarallo, Annamaria (2007). Flora pompeiana antica. Guida all’orto botanico.
Nàpols: Electa i Soprintendenza archeologica di Pompei.
• Collot, Michel (dir.) (1997). Les enjeux du paysage. Brussel·les: Ousia.
• De Caro, Stefano (2000). Arte y naturaleza en Pompeya. Obras maestras del Museo

Arqueológico Nacional de Nápoles. Nàpols: Electa i Ministero per i Beni e le Attività

Culturali.
• Grimal, Pierre (1974). L’art des jardins. París: Presses Universitaires de France.
• Grimal, Pierre (1984). Les jardins romains. París: Fayard.
• Henderson, John (2004). Hortus: The Roman Book of Gardening. Londres-Nova
York: Routledge.
• Jashemski, Wilhelmina Feemster & Meyer, Frederick G. (ed.) (2002). The Natural
History of Pompeii. Cambridge: Cambridge University Press.
Orientacions bibliogràfiques (2 de 2)

• MacDougall, Elisabeth Blair & Jashemski, Wilhelmina Feemster (ed.) (1981). Ancient

Roman Gardens. [Dumbarton Oaks Colloquium on the History of Landscape

Architecture, VII]. Washington: Dumbarton Oaks/Trustees for Harvard University.
• MacDougall, Elisabeth Blair (ed.) (1987). Ancient Roman Villa Gardens. [Dumbarton
Oaks Colloquium on the History of Landscape Architecture, X]. Washington:
Dumbarton Oaks Research Library and Collection/Trustees for Harvard University.
• Pasquale, Giovanni di & Paolucci, Fabrizio (ed.) (2007). Il giardino antico da
Babilonia a Roma. Scienza, arte e natura. Liorna: Sillabe.
• Ranieri Panetta, Marisa (ed.) (2004). Pompeya. Historia, vida y arte de la ciudad
sepultada. Barcelona: Galaxia Gutenberg i Círculo de Lectores.
• Segura Munguía, Santiago & Torres Ripa, Javier (2009). Historia de las plantas en el
mundo antiguo. Bilbao: Universidad de Deusto i Madrid: Consejo Superior de
Investigaciones Científicas.
• Segura Munguía, Santiago (2005). Los jardines en la Antigüedad. Bilbao:
Universidad de Deusto.
Un enllaç interessant

Il giardino antico da Babilonia a Roma. Scienza, arte e natura

http://brunelleschi.imss.fi.it/giardinoantico/indice.html

[Web de l’exposició del mateix nom que va tenir lloc a Florència l’any 2007. En italià,
amb moltes imatges, textos i vídeos. Informa sobre l’evolució tipològica del jardí en
el món antic: de lloc de lleure i plaer a espai per la meditació, estudi i experimentació
dels coneixements naturalístics i tècnics.]

Conferència de Fabrizio Paolucci “Il giardino antico da Babilonia a Roma”:

https://www.youtube.com/watch?v=enTSYWBdsTo
Domesticar la natura:
horts i jardins
en el món romà
Mònica Miró i Vinaixa
mmirovi@gmail.com