TARRAGONA LITERÀRIA

Diari cultural del Camp de Tarragona

http://blocs.mesvilaweb.cat/escolalletres

Joan-Elies Adell: metafísica o poètica (I), per Ramon

Sanz.
COL·LABORACIONS | diumenge, 18 de novembre de 2007 | 19:08h

La trajectòria poètica de Joan-Elies Adell constitueix una de les més destacades creacions de la poesia
catalana dels últims anys. Els seus, de moment, set llibres de poesia, han estat tots premiats sense excepció,
i l'atenció de la crítica - sempre esquiva i sovint superficial, quan es tracta de poesia - ha anat creixent en
continuïtat i precisió.

A més de l'obra poètica, que ha estat ja parcialment traduïda a diverses llengües, i a la qual de seguida em
referiré detalladament, el dilatat currículum del jove escriptor vinarossenc es completa, sense que aquestes
línies l’esgotin, amb diversos assajos, articles, i conferències i ponències en nombrosos congressos, fòrums i
projectes literaris i d'investigació, a banda de la seva inclusió en un bon nombre d'antologies poètiques, entre
elles, la molt masegada Imparables , de considerable repercussió entre els mitjans i la crítica, si bé és cert
que - i aquesta és la felicitat i l'inconvenient de les antologies - atents més a la forma de la “provocació” que
a la seva qualitat i veritable transcendència literària...
La poesia de Joan-Elies Adell, encara que en contínua evolució i sotmesa a una sostinguda depuració
expressiva i conceptual, presenta unes línies ben definides i coherents, entre les que destaca la preocupació
per l'abast i els límits del llenguatge per expressar no ja els sentiments - la poesia està feta de paraules, no
de sentiments - , sinó la realitat i, fonamentalment, el propi subjecte líric. Aquesta inquietud va unida, sovint,
a la consciència, encara que no sempre s'expliciti, per l'acte creador de l'escriptura. Lluny, però, de disminuir
la poesia a una pràctica endogàmica, o a la freda constatació i anàlisi de l'observació, la reflexió de la poesia
d'Adell suposa un moviment més vast, un perpetuum mobile, però in crescendo, que és la reflexió, a partir de
les coses i cap a les coses - o millor, del seu record - , dels actes i del seu desig, sobre què és aquest jo, que
creu saber que existeix i qui és - a diferència de les coses, que no saben que són coses - , però que només es
reconeix en aquest mirall mixtificador que és la memòria.

La memòria és, precisament, junt amb les incerteses hermenèutiques, l'altre tema central, vinculat
íntimament a que formulava en el paràgraf anterior, de la poesia d'Adell. El conflicte, la tensió lírica de què
brollen els seus textos parteix del raonament que si no s'és més que llenguatge i memòria, com és possible
definir-se també a partir d'aquests dos instruments, tan poc exactes i fiables, a més.

Aquestes relacions, de vegades dialèctiques, encara que en rares ocasions especulatives - l’escriptor
qüestiona, implícitament, la legitimitat de l'anàlisi filosòfica tradicional - , entre realitat i llenguatge, subjecte i
memòria, articulen la resta d'oposicions d'aquesta poesia, com amor i desamor o presència i absència, i
també condicionen i expliquen els seus trets més característics, com la inclusió, adaptació o referència a
altres discursos poètics, filosòfics o crítics, i a d’altres disciplines, com la música o la teoria de la literatura,
que Adell coneix en profunditat. En el mateix sentit actuen les contradiccions, paradoxes i ironies, el caràcter
sovint discursiu dels seus textos, en contrast amb la seva voluntat subjectivista, que sustenten la seva aurea
mediocritas, la dicció formalment neta i nua i l'expressió realista, equidistant per igual de la gesticulació
romàntica i de la contorsió surrealista.

Ben sovint, i amb massa lleugeresa, es tendeix a qualificar de metafísica la poesia de caràcter més
meditatiu o reflexiu. Certament, si pensem en la poesia de John Donne, per posar un exemple de fàcil
consens, és habitual veure-la qualificada com “poesia metafísica”. Sembla que no hi ha excessives dificultats
a acceptar l'ús adjectiu de metafísica en aquest cas, com en altres. Sens dubte, les motivacions intel·lectuals
que originen aquesta poesia, com la de l'autor que ens ocupa, són semblants, encara que no assimilables, a
les de la filosofia. En qualsevol cas, la metafísica és una disciplina massa extensa, i sembla necessari fer
alguna precisió en comparar-la amb certs aspectes d'una determinada obra poètica, i recordar, sempre, que
es tracta tan sols d'una etiqueta que no exhaureix totes les seves possibles interpretacions. Wittgenstein va
dictaminar que la metafísica “parla de la realitat des de fora d'ella mateixa”. La poesia lírica, no obstant,
sembla pretendre justament el contrari. De la mateixa manera, el propòsit de les següents observacions
sobre l'obra poètica de Joan-Elies Adell és explicar-la des de dins, des dels seus versos. De la resta, de les
classificacions i etiquetes simplificadores o implicacions més o menys velades que no acaben de resoldre la
naturalesa d'aquesta poesia, només cal dir, una altra vegada amb Wittgenstein, que “d'allò que no podem
parlar, el millor és el silenci”.
 * * * * *

Com deia abans, el desenvolupament d'aquest pensament s'exposa, provisionalment, al llarg de set
llibres de poesia. Joan-Elies Adell s'inicia amb La matèria del temps (1994), Premi Gabriel Ferrater,
immediatament continuat per O ceà immòbil (1995), Premi Benvingut Oliver.

Isabel Robles Gómez, autora del pròleg (“L'existència com una ziga-zaga”) d' Oceà immòbil,
assenyalava el temps - el temps de la memòria, el temps subjectiu, caldria precisar - com a tema del llibre,
amb els motius principals de l'amor i del record. El paisatge marí, el moviment del mar, segons la prologuista,
es constituïa en símbol del temps, marcat també per altres elements de caràcter temporal i espacial, com els
viatges - que es relacionaria amb la dicotomia presència / absència abans citada - o la climatologia. Al mar, a
més, cal afegir altres elements líquids amb funcions igualment simbòliques com la pluja, les onades i les
escumes, o la boira.

Es tracta d'un llibre que, encara que l'evolució posterior d'Adell deixa emplaçat en una fase
fundacional encara, mostra ja bona part de la temàtica i dels principis estructurals de la seva poesia.
L'equipatge amb què Joan-Elies Adell partia a complir el seu particular periple poètic en O ceà immòbil s'ha
fet més eficaç, sens dubte, amb el temps. S'ha enriquit amb nous i més profitosos efectes, i s'ha alleugerit de
llastos menys essencials, però és ja un conjunt sòlidament i perfectament coherent.

Crida l'atenció, per exemple, una característica que serà una constant en tots els llibres posteriors:
l'encertada i molt variada elecció de les citacions anteposades als poemes i a les seccions del llibre - qüestió,
per cert, que en el cas del nostre autor, és prou significativa com per dedicar-li un estudi específic. Junt amb
autors catalans com Fuster, Vinyoli o Màrius Torres, apareixen citats altres, espanyols - Rosales, Jenaro Talens
- i europeus, especialment de la literatura italiana - Italo Calvino i Pavese - , tan apreciada per Adell. Però les
citacions no es limiten a l'àmbit exclusiu de la literatura, i poden trobar-se, al llarg de tota la producció de
Joan-Elies Adell, diversos pensadors, crítics, teòrics de la literatura i del llenguatge, i fins i tot, i és el cas d’O
ceà immòbil, formacions musicals com Radio Futura, mostra d'aquesta multirreferencialitat a la que abans
m'he referit.

Precisament, la citació de Radio Futura , “el mar es immenso, así que todo está en calma”, remet
fàcilment al títol del llibre. La paradoxa de l'afirmació troba repercussió en la mateixa que implica el sintagma
“oceà immòbil” i, per descomptat, al llarg de tot el llibre. El mar, que com abans dèiem és símbol del temps,
del temps subjectiu, presenta aquesta imatge detinguda de la memòria. Però no es tracta d'una al·lusió a un
passat perfecte, acabat. Es tracta més aviat d'una quietud dramàtica - incrementada quan entra en contrast
amb les vores d’aquest mar: “un oceà immòbil, l'oblit dels contorns” - , com un silenci pot ser-ho en una
partitura. És la treva després d'una tempesta, però també la calma que precedeix a una altra, sempre
imminent. Els vaivens de les onades, d'altra banda, són un anar i venir del record, però també un element
pertorbador i corruptor dels records, que acaba contaminant el present i mostrant la seva naturalesa
igualment inabastable, especialment quan apareix el sentiment amorós, que se superposa a la percepció de
la temporalitat: “El present / és inassolible: l'amor ens ha trencat en dos”.

Ben aviat, la vehemència del record fa veure “la dictadura de l'efímer, / l'estrall de la paraula”. La
paraula, en expressar tant la realitat com la memòria, lluny d'assimilar-se a elles, segons la doctrina platònica
d’ El Cràtil, interfereix en la seva representació - i d'aquí resulta la distinció entre memòria i record de l'últim
poema del llibre, “Memòria” - , una reflexió que ja no deixarà d'estar present en cap dels posteriors llibres
d'Adell.

A curt termini (1997), Premi Ciutat d'Elx, suposa ja un important exercici de depuració, de concreció i
de condensació en l'evolució de Joan-Elies Adell, tant pel que fa a la precisió del llenguatge, “sense estridents
metàfores fora de lloc” (Julia Zavala, “El privilegi de la distorsió”, Caràcters, 3, abril de 1998), com a
l'exactitud del que formula. El que en Oceà immòbil s'expressava de vegades encara en grau de temptativa,
aconsegueix aquí completa plenitud. El pensament es torna més escèptic, i per això més fèrtil i més donat a
la digressió, als canvis de perspectiva i a la representació de l'alteritat. D'aquesta manera decreix la
implicació dramàtica en favor de l'observació i l'anàlisi, sense que per això se’n ressenti l'emoció, que aflora
vigorosament per sota de l'aparent fredor, que no és una altra cosa que un mesurat to mitjà sustentat pel
contrast, els matisos i la tendència a l’expressió discursiva, el distanciament del subjecte de l'elocució, com
en el poema “Aprenentatge”:

Les formes del desig no viatgen soles

sinó que combinen amb el blanc i negre

del possible.

o en “La transparència de l'opac”:

És just en la distància, doncs, que les coses

assoleixen llur dimensió veritable.

Persisteixen molts dels trets definitoris d' Oceà immòbil, com la imatge simbòlica del mar, per
exemple. No obstant, els temes i motius - el pas del temps, amor i desamor, memòria i oblit, realitat i
llenguatge, la paraula i l'escriptura, “la paraula salvada”, com a mirall i especulació de la memòria -
apareixen més perfectament imbricats en aquest llibre i molt més equilibrats, encara que dominats, això sí,
com hem apuntat, per un caràcter més meditatiu i per la creixent consideració de la distància entre la realitat
objectiva i la realitat verbal, presagi d’allò que, en el seu darrer llibre, Pistes falses, Joan-Elies Adell definirà
com “la ficció de la realitat”, i que en A curt termini, en el poema “Conte d'estiu”, dedicat a la pel·lícula del
mateix títol d'Eric Rohmer, s'expressa com una doble entelèquia:

La misteriosa zona comuna existent

entre la ficció de filmar i la ficció de viure

Finalment, el desig constant de recuperar els moments passats, que recorre tot el llibre, s'evidencia
totalment quimèric, ja que el passat només resulta recuperable en virtut de la memòria, però la memòria és
inassolible, per estar subjecta també a l’esdevenir temporal, i la seva reconstrucció mitjançant la paraula es
mostra igualment decebedora per la ineficàcia del llenguatge per reproduir-la, deixant només una certesa: “la
impossibilitat de novament mirar”.

La idea de la impossibilitat del llenguatge per reproduir la realitat va cobrant cada vegada més força a
l'obra de Joan-Elies Adell, fins a arribar a convertir-se en motiu essencial i en fil conductor d' Un mateix cel
(2000, Premi Jaume Bru i Vidal). I no tan sols la realitat exterior sinó la descripció de la vida interior,
necessària per a la seva delimitació, per al, en definitiva, coneixement d'un mateix, és igualment
irrealitzable:

Quan de vegades

escric per fer del desig una concreció

tímida, una enyorança tangible

[...]

m'adono prou

de quin desordre hi ha, quina remor

La visió única del món, a més, es torna plural, com escriu, tal vegada amb certes reminiscències de
Wittgenstein, el propi autor (“Poesia catalâ em tempos de crises: poéticas desguarnecidas pela falta de
diálogo entre o literário e o sócio-político”, Sibila), “sota l'atenta mirada dels altres, d'altres maneres
d'observar, entendre i explicar el món”.

Aquesta necessitat de confrontació de perspectives explica que molts poemes estiguin escrits en clau
de metàfora de viatge. El viatge constitueix un mètode d'allunyament que permet observar tant la realitat
com el llenguatge i el mateix concepte d'identitat personal. Així pot observar-se en el poema “En altres
geografies”, o en “Signe de colonització”, on el verb “mirar” refusa qualsevol sinonímia parcial amb “veure”
per a constituir-se en una observació transsubstanciadora entre el subjecte i l'objecte de l'observació, o entre
diferents observadors, amb l'ànsia de captar la veritable essència d'aquesta realitat que escapa sempre a la
seva més precisa definició:

Qui no mira el mar

no l'entén. Qui no mira amb els ulls

de l'altre no els sent.

No obstant, com adverteix la citació de Walter Benjamin inclosa en el llibre, “arribar a la ‘puresa' de la
mirada no és difícil, és impossible”. En el poema “Silenci antic”, el més important d' Un mateix cel pel que fa
a la densitat i la claredat dels conceptes expressats, xifra quasi completa del llibre, denuncia la
inintel·ligibilitat del món: “he de parlar de la lògica obscena / que ens governa la vida”. El dístic d'Adell pot
recordar a Borges, quan deia que “hemos soñado el mundo [...]; pero hemos consentido en su arquitectura
tenues y eternos intersticios de sinrazón para saber que es falso” (“Avatares de la tortuga”, Discusión), però
la preocupació de Joan-Elies Adell és més hermenèutica que ontològica, i és novament Wittgenstein,
observant que el món no és il·lògic (“S'ha dit que Déu podia crear-ho tot, excepte el que fos contrari a la
lògica. La veritat és que nosaltres seríem incapaços de dir quin aspecte tindria un món il·lògic”, Tractatus
logicus-philosophicus), i Foucault, establint la dependència que a la nostra percepció imposen el llenguatge,
la cultura o la societat, els qui reforcen la idea d'aquesta “lògica obscena” i impenetrable. Finalment, la
interpretació de la realitat, la construcció lingüística que l'ordena, i que edifica el mateix poema, es mostra
com una discussió especular amb altres veus - “reconec que les meues / són paraules / confuses que
dupliquen / altres veus” - , que no fa més que afermar la certesa que ja abans va pertorbar altres ulls, i que
s'expressava en el llibre anterior com a una “impossibilitat de novament mirar”, i que fa tornar la paraula al
silenci en què va ser engendrada: “un lleuger vernís / que cobreix el meu silenci / de silencis antics”.

Encara una olor (2003), Premi Alfons el Magnànim i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, és
un llibre que, com escriu Begonya Mezquita (“El que em crema les paraules”, Lletres valencianes, núm. 10),
conclou un cicle en la poesia de Joan-Elies Adell: “enllaça amb la trajectòria anterior, reprèn l’inici i clou el
cercle”. Es tracta, en efecte, d'un llibre ple, ben construït i equilibrat que, a pesar dels guardons rebuts, no va
obtenir l'atenció crítica que mereixia.

D'entre aquestes poques crítiques hi ha una, signada per Txema Martínez (“El temps de la poesia”)
que destaca per la seva encertada valoració del llibre. A pesar que la seva afirmació que es tracta de “una
poesia reflexiva però no en el sentit meditatiu, sinó mes romàntic” requeriria alguna matisació, o una
exposició més detallada, la seva insistència en el “to rebaixat” del poemari és una nota que dóna la clau
formal d'aquest llibre de Joan-Elies Adell i a la que s'acomoden les altres característiques del seu estil, ben
observades pel mateix crític: l’“equilibri perfecte” entre “la poesia més lírica i la més narrativa”, la cuidada
elecció de les paraules, o l'encertat ús dels signes de puntuació, és a dir, de la pausa, pel que es refereix a
l'estructura rítmica, i de l'ordre del pensament, que “s'abraça a un lirisme d'escalpel”.

Certament, Encara una olor suposa una provisional culminació de l'obra poètica de Joan-Elies Adell
publicada fins llavors, que recapitula alguns temes constants com el pas del temps, l'amor i el desamor o
l'enjudiciament de la incapacitat del llenguatge per explicar la realitat. Ara, però, quan el pas del temps
ofereix a l'autor d'aquestes línies una perspectiva de què evidentment no podia gaudir Begonya Mezquita en
la seva ressenya del llibre, pot dir-se que no sols tanca una etapa sinó que, d'altra banda, estableix els
principis d'un nou període que també aquest llibre inicia, marcat, en l’apartat formal, per les característiques
assenyalades per Txema Martínez, i en el conceptual, pel pensament poètic que intentaré delimitar a
continuació.

Crida l'atenció, ja des d'un primer moment, i respecte als llibres anteriors, la considerable disminució
de l'abstracció, en benefici d'una tendència a una major quotidianitat - deduïble fins i tot a partir dels títols
d'alguns dels textos, com “Coses insignificants” o “Un matí qualsevol” - , a una més freqüent i pròxima
presència dels objectes, o de les accions comunes i irrellevants - “el silenci / em diu que hi ha coses
pendents. Coses sense / veritable importància” - , la transcendència de les quals, no obstant, es troba
determinada per la seva capacitat de fer manifest l'inexorable pas del temps.
 La percepció del temps resulta de vegades més sobtada, posant en evidència que, contemplada
l'existència des d'un punt determinat, al cap d'un temps, no queda més que testimoniar la seva naturalesa
fantasmal, la seva destruïda possessió. Així s'observa en el poema “Flors vermelles”, on l'aparició del mirall
comporta una reflexió sobre la pròpia condició del subjecte: “em miro a l'espill. / Em retorna una imatge
desconeguda fins ara. / L'erosió de descobrir els motius del simple pas / del temps”. El propi rostre i
l'existència individual en el temps només poden ser contemplats mitjançant un reflex, imatge sense vida,
irreal, que objectualitza allò que s'ha contemplat, el fa independent i hostil, i revela la seva identitat a qui es
mira en ell. La contemplació en el mirall està accentuada a més, pel seu reflex en l'escriptura, que és un altre
mirall, imatge fragmentària, a més, de l'esmicolat vidre del record, que només pot perviure en la paraula:
“Ara s'ha transfigurat, però, en síl·labes / a penes comptades. En petites esberles / de llum que només saben
reunir trossos d'atzar”. I així, la imatge que torna “el tiempo humano, cuyo espejo espectral es la memoria”
(Jorge Luis Borges, “El bisonte”, La rosa profunda), no és més que la revelació de la pèrdua.

Aquesta perplexa incertesa sobre la identitat personal i de la intangibilitat del temps determina una
poètica en què, a pesar de la implicació personal, es tendeix a l'allunyament i a l'objectivisme, al mateix
temps que al desdeny pels artificis del llenguatge, en funció d'un major essencialisme, suscitat, ara sí, per
una metafísica del temps:

Abstreu-te de la biografia. De les espècies

en vies d’extinció. Oblida els crits rogallosos

i els vocables sobris. L’èpica i l’erudició.

Pren únicament del llenguatge el rostre

de cada instant.

El poeta, per fi, retorna a la sensació de la inconsistència del llenguatge, mirall de la pròpia fragilitat
existencial - “Són paraules tan doloroses com / aquesta mar que es desdiu en la fugaç / insolència d'un no-res
perpetu” - , per acabar, no obstant, amb la sorprenent paradoxa que és precisament des de la paraula, que
contamina la realitat, que aquesta per fi es desvela. Així, en el text “Et diré mes coses”, exemple de poètica
lírica, com apunta en el seu lúcid comentari Jordi Julià ( Modernitat del món fungible), el poema es mostra
com una construcció artificial, però amb la perplexitat, al final, de la seva dramàtica confrontació amb la
realitat: “És en última / instància que el sentit arriba”.

Per això, a pesar de la ficció de la realitat constitutiva de literatura, el seu exercici acaba oferint la
representació, com en un mirall, de la pròpia identitat: “De fet, / acabes de construir un espill que espera / el
teu reflex. Un reialme de veritat”.

Ramon Sanz Tardío