Estructura Llibre de Meravelles .Ferran Carbó.

El retaule ha estat una de les seues accepcions, un conjunt de taules pintades que mostrava
escenes o episodis sovint de caire religiós .El tríptic resulta d’organitzar un retaule en tres
parts: dos exteriors o laterals, sovint més estretes i el cos central, el més extens. La funció del
retaule era també pedagògica, una tipologia ben repetida era la dels tríptics que
representaven la vida humana entre el paradís i l’infern”(Jardí de les delícies “del Bosco).

De l’organització en seccions a l’estructura de tríptic.

L’obsessió estellesiana per l’arquitectura de l’organització del llibre fou ben palesa .Ja des de
Ciutat a cau d’orella(1953) organitzada en tres parts; o en La clau que obri tots el
panys(1957)amb tres parts que inclouen tres subparts .Ara en LLM trobem el tríptic i les nou
seccions.
Per un altra banda, Estellés pren a Llull el títol del llibre Llibre de meravelles(novel.la episòdica
i guia espiritual),el tipus de construcció episòdica i la intencionalitat pedagògica i moral. I
també el plantejament del recorregut pel seu món que fa el protagonista. Justament és això el
que el poeta valencià vol oferir el retaule de la vida d’una època : la postguerra franquista a
València.

El llibre s’escriu el 1956-58 i l’escriptura és coetània de l’edició de Llull al 57, la celebració del
centenari de March al 59 i la visita de Carles Riba a València el 59,al capdavall focus principals
en la mirada del poeta valencià.

El poemari d’Estellés combina el tríptic amb l’acumulació d’escenes del retaule que en fan nou
seccions.

El primer nivell consta de :

-Teoria i pràctica de la flor natural, una part lateral o introducció amb deu poemes.

-Set seccions numerades I-VII, cos central de l’obra sense títol integrador (47 poemes).
-Propietats de la pena , lateral de tancament, cinc poemes.

Per tant: un lateral inicial, introductori del present, un cos central amb episodis del passat i del
present, i un lateral d’acabament obert al futur.

Cal assenyalar que pel que fa als títols la primera part remet a la ” poètica de la felicitat”( la
realitat idealitzada que se suggereix amb el títol flor natural i la darrera remet a la pena. La
novetat estellesiana rau en el fet que veiem que el paradís és només parcial i amaga crisi i
desolació i l’infern permet entreveure certa reconstrucció amb possibilitats de futur.

Mètrica: els dos laterals tenen art menor mentre que el cos central és d’art major
d’alexandrins( decasíl.labs ).
I absència de paratextos en les parts breus i presència en part extensa. I parts breus no
seccionades i part extensa seccionada.

Primera part

Remet a una mena de poètica com si fos un manual d’aprenentatge de poemes jocfloralescos
que cantaven harmonia mundi. Però Estellés transgredeix les normes establertes en el conreu
literari de les flors naturals i, a partir del calc formal de resos ( amb repeticions lèxiques i
paral.lelismes sintàctics) planteja de combregar amb la col.lectivitat anònima de què ell forma
part i assenyala com aquesta viu en un context hostil i repressiu.
, fixa l’anonimat del poeta com un membre d’una col.lectivitat que espera i roman en silenci(
idea que es converteix en leitmotiv al llarg de la secció i en altres poemes . La repetició crea un
motiu temàtic recurrent que aporta cohesió i coherència.

Segona part

Presenta els episodis d’un retaule. Set seccions:

Primera: poemes amorosos basats en l’alternança present-passat, la recuperació del passat

feliç per l’evocació i el record, la seua pervivència en la memòria i la seua projecció sobre el
present en l’entorn de pena i solitud. “No escric eglogues”, ”Demà serà una cançó”, “Els
amants”.

Segona: tendeixen a ser com tipus de document del passat recuperat i la seua projecció en el
present. ”L’estampeta”

Tercera: parteixen novament del record i s’hi afegeix un caire existencial i els records
amorosos donen entrada a un rerefons ple de referències al context social. “Cant de Vicent”,
”Temps”

Quarta: un poema, eix d’inflexió que mostra el plor derivat de la pena.

Quinta: accentua les referències explícites a la guerra i postguerra. “Ací”, “Per exemple”.

Sisena: conté títols de crònica i constatació documental.

Setena: planteja petites possibilitats de pervivència i llibertat.

En resum , es tracta d’un conjunt d’episodis que , inicialment ,partien sobretot d’un univers
personal ,evocat amb un to elegíac, amb l’amor com a tema, fins a incorporar,
progressivament, tot allò compartit per la col.lectivitat : crònica del seu temps i les vivències
de postguerra.

Tercera part

Introdueix els salms de l’esperança, personal i col.lectiva. Va dirigida a un tu o segona persona,

un desdoblament del poeta. Predomina el caire instruccional, el to exhortatiu, els verbs en
futur; com indicacions per l’esdevenir immediat caracteritzat per l’esperança.

Incorpora la temàtica civil i nacional de la meditació sobre el sentiment de poble i pàtria amb
el desig de l’esperança compartida.

Si la pena , que envaeix l’interior del jo poètic a causa de les vivències de cada dia, té
propietats, cal saber veure-les i així poder esbrinar un present i un futur possibles per al poble.
I el poeta esdevé guia.

Conclusió: de la pena personal i plural del passat i la consciència col.lectiva del present sorgeix
l’esperança del futur.

Passat, present i futur les tres coordenades a què remet les tres citacions preliminars d’Ausiàs
March.