Una primera aproximació al concepte

d’Educació a Distància
La motivació d'aquest text, no és més que la de fer una definició de
l'educació a distància, a més d'incloure algunes reflexions, destinades
a entendre en què consisteix, quins avantatges i inconvenients
presenta i, presentar algunes eines, més o menys conegudes, per
afavorir aquest tipus d'educació, molts cops també anomenada pel
seu anglicisme com e-learning.

L'educació a distància es defineix com “educació formal, basada en

una institució en què el grup d'aprenentatge se separa i en què
s'utilitzen sistemes de telecomunicacions interactius per connectar
estudiants, recursos i instructors” (Simonson, 2005)

Un cop realitzada l'anàlisi de la definició anterior, ens trobem que

l'aplicabilitat d'aquesta es referiria només a l'educació formal, basada
en institucions, cosa que exclou completament qualsevol tipus
d'ensenyament no reglat o, organitzat per qualsevol element no
“institucionalitzat”. Aquí rau un dels errors més típics en aquest tipus
de definicions, que poden ser utilitzats per elements distorsionadors
de la realitat educativa: la de considerar ensenyament només el
reglat, cosa que no és certa, ja que qualsevol tipus de cerca a
internet (d'informació diversa, crítiques literàries, consulta de
símptomes mèdics, esports i lleure, etc.) es podria considerar
educació a distància. No es tractaria d'una educació a distància
formal, però sí, molt més útil (en alguns contextos) que una formació
reglada, si aquesta cerca es realitzés per persones amb un alt criteri
de selecció i cribatge.

També, hem de tenir en compte, que les noves tecnologies, han obert
un ventall molt més ampli en l'educació a distància, permetent
l'assumpció de nous rols, per part dels docents i dels alumnes. “Les
noves tecnologies, no sols s'incorporaran a la formació com a
continguts a aprendre o destreses a adquirir. Seran utilitzades de
manera creixent com a mitjà de comunicació al servei de la formació,
és a dir, com entorns a través dels quals tindrà lloc el procés
d'ensenyament-aprenentatge” (Adell, 2003)

Tal com ens diu en Jordi Adell, en el paràgraf transcrit anteriorment,

aquestes noves tecnologies seran utilitzades al servei de la formació,
com a entorns del propi aprenentatge. Un entorn que pot venir definit
de manera formal (institucionalitzat), o de manera informal (via
l'aprenentatge individual amb criteris).
Un problema que presenta aquest tipus d'educació, és l'avaluació de
la seva qualitat (a nivell de mitjans de comunicació i de material). La
proliferació d'aquest tipus d'ensenyament i la massiva producció de
material educatiu d'e-learning, ha provocat que, molt del contingut
que s'estigui oferint sigui de dubtosa qualitat, ja que la comoditat
d'oferir material en formats text o imatge (sigui .doc, .odt, .pdf, .jpg,
etc.) extrets directament d'un llibre de text, no potencia un millor
aprenentatge i, si a això li sumem la impossibilitat del tracte personal
i humà, que no supleix ni un fòrum (asíncron) ni un xat (síncron), ens
podem trobar amb realitats que ens poden arribar a desmuntar
aquest tipus d'ensenyament. A tall d'exemple, comentar la
inexistència de cap universitat de les anomenades “a distància” en
cap dels rankings universitaris (ni europeus, ni internacionals), la
qual cosa fa, que sigui convenient, replantejar-se el què i com s'està
oferint.

S'ha de tenir en compte la dificultat d'avaluar aquesta qualitat, ja que

són molt aleatoris els models d'avaluació emprats, dels quals destaca
el basat en els següents punts (Moore, 1990):

 Satisfacció dels seus usuaris

 Excel·lència del sistema
 Efectivitat del procés
 Resultats acadèmics positius
 Bon impacte social

Un punts molt fàcilment manipulables, ja que es basen en bona part

de la subjectivitat, tant dels organismes d'avaluació, com dels propis
usuaris d'aquest tipus d'ensenyament.

Una de les altres crítiques que existeixen en aquest procés

d'aprenentatge virtual (o en línia) seria el de la manca d'equitat i
possibilitats, ja que determinades limitacions (econòmiques,
geogràfiques, socials, etc.) provoquen que, una part de la societat no
hi pugui accedir. Per tant, el principi d'universalitat, tanmateix haver-
se avançat molt en ell, segueix estant absent en un percentatge
bastant més apreciable que en una educació presencial.

No voldria acabar aquesta digressió sense fer esment a la necessitat

d'utilitzar eines específiques d'ensenyament-aprenentatge a què
obliga aquest model, destacant entre elles els EVA (entorns virtuals
d'aprenentatge) i els espais col·laboratius purs. Tot això, sense
oblidar eines de microblogging com Twitter, que cada cop tenen més
puixança entre els elements que composen el sector educatiu
(alumnat i docents).

Per a finalitzar aquesta primera aproximació, una darrera reflexió: el

model d'educació a distància encara està molt verd, ja que presenta
moltes potencialitats (molt cops infrautilitzades), però també algunes
mancances. En principi, un dels models que s'hauria de tenir en
compte, abans d'anular completament la presencialitat de
l'aprenentatge, seria l'establiment d'un sistema semipresencial, en el
qual el tracte humà, fos permès i alhora potenciat, per tal d'anar
millorant i polint aquesta nova realitat educativa, que és la de
l'educació a distància.

Referències

Adell, J. (2003): “Tendencias en educación en la sociedad de la

información”. Biblioteca Virtual Universal, Buenos Aires (Argentina).

Moore (1990): “Contemporary Issues in American Distance

Education”. Pergamon Press, Nueva York.

Simonson, M. (2005): “Concepcions sobre l'educació oberta i a

distància”. UOC, Barcelona.