Les filles de Mínias

Mentre les tebanes ofereixen encens a Bacus,

adoren els seus altars i celebren els nous ritus
del déu, les filles de Mínias romanen a casa i
no observen la festa. Elles carden i filen la
llana, teixeixen i fan passar el temps
explicant-se històries per torns. La primera en
parlar és Alcínoe i conta com la morera, que
abans feia els fruits blancs, els fa ara negres;
és la història de Píram i Tisbe.

Després va ser el torn de Leucònoe, que va

exposar els amors del Sol, mentre les altres
dues germanes l’escoltaven en silenci. “Ell va
ser el primer a veure l’adulteri de Venus amb
Mart i el va fer saber al déu ferrer. Aquest,
amb la llima, va preparar al voltant del llit
unes cadenes, una malla i uns llaços de
bronze, que no es podien veure a simple vista
ja que eren més prims que les teles d’aranya.
Quan els amants van trobar-se al llit, van ser
enxampats. Vulcà va obrir les portes i va
deixar que els déus els contemplessin. Els
déus s’ho van passar d’allò més bé.”

Ara és el torn d’Alcítoe. Mentre passa la

llançadora entre els fils de roba del seu teler,
diu a les seves germanes que no explicarà per
què Crocos i Esmílax van ser convertits en
petites flors -el safrà i la campaneta,
respectivament-, sinó per què la font de
Sàlmacis treu les forces i debilita els membres
amb les seves aigües afleblidores. Explica la
història de l’amor no correspost que sentí la
nimfa Sàlmacis pel bell Hermafrodit.

Les filles de Mínias acaben els seus relats,

però encara s’acuiten en el treball, desdenyen
Bacus i profanen la seva festa. De sobte,
retrunyen uns timbals invisibles, el so de la
flauta de corn corbat i la dringadissa dels
címbals de bronze, i se sent olor de mirra i de
safrà; les teles comencen a verdejar, i els
teixits dels telers, a cobrir-se de fulles, com
l’heura. Algunes es transformen en ceps i els
fils esdevenen sarments; de l’ordit surten
pàmpols, i l’esclat de la porpra serveix per
donar color al raïm. Era l’hora entre la llum
del dia i la nit incipient, sembla que la casa
tremoli, s’il·lumina de vermellor refulgent i
udolen imatges fantasmagòriques de feres
salvatges. Les germanes intenten fugir del foc
i del fum. Cerquen la foscor. Una membrana
comença a estendre’s damunt del seu cos
empetitit i unes ales lleugeres, sense plomes,
embolcallen els seus braços. En la foscor no
veuen la seva metamorfosi: s’han transformat
en ratapinyades. Viuen a cobert, no els
agraden els boscos. Odien la llum i, per això,
volen de nit.

OVIDI, Metamorfosis (adaptació Margalida Capellà)