Pràctiques Química

QUÍMICA

PRÀCTIQUES DE LABORATORI
GUIONS

Joaquim Folch Pérez

Margarita Morillo Cazorla

Jorge Macanás de Benito

Actualització 19/08/15

Pràctica 1. El Laboratori Químic.

Pràctica L1. El Laboratori Químic.

1. Introducció.

En aquest guió de laboratori trobareu els diferents instruments, material i reactius que utilitzareu al
llarg de les pràctiques. La primera sessió és explicativa, el professorat us indicarà:
-‐‑ on està tot el que és necessari per realitzar les pràctiques,
-‐‑ quines precaucions heu de tenir en compte per treballar amb seguretat en el laboratori,
-‐‑ on es troben els recipients per a l'eliminació de residus,
-‐‑ com s'efectua la neteja del material i
-‐‑ com utilitzar el material i instrumental d'ús més habitual en un laboratori.

2. Objectius.

− Familiaritzar-se amb les instal·lacions del laboratori, situació del material i reactius,
funcionament de les balances i altres aparells que s'utilitzaran durant les pràctiques.
− Conèixer les precaucions que s'han de tenir en compte per evitar accidents.
− Aprendre com es realitza la neteja i l'assecat del material de vidre del laboratori.
− Aprendre a utilitzar el material volumètric.
− Conèixer els diferents mètodes de filtració i aprendre a preparar filtres.

3. Temes d’interès.

3.1. Seguretat en el laboratori.
Els laboratoris químics han de disposar d'instal·lacions adequades per manipular substàncies
potencialment perilloses i per realitzar operacions que poden suposar cert risc.
Un laboratori químic ha d'estar ben ventilat i disposar de campanes d'extracció amb ventilació
forçada. Al nostre laboratori hi ha a més dues vitrines extractores de gasos: al seu interior es
realitzarà la manipulació de substàncies volàtils que puguin resultar tòxiques per inhalació i/o
corrosives i irritants per contacte amb la pell.
Els laboratoris químics han de disposar de dutxes d'emergència i banyera ocular (rentaulls).
En el laboratori és obligatòria l'existència de farmacioles ben senyalitzades i convenientment
situades.
Pel que fa a la protecció personal, la primera barrera de protecció és la roba de treball i per aquest
motiu serà obligat l'ús de bata. S’ha de tenir una precaució especial amb la vista, l’aparell
respiratori i les mans.
Per protegir els ulls és obligatori l'ús d'ulleres de seguretat. Les lents de contacte no són
recomanables, però si es fan servir s'ha d'utilitzar, a més, ulleres de protecció convencionals.
No s’ha d'oblidar la protecció de l'aparell respiratori. No és freqüent una intoxicació aguda de les
vies respiratòries no obstant cal prevenir petites agressions diàries. No s'ha d'olorar directament
de l’ampolla ni d'un tub d'assaig cap substància, per evitar irritació de les mucoses. Es recomana
l'ús de màscara apropiada quan es treballi amb líquids fumants, molt tòxics o irritants com poden

1

Pràctiques de Laboratori de Química.

ser HCl, HNO3, etc. Tant si es disposa de màscara com si no, en aquests casos es treballarà en la
vitrina de gasos.
Les mans estan especialment exposades a talls, cremades i esquitxades. S'utilitzaran guants per
protegir-les.
En un laboratori químic és important seguir uns hàbits de treball que permetin millorar tant la
qualitat de les anàlisis com la seguretat, per a un mateix i per als companys. Alguns d'aquests
hàbits són:
1) No menjar, beure, fumar o mastegar xiclet. No xuclar llapis ni bolígrafs.
2) No fregar-se els ulls mentre es treballa.
3) Usar ulleres de seguretat sempre que s’utilitzin àcids o bases fortes, líquids en ebullició i si es
fan servir lentilles.
4) No pipetejar mai amb la boca sinó amb peres de goma o pipetejadors adients.
5) Les taules de laboratori han d'estar netes, sense productes, llibres o accessoris innecessaris
per al treball que s'està realitzant.
6) Els reactius perillosos han d'anar retolats adequadament.
7) Totes les ampolles han de portar una etiqueta indicant el contingut, concentració i data de
preparació.
8) Els compostos inflamables han d'estar a la taula de laboratori el temps imprescindible per al
seu ús.
9) Els aerosols s'utilitzaren només en la vitrina de gasos, amb l'extractor en marxa.
10) Els vidres trencats es dipositaran en els contenidors per a vidre.
11) S'aconsella no manipular líquids corrosius als prestatges sinó en safates de plàstic amb la
capacitat suficient per recollir tot el contingut en cas de trencament.
12) No treballar sol al laboratori
13) No s'ha d'olorar directament de l’ampolla ni d'un tub d'assaig cap substància per evitar
l’irritació de les mucoses.
14) Una de les operacions perilloses i freqüents és escalfar un dissolvent inflamable que mai
s’escalfarà directament sobre la flama sinó en banys d'aigua, oli o de sorra.
15) Els residus (siguin dissolucions, sòlids, etc.) es disposaran en els recipients adients per a la
seva eliminació (el professorat indicarà on es troben aquests recipients). No s'han de llançar
sòlids als desguassos.

Figura 1.1. Etiqueta d’un producte químic.

2


L'etiqueta és la primera informació que rep l'usuari i és la que permet identificar el producte en el
moment de la seva utilització. Tot recipient que contingui un producte químic perillós ha de portar
una etiqueta visible en el seu envàs amb la informació que es detalla en la Figura 1.1.
La Unió Europea ha codificat una sèrie de frases que descriuen els riscos i mesures de seguretat
(frases R i S) que han d'indicar-se en els productes químics. La taula d'aquests codis haurà d'estar
a la vista en tots els laboratoris.
Els símbols i indicacions de perill per destacar els riscos principals són els que apareixen en la
Figura 1.2.: els pictogrames quadrats de fons taronja són antics però encara coexisteixen amb els
nous (rombes amb fons blanc).

Figura 1.2. Símbols i indicacions de perill de les substàncies i preparats perillosos.

3.2. Utilització de les balances.
Una operació comuna al laboratori és la mesura de la massa, per això s'utilitzen les balances. Hi
ha dos tipus de balances: les balances analítiques de precisió i els granetaris.
Les balances analítiques més habituals (macrobalances) tenen una precisió de 0,1 mg. Al nostre
laboratori no tenim balances analítiques, només disposem de granetaris. Tenim dues balances
amb sensibilitat 0,01 g i unes altres dues de 0,001 g. La capacitat màxima d'aquestes balances

3


acostuma a ser de 150-200 g. També disposem de balances manuals que permeten apreciar la
desena de gram i amb una capacitat màxima superior. Totes les balances de què disposem són
d'un sol plat.
A l'hora de pesar s'han de tenir en compte una sèrie de precaucions:
1) No s'han de pesar substàncies químiques
directament sobre el plat de la balança per
evitar el deteriorament per atac del reactiu.
Es pesarà la substància sobre un paper, un
vidre de rellotge, un got de precipitats petit,
etc.
2) No s'han de moure les balances de lloc per
evitar que es desnivellin.
3) Hem de netejar-les quan acabem de pesar.
4) Les balances s'han de col·locar en
superfícies estables i pesades per reduir les
vibracions de l'entorn i s'han de mantenir
anivellades.

En el cas de les balances analítiques és necessari a més tenir les precaucions següents:
1) No hem de recolzar-nos en la taula: la vibració pot fer variar la lectura. Tampoc hem d'agrupar-
nos al voltant de la balança: esperarem en el nostre lloc de treball que acabin de pesar abans
d'anar-hi nosaltres.
2) No s'ha de desconnectar la balança de la xarxa ja que està calibrada i es podria descalibrar:
només s'ha d'apagar prement el botó corresponent.
3) Per pesar un objecte o una substància en un recipient determinat hem d’agafar el recipient
amb una corbata de paper o amb guants: el greix i dels dits altera el pes del recipient.
4) A les balances de precisió, la pesada s'ha de realitzar amb les finestres tancades per evitar
corrents d'aire.
5) Qualsevol substància s'ha de pesar a temperatura ambient.

3.3. Neteja i assecat del material.
La neteja ha de ser el més acurada possible, molts resultats erronis es deuen a una neteja
deficient. El material es neteja més fàcilment si es renta immediatament després del seu ús o si
està en remull. Els materials es rentaran amb aigua de l'aixeta, detergents, raspalls i escovillons i
s'esbandiran amb aigua corrent i finalment amb petites porcions d'aigua destil·lada (2 vegades). Si
encara queden restes de brutícia s'empraran àcids i bases per completar la neteja.
El material de vidre que no és per a la mesura exacta de volums (provetes, gots de precipitats,
erlenmeyers, etc.) es pot posar en l'estufa per assecar. Un altre tipus de material més precís como
els matrassos aforats, les pipetes i les buretes no es pot posar en l'estufa per assecar perquè està
calibrat a 20 oC. En general, aquest tipus de material no serà necessari assecar-ho la majoria de
les vegades.
Per exemple, si hem de preparar una dissolució aquosa en un matràs aforat només serà necessari
que estigui sec per la part superior de l'enrasament. Si les pipetes o les buretes estan mullades,
per evitar dilucions es poden rentar amb petites porcions de la dissolució que vagin a contenir (així
s’aclimaten o ambienten). Si realment necessitem una pipeta seca l'esbandirem amb acetona
per arrossegar l'aigua i la connectarem a la trompa de buit.

4


3.4. Ús del material volumètric.

La funció del material volumètric és el mesurament i transferència de volums. Podem distingir
entre aparells aforats i graduats. Un aparell és aforat quan mesura volums fixos, poden tenir una
o dos senyals d'enrasament que marquen la seva capacitat. Un aparell és graduat si té diverses
divisions que permeten mesurar volums variables.
Hi ha tres graus de precisió en els aparells de mesura de volums;; cada un d'ells permet un error
màxim o tolerància diferent:
1. Classe A: mínima tolerància.
2. Classe B: major tolerància.
3. Classe C: tolerància no determinada.
Per la mesura exacta de volums s'usen matrassos aforats, pipetes i buretes. Per a mesures
aproximades s'usen provetes. Els matrassos aforats estan calibrats per al volum que contenen i
les pipetes i buretes per al volum que aboquen. El professorat explicarà de quina manera s'utilitza
correctament el material volumètric i, a més, disposareu de material audiovisual per consultar-ho
quan cregueu convenient en Atenea (atenea.upc.edu), de totes maneres a continuació resumim
els passos més importants a tenir en compte per utilitzar pipetes, buretes i matrassos aforats. El
material ha d'estar ben net abans de ser utilitzat.

• Ús de pipetes.
En primer lloc s'ha d'observar les característiques de la pipeta: si és graduada o aforada, si té un
senyal d'aforament o dos. Mai es pipetejarà el líquid directament del recipient del reactiu per evitar
contaminar el que queda en l’ampolla o al matràs. Per aquest motiu, s'ha de transvasar una petita
quantitat a un got de precipitats i es pipetejarà del got. Els passos a seguir per pipetejar des del
got de precipitats són els següents:
1. Si la pipeta està mullada d'aigua, s'ha de passar diverses vegades el líquid a pipetejar per
evitar dilucions (“aclimatació” o “ambientació” de la pipeta). S'aspira un volum petit del líquid
a pipetejar i es mulla bé tota la superfície interior fent girar la pipeta. Es descarta el líquid i es
torna a repetir el procés.
2. S'introdueix la punta de la pipeta en el got de precipitats mantenint la punta per sota del nivell
del líquid perquè no entri aire al pipetejar. Es posa la pera o el pipetejador d'èmbol a la pipeta
(mai s’ha de pipetejar directament amb la boca) i s'aspira la dissolució fins que arribi per sobre
del senyal superior d'aforament. Per aconseguir una major precisió, es treu el pipetejador, es
tapa la pipeta amb el dit índex i amb paper absorbent s’eixuga la pipeta per fora. Es disminueix
la pressió del dit i s'enrasa col·locant la punta de la pipeta sobre la paret del recipient. La
posició de la mà permet controlar l'abocament. Per tal que l'enrasament sigui correcte i per
evitar l'error de paral·laxi, l'ull de qui fa la mesura ha d'estar a l'alçada del nivell del líquid i
perpendicular a la pipeta.
Es para el flux quan el fons del menisc coincideix exactament amb la marca de la graduació
(pipeta graduada) o amb la marca de l'enrasament (pipeta aforada). No han de quedar
bombolles al líquid ni escuma en la superfície.
3. El volum mesurat es transfereix al recipient adient. Si la pipeta és de doble enrasament, s'ha
de deixar caure el líquid comprés entre les dues marques.
4. En el cas de tenir una pipeta d'un sol enrasament, una vegada s'ha buidat la pipeta s'espera
10 segons per assegurar que s'ha buidat completament. No s'ha de bufar mai per treure el
líquid que roman en la punta. Si la pipeta està ben neta, no han de quedar gotes adherides.

5


• Ús de buretes.
Les buretes són tubs cilíndrics graduats que tenen una clau que permet controlar l'addició de
líquid. S'utilitzen sobretot en valoracions o volumetries. Les claus poden ser de vidre o de tefló. Si
la clau és de vidre, s'utilitza un lubricant.
1. Subjectar la bureta sobre el suport de manera que quedi en posició vertical i es pugui veure
l'escala graduada. Abans d'omplir la bureta, comproveu que la clau estigui tancada i ben
ajustada.
2. Per evitar dilucions es neteja la bureta amb la dissolució que aquesta contindrà: amb l'ajuda
d'un got de precipitats tireu uns 10 mL de la dissolució i es posa la bureta en posició horitzontal
de manera que la dissolució passi per tota la seva longitud. Es deixa caure el líquid per la
punta i els rentats es recullen en un altre got de precipitats que s’utilitzarà per contenir els
residus que cal descartar. Es repeteix aquesta operació una o dues vegades més.
3. Amb l'ajut d'un got de precipitats, es torna a omplir la bureta per sobre de la marca del zero i a
continuació es deixa caure el líquid fins que quedi enrasat just a zero. És necessari comprovar
que el pic final de la bureta queda ple de la dissolució. Si hi ha bombolles a la punta de la
bureta aquestes s'han d'eliminar i tornar a enrasar. Per enrasar, el menisc format pel líquid ha
de ser tangent al senyal d'aforament per la part inferior.
4. Una persona dretana ha d’accionar la clau que controla la sortida del líquid amb la mà
esquerra. La mà dreta ha de quedar lliure per manipular i aguantar el recipient sobre el qual
recolliu el líquid que deixeu caure. Una persona esquerrana ho faria a l’inrevés.

• Ús de matrassos aforats.
Els matrassos aforats s'utilitzen per preparar dissolucions de concentració exacta. Els passos a
seguir s'indiquen a continuació:
1. Dissolució del solut: s'ha de dissoldre el solut en un got de precipitats i esperar que la
dissolució estigui a temperatura ambient. Si el solut és líquid però en el procés de dissolució
hi ha bescanvi de calor (procés endotèrmic o exotèrmic), també s'ha de dissoldre prèviament
el solut en el dissolvent en un got de precipitats.
2. Transferència de la dissolució del got de precipitats al matràs: es posa un embut de canya
llarga i amb una vareta de vidre es dirigeix el flux del líquid del got cap a l'embut. Es retira
l'última gota de líquid que ha quedat en la vora del got de precipitats amb la vareta.
S’esbandeix tant la vareta com el got amb aigua destil·lada i es transfereixen els rentats al
matràs aforat. Es repeteix el procés d'esbandit com a mínim dues vegades més. Després de
transferir el solut s'omple el matràs aforat fins a la meitat i s'agita el contingut. S'addiciona
més dissolvent i es torna a mesclar bé. Posteriorment, s'incorpora més dissolvent, quasi fins
al senyal d'aforament, i es deixa un temps (aproximadament 1 minut) per assegurar que les
possibles gotes que queden a el coll descendeixin fins a la dissolució.
3. Enrasat: amb una pipeta Pasteur, una pipeta o un comptagotes, s'enrasa la dissolució posant
la marca d'enrasament a l’alçada dels ulls per evitar l'error de paral·laxi. La base del menisc
ha de quedar tangent a la marca d'enrasament.
4. Per acabar d'homogeneïtzar, es tapa el matràs aforat i se li dóna la volta diverses vegades.
Precaució: el matràs s'agafa amb les dos mans i no pel coll.
5. Les dissolucions preparades que no s’han d’utilitzar immediatament no es guarden mai en un
matràs aforat, sempre s'han de transferir a una ampolla adequada, amb l'ajuda d'un embut.
L’ampolla s'ha de rentar prèviament amb petites porcions de la dissolució que s’ha preparat.

6


3.5. Filtració.
És una operació que permet la separació d'una fase sòlida en el si d'un líquid per mitjà de l'ús d'un
material més o menys porós (filtre) que reté el sòlid i deixa passar el líquid. El paper de filtre, les
plaques poroses i la llana de vidre es poden utilitzar per separar precipitats.
La filtració es pot efectuar a pressió (P) atmosfèrica o a P reduïda (amb trompa d'aigua o bomba
de buit).
Per a la filtració a P atmosfèrica s'utilitza un embut de forma alemanya i filtres de paper cònics
(normals o de plecs). Els professors explicaran com es preparen aquests filtres.
Per a la filtració a P reduïda s'utilitza un embut Büchner, un Kitasato i paper de filtre.

4. Informe i presentació de resultats.

En aquesta pràctica no cal presentar informe, però s’han d’omplir dos qüestionaris que trobareu a
Atenea i que tenen un pes diferent a la nota:
- un relacionat amb la web de material, el Qüestionari de material de laboratori (40%);;
- un de Normes de seguretat i Gestió de residus (60%).

5. Material de consulta.

5.1 Vídeos
• Normes generals de seguretat en el laboratori http://hdl.handle.net/2099.2/1675
• Gestió de residus químics al laboratori (I). Classificació dels residus.
http://hdl.handle.net/2099.2/1684
• Neteja de material de vidre http://hdl.handle.net/2099.2/1678
• Mesura de massa http://hdl.handle.net/2099.2/1118
• Mesura de volums http://hdl.handle.net/2099.2/1179
• Preparació de dissolucions http://hdl.handle.net/2099.2/1119

5.2 Bases de dades
• Material de laboratori http://descartes.upc.es/adminmat/grediq/

7


8

Pràctica 2.Relació estructura i propietats.

Pràctica L2. Relació estructura i propietats.

1. Introducció.
Les propietats físiques i químiques d'elements i compostos condicionen les seves aplicacions i
depenen de l'estructura que presenten. Un bon exemple ho constitueix el carboni. Aquest
element presenta diferents formes al·lotròpiques: el diamant amb estructura tetraèdrica és molt
dur mentre que el grafit presenta una estructura en capes i serveix com a lubricant. El carboni
amorf amb petites grandàries de partícula pot adsorbir altres partícules també molt petites i
llavors servir per purificar dissolucions.
Les substàncies es poden classificar en funció de l'enllaç químic que uneix les partícules que
les formen en: iòniques, covalents, metàl·liques i moleculars.
– Les substàncies iòniques estan formades per ions positius i negatius disposats regularment
en l'estat sòlid. L'atracció entre els ions és de naturalesa electrostàtica i s'estén igualment
en totes direccions.
– Les substàncies covalents presenten tots els seus àtoms units mitjançant enllaços
covalents.
– Les substàncies moleculars estan formades per molècules discretes. En el sòlid les
molècules s'uneixen per forces febles de van der Waals (dipol-dipol les polars, i London les
apolars) o bé per pont d'hidrogen, depenent del tipus de compost.
– Els metalls, segons la teoria del mar d'electrons, consten de restes positives (cations) i
electrons de valència deslocalitzats pel metall.

Els assajos de solubilitat en aigua o altres dissolvents, i les proves de conductivitat elèctrica,
permeten posar de manifest quin tipus d'enllaç químic hi ha en les substàncies que s'estudien.
Els composts iònics que estan formats per ions grans i de càrrega petita, són generalment
solubles en aigua i en dissolvents polars. La solubilitat disminueix a mesura que augmenta la
càrrega i disminueix la grandària dels ions perquè en aquests casos augmenta la força de
l'enllaç iònic. Els composts moleculars apolars es dissolen en dissolvents no polars i els polars
en dissolvents polars segons la regla “semblant dissol a semblant”. Les substàncies covalents
són insolubles en els dissolvents habituals i els metalls es dissolen en altres metalls.
Pel que fa a la conductivitat elèctrica, els metalls condueixen l'electricitat. Els composts iònics
només condueixen en dissolució o fosos, mentre que les substàncies moleculars i covalents o
bé condueixen feblement o no condueixen.
Les temperatures de fusió també depenen del tipus d'enllaç present en la substància. Les
substàncies covalents, les metàl·liques i les iòniques tindran punts de fusió i ebullició més
elevats que les moleculars atès que els enllaços covalents, metàl·lics i iònics són més forts que
els ponts d'hidrogen o les forces de van der Waals.

9


2. Objectius.

− Estudiar la relació entre el tipus d'enllaç químic i algunes propietats que presenten una
sèrie de compostos.
− Aprendre a distingir per les seves propietats les substàncies iòniques, moleculars,
metàl·liques i covalents.

3. Material, instruments i substàncies.

Bec Bunsen Nitrat de potassi
Espàtula Sacarosa
Vas de precipitats de 50 mL Parafina
Vas de precipitats de 250 mL Etanol
Vas de precipitats de 500 mL Òxid de titani(IV)
Vidre de rellotge Clorur de Sodi
22 Tubs d'assaig Heptà
Suport Toluè
Trípode i reixeta Alúmina
Pinça per a tubs Carbonat de calci
Vareta de vidre Dissolució CuSO4 0.5 M
Comptagotes Dissolució Ca(NO3)2 0.5 M
Elèctrodes de Cu
HNO3 (1:2) (a la campana)

4. Mètode experimental.

4.1. Assaigs de solubilitat.
A. Examinar la solubilitat d'una sèrie de substàncies en aigua destil·lada i en heptà. Per fer-ho
es pren una punta d'espàtula de la substància a investigar i es col·loca en un tub d'assaig
agregant aproximadament 1 mL de dissolvent. Com la pràctica és qualitativa
considerarem que 20 gotes són aproximadament 1 mL. Anotar les observacions. Si les
mostres no són solubles a temperatura ambient, escalfeu al bany Maria. Les mostres que
continguin heptà no s’han d’escalfar.
Substàncies a examinar: sacarosa, clorur de sodi, nitrat de potassi, parafina, iode,
carbonat de calci, alúmina i òxid de titani(IV).
B. Determinar si l'etanol i l'heptà són miscibles (és a dir, es barregen) amb l'aigua. Prendre
aproximadament 1 mL de cada dissolvent a assajar i addicionar 1 mL d'aigua. Anotar les
observacions.
C. El professor repartirà una mostra problema i es determinarà si és soluble o no en: aigua,
heptà i toluè.

10

Pràctica 2.Relació estructura i propietats.

4.2 Mesura de la conductivitat.
Es determinarà si condueixen o no l'electricitat, dissolucions de nitrat de calci, sulfat de coure
(II), l'aigua i l'etanol.
Com a cel·la electrolítica s'utilitza un vas de precipitats de 250 mL que conté la dissolució o el
dissolvent a examinar i dos elèctrodes de Cu que es connectaran a un multímetre. Aplicarem
una diferència de potencial de 5-10 V i observarem si existeix o no pas de corrent. Després de
cada mesura s’ha de desconectar l'aparell i netejar perfectament els elèctrodes amb HNO3 (1:2)
i aigua destil·lada per evitar contaminar les dissolucions amb què s'està treballant.


5.1. Completeu la taula d’acord amb les vostres observacions experimentals, amb les dades
trobades a la bibliografia i amb els vostres coneixements sobre els sòlids cristal·lins de la
següent taula. Busqueu (a un Handbook o a internet) els punts de fusió de les substàncies
indicades.
Conductivitat Solubilitat en Punto de fusió Tipus de substància
Sacarosa
Clorur de sodi
Nitrat de potassi
Parafina
Iode
Carbonat de calci
Òxid de titani(IV)
Òxid de aluminio
5.2. Justifica a què es deu el diferent comportament de les substàncies iòniques de l’apartat
anterior.
5.3. L’etanol i l’heptà ¿són miscibles amb l’aigua? Justifica la teva resposta.
5.4. Indiqueu si condueixen o no l’electricitat les dissolucions de nitrat de calci, sulfat de
coure(II), l’aigua i l’etanol. Justifica el comportament observat.
5.5. En relació a la mostra problema indica: estat físic, solubilitat en aigua, heptà i toluè. Raona
quin tipus de substància (molecular, iònica, metàl·lica o covalent) és.

6. Bibliografia i material de consulta.
• Chang R. FUNDAMENTOS DE QUÍMICA. 10 edición McGraw Hill. México 2010.- Tema 9.
“Fuerzas intermoleculares y líquidos y sólidos”. Pág. 303-324.
• Reboiras M. D. QUÍMICA. LA CIENCIA BÁSICA. International Thomson Editores Spain
Paraninfo S. A., Madrid 2006. Capítulo 12. “Fuerzas intermoleculares” Pág. 465- 511.
• Petrucci R. H., Harwood W. S., Herring F. G. QUIMICA GENERAL. 8ª ed. Pearson Educación
SA, Madrid 2003. - Capítulo 13. “Líquidos, Sólidos y Fuerzas Intermoleculares”. Pág. 478-533.
• Whitten K. W., Davis R. E., Peck M. L. QUIMICA GENERAL. 5ª ed. McGraw-Hill, Madrid
1998. Capítulo 13. “Líquidos y Sólidos.” Pg. 439-495.
• Presentació del Tema 3. Sòlids iònics i metàl·lics.
• Presentació del Tema 4. Enllaç covalent. Substàncies moleculars i covalents.

11


12
Pràctica 3.Determinació de la riquesa en carbonat
de sodi d’una mostra.

Pràctica L3. Determinació de la riquesa en carbonat de sodi d'una
mostra (mescla de NaCl i Na2CO3).

1. Introducció.

La riquesa o puresa d'una mostra seria el seu contingut en una determinada substància,
s’acostuma a expressar en tant per cent:

% de riquesa = (massa substància pura /massa substància impura) x 100

La riquesa es pot calcular a partir del resultat d’una reacció química. Per exemple, si tenim una
mescla de dues substàncies que no podem separar fàcilment i de la qual volem conèixer la
seva composició, podem fer reaccionar totalment una de les dos substàncies transformant-la
en algun producte que es pugui quantificar fàcilment. Si coneixem la quantitat de producte final
i l'estequiometria de la reacció, podrem determinar la quantitat de substància que ha reaccionat
i, suposant un rendiment del 100 %, la quantitat d'aquesta substància en la mostra inicial.
Atenent als mètodes de mesura del producte format o del reactiu, tenim diferents mètodes
analítics entre els que podem esmentar les gravimetries (procediments en els quals es mesura
una massa) i les volumetries (en les que es mesura un volum). Les reaccions poden ser àcid-
base, redox, de precipitació o de complexació.
En aquesta pràctica partirem d'una mescla de dues sals (NaCl i Na2CO3) que són solubles en
aigua. Separarem el carbonat del clorur formant una sal insoluble (CaCO3) que podrem aïllar
fàcilment per filtració. La reacció de precipitació és:

Na2CO3 + CaCl2 → CaCO3( s ) + 2 NaCl

2. Objectius.

-‐‑ Determinar experimentalment la riquesa en carbonat de sodi d'una mescla de clorur de sodi
i carbonat de sodi (solubles en aigua) per precipitació d'una sal insoluble (CaCO3) que es
forma en addicionar una dissolució de CaCl2 (precipitant).
-‐‑ Adquirir destresa en una tècnica de separació bàsica al laboratori: la filtració al buit.

3. Reactius, material i substàncies.

Mescla problema de NaCl i Na2CO3 1 termòmetre
Dissolució de CaCl2 2M 1 espàtula

13


CaCO3 Placa calefactora
Dissolució de AgNO3 (4,1 g/L) 1 vidre de rellotge
Dissolució d’HCl 2 M Flascó rentador
2 gots de precipitats de 200 mL 1 trompa d'aigua
2 tubs d'assaig 1 embut Büchner
2 varetes de vidre Paper de filtre
1 matràs kitasato Tisores
Proveta de 25 mL Pipeta Pasteur (o comptagotes)


-‐‑ Demanar la mostra problema al professor, pesar en un vas de precipitats 5
g de la mostra aproximadament i anoteu el pes exacte. Afegir 50 mL
d'aigua destil·lada. Escalfar la dissolució lleugerament fins a uns 50 oC i
agitar durant 5 minuts en agitador magnètic. Afegir 20 mL de CaCl2 2 M
(mesurats amb proveta) amb ajuda d'una pipeta Pasteur (o un
comptagotes). Deixar refredar. Pipeta
Pasteur
-‐‑ Retallar dos filtres per disposar junts a l'embut Büchner. Pesar els filtres
sobre un vidre de rellotge marcat amb el nom i anotar la massa (P1). És
important que els filtres tinguin la mida adient (segons la Figura 3.1).

Filtre massa gran
Filtre massa petit (no tapa
(puja per les parets de l’embut)
tots els orificis)

Filtre correcte
Filtre Filtre Filtre
correcte
Figura 3.1. Selecció del filtre correcte per embuts Büchner.
petit gran

-‐‑ Una vegada la dissolució està freda, es filtra al buit amb l’ajuda del Büchner i el kitasato
segons la Figura 3.2.

Aixeta d’aigua
Aigua a
Embut
Buchner
pressió

Flascó de
Trompa
de buit seguretat
Matràs
Kitasato
Desguàs

Figura 3.2. Esquema del sistema de filtració. El flascó de seguretat és opcional.

14
Pràctica 3.Determinació de la riquesa en carbonat
de sodi d’una mostra.

-‐‑ El precipitat (carbonat de calci) cal rentar-lo repetides vegades amb aigua destil·lada fins
que el líquid que goteja de l’embut Büchner (les aigües mares) no reaccionen amb AgNO3.
Per efectuar aquesta última comprovació es procedirà de la manera següent: després de
realitzar els rentats amb aigua destil·lada, es recullen en un tub d'assaig uns 2 mL del líquid
que goteja del Büchner i s’addicionen 2-3 gotes de la dissolució de AgNO3. Si no s’observa
terbolesa a l’addicionar el AgNO3, s’hauran eliminat les restes de clorurs.
-‐‑ Es recull el precipitat amb els papers de filtre i dipositeu-lo sobre el vidre de rellotge
prèviament tarat. El conjunt (precipitat, filtres i vidre de rellotge) se seca a l'estufa a 100-110
o
C durant una hora. Finalment es treu de l'estufa, deixeu-lo refredar i peseu el conjunt
obtenint un pes P2. La massa de CaCO3 precipitat serà la diferència P2-P1.
-‐‑ Introduir una petita quantitat (una punta d'espàtula) de CaCO3 en un tub d'assaig. No
utilitzeu l'obtingut en la pràctica sinó un comercial i afegiu aprox. 2 mL de HCl 2 M.
Observeu l'efervescència, s’ha donat la reacció:
CaCO3 + 2HCl → CaCl2 + CO2 + H 2O
-‐‑ Netejar el material de vidre que hagi estat en contacte amb el CaCO3 amb la dissolució de
HCl 2 M. El CaCO3 és insoluble en aigua, en canvi el CaCl2 que es forma en la reacció és
soluble en H2O, i s'elimina fàcilment amb l'aigua de l'aixeta. La resta del material de vidre
cal rentar-ho com normalment.


5.1. A partir de la quantitat de CaCO3 obtinguda experimentalment calcula la riquesa de la
mostra inicial (mescla de NaCl i Na2CO3) en Na2CO3 (suposant que el rendiment de la
reacció de precipitació ha estat del 100 %). La reacció de precipitació que ha tingut lloc és:
Na 2 CO3 + CaCl2 → CaCO3 + 2 NaCl

La riquesa se pot calcular segons:
*
𝑟𝑖𝑞𝑢𝑒𝑠𝑎 = *+,-./0 ∗ 100
12345,
La massa de carbonat de sodi de la mostra problema es calcula de la següent manera:

@ *AB <;<= @ *AB : ;- <=0 @CD ? : ; <=
𝑚:;- <=0 = > ? <;<=0 @CC ? <;<=0 ∗ @ *AB <;<=0
∗ @ *AB :;- <=0
0 - 0

Éssent x g CaCO3 és la massa de carbonat de calci seca (s’obté experimentalment).
5.2. Calcula la quantitat de CaCO3 que es formaria si es barregessin 5 g de carbonat de sodi i
20 mL de clorur de calci 2 M. Quin dels reactius és el limitant? Justifica la teva resposta.
5.3. A què és deguda l’efervescència que s’observa al barrejar carbonat de calci i àcid
clorhídric?
5.4. Per què s’utilitza AgNO3 per tal de comprovar que s’han eliminat les restes de clorurs del
precipitat de CaCO3?

15



• Chang R. FUNDAMENTOS DE QUÍMICA. 10 edición McGraw Hill, México 2010. Tema 11.
“Equilibrios ácido-base y equilibrios de solubilidad”. Pág. 389-400.
Paraninfo S. A., Madrid 2006. Capítulo 18. “Equilibrios de las reacciones de precipitación”
Pág. 777- 807.
SA, Madrid 2003. Capítulo 4. “Las reacciones químicas”. Pg.107-138
1998. Capítulo 3. “Ecuaciones químicas y estequiometría de la reacción”. Pg. 80-111.
• Vídeo de La filtració http://hdl.handle.net/2099.2/1112
• Presentación del Tema 6. Reacciones químicas. Estequiometría.

16

Pràctica 4. Preparació de dissolucions. Mesura de densitats.

Pràctica L4: Preparació de dissolucions. Mesura de densitats

1. Introducció.

1.1 Dissolucions i concepte de concentració.
Les dissolucions són mescles homogènies on no es poden distingir a simple vista les
substàncies que les composen i no es poden separar els seus components mitjançant mètodes
físics com la filtració.
Les dissolucions més senzilles són les binàries que tenen únicament dos components: el
dissolvent (habitualment el majoritari) i el solut. Les dissolucions més freqüents són aquelles on
el dissolvent és aigua, anomenades dissolucions aquoses.
La concentració d'una dissolució indica la proporció que hi ha entre la quantitat de solut i la
quantitat de dissolvent a la barreja. A menor proporció de solut dissolt en el solvent, menys
concentrada està la dissolució i viceversa.
Es poden fer servir diferents expressions per indicar la concentració d'una dissolució:

?E;*F GH FABIJ
grams per litre [g/L] =
BKJEHF GH GKFFABILKó
?E;*F GH FABIJ

percentatge en massa o pes: [%] =
@CC ?E;*F GH GKFFABILKó
*ABF GH FABIJ

fracció molar: χsolut =
*ABF JAJ;BF
*ABF GH FABIJ

Molaritat (M) [mol/L] =
BKJEHF GH GKFFABILKó
*ABF GH FABIJ

molalitat (m) [mol/kg] =
NKBA?E;*F GH GKFFABOHPJ

1.2 Anàlisi química.
L'anàlisi química té per finalitat la determinació de la composició química d'una mostra
mitjançant diferents mètodes de laboratori. Les anàlisis poden ser:
-‐‑ cualitatives: quan es volen identificar les substàncies que componen la mostra sense
indagar quina és la seva proporció relativa;;
-‐‑ quantitatives: quan es vol determinar de forma exacta la quantitat d'un o diversos
components de la mostra.
Per realitzar una anàlisi quantitativa s'utilitza una propietat de la substància que es vol
determinar (analit) que estigui relacionada amb la concentració d'aquesta substància. Amb l'ajut
de valors de referència es pot determinar la concentració de la mostra, que és inicialment
desconeguda.

17


Per exemple, la densitat és una magnitud escalar referida a la quantitat de massa en un
determinat volum d'una substància, és a dir, la densitat és la raó entre la massa d'un cos i el
volum que ocupa. Si es compara la densitat d'unes dissolucions binàries formades pels
mateixos components i de concentració coneguda (patrons) amb el valor de la densitat d'una
mostra problema es pot deduir quina és la seva concentració.
La densitat es pot obtenir de forma indirecta i de forma directa. Per a l'obtenció indirecta de la
densitat, es mesuren la massa i el volum per separat i posteriorment es calcula la densitat. La
massa es mesura sempre amb una balança. En el cas de sòlids el volum pot mesurar-se
determinant la forma de l'objecte i mesurant les dimensions apropiades o mitjançant el
desplaçament d'un líquid, entre altres mètodes. En el cas de líquids és fàcil mesurar
directament el seu volum utilitzant recipients graduats o aforats.
Entre els diferents instruments que permeten mesurar la densitat destaquen:

Figura 4.1: Instruments per a la mesura de densitat: densímetre (esquerra) i picnòmetre (dreta).

-‐‑ El densímetre, que permet la mesura directa de la densitat d'un líquid al submergir-lo en ell.
El densímetre surarà en la dissolució i la densitat podrà llegir-se directament en l'escala de
l'instrument a l'alçada del nivell del líquid.
-‐‑ El picnòmetre, que permet la mesura precisa de la densitat de sòlids i líquids. El picnòmetre
té una capacitat coneguda i molt precisa. En pesar-lo buit i ple es pot conèixer la massa del
líquid que conté.
-‐‑ La balança hidrostàtica, que permet calcular densitats de sòlids en submergir-los
forçadament en un líquid i mesurant la força d'empenta que exerceix el líquid.

2. Objectius.
-‐‑ Adquirir destresa en la preparació de dissolucions i dilucions utilitzant material propi del
laboratori químic.
-‐‑ Determinar experimentalment la concentració d'una dissolució problema de NaCl a partir de
la mesura de la seva densitat i de la d'uns valors de referència o patrons.

18


3. Reactius i material.

NaCl sòlid Aigua destil·lada
Vas de precipitats de 150 o 200 ml Vareta de vidre
2 Vasos de precipitats de 50 ml 6 Vials de vidrio
1 o 2 Matràs(assos) aforat(s) de 100 ml Espàtula
Embut de forma alemanya
1 o 2 Matràs(assos) aforat(s) de 50 ml
de canya llarga
Comptagotes o pipeta Pasteur Mostra problema*
Proveta de 100 ml Paper mil·limetrat**
2 pipetes aforades de volum diferent

(d’entre 8 y 25 ml)
*Material que els alumnes han de portar.

S'han de preparar 3 dissolucions i per a això s'han de seguir les indicacions sobre l'ús de
pipetes i de matrassos aforats descrits en la Pràctica L1, amb especial atenció a:
-‐‑ No pipetejar mai directament des d'un matràs aforat.
-‐‑ Ambientar la pipeta amb la dissolució que es vol pipetejar.
-‐‑ No utilitzar el matràs per dissoldre sals (sempre s’han de dissoldre en vasos de precipitats).
Un cop preparades les dissolucions s'ha de determinar la seva densitat segons l'apartat 4.3.

4.1. Preparació d'una dissolució de NaCl.
Es pesen en el vas de precipitats de 150 ml (o 200 ml) aproximadament 20 g de NaCl i s'anota
el pes exacte. S'afegeixen 80 ml d'aigua destil·lada mesurats amb la proveta. Es dissol la sal
amb l'ajuda de la vareta de vidre. Quan no quedin partícules de sòlid, es transvasa el líquid a
un matràs aforat de 100 ml amb ajuda d'un embut de canya llarga i una vareta de vidre (és
recomanable veure el vídeo de preparació de dissolucions). Es renta el vas amb una mica
d'aigua destil·lada 2 cops per arrossegar les restes de dissolució que hagin quedat. Aquests
rentades també s'introdueixen al matràs. Finalment, amb un comptagotes i gota a gota, s'omple
el matràs d'aigua destil·lada fins a la marca de enrassat. Es considera ben enrassat quan el
menisc que forma el líquid queda tangent, per sobre, a la marca.
Aquesta dissolució es considerarà la dissolució "mare".

4.2. Preparació de dilucions.
A partir de la dissolució "mare" es preparen 2 dilucions. Per a això es trasllada part del
contingut de la dissolució mare a un got de 50 ml, s'ambienta la pipeta i es pipeteja un volum
determinat i es trasllada a un altre matràs. El matràs s'omple i s'enrasa amb aigua destil·lada.
-‐‑ Amb la pipeta de 25 ml prepareu una dissolució en un matràs de 50 ml.
-‐‑ Amb la pipeta de menor volum prepareu una dissolució al matràs restant que podrà ser de
50 ml o de 100 ml.

19


És important tenir en compte si les pipetes tenen una o dues línies d'aforament.

4.3. Mesura de densitat de les dissolucions de referència.
Un cop preparades les 3 dissolucions, en aquest apartat es determinarà la seva densitat i
també la de l'aigua destil·lada.
Per fer cada mesura, en primer lloc es pesa un vial de vidre i s'anota la seva massa (m1). S'ha
d'utilitzar la balança de major precisió que hi hagi al laboratori. A continuació s'aboca part de la
dissolució que es vol mesurar en un got de 50 ml i d'aquí es pipetegen 25 ml (V) que
s'introduiran al vial. Es pesa el vial ple (m2). La diferència de pes correspon al pes del líquid
(m2-m1) i per calcular la densitat s'utilitza la fórmula següent:
𝒈 𝒎𝟐 − 𝒎𝟏 [𝒈]
𝑫𝒆𝒏𝒔𝒊𝒕𝒂𝒕 =
𝒎𝒍 𝑽 [𝒎𝒍]
És important:
-‐‑ no manipular excessivament els vials un cop pesats doncs el greix dels dits podria alterar el
seu pes;;
-‐‑ pesar cada vial individualment ja que no tots pesen exactament el mateix;;
-‐‑ buidar i ambientar el got de 50 ml cada vegada que es canviï de dissolució (així no cal
rentar-lo);;
-‐‑ ambientar la pipeta cada vegada que es canviï de dissolució.

4.4 . Mesura de densitat de la mostra problema
La mesura de la densitat de la mostra problema s’ha de fer 2 vegades (una per estudiant)
seguint el mateix procediment descrit a 4.3. Recordeu que no es pot pipetejar directament de
l'ampolla o del matràs aforat i que el líquid extret no es pot tornar a afegir. Per tant, només s'ha
d'extreure de l'ampolla un volum una lleugerament superior al volum que es va a pipetejar.


L’avaluació d’aquesta pràctica consta d’un informe (70%) i un qüestionari d’Atenea titulat
Preparació de dissolucions. Mesura de densitats (30%).

5.1 Completa la taula següent:
Concentració de NaCl Densitat
Dissolució Dilució*
g/L mol/L (g/ml)

Aigua destil·lada - - -

Dissolució “mare” -

1ª dilució

2ª dilució

Mostra problema - - -

20


* Exemple: si s’ha utilitzat una pipeta de 12 mL y es porta a un volum final de 250 mL, la dilució
s’expressarà com: 12/250.

5.2 Indica els càlculs que s’han fet per obtenir la densitat de la mostra problema.
5.3 Representa gràficament (en paper mil·limetrat) els valors de densitat (en g/mL) i de
concentració (en g/L) y determina per interpolació el valor de concentració de la mostra
problema (en g/L).
5.4 Expressa la concentració de la mostra en %, M y m.

6. Bibliografia, referencies i material de consulta.

• Reboiras M.D. Química. La ciencia básica. International Thomson Editores Spain Paraninfo
S.A. Madrid 2006.
• Petrucci R.H., Harwood W.S., Herring F.G., Química General. 8ª ed. Pearson Education,
S.A. Madrid 2003.
• "Pycnometer full" por Slashme – Licencia de uso público vía Wikimedia Commons.
(https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pycnometer_full.jpg#/media/File:Pycnometer_full.jpg).
• Vídeo de mesura de massa http://hdl.handle.net/2099.2/1204
• Vídeo de mesura de volums http://hdl.handle.net/2099.2/1195
• Vídeo de preparació de dissolucions http://hdl.handle.net/2099.2/1193

21


22

Pràctica L5. Valoració àcid-base.


1. Introducció

En els mètodes volumètrics o valoracions es mesura el volum d'una dissolució de concentració
exactament coneguda (dissolució patró, estàndard o valorant) que es necessita per reaccionar
de forma completa amb l'analit o reactiu valorat (substància de què hem de determinar la
concentració).
Es tracta d'afegir lentament una dissolució de valorant des d'una bureta a la dissolució d'analit,
fins que la reacció entre els dos sigui completa. El volum consumit de dissolució valorant es
determina per diferència entre les lectures final i inicial de la bureta.
El punt d'equivalència és aquell en què la quantitat afegida de reactiu valorant coincideix
estequiomètricament amb la d'analit de la mostra. El punt final de la valoració és el punt en
què es produeix un canvi físic associat a la condició d'equivalència química. El punt final es pot
detectar químicament (afegint un indicador) o per mitjà de mètodes instrumentals. Els
indicadors són àcids o bases dèbils que pateixen un canvi de color prop del punt
d'equivalència.
L'error volumètric és la diferència entre el volum d'agent valorant
consumit en el punt final i el volum teòric necessari per arribar al
punt d'equivalència.
Els mètodes volumètrics d'anàlisi es classifiquen en funció del tipus
de reacció que es produeix entre l'analit i l'agent valorant. Així, tenim
volumetries àcid-base, volumetries redox, volumetries de
precipitació i volumetries de complexació.

En aquesta pràctica realitzarem una valoració àcid-base utilitzant un
indicador (fenolftaleïna) per a la detecció del punt final.
Determinarem la concentració d'una dissolució d'àcid acètic de
concentració desconeguda (mostra problema) fent-ho reaccionar
amb una dissolució estandarditzada de NaOH. La reacció de
neutralització és la següent:
CH3COOH + NaOH → CH3COONa + H2O

En tots els mètodes volumètrics és necessari un patró primari (o estàndard primari) que és
un compost d'elevada puresa i estabilitat que serveix com a material de referència. Quan
pesem un material de referència estem segurs que tota la massa correspon a la substància que
volem i no a impureses. L'exactitud d'aquests mètodes depèn en gran mesura de les propietats
d'aquests compostos.
Les dissolucions de NaOH s'utilitzen per valorar àcids, però no són patrons primaris perquè el
NaOH en estat sòlid són capaç d'absorbir CO2 i H2O de l'atmosfera i, per tant, no és possible
preparar una solució de NaOH de concentració exactament coneguda per pesada directa. Per
solucionar-ho, les dissolucions de NaOH han de valorar-se amb patrons primaris. Entre els
patrons primaris que poden emprar-se en aquesta valoració estan l'àcid benzoic, l’ftalat àcid de

23


potassi, àcid oxàlic dihidratat i altres. En aquesta pràctica s'utilitzarà l'àcid oxàlic dihidratat i la
reacció que té lloc és:
H2C2O4 + 2 NaOH → Na2C2O4 + 2 H2O

El punt final de la valoració pot detectar-se utilitzant la fenolftaleïna com a indicador, pel fet que
la seva zona de viratge s'ubica entre 8 i 10 que és la zona de pH en la que es troba el punt
d'equivalència de la reacció entre el NaOH (base forta) i l'àcid oxàlic (àcid dèbil). Aquest punt
d'equivalència es troba en zona alcalina a causa de la hidròlisi bàsica de la sal formada en la
valoració (oxalat de sodi).

2. Objectius

-‐‑ Determinar la concentració d’una dissolució de NaOH (estandarditzar-la) amb àcid oxàlic.
-‐‑ Determinar la concentració d'una dissolució d'àcid acètic, valorant-ho front a la dissolució
d'hidròxid de sodi, prèviament estandarditzada.
-‐‑ Utilitzar indicadors àcid-base per determinar el punt final de la reacció de neutralització.
-‐‑ Aprendre a manipular de forma correcta el material volumètric necessari per efectuar la
valoració.

3. Reactius, material i substàncies

Dissolució de NaOH aprox. 0,1M Proveta
Àcid oxàlic dihidratat 3 erlenmeyers
Àcid problema Vas de precipitats 50 mL
Bureta Vas de precipitats de 250 mL
Pipeta de 10 mL

4. Mètode experimental

4.1. Estandardització de la dissolució de NaOH.
Agafar 3 erlenmeyers de 250 mL i introduir entre 0,08 i 0,12 g d'àcid oxàlic en cada un d'ells
pesats exactament i per diferència. Afegiu a cada erlenmeyer aproximadament 100 mL d'aigua
destil·lada, 3 gotes de fenolftaleïna i valoreu amb la dissolució de NaOH de concentració
aproximada 0,1 M.
Per la valoració seguireu els passos següents:
1) En primer lloc, és necessari netejar adientment la bureta fent passar la dissolució valorant
de NaOH (així les parets queden recobertes d'aquest producte). Tot seguit, s’omple la
bureta amb la dissolució de NaOH i s’enrasa a zero. És necessari que comprovar que la
punta de la bureta queda plena de dissolució.
2) La dissolució d'àcid oxàlic no presenta cap color, ja que la fenolftaleïna és incolora a pH
inferiors a 8,2-8,3 i rosa a pH superiors. Cal situar l'erlenmeyer sota la bureta que conté la

24


dissolució d'hidròxid de sodi i s’ha de col·locar un paper blanc sota de l'erlenmeyer per
percebre millor qualsevol canvi de color.
3) Es deixen caure gotes de NaOH, obrint la clau de la bureta amb la mà esquerra i agitant
contínuament l'erlenmeyer amb la mà dreta (instruccions per a una persona dretana). Quan
cauen les gotes és probable que aparegui una lleu coloració rosa al centre de la dissolució
que desapareix en agitar. A mesura que ens acostem al punt final costa més que
desaparegui el color rosa. Si queda agent valorant en les parets de l'erlenmeyer, es deixa
d’afegir NaOH de la bureta i es fan caure les gotes arrossegant-les amb aigua destil·lada.
4) La valoració finalitza quan el color rosa que pren la dissolució es manté almenys durant 30
segons. En aquest moment, es considera que la valoració s’ha acabat.
5) S’anota el volum de NaOH afegit i es repeteix la valoració, almenys, dos vegades més. A
partir del volum de NaOH consumit a la valoració, l'estequiometria de la reacció i la massa
d'àcid oxàlic pesada es calcula la concentració exacta de la dissolució de NaOH (que ha
quedat estandarditzada).

4.3. Determinació de la concentració d'un àcid problema.
Per determinar la concentració d'una dissolució d'àcid acètic, es valora aquesta amb una
dissolució estandarditzada d'hidròxid de sodi. Durant la valoració es produeix la reacció de
neutralització entre l'àcid acètic i l'hidròxid de sodi. S'utilitza la fenolftaleïna com a indicador del
punt final de la valoració.
Per a la valoració se segueixen els passos següents:
1) S’omple la bureta amb la dissolució estandarditzada d'hidròxid
sòdic i s’enrasa a zero. És necessari que comprovar que la
punta de la bureta queda plena de la dissolució.
2) Es pren la pipeta i es neteja (“ambienta”) dues vegades amb la
dissolució d'àcid acètic problema per evitar dilucions. Tot seguit,
s’agafen 10 mL de la dissolució, es lliuren en un erlenmeyer i
s’afegeix aigua destil·lada (fins a aproximadament 100 mL). Es
preparen uns altres dos erlenmeyers de la mateixa manera.
3) S’addicionen dues o tres gotes de fenolftaleïna en cada
erlenmeyer. La dissolució no presenta cap color donat que la
fenolftaleïna és incolora a pH inferiors a 8,2-8,3 i rosa a pH
superiors. Es col·loca l'erlenmeyer sota la bureta que conté la
dissolució de NaOH i es col·loca un paper blanc sota
l'erlenmeyer per percebre millor qualsevol canvi de color.
4) Es deixen caure gotes d'agent valorant, obrint la clau de la bureta amb la mà esquerra i
agitant contínuament l'erlenmeyer amb la mà dreta (instruccions per a una persona
dretana). A mesura que ens acostem al punt final costa més que desaparegui el color rosa.
Si queda agent valorant en les parets de l'erlenmeyer, es deixa d’afegir NaOH de la bureta i
es fan caure les gotes arrossegant-les amb aigua destil·lada.
5) La valoració finalitza quan el color rosa es manté almenys durant 30 segons. En aquest
moment, s’atura l'addició de valorant tancant la clau de la bureta.
6) S’anota el volum de valorant afegit i es repeteix la valoració amb els altres erlenmeyers.
7) A partir del volum d'hidròxid de sodi consumit en la valoració i l'estequiometria de la reacció
es calcula la concentració d'àcid acètic de la mostra problema.

25



L’avaluació d’aquesta pràctica consta d’un informe (50%) i un qüestionari d’Atenea titulat
Volumetries àcid-base (50%).

5.1 Omple la taula següent:
massa àcid oxàlic (g) V NaOH consumit (mL) [NaOH] (M)
Erlenmeyer 1
Erlenmeyer 2
Erlenmeyer 3

La concentració de NaOH ([NaOH]) en molaritat (M) es pot calcular amb les dades de cada
valoració segons:

@ *AB àLKG A>àBKL j *ABF :;=k @
𝑁𝑎𝑂𝐻 = *àe.2gàhie ∗ @jD ? àLKG A>àBKL ∗ @ *AB àLKG A>àBKL ∗ l
+,/m

On m àcid oxàlic és la massa d’àcid oxàlic en grams i VNaOH és el volum de NaOH consumit en
cada valoració (en Litres). L’àcid oxàlic està dihidratat (H2C2O4·2H2O, la seva massa molecular
és 126 g/mol).

Calcula la concentració de la dissolució de NaOH. (Es fa el promig dels valors anteriors si són
similars o bé dels dos valors més semblants).
NaOH] =

5.2 Ompliu la taula següent:

V NaOH consumit (mL) [CH3COOH] (M)
Erlenmeyer 1
Erlenmeyer 2
Erlenmeyer 3

Quina és la concentració de l'àcid problema (àcid acètic, CH3COOH)?
[CH3COOH]=

Per calcular la concentració de l’àcid acètic podeu utilitzar les següents equacions:

Vbase·Nbase=Vàcid·Nàcid o bé Vbase·Mbase=Vàcid·nàcid·Màcid

On:
Vbase i Vàcid són els volums de base i d’àcid
Nbase i Nàcid són les concentracions de base i àcid en normalitat
Mbase i Màcid són las concentracions de base i àcid en molaritat
nácido és el nombre de protons de l’àcid (2 per l’àcid oxàlic i 1 per l’àcid acètic)

26



• Chang R. FUNDAMENTOS DE QUÍMICA. 10 edición McGraw Hill, México 2010.
o Capítol 11. “Equilibrios ácido-base y equilibrios de solubilidad”. Pág. 361-389.
Paraninfo S. A., Madrid 2006.
o Capítol 16. “Disoluciones de ácidos y bases” Pág. 681- 727.
o Capítol 17. “Reacciones entre ácidos y bases” Pág. 746- 755.
SA, Madrid 2003.
o Capítol 17. “Ácidos y bases”. Pág.665-709
• Vídeo Métodos volumétricos. Volumetrías ácido-base. http://hdl.handle.net/2099.2/1194
• Presentació del Tema 7. Reaccions químiques i reactivitat I. Reaccions àcid-base.

27


28

Pràctica L6. Electroquímica.

Pràctica 6. Electroquímica.

1. Introducció.

En aquesta experiència es posaran en pràctica diversos principis electroquímics. Primer es
comprovarà com és de fàcil convertir l’energia química en energia elèctrica, fabricant una pila
casolana. Desprès es fabricarà la mateixa pila però en condicions de laboratori. Es compararà
la corrosió de claus metàl·lics en diferents condicions i, finalment, es realitzarà una electròlisi.
En la fabricació de les piles, es comprovarà que hi ha diverses formes d’aprofitar una reacció
redox espontània per produir electricitat. És necessari recordar que una reacció redox serà
espontània si el seu potencial de reacció ε és positiu (ε>0 i ΔG<0). El càlcul del potencial
electroquímic ε es pot fer mitjançant l’equació de Nernst:
RT
ε =εº− ln ( J C ) εo = εocàtode- εoànode
nF
On εo és el potencial estàndard de la reacció (εocàtodo i εoànodo són els potencials estàndard de
reducció dels elèctrodes que fan de càtode i ànode respectivament, valors tabulats), R és la
constant dels gasos ideals, T és la temperatura en Kelvin, n són els mols d’electrons que
intervenen en la reacció global, F és el Faraday (veure la introducció sobre corrosió, més avall)
i JC és el quocient de concentracions:
coef .esteq. prod .
Jc = ∏
[ productes]
coef .esteq.reac.
[reactius ]
En teoria, el potencial electroquímic hauria de ser igual al detectat experimentalment com a
potencial elèctric de la pila.
La corrosió, fenomen electroquímic de molta importància pràctica, també segueix els mateixos
principis que la pila, ja que també es tracta d’una reacció redox espontània. Es comprovarà
experimentalment amb la corrosió del ferro (component principal dels claus). L’oxidació del
ferro:
Fe (s) → Fe2+(aq) + 2 e─
Es produeix si hi ha una reducció:
Ambient àcid: O2 (g) + 4 H+(aq) + 4 e-→ H2O (l)
o bé 2 H+ + 2 e-→ H2 (g)
Ambient bàsic: O2 (g) + 2 H2O (l) + 4e-→ 4 OH─ (aq)
o bé 2 H2O + 2 e-→ H2 (g) +2 OH─ (aq)

Això implica diverses coses. Per exemple, que ha d’haver aigua, si no, no es produeix. El ferro
no pateix corrosió en ambients secs. Que la corrosió produirà ions ferrosos en dissolució
(Fe2+(aq)) i disminuirà la concentració de protons del medi (H+(aq)) o augmentarà la de hidròxids
(OH─ (aq)), que en dissolució aquosa vol dir el mateix.

29


A l’experiència s’utilitza un indicador pels ions ferrosos, el ferricianur potàssic, que forma un
complex de ferricianur ferrós o blau de Turnbull, de vistós color blau. També s’utilitza un
indicador àcid-base, la fenolftaleïna, que permetrà veure l’augment de pH (augment de la
concentració de OH─ o disminució de la concentració de H+) que es tornarà rosat quan el pH
superi el valor de 8,5.
També s’utilitzarà un medi gelatinós (agar-agar en aigua) que permetrà veure on es produeixen
els fenòmens de corrosió, evitant que els indicadors colorejats s’escampin per tot el medi.
S’estudiarà l’efecte que té sobre la corrosió el posar en contacte el ferro amb altres metalls o
recobrir-lo amb aquests metalls.
Finalment, es realitzarà una electròlisi simple en la qual es recobrirà una peça metàl·lica. En
pesar la peça abans i desprès de l’electròlisi, es comprovaran les lleis de Faraday:
1. La quantitat de metall dipositada durant l’electròlisi és directament proporcional a la
2. La quantitat de metall dipositada durant l’electròlisi és directament proporcional al pes
equivalent del metall (quantitat de metall que cedeix un mol d’electrons)

Les lleis de Faraday es poden expressar mitjançant una equació matemàtica:
q ( I ·t ) ⎛ M ⎞
m= ·N = ⎜ ⎟
F F ⎝ n ⎠
On m és el pes de metall dipositat, q és la càrrega que ha circulat pel circuit, F és el Faraday (el
quocient de proporcionalitat de la primera llei) o la càrrega d’un mol d’electrons (96485 C/mol
d’e─), N és el pes equivalent del metall dipositat, I la intensitat de corrent, t el temps que ha
durat l’electròlisi, M el pes molecular del metall dipositat i n el nombre de mols d’electrons que
calen per fer reaccionar un mol de metall (coeficient estequiomètric dels electrons en la
semireacció del metall dipositat.)

2. Objectius.

-‐‑ Comprovar que el zinc i els ions cúprics formen una pila o reacció redox espontània en
diferents condicions.
-‐‑ Mesurar la diferència de potencial generada per una pila Daniell i comprovar-hi l’equació de
Nernst.
-‐‑ Comprovar el fenomen de la corrosió del ferro i l’efecte que hi te la mecanització i la
presència d’altres metalls.
-‐‑ Realitzar el cobrejat d’una peça metàl·lica i comprovar experimentalment les lleis de
Faraday.

30


3. Materials, instruments i substàncies.

Per realitzar aquesta pràctica els alumnes hauran de portar alguns elements, que desprès
podran emportar-se. Aquest fet s’indica posant aquests objectes en negreta.

2 Llimones (o pomes o tomàquets)* Proveta de 100 mL
4 Monedes de 5 cts* (o làmines de coure) 3 Vasos de precipitats de 250 mL
Peça metal·lica* 3 Vasos de precipitats de 100 mL
5 claus normals Vareta de vidre
4 claus galvanitzats (o làmines de zinc) 3 càpsules de Petri de plàstic
1 clau cromat Bec Bunsen
Font de corrent contínua Tenaces
Multímetre digital Fil de Cu
5 Cables de connexió amb pinces. Paper d’alumini
Làmina de coure Agar-agar en pols
Làmina de zinc (o un clau galvanitzat) Dissolució de sulfat de zinc.
Tires de paper de filtre Dissolució de sulfat de coure.
Flascó rentador amb aigua desionitzada Dissolució de clorur de potassi
Tub de coure Dissolució de fenolftaleïna al 0,1%
Solució de ferricianur potàssic 0,1 M
* Material que els alumnes hauran de portar.

4. Mètode experimental

A efectes de realització de la pràctica, per tal d’optimitzar el temps, s’aconsella començar per
la part 4 i, quan és necessari esperar ¾ d’hora, continuar per la part 3 i després la 1 i per
últim la 2.

4.1. Part 1. Pila casolana.
S’elaborarà una pila amb una llimona, una moneda de 5
cèntims y un clau d’acer galvanitzat. Amb el polímetre es
mesurarà la diferencia de potencial que produeix. A
continuació es farà la prova connectant en sèrie varies piles i
es repetiran les mesures.
-‐‑ Clavar en una llimona un clau normal o un galvanitzat (que
conté zinc) i una moneda de 5 cèntims que prèviament es
neteja, primer amb aigua i sabó i després amb alcohol. En
lloc del clau es pot utilitzar també una placa de zinc i en
lloc de la moneda de 5 cèntims una peça de coure. Cal
tenir cura de que ambdues peces metàl·liques no es
toquin.
-‐‑ Per millorar el resultat de l’experiència és convenient
aixafar prèviament la llimona amb el palmell de la mà, fent-
la rodar sobre la taula.
Figura 6.1. Connexió per la mesura del potencial de la pila.

31


-‐‑ Connectar les dues peces metàl·liques al multímetre digital mitjançant un cable amb pinces
metàl·liques. Es mesura la diferència de potencial. Per fer la mesura s’ha de tenir cura de
deixar estabilitzar el lector (Figura 6.1).
-‐‑ Si s’intenta connectar algun aparell o, simplement, una bombeta a aquesta “llimona-pila”
observarem que no funciona i que el potencial cau a zero. Això es deu a que la potencia de
la pila és molt baixa. Malgrat tot, es pot intentar fer funcionar un rellotge o termòmetre amb
pantalla LCD, ja que hi cal una potència molt petita. Si es treu la pila del dispositiu i s’hi
connecten els cables que provenen de la llimona es podrà fer funcionar. Cal que us hi fixeu
a quins pols, positiu o negatiu, cal connectar cada cable perquè funcioni el sistema.
-‐‑ Connectar dues llimones, preparades com la primera, en sèrie i torneu a realitzar la mesura
(Figura 6.2).
-‐‑ Dividir cada llimona en dues parts y connectar les quatre meitats en sèrie. Realitzar una
nova mesura (Figura 6.2).
L’experiència es pot fer utilitzant altres fruits en lloc de la llimona i, fins i tot, es pot utilitzar un
tomàquet.

Figura 6.2. Connexió de diverses llimones o meitats en sèrie.

4.2. Part 2. Pila Daniell
Es construirà una pila Daniell i es mesurarà la diferència de potencial generada.
Trobareu preparades les següents dissolucions:
• Dissolució de sulfat de zinc a partir de sulfat de
zinc heptahidratat (ZnSO4·7H2O), 28,7 g de
sulfat de zinc heptahidratat en 100 mL de
dissolució.
• Dissolució de sulfat de coure a partir de sulfat
de coure pentahidratat (CuSO4·5H2O), 25,0 g de
sulfat de coure pentahidratat en 100 mL de
dissolució.
• Dissolució saturada de clorur de potassi, 34,0 g
de clorur de potassi en 100 mL de dissolució.

Figura 6.3. Exemple de connexió de la pila Daniell.

32


-‐‑ Cal decantar en dos vasos diferents cada dissolució. Es pren una tira ampla de paper de
filtre i s’impregna amb la dissolució saturada de clorur de potassi i s’utilitza com a pont entre
vasos.
-‐‑ En cada vas s’introdueix una làmina del metall corresponent que faci de elèctrode. Així, al
de sulfat de coure s’introdueix una làmina de coure, i al de sulfat de zinc s’introdueix la
làmina de zinc (o un clau galvanitzat).
-‐‑ Amb el multímetre es mesura la diferència de potencial entre las dues làmines de metall y
s’anota el resultat.
-‐‑ Cal comprovar com varia el funcionament si extraieu el pont de paper.

4.3. Part 3. Corrosió.
En aquesta part es comprovarà la corrosió de diversos claus metàl·lics en diferents condicions.
-‐‑ Es prepara una dissolució d’agar o gelatina en aigua calenta: en un vas de precipitats
s’afegeix 1,0 g d’agar en 100 mL d’aigua, s’escalfa a ebullició amb l’ajut d’un bec Bunsen,
s’agita amb una vareta de vidre. Quan l’agar està completament dissolt (dissolució
homogènia), es deixa refredar una mica la dissolució (no deixeu refredar del tot perquè
solidificaria) i afegir, amb un comptagotes, unes 5 gotes de la solució de ferricianur potàssic
0,1 M y unes 5 gotes de fenolftaleína al 0,1%, sempre amb agitació.
-‐‑ Preparar tres plaques de Petri, cadascuna d’elles amb dos claus. A la primera es posen un
clau normal i un altre clau doblegat pel mig amb les tenaces. A la segona placa de Petri, es
posen un clau recobert en part de paper d’alumini i un clau
galvanitzat (recobert amb zinc). A la tercera placa de Petri,
es posen un clau amb un fil de coure al voltant i un últim
clau cromat.
-‐‑ S’aboca sobre els claus col·locats a les tres plaques la
dissolució d’agar (amb el ferricianur i la fenolftaleïna), de
manera que els claus quedin completament coberts per la
gelatina (agar). És important no moure la placa de Petri un
cop afegida la dissolució. En cap cas es poden
tocar els claus.
-‐‑ Al cap d’uns minuts es pot observar certa coloració
tènue al cap i a la punta dels claus. Però, per
apreciar millor l’efecte de la corrosió, s’han de
deixar reposar les plaques d’un dia per l’altre.
Observeu la coloració al dia següent i anoteu las
diferències que apareixen als diferents claus.

Figura 6.4. Esquema de las placas de Petri.

4.4 Part 4. Electròlisi.
Es realitzarà una electròlisi, dipositant coure sobre un objecte metàl·lic. Es comprovaran
experimentalment les lleis de Faraday de l’electròlisi.
Es pren el tub de coure i l’objecte metàl·lic i es netegen bé amb sabó i aigua per eliminar el
greix de la superfície, s’esbandeixen amb aigua i s’assequen amb paper absorbent. Després,
cal fer servir un drap o paper per manipular-los. S’ha de pesar l’objecte metàl·lic amb precisió.

33


En un vas de precipitats es posen 100 mL de dissolució de
sulfat de coure i poseu com a elèctrodes el tros de tub de
coure en el pol positiu i l’objecte metàl·lic en el negatiu. Es
connecten els elèctrodes a la font de corrent i es deixa
passar la corrent. S’anota l’hora, amb exactitud de segons, i
la intensitat de corrent que genera la font. Després de deixar
el sistema en marxa durant ¾ d’hora, es treu l’objecte
metàl·lic de la dissolució i s’anota l’hora, amb exactitud de
segons. Es podrà observar com s’ha dipositat sobre l’objecte
metàl·lic una capa de coure suficient para donar-li una
tonalitat vermellosa. S’eixuga l’objecte metàl·lic posant-lo a
l’estufa a 110 oC durant un quart d’hora, i es pesa amb
precisió.
Figura 6.5. Esquema del muntatge per l’electròlisi.


5.1. Part 1. Quina funció fa la llimona en la pila casolana construida? Per què millora el resultat
de l’experiència a l’aixafar prèviament la llimona amb el palmell de la mà, fent-la rodar
sobre la taula?. Relaciona i justifica els potencials mesurats en la pila inicial i les piles fetes
en sèrie.
5.2. Part 2. Quina funció fa la tira de paper de filtre impregnada en la pila construïda?.
Mitjançant l’equació de Nernst, la taula de potencials estàndard d’elèctrode i el càlcul de les
concentracions iòniques utilitzades, determina quin hauria de ser el potencial mesurat.
Relaciona els potencials mesurats en la pila Daniell i en les piles llimona.
5.3. Part 3. Descriviu la coloració de cada cas i les diferències que apareixen als diferents
claus, en especial comparant cada cas amb el clau normal. Justifiqueu les diferències
observades i escriviu les reaccions químiques corresponents. Consulteu a la taula de
potencials de reducció estàndard els potencials del ferro, del coure i l’alumini i respongueu
a les següents preguntes: a) Comparant el Fe amb cadascun dels altres metalls, indiqueu
en cada cas qui te major capacitat per oxidar-se. b) Per què els materials d’alumini
pateixen una corrosió molt més lenta que els de ferro?, Seria l’alumini un bon protector per
evitar la corrosió del ferro? Expliqueu el motiu de que, sovint, es posin blocs de Mg en els
vaixells d’acer o en els escalfadors d’aigua.
5.4. Part 4. Determineu la quantitat de coure que s’ha dipositat sobre l’objecte metàl·lic.
Determineu la quantitat de corrent que ha circulat pel circuit mentre ha durat l’electròlisi.
Comproveu si el vostre experiment ha complert les dues lleis de Faraday (consulteu la
bibliografia). Determineu, segons les vostres dades experimentals quin és el pes equivalent
del coure (pes dipositat amb el pas d’un mol d’electrons) i quin seria el seu pes atòmic.

34


6. Bibliografia y material de consulta.

• Chang R. FUNDAMENTOS DE QUÍMICA. 10 edición McGraw Hill, México 2010
o Tema 12. “Electroquímica”. Pág. 403-414.
Paraninfo S. A., Madrid 2006.
o Capítol 20. “Electroquímica” Pág. 865- 911.
SA, Madrid 2003.
o Capítol 21. “Electroquímica” .Pág.823-854.
• Presentació del T8. Reaccions químiques i reactivitat II. Reacciones redox.

35


36

Pràctica 7. Síntesi d'un compost orgànic. Obtenció de sabó

Pràctica 7. Síntesi d'un compost orgànic. Obtenció de sabó.

1. Introducció.

Els sabons són les sals dels àcids grassos. Són
substàncies anfifíliques: tenen una part hidròfoba (la
cadena hidrocarbonada) i una altra hidrofílica (el grup
carboxilat) pel que ajuden a solubilitzar o dispersar
materials insolubles en aigua, formant agregats
microscòpics o micel·les.
L'aigua sola no elimina una taca de greix, però si la
rentem amb sabó sí, perquè les molècules de sabó
interaccionen per la part hidrofílica (polar, grup
carboxilat) amb les molècules d'aigua, i la part hidròfoba Aire
(apolar, cadena hidrocarbonada) envolta el greix formant
una micel·la que atrapa el greix i l'arrossega ajudada per Monocapa
l'aigua.
Molècula soluble
Les sals dels metalls pesats i alcalinoterris (calci,
Aigua
magnesi) són insolubles pel que no tenen utilitat com a
sabons. Fase orgànica
Els glicèrids són esters d'àcids grassos amb glicerol Micel·la
(1,2,3-propanotriol). Són molt abundants al teixit adipós
animal i a les llavors i fruits de les plantes oleaginoses.

Figura 7.1. Sabí i esquema d’una micel·la.

El glicerol o 1,2,3-propanotriol presenta tres grups alcohol i per tant pot aparèixer esterificat
en una, dos o tres posicions, donant lloc respectivament, a monoacilglicerols (monoglicèrids),
diacilglicerols (diglicèrids) i triacilglicerols (triglicèrids). Les mescles complexes de triglicèrids
amb quantitats menors d'altres lípids es denominen greixos si són sòlides a temperatura
ambient i olis si són líquides a temperatura ambient. La hidròlisi bàsica (saponificació) dels
glicèrids condueix a una mescla de sabó i glicerina. L'oli d'oliva és, en un 99%, un lípid format
pels esters glicèrids de diversos àcids grassos saturats i insaturats, a la Taula 1 es mostra la
seva composició aproximada.

Àcids grassos Nomenclatura abreviada % en pes
Àcid palmític 16:0 10-14
Àcid esteàric 18:0 1-3
Àcid palmitoleic 16:1 1-2
Àcid oleic 18:1 74-80
Àcid linoleic 18:2 4.6
Àcid linolénic 18:3 0.5-1
Taula 5.1. Composició aproximada en àcids grassos de l'oli d'oliva.

37


2. Objectius.
− Realitzar una síntesi orgànica senzilla i aprendre a controlar els paràmetres de la reacció.
− Comprendre com actua un sabó.

3. Reactius, material i substàncies.

Oli d'oliva (d= 0.91 g/mL) 1 proveta de 100 cm3
NaOH 32% p/v 1 vareta per agitar (millor de fusta)
Etanol Embut Büchner i Kitasato
Clorur de sodi Paper de filtre
Dissolució fenolftaleïna 0,1% Placa calefactora amb agitació
Paper indicador Imant (mosca)
1 vas de precipitats de 100 cm3 Pescaimants
1 vas de precipitats de 250 cm3 Manyopla aïllant
1 càpsula de porcellana

4. Procediment experimental.
− Al vas de precipitats de 100 mL s’introdueix: un imant (o mosca), 20 mL d'oli d'oliva, 12 mL
d'etanol i 20 mL de la dissolució d'hidròxid de sodi (tot mesurat amb probeta).
− Cal selecconar una temperatura de 75-80 oC i escalfar la mescla de reacció durant uns 30
min, en placa calefactora mantenint l'agitació constant i moderada (aprox. 300 rpm).
o Si el vas s'omple d’escuma, es retira de la placa (amb la manyopla) fins que baixi
aquesta.
o Si la mescla es posa molt dura, s’afegeix una mica d'aigua. El sabó està al punt
si al tirar una gota de la mescla en una mica d'aigua es produeix escuma.
− S’agafen 2 vasos de precipitats de 250 mL i es prepara en cadascun d’ells una dissolució
de 30 g de NaCl en 100 mL d'aigua destil·lada.
− Després de finalitzar el període d’escalfament, s’aboca el greix saponificat sobre una de les
dissolucions de NaCl i es reserva l’altra. S’ha d’agitar durant un minut i es deixa refredar.
Cal recuperar la mosca amb l’ajut del “pescaimants”.
− El sabó precipita i es filtra al buit amb Büchner i kitasato. S’afegeixen un parell de gotes de
fenolftaleïna sobre la dissolució que hi ha al kitasato i s’anota a la llibreta el color observat.
Es buida el kitasato i es renta. Es passa el precipitat al vas que conté l’altra dissolució de
NaCl, s’agita durant un minut amb una vareta de vidre i es torna a filtrar. Es renta el
precipitat amb diverses porcions d'aigua destil·lada.
− Amb l’ajut d’una espàtula es pren una petita quantitat de sabó, es posa en un tub d’assaig i
es dissol amb aigua. Cal fer servir paper indicador per determinar el pH de la dissolució.
− Es diposita el sabó, encara humit, en una càpsula de porcellana prèviament tarada i es
deixeu assecar a l'estufa durant la resta de la sessió de pràctiques. Es pesa el producte sec
per poder calcular el rendiment.
− S’afegeixen un parell de gotes de fenolftaleïna a la dissolució del kitasato i s’anota el color
observat. Es buida el Kitasatos i es renta convenientment.

38

Pràctica 7. Síntesi d'un compost orgànic. Obtenció de sabó

5. Informe.

5.1 Per quin motiu s'afegeix etanol a la mescla d'oli i sosa?
5.2 Per què s'afegeix clorur de sodi una vegada format el sabó?
5.3 Suposant que has utilitzat un triglicèrid que conté àcid oleic a les tres posicions del glicerol
(trioleat de gliceril o trioleïna):
-‐‑ escriu la reacció de saponificació
-‐‑ calcula quin és el reactiu limitant en la mescla de reacció. Dades: M(triglicèrid)= 885
g/mol, i M(NaOH)= 40.0 g/mol.
-‐‑ calcula el rendiment de la reacció.
5.4 Quines substàncies queden al residu líquid una vegada separat el sabó?
5.5 Quin color prenen les dissolucions del kitasato quan s’afegeix la fenolftaleïna. Justifica el
color observat.
5.6 Quin és el pH de la dissolució de sabó? Podries usar aquest sabó per rentar-te les mans?


SA, Madrid 2003.
o Capítol 28. “Química de los seres vivos”. Pág. 1124-1126.
o Capítol 4. “Las reacciones químicas”. Pág.107-138.
1998.
o Capítol 3. “Ecuaciones químicas y estequiometría de la reacción”. Pág. 80-111.
• Presentació del Tema 6. Reaccions químiques. Estequiometria o Tema 1A.

39

Pràctiques Química

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Pràctiques Química

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Pràctica 1. El Laboratori Químic.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica 1. El Laboratori Químic.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica 1. El Laboratori Químic.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica 1. El Laboratori Químic.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica 2.Relació estructura i propietats.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica 2.Relació estructura i propietats.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctiques de Laboratori de Química.

CaCO3 + 2HCl → CaCl2 + CO2 + H 2O

Na 2 CO3 + CaCl2 → CaCO3 + 2 NaCl

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica 4. Preparació de dissolucions. Mesura de densitats.

?E;*F GH FABIJ

*ABF GH FABIJ

*ABF GH FABIJ

*ABF GH FABIJ

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica 4. Preparació de dissolucions. Mesura de densitats.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica 4. Preparació de dissolucions. Mesura de densitats.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica L5. Valoració àcid-­base.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica L5. Valoració àcid-­base.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica L5. Valoració àcid-­base.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica L6. Electroquímica.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica L6. Electroquímica.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica L6. Electroquímica.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica L6. Electroquímica.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica 7. Síntesi d'un compost orgànic. Obtenció de sabó

Figura 7.1. Sabí i esquema d’una micel·la.

Pràctiques de Laboratori de Química.

Pràctica 7. Síntesi d'un compost orgànic. Obtenció de sabó

You might also like

Pràctica L5. Valoració àcid-base.

Pràctica L5. Valoració àcid-base.

Pràctica L5. Valoració àcid-base.