SÒCRATES I L’OBEDIÈNCIA AL “DÉU”.

LA RAÓ CRÍTICA

"Però el que sé, és que fer el mal i desobeir al millor, siga déu o bé home, és dolent i vergonyós.
Davant, doncs, el perill dels mals que sé que són mals, jo no temeré ni defugiré mai aquelles coses que
no sé si justament s’escauen a ésser bens. De manera que si ara vosaltres m’absolguéssiu sense creure
Ànitos que diu que, o bé no se m’havia de dur ací o bé, un cop comparegut, és absolutament impossible
que no em condemneu, dient-vos que si jo me’n sortia els vostres fills s’ocuparien de les coses que
Sòcrates ensenya i així es perdrien totalment, i si a mi després d’això em diguéssiu: «Sòcrates, nosaltres
no volem creure Ànitos, sinó que t’absolem, però amb la condició que no passaràs el temps en aquesta
mena de proves ni cercaràs la veritat; i si ets agafat fent alguna d’aquestes coses, moriràs», si vosaltres,
com dic, em poséssiu aquesta condició, jo us diria: «Jo, atenesos, us tinc respecte i us estimo, però vull
creure més aviat el déu que vosaltres, i mentre respiraré i mentre em serà possible estigueu segurs que
no deixaré de filosofar i de fer-vos recomanacions i d’ensenyar-vos i de parlar a aquell que m’escauré a
trobar d’entre vosaltres, dient-li, com tinc per costum: «Oh tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la
ciutat més gran i més anomenada per la saviesa i per la força, ¿no t’avergonyeixes d’ocupar-te de la
fortuna per veure com se’t farà el més grossa possible, i de la glòria i de l’honor, i en canvi, del seny i de
la veritat i de l’ànima, de veure com esdevindran millors, no te n’ocupes ni hi penses?» I si algun de
vosaltres m’ho nega i diu que se n’ocupa, no el deixaré pas anar de seguida i me n’aniré, sinó que li faré
preguntes i l’examinaré i l’investigaré, i si em sembla que no està en possessió de la virtut, però diu que
la posseeix, li faré retrets que atribueixi tan poc valor a les coses que en tenen molt i s’estimi tant les
coses que en tenen poc. Així ho faré amb joves i amb vells, amb aquell que trobaré, estranger o de la
ciutat, més, però, amb els de la ciutat, perquè em sou més pròxims per la sang. Car sapigueu bé que
m’ho mana el déu; i jo pense que no hi ha per a la Ciutat cap bé més gran que aquest servei meu al
déu. Car jo no faig res més que anar d’una banda a l’altra persuadint-vos, joves o vells, de no ocupar-
vos ni del cos ni dels diners abans ni amb tant de zel com de l’ànima, per fer-la tornar el millor possible,
dient-vos que la virtut no ve de les riqueses, sinó que les riqueses i tots els altres béns dels homes en
l’ordre particular i en la vida pública vénen de la virtut. Si dient això, doncs, corromp la joventut, la
meua activitat deu ésser perjudicial; però si algú afirma que dic altres coses que aquestes, no diu res de
bo. En fi, jo diria, atenesos, cregueu Ànitos o no el cregueu, m’absolgueu o no m’absolgueu, jo no puc
obrar altrament per moltes vegades que em condemneu a mort".

PLATÓ: Apologia de Sòcrates, 29b-30c.

 L”EIRONEIA” SOCRÀTICA

SÒCRATES.—No penses, doncs, excel·lent amic, que mentre encara indagues què és la virtut tota sencera
pugues, emprant unes porcions d’ella en la teua resposta, fer entendre a ningú què és, ni tampoc
qualsevol altra cosa que provares d’explicar igualment. Persuadeix-te que cal replantejar la mateixa
qüestió inicial: ¿Què entens per virtut quan dius el que dius? ¿O et e sembla que les meues paraules no
tenen sentit?
MENÓ.—A mi, em sembla que tens raó.
SÒCRATES.—Torna, doncs, a respondre des del principi, ¿Què és la virtut, segons tu i segons el teu amic?
MENÓ.—Sòcrates, ja havia sentit dir, abans de trobar-te, que sempre estàs dubtant i fas que els altres
dubten. En aquest mateix moment em sent com fascinat per les teues drogues i els teus encanteris, de
tal manera que tinc el cap ple de dubtes. Si m’és permesa una broma, gosaria dir que t’assembles
moltíssim per la forma i tot el restant a la tremolosa.1 També ella atordeix el qui se li acosta i la toca.
Idèntic efecte em sembla que has produït tu en mi. Em trobe de veritat enterbolit d’ànima i de boca, i no
sé què respondre’t. I tanmateix he pronunciat infinites vegades discursos sobre la virtut, davant
d’auditoris nombrosos, i amb gran encert, pel que creia. Ara, en canvi, no sé ni poc ni molt dir el que és.
Pense que fas bé de no voler-te’n anar mai d’ací, ni per mar ni per terra; perquè si, foraster en una altra
ciutat, et dedicaves al mateix, aviat t’empresonarien per bruixot.
PLATÓ: Menó, 79d-80b.

1 23 La tremolosa o “vaca comuna” és un peix de l’ordre dels Torpediniformes (emparentats amb les rajades) que
tenen la propietat de produir descàrregues elèctriques per a la seva defensa, atordint a l’enemic. D’ací l’al·lusió que realitza
Menó sobre qui s’acosta a Sòcrates en busca de coneixement.
 LA MAIÈUTICA SOCRÀTICA

TEETET. –Amb tot, has de saber bé, Sòcrates, que moltes vegades he emprés la tasca d’esbrinar això,
emmenat per les preguntes que havia sentit que tu plantejaves. Això no obstant, no vaig poder satisfer-
me ni amb el que jo deia ni amb allò que sentia dir als altres, segons les teues recomanacions, per bé
que tampoc no vaig poder alliberar-me de preocupar-me’n.
SÒCRATES. –És que experimentes dolors d’infantament, estimat Teetet, no pas de buidor, sinó de
plenitud.
TEETET. –No ho sé, Sòcrates. Només dic el que em passa.
SÒCRATES. –Però, ¿és que no has sentit dir, jove ridícul, que sóc fill d’una de les llevadores més nobles i
més serioses: Fenaretes?
TEETET. -Sí, jo ho he sentit.
SÒCRATES. –Però ¿has sentit també que jo exercisc el mateix art?
TEETET. –No, això no ho he sentit pas.
SÒCRATES. –Ho has de saber bé, doncs, per bé que no has de fer-me conéixer als altres, car ignoren,
company, que tinc aquest art. Aquells que no ho saben, al contrari, diuen de mi que sóc l’home més
extravagant i que cree dificultats als altres homes. Has sentit dir també això?
TEETET. –Sí, ho he sentit...
SÒCRATES. –Al meu art de la maièutica corresponen totes les coses que corresponen a les llevadores amb
l’única diferència que es tracta de fer infantar als homes, no pas a les dones com també a vigilar com
pareixen les seues ànimes, no pas els cossos. La cosa més gran del nostre art, tanmateix, consisteix a
verificar en la mesura més gran possible si allò que pareix la reflexió del jove és pura aparença i mentida
o bé si és quelcom de fecund i veritable. D’altra banda, em passa també igual que a les llevadores: no
sóc pas fecund en saviesa, i aquella cosa per la qual ja em blasmen molts, que planteje preguntes als
altres, però que no em manifeste mai sobre cap cosa perquè no tinc gens saviesa, és una cosa per la
qual em blasmen amb veritat. Heus ací la causa d’això: fer infantar és una tasca que m’imposa el déu,
mentre que m’ha llevat el poder d’engendrar. Per consegüent, jo mateix no sóc savi absolutament en
res, ni per mi mateix no he descobert res, ni hi ha res que haja estat engendrat per la meua ànima. Ara
bé, aquells qui tracten amb mi semblen primerament, alguns fins i tot completament, ignorants, però a
mesura que avança el tracte i que el déu els assisteix tots progressen d’una manera meravellosa, tant
des del seu punt de vista como des del punt de vista dels altres. Alhora, és un fet innegable que no han
aprés res de mi, sinó que per si mateixos descobreixen i pareixen tantes coses belles. Nogensmenys la
causa del fet de parir és el déu i jo. És una cosa molt clara: molts ha han ignorat això, ah cregut que ells
mateixos eren la causa i m’han menyspreat. S’han persuadit ells mateixos o bé s’han deixat persuadir
per altres de marxar de mi abans d’hora, abans del que devien. Van marxar de mi, van deixar avortar
els fruits per una companyia dolenta i van donar una mala alimentació a allò que havien infantat per
mi... Allò que experimenten doncs, aquells qui tracten amb mi és semblant al que experimenten les que
pareixen. Senten dolor, en efecte, i són omplerts de dificultats insolubles que els turmente nit i dia, més
que aquestes dones que pareixen. Tanmateix, el meu art pot suscitar i apaivagar aquests dolors...
T’explique totes aquestes coses perquè supose, tal com ja t’ho deus imaginar, que tu pateixes els dolors
d’una concepció interior. Lliura’t doncs, a mi com a fill d’una llevadora que sóc i essent jo mateix
llevador, i esforça’t a respondre de la manera millor que puguis a allò que se’t pregunta.

PLATÓ: Teetet, 149a-151c