● No tingueu por de la perfecció, mai no l'assolireu (Salvador Dalí).

Aquesta frase el que ens està dient, és que és bàsicament impossible assolir la
perfecció, i que no la temem, ja que mai no l'assolirem o mai arribarem a ella.
Jo crec que això en part és cert, pel fet que la perfecció és quelcom subjectiu, és a
dir, cadascú té una versió de perfecció diferent.
Mai a tothom li semblarà perfecte el que per a tu sí que ho és, ni a tu et semblarà
perfecte, alguna cosa que per algú altre sí que ho és, és per això que mai assolirem
la perfecció total, perquè no hi ha una perfecció escrita en comú que s'hi pugui
arribar, sinó que cadascú té la seva versió de "perfecte".
Nosaltres convivim amb això el dia a dia, de fet, posem un exemple; a la moda, a les
passarel·les, cada model porta una peça de roba perquè als jutges els hi sembli
perfecte, per assolir la perfecció dels que puntuen, no per a ells mateixos. Aquí
doncs veiem una altra vegada com no hi ha una perfecció universal, aquests vestits
que porten, que els jutges els van puntuar un 9/10, pel seu estilista, allò era un
10/10, i per gent que no enten d’aquest tema, ho veu per la televisió i diu: que és
això?, i no arribaríen a puntuar ni un 4/10. Aquí és on veiem que cadascú té la seva
pròpia visió i perspectiva del que és perfecte i mai arribarem a complaure a tothom,
és per això que no ho hem de témer.

En aquest cas, jo crec que Salvador Dalí ho deia, ja que ell és un artista, i l’art és molt
subjectiu i abstracte, dins d’un sol quadre hi ha moltes opinions, moltes crítiques…
En aquest cas Dalí sabia que mai arribaria a la perfecció ja que seria impossible que
a tothom agradessin les seves escultures pel fet que cadascú té la seva visió de
perfecció.

● Disminuir el nostre sentiment de certesa sobre allò que les coses són,
augmenta en gran manera el nostre coneixement d'allò que poden ser
(Bertrand Russell).

El que aquesta frase ens està dient és que quan nosaltres ens pensem que ja sabem
alguna cosa, ho donem per sabut, estem deixant aquesta idea en el nostre cervell
negant-nos a ampliar-la ja que ens pensem que ja ho sabem, que és així i prou. És a
dir, l'home que es pensa que ja ho sap tot, que té un sentiment gran de certesa sobre
alguna cosa, està disminuint el seu coneixement d'allò que pot arribar a ser la cosa.
Per tant, si nosaltres disminuïm aquest sentiment de certesa, augmentem en gran
manera allò que pot arribar a ser la cosa, ments obertes que no donen per sabut de
forma completa el que ja saben, sinó que prefereixen no donar tot per sabut, per
ampliar així el seu coneixement en quelcom.
Jo crec que això és totalment cert ja que, és millor pensar que no saps res, que
pensar que ja ho saps tot. Si et penses que ho saps tot, no buscaràs més significats
o no ampliaràs el teu coneixement, et quedaràs amb la petita i lleugera idea que
tens, simplement pel fet de pensar que ja ho saps tot. En canvi, si et penses que no
saps res, estaràs obert a ampliar tot el coneixement possible i recopilar noves idees,
ampliant així el que pot arribar a ser qualsevol cosa.
Bàsicament tindràs la ment oberta, el que et dóna beneficis com obtenir informació.
Ens permet desafiar les nostres i considerar noves idees i perspectives sobre el
món, i sobretot aprendre coses noves. És per això que sempre serà quelcom bo tenir
la ment més oberta i no tancar-la pensant que ja ho saps tot.
Un exemple molt clar, han hagut moltes medicines i vacunes que han estat un mut
de vegades rectificades i millorades un cop ja acabades, això ha sigut gràcies a que
mai ens hem aturat un cop ja ha sortit la primera vacuna, no hem donat per acabada
i sabuda la vacuna final, sinó que hem seguit investigant, per obtenir més informació,
millores i sobretot una evolució constant. Els metges o científics en aquest cas
potser pensaven, només sé el 0,01% d’aquesta malaltia, i això els impulsava a
aprendre tot el que els i faltava, en canvi si algún metge hagués pensat: apa, ja està,
ja ho sé tot d’això, mai haguéssim evolucionat i ens haguéssim quedat amb la
primera vacuna de totes.

● Només sé que no sé res (Sòcrates).

L'origen de la frase es pot extreure de l'obra Apologia de Sòcrates de Plató. Allí es

relata que Querefón, amic de Sòcrates, va anar a l'oracle de Delfos per esbrinar qui
era l'home més savi. Aleshores, l'oracle va declarar que Sòcrates era l'home més
intel·ligent de Grècia. Quan Sòcrates es va enterar, va intentar esbrinar la veritat
d'aquesta afirmació. Per això, va recórrer als que eren més savis en aquell moment
per fer-lis preguntes.
Un cop així,es va assabentar que ell era més savi que tots els demés. I no pel fet de
tindre més coneixements, sinó pel fet de no fingir que no els tenia, ell acceptava la
seva ignorància partint de que, l’únic que ell sabia era que no sabia res.
Així, Sòcrates no es considerava portador del saber, sinó com algú amb la voluntat
d'aprendre cada dia més, davant d'això podem interpretar que amb aquesta
afirmació potser Sòcrates, en realitat, en sentenciar que “no sap res” estigués
afirmant que tampoc no té res a ensenyar, sinó que aprendre.

A banda de descobrir la certesa de les paraules de l'oracle, el filòsof va voler que els
seus interlocutors dubtessin dels seus coneixements i fins i tot d'ells mateixos,
perquè arribessin a entendre que ningú no té la veritat absoluta sobre res.

Jo estic d’acord amb la frase perquè, és impossible saber amb certesa si una cosa
és vertadera o no , així doncs, encontes de dir fal.làcies o dir que en saps quan
realment no és així, em sembla una bona opció optar per la ignorància, i dir que no
sabem res.
No podem afirmar 100% que algo és o no cert perquè en algun moment això s'hagi
dit o decidit en el passat. D’aquesta manera ja no ens qüestionariem res ja que “en
algún moment això ja “va ser dit”, així doncs ens estancaríem en el passat, sense
descobrir noves coses i sense evolucionar o progressar. Remarquem la idea que
l'individu no té la veritat absoluta, així doncs és important que aquest tingui la
disponibilitat i la voluntat d'aprendre, així com d'adquirir nous sabers.

Aquesta frase pot estar afirmant que la veritable saviesa consisteix a reconèixer els
límits del coneixement sobre algun tema determinat, estar disposat a aprendre
constantment, evitant parlar com si ho sabessis tot. Sòcrates, en la seva
interpretació de l'oracle, va comprovar que, a diferència dels altres, ell reconeix que
no és un expert, admet que hi ha límits per a tot allò que realment es pot saber.
Mentre altres creien saber alguna cosa, ell ni sabia ni creia saber. Aleshores, podem
interpretar que la saviesa de Sòcrates consisteix en entendre que no és un savi ni
un expert en res.

Així doncs, al deixar en evidència a aquells que creien tenir la raó, es van poder
esmentar per una banda els savis, i per l’altre els ignorants.

L'ignorant creu saber-ho tot, creu tenir la raó i, fins i tot, és desconeixedor de la seva
pròpia ignorància, en canvi, el savi reconeix que encara hi ha molt per aprendre dels
altres i de l'entorn, si vol ampliar els seus coneixements i guanyar noves
perspectives sobre algun tema.
El fet de reconèixer que els coneixements no tenen límits, que no tot està plasmat o
dit, és allò que separa els savis dels veritables ignorants.

I dir que no sé per quin motiu, no sé si es per por al que pensarà la societat, per una
satisfacció interna o si per orgull; avui en dia quasi tots per no dir tots, som
ignorants, he vist moltes vegades com en el cas de Sòcrates mentre preguntava a
gent, molta gent fingint saber quelcom que realment no sabia, així com vulguent
demostrar algo que no tenien. Sòcrates en canvi, preferia dir que no sabia res, i ja
quedava lliure d’aquesta opressió “d’haver de saber”, encara que no fos veritat.

Així doncs, és com hem seguit avançant en el nostre món día a día, de la manera de
Sòcrates hem anat avançant i rectificant errors que s’han comès en el passat, que
gràcies a no creuren’s savis i donar-ho tot per sabut hem pogut qüestionar-nos de
nou algunes coses i seguir evolucionant.