0.2.

Fer de mestre

Els mestres competents saben què cal fer en cada situació concreta, i per
quines profundes raons ho fan; a més, saben actuar en conseqüència. Fer
de mestre, a peu de classe, obliga a prendre decisions didàctiques i a
convertir la teoria en acció, alhora que l’experiència enriqueix, resitua i
qüestiona la teoria. En aquest anar i venir de la reflexió a l’acció i de
l’acció a l’estudi, pensant sempre en allò que convé als nostres alumnes,
resideix l’especificitat de fer de mestre o mestra i la seva dificultat i
dignitat.
A la classe és on el mestre aprèn a treballar problemes importants per a
la ciència, per als alumnes i per a la societat; a servir-se de tots els
recursos i habilitats possibles per establir una bona comunicació amb els
alumnes. La pràctica ensenya a detectar les dificultats d’aprenentatge de
cada individu i de cada grup, i també els seus punts forts; a donar a cada
persona la seguretat i el suport que necessita; a ajudar els alumnes a
compartir i col·laborar, i a vetllar per tal que tots i cada un dels nois i
noies trobin un encaix en el grup. En la pràctica, el mestre combina
coneixements, conviccions i creativitat per ajudar que els alumnes siguin
persones pensants, solidàries i cíviques.
Molt sovint, el mestre ha de respondre a les necessitats d’uns alumnes
concrets, en situacions úniques. En aquests casos en què no hi ha
resposta clara i el mestre pot fer una cosa o deixar-la de fer, o optar
entre diverses alternatives, la pràctica incorpora un principi d’inseguretat
que porta a una actitud prudent i reflexiva. Aquest procés de reflexió
constant sobre les decisions que s’han pres no es pot fer en solitari
perquè hom acabaria inventant la roda!: reclama l’intercanvi
d’experiències amb altres professionals i l’estudi de la teoria existent
sobre el tema en qüestió. Aquesta necessitat d’intercanvi i de teoria
omple de sentit el treball en equip, la formació permanent i la recerca.
Ser un bon mestre o una bona mestra no és un estat sinó una aspiració,
perquè un bon professional de l’educació sap que no sap prou ni d’allò
que ensenya, ni de com ensenyar, ni de com contribuir al benestar dels
seus alumnes, ni de com cal organitzar els centres i formar equips, ni de
com treballar amb els pares, ni de com inserir-se en el context social de
l’escola. Diria, però, que és una ignorància sàvia, perquè els mestres
entenem que cal ensenyar ara i aquí per a un futur incert; sabem que
hem d’assumir aquesta inseguretat i continuar aprenent i reflexionant a
mesura que canvia el coneixement i la societat. En definitiva, pensem
que el millor bagatge que es poden endur els alumnes del seu pas pels
centres escolars és el gust per la recerca de la veracitat, el record d’un
tracte exigent però ple de comprensió i d’afecte, l’experiència gratificant
del treball ben fet tant individual com compartit, la passió per la
participació i la vivència d’uns valors que potser no sempre són els
socialment més freqüentats però sí que són desitjables. En qualsevol cas,
al capdavall, els mestres entenem que els alumnes faran de la seva vida
el que voldran i podran, però també sabem que podem donar molts
elements per enriquir les seves decisions.

Article extret de Comencem bé!

Departament d’Educació
Setembre 2010
Fer de mestre no és fàcil, no ho és ara ni ho ha estat mai; per això, enfront
dels qui es desanimen en considerar les nombroses dificultats que presenta
educar els alumnes, cal tenir present que la confrontació entre la ignorància
i el saber, la llibertat i el domini, la igualtat i la discriminació, l’esperança i
el derrotisme, la cooperació i la competència han existit sempre, i fins ara
no hem viscut la victòria total de cap de les opcions. Els mestres que volem
un model de societat basada en el saber, la llibertat, la igualtat, l’esperança
i la cooperació no tenim altre camí que col·laborar en un projecte comú i
disposar-nos a treballar i a seguir endavant. Ja s’ha dit: els mestres som
gent de camí perquè, quan pensem en els nostres alumnes, sempre veiem
la saviesa, la bondat i la bellesa al seu horitzó.

Pilar Benejam i Arguimbau

Catedràtica de Didàctica de les ciències socials

Article extret de Comencem bé!

Departament d’Educació
Setembre 2010