Paula Toribio

MARCO CONCEPTUAL DE LAS COMPETENCIAS DEL EDUCADOR SOCIAL

L'Associació Internacional d'Educadors Socials (AIEJI) és una organització sense ànim de

lucre, fundada el 19 de març de 1951 a Alemanya, quan els alts comissionats de França,
Alemanya i els Països Baixos van dur a terme una reunió per a discutir què fer amb els nens
i joves que havien quedat orfes després de la Segona Guerra Mundial, per a garantir la seva
educació.​ AIEJI va néixer com un espai de trobada i intercanvi del treball soci-educatiu
dirigit a joves i nens inadaptats.
L'Associació Internacional d'Educadors Socials (AIEJI) afirma i promou la idea de l'educació
social i el seu caràcter únic, cosa que significa que l'educador social es comunica
activament amb els usuaris amb qui treballa, que no són només individus, sinó també grups,
famílies, comunitats del seu entorn, per tal de promoure desenvolupar i utilitzar el seu
potencial i resoldre les dificultats personals, socials i socials.
Aquest text es basa en el document de l'Oficina Europea de l'Associació Internacional
d'Educadors Socials: "Plataforma Comuna per a les Educadores i els Educadors Socials a
Europa" publicat el gener de 2005, any on es van redactar les competències professionals
dels educadors socials europeus i van ser aprovades per tots els participants al segon
simposi. AIEJI el que fa és establir un conjunt de criteris del nivell de competències
requerides per a l'exercici de la professió d'educador social.

L'educació social és la teoria de com les condicions psicològiques, socials, materials i

diferents orientacions de valors promouen o dificulten el desenvolupament i el creixement, la
qualitat de vida i el benestar de l'individu o del grup. L'educació social té les seves arrels a
les humanitats, es basa en diferents disciplines i té com a principi central una perspectiva
integradora. L'actuació de l'educador social no evita les situacions de marginació, ja que hi
ha una muntanya molt gran de termes a la qual no podem arribar i es molt dificil trencar amb
aquests inconvenients, degut al sistema vigent en el que es viu. Emocionalment, segons el
text, és una professió que pot arribar a sentir-se com a personal i s'ha de tenir la capacitat
de regular-ho bé.

AIEJI mostra com els educadors socials són professionals que de manera individual o
col·lectiva treballen amb nens, joves i adults que necessiten una feina socioeducativa.
Aquests educadors exerceixen en una varietat d’entorns a causa d'accions individuals,
comunitàries, etc. mentre s'adhereixen a l'ètica professional. Exerceixen diversos rols en la
pràctica educativa, l'orientació de projectes, la formació, la investigació i actuen com a
experts en el context socioeducatiu.
Al llarg del temps se li ha anat donant més importància als professionals que conformen
l'àmbit socioeducatiu. D'aquesta manera, la societat ha desenvolupat i anomenat aquelles
habilitats en què es vol ser format i les que ens esforcem per poder acompanyar l'altre amb
consciència, juntament amb una ètica que ens permeti construir, juntament amb els
educands, processos justos, solidaris i coherents. Per això, en aquest marc conceptual que
se'ns presenta, es mostra una proposta de començament, és a dir, es presenta com un
primer pas cap a la creació d'un llenguatge comú per a tots els educadors i educadores
socials, per tal de crear una ètica i moral comuna dins aquesta professió. També en defensa
de la professió, i en cap cas no hauria de servir per dividir ni classificar, sinó per unir en la
crítica i per construir un llenguatge nou més ajustat.

1
 Paula Toribio

En la pràctica de l’educació existeixen diferents nivells d’actuació, els quals exigeixen una
serie de competències als educadors socials. Algunes competències que es mostren al llarg
del text són les següents:
- L'educador social ha d'actuar directament en la situació i donar resposta a les
necessitats i desitjos del nen, adolescent i/o adult d'una forma adequada. Esta
obligat a donar una resposta.
- Han de poder qualificar la seva planificació i reflexió incorporant els seus
coneixements teòrics i pràctics,
- Treballar la reflexió sobre els problemes del seu àmbit professional per a
comprendre-ho millor i afavorir el desenvolupament de la professió.
- L'educador social ha de ser capaç de relacionar-se personalment i professionalment
amb qualsevol nen, adolescent, o adult, mentre que l'usuari no està obligat a
relacionar-se amb l'educador o educadora. El professional té l'obligació a crear un
vincle amb el subjecte. En cas d'actitud negativa per part d'aquest, és difícil crear-el,
però no impossible. És necessita una sèrie de recursos per poder gestionar bé el
treball amb l’educand.
- Les educadores i els educadors socials han de tenir competències socials i
comunicatives, han de ser capaces de col·laborar i participar en un treball en equip.
- El rol de l’educador es basa en ser aconsejador i reconèixer la relació de poder
d'aquest rol, la qual cosa requereix competències comunicatives i el coneixement i el
domini de tècniques per a aconsellar tant als nens com als pares.
- L'educador o educadora social ha de poder planificar i realitzar activitats i processos
socioeducatius, així com documentar-los i avaluar-los des d'un punt de vista, una
finalitat i uns mètodes socioeducatius
- Les competències d'aprenentatge i desenvolupament són molt importants per a estar
preparat per al canvi i posseir instruments de desenvolupament.

El document "Marco conceptual de las competencias del educador social" està destinat a
ser el marc a partir del qual es realitzaran els debats i el desenvolupament de la nostra base
professional.
A partir d'aquesta frase poden haver-hi diversos tipus de postures, dues d'elles es van poder
veure mentre analitzàvem el text en classe:
Una vegada es va posar en comú l'escrit, la majoria de companys no estaven del tot d'acord
amb el que aquest anuncia. Molts d'ells defensaven la idea que no és necessari, ni útil, tenir
un "guió" moral i ètic en el qual hàgim de basar-nos a l'hora d'exercir com a educadors
socials. Amb això, volien dir que cada persona amb la qual treballa un educador social és
molt diferent d'unes altres, és a dir, hi ha molts factors que determinen com actuarà
l'educador social davant d'aquest problema i aquesta persona. Alguns d'aquests
determinants podrien ser l'àmbit en el qual es treballi, com es comporti la persona, l'interès i
involucració que tingui ella, els recursos que el professional tingui al proveïment...
Mentre que una minoria de companys pensava amb la possibilitat d'elaborar un marc ètic
dins de l'educació social amb la finalitat d'establir uns "requisits" personals que s'ha de tenir
per a exercir d'això. Alguns d'aquests valors podrien ser l'empatia juntament amb l'escolta
activa, el compromís ètic tant cap als usuaris com amb les accions que duen a terme, la
capacitat d'adaptació...
Des del meu punt de vista no crec que sigui necessari formalitzar un guió ètic que tot
educador social hagi d'usar-ho, ja que aquesta professió es realitza per vocació. D'aquesta
manera, entre els educadors socials, de manera automàtica, ja hem creat una sèrie de

2
 Paula Toribio

valors ètics que són fonamentals en l'àmbit pel qual treballem sense que ningú ni res l'hagi
hagut de formalitzar. És a dir, la professió es basa en un conjunt de valors ètics els quals no
fa falta crear una llei o una cosa més formal, sinó que tot educador social, per pura
iniciativa, ha de tenir-los.
D'altra banda, hi ha moltes altres idees de les quals estic d'acord com per exemple la idea
que els professionals de l'educació social realitzen una activitat i utilitzen el seu saber per a
secundar i potenciar el desenvolupament de l'usuari amb proximitat a l'usuari, acompanyen
en el procés de la persona amb la qual estan treballant.
Al llarg d'aquest marc conceptual es raona sobre la preparació pràctica i teòrica amb la qual
es preparen els educadors socials. La formació i la pràctica haurien de ser adequades i
completes amb la finalitat de preparar a futurs educadors socials els quals sàpiguen tots els
recursos que tenen al seu voltant per a poder solucionar de manera correcta el que se'ls
presenta. Han de tenir una impressió realista de l'organització i preparar-se a assumir reptes
sobre el terreny en el qual treballaran. Sobre aquesta idea estic totalment d'acord, el
problema ve que això hauria d'ocórrer de la manera com es presenta, però, en realitat, no
és així. Les bases en las que es preparen als professionals de l’educació no són les
suficients com per sortir preparats de les carreres universitaries.

En conclusió, considero que el text d'AIEJI és útil a l'hora de mostrar alguns aspectes de la
professió dels educadors socials, però penso que l'objectiu principal no hauria de ser
establir una sèrie de competències per als educadors, ja que existeixen molts elements
variables.

3
 Paula Toribio

LOS PROFESIONALES DE LA EDUCACIÓN SOCIAL EN LOS SERVICIOS

SOCIALES COMUNITARIOS:UN ESTUDIO DE CASOS

Laura Varela Crespo és Doctora en Ciències de l'Educació, llicenciada en Pedagogia i

diplomada en Educació Social amb Premi Extraordinari. Professora ajudant en el
Departament de Pedagogia i Didàctica de la Universidad de Santiago de Compostela i
membre del grup de recerca en Pedagogia Social i Educació Ambiental. Les seves
principals línies de recerca i publicació són: pedagogia-educació social, serveis socials,
temps educatius i socials, pedagogia de l'oci.
Des del punt de vista de Varela, els serveis socials han canviat negativament des de fa molt
temps degut als canvis que s'estan duent a terme en diferents àmbits de l'estructura i
funcionament social, la qual cosa ha portat a una crisi generalitzada que ha afectat el
sistema de benestar actual. Amb això, l'autora vol mostrar com els serveis socials actuals
tenen un baix nivell de desenvolupament, a causa de l'endarreriment que arrossega el país
a adoptar estratègies de benestar que altres països veïns venen implementant des de fa
dècades.
La intenció de Laura en aquest article és contribuir a mantenir la direcció de la prevenció i el
canvi en el camp de l'educació social justificant el valor educatiu de la pràctica professional.
L'objectiu és realitzar un estudi centrat en l'anàlisi de les característiques bàsiques dels
treballs sociopedagógicos realitzats en els serveis socials de la societat i aprofundir en les
tasques pedagògiques que desenvolupen els educadors socials en ells.
Per això, es realitza un análisi de tres casos en concret. Se selecciona els serveis socials de
tres municipis espanyols: Culleredo (la Corunya), Sant Adrià de Besòs (Barcelona) i San
Juan de Aznalfarache (Sevilla). S'intenta identificar i analitzar realitats i situacions que
ocorren en aquests llocs que, fins i tot sent diferents, comparteixen algun tipus d'identitat,
circumstància o fenomen que les relaciona entre si. En aquest cas, la relació que tenen els
tres llocs ve dau per la seva localització en l'àrea metropolitana de contextos urbans, la
grandària intermèdia, la presència d'educadors socials en plantilla i contractats per
programes i l'existència de dades socioeconòmiques comunes.
Al llarg d'aquest treball s'utilitzen tècniques com l'entrevista, l'observació, el registre
fotogràfic,etc. amb la finalitat de centrar-se en la labor dels educadors i educadores socials
en aquest àmbit per a identificar i comprendre la relació entre educació social, intervenció
socioeducativa i serveis socials en l'actualitat. Sumant les entrevistes dels tres municips, es
van fer un total de 30, de les quals 14 eren educadors socials.
En el procès analític d’aquest estudi, una altre estrategia important ha sigut la codificació
descriptiva, simultánea y holística. És un procés mitjançant el qual s'assignen claus
numèriques a les respostes de preguntes obertes del qüestionari amb la finalitat de captar
les idees fonamentals de l'anàlisi establert, atenent el propòsit de l'estudi, als objectius, al
marc conceptual i a les preguntes de recerca.
Les estrategies utilitzades dins d’aquest estudi han contribuït a l’obtenció de nous resultats i
invencions les quals poden ser útils per entendre amb mayor facilitat i d’una manera més
expressa l’objecte d’estudi en el que s’està treballant.
Amb la creació de nous codis es va realitzar una interpretació més ajustada a les
necessitats i possibilitats de l'estudi, es va requerir sobre l'objecte d'estudi, incorporant
conceptes que no havien estat integrats en el sistema inicial i eliminant uns altres que ja no
resultaven d'interès. La codificació és un element clau, ja que perfila lo que vertaderament
es necessita per realitzar i analitzar el tema en concret, creant conceptes nous.

4
 Paula Toribio

En finalitzar l'estudi, es va poder demostrar com no tothom pot fer ús del seu dret a utilitzar
els serveis socials, es necessita una major precisió i millora en els marcs dels serveis
socials. Respecte a l'Educació Social, es veu la diferència entre el que hauria de ser i amb
el que realment viuen i treballen els educadors socials, juntament amb els recursos que
disposen. Malgrat el sorgiment de nous discursos en els serveis socials des de 1980,
continua sent impossible reconèixer la igualtat ciutadana en els serveis socials. Per aquest
motiu, Laura afirma que es necessiten nous tipus de recerca teòrica i empírica per a millorar
la naturalesa relacional i educativa de tals serveis.
Un altre aspecte important és el pas de l’acció individual a la comunitaria. Varela mostra els
tres tipus d’intervencions: individual, grupal i comunitaria, on es predomina la individual i
grupal. L’acció comunitaria es la que veritablement es útil per la societat i es la que realzen
els educadors socials per poder proporcionar millores en les necessitats de la ciutadania, el
problema ve en les limitacions que es detecten per portar a cau aquesta proposta. Aquestes
limitacions venen donades per accions comunicatives institucionals, per la política, etc. ja
que aquests son els que frenen la iniciativa de la comunitat autònoma.
Un altre conclusió a la que l’autora arriba es la falta d’informació sobre la professió i l'àmbit
de l’Educació Social. En els tres casos, els educadors socials coincideixen en que la funció
educativa no està sufi cientemente amb solidada, atès que la perspectiva asistencialista
continua tenint una forta presència, considerant-se el treball educatiu una meta de futur, no
una realitat present, cap a la qual s'ha d'encaminar el desenvolupament dels serveis socials
comunitaris. La professió està poc reconeguda i no es dona la suficient importància de la
que s’hauria de donar, ja que l’Educació Social està a tot arreu i ara, més que mai, es
necessita. La funció educativa ha de comptar amb una delimitació més precisa i amb un
reconeixement més explícit per part de les Administracions Públiques.

Des de la meva perspectiva, considero que el que mostra Laura en aquest text és totalment
real: el treball de l'educador social cada vegada està més allunyat del que realment és ser
un educador social, i els serveis socials no són un recurs per a totes les persones.
Hi ha diversos aspectes que poden ajudar a continuar millorant la intervenció de l'educador
social al capdavant dels serveis socials. En primer lloc, destacaria l'orientació necessària
que les polítiques socials actuals es redefineixin i passin de posar l'èmfasi en aspectes
purament assistencials a plantejar-les des de l'òptica socioeducativa. En altres paraules,
haurien de posar el focus en accions de caràcter més educacional. Per aquest motiu, els
encàrrecs institucionals van encaminats molt més a la gestió, a l'assistencialisme i al control
que no al desenvolupament de plans d'accions socioeducatives. És molt habitual, avui dia ,
haver de fer registres externs de la labor d'educador social, realitzar molta gestió
administrativa i cobrir buits de l'organització. Totes aquestes tasques són totalment
antagòniques al treball de carrer i la dinamització de la comunitat que haurien de fer els
professionals socials.
La perspectiva amb la qual està definida la Llei i que desenvolupen els Decrets i documents
posteriors sobre les funcions dels educadors socials, posa en dubte el caràcter generalista
de la nostra intervenció. Per tant, des d'un primer moment, s'ha de treballar amb tota la
població que té dificultats en el seu procés de socialització, és a dir, el mitjà d'accedir als
serveis socials ha de ser possible per a tota mena de públic. Malgrat això, la realitat és que
en la majoria de municipis, l'activitat de l'educadora i educador social es remet al treball
socioeducatiu amb una llista de subjectes molt concrets, per tant, no és del tot cert que a
l'hora de la veritat la intervenció de l'educador social sigui generalista. Crec que l'educador

5
 Paula Toribio

social, en relació amb el treball de l'equip bàsic, hauria d'aportar els trets definitoris i
característics de la seva professió a l'equip, independentment de la franja d'edat, origen,
sexe, del cas concret o situació que es treballa. Però aquesta idea no es pot dur a terme a
causa de diversos errors polítics.
I és que amb l'aprovació de la Llei 39/2006 de Promoció de l'Autonomia personal i Atenció a
les persones en situació de Dependència es va contribuir a augmentar la dificultat per a
identificar el Sistema públic de Serveis Socials i amb això, també va augmentar el seu
afebliment. En comptes d'articular tots dos sistemes per a convertir-los en un element bàsic
de l'Estat del Benestar, actualment cap dels dos ha generat veritables drets subjectius, però
sí han generat molta desigualtat entre territoris.

A mode de resum, la indagació que Varela ha realitzat considero que obre molts
interrogants a l'hora de replantejar-nos sobre els serveis socials que estan al proveïment de
les persones en ple segle XXI. Penso que és necessari que es demostri mitjançant proves
empíriques, com aquest estudi, que els serveis socials juntament amb l'Educació Social són
termes molt llunyans del que, en teoria, hauria de ser.

6
 Paula Toribio

LA FIGURA DE L’EDUCADORA I EDUCADOR SOCIAL A L’ACTUAL SISTEMA

CATALÀ D’ATENCIÓ I DE PROTECCIÓ A LA INFÀNCIA I L’ADOLESCÈNCIA

El text que es treballarà a continuació està elaborat pel Comitè de Defensa de la Professió
del Col.legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya format per Araceli Lázaro
Aparicio, educadora social i pedagoga; Daniel Ortega Origoza, diplomat en Educació Social
i doctor en Educació i Societat; Carme Panchón Iglesias, professora titular de la Facultat
d’Educació i directora adjunta de l’Institut de Desenvolupament Professional IDP-ICE de la
UB; Julio Rodríguez Rodríguez, diplomat en Educació Social i doctor en Educació i Societat.

L’informe elaborat té com a objectiu principal enaltir i conscienciar sobre la importància i

professionalitat de la figura dels educadors socials dins els sistemes d’atenció i protecció. Al
llarg d’aquest dictamen es mostren els principals problemes, dificultats i reptes d’aplicació i
les propostes de millora a curt termini dins de l’exercici de la professió educadors socials.
Contextualitzat el tema, l’infome present ens fa una guia sobre com ha anat ocupant lloc el
terme “educació social” dins les societats fins al dia d’avui: La paraula “educador” va ser
utilitzada a Barcelona ja des de 1914 al primer Centre d’Observació creat a Wad-Ras. Va
ser als anys 70-80 quan es produeix una redefinició de l’atenció a la infància i l’adolescència
que coincideix amb el desmantellament dels grans centres públics de protecció a la
infància i amb la creació dels col.lectius infantils municipals, apareixent els primers
contractes com a educadores i educadors.
D’altra banda, també es presenta l’evolució a nivell normatiu on es volia una normativa que
servís per a tota la infància i l’adolescència, destacant la importància de l’educació,
introduint el concepte de “tractament educatiu” en l’àmbit de l’atenció i la protecció a la
infància i en l’àmbit de la justícia juvenil.
Es contemplen els Serveis Socials com un eix crucial en la professió dels educadors socials.
Els serveis socials considerats com a agents educatius en el territori en el qual se situen
necessiten incloure en la seva conceptualització el binomi educació-desenvolupament,
tractant d'establir relacions equilibrades i complementàries entre les Administracions
Públiques, els equips de professionals que treballen en el territori i les ciutadanes i
ciutadans que componen les comunitats locals, a fi que els siguin reconegudes les seves
necessitats i demandes, les seves potencialitats i dificultats, mitjançant l'establiment i
articulació d'un treball en xarxa consensuat i transversal. En l'esdevenir d'aquest procés
l'educació social te molt a veure, que dir i de fer. I ha de fer-ho.
Finalment, els protagonistes d’aquest treball mostren les principals dificultats i necessitats
detectades al llarg de l’evolució de la professió, extretes de l’Informe sobre la situació
professional i laboral als diferents centres i recursos del sistema de protecció a la infància i
l’adolescència de Catalunya i informes del Síndic de Greuges. Amb la finalitat de portar a
cau totes aquestes qüestions, l'informe també ens proporcciona una serie de propostes de
millora que van des de la salut laboral dels equips professionals a la millora de les
condicions laborals, passant per una formació continuada i supervisió dels equips de
professionals.
Respecte aquest informe penso que és necessari fer-ho per demostrar com s’ha anat
adaptant la professió d’educació social dins les societats, juntament amb les funcions,
demandes i polítiques que s’estableixen dins d’aquest marc.

7
 Paula Toribio

Des dels inicis de la legislació en l’àmbit social es va tenir clara l'opció per un treball de
protecció clar i decidit per a la Infància, almenys respecte a plantejaments teòrics. Però en
els últims anys han aparegut tota una sèrie de dinàmiques socials noves que, units a la crisi
de les prestacions de l'estat del benestar amb l'augment de processos d'exclusió social, ens
obliga a plantejar de nou tota una sèrie de noves necessitats que pateix la infància a
Catalunya, i amb elles una revisió de les intervencions que realitzen els diferents programes
d'atenció a la infància o els mateixos educadors socials. És llavors quan el treball al medi
obert apareix com a alternativa a l'internament del menor, i comença a rebre, per part del
marc legal, un reconeixement de la seva importància.
En aquest sentit, davant els reptes de la nova societat, les polítiques tendeixen a centrar-se
fonamentalment a promocionar la participació i el compromís social dins del col·lectiu jove,
al mateix temps que es correspon amb els processos d'aprenentatge, socialització i
integració soci-laboral. S'ha d'avançar cap a un equilibri de polítiques que garanteixi una
adequada atenció a la diversitat de joves, a l'heterogeneïtat que presenta la situació de la
joventut i, per tant, la diversitat de respostes que requereixen les seves diferents
necessitats. Per això, s'ha de fer de la crisi una oportunitat per a reforçar la manera de
treballar dins de l'educació socia amb la implicació de tots els nivells de la ciutadania.
Aquesta crisi és una oportunitat per a impulsar el treball comunitari, ja que molts dels
problemes són compartits. Per tant, es necessita optimitzar recursos, ser flexibles, innovar i
fer de les polítiques socials un eix d'actuació prioritari com a mostra de la voluntat de crear
coneixement a partir de les experiències i els projectes que els serveis socials estan duent a
terme a tot el món.
Des de la meva perspectiva hi ha diversos aspectes que poden ajudar a seguir millorant la
nostra intervenció al front dels serveis socials d'atenció primaria:
- La redefinició de les polítiques socials actuals, s’ha de plantejar des de l’òptica
socioeducativa.
- Ens hem de conscienciar que no estem sols, sinó que compartim I'espai d'actuació
amb altres professionals socials de les diverses àrees. Aquest fet ens pot donar
molta més perspectiva en la resolució de les dificultats de socialització de les
persones.
- Els educadors socials ens hem d'adaptar a les noves situacions de dificultat
emergents. L' evolució de la societat i de les seves problemàtiques va a un ritme
molt més per damunt de la capacitat de resposta que podem donar des dels nostres
serveis. S’ha de posar els mitjans i els recursos necessaris per poder procurar
evolucionar al mateix ritme.
Per acabar, considero que la síntesi que es dona en aquest informe es real. Els educadors
socials ens hem d’encaminar cap a nous espais de coordinació, caldrà desenvolupar i
operativitzar les normatives actuals per tal d’afrontar de manera psoitiva els nous reptes
que venen en un futur.

8
 Paula Toribio

EL MODEL DE L’ACOMPANYAMENT EXTENSIU DELS ADOLESCENTS: MÉS

ENLLÀ DE L’EDUCACIÓ EN MEDI OBERT

Aquest text va ser creat en 2017 per Salvador Avià, Paz Viguer I Roberto Pescador amb
l'objectiu de presentar un nou model en l'àmbit socioeducatiu destinat per a joves. Es
proposa un nou mètode per a educar als joves dins de mitjans oberts. L'objectiu és
contribuir al desenvolupament positiu general de l'aplicació mitjançant models ecològics que
aborden diferents nivells d'interaccions entre joves i el propi entorn d'aquests.
Per a començar, existeixen 5 bases teòriques amb les quals s'ha de començar per a crear
un nou model educatiu:
1. Model contextual dialèctico: Diàlogo entre el subjecte i el seu ambient. El canvi
evolutiu és resultat de la interacció dialèctica de tots els factors implicats en el
desenvolupament.
2. Enfocament de les necessitats en l'adolescència: Les principals necessitats dels
adolescents són la necessitat de personalització, la necessitat de socialització, la
pertinença al grup i la necessitat de consistència.
3. Perspectiva evolutiva basada en les tasques del desenvolupament:el
desenvolupament es concep com el procés pel qual el nen va “apropiant-se” dels
coneixements, activitats i metes que la societat en la qual viu ha desenvolupat per a
la seva supervivència.
4. Enfocament de Desenvolupament positiu adolescent: enfocament centrat en
potenciar els aspectes positius de la joventut, oferint experiències que permetin un
millor desenvolupament en la millora de les seves competències a diferents nivells.
5. Aportacions de la sociologia de l'educació i la pedagogia crítica: El model
d'acompanyament extensiu proposa que la tasca dels educadors suposi tenir en
compte els processos pròxims, per a poder treballar les habilitats que permeten
optimitzar el desenvolupament adolescent.

L'acompanyament educatiu extensiu és una estratègia d'intervenció situada en l'àmbit

educatiu centrada en la idea del desenvolupament positiu de joves, l'apoderament
d'aquests, la igualtat d'oportunitats i la perspectiva d'una vida en la qual els protagonistes
d'aquestes siguin subjectes propis, legítims i amb la capacitat de crear relacions que
afavoreixin personalment. En aquest model el rol de l'educador és de vital importància, ja
que se situa en el centre del projecte educatiu en vers els adolescents. El treball del
professional es basa en acompanyar processos vitals dels nois i noies que pot ser present
en tots els escenaris. La intervenció que es treballa dins d'aquest model es fundamenta en
l'acompanyament a partir d'un continu de diferents escenaris que utilitzen per a
representar-se, relacionar-se, desenvolupar-se, créixer i viure. Un altre aspecte important
dins d'aquesta proposta és el treball amb i en la comunitat. L'educació és una funció
conjunta, és de tots i, per això, tothom ha de treballar en ella.
És indispensable que el jove tingui present que ell és un subjecte únic i important, per això
ha de treballar i ser constant en el dia a dia, ha d'agafar les regnes de la seva vida,
experimentar, viure, responsabilitzar-se envers ell mateix i per si mateix ( concepte
empowerment).
Aquesta nova teoria de l'acompanyament educatiu extensiu provoca grans canvis en la
societat i en la forma de treballa amb els usuaris.

9
 Paula Toribio

L'estructura social i la manera de treballar i funcionar diàriament ha anat canviant conforme

ha anat passant el temps. A causa d'això, en l'educació també s'han de generar canvis a
l'hora de dur a terme models educatius, és a dir, l'educació ha d'evolucionar igual que
evoluciona la societat.

Els autors d’aquest text donen molta importància al concepte de “medi obert”. I es que
actualment la definició de medi obert s’allunya de lo que vertaderament es. Ells conceben el
medi obert com un conjunt d’escenaris on es representen histories. Pero lo important de tot
no són aquests escenaris, sinó els protagonistes que regeixen en aquest, és a dir, les
persones. El medi obert el defineixen com un conjunt d'espais de vida que configuren una
apassionant oportunitat per a desenvolupar l'acompanyament educatiu, un acompanyament
on el professional és l’acompanyant de la creació de la vida del subjecte amb el que s’està
treballant.
El concepte “acompanyament” es una altre part fonamental d’aquest text. Entenen
acompanyar com estar present. Els autors presenten l’etapa d’adolescència com una
etapada dura, on els nens i nenes tenen molts prejudicis i una batalla diaria en si mateixos.
Per tant, l’acompanyament d’un professional és essencial en aquesta etapa. No es basa
d’un professional que et solucioni la vida, sino que doni el suport i t’acompanyi en el procès
de conscienciació del poder que cada persona té.

Considero que aquesta nova proposta de projecte educacional trenca amb tots els
esquemes de l'educació. Es podria dir que podria funcionar com a complement de centres
educatius moderns o, directament, com a programa d'aquests centres.
L'acompanyament que se'ns presenta de l'educador cap al subjecte dinamitza els valors,
virtuts, la potència i la intel·ligència que la persona amb la qual es treballa té en el seu
interior. Aquesta nova manera de treballar crea en la persona seguretat, fent que el noi/a
tingui més ganes d'evolucionar i créixer, per a anar a poc a poc descobrint el sentit de tot el
que els envolta i li succeeix, triant allò que li fa important, genuí i únic. El centre i lo principal,
dins d'aquesta proposta, és la imatge del jove. Un jove fort, atrevit, responsable i amb grans
valors. Aquest tipus de persones són clau per a la comunitat/ societat, es vol educar a
persones amb valors positius mitjançant aquest model amb la finalitat de proporcionar a la
comunitat el que aquesta li ha proposat al subjecte al llarg de la seva vida. La participació es
basa en la idea de ser una persona activa en la transformació del context pròxim a través
d'una organització col·lectiva en la qual entren en joc habilitats interpersonals.

Un altre punt a destacar és el concepte “acompanyar”. Donant la meva opinió, fins al

moment hem parlat de l'acompanyament com a metodologia en el treball, amb la finalitat
d'atendre persones en situació o risc d'exclusió. L'aplicació de la metodologia implica partir
de la premissa de la seva adequació per a persones amb capacitat de prendre decisions
sobre la seva vida. Aquesta metodologia suposa un canvi en la relació professional – usuari;
el primer adopta un paper de facilitador del procés i el segon adopta un paper actiu, no de
receptor passiu d'ajuda. Aquest canvi de perspectiva implica també un canvi de rol del
professional, de gestor de prestacions socials a generador de recursos, on el principal
recurs és la relació d'ajuda, però també la posada en valor dels recursos personals amb els
quals compta la persona que emprèn un procés de canvi. En la pràctica de l'educació social
l'acompanyament és una metodologia inherent al desenvolupament de la professió. Encara
que l'ideal seria emprar la metodologia presentada en el model educatiu que estem

10
 Paula Toribio

treballant, actualment el que ocorre és totalment diferent. Avui dia l'educador social se
centra en funcions de caràcter burocràtic que no relació social.

Com a intervenció educativa, aquesta proposta provoca canvis en l'apoderament de les

persona, el desenvolupament dels joves,en la creació de sentit, en els valors adquirits i en la
integració comunitària. El model d'acompanyament extensiu presenta el nostre treball des
de tota mena d'escenaris i per a tota mena de públics, desenvolupant una vida estable i
positiva cap a la persona amb la qual s'està treballant, amb la finalitat de trencar amb els
límits dels joves.

11
 Paula Toribio

LA FIGURA DE EL EDUCADOR SOCIAL EN EL CAMPO DE LA SALUD MENTAL

COMUNITARIA: EL AMOR POR LA PREGUNTA Y LA CONSTRUCCIÓN DEL
CASO RED

Cosme Sánchez Alber és treballador social i tècnic en intervenció social. En l'actualitat

coordina un centre de dia per a persones en situació d'exclusió social en Bizkaia. A més de
ser membre de l'Associació de Psiquiatria Comunitària d'Euskadi (OME) i del col·lectiu
d'educadors socials Aldarrikatu Gizarte Hezitzaileak.

La figura de l'Educador Social en el camp de la Salut Mental Comunitària, pertany a la

Revista Nord de Salut Mental que es va publicar en 2013, concretament en el volum XI,
nº45:33-39. Nord de salut mental es crea amb el compromís d'impulsar l'activitat científica,
fomentar la reflexió, promocionar alternatives, debatre sobre les recerques més recents i ser
marc d'expressió d'inquietuds de l'esdevenir en el nostre camp d'intervenció, la salut mental
de la comunitat. La clínica i els tractaments, la recerca, la gestió i l'opinió, totes elles tenen
el seu espai.

L'autor d'aquest text se centre en un dels àmbits en el que l'educador social és

imprescindible. Cosme Sanchez reflexiona sobre la figura de l'educador social en el camp
de la Salut Mental Comunitària. L'educació, en general, suposa un mitjà d'aprenentatge
cultural per mitjà de processos de socialització. L'educació social, per part seva, compleix
una funció essencial de mediació entre els col·lectius més vulnerables i les institucions.
Aquest tipus d'educació està fortament compromesa amb la reducció d'injustícies i amb la
transformació social. En aquest sentit, fa particular recalcament a reivindicar els drets
fonamentals de les persones amb malaltia mental amb l'objectiu d'incrementar la seva
qualitat de vida. Per això, l'autor afirma que l'educador social va ha exercir una labor
essencial en bastants espais soci-sanitaris.

L'educador social ha de visibilitzar i potenciar les funcions i capacitats que s'exerceixen al

llarg d'aquesta professió. Ha de prendre la paraula i demostrar a la resta de la gent el que
podem arribar a ser capaces i del fonamentals que som per al món. Els professionals de
l'educació social, diu Cosme, hem d'escampar a la resta de professionals i ciutadans el que
proporcionem al món. En cas contrari uns altres ho faran per nosaltres creant unes
conseqüències pèssimes.
Al llarg d'aquest text es parlen sobre diversos intel·lectuals, un d'ells Hannah Arendt, la qual
posa el focus en el poder pensar. Se situa el concepte de pensament en Arendt com a part
de les activitats que per a ella constitueixen la condició humana, encara que ho classifiqui
en la vita contemplativa. El pensar com a activitat no pot separar-se de la facultat de jutjar,
crucial per al sojorn de la realitat humana en el món.

Cosme Sanchez Alber se centra en la responsabilitat dels educadors socials en relació amb
dos temes:
1. L'acompanyament social: Per a l'autor, l'acompanyament es tracta més d'una
manera d'entendre la relació social i educativa, que d'un concepte. Una manera de
treballar amb recursos, mètodes i tècniques diverses per a facilitar el
desenvolupament personal, la maduració social i l'autonomia de les persones. És
una acció que una persona duu a terme respecte d'una altra: està ahi, comparteix la

12
 Paula Toribio

vida amb tot el que implica. Però cal tenir en compte que acompanyar no significa
prendre decisions per l'altre, sinó ajudar-ho i guiar-ho al fet que assumeixi
desafiaments i prengui camins constructius per a la seva felicitat i realització
personal. L'escolta és un acte molt important per a l'acompanyament.
Un altre aspecte molt important per a acompanyar al subjecte amb el qual es treballa
en l'àmbit de la salut mental és saber parlar i tractar a aquestes persones. Per això,
l'educador social ha d'estar mà a mà amb altres professionals i estar molt connectat
amb el camp del psi, amb l'objectiu de poder arribar a parlar la seva llengua.
2. La construcció del cas en xarxa de José Rabón Ubieto: Aquesta proposta es basa en
l'existència d'una conversa regular entre els diferents professionals que integren la
xarxa. Aquesta conversa implica una comunitat d'experiència que es constitueix com
un vincle social entre els serveis d'atenció social, educació i salut, a partir d'un
territori comú i d'una realitat de treball compartida. Perquè aquesta conversa sigui
productiva, fa falta que es donin algunes condicions que constitueixen el que
caracteritza el «mètode» de treball que es proposa. Una disciplina que reguli el
treball d'aquests professionals i permeti, d'aquesta manera, trobar una orientació
conjunta, requisit bàsic per a no perdre's en les derives, freqüents en el sistema de la
multiassistència. Aquest sistema es caracteritza per organitzar-se a partir de
protocols on el professional atén i/o deriva el cas, sense implicar-se amb la resta de
serveis, buscant la màxima optimització dels recursos.

Cosme Sanchez pretén visibilitzar la poca importància que té l'Educació Social avui dia,
donant diferents mètodes com a possible solució a aquest problema. Proposa treballar des
de l'ètica de la construcció del cas i utilitzar les converses interdisciplinàries en l'àmbit de la
Salut Mental comunitària i l'Educació Social.

A manera de análisi, encara que ara es prengui més consciència de treballs indispensables
com a psicòleg, treballador social o educador social, segueix a haver-hi un gran
desconeixement per part d'una majoria de la població, que no és conscient de la labor
indispensable que desenvolupen els educadors i educadores socials. Crec que som una
professió desconeguda i amb poca visibilitat social, són incomptables els casos on has
d'explicar en què consisteix la teva professió. Malgrat que som una professió relativament
nova, l'educació social és present en la societat des de fa segles. La ciutadania no pot
valorar alguna cosa que desconeix, i crec que aquí entra en joc la labor sobretot política que
posi en valor la nostra professió i ens doni el reconeixement i el lloc que mereixem, com
altres professions de l'àmbit social, que sí que la tenen.
L'Educació Social és un dret de la ciutadania, som un sector essencial i la nostra fi se centra
en lluitar per un món millor, més igualitari, sensibilitzat, compromès i just i tot això ho fem
mitjançant la nostra intervenció socioeducativa. El nostre motor és generar un canvi autèntic
i positiu en aquells als quals la societat en si mateixa vulnera, estigmatitza, aparta, oblida i
empeny a sobreviure en una situació que determina de risc. Nosaltres canviem el risc per la
seguretat, a través d'un vincle educatiu: mano a mano, codo con codo. Per aquest motiu
considero que Cosme Sánchez Alber va realitzar aquest comentari de text. És important el
que en ell es vol plasmar. La idea de treballar de manera col·lectiva, amb més professionals,
sobre un cas en concret dona pas al fet que l'educació social se de a conèixer i mostri tot el
que pot aportar en qualsevol àmbit soci educatiu com pot ser el sanitari.
Un altre punt del treball que m'agradaria comentar és la idea que té Cosme sobre el
concepte “acompanyar”. Les persones necessitem a les persones. Totes les persones

13
 Paula Toribio

necessitem de les altres perquè el nostre cervell és social; necessitem aprendre a viure
entre altres persones, a sentir-nos iguals i diferents.
És vital sentir-se important, sentir-nos escoltats, observar que ens volen com som, que creïn
en nosaltres. Per això, s'ha de començar per ajudar a construir el projecte de vida, ajudant a
concretar els interessos, motivacions, alegries, plaers, pors, sensacions de tota mena.
Per això, l'acompanyament social és un dinamisme de suport, més pròxim a l'experiència de
camí compartit al costat del subjecte. Aquest acompanyament és un model que s'allunya de
la intervenció burocratitzada i instrumentalitzada i accentua el com de l'educació social.
Quan els equips socioeducatius es comprometen en l'acompanyament contribueixen al fet
que l'educació no es confongui amb l'eficàcia metodològica i competencial. Més aviat doten
a la professió d'una lògica de proximitat cap a la persona que permet establir els vincles
necessaris per al treball educatiu. En les pràctiques d'acompanyament, els educadors
socials no volen empoderar a les persones, sinó que elles mateixes prenguin consciència de
la seva situació i aconsegueixin empoderar-se. Aquest acompanyament social, com a
exemple, ha introduït la noció de resiliència en la pràctica de l'educació social. Així la tasca
educativa no consisteix tant a donar el que la persona no té, sinó a reconèixer les fortaleses
i capacitats perquè pugui triar el seu projecte vital. Aquesta és una de les idees principals,
juntament amb la construcció del cas xarxa analitzada més amunt, que es mostra en la
proposta treballada.
En conclusió, com he pogut demostrar, penso que el que ha fet Cosme Sánchez Alber en el
seu treball sobre l'Educació Social en el camp de la Salut Mental és important, ja que s'ha
enfocat en un problema vigent i ha donat una possible solució bastant útil des del meu punt
de vista.

14