RESUM DE LA PAC 1:

1. Desenvolupa les vies d’aproximació a la construcció de la Pedagogia Social i

que permeten accedir a la seva fonamentació.

Per aproximar-nos a l’estudi de la Pedagogia Social es poden seguir vies diverses,

Es molt freqüent considerar-la com ha ciència, com ciència social. En el context de
les ciències de l’educació i considerada com a ciència pràctica de la intervenció
socioeducativa.Per desenvolupament de les vies d’aproximació a la construcció de
la Pedagogia Social considerarem la proposta de Inkeles (1968: 2-36). Aquest va
proposar una triple via: la històrica, la empírica i la analítica. Es pretén relaxar una
concepció de la Pedagogia Social i l’Educació Social des de percepcions diferents
de la realitat que estudiem.

Via històrica (formes d'haver definit la pedagogia social al llarg de la història),

Via pràctica (formes que adopta avui dia les pràctiques de la pedagogia social) i

Via analítica (paradigmes i perspectiva ideològica des de la qual s'analitza la

realitat i es plantegen accions sobre ella).

La via històrica Ens permet entendre qüestions importants si coneixem els

antecedents, mitjançant la seva evolució i com les conceben diferents pedagogs i
autors. Per entendre les diferents trajectòries de la disciplina i el seu
desenvolupament. Des de els orígens de la Pedagogia Social a mitjans del s. XVIII
a Alemanya, fins ara. Múgica(1986) "entorno al origen de la pedagogia social en la
filosofia Alemana", també Natorp per les seves concepcions teòriques de
l’educació, d’inspiració en la idea de Kant. Entendre de la millor manera l’educació
del individu per formar part d’un conjunt (societat) per això es important aquest
antecedents, conèixer les circumstancies d’aquesta societat, per poder
comprendre-la i poder actuar i educar amb resultat.

La via empírica es la via de la praxis, de l’estudi i anàlisi de lo empíric per

 comprendre la disciplina. Gràcies a esta via, es l’accés per conèixer els treballs i
investigacions que s’han realitzat en l’àmbit laboral/professional i comprendre la
seva condició. Des de aquesta via la Pedagogia Social va del recorregut de les
pràctiques professionals a una concepció de la Pedagogia Social com a camp de
coneixement portat a terme a la intervenció educativa i social amb la seva realitat i
condició.

La via analítica: Recull els aspectes històrics i pràctics de la Pedagogia Social

recolzada en les dos vies anteriors, amb l’ objectiu d’ estudiar i organitzar el
resultat dels coneixements obtinguts mitjançant diferents raonaments i
perspectives. Analitza i reflexiona sobre el seguit d’estratègies amb l’objectiu
d’intervenir a la pràctica per millorar-la.

2. Analitza i explica amb les teves paraules les interaccions que es donen entre
Pedagogia social i Educació social, veure figures 1 i 2 del mòdul 1.

Pedagogia Social és considerada un eix fonamental d'introducció, reflexió i anàlisi

al voltant de l'Educació Social i un camp de coneixement sobre les pràctiques
socials i educatives. En aquest darrer temps s’ha fomentat una reactualització
provocada entre d’altres per augment de la preocupació en torn a les polítiques
socials, amb l’objectiu de crear nous models d'acció social educativa.

la Pedagogia social és una de les disciplines que ha de dotar d’eines per

desenvolupar la tasca d’educador social, una de les bases teòriques que ens
permet avançar dins de la practica social i educativa.

L'Educació Social és una de les formes d' intervenció social que es durà a terme
des d'estratègies i continguts educatius amb l'objectiu de promoure el benestar
social i millorar la qualitat de les persones en general, si més no especialment en l’
intervenció amb persones en exclusió social i emfatitzar en les desigualtats i
dificultats reals en la que est troba la societat actual.

Pedagogia social i educació social, per tant estan molt relacionades, no s’entén
l’una sense l’altre, l'educació social necessita de la pedagogia per formar els
 professionals del seu camp mitjançant la reflexió i l’anàlisi per millorar els models
d’acció socioeducatius amb línies d’actuació mes eficients.

i la pedagogia social també necessita de l'acció i intervenció dels professionals de

l'educació social per poder construir els coneixements teòrics orientats a la
pràctica generant noves hipòtesis i teories per enriquir-se mútuament.

3. Des del teu punt de vista, explica què et suggereixen els binomis teoria-
pràctica i reflexió-acció. Indica si et sembla que són sinònims o si hi ha
alguna diferència entre ells.

Teoria - pràctica és un binomi que apareix en una cultura professional on uns

pensen i uns altres actuen, en canvi el binomi reflexió - acció apareix on el
professional que actua ho fa amb uns objectius prèviament establerts amb un
sentit definit.
Destacar la relació que té amb la Pedagogia Social i Educació Social i el treball
conjunt de les dues disciplines. En el camp professional amb processos
d'investigació i docència (Pedagogia Social) i tenir en compte les pràctiques
educatives de l' Educació Social, sempre adaptant-se als canvis històrics, polítics i
econòmics que les afecten, per això s’ha de tenir objectius definits.
Pedagogia Social i Educació Social, per tant estan estretament relacionades, i no
s’entén de manera eficient l’una sense l’altre. L'Educació Social necessita de la
Pedagogia per formar els seus professionals i la Pedagogia Social també
necessita de l'acció dels professionals de l'educació social per poder construir els
coneixements teòrics que es porten a la pràctica. Així que podríem dir, hi ha
diferències entre ells perquè tenen diferent significat, però senzillament
complementaries, és retroalimenten i enriqueixen mútuament amb l’objectiu de
millorar l’una amb l’altre.

4. Per finalitzar, després de llegir les definicions que han fet diversos autors,
fes la teva definició de pedagogia social i d’educació social, i argumenta les
 idees bàsiques que has volgut destacar en elles.

Per construir la vostra definició d’educació social, podeu consultar-ne les que
s’exposen en el punt 1.1 del mòdul 3 d’aquesta assignatura (“Educació Social” del
Dr. Segundo Moyano).

Pedagogia Social és considerada un eix fonamental d'introducció, reflexió i anàlisi

al voltant de l'Educació Social i un camp de coneixement sobre les pràctiques
socials i educatives. En aquest darrer temps s’ha fomentat una reactualització
provocada entre d’altres per augment de la preocupació en torn a les polítiques
socials, amb l’objectiu de crear nous models d'acció social educativa, es a dir,
tracta de dotar a una pràctica que es una professió i aquesta professió a una
titulació: l'Educació Social

La Pedagogia Social és la disciplina encarregada de dotar d’eines teòriques amb

l’objectiu la optima formació social dels individus amb atenció educativa a
dificultats socials i de drets humans. Aquesta disciplina té com a pràctica

l'Educació Social, amb l’objectiu d’actuar sobre les necessitats dels individus i
poder actuar amb una bases establertes i una finalitat a mode d’obtenir un bon
desenvolupament del individu i social.Perquè l’Educació Social pugui avançar es
fonamental fer-ho amb una base amplia de coneixements, per això d’alguna
manera serà necessària per definir unes bases teòriques que aporti una visió més
global, competències per treballar amb caràcter proactiu, eines de base que ens
facin al professional més efectiu i amb més responsabilitat social.

5. professionalització de l'educació social i els seus factors

A)

Per parlar de professionalització de l'educació social hem de saber que vol dir ser
educador social, en què consisteix ser professional de l'educació social, a la
professionalització de l'educació social no podem deixar de banda el procés
històric que la porta a això junt amb altres variables a més a més de la història.
És important tenint en compte la relació que té amb la pedagogia social el treball
conjunt de les dues disciplines, i el camp professional de la pedagogia social amb
els seus processos d'investigació i docència, per tenir en compte les pràctiques
educatives de l'educació social, sempre adaptant-se als canvis històrics, polítics i
econòmics que les afecten.

Per això s'han de saber quines son les intencions de l'educació social dirigides a la
pràctica, què pretén millorar l'educació social, com ho farà per millorar la societat a
partir de la seva pràctica educativa i per això necessita adaptar-se als canvis
socials i així poder renovar constantment la pedagogia social que és la seva base
teòrica educativa-social perquè l'educació social pugui realitzar la seva professió
correctament. D'aquesta manera podrem parlar del procés de professionalització.

Per tant per poder facilitar els processos de professionalització de l'educació

social, la pedagogia social ha d'estudiar, reflexionar, buscar bones teories a partir
del seu anàlisis científic, analitzar l'educació social que ha de ser canviant i
adaptada a tots els canvis; tant els canvis polítics, culturals, als problemes que
sorgeixen en una societat etc., sense deixar de banda els diferents autors que han
passat per la història i que han anat formulant les diferents teories i pràctiques en
cada moment històric ja que és important adaptar-se a la realitat del moment. Al
llarg de les dècades els diferents autors s'han anat adoptant a la formulació de
mètodes i teories encarades al que la societat necessitava en cada moment, per a
educar a l'home als valors socials de cada època, tenint en compte altres factors i
la influència dels poders públics.

Des de la pedagogia social s'ha de tenir en compte la funció social que tenen
altres disciplines, que treballen conjuntament per millorar l'aplicació de l'educació
social.

És en els anys 90 quan sorgeix l'educació social com a titulació universitària i a

partir d'aquí comencen a formular-se estudis, tesis, programes socials i educatius i
s'estudia sobretot els àmbits de l'educació social a partir dels dissenys de formació
dels qui seran professionals de l'educació social, és quan la professionalització de
l'educació social comença a prendre importància juntament amb la
professionalització de la pedagogia social.

B)
La professionalització és un procés mitjançant el qual una activitat o ocupació
arriba a ser una professió. En el cas particular de la professionalització de
l'Educació Social a Espanya sigui sent un procés actiu. Per comprendre cal
aplicar un criteri organitzador: la identificació dels factors.
Aquest criteri es basa en identificar els principals factors que intervenen, de
manera més o menys directa, en aquest procés de professionalització. Els factors
clau per a la professionalització de l'Educació Social són:

• Els mateixos professionals

• L'Estat i les seves administracions
• Les universitats
• El / s mercat / s
• Els usuaris o els clients
• Altres professions

Per comprendre la professionalització cal tenir en compte aquests factors i la

interacció entre ells. Aquestes interaccions van canviant al llarg del temps. Per
aquest motiu també és important tenir en compte a la història com una variable
rellevant per entendre aquest procés. Per fer una valoració de la
professionalització actual a nivell estatal ens centrarem en els actors fonamentals.

La universitat. El reconeixement de la titulació d'Educació Social a partir dels

primers anys dels noranta, gràcies a l'obstinació de les universitats i altres grups
d'educadors i altres institucions polítiques i culturals, va proclamar el primer actor
clau en la professionalització de l'Educació Social. A més com apunten Sáez i
García (2006) entenem la universitat com aquella que porta a terme activitats
encaminant al coneixement, mentre que la resta dels actors del model teòric ho
fan orientats sobretot cap a l'acció.
 L'Estat i les seves administracions. Aquest ha estat el promotor del
reconeixement de la titulació i a través d'ell es posen en marxa els mecanismes i
recursos necessaris perquè es desenvolupi el procés de professionalització. A
nivell estatal aquest factor és un "ocupador decisiu" (Sáez i García 2006), ja que
les administracions locals han propiciat l'aparició i desenvolupament de les noves
professions educatives i socioculturals. També mitjançant serveis socials l'Estat
dóna resposta a les necessitats de la ciutadania.

El mercat. Aquest és l'encarregat de proporcionar treball als professionals de

l'Educació Social, per la qual cosa depèn directament del factor de l'Estat. Podem
entendre l'ocupació com un factor Professionalitzadors, ja que a major quantitat
d'ocupació major visibilitat social i laboral de la professió. Actualment la situació
estatal porta arrossegant des de fa anys un període de crisi, aquest és el motiu
que en els temps que corren el nombre de llocs de treball no augmenti de manera
proporcional al nombre d'individus en edat laboral.

Els professionals. Els professionals de l'Educació Social han arribat a organitzar-

se per buscar la millora de la professió. Així podem trobar la Federació
d'associacions (FEAPES) que potencia el poder de la professió a nivell nacional, i
l'Associació Espanyola d'Educació Social (ASEDES) en la qual es reuneixen totes
les associacions d'educadors socials d'Espanya, així com tots i cada un dels
col·legis professionals. En tots aquests tipus d'organismes es formen contextos on
s'enuncien les necessitats i demandes plantejades als professionals.

(Pac 2 relacionat)

6. Tres definicions per a mi claus del que entenem per Pedagogia Social i per
Educació Social a dia d’avui, que podien servir per complementar les
possibles respostes:
1. "Dèiem que la Pedagogia Social és el marc teòric des del qual que podem
pensar les qüestions que afecten l'educació social. Però, què és exactament la
Pedagogia Social?

Aquí comencen les complicacions, ja que no hi ha una única definició de

Pedagogia social. cada pedagog social, cada educador social farà ús
implícitament o explícitament d'alguna concepció de la Pedagogia social.

PEDAGOGIA SOCIAL
La disciplina que té per objecte (formal i abstracte) l'educació social. S'ocupa de:
- L'anàlisi crítica de les pràctiques socials educatives, que s'institueixen com
a dispositius socials;
- L'anàlisi de les polítiques socials en què aquestes pràctiques educatives
s'inscriuen.
- La valoració de les efectes que produeixen (en termes de realitat social).

- L'elaboració de nous models d'acció social educativa.

En altres paraules, la Pedagogia Social treballa per:

- Estudiar els models vigents.

- Sotmetre els models a crítica (tant a partir de l'anàlisi dels seus suposats,
com de les finalitats que diuen perseguir, com dels efectes que produeixen
segons les seves articulacions tècniques i polítiques)
- Elaborar i proposar nous models d'educació social, així com noves
articulacions polítiques i tècniques d'aquests;
- Anticipar els seus efectes en termes de realitat social.

EDUCACIÓ SOCIAL
Entenem una pràctica educativa que opera sobre el que el social defineix com a
problema. És a dir, treballa en territoris de frontera entre el que les lògiques
econòmiques i socials van definint en termes d'inclusió / exclusió social, per tal de
pal·liar o, si s'escau, transformar els efectes segregatius en els subjectes.
L'educació social atén la producció d'efectes d'inclusió cultural, social i econòmica,
en dotar als subjectes dels recursos pertinents per resoldre els desafiaments del
moment històric.
En altres paraules l'educació social s'ocupa tant els processos de transmissió com
d'adquisició dels recursos culturals que possibiliten la incorporació dels subjectes
a l'actualitat de la seva època. Segons Gramsci, es tracta de 'fer' l'home actual a la
seva època. "

Núñez, V. (1999): "Pedagogia Social: Cartes per navegar en el nou mil·lenni".

Buenos Aires, Santillana. Pàg. 25-32

Presentem una definició la base conceptual de la qual es basa en un doble eix:

L’Educació Social com a Dret de la ciutadania i com a Professió de caràcter

pedagògic.

Per tot això definim l’Educació Social com a:

Dret de la ciutadania que es concreta en el reconeixement d’una professió de

caràcter pedagògic, generadora de contextos educatius i accions
mediadores i formatives, que son àmbit de competència professional de
l’educador social i que possibilita:

- La incorporació del subjecte de l’educació a la diversitat de les

xarxes socials, entesa com el desenvolupament de la sociabilitat
i la circulació social.

- La promoció cultural i social, entesa com a obertura a noves

possibilitats de l’adquisició de béns culturals, que ampliïn les
perspectives educatives, laborals, d’oci i participació social.”

Documents professionalitzadors, CGCEES (2007) pàgina 11

7. "Llavors què és la pedagogia (social)? Què afegeix l'adjectiu social al
substantiu pedagogia?

No hi haurà passat desapercebut al lector que s'ha escrivint pedagogia (social) i

pot ser que hi preguntat el perquè del parèntesi. La raó es situa en aquella
pregunta que, reprenent a Natorp, es plantejava Sáez (1986:16) fa temps:

Què afegeix l'adjectiu social al substantiu pedagogia?

En realitat, si seguíssim la corrent iniciada pel pensador alemany, hem de

concloure que res. Però es fa necessari matisar aquesta afirmació i ho farem
al·ludint a tres qüestions:

En primer lloc, i per prendre posicions, hem de fer explícit que aquest assaig
defensa l'existència d'una sola disciplina: la pedagogia (que agruparia totes les
pedagogies adjectivades). Aquesta té com a objecte d'estudi l'educació en totes
les seves possibles variants de sentit, que troben en algun punt (aquest que
Durkheim va anomenar constitutiu) un lloc reunidor. Una altra qüestió diferent és la
que ha resultat del procés d'especialització sofert per les disciplines teòriques i les
professions educatives.

En segon lloc, seguint el criteri d'impossibilitat de separació entre individu i societat

i portant-lo a les contribucions que ha aportat a la pedagogia social (des de
clàssics com Natorp, Durkeim, Dewey, Makarenko, etcètera, a la majoria dels
contemporanis del nostre context ), cal considerar que tota pedagogia és social.
No pot deixar de ser social perquè el seu objecte d'estudi remet a una pràctica
impossible fora d'aquest univers i dels imaginaris d'època i perquè, per poc que es
pensi, caiem en el compte que l'educació de qualsevol individu està socialment
condicionada.
 En tercer lloc en el present es reconeix l'educació, i no només l'escolar, com un
dret fonamental que ha de possibilitar tant la participació ciutadana en la vida
política, econòmica i cultural com el tractament educatiu de les efectes, en forma
de vulnerabilitat, desigualtat , exclusió, marginació i inadaptació social, que el
neoliberalisme econòmic i social produeix (Núñez, 1999a :63-73). Aquesta
contingència històrica permet l'aparició i consolidació de pràctiques educatives
fora de la institució escolar, possibilitant tornar a centrar el seu objecte d'estudi i
obrint el camí a la consolidació de la denominació pedagogia social. "

García Molina, J. (2003): "Donar (la) paraula. Desig, do i ètica en educació social ".
Barcelona, Gedisa. Pàgines 69-71

RESUM DE LA PAC 2:

1. Explica la professionalització de l’educació sociala Espanya.

1) orígens de l'Educació social on els treballadors de l'educació posen més èmfasi

en la idea de treballar que no amb la temàtica, és a dir en la pràctica.

2) Ocupació: es crea consciència i apareix l'especialització.

3) Professió: es veu la realitzada amb la creació de la Diplomatura d'Educador

social l'any 1991.

L'educació social ha culminat en relativament pocs anys aquest trajecte iniciat cap
als anys seixanta, en què van passar de ser un simple treball a ser una
ocupació i, finalment, convertir-se en una professió. (Parlem d’un ràpid
desenvolupament, però també les possibles debilitats de les seves estructures
degut al poc temps del procés).

En línies generals, l'inici d'aquest cicle es produeix cap als anys setanta en el
moment en què hi ha una PRESA DE CONSCIENCIA de que l’acció educativa
no ha de pertànyer únicament a l’escola ampliant el caràcter crític. (entre els
quals destaquem autors com Illich o Reimer). Obrint un procés de recerca i
sistematització del potencial educatiu i dels diferents agents socials que incideixen
diferenciant entre educació i escolarització.

Aquesta introspecció portarà assolir els passos d’activitat interna en la definició i

consolidació dels elements que constitueixen una identitat professional. Tenint
present la necessitat d’elaborar una definició legitimada pel propi col·lectiu: Que és
l’educador/a social, les seves responsabilitats professionals, una estructura
associativa solida i conscient , així com la finalitat de la praxis desenvolupada.

Aquest passos madurats donen lloc a:

 El reconeixement de l'educació social al món universitari, l’existència

d’un recorregut històric propi que ha permès assentar les bases de
l’educació social actual.
- L'aparició dels col·legis professionals, concretament, la del col·legi
professional de Catalunya, estableixen hores d’ara els punts de referència
per concebre el desenvolupament de l’Educació Social a l’Estat espanyol i a
l’espai europeu.
- “Documents Professionalitzadors” per a la construcció i
desenvolupament de la professió:
o la Definició d’Educació Social,
o el Catàleg de Funcions i Competències professionals
o el Codi deontològic de l’educadora i l’educador social.

D’aquesta manera, els tres documents conformen l’eix entorn del qual concebre el
corpus teòric, la cultura i la identitat professional amb l’objectiu de mantenir un cert
nivell de coherència interna i seguir propiciant el desenvolupament de la professió
es a dir des de la via pràctica.

Això va marcar l’inici d’una segona fase qualitativament diferent de l'anterior, que
es caracteritza pel fet de ser un moment d'obertura a l’exterior . Donar a
conèixer aquesta identitat conscient a les altres professions: les primeres
titulacions universitàries: A partir dels Anys 80 «gràcies a l'adveniment de la
democràcia i a a les Noves formes de l'Estat del Benestar, l'increment dels Sectors
de Població an situació de vulnerabilitat, i principalment, a la Consciència de
responsabilitat davant els nous problemes derivats de la convivència» l'Educació
Social tenir una ràpida expansió a tot Espanya, on es va reflexar al reial decret
1420/1991 que el 10 octubre 1991 creava l'Educació Social de Com diplomatura
universitària de denominació unica, amb l’objeciu d’incorporar-hi els diferents
professionals de la intervenció socieducativa.

Davant d’aquesta realitat, ASEDES (l’Associació Estatal d’Entitats d’Educació

Social), com a entitat de referència estatal legitimada per la totalitat d’associacions
i col·legis professionals de l’Estat, augura i impulsa comissions i grups de treball
per a l’elaboració d’aquests tres documents.

la Definició d'Educació Social present en els Documents Professionalitzadors.

Aquesta aspira a articular les diferències i donar raó de ser de l’ES com a
professió (ASEDES, 2007). Dret de la ciutadania que es concreta en el
reconeixement d’una professió de caràcter pedagògic, generadora de
contextos educatius i accions mediadores i formatives, que son àmbit de
competència professional de l’educador social amb la finalitat de incorporar
subjecte de l’educació a la diversitat de les xarxes socials, (desenvolupant
sociabilitat i la circulació social) i la promoció cultural i social, (obertura
possibilitats) adquirint béns culturals, perspectives educatives, laborals, d’oci i
participació social.

El Codi Deontològic, "Conjunt de normes que orienten l'acció i conducta

professional, que ajuden l'educador i a l'educadora en l'exercici de la seva
professió i milloren la qualitat del treball que s’ofereix a la ciutadania" Va ser
aprovat EL 30 de novembre de 2002 per La Junta de Govern de ASEDES i
sustentat en la Constitució Espanyola, la declaració universal dels drets humans,
la Convenció de Europea per a la salvaguarda dels Drets de les persones, la carta
 Europea Social, i en la Convenció sobre els Drets dels Infants anunciats a la Carta
dels Drets fonamentals de la Unió Europea.
Les competències i funcions de l'educadora i l'educador., per la seva praxis,
amb n consonància amb els documents anteriors.

Des dels anys 90 la característica més important son els moments de canvi
socials econòmics, i de creixement en varis àmbits. Les diferents necessitats
socioeducatives. L’educació social s’ha anat configurant com un agent de canvi,
dinamització i transformació.

2. Al mòdul “Començar una nova etapa. Reptes de futur per l’exercici

responsable de l’educació social i la pedagogia social”,
L’autor planteja els tres reptes de futur que consolidaran el reconeixement
de l’educació social com a activitat professional.
Al mòdul “Educació social. Acció educativa en el camp social”,
L’autor planteja la necessitat de treballar en la línia d’una segona etapa del
procés de professionalització de l’educació social.

Descriu i posa en relació ambdues idees, tot fent referència i centrant-te en

els tres reptes que planteja Jesús Vilar i en els tres riscos que apunta
Segundo Moyano en cas de no concretar-se un segon moment en el procés
de professionalització.

En el mòdul dos Començar una nova etapa. Jesús Vilar ens planteja que s'ha de
treballar en la direcció de CONSOLIDAR aquesta presència tant el món
professional com acadèmic i, sobretot, desenvolupar el seu gran potencial davant
les noves necessitats socials. ENTOR A TRES EIXOS:

Reforçar els processos d'identitat. La reflexió entorn de tres nivells d'anàlisi

que constitueixen l'esquelet de la professió (Vilar, 2003, p. 202): És de
caràcter generalista,(incloent funcions, posicionament ètic ), en el de l’àmbit (saber
tècnic/ guies de bones pràctiques) i la concreció de l'activitat professional en les
institucions específiques

Aprofundir en el posicionament ètic de la professió i com estructurem la

presa de decisions davant de conflictes de valor. Perquè es tracta d'una
professió que evoluciona juntament amb la societat i tot el que implica lligada a
una situació i un context i de manera que imprescindible actualitzar-la. Els nous
reptes que es plantegen una vegada que ja s'ha redactat el Codi deontològic,
s'han d'encaminar a construir una autentica ètica aplicada que garanteixin que es
treballa coherentment amb els valors de la posició.

Millorar la precisió de la feina amb processos de anàlisi, planificació i

disseny d’accions socioeducatives. Aprofundir en les qüestions que tenen a
veure amb la planificació i el disseny de les actuacions educatives. Partirem de la
idea que professionalització implica necessàriament tecnificació dels
processos de treball. Com ens indica Vilar, la qüestió fonamental és que la
millora en els processos de disseny i planificació és una responsabilitat moral del
professional.

Dins de l’Educació Social i en la creació de la seva identitat la trobem lligada amb

la Pedagogia social. Després de fer un treball interior i partir de la base de una
educació no formal, donant a terme uns estudis propis i l’inici de la creació
d’estructures associatives, englobant al ciutadà i els seus drets. Des d’una
perspectiva pràctica, L’Educació Social ha obtingut una base teòrica, gracies a
l’estudi que li proporciona la Pedagogia social, que li permet plantejar-se i
planificar la pràctica activa que porten a terme diàriament. Traslladant els principis
fonamentals a l’àmbit d’actuació amb elaboració de continues de guies de bones
practiques. Analitzant la situació actual, es troba, des d’una via més analítica, en
una etapa de creació pròpia de la personalitat i desenvolupar-la, treballar en
aquest eixos per consolidar la professió.

En aquest cas Moyano, en el mòdul 3 ens planteja que s'entén per EDUCACIÓ
SOCIAL i com s’organitza des de tres eixos, un, la universitat com un dels marcs
 de producció i de generació de discurs pedagògic entorn de l'educació social. Dos,
la professionalització de l'educador social, que té un paper fonamental en la
consolidació de les pràctiques educatives. Tres, Les polítiques socials, uns
espais i uns temps en què s'articulen límits i possibilitats de les pràctiques
d'educació social.

En un primer moment parla del marc professional, s’ entén en la remuneració

econòmica i el reconeixement d’administracions publiques. Moyano, ens parla que
ha d’haver-hi nous passos per aprofundir en la professionalització, ja que no es
suficient. Com a base la formació (inicial i continuada) i la implicació molt més en
la producció teòrica dels professionals de l'educació social, base en la que es
necessita la Pedagogia Social.
Moyano també en marca els efectes, L‘ operativització de l' educador social.
Altra banda, La separació entre Pedagogia Social i Educació Social, deixar la
teoria per a la universitat i mirar-la amb recel, "allunyada de la pràctica"; La des
professionalització ,per tal com no hi haurà diferència entre les funcions que
exercirà (ES, auxiliars, voluntaris). L'element diferenciador requereix la seva
configuració entorn del saber de l'educador social.

3. Tenint en compte el que es va treballar a la PAC 1 sobre les vies

d’aproximació a la Pedagogia Social, identifiqueu quins elements de la
reflexió que es deriva de les diferents vies d’aproximació a la pedagogia
social han influït o estan presents de forma directa o indirecta en la
construcció de la identitat dels/les educadors/es socials. Indiqueu en quins
aspectes de la identitat creieu que tenen més influències cadascuna d’elles i
en quin moment de l’evolució que heu estudiat els podeu identificar.

En aquesta primera pregunta la idea era poder veure la manera com la via
històrica ha donat perspectiva sobre què ha estat la pràctica professional (o sia
com la professió ha evolucionat en el temps), la via pràctica o empírica dóna
referència de què està sent (quines son les pràctiques actuals en joc) i la via
analítica (sobretot aquesta) dóna perspectiva sobre el sentit, la missió i els valors
que ha d'adoptar la professió (com diferents tesis han pogut explicar les relacions
entre la teoria i la pràctica, entre el dit i el fet, entre lo històric i lo empíric), per a
consolidar-se.

És a dir partint del que s'ha vist en la Pedagogia Social i com a referència, us
demanàvem en aquesta pregunta una reflexió sobre la construcció de la identitat
professional, on aquestes tres perspectives (què s'ha fet, què s'està fent ara i,
sobretot, des de quina perspectiva mirem la realitat i adoptem una posició) han
estat determinants per prendre distància i poder-se definir com a col·lectiu. I també
situar els reptes que com a professió reconeguda té per davant.

Amb molt poc temps, uns 30 anys, l’educació social ha passat de ser una activitat
educativa que s’exercia com un treball sense especialització ni formació
específica, a una activitat laboral especialitzada (ocupació), per acabar sent una
professió: una activitat laboral amb un cert cos teòric organitzat, una titulació
universitària, unes estructures organitzatives pròpies, un reconeixement i una
presència socials i un codi normatiu que la regula. Però el poc temps amb què s’ha
fet aquest camí i el tipus de procés que s’ha seguit ha portat que aquesta professió
avui encara tingui una identitat professional feble i que s’hagi de continuar
treballant per reforçar aquesta identitat.

Des d’una perspectiva històrica, en els seus inicis i fins a finals dels 70, l
´educació social, objecte de la Pedagogia Social (PS) -que neix a Alemanya com a
resposta a les persones en situació de necessitat- és una pràctica educativa
bolcada en un treball preventiu, minimitzador o corrector de les causes de les
problemàtiques socials a través de la intervenció directa amb els subjectes que les
pateixen. Durant els 70, el col·lectiu que l’exercia -bona part vinculat a moviments
de renovació pedagògica- va començar a generar una sèrie de demandes de
formació específica i van començar a organitzar-se en associacions i d’aquí en
federacions.
A partir de finals dels 70, la PS i l’educació social a l’Estat es desenvolupen en el
context de: la democratització de la vida política, les polítiques socials de
construcció de l’estat del Benestar, l’increment de l’oci i el temps lliure que fa
possible l’existència d’uns espais socials on és fonamental la intervenció
educativa, i la democratització de la cultura i de la societat que genera una oferta i
demanda de cultura i d’educació. S’educa per a la democràcia: una educació per
assolir la inserció total de tothom, basada en el civisme, el cooperativisme i la
formació per a la política que implica aprendre actituds objectives i tolerants per a
tothom, i per fomentar l’autonomia de l’individu i del grup.

En aquesta època es treballa molt en la definició dels àmbits d’intervenció, a partir

dels quals es defineixen les tasques dels educadors, i en els procediments
d’actuació. Es mira què fan els educadors socials en els seus llocs de treball i com
ho fan. Així la PS va construint el seu corpus teòric des de l’acció, és a dir, des de
la via pràctica. Per al procés de professionalització això significa que es treballa
més en identificar i definir els espais on es pot exercir la professió, en l’ on de
l’activitat, que no en per què en aquests espais. És a dir, que en la construcció de
la professió es passa directament de diferents activitats no especialitzades a una
especialització per àmbits d’intervenció (procés de professionalització inductiu),
amb la consegüent dispersió professional , la qual comporta la indefinició d’una
única identitat professional.

Fins aquí, des del punt de vista de la via analítica, en l’educació social s’ha partit
d’una orientació tecnològica, en què la funció és el seguiment i control de la
conducta i en què els principis s’han d’aplicar en qualsevol context, i s’ha passat a
entendre la pràctica educativa com un procés d’interacció, en què les persones de
manera consensuada decideixen què han de fer i com, i en què la pràctica dirigeix
la teoria (orientació interpretativa).

L’any 1991 la formació de l’educador social adquireix nivell universitari amb la

diplomatura. Es tria una denominació única, Educació Social, amb l’objeciu
d’incorporar-hi els diferents professionals de la intervenció socieducativa. A partir
de la diplomatura, la PS s’anirà desenvolupant com a matriu disciplinar i la
professió d’educació social s’anirà donant a conèixer a les altres professions, a les
administracions i a la societat en general.

Des dels anys 90 la característica més significativa de la societat actual és el

canvi. Hi ha contínues transformacions socials, econòmiques, el creixement i la
expansió de la informació, les noves tecnologies, el creixement científic…Tot això
contribueix a noves formes d’organització social i a necessitats noves. L’oferta i la
demanda de necessitats socioeducatives es multiplica i la seva actuació
s’eixampla a tots els sectors de la població. L’educació social s’ha anat configurant
com un agent de canvi i de dinamització i transformació social. La seva acció
educativa ara “té com a finalitat millorar les condicions socials de la ciutadania,
aconseguir majors nivells de benestar i qualitat de vida, compensar els efectes
generats per les situacions d’exclusió o marginació social en una tendència clara
cap a la seva extinció en clau de justícia social. En aquest sentit, l’educador/a
contribueix” (com a facilitador) “a la incorporació crítica del subjecte de l’educació
a la diversitat de xarxes socials i a la promoció cultural i social”. (Documents
Professionalitzadors).

En aquest context, tal com apunta Vilar (2011), en tant que l’educació social és un
servei a la comunitat, que es mou en el terreny de les desigualtats socials i que vol
desenvolupar una societat més justa basada en el respecte dels drets
fonamentals, és a dir, una professió amb vocació política, és necessari reflexionar
sobre les conseqüències que l’activitat tindrà sobre la societat, i, per tant, sobre la
responsabilitat i el compromís moral que com a col·lectiu s’adquireix davant de la
comunitat: de què som responsables? i davant de què? Això vol dir que hem de
definir quin és el sentit moral de la tasca professional (per què) i els valors que
l’orienten, que és respondre a la pregunta «qui som». A partir d’aquí podrem
decidir si allò que ens encarreguen encaixa amb la funció de la professió, amb els
valors, i tindrem una clara consciència de la posició des de la qual analitzem la
realitat. Això és important perquè de la manera com es mira la realitat, com la
interpretem, en depèn com es conceptualitza un problema i quina plantejament
d’acció es fa. En resum: no n’hi ha prou en tenir capacitació tècnica, sinó que hi ha
d’haver uns valors, una posició moral. Aquesta posició, d’altra banda, mai estarà
definida permanentment, perquè la societat es va transformant i caldrà anar-los
revisant i actualitzant.
Per a la construcció d’aquesta identitat, es proposa un plantejament analític, en
tant que intenta articular la teoria (principis teòrics) amb la praxis: es tracta
d’elaborar un discurs que articuli tres nivells d’anàlisi: 1) la identificació de les
característiques específiques de la professió i la seva funció social (identitat
professional: definició de les seva missió i el posicionament ètic i els valors que
l’orienten); 2) la reflexió sobre les particularitats tècniques en l’àmbit que es
desenvolupi (traslladar els principis fonamentals de la professió a les particularitats
de l’àmbit per poder crear guies de bones pràctiques i 3) la concreció de les
característiques pròpies de les institucions i els llocs concrets on es desenvolupi la
pràctica quotidiana de la professió (és l’espai on es plasma la pràctica
professional). Aquets tres nivells es retroalimenten: les guies de bones pràctiques
serviran per a la construcció de la identitat, i alhora la identitat servirà per a les
guies de bones pràctiques, i tots aquests elements es concretaran en la pràctica
diària.

Finalment, la qüestió de la responsabilitat moral en l’exercici de l’activitat en relació

amb les expectatives que el professional crea a les persones amb qui treballa i a la
manera com contribueix a millorar la seva situació té a veure amb la planificació i
el disseny de les actuacions educatives. D’una banda, hi ha d’haver un equilibri
entre el model tecnològic i el de la espontaneïtat creativa i interpretativa, i de
l’altra, el professional hauria de dissenyar des dels paràmetres de la investigació-
acció és a dir, un professional que sigui capaç de fer propostes flexibles,
adaptades a les diferents realitats i que a més ho faci des d’una perspectiva
investigadora per crear coneixement.

Des del punt de vista dels paradigmes de la via analítica, doncs, avui la professió
adopta un model crític.
4. En segon lloc, identifiqueu exemples sobre la forma com les tres vies
d’aproximació a la pedagogia social han influït en la construcció dels tres
grans blocs que es presenten en els Documents Professionalitzadors
(Definició d’educació social; Catàleg de funcions i competències; Codi
deontològic). És a dir, quins aspectes de les tres vies (si hi són) veieu en
cadascun d’ells i argumentar per què creieu que és així.

Es tractava de fer evident una lectura profunda dels “Documents

Professionalitzadors”, i per tant fent referència als tres aspectes que se us
demanava poder vincular el que està present en els mateixos amb els propis
elements que la Pedagogia Social ha conceptualitzat i les seves tres vies
d’aproximació. Calia també tractar i situar cadascun d’aquests tres punts.

Calien referències per argumentar les vostres respostes, no tan sols una
transcripció dels mateixos. No es tractava només de transcriure el que hi ha en els
“Documents Professionalitzadors”, sinó de poder argumentar amb les vostres
paraules els elements de vinculació que hi trobàveu vers la Pedagogia Social, tal
com l’entenem avui (calia poder utilitzar allò treballat en l’anterior PAC sobre les
fonamentacions que sustenten a dia d’avui la Pedagogia Social i les seves
definicions actuals).

En primer lloc tractaré la Definició d'Educació Social present en els Documents

Professionalitzadors. Aquesta aspira a articular les diferències i donar raó de ser
de l’ES com a professió (ASEDES, 2007). Personalment, opino que les tres vies
influeixen en gran mesura la configuració final d’aquesta definició. Tot seguit
exposaré tres exemples sobre els punts d’ancoratge de la definició, relacionats
amb les diferents vies: al parlar del caràcter pedagògic de l’ES, es recorre a la via
analítica, en tant que la Pedagogia Social és l’encarregada de facilitar models,
metodologies i tècniques per a la praxi educativa de l’ES (ASEDES, 2007). De
manera que, el corpus teòric serà el que guiarà i legitimarà les posteriors
actuacions professionals. En relació a la via empírica, aquesta es palpa al parlar
de les accions mediadores i formatives, orientades clarament cap a la pràctica de
la professió amb unes finalitats culturals determinades. Finalment, respecte la via
històrica, aquesta es podria relacionar amb els punts del dret i la professió
especificades en el document. Tant el procés Professionalitzadors, com
l’existència d’un marc legal concret són fruit d’una successió d’esdeveniments al
llarg de la història; i ambdós conceptes es veuen condicionats per uns contextos
socials, polítics, econòmics i educatius particulars segons la geografia i l’època; és
per això que els relacionaria amb aquesta via.
En segon lloc, pel que fa al Codi Deontològic, cal apuntar que en el II
Congrés realitzat a Madrid, l'any 1998, s'estableix un eix transversal sobre ètica i
deontologia sobre el qual treballar; però és durant el III Congrés (Barcelona, 2001)
en el qual es fa una aposta clara de treballar globalment la professió a partir d'una
base ètica consensuada (Vives, 2011). Concretament, amb la Declaració de
Barcelona s'obre el procés que culminarà amb l'aprovació del Codi Deontològic de
l'Educador Social a finals de l'any 2003 (ASEDES, 2007).
Entenent el codi deontològic com un conjunt de principis i normes que
orienten l’acció i la conducta professional (ASEDES, 2007), puc afirmar que en
aquest document es parteix de les aportacions de la via analítica, a través de la
qual es consensuaran uns principis i normes ètics comuns a la professió i
orientadors de la pràctica (ASEDES, 2007). Aquesta via analítica es concreta pels
coneixements que aporten les diferents disciplines a l'ES, com ara la Pedagogia
Social o la Sociologia, entre altres. També es concreta amb l'utilització dels marcs
legals, com la Constitució Espanyola o la Declaració Universal dels Drets a les
Persones (1948). Així doncs, tots aquests recursos teòrics i legals serviran per
redactar una base ètica comuna que guiï la pràctica socioeducativa, i a la vegada,
la legitimi.
Finalment, en relació amb les competències i funcions de l'educadora i
l'educador social, hi identifico la presència de les vies empírica i analítica. Com
que ambdues flueixen en el transcurs del document, em limitaré a associar
cadascuna amb una funció o competència concretes. Relacionaria amb la primera
via, la pràctica, la funció de transmissió i promoció culturals; ja que s’orienten a
l’acció socioeducativa que es concretarà en cada context. També s’hi podria
relacionar la competència sobre potenciar les relacions interpersonals i dels grups
socials. Per altra banda, la segona via s’exemplifica amb la funció: coneixement,
anàlisi i investigació dels contextos socials i educatius. En aquest cas, es
necessitarà partir d’un cos teòric –proporcionat per les disciplines properes a l’ES:
Pedagogia Social, Sociologia, etc.- el qual permetrà efectuar aquestes anàlisis i
investigacions.

RESUM DE LA PAC 3:

De quina manera?, Acompanyant, Des de l'òptica pedagògica i educativa,

l'acompanyament "s'utilitza actualment per definir la forma de treballar els
processos d'Incorporació social de persones que pateixen i que tenen dificultats
per tornar a formar part de la societat " (Comas i Funes, 2001 pàg. 27)

Com portem a terme el nostre treball i aquest acompanyament?

La clau de l'acompanyament consisteix a mantenir sempre el principi de
receptivitat i disponibilitat (d'obertura). Requereix de paciència i espera, intentar
deixar sempre les portes obertes. No actuar amb prejudicis ni idees
preconcebudes, creure en les potencialitats de la persona, ajudar a prendre
consciència de la seva situació i participació en l'entorn conjuntament amb la
pràctica de competències transversals i pro socials, en aquest cas, afectades
durant l’estada al carrer. Mitjançant dinamismes vitals com; la confiança, el sentit
de l'autoidentificació i l'empatia.

En aquest acompanyament com ens posicionem?

La teoria i la pràctica exigeix al Educador Social una reflexió contínua sobre la
seva identitat professional agafant inevitablement distància. D'una banda per
valorar la situació, juntament amb el dubte, el treball en equip i el seu intercanvi i la
supervisió externa. I d'altra la distància que s'ha de mantenir entre el professional i
el subjecte.
S’ha de tenir en compte el que implica treballar amb persones i la relació de dos
subjectes sota criteri subjectiu, per això trobar la distància òptima és [...] la
fórmula per assolir el límit adequat amb l'usuari, complint amb la necessitat,
habilitat de l'empatia, el principi de coordinació de l'equip i en preservar la
confidencialitat de la seva vida privada [...] (Balsells (coord..), 2001:9
Ens aportarà : Equilibri, implicació, allunyament personal, per diferenciar el paper
d'educador amb el rol de l'afecció, empatia, prevenció.

Les dimensions del treball educatiu:

Un dels objectius de l'educació és la socialització: Provenir de coneixements,
desenvolupament de capacitats i vetllar pel desenvolupament emocional i ètic.
Comptant amb l'interès i participació de subjecte per incorporar i relacionar el que
ve del seu entorn forma particular en la promoció cultural i social que ampliïn les
perspectives educatives, laborals, d'oci i participació social, per exemple aprendre
a fer funcionar un ordinador i navegar per internet per trobar ofertes d'
habitacions...

El paper de la institució, regula i conté al subjecte i al propi educador (amb

l'estabilitat d'horaris , activitats i normativa ja que aquestes operen de referència,
marquen límits i manté marge per la particularitat. També la importància de la
normativa com a valor cultural , la norma com a referent , però no amb un paper
inamovible.

Important el procés d'acollida , no únicament en els primers moment d'ingrés o

de presa de contacte, sinó com a actitud des de l'inici i transcurs del procés, una
acte protector i constructiu.
En definitiva en el desenvolupament de l'individu i el seu procés; d'una banda el
subjecte , que tindrà la responsabilitat en les eleccions que faci però també, un
equip educatiu professional compromès en l'intent de construir una via de sortida
possible, una aposta per al futur de forma individualitzada .

L’Educador Social en relació al subjecte, amb la seva professió, en relació amb

l’equip i la institució on realitza la seva feina, la relació amb la societat en general.

ORIENTACIÓ I INTERVENCIÓ PROFESSIONAL: Tenint en compte l’orientació

ètica i tècnica com un tipus d’estructuració dins un procés de millora personal.

Amb un conjunt d’accions que contribueixen a desenvolupar i potenciar capacitats

bàsiques dels residents/usuaris, orientar-los per tal d’aconseguir la seva
maduració i autonomia i ajudar-los a prendre decisions coherents i responsables,
per això ha de ser un treball en equip, una intervenció multidisciplinar de tots els
treballadors que intervenen de forma directa, amb una línia prèviament treballada i
amb coherència per tal d’acompanyar en el procés de millora personal i en el seu
seguiment i avaluació de cada cas i un treball en xarxa de manera integral.

Conèixer a la persona i establir un entorn de confiança i proximitat. Bàsicament,

treballar perquè l’usuari “ pugui formar-se una imatge ajustada de si mateix, de les
seves característiques i actuar de forma autònoma, valorant l’esforç i la superació
de les dificultats”

Per destacar les principals funcions que es poden trobar de l’Educador

Social, podrien definir-se :
- Seguir les línies marcades en el projecte socioeducatiu i la vetlla del
compliment de la normativa general i documentació, així com vetllar per el
compliment dels objectius generals de la institució.
- Assegurar una correcte gestió dels conflictes, de les crisis i de les urgències
que es puguin produir
- Recollir i valorar la informació necessària dels residents per determinar la
intervenció a realitzar.
- Dissenyar un pla de treball individualitzat juntament amb tot l’equip
multidisciplinar i el resident.
- Realitzar control i seguiment dels casos (residents i centres de dia)
- Valorar i tramitar ajudes econòmiques
- Dinamització i control dels espais.