Introduccion:

Entenem que els models explicatius de la realitat, comporten una actuació

profesional tecnocràtic, el qual no dona resposta als reptes de la societat actual, la
qual és dinámica i complexa. Aquest model funciona en contextos assistencials i
senzills, i trobem que cada cop tenen més limitacions en la promoció dels drets de
les persones, i tenen una manca d’individualització i investigació del context en el
qual es troben. Els professionals s’enadonen que treballar amb aquest model no
donen bons resultats, i comporta una sensació de malestar I decepció.

En l’actualitat, s’intenta avançar i tractar la complexitat amb un model més ampli

que és el Reflexiu-creador, ja que el primer tracta d’atendre els problemes d’una
realitat predecible amb estratègies úniques i el segon, tracta la novetat i allò
desconegut amb naturalitat amb estratègies amb la participación integrada de
diferents disciplines.

Aquest avenç de canvi de model comporta: modificació d’estratègies d’intervenció i

canvi de perspectiva (la manera d’interpretar la realitat i d’nteractuar amb ella).

Veiem un pas que hi en relació al coneixement de la realitat de la disciplina fins la

transdiciplinarietat. En primer lloc parlem de la disciplina : un marc reflexiu que
investiga fenomens temàtics o problemàtics amb una estructuració sistemática.En
segon lloc parlem de la multidicplinarietat: diverses disciplines analitzen un
mateix fenòmen pero no fan intercanvis sistemàtics. En tercer lloc, parlem de la
interdisciplinarietat: de manera cooperativa cadascuna de les disciplines
intervenen en una situación i es reforcen entre elles i construeixen una proposta
comuna. Finalment parlem de la transdiciplinarietat, escenari de treball on,
malgrat tenir diversos marcs teòrics i epistemològics de referència, les fronteres del
saber es dilueixen per construir una única proposta integrada.

Altrament, parlem d’un seguit d’evidències de l’educació social que penso que és
important destacar:

1. Entenem que la promoció dels drets humans és la finalitat que dona sentit i
orienta l’acció pedagógica i educativa en l’educació social.
2. Altrament, l’educació social es desenvolupa en entorns canviants, dinàmics i
incerts. El desordre, la no-linealitat, el no-equilibri, la contradicció, l’atzar, la
temporalitat. motiu pel qual no és possible tenir un saber total sobre els
fenòmens ni defugir la incertesa del seu esdevenidor
3. La tercera evidència és que l’educació social és una activitat que es troba a
a cruïlla de tres perspectives interdependents. És alhora un camp científic i una
àrea de coneixement a ser estudiada, una disciplina acadèmica amb la
corresponent titulació universitària i un àmbit professional amb les exigències i
problemàtiques pròpies de la professió
 Cadascuna d’aquestes tres perspectives aporta elements que la problematitzen
i que requereixen una permanent atenció atès que no tenen pròpiament una
solució.

Aquests tres elements fan que l’educació social estigui en permanent procés de canvi
des del moment en què està al servei d’una societat que és dinàmica,
heterogènia i diversa alhora. Inevitablement, és intrínseca a la seva naturalesa la
necessitat d’adequar-se als reptes que progressivament van sorgint en la seva
permanent interacció amb la societat de la qual forma part. Com argumentarem més
endavant, aquesta idea de “nou repte” sovint farà referència a noves situacions, però
també a la necessitat de redefinir noves formes d’aproximació a problemàtiques
cròniques que pròpiament no tenen solució, per a les quals han caducat les mirades
que han estat útils fins ara.

Es tracta d’un desenvolupament ràpid, si el comparem amb l’evolució d’altres

professions més o menys similars, si s’observa la progressió que ha fet
de passar de ser una activitat no qualificada fins arribar a una professió reconeguda.

Des del punt de vista de l’activitat professional, el progrés ràpid que ha experimentat
no ha anat acompanyat d’una consolidació forta de les seves estructures ni d’un
reconeixement sòlid per part de les administracions i els contractadors, encara que es
tracti d’una activitat ben coneguda. Finalment, des del punt de vista acadèmic,
la inestabilitat a la universitat, els processos de convergència europea o la
devaluació de les
humanitats han suposat també un fre al desenvolupament de l’educació social

MoYANO: Estamos condenados a entendernos, todas las personas que trabjan con
personas se tiene que entender, poniéndonos de acuerdo para no perjudicar al sujeto,
tenemos el deber de poder y saber trabajar conjuntamente. No solo la escuela es la
única via de educación, existen otros recorridos sociales y culturales, eso no quita que
la escuela sea importante. Metodologías que deberían constituir en los programas de
intervención: en la formación del educador es importante que sepan de la materia
pedagógica, es decir de lo que van a ejercer. Y también sobre la materia a transmitir,
saber y experimentar aquello que transmite en cualquier practica. Saber de eduación y
de la cultura.

CONCLUSIÓ: Hem vist que la història recent de l’educació social ha estat sempre
implicada amb la promoció dels drets humans. Per a això, s’ha adaptat a les
circumstàncies polítiques de cada moment, fins arribar a l’actualitat, en què
necessita
trobar nous elements d’impuls per a continuar la seva progressió.
L’impuls que proposem gira al voltant de tres grans eixos: aprofundir en la
consolidació de la identitat professional, consolidar la construcció d’una perspectiva
ètica àmplia i efectiva i desenvolupar processos tècnics des de paràmetres
de complexitat.