Carla Francés Francés

Lliurable 1:
En les últimes dècades, diversos autors (P. Meirieu, H. Arendt, V. Núnez, entre d'altres)
han assenyalat que, a causa dels canvis produïts per la dinàmica social i històrica,
vivim en un període de crisis en matèria educativa.

En el cas de Philippe Meirieu, aquest s'emmarca sobre la base que s'han perdut les
referències del passat per a actuar davant determinades situacions que avui són
noves. Això és perquè en l'actualitat, de la mà dels avanços tecnològics, s'ha accelerat
la història, i les bretxes generacionals s'han distanciat, la qual cosa provoca l'aparició
de problemes inèdits, dels quals no es coneixen les solucions.

La crisi de l’educació és una de les conseqüències de la democràcia. En una societat

dictatorial o totalitària, les referències són imposades i no hi ha marge per al dubte. No
succeeix el mateix en una democràcia, aquesta comporta un relativisme que ens fa
pensar i debatre, conduint a unes referències que poden ser diverses i contradictòries.

Phillipe Meirieu (2006) també relata que actualment s'ha instaurat la renúncia del
''porvenir'' entre els joves. No hi ha una visió emancipadora en què l'individu pugui
transformar el present per canviar el futur que, suposadament, ja està predeterminat.

A més, el fet de viure en un món capitalista i globalitzat promou el consum individual, la

pulsió immediata i la satisfacció dels nostres desitjos; dificultat amb la qual l'educació
ha de bregar. A conseqüència d'aquesta situació, l'infant viu el món a través de la seva
pròpia subjectivitat, on el desig d'aquest s'interposa als interessos de la resta de
persones perquè la mateixa societat crea infants omnipotents. Això, traslladant-ho al
context escolar, genera en ell, una frustració perquè es veu obligat a seguir les
premisses de l'entorn escolar. Per a superar aquesta omnipotència, pensar en el
benestar comú i els interessos col·lectius, Meirieu ens parla de l'aprenentatge de
l'alteritat, és a dir, identificar l'altra persona com un igual i, comprendre i acceptar les
diferències dels altres.
 Carla Francés Francés

A més, l'infant es pot veure abocat a entrar en un procés de deshumanització a causa

de la sobreexposició de TV i xarxes socials, comportant la distorsió de la realitat.

Aquesta crisi, juntament amb la desaparició de referències, és vista per l'autor com una
oportunitat per a construir-ne de noves entorn de nous valors i de crear una educació
d'individus que siguin ciutadans lliures amb criteri propi. És Violeta Núñez qui
exposa quines són les tasques i desafiaments amb els quals s'enfronta la Pedagogia
social i l'Educació social en aquest món sense referències.

L'escola s'ha vist sobrepassada per les múltiples demandes emergents envers les
problemàtiques de la infància, evidenciant-se la necessitat de re-centrar la seva funció,
acotar l'excés de funcions i promoure el treball en xarxa (a diversos nivells). Es tracta
de tasques suplementàries, les quals permetin i promoguin el traspàs del llegat
cultural i social, tenint en compte la lluita per la igualtat d'oportunitats.

Un dels problemes actuals del sistema educatiu és la priorització de

l'homogeneïtzació, el qual obliga a tots els subjectes a seguir una única direcció i
exclou a aquelles persones amb capacitats/necessitats que no s'ajusten al sistema
establert, segregant-les i restringint la seva sociabilitat.

Per a mitigar aquesta exclusió, cal ressaltar la importància de la tasca educativa, la

qual ha de fomentar i generar nous entorns de valor social que permetin noves i
diverses articulacions socials dels individus (sostingudes en i des de la
responsabilitat pública cap a la infància). Cal apostar per la culturització i la
construcció de la sociabilitat de les pròximes generacions, oferint espais, interessos i
patrimonis múltiples que donin cabuda a tots els individus.

L’Educació social aposta per considerar als individus com a subjectes de dret, tenint en
compte la seva paraula, no només per a discutir sobre projectes relatius a ells, sinó per
contribuir a una nova construcció de la ciutadania.

Una de les principals funcions de l'escola és transmetre els sabers perquè els
subjectes els adoptin i els interioritzin de manera significativa per a després
transformar-los i actualitzar-los. No es tracta de transmetre’ls de forma mecànica, sinó
 Carla Francés Francés

provocar en l'altre un desig de conèixer, sent necessari el vincle educatiu. Aquest ha

de partir de la confiança de l'educador en les responsabilitats i possibilitats del subjecte,
atorgant-li el temps que necessiti en les seves cerques. En aquest procés, és important
evitar la infantilització i la victimització.

El desafiament […] que es planteja a la Pedagogia social i a l'Educació social és la

construcció de plataformes múltiples, diverses i capaces de donar al subjecte de l'educació un
lloc de protagonisme en els seus processos d'adquisició i consegüent apropiació, transformació
i ús dels sabers i coneixements en joc en el local i el global, obrint nous espais per a albergar la
seva subjectivitat, per a donar llit als seus desitjos, per a oferir altres oportunitats. (Núñez, 2003,
pàg. 30)

Lliurable 2:

a) La definició que presenta ASEDES parteix de la premissa que l’Educació social és el

dret de la ciutadania i una professió de caràcter pedagògic, dit això, cal tenir en compte
que Pedagogia i Educació social no són sinònims, sinó conceptes relacionats.
Per tant, els documents professionalitzadors defineixen l’Educació Social,
principalment, com una professió de caràcter pedagògic. És a dir, la Pedagogia actua
de matriu que articula la professió; aportant l’estudi i la investigació de l’acció
educativa que realitza l’Educació social.

Podem observar altres evidències envers aquesta relació quan s’expressa: entenem
que la Pedagogia Social és la ciència i la disciplina que pren com a objecte d’estudi
l’Educació social. Doncs, es fa evident que el caràcter teòric de la Pedagogia serà
necessari perquè la pràctica (Educació Social) sigui enriquidora.
D’aquesta relació, podem diferenciar la reflexió de l’acció (tasques complementàries
entre elles) i afirmar que l’Educació social duu a terme unes funcions pedagògiques.
En últim lloc, els documents professionalitzadors defineixen la Pedagogia Social com el
conjunt sistemàtic de coneixements especialitzats amb què s’adquireixen competències
intel·lectuals i tècniques per actuar en un camp d’acció educativa. La Pedagogia social
guia les pràctiques de l’Educació social; s’encarrega de conceptualitzar, organitzar i,
fins i tot, normativitzar la pràctica educativa que exerceix l’Educació social.
 Carla Francés Francés

Personalment, considero que, gràcies a la Pedagogia, no s’estanca la pràctica

educativa. L’estudi i investigació que realitza la Pedagogia aporta noves metodologies
i recursos educatius que contribueixen a l’evolució de l’acció educativa que exerceix
l’Educació social.

b)
Competències Argumentació
Capacitat per particularitzar El procés educatiu pot variar segons el subjecte del
les formes de transmissió qual es tracti. Caldrà que la transmissió dels
cultural a la singularitat dels continguts sigui individualitzada, ajustant-se a les
subjectes de l’educació. necessitats del subjecte educatiu.

Coneixement i destresa per Establir relacions entre diversos grups i mobilitzar-los

crear i promoure xarxes per al desenvolupament d’accions de promoció de la
entre individus, col·lectius i cultura i la participació ciutadana.
institucions.
Destresa per reconèixer els Cal realitzar una prèvia identificació de tots els
continguts culturals, llocs, elements que puguin resultar útils per a generar
individus o grups que cal noves trobades culturals productives. És a dir, no
posar en relació. es basa en una combinació d’elements a l’atzar, sinó
que és essencial saber identificar quins elements
enriquiran el procés educatiu.
Una correcta identificació dels elements pot contribuir
a millorar les relacions, promoure la comunicació i
afavorir la integració entre persones i grups de
diferents àmbits i cultures.
 Carla Francés Francés

Capacitat d’anàlisi i L’entorn afectarà, en menys o més mesura, al

avaluació del medi social i desenvolupament del subjecte. Tenint en compte
educatiu (anàlisi de la això, cal una primera avaluació i comprensió de la
realitat). realitat social i el context que envolta al
subjecte/grup. D’aquesta manera, es podrà
identificar quines són les necessitats
educatives/socials i oferir una resposta que s’ajusti.
Capacitat de posar en marxa No només és essencial tenir la capacitat d’observació
plans, programes i/o dins d’un marc teòric concret, sinó també la posada
projectes educatius i accions en pràctica de l’acció social i educativa.
docents. Realitzar una intervenció socioeducativa, la qual
estigui centrada en l’assoliment d’uns objectius
prèviament plantejats, tenint en compte un context
concret.
Domini en tècniques i La difusió d’un projecte pot determinar el seu abast i
estratègies de difusió dels el seu grau d’assoliment. Per tant, cal conèixer i tenir
projectes. per la mà aquelles eines i recursos que permetran la
visibilitat dels continguts, donaran suport a la
consecució dels objectius específics del projecte i
promouran la seva intervenció.

BIBLIOGRAFIA:

Arendt, H. (1989). La crisi de l’educació. A Hannah Arendt. La crisi de la cultura (pp.

7-28). Barcelona: Pòrtic.