LA INFLUÈNCIA

SOCIOCULTURAL EN
L‘APRENENTATGE
L’alumnat de Secundària: aprenentatge i
desenvolupament de la personalitat

Sergi Francesc Allés Dopico

Màster universitari en Formació del Professorat

Anglès i Alemany

Curs acadèmic 2021/2022

Professora: Maria Vallespir Amengual
Índex

Resum del treball ............................................................................................... 2

Context actual .................................................................................................... 3

Aportacions dels autors en la influència sociocultural ........................................ 4

La psicologia social ............................................................................................ 6

La socialització: un factor clau per a l’aprenentatge ........................................... 7

L’escola: cap a la coeducació i l’aprenentatge servei....................................... 10

Coeducació ................................................................................................... 10

L’aprenentatge servei.................................................................................... 11

La religió: una influència que ha marcat l’aprenentatge ................................ 12

Conclusions ...................................................................................................... 12

Referències bibliogràfiques .............................................................................. 13

1
Resum del treball

La societat i la cultura determinen l’aprenentatge. Amb aquesta afirmació

podríem resumir la idea principal d’aquest treball d’aprofundiment. No obstant
això, hem d’anar més enllà i veure els processos i els aspectes socioculturals
que influeixen en l’aprenentatge. Els agents que intervenen en el procés de
socialització tenen una importància cabdal, ja que com veurem, la família,
l’escola, les activitats extraescolars, no contemplades durant moltes dècades,
fan que l’alumnat tingui un desenvolupament concret i marquen el seu procés
d’aprenentatge. Ens centrarem en la família i destacarem el paper de la mare i
el paper que té en el desenvolupament de la intuïció.

A més, és important esmentar el rol que té la psicologia social, que no només

s’encarrega d’analitzar quina influència té la societat i la cultura sobre les
persones i l’anàlisi de les actituds sinó que, en un primer moment, va tractar de
dissenyar els instruments per poder intervenir en la realitat social i contribuir a
resoldre alguns problemes.

Per últim, ens centrarem en l’escola, concretament, en la forma que aquesta pot
fer canvis en la societat per avançar cap un món millor que tingui repercussions
positives per l’aprenentatge. Tot això, es pot aconseguir entre altres aspectes a
partir de dos d’ells: la coeducació, cada vegada més important per tenir una
societat igualitària; i l’aprenentatge servei, una forma que permet, a partir de
l’aprenentatge, arribar a aconseguir millores socials i una societat més conscient
amb l’entorn. En darrera instància, veurem com la religió ha tingut al llarg de la
història una influència molt important sobre l’aprenentatge.

2
Context actual

Com s’exposa a un article sobre els resultats de l’informe PISA a la revista

d’educació del 2013, el context social, econòmic i cultural té de forma unívoca la
capacitat predictiva sobre el rendiment dels alumnes i afegeix que les comunitats
on l’índex sociocultural i econòmic sigui més alt tindran millors resultats i millor
rendiment acadèmic.

És per tan determinant l’entorn social? Doncs uns quants anys més tard, l’informe
PISA 2018 constata que els estudiants immigrants tenen un rendiment menor
que els seus companys i ho relaciona amb el seu origen socioeconòmic i cultural.
Per altra banda, a l’estat espanyol s’hi ha experimentat un augment de persones
amb estudis superiors, concretament un 7,8%. Aquest increment pot ser
conseqüència de què cada vegada més ens trobem en un entorn sociocultural
més favorable.

Però, què entenem per entorn sociocultural i qui s’inclou en ell? Sluski (1998) en
la seva obra La xarxa social: frontera de la pràctica sistemica introdueix el
concepte de “xarxa social personal” que es pot expressar en un mapa que inclou
els quatre quadrants: família, amistat, relacions laborals i escolars i relacions
comunitàries (religió, etc.).

Per la seva banda, Bronfenbrenner (1979) proposa una perspectiva més

tradicional: un cercle interior microsistemàtic que correspon a la família, un cercle
intermedi que correspon a la xarxa social personal i un cercle extern que
correspon a la societat en el que s’inclouen els valors de cultura, poder polític i
econòmic.

En totes aquestes categoritzacions que s’han anat fent falta un component

determinant que té un pes cabdal en l’entorn sociocultural i té implicacions en
l’aprenentatge: les xarxes socials. Com s’explica a l’article El impacto de las
redes sociales en la Sociedad (2020) els usuaris tenen diverses motivacions per
compartir informació en les xarxes socials: un desig de revelar contingut valuós
i entretingut als altres usuaris; definir-se a si mateixos; per créixer i nodrir les
relacions i per córrer la veu sobre les marques i les causes que els agraden o
donen suport. Aquesta nova forma de comunicar-se i aportar informació fa que
les xarxes socials siguin una font d’aprenentatge i canviïn les relacions que
s’estableixen entre els diferents cercles socials, i permet que persones
socialment desafavorides puguin accedir a la informació.

Addicionalment, el fet d’estar en un món completament globalitzat i multicultural

que influeix en la societat, i també en els reforçadors socials, fa que es produeixi
un efecte en el procés d’aprenentatge de les persones. És, per tant, important
tenir en compte tots aquests aspectes en el procés de desenvolupament i
d’aprenentatge, ja que tot el que ens envolta pot transformar les nostres
estructures cognitives i modelar els coneixements que, nosaltres, les persones,
anem adquirint al llarg del temps. Amb tot això, es crea la motivació per al treball.

3
Aportacions dels autors en la influència sociocultural

J. Piaget (1962) exposa que l’aprenentatge és un procés de dins cap a fora i el

desenvolupament cognitiu de l’ésser humà és intern, natural i espontani i es
realitza a través d’etapes: la sensoriomotora, la preoperatòria, l’etapa de les
operacions concretes i l’etapa d’operacions formals. Per Piaget, l’infant
construeix de manera activa els seus coneixements, no els rep produïts des de
fora, però el medi proporciona elements per la seva confecció; en definitiva, el
desenvolupament es basa en un procés d’assimilació i acomodació.

Vigotsky (1979), per la seva banda, és considerat un dels primers referents de

l’aprenentatge social i la major part de la seva teoria es veu influenciada per les
teories marxistes. Al llibre Els processos psicològics superiors s’explica que un
dels autors que el va marcar més va ser Engels. Engels parlava de la reacció
transformadora de l’home sobre la naturalesa i especificava que l’home era
capaç de fer-la servir per als seus fins i la domina. Vigotsky (ídem.) amplia aquest
concepte i exposa que els sistemes d’eines, els sistemes de signes (llenguatge,
l’escriptura i els nombres) han estat creats per la societat al llarg de la història i
canvien amb la forma de la societat i el seu nivell de desenvolupament cultural.
Per tant, Vigotsky (ídem) ressalta el paper que té la societat i la cultura alhora
del desenvolupament com a persones i dona per suposat que sense aquestes el
desenvolupament cognitiu no seria possible.

Per Vigotsky el desenvolupament no és simplement una lenta acumulació de

canvis unitaris sinó com ell mateix descriu “un procés dialèctic complex,
caracteritzat per la periodicitat, la irregularitat en el desenvolupament de les
distintes funcions, la metamorfosis o la transformació qualitativa d’una forma en
altra, la interrelació de factors interns i externs i certs processos adaptatius.

Un dels punts crítics de tota la teoria del desenvolupament és la relació entre les
basses biològiques de la conducta i les socials a través de les quals es dur a
terme l’activitat humana. Vigotsky, com molts altres abans que ell, va reconèixer
que els sistemes funcionals depenen de les respostes bàsiques de l’organisme
com els reflexos condicionants i no condicionants.

A la mateixa obra Els Processos psicològics superiors Vigotsky explica que pels
adolescents i nins en edat escolar la imaginació és un joc sense acció. Durant el
joc, els nins es projecten en les activitats adultes de la seva cultura i reciten els
seus futurs papers i valors. D’aquesta manera, el joc va per davant que el
desenvolupament, ja que els nins comencen a adquirir la motivació, la capacitat
i actituds necessàries per a la seva participació social que només es poden dur
a terme amb l’ajuda dels seus majors i els seus iguals.

Així mateix, Vigotsky (ídem) defensa que quan imiten els seus majors en
activitats culturals apreses, els nins creen oportunitats per al desenvolupament
intel·lectual. En un principi, els seus jocs són una pura repetició de les situacions

4
reals; no obstant això, a través de la dinàmica de la seva imaginació i del
reconeixement de les lleis implícites que governen aquestes activitats que els
nins reprodueixen en els seus jocs, aconsegueixen un primer domini de
pensament abstracte. Així mateix, la instrucció escolar i l’aprenentatge van per
davant del desenvolupament cognoscitiu del petit. El joc i la instrucció creen la
zona de desenvolupament proper. A través del concepte de la zona de
desenvolupament proper, postulat per Vygostki, l’autor resumeix, des del punt
de vista de la instrucció, el procés interpersonal: es tracta d’una transformació
d’un procés interpersonal en intrapersonal. També afirma que la zona de
desenvolupament proper és la distància entre el nivell real de desenvolupament,
determinat per la capacitat de resoldre independentment un problema i el nivell
de desenvolupament potencial, determinat a través de la resolució d’un problema
mitjançant la guia d’un adult o en col·laboració d’un company més capaç. En
aquesta zona de desenvolupament proper intervenen agents socialitzadors que
tenen una influència cabdal en l’aprenentatge.

Vigotsky també afirmava el següent: “Un individu té la capacitat d’externalitzar i

compartir amb altres membres del seu grup social la seva comprensió d’aquella
experiència compartida”. D’una banda, depèn totalment d’organismes molt més
experimentats que ell, mentre que de l’altre rep els beneficis d’un marc òptim i
socialment desenvolupat per a l’aprenentatge. Encara que els nins depenguin en
gran mesura de la nutrició i del tractament que reben, són actius participants dels
seus aprenentatges dins del context de la família i la comunitat.

Julian Rotter, unes dècades més tard, publicà la teoria d’aprenentatge social que
integra les teories de l’aprenentatge i de la personalitat (Phares, 1976).
L’aprenentatge és de naturalesa social perquè “destaca el fet que els modes
bàsics principals de comportar-se s’aprenen en les situacions socials i estan
units a les necessitats per la seva satisfacció i requereixen la mediació d’altres
persones (Rotter, 1954). La teoria de l’aprenentatge social de Rotter afirma que
els individus consideren la probabilitat de les conseqüències de les seves
accions en cada situació i actuen basant-se en les seves creences.

Encara que Bandura critica els postulats de Rotter perquè no inclouen variables
socials, també va en la mateixa direcció i exposa que una característica singular
de la teoria cognoscitiva social és la que s’assigna a les funcions d’autoregulació.
Segons Bandura, la gent no es comporta únicament per complaure les
preferències dels altres; gran part de la seva conducta està motivada i regulada
per normes internes i per reaccions valoratives de les seves pròpies accions. És
a dir, l’impacte social i cultural en el comportament i l’aprenentatge és
determinant i va acompanyar aquesta teoria cognoscitiva social amb la teoria
basada en l’observació.

L'aprenentatge per observació de models succeeix quan es despleguen noves

pautes de comportament que, abans de l'exposició a les conductes modelades,

5
no tenien possibilitat de succeir tot i en condicions de molta motivació (Bandura,
1986). Per exemple, si un infant té una gran motivació per cuinar, aquesta
motivació no serà suficient si no observa una altra persona que ho faci. Bandura
defensa que l’aprenentatge es un procés eminentment cognitiu, però que sempre
està marcat per un context social que el determina. És a dir, per ell, el
desenvolupament cognitiu i el desenvolupament social són indivisibles.

Per posar en pràctica la seva teoria Bandura va fer un experiment entre el 1961
i 1963 conegut com Bobo Doll Experiment. En aquest Bandura va concloure que
els infants imitaven el comportament agressiu que presenciaven a partir del
model sense tenir en compte qui i com s’exercia l’agressivitat. Tot i així, les nines
demostraven menys agressivitat física que els nins, però en el cas verbal, no s’hi
van trobar diferències.

Es podria dir que uneix en part les teories de Piaget i Vigotsky. La teoria de
Bandura es pot resumir en una de les seves cites: «l’aprenentatge és
bidireccional: “nosaltres aprenem de l’entorn i l’entorn aprèn i es modifica gràcies
a nosaltres”».

De forma semblant s’exposa en el text n.º 5 a l’obra Jean Piaget escrits per
educadors (1985): aquesta forma d’equilibri no podria ser considerada ni com un
producte únicament del pensament individual ni com un producte exclusivament
social, són dos aspectes comunitaris d’un únic i mateix conjunt perquè l’equilibri
de l’un depèn del de l’altre.

Altres autors com Watson (1924) també introdueixen la teoria per imitació i
expliquen que el que s’anomena instint avui és el resultat de les conductes
apreses per les persones. Piaget (1962), que defensa els processos d’
assimilació i acomodació, exposa que el desenvolupament limita la imitació i són
els mateixos esquemes dels individus els que determinen les reaccions vers els
coneixements. Altres investigadors contradiuen Piaget i defensen, basant-se en
experiments que els infants imiten accions que els atreuen i molts dels resultats
obtinguts segons Rosenthal i Zimmerman (1970) mostren que la imitació no és
només un reflex de l’estadi de desenvolupament en què es troben sinó que
compleix la funció important de fomentar-lo. És a dir, la imitació influeix sobre el
desenvolupament.

Com a conclusió, es pot afirmar que si bé existeixen les estructures cognitives

mentals, sense la influència de l’entorn social i cultural seria impossible que
aquestes estructures es desenvolupessin de la forma en què ho fan.

La psicologia social

En els últims anys ha cobrat importància la disciplina coneguda com a psicologia

social. És una matèria que proporciona recursos metodològics i interpretatius
que mostren l’intima relació que hi ha entre els processos socials i els fenòmens

6
psicològics (Ibañez et altres, 2006). Aquest tipus de psicologia, com afirmen
aquests teòrics, defensa que encara que les persones neixin amb unes
característiques determinades, les circumstàncies socials tenen un pes decisiu
en la nostra manera de pensar. A més apunten (2006) que en molts contexts,
l’entorn social també ajuda a generar el sentiment del jo, la identitat d’un mateix,
ja que aquesta uniformitat assegura la reproducció de certs patrons ideològics,
socials i culturals d’una comunitat concreta. Un exemple clau és la violència i els
grups organitzats: quan els joves passen a formar part d’un grup, interioritzen les
formes de vida, els valors i les actituds i segueixen les seves pautes sense
qüestionar-se el que comporten, pel simple fet de voler identificar-se amb tot que
és el grup. Per tant, desenvolupen el seu aprenentatge a partir de les conductes
socials a què estan exposats. Així doncs, com exposen Feliu i Samuel-
Lajeunesse (2006), les accions que fem cada dia són sobretot un producte de la
influència social i aquesta ve determinada per les normes socials.

Com Ibañez i altres (2006) exposen, un apartat que també tracta la psicologia
social són les actituds i la seva anàlisi des de tres enfocaments clàssics. El
primer, l’enfocament de la comunicació i l’aprenentatge que es basa en els
reforços que rep la persona del seu grup social. El segon, l’enfocament funcional,
és a dir, aportar formes adequades de comportar-se i orientar-se davant la
realitat. I el tercer, el de la consistència que defensa que les actituds
constitueixen conjunts de coneixement entre si.

Si ens centrem en les actituds i el primer enfocament en què intervé

l’aprenentatge, en l’apartat de la interacció social, Maestres y Peñaranda (2006)
exposen i defensen, basant-se en els postulats de Skinner, que les relacions
entre un estímul i una resposta no són casuals sinó relatives a l’aparició d’un
tercer element. Aquest tercer element és el reforçador que apareix i desapareix,
és a dir, la interacció social es pot considerar una explicació
mecànica/conductual. És, per tant, important, conèixer els diferents agents que
actuen i proporcionen aquests reforçadors en el procés d’aprenentatge, així com
orienten i marquen les diferents pautes de desenvolupament.

La socialització: un factor clau per a l’aprenentatge

A l’obra Socialización y aprendizaje social, Yubero parla de la socialització com

un procés d’aprenentatge de dues vessants: les conductes socials considerades
adequades dins del context on es troba el desenvolupament juntament amb les
normes i valors que regeixen aquests patrons conductuals. És a dir, en funció
del procés de socialització en el qual s’hagi sotmès l’individu el seu aprenentatge
serà diferent. Aquest procés però pot sofrir canvis, durant l’adolescència la
persona s’aïlla de la societat i mostra hostilitat cap els valors imposats. Aquest
aïllament i hostilitat té implicacions en l’aprenentatge. A més. introdueix el
concepte de perspectives teòriques entre les quals trobem: la biològica, la
cognitiva, i la socio-cultural. Dins la perspectiva socio-cultural exposa alguns

7
aspectes claus que seran determinants per l’aprenentatge. Explica la importància
del grup social que ens envolta en el procés de socialització, ja que aquest
guarda relacions amb diferents aspectes del desenvolupament que té lloc al llarg
de la vida. Un altre aspecte que afegeix Yubero a la seva obra és el modelatge
cultural: ens socialitzem a través de l’aprenentatge de les pràctiques culturals
que realitzen els membres del nostre grup i que ens ensenyen tant les maneres
d'actuar i d'expressar emocions, com les formes de reaccionar davant de
determinades situacions, així com l'establiment d'esquemes relacionals.

Aquest modelatge cultural i també social està determinat pels cercles interiors i
exteriors socials de cada persona. Els estudis més recents, però, fan una altra
distinció d’aspectes que influeixen sobre l’aprenentatge: l’escola, el temps lliure
i la família (pte, 2021).

La família com s’exposa a l’article De l’esperit de la família a l’esperit social

(Decroly, 1987) es descriu com una societat en miniatura en el qual determinats
sentiments de solidaritat tenen una ocasió propícia per manifestar-se. I s’afegeix
que és un medi eminentment propici a l’expansió de les tendències més útils a
la vida en comunitat. També s’exposa com la mare és la primera cosa que es
troba en la família i que té naturalesa per sacrificar-se per l’infant. Pestalozzi
(1986) ho complementa tractant la relació que existeix entre els conceptes mare,
intuïció i fill. Per Pestalozzi (1986) la intuïció ha de ser contemplada com a punt
de partida per l’ensenyament i per incentivar-la la mare té un paper determinat,
ja que el prepara per al desenvolupament de l’atenció i la capacitat d’intuïció. Un
estudi recent (Geis-Thöne et Schüler, 2019) demostra aquest paper que té la
mare en l’aprenentatge dels fills. En aquest estudi d’investigació s’exposa que
les competències en llengua i matemàtiques de la mare tenen un impacte sobre
el rendiment de l’infant i, quina raó aporten? Doncs, defensen que avui en dia
encara la mare és la persona que s’encarrega de l’atenció dels fills, tot i que
aquest rol està cada vegada més compartit amb el pare. En els darrers anys
també s’han fet estudis comparant l’estat matrimonial dels pares i els
desequilibris que es produeixen en l’educació. També afirmen que l’estructura
tradicional de les famílies és cada vegada menys comuna i exposen que els
infants de famílies monoparentals tenen més dificultats, especialment en
assignatures de llengua. Geis-Thöne, en un document publicat el 2020, exposa
que la motivació per l’aprenentatge és menor en famílies que tenen un rerefons
migratori. Aquesta falta de motivació també és visible en famílies monoparentals
o tinguin un entorn desfavorable a casa. Altres teòrics reafirmen aquests
postulats i afegeixen que els alumnes de les famílies monoparentals tenen
resultats inferiors en llengua, lectura i matemàtiques. Un altre aspecte a tenir en
compte és el nombre de germans, com apunten Schmid i Glaeser (2017). Segons
els seus estudis, els estudiants amb un nombre elevat de germans solen tenir
mals resultats en matemàtiques i lectura. Aquests factors demostren l’impacte
que té el context familiar en l’aprenentatge.

8
Un aspecte clau en la socialització i, per tant, en l’aprenentatge i que molts teòrics
del s. XX no van tenir en compte per investigar els factors que influeixen en
l’aprenentatge és el temps lliure: quines activitats realitzen els fills durant el
temps lliure. Concretament Geis-Thöne i Schüler (2019) estudien el temps lliure
basant-se en els següents paràmetres: classes de música o suport, el temps que
l’alumnat passa al centre educatiu, la periodicitat en la que l’estudiant fa activitat
esportiva fora del centre educatiu, el temps que l’estudiant passa jugant amb els
videojocs i veient la televisió, els dies de vacances que llegeix i el nombre de
llibres que hi ha a casa. En aquest estudi queda palès que activitats com la
música i l’esport afavoreixen l’aprenentatge en llengua i milloren els nivells en
matemàtiques. També, a partir de l’estudi, s’extreu que l’alumnat que passa fins
a dues hores al dia en mitjans tecnològics i de comunicació té més concentració
i més competències socials que els alumnes que passen quatre o més hores
davant la pantalla.

L’escola és també un factor clau de socialització i l’aprenentatge. La OECD al

2018 exposava que el nivell d’estudis i el nivell econòmic dels pares determinen
les competències educacionals dels infants i defensava que s’han d’impulsar
recursos en les escoles per als alumnes més desafavorits per compensar els
dèficits socioeconòmics que tenen les seves famílies. A l’escola, s’intenta ajudar
els alumnes i reduir les influències negatives socioculturals. El centre educatiu
és també el lloc on intervenen dos factors que influeixen directament en
l’aprenentatge: el comportament amb els companys i el comportament prosocial
(Durlak et al., 2010). Tots dos comportaments tenen en la seva mesura un
impacte en el rendiment dels alumnes. Així ho exposaren també altres teòrics
com Vigotsky (1978) que defensava que el comportament social tenia efectes
sobre l’aprenentatge. Aquestes teories han generat en les últimes dècades
debats i contradiccions entre les diferents investigacions. Adams i altres
investigadors (1999) apunten que la hiperactivitat, els problemes de conducta i
els problemes emocionals així com el comportament amb els companys no té un
impacte significatiu en assignatures com matemàtiques; en canvi, com defensen
Adams i altres (ídem.) el comportament prosocial sí que és determinant en
l’aprenentatge de la llengua.

Com s’exposa en la tesi doctoral de Elisabeth Saravia i Terricabras (2004) i com

defensa Stern (1983; 1991), quan una persona estudia una llengua estrangera
s’exposa a un medi lingüístic, cultura i social nou. Stern (ídem.) també estableix
dos paràmetres la introversió (ser poc sociable i reservat) i l’extraversió (ser
expressiu i sociable). Com exposen tots dos autors, l’expressió i la desinhibició
són recomanables per desenvolupar les activitats comunicatives; és a dir, segon
Stern (ídem) la predisposició de l’individu i la seva relació envers la societat
determina el seu aprenentatge. Si mostra interès de relacionar-se amb la societat
el seu procés d’aprenentatge avançarà més ràpid i millor. En canvi, si la rebutja
tindrà més dificultats.

9
Com a conclusió d’aquest punt es pot afirmar, com també apunta la OECD
(2017), que en els països industrialitzats hi ha grans diferències en l’educació i
l’aprenentatge dels alumnes pels següents factors: la demografia, el nivell
socioeconòmic i els orígens geogràfics dels alumnes.

L’escola: cap a la coeducació i l’aprenentatge servei

Una orientadora d’un centre educatiu amb la qual vaig reunir-me recentment va
fer la següent afirmació: «vivim en una societat malalta i els centre educatius
reflecteixen aquesta». És per això que entre les funcions dels centres educatius
en destaca una que és la de corregir les influències perjudicials de la societat
sobre l’aprenentatge i l’ensenyament. En la mateixa direcció s’expressa La
LOMLOE (2020) considerant que l’educació és el mitjà més idoni per transmetre
i renovar la cultura i el patrimoni de coneixements i valors que sustenten la
societat. A més ha de promoure la solidaritat i la discriminació. És a dir, si la
societat exerceix unes influències negatives en l’aprenentatge i l’ensenyament,
els centres educatius han de ser capaços de redirigir el rumb d’aquesta societat.

En definitiva, l’escola, que com hem vist té una importància cabdal en el procés
de socialització, és el motor del modelatge social i cultural. A més, com a motor
i nucli per aconseguir una societat millor ha de potenciar els canvis en la societat
que permetin mitigar els efectes produïts per les desigualtats socioeconòmiques
així com atendre els diferents ritmes de desenvolupament cognoscitiu. Per això,
els centres poden fer ús de diverses eines que estan al seu abast. En l’actualitat,
dues d’aquestes eines que s’haurien de trobar a l’eix principal de l’ensenyament
són la coeducació i l’aprenentatge servei.

Coeducació

La coeducació és cada vegada més present al sistema educatiu i els centres són
cada vegada més conscients que aquesta ha de ser el punt de partida dins
l’educació. En primer lloc, perquè com exposa la LOMLOE (2020) la coeducació
ha de permetre desenvolupar la igualtat de drets, deures i oportunitats i el
respecte a la diversitat afectivosexual i familiar. Per tant, tots els centres que
estiguin subvencionats per l’Estat, estan obligats a desenvolupar la coeducació
a totes les etapes educatives. Però, com podríem definir coeducació? Cassanyes
et Izquierdo (2020) la defineixen com una manera de veure, projectar i propiciar
una educació sense biaix de gènere. Per tant, com exposen en el seu article, és
importar coeducar afectivament i sexualment l’alumnat. A més, Cassanyes i
Izquierdo, citant Ballester, Orte i Pozo (2018), expliquen que el fet de la
proliferació de les noves tecnologies entre el jovent ha fet que es familiaritzessin
a una edat molt primerenca amb pràctiques de risc, la banalització de les
relacions interpersonals, així com la vinculació amb noves modalitats de
prostitució. I també les autores (2020) apunten que l’escola té el deure d’educar,
és a dir, de visibilitzar, conscienciar i transformar per mitjà de les connexions de
les experiències personals afectives, sexuals i relacionals i les grans estructures

10
socials i polítiques que les configuren. En aquest sentit, els centres educatius
han d’impulsar diferents iniciatives per afavorir la coeducació i tractar temes com
la diversitat afectivosexual i de gènere, l’educació afectivosexual, els
llenguatges, l’orientació professional, els llenguatges, l’orientació professional i
acadèmica no sexista, la perspectiva de gènere en els centres educatius i
violència masclista. El fet d’educar en tots aquests temes permetrà que canviïn
els paradigmes tradicionalistes que han caracteritzat moltes feines i branques
del coneixement. Des de sempre, el professorat ha considerat que la branca més
social està pensada per les dones, mentre que la branca de la tecnologia i ciència
està més encaminada cap als homes. Aquest paradigma establert i instaurat a
la societat ha de donar pas a una educació igualitària on ningú es senti
discriminat i defensar els diferents tipus de diversitat.

L’aprenentatge servei

L’aprenentatge servei, com es defineix a la pàgina web aprenentatgeservei,

consisteix en combinar processos d’aprenentatge i servei a la comunitat en un
sol projecte ben articulat en el qual els participants es formen tot treballant sobre
les necessitats reals de l’entorn. I com exposa també Martín (2012)
l’aprenentatge servei consisteix en donar resposta a temes socialment rellevants.
A més, aquest aprenentatge no només es limita a dur a terme una acció sinó que
proporcionen aprenentatges que permeten intervenir en el medi amb la voluntat
de millorar-lo. En primer lloc, Martín (idem.) explica que és necessari contactar
amb una entitat i oferir-se per ajudar a tractar les necessitats reals. Després,
dirigir l’alumnat cap a determinades accions i, a continuació, fer activitats per
vincular els joves a la proposta. Una vegada generada aquesta vinculació s’ha
de potenciar que l’alumnat faci propostes envers aquest tema determinat i, per
últim, motivar noves idees relacionades amb les necessitats a partir de notícies
de premsa, reportatges periòdics, documentals i exposicions fotogràfiques.

L’aprenentatge servei s’ha d’anar instaurant en els centres educatius per

diverses raons, entre les que en destaquen les següents com s’exposen a la red
española de aprendizaje-servicio:

- El veritable èxit de l'educació consisteix a formar bons ciutadans capaços

de millorar la societat i no només el seu currículum personal.

- Els infants i joves no són els ciutadans del futur, ja són ciutadans capaços
de provocar canvis en el seu entorn.

- És un dels mètodes d'aprenentatge més eficaços, perquè els nins i nines

troben sentit a allò que estudien quan apliquen els seus coneixements i
habilitats en una pràctica solidària.

11
La religió: una influència que ha marcat l’aprenentatge

Les religions, tant la religió cristiana catòlica, com la cristiana protestant, com el
judaisme i l’islam han tingut un paper determinant en l’aprenentatge al llarg de la
història en tots els territoris. Un article de la Vanguardia del 2020 titulat: “El papel
de la Iglèsia catòlica en la educación” exposa que fins a la segona república la
religió va ser obligatòria a les escoles i que durant el franquisme va tornar a ser
una assignatura obligatòria. A més de ser una assignatura obligatòria en els
centres educatius, l’església com a institució, tot i haver estat impulsora de la
difusió del coneixement en algunes regions geogràfiques, també ha exercit un
control de la informació i del coneixement perjudicial en molts contexts. Aquesta
institució ha estat en molts casos reaccionària per mantenir el seu poder
tradicional i frenar l’avenç científic durant els segles, fet que ha tingut un impacte
important en el desenvolupament dels éssers humans. Tot i ser així, cal destacar
el seu treball en la difusió de valors que han arrelat en la societat actual.

Conclusions

Amb aquesta explicació teòrica i les aplicacions pràctiques exposades en l’últim

punt queda demostrat que Vigostky i el constructivisme social, que defensa que
el desenvolupament de les persones no només és entre l’entorn i l’ésser humà
sinó que a més és la suma de l’entorn social i cultural, anaven en la direcció
correcta per explicar el desenvolupament de les persones. Si bé, és necessari
reconèixer que hi ha punts determinats que s’han de tenir en compte a l’hora
d’analitzar aquest desenvolupament, com per exemple que els agents
socialitzadors són necessaris per estimular les persones, a través de
l’afavoriment de la intuïció. No obstant, també és important dir que les condicions
intrínseques de la persona marcaran aquest desenvolupament. Com hem pogut
veure, el fet de ser extravertit i introvertit i la relació que s’estableix amb els
agents socialitzadors és intrínseca de cada persona i determina també en gran
manera el seu desenvolupament.

Per últim, s’ha de tenir molt present el paper dels centres educatius per corregir
els desajusts socioeconòmics i culturals que provoca la societat. La funció dels
centres educatius va cobrant cada vegada més importància i, si fins al segle XX
s’entenien únicament com a institucions difusores de coneixement, ara tenen una
part social que és fonamental: no només per intentar pal·liar les diferències tan
grans que poden existir entre les classes de la societat, sinó que també poden
detectar els problemes d’aprenentatge i proporcionar i fomentar la coeducació i
l’aprenentatge servei. D’aquesta manera el camí és invers, és a dir,
l’ensenyament modifica la societat. A més, els centres poden introduir activitats
extraescolars que, com s’ha exposat en el treball, influeixen en els alumnes i les
seves competències per assolir les diferents etapes de desenvolupament i
d’aprenentatge.

12
Referències bibliogràfiques

Aprenentatge Servei | Centre promotor d'Aprenentatge Servei.

Aprenentatgeservei.cat. Recuperat el 4 de desembre 2021, des de:
https://aprenentatgeservei.cat/.

Adams G.R. i Gullotta T.P (1999), Advances in adolescence: From Childhood to

adolescence: a transitional period?

Anuari de l'educació de les Illes Balears 2013. Iaqse.caib.es. (2013). Recuperat

dia 1 de novembre del 2021, des de:
http://iaqse.caib.es/documentos/publicacions/anuari_educacio_ib_2013.pdf.

Anuari de l’educació de les Illes Balears 2018. Iaqse.caib.es. (2018). Recuperat

el 2 de novembre del 2021, des de:
http://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/anuariEducacio/index/ass
oc/anuariEd/ucacio_2/018pdf.dir/anuariEducacio_2018.pdf

Anuari de l’educació de les Illes Balears 2020. Iaqse.caib.es. (2020). Una

proposta de coeducació afectivosexual amb perspectiva feminista a l'IES Josep
Font i Trias. Recuperat el 30 de novembre de 2021, des de:
https://dpde.uib.cat/digitalAssets/618/618150_anuari-educacio_2020.pdf

Bandura, Albert. (1976). Teoría del aprendizaje social. Recuperat el 9 de

novembre, des de: http://biblio3.url.edu.gt/Libros/2012/Teo-Apra/4.pdf

Bronfenbrenner, U. (1976). The ecology of human development: history and

perspectives.

Coll, César. (1985). Jean Piaget. Escrits per educadors. Ed: Eumo Editorial
Sau.

Das Lernen beeinflussen! Diese Faktoren haben maßgeblich Einfluss. Pte.de.

(2021). Recuperat el 12 de novembre 2021, des de: https://pte.de/fachstellen-
schulen/faktoren-des-lernerfolgs-erkennen-und-beeinflussen.

Decroly, Ovide. Muset i Adel, Margalida. Roca i Prat, Andreu. (1987). La funció
de globalització i altres escrits. Ed: Euma Editorial

Durlak, Joseph. P Weissberg, Roger. Pachan, Molly. (2010). A meta-analysis of

after-school programs that seek to promote personal and social skills in children
and adolescents

El impacto de las redes sociales en la sociedad. Estudio Alfa. Recuperat el 8 de

novembre de 2021, des de: https://estudioalfa.com/el-impacto-de-las-redes-
sociales-en-la-sociedad.

Geis-Thöne, Wido. Schüler, Ruth Maria (2019). Lebenslagen und

Kompetenyentwicklungen von Grundschulkindern. IW-Trends 2. Institut der
deutschen Wirtschaft.

13
Geis-Thöne, Wido (2020). Lermotivation und Freude an der Schule. IW-Trend
Report 2020. Institut der deutschen Wirtschaft.

Ibañez, Tomás i altres (2006). Introducció a la psicologia social. UOC.

Universitat Oberta de Catalunya.

Joel, Feliu i Samuel-Lajeunesse (2006). Influència, conformitat i obediència.

UOC. Universitat Oberta de Catalunya.

Maestres Useche, Brigida i Peñaranda Cólera, M. Carmen (2006). La interacció

social. Universitat oberta de Catalunya.

Ministerio de Educación y Formación Profesional (2020). Ley Orgánica 3/2020

de 29 de diciembre por la que se modifica la Ley Orgánica 2/2006, de 3 de mayo,
de Educación. Publicado en Boletín Oficial Del Estado nº 340, del 30 de
diciembre de 2020. España. Recuperat el 3 de desembre de 2021 des de:
https://www.boe.es/eli/es/lo/2020/12/29/3

Pestalozzi, Johann H (1987). Com Getrudis educa els fills. Ed: Euma Editorial

Phares, E. J. (1976). Locus of control in personality. Kansas State University,

General Learning Press.

Piaget, Jean (1962). The Stage of the Intellectual Development of the Child.
Bulleting of Menninger Clinic.

Red Española de Aprendizaje - Servicio. RedApS | Red Española de

Aprendizaje-Servicio. Recuperat el 2 de desembre 2021, des de:
https://www.aprendizajeservicio.net.

Rotter, J. B. (1954). Social learning and clinical psychology [Aprenentatge

social i la psicologia clínica]

Rosenthal, T.L.; Zimmerman, Barry J. (1970). Social Learning and Cognition

Saravia i Terricabras, E. (2004). La influència dels factors individuals en

l'aprenentatge de llengües en estudiants universitaris. Tesis doctorals en xarxa.
Recuperat el 28 de novembre 2021, des de:
https://www.tdx.cat/handle/10803/4663#page=1.

Shuttleworth, M. Experimento del Muñeco Bobo. Explorable.com. Recuperat el

9 de novembre 2021, des de: https://explorable.com/es/experimento-del-
munecobobo#:~:text=El%20experimento%20del%20mu%C3%B1eco%20Bobo,
a%20trav%C3%A9s%20de%20factores%20gen%C3%A9ticos.

Sluzki, C. (1998). La red social: Frontera de la práctica sistémica [The social

network. Systemic practice frontier]. Barcelona: Gidesa.

Schmid, Christine; Glaeser, Anna (2017) Geschwisterkonstellationseffekte auf

Mathematikleistungen und Hausaufgabenhilfe. Zeitschrift für
Entwicklungspsychologie und Pädagogische Psychologie

14
Stern, H. H. (1983). Fundamental Concepts of Language Teaching. Oxford,
England: Oxford University Press.

Teaching and Learning International Survey (TALIS) (2018). Conceptual

Framework OECD Education Working Paper No. 187. OECD. Recuperat el 10
de novembre de 2020 des de: https://www.oecd.org/

Vigotsky, L. S. (1979). Internalización de las funciones psicológicas superiores.

En L. Vigotsky (Ed.), El desarrollo de los procesos psíquicos superiores.
Barcelona: Editorial Crítica.

Watson, J. B. (1924). Behaviourism. New York: Norton.

Xavier, M. (2020). El papel de la Iglesia católica en la religión. La Vanguardia.

Recuperat el 3 de desembre des de: https://www.lavanguardia.com/vida/junior-
report/20200121/473038898408/educacion-religion-iglesia-catolica.html.

Yubero, Santiago. (n.d.). Socialización y aprendizaje social. La socialización

como proceso.

15