Grau en Treball Social

1r Curs – Grup A

Assaig:

L’androcentrisme, la cosificació femenina i les

noves generacions: una mirada als àmbits
laboral i acadèmic espanyols

Villalonga Adell, Meritxell

Gener del 2021
Índex de continguts

1. Introducció .......................................................................................................................... 1

2. Rols i estereotips de gènere ................................................................................................ 1

3. L’androcentrisme en l’àmbit laboral i acadèmic ................................................................ 2

4. La cosificació de les dones als mitjans de comunicació ..................................................... 3

5. Les noves generacions: preocupacions i corrents ............................................................... 4

6. Conclusions i propostes ...................................................................................................... 5

7. Bibliografia i webgrafia ...................................................................................................... 7

 1. Introducció

En aquest assaig s’abordarà, des de la perspectiva de gènere, quines són les principals
desigualtats que travessen la vida de les dones en relació als seus contemporanis masculins.
Per a fer-ho, s’han seleccionat un seguit de lectures prèvies i articles que tracten temes
relacionats amb els estereotips de gènere, la situació de les dones en el món acadèmic i laboral,
la cosificació femenina i les corrents i propostes feministes dels últims temps. La bibliografia
utilitzada, val a dir, es centrarà en publicacions de l’última dècada (la major part s’ubica a partir
del 2013), per tal de donar una visió crítica de la situació actual dels feminismes en relació a
les desigualtats de gènere.

Primerament, i abans d’entrar a reflexionar, cal fer atenció al concepte ‘perspectiva de gènere’:
es tracta d’un enfocament teòric i polític que ens permet descriure, comprendre i analitzar les
relacions entre dones i homes. En resum, és «l’estudi de les construccions culturals i socials
pròpies per als homes i les dones, que identifica allò considerat femení o masculí»1 (Chávez,
2004: 10). Aquesta percepció parteix de considerar que dones i homes som expressió d’un
determinat temps, per la qual cosa permet observar les connexions entre la subjectivitat de les
persones, la seua identitat i el seu context històric. D’aquesta manera, es pot comprovar com
les feminitats i masculinitats es construeixen socialment i canvien amb el temps.

A més a més, aquesta perspectiva ajuda a comprendre que les desigualtats socials que limiten
la igualtat d’oportunitats i l’exercici ple dels drets de les dones, són producte de connexions i
constructes socials. Això no obstant, s’ha de fer esment a les diferents identitats, que depenen
de factors com la classe social, l’edat, la procedència ètnica, les creences religioses, la família
i l’educació que, com es veurà, influeix de manera predominant en la construcció sociocultural
de la desigualtat de gènere (Gallego, 2015).

2. Rols i estereotips de gènere

Aquestes concepcions neixen, dins dels feminismes, amb la finalitat d’analitzar les relacions
humanes que sovint són considerades ‘naturals’, però que estan afectades per les relacions de
poder i amaguen la construcció de binarismes (Bogino i Fernández, 2017: 161). Algunes de les
divergències més clares entre homes i dones es deriven de la dicotomia que s’estableix entre
l’esfera pública i la privada. Amb aquesta relegació de la dona a l’àmbit domèstic es mostra la
universalitat de la subordinació femenina basada en la divisió sexual del treball: totes aquelles
activitats de cures i manteniment, com ara cuidar als familiars dependents o dur a terme les
tasques de la llar, es carreguen únicament al sexe femení.

Els citats rols divergents acaben construint el que s’anomena ‘sistema sexe-gènere’, que
transforma les diferències anatòmiques (en el cas de les dones, les capacitats reproductores) en
desigualtats, en tant que socialitza de forma diferenciada a xiquets i xiquetes. Segons aquesta
construcció, al gènere femení li pertoca estimar permanentment l’altre i s’entén que les dones

1
Totes les cites textuals, en valencià, que apareixen en el present document són una traducció pròpia feta a partir
dels textos originals en llengua castellana, en un intent per facilitar la lectura cohesionada de l’assaig.

1
es realitzen com a entitat individual quan aconsegueixen la felicitat de la resta a través dels
afectes que elles aporten.

Aquesta opressió de les dones i la seua derivació als àmbits privats i de cures, segons Rubin
(1986, citat en Bogino i Fernández, 2017: 169), és el centre de la dinàmica capitalista, que
garanteix el treball domèstic i la reproducció de la mà d’obra. Així, el sexe es converteix, a
través de les relacions socials de desigualtat, en un sistema de prohibicions, obligacions i drets
diferenciats per a homes i dones, que afecten a les identitats objectives i s’interioritzen com a
naturals, a través de la socialització de gènere en relació a entitats com la família, l’escola, el
grup d’iguals o els mitjans de comunicació. D’aquesta manera es conformen els estereotips,
això és, les activitats o expressions que s’esperen com a ‘pròpies’ de dones o homes.

Les relacions asimètriques i els elements simbòlics identitaris d’homes i dones, així com el lloc
que ocupen a la societat marquen, en paraules d’Scott (1996, citat en Bogino i Fernández, 175),
les distribucions de poder. En conseqüència, s’altera en favor dels homes el control o accés
diferencial sobre els recursos materials i simbòlics, que generen disparitats entre els subjectes
socials i converteixen la desigualtat en un cercle viciós que es retroalimenta, tant a mans
masculines com femenines, a través dels rols i estereotips.

3. L’androcentrisme en l’àmbit laboral i acadèmic

Les idees preconcebudes que s’acaben de mencionar, sobre allò masculí i femení
desemboquen, en l’entorn laboral, en situacions de discriminació directa com la negativa de les
empreses a contractar dones en edat reproductiva, l’assetjament sexual, la bretxa salarial o la
dificultat de les dones per a trobar treball en ambients socialment considerats masculins, com
la indústria o les ciències. També és rellevant la discriminació vertical, coneguda com a ‘sostre
de vidre’, que limita l’ascens de les dones en les estructures de poder i no es correspon a factors
objectius, com podrien ser els coneixements o el nivell d’estudis requerit, sinó que «es relaciona
amb expectatives, actituds i valoracions latents» respecte a les capacitats i disposicions
femenines (Martínez, 2017: 24).

En relació als drets sexuals i reproductius, apareix l’ombra de la culpabilització a la maternitat.

Com bé explica Vivas (2019: 22-23), si som mares, els estereotips patriarcals ens enfronten a
«ser titllades de fracassades per no estar 100% disponibles a la feina o de males mares per no
dedicar el temps suficient als nens». És especialment rellevant el fet que grans multinacionals
com Facebook, Apple o Google ofereixin incentius econòmics a les empleades per congelar
òvuls i retardar la maternitat. Sembla, doncs, que en comptes d’invertir en la conciliació laboral
i familiar, les empreses donen aquesta possibilitat ‘progressista’ d’endarrerir la maternitat com
a única opció per a poder ascendir professionalment.

Pel que fa a l’àmbit acadèmic, les informacions no són gaire més alentidores: tot i la legislació
vigent, segueix present la perspectiva androcèntrica i els estudis de gènere continuen tenint un
tractament perifèric a les universitats espanyoles (Nuño i Álvarez, 2017: 283). Persisteix, a més
a més, la discriminació vertical lligada a la manca de conciliació i corresponsabilitat en l’àmbit
familiar. Això provoca que, malgrat la situació majoritària de les estudiants que, com a
alumnes, representen més de la meitat de l’alumnat, la seua presència disminueixi amb els anys
i només ocupen vora el 20% dels càrrecs acadèmics d’alt nivell (Nuño et. al., 2017: 282).

2
Destaca, en l’estudi dels autors citats, la naturalització que l’entorn universitari fa de les
realitats desiguals, com a resposta a la manca de coeducació en els nivells educatius anteriors,
que corresponen a l’educació obligatòria i que, sovint, reprodueixen ideologies sexuals i
normalitzen estereotips. És a més substancial, el fet que «el professorat no interioritza la seua
falta de formació en la matèria [estudis de gènere] com un dèficit formatiu» (Nuño et. al., 2017:
283), i això fa que només un reduït nombre de docents, en la seua majoria dones amb formació
en la matèria, optin per investigar i incorporar la perspectiva de gènere a les aules2.

Per acabar, cal advertir l’impacte dels estereotips de gènere socialitzats durant la infància i que
es perpetuen en els nivells educatius superiors. Aquestes idees preconcebudes afecten la
separació dels espais físics (relacionats sovint amb les activitats esportives), les modificacions
en el llenguatge corporal i l’aparença en entorns molt masculinitzats (com poden ser titulacions
de ciències) o a la ‘ceguesa de gènere’ que justifica, per exemple, que el professorat no doni la
paraula a les alumnes o ignori la seua presència posant d’excusa el seu baix to de veu (Flores i
Jiménez, 2017: 92). Així, les estudiants que es troben en aquestes situacions acaben aprenent a
passar desapercebudes en contextos on imperen els «rituals de la masculinitat hegemònica»,
com conversar en veu alta i de forma amenaçadora, o utilitzant paraules altisonants.

En general, però, la presència de dones en aquest tipus de carreres universitàries és molt menor
als seus companys masculins. Això és degut, com s’ha vingut comentant, als rols i estereotips
que condicionen les eleccions professionals i que ubiquen a les dones, majoritàriament, en els
sectors de l’educació, les activitats sanitàries i de serveis socials, les activitats de la llar i la
producció de béns i serveis (Olivares i Olivares, 2013: 125). Aquesta segregació ocupacional
està clarament representada en un àmbit com el del Treball Social, relacionat amb les cures i la
preocupació pels altres: una manera de fer associada socialment als rols femenins.

Per consegüent, ens trobem en una societat on, tant a nivell laboral com acadèmic, segueix
vigent la discriminació horitzontal: es facilita l’accés de les dones a treballs o estudis que es
pressuposen típicament femenins, però s’imposen obstacles i dificultats per a assumir
ocupacions que es segueixen considerant masculines (com la ciència o les noves tecnologies).3

4. La cosificació de les dones als mitjans de comunicació

Com s’ha comentat a l’apartat 2 del present document, la família, l’escola i el grup d’iguals
constitueixen els agents socialitzadors fonamentals en l’educació dels individus. No obstant
això, la irrupció dels mitjans de comunicació de masses i, actualment, de les xarxes socials
també suggereix, proposa i transcriu valors, ideals i models a seguir. A més a més, apareix una
nova capacitat d’arribar a tots els altres agents socialitzadors i influir sobre les seues actuacions
(Leoz, 2015: 131), fet que se suma al control d’aquestes eines per part de les elits i el poder.

Sabem, d’altra banda, que «perquè existeixi i perduri un sistema de sotmetiment i domini d’un
sexe (el masculí) sobre l’altre (el femení); no només pot basar-se en la coerció física, és
necessari que existeixi una desigualtat de gènere basada en l’àmbit d’allò simbòlic» (Hormigos

2
Resulta destacable l’exemplificació d’aquest fenomen en el present assaig, on la bibliografia presenta només un
coautor i un coordinador homes: la resta són autores.
3
Aquest fet es suma, a més a més, a l’escombratge institucional i la invisibilització històrica de les grans autores
en totes les disciplines, especialment en les ciències físiques i biològiques.

3
i Ballester, 2020: 11). La publicitat esdevé, en aquesta línia, una estratègia bàsica de persuasió
emotiva i icònica que difon les relacions de poder i els ideals de feminitat.

Algunes campanyes publicitàries i programes de televisió inclouen la mercantilització del cos

femení com a criatura cosificada i bé de consum que pot utilitzar-se i llençar-se. En certs casos,
fins i tot, es mostren models postrades o despullades que promouen fantasies d’agressió i
violència masclista directa, «emmarcant la masculinitat en termes de força bruta i domini» del
cos de les dones, que només són això, un cos bonic i sexualment desitjable (Hormigos i
Ballester, 2020: 13).

La reducció de la imatge femenina a la condició d’objecte sexual i estètic forma part de la

violència simbòlica estructural, que impacta negativament en la salut física i psicològica de les
dones (en són un clar testimoni els trastorns alimentaris i l’augment de les intervencions de
cirurgia estètica). Allò que resulta més aterridor del poder dels mitjans de comunicació, des del
meu punt de vista, és que fa a les dones partícips de la seua pròpia cosificació. En paraules de
Verdú: «l’escenari simbòlic naturalitza la desigualtat de poder entre els sexes en estendre
l’ideal patriarcal de dona com a cos al servei dels interessos socials masculins, i impedeix un
desenvolupament sa i lliure de la sexualitat femenina» (2018: 182).

Com a contra-actuació esdevé primordial, seguint els postulats de Farray, una actitud de
protesta que desemmascari allò implícit i subliminal, els estereotips d’una ideologia sexista que
s’infiltren en la nostra consciència. Ja que «no existeix pràctica de consum no ideològica»
(2006: 5), cal una pedagogia integral basada en l’equitat i la llibertat que propiciï una actitud
de denúncia quotidiana i constant davant del sexisme en la cultura mediàtica.

5. Les noves generacions: preocupacions i corrents

Una de les preocupacions principals que s’extreu de la relectura dels articles és la por a que la
realitat jurídica actual, que pressuposa la igualtat formal entre sexes a Espanya, es pugui
confondre, per part de les xiques joves, amb la superació de la idea de l’home com a cap de
família. Un fet que, segons Olivares, duria a una «pèrdua d’enfocament crític en les generacions
joves, en assumir el discurs sociopolític de superació4 de la desigualtat» (2013: 124).

Pel que fa a l’educació sexo-afectiva en l’adolescència, una línia de treball fonamental en

l’àmbit de la conscienciació de la desigualtat per part dels i les joves, s’ha pogut comprovar
com les primeres relacions amoroses segueixen transposant els valors sexistes i no-igualitaris
en la intimitat, creant el caldo de cultiu adient per a la proliferació de la violència masclista,
que s’ajuda d’altres productes de consum habitual com la pornografia.

A més a més, la idea del rol femení com a ‘reservat’ i ‘cast’ fa que, sovint, en la construcció de
la sexualitat femenina la idea de sexe com a plaer estigui relacionada a la interdependència
afectiva amb una altra persona. És, a tall d’exemple, molt més comú que els xics practiquen i
parlen sobre la masturbació en edats primerenques, que no que ho facin les xiques. Aquest fet

4
Com s’ha comentat a l’apartat 4 i tenint en compte que la violència masclista és la causa principal de mort i
discapacitat entre les dones de 16 a 44 anys (Flecha, 2010: 326), és obvi que les desigualtats de gènere són lluny
de superar-se.

4
s’extrau de diversos estudis en instituts i subratlla «la condició eròtica de dependència cap a
l’altre» en el cas de les dones entre 16 i 18 anys (Cerretti i Navarro-Guzmán, 2018: 34).

Sent així, resulta imprescindible i urgent prendre mesures a nivell educatiu i social per tal de
treballar en els valors del respecte i en el reconeixement de les dones com a subjectes actius, a
nivell sexual i en tots els àmbits. La conscienciació de la realitat individual i col·lectiva resulta
primordial: històricament s’ha vist com els grups socials invisibilitzats com les dones han anat
prenent consciència i adquirint protagonisme social. Aquest raonament entorn de la comunitat
i de l’existència de problemàtiques comunes desemboca, sovint, en propostes ideològiques que
legitimen el poder per a aquests sectors tradicionalment menyspreats.

En aquesta línia s’ubiquen els estudis de Flecha, que narra com l’objectiu dels moviments
feministes actuals és «garantir la relació entre el feminisme i la transformació social, promovent
el diàleg i la solidaritat entre totes les dones i integrant el respecte a les diferències entre elles»
(2010: 325). Així, els nous feminismes es caracteritzen per la seua capacitat d’integrar i
articular una multitud de denúncies contra les desigualtats des de moltes realitats diferents.

Dins d’aquest paraigua, s’observen diferents visions sobre el concepte de ‘patriarcat’.

Globalment, es podria definir com un «sistema universal d’ordenació del gènere sobre el qual
es construeix l’ordre social i econòmic del planeta». Algunes autores, emperò, el
contextualitzen dins de la dominació colonial: «el patriarcat és només un, un model d’ordenació
de l’economia i la societat capitalista ideat a l’Occident blanc i universalitzat a través de la
colonització» (Filigrana, 2020: 129).

Altres, en canvi, presenten l’existència d’un patriarcat ancestral i originari d’arrels pre-
colonials i indígenes (Evangelina, 2017: 60). En aquest corrent es situen les idees del feminisme
comunitari, que pretén lluitar contra el patriarcat capitalista i contra les formes d’explotació i
devastació de la natura presentant la comunitat com a forma de vida, de relacionar-se amb les
persones i el planeta: «no creiem que els Estats siguin l’objectiu últim de la transformació, sinó
la creació de la pròpia comunitat a través del compromís entre germanes» (Guzmán, 2019).
Sigui com sigui, a les corrents feministes més actuals apareix una volguda recerca de la
interseccionalitat, que proposa una revisió constant dels conceptes construïts des de
l’etnocentrisme occidental i que centra el seu treball en «l’especificitat que generen les
situacions concretes que emergeixen de les opressions» (Zugaza, 2017: 220). Així, cal
reconèixer les posicions diferenciades però també els reptes i necessitats comunes com a fil
conductor que uneixi i doni força a les dones des de les vivències diverses de la desigualtat.

6. Conclusions i propostes

A través de la relectura de la bibliografia de l’assignatura, així com els coneixements previs i

la relació quotidiana amb l’experiència pròpia i compartida des d’altres punts de vista, s’han
tractat d’esbossar els principals àmbits en què s’ubiquen les desigualtats de gènere en la societat
espanyola actual, si bé és cert que aquestes esdevenen transversals a l’experiència de ser dona
i van molt més enllà dels aspectes abordats en aquest assaig.

S’ha volgut delimitar, en primer lloc, la preponderància dels rols i estereotips de gènere que
s’adquireixen en la socialització com a reforçadors dels sistemes de creences i tradicions que
els individus interioritzen i viuen com quelcom natural. S’han de prendre mesures i fomentar

5
la coeducació en la igualtat i el respecte des dels àmbits educatius i els mitjans de comunicació;
s’han de visibilitzar i promoure imatges realistes que sustentin una nova construcció social
d’allò que significa ser home o dona.

Sabent que això resulta bastant quimèric, s’ha destacat el paper de l’àmbit educatiu com a
entorn fonamental per a desconstruir l’assignació patriarcal d’estereotips i saber reconèixer
l’evolució i les característiques de la segregació sexual existent. L’escola és o hauria de ser un
espai extremadament adequat per a la reflexió individual i col·lectiva, però per a fomentar-la
cal sensibilitzar la comunitat educativa en un canvi de comportaments i continguts, encaminats
a erradicar el sexisme i la violència masclista de soca-rel.

A aquesta tasca se li suma, en els nivells educatius superiors, l’àmbit acadèmic i universitari,
que ha d’evidenciar, en primer lloc, el biaix androcèntric que manté i incloure de forma efectiva
les investigacions amb perspectiva de gènere; a més de dotar les unitats d’igualtat de
competències reals, amb recursos econòmics i personals units a més capacitat de decisió,
interlocució i coordinació amb els altres òrgans universitaris.

D’altra banda, s’ha pogut comprovar com, malgrat les lleis vigents al respecte, sovint la igualtat
de gènere queda només impresa sobre el paper. En paraules de Nuño i Álvarez: «En matèria de
polítiques d’igualtat sembla interpretar-se que la producció legislativa i la simple aprovació
d’una llei, representa el final d’una política pública, oblidant que l’eficàcia normativa depèn de
la seua efectiva execució i avaluació» (2017: 283).

Així doncs, cal que els problemes es comuniquin i s’actuï sobre ells des de les institucions
educatives, però també es necessita un compromís ferm per part dels òrgans governamentals
en incidir per la consecució de les metes proposades i en garantir que els drets individuals de
les dones i la igualtat formal assolida a nivell legislatiu sigui real. Aquí s’inclou la violència
simbòlica dels mitjans de comunicació i la necessitat de controlar-ne els continguts
exhaustivament, ja que exerceixen un tipus de discriminació de gènere legítima i inacceptable
en les societats democràtiques del segle XXI.

Per a assolir tots els objectius proposats, evidentment, es necessiten molt més que bones
intencions; calen inversions duradores que fomentin, entre altres facilitats, la conciliació
laboral o estudiantil amb la maternitat. No és possible que l’espai públic segueixi «organitzant-
se com si una ‘mà invisible’ resolgués gratuïtament la gestió social de les cures» (Olivares i
Olivares, 2013: 130). S’han de revisar les tendències mercantilitzadores segons la urgència de
les cures i desvincular la vida de la lògica capitalista i comercial. Coincideixo amb Vivas en
què «un món organitzat entorn dels interessos empresarials és contrari a la vida mateixa» (2019:
24).
En definitiva, les polítiques públiques eficients propicien la reformulació de les imatges socials,
que es poden ajudar de les noves idees interseccionals provinents dels feminismes. Aquestes
presenten un diàleg igualitari entre totes les dones de qualsevol raça, cultura o nivell acadèmic,
entorn a la inserció laboral en noves ocupacions, l’accés a la formació, la democratització de
les relacions i de les decisions, la participació social en associacions i la interrelació amb dones
d’altres cultures.

6
 7. Bibliografia i webgrafia

Bogino, M. i Fernández-Rasines, P. (2017). Relecturas de género: concepto normativo y

categoría crítica. La Ventana. Revista de estudios de género, 45(5), 158-185.
https://doi.org/10.32870/lv.v5i45.5375
Cerretti, G. i Navarro-Guzmán, C. (2018). Análisis de las diferencias de género en cuanto
a las relaciones sexuales y afectivas en parejas adolescentes. Feminismo/s, 31(1), 23-38.
http://dx.doi.org/10.14198/fem.2018.31.01
Chávez, C. (2004). Introducción. En C. Chávez (Coord.), Perspectiva de Género (cap. 1),
179-180. Madrid: Plaza y Valdés. https://bit.ly/3bnmhS1
Evangelina, J. (2017). Feminismo comunitario: pluralizando el sujeto y objeto del
feminismo. Cuestiones de género: de la igualdad y la diferencia, 12(1), 55-65.
https://bit.ly/3nMgLgS
Farray, J. I. (2006). Las diosas en el limbo mediático: los estereotipos sobre las mujeres en
publicidad. En M. V. Aguiar i J. I. Farray (Coord.), Sociedad de la información, educación
para la paz y equidad de género. https://bit.ly/38HbO4T
Filigrana, P. (2020). El pueblo gitano contra el sistema-mundo: reflexiones desde una
militancia feminista y anticapitalista (110-130). Ciudad de México: Ediciones Akal.
Flecha, A. (2010). Las hijas de las feministas. El feminismo del siglo XXI: ¿declive o
democratización? Revista de la Asociación de Sociología de la Educación, 3(3), 325-335.
https://bit.ly/35GT9nH
Flores, A. i Jiménez, L. (2017). Socialización y sociabilidad de género en un escenario
universitario altamente masculinizado. Feminismo/s, 29(3), 71-98.
http://dx.doi.org/10.14198/fem.2017.29.03
Gallego, B. (2015). El papel de la familia y la escuela en la construcción sociocultural de
la desigualdad de género. En J. Pérez (Coord.), El reconocimiento en el otro como eje para la
convivencia pacífica. Universidad de Cádiz. https://bit.ly/3bYXYd4
Guzmán, A. (2019, juny 25). Feminismo Comunitario Antipatriarcal. [Vídeo].
https://www.youtube.com/watch?v=vX_cMuOWUn4
Hormigos, M. i Ballester, I. (2020). La mirada feminista ante el espejo publicitario.
Asparkia, 36, 11-13. http://dx.doi.org/10.6035/asparkia.2020.36.1
Leoz, D. (2015). La influencia de los medios de comunicación en el proceso de
socialización y la importancia de la coeducación para la igualdad. Hachetetepé, 11(2), 131-
140. https://bit.ly/35CtFrN
Martínez, G. (2017). Mujeres que rompen con los estereotipos tradicionales. Espacios
transnacionales: revista latinoamericana-europea de pensamiento y acción social, 8(4), 22-
37. https://bit.ly/3oXniGU
Nuño, L. i Álvarez, E. (2017). Androcentrismo académico: la ficción de un conocimiento
neutral. Feminismo/s, 29(11), 279-297. http://dx.doi.org/10.14198/fem.2017.29.11

7
 Olivares, M. A. i Olivares, C. (2013). Impacto de los estereotipos de género en la
construcción de la identidad profesional de estudiantes universitarios. REOP: Revista Española
de Orientación y Psicopedagogía, 24(1), 121-131.
https://doi.org/10.5944/reop.vol.24.num.1.2013.11275
Verdú, A. D. (2018). El sufrimiento de la mujer objeto. Consecuencias de la cosificación
sexual de las mujeres en los medios de comunicación. Feminismo/s, 31(8), 167-186.
http://dx.doi.org/10.14198/fem.2018.31.08
Vivas, E. (2019). Mama desobedient: una mirada feminista a la maternitat (19-52). 4a
edició. Barcelona: Ara Llibres.
Zugaza, U. (2017). Claves para el empoderamiento de las mujeres gitanas: un análisis desde
el punto de vista de la interseccionalidad. Investigaciones feministas, 8(1), 203-222.
http://dx.doi.org/10.5209/INFE.54459