Torna La Indústria. Estan Preparades Les Ciutats?: ISBN 978-84-9803-681-7

Torna la indústria.
Estan preparades
les ciutats?
Coordinadora: Maria Buhigas
Col·lecció_Estudis
Sèrie_Territori 13
La Diputació de Barcelona és una institució de govern
local que treballa conjuntament amb els ajuntaments per
impulsar el progrés i el benestar de la ciutadania.
La col·lecció Estudis posa a l’abast del món local

coneixement teòric i empíric per promoure la reflexió i
l’anàlisi en temes d’interès per als governs locals.
Aquest treball es planteja obrir el debat sobre la indústria

com a sector econòmic en transformació permanent,
aportant elements per a un relat renovat i superant les
visions tradicionals basades en enfocaments sectorials.
Analitzem des d’una perspectiva crítica les implicacions
territorials d’aquest sector en el desenvolupament local,
reivindicant el seu valor social i polític i la seva relació
amb la ciutat i la resta de sectors de l’economia real.
Gerència de Serveis de Promoció Econòmica i Ocupació

Oficina Tècnica d'Estratègies per al Desenvolupament Econòmic
Recinte Maternitat, Pavelló Mestral, 2a planta
Travessera de les Corts 131-159. 08028 Barcelona
Tel. 934 022 227 · o.estrategiesde@diba.cat
www.diba.cat/promoeco
Torna la indústria.
Estan preparades
les ciutats?
Coordinadora: Maria Buhigas
Col·lecció_Estudis
Sèrie_Territori, 13
Direcció científica
Maria Buhigas. Arquitecta i urban planner. Fins al gener del 2014 directora
d’Estrategia Urbana de Barcelona Regional i actualment directora de la consultora
Urban-Facts
Coordinació
Xavier Boneta. Diputació de Barcelona
Miquel Pybus. Barcelona Regional
© de l’edició: Diputació de Barcelona

Setembre del 2014
Producció: Gabinet de Premsa i Comunicació

de la Diputació de Barcelona
Composició: Fotoletra, S.A.
ISBN: 978-84-9803-691-6
Dipòsit legal: B 19110-2014
Sumari
Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
Salvador Esteve
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
Maria Buhigas
1. La indústria en la configuració de la ciutat contemporània:

valors, història i tecnologia
Manufacturing Matters: Reflexions sobre els avantatges de tornar
a la indústria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
Antón Costas
La indústria en la construcció de la Barcelona contemporània, 1833-1973 . 28

Jordi Catalan
La tercera revolució industrial: mite o realitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52

Pau de Solà-Morales
La fàbrica de futur i la tercera revolució industrial . . . . . . . . . . . . . . . . 65

Íñigo Felgueroso
2. Conceptualització i característiques de la «nova» indústria

Redefinir la indústria en el segle xxi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68
Ricardo Méndez Gutiérrez del Valle
Per què és important la indústria manufacturera?

Quina indústria manufacturera és important? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81
Susan Helper, Timothy Krueger i Howard Wial
Sumari 6
Radiografia de la indústria metropolitana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109

Joaquim Solà
El sector privat es defineix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 142
3. Els espais de l’activitat industrial: dels polígons a la ciutat

Planejament i indústria, més enllà de la segregació funcional . . . . . . . . . . . . 145
Maria Buhigas i Miquel Pybus
El futur de l’espai industrial davant el retorn de la manufactura . . . . . . . . . . . 156

Francisco López Groh
L’ordenació del sòl industrial en una economia metropolitana

en procés de desindustrialització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 174
Marie Howland i Scott Dempwolf
Ateneu de Fabricació Barcelona, un model de reindustrialització

urbana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 200
Jordi Reynés, Didac Ferrer i Pere Losantos
La indústria manufacturera a San Francisco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 203

Steve Wertheim
El cas d’Amsterdam. Noves indústries urbanes i nova estratègia

urbana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 206
Hans Karssenberg
4. Polítiques públiques i activitat industrial

El paper de l’Administració local en la política industrial . . . . . . . . . . . . . . . . 210
Oriol Estela, Jordi Boixader, Pep Canals i Maria Xalabarder
Una visió crítica de les polítiques industrials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 239

Jorge Galindo
La reactivació de la indústria europea: una agenda comuna . . . . . . . . . . . . . 252

Francisco Caballero
Estratègies d’innovació industrial en l’àmbit local: el cas de la riera

de Caldes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 263
Úrsula Cornejo, Carles Feiner i Roser Triay
Sumari 7
Rubí, ciutat industrial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 266

Carme García Lorés
La dinamització dels polígons d’activitat econòmica des de l’àmbit

local . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 269
Gemma Cortada i Santi Macià
+ Indústria. Pacte per a la indústria a Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . 272

Joan Trullén
Presentació
La llarga i intensa recessió que estem vivint ens obliga a repensar decisions i plan-
tejaments que potser consideràvem inamovibles poc temps enrere. No fa tants
anys que vam sentir proclamar la mort de la indústria, una activitat considera-
da llavors poc innovadora, contaminant, deslocalitzable i pràcticament en pro-
cés d’extinció. Carregàvem a l’activitat manufacturera tot de prejudicis i elements
negatius i la indústria representava poc menys que un llast si el que es volia era
construir un país pròsper econòmicament i socialment. Contraposar l’antiga in-
dústria a la puixant economia creativa o del coneixement semblava un requisit per
fer el pas cap a la nova modernitat, encara que la primera fos el model d’activitat
que, dècades enrere, havia estat clau en la nostra economia i una de les principals
palanques modernitzadores del país.
Avui dia, en canvi, existeix un consens pràcticament general sobre els cada
cop més evidents perills i efectes negatius d’un model econòmic excessivament
decantat cap al sector financer o dels serveis. Si a aquest fet hi afegim l’aug-
ment dels costos (no tan sols de producció) que s’ha acabat produint en països
tercers, s’explica la tendència creixent de moltes empreses a relocalitzar la seva
activitat.
És en aquest context que es parla cada cop més del retorn de la indústria als
nostres pobles i ciutats. Cal precisar, però, que aquesta indústria que torna no és
ben bé la mateixa indústria que va marxar. Ara es tracta d’empreses generadores
de noves activitats que fan un ús intensiu de la tecnologia introduint processos de
disseny i manufactura digital, que aposten per activitats d’alt valor afegit, d’R+D+I,
i que són consumidores de serveis professionals externs. Tot plegat fa que parlem
també d’una nova indústria que demanda uns espais adequats a unes noves ne-
cessitats (hi ha molta feina a fer per adequar els polígons d’activitat econòmica)
Presentació 9
i que, en definitiva, suposa una nova manera de relacionar-se amb el territori on

s’ubica.
Nombrosos treballs mostren la conveniència que els territoris apostin amb força
pels sectors en què tenen tradició i, per tant, coneixements adquirits i treballadors
formats. En aquest sentit, seria un error que un país amb una tradició industrial
com la nostra no apostés per un sector que continua sent un dels principals mo-
tors exportadors i que genera llocs de treball més estables i més ben remunerats
que els altres sectors.
Aquest treball presenta un doble enfocament, que combina la mirada pròpia sobre
l’activitat industrial amb la que es fa sobre el desenvolupament econòmic i, en
conseqüència, sobre les estratègies territorials que se’n deriven. I això ens porta a
la pregunta que dóna títol al volum. Què passa amb les ciutats? Estan preparades
per a aquest fenomen?
L’activitat econòmica que ens interessa no és un fenomen desterritorialitzat. La

indústria –i aquest és un dels seus grans valors– és una activitat que es relaciona
intensament amb el lloc on s’instal·la i que, en conseqüència, té unes necessitats
i genera unes interactuacions i uns impactes notables al seu voltant. Quines són
les característiques i els requeriments que plantegen aquestes noves activitats
industrials i com encaixen als nostres municipis són qüestions bàsiques que vo-
lem posar sobre la taula amb aquest treball. La idea de la indústria contaminant
i sorollosa, segregada dels nuclis urbans, deu ser segurament més pròpia del
passat que no pas del futur més immediat. Ens interessa que les ciutats estiguin
preparades per conviure i assimilar aquestes activitats, pel bé de la indústria però
sobretot pel bé de les ciutats mateixes.
Parlem, doncs, d’una indústria –m’interessa subratllar-ho, en la mesura que la

Diputació és portaveu i suport del municipalisme– amb un important sentit local:
encara que pugui semblar paradoxal, la globalització ha obert un insospitat i am-
plíssim ventall de possibilitats a les economies de proximitat. I els treballs recollits
en aquest llibre es caracteritzen per una gran diversitat d’aproximacions (hi tenen
cabuda les visions teòriques i també els testimonis d’experiències), sempre amb
rigor i profunditat, sense dogmatismes ni apriorismes.
Confiem que aquest conjunt de reflexions i de mirades serviran perquè els dife-
rents nivells de govern i la diversitat d’agents públics i privats que participen en
les polítiques de desenvolupament econòmic puguem contribuir a consolidar una
Presentació 10
indústria pròpia, renovada i competitiva, que contribueixi a accelerar la sortida de

la crisi i a consolidar un model de desenvolupament millor per al conjunt del país,
però especialment per als municipis que han d’allotjar activitats industrials.
Salvador Esteve i Figueras

President de la Diputació de Barcelona
Introducció
Maria Buhigas
Arquitecta. Urban-Facts
La profunda crisi econòmica que experimentem actualment ha posat en qüestió

els discursos que al llarg d’aquests darrers anys proclamaven la mort i la desapa-
rició de la indústria del model productiu al nostre país. Els avantatges competitius
derivats de la flexibilització i la deslocalització dels processos productius a esca-
la mundial es replantegen a la vista dels costos ambientals i de l’augment dels
costos de producció (mà d’obra, transport, impostos, canvis en la demanda).
Aquesta publicació recull les ponències i els debats que van tenir lloc durant el
curs (Re) Torna la indústria. Estan preparades les ciutats?, celebrat al CCCB de
Barcelona el mes de novembre de 2012 i patrocinat per la Diputació de Barcelona
en el marc dels cursos de la Universitat Menéndez y Pelayo (CUIMP).
En cap cas parlem d’una reindustrialització com si fos un retorn al passat –la des-
localització és un fet i les grans plantes de producció no tornaran–, sinó d’identi-
ficar i tenir en compte aquells elements i noves variables que defineixen l’equació
d’un futur model productiu. En aquesta línia, el curs es va plantejar com a objectiu
obrir el debat sobre la indústria com a sector econòmic en transformació perma-
nent, aportant elements per a un relat renovat i superant les visions tradicionals
basades en les anàlisis sectorials. El plantejament del curs posava damunt la tau-
la, des d’una perspectiva crítica, les principals implicacions territorials d’aquest
sector en el desenvolupament local. La reivindicació del valor social i polític de la
indústria i la seva relació amb la ciutat i la resta de sectors de l’economia real tam-
bé van ser presents en les diverses ponències del curs.
La necessitat urgent de definir i desenvolupar mesures de reactivació econòmica

ha d’afavorir la reflexió i la crítica constructiva d’algunes de les idees prefixades que
s’han apropiat recentment el discurs econòmic. Concretament, des de l’àmbit lo-
cal cal revisar les claus de la relació entre el sector industrial i la planificació de la
Introducció 12
ciutat, actualitzant el coneixement sobre les característiques i les necessitats de

les activitats productives, i identificant dinàmiques existents i futures oportunitats.
Amb un enfocament transversal i una atenció especial a experiències de referèn-

cia internacional, el curs va analitzar, entre altres qüestions, l’articulació entre in-
dústria i territori, el rol que han d’adoptar els governs locals en la promoció i la
gestió d’aquests espais, i quins són els principals reptes i oportunitats que plan-
teja un sector que mai no ha deixat de ser estratègic des d’una perspectiva eco-
nòmica i territorial.
Els continguts d’aquesta publicació s’estructuren en quatre grans blocs. El primer,

amb el títol «La indústria en la configuració de la ciutat contemporània: valors, his-
tòria i tecnologia», contextualitza el paper modulador del sector industrial en la
societat.
El segon bloc, «Conceptualització i característiques de la nova indústria», explora

els límits del retorn de la indústria al focus públic, i revisa quines característiques
presenta avui dia aquest sector, el seu pes i la interacció amb la resta de sectors
econòmics.
«Els espais de l’activitat industrial: dels polígons a la ciutat» ocupa el tercer bloc i
planteja elements tant de diagnosi com de proposta en la relació, qüestionada
més que mai, entre planejament urbà i àrees industrials.
Finalment, el quart bloc, «Polítiques públiques i activitat industrial», reflexiona so-

bre el rol que els diferents nivells de l’Administració pública adquireixen en aquest
nou context i l’orientació de les polítiques de promoció i desenvolupament que
estan dissenyant.
Al llarg del text, els articles s’acompanyen de petites entrades en què es recullen
tant experiències concretes locals i internacionals de polítiques públiques que es
desenvolupen actualment, com les idees que es van plantejar a la taula rodona
participada pels representants del sector privat, que, per descomptat, no podien
faltar en la discussió.
Quan tot apuntava que la indústria havia abandonat per sempre les nostres ciu-
tats, un inesperat retorn sota noves lògiques i amb paràmetres renovats ha reubi-
cat l’activitat industrial com un tema de futur en l’agenda política. Des d’aquestes
pàgines, volem expressar el nostre agraïment a tots els experts que han contri-
buït al debat crític i constructiu que els vam proposar, imprescindible per dis-
senyar les respostes que la societat necessita i demana.
1. La indústria
en la configuració
de la ciutat
contemporània:
valors, història
i tecnologia
Manufacturing Matters:
Reflexions sobre els avantatges de tornar
a la indústria
Antón Costas
Catedràtic de Política Econòmica. Universitat de Barcelona
Torna la indústria
Després de dues dècades de contínua deslocalització des dels països desenvo-

lupats cap als països emergents d’algunes de les activitats manufactureres tradi-
cionals, com ara les relacionades amb el tèxtil, les sabates, els components d’au-
tomòbil, etc., alguns senyals apunten un cert esgotament d’aquest procés i l’inici
d’un procés de relocalització d’aquestes indústries als països desenvolupats. El
fenomen no sembla exclusiu d’un determinat tipus de països, sinó que és general,
des d’Espanya fins als Estats Units.
Aquesta tornada està acompanyada també d’una recuperació del prestigi social
de la indústria manufacturera. En aquest sentit, la deslocalització de les dècades
dels anys vuitanta i noranta del segle passat va tenir també una dimensió cultural,
consistent en la pèrdua de prestigi social de la manufactura. Es considerava que
era una activitat antiquada, pròpia de les primeres etapes de la industrialització.
I, a més, era vista com a molesta, «bruta».
Aquesta pèrdua de prestigi social va estar acompanyada d’una pèrdua d’interès

polític per la indústria manufacturera. El discurs politicoeconòmic dels anys no-
ranta es va decantar cap a l’anomenada nova economia, les activitats relaciona-
des amb les noves tecnologies de la comunicació i les telecomunicacions i amb
les «indústries del coneixement». Enfront d’aquesta modernitat industrial, la vella
manufactura semblava antiquada i pròpia dels països endarrerits. En el nostre cas,
l’exemple paradigmàtic d’aquesta pèrdua d’interès polític per la manufactura va
ser la supressió per part del president del Govern, José María Aznar, del Ministe-
ri d’Indústria i la creació del nou Ministeri de Ciència i Tecnologia. Com es pot
comprovar, un clar exemple del que acabo d’assenyalar.
Manufacturing Matters: Reflexions sobre els avantatges de tornar a la indústria 15
Aquest desinterès per la indústria va tenir un efecte evident i perniciós sobre el

nostre sistema educatiu i, en particular, sobre la formació professional dels joves.
El relatiu interès per la formació professional durant les dues últimes dècades, tant
per part dels poders públics com per part de les empreses, té molt a veure, al meu
parer, amb la pèrdua de prestigi social i d’interès polític per la manufactura.
No obstant això, en els últims anys hem observat una certa tornada d’algunes
d’aquestes activitats i, alhora, la recuperació del prestigi social i l’interès polític
per la manufactura.
D’una banda, assistim a un degoteig de notícies relacionades amb empreses que

havien deslocalitzat les seves activitats manufactureres, o unes determinades lí-
nies de producció, cap als països emergents de baixos salaris i que comencen
ara a tornar als seus països d’origen. Les causes d’aquesta tornada són diverses,
relacionades amb l’evolució relativa dels salaris, els costos de transport i logístics,
problemes de coordinació entre les diverses parts de la cadena de valor o termi-
nis massa llargs entre la producció i l’arribada dels productes als mercats. Però
alguna d’aquestes causes es relaciona també, com assenyalaré més endavant,
amb el fet que la deslocalització de la producció manufacturera fa que es perdi
capacitat d’R+D+i quan la manufactura és lluny dels departaments d’investigació
i disseny.
D’altra banda, ha tornat també el prestigi social de la indústria manufacturera.

Mentre que en l’última dècada els perfils professionals més sol·licitats es relacio-
naven amb les activitats financeres en general, i els millors estudiants s’orientaven
cap a les finances i els serveis, ara els perfils professionals més sol·licitats són els
relacionats amb la indústria.
Finalment, torna també l’interès polític per la manufactura. L’interès polític per co-
piar «l’exemple alemany» es basa en el fet que la indústria manufacturera és la
base de l’èxit exportador i el baix atur d’aquell país. França ha creat el Ministeri de
Regeneració Productiva. Obama, als Estats Units, ha manifestat més d’una vega-
da durant les seves dues presidències l’interès del seu govern per fer política in-
dustrial, i ha dedicat una partida pressupostària important a afavorir les activitats
manufactureres. Espanya ha tornat a crear el Ministeri d’Indústria. I fins i tot la fi-
nancera Anglaterra es planteja tornar a la seva vella tradició manufacturera.
Aquesta tornada de la manufactura als països desenvolupats no és contradictòria

amb un altre fet empíric que hem observat últimament, gairebé diria que hem «pa-
tit»: la pèrdua d’importància relativa de la indústria en la composició del PIB dels

països europeus i, en la mesura que més ens importa a nosaltres, d’Espanya. Les
causes d’aquesta pèrdua d’importància relativa són variades.
D’una banda, hi ha un factor probablement temporal. La importància que va ad-

quirir el sector de la construcció i immobiliari en general, juntament amb el crei-
xement hipertrofiat del sector financer, durant la fase d’or del crèdit barat i abun-
dant, és a dir, de la bombolla creditícia i immobiliària, ha portat a un
sobredimensionament d’aquests dos sectors en perjudici del pes de la indústria
en la composició sectorial del PIB. Però és previsible, com ja succeeix actualment,
que en la mesura en què aquests sectors es redimensionin a la baixa el seu pes
en el PIB també disminuirà, i augmentarà el pes relatiu de la indústria dins el PIB.
D’altra banda, el sector manufacturer ha estat el gran damnificat per la caiguda

prolongada del consum des de 2008 i, sobretot, per la política d’austeritat incle-
ment que es va prescriure a l’eurozona a partir de mitjan 2010. Aquesta política
d’austeritat pública, irracional des del punt de vista de la gestió macroeconòmica
d’una economia en fase de recessió i contracció del consum privat, juntament amb
la devaluació interna dels salaris, ha castigat durament el sector manufacturer i ha
fet que desapareguin o corrin el risc de desaparèixer moltes empreses d’aquest
sector que en altres circumstàncies haurien resistit millor la crisi.
Però el que aquí m’interessa assenyalar és que la meva defensa de la indústria

manufacturera no significa una defensa incondicional de tots els llocs de treball
de les manufactures ni de totes les empreses actualment existents. La dinàmica
de «destrucció creativa» de què parla el gran economista Joseph A. Schumpeter
fa que la innovació i el canvi tècnic provoquin un continu morir i néixer de noves
empreses. Molts sectors manufacturers, tant vells com nous, són avui indústries
globals: alimentació, química, farmacèutica, maquinària, equipament, electrònica,
informàtica i d’altres. Aquesta dinàmica tecnològica, productiva i comercial obli-
ga, en molts casos, que les feines i els treballadors s’hagin de moure d’unes em-
preses a unes altres.
La crisi ha accentuat aquesta necessitat de mobilitat intersectorial. L’enfonsament

de la indústria de la construcció i de les finances obligarà en els pròxims anys a
desplaçar una part important de la població ocupada fins ara en els sectors de la
construcció i de les finances cap a sectors més productius, com ara el de la pro-
ducció de béns orientats a l’exportació.
De fet, les diferències de productivitat entre empreses d’un mateix sector manu-
facturer són més grans que les diferències de productivitat entre sectors. Aquest
fet apunta la importància que tenen les high-road strategies, les bones estratè-
gies empresarials orientades a incentivar la innovació i la productivitat, i la conve-
niència que aquestes estratègies siguin copiades per les empreses menys inno-
vadores. Més endavant tornaré sobre aquesta qüestió, en parlar de les polítiques
favorables a la manufactura.
Ara m’interessa aturar-me un moment a veure per què ens hauria d’importar afa-
vorir l’enfortiment de la manufactura al nostre país.
Per què importa la indústria manufacturera?
Una nombrosa i creixent bibliografia posa de manifest les virtuts de tota mena que
la manufactura té per al progrés econòmic i social dels països. Una referència d’in-
terès per a tota persona interessada en el tema és el treball Why Does Manufac-
turing Matter? Which Manufacturing Matters?,1 un extracte del qual es reprodueix
en aquest volum.
Per la meva banda, exposaré quatre arguments, de naturalesa diferent, a favor de

la tornada de la manufactura: l’econòmic, el social, el polític i el moral. Em referiré
breument a cadascun d’aquests arguments.
L’argument econòmic
La indústria manufacturera continua sent l’activitat que més guanys de producti-

vitat genera a llarg termini en una economia i la que més capacitat té per difondre
aquestes millores a la resta d’activitats econòmiques.2 Els guanys de productivitat
de les activitats relacionades amb les finances que durant els anys d’eufòria cre-
ditícia es van considerar importants ara se sotmeten a revisió.
En els últims anys han canviat també les idees sobre la relació existent entre les
activitats d’alt valor afegit i les indústries del coneixement i la manufactura. Les
1. Helper, S. et al. (2012).

2. Pérez García, F. (2011).
capacitats d’R+D d’un país no són sostenibles en el temps si no hi ha, en l’entorn

d’aquestes activitats, capacitats manufactureres que s’hi relacionin. Diversos tre-
balls publicats per Technology Review, editada pel Massachusetts Institute of
Technology (MIT), han mostrat que alguns fracassos sonors d’empreses nord-
americanes relacionats amb activitats de nous materials i altres activitats d’alt va-
lor afegit ho han estat perquè prèviament havien deslocalitzat cap a països asià-
tics les indústries manufactureres relacionades amb la producció d’aquests nous
materials. La idea que es poden mantenir les activitats d’R+D als països desen-
volupats alhora que es deslocalitzen les activitats relacionades amb les manufac-
tures perd defensors actualment. La distància entre les diverses etapes de la ca-
dena de valor de les indústries, en particular entre les etapes d’R+D i disseny i la
manufactura final, acaba afectant les primeres.
Hi ha una altra dimensió rellevant per a l’economia d’un país que està relacionada
també amb les capacitats manufactureres. En termes generals, els països amb
més capacitat d’exportació i una balança comercial favorable són països manu-
facturers. Els exemples d’Alemanya, a Europa, i la Xina, a Àsia, són paradigmàtics
i m’eximeixen d’afegir-hi cap comentari.
L’argument social
Des d’una perspectiva social, la manufactura ofereix també grans avantatges. Em

referiré aquí a tres d’aquests avantatges, relacionats amb els salaris, la igualtat en
la distribució de la renda i la qualitat dels llocs de treball.
D’una banda, tal com mostra l’Enquesta de salaris de l’INE per a Espanya, de la
mateixa manera que passa en altres països, el salari mitjà a les indústries manu-
factureres és més elevat que en altres activitats econòmiques. A més, la diferèn-
cia entre salaris elevats i salaris baixos és més petita a la manufactura que a les
altres activitats, incloent-hi les financeres.
De fet, tal com mostra, entre d’altres, Galbraith,3 les activitats relacionades amb
les finances en general i amb les grans corporacions multinacionals han estat les
grans generadores de la intensa desigualtat que ha tornat a tenir lloc després dels
trenta anys de relativa igualtat que va haver-hi després de la Gran Depressió dels
anys trenta i de la Segona Guerra Mundial. Per a les persones interessades a ana-
3. Galbraith, J.K. (2012).

litzar l’evolució de la desigualtat durant els últims cent anys, entre el 1914 i el 2011,
els recomano un treball de dos economistes, Thomas Piketty i Emmanuel Saez,
molt aclaridor.4 En aquest treball, posen de manifest que al llarg de l’últim segle la
desigualtat va tenir dos pics extraordinàriament elevats, l’un als anys vint del se-
gle passat i l’altre durant els primers anys d’aquest segle, i una etapa d’igualació,
entre els anys posteriors a la Gran Depressió i la Segona Guerra Mundial i el co-
mençament dels anys setanta del segle passat. Al darrere d’aquesta etapa d’igua-
lació hi havia en aquells anys el desenvolupament de la manufactura. Al contrari,
la macrocefàlia, el creixement hipertròfic del sector financer que ha tingut lloc en
les tres últimes dècades, s’ha associat a augments dramàtics de la desigualtat.
Finalment, l’anàlisi comparada entre els diversos sectors econòmics mostra tam-
bé que la indústria genera contractes de treball més estables i de més qualitat,
contràriament al que passa en els serveis, en què la contractació temporal és ma-
joritària.
L’argument polític
També des de la perspectiva de la política democràtica la manufactura ofereix més

bons rendiments a la societat que altres activitats econòmiques. La democràcia
política i la seva sostenibilitat en el temps tenen una elevada correlació amb la im-
portància que la indústria manufacturera té a cada país. Economies basades en
l’explotació dels recursos naturals acostumen a vincular-se, en termes polítics, a
països no democràtics o de democràcia volàtil. En molts casos, aquests tipus
d’economies responen a estats fracassats. Una cosa semblant passa en països
on les activitats financeres o comercials dominen sobre les altres.
La raó per la qual la manufactura és més bondadosa amb la democràcia es pot

relacionar amb el que s’ha assenyalat en parlar de l’argument social pel que fa
a la més gran igualtat de rendes i a la qualitat dels llocs de treball. Les societats
de classes mitjanes van ser un producte del desenvolupament de les indústries
manufactureres. I l’existència d’una classe mitjana abundant i amb capacitat ad-
quisitiva sembla un requisit indispensable per a una democràcia i una vida polí-
tica rica.
4. Piketty, T.; E. Saez (2003).

L’argument moral
Finalment, i molt en relació amb els arguments econòmics, socials i polítics que
acabo d’esmentar, la manufactura fomenta uns valors socials i unes virtuts cívi-
ques que no s’observen amb la mateixa intensitat en les economies basades en
els recursos naturals i en les activitats comercials i financeres. El gran economis-
ta, desaparegut fa poc, Albert O. Hirschman ja en va ser conscient, i va estudiar
de forma magnífica el fet en el seu llibre Las pasiones y los intereses. Argumentos
en favor del capitalismo antes de su triunfo.5
El pare de la ciència econòmica, Adam Smith, en la seva obra Teoría de los sen-
timientos morales,6 va assenyalar que una economia de mercat manufacturera,
com la que va veure la llum al final del segle xviii al Regne Unit, per funcionar bé
requeria l’existència en el si de la societat del que va anomenar principi moral de
la simpatia. És a dir, la capacitat dels diversos actors econòmics d’incorporar a la
seva conducta com a productors les conseqüències que les seves accions eco-
nòmiques tenen sobre el benestar dels altres membres de la societat. Aquest prin-
cipi moral opera amb més facilitat en la indústria que en altres activitats.
La indústria té una capacitat més gran que altres activitats de fomentar valors,
lleialtats i compromisos a llarg termini en els treballadors, i en un sentit ampli en
la societat i en els empresaris. La raó de ser d’aquesta capacitat més gran és
probablement que els projectes empresarials relacionats amb la manufactura
són, gairebé per definició, projectes a llarg termini que necessiten la cooperació
i la lleialtat entre treballadors, tècnics, directius i propietaris.
Aquesta condició que té la manufactura de projecte a llarg termini que requereix ha-
bilitats i capacitats professionals l’adquisició de les quals demana, al seu torn, un
aprenentatge llarg i continuat, la fa generadora de virtuts cíviques importants com
ara la puntualitat, la constància, la confiança, la moderació i altres tipus de virtuts
que s’associen a les virtuts clàssiques o, fins i tot, a les anomenades virtuts cardinals.
La importància d’aquestes virtuts cíviques va més enllà de l’àmbit personal o so-

cial. La teoria econòmica les ha tingut molt poc en compte fins ara a l’hora d’ex-
plicar per què uns països són rics i uns altres no. O, dit d’una manera menys ampul·
losa, per què uns països són més innovadors i productius que d’altres. Però, tal
5. Hirschman, A.O. (1977).

6. Smith, A. (2008).
com han mostrat alguns treballs recents del sociòleg Víctor Pérez Díaz, aquestes
virtuts clàssiques que fomenta la manufactura són fonamentals a l’hora d’afavorir
la capacitat innovadora dels països.
En un sentit més general, aquestes virtuts cíviques i valors socials que fomenta la
indústria, juntament amb els assenyalats en parlar de l’argument polític de la de-
mocràcia, determinen la qualitat institucional d’un país. I, com han mostrat, entre
d’altres, els treballs de Dani Rodrik i els de Daron Acemoglu i James A. Robinson,
l’existència de bones institucions socials i polítiques és el factor més rellevant per
explicar l’èxit econòmic dels països.7
Si la manufactura importa, no l’hauríem de promoure?
La pèrdua d’interès polític per la manufactura per part dels responsables polítics
va estar acompanyada d’un cert estigma sobre la política industrial. Un ministre
d’Indústria espanyol dels anys vuitanta del segle passat va arribar a afirmar que
«la millor política industrial és la que no existeix». Parlar de política industrial va
esdevenir políticament incorrecte. El seu lloc va ser ocupat per la política de fo-
ment de l’emprenedoria i de l’empresa.
Però les polítiques d’impuls genèric de la millora empresarial, com ara les políti-
ques salarials, educatives, de formació professional o de suport a la recerca i el
desenvolupament, no són suficients. Tinguin el nom que tinguin, calen polítiques
industrials específiques de nou encuny per impulsar la manufactura, ja que la in-
dústria manufacturera, de la mateixa manera que altres indústries, està subjecta
al que els economistes anomenen fallides del mercat.
Assistim ara, tanmateix, a un renovat interès acadèmic per les polítiques industri-
als. L’experiència reeixida de creixement dels països asiàtics, basada principal-
ment en el foment de la indústria manufacturera adreçada a l’exportació, ha sig-
nificat un retorn de l’interès per les polítiques industrials. Una excel·lent defensa
de la necessitat de les polítiques industrials estratègiques, diferents de les velles
polítiques industrials basades en les subvencions i la protecció aranzelària, es tro-
ba en els treballs de l’economista nord-americà d’origen turc Dani Rodrik, un dels
millors experts acadèmics actuals en economia del desenvolupament.8
7. Acemogulu, D.; J.A. Robinson (2012).

8. Rodrik, D. (2007).
Em disculpareu que no m’aturi aquí a descriure els trets d’aquestes noves políti-
ques industrials estratègiques. No obstant això, m’interessa assenyalar un error
de la indústria manufacturera espanyola en general, i de la catalana en particular,
sobre el qual m’agradaria cridar la vostra atenció: és el problema de l’escassa di-
mensió de la indústria. Les seves conseqüències sobre la productivitat i la capa-
citat de competir, així com sobre altres aspectes com ara la capacitat de crear
ocupació estable i de qualitat, són molt rellevants. Com veurem més endavant,
una política industrial adreçada a augmentar la dimensió de l’empresa manufac-
turera podria tenir un impacte fonamental.
El pes relatiu més gran que tenen les empreses petites i mitjanes en el teixit em-
presarial espanyol amb relació al pes que té aquest mateix tipus d’empreses en
altres països de desenvolupament semblant al d’Espanya és un lloc comú en la
literatura i en el debat públic espanyol. El gràfic 1, extret de la publicació de »la
Caixa» Informe mensual, del maig de 2012, que compara l’estructura dimensional
de l’empresa espanyola i de l’alemanya, exposa clarament el pes més gran de les
Gràfic 1. Distribució d’empleats per grandària de l’empresa en el sector

manufacturer
% del total
60
50
40
30
20
10
0
1-9 10-19 20-49 50-249 250+
Nombre d’empleats
Alemanya Espanya
Nota: A partir de les últimes dades disponibles, corresponents a 2007.

Fonts: La Caixa, Informe Mensual, maig 2012 a partir d’OCDE Structural and Demographic
Business Statistics i elaboració pròpia.
petites empreses espanyoles i el nombre reduït d’empreses grans que hi ha a Es-

panya. Fins aquí, res que no se sàpiga ja.
Un aspecte possiblement menys conegut és l’efecte que aquesta més petita di-
mensió mitjana de l’empresa a Espanya té sobre alguns paràmetres essencials del
funcionament de les empreses i, en conseqüència, de l’economia espanyola. Un
d’aquests paràmetres és la capacitat d’exportació. N’és un altre la productivitat.
La paradoxa de les exportacions espanyoles
Un dels aspectes més excel·lents de l’economia espanyola des dels primers anys
d’aquest segle és el sorprenent bon comportament de les exportacions. Espanya
ha estat des de l’any 2001 el país de l’OCDE que, amb l’excepció d’Alemanya, mi-
llor ha sabut mantenir la seva quota d’exportació internacional. Aquest bon com-
portament adquireix més valor encara si tenim en compte que aquest període
coincideix amb l’entrada en circulació de l’euro, que va acusar el tipus de canvi
real de les exportacions espanyoles, i amb la intensificació de la competència
procedent dels països emergents.
Qui hi ha al darrere d’aquest bon comportament de les exportacions? Les grans

empreses. Aquest resultat és rellevant en la mesura en què ens permet assenya-
lar que si l’estructura empresarial espanyola tingués una dimensió mitjana supe-
rior a la que ens mostra el gràfic 1, és a dir, la que li correspondria si els seus pa-
ràmetres dimensionals fossin equivalents als dels països amb un desenvolupament
econòmic igual, l’augment de les exportacions seria espectacular.
La paradoxa de la productivitat
Un altre aspecte en què la baixa dimensió mitjana de l’empresa espanyola impac-

ta d’una manera determinant és la productivitat. El gràfic 2 és, al meu parer, ex-
traordinàriament revelador i il·lustratiu. Com es pot observar, les empreses grans
espanyoles tenen una productivitat igual o lleugerament superior a la de les em-
preses alemanyes. Aquest fet és poc conegut i val la pena remarcar-lo perquè
contribueix a apujar l’autoestima, una cosa que últimament escasseja. Si, en lloc
d’Alemanya, la comparació es fes amb altres països europeus, aquest resultat po-
sitiu destacaria encara més.
Gràfic 2. Valor afegit brut per empleat en empreses manufactureres
Milers d’euros
100
80
60
40
20
0
1-9 10-19 20-49 50-249 250+
Nombre d’empleats
Alemanya Espanya
Nota: A partir de les últimes dades disponibles, corresponents a 2007.

Fonts: La Caixa, Informe Mensual, maig 2012 a partir d’OCDE Structural and Demographic
Business Statistics i elaboració pròpia.
El problema sorgeix en les empreses petites i molt petites. I s’agreuja, a més, a

escala agregada, és a dir, en el conjunt de l’economia. En la mesura en què hi ha
un nombre més gran d’empreses petites i molt petites que tenen una productivitat
menor, la productivitat mitjana del conjunt de la indústria espanyola és molt més
petita que l’alemanya.
El gràfic 2 té el valor extraordinari d’assenyalar dues coses. La primera: que quan

les empreses espanyoles tenen una grandària equivalent a la dels països desen-
volupats, la seva productivitat també és equivalent. La segona: que si la grandària
mitjana de l’empresa espanyola fos la que correspondria al seu nivell de desenvo-
lupament i de renda per capita, la seva productivitat faria un salt extraordinari, amb
tots els beneficis que això significaria per a la riquesa i el nivell de salaris del país.
La grandària de l’empresa i la política industrial
Com s’explica el nombre més elevat d’empreses molt petites i petites que hi ha en
l’economia espanyola en comparació amb altres països? Dit d’una altra manera,
a què es deu la més petita mida mitjana de les empreses espanyoles? La respos-
ta a aquestes qüestions apunta moltes vegades a factors idiosincràtics, culturals
o històrics. Però aquestes explicacions no em semblen gaire convincents.
Una hipòtesi alternativa amb més capacitat explicativa d’aquesta singularitat es-
panyola és la política industrial relacionada amb les pimes. Permeteu-me que faci
servir un últim gràfic que em servirà per il·lustrar aquesta hipòtesi.
El gràfic 3 s’ha extret d’una investigació encara no publicada de dos joves econo-
mistes espanyols, Miguel Almunia i David López. En l’eix horitzontal es represen-
ten totes les empreses espanyoles segons el seu volum de facturació. En l’eix
vertical es representa la densitat o freqüència d’empreses per cada volum de
facturació; és a dir, el nombre d’empreses que hi ha a Espanya per a un volum
de facturació donat. El resultat esperat a priori seria una corba contínuament
descendent que ens diria que, com més gran és el volum de facturació, més pe-
tit és el nombre d’empreses existents.
La sorpresa és que, com es pot observar en el gràfic, coincidint amb una factura-
ció de 6 milions d’euros, el nombre d’empreses existents és molt més gran que el
Gràfic 3. Empreses segons volum de facturació anual. Any 2006
Empreses Any 2006

1500
1000
500
0
3 4 5 6 7 8 9
Facturació (en milions d’euros)
Nota: S’hi inclou qualsevol tipus d’empresa amb més de 0 treballadors.

Font: Almunia, M.; D. López (2012).
que podríem esperar. És com si, en arribar a aquest volum de facturació, moltes
empreses perdessin l’ambició de créixer i preferissin ser lil·liputenques. El gràfic
permet comprovar també que, a partir d’aquest volum de facturació de 6 milions,
el nombre d’empreses mitjanes i grans és més petit del que es podria esperar a
priori.
Com s’explica aquesta pèrdua d’ambició de créixer per part de moltes empreses?
L’explicació més probable és que es tracta d’un efecte de les polítiques públiques
relacionades amb les pimes. Tant la política fiscal com la política d’ajudes públi-
ques o la política regulatòria discriminen a favor de la petita empresa. Sis milions
de facturació és el llindar oficial a Espanya per distingir entre una empresa petita
i una de mitjana. Si una empresa decideix superar aquest llindar, perd la possibi-
litat d’accedir a aquestes ajudes i, a més, es veu sotmesa a un control fiscal més
gran. Davant d’aquestes circumstàncies, no és difícil comprendre que molts em-
presaris prefereixin continuar sent petits, o crear una altra empresa petita, abans
que augmentar de grandària.
El problema és que, com hem vist, si es deixa de créixer no es poden obtenir els
guanys de productivitat associats a la dimensió, tal com s’observa en el gràfic 2,
i tampoc no s’aconsegueixen els avantatges relatius a una capacitat més gran
d’exportació. I el mateix es podria dir d’altres atributs empresarials, com ara la ca-
pacitat d’innovació, els salaris o la creació d’ocupació de qualitat, per assenya-
lar-ne només uns pocs.
Per tant, i a tall de conclusió, la manufactura importa pels beneficis de naturalesa

econòmica, social, política i moral que té associats. No obstant això, molts d’aquests
beneficis no s’aconsegueixen a Espanya com a conseqüència d’una estructura di-
mensional de reduïda mida mitjana de l’empresa industrial espanyola, que no per-
met aprofitar els avantatges associats a unes dimensions més grans. Una manera
relativament fàcil i ràpida d’ajudar a enfortir la manufactura és canviar les actuals
polítiques públiques relacionades amb les petites i mitjanes empreses.
Referències
Acemogulu, D.; J.A. Robinson. ¿Por qué fracasan los países? Los orígenes del po-
der, la prosperidad y la pobreza. Bilbao: Ediciones Deusto, 2012.
Galbraith, J.K. Inequality and instability. Oxford: Oxford University Press, 2012.
Helper, S.; T. Krueger; H. Weil. Why does Manufacturing matter? Which Manufac-
turing Matters? Washington DC: Brookings Institution, 2012.
Hirschman, A.O. Las pasiones y los intereses. Argumentos en favor del capitalismo
antes de su triunfo. Mèxic DF: Fondo de Cultura Económica, 1977.
Pérez García, F. (dir.). Crecimiento y competitividad. Trayectoria y perspectivas de

la economía española. Bilbao: Fundación BBVA-Ivie, 2011.
Piketty, T.; E. Saez. «Income Inequality In The United States, 1913-1998». Quarterly
Journal of Economics [Oxford: Oxford University Press], vol. 118 (2003), p. 1-39.
Rodrik, D. «Industrial Policy for the Twenty-first Century». A: One Economics, many
Recipes. Princeton: Princeton University Press, 2007.
Smith, A. Teoría de los sentimientos morales. Mèxic DF: Fondo de Cultura Económi-
ca, 2008.
La indústria en la construcció de la Barcelona
contemporània, 1833-1973
Jordi Catalan
Catedràtic d’Història i Institucions Economiques. Universitat de Barcelona
Introducció1
La Barcelona contemporània és fruit de dues revolucions industrials que s’esde-

vingueren durant els segles xix i xx. La primera tingué les seves arrels en les trans-
formacions experimentades a Catalunya durant el segle xviii. Les exportacions
d’aiguardents al nord d’Europa i a Amèrica crearen excedents en mans de la pa-
gesia, que foren gastats adquirint draps de llana o indianes de cotó. Els draps eren
manufacturats amb el concurs de filadores i teixidors que treballaven la llana arreu
de la Catalunya de muntanya. Les indianes, teixits pintats de cotó o de lli, eren
produïdes a Barcelona, que esdevingué una de les grans capitals de l’especialitat
a Europa.
En la manufactura drapera els treballadors eren encara artesans amb un elevat

grau de control del procés productiu, malgrat que en el si d’algunes especialitats,
com la dels paraires, s’anés gestant la nova classe capitalista. Els treballadors
posseïen i movien llurs pròpies màquines, fossin filoses i telers manuals o, ja a
finals del Set-cents, màquines de filar de molts fusos (berguedanes i jennies). Du-
rant el primer terç del segle xix, les importacions de cotó d’Amèrica van progres-
sar ràpidament, mentre que en algunes localitats tèxtils ubicades a les conques
dels rius Llobregat i Ter s’adoptaven noves màquines mogudes per l’energia hi-
dràulica, les water-frame. Però a partir de 1833, amb la posada en marxa de la
fàbrica Bonaplata, on les màquines de filar eren mogudes amb una màquina de
vapor alimentada per carbó d’origen fòssil, Barcelona reforçaria el seu lideratge
1. Agraeixo al Ministeri d’Economia el suport rebut a través del projecte HAR2012-33298 «Cicles i
desenvolupament industrial en la història econòmica de l’Espanya contemporània, 1790-2012». Les
possibles errades són de la meva exclusiva responsabilitat.
La indústria en la construcció de la Barcelona contemporània, 1833-1973 29
en el procés d’industrialització de Catalunya. Barcelona esdevingué l’empori dels

vapors a la riba de la Mediterrània. La difusió del vapor implicà el triomf del sis-
tema de fàbrica.
Primera revolució industrial i formació de la ciutat del vapor,

1833-1882
Entre 1833 i 1882 el tèxtil cotoner esdevingué l’eix al voltant del qual girava tota
l’activitat productiva de Barcelona. Tal com il·lustra el gràfic 1, la importació de
cotó en floca no parà de créixer al llarg de tot el segle, amb l’excepció dels anys
seixanta, durant la guerra de Secessió dels Estats Units. La difusió de la màquina
de vapor a la filatura cotonera contribuí a la crisi de la manufactura tradicional i
reestructurà el procés de creixement català en favor de Barcelona. D’una banda,
va permetre utilitzar màquines de filar cada cop més productives, com les mule-
jennies, les selfactines i les contínues. La difusió de màquines que produïen molt
més fil per hora treballada va afavorir un fort abaratiment del preu dels teixits de
cotó, que anaren desplaçant del mercat les fibres tradicionals, com la llana, el lli
o la seda. D’altra banda, els vapors mecanitzats de Barcelona es van nodrir de la
força de treball que abans havia estat ocupada en activitats tèxtils als pobles i vi-
les de la Catalunya de muntanya i que formà el nou proletariat barceloní. Com a
resultat, la població del Barcelonès va passar de representar el 15 per cent de la
del Principat l’any 1857 al 23 per cent l’any 1887.
La difusió de les tècniques de la primera revolució industrial afavorí la concentració

barcelonina, ja que era a la capital de Catalunya on se situava el principal port d’en-
trada del cotó i del carbó (gràfic 1). A partir de 1848, també esdevindria punt d’ar-
rencada de les línies ferroviàries que solcarien el país. Com que les existències de
carbó a Catalunya eren més aviat minses i de baixa qualitat, el punt més escaient
per instal·lar-hi un vapor tendia a ser Barcelona, lloc de descàrrega del cotó ame-
ricà i de l’hulla britànica. L’aplicació del vapor al transport facilità, a més, la pene-
tració dels productes de Barcelona a l’interior de la península Ibèrica, en abaratir-se
radicalment el cost de desplaçar mercaderies per terra. El vapor va influir, fins i tot,
en la planificació urbanística de la ciutat vuitcentista, que Ildefons Cerdà concebí
per fer-la créixer enllà de les muralles, enderrocades el 1854: l’amplada dels carrers
de l’Eixample, d’un mínim de 20 metres, i les illes de cases amb cantonades escai-
rades foren dissenyades així perquè l’enginyer de Centelles restà tan impressionat
Gràfic 1. Importació cotó en floca pel port de Barcelona (en tones i mitjanes
mòbils de cinc anys), 1831-1933.
100000
10000
1000
1831
1835
1839
1843
1847
1851
1855
1859
1863
1867
1871
1875
1879
1883
1887
1891
1895
1899
1903
1907
1911
1915
1919
1923
1927
1931
Font: Elaboració pròpia a partir de Nadal, J.; J.M. Benaul; C. Sudrià (2012), p. 107.
en veure per primer cop el ferrocarril a Nimes, deu anys abans, que tingué cura de
facilitar la circulació ferroviària i el trànsit rodat a la futura ciutat.
Però a mesura que les indianes barcelonines s’imposaven sobre els draps de l’in-
terior del país i d’altres localitats peninsulars, com Alcoi, Béjar i Antequera, o els
llenços manufacturats de Galícia, el marge per continuar creixent ràpidament fou
cada cop més minso. El cotó fabricat a Barcelona i al llarg de les conques dels
rius de la Catalunya septentrional aconseguí imposar-se absolutament en el mer-
cat espanyol. També es beneficià del tracte privilegiat a les Antilles i a les Filipines
entre 1882 i 1898. Tanmateix, la manca de carbó de qualitat al país i a les proxi-
mitats contribuí a fer difícil l’exportació del tèxtil cotoner fora de les fronteres es-
panyoles. D’aquí que el creixement de la principal indústria del país s’anés desac-
celerant en el transcurs del segle xix i que el cicle vital de la indústria assolís la
seva maduresa. La manca de carbó també hipotecà el desenvolupament d’una
indústria siderúrgica moderna que pogués utilitzar alts forns i fabricar acer amb
nous mètodes, com el convertidor Bessemer o els forns Martin-Siemens. Això
precipità el declivi de la construcció naval barcelonina en la segona meitat del Vuit-
cents i el lent desenvolupament de la indústria metal·lomecànica abans de 1913.
Maduresa del cotó i innovació en les indústries no líders,

1883-1913
En el mig segle comprès entre 1831 i 1882, les importacions de cotó pel port de
Barcelona (en mitjanes mòbils quinquennals) havien crescut a un ritme del 5,7 per
cent anual, dada que ens aproxima al ritme d’expansió real de la principal indús-
tria de la ciutat. En canvi, durant el trentenni següent (1882-1913), el ritme de crei-
xement mitjà esdevingué de menys de la meitat: 2,5 per cent l’any (gràfic 1). A més
de la creixent maduresa de la principal indústria, a aquest climateri del cotó hi
contribuïren també la successió de tres depressions consecutives. Primerament,
en els anys vuitanta, la crisi financera derivada dels excessos especulatius de la
febre d’or i de les importacions de blats i greixos de l’est d’Europa i d’ultramar de-
primí la demanda de béns de consum. En segon lloc, durant els anys noranta, la
invasió de la fil·loxera provocà la migració de milers de pagesos, arruïnats, cap al
Cap i Casal. Finalment, en el tombant de segle, les polítiques restrictives aplica-
des pel ministre d’Hisenda Raimundo Fernández Villaverde per tal de pagar la
guerra de Cuba deprimiren ulteriorment la demanda.
Malgrat la tendència a créixer cada cop més lentament, el sector cotoner continuà
innovant i adaptà les màquines contínues d’anelles en la filatura i els telers mecà-
nics en el tissatge. També es modernitzaren altres especialitats tèxtils, com la lla-
na, la seda o el gènere de punt. Cap al tombant de segle, dos de cada deu treba-
lladors ocupats en la indústria manufacturera de Barcelona ho estaven en
l’especialitat del tèxtil i altres branques del vestit. D’ací que la sort del tèxtil conti-
nués determinant l’evolució de l’ingrés en el si de la ciutat. Grans vapors, com els
dels Batlló, L’Espanya Industrial, Fabra i Coats, Recolons o Sert, constituïen els
principals demandants de força de treball a la Barcelona de principis del Nou-
cents. Tot i això, des dels darrers decennis del segle anterior, també s’havien anat
encadenant algunes modestes, però significatives, iniciatives en el si de la resta
de sectors industrials, que adobaren el terreny per al posterior èxit de la segona
revolució tecnològica.
Tomàs Dalmau i Narcís Xifrà instal·laren a les Rambles la primera central elèctri-
ca d’Espanya cap al 1873. El 1881 es fundà la Societat Espanyola d’Electricitat
de Barcelona, que fabricaria màquines Gramme per a la producció de fluid elèc-
tric. Cap al 1897, Lluís Muntadas, un dels propietaris del vapor més gran de la
Península, L’Espanya Industrial, creà La Indústria Elèctrica. La firma es dedicà a
construir turbines elèctriques i mecanismes de transmissió de l’electricitat, i se-
ria absorbida per Siemens l’any 1910. Aquests pioners, i alguns altres, posaren
les bases de l’explotació d’una de les fonts energètiques clau de la segona re-
volució tecnològica.
L’any 1889 un altre industrial cotoner, Francesc Bonet, assistí a l’Exposició Univer-
sal de París i restà meravellat amb els motors d’explosió de Daimler que s’hi ex-
posaven. N’adquirí un i se’l va endur cap a Barcelona. El muntà sobre un tricicle i
es passejà amb uns amics pel passeig de Gràcia. Mercès a aquesta iniciativa, i a
la patent de la invenció registrada a Madrid, Bonet esdevingué el pioner de l’au-
tomòbil a la Península. Nou anys després, Emili la Cuadra fundà a Barcelona la
primera fàbrica d’autos d’Espanya i contractà el jove enginyer suís Markus Birkigt.
La firma de la Cuadra va naufragar, però pel camí que ell va obrir transitaren altres
emprenedors, com Castro o el mateix Birkigt. Aquest esdevindria l’ànima tècnica
de La Hispano-Suïssa, creada per un grup d’industrials catalans encapçalat per
Damià Mateu.
La indústria metal·lomecànica havia progressat a poc a poc en el Vuit-cents a cau-

sa de les dificultats per bastir una siderúrgia moderna per manca de carbó. En els
inicis, la branca es desenvolupà de la mà dels tallers de construcció i reparació
de màquines. Un intent de donar més volada a la indústria vingué de la mà de La
Maquinista Terrestre i Marítima (nascuda el 1855) i dels Tallers Girona (o Material
per a Ferrocarrils, desprès MACOSA), que es dedicaren respectivament a pro-
duir locomotores i vagons, a mesura que progressà la xarxa ferroviària. La fabri-
cació d’equip ferroviari fou afavorida per l’aprovació de l’aranzel proteccionista de
1891, que féu més cara la importació de material rodant.
En els anys noranta també prengué molta volada la casa Cros, empresa química
d’origen llenguadocià que havia estat fundada als voltants de 1820. Havia iniciat
la fabricació d’àcid sulfúric a les seves cambres de plom bastides a Sants, però
el seu enlairament definitiu s’esdevindria amb una nova planta erigida a Badalona
l’any 1878. La demanda de superfosfats, primer gran fertilitzant d’origen no orgà-
nic, afavorí l’expansió de la firma, beneficiada també per la localització marítima i
la connexió ferroviària. Els superfosfats es fabricaven amb àcid sulfúric, utilitzant
pirites de Huelva i fosfats provinents del nord d’Àfrica.
Durant els darrers decennis del Vuit-cents i els primers anys del Nou-cents algu-
nes indústries més tradicionals arrelades a Barcelona també experimentaren un
intens procés de modernització. El procés austrohongarès de mòlta, basat en els
corrons metàl·lics, i la combinació de port i nucli ferroviari ajudaren a convertir
Sant Martí de Provençals en un dels centres de la indústria farinera espanyola.

Sant Martí també sobresortí en la fabricació de sabons, l’adobament de pells i les
begudes alcohòliques.
De tota manera, la tercera indústria manufacturera de Barcelona ciutat, cap al

tombant de segle, fou la de l’edició, el paper i les arts gràfiques. Malgrat que la
producció de llibres es remuntava a les darreries del segle xv, l’edició barcelonina
experimentà una ràpida progressió a finals del Vuit-cents de la mà d’editors nas-
cuts al país, com els Espasa, Salvat o Gili, i d’enllà del Principat, com els Sopena,
Maucci o Vecchi.
Enlairada de la segona revolució industrial, 1914-1935
Durant el segon decenni del segle xx el procés d’industrialització entrà en una nova
fase i Barcelona assolí el seu màxim ritme de creixement de la població. Segons
les dades censals, la comarca del Barcelonès passà de créixer a un ritme del 0,94
per cent anual durant el decenni de 1900-1910 a una insòlita taxa del 3,84 per cent
durant el decenni de 1920-1930 (gràfic 2). La població del Barcelonès passà de
concentrar el 30 per cent de la de Catalunya el 1910 al 40 per cent cap al 1930.
Entre les causes d’aquesta acceleració en el creixement de la població barceloni-

na, que també coincidí amb un augment en el ritme d’expansió del PIB català, hi
jugà un paper destacat l’enlairada de les indústries de la segona revolució indus-
trial. A més, també hi contribuïren les possibilitats obertes per la Primera Guerra
Mundial, l’augment de salaris que se’n derivà i un paper més actiu dels poders
públics en la promoció de la formació tècnica i la construcció d’infraestructures.
Durant els anys vint arribaren els primers immigrants de fora de l’antiga Corona
d’Aragó, els murcians, atrets per les obres de l’Exposició Universal de 1929.
La Gran Guerra, en afavorir les exportacions de les indústries del vestit i desen-
coratjar les importacions, propicià el darrer període d’esplendor cotoner (gràfic 1).
Els industrials cotoners (i encara més els llaners) registraren beneficis fabulosos.
Part d’aquests es perderen amb l’especulació amb divises, causa principal de l’en-
sulsiada del Banc de Barcelona. Tanmateix, una altra part dels guanys caiguts del
cel foren reinvertits per renovar fàbriques o emprendre noves aventures indus-
trials. Com que el carbó es va encarir molt i el corrent altern i l’alt voltatge havien
facilitat l’explotació de l’energia hidroelèctrica en els anys anteriors a la guerra per
Gràfic 2. Taxa de creixement anual de la població del Barcelonès, 1787-2011 (%).
4
3,5
3
2,5
2
1,5
1
0,5
0
–0,5
1787-1857
1857-1887
1887-1900
1900-1910
1910-1920
1920-1930
1930-1940
1940-1950
1950-1960
1960-1970
1970-1981
1981-1991
1991-2001
2001-2011
Font: Elaboració pròpia a partir de Cabré, A.; I. Pujadas (1989), p. 93, i IDESCAT.
part de companyies com La Canadenca, el conflicte internacional estimulà una

ràpida electrificació de les fàbriques.
Les construccions metal·lomecàniques patiren per l’escassetat de materials side-

rúrgics, però globalment en sortiren reforçades per la confluència de dos factors:
la difusió de la tecnologia del forn elèctric per fabricar acer i la reducció de les im-
portacions de béns d’equip provocada per la guerra. La Hispano-Suïssa, que dis-
posava d’una filial a París, es féu d’or construint els motors d’aviació dissenyats
per Birkigt i cedint la llicència de fabricació a firmes internacionals senyeres, com
Peugeot, Wright o Mitsubishi. Elizalde, que havia començat fabricant components
d’auto, imità la firma de Damià Mateu i va construir motors per a automòbils i per
a aviació. La Maquinista passà d’acabar 24 locomotores durant 1901-1910 a lliu-
rar-ne 46 durant 1911-1920. També progressaren el fabricant de filferros i somiers
Rivière i la siderúrgica Torras Ferreries i Construccions. Van néixer petits fabricants
de material elèctric autòctons, com ara Numax, METRON o Lumen, mentre que
grans empreses internacionals i alguna de catalana arrelaven a les proximitats de
la metròpoli barcelonina i a la ciutat mateixa: Pirelli a Vilanova, Siemens a Corne-
llà i Roca a Gavà; Comptadors CDC, Làmpades Z o la Hispano-Olivetti a Barce-
lona. També avançaren els petits constructors de maquinària tèxtil establerts dins
de la ciutat, com Andreu Oliva o la Vídua de Soldevila, o a les conques dels rius
tèxtils (Serra, Bracons i Riera).
La Gran Guerra, en desfermar un intens procés inflacionari (el nivell de preus es

duplicà en el transcurs del conflicte), erosionà inicialment els salaris reals i provo-
cà una forta redistribució de la renda en favor del capital. Tanmateix, la creixent
mobilització sindical del país en un marc de llibertats polítiques i l’encoratjador
impacte del triomf de la Revolució d’Octubre l’any 1917, estimularen la lluita per la
setmana de 48 hores. Quan s’aconseguí, gràcies a la paralització de Barcelona,
el salari real horari recuperà i amplià el seu poder adquisitiu, de manera que s’ex-
pandí la demanda de béns de consum.
El retorn al mercat mundial dels productes dels principals països europeus a l’aca-
bament de la Gran Guerra provocà una crisi pregona. Aquesta crisi s’endugué els
productors menys competitius i les empreses que més havien especulat. Entre les
últimes, sobresortí la gran institució financera de la ciutat vuitcentista, el Banc de
Barcelona. Aquest banc havia seguit una perillosa política d’absorció d’entitats
menors, des que el fundador Manuel Girona havia traspassat l’any 1905. Les in-
versions especulatives tocaren sostre en el transcurs de la Gran Guerra, amb l’aca-
parament de primeres matèries i, sobretot, amb l’aposta per la revaloració de les
divises dels imperis centrals. La realitat fou que la depreciació del marc arrossegà
el Banc de Barcelona a la ruïna l’any 1920.
Barcelona es quedà sense el seu principal banc i, en canvi, experimentà el decen-

ni de més creixement de la seva història en el decenni següent, el de 1920-1930
(gràfic 2). El protagonisme de les construccions metal·lomecàniques s’accentuà
en el transcurs de la dècada, quan la ciutat començà a experimentar un vertiginós
procés de motorització i també es difongueren els primers electrodomèstics. La
motorització fou afavorida per la construcció de carreteres, empesa per Enric Prat
de la Riba, primerament des de la Diputació de Barcelona, i després des de la
Mancomunitat de Catalunya. Quan aquesta fou dissolta per la dictadura de Miguel
Primo de Rivera, la construcció viària continuà mercès a la Diputació mateixa i al
Ministeri de Foment espanyol. La política d’electrificació dels ferrocarrils, disse-
nyada quan Francesc Cambó ocupà aquell ministeri l’any 1917 i endegada sota la
dictadura de Primo, afavorí particularment empreses com La Maquinista o Mate-
rial per a Ferrocarrils, que assoliren màxims històrics de producció. Els construc-
tors locals d’automòbils (La Hispano-Suïssa, Elizalde i algunes firmes més de ca-
ràcter artesanal) retrocediren davant l’embat dels productors forans, entre els
quals sobresortí Ford. L’empresa de Dearborn, que inicialment rebutjà Barcelona
en favor de Cadis per establir-hi les seves instal·lacions de muntatge, acabà tras-
lladant-se a la ciutat comtal l’any 1923, perquè era on es concentraven el conei-
xement sobre la indústria, la força de treball ensinistrada i els proveïdors de com-
ponents. Quelcom similar passaria amb General Motors, que al principi es
domicilià a Màlaga, després es traslladà a Madrid i finalment optà per Barcelona.
Cap al 1928 es construïren a la província de Barcelona locomotores per valor d’uns
16 milions de pessetes, quantitat que representava el 35 per cent de la producció
espanyola. El valor dels automòbils fabricats s’estimà en 20 milions de pessetes
o el 30 per cent del valor estatal.
En productes trefilats, on sobresortí Rivière, hom produí al voltant de 12 milions

de pessetes a la província de Barcelona, el 55 per cent de l’output espanyol. En
quincalleria de ferro i acer, la província aportà 25,5 milions de pessetes o el 51 per
cent de la producció espanyola. En manufactures de coure i altres metalls, on
excel·liren la Farga Lacambra, de les Masies de Voltregà, i Metalls Ribera, amb fà-
briques a Barcelona i Sallent de Llobregat, la contribució provincial fou de 52 mi-
lions de pessetes o més d’un terç del fabricat en el conjunt de l’estat. En maqui-
nària, la producció de Barcelona i província cap als voltants de 1928 assolí els 45
milions de pessetes, que representaven un terç de l’output espanyol. En material
elèctric, la participació barcelonina arribà als 42 milions de pessetes o la meitat
del total de l’estat. Aquí, el protagonisme en generadors i motors romangué en
mans de Siemens, però també es donaren una munió d’iniciatives en la producció
de bombetes, ventiladors, forns elèctrics i ràdios, com les de Làmpades Z, Numax
o la casa Rubí. En conjunt, la patronal Unió Industrial Metal·lúrgica estimà que el
valor de la producció del ram del metall de la província de Barcelona cap al 1928
ascendia a uns 279 milions de pessetes, que representaven el 34 per cent de la
producció espanyola.
Entre 1905 i 1930 la indústria metal·lomecànica fou la que va créixer més ràpida-
ment d’entre les principals branques fabrils de la ciutat de Barcelona, assolint una
taxa de creixement mitjà de l’ocupació d’aproximadament el 5,5 per cent anual.
Les indústries del vestit, cada cop més madures, només van créixer a un ritme de
l’1,0 per cent anual durant el mateix període. Com a resultat, les indústries del ves-
tit recularen en termes relatius, passant d’aportar el 62 per cent de l’ocupació de
la indústria manufacturera de Barcelona ciutat al 45 per cent de la mateixa, en un
quart de segle. Per contra, les metal·lomecàniques guanyaren protagonisme com
a segona indústria local, ascendint des d’un pes del 12 per cent el 1905 a un del
27 per cent l’any 1930.
En tots dos moments d’aquest temps figuraria com a tercera indústria de la ciutat,
en ocupació, una activitat cabdal per al coneixement: la branca (o, en termes con-
temporanis, el clúster) de l’edició, el paper i les arts gràfiques. Tant el 1905 com el
1930 generava el 8 per cent de l’ocupació de la indústria de la ciutat. La producció
de llibres patí força durant la Gran Guerra i tornaria a sofrir durant la Gran Depres-
sió dels anys trenta, a causa de la importància del mercat llatinoamericà per a
aquesta indústria. No obstant això, en el transcurs del període d’entreguerres es
bastiren les bases del desenvolupament futur de la indústria, amb l’aparició de nous
segells editorials, com Seix Barral, Labor o El Gat Negre (després Bruguera), i les
primeres passes d’editors com Josep Janés, José Zendrera o Antoni López Llau-
sàs. Sopena, Maucci o Gili, malgrat les dificultats, resistiren en el mercat americà.
La química arrabassà el lloc de l’alimentació com a quarta indústria generadora

de llocs de treball a la ciutat de Barcelona poc abans de la guerra civil. A més del
paper destacat de Cros en la química de base, la ciutat es beneficià del seu atrac-
tiu com a demandant d’anilines i d’altres productes químics perquè s’hi establissin
firmes alemanyes (Bayer o BoheringerMannheim) i suïsses (Ciba o Sandoz). Bar-
celona i la seva rodalia fou, a més, testimoni del desenvolupament d’una indústria
química de consum d’origen català en especialitats com els laboratoris farmacèu-
tics i d’anàlisis (Andreu, Esteve, Cusí, Uriach o Grífols), la perfumeria (Myrurgia,
Parera, Puig i Dana) i les pintures (Folch, Colors Hispània i Titan).
La depressió dels anys trenta frenà aquest procés, però la segona revolució in-
dustrial continuà avançant. Barcelona patí una crisi relativament suau entre 1929
i 1935, ja que el seu principal mercat, Espanya, tampoc no es veié gaire afectat
per la deflació internacional. L’augment dels salaris de l’època republicana afavo-
rí la demanda de béns de consum en què estava especialitzada la indústria bar-
celonina, malgrat que la construcció de maquinària i equips de transport patí per
la paralització dels plans de modernització de les infraestructures i la caiguda de
la inversió, i els editors sofriren pel profund impacte de la crisi a l’Amèrica Llatina.
El pitjor moment de la depressió fou, de tota manera, l’any 1933, i la recuperació
ja estava en marxa quan es produí el cop militar del 18 de juliol de 1936 contra la
Segona República.
Una generació entre parèntesis, 1936-1953
La guerra civil no provocà grans destruccions de fàbriques, ja que Barcelona res-

tà lluny dels grans fronts bèl·lics, el Segre i l’Ebre. La revolució havia esclatat el
mateix juliol de 1936 i visqué el seu moment àlgid fins al maig de 1937, període en
què es cobrà la vida de força industrials i va provocar la fugida de molts altres. De
tota manera, el balanç purament demogràfic de la guerra, malgrat que va implicar
una brutal contracció en la taxa de creixement de la població (gràfic 2), fou menys
dolent que a la resta de Catalunya, on el nombre d’habitants directament minvà.
La de Barcelona continuà augmentant durant el conflicte i la immediata postguer-
ra, primerament a causa del flux d’arribada de refugiats espanyols durant la Re-
pública, i després, d’ocupants del nou règim i fugits dels pobles, que s’escapaven
d’una repressió particularment intensa en l’àmbit rural. La conseqüència més ne-
gativa del desenllaç de la guerra fou l’exili massiu i definitiu d’un gran contingent
d’obrers qualificats, ensenyants, professionals i tècnics. La llei de responsabilitats
polítiques, aprovada pel nou règim, barrà el pas a llur retorn a curt i mitjà termini.
La guerra i les polítiques adoptades pel règim franquista causaren la pèrdua d’em-
penta de la segona revolució industrial i una tremenda distorsió en el procés pre-
vi de desenvolupament. Les estimacions disponibles indiquen que el creixement
anual mitjà del PIB per capita de Catalunya reculà gairebé set punts anuals, en
caure des d’una taxa mitjana positiva del 4,7 per cent de 1920-1930 a una de ne-
gativa del 2,2 per cent durant 1930-1940 (gràfic 3). Durant el decenni següent
(1940-1950), la taxa, malgrat que fou positiva (al voltant de l’1,2 per cent anual),
encara restà molt lluny de l’assolida durant els anys vint. De manera compara-
ble, la taxa de creixement de la població del Barcelonès durant els anys quaranta
(1,8 per cent anual) romangué molt per sota de la registrada dos decennis abans
(3,8 per cent).
Les polítiques que aplicà el primer franquisme (1939-1948) bloquejaren el procés

de desenvolupament que la ciutat havia seguit en els decennis anteriors a 1930.
Aquestes polítiques es poden sintetitzar en cinc trets: model autarquicomilitar d’in-
dustrialització; control central dels preus, la inversió i la distribució de les primeres
matèries; prohibició dels sindicats de classe i retallades salarials; preferència d’un
tipus de canvi sobrevalorat, i alineament amb l’Eix en la política exterior. L’efecte
combinat d’aquestes polítiques fou una brutal caiguda del poder adquisitiu dels
treballadors, una tremenda escassetat de primeres matèries, la generalització del
mercat negre i la reculada de la productivitat del treball.
Gràfic 3. Taxes de creixement anual del PIB real de Catalunya, 1850-1985 (%).
10
–2
–4
1850-1860
1860-1870
1870-1880
1880-1890
1890-1900
1900-1910
1910-1920
1920-1930
1930-1940
1940-1950
1950-1960
1960-1973
1973-1985
Font: Elaboració pròpia amb Maluquer de Motes, J. (2001), p. 361.
El tèxtil i altres indústries del vestit patiren per la manca de primeres matèries i
l’ensorrada dels salaris reals, que enfonsà la demanda de béns de consum. L’es-
cassetat de cotó fou tan gran que el règim mateix, a petició dels empresaris, creà
un subsidi d’atur per manca de fibra. Les fàbriques s’aturaren dos o tres dies a la
setmana durant la Segona Guerra Mundial per manca de floca o de fil. A partir de
1944, es generalitzaren les restriccions elèctriques. La manca d’electricitat forçà
la creació d’un altre subsidi d’atur. Les restriccions duraren fins al 1955, amb el
anys rècord de paràlisi entre 1945 i 1949. La població ocupada en les indústries
del vestit a Barcelona ciutat va caure a un ritme del 0,2 per cent anual durant el
quart de segle comprès entre 1930 i 1955. El pes de la branca dins les activitats
manufactureres de la ciutat reculà des del 45 per cent al 33 per cent, i va perdre
la seva condició de primera indústria de la ciutat en favor de les metal·lomecàniques.
La indústria metal·lomecànica inicialment patí per la manca de ferro i acer, que al

seu torn fou conseqüència de la manca de ferralla i hulla, i per l’assignació cen-
tralitzada d’aquests inputs, que donà prioritat a organismes com l’acabat de crear
Instituto Nacional de Industria o els ministeris militars: per aconseguir ferralla,
fosa de ferro o perfils d’acer, calia pagar en el mercat negre entre dues i tres ve-
gades llur preu oficial. Les branques metal·lomecàniques a la ciutat també foren
perjudicades per la política industrial del règim, que rebutjà les propostes de
crear fàbriques de muntatge de turismes a Barcelona, presentades per General
Motors i FIAT al final de la guerra civil. El règim forçà la venda de la fàbrica de la
Sagrera de La Hispano-Suïssa a l’INI, per convertir-la en ENASA. A Ford no se li
permetia la importació de prou components, fins que la firma de Michigan se n’ati-
pà i acabà venent les seves accions al grup local Motor Ibérica l’any 1954. De tota
manera, la desfeta de l’Eix durant la Segona Guerra Mundial obligà a començar a
variar el rumb del règim: el 1948, l’INI acabà acceptant les propostes del Banc Ur-
quijo per crear una nova fàbrica de turismes, amb llicències de fabricació de FIAT,
a Barcelona. Tanmateix, l’obligà a cedir-li la majoria absoluta en el capital, que ro-
mandria en mans del holding públic. La futura SEAT, a partir de 1954, el seu pri-
mer any de plena producció, inauguraria una nova fase en el desenvolupament de
la ciutat, incorporant-se Barcelona a la trajectòria de creixement ràpid, caracte-
rística del segon franquisme (1949-1959).
D’altra banda, la indústria metal·lomecànica fou beneficiada per la reducció d’im-

portacions d’equip i per l’escassetat mateixa creada per la política del règim. La
Maquinista i MACOSA passaren un darrer període d’esplendor tot construint ma-
terial ferroviari. També progressaren constructors de maquinària tèxtil (Oliva Artés,
Ràpida i Palau Ribes), equips de mòlta (Morros) o paper (Trabal). En els anys qua-
ranta naixien fabricants de ràdios, com Iberia o Inter, que complementarien la pro-
ducció de Làmpades Z/Philips i Angle Espanyola d’Electricitat. La tremenda man-
ca de mitjans de transport afavorí el sorgiment d’una indústria autòctona de
construcció de motocicletes, amb la creació de marques com Montesa, Ossa, San-
glas o, a Martorelles, Derbi. També arrelaren constructors de components d’auto-
moció, com Harry Walker o Pujol i Tarragó (la futura FICOSA). En conjunt, l’ocupa-
ció metal·lomecànica a Barcelona ciutat va créixer a un ritme inferior entre 1930 i
1955 (un 2,0 per cent anual) al del període de 1905-1930 (un 5,5 per cent). Però, en
el context majoritàriament depressiu del moment, l’avenç del metall el convertí en
la primera activitat manufacturera de la ciutat, passant d’ocupar un 27 per cent dels
actius industrials cap al 1930 a un 34 per cent el 1955. La implantació de SEAT a
la Zona Franca també inaugurà un nou eix d’expansió de la ciutat cap a migdia, que
compensà el fort creixement del teixit urbà cap al nord a principis de segle.
Durant l’autarquia, les altres indústries de béns de consum, com l’edició, arts grà-
fiques i paper i les alimentàries, patiren, com el tèxtil, per manca de primeres ma-
tèries i per l’empobriment (físic i intel·lectual) de la classe treballadora. Edició i ali-
mentàries perderen pes en l’ocupació industrial de la ciutat. Per contra, la indústria
quimicofarmacèutica progressà, fins a prendre-li el lloc com a tercera indústria

manufacturera de Barcelona a l’edició i les arts gràfiques. La química patí per man-
ca d’importacions d’inputs, com els fosfats. Però la producció d’àcids, àlcalis i
compostos orgànics s’expandí per la mateixa manca de productes intermedis. Els
laboratoris es reforçaren gràcies a la difusió de medicaments cabdals, com les
sulfamides, la penicil·lina i els antibiòtics, i gràcies a la creació de demanda públi-
ca a través del Servicio Obligatorio de Enfermedad. Els que abans hem esmentat
progressaren ràpidament, i van néixer noves iniciatives, com la d’Antoni Gallardo,
amb els laboratoris Almirall, o la de Carles Ferrer Salat, amb els Ferrer Interna-
cional. La indústria quimicofarmacèutica passà d’ocupar un 6 per cent dels actius
manufacturers de la ciutat el 1930 a pràcticament un 15 per cent cap al 1955.
Clímax de la segona revolució industrial i zenit demogràfic

barceloní, 1954-1973
Durant els prop de vint anys posteriors a 1954, la segona revolució industrial tornà
a prendre força i la població de Barcelona s’aproximà al seu sostre. A diferència
del que succeí a la major part de l’Europa occidental, la culminació de la segona
revolució tecnològica a l’Estat espanyol es produí en un marc de manca de lliber-
tats, que facilità la manca de control sobre l’especulació immobiliària. En el cas
barceloní, el clímax del creixement industrial estigué acompanyat d’una expansió
desordenada de la ciutat, que fou afavorida per la intensitat del flux migratori ex-
perimentat fins a mitjans dels anys setanta. Com que el territori municipal era re-
lativament limitat, encotillada la ciutat entre Collserola i el mar, la renda de la terra
tendí a disparar-se a mesura que s’exhauria el sòl urbanitzable. Això encoratjà, ja
des de finals dels anys seixanta, les ampliacions i els trasllats de fàbriques fora
dels terme municipal, cap a les comarques circumdants de la metròpoli (la Regió
I de la Generalitat republicana), que es consolidaren com els eixos naturals d’ex-
pansió barcelonina. Pel que fa a tota la província de Barcelona, el moment de mà-
xima ocupació industrial s’assolí cap al 1973 (gràfic 4).
El creixement del PIB català s’accelerà durant els anys cinquanta i assolí la seva
màxima intensitat després del Pla d’Estabilització de 1959, en el període del fran-
quisme del desenvolupament (1960-1971). Entre l’estabilització i l’esclat de la crisi
del petroli, el PIB de Catalunya registrà una taxa de creixement del 8,5 per cent
anual (gràfic 3), comparable a la contemporània d’economies de l’Extrem Orient,
Gràfic 4. Ocupació industrial a la provincia de Barcelona, 1955-1993 (persones).
750000
700000
650000
600000
550000
500000
450000
400000
1955 1959 1963 1967 1971 1975 1979 1983 1987 1991
Font: Elaboració pròpia amb Fundación BBV, (1999), p. 208-209.
com el Japó, Corea del Sud o Taiwan. Al Barcelonès, el creixement màxim de tota
la postguerra es va produir en el transcurs del segon franquisme: durant el decen-
ni de 1950-1960, la població va augmentar a un ritme mitjà del 2,4 per cent anual
(gràfic 2). Durant la dècada posterior, la taxa de creixement de la població de la
comarca es reduí una mica (fins al 2,3 per cent anual), fet que suggereix l’exhau-
riment del sòl urbanitzable barceloní durant el franquisme del desenvolupament.
Cap al 1960, el Barcelonès assolí la seva màxima participació en la població ca-
talana, arribant a concentrar el 47 per cent del total. Durant els anys següents, una
quota creixent dels contingents d’immigrants andalusos i d’altres regions espa-
nyoles que arribaren al país en aquells anys hagueren d’allotjar-se a les ciutats de
la perifèria metropolitana, que van créixer encara més desordenadament que Bar-
celona ciutat. En conjunt, la màxima ocupació industrial a la província de Barce-
lona es registrà al voltant de 1973, amb unes 720.000 persones (gràfic 4). Poste-
riorment, l’ocupació industrial començà a davallar, amb l’esclat del primer shock
del petroli i la tremenda crisi que patiria l’economia durant el franquisme tardà
(1972-1977) i la transició (1978-1986). L’augment de la població del Barcelonès tam-
bé s’exhaurí de forma precipitada: d’una taxa de creixement del 2,3 per cent
anual durant els anys seixanta, es passà a una de només el 0,5 per cent durant
la dècada dels setanta (gràfic 2). Cap al 1981 el pes relatiu de la població de la
primera comarca de Catalunya ja havia baixat fins al 41 per cent del total.
El fort creixement industrial del període de 1954-1973 acabà de conformar defini-

tivament la Barcelona actual. Les indústries de la segona revolució tecnològica
tornaren a ser les protagonistes i els motors de la transformació. La construcció,
activitat induïda, també experimentà un fort creixement, estimulada per la neces-
sitat d’allotjament de la força de treball immigrada, la insuficient planificació urba-
nística i la superació dels colls d’ampolla en la disponibilitat de ciment, ferro i al-
tres materials, un problema típic de l’autarquia.
En les activitats metal·lomecàniques, l’especialitat més dinàmica fou l’automòbil,

que arribà a ocupar unes 55.000 persones entre Barcelona i el seu districte, curs
amunt del Llobregat. Al capdavant de l’especialitat figurà la SEAT, que experimen-
tà grans èxits amb vehicles populars com el 600 i el 127 i que jugà un paper cab-
dal en la motorització del país. També afavorí el desenvolupament de la fabricació
de components, ja que la política industrial del moment forçà que el 90 per cent
d’aquests fossin d’origen domèstic. Altres constructors establerts a la ciutat foren
ENASA (que concebí els camions Pegaso), Motor Ibérica (que fabricava els vehi-
cles Ebro i que, cap al 1979, esdevindria Nissan) i ENMASA (l’antiga Elizalde, que
després de construir motors amb l’INI, acabaria en mans de Mercedes Benz). En
el desenvolupament d’aquesta indústria amb gran poder d’arrossegament, l’adop-
ció d’una política industrial proteccionista hi resultà decisiva.
Alguns dels fabricants de ràdio es diversificaren cap a la fabricació de televisors

des de principis dels anys seixanta. Fou el cas de Làmpades Z (Philips), Inter, La-
vis o Angle Espanyola d’Electricitat, dins de la ciutat, i Cahué (Vanguard), a la ban-
da de l’Hospitalet de la riera Blanca. Miniwatt subministrà vàlvules, transistors i
tubs de raigs. També a la mateixa Barcelona i a les comarques limítrofes es cons-
truïren tota mena d’electrodomèstics, des de tocadiscos a escalfadors o neveres
elèctriques. El ràpid creixement de la renda per capita des dels anys cinquanta
afavorí la represa de la demanda de béns de consum i Barcelona i el seu hinter-
land, que ja havien començat a fabricar electrodomèstics durant els anys trenta,
van saber aprofitar l’oportunitat.
El fabricant de màquines d’escriure Hispano-Olivetti fou capdavanter en la pro-

ducció de màquines sumadores i calculadores. Control i Aplicacions, Enclavament
i Senyals, i Electrònica i Comunicacions esdevingueren firmes pioneres en la in-
dústria emergent de l’electrònica i l’automatització. Numax construí quadres indi-
cadors. La filial espanyola de Crouzet s’establí a Barcelona per fabricar-hi progra-
madors per a rentadora. Encara que amb la hipoteca dels baixos nivells de
recerca del franquisme, els anys seixanta i primers setanta foren testimonis d’al-
gunes iniciatives en el camp de l’emergent tercera revolució tecnològica.
Pel que fa a altres productes mecànics, mentre perdien empenta els constructors
de material ferroviari i maquinària tèxtil, es reforçaven els constructors d’equips
elèctrics, establerts en ciutats de l’àrea metropolitana com Cornellà (Siemens),
Sabadell (Unitat Hermètica i Brown Bovery), Terrassa (AEG, Agut), Montcada (Ais-
malibar) o Badalona (Piher). Els baixos nivells de recerca de l’Espanya franquista
van fer que, malgrat la importància quantitativa de la producció local, el control
de les principals firmes restés en mans de companyies transnacionals.
En conjunt, les indústries metal·lomecàniques consolidaren el seu lloc capda-

vanter entre les branques manufactureres de Barcelona ciutat, en registrar un
creixement de l’ocupació del 3,0 per cent anual durant l’interval de 1955-1970.
Amb més de 100.000 persones ocupades en el metall a principis dels setanta,
aquesta branca representava ja el 41 per cent de l’ocupació manufacturera a
Barcelona ciutat (gràfic 5). Contràriament, les indústries del vestit anaren reduint
llur ocupació a un ritme de l’1,1 per cent anual, a causa del desplaçament de
Gràfic 5. Principals branques d’ocupació en la indústria manufacturera a

Barcelona ciutat. 1905-1981 (persones).
250000
200000
150000
100000
50000
0
1905 1930 1955 1970 1981
Fusta Alimentació
Química Edició/paper
Metall Vestit
Font: Elaboració pròpia a partir de Catalan, J. (1997), p. 224.

l’avantatge comparatiu en aquesta indústria, molt intensiva en la utilització de

treball, cap a altres comarques i regions de l’Estat i cap a altres països amb sa-
laris més baixos. El símbol d’aquest procés fou el tancament de L’Espanya In-
dustrial l’any 1969. La branca que havia estat el motor del creixement barceloní
vuitcentista passà a cobrir només el 21 per cent de l’ocupació manufacturera de
la ciutat cap al 1970.
La culminació de la segona revolució industrial també apuntalà la química (in-

cloent-hi activitats típiques d’aquesta fase de la industrialització, com la transfor-
mació de plàstics) com a tercera indústria de la ciutat. Cap al 1970 continuava
aportant el 15 per cent de l’ocupació manufacturera barcelonina. Un paper des-
tacat en el reforçament de l’especialitat el jugaren els laboratoris. Barcelona con-
solidà la seva doble naturalesa d’enclavament de filials de companyies farmacèu-
tiques germàniques (Sandoz, CIBA-Geigy, Bayer, Igoda o BoheringerMannheim) i
seu de laboratoris autòctons (Ferrer, Almirall, Uriach, Esteve o Grífols). L’empenta
de la indústria farmacèutica de la ciutat s’explica per l’existència de les facultats
de farmàcia i medicina de la Universitat de Barcelona, la tradició medicofarma-
cèutica catalana, una legislació de patents favorable als productors locals (basada
en processos més que en productes) i la intensa demanda pública, creada des de
la Seguretat Social.
Durant l’anomenada «edat d’or» del creixement europeu, el desenvolupament de

la indústria química fou també afavorida per la difusió de les tècniques de produc-
ció i transformació dels polímers, compostos orgànics obtinguts a partir de les
instal·lacions de cracking de les refineries de petroli. Malgrat que a Catalunya el
punt fort d’obtenció de polímers fou Tarragona, Barcelona disposà de fàbriques
que obtenien productes finals, com ara Negra, Korex, Jover, Alchemika o Flor. Més
importants encara foren els enclavaments industrials del Baix Llobregat, on pro-
gressaren fabricants de fibres sintètiques (La Seda, al Prat) o clorur de polivinil
(Solvay, a Martorell).
El fort creixement de la renda a partir de 1954 afavorí el conjunt de indústries de

química de consum, que a Barcelona havien arrelat fortament des dels anys vint.
Per això s’expandiren ràpidament les cases de perfumeria, com Puig o Myrurgia,
i de productes de cosmètica i higiene, com Henry Colomer o Arbora. Al Vallès
Oriental s’hi establiren Parera i Dana, i aquesta comarca metropolitana també es
consolidà com a districte químic amb productors de detergents orgànics, com
Camp i Henkel, i plantes de primeres matèries de laboratoris, com Uriach, Grífols
o Esteve. A la ciutat mateixa guanyaren grandària els fabricants de pintures Folch

i Titan.
Tot i que superada pel complex quimicofarmacèutic, la indústria editorial barce-

lonina també experimentà un període de formidable creixement durant el franquis-
me del desenvolupament, que s’accentuaria durant la transició i no s’acabaria fins
a la crisi llatinoamericana de principis dels anys vuitanta. Cap al 1970, el clúster
de la indústria editorial, paper i arts gràfiques havia tornat a augmentar el seu pes
en l’ocupació fabril de Barcelona ciutat, fins a assolir una quota de l’11 per cent.
Barcelona esdevingué un dels epicentres del boom de la novel·la llatinoamericana
en els anys seixanta, gràcies a iniciatives com les de l’editor Carles Barral i l’agent
literària Carme Balcells. Els premis (com el Nadal i el Planeta), el finançament de
les compres a crèdit, les col·leccions en fascicles i una forta inversió en publicitat
televisiva van afavorir un fabulós creixement d’editorials com Destino, Planeta,
Plaza & Janés, Salvat o Bruguera. L’edició en català també experimentà una sig-
nificativa represa de la mà, entre d’altres, d’Edicions 62, Proa o Enciclopèdia Ca-
talana. Segons les estadístiques oficials, Barcelona va passar d’editar 50 milions
de volums de llibres cap al 1972 a 100 milions de volums cap al 1981. Gràcies a
aquesta expansió, la indústria editorial arribà a ocupar el 12 per cent dels actius
manufacturers de la ciutat a principis dels vuitanta, mentre que indústries com el
metall o el tèxtil s’anaren enfonsant amb la crisi del franquisme tardà i la transició.
La indústria editorial depenia del coneixement i la inventiva locals. Per contra, la
metal·lomecànica no havia aconseguit superar plenament la dependència tecno-
lògica de l’estranger.
Conclusions
La construcció de la Barcelona contemporània és fruit de dues revolucions indus-

trials successives. La primera tingué un protagonista principal, la indústria tèxtil
cotonera o de les indianes. Va desenvolupar-se principalment gràcies a la inicia-
tiva privada, però el seu èxit inicial es basà en un mercat català dinàmic, integrat
per una pagesia relativament pròspera. També tingué una vocació de significativa
presència a l’exterior: en el Set-cents a l’Amèrica espanyola; en el Vuit-cents, a la
pròpia Espanya. A nivell de trama urbana, la Barcelona del vapor es concretà en
un esforç de planificació pioner, com fou l’Eixample de Cerdà, que ordenà el crei-
xement vuitcentista i posà les bases de l’expansió del segle xx.
La segona revolució industrial fou més equilibrada a nivell sectorial, més condi-
cionada per l’activitat pública i, paradoxalment, la ciutat va créixer d’una manera
més caòtica per l’insuficient control de l’especulació immobiliària en el moment
del seu clímax, el franquisme del desenvolupament. A nivell sectorial, el protago-
nisme de la segona revolució industrial a Barcelona fou compartit per la branca
metal·lomecànica i la quimicofarmacèutica, amb una molt significativa contribució
d’una indústria no líder, l’edició, que experimentà un important rejoveniment al llarg
del segle xx.
La guerra civil i el primer franquisme alentiren aquest procés, però no el feren des-
carrilar completament. Tornà a prendre força a partir de 1954, durant el segon
franquisme, i després del Pla d’Estabilització, amb el franquisme del desenvolu-
pament. Des dels anys cinquanta algunes noves empreses, com SEAT, ENASA o
ENMASA/Elizalde, amb majoria de capital públic, o els laboratoris barcelonins,
beneficiats per la gran demanda pública de la Seguretat Social, crearen remarca-
bles efectes d’arrossegament i completaren la segona revolució industrial. L’edi-
ció, una activitat industrial rejovenida i basada en el talent local, tornà a guanyar
empenta fins a la crisi de l’Amèrica Llatina dels anys vuitanta.
A diferència de l’anterior creixement de la trama urbana, l’experimentat entre prin-

cipis dels anys cinquanta i els setanta es va produir en un marc de persistent man-
ca de llibertats polítiques. Això dificultà el control de l’especulació immobiliària,
que registrava uns nivells insòlits, en termes de l’Europa occidental, quan, cap al
1973, la ciutat assolia també el seu zenit demogràfic. Amb posterioritat, mercès a
la mobilització política de la transició i la pròpia crisi de l’estanflació, l’especulació
fou transitòriament frenada. Tornà a prendre volada a partir de 1986, amb la pro-
clamació de Barcelona com a ciutat olímpica.
Figura 1. Distribució territorial de les indùstries en l’àmbit metropolità
Període industrial
1883-1913
1914-1935
1936-1973
Sector industrial
Farmacèutica
Edició, paper i Arts Gràfiques
Elèctrica
Metal·lomecànica
Química
Tèxtil
Districtes de Barcelona
Municipis de l’Àrea
Metropolitana de Barcelona
Quilometres
Font: Elaborat per Heura Cuadrado a partir de les dades de l’article.
Referències
Benaul, J.M. «Especialización y adaptación al mercado en la industria textil lane-

ra». A: Nadal, J.; J. Catalan (eds.). La cara oculta de la industrialización española.
Madrid: Alianza, 1994.
Cabana, F. Història del Banc de Barcelona (1844-1920). Barcelona: Edicions 62,

1978.
Cabana, F. (ed.). Cien empresarios catalanes. Madrid: LID, 2006.
Cabré, A.; I. Pujadas. «La població: immigració i explosió demogràfica». A: Nadal,

J.; J. Maluquer; C. Sudrià; F. Cabana (eds.). Història econòmica de la Catalunya con-
temporània. 5. Segle xx. Població, agricultura i energia. Barcelona: Enciclopèdia
Catalana, 1989, p. 13-128.
Camps, E. La formación del mercado de trabajo industrial en la Cataluña del siglo

xix. Madrid: Ministerio de Trabajo, 1995.
Carreras, A. «Cataluña, primera región industrial de España». A: Nadal, J.; A. Car-

reras (eds.). Pautas regionales de la industrialización española (siglos xix y xx). Bar-
celona: Ariel, 1990, p. 259-295.
Catalan, J. «Els recursos humans en el desenvolupament industrial de Barcelona,

1714-1975». A: Roca, J. (ed.). La formació del cinturó industrial de Barcelona. Bar-
celona: IMHB-Proa, 1997, p. 213-247.
Catalan, J. «Spain 1939-1996». A: Schulze, M. (ed.). Western Europe, Economic

and Social Change since 1945. Londres: Longman, 1999, p. 324-342.
Catalan, J. «Los cuatro franquismos económicos, 1939-77: de la involución autár-

quica a la conquista de las libertades». A: Cruz, S.; J. Ponce (eds.). El mundo del
trabajo en la conquista de las libertades. Jaén: Universidad de Jaén, 2010, p. 55-
114.
Catalan, J. «Reculada i clímax de la industrialització, 1936-1975». A: Nadal, J.; J.M.

Benaul; C. Sudrià (eds.). Atles de la industrialització de Catalunya, 1750-2010. Bar-
celona: Vicens Vives, 2012, p. 179-293.
Catalan, J.; T. Fernández de Sevilla . «Die staatliche Industriepolitik und die

Entwicklung der Automobilindustrie in Spanien 1948-1985». A: Tilly, S.; F. Triebel
(eds.), Automobilindustrie 1945-2000. Eine Schlüsseindustrie zwischen Boom und
Krise. Munic: Oldenbourg, 2013, p. 255-284.
Fundación BBV. Renta nacional y su distribución provincial. Serie homogénea. Años

1955 a 1993 y avances 1994 a 1997. Tomo II. Bilbao: BBV, 1999.
Gil Mugraza, G. «De las letras a los números. La producción española de libros en
el siglo xx a través de las fuentes estadísticas». Revista de Historia Industrial. [En
premsa]
IDESCAT. Anuari Estadístic de Catalunya. [Diversos anys]
Llanas, M.; M. Ayats. L’edició a Catalunya: el segle xx (1939-1975). Barcelona: GEC,

2006.
Llanas, M.; M. Ayats. L’edició a Catalunya: el segle xx (els darrers trenta anys). Bar-
celona: GEC, 2007.
Maluquer de Motes, J. «Cataluña, avanzada de la industrialización». A: Germán, L.;

E. Llopis; J. Maluquer; S. Z apata (eds.). Historia económica regional de España, si-
glos xix y xx. Barcelona: Crítica, 2001, p. 357-389.
Martínez Rus, A. »Barcelona y Madrid ante el reto americano: las expectativas de

la industria del libro». A; Catalan, J.; J.A. Miranda; E. Ramon (eds.). Distritos y clus-
ters en la Europa del Sur. Madrid: LID, 2011, p. 81-100.
Nadal, J. El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913. Barcelona:

Ariel, 1975.
Nadal, J. «Discurs d’acceptació del títol de doctor honoris causa». A: Cerimònia

acadèmica d’investidura com a doctor honoris causa del professor Jordi Nadal.
Barcelona: UPF, 2010.
Nadal, J.; J. Catalan (eds.). La cara oculta de la industrialización española. Madrid:

Alianza, 1994.
Nadal, J.; X. Tafunell. Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona

(1847-1992). Barcelona: Columna, 1992.
Nadal, J.; J.M. Benaul; C. Sudrià. «La formació d’una societat industrial, 1833-
1895». A: Nadal, J.; J.M. Benaul; C. Sudrià (eds.). Atles de la industrialització de
Catalunya, 1750-2010. Barcelona: Vicens Vives, 2012, p. 57-177.
Pascual, P. Agricultura i industrialització a la Catalunya del segle xix. Barcelona:

Crítica, 1990.
Puig, N. Bayer, CEPSA, REPSOL, Puig, Schering y la Seda. Constructores de la

química española. Madrid: LID, 2003.
Ramon-Muñoz, R. «La indústria sabonera de Barcelona en el context saboner es-

panyol, 1856-1935». A: Roca, J. (ed.). La formació del cinturó industrial de Barce-
lona. Barcelona: IMHB-Proa, 1997, p. 117-132.
Sánchez, A. «Technology Transfer and Industrial Location. The Case of Cotton Spin-
ning Industry in Catalonia (1780-1840)». History of Technology, 30 (2010), p. 95-110.
Solé, A. «La indústria farmacèutica catalana durant el franquisme: el cas d’Uriach».

Rercerques, 54 (2007), p. 93-114.
Tatjer, M.; A. Vilanova; Y. Insa. Les Corts, memòria d’un passat industrial. Barcelo-
na: Ajuntament de Barcelona, 2005.
Torras, J. «Estructura de la indústria pre-capitalista. La draperia». Recerques, 11

(1981), p. 7-28.
Unión Industrial Metalúrgica. La Industria Metalúrgica Nacional en la Exposición

Internacional de Barcelona 1929. Índice de Expositores. Barcelona: UIM, 1929.
Valls, F. La Catalunya Atlàntica. Aiguardent i teixits en l’arrencada industrial cata-

lana. Vic: Eumo, 2004.
Valls, F. «Échec et succès de l’industrialisation dans les territoires du vignoble.

Languedoc versus Catalogne». A: Le Bot, F.; C. Perrin (dirs.). Les chemins de l’in-
dustrialisation en Espagne et en France. Les PME et le développement des terri-
toires (xviii-xxi siècles). Brussel·les, 2011, p. 249-274.
La tercera revolució industrial: mite o realitat
Pau de Solà-Morales
Arquitecte. Universitat Rovira i Virgili
La nostra societat occidental, econòmicament i tecnològicament avançada, fan-

tasieja amb els mites de la màquina fins al punt d’haver-la convertit en un ídol
contemporani. Com a subproducte d’aquesta «mitologia moderna», es configu-
ra al seu voltant l’interessant fenomen de la futurologia tecnològica, o, dit d’una
altra manera, la tendència a predir la direcció que prendran els desenvolupa-
ments tecnològics i, sobretot, els canvis socials que aquests comportaran. Així,
la fetitxització de la tecnologia i el progrés de la societat han anat creant imatges
i relats del futur pròxim o llunyà, alguns de purament novel·lístics (com en el cas
de la ciència-ficció i altres subgèneres assimilables) i d’altres amb finalitats pre-
dictives de dubtosa credibilitat. Tots tenen implícita una visió utòpica o distòpi-
ca del futur, amb una forta càrrega ideològica, que en qualsevol cas és una cons-
trucció cultural.
Des que Thomas Kuhn va publicar el 1962 el seu ja famós llibre L’estructura de les
revolucions científiques, la noció de revolució1 ha passat a formar part insepara-
ble del nostre llenguatge i del llenguatge dels sectors més tecnològics de la so-
cietat (la investigació, la ciència, la indústria, etc.). Segons aquest autor, el conei-
xement [científic] no s’acumula simplement d’una manera senzilla i lineal, sinó que
s’agrupa al voltant de «paradigmes» o conjunts de lleis, teories i coneixements
estables i acceptats per una gran majoria de la comunitat científica, mentre que
les anomalies i els desajustos respecte d’aquests paradigmes són ignorats o de-
satesos, i s’assumeix que són causats per manca de coneixement i de més inves-
tigació. No obstant això, en certs moments en la història de la ciència, un canvi
«revolucionari» d’enfocament obre noves preguntes sobre dades velles, de mane-
ra que reorienta les línies d’investigació i canvia la terminologia, els conceptes i
1. Kuhn, T. (1962).
La tercera revolució industrial: mite o realitat 53
les teories. El «canvi de paradigma» aporta, en definitiva, nova llum sobre aques-
ta àrea i resol moltes de les incògnites abans insalvables. Aquest és, i no cap al-
tre, el mecanisme d’evolució de la ciència.
Hem agafat prestats de Thomas Kuhn alguns conceptes «sexis» extrets de l’estret
marc de la filosofia de la ciència i traslladats al llenguatge comú: revolució cientí-
fica, canvi de paradigma, progrés. En efecte, tots volem ser els visionaris que in-
troduïm una nova idea, els protagonistes d’una nova revolució científica, i propo-
sar per a cada petita innovació tecnològica un canvi de paradigma fonamental.
Deixant de banda la vanitat humana, aquests són els ingredients d’un interessant
debat que té lloc quotidianament al voltant de la tecnologia en la societat postmo-
derna, en la seva lluita esquizofrènica entre la racionalitat moderna i la superació
d’aquest mite per un altre de més coincident amb els temps.
El mite tecnoutòpic
A més de Kuhn, el problema de la relació entre ciència i tecnologia, d’una banda,

i societat i cultura, de l’altra, ha estat el centre d’atenció de molts autors. En Mario
Bunge, un dels més grans pensadors contemporanis de la filosofia de la ciència,
hi trobem una breu i aclaridora definició: segons l’autor, entenem per ciència l’es-
tudi dels fenòmens que tenen lloc quan es donen unes condicions determinades;
en canvi, la tecnologia es basa en el coneixement científic per modificar precisa-
ment aquestes condicions i aconseguir que tinguin lloc uns fenòmens determinats.
Així, per exemple, si coneixem els fluxos de calor i les propietats termodinàmiques
dels materials, podem dissenyar entorns aïllats per protegir-nos del fred o de la
calor, modificant les condicions naturals (temperatura, aïllament, humitat, insola-
ció) perquè es doni exactament el tipus de confort desitjat. La ciència és analítica
i estudia la naturalesa tal com ve donada; però la tecnologia és síntesi, creació ar-
tificial de condicions i de mecanismes [màquines] per aconseguir que aquestes
condicions es modifiquin. Herbert Simon en deia «ciències del que és artificial»,2
i hi incloïa tecnologia, disseny i altres activitats humanes. És a dir, que la tecnolo-
gia té una part física (en sentit literal), material, per la qual modifiquem l’entorn i
creem estructures artificials (màquines) que transformen localment les condicions
de l’entorn (més pressió, més calor o fred, presència d’aire o d’electricitat, etc.).
2. Simon, H. (1969).
No hi ha tecnologia sense màquines ni aparells o estructures artificials, ni hi ha

canvi de les condicions naturals sense aquests.
Les màquines que creem els humans (fins i tot l’incipient ús d’eines observat en
alguns animals) són eines que estenen i augmenten les nostres capacitats com a
humans, però no són del tot autònomes. El treball que duen a terme les màquines
és la repetició de patrons que ja fem els humans sense aquestes: quan, cansats
de repetir un gest (encara que només sigui espinyolar olives, posem per cas) o in-
capaços de fer-lo a causa de les nostres limitacions físiques (volar fins a l’espai i
observar la Terra des d’allà, per exemple), recorrem a una màquina, ho fem per
substituir i augmentar les nostres pròpies capacitats, per fer coses que ens can-
sen, que ens avorreixen o que no podem executar.
Però la tecnologia també està acompanyada, en el terreny personal i social, d’un

imaginari i d’uns relats de control i domini sobre la natura que no són més que una
ideologia, una construcció cultural i social sobre la base d’allò que la tecnologia
realment és. Així doncs, de la capacitat humana de crear mecanismes artificials,
de la capacitat física i material de la tecnologia de modificar localment les condi-
cions naturals, se n’extrapolen unes visions i uns somnis (ideologies) d’un futur
millor, més just, més equilibrat i més humà. Això succeeix en paral·lel, naturalment,
a la implantació de la tecnologia real, en un procés que alguns han anomenat «de
mediació» o «d’acompanyament ideològic».3 Realment, es tracta d’una creació
cultural o una visió distorsionada del futur, més o menys basada en la paraciència
o en un coneixement superficial de la tecnologia.
Imaginari tecnològic i ciutat
Queda, doncs, aclarida la condició de constructe social i cultural de la imatgeria

tecnològica i de la futurologia que l’acompanya. Percebem, a més, que sempre hi
ha implícita una visió utòpica o distòpica del futur, amb una forta càrrega ideolò-
gica i un important component urbà: sembla evident que el futur, tecnològic o no,
té lloc a la ciutat. Vegem-ne alguns exemples.
No conec amb prou detall la imatgeria tecnològica del passat més llunyà, però
és molt probable que les visions d’un Fourier o un Saint-Simon anessin en aques-
3. L atour (1991).
ta direcció, i que tinguessin un fort component urbà (i segurament una gran in-
fluència en la seva planificació i desenvolupament). Però ningú com el cinema
ha estat capaç de donar forma i posar imatges a aquestes visions. L’excel·lent
pel·lícula de Fritz Lang Metropolis, de 1927, per exemple, mostra una ciutat real,
la Nova York puixant dels anys vint, que es barreja i es confon amb la ciutat fu-
turista de Lang. Cadascun dels aspectes de la pel·lícula té un referent real extret
de l’observació de la ciutat real i de les més avançades tecnologies produïdes
pels humans en aquell moment: els altíssims gratacels que s’eleven al downtown
de Manhattan i que desafien la gravetat i els mortals; el transport aeri que s’es-
muny entre els edificis i rivalitza amb un intensíssim trànsit rodat a diferents ni-
vells; l’ús avançadíssim de l’electricitat; els moviments de grans masses d’anò-
nims ciutadans; la vida, el treball i la circulació subterranis de les persones, i una
insalvable jerarquització social amb l’altura; la forta divisió social en classes i les
marcades diferències entre els qui més tenen, que gaudeixen de la tecnologia,
i els desposseïts, que no tenen res i que treballen amb les seves mans. Aquesta
és la metròpoli real del començament del segle xx, que també va ser descrita
per Georg Simmel i Baudelaire,4 però que Lang projecta a la metròpoli del 2026
(un segle més tard) extrapolant i exagerant aquests trets. Així, cadascuna de les
visions futuristes del cineasta té una lògica i una explicació en la ciutat perce-
buda, com si volgués fer entendre que l’imaginari del futur només pot ser una
extensió d’allò que coneixem.
Curiosament, algunes de les «visions» futuristes de Fritz Lang s’han anat diluint a
mesura que ha anat passant el temps. El transport aeri dins i a prop de les ciutats
està estrictament prohibit, ja que genera més problemes que no pas beneficis;
accidents aeris com el de Lockerbie5 de 1988 han fet inviable la convivència del
transport aeri i la ciutat, fins i tot per als molestos helicòpters, que només s’utilit-
zen en entorns urbans en casos excepcionals (emergències, actes civils, vigilàn-
cia, etc.); l’atac amb avions contra les Torres Bessones de Nova York va posar punt
final al mite dels gratacels amb la seva potència, arrogància i inviolabilitat. No dis-
cutim aquí la validesa de la pel·lícula, ni la seva proposta estètica, sinó que volem
mostrar de quina manera la tecnologia (el hardware físic) és una cosa, i una altra
de molt diferent són les imatges que la cultura crea amb ella.
4. Simmel, G. (1903); Baudelaire, C. (1948).

5. El desembre de 1988, el vol Pan Am 103 va explotar sobre la zona urbana de Lockerbie (Escòcia)
i va causar nombrosos danys materials i onze víctimes mortals.
Vegeu també el cas gairebé còmic de l’estil anomenat steam-punk, sortit d’una
reinterpretació de l’imaginari de la tecnologia del vapor (cotxes, vaixells, trens i fà-
briques de vapor), del qual el film Metropolis és més o menys un precursor. Aques-
ta tecnologia (i l’estètica que la va acompanyar) de tubs, reblons i fums va passar
a la història, però ha estat revisitada recentment per films com ara Wild Wild West,6
que van elevar a la categoria de fetitxe un estil i una col·lecció d’imatges que ja no
tenen al darrere cap tecnologia real. L’steam-punk és, només, una estètica revival
per al consum i el gaudi excèntric de la societat de l’espectacle, que l’ha traduït
en una moda de vestir, de decoració i musical. Un senyal més que la tecnologia
no és només hardware, sinó també imatges, i que, per tant, té un important com-
ponent cultural.
Potser una de les primeres utopies de l’urbanisme de l’era contemporània, molt

influenciada per l’urbanisme higienista i els corrents socialistes, va ser la propos-
ta de la ciutat jardí d’Ebenezer Howard.7 En el seu llibre seminal, que va tenir una
influència decisiva en la creació del Garden City Movement, l’autor proposa una
ciutat de mida mitjana, autosuficient, funcional i ordenada, els habitants de la qual
viuen en pau i harmonia amb la natura. A mig camí entre els excessos i la pol·lució
de la metròpoli, d’una banda, i l’aïllament social i cultural del camp, de l’altra, l’exis-
tència de la ciutat jardí es basa en una important infraestructura tecnològica: una
indústria que la convertia en autosuficient i que proporcionava llocs de treball, el
tren que la connectava a la cultura i el comerç de la metròpoli, etc. Per descomp-
tat, els suburbis o les ciutats jardí són impensables sense les tecnologies que els
alliberen i alhora els uneixen a l’urbs, ja sigui el tren, el tramvia o l’autopista i el
cotxe privat. Hi ha hagut molts models de ciutat jardí, des de la ciutat lineal de
Madrid d’Arturo Soria8 fins a les ciutats jardí, i tots comparteixen aquest element
comú. I és que, de fet, la ciutat jardí és un producte de la utopia tecnològica del
1900 en el qual s’assegurava una vida millor, més benestar i més contacte amb la
natura sense perdre els beneficis de la ciutat, gràcies al fet que la tecnologia del
transport permet «en un instant» ser al camp o al centre mateix de la ciutat.
6. Wild Wild West, de Barry Sonnenfeld, protagonitzat per Kevin Kline i Will Smith. Warner Bros (1999).
7. Garden Cities of To-morrow (en català, «Ciutats jardí del demà») és el llibre que l’urbanista britànic
Ebenezer Howard va publicar el 1898, primerament amb el títol To-morrow: A Peaceful Path to Real
Reform («Demà: una via plaent cap a la reforma real») i posteriorment, després d’una revisió profun-
da, republicat el 1902 amb el nou títol, que va donar nom al moviment de les ciutats jardí.
8. Pereira, A. (1998).
Ja des del començament, la idea de ciutat jardí no va respondre a les expectati-

ves promeses. Les primeres ciutats jardí van ser Letchworth i Welwyn (desenvo-
lupades el 1903 i el 1920, respectivament, pel mateix Howard amb el seu soci
Henry Harvey Vivian), seguides per les ciutats suburbi (ja amb aquest nom) disse-
nyades i construïdes per Parker i Unwin (Hampstead i Brentham suburbs). El mo-
viment de ciutats jardí es va desenvolupar amb rapidesa, i altres seguidors van
dissenyar arreu del món ciutats de baixa densitat, bàsicament residencials i amb
una connexió per tren amb la ciutat central. Amb el temps s’ha vist que aquest
model, utòpic en un principi, presentava altres defectes: el suburbi no és ni de bon
tros autònom i consumeix una immensa quantitat de territori a causa de la seva
baixa densitat; el seu manteniment i el «cost» energètic dels desplaçaments dels
seus habitants són insostenibles en moments de recessió econòmica o d’un in-
cert futur energètic, i constitueix un element de sobrecàrrega i de desestabilitza-
ció de les dinàmiques tradicionals de la ciutat. Vegeu, si no, el «monstre» americà
de Los Angeles, i les seves conseqüències socials, econòmiques i polítiques, en
les crítiques i els comentaris que ha rebut de prestigiosos geògrafs com Mike Da-
vis, Peter Hall o Ed Soja.9 La utopia de la ciutat jardí dels anys 1900-1950 és ara
massa cara, insostenible i no funciona del tot, i s’ha posat en qüestió més d’una
vegada. Queda enrere l’imaginari del «paradís a la ciutat» basat en una fe massa
forta en una tecnologia que només transportava persones. Un cop posat en crisi
el model de ciutat jardí o suburbi, la tecnologia ha continuat proporcionant meca-
nismes, i la societat creant tecnoutopies urbanes, amb promeses de més benes-
tar i menys inconvenients «urbans»: qui sap si la forma contemporània de la ciutat
jardí és el teletreball, una altra idea futurista i utòpica amb uns resultats més que
discutibles. Realment, el teletreball ha proporcionat una coartada perquè tots tre-
ballem més hores, a la feina o a casa, i n’estiguem pendents 24 hores al dia, 365
dies l’any. Pel que fa al seu efecte sobre les ciutats, sembla que, en lloc de des-
poblar-les, n’ha rellançat la centralitat com a lloc d’intercanvi de coneixement i
mercaderies. L’efecte ha estat el contrari: s’han generat més desplaçaments i més
transport de mercaderies, de manera que s’ha agreujat el problema que ja havien
creat els suburbis i la ciutat dispersa.
Esmentem també, com a exemple d’una altra utopia urbana (aquesta vegada
d’arrel racionalista i tecnològica) del Moviment Modern, el projecte de La Ville
Radieuse de Le Corbusier. La seva influència en l’urbanisme de postguerra va
9. Vegeu, per exemple, Davis, M. (1990, 1998); Soja (1996).

Ebenezer Howard: Garden Cities of To-morrow. Il·lustració núm. 2.
ser molt gran a l’hora de reconstruir les grans ciutats europees i de construir
vastos projectes d’habitatge social («polígons d’habitatge»).10 Malgrat les nobles
aspiracions de millora social per a les quals van ser creats, aquests últims s’han
convertit, amb el temps, en maldecaps per als planificadors urbans. Aquest ar-
gument es pot exemplificar (no és la meva referència, sinó una referència àmplia-
ment utilitzada i crec que gens demagògica) amb el cas del flamant projecte
Pruitt-Igoe, acabat i ocupat entre el 1954 i el 1956 a Saint Louis, Missouri (Estats
Units): el barri, compost per una trentena de blocs d’habitatges, va ser projectat
pel famós arquitecte Minoru Yamasaki,11 seguint els postulats de Le Corbusier i
dels CIAM.12 Les condicions de vida al barri Pruitt-Igoe es van anar deteriorant
10. Ferrer i Aixalà (1996).

11. Yamasaki és també l’autor del World Trade Center novaiorquès i d’altres edificis internacionals,
entre els quals hi ha la Torre Picasso, l’edifici més alt de Madrid fins al 2007.
12. Congressos internacionals d’arquitectura moderna duts a terme en diferents localitats europees
entre el 1929 i el 1959. Vegeu Mumford (2000).
progressivament, amb un ràpid augment de la pobresa, el crim i l’exclusió so-

cial, fins que el 1972 tots els edificis van ser dinamitats i derruïts, la qual cosa
va posar una vegada més en crisi les idees i la utopia urbana i social del Movi-
ment Modern en arquitectura.13
Modernitat, ciència i progrés
Avui dia, les visions futuristes associades a la tecnologia continuen proliferant,

amb més intensitat si és possible, gràcies a la potència de les tecnologies de la
informació i la comunicació: la il·lusió d’una societat tecnològicament més avan-
çada, lliure i justa (utopia), el catastrofisme d’una humanitat aixafada per la seva
pròpia tecnologia (distopia), o el d’una societat anodina controlada per intel·
ligències artificials, etc. El futur serà sens dubte tecnològicament més avançat, ja
que aquesta sembla que ha estat la constant dels últims segles, i no hi ha signes
que la innovació remeti (més aviat al contrari). Però, com s’ha demostrat més
amunt, les visions futuristes associades a la innovació tecnològica no són més
que construccions culturals, fabulacions al voltant dels nostres propis somnis i
desitjos com a societat.
Quan, per exemple, es parla de «tercera revolució industrial» hem de pensar que
aquesta denominació no és més que una analogia. L’única revolució industrial dig-
na de ser anomenada així va ser la primera, mentre que la segona i la tercera (si
assumim que han existit) van ser evolucions tecnològiques de la indústria: del car-
bó a l’electricitat i de la producció en massa a la personalització (encara que no
tots els experts estan d’acord amb aquesta periodització). D’aquí a vaticinar un fu-
tur sense indústria, en què qualsevol bé de consum «s’imprimirà» al garatge, hi ha
un bon tros. La quimera d’una humanitat autàrquica [autònoma] que produeix tots
els seus béns a casa, entre l’hort i el taller de fabricació digital, és una barreja re-
gressiva d’ecologisme i tecnologisme. Els endevins que preconitzen el final del tre-
ball, l’esgotament de l’energia i la fi del comerç i de la indústria participen d’aques-
ta barreja de creença en el progrés i en la linealitat i causalitat de la història.
Aprofundim una mica més en aquest últim aspecte, que gira al voltant de les ide-
es i els ideals de la modernitat. Segons un conegut text de Habermas, «el projec-
13. Com a exemple paradigmàtic, vegeu Jencks (1984).

te de modernitat formulat en el segle xviii pels filòsofs de la Il·lustració va consistir

en els seus esforços per desenvolupar una ciència objectiva, una moralitat, unes
lleis universals i un art autònom d’acord amb la seva lògica interna. Al mateix
temps, aquest projecte pretenia alliberar els potencials cognoscitius de cadascun
d’aquests dominis de les seves formes esotèriques».14
Així doncs, segons la majoria d’autors, els dos temes principals de la modernitat15
haurien estat l’autonomia del subjecte i el domini de la raó sobre la natura. L’ob-
jectiu era la comprensió de la natura i del jo per promoure el progrés moral, el be-
nestar i la justícia; en definitiva, la felicitat dels éssers humans.
La recerca d’una autonomia més gran del subjecte va comportar, amb el temps,
la crisi de les monarquies, de l’aristocràcia i de tot un sistema social basat en lli-
natges hereditaris que van ser substituïts per la democràcia, l’estat de dret i la so-
birania popular.
L’expansió il·limitada de la racionalitat i el desenvolupament tecnològic, aplicats

amb una intensitat total durant tres segles, van tenir també un efecte molt profund
en la cultura occidental i en la força d’impulsar canvis radicals en tots els àmbits:
l’aplicació de la quantificació com a mètode analític i de coneixement; la millora
de la tecnologia disponible, amb l’augment consegüent de les possibilitats de con-
trol i dominació de la natura; el creixement econòmic sostingut, fonamentat en
mètodes més racionals de producció i, en definitiva, en la creació de la indústria;
l’augment ostensible del benestar d’àmplies capes de la societat; el creixement
econòmic sostingut, nascut en aplicar la mateixa racionalitat a la producció, la
distribució i la comercialització de mercaderies i serveis; l’emigració de la pobla-
ció a les ciutats i el creixement consegüent d’aquestes, lligat a l’aparició de la pla-
nificació urbana racionalitzada, i un llarg etcètera.
La fe en la raó, en la ciència i en la tecnologia; la demostrada capacitat de la tec-

nologia per dominar i controlar la natura; l’impressionant creixement social, cul-
tural i sanitari de les societats humanes; tot això, aplicat d’una manera continua-
da durant alguns centenars d’anys, ha causat profunds canvis a la societat i a les
ciutats occidentals que han originat una sensació d’expansió permanent, de pro-
14. Habermas (1988).

15. La modernitat, segons Castoriadis, seria el període que s’estén des de la Il·lustració (aproxima-
dament, 1750) fins a l’ocàs dels totalitarismes (1955-1960). Vegeu Aureli (2008).
grés i d’absoluta dominació de la natura. Ha arrelat amb força la creença que el

progrés marca una direcció única de la història, i que, per tant, aquesta última
pot ser també objecte de racionalització, i donar lloc a les prediccions i a la futu-
rologia (com si es tractés d’una llei científica): en definitiva, una «fetitxització del
creixement per se».
Ordre i sentit en el segle xxi
No obstant això, les preguntes que ens hem de plantejar són: la tecnologia és una
força de la natura?, el desenvolupament tecnològic i la racionalitat són els motors
de la història? Molts autors ens han advertit d’aquest engany, i molts més l’han
descrit: el progrés és un mite que es desmenteix ell mateix, una creació del nostre
intel·lecte tan poc veraç com ho era la creença en el destí.
Em sembla que un dels textos més bells i poètics sobre el progrés el va escriure
Walter Benjamin, i el reprodueixo aquí de forma íntegra pel seu poder d’evocació
d’allò que intento dir:
«Hi ha un quadre de Klee que es titula Angelus Novus. S’hi observa un àngel,
sembla que en el moment d’allunyar-se d’alguna cosa sobre la qual fixa la mi-
rada. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales esteses. L’àngel de la his-
tòria deu tenir aquest aspecte. Té el rostre girat cap al passat. En allò que a
nosaltres ens sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una catàstrofe
única que llança als seus peus ruïna sobre ruïna, amuntegant-les sense parar.
L’àngel es voldria aturar, despertar els morts i recompondre el que s’ha des-
truït. Però un huracà bufa des del paradís i s’arremolina a les seves ales, i és
tan fort que l’àngel ja no les pot plegar. Aquest huracà l’arrossega irresistible-
ment cap al futur, al qual gira l’esquena, mentre el cúmul de ruïnes augmenta
davant seu fins al cel. Aquest huracà és el que nosaltres anomenem progrés».16
En la mateixa línia de Benjamin (i no per casualitat), també Horkheimer i Adorno,

en la seva Dialèctica de la Il·lustració,17 ens adverteixen que la modernitat ha subs-
tituït el fetitxe i la creença en la màgia i la religió per la idea de racionalitat. Aques-
16. Benjamin, W. (2011).

17. Horkheimer i Adorno (1994). Segons aquests autors, la barbàrie és causada tant pel que és irra-
cional i el fetitxe (conceptes premoderns) com per la raó que els substitueix.
Paul Klee, Angelus Novus.

Font: The Israel Museum. Jerusalem.
ta comporta altres conceptes propis, com ara creixement, desenvolupament, pro-

grés o eficiència, que s’han convertit, amb el temps, en els nous «ídols dels temps
moderns», noves idees elevades a la categoria de mites, i s’ha instal·lat la creença
que res no es pot resistir als nous déus i als potents processos de maximització
implícits en aquestes forces.18
Considero que avui dia la fe infinita en el progrés ha quedat enrere, excepte per a
«nostàlgics i revisionistes». Percebem, en canvi, un interès per tendències contrà-
ries: l’abandonament de la visió lineal de la història19 i de la creença universal en
la racionalitat i el progrés permet a àmplies capes de la societat un retorn al que
és «qualitatiu», enfront el que és «quantitatiu»; es presta més atenció als valors
subjectius i fenomenològics, es posa en relleu el que és tàctil i sensorial abans
que el cost, la qualitat abans que l’eficiència. Interessa més la complexitat que no
18. Vegeu Aureli (2008).

19. De L anda (1997).
pas la racionalitat: la complexitat seria allò que té múltiples facetes, que és poliè-
dric i no té un únic matís. Hi ha més interès per la interrelació densa i espessa en-
tre totes les coses que per l’autonomia i l’aïllament. Com que la complexitat no es
pot categoritzar ni pensar amb facilitat, es busca comprendre i reproduir els pa-
trons d’organització de la realitat. El sentit rau en la diferència, en la interrelació,
en l’intercanvi i en la mutació.20 En la recerca d’estructura, organització i ordre hi
trobem el sentit, fugaç, de la nostra pròpia existència. Les tecnologies, en parti-
cular les de la informació, ens han d’ajudar a gestionar aquest coneixement i
aquesta complexitat.
Referències
Atlan. Entre le cristal et la fumée: essai sur l’organisation du vivant. París: Éditions
du Seuil, 1979.
Aureli. The Project of Autonomy: Politics and Architecture within and against Ca-
pitalism. Nova York: Princeton Architectural Press, 2008.
Baudelaire, C. Œuvres. París: La Girouette, 1948.
Benjamin, W. «Tesis sobre la filosofía de la historia. Tesis IX». Traducció de José

Sánchez i Pedro Piedras, a: «A propósito de Walter Benjamin: nueva traducción y
guía de lectura de las “Tesis de filosofía de la historia”». Duererías. Analecta Phi-
losophiae, Revista de Filosofía, 2a època, núm. 2 (febrer 2011).
Davis, M. City of Quartz: Excavating the Future in Los Angeles. Londres / Nova
York: Verso, 1990.
Davis, M. Ecology of Fear: Los Angeles and the Imagination of Disaster, 1a ed. Nova
York: Metropolitan Books, 1998.
De L anda. A Thousand Years of Nonlinear History. Nova York: Zone Books, 1997.
Ferrer i Aixalà. Els polígons a Barcelona. Edicions UPC, 1996.
Habermas. «La modernidad, un proyecto incompleto». A: Foster (ed.). La posmo-

dernidad. Mèxic: Editorial Kairós, 1988.
20. Vegeu, per exemple, l’impressionant treball en què s’arriba al «sentit» (ordre) des del «soroll» (des
ordre): Atlan (1979).
Horkheimer i Adorno. Dialéctica de la Ilustración: fragmentos filosóficos. Madrid:

Trotta, 1994.
Jencks. The Language of Post-Modern Architecture. Nova York: Rizzoli, 1984.
Kuhn, T. The Structure of Scientific Revolutions. Chicago: University of Chicago

Press, 1962. Hi ha traducció al castellà: Kuhn, T. La estructura de las revoluciones
científicas (trad. Contín, 7a ed.). Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1981.
L atour. Nous n’avons jamais été modernes: essai d’anthropologie symétrique. Pa-
rís: Editions La Découverte, 1991.
Mumford. The CIAM Discourse on Urbanism, 1928-1960. Cambridge, Mass.: MIT

Press, 2000.
Pereira, A. La Ciudad Lineal de Madrid. Barcelona: Fundació Caixa d’Arquitectes,

1998.
Simmel, G. «La metrópolis y la vida mental». A: Bifurcaciones, 4, 1903.
Simon, H. The Sciences of the Artificial. Cambridge: MIT Press, 1969.
Soja, Ed. Thirdspace: Journeys to Los Angeles and Other Real-and-Imagined Pla-
ces. Cambridge, Mass.: Blackwell, 1996.
La fàbrica de futur i la tercera revolució
industrial
Íñigo Felgueroso
Director gerent de Fundación Prodintec-Fábrica de Futuro
Abans de descobrir aquesta nova revolució industrial, convé mirar enrere i repassar
la història. La primera revolució industrial va suposar la substitució del treball ma-
nual per l’automatitzat. La segona revolució industrial va permetre la producció en
massa mitjançant la fabricació seriada per acostar al gran consumidor productes a
baix cost, però idèntics entre ells, perquè és un sistema rígid que penalitza el de-
senvolupament de productes personalitzats. Henry Ford deia que el client podia
triar qualsevol tipus de color per al seu cotxe, sempre que fos negre.
La segona revolució industrial ens ha portat fins avui dia, i ara ens hem de preparar
per a la tercera revolució, que canviarà la manera de dissenyar i fabricar productes,
i també el concepte que tenim d’una fàbrica. Hem d’obrir pas a la «fàbrica de futur»,
un concepte ampli, però del qual vull destacar una faceta important: la impressió 3D.
Des de fa tres dècades assistim a una transició cap al fet digital tant en l’àmbit perso-
nal com en el professional. Hi ha un munt d’exemples que parlen d’aquest vertiginós
canvi cap a la digitalització: correu electrònic, fotografia, música, etc. Què hi falta,
doncs? El més apassionant: els productes físics i la manera de fabricar-los digitalment.
Darrere d’aquest canvi revolucionari i avantguardista hi ha la impressió 3D.
Prenem com a referència l’època d’Atapuerca. Des de llavors fins ara, el concepte
de fabricació que ha seguit la humanitat no ha experimentat canvis substancials:
hem partit de materials que ens oferia la natura, com ara el tronc d’un arbre o una
pedra, per tal de, mitjançant eines de tall, «eliminar» material, fins a obtenir el pro-
ducte final (una canoa, una destral, etc.). De les eines bàsiques dels nostres avant-
passats al més modern centre de mecanitzat, canvia la tecnologia, però el concep-
te és el mateix. Per tant, eliminem el material que tant li ha costat unir a la natura per
obtenir, mitjançant mètodes subtractius, el producte final desitjat.
Per primera vegada en la història, i des de fa uns anys, existeix la possibilitat de fa-
bricar d’una manera diferent, additivament, i simulant la natura. Un arbre posa ma-
terial únicament i exclusivament allà on li cal. La natura no malbarata. Però podríem
La fàbrica de futur i la tercera revolució industrial 66
pensar: quina importància té que sigui subtractiva o additiva? El matís sí que és im-
portant, ja que canvia radicalment la manera de dissenyar i fabricar els productes.
Els dissenyadors i els enginyers de productes tenen avui limitades les seves capa-
citats creatives per les restriccions que imposen els processos productius conven-
cionals. Al contrari, la fabricació additiva ofereix llibertat a l’hora de concebre un nou
producte. En definitiva, «allò que puguis imaginar, ho pots fabricar».
Les fàbriques no són alienes a aquest fenomen, ja que són moltes les possibilitats
que ofereix la impressió 3D. Som davant d’una tecnologia que permet fer realitat el
canvi del concepte de fabricació en massa al de personalització en massa. Si un pro-
ducte compleix les característiques de complexitat geomètrica, personalització o
sèrie curta, o la combinació d’algunes d’aquestes, és molt probable que sigui més
competitiu si en dissenyar-lo i fabricar-lo ho fem a partir de la impressió 3D. Podem
parlar llavors de peces amb geometries complexes, pràcticament buides, per exem-
ple per a motors d’avió, implants de maluc personalitzats, audiòfons i implants den-
tals que encaixen correctament amb la nostra fisonomia, etc.
Ja hi ha molts productes fabricats mitjançant impressió 3D que aprofiten els avan-
tatges d’aquestes tecnologies. És a dir, les fàbriques de futur no són ciència-ficció:
són una realitat. A Europa hi ha empreses que actualment dissenyen, fabriquen i ve-
nen productes d’alt valor afegit per a sectors com l’aeronàutic, l’automoció, el mèdic
(implants), etc., i que guanyen molts diners mitjançant la impressió 3D.
Per tant, la fàbrica de futur no depèn de costosos utillatges, i la seva ubicació geo-
gràfica no és crítica. En canvi, genera activitats d’alt valor afegit. Això la converteix
en una fàbrica que és a prop del consumidor final, a la mateixa ciutat, i que respon
àgilment als canvis de la demanda. La fàbrica de futur estarà composta per perso-
nal especialitzat que dissenyarà i innovarà productes en qualsevol lloc del món, i que
els enviarà a fabricar via digital en un altre lloc del planeta, on hi hagi els consumi-
dors. La fàbrica de futur esborra el concepte de deslocalització de la producció a la
recerca de baixos costos laborals. Aquest innovador concepte és impulsat de ma-
nera notable des d’Europa, perquè precisament és la fàbrica de futur el «producte»
que assegurarà la permanència de la producció i la riquesa al Vell Continent.
La fàbrica de futur és, a més, generadora de nous models de negoci. Ja hi ha em-
preses sorgides de la combinació de la impressió 3D amb les immenses possibilitats
que ofereixen Internet i les xarxes socials. El potencial de totes dues és immens.
La tecnologia d’impressió 3D, a més d’additiva, és «addictiva», ja que quan t’hi sub-
mergeixes ja no en pots sortir. Qui ho prova, repeteix. Animo a conèixer el futur més
proper i immediat, que ajudarà la nostra societat a ser més innovadora i competitiva.
2. Conceptualització
i característiques
de la «nova»
indústria
Redefinir la indústria en el segle xxi
Ricardo Méndez Gutiérrez del Valle

Geògraf. Instituto de Economía, Geografía y Demografía. CSIC, Madrid
De la desindustrialització a una nova perspectiva

per a la indústria urbana
Moltes ciutats han experimentat, durant les tres últimes dècades, una profunda
transformació de la seva activitat i els seus espais industrials. El seu tret més
característic va ser un retrocés constant del sector –absolut o relatiu– en el con-
junt de l’economia urbana que es va identificar amb un procés de desindustria-
lització, paral·lel a la progressiva desaparició d’antics espais fabrils sotmesos a
operacions urbanístiques de renovació i canvi d’ús. El seu contrapunt ha estat
un constant creixement del sector serveis, juntament amb la promoció d’àrees
i immobles per acollir-los, ja sigui als centres de negocis o als espais destinats
al consum i a l’oci.
Al principi, els tancaments d’empreses i les deslocalitzacions van afectar sobretot

els sectors industrials madurs, poc intensius en coneixement i productors de béns
estandarditzats de poc valor, així com treballadors poc qualificats, davant la im-
possibilitat de competir amb la indústria ubicada en territoris de baixos costos.
Però aquest moviment es va ampliar progressivament a altres activitats amb un
component tecnològic més gran i a treballadors més qualificats, mentre la pràc-
tica absència d’una política industrial explícita abandonava a la seva sort el sector
productiu.
Aquesta tendència es va veure afavorida per la difusió d’un discurs postindustrial

que sovint va considerar les activitats manufactureres una part del passat de for-
ça ciutats, però, amb poques excepcions, amb prou feines del seu futur. D’una
banda, a l’augment gradual de les deseconomies urbanes es va contraposar
l’obertura creixent dels mercats i la constant reducció de costos en el transport i
les comunicacions, que gairebé eliminaven l’efecte protector de la distància i re-
Redefinir la indústria en el segle xxi 69
valoraven els avantatges comparatius de territoris perifèrics amb baixos salaris i

més precarietat laboral, sòl abundant i barat, càrregues fiscals més petites, etc.
D’altra banda, l’objectiu declarat per l’Estratègia de Lisboa d’avançar a la Unió Eu-
ropea cap a una «economia del coneixement» altament desmaterialitzada, en què
els serveis avançats, les finances, l’educació, la investigació o la cultura s’ente-
nien com a motors essencials de la nova competitivitat, associats a l’increment de
l’anomenada classe creativa, va deixar de banda una bona part de la indústria,
amb l’única excepció de les branques amb més intensitat tecnològica.1 Finalment,
un efecte menys tangible però no per això menys important va ser la desvaloració
progressiva de la cultura industrial i els sabers tècnics associats a l’imaginari col·
lectiu, amb la pèrdua consegüent d’un capital necessari per impulsar qualsevol
projecte reindustrialitzador.
Però cada vegada són més evidents els indicis que els temps estan canviant, ja
que la profunda crisi que patim aquests últims anys ha posat en evidència la vul-
nerabilitat d’unes economies urbanes altament finançaritzades que van basar el
seu creixement en la promoció immobiliària massiva i en la multiplicació de ser-
veis a la població de baixa productivitat. En aquest context, la indústria reapareix
com a objectiu en els discursos polítics, les estratègies econòmiques, els àmbits
acadèmics i els mitjans de comunicació, des dels quals s’ha començat a difondre
la idea del que alguns qualifiquen com a insourcing.2 S’explicita així la necessitat
d’una tornada a la indústria que posi fre a la sagnia de les deslocalitzacions per
mitjà del suport a les empreses i, sobretot, de la construcció d’entorns competi-
tius basats en la qualitat del capital humà, les infraestructures, els serveis de su-
port, les àrees empresarials i el medi ambient, favorables a l’establiment de den-
ses relacions de proximitat entre les empreses i amb les institucions, que són la
base imprescindible per reforçar la innovació.
Una altra mostra que aquesta nova consciència ha arribat fins a les institucions
europees pot ser el dictamen del Comitè de les Regions de la Unió Europea, pu-
1. Aquest tipus d’arguments, que van proliferar des de l’última dècada del segle passat, tenen el seu
reflex en obres d’àmplia difusió com les de Florida, R. (2002); Musterd, S. et al. (2007); OCDE (2001);
van Winden, W. (2007).
2. Un reflex d’aquest renovat interès poden ser els articles recollits en el número de Le Monde Diplo-
matique corresponent al març de 2012, en especial els de Laurent Carroué (Industrie, socle de la
puissance) i Gérard Duménil i Dominique Lévy (Que cache l’engouement pour les rélocalisations?), o
a The Economist l’abril d’aquell mateix any (Manufacturing: The Third Industrial Revolution).
blicat el maig de 2013, que defensa una indústria europea més forta per al creixe-
ment i la recuperació econòmica. A més d’afirmar que «la crisi econòmica i finan-
cera actual reforça la idea que la prosperitat i la perennitat de la Unió depenen de
la seva capacitat de mantenir una base industrial sòlida per mitjà del foment d’un
nou model industrial fonamentat en la innovació», el document proposa convertir
la política industrial «en un dels puntals de la construcció europea». I per fer-ho,
anima a definir mesures de suport i invertir «tant en les empreses com en els seus
ecosistemes», la qual cosa lliga la recuperació de l’activitat a la revitalització i la
regeneració de les àrees urbanes, que és on es localitzen la major part de les em-
preses.3
Donar suport a aquests objectius exigeix articular ara una narrativa neoindustrial
que posi de manifest el valor d’aquestes activitats per aconseguir economies ur-
banes més equilibrades, redefinir millor què és avui la indústria i com delimitar-la,
i orientar polítiques de promoció i ordenació més ben adaptades a aquesta nova
realitat. En aquest sentit, un informe recent publicat pel McKinsey Global Institute,
que ofereix un panorama sobre la indústria en el món i sobre el que considera que
serà la seva importància creixent en el futur pròxim, assenyala en el primer apar-
tat que «la indústria importa, però la seva naturalesa està canviant»,4 i tots dos
aspectes mereixen ser tractats amb atenció.
La indústria acompleix una funció significativa en el desenvolupament econòmic

dels territoris i, en concret, de nombroses ciutats per diferents raons que es refor-
cen mútuament i que convé recordar en moments com els actuals. En primer lloc,
la seva presència pot afavorir una diversificació econòmica més gran davant la
hipertròfia dels serveis o la dependència excessiva del clúster financeroimmobi-
liari, propens a la formació de bombolles. La crisi actual ha demostrat que força
ciutats industrials es troben entre les que han augmentat en menor grau les taxes
d’atur en aquests darrers anys i, al mateix temps, que la capacitat d’exportació,
vinculada en gran mesura a la indústria, resulta un factor estratègic per a la recu-
peració.5 Al mateix temps, la productivitat mitjana industrial sol superar la del con-
junt de l’activitat econòmica, tal com posa de manifest que el seu pes relatiu sigui
superior en considerar la seva aportació al PIB que a l’ocupació total, cosa que
3. Comitè de les Regions (2013).

4. McKinsey Global Institute (2012).
5. Méndez, R. (2013).
convergeix amb el fet que la qualitat mitjana de l’ocupació en aquest sector con-
tinua sent comparativament millor, tant en termes de salaris com d’estabilitat en
la contractació. Finalment, el seu esforç en R+D+i és netament superior a la mit-
jana, tant des de la perspectiva de la despesa feta com de les innovacions gene-
rades. Però també és el principal consumidor de les innovacions produïdes en el
sector dels serveis, de manera que resulta fonamental tenir una certa base indus-
trial disposada a incorporar aquest tipus d’estratègies per enfortir la presència de
serveis avançats de proximitat i aconseguir així que les ciutats i els territoris mi-
llorin la seva inserció a la societat del coneixement. La consciència d’aquesta vin-
culació intersectorial creixent exigeix revisar les característiques i els límits de la
indústria actual, resultat de la seva evolució recent, que han suposat una modifi-
cació de les seves relacions amb els espais urbans i que exigeixen una renovació
paral·lela de les polítiques industrials des de la perspectiva local.
Reinterpretar els sistemes productius urbans: més enllà de

l’oposició indústria-serveis
Els sistemes productius han conegut durant les últimes dècades una veritable me-
tamorfosi, que allunya el seu funcionament actual del que va ser vigent durant el
període fordista o de producció concentrada i en sèrie. Això es reflecteix també
en uns nous paisatges industrials, més diversificats, que sovint no coincideixen
amb les imatges col·lectives que encara associen aquesta activitat amb àrees de
grans dimensions i d’escassa qualitat urbanística ocupades per fàbriques i ma-
gatzems a les perifèries urbanes, tocant a nodes de transport, o amb tallers dis-
persos per l’interior de la ciutat, amb impactes ambientals sovint negatius.
Una primera tendència vinculada al model de producció flexible característic

del nostre temps ha estat la progressiva fragmentació espacial de l’activitat,
que ha elevat ràpidament el nombre d’empreses multilocalitzades que funcio-
nen internament com a veritables empreses-xarxa i que, al mateix temps, estan
connectades amb moltes altres que actuen com a proveïdores, clients o col·
laboradores, de manera que es generen denses xarxes d’empreses. En aquest
procés de desintegració de les cadenes de valor empresarials, és habitual que
cadascun dels establiments s’especialitzi en unes funcions determinades, la
qual cosa sovint dissocia les oficines, des de les quals es duu a terme la gestió
administrativa, dels centres productius, els de distribució comercial, el servei
Figura 1. De la producció integrada a la segmentació territorial de la indústria.
a) Producció integrada: indústria-fàbrica

PROVEÏDORS D’ENTRADES
Direcció i gestió de l’empresa Serveis

a empreses
SERVEIS EXTERNS
Innovació, enginyeria, disseny…
Administració, recursos humans… Transports

i comunicacions
a
os ó /
nd
Logística
i p uci
tve
Logística
rve trib
FABRICACIÓ de
d’entrades Distribució
Se Dis
productes
comercial
b) Producció segmentada: empreses-xarxa + xarxes d’empreses
SERVEIS EXTERNS (outsourcing)

Direcció i gestió de l’empresa Serveis a empreses
PROVEÏDORS D’ENTRADES
• R+D+i
Funcions de serveis externalitzades • Avançats/Valor alt
• Banals/Poc valor
Fabri- Fabri- Fabri-
Logís- Logís-
cació cació cació
tica tica Transports, logística
(F1) (F2) (F3)
i comunicacions
Producció deslocalitzada Distribució

i subcontractada (F4, F5, F6, F7…) comercial
Font: Elaboració pròpia.
al client, l’enginyeria i l’R+D, etc., ja que es busquen en cada cas les condicions
més favorables per a la seva localització (figura 1). Aquest procés explica que
a l’interior de les ciutats desapareguin els locals destinats a la producció, que
s’han traslladat a polígons i parcs industrials perifèrics, mentre que es mante-
nen moltes oficines industrials on es duen a terme tasques complementàries
de les de fabricació, fins i tot als espais amb més centralitat i accessibilitat, que
sovint disposen també d’un capital simbòlic útil per a la imatge de l’empresa.
Així mateix, justifica també la reducció gradual de la grandària mitjana dels es-
tabliments que s’ubiquen a la ciutat, encara que la de l’empresa en conjunt no

es modifiqui.
Però, al mateix temps, comprendre el funcionament actual de les activitats pro-

ductives exigeix també superar les fronteres sectorials heretades, definides ja fa
més de mig segle i en un context econòmic molt diferent de l’actual, que establei-
xen una rígida separació entre la indústria i els serveis, o entre els sectors secun-
dari i terciari. Hi ha diverses raons per revisar aquesta frontera encara visible en
les classificacions oficials de les activitats econòmiques i, per tant, en les estadís-
tiques habitualment disponibles, fet que dificulta una plena comprensió dels pro-
cessos que tenen lloc a l’interior de les economies urbanes.
El primer aspecte que cal destacar és l’augment progressiu en la proporció de

serveis que s’incorporen als béns produïts per la indústria per augmentar-ne el
valor, la qualitat i la diferenciació als mercats, cosa que provoca un increment més
que proporcional de treballadors d’aquestes empreses ocupats en tasques alie-
nes a la fabricació, cada vegada més automatitzada. Es pot parlar, per tant, d’una
terciarització industrial creixent, particularment destacada en aquells sectors més
intensius en coneixement i tecnologia.
Però més significativa encara ha estat la intensificació dels processos d’externa-

lització (outsourcing) en un nombre cada vegada més gran d’empreses industrials
–tant de grans dimensions com de mida mitjana– que eliminen molts d’aquests
serveis que abans feien de forma interna i que ara es contracten a firmes especia-
litzades, tant per raons de costos menors com de reducció de plantilles o de més
qualitat derivada d’aquesta especialització. Aquesta tendència va començar afec-
tant, sobretot, serveis banals i de poc valor (neteja, manteniment de maquinària i
instal·lacions, seguretat, restauració, logística, transport, etc.) que representaven
un llast per a la productivitat mitjana de les empreses manufactureres. Però el pro-
cés s’ha traslladat després a altres serveis més complexos que ocupen profes-
sionals altament qualificats, generen més valor afegit i tenen una importància es-
tratègica per a la competitivitat de l’empresa (sistemes d’informació, disseny,
enginyeria, desenvolupament tecnològic, assessorament financer i jurídic, publi-
citat i màrqueting, etc.).
El resultat ha estat un desplaçament gradual, tant de llocs de treball com d’in-

versió i valor afegit, des de la indústria i cap als serveis a les empreses, inclosos
dins del sector terciari, que duen a terme ja força activitats abans integrades en
empreses del sector secundari. Els intents fets per mesurar la dependència dels
serveis empresarials respecte de la indústria per mitjà de l’ús de taules input-

output ofereixen resultats que oscil·len entre una quarta part i la meitat de les
seves vendes totals, segons els territoris. En conseqüència, sense negar la pèr-
dua d’importància patida per la indústria a la major part de les ciutats, sembla
necessari tenir present que una part d’aquest transvasament d’efectius del sec-
tor secundari al terciari inclou entre les seves raons la reorganització actual de
les activitats productives, la qual cosa hauria d’exigir una redefinició dels límits
intersectorials per poder comprendre millor els processos en curs i el fet que la
pèrdua de dinamisme industrial genera impactes negatius directes sobre el seu
entorn.6
Prioritzar la integració creixent entre la indústria i determinats serveis enfront de

la seva visió dicotòmica exigeix també buscar conceptes i criteris de mesurament
capaços d’explicar aquesta situació. Sorgeix així el concepte d’economia servin-
dustrial, que, a manca d’un altre terme més adequat, pretén integrar tant les em-
preses tradicionalment classificades com a industrials, perquè la seva activitat
principal és la transformació d’unes determinades matèries primeres o semiela-
borades en béns de naturalesa diferent, com aquelles altres empreses de serveis
que mostren una vinculació més gran amb aquestes, tant si es qualifiquen de ser-
veis avançats com banals. Ampliar d’aquesta manera el perímetre convencional
de la indústria permet interpretar-ne millor el significat en les noves economies
urbanes i constatar que les grans regions metropolitanes continuen tenint –mal-
grat la intensa deslocalització industrial patida des de fa dècades– una importàn-
cia significativa de l’economia servindustrial dins el total de la seva activitat i les
seves feines.7
Quan es combina la segmentació espacial de les diverses funcions que duen a

terme les empreses industrials amb aquesta consolidació progressiva d’un conti-
nu indústria-serveis, el resultat és una notable diversificació dels establiments que
formen part de l’economia servindustrial de moltes ciutats. Tal com reflecteix la
figura 2, enfront de la seva dissociació en cas de mantenir una perspectiva sec-
torial estricta, un enfocament funcional permet integrar aquí tant oficines indus-
6. Daniels, P.W.; J.R. Bryson (2002).

7. A efectes estadístics, no es poden comptabilitzar totes les feines en serveis a les empreses dins
la servindústria, ja que una part d’aquestes treballa de forma prioritària per a altres empreses del sec-
tor terciari, de manera que s’han assajat diversos mètodes de ponderació. Es poden consultar, per
exemple, els treballs de Bordes-Pagès, S. (1999); Sánchez Moral, S. et al. (2008).
Figura 2. El nou perfil de la servindústria urbana.
ECONOMIA SERVINDUSTRIAL
Funcions i activitats dels establiments
EMPRESES SECTORS EMPRESES

INDUSTRIALS DE SERVEIS
FUNCIONS
Centres de
Seus i gestió Serveis Serveis
producció Centres
(oficines avançats avançats RANG 1
(fàbriques R+D+i
industrials) interns externs
/ tallers)
Serveis banals
Distribució / Immobiliari Logística
Magatzems (neteja, RANG 2
Servei al client empresarial i transport
seguretat…)
Potencial de localització en àrees urbanes

• Centralitat del terciari industrial
• Difusió de fàbriques cap a espais perifèrics
• Formació de clústers localitzats
trials, on aquestes empreses desenvolupen les tasques de gestió, com centres de

producció, magatzems i locals on desenvolupen els serveis interns (laboratoris,
centres de disseny, etc.) o d’atenció als clients i, fins i tot, en algun cas, punts de
distribució. Però també establiments d’empreses especialitzades a oferir a les pri-
meres determinats serveis d’alta complexitat i valor afegit o, al contrari, d’altres de
més banals, juntament amb centres de logística, transport i oficines de promotors
immobiliaris especialitzats a promoure espais per a la indústria. Segons la quali-
ficació del treball dut a terme, que sovint es vincula també a la qualitat de la feina
que generen, es pot establir fins i tot un rang d’activitats per valorar millor l’apor-
tació d’aquesta servindústria a l’economia de cada ciutat.
Aquesta complexa realitat, invisible a les estadístiques convencionals, té també

com a efecte significatiu que qualsevol diagnòstic sobre la indústria urbana resul-
tarà molt diferent en força ciutats –en particular, les més grans– segons si es con-
sidera només l’activitat de les empreses (que és el que recullen les classificacions
oficials d’activitats, com la CNAE espanyola) o bé les funcions que predominen en
els diversos establiments, una perspectiva encara poc habitual però d’utilitat evi-
dent per orientar possibles polítiques de promoció en un pròxim futur.8
Estratègies d’innovació i nova ocupació industrial

a les ciutats
Obtenir ciutats més competitives, capaces de generar més llocs de treball i mi-
llors, que aconsegueixin superar l’impacte de la crisi i avancin al mateix temps cap
a una sostenibilitat ambiental més gran, resulta indissociable de la seva capacitat
d’innovació, tant social com econòmica. En aquest últim terreny, més enllà del seu
volum absolut, l’essencial per a la indústria que roman a les ciutats és ara dispo-
sar d’empreses innovadores, capaces d’assegurar la seva posició competitiva en
mercats cada vegada més oberts i inestables.
Aquest esforç de millora contínua es pot haver dirigit, segons els casos, a renovar
processos de treball per reduir costos i temps, elevar la productivitat del treball,
millorar la integració entre les diverses fases de la cadena de valor o reduir impac-
tes ambientals, entre d’altres. Es tracta, altres vegades, de millorar la qualitat, el
valor i la diferenciació dels productes i els serveis, renovar la imatge o augmentar
la penetració en nous mercats. Finalment, la indústria pot haver concentrat els
seus esforços a professionalitzar més la gestió, a reestructurar l’organització in-
terna, a millorar els fluxos d’informació amb l’exterior, a aconseguir una motivació
més gran pel que fa a la feina o la responsabilitat social corporativa, etc. No obs-
tant això, el que aquí interessa destacar és que això no exigeix a les ciutats apos-
tar necessàriament per aquelles activitats industrials d’alta intensitat tecnològica
(en la terminologia de l’OCDE), que de mitjana duen a terme una despesa més gran
en R+D i tenen una proporció més gran de professionals altament qualificats en
les seves plantilles laborals. Al contrari, l’esforç innovador pot ser també eficaç
8. Un intent en aquest sentit és el que es fa a Méndez, R. (2007).

en aquelles activitats heretades de la trajectòria específica seguida per cada ciu-

tat i que, per tant, disposen d’una base de recursos i sabers adquirits al llarg del
temps, sempre que les empreses d’aquests sectors siguin capaces de fer un
diagnòstic adequat de les amenaces i les oportunitats de l’entorn per reorientar
les seves estratègies.
Però, més enllà de l’esforç individual fet per cada empresa, la generació d’avan-
tatges competitius exigeix convertir les ciutats en ambients innovadors capaços
d’afavorir una eficiència col·lectiva més gran.9 Això suposa potenciar des de l’àm-
bit local –sovint en col·laboració amb administracions provincials o autonòmiques–
els equipaments que poden afavorir un accés més fàcil de les empreses indus-
trials –en particular, les pimes– a recursos necessaris per a la innovació, des de
centres de formació especialitzada fins a vivers per incubar projectes d’interès,
instituts tecnològics per assessorar i oferir serveis, espais empresarials de quali-
tat per atreure noves inversions, etc. Però tan important com aquest augment de
l’oferta de serveis és construir coalicions o fòrums estables de col·laboració entre
els diversos components del sistema local d’innovació (empreses, institucions de
coneixement, administracions públiques), a més de buscar una millor inserció en
xarxes externes per mitjà de la participació en projectes nacionals i internacionals
destinats a potenciar la innovació, la presència en xarxes de ciutats, etc.
Sovint s’ha repetit que la col·laboració entre empreses properes i que formen part
d’un mateix clúster permet generar avantatges competitius per a l’economia local
–economies d’escala en la compra d’entrades, economies d’aprenentatge per fa-
cilitar la transmissió de coneixement tàcit entre els participants en projectes co-
muns, economies d’abast per poder accedir de forma conjunta a nous mercats,
etc.–, la qual cosa es tradueix en una eficiència col·lectiva més gran. Però ampliar
aquests vincles als governs locals i les organitzacions socials pot ajudar a definir
un projecte de futur per a la ciutat –especialment important en períodes de crisi
com l’actual, malgrat les incerteses de l’escenari econòmic i els ajustos pressu-
postaris del sector públic– capaç d’incloure un nou horitzó viable per a una indús-
tria renovada. La capacitat de lideratge dels governs locals s’ha demostrat essen-
cial en el passat recent per a aquest objectiu, tant per impulsar directament
9. Una reflexió feta per diversos autors i actors locals sobre la importància de la innovació local per
al desenvolupament es pot trobar en el número 12 de la Revista Democracia y Gobierno Local, pri-
mer trimestre de 2011 (URL: http://www.gobiernolocal.org/publicaciones/revista-democracia-gobi-
erno-local/2011/01/01/62).
algunes d’aquestes estratègies com per teixir vincles entre altres actors locals so-
vint poc relacionats entre ells, de manera que mantenir les seves competències
per exercir aquestes funcions serà un altre aspecte que cal considerar, i no pas
menys important.
Per acabar, tot el que s’ha dit fins ara té com a conseqüència l’heterogeneïtat crei-
xent de l’ocupació associada a aquest conjunt d’activitats, que s’allunya cada ve-
gada més de la imatge tradicional de l’obrer de fàbrica contraposat al del sector
de serveis i representat per la tòpica dicotomia entre treballadors de coll blau
(blue-collar worker) i de coll blanc (white-collar worker), respectivament.
D’una banda, el desenvolupament tecnològic ha exigit una renovació de les com-

petències i un augment de la qualificació mitjana, cosa que ha reduït la proporció
de treball manual rutinari en una bona part de les activitats industrials ara auto-
matitzades. D’altra banda, ha augmentat de forma significativa la proporció de
treballadors en tasques administratives i de comercialització, així com de profes-
sionals amb titulació superior per ocupar càrrecs en tots aquells serveis interns
lligats a la gestió financera, els recursos humans i el coneixement. El capital humà
esdevé així un factor de competitivitat cada vegada més important, per la qual
cosa les ciutats capaces de formar aquests professionals o d’atreure’ls perquè
ofereixen una elevada qualitat de vida estaran en millors condicions per impulsar
aquesta economia servindustrial renovada.
Algunes reflexions finals
Malgrat la seva prolongada presència en moltes de les nostres ciutats, la indústria

ha patit des de fa algun temps una dificultat gradual per ser identificada i delimi-
tada, a més de l’oblit paral·lel a que ha estat sotmesa per una bona part de les
polítiques urbanes, tant de promoció com d’ordenació. Un estudi recent afirma:
«Les representacions habituals, que encara continuen molt presents i són com-
partides, s’allunyen de les realitats industrials i de la seva evolució actual. Aques-
ta separació té lloc avui entre les característiques de les indústries i les represen-
tacions que perviuen sobre el tema, que constitueixen una dificultat inicial per
enunciar, discutir i formular possibles propostes de futur».10
10. Le Blanc, G. (2012).

Replantejar el valor de les activitats productives en l’etapa postcrisi i impulsar un

nou desenvolupament urbà, apostant així per un model productiu més eficient,
innovador, equilibrat i sostenible que no reprodueixi errors del passat, exigirà, com
a punt de partida, cridar l’atenció de les potencialitats del sector industrial i les
seves possibilitats actuals de localització a les nostres ciutats, i revisar un discurs
postindustrial massa determinista que li va negar aquest futur. Però també com-
prendre millor què és la indústria avui, fins a quin punt la seva organització i la seva
capacitat competitiva són ja indissolubles del desenvolupament de tota una sèrie
de serveis –interns a les mateixes firmes industrials o externalitzats– que obliguen
a revisar les estadístiques i justifiquen l’aparició del concepte d’economia servin-
dustrial com un intent d’assolir una mirada més integradora dels actuals sistemes
productius.
Només a partir d’aquest doble esforç serà possible tornar a situar la indústria a
l’agenda urbana i fer un diagnòstic de més qualitat sobre la seva evolució recent,
la seva veritable importància a cada ciutat i les seves potencialitats i debilitats,
sobre el qual bastir estratègies de promoció específiques en cada cas que evitin
en la mesura que sigui possible la simple imitació d’accions dutes a terme en con-
textos sovint heterogenis. Repensar què és la indústria en aquest començament
del segle xxi es converteix, així doncs, en un exercici teòric carregat d’utilitat pràc-
tica, i aquesta ha pretès ser l’aportació d’aquest text a una obra col·lectiva que
proposa reforçar i actualitzar el vincle històric entre indústria i ciutat.
Referències
Bordes-Pagès, E. (1999). L’industrie dans la ville. París: IAURIF, 1999 (URL: http://
www.iau-idf.fr/fileadmin/Etudes/etude_764/L_industrie_en_ville.pdf).
Comitè de les Regions. «Una indústria europea més forta per al creixement i la re-
cuperació econòmica». Diari Oficial de la Unió Europea (17/05/2013) (URL: http://
eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:C:2013:139:0011:0016:ES:P
DF).
Daniels, P.W.; J.R. Bryson. «Manufacturing Services and Servicing Manufacturing:

Know-ledge-based Cities and Changing Forms of Production». Urban Studies, vol.
39, núm. 5-6 (2002), p. 977-991.
Florida, R. The Rise of the Creative Class: And How It’s Transforming Work, Lei-
sure, Community, and Everyday Life. Nova York: Basic Books, 2002.
Le Blanc, G. «Les espaces de la dynamique industrielle». Territoires 2040, DATAR,

París, núm. 3 (2012), p. 33 (URL: http://territoires2040.datar.gouv.fr/spip.
php?rubrique47).
McKinsey Global Institute. Manufacturing the Future: The Next Era of Global Growth
and Innovation. Londres: McKinsey & Company, 2012.
Méndez, R. (dir.). Transformaciones funcionales de los espacios industriales. Ma-

drid: Ayuntamiento de Madrid, Observatorio Industrial de Madrid, 2007 (URL:
http://www.madrid.es/UnidadesDescentralizadas/UDCObservEconomico/Obser-
vatorioIndustrial/Monograficos/MONOGRAFIA%201.pdf).
Méndez, R. Las escalas de la crisis. Ciudades y desempleo en España. Madrid:

Fundación 1.º de Mayo, Estudios, núm. 60 (2013) (URL: http://www.1mayo.ccoo.
es/nova/files/1018/Estudio60.pdf).
Musterd, S.; M. Bontje; C. Chapain; Z. Kovacs; A. Murie. Accommodating Creative

Knowledge. A Literature Review from a European Perspective. ACRE Report 1.
Amsterdam: AMIDST, 2007.
OCDE. Cities and Regions in the New Learning Economy. París: OECD, 2001.
Sánchez Moral, S.; J. Tébar; J.J. Michelini; R. Méndez. «El empleo industrial en la
metrópolis post-industrial». Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y
Ciencias Sociales, vol. XII, núm. 270 (2008) (URL: http://www.ub.edu/geocrit/sn/
sn-270/sn-270-115.htm).
vanWinden, W.; L. van den Berg; P. Pol. «European Cities in the Knowledge Eco-
nomy: Towards a Tipology». Urban Studies, vol. 44, núm. 33 (2007), p. 525-549.
Quina indústria manufacturera és important?*
Susan Helper
Titular de la càtedra Carlton d’Economia. Universitat de Case Western Reserve
Timothy Krueger
Investigador auxiliar. Policy Matters Ohio
Howard Wial
Economista. Programa de Política Metropolitana de la Brookings Institution
Introducció
Recentment s’ha revifat el debat sobre si, tal com argumentaven Stephen Cohen
i John Zysman en el seu clàssic de 1987, Manufacturing Matters, la indústria ma-
nufacturera és important per a l’economia dels Estats Units.1 Actualment, alguns
sostenen que la pèrdua de llocs de treball en la indústria manufacturera no hauria
de ser objecte de polítiques públiques perquè és deguda a un augment ràpid de
la productivitat, que és positiu per a l’economia nacional.2 D’altres opinen que la
indústria manufacturera no és especial perquè moltes indústries de serveis poden
ser igual de productives i d’innovadores.3 Encara un altre argument contra una re-
novació de l’enfocament de les polítiques relatives a la indústria manufacturera és
que, als Estats Units, aquesta indústria té uns sous massa elevats per ser com-
petitiva a escala internacional.4 En l’altra banda d’aquest debat se situen els que
sostenen que la indústria manufacturera és una font bàsica d’innovació i de llocs
de treball amb sous elevats, i que és essencial si els Estats Units volen reduir el
*Aquest text és una versió reduïda i autoritzada de l’informe original que es pot consultar a: http://
www.brookings.edu/~/media/research/files/papers/2012/2/22%20manufacturing%20helper%20kru-
eger%20wial/0222_manufacturing_helper_krueger_wial.pdf
1. Cohen, S.S.; J. Zysman (1987).
2. Reich, R.B. (2009).
3. Bhagwati, J. (2010). Així mateix, Richard Longworth ha argumentat que el cinturó industrial històric
nord-americà dels Grans Llacs haurà de dependre cada cop més d’un sector de serveis innovador, i
no tant de la indústria manufacturera. Vegeu Longworth, R.C. (2008).
4. Pearlstein, S. (2010).
Per què és important la indústria manufacturera?... 82
seu dèficit comercial, mantenir una defensa nacional forta i disposar d’un sector
de serveis pròsper.5
En aquest informe es defensa que la indústria manufacturera sí que té importància

per a l’economia dels Estats Units i que una política pública en aquest sentit pot en-
fortir la indústria manufacturera nord-americana. El país no ha d’acceptar amb pas-
sivitat la davallada ni l’estancament dels llocs de treball, els sous o la producció de
la indústria manufacturera, ni hi ha cap necessitat que ho faci. La indústria manu-
facturera nord-americana és important perquè contribueix d’una manera decisiva a
l’assoliment de quatre objectius nacionals importants: genera llocs de treball amb
una alta remuneració, especialment per als treballadors que altrament guanyarien
els sous més baixos; és la principal font d’innovació comercial i és essencial per a
la innovació en el sector de serveis; pot ajudar en gran manera a reduir el dèficit co-
mercial del país, i contribueix amb escreix a la sostenibilitat mediambiental.6
A diferència d’altres informes, aquest no tan sols explica els importants objectius
públics que acompleix la indústria manufacturera (és a dir, «per què la indústria
manufacturera és important»), sinó que també s’hi explica «quina indústria manu-
facturera és important», és a dir, quins tipus de llocs de treball industrials són els
que el país té més potencial per conservar o generar, i quins tipus d’empreses
manufactureres tenen més possibilitats de prosperar d’una manera que afavorei-
xi els sous elevats, la innovació, un comerç internacional més equilibrat i un millor
medi ambient. La indústria manufacturera nord-americana, però, no desenvolu-
parà el seu potencial de manera automàtica. Calen polítiques públiques per ajudar
a enfortir-la i per promoure una base manufacturera amb bons salaris, innovado-
ra, intensiva en exportacions i sostenible des del punt de vista mediambiental.
La indústria manufacturera acompleix objectius públics fonamentals que fan que

sigui indispensable per a l’economia dels Estats Units. Continua sent una font de
llocs de treball amb alta remuneració per a pràcticament tota mena de treballa-
5. Ezell, S.J.; R.D. Atkinson (2011); Ettlinger, M.; K. Gordon (2011).

6. No abordem l’argument que la indústria manufacturera és essencial per a la defensa nacional per-
què ja s’han donat visions generals excel·lents sobre aquest tema. Vegeu Ezell, S.J.; R.D. Atkinson
(2011) i per a un tractament més aprofundit d’aquest aspecte, Yudken, J.S. (2010).
dors, però en especial per a aquells que altrament percebrien els sous més bai-
xos. Aquests llocs de treball ben remunerats no fan que la indústria manufacture-
ra del país no sigui competitiva a escala internacional; en altres països es paguen
sous més elevats en la indústria manufacturera, però hi ha hagut davallades menys
severes de la quantitat de llocs de treball en aquest sector. Augmentant la pro-
ductivitat, els Estats Units podrien augmentar el salari mitjà i el nombre de llocs
de treball de la indústria manufacturera; el creixement de la productivitat s’associa
a augments del nombre de llocs de treball d’aquesta indústria, no a disminucions.
La indústria manufacturera és la font més important d’innovació comercial als Es-
tats Units, i això inclou la innovació en el sector de serveis. Representa la major
part del comerç exterior del país i és essencial si els Estats Units volen reduir el
dèficit comercial de manera significativa. Finalment, la indústria manufacturera
contribueix enormement a l’«economia ecològica» del país amb béns i serveis que
afavoreixen la sostenibilitat mediambiental. Aquest informe mostra com contribu-
eixen a l’assoliment d’aquests objectius públics la indústria manufacturera en ge-
neral i els sectors de la indústria manufacturera en particular.
a) La indústria manufacturera continua oferint llocs de treball ben

remunerats, especialment per als treballadors que altrament
percebrien els sous més baixos
Els treballadors de la indústria manufacturera guanyen més que els d’altres sec-
tors. Els ingressos setmanals en el sector manufacturer durant el període 2008-
2010 eren, de mitjana, de 943,06 dòlars, un 19,9% superiors a la mitjana dels al-
tres sectors, de 786,40 dòlars.7
7. Anàlisi dels grups de rotació sortints combinats de l’Enquesta sobre la Població Actual per als anys
2008-2010, duta a terme per Mark Price, del Keystone Research Center. Atès que, d’acord amb la
definició del Sistema de Classificació Industrial Nord-americà (NAICS), la indústria manufacturera
està formada tan sols per establiments comercials que tenen com a activitat principal la producció
de béns, aquests càlculs estimatius no inclouen els salaris de molts enginyers i directius amb remu-
neracions elevades que treballen a les oficines centrals i als centres d’R+D de moltes empreses ma-
nufactureres. Si aquests establiments hi haguessin estat inclosos (la qual cosa no és possible en el
NAICS), els salaris del sector de la indústria manufacturera serien encara més alts en comparació
amb els d’altres sectors. Així mateix, aquestes dades no inclouen el nombre significatiu de treballa-
dors que treballen a les plantes de producció però que formen part de la plantilla d’empreses sub-
contractades. Vegeu Dey. M. et al. (2006).
Així com gairebé tots els sectors de la indústria manufacturera paguen sous més
elevats que la mitjana de les empreses d’altres sectors, hi ha uns pocs sectors en
els quals es paguen sous superiors al sou mitjà de la indústria manufacturera (en
aquest càlcul s’han tingut en compte les característiques del treballador i el lloc
de treball). Es tracta de la mineria, les empreses de serveis públics, la publicació
i difusió per Internet, les telecomunicacions, les finances, les assegurances, els
serveis professionals i tècnics, la gestió empresarial, els hospitals i l’administració
pública.8 Aquests sectors donen feina, conjuntament, a tan sols el 21% dels 116,3
milions de treballadors que no pertanyen a la indústria manufacturera als Estats
Units.9
La indústria manufacturera no tan sols paga salaris més alts; també té més ten-
dència que els altres sectors a oferir millores socials als empleats. Els treballadors
de les indústries de producció de béns, en les quals la indústria manufacturera
representa el 65% de tots els llocs de treball, tenen més possibilitats que els tre-
balladors del sector privat en el seu conjunt d’accedir a algunes de les millores
socials més habituals, com ara plans de pensions de prestació definida i d’apor-
tació definida, permisos amb sou, assegurances de vida, assegurances de salut
i vacances pagades.
De la recerca es desprèn que la raó principal per la qual els sous i les millores so-
cials de la indústria manufacturera són superiors als d’altres sectors és que les
empreses manufactureres necessiten pagar sous més elevats per assegurar-se
que els seus treballadors tenen la competència i la motivació adequades.10 Hi ha
dues dimensions de la competència i la motivació que interessen especialment
les empreses manufactureres. En primer lloc, aquestes empreses han d’afrontar
costos de temps d’inactivitat més elevats, motivats en part perquè són més inten-
sives en capital que altres empreses.11 Per tenir treballadors qualificats i motivats
8. Anàlisi dels grups de rotació sortints combinats de l’Enquesta sobre la Població Actual per als anys
2008-2010, duta a terme per Mark Price, del Keystone Research Center.
9. Anàlisi realitzada pels autors de les dades del Cens Trimestral de 2010 d’Ocupació i Salaris del
Bureau of Labor Statistics.
10. Woodcock, S.D. (2008). Borjas, G.; V. R amey (2000); Krueger, A.B.; L.H. Summers (1988).
11. Segons la nostra anàlisi de les dades sobre els comptes de la indústria del Bureau of Economic
Analysis, el capital (mesurat com l’excedent brut d’explotació més els impostos sobre la producció i
les importacions menys les subvencions) per treballador era un 21% superior en la indústria manu-
facturera que en el conjunt de l’economia l’any 2009.
que treballin per evitar aquests temps d’inactivitat, els empresaris paguen sous
més elevats. En segon lloc, les fàbriques són, generalment, més grans que la ma-
joria dels altres establiments comercials. Això fa que als responsables de les fà-
briques els resulti més difícil i costós controlar el procés de treball. Per animar els
treballadors a assumir responsabilitats i, fins a un cert punt, gestionar la seva fei-
na, els paguen sous més alts.12
Aquesta necessitat de treballadors amb un nivell alt de qualificació i motivació en

totes les ocupacions continuarà sent un tret fonamental de la indústria manufac-
turera nord-americana. De fet, l’enfocament polític que es defensa en aquest in-
forme (augmentar la productivitat de la indústria manufacturera animant les em-
preses a adoptar l’estratègia anomenada high-road, o d’alt perfil competitiu, que
12. Altres teories sobre l’avantatge salarial de la indústria manufacturera no es poden basar en gaires
dades. Una possibilitat és que els llocs de treball de la indústria manufacturera són més desagrada-
bles o insegurs que d’altres, i, per tant, cal pagar un sou més alt als treballadors per treballar en aquest
sector. Hi ha, però, estudis sobre les diferències salarials entre sectors que conclouen que aquest
argument explica, com a molt, una petita part de l’avantatge salarial de la indústria manufacturera.
Vegeu, per exemple, Borjas, G.; V. R amey (2000), «Market Responses»; Krueger, A.B.; L.H. Summers
(1988), «Efficiency Wages». Una altra possibilitat és que els treballadors tinguin característiques que
no s’han controlat i que són importants per determinar el salari. Les dades, però, indiquen que aques-
tes característiques que no s’han observat són menys favorables en la indústria manufacturera. Això
es pot inferir si s’observa què passa amb els salaris quan un treballador canvia de feina, controlant
les característiques observables de les quals s’ha parlat més amunt. En general, quan un treballador
s’incorpora a un lloc de treball en la indústria manufacturera, el seu salari augmenta, però si el lloc
de treball següent d’aquell treballador és fora de la indústria manufacturera, el salari disminueix. Ve-
geu Woodcock, S.D. (2008), «Wage Differentials». Un enfocament diferent de l’avaluació de la qualifi-
cació que no es pot mesurar segons la formació i l’experiència laboral és controlar el contingut de la
feina. Aquest enfocament també té uns efectes limitats; controlant el contingut de la feina augmenta
l’avantatge salarial estimat en algunes indústries manufactureres, però disminueix lleugerament en
d’altres. Vegeu la taula 2 a Gittleman, M.; B. Pierce (2011). Una tercera possibilitat és que els sous
s’apugin per l’acció dels sindicats. Tanmateix, en les diferències salarials en la indústria manufactu-
rera que es mostren en la taula 1 de l’Apèndix i que es comenten en el text s’havia controlat l’estatus
dels sindicats. Així, doncs, l’avantatge salarial de la indústria manufacturera que hem destacat no és
conseqüència del fet que els treballadors d’aquesta indústria tinguin més possibilitats de ser repre-
sentats pels sindicats que altres treballadors del sector privat. No es pot descartar, però, la possibi-
litat que el grau d’activitat sindical de la indústria manufacturera en tota l’àrea geogràfica local en què
treballa un empleat (enfront de si aquell treballador està representat per un sindicat o no) influeixi
parcialment en l’avantatge salarial dels sindicats en la indústria manufacturera. Per consultar una
anàlisi de la influència en el sou de les diferències geogràfiques enfront de les diferències individuals
en la representació sindical, vegeu Western, B.; J. Rosenfeld (2011).
es descriu més avall) comportaria més dependència dels treballadors qualificats

i motivats, la qual cosa implicaria remuneracions més elevades.13
Per acabar, la indústria manufacturera ofereix un nombre desproporcionadament

elevat de llocs de treball per als treballadors amb menys formació. Aproximada-
ment el 48% dels treballadors de la indústria manufacturera no tenen altra forma-
ció acadèmica que l’educació secundària, enfront del 37% dels treballadors dels
altres sectors.14 La proporció més elevada de llocs de treball disponibles en la in-
dústria manufacturera per als treballadors amb menys formació, juntament amb
l’avantatge salarial significatiu que els ofereix, fa que aquesta indústria constituei-
xi un motor que impulsa aquests treballadors a la classe mitjana.
b) La indústria manufacturera continua sent la font principal

d’innovació comercial i és fonamental per a la innovació en el sector
de serveis
Les empreses manufactureres tendeixen molt més que les altres a introduir nous
productes i nous processos de producció o de negoci. Segons l’Enquesta d’R+D
i Innovació en l’Empresa 2008 de la Fundació Nacional per a la Ciència dels Estats
Units, el 22% de les empreses manufactureres i tan sols el 8% de les no manu-
factureres van introduir un bé o servei nou o amb millores significatives entre els
anys 2006 i 2008. Els percentatges van ser els mateixos en la utilització de nous
processos de producció, distribució i activitats auxiliars per part de les empreses
manufactureres i no manufactureres durant aquest període. Totes les indústries
manufactureres, incloses les considerades «de baix nivell tecnològic», com ara la
de productes de la fusta, la indústria del moble i la tèxtil, van superar les mitjanes
de les indústries no manufactureres tant pel que fa a la introducció de productes
13. Atès que aquest enfocament d’alt perfil competitiu és preferible per al conjunt de l’economia, i no
tan sols per a la indústria manufacturera, l’estratègia tindria uns efectes ambigus en l’avantatge sa-
larial de la indústria manufacturera.
14. L’anàlisi dels grups de rotació sortint combinats de l’Enquesta sobre la Població Actual per als
anys 2008-2010, duta a terme per Mark Price, del Keystone Research Center, mostra que, en la in-
dústria manufacturera, el 12,1% dels treballadors tenen un nivell de formació inferior a l’educació se-
cundària i el 36,1% han completat l’educació secundària, però no han continuat la seva formació.
Fora d’aquest sector, el 9,9% dels treballadors tenen un nivell de formació inferior a l’educació se-
cundària i el 27,2% han completat l’educació secundària, però no han continuat la seva formació.
com a la de processos, mentre que tan sols unes poques indústries no manufac-
tureres intensives en ciència i tecnologies de la informació (programari, telecomu-
nicacions / serveis d’Internet / cerca al web / processament de dades, disseny de
sistemes informàtics i serveis afins, i serveis científics i d’R+D) van igualar o su-
perar els valors mitjans de la indústria manufacturera.15
Malgrat que totes les indústries manufactureres superen els valors mitjans de les
no manufactureres, algunes mostren una tendència més gran que d’altres a inno-
var en productes o processos. Si prenem com a referència la introducció de pro-
ductes o de processos, les indústries manufactureres més innovadores van ser
diverses indústries informàtiques i de comunicacions, i la indústria farmacèutica.
La indústria química i la majoria d’indústries de béns durables, com ara la de l’au-
tomòbil, l’aeroespacial i la de maquinària, també van presentar mitjanes iguals o
superiors a les de tota la indústria manufacturera. Les indústries manufactureres
en què tant les introduccions de productes com les de processos estaven per sota
dels valors mitjans de la indústria manufacturera en general van ser la de produc-
tes de la fusta, la de productes minerals no metàl·lics, la del moble, la indústria
bàsica, la de les begudes, l’alimentària i la tèxtil i de confecció.
Si bé la indústria manufacturera constitueix tan sols l’11% del PIB aproximada-

ment, aquesta és a l’origen de gran part de la despesa en recerca i desenvolupa-
ment que realitzen les empreses dins del país, una aportació clau a la innovació.
Les empreses manufactureres representen el 68% de la despesa interior de les
empreses nord-americanes en R+D.16 Les indústries manufactureres que consti-
tueixen cadascuna almenys el 5% de l’R+D interior de les empreses del país són
la farmacèutica (que en representa el 18%), la dels equips de transport, la dels
equips de comunicacions i la dels semiconductors. Els únics sectors no perta-
nyents a la indústria manufacturera en què les empreses realitzen tanta R+D dins
de les fronteres del país són la indústria del programari i els serveis professionals/
científics/tècnics.
Obtenim un panorama semblant si examinem la intensitat de l’R+D (la despesa en

R+D com a percentatge de les vendes), una manera estàndard de calcular l’esforç
15. Boroush, M. (2010).

16. Anàlisi dels autors de l’Enquesta sobre R+D i Innovació en l’Empresa 2008 de la National Science
Foundation (NSF), Àrea d’Estadística de Recursos Científics. Cal dir que les empreses que realitzen
despesa en R+D al país no són totes de propietat nord-americana, i que, per tant, una part d’aques-
ta R+D inclou inversió d’empreses d’altres països.
en R+D independentment de les dimensions de cada sector. La despesa en R+D

de les empreses dins del país és el 3,6% de les vendes interiors de la indústria
manufacturera i tan sols el 2,4% de les vendes interiors de les altres indústries.
Entre les indústries manufactureres, la intensitat de l’R+D és més elevada en les
indústries informàtica i electrònica, així com en la indústria farmacèutica. També
superen el valor mitjà de la indústria no manufacturera la indústria de la maquinà-
ria; l’aeroespacial; la dels automòbils, els remolcs i les peces d’automoció, i la dels
equips, aparells i components elèctrics, tot i que en totes les altres indústries ma-
nufactureres els valors estan per sota de la mitjana de la indústria no manufactu-
rera.
Els enginyers constitueixen una aportació essencial a la innovació tecnològica.

L’any 2010, la indústria manufacturera, que comptava tan sols amb el 8,9% de tots
els treballadors, donava feina al 35,2% dels enginyers.17 El percentatge de l’ocu-
pació corresponent als llocs de treball d’arquitectura i enginyeria (una categoria
mixta que és equiparable en tots els sectors i que, en la indústria manufacturera,
té el 71% d’enginyers) variava entre les diverses indústries manufactureres. En les
indústries d’equips de transport (aeroespacial, automòbil i peces d’automoció, i
altres equips de transport); equips informàtics i electrònica; maquinària; equips
elèctrics, i productes derivats del petroli i del carbó, els percentatges més alts dels
llocs de treball corresponien a arquitectura i enginyeria. En canvi, aquesta cate-
goria representava els percentatges més baixos d’ocupació en les indústries de
béns no durables, amb una mitjana igual o inferior a la del total de l’economia, de
l’1,8%. Val a dir que els llocs de treball d’enginyeria i altres llocs de treball rela-
cionats representen una proporció relativament reduïda dels llocs de treball de la
indústria farmacèutica, en la qual, a diferència del que passa en altres indústries
manufactureres, els científics són molt més importants que els enginyers en el
desenvolupament de nous productes.
Les patents són un indicador de l’existència d’invents, una aportació fonamental

a la innovació. L’Oficina de Patents i Marques dels Estats Units proporciona dades
sobre patents industrials tan sols per a les indústries manufactureres, la qual cosa
impedeix comparar els índexs de patents de la indústria manufacturera amb els
de la resta de l’economia. Tanmateix, hi ha grans diferències pel que fa a patents
entre les diverses indústries manufactureres. Aquestes diferències reflecteixen la
17. Anàlisi dels autors de les dades de les Estadístiques d’Ocupació Actual i les Estadístiques Labo-
rals per Ocupació del Bureau of Labor Statistics dels Estats Units.
proporció d’invents i, alhora, la importància de les patents com a forma de gene-

rar drets de propietat intel·lectual sobre els invents. La indústria dels equips infor-
màtics i l’electrònica són aquelles en què s’atorguen més patents; en conjunt, re-
presenten més de la meitat de totes les patents d’origen nord-americà. La
indústria de maquinària, la indústria química no farmacèutica i la d’equips elèctrics
també representen cadascuna més del 5% de totes les patents. La indústria de
béns no durables (diferents dels productes químics), la de productes minerals no
metàl·lics i la d’equips de transport no d’automoció (que comprèn l’aeroespacial,
destacada entre les que ocupen més enginyers) són les que tenen menys patents,
amb menys de l’1% cadascuna.
Finalment, l’augment de la productivitat de la mà d’obra és un criteri ampli per me-

surar la innovació que combina les repercussions dels canvis progressius i radi-
cals en els processos de producció.18 Les estadístiques oficials donen resultats
exagerats sobre l’augment de la productivitat perquè no consideren adequada-
ment el paper de la deslocalització i la subcontractació en les empreses manu-
factureres. També hi inclouen la indústria dels equips informàtics i l’electrònica,
amb una taxa d’augment de la productivitat extremament elevada que té una re-
percussió enorme en l’augment de la productivitat de la indústria manufacturera
en general. Tanmateix, fins i tot corregint aquests factors, la indústria manufactu-
rera continua presentant un augment de la productivitat més important que el sec-
tor privat en conjunt.19 Tal com passa amb altres criteris per mesurar la innovació,
l’augment de la productivitat varia molt entre les diverses indústries manufacture-
res. La indústria dels equips informàtics i l’electrònica són les que van presentar,
de molt, el creixement de la productivitat més ràpid de totes les indústries manu-
factureres. La indústria de l’automòbil i les peces d’automoció també va mostrar
un augment de la productivitat superior a la mitjana de la indústria manufacturera,
mentre que les indústries manufactureres diverses i la indústria de la confecció i
18. Atkinson, R.; H. Wial (2008).

19. Els nostres càlculs corresponen a l’augment de la productivitat de la mà d’obra com el valor afe-
git per hora treballada ajustat a la inflació. Hem fet servir les estimacions corregides del valor afegit
en els sectors de la indústria manufacturera que hem trobat a Houseman, S. et al. (2010), taula 9. Hem
calculat la mitjana entre les estimacions corregides més altes i més baixes per a cada sector. Les da-
des sobre les hores de feina en cada sector procedeixen de dades del Bureau of Labor Statistics pu-
blicades i no publicades. Per a totes les empreses privades, hem mesurat la mà d’obra com el nom-
bre d’empleats equivalents a jornada completa, segons els càlculs del Bureau of Economic Analysis.
Totes les estimacions de creixement són canvis logarítmics.
els articles de pell van registrar un augment de la productivitat similar a la mitjana

de la indústria manufacturera. En l’altre extrem, l’augment de la productivitat va
ser inferior a la mitjana per a totes les empreses privades en moltes indústries de
béns no durables, productes minerals no metàl·lics i productes metàl·lics manu-
facturats. La productivitat va descendir en les indústries de productes derivats del
petroli i del carbó.
Aquestes dades mostren que les indústries manufactureres contribueixen a la in-

novació de maneres molt diverses. La indústria dels equips informàtics i produc-
tes electrònics és molt innovadora en tots els aspectes que s’han considerat en
aquest apartat, mentre que la indústria alimentària, la de les begudes i la tabaque-
ra presenten valors baixos en tots els aspectes. Hi ha, però, altres indústries amb
un nivell d’innovació elevat en alguns aspectes i baix en d’altres (n’és un exemple
la indústria de l’automòbil i les peces d’automoció). A més, com que les indústries
manufactureres són, de mitjana, més innovadores que la resta de l’economia en
tots els aspectes que s’han considerat aquí, fins i tot les indústries que se situen
en la mitjana de la indústria manufacturera o a prop d’aquesta en tots els aspec-
tes s’haurien de considerar molt innovadores. L’alt nivell d’innovació que caracte-
ritza una part tan important de la indústria manufacturera dels Estats Units depèn,
en gran manera, de la combinació de producció i R+D. Alguns sostenen que els
Estats Units poden construir la seva economia manufacturera a l’entorn de la in-
novació i l’R+D, i ubicar la producció a l’exterior.20 Hi ha, però, estudis sobre la re-
lació entre producció i innovació que indiquen que la ubicació de la producció és
un factor important que determina quins països lideren els cicles tecnològics ac-
tuals i futurs.
Les dades sobre deslocalització als Estats Units revelen que la pèrdua de capa-
citat de producció industrial sovint comporta una pèrdua posterior de capacitat
d’R+D. El motiu d’això és que, fabricant productes, els enginyers estan en con-
tacte tant amb els problemes com amb les possibilitats de la tecnologia existent,
la qual cosa propicia que es generin idees tant per a la millora dels processos
com per a l’aplicació de determinades tecnologies a nous mercats. La pèrdua
d’aquest contacte dificulta l’aparició d’idees innovadores. Per exemple, fa una
dècada, les empreses dels Estats Units van decidir deslocalitzar la producció
de bateries i components electrònics, i traslladar-la als països de l’Àsia oriental.
20. Mankiw, N.G.; P. Swagel (2006).

Actualment, els països de l’Àsia oriental tenen un avantatge productiu significa-

tiu en aquest terreny, la qual cosa, en part, incrementa el seu avantatge en in-
novació en la cursa per desenvolupar vehicles amb millors bateries recarrega-
bles. 21
En resum, la interdependència entre producció i innovació és evident en moltes

indústries, i els responsables de les decisions polítiques no tenen en compte
aquest fet, amb el risc que això comporta de minar l’avantatge competitiu dels Es-
tats Units en les indústries actuals i futures, així com en els serveis i en la indústria
manufacturera. Si es tinguessin en compte els vincles tan estrets que hi ha entre
la capacitat de fabricació i la innovació tecnològica, no s’hauria de defensar la
deslocalització de la producció, ni tan sols en el cas dels qui creuen que una gran
part del futur econòmic dels Estats Units és en el sector de serveis.
Alguns sostenen que un augment de la taxa d’innovació als Estats Units podria
ser contraproduent per a l’ocupació en la indústria manufacturera.22 Si el progrés
tecnològic implica que menys treballadors poden produir la mateixa quantitat de
béns, aquest progrés ha de reduir el nombre de llocs de treball de la indústria ma-
nufacturera. Però tant la teoria econòmica com els fets refuten aquest argument.
De fet, l’experiència demostra justament el contrari: que l’augment de la produc-
tivitat comporta un augment dels llocs de treball en la indústria manufacturera, i
no pas una disminució.
c) La indústria manufacturera és fonamental per reduir el dèficit

comercial del país
Els Estats Units han tingut dèficit comercial tots els anys des de 1976, però
aquest dèficit ha assolit valors extraordinàriament elevats durant els primers anys
del segle xxi, ja que des de 1999, cada any ha estat com a mínim del 2,7% del
PIB. (Abans de 1999, el dèficit comercial havia arribat al 2,7% o més tan sols du-
rant el període 1984-1987.) Abans que comencés la Gran Recessió, l’any 2007,
el dèficit comercial havia anat augmentant de manera constant des del final de
la dècada de 1990 i va assolir un valor màxim del 5,6% del PIB abans de caure
21. Ezell, J.; R.D. Atkinson (2011).

22. Reich, R.B. (2009).
durant la recessió. Tanmateix, després de la recessió va tornar a augmentar, i va

passar de ser del 2,7% del PIB l’any 2009 al 3,9% en el segon trimestre de 2011
–un percentatge que continuava sent més elevat que en qualsevol altre any pos-
terior a 1999.23
Als Estats Units hi ha hagut dèficit en la indústria manufacturera durant molts anys.
(També tenen dèficit comercial en l’agricultura i en els recursos naturals –provocat
en gran part per les importacions de petroli–, i una balança comercial lleugera-
ment favorable en els serveis.) Igual que el dèficit comercial en general, el dèficit
comercial de la indústria manufacturera va augmentar durant la dècada passada
fins a l’any 2006, després va caure durant els anys de la recessió, 2007-2009, i va
augmentar novament l’any 2010. El dèficit comercial de la indústria manufacture-
ra durant els dos primers trimestres de 2011 va ser, en total, de 220,6 miliards de
dòlars, mentre que en els mateixos trimestres de 2010 va ser de 189,5 miliards
de dòlars. Això fa pensar que la indústria manufacturera dels Estats Units tindrà
un dèficit comercial encara més gran durant el 2011. Com que la indústria manu-
facturera contribueix al dèficit comercial general, reforçar-la pot ajudar a reduir
el dèficit. Això es pot aconseguir disminuint les importacions i augmentant les
exportacions. La indústria manufacturera és especialment important per a la
reducció del dèficit comercial general perquè representa aproximadament el 65%
de tot el comerç dels Estats Units (combinant exportacions i importacions).24
23. Anàlisi dels autors dels Comptes de la Renda i el Producte Nacional i de les Dades sobre Tran-
saccions Internacionals del Bureau of Economic Analysis (BEA). El dèficit comercial es defineix aquí
com el dèficit combinat de béns i serveis, d’acord amb el que mostren les Dades sobre Transaccions
Internacionals.
24. Anàlisi dels autors de les dades sobre el comerç de béns de la U.S. International Trade Com-
mission (USITC) i les Dades sobre Transaccions Internacionals del Bureau of Economic Analysis
(BEA). Com que les dades de la USITC es refereixen a la indústria manufacturera i a altres béns,
però no als serveis, mentre que les dades del BEA es refereixen als béns i als serveis, però en
aquestes no se separa la indústria manufacturera d’altres béns, per poder comparar les estima-
cions de la indústria manufacturera amb les estimacions totals del comerç, es multipliquen les es-
timacions de la indústria manufacturera de la USITC per la relació entre les estimacions del BEA i
les de la USITC per a tots els béns. La indústria manufacturera inclou totes les categories de la in-
dústria manufacturera del Sistema de Classificació Industrial Nord-americà (NAICS) més les cate-
gories del Sistema Harmonitzat de Comerç 9809 i 9880 per a les exportacions i 9817 i 9999 per a
les importacions, constituïdes totalment o gairebé totalment per béns manufacturats. Totes les es-
timacions corresponen a l’any 2010.
Malgrat que teòricament és possible eliminar el dèficit comercial del país aug-
mentant les exportacions i reduint les importacions de serveis, productes agrí-
coles i recursos naturals, aquest objectiu seria molt més fàcil d’assolir si també
s’inclogués la indústria manufacturera en aquestes mesures. El país podria eli-
minar el dèficit comercial abans de l’any 2019 només augmentant les exporta-
cions de serveis únicament si aquestes augmentessin a un ritme mitjà anual d’al-
menys el 13,5% entre el 2010 i el 2019, un ritme 5,6 punts percentuals superior
al ritme de creixement mitjà anual dels anys 2001-2010, del 7,9%. Els Estats Units
també podrien eliminar el dèficit comercial abans de l’any 2019 només augmen-
tant les exportacions de productes agrícoles i recursos naturals únicament si
aquestes augmentessin a un ritme mitjà anual d’almenys el 23,5% entre el 2010
i el 2019, un ritme 12,5 punts percentuals superior al ritme de creixement dels
anys 2001-2010. Per contra, malgrat que persistiria la dificultat, seria una mica
més fàcil eliminar el dèficit comercial tan sols mitjançant exportacions de pro-
ductes manufacturats. Per aconseguir-ho, les exportacions de la indústria ma-
nufacturera haurien d’augmentar a un ritme anual d’almenys el 9,3%, 3,3 punts
percentuals per sobre del seu ritme de creixement mitjà anual dels anys 2001-
2010, que va ser del 6,0%. 25 Tant l’economia de l’exportació com la política fe-
deral en matèria d’indústria manufacturera existent són favorables a un augment
del ritme de creixement de les exportacions de la indústria manufacturera. Avui
dia, les empreses manufactureres tenen més tendència a exportar que les em-
preses de serveis. 26 A banda d’això, les empreses que exporten avui tendeixen
més a tornar a exportar que aquelles que no han exportat mai o que ho havien
fet fa temps.27 Així, doncs, les empreses manufactureres tenen més probabilitats
que les de serveis d’augmentar les seves exportacions. A més, les empreses
amb una productivitat elevada tenen més possibilitats d’exportar que les que
tenen una productivitat baixa, i ja s’està aplicant amb gran èxit un programa fe-
deral de baix cost que ajuda les empreses manufactureres a ser més producti-
25. Aquestes estimacions es basen en l’anàlisi que fan els autors de les dades sobre el comerç de
béns de la U.S. International Trade Commission (USITC) i les Dades sobre Transaccions Internacio-
nals del Bureau of Economic Analysis (BEA). En cadascuna de les hipòtesis plantejades, s’ha suposat
que, durant el període 2010-2019, les exportacions i les importacions en les altres dues categories
augmenten al mateix ritme que en el període 2001-2010. Les estimacions del comerç de la indústria
manufacturera s’han ajustat tal com s’indica en la nota 24.
26. Bernard, A.B. et al. (2007).
27. Bernard, A.B.; J.B. Jensen (2004).
ves, el Programa de la Manufacturing Extension Partnership. 28 Les empreses de

serveis no disposen d’un programa similar.
Atès que es pot millorar la balança comercial dels Estats Units reduint les impor-
tacions i augmentant les exportacions, el retorn de producció anteriorment deslo-
calitzada (allò que alguns anomenen relocalització) és una altra possibilitat per re-
duir el dèficit comercial. També en aquest cas, la indústria manufacturera té
avantatge, principalment perquè els esdeveniments recents a la Xina, on s’ubica
un gran volum de producció de la indústria manufacturera deslocalitzada però pocs
serveis deslocalitzats, estan afavorint el retorn de la producció als Estats Units.
Les diverses indústries manufactureres contribueixen de diferent manera a la ba-

lança comercial del país. Malgrat que els Estats Units tenen un gran dèficit comer-
cial en productes manufacturats en general, aproximadament el 64% d’aquest
dèficit prové de tan sols tres indústries: equips informàtics i electrònica (que re-
presenta el 28% del dèficit comercial de la indústria manufacturera); confecció
(17%), i equips de transport (12%).29 En canvi, els Estats Units presenten una ba-
lança comercial favorable en sis indústries manufactureres importants: maquinà-
ria; productes químics (però no productes farmacèutics, que estan inclosos en els
productes químics); indústria alimentària; indústria paperera; indústria tèxtil, i im-
pressió.
d) La indústria manufacturera contribueix amb escreix

a la sostenibilitat mediambiental
La indústria manufacturera contribueix enormement a l’«economia verda« del país

–la producció de béns i serveis sense efectes nocius per al medi ambient. D’acord
amb un càlcul recent de la Institució Brookings, l’economia verda té una depen-
28. Bernard, A.B.; J.B. Jensen (2004). Per a una descripció del Programa de la Manufacturing Exten-
sion Partnership, vegeu Atkinson, R.; H. Wial (2008) i Helper, S. (2010). Per consultar dades sobre l’efi-
càcia d’aquest programa en l’augment de la productivitat de les empreses clients, vegeu Jarmin, R.S.
(1999); Nexus Associates, Inc. (1999); Oldsman, E.S.; C.R. Heye (1997).
29. Anàlisi dels autors de les dades de la U.S. International Trade Commission (USITC) per al 2010.
Aquestes dades no s’han ajustat per efectuar aquest càlcul. El dèficit comercial en equips de trans-
port prové principalment de la indústria de l’automòbil i les peces d’automoció.
dència de la indústria manufacturera gairebé tres vegades superior a la de l’eco-

nomia general. El 26% dels 2,7 milions de llocs de treball de l’economia verda cor-
responen a la indústria manufacturera, mentre que la proporció respecte de tots
els llocs de treball dels Estats Units és del 9%. Aquest paper tan important de la
indústria manufacturera ajuda a explicar per què el lloc de treball mitjà de l’eco-
nomia ecològica va contribuir amb 20.129 dòlars a les exportacions de 2009, i va
assolir una intensitat exportadora dues vegades superior a la del lloc de treball
mitjà dels Estats Units.30
Diversos productes i tecnologies concrets que són fonamentals per a l’economia

verda són molt intensius en fabricació. Almenys el 90% de tots els llocs de treball
relacionats amb les tecnologies per als vehicles elèctrics, els productes eficients
en consum d’aigua, els productes químics ecològics, els electrodomèstics efi-
cients, els productes de silvicultura sostenible, la il·luminació de baix consum, els
productes elaborats amb materials reciclats i els productes de consum eficients
energèticament pertanyen a la indústria manufacturera. Més de dues terceres
parts de tots els llocs de treball relacionats amb l’energia solar fotovoltaica, l’he-
liotèrmica i l’eòlica corresponen al sector manufacturer.31 A banda dels electrodo-
mèstics eficients, els sistemes d’aïllament i calefacció, ventilació i aire condicionat
de baix consum energètic són tots productes manufacturats que s’utilitzen molt
en retroinstal·lacions per a edificis per fer-los més eficients energèticament.
Aquests productes i tecnologies intensius en fabricació tenen potencial de crei-

xement i podrien crear més llocs de treball ben remunerats que els productes i les
tecnologies que substituirien. D’aquesta manera, la indústria manufacturera esde-
vindria més important per al conjunt de l’economia dels Estats Units. Per exemple,
l’energia renovable té el potencial de ser assequible i constituir un motor per a
l’augment del nombre de bons llocs de treball, ja que la matèria primera (el sol o
el vent) és gratuïta.32
Un sector manufacturer nacional fort proporcionarà als Estats Units el personal

qualificat, els enginyers amb talent i la capacitat innovadora que necessiten per
afrontar els reptes de reduir el consum energètic i produir energia neta.33 Si els
30. Muro, M.; J. Rothwell; D. Saha (2011).

31. Muro, M.; J. Rothwell; D. Saha (2011).
32. Sterzinger, G. (2008).
33. Helper, S. (2008).
Estats Units produeixen la major part de la seva pròpia infraestructura d’energia

neta, abordar el canvi climàtic generarà llocs de treball i beneficis al país, en comp-
tes d’afavorir dèficits comercials futurs.
Quina indústria manufacturera és important?
Crear una política eficaç en matèria de fabricació en qualsevol nivell de govern

exigeix una observació profunda de les grans diferències que existeixen entre in-
dústries i empreses manufactureres. Una política que tingués com a objectiu en-
fortir totes les indústries manufactureres i tots els tipus d’empreses d’aquestes
indústries seria una política equivocada, no tan sols perquè no resultaria eficaç,
sinó també perquè enfortir totes les parts de la indústria manufacturera no hauria
de ser un objectiu polític. En els apartats següents es parla de per què algunes
indústries manufactureres tenen més potencial de creixement i per què unes es-
tratègies de producció que només han adoptat algunes empreses actualment pro-
meten millors resultats a llarg termini per a l’empresa i per als treballadors. En la
política federal caldria tenir present aquesta heterogeneïtat i ajudar a reubicar els
treballadors en indústries amb un alt creixement, solucionant els errors del mercat
perquè les empreses amb una baixa productivitat constant poguessin competir
millor, i ajudant aquestes empreses a augmentar la productivitat.
a) Els Estats Units tenen més probabilitats de conservar o generar

llocs de treball en les indústries manufactureres amb sous elevats i
les que tenen alts costos de transport, però també hi ha algunes
possibilitats respecte de llocs de treball amb sous mitjans en el
sector dels béns durables
En els apartats anteriors d’aquest informe s’ha examinat en quina mesura diver-
ses indústries manufactureres donen resposta a necessitats fonamentals del país
en les àrees dels sous, la innovació i el comerç. En una política nacional en matè-
ria de fabricació, però, també cal avaluar quines indústries són les que el país té
més potencial per conservar o per generar. Si les indústries que millor satisfan una
necessitat important del país no són gens competitives, no seria assenyat adop-
tar una política que les afavorís.
Analitzant les tendències recents en ocupació, s’observa que les millors oportuni-
tats per a la conservació i la generació de llocs de treball en la indústria manufac-
turera són en els sectors que tenen un nivell elevat pel que fa a salaris, innovació i
comerç, però també hi ha excepcions importants. Entre els sectors que paguen
sous més elevats, la conservació i la generació de llocs de treball sembla més pro-
bable en el dels productes derivats del petroli i del carbó, el dels productes del ta-
bac i el dels productes químics –una categoria que inclou els productes farmacèu-
tics. La indústria dels equips informàtics i l’electrònica, i la indústria aeroespacial,
també han experimentat un augment modest dels llocs de treball en els darrers
mesos, després de grans davallades. La indústria de fabricació de productes ali-
mentaris, tot i pagar generalment sous més baixos, també té un potencial de crei-
xement fort. Entre les indústries innovadores, la química (que inclou la farmacèuti-
ca), destacada en diversos aspectes de la innovació, té un gran potencial de
creixement. La indústria dels equips informàtics i l’electrònica, així com diverses
indústries de béns durables que destaquen en almenys un tipus d’innovació (per
exemple, la de l’automòbil i les peces d’automoció, l’aeroespacial i la de maquinà-
ria), presenten un potencial de creixement més modest. Pel que fa a la balança co-
mercial, el panorama és menys clar, però les indústries que han tingut millores més
significatives de les balances comercials durant l’última dècada tenen oportunitats
de creixement importants o modestes. Les últimes tendències indiquen que la in-
dústria dels equips informàtics i de l’electrònica, que va experimentar un augment
significatiu del dèficit comercial durant els primers anys d’aquest segle, pot créixer.
Un augment del nombre de llocs de treball d’aquesta indústria als Estats Units pro-
bablement es traduirà en una millora de la balança comercial, ja que la feina que
s’havia deslocalitzat torna al país, però és difícil predir l’abast d’aquesta millora.
A més, els Estats Units tenen oportunitats d’augmentar el nombre de llocs de tre-
ball en la fabricació de béns que milloren l’eficiència energètica i béns que s’utilit-
zen per produir i emmagatzemar energies renovables (per exemple, panells de
cèl·lules solars, aerogeneradors i bateries avançades).34 Aquestes oportunitats,
34. Ja hi ha 700.000 treballadors en la indústria manufacturera dedicats a l’«economia ecològica»; la

indústria manufacturera representa el 26% dels llocs de treball en aquest sector (Rothwell Muro i Si-
zing Saha). L’economista Robert Pollin i altres coautors han conclòs que, per comparació amb el sec-
tor dels combustibles fòssils, els programes d’energies renovables i d’eficiència energètica creen més
llocs de treball als Estats Units i tenen un salari mitjà més elevat. Això és possible, en bona part, per-
què la matèria primera (vent, sol) és gratuïta, mentre que en el cas del petroli i el carbó cal pagar per
l’explotació d’aquests recursos. Vegeu Pollin, R.; J. Heintz; H. Garrett-Peltier (2009).
que encara no es reflecteixen ni tan sols en les dades d’ocupació recents de la

indústria manufacturera, tenen relació amb canvis probables en els mercats i can-
vis potencials en la política pública. És probable que els costos de transport aug-
mentin per a tots els tipus de productes manufacturats, ja que la pressió de la de-
manda de la Xina i l’Índia provocarà un augment del preu del petroli. A més, si els
Estats Units penalitzen les emissions de carboni, això farà augmentar encara més
els costos de transport.35 Si la política dels Estats Units és molt favorable a la pro-
ducció d’energies renovables, es crearan més llocs de treball en la fabricació
d’aquestes energies, alguns en detriment de llocs de treball del sector de la fabri-
cació de productes derivats del petroli i el carbó.36 Ara bé, si els Estats Units res-
ponen a l’augment dels preus del petroli i el canvi climàtic global sobretot mitjan-
çant polítiques que afavoreixin les tecnologies existents (per exemple, gas natural
per a la generació d’electricitat i una millora de l’economia dels combustibles per
als vehicles de gasolina i els híbrids), l’augment de llocs de treball es podria pro-
duir en la indústria manufacturera relacionada amb aquestes tecnologies. Per des-
comptat, res de tot això passarà si els Estats Units no adopten polítiques per res-
pondre al canvi climàtic, si els augments del preu del petroli no són prou ràpids
per provocar canvis en els tipus de productes manufacturats que demanden els
consumidors dels Estats Units, o si les importacions satisfan els canvis en la de-
manda dels consumidors.
En resum, en aquest apartat es mostra que quatre sectors que contribueixen es-
pecialment als quatre objectius nacionals que acompleix la indústria manufactu-
rera (salaris elevats, innovació, reducció del dèficit comercial i millora del medi
ambient) també poden conservar o augmentar els llocs de treball en el futur.
Aquests sectors són el dels equips informàtics i l’electrònica, els productes quí-
mics (inclosos els productes farmacèutics), els equips de transport (incloses la
indústria aeroespacial i la de l’automòbil i les peces d’automoció) i la maquinària.
Cadascun d’aquests sectors paga sous elevats, destaca en més d’un criteri de
mesura de la innovació, ha tingut una reducció del dèficit comercial o bé un aug-
ment de la balança comercial durant l’última dècada, o bé està previst que això
35. Per evitar d’incentivar la deslocalització de la producció de les empreses manufactureres, i negar
així l’efecte reductor del carboni que persegueix la taxa, aquesta hauria d’incloure un cànon sobre la
importació de béns de països amb taxes sobre el carboni inferiors.
36. L’efecte net sobre els llocs de treball i els salaris locals d’un gir envers l’energia renovable seria
molt positiu. Vegeu Pollin, R.; J. Heintz; H. Garrett-Peltier (2009).
passi en un futur proper, i no perjudica el medi ambient o pot contribuir molt a la

millora del medi natural. En cadascun d’aquests sectors també ha augmentat el
nombre de llocs de treball durant els dos darrers anys.37
b) Hi ha diferències importants de rendiment entre sectors
En l’argumentació anterior s’ha fet èmfasi en les diferències entre les indústries
manufactureres. Aquestes diferències no són, però, les úniques que cal conside-
rar en una política en matèria de fabricació. Les empreses són, almenys, tan dife-
rents entre les indústries com ho són entre elles. Per tant, les polítiques adreçades
a promoure la indústria manufacturera haurien de girar tant a l’entorn de l’empre-
sa com a l’entorn del sector, per tal d’ajudar a millorar el rendiment de les empre-
ses en tots els sectors. A la inversa, les polítiques no haurien de pretendre salvar
tots els llocs de treball d’un sector, sinó que haurien de centrar-se a promoure
pràctiques que generessin beneficis indirectes per a les comunitats i els treballa-
dors.
Empreses manufactureres que pertanyen al mateix sector presenten diferències

molt acusades en salaris, innovació i exportació. En la majoria de sectors de la in-
dústria manufacturera, un percentatge substancial de les empreses nord-ameri-
canes (entre una i tres cinquenes parts) van introduir un producte nou o amb mi-
llores significatives durant un període de tres anys, però hi va haver un
percentatge substancial que no ho van fer; també hi havia variacions importants
dins d’un mateix sector pel que fa a la introducció de processos de producció
nous o amb millores significatives.
Atesa aquesta variació tan important de rendiment entre empreses del mateix sec-
tor, l’economia dels Estats Units es veuria beneficiada si es millorés el rendiment
de les empreses amb baix rendiment, o si aquestes empreses se substituïssin per
d’altres amb un alt rendiment. La política en matèria d’indústria manufacture-
ra hauria d’establir incentius per a les empreses manufactureres en tots els sec-
tors a millorar. Aquesta millora sovint exigeix inversions coordinades en diverses
àrees, com ara equips, formació del personal i programari. Els programes que ajuden
les empreses a planificar i executar aquestes inversions generaran beneficis per
37. Hi ha un cinquè sector, el dels productes derivats del petroli i el carbó, que obté bons resultats en
molts criteris de mesura, però que no té un bon comportament mediambiental.
al sector, els treballadors i la societat. El sector se’n beneficiarà perquè augmen-

taran els seus beneficis i tindrà una resiliència més gran enfront dels cicles eco-
nòmics. Els treballadors se’n beneficiaran perquè millorarà la seva capacitació,
augmentaran els salaris i també augmentarà la mobilitat professional. Finalment,
les comunitats i les indústries no manufactureres es beneficiaran dels efectes en
cadena que provocaran l’increment dels llocs de treball coberts per les classes
mitjanes i l’augment dels ingressos públics.
Marc per a la política de la indústria manufacturera
Cal una política per a la indústria manufacturera perquè els nivells de rendiment
amb els quals s’assoleix l’excel·lència en aquesta indústria en comparació de la
resta de l’economia dels Estats Units són molt baixos si es comparen amb els de
la indústria manufacturera d’altres països econòmicament avançats.
La indústria manufacturera nord-americana ha de fer front a quatre grans reptes

que no poden afrontar els mercats tot sols. No són reptes exclusius dels Estats
Units ni de la indústria manufacturera, però als Estats Units, més que en altres paï-
sos econòmicament avançats, falten institucions ben desenvolupades que abor-
din aquests reptes, especialment en el sector de la fabricació.
El primer gran repte és el suport a l’R+D. El coneixement que cal per crear nous
productes i processos de producció s’estén inevitablement de l’empresa que rea-
litza R+D a d’altres que se’n poden servir sense pagar-la. Així, doncs, les empre-
ses, per elles mateixes, no realitzaran tanta R+D com la societat necessita.38 La
manca de suport a l’R+D afecta principalment la indústria manufacturera perquè,
com s’ha destacat abans, les empreses manufactureres són les que duen a terme
més R+D als Estats Units.
El segon gran repte és la manca de formació permanent dels treballadors de tots

els nivells perquè estiguin capacitats per col·laborar en el disseny i la implemen-
tació de productes i processos innovadors. Hi ha una certa divisió d’opinions res-
pecte de si les empreses observen actualment mancances en la formació del per-
sonal, atès que els salaris no augmenten, ni tan sols en aquelles ocupacions amb

una oferta escassa.39 Per adoptar el model d’alt perfil competitiu que es descriu
més amunt, però, els treballadors i els directius necessiten més qualificació. Les
empreses sovint es mostren poc inclinades a formar els treballadors perquè ad-
quireixin aquesta qualificació, ja que els treballadors formats podrien marxar de
l’empresa per anar a treballar a la competència abans que l’empresa hagués po-
gut beneficiar-se totalment de la inversió en formació.40
L’accés al finançament per a les empreses que volen fer inversions productives és
un altre repte per a la indústria manufacturera nord-americana. En alguns casos,
a les empreses els costa trobar capital per raons de pes, com, per exemple, per
manca d’un pla realista per oferir un rendiment de la inversió. En altres casos, però,
fins i tot a empreses amb un historial sòlid els ha estat impossible trobar capital
circulant.
El quart gran repte que afronta la indústria manufacturera és la manca d’influència

dels treballadors i les comunitats a l’hora de crear i compartir els beneficis que
reporta la fabricació innovadora. La millora continuada del procés de producció
és una necessitat de la indústria manufacturera moderna. Tanmateix, en les peti-
tes i mitjanes empreses sovint falta la informació necessària per dur a terme aques-
ta millora continuada, i el programa federal de la Manufacturing Extension Part-
nership, que ajuda a proporcionar aquesta informació, no disposa de fons
suficients i necessita un canvi estructural.41 La implicació dels treballadors de pro-
ducció en la presa de decisions és important per a la millora continuada, perquè
els directius no disposen de tots els coneixements pràctics necessaris per esbri-
nar com es pot reduir la despesa i eliminar els colls d’ampolla en la producció. Les
empreses, però, poden mostrar-se poc inclinades a donar més pes a la participa-
ció dels treballadors en les decisions de producció per por que aquests, i no pas
els propietaris de les empreses, obtinguin la major part dels beneficis de la pro-
ductivitat resultants.42
Als Estats Units calen polítiques públiques que abordin aquests quatre reptes.
Malgrat que en aquest informe no es recomanen polítiques concretes, és impor-
tant establir uns principis que haurien de conformar aquestes polítiques. Les po-
39. Capelli, P. (2011).

41. Helper, S.; H. Wial (2010).
lítiques adreçades a enfortir la indústria manufacturera nord-americana haurien

de promoure la producció d’alt perfil competitiu, desenvolupar-se en diversos ni-
vells (l’economia en conjunt, el sector i l’empresa) i promoure la responsabilitat
compartida per empresaris, treballadors, sindicats i govern.
La producció d’alt perfil competitiu és el principi que hauria de regir les polítiques
que volen afavorir la formació dels treballadors i la millora continuada de la produc-
ció. Les empreses amb un alt perfil competitiu paguen sous alts, en consonància
amb els alts nivells de qualificació que han de tenir els treballadors de producció.
Si amb la política pública es procura que les altes remuneracions i el nivell elevat
de qualificació es generalitzin en tota l’economia, les empreses no podran aprofi-
tar-se de les inversions en formació que fa la competència. Les empreses amb un
alt perfil competitiu també adopten pràctiques de millora de la productivitat i im-
pliquen els treballadors en la presa de decisions relacionades amb la producció.
El creixement ràpid de la productivitat que se’n deriva afavoreix un augment més
ràpid dels salaris, i d’aquesta manera les empreses i els treballadors poden inver-
tir encara més en formació. Els elevats nivells de qualificació de la producció d’alt
perfil competitiu també fan que les inversions en R+D siguin més rendibles, ja que
les noves tecnologies que es poden derivar de l’R+D sovint necessiten la interven-
ció d’empleats de producció molt qualificats per implementar-les i depurar-les.
En aquest informe no tan sols s’han destacat els punts forts (i febles) comuns a tota
la indústria manufacturera nord-americana, sinó també els aspectes en què es di-
ferencien les indústries i les empreses manufactureres. La política relativa a la in-
dústria manufacturera hauria de tenir presents aquestes diferències. El que funcio-
na per a les empreses manufactureres del sector farmacèutic potser no és adequat
per als proveïdors d’automoció. Els problemes als quals s’han d’enfrontar les em-
preses amb un alt perfil competitiu per millorar en la producció d’alt perfil competi-
tiu no són els mateixos que els problemes als quals s’han d’enfrontar altres empre-
ses quan volen assolir un alt perfil competitiu. Malgrat que els problemes que s’han
esmentat més amunt en aquest mateix apartat són comuns a tota la indústria ma-
nufacturera, els detalls de les solucions no ho han de ser necessàriament. Les ne-
cessitats d’R+D i formació poden variar segons la tecnologia i segons el sector, i,
fins a un cert punt, també segons l’empresa. Als bancs, als business angels i a al-
tres inversors els cal un coneixement aprofundit del sector per avaluar la viabilitat
dels préstecs o les inversions en noves empreses manufactureres. Les necessitats
que tenen les empreses manufactureres de rebre ajuda per millorar els processos
de fabricació varien segons l’empresa, i fins i tot segons la planta.
Finalment, la política pública hauria de conferir a les empreses, els treballadors,

els sindicats i el govern responsabilitat compartida per crear i mantenir un sector
manufacturer amb sous elevats, innovador, intensiu en exportacions i ambiental-
ment sostenible. Malgrat que la presa de decisions més immediata en qüestions
relatives a R+D, finances i gran part de la formació del personal correspon a les
empreses, aquestes no són l’única part interessada en l’èxit de la indústria manu-
facturera dels Estats Units i no disposen de tot el coneixement que necessiten per
garantir aquest èxit.
La qualificació dels treballadors i el seu coneixement del procés de producció; la

implicació organitzada d’aquests, gràcies als sindicats, en la presa de decisions,
i l’interès públic representat pel govern també haurien de tenir el seu paper a l’ho-
ra de donar resposta als reptes que es plantegen en la indústria manufacturera
dels Estats Units.
Conclusions
La indústria manufacturera aporta quatre beneficis importants a l’economia dels

Estats Units:
• Paga sous superiors a la mitjana a treballadors de gairebé tots els grups de-
mogràfics i de totes les categories professionals.
• Promou la innovació: és la que més gasta en R+D.
• És clau per reduir el dèficit comercial.
• Contribueix en gran manera a la sostenibilitat mediambiental.
No s’haurien de salvar tots els llocs de treball de la indústria manufacturera. Sí que

caldria conservar i augmentar els llocs de treball d’aquesta indústria que aporten
al país els quatre beneficis econòmics que s’han comentat abans. Determinades
indústries destaquen per les seves contribucions en aquests aspectes (i han cres-
cut en els darrers anys o tenen un gran potencial de creixement): la indústria dels
equips informàtics i l’electrònica, la dels productes químics (inclosos els produc-
tes farmacèutics), la dels equips de transport (incloses la indústria aeroespacial i
la de l’automòbil i les peces d’automoció), i la de la maquinària són especialment
importants. Altres indústries, com la de tractament dels aliments, també tenen
possibilitats de créixer. La implantació de programes que ajudin les empreses de
totes les indústries a adoptar estratègies amb un perfil competitiu més alt que per-
metin avançar en l’assoliment d’objectius nacionals fonamentals seria beneficiosa

per al país.
Hi ha diferències importants entre les empreses manufactureres tant entre diver-

sos sectors com dins d’un mateix sector. Algunes empreses nord-americanes han
adoptat una estratègia d’alt perfil competitiu, en virtut de la qual aprofiten el co-
neixement de tots els treballadors per promoure la innovació en els productes i
els processos, la qual cosa propicia una alta productivitat i sous elevats. Les em-
preses, però, troben dificultats en l’adopció d’aquestes polítiques a causa de la
fragmentació de les institucions que donen suport a aquestes millores.
Els Estats Units necessiten una política en matèria de fabricació que permeti a
més empreses adoptar estratègies d’alt perfil competitiu i ajudi les empreses que
tenen aquest perfil competitiu a expandir-se. Una política com aquesta ha de do-
nar resposta a quatre grans reptes que ha d’afrontar la indústria manufacturera
moderna: el suport a l’R+D, la formació del personal, el finançament de la inversió
en producció i la reconstitució de mecanismes per generar i compartir les millores
en la productivitat. A més de promoure l’enfocament d’un alt perfil competitiu, una
política de fabricació per als Estats Units hauria de basar-se en el principi de l’exis-
tència de diversos nivells d’actuació (el conjunt de l’economia, cada sector con-
cret i cada empresa) i en el de la responsabilitat compartida per empresaris, tre-
balladors, sindicats i govern.
Les polítiques generals per millorar la productivitat i els sous (com són les políti-
ques de suport a la formació i a la recerca científica bàsica) no són suficients.
També calen polítiques concretes per a cada sector, ja que les indústries manu-
factureres, com altres indústries, poden patir les conseqüències d’errors del mer-
cat i fracassos de polítiques que tan sols es poden corregir amb una aportació
considerable de coneixement específic de cada sector i amb la participació de les
empreses i d’altres institucions que donen suport al sector. Per exemple, cal un
enfocament sectorial per enfortir simultàniament la demanda i l’oferta d’actius
compartits, com són els treballadors qualificats, els clients competents, els pro-
veïdors d’altres components i els coneixements compartits sobre la manera d’efec-
tuar el control de qualitat.43 Aquest enfocament coordinat ha donat resultats sa-
tisfactoris a Alemanya, on els sous són significativament més alts que als Estats
Units i la indústria manufacturera té una balança comercial favorable.
43. Helper, S.; H. Wial (2010, 2011).

L’obstacle principal per a la creació d’un sector de fabricació actiu als Estats Units
és la manca de voluntat política per crear una política nacional pel que fa a la in-
dústria manufacturera. No és fàcil explicar la causa d’aquesta inacció, ja que en
altres països amb sistemes polítics i econòmics molt diferents dels nostres, com
ara la Xina, el Japó, Dinamarca i Alemanya, s’han desenvolupat estratègies per a
la indústria manufacturera.
Alguns sostenen que la indústria manufacturera nord-americana acabarà arribant

per si mateixa a tenir les dimensions i la composició adequades. Potser ha estat
molt castigada per la recessió recent, però es recuperarà automàticament així que
les taxes de canvi assoleixin els nivells correctes o que els avenços tecnològics
procedents de l’exterior ajudin les empreses a superar el desavantatge en costos
de personal.44 Aquesta visió optimista, però, és equivocada. És molt difícil reacti-
var un sector quan les vendes i l’ocupació han experimentat una caiguda forta. Un
cop desapareix la densa xarxa de proveïdors, la caiguda del dòlar que cal per jus-
tificar la reinversió és molt superior a la que cal per a l’expansió de les operacions
existents –la qual cosa implica una caiguda encara més acusada del nivell de
vida.45 El desgast de les xarxes de producció en sectors com el de la fabricació
d’eines i l’electrònica hauria de ser motiu de preocupació.46 Així, doncs, com més
aviat actuïn els Estats Units per reforçar la seva indústria manufacturera, més fàcil
els resultarà fer-ho.
Referències
Atkinson, R.; H. Wial. «Boosting Productivity, Innovation, and Growth through a

National Innovation Foundation». Washington: Brookings Institution i Information
Technology and Innovation Foundation, 2008.
Bergsten, C.F. «How Best To Boost U.S. Exports». Washington Post (3 febrer 2010).
Bernard, A.B. et al. «Firms in International Trade». Journal of Economic Perspectives,

21 (2007), p. 105-130.
44. Vegeu exemples d’aquests arguments a Reich, R.B. (2009); Kotkin, J. (2010).
45. Per conèixer altres motius pels quals una política de taxes de canvi per ella mateixa no pot tancar
el dèficit comercial, vegeu Goldberg, L.; E.W. Dillon (2007).
46. Shih, W.C. (2009).
Bernard, A.B.; J.B. Jensen. «Why Some Firms Export». Review of Economics and
Statistics, 86 (2004), p. 561-569.
Bhagwati, J. «The Manufacturing Fallacy». The American Interest, 31 agost 2010,

disponible a: http://blogs.the-american-interest.com/bhagwati/2010/08/31/the-
manufacturing-fallacy
Borjas, G.; V. Ramey. «Market Responses to Interindustry Wage Differentials».

Document de treball núm. 7799 de l’NBER (Cambridge, MA: National Bureau of
Economic Research, 2000).
Boroush, M. «NSF Introduces New Statistics on Business Innovation». NSF 11-

300 (Arlington, VA: National Science Foundation, 2010).
Capelli, P. «Why Companies Aren’t Getting the Employees They Need». Wall Street
Journal (24 octubre 2011), disponible a: http://online.wsj.com/article/SB10001424
052970204422404576596630897409182.html
Cohen, S.S.; J. Zysman. Manufacturing Matters. Nova York: Basic, 1987.
Dey, M.; S.N. Houseman; A.E. Polivka. «Manufacturers’ Outsourcing to Temporary

Help Services». Document de treball núm. 07-132 de l’Upjohn Institute. Kalamazoo,
MI: Upjohn Institute for Employment Research, 2006.
Ettlinger, M.; K. Gordon. «The Importance and Promise of American Manufacturing».

Washington: Center for American Progress. 2011.
Ezell, S.J.; R.D. Atkinson. «The Case for a National Manufacturing Strategy».
Washington: Information Technology and Innovation Foundation, 2011.
Gittleman, M.; B. Pierce. «Inter-industry wage differentials, job content, and

unobserved ability». Industrial and Labor Relations Review, 64 (2011), p. 356-372.
Goldberg, L.; E.W. Dillon. «Why a Dollar Depreciation May Not Close the U.S.
Trade Deficit». Current Issues in Economics and Finance (Federal Reserve Bank of
New York), juny 2007.
Helper, S. «Renewing U.S. Manufacturing: Promoting a High-Road Strategy».

Washington: Economic Policy Institute, 2008.
Helper, S. «The High Road for U.S. Manufacturing». Issues in Science and
Technology, 25 (hivern 2010). Disponible a: www.issues.org/25.2/helper.html
Helper, S.; H. Wial. «Accelerating Advanced Manufacturing with New Research

Centers». Washington: Brookings Institution, 2011.
Helper, S.; H. Wial. «Strengthening American Manufacturing: A New Federal

Approach». Washington: Brookings Institution, 2010.
Herrigel, G. Manufacturing Possibilities. Oxford: Oxford University Press, 2010.
Houseman, S. et al. «Offshoring Bias in U.S. Manufacturing: Implications for

Productivity and Value Added». Document de Debat sobre Finances Internacionals
núm. 1007 (Washington: Board of Governors of the Federal Reserve System, 2010).
Jarmin, R.S. «Evaluating the Impact of Manufacturing Extension on Productivity

Growth». Journal of Policy Analysis and Management, 18 (1999), p. 99-119.
Kotkin, J. «Manufacturing Stages a Comeback». Forbes (9 maig 2001).
Krueger, A.B.; L.H. Summers. «Efficiency Wages and the Inter-Industry Wage
Structure». Econometrica, 56 (1988), p. 259-293.
Longworth, R.C. Caught in the Middle. Nova York: Bloomsbury, 2008.
Mankiw, N.G.; P. Swagel. «The Politics and Economics of Offshore Outsourcing».

Document de treball núm. 12398 de l’NBER (Cambridge, MA: National Bureau of
Economic Research, 2006).
Muro, M.; J. Rothwell; D. Saha. «Sizing the Clean Economy: A National and
Regional Green Jobs Assessment». Washington: Brookings Institution, 2011.
Nexus Associates, Inc. «The Pennsylvania Industrial Resource Centers: Assessing

the Record and Charting the Future», octubre 1999.
Oldsman, E.S.; C.R. Heye. «The Impact of the New York Manufacturing Extension
Program: A Quasi-Experiment». A: Philip Shapira i Jan Youtie (eds.). Manufacturing
Modernization: Learning from Evaluation Practices and Results. Atlanta: School
of Public Policy and Economic Development Institute, Georgia Institute of
Technology, 1997.
Pearlstein, S. «Wage Cuts Hurt, but They May Be the Only Way to Get Americans Back
to Work». Washington Post, 12 octubre 2010, disponible a: www.washingtonpost.
com/wp-dyn/content/article/2010/10/12/AR2010101206121.html
Pollin, R.; J. Heintz; H. Garrett-Peltier. «The Economic Benefits of Investing in

Clean Energy». Washington: Center for American Progress, 2009.
Reich, R.B. «Manufacturing Jobs Are Never Coming Back». Forbes.com,

28 maig 2009, disponible a: www.forbes.com/2009/05/28/robert-reich-
manufacturingbusiness-economy.html
Shih, W.C. «The U.S. Can’t Manufacture the Kindle and That’s a Problem», Harvard
Business Review Blog Network (octubre 2009). Disponible a: http://blogs.hbr.org/
hbr/restoring-american-competitiveness/2009/10/the-us-cant-manufacture-the-
ki.html
Sterzinger, G. «Building Energizing Prosperity: Renewable Energy and Re-

industrialization». Washington: Economic Policy Institute, 2008.
Western, B.; J. Rosenfeld. «Unions, Norms, and the Rise in U.S. Wage Inequality».
American Sociological Review, 76 (2011), p. 513-537.
Woodcock, S.D. «Wage Differentials in the Presence of Unobserved Worker, Firm,

and Match Heterogeneity». Labour Economics, 15 (2008), p. 774-798.
Yudken, J.S. «Manufacturing Insecurity», un informe preparat per a l’Industrial

Union Council, AFL-CIO (Arlington, VA: High Road Strategies, 2010), disponible a
www.highroadstrategies.com/downloads/DefIndustrial-Base-Report-FIN.pdf
Radiografia de la indústria metropolitana
Joaquim Solà
Departament de Teoria Econòmica. Universitat de Barcelona
Introducció: la Regió Metropolitana de Barcelona,

un territori industrial
Catalunya és una de les regions europees de vella industrialització, i juntament

amb el País Basc, la capdavantera en la implantació de les activitats manufactu-
reres a l’estat. La indústria ha estat des de fa 200 anys el motor del desenvolupa-
ment econòmic del país i un dels trets característics ha estat la seva polarització
geogràfica a la ciutat de Barcelona i el territori contigu, el que avui configura la
Regió Metropolitana de Barcelona (RMB) i que integren set comarques: Barcelo-
nès, Baix Llobregat, Vallès Occidental, Vallès Oriental, Maresme, Garraf i Alt Pe-
nedès. Aquest territori –que actualment aporta el 75% del VAB i prop del 80% de
l’ocupació industrial catalana– és el que es considera com una unitat econòmica
a efectes de l’exposició que segueix.
La indústria és el sector que ha atorgat uns avantatges comparatius i competitius

a l’RMB al llarg del temps. Això diferencia l’RMB d’altres zones metropolitanes es-
panyoles, i especialment de la de Madrid, que compta amb els avantatges de la
capitalitat d’un estat, la qual cosa n’ha afavorit el desenvolupament a partir de
l’existència d’una potent administració, els organismes reguladors i importants
centres públics d’R+D. Amb aquests elements, Madrid ha generat una estructura
econòmica basada en l’atracció de les seus de grans corporacions vinculades a
les decisions públiques de les branques de les finances, la construcció, l’audiovi-
sual, les telecomunicacions, l’energia i la farmacèutica, per esmentar-ne les més
importants (la majoria de les companyies de l’IBEX 35), algunes de les quals ha-
vien iniciat l’activitat sota control públic.
Davant d’aquest model de desenvolupament sorgit a l’ombra de l’Administració, a

l’RMB és la indústria privada la que impulsa l’activitat econòmica mitjançant la
Radiografia de la indústria metropolitana 110
creació de nombroses empreses autòctones i l’atracció d’un creixent nombre d’in-

versions productives foranes. L’esperit emprenedor, la situació geogràfica i els
centres tecnològics de suport que proporcionen mà d’obra qualificada es troben
a la base del desenvolupament industrial metropolità, i és la manufactura la que
situa l’RMB al capdavant de l’economia espanyola, configurant-se des de mitjan
segle xix com la principal concentració productiva de l’estat. En definitiva, ha estat
l’activitat industrial la que ha atorgat una posició preeminent a la Regió al llarg del
temps i és en aquest sector on l’RMB troba els avantatges competitius. Això dife-
rencia l’RMB d’altres àrees metropolitanes europees (Londres, París, Frankfurt,
Zuric) que han esdevingut grans centres de serveis, especialment en la branca de
les finances, sent aquest sector el que els atorga una preeminència econòmica.
L’RMB té el seu actiu principal en la indústria i seria un error pensar que altres
sectors, com el turisme (especialment pel que fa a l’atracció de la ciutat de Bar-
celona) poden substituir l’impuls que aporten les activitats productives. La seva
funció ha de ser complementar-lo. És cert que durant la darrera dècada les bran-
ques vinculades al turisme (hoteleria, restauració) són de les poques que han
creat ocupació a l’RMB, mentre que la indústria, malauradament, pateix una pro-
gressiva pèrdua de llocs de treball. Però cal no oblidar dos aspectes. En primer
lloc, que els projectes industrials, per les exigències que requereixen (inversió,
preparació) tenen un horitzó temporal que se situa en el mitjà-llarg termini i amb
vocació de continuïtat, mentre que els que tenen lloc en les activitats de serveis
(i també en la construcció) sovint se situen en el curt termini, cercant l’aprofita-
ment d’oportunitats puntuals. I en segon lloc, que el valor afegit directe i indirec-
te que generen les activitats industrials acostuma a ser superior. Això no és sor-
prenent: la manufactura requereix una mà d’obra de major qualificació i en moltes
ocasions són els treballadors mateixos d’aquest sector els que a partir de l’expe-
riència i els coneixements adquirits s’independitzen i inicien nous projectes em-
presarials. Gran part del desenvolupament industrial de l’RMB al llarg del temps
ha seguit aquesta pauta.
Per això, a la pregunta: Torna la indústria?, base de les jornades en què se situa
aquesta contribució, cal respondre-hi, d’entrada, que la indústria mai no ha desa-
paregut de l’RMB. Però és evident que en els darrers anys ha experimentat canvis
prou importants, i sovint, en una direcció preocupant que fa que cada cop més es
parli de desindustrialització. L’exposició que segueix intenta aportar alguns ele-
ments per a l’anàlisi.
La indústria en el context econòmic metropolità
Comencem amb algunes dades que aportin una perspectiva temporal. L’any 1980
la indústria representava el 41% del VAB català, mentre que el 2012 la seva parti-
cipació s’havia reduït al 17%, xifres que es poden extrapolar a l’àmbit metropolità.
Aquests registres evidencien clarament la seva pèrdua de pes relatiu en els dar-
rers trenta anys, un fenomen semblant al que han experimentat –amb major o me-
nor intensitat– totes les regions europees de vella industrialització des que l’acti-
vitat econòmica tendeix a la terciarització. Tanmateix, la pèrdua d’importància
relativa ha estat del tot compatible amb un fort creixement de la producció durant
la major part d’aquest període. Així, entre el 1985 i el 2008 el VAB industrial en va-
lors constants es multiplicà per 2,1 i és en els darrers cinc anys (2009-2013), a
l’ombra de la crisi economicofinancera que es comença a manifestar a finals del
2008, quan experimenta una forta contracció.
D’altra banda, si tenim en compte que en els anys 1980-1985 i 2000-2008 la pro-
ducció es mantingué pràcticament estabilitzada en termes reals, es pot afirmar que
el VAB industrial català en valors constants es dobla en només 15 anys (1985-2000).
Aquest és un període de creixement pràcticament ininterromput –amb l’única ex-
cepció del 1993–, que podríem qualificar com els –anys d’or– de la indústria cata-
lana, en què aquesta assoleix el seu zenit pel que fa a la producció i l’ocupació l’any
2001, alhora que es consoliden unes pautes ben definides en la implantació de l’ac-
tivitat manufacturera al llarg del país, i especialment en l’àmbit metropolità.
A partir dels anys 2000-2001 té lloc una inflexió en l’evolució industrial, tant en
l’àmbit quantitatiu com en el qualitatiu. En termes quantitatius, el VAB tendeix a
estancar-se en valors reals i l’ocupació comença a disminuir, però, en canvi, la
productivitat augmenta de manera continuada. A nivell qualitatiu, comencen a ma-
nifestar-se, cada cop d’una manera més intensa, el tancament i les deslocalitza-
cions de grans unitats productives, i es transforma l’estructura empresarial. Pri-
merament aquests canvis són poc perceptibles, però la crisi de 2008 els posarà
en evidència en tota la seva dimensió. Per això, per entendre la situació actual és
convenient centrar l’anàlisi en aquest període. Atès l’enfocament d’aquestes jor-
nades, l’anàlisi de l’ocupació sectorial a l’RMB des de començament de segle pot
ser un bon punt de partida.
En els anys 2000-2013 (tercer trimestre), la distribució sectorial dels afiliats a la

Seguretat Social a les set comarques de l’RMB mostra un clar predomini dels ser-
veis, amb una participació que l’any 2000 era del 67,5% i que augmenta de ma-
nera ininterrompuda al llarg del període fins a situar-se en el 80,4% el 2013. En
canvi, la indústria experimenta una forta davallada –també ininterrompuda– i pas-
sa del 24,0% el 2000 al 14,4% el 2013, la qual cosa significa que en només deu
anys perd més de 9 punts percentuals, un retrocés certament significatiu.
Òbviament, per arribar a resultats concloents, l’anàlisi en termes relatius s’ha de

completar amb l’evolució en valors absoluts, ja que una reducció percentual en la
participació de la indústria pot ser compatible amb un augment en el nombre de
treballadors adscrits a la Seguretat Social i, per tant, amb una millora de l’ocupa-
ció. Tanmateix, en considerar l’evolució del nombre d’afiliats s’observa la trajectò-
ria divergent entre el sector serveis –i, en menor mesura, la construcció– i la in-
dústria. Així, els serveis augmenten ininterrompudament el nombre d’afiliats (en
gairebé 400.000) en els anys 2000-2007 i després experimenten un retrocés mo-
derat però mantenen un ròssec clarament positiu respecte de l’any 2000 pel que
fa a l’ocupació. La construcció, per la seva banda, segueix una pauta semblant:
creació d’ocupació en els anys 2000-2007 i contracció d’aleshores ençà. En aquest
cas, però, la pèrdua d’afiliats supera clarament l’augment dels primers anys i el
resultat és una destrucció neta de llocs de treball.
En canvi, el sector industrial pateix una regressió continuada en el nombre d’afi-

liats a la Seguretat Social al llarg d’aquesta dècada (gairebé 200.000), una xifra
que per si sola podria interpretar-se com el senyal d’un procés accelerat de des-
industrialització, car la pèrdua de pes de les activitats manufactureres pel que fa
a una variable crucial, com és l’ocupació, s’evidencia tant en termes relatius com,
sobretot –i això és el més important–, en valors absoluts.
Aquesta interpretació, tanmateix, sense que es pugui desmentir del tot, requereix
alguns matisos. En primer lloc, si l’anàlisi es fa amb relació al VAB, els resultats
són força diferents i la participació sectorial de la indústria augmenta (en el cas de
Catalunya, el pes del sector industrial en el PIB el 2013 se situava en el 18,1%), ja
que les activitats manufactureres són més intensives en capital que els serveis i
la construcció. I de fet, al llarg del temps, el sector industrial ha compatibilitzat el
creixement absolut de la producció amb un increment proporcionalment menor
–i sovint, amb una disminució– de l’ocupació, resultant-ne una contínua millora
de la productivitat. L’evolució de la indústria catalana i metropolitana al llarg del
període 1985-2008 n’és un bon exemple.
Gràfic 1. Evolució del nombre d’afiliats a la Seguretat Social a l’RMB en els grans
sectors d’activitat (2000-2013).*
1.800.000
1.600.000
1.400.000
1.200.000
1.000.000
800.000
600.000
400.000
200.000
0
00 01 002 003 004 05 06 07 00
8 09 010 011 012 13
20 20 2 2 2 20 20 20 2 20 2 2 2 20
Serveis Indústria Construcció Agricultura
*Dades a desembre de cada any i a setembre del 2013.

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Observatori del Treball de la Generalitat de Catalunya.
En segon lloc, la pèrdua de pes relatiu de la indústria que reflecteix la informació

registral (tant si es considera l’ocupació com el VAB) s’explica, en part, per la crei-
xent externalització d’activitats que tradicionalment s’havien dut a terme en el si
de les empreses industrials i que, per raó de costos, funcionalitat i un millor apro-
fitament dels avantatges de l’especialització, cada cop es transfereixen més a em-
preses de la branca de serveis. En són exemples la logística i el transport, el dis-
seny, el màrqueting i la publicitat, i fins i tot, l’R+D i la gestió economicofinancera.
L’externalització d’aquestes activitats comporta que el seu impacte econòmic
(VAB, ocupació) es comptabilitzi dins del sector serveis, per la qual cosa la pèr-
dua de pes de la indústria en el conjunt de l’economia també es deu a un efecte
estadístic.
Un cop fetes aquestes observacions, en analitzar el comportament de la indústria

metropolitana per sectors durant aquests anys (2000-2013) s’aprecia que no n’hi
ha cap que augmenti l’ocupació, però, en canvi, tots experimenten una millora –en
alguns casos, considerable– de la productivitat, la qual cosa suggereix un avenç
en la competitivitat de la indústria.
En aquest context de destrucció de llocs de treball, tres branques experimenten

una evolució particularment negativa. Es tracta del tèxtil, confecció, cuir i calçat,
que redueix l’ocupació en gairebé un 60% (passa de 64.000 treballadors el 2000
a poc més de 22.000 el 2013, una disminució del 65,7%), la de la metal·lúrgia i fa-
bricació de productes metàl·lics (de 70.000 a 36.000, fet que significa una minva
del 48,8%), i la de maquinària, equips elèctrics i electrònics (de 42.500 a 27.000,
una reducció del 63,4%). Per la seva banda, els sectors que experimenten una
evolució menys negativa pel que fa a l’ocupació són el de l’alimentació i begudes,
que només destrueix 4.400 llocs de treball (l’ocupació passa de 35.100 a 30.700
persones), la construcció de maquinària i equips mecànics (de 30.800 a 26.400,
una reducció del 14,3%) i la branca quimicofarmacèutica, que destrueix 8.800 llocs
de treball però partint d’un nivell força elevat (passa de gairebé 49.000 ocupats a
40.100, reduint-se els efectius en un 18,0%).
Les xifres prèvies ja ens indiquen que la contracció que experimenta la indústria
metropolitana en els darrers anys no afecta per igual totes les branques i, mentre
que algunes experimenten un clar retrocés, com en el cas del tèxtil, confecció, cuir
i calçat, i en menor mesura, les activitats metal·lomecàniques, d’altres, com la qui-
micofarmacèutica i l’alimentària, només presenten una caiguda moderada pel que
fa a l’ocupació, que, a més, és compatible amb un creixement gairebé ininterrom-
put (l’excepció és l’any 2009) de la producció, si bé és cert que amb registres molt
modestos en els tres darrers exercicis.
Més enllà de la dinàmica per sectors i de la del conjunt de la indústria, per copsar
la importància real d’aquesta activitat convé situar-la en un context més ampli i
considerar tant el seu impacte directe com els efectes induïts que genera i que no
existirien sense una activitat industrial prèvia. I aquí el cert és que, malgrat la for-
ta davallada del pes relatiu de la indústria que mostren les dades registrals, aques-
ta continua jugant un paper clau en l’economia metropolitana. Un estudi dut a ter-
me el 2008 (Baró i Villafaña) estimava que a Catalunya les activitats directament o
indirectament vinculades a la indústria assolien el 58% del VAB total. Una dada
que, tot i que podria estar estimada a l’alça, i que segurament s’ha modificat a la
baixa en els darrers anys a causa de la contracció del sector manufacturer, indica
clarament que aquest manté el rol que ha tingut des de fa 150 anys com a nucli
de l’economia de l’RMB i del conjunt del país.
Gràfic 2. Evolució del nombre d’afiliats a la S. S. a la indústria per branques

a l’RMB (2010-2013).*
80.000
70.000
60.000
50.000
40.000
30.000
20.000
10.000
0
00 01 002 003 004 8 9 0 1 2
05 006 007 00 00 201 201 201 01
3
20 20 2 2 2 2 0 2 2 2 2 2
Extractives, energia, gas i aigua Metal·lúrgia i fabricació productes metàl·lics
Paper, arts gràfiques i suports enregistrats Material de transport
Productes minerals no metàl·lics Tèxtil, confecció, cuir i calçat
Maq. i equips elèctrics i electrònics Cautxú i plàstic
Alimentació, begudes i tabac Maquinària i equips mecànics
Indust. químiques i farmacèutiques Indústries diverses (incloent reciclatge)
*Dades a desembre de cada any i a setembre del 2013.

Trets bàsics de la indústria metropolitana
Després de situar l’activitat industrial en el conjunt de l’economia metropolitana,

el pas següent és dur-ne a terme una anàlisi interna per tal de copsar aquells trets
que la caracteritzen i que, tal com veurem, la diferencien d’altres territoris metro-
politans de l’estat.
Una indústria molt diversificada
Un dels grans actius de la indústria de l’RMB és la seva elevada diversificació sec-

torial, una circumstància que la fa única en el context espanyol.
A l’RMB hi són presents –i amb una certa importància tant pel que fa al volum de
producció com a l’ocupació i al nombre d’empreses– la gran majoria d’activitats
industrials. Tradicionalment, les principals excepcions es trobaven, d’una banda,
en algunes activitats bàsiques –les que inicien els processos productius–, com en
els casos de la siderúrgia de primera fase (alts forns), de la química orgànica bà-
sica (que a Catalunya es concentra al complex de Tarragona) i de la fabricació de
pasta de paper (les plantes catalanes, per raons operatives i de disponibilitat d’ai-
gua, s’han localitzat extramurs de l’RMB: Sarrià de Ter i Balaguer). I d’altra banda,
en uns determinats segments del material de transport: construcció de vaixells (de
gran tonatge) i aeronàutica. Malauradament, en els darrers anys, el tancament i
les deslocalitzacions d’algunes subsidiàries de companyies transnacionals han
comportat que apareguin més buits en l’oferta industrial de l’RMB, especialment
pel que fa a l’àmbit de l’electrònica de consum (televisors) i als equipaments infor-
màtics (ordinadors i impressores) i de telecomunicacions (telèfons mòbils).
Malgrat aquestes mancances puntuals, la base productiva de l’RMB continua sent

força àmplia, com ho reflecteix el fet que en nou dels dotze grans sectors en què
es divideix la indústria a dos dígits de la CCAE, l’ocupació en el tercer trimestre
de 2013 excedia els 20.000 treballadors, i en dos casos (quimicofarmacèutic i
metal·lúrgia i productes metàl·lics) superava les 40.000 persones. Els tres sectors
amb una ocupació inferior als 20.000 efectius eren el de les activitats extractives,
energia, gas i aigua, els productes minerals no metàl·lics (bàsicament, materials
per a la construcció) i els productes de cautxú i plàstic.
Aquesta diversificació sectorial diferencia l’RMB d’altres zones de l’estat de vella

industrialització, com l’àrea de València i la del País Basc, i àdhuc, de territoris
d’industrialització més recent, com la regió de Madrid, que presenten majors man-
cances pel que fa a la seva base productiva. Així, l’àrea de València –en sentit am-
pli– està força especialitzada en sectors tradicionals (tèxtil, cuir i calçat, mobles,
materials de construcció, i en menor mesura, les activitats metal·lomecàniques i
les alimentàries), però està mancada d’una potent indústria quimicofarmacèutica,
electrònica i de construcció de maquinària (mecànica i elèctrica). En el cas del País
Basc, hi predomina l’especialització metal·lomecànica, però els sectors de l’ali-
mentació, el tèxtil i el quimicofarmacèutic hi tenen una feble presència. I pel que
fa a la regió de Madrid, la principal mancança es troba en la indústria química (tant
bàsica com transformadora) i en la construcció de maquinària per a la indústria
manufacturera.
Els avantatges de disposar d’una base industrial àmplia i variada són diversos,
però n’hi ha dos que tenen una especial importància. D’una banda, una elevada
diversitat productiva permet la configuració d’un sistema relativament autònom en
el territori metropolità, en el qual tenen lloc nombroses relacions intraindustrials i
interempresa (és a dir, entre empreses de la mateixa branca o de diferents bran-
ques de la indústria) que s’articulen mitjançant relacions de proveïdor-client.
Aquesta diversificació productiva, al seu torn, ha estat un factor clau per atreure
inversors forans, en garantir una oferta àmplia en la fabricació de tota mena de
subministraments (components, subconjunts) i de qualsevol tipus (metal·lomecànic,
metal·loelèctric, electrònic, de plàstic-cautxú, ceràmic) per a les grans empreses.
A més, la diversificació productiva també pot ser un antídot contra els shocks es-
pecífics que en un determinat moment afecten negativament el gruix de les empre-
ses d’un sector industrial. D’una banda, l’existència d’una base productiva àmplia
ajuda perquè els shocks sectorials negatius que es manifesten en un territori tinguin
només un impacte parcial, en afectar únicament una o unes poques branques d’ac-
tivitat. I d’altra banda, la presència d’una indústria diversa també pot contribuir a
reduir els efectes negatius d’un shock específic, ja que alhora que alguns sectors
retrocedeixen és possible que d’altres es trobin en una situació d’expansió.
Recordem en aquest sentit que a l’RMB, com en totes les regions de vella indus-
trialització, dos sectors (avui ja madurs) han jugat un paper fonamental en la seva
evolució econòmica: el tèxtil i la metal·lúrgia. I que les recurrents crisis d’aquestes
activitats en el temps haurien tingut un impacte molt més negatiu si no se n’ha-
guessin esmorteït els efectes per l’existència d’altres branques productives amb
una evolució més favorable.
Aquesta idea, òbviament, és aplicable a qualsevol sector, i encara més, a diferents

empreses dins del mateix sector, tal com han fet palès dos casos recents que han
afectat quatre grans companyies de l’RMB. D’una banda, després de la desloca-
lització de Sony el 2011 (trasllat de la producció de televisors de Viladecavalls a
Eslovàquia), un grup autòcton multisector, FICOSA-COMSA/EMTE, va adquirir els
actius de la companyia japonesa tot absorbint una part de la plantilla (prop de 500
treballadors). I gairebé al mateix temps, els efectes negatius del tancament de la
factoria de Sharp a Sant Cugat del Vallès, on també es fabricaven televisors,
es van contrarestar, en part, en transferir-se’n els actius i una part del personal a
CIRSA, una altra empresa autòctona del sector electrònic.
Una indústria equilibrada per grandària d’empresa
És un tòpic –i, com tots els tòpics, té una part de raó– que la indústria catalana està
formada majoritàriament per pimes. I, certament, és així quan considerem el nom-
bre d’unitats productives, en què el pes de les de petita i mitjana dimensió és acla-
parador en la gran majoria de sectors. Tanmateix, quan s’analitza l’ocupació gene-
rada per les empreses segons la seva grandària, els resultats no són tan categòrics.
En el cas de l’RMB, el 2010, les petites empreses (fins a 50 treballadors) aporta-

ven gairebé el 42% de l’ocupació industrial total, i les de grandària mitjana (51-250
treballadors), gairebé el 30%, mentre que les grans empreses (més de 250 treba-
lladors) representaven l’altre 28,5% (un 9,8% el grup comprès entre 251 i 500 tre-
balladors, i un 18,7% les d’una plantilla superior a les 500 persones). És interes-
sant constatar, doncs, que la distribució de la indústria metropolitana per
dimensió d’empresa és, en conjunt, força equilibrada, si bé presenta diferències
significatives per branques d’activitat i és precisament la particular situació d’al-
gunes d’aquestes branques la que condiciona el resultat final.
Gràfic 3. Distribució de l’ocupació indústrial segons la dimensió dels establiments

(desembre de 2010).
Percentatge
100
16,2% 18,7%
90
80 9,6%
9,8%
70
18,2% 17,8%
60
50 12,7% 11,9%
40
30
27,6% 26,8%
20
10
15,6% 15,0%
0
Catalunya RMB
Nombre d’ocupats
1-10 11-50 51-100 101-250 251-500 Més de 500
En efecte, a nivell sectorial hi ha tres sectors en què les empreses amb una ocupa-
ció superior als 500 treballadors aporten més del 25% de l’ocupació total: material
de transport (53,3%), extractives, energia i aigua (44,3%) i quimicofarmacèutica
(27,5%). Aquí és particularment important la situació del material de transport, que
acull un nombre relativament reduït d’empreses, i entre aquestes les que des de fa
ja molts anys són les dues companyies capdavanteres de la indústria catalana per
nombre de treballadors, SEAT i Nissan, amb plantilles superiors a les 10.000 i 3.000
persones, respectivament, i que es troben a considerable distància de la resta.
Un impacte menor, però també significatiu, es deu a la presència de grans compa-

nyies en el sector de les indústries extractives, energia i aigua. Aquí el nombre d’em-
preses també és reduït i les de majors dimensions (SOREA, ENDESA Distribución,
Gas Natural, S.G. Agbar) depassen en tots els casos el miler de persones en plantilla.
Una indústria fortament multinacionalitzada
La presència del capital estranger en la indústria metropolitana ha estat una cons-

tant des de finals del segle xix, i només es va interrompre durant els anys de l’au-
tarquia (1939-1959). En la dècada dels seixanta del segle passat es reprèn el pro-
cés de multinacionalització, que cada vegada té més força, tant pel que fa a la
inversió directa destinada a la instal·lació de nous establiments industrials com a
l’adquisició de companyies autòctones. Aquest fenomen assoleix el zenit en la dè-
cada dels vuitanta del segle xx, quan els avantatges competitius de Catalunya en
relació amb els països de la llavors Comunitat Econòmica Europea fan del Princi-
pat –i, molt especialment, de l’entorn metropolità– una plataforma productiva per
a les grans corporacions transnacionals, sobretot les que fabriquen béns finals de
gran consum. Són casos paradigmàtics els de Sony, Sharp i Samsung en la bran-
ca electrònica, i de Yamaha, Honda, Nissan i Volskwagen (mitjançant l’adquisició
d’empreses autòctones) en el sector de l’automoció.
El resultat d’aquesta dinàmica és que, a començament de la dècada dels noranta

del segle passat, la presència de capital estranger era hegemònica en la majoria
de sectors industrials de l’RMB, una situació que, malgrat les deslocalitzacions i
els tancaments que han tingut lloc durant els deu darrers anys, s’ha mantingut fins
a l’actualitat.
Així, el 2013, la part de la producció que correspon a empreses de capital forà su-
pera el 70% en els sectors de material de transport i d’extractives, energia i aigua,
depassa el 60% en les branques de maquinària, equips elèctrics i electrònica i de

màquines d’oficina i instrumental, i és superior al 50% en les indústries quimico-
farmacèutica, de paper i arts gràfiques i de cautxú i plàstic. I en la branca alimen-
tària se situa al voltant del 40%.
La forta multinacionalització de l’activitat manufacturera, en el vessant positiu, ha

contribuït a reforçar –i en alguns casos, a mantenir amb vida– branques produc-
tives que altrament haurien desaparegut o es trobarien en una situació de mar-
ginalitat. El cas més clar és el del material de transport en els diversos subsec-
tors (vehicles de quatre rodes, motocicletes i material ferroviari). Però, d’altra
banda, això també ha comportat una dependència directa de la indústria metro-
politana de centres decisors externs al territori, la qual cosa la fa més vulnerable,
especialment davant els canvis que es produeixen –a gran velocitat– en l’econo-
mia mundial.
En aquest sentit, una creixent integració econòmica internacional, l’aparició de

nous competidors amb menors costos de producció i la contínua disminució dels
costos de transport podrien explicar moltes deslocalitzacions de centres produc-
tius de corporacions multinacionals a l’RMB en els deu darrers anys. I aquí cal re-
cordar que aquest fenomen es manifesta de manera regular des de començament
de segle (el detonant va ser el tancament de la factoria de Lear a Cervera i el tras-
llat de l’activitat a Polònia el 2002), tot i que amb anterioritat ja havia fet aparició
de forma esporàdica (com en el cas del tancament de les quatre plantes de Phi-
lips a Barcelona i els voltants en la dècada dels noranta). La recessió econòmica
global que comença el 2008 simplement ha accelerat un procés que ja tenia una
vida pròpia.
La penetració del capital estranger en la indústria metropolitana ha estat tan in-

tensa que, malgrat el degoteig de deslocalitzacions i tancaments que ha tingut
lloc en els deu darrers anys, encara avui en la majoria de sectors les companyies
de capital forà continuen sent hegemòniques entre les de majors dimensions. Per
al conjunt de la indústria, el 2010 (les darreres dades disponibles amb caràc-
ter sistemàtic), dels 50 primers establiments pel nombre de treballadors, 34 perta-
nyien a empreses de capital estranger. I a nivell sectorial, la presència d’empreses
filials de corporacions transnacionals en els primers llocs del rànquing és particu-
larment acusada en les branques de material de transport (ho eren totes les que
ocupaven els 15 primers llocs per plantilla el 2010), maquinària i equips elèctrics i
electrònics (9 de 10), el sector de transformats de cautxú i plàstics (també 9 de 10),
Gràfic 4. 50 primers establiments industrials catalans per xifra de treballadors

(any 2010).
3000
10.318
3.105
2500
2000
1500
1000
500
0
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 4041 42 43 44 45 46 47 48 49 50
Establiments amb majoria de capital estranger
1 Seat, S.A. 26 Repsol Petróleo, S.A.

2 Nissan Motor Ibérica, S.A. 27 Compañía Española de Laminación, S.L. (Celsa)
3 Corporación Alimentaria Guissona, S.A. 28 Sharp Electrónica España, S.A. (Cirsa)
4 San Miguel Fábrica de Cerveza y Malta, S.A. 29 Sara Lee Household and Body Care España, S.L.
5 Gearbox del Prat, S.A. 30 Comunidad de Bienes Ascó II
6 Lear Corporation Holdings Spain, S.L. 31 Pavo y Derivados, S.A.
7 Sorea Soc. Regional de Abastec. de Aguas, S.A. 32 Cubigel Compressord, S.A.
8 Trety, S.A. 33 Italco, S.A.
9 Endesa Dispribución Eléctrica, S.L. 34 Miguel Torres, S.A.
10 Gas Natural SDG, S.A. 35 Bosch Sistemas de Frenado, S.L.
11 Societat General d’Aigües de Barcelona, S.A. 36 Coperfil Group, S.A.
12 Sony España, S.A. (Ficosa-Comsa Emte) 37 Delphi Packad España, S.L.U.
13 Delphi Diesel Systems, S.L. 38 Roca Sanitario, S.A.
14 Frape Behr, S.A. 39 Roche Diagnostics, S.L.
15 Alstom Transporte, S.A. 40 Industrias Valls 1, S.A.
16 B Braun Medial, S.A. 41 Alcon Cusí, S.A.
17 Lgai Technological Center, S.A. 42 Mahle, S.A.
18 Robert Bosch España Fábrica Castellet, S.A. 43 Repsol Química, S.A.
19 Control y Montajes Industriales CYMI, S.A. 44 Prysmian Cables y Sistemas, S.A.
20 Autoliv Kle, S.A. 45 Printer Industria Gráfica Newco, S.L.
21 Kostal Eléctrica, S.A. 46 Cobega, S.A.
22 Denso Barcelona, S.A. 47 Cotyastor, S.A.
23 Frit Ravich, S.L. 48 Abb Sistemas Industriales, S.A.
24 Hutchinson Palamós, S.A. 49 Europastry, S.A.
25 Basf Española, S.L. 50 Iberpotash, S.A.
Font: Elaboració pròpia a partir de la base de dades del REIC.

química (7 de les 10 primeres), i en les branques farmacèutica, de manufactures

diverses, de paper, impressió i arts gràfiques i de maquinària i equips mecànics,
amb 6 empreses de capital forà entre les 10 capdavanteres en cada cas. En can-
vi, la presència d’establiments pertanyents a companyies de capital forà entre els
de majors dimensions és baixa en les branques d’alimentació i begudes i minerals
no metàl·lics i materials de construcció (dues empreses en cada cas), i assoleix
un nivell moderat en la metal·lúrgia i productes metàl·lics, i tèxtil, confecció, cuir i
calçat, amb 4 empreses entre les 10 capdavanteres en cada branca.
Una indústria amb una forta concentració de la producció
Un indicador útil per caracteritzar la indústria d’un territori és el grau de concen-

tració de la producció/facturació per branques, ja que informa força bé de la rea-
litat quan es considera un nivell de desagregació sectorial elevat i permet situar
l’anàlisi en el segment o especialitat productiva en el qual té lloc la competència
entre les empreses. Sobre aquesta qüestió la informació disponible comprèn 55
branques industrials i fa referència al conjunt de Catalunya, però en la majoria de
casos els resultats són extrapolables al territori metropolità, motiu pel qual val la
pena referir-s’hi.
Per analitzar el grau de concentració de la indústria considerem la quota de pro-

ducció conjunta de les cinc primeres empreses per aquest concepte, el que en
els estudis sobre aquesta temàtica es coneix com l’índex C5. Els valors d’aquest
indicador per al 2010 revelen una forta concentració en les principals activitats in-
dustrials bàsiques, és a dir, les que proporcionen serveis transversals a l’activitat
productiva i al sector domèstic. És el cas de l’energia elèctrica, en què les cinc
primeres empreses tenien una quota de producció del 92%, i del gas i aigua (91%),
unes xifres que revelen el caire oligopolístic d’aquests segments. I en l’àmbit de
les activitats específicament transformadores o manufactureres, el grau de con-
centració era particularment elevat en les branques de ràdio, televisió, so i imatge
(92%) i vehicles de motor (90%), en les quals novament es posa de manifest l’exis-
tència d’una configuració netament oligopolística, i en les quals, a més, les com-
panyies capdavanteres pertanyien a grups multinacionals. En les branques que
segueixen per al valor del C5 el grau de concentració disminueix però continua
sent elevat i es mantenen l’estructura oligopolística i la preeminència de la filiació
de les companyies transnacionals. Dins de la branca metal·lomecànica és el que
succeeix amb la fabricació de cables elèctrics (72%), altre material de transport

(69%), màquines d’oficines i equips informàtics (54%), motors elèctrics, transfor-
madors i generadors (52%) i metal·lúrgia (50%). També és elevada la concentració
en el sector alimentari en els segments de productes làctics (61%) i begudes, lle-
vat de vins i caves (56%).
Val a dir que en el cas de la branca de ràdio, televisió, so i imatge, el cessament

de l’activitat productiva de Sony i Sharp el 2011 (les dues capdavanteres d’aquest
segment des de feia anys) modificaria actualment a la baixa el valor de l’índex. I
d’una manera menys acusada, una cosa semblant succeiria amb la fabricació de
vehicles de motor després del tancament el 2011 i el 2012 de les plantes d’Honda,
Yamaha i Derbi (Piaggio), els fins aleshores principals fabricants de motocicletes
de l’estat. Aquestes dues circumstàncies posen de manifest la forta dependència
de determinades branques d’unes poques empreses de grans dimensions i la vul-
nerabilitat de sectors clau de la indústria metropolitana a les decisions dels grups
transnacionals.
Una indústria amb sectors estructurants i grans empreses

estratègiques
La implantació de grans empreses, especialment multinacionals, ha tingut una sè-

rie d’efectes positius en la indústria metropolitana. Sense pretendre ser exhaus-
tius, cal esmentar, en primer lloc, el manteniment d’activitats (subsectors, espe-
cialitats productives) que altrament haurien pràcticament desaparegut. En segon
lloc, la modernització del teixit productiu mitjançant inversions intensives en ca-
pital i també en tecnologia i en mà d’obra d’una certa qualificació. En tercer lloc,
la introducció de nous mètodes de producció i de gestió (just a temps, Kanban,
cercles de qualitat) i la consegüent millora de la productivitat. I finalment, i potser
aquest és l’aspecte més rellevant, la generació d’uns efectes induïts de gran im-
portància econòmica sobre un elevat nombre de petites i mitjanes empreses de
capital majoritàriament autòcton, tot consolidant una estreta xarxa de relacions
inter i intraindustrials que les taules input-output posen clarament de manifest.
En aquest sentit han jugat un paper determinant –i ho continuen fent– les grans
empreses fabricants de béns finals de consum, que es troben al vèrtex d’un sis-
tema productiu ampli i diversificat. Les grans companyies del sector de material
de transport reflecteixen clarament aquesta situació. És evident la importància de
SEAT i Nissan per a la base econòmica metropolitana, tant pel seu volum de pro-
ducció (amb una elevada participació de les exportacions) com per l’ocupació di-
recta que aporten. Però, més enllà d’aquesta circumstància, SEAT i Nissan gene-
ren un impacte induït de llarg abast en la indústria del territori que va molt més
enllà del seu impacte directe. Aquest efecte es manifesta en nombroses empreses
de diferents sectors per diverses vies. La més important és mitjançant la subcon-
tractació d’una extensa gamma de productes (i serveis) a establiments de les bran-
ques de la metal·lúrgica i fabricació de productes metàl·lics, del cautxú i plàstic,
de components elèctrics i electrònics i de maquinària mecànica, i en general, de
la indústria auxiliar i de components de l’automoció, la continuïtat de la qual es
veuria compromesa sense l’existència dels dos grans fabricants finals de vehicles
ubicats a l’RMB.
El de material de transport ha estat històricament el principal sector estructurant

de la indústria metropolitana, i SEAT i Nissan les grans empreses estratègiques
de la regió, l’evolució de les quals és determinant en el futur de moltes pimes que
se situen en les baules inferiors de la cadena de subministrament. L’existència de
companyies globals com Nissan i SEAT, d’altra banda, també ha obligat els seus
proveïdors a introduir nous mètodes de producció i gestió per adaptar-se als seus
requeriments i, sovint, a desenvolupar innovacions tecnològiques –de producte i
de procés– per mantenir-se com a subministradors, la qual cosa, al capdavall, ha
afavorit una millora de la seva competitivitat.
En el vessant negatiu cal assenyalar que la dinàmica de la indústria metropolitana

en les dues darreres dècades ha comportat una minva dels sectors estructurants
i de les empreses estratègiques, amb l’impacte desfavorable –quantitatiu i quali-
tatiu– que se’n deriva. En el mateix sector de material de transport això ha estat
causat pel tancament en els darrers anys de plantes productives en altres seg-
ments. Pel que fa a les quatre rodes, les dues plantes d’Iris Bus, fabricant d’auto-
busos, i la de Mercedes Benz, fabricant de parts de furgonetes. I en el segment
de les dues rodes, el tancament de les factories dels tres grans fabricants de l’es-
tat, tots localitzats a l’RMB: Honda, Yamaha i Piaggio (Derbi). La situació actual
d’Alstom, fabricant de material ferroviari, també introdueix elements d’incertesa
sobre l’única empresa metropolitana –i catalana– d’aquest segment.
Amb un impacte considerablement menor que el material de transport, en la in-

dústria metropolitana també havien tingut una presència significativa uns altres
dos sectors estructurants: el d’electrodomèstics (línia blanca i petit electrodomès-
tic) i el d’electrònica de consum, la dilució dels quals té lloc seguint les conegudes
parts del cicle del producte, amb clausures i deslocalitzacions d’empreses cap a
països amb menors costos de producció. En el primer cas, el progressiu tanca-
ment de factories en les dues darreres dècades (Philips, Whirlpool, Elbe, Braun)
fa que en l’actualitat aquesta branca tingui una presència insignificant en el teixit
productiu metropolità. En el cas de l’electrònica de consum, el procés de margi-
nalització es més recent, ja que té lloc, sobretot, en els darrers anys, amb la fina-
lització de l’activitat productiva de Sharp i Sony, principalment.
Una indústria amb un nivell tecnològic equilibrat
L’elevada diversificació sectorial de la indústria catalana també té conseqüències

quan en considerem el nivell tecnològic, prenent com a referent d’anàlisi la clas-
sificació establerta per l’OCDE, que podria ser qüestionada en alguns aspectes
però que és l’acceptada internacionalment i, per tant, la que permet dur a terme
comparacions entre diversos països i regions.
Recordem que aquesta classificació es basa en un criteri sectorial, amb la idea

explícita –certament discutible– que es pot establir una relació directa entre sec-
tor (que s’identifica en funció del producte fabricat) i nivell tecnològic. Òbviament,
aquest és un criteri que resulta d’interès més per la seva operativitat que no pas
per la seva substantivitat, ja que l’evidència disponible mostra que en qualsevol
sector hi ha empreses amb diferents nivells tecnològics i capacitats d’innovació.
Un cop feta aquesta precisió, vegem quins resultats presenta la indústria metro-
politana a partir del criteri estàndard.
L’OCDE divideix els sectors industrials en quatre grans grups segons el seu nivell
tecnològic: nivell tecnològic alt, mitjà-alt, mitjà-baix i baix. En el primer grup s’in-
clouen essencialment les indústries farmacèutica i electrònica. En el segon, les
branques química, de construcció de maquinària i equips mecànics, de fabricació
d’equips elèctrics i electrònics i de material de transport. En el tercer, la metal·
lúrgia i fabricació de productes metàl·lics, els transformats de cautxú i plàstics i
la fabricació de mobles. I en el quart, el sector tèxtil-confecció, cuir i calçat, l’ali-
mentació i el paper i les arts gràfiques.
Tenint en compte les observacions que acabem de fer sobre la dimensió més in-
dividual –en l’àmbit de l’empresa– que sectorial del nivell tecnològic de la indús-
tria, i també el fet que, tot admetent el criteri de l’OCDE, alguns sectors potser
haurien de reubicar-se (el cas més clar sembla el de l’alimentació, que hauria de
pujar un o dos graons en la classificació), la situació de la indústria metropolitana
reflecteix un resultat interessant. Així, el 2010, el 45% del VAB industrial de l’RMB
el generaven sectors amb un nivell tecnològic alt i mitjà-alt, mentre que l’altre 55%
corresponia a les branques de nivell tecnològic mitjà-baix i baix. Clarament, aquest
resultat és una conseqüència de l’elevat grau de diversificació sectorial de la in-
dústria de la regió: l’equilibri en la composició de la seva estructura productiva es
manifesta també en l’àmbit del nivell tecnològic.
De manera més específica, l’any 2010, el VAB generat per les activitats de nivell
tecnològic alt assolia el 12% del total, en bona part a causa de la forta presència
de la branca farmacèutica a l’RMB. Les activitats de nivell tecnològic mitjà-alt
aportaven el 33% del VAB industrial, amb un pes semblant entre les branques quí-
mica, de material de transport, maquinària i equips mecànics i de maquinària i
equips elèctrics. Finalment, el pes dels sectors considerats de nivell tecnològic
mitjà-baix i baix era molt semblant, situant-se en el 27% i el 28%, respectivament.
La configuració de la indústria de l’RMB atenent al seu nivell tecnològic també la

diferencia d’altres àrees metropolitanes de l’estat. A l’RMB té lloc una major pre-
sència dels sectors de nivell tecnològic alt i mitjà-alt en comparació amb l’àrea de
València i el País Basc. La forta implantació de la branca quimicofarmacèutica a
l’RMB i la seva escassa presència a València i al País Basc és la principal causa
d’aquesta diferència. En canvi, l’existència a la regió de Madrid d’una potent in-
dústria farmacèutica i d’electrònica/telecomunicacions, juntament amb una menor
presència dels sectors tradicionals (a causa de la menor diversificació productiva
de la seva indústria), fa que en aquesta zona les branques amb un nivell tecnolò-
gic alt tinguessin el 2010 un pes superior (16,5%) al de l’RMB.
Una indústria cada cop més exportadora
La informació disponible sobre les exportacions a nivell metropolità és força limita-

da, per no dir gairebé inexistent, pel que fa a la variable crucial sobre aquesta qües-
tió, el valor de les vendes a l’exterior (en el sentit de vendes a altres estats) per part
de les empreses industrials. En canvi, sí que es pot conèixer el nombre d’empreses
exportadores ubicades a l’RMB amb unes vendes a l’exterior superiors als 15 mi-
lions d’euros (és a dir, amb una presència significativa en altres mercats).
D’acord amb aquesta informació (dades de l’anuari ACICSA), el 2009 a l’RMB s’ubi-
cava la seu de 263 companyies que complien aquella condició, sent amb diferèn-
cia l’àrea metropolitana espanyola amb un major nombre d’empreses exportado-
res. A nivell comarcal, té lloc una clara preeminència dels dos Vallesos (120 de les
263 empreses), seguits a considerable distància pel Barcelonès (50 empreses) i
el Baix Llobregat (46 empreses), mentre que la resta de comarques, Alt Penedès,
Maresme i Garraf, acollien les 26 empreses restants. S’observa, doncs, una gran
concentració de les companyies exportadores a les comarques de vella indus-
trialització que constitueixen el nucli de l’RMB.
En no disposar de dades directes sobre el valor de les exportacions a nivell me-

tropolità, una bona aproximació per enfrontar aquesta qüestió és dur a terme
l’anàlisi per al conjunt de Catalunya. Una anàlisi, convé recordar-ho, que també
presenta limitacions, tota vegada que en les dades de les exportacions assig-
nades a Catalunya s’inclouen el valor de les vendes a l’exterior expedides des
del territori català, amb independència del lloc on s’hagin produït aquells béns
(això significa que les vendes a l’exterior atribuïdes a Catalunya inclouen també
productes provinents d’altres territoris de l’estat, i que no recullen les vendes
Gràfic 5. Nombre d’establiments d’empreses exportadores a l’RMB per

comarques (2009).
140
120
28%
100
80
60
0%
12%
40
20
2% 1% 1%
96% 50% 34%
10% 5% 5%
0
Vallès Barcelonès Baix Alt Maresme Garraf
Llobregat Penedès
Seu i establiment Només establiment
Font: ACICSA.
catalanes a l’exterior que s’expedeixen per punts fronterers extramurs al Princi-

pat).
Un cop feta aquesta observació, les dades sobre les exportacions catalanes en
les darreres dècades són prou clares sobre el comportament d’aquesta variable.
Entre el 1975 i el 2013 (a 30 de setembre), el valor de les vendes a l’exterior en
termes constants es va multiplicar per 14,2, sent especialment significatiu que,
llevat de tres exercicis (1986, 2003 i 2009), les exportacions van experimentar un
creixement ininterromput, assolint un valor de gairebé 59.000 milions d’euros el
2013. Convé remarcar al respecte que després de la forta davallada del 2009, els
tres darrers exercicis té lloc una ràpida recuperació i les vendes a l’exterior –amb
una especial importància dels països de la Unió Europea, que absorbeixen gai-
rebé el 70% del total– són l’antídot per a moltes empreses per compensar la da-
vallada del consum intern. Tot i que aquest comportament es deu en bona part
al guany de competitivitat provocat per la devaluació interna després dels impor-
tants ajustaments en costos duts a terme per les empreses des de 2009 –i potser
aquesta no és la millor manera de guanyar competitivitat–, el resultat és una in-
dústria catalana i metropolitana cada cop més internacionalitzada. El 2012, per
al conjunt de la indústria, la propensió exportadora (vendes a l’exterior/facturació)
se situava en el 27%, mentre que en alguns sectors estratègics, com el de mate-
rial de transport i el de productes elèctrics i electrònics, les vendes a l’exterior
aquell any representaven més del 70%, i en la maquinària i equips mecànics
s’apropaven al 50%.
Per branques productives, la posició capdavantera el 2013 correspon, en primer

lloc, i a certa distància de la resta, a la del material de transport, gràcies, sobretot,
a la forta penetració en els mercats exteriors de SEAT i Nissan, que són, des de
fa ja molts anys, les dues companyies capdavanteres catalanes per la magnitud
de les seves exportacions (SEAT, a més, s’ha mantingut, des de fa ja diverses dè-
cades, com una de les tres primeres empreses espanyoles pel volum de les ven-
des a l’exterior). Així, la participació del material de transport en el total de les ex-
portacions catalanes el 2013 s’apropà al 30%. A continuació se situa el sector
quimicofarmacèutic (incloent-hi els productes de cautxú i plàstic), amb una parti-
cipació del 21%. Aquí cal assenyalar que la participació d’aquesta branca en l’àm-
bit metropolità seria una mica inferior, a causa de la importància de les vendes a
l’exterior de les grans empreses químiques localitzades al complex de Tarragona.
I en tercer lloc figura la branca de l’alimentació i begudes, amb un pes del 12%,
que experimenta un creixement lent però ininterromput des de la dècada dels no-
Gràfic 6. Exportacions indústrials de Catalunya (2000-2013)

(milers de milions d’euros).
70
60
50
40
30
20
10
0
00 01 02 03 04 05 06 07 08 09 10 11 12 13
20 20 20 20 20 20 20 20 20 20 20 20 20 20
Nota: Les dades de 2013 corresponen al tercer trimestre.

Font: IDESCAT.
ranta del segle passat, una situació a la qual contribueixen de manera significati-
va les empreses del segment de begudes (vins i caves, especialment).
Més enllà de les dades per sectors, és convenient analitzar les exportacions a ni-
vell d’empresa. I en aquest cas, el que s’observa és una elevada concentració de
les vendes a l’exterior en aquelles branques amb un major volum exportador, una
cosa semblant al que succeeix en l’àmbit de la producció. Per veure-ho conside-
rem el percentatge d’exportacions que correspon a les cinc primeres empreses
exportadores per branques d’activitat (l’índex C5 al qual ja ens hem referit). Tot i
que la informació existent no identifica les empreses concretes (amb noms i cog-
noms), els resultats que s’obtenen per als 55 segments que es consideren són
prou il·lustratius.
Així, en la branca de vehicles de motor, el 2010 la quota d’exportació de les cinc

primeres empreses era del 98%, fet que reflecteix una gran dependència de les
vendes a l’exterior d’un nombre reduït d’empreses. En el cas de la branca de rà-
dio, televisió, so i imatge, la quota de les cinc primeres companyies exportadores
també era molt elevada, del 97%, una situació que, tanmateix, ara s’ha modificat
per la clausura de les instal·lacions de dues de les grans empreses del sector (Sony
i Sharp) el 2011. En el sector de màquines d’oficina i equips informàtics, el valor
del C5 era del 90%. En la branca alimentària, en el segment de begudes (llevat de

vins i caves) del 89%, en el d’elaboració de vins i caves del 81%, en les indústries
làcties del 72%, i en el de pa i productes de pastisseria es reduïa al 46%.
En canvi, en el sector químic (incloent-hi els transformats de cautxú i plàstic), el

segon per la importància quantitativa de les exportacions, aquestes no es troben
tan concentrades a nivell d’empresa. Així, en el cas dels productes químics bà-
sics, la quota d’exportació de les cinc primeres empreses se situava en el 49%,
en el de productes de cautxú en el 42%, en el segment de sabons i detergents en
el 41%, en els productes farmacèutics en el 35% i en els productes de matèries
plàstiques davallava fins al 21%.
En definitiva, hom pot concloure que les exportacions catalanes (i metropolitanes)

es troben força concentrades a nivell d’empresa (el valor del C5 per al conjunt de
la indústria era del 58%, una cosa semblant al que succeeix en l’àmbit de la pro-
ducció). Una circumstància que també fa les vendes a l’exterior potencialment
vulnerables a canvis puntuals en la situació d’unes poques empreses.
La indústria en el territori metropolità: una visió

geogràfica
Per raons històriques, el desenvolupament industrial català va comportar fins als

anys seixanta del segle passat una fortíssima polarització de l’activitat –en la pràc-
tica totalitat de sectors– a la ciutat de Barcelona o el seu entorn més immediat, i
aquest fet, sovint oblidat (o fins i tot desconegut), ha estat un dels trets determi-
nants de l’evolució de la indústria metropolitana en els darrers 50 anys.
Unes simples dades poden il·lustrar clarament la importància del fenomen que
comentem. L’any 1966 el nombre de treballadors industrials registrats a la ciutat
de Barcelona era de gairebé 394.700, la qual cosa representava el 44,6% del total
català. Hi havia, doncs, una extraordinària concentració de l’activitat productiva
al –cap i casal–, una circumstància singular en el conjunt d’àrees metropolitanes
de l’estat, i àdhuc a nivell europeu.
Una part considerable del terme municipal de Barcelona estava ocupat per esta-
bliments industrials i instal·lacions vinculades directament a l’activitat manufactu-
rera, com el transport. El cas més clar és el del polígon de la Zona Franca, que
llavors es trobava en plena fase d’expansió, però, alhora, diversos districtes de la
ciutat presentaven una forta implantació industrial, com el Poble Nou, Sant An-
dreu/Bon Pastor i, en menor mesura Sants/Hostafrancs.
Seguien Barcelona unes altres dues ciutats de vella industrialització, en les quals
l’activitat manufacturera també es trobava fortament arrelada al nucli urbà, Saba-
dell i Terrassa (gràcies a la implantació, sobretot, de la branca tèxtil i, en menor
mesura, de la metal·lúrgia), però amb uns registres molt allunyats dels de la capi-
tal catalana. Així, Sabadell comptava amb 41.200 treballadors i Terrassa amb
35.600, xifres que representaven el 4,65% i el 4,0% del total català. I amb uns va-
lors sensiblement menors trobem l’Hospitalet de Llobregat i Badalona, amb 21.000
i 18.700 ocupats, respectivament (el 2,4% i el 2,1% del total del Principat). La pri-
mera ciutat industrial no metropolitana era Manresa, que figurava en sisena posi-
ció (16.000 treballadors i l’1,8% del total). Aquestes dades reflecteixen clarament
la gran concentració de la indústria catalana en el territori metropolità fa 50 anys,
possiblement el moment en què aquest fenomen assoleix la màxima intensitat.
Òbviament, aquesta situació era insostenible en el temps per diverses raons, vin-
culades tant amb la disponibilitat de sòl (limitació física) i amb la compatibilitat
d’usos (difícil coexistència de diferents activitats econòmiques –indústria, serveis,
residencial– en un mateix espai) com amb raons d’operativitat i eficiència econò-
mica (en el cas de la indústria, la gestió de la producció, la impossibilitat d’expan-
dir-se i l’aparició d’externalitats negatives: congestió del trànsit, impactes medi-
ambientals, etc.). Així, i seguint les mateixes pautes que en altres àrees
metropolitanes europees, d’aleshores ençà té lloc un procés continu de desloca-
lització de la indústria que es troba en el nucli de l’RMB (Barcelona i el seu entorn
més immediat) cap a municipis situats a la primera corona metropolitana, i més
endavant, cap a territoris més allunyats, un fenomen que es facilita i es realimen-
ta per la construcció de les infraestructures físiques que el fan possible. D’una
banda, la xarxa viària (autopistes, autovies), i d’altra banda, la provisió de noves
zones industrials (polígons) i logístiques.
En aquest sentit ha estat fonamental la construcció de les autopistes Barcelona-
Molins de Rei (1967), que s’estén fins a les comarques de Tarragona el 1973; l’au-
topista del Maresme, Barcelona-Mataró, el 1969, ampliada fins a Malgrat de Mar
el 1993; l’autopista Barcelona-Granollers (1968), amb extensió fins a Girona el 1970;
l’autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa el 1975, amb extensió fins a Manresa el
1992; l’autopista Montmeló-el Papiol (1977), amb els seus laterals (B-30), i que es
configura com el primer cinturó viari de Barcelona, travessant el Vallès; l’autovia
del Baix Llobregat, Barcelona-Martorell, el 1992; l’autopista E-15, Barcelona-Ter-
rassa pels túnels de Vallvidrera, també el 1992; el desdoblament de la C-17, Bar-

celona-Vic, en el tram Granollers-Vic el 1991 i en el tram Barcelona-Granollers el
1994; l’autopista del Baix Llobregat i el Garraf (Barcelona-el Vendrell), el 1994, i
finalment la C-60, Mataró-Granollers, oberta també el 1994.
I de manera paral·lela a la construcció de les grans infraestructures viàries, a les

quals caldria afegir les successives ampliacions del port de Barcelona, té lloc la
construcció de nombrosos polígons industrials a l’entorn de la nova xarxa, sovint
en municipis de dimensió petita i mitjana que aporten el sòl requerit per la deslo-
calització de la indústria del nucli de l’àrea metropolitana, per la deslocalització
d’activitats productives de les capitals comarcals (el Vallès Occidental n’és l’exem-
ple paradigmàtic) i per la instal·lació de les grans inversions directes foranes que
tindran lloc, sobretot, en la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle passat.
Aquestes actuacions són la clau de volta d’un fenomen que es complementa, com
les dues cares d’una moneda, i que va guanyant importància al llarg del temps: la
progressiva pèrdua de pes (absolut i relatiu) de l’activitat productiva als grans mu-
nicipis de l’RMB (gairebé tots de vella industrialització) i la irrupció de noves loca-
litats industrials –ben comunicades amb el centre– a l’entorn metropolità amb una
base productiva força diversificada.
Unes dades poden il·lustrar la magnitud d’aquest fenomen en les darreres dèca-
des. La ciutat de Barcelona passa de 394.700 treballadors industrials el 1966 a
tenir-ne 97.500 quaranta anys més tard, el 2006, la qual cosa significa una reduc-
ció del 75,3%. I en el cas de les altres dues grans ciutats catalanes de vella indus-
trialització, Sabadell i Terrassa, es passa de 41.200 i 35.600 a 9.300 i 13.500, amb
unes reduccions del 77,3% i el 62,1%, respectivament. La terciarització de l’acti-
vitat econòmica, alhora que la contínua relocalització de la indústria urbana extra-
murs dels termes municipals, són l’explicació d’aquesta situació. En canvi, muni-
cipis d’una dimensió petita, com Barberà del Vallès, Polinyà i Castellbisbal, o
mitjana, com Martorell i Rubí, per esmentar-ne tan sols uns pocs, la presència in-
dustrial dels quals el 1966 era marginal, el 2006 se situaven en les primeres posi-
cions per l’ocupació industrial que aportaven, superant en els casos de Martorell
i Rubí els 10.000 treballadors industrials.
Sense cap pretensió d’exhaustivitat, el quadre 1 mostra la tipologia dels principals

municipis de l’RMB en funció del període d’industrialització i de la composició
sectorial actual. S’hi observa que el procés d’industrialització comença a Barce-
lona i quatre capitals comarcals, Sabadell-Terrassa, Mataró i Granollers. I en tots
els casos ho fa gràcies al desenvolupament de la branca tèxtil. Tanmateix, en l’ac-

tualitat, només a Sabadell i Terrassa aquest sector aporta més del 25% de l’ocu-
pació industrial, raó per la qual es considera que la seva composició industrial
encara és especialitzada.
En el cas dels municipis d’industrialització més tardana, el tèxtil també hi juga un

paper important en la seva configuració productiva, però, alhora, altres sectors
Quadre 1. Tipologia dels municipis de l’RMB (2013).
Procés d’industrialització Municipi Composició sectorial (2013)
Vella industrialització Barcelona Diversificada

(segles xviii-xix) Terrassa Especialitzada (tèxtil)
Sabadell Especialitzada (tèxtil)
Granollers Diversificada
Mataró Diversificada
Industrialització més tardana Badalona Diversificada

(primera meitat segle xx) L’Hospitalet de Llobregat Diversificada
Cornellà de Llobregat Diversificada
Rubí Diversificada
Vilanova i la Geltrú Diversificada
Mollet del Vallès Diversificada
Gavà Diversificada
Esplugues de Llobregat Diversificada
Sant Boi de Llobregat Diversificada
Molins de Rei Diversificada
El Prat de Llobregat Diversificada
Nova industrialització Sant Cugat del Vallès Diversificada

(segona meitat segle xx) Barberà del Vallès Diversificada
Sant Quirze del Vallès Especialitzada
(tèxtil i metal·lúrgia)
Parets del Vallès Diversificada
Castellbisbal Diversificada
Martorell Especialitzada
(material de transport)
Polinyà Diversificada
Palau-solità i Plegamans Diversificada
Montcada i Reixac Diversificada
Santa Perpètua de Mogoda Diversificada

que es desenvolupen al seu recer, com la metal·lúrgia i les construccions mecà-

niques, també assoleixen el protagonisme. I en alguns casos (Vilanova i la Geltrú,
Cornellà) són altres branques (material elèctric) les que impulsen el procés. Final-
ment, en els municipis de nova industrialització l’impuls ve donat per la implanta-
ció d’empreses de diversos sectors i la seva composició sectorial ja és, des de
l’inici, diversificada, amb alguna excepció puntual. És el que succeeix a Sant Quir-
ze del Vallès, amb un clar predomini del tèxtil i la metal·lúrgia, i des de 1992, tam-
bé a Martorell, on el trasllat de bona part de les instal·lacions de SEAT des de la
Zona Franca transforma un municipi fins aleshores força diversificat en una loca-
litat fortament dependent del material de transport.
L’esquema 1 mostra els principals fluxos de mobilitat empresarial a l’RMB des dels
anys seixanta, quan la configuració territorial de la indústria comença a canviar de
manera ininterrompuda per les causes que abans hem exposat. Les fletxes indi-
quen el sentit de la mobilitat, i posen en evidència tres fenòmens. D’una banda, el
continu procés de deslocalitzacions des de Barcelona, tant d’empreses autòcto-
nes com multinacionals, cap als municipis de l’entorn, especialment els del Vallès
Occidental, i en menor mesura, cap al Baix Llobregat i el Vallès Oriental. Alhora,
aquests municipis també són els que reben les noves inversions industrials tant
de capital transnacional com autòcton. I un tercer fenomen, bé que de menor in-
tensitat, és que una cosa semblant al que succeeix amb Barcelona té lloc amb les
ciutats de vella industrialització del Vallès Occidental (Sabadell i Terrassa): nom-
broses empreses ubicades al nucli urbà d’aquests municipis es desplacen cap a
nous polígons industrials de petites localitats properes (Sant Quirze del Vallès,
Sant Cugat, Barberà, Polinyà, Santa Perpètua de Mogoda, Palau-solità i Plega-
mans), que amb el temps, i amb l’ajut de grans inversions foranes (tant de capital
transnacional com autòcton), esdevindran importants municipis industrials.
Les conseqüències de la dinàmica que hem exposat s’il·lustren clarament en el

gràfic 7, que recull l’evolució de l’ocupació en les darreres dècades a les set co-
marques de l’RMB i també en quatre comarques de la perifèria metropolitana (Ba-
ges, Osona, Anoia i Selva). La tendència no admet dubtes sobre el comportament
industrial en el territori des del 1964 i fins al 2001 (els anys de major creixement
industrial a Catalunya).
En aquest període té lloc una progressiva pèrdua d’ocupació industrial al Barce-

lonès (que, a més de Barcelona, inclou els municipis de l’Hospitalet de Llobregat,
Badalona, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet), a causa de la con-
Esquema 1. Principals fluxos de mobilitat empresarial a la regió metropolitana des

dels anys seixanta.
Deslocalitzacions de Barcelona i entorn immediat

(empreses autòctones i transnacionals)
Barberà Altres
del Vallès municipis RMB
Sabadell Martorell
Terrassa Sant Cugat
El Prat
Rubí
de Llobregat
Granollers Altres municipis

del Vallès:
Castellar, Polinyà,
Parets Santa Perpètua
del Vallès de Mogoda,
Palau-solità i
Plegamans
Mataró
Altres
Sant Quirze municipis,
del Vallès especialment
del Bages
Castellbisbal
Capital transnacional
Noves inversions
Capital autòcton

Gràfic 7. Evolució de l’ocupació indústrial per comarques a l’RMB

i comarques de l’entorn.
200.000 364.293
168.818
180.000
186.400
137.899
160.000
140.000
113.386
103.066
120.000
92.084
84.523
100.000
80.629
74.720
72.336
65.556
63.220
80.000
52.705
46.152
48.832
60.000
39.500
34.137
36.271
29.730
29.565
27.767
40.000
24.503
23.631
25.137
20.960
21.548
19.484
17.116
16.285
19.820
20.126
16.397
16.160
13.427
14.210
11.831
17.496
11.380
15.212
13.901
16.546
13.322
11.289
12.900
14.665
7.415
5.130
8.480
8.747
20.000
5.526
3.845
7.980
6.320
5.748
0
e
s
en s
re aix
nt s
na
lva
dè lt
f
m
nè
id allè
ge
rie llè
oi
ra
A
so
Se
ob B
l
al
An
es
O Va
ta
s
ar
ga
elo
Ba
V
O
ar
G
rc
ne
M
Ba
cc
Pe
Ll
O
1964 1985 2001 2007 2013
Font: Censo de establecimientos y empleo de Cataluña (Cambra de Comerç de Barcelona) per a l’any
1964; Dades bàsiques de l’Estructura Industrial a Catalunya (Departament d’indústria de la Generalitat)
per a l’any 1986, i dades d’afiliació a la Seguretat Social per al 2001, el 2007 (desembre) i el 2013
(setembre).
tinuada deslocalització d’establiments cap a les altres comarques metropolitanes.

Les principals beneficiàries d’aquest procés són el Vallès Occidental i, en menor
mesura, el Baix Llobregat i el Vallès Oriental (les dades sobre dotació de sòl in-
dustrial al territori metropolità en el temps corroboren aquesta circumstància). A
començament del segle actual, l’espai industrial de la ciutat de Barcelona s’havia
reduït considerablement de manera paral·lela a la progressiva terciarització del
municipi. El cas paradigmàtic és el del Poble Nou, reconvertit en el districte del
22@ i en què la indústria manufacturera i les activitats connexes estan donant pas
a nous usos productius, amb la instal·lació de seus de grans empreses provinents
d’altres zones de la ciutat (Agbar, Torraspapel, Pierre Fabre, Telefónica, RBA), així
com noves activitats vinculades, sobretot, al segment audiovisual (Mediapro), de
les arts gràfiques, disseny, publicitat i noves tecnologies de la informació (cas
de T-Systems i Indra) i de les telecomunicacions (Vodafone).
En la darrera dècada (des de l’any 2001), la pèrdua d’ocupació industrial al Barce-

lonès continua i, malgrat això, aquesta comarca encara és la capdavantera a Ca-
talunya pel nombre de treballadors en el sector (més de 92.000 en el tercer trimes-
tre de 2013). La deslocalització d’establiments es manté des de començament de
segle i els darrers anys això ha estat compatible amb una pèrdua d’ocupació ma-
nufacturera a les altres grans comarques industrials de l’RMB (els dos Vallesos i
el Baix Llobregat), una circumstància que s’accentua força amb la crisi economi-
cofinancera que s’inicia a finals de 2007.
El resultat de la dinàmica locacional de la indústria al llarg dels darrers cinquanta

anys és una regió metropolitana industrialment molt més equilibrada en termes
territorials, en la qual la ciutat de Barcelona adopta una estructura econòmica ne-
tament terciària (igual que la gran majoria de nuclis metropolitans d’una certa di-
mensió), mentre la indústria es transfereix extramurs del nucli metropolità i es va
estenent en forma d’una taca d’oli que ja abasta les comarques de la perifèria me-
tropolitana (Bages, Osona, Selva i Anoia, principalment), ben comunicades amb
el centre metropolità.
Conclusions
La indústria de l’RMB ha experimentat canvis importants des de començament

de segle, que s’accentuen a partir de la recessió de 2008. Aquests canvis es ma-
nifesten, en el passiu, en un estancament de la producció en termes reals, una
contínua davallada de l’ocupació i una pèrdua d’empreses emblemàtiques en sec-
tors estructurants, i en el vessant positiu, en una millora continuada de la produc-
tivitat i de les exportacions. Encara és aviat per afirmar que l’ajustament indus-
trial ha conclòs, ja que en el mateix 2013 grans companyies de diversos sectors
estan immerses en processos de reestructuració de resultat incert (Alstom, Pan-
rico, Cerámicas del Foix –del grup Roca–, Delphi Systems i Johnson Controls, per
esmentar-ne les més importants). Però hom pot conjecturar que les empreses que
restin en el mercat, després de la forta devaluació interna des de 2009, en general
ho faran més ben posicionades en termes de competitivitat. D’altra banda, la re-
gressió dels darrers anys ha comportat un excés de sòl industrial tan elevat que,
llevat de situacions puntuals, fa que no calgui preocupar-se per la seva dotació a
curt-mitjà termini, solventant-se així un dels colls d’ampolla que havia patit el sec-
tor manufacturer en els anys de forta expansió (1985-2000).
Durant la darrera dècada la indústria metropolitana ha estat molt vulnerable als

canvis locacionals associats al cicle del producte, una situació que ha afectat so-
bretot les empreses del tèxtil-confecció, metal·lúrgia, de fabricació de material
elèctric, electrodomèstics, productes electrònics i material de transport; i que
de manera més limitada també ha incidit en les branques quimicofarmacèutica, de
l’alimentació i de les manufactures diverses. Els avantatges en costos laborals
de l’RMB per atreure grans inversions productives foranes s’han esvaït davant la
irrupció dels països de l’est d’Europa i dels països asiàtics de ràpida industrialit-
zació, i els tancaments i deslocalitzacions dels darrers anys no s’han compensat
amb noves implantacions, i és poc probable que ho facin en el futur.
En aquest context la indústria de l’RMB enfronta nous reptes. En primer lloc, man-
tenir les grans empreses existents, i especialment les que són estratègiques pel
seu caràcter estructurant, com en el cas de SEAT i Nissan: la seva continuïtat as-
segura també la d’un dens teixit de pimes subsidiàries en força municipis metro-
politans.
En segon lloc, la renovació del teixit productiu, amb noves iniciatives empresarials
que cobreixin (si més no, en part) el buit deixat per les nombroses deslocalitza-
cions de multinacionals i els tancaments de companyies autòctones. Aquestes ini-
ciatives poden sorgir en qualsevol branca industrial (amb independència del nivell
tecnològic que se li pressuposi), sempre que incorporin elements innovadors (per
exemple, fabricar teixits tècnics en comptes de teixits convencionals en el sector
tèxtil). I en la seva dinamització –i, en general, en la recuperació d’una cultura em-
prenedora de la qual Catalunya sempre havia gaudit– han de jugar un paper fona-
mental les escoles d’emprenedoria creades recentment a les universitats.
Aquí hi tenen cabuda, òbviament, els nous sectors productius (que de manera
equívoca s’anomenen –sectors basats en el coneixement–, com si la resta d’acti-
vitats industrials no n’incorporessin, de coneixement), però sense caure en la in-
genuïtat de pensar que aquestes activitats, per elles mateixes, estan cridades a
renovar, de dalt a baix, la indústria metropolitana i convertir la regió en un nou Si-
licon Valley. Recordem que l’activitat paradigmàtica, més desenvolupada a casa
nostra i amb millors perspectives de futur de tots els nous sectors, la biotecnolo-
gia –en la qual les empreses s’ubiquen majoritàriament en aquests nous espais
econòmics que són els parcs científics de les universitats–, el 2013 ocupa al vol-
tant de 1.000 persones (d’elevada qualificació) a l’RMB. És a dir, no arriba al 0,5%
del total industrial metropolità. És clar, doncs, que aquestes activitats, sens dub-
te destinades a créixer en el temps, han de jugar un paper més complementari

que substitutiu en la base productiva del territori.
I finalment, en tercer lloc, la renovació industrial també ha de venir per la redefini-

ció de les funcions de les empreses. Amb dificultats per atreure grans inversions
productives foranes, l’RMB –i particularment la ciutat de Barcelona–, en canvi, re-
uneix les condicions per captar inversions de caire industrial no fabril. Per exem-
ple, en l’àmbit del disseny, l’R+D, la gestió operativa, la logística i, fins i tot, la seu
empresarial. Aquí ja comptem amb alguns exemples reeixits. És el cas de Bayer,
que va integrar les funcions financeres per a Europa a Sant Joan Despí en un nou
centre que ocupa més de 400 persones, i va compensar així, amb una activitat de
més valor afegit, el tancament de diverses instal·lacions productives a l’RMB;
de Hewlett-Packard, que ha concentrat l’activitat d’R+D per a grans impressores
a Sant Cugat, contrarestant els efectes de la clausura de la planta de producció;
i de la farmacèutica Sanofi-Aventis, que va centralitzar la seu espanyola a Barce-
lona en detriment de Madrid.
La indústria metropolitana ha estat tradicionalment molt diversificada per sectors.

El seu futur estarà garantit si en els anys a venir assoleix també una diversificació
funcional, assolint un equilibri entre empreses dedicades a la fabricació (la base
tradicional), empreses essencialment dedicades a l’R+D (les dels nous sectors in-
tensius en coneixement) i empreses de base industrial dedicades a funcions no
directament productives, que generen ocupació de treballadors indirectes, de més
qualificació i que aporten majors rendes a la regió.
Referències
Amat, O.; J.M. Hernández. «Les empreses d’alt creixement a Catalunya». Revista
Econòmica de Catalunya, núm. 62 (2010), p. 20-26.
Baró, E.; C. Villafaña. La nova indústria. El sector central de l’economia catalana.

Papers d’Economia Industrial, núm. 26. Departament d’Innovació, Universitats i
Empresa, Generalitat de Catalunya, 2008.
Baró, E. «Desindustrialització o nova indústria?». Revista Econòmica de Catalunya,

núm. 62 (2010), p. 36-45.
Buhigas, M. et al. Atlas industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona. Anàlisi

territorial, estructura, dinàmica i inversió. Beta Editorial, 2006.
Fernández, T. «L’outsourcing a les manufactures catalanes. Una anàlisi basada en

les dades de comerç, l’Enquesta Industrial i la Taula Input-Output». Nota d’Eco-
nomia, núm. 89 (2007), p. 85-117.
Hernández, J.M.; A. Pezzi; A. Soy. Clústers i competitivitat. El cas de Catalunya

(1993-2010). Papers d’Economia Industrial, núm. 31. Departament d’Innovació,
Universitats i Empresa, Generalitat de Catalunya, 2010.
Hernández, J.M.; J. Fontrodona; R. Blanco. «Evolució i canvi estructural de la in-

dústria catalana (1993-2010)». Revista Econòmica de Catalunya, núm. 66 (2012),
p. 86-93.
Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans. «La localització de l’activitat industrial

a la província de Barcelona». A: Informe Territorial de la Província de Barcelona
2005. Cambra de Comerç de Barcelona i Diputació de Barcelona, 2006.
Majó, J.; V. Salas; J. Gual. Renovació de la indústria i sortida de la crisi. Documents

d’Economia Industrial, núm. 34. Centre d’Economia Industrial, Universitat Autòno-
ma de Barcelona, 2009.
Miranda, P.; R. Vázquez. «Transformació i tendències del teixit empresarial de la

província de Barcelona». A: Informe Anual de la Província de Barcelona 2011. Cam-
bra de Comerç de Barcelona, 2012, p. 164-213.
Ragàs, I. «Els centres d’activitats logístiques. El cas de Catalunya». Revista Eco-

nòmica de Catalunya, núm. 59 (2009), p. 83-90.
Sáez, X.; J. Solà; M. Termes. «Les empreses innovadores a Catalunya». Revista Eco-
nòmica de Catalunya, núm. 62 (2010), p. 27-35.
Sola, J.; M. Termes. «La indústria al Vallès Oriental». A: Estudi Socioeconòmic de

la comarca del Vallès Oriental. Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació
de Barcelona, 2006, p. 183-202.
Solà, J.; X. Sáez; M. Termes. La innovació i l’R+D industrial a Catalunya. Papers

d’Economia Industrial, núm. 23. Departament de Treball i Indústria, Generalitat de
Catalunya, 2007.
Solà, J.; P. Miravitlles. Està perdent pes industrial Catalunya? Una anàlisi des de
la perspectiva de la implantació de les seus empresarials. Documents d’Economia
Industrial, núm. 28. Centre d’Economia Industrial, Universitat Autònoma de Bar-
celona, 2009.
Solà, J. «Infraestructures de transport, sòl industrial i localització de l’activitat pro-

ductiva a Catalunya». A: Xarxes de comunicació a Catalunya. Fundació Lluís Ca-
rulla, Nadala 2009, p. 29-43.
Solà, J.; X. Sáez; M. Termes. Estructura industrial i tecnològica dels municipis del
tram central de l’AP-7/B-30. Documents d’Economia Industrial, núm. 36. Centre
d’Economia Industrial, Universitat Autònoma de Barcelona, 2010.
Solà, J.; M. Termes; X. Sáez. El Vallès, motor productiu de Catalunya. FemVallès,

2012.
Solà, J.; X. Sáez; M. Termes. «Entre dues crisis. Desindustrialització i globalització».

A: Nadal, J.; J.M. Benaul; C. Sudrià (dirs.). Atlas de la industrialització de Catalunya
(1750-2010). Vicens Vives, 2012.
Sudrià, C.; A. Parejo; D. Tirado. La distribución territorial de la actividad industrial

en España. Una visión a largo plazo. Documents d’Economia Industrial, núm. 38.
Centre d’Economia Industrial, Universitat Autònoma de Barcelona, 2012.
Trullén, J. Economia de l’arc tecnològic de la Regió Metropolitana de Barcelona.

Elements de Debat Territorial, núm. 18. Diputació de Barcelona, 2003.
Trullén, J.; R. Boix. Anàlisi econòmica del centre de la Regió Metropolitana de Bar-
celona. Economia del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Elements de Debat
Territorial, núm. 24. Diputació de Barcelona, 2006.
Trullén, J. «Escenaris territorials per a les regions europees. El cas de Barcelona».

Revista Papers, núm. 54 (2011). Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Bar-
celona.
Trullén, J. Anàlisi econòmica dels municipis de l’àmbit de la B-30. Institut d’Estu-

dis Regionals i Metropolitans de Barcelona, 2012.
El sector privat es defineix
Una petita mostra del sector privat, en representació d’associacions d’empresaris,

va celebrar un debat en el marc del curs Torna la indústria. Estan preparades les ciu-
tats? A continuació oferim una breu síntesi de les idees que s’hi van exposar i que
ens semblen més rellevants en el context d’aquesta publicació, pel consens que van
recollir entre els components de la mesa.
Van participar en la mesa, moderada per Joan Majó, exministre d’Indústria:
• Montserrat Ambròs, gerent de l’Associació d’Empresaris Bufalvent, del Polígon
Industrial Bufalvent de Manresa.
• Antoni Garrell, director general de FUNDIT (Fundació del Disseny Tèxtil).
• Oriol Guixà, conseller delegat de La Farga Group i president de la Comissió de
Competitivitat Industrial del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB).
• Mateu Hernández, director general de l’associació privada Barcelona Global.
1. La indústria com a valor real de l’economia

Urgeix reivindicar enèrgicament les activitats econòmiques que creen un valor real
per a la societat. Després de dècades d’un model econòmic que ha pivotat al voltant
del sector financer, la indústria té un paper crucial a l’hora de recuperar valors per-
duts, en contraposició a la cultura especulativa (la cultura del pelotazo, de l’amiguis-
me, dels excessos de remuneració sense contrapartides de talent o vàlua). El valor
real s’associa a la capacitat d’aportar solucions a problemes reals de la societat, de
la gent. La indústria del segle xxi té un valor real: és economia productiva, és crea-
dora de llocs de treball de més qualitat, té capacitat exportadora, impulsa i promou
activitats d’R+D, i es basa en projectes a mitjà i llarg termini.
2. La percepció de la indústria
Urgeix superar uns determinats estereotips negatius envers la indústria. Persisteix
en l’imaginari col·lectiu una indústria vinculada a activitats perilloses, residuals i bru-
El sector privat es defineix 143
tes. L’empresari no té reconeixement social i se substitueix per altres apel·latius com

ara emprenedor. Però la realitat és que, a diferència d’altres activitats, la indústria és
capaç de crear vincles amb la societat i amb l’entorn on desenvolupa la seva activi-
tat.
3. El paper de les polítiques públiques

Urgeix aclarir el rol de l’Administració. D’una banda, el seu paper s’ha de centrar a
garantir les condicions i els entorns òptims per al desenvolupament de l’activitat pro-
ductiva, evitant els excessos d’intervencionisme en uns determinats àmbits en els
quals l’empresari se’n pot sortir sol. En aquest sentit, hem de potenciar l’autorespon-
sabilitat empresarial.
D’altra banda, la política industrial ha de ser transversal, ha d’esborrar la visió sec-
torial tradicional i concentrar totes aquelles competències que afecten la indústria
en un únic ministeri o conselleria. S’ha de plantejar una nova política industrial a una
escala més gran que superi els límits administratius locals, subjectes en molts casos
a lògiques inconnexes.
4. Propostes
• Associar una marca industrial a la marca Barcelona i/o Catalunya, de la mateixa
manera que s’ha fet en el sector turístic, o tal com passa en altres ciutats (per
exemple, Stuttgart).
• Apostar per la formació és clau per al futur de la indústria. Revalorar socialment
la formació vinculada a les activitats industrials. Ampliar i continuar enfortint els
vincles entre la indústria i els centres de formació i la universitat. Apostar per
centres tecnològics finançats per la indústria mateixa i per la formació en el si de
les empreses mateixes.
• Fomentar la internacionalització de les nostres indústries, amb l’objectiu de di-
versificar mercats i millorar la seva capacitat exportadora. Aquest és un element
fonamental per incrementar els nivells de competitivitat de la nostra economia.
• Definir una política de sòl industrial (metropolitana o d’escala supramunicipal)
que permeti una millor gestió del sòl disponible. Establir una estratègia comuna
entre el desenvolupament industrial i la política de sòl que elimini les dinàmiques
de creixement d’aquests últims anys, més vinculades a la rendibilitat del sòl que
no pas a l’adequació d’entorns favorables i competitius.
• Promoure l’associacionisme entre empreses i indústries d’un mateix entorn per
enfortir els vincles amb l’entorn social i econòmic.
3. Els espais de
l’activitat industrial:
dels polígons
a la ciutat
Planejament i indústria, més enllà
de la segregació funcional
Maria Buhigas
Arquitecta, directora d’Urban-Facts i ex-cap d’Estratègia Urbana de Barcelona
Regional
Miquel Pybus
Geògraf, Barcelona Regional
Des de l’any 2000 desenvolupem, des del Departament d’Estratègia Urbana de

l’agència Barcelona Regional, una línia de treball i reflexió sobre el sòl industrial1
i les activitats productives que acullen aquests espais, tant a la trama urbana con-
solidada com als grans polígons industrials perifèrics. A partir de treballs empírics
en àrees industrials de la Regió Metropolitana de Barcelona, hem pogut identificar
tots aquells elements que al nostre parer defineixen la relació actual entre plane-
jament urbanístic i indústria (activitat productiva).
La conjuntura de postbombolla immobiliària en què ens trobem immersos afavo-

reix el debat, urgent i ineludible, al voltant de les bases sobre les quals cal recons-
truir un nou diàleg entre planejament i indústria. Aquest article pretén aportar ar-
guments a aquest debat: d’una banda, a partir d’una revisió més teòrica, a tall de
contextualització, sobre el paper del planejament urbà des d’un punt de vista gai-
rebé disciplinari, i de l’altra, a partir de les conclusions d’un treball que vam dur a
terme al llarg de 2012 en què analitzàvem de quina manera la mateixa definició
(característiques) del sòl industrial per part del planejament condiciona la localit-
zació posterior d’empreses.
L’exercici va consistir a reconstruir pas a pas el procés que una empresa segueix
fins a obtenir les instal·lacions que requereix el desenvolupament de la seva acti-
vitat: l’adquisició d’un solar, la construcció d’una nau, el subministrament d’uns
serveis bàsics, l’accessibilitat física i tots els permisos i les llicències associades
fins a l’obertura i la posada en marxa de l’establiment. Un dels descobriments més
1. L’expressió sòl industrial és assimilable en tot el text a altres denominacions en ús: polígons indus-
trials, zones d’activitats econòmiques, polígons d’activitats econòmiques, àrees d’activitats produc-
tives, etc. En utilitzar el terme sòl pretenem incloure-hi de la mateixa manera les àrees industrials al
centre urbà consolidat i els polígons industrials localitzats a la perifèria del centre urbà.
Planejament i indústria, més enllà de la segregació funcional 146
rellevants des del nostre punt de vista va ser constatar les implicacions que arriba
a tenir el fet que, d’una forma generalitzada, l’anàlisi econòmica d’un territori es
tendeix a concentrar en una visió sectorial i de gran escala, i ignora la manera com
les activitats interactuen amb l’espai i el temps concrets.2
La visió de conjunt que va aportar la metodologia ens va permetre identificar rà-

pidament els punts crítics per localitzar un establiment en un espai i un temps de-
terminats, que anomenem condicionants del sòl industrial per a la localització
d’empreses.3
Condicionant 1. El planejament urbà: un instrument clau que

cal revisar
Hi ha un consens latent en àmbits acadèmics, socials i polítics sobre la situació

de crisi teòrica i pràctica que actualment experimenta la planificació urbanística.
Una crisi que no atén diferències entre tradicions dins la disciplina i en la qual po-
dríem distingir d’una manera molt simplificada però aclaridora entre una tradició
enfocada a la configuració morfològica de la ciutat (el projecte urbà) i una tradi-
ció enfocada a la definició de polítiques i de gestió d’objectius socioeconòmics
(planejament estratègic + pla director).
«Una revisió històrica ens mostra que la disciplina urbanística (i, per extensió, el
planejament urbà, urban planning) viu en bona part, encara, de les rendes passa-
des que li van donar els seus dos patrimonis ideològics: el pensament utòpic i la
reforma social. Amb el temps, la qualitat utòpica de les propostes urbanístiques
ha anat perdent energia intel·lectual. […] Aquells vagues principis d’ètica social re-
formista van pretendre adquirir força de llei i precisió tècnica per convertir-se en
fórmules estables per la quantificació, el tràmit, la norma i el disseny. Avui con-
templem el seu paradoxal reflux, amb uns efectes tantes vegades inversos als
ideals pretesos.»4
Si bé les idees (la utopia transformadora) i la reforma social van ser les forces motrius
a l’origen de la planificació urbana al servei de la industrialització, avui, sense cap
2. Healey, P. (2006).
3. Buhigas, M. (2012).
4. Solà-Morales, M. de (2004).
mena de dubte, han estat reemplaçades per les forces del mercat. La transformació
del sòl i la construcció de la ciutat s’han convertit en un negoci altament lucratiu, per
se, que ja no respon, d’una manera molt generalitzada, a necessitats reals.
Els canvis experimentats al llarg de les últimes dècades, i que ens atreviríem a as-
sociar als inicis de la dècada dels vuitanta, transformen d’una manera profunda
l’organització espacial de la societat contemporània: noves formes de producció,
nova organització del consum i augment de la mobilitat de capitals, persones i
béns a escala global. La configuració d’un nou territori «desterritorialitzat»,5 com
l’han definit diversos autors, posa en crisi la validesa de la tradició planificado-
ra actual, que té l’origen en el pensament determinista científic i que es basa en
la descomposició entre els usos, les activitats i les infraestructures, és a dir, en la
tècnica de la zonificació (zoning). Avui més que mai, la complexitat del fenomen
social i les seves conseqüències espacials posen en evidència la simplicitat d’unes
tècniques urbanístiques que es veuen superades en la recerca de respostes vàli-
des a les necessitats actuals.
Una de les variables amb més impacte sobre la viabilitat a l’hora de localitzar una
empresa és precisament tot allò que deriva directament del planejament urbà. Per
mitjà d’aquest es defineixen aspectes que van des d’on se situen els sòls indus-
trials en un territori concret, per exemple físicament tant les parcel·les com les
edificacions posteriors (altures màximes i fronts de façana, entre altres variables),
l’estatus jurídic i les restriccions en els usos, fins a les infraestructures de serveis
i de mobilitat a les quals tindran accés.
En cap altre àmbit com en el dels sòls industrials s’observa millor la incapacitat
d’aquests instruments per crear condicions adequades al desenvolupament de
les dinàmiques productives, econòmiques i socials que demanen actualment els
usuaris d’aquests espais. Entra en crisi l’ordenació tradicional de l’espai productiu
induïda pel que s’ha anomenat les tres is:6 la ideologia –prejudicis i mites en ús en
algunes qüestions–, la ignorància –de les condicions que operen sobre el terreny–
i la inèrcia –que contamina sovint les solucions que s’adopten sobre els proble-
mes.
5. Concepte encunyat per Deleuze, G.; F. Guattari (1972).

6. Banerjee, A.V.; E. Duflo (2011).
Condicionant 2. Molts prejudicis i un imaginari obsolet
Els recels són generalment fruit de prejudicis, de desinformació i d’imaginaris ob-

solets que convé renovar amb una certa celeritat. I aquest és el cas de les activi-
tats productives i, per extensió, dels sòls industrials. Ningú sembla recordar ja que
fins fa pocs dies els discursos aplaudits donaven per morta la indústria i arribaven
a vetar l’activitat logística, com si els béns que tots consumim caiguessin del cel
com el mannà! Cal obrir i centrar el debat sobre la relació entre planejament i in-
dústria, ja que els últims anys s’han pres decisions els efectes de les quals no se-
ran tan fàcils de desfer.
La complexitat del món contemporani és un fet reconegut i, no obstant això, en-

cara perduren conceptes, classificacions, indicadors, variables i altres mecanis-
mes de descripció de la realitat totalment obsolets i superats. La percepció errò-
nia o deformada de la realitat pot resultar crítica. Pel que fa tant al sòl industrial
com a les empreses, aquesta qüestió encara és més urgent. La casuística és tan
diversa que no es pot aprendre en les definicions generalistes en ús. De manera
que hem de revisar el present de forma rigorosa i crítica, com un primer pas en
aquest debat obert sobre el planejament urbà i el seu futur. No és possible can-
viar de forma constructiva allò que es desconeix.7
És urgent i prioritari modular els discursos i introduir el valor de la indústria i del tei-
xit empresarial en el marc de l’economia de serveis. No és una relació de contraris
–indústria o serveis–, sinó de complementarietat i de dependència mútua. Cada ve-
gada que un procés de transformació de sòls industrials es posa en marxa sobre la
premissa de la seva obsolescència, ens hauríem de preguntar com s’ha arribat a
aquesta conclusió. Hem pogut constatar que les activitats industrials en trames ur-
banes consolidades no són marginals, sinó un suport directe d’activitats terciàries
o de serveis ubicats igualment al centre urbà. De la mateixa manera, els polígons
industrials han d’ostentar el reconeixement d’espais urbans. No tenen lloc al marge
de la ciutat, són ciutat, tot i que el planejament els hagi perpetuat no tan sols en la
segregació espacial, sinó fins i tot disciplinària. Només cal constatar que, si bé hi
ha nombrosos documents de referència, estudis i tota mena d’aproximacions teò-
riques i pràctiques relatives al planejament d’àrees residencials, és molt menys
abundant la reflexió sobre les àrees industrials o d’activitat econòmica.
7. Spence, M.; P.C. Annez; R.M. Buckley (eds.) (2009).

Condicionant 3. Manca de visió integrada
El treball en xarxa i el foment de sinergies haurien de ser, a més de conceptes i

paraules atractives en un discurs, els elements bàsics en la gestió de la ciutat en
general, i del fet industrial en particular. En el marc actual d’economia globalitza-
da, és imprescindible que les polítiques públiques locals es basin en un coneixe-
ment rigorós de les dificultats, els reptes i les oportunitats als quals s’enfronten
les empreses en cada sector. Cal superar el model basat en la política de la regu-
lació i adoptar un model proactiu i més orientat a afavorir entorns competitius per
al desenvolupament de l’activitat productiva i econòmica, en general.
En concret, ens referim a la necessitat cada vegada més evident que les polítiques
econòmiques, i en particular les industrials, i les polítiques territorials (urbanísti-
ques i infraestructurals) vagin plegades. S’han de «sincronitzar». Una qüestió que
no tan sols afecta les administracions generals, sinó també les locals i, una mica
més enllà, les seves pròpies estructures organitzatives internes. Ni els ministeris,
ni la major part de les diverses àrees dels ajuntaments, no treballen transversal-
ment o en xarxa.
A escala local, hem pogut constatar que la manca de visió global genera contra-
diccions internes. Discursos i polítiques de promoció i desenvolupament en pro
del teixit industrial existent conviuen amb discursos i polítiques urbanístiques que
posen traves tant al manteniment de les instal·lacions industrials existents com a
l’arribada d’unes altres de noves.
Massa sovint s’han desenvolupat polítiques sobre la premissa que el territori és

isòtrop, amb una visió voluntarista de «reequilibri» territorial, i s’ha perdut de vista
que al final serà l’empresa instal·lada la que sufragarà els costos associats a l’he-
terogeneïtat objectiva del territori. No s’hi val tot, que en aquest context seria el
mateix que dir que tot no es pot ubicar en qualsevol lloc.
Així mateix, cal tenir en compte que quan parlem de planejament urbà estem par-
lant de sòl, un «producte» escàs, molt car i d’interès general, ja que el seu malba-
ratament té un fort impacte sobre la realitat més enllà de la quantitat consumida.
Una vegada transformat el sòl, no és fàcil introduir-hi modificacions. Per tant, el
planejament adquireix un paper rellevant a l’hora d’establir les regles del joc per
les quals es materialitzarà un projecte, així com de definir els drets i els deures de
la propietat associada a aquest sòl. Per extensió, a partir dels plans territorials i
urbanístics s’estipulen les condicions necessàries perquè en un determinat lloc es
puguin dur a terme activitats productives amb plenes garanties. Condicions que
ara com ara moltes vegades no es garanteixen. Hi ha molts exemples que il·
lustrarien aquesta casuística; un dels més clars és sovint la manca de concordan-
ça i concurrència entre la planificació d’infraestructures, tant de transport com de
serveis, i la planificació dels sòls productius.
Condicionant 4. Un marc regulador atomitzat i dispers
«Els governs tenen un paper essencial en el sosteniment d’un ecosistema dinàmic

per a les empreses, ja que s’encarreguen d’elaborar les normes que estableixen i
aclareixen els drets de propietat, les que redueixen el cost de la resolució de dis-
putes i les que contribueixen a fer que les interaccions econòmiques siguin més
predictibles. Sense unes bones normes que s’apliquin uniformement, les empre-
ses troben més dificultats per establir i desenvolupar les seves activitats, que
constitueixen el motor del creixement i la creació de llocs de treball a la major part
de les economies del món.»8
El conjunt de regulacions i la legislació que intervenen en el procés pel qual es

determina si finalment una activitat es pot dur a terme o no en una ubicació espe-
cífica prové de diverses administracions locals, regionals, estatals i europees, i de
diferents departaments i organismes dins d’aquestes.
La conclusió a la qual vam arribar en la nostra investigació va ser que el condi-

cionant principal no necessàriament tenia l’arrel en l’excés de legislació –això és
sempre opinable–, sinó en una qüestió que, fins i tot simplificant la legislació, no
varia: el grau d’atomització. La lectura transversal que ens va permetre el desen-
volupament del nostre treball de condicionants del sòl industrial posava de mani-
fest que la dispersió de totes les regulacions que intervenien era tan gran que, fins
i tot per als qui les havien de gestionar i aplicar, no sempre quedaven clares. I que
les modificacions, fins i tot amb la millor de les intencions, encara hi aportaven
més enrenou.
D’una manera simplificada, es podria dir que trobem a faltar protocols que per-
metin, a tots els responsables de gestionar sectorialment el procés, tenir a la ve-
gada una visió de conjunt i una interpretació comuna i uniforme (homologada) a
8. Doing Business (2014).

l’hora d’aplicar la seva part. En un territori tan delimitat com era el nostre cas, la
Regió Metropolitana de Barcelona, l’aplicació de regulacions a escala local s’hau-
ria de donar en el marc d’una visió supralocal estratègica, general i comuna a tots
els qui formen part d’aquest territori.
«Les regulacions suposen una realitat en la vida d’una empresa, des que obre fins
que es dissol. Obrir-se pas a través seu pot resultar complex i costós.»9
L’expressió «el temps és or» mostra la importància que aquest té en la nostra cul-
tura. El valorem tant que fins i tot hem arribat a incorporar mecanismes en la nos-
tra vida quotidiana que ens permeten objectivar la percepció que tenim del seu
pas. Per exemple, són habituals els rellotges que ens mostren el temps que falta
per a l’arribada del pròxim comboi a les parades d’autobús i de metro de qualse-
vol ciutat.
Quan analitzem el procés d’instal·lació i obertura d’una empresa, ens adonem que
en termes generals es tracta d’un procés llarg, que es pot dilatar en el temps. Si
es té la sort de trobar unes instal·lacions apropiades que no requereixin grans mo-
dificacions, els terminis s’escurçaran de forma radical. No obstant això, si les ca-
racterístiques de l’empresa que es vol instal·lar són singulars, o bé les dinàmiques
que es poden presentar en la vida d’una empresa requereixen dur a terme alguns
ajustos, llavors els mateixos terminis es poden dilatar en el temps.
En tots dos casos, el condicionant principal no és ni tan sols la mateixa durada

del termini, que per descomptat pot suposar un inconvenient per a determinades
empreses, sinó la dificultat de concretar-lo i quantificar-lo en el temps. En aquest
punt, la incertesa que es genera per a qualsevol empresa és de tal magnitud que
pot arribar a afectar negativament la competitivitat d’un territori. Vam recollir molts
exemples, en aquest sentit, d’experiències reals tant d’empreses actives com dels
mateixos agents involucrats en la producció de sòls industrials. Aquesta incertesa
no està justificada a la vista del procés que vam reconstruir al llarg de la nostra
investigació, i sembla més aviat el resultat d’una cultura laxa o de manca d’empa-
tia en la gestió dels temps dels altres.
Si la gestió del temps pot resultar costosa, també ho poden ser les dificultats per
accedir a la informació d’una manera universal, oportuna i ordenada. En aquest
camp, les administracions tenen un repte important a resoldre. Sovint és massa
9. Doing Business (2014).

feixuc accedir a informació de caràcter públic, no per una voluntat premeditada

d’ocultació, sinó simplement per la forma o el suport en què aquesta s’emmagat-
zema. I això va en detriment de la confiança en el sistema i, de nou, pot arribar a
fer minvar les possibilitats de competitivitat d’un territori. Tots els esforços per
simplificar la relació amb l’Administració pública a través de les anomenades fi-
nestretes úniques han de tenir en compte la posició de qui es troba a l’altra banda
del taulell. Aportar més transparència permet crear referències i comparar; en de-
finitiva, contextualitzar les opcions i, per tant, facilitar la presa de decisions.
Molts autors10 emfasitzen la importància de substituir les estratègies econòmiques

locals que desenvolupen les administracions públiques basades en l’aprovisiona-
ment o la subvenció de «coses» –sòl o espais disponibles, institucions de forma-
ció o projectes d’infraestructures– per construir capacitats institucionals. La mi-
llora en aquests aspectes redunda no tan sols en el sector privat, sinó també en
les administracions mateixes, ja que podran focalitzar millor les seves polítiques
públiques. El coneixement i el reconeixement mutu entre sector públic i sector pri-
vat afavorirà la cultura empresarial i substituirà el recel habitual per complicitat i
confiança.
Condicionant 5. El sòl industrial és objecte d’agents

i interessos diversos
La construcció de la ciutat s’ha convertit en un negoci molt lucratiu que fa temps

va deixar de respondre a demandes reals. Els excessos de la construcció, guiats
per lògiques especulatives, no únicament han contaminat la producció residen-
cial, sinó també la industrial. Per bé que els efectes sobre la producció residencial
acaparen una gran atenció, els que es donen sobre la producció de sòl industrial
encara són fora del focus públic. Hi ha un consens, induït bàsicament pel pes de
la realitat, al voltant de l’existència d’una sobreoferta. Però queden altres qües-
tions per resoldre: de quina mena d’oferta estem parlant?, a les mans de qui es
troba?, quina part de l’oferta existent reuneix condicions i garanties, i quina és
sobrant per inadequada?
10. Alguns acadèmics que han desenvolupat aquestes idees són Ash Amin i Nigel Thrift, Roberto Ca-
magni i Judith Innes.
En la producció de sòls industrials hi estan implicats agents tant públics com pri-
vats, amb interessos diversos, i que es poden agrupar en tres blocs:
El sector públic: l’Administració local i general (autonòmica o

estatal)
Ostenten diferents posicions. A l’Administració local li competeix el planejament

urbanístic municipal. A l’Administració general li competeix tant ratificar la legalitat
de l’acció de la primera com definir la planificació territorial i sectorial (per exem-
ple, d’infraestructures) i, fins i tot, actuar de promotor a través d’empreses públi-
ques com ara SEPES, INCASÒL o CIMALSA, per esmentar-ne alguns exemples.
El sector privat: el promotor (propietari o no)
Aquest agent té per objecte la transformació del sòl amb l’objectiu d’obtenir solars
o naus per a la seva posterior comercialització en règim de propietat o de lloguer.
Les companyies de subministraments
Aquestes proveiran els serveis bàsics indispensables per al posterior desenvolu-

pament d’una activitat productiva. Cal tenir en compte que el subministrament
d’uns determinats serveis és obligatori per llei per obtenir la consideració de solar
edificable, mentre que altres serveis són opcionals. Els obligatoris, i per tant uni-
versals, són l’aigua potable, l’electricitat i el sanejament; són opcionals el gas i les
telecomunicacions.
Al llarg de la nostra investigació vam tenir l’oportunitat de parlar amb els tres agents
que intervenen en la definició i l’execució de sòls industrials, és a dir, amb els que
controlen l’oferta. Però, on és la demanda al llarg del procés? L’usuari final, l’em-
presa, sempre en queda fora.
A priori es podria argumentar que no té sentit incloure la demanda com un agent

més en la definició de l’oferta, atès que ja s’encarregaran les dinàmiques del mer-
cat d’adequar l’oferta a la demanda. No obstant això, de la realitat analitzada vam
constatar que, una vegada més, el mercat no s’autoregula. No s’ha de prendre
aquesta declaració com una qüestió ideològica, sinó simplement pragmàtica. En

condicions lliures de mercat, els sòls industrials estan destinats irremeiablement
a llocs allunyats dels centres urbans. Com més perifèrics, més petit serà el cost
d’adquisició del sòl. Però, malauradament, seran més grans les dificultats per por-
tar-hi serveis i treballadors.
En aquest punt es tanca el cercle de la nostra anàlisi. Els sòls industrials han de
deixar de formular-se des del planejament urbà com simples zones en les quals
es generen aprofitaments urbanístics, i passar a ser considerats peces estratègi-
ques en el marc d’una visió global del territori i la seva economia. Serien assimi-
lables als hospitals, per exemple, que se situen a prop d’on és la gent i el sòl que
ocupen té una consideració especial, al marge de les dinàmiques del mercat im-
mobiliari. En aquesta direcció es formulen les polítiques urbanes de ciutats com
ara San Francisco,11 Nova York i, fins i tot, Londres, per esmentar-ne algunes. El
sòl per a l’activitat econòmica en general, i en particular per a l’activitat industrial
i logística, s’ha de considerar de valor estratègic en qualsevol ciutat o regió. Les
empreses no fan negoci del sòl en què estan ubicades. El negoci principal prové
de la seva activitat industrial, i el sòl és necessari com a aval per disposar de crè-
dit de les entitats financeres.
Una revisió del planejament urbà i de la seva relació amb la indústria hauria d’as-
similar una vegada per totes que la sostenibilitat no és possible en qualsevol con-
text urbà si no es té en compte el seu metabolisme. Perquè funcioni com cal la
màquina urbana, la ciutat o la regió, l’oferta de sòls industrials s’ha d’adequar a la
demanda i als canvis que aquesta pugui presentar: de preu, de quantitat, de tipo-
logia, d’accessibilitat, de qualitat paisatgística. Les respostes han de ser adapta-
bles en el temps, atès que ja hauríem d’haver entès que el futur no es pot predir.
Les condicions del futur es preparen en l’acció del present.
Referències
Banerjee, A.V.; E. Duflo. Repensar la pobreza. Un giro radical en la lucha contra la

desigualdad global. Madrid: Taurus / Prisa Ediciones, 2011.
11. El cas de San Francisco en particular es comenta en un altre capítol d’aquesta mateixa publica-
ció.
Buhigas, M. Condicionants del sòl industrial per a la localització d’empreses pel

Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Barcelona, 2012: www.pemb.cat.
Solà-Morales, M. de. «Cuatro paradigmas para un curso de ética urbanística», a:

Los territorios del urbanista. 10 años de Máster UPC de Proyectación Urbanística.
Barcelona: Ediciones UPC, 2004.
Deleuze, G.; F. Guattari. L’anti-Oedipe. Capitalisme et schizophrénie. París: Les Édi-

tions de Minuit, 1972.
Doing Business. Entendiendo las regulaciones para las pequeñas y medianas

empresas (2014). World Bank: www.doingbusiness.org.
Healey, P. Collaborative Planning: Shaping Places in Fragmented Societies. Hamp

shire (Anglaterra): Palgrave and MacMillan, 2008.
Spence, M.; P.C. Annez; R.M. Buckley (eds.). Urbanization and Growth. Washington:
World Bank, 2009.
El futur de l’espai industrial davant el retorn
de la manufactura
Francisco López Groh

Urbanista, Taller de Planificación, SL
Els rastres de la Gran Recessió: el retorn de la manufactura
La Gran Recessió ha posat en qüestió nombroses concepcions admeses acríti-

cament fins fa poc a les societats avançades. Entre els aspectes que han meres-
cut una atenció més gran hi ha l’auge i el descontrol de l’economia financera i el
seu distanciament escalar de l’economia real (la financerització de l’economia). I,
en segona instància, però íntimament lligat a aquest procés, l’impacte que aques-
ta «economia de la bombolla» ha tingut sobre la manufactura, una part substan-
cial d’aquesta economia real.
Des de diverses institucions de govern dels països avançats, i específicament des

d’alguns governs urbans, s’han plantejat pertot reflexions estratègiques, iniciatives
i polítiques de mitjà i llarg termini per tornar a la manufactura el paper que li cor-
respon en una societat més equilibrada i equitativa. I dins d’aquestes reflexions
sobre la importància de la manufactura (pel que fa a la productivitat, la sostenibi-
litat, la lluita contra la desigualtat, etc.), hi ha hagut una àmplia reflexió i un canvi
de perspectiva sobre les relacions entre la manufactura i la ciutat, i, en conseqüèn-
cia, sobre els problemes relacionats amb l’espai industrial: la seva defensa, les
seves condicions, la seva revitalització, etc. La sort de la manufactura a les ciutats
(i a les regions metropolitanes) sembla cada vegada més lligada a canvis substan-
cials en la manera com es planifica, es produeix i es manté l’espai industrial.
Aquesta tornada de la manufactura és el resultat d’una complexa barreja de fac-

tors: noves condicions en la divisió del treball mundial, riscos relacionats amb sec-
tors estratègics, condicions, restriccions ambientals i necessitats socials, i potser
una nova «revolució» en el mateix sistema productiu (qui sap si la «tercera ruptura
industrial» a què fa referència Suzanne Berger).1
1. Berger, S. (2013).
El futur de l’espai industrial davant el retorn de la manufactura 157
Simultàniament, sembla que s’ha iniciat un cert reshoring, contraposat a l’obses-

sionat offshoring de les últimes dècades, no únicament en el cas dels Estats Units,
on el seu abast i les seves característiques són objecte d’un apassionat debat, 2
sinó fins i tot al nostre país, on, tot i que no hi ha anàlisis sobre el tema, sembla
que ha començat un fenomen similar. Així, hi ha hagut una tornada dels call cen-
ters (per parlar d’uns serveis fortament deslocalitzats) a sectors manufacturers
madurs (una terminologia que personalment em sembla obsoleta) com ara la con-
fecció o el calçat, una tornada que, no obstant això, conviu amb un panorama
d’enfonsament de l’ocupació industrial per efecte de la recessió i l’esclat de la
bombolla financera i immobiliària.
Gary Pisano i Willy Shih descriuen aquesta nova perspectiva als Estats Units: «Du-
rant anys –fins i tot dècades–, i en resposta a la intensificació de la competència
global, les empreses van decidir externalitzar les seves operacions de fabricació
per tal de reduir els costos. Però ara veiem l’efecte alarmant a llarg termini d’aques-
tes decisions. En molts casos, una vegada desapareixen les capacitats de fabri-
cació, també ho fa la major part de l’habilitat d’innovar i competir. Resulta que la
manufactura realment importa en una economia impulsada per la innovació. Les
empreses han de reinvertir en nous productes i processos en el sector industrial
dels Estats Units. Únicament revivint aquest industrial commons l’economia més
gran del món pot construir la mestria i el múscul de la manufactura per recuperar
el seu avantatge competitiu».3
El que és nou en aquest relat és precisament aquesta atenció a la pèrdua no ja de

creixement o de riquesa, sinó de «béns comuns» expressats en capacitats, habi-
litats i know-how, pèrdua que en el nostre cas, i gràcies en part a la bombolla, ha
tingut uns efectes devastadors.
2. Per fer referència únicament a publicacions periòdiques, alguns exemples d’aquest debat sobre
l’abast d’aquest procés i/o la necessitat d’impulsar-lo són: l’informe especial a The Economist amb
el títol «Outsourcing an Offshoring» (2013); «US Manufacturing and the Troubled Promise of Resho
ring», de Mubin S. Khan (The Guardian), i «Is the Re-shoring of Manufacturing a Trend or a Trickle?»,
de Mitch Free (Forbes), entre d’altres.
3. Pisano, G.; W. Shih (2012).
Nova manufactura, nou espai, noves externalitats
Tots aquests aspectes reclamen una reflexió sobre l’espai industrial. Nombroses
reflexions sobre la «nova manufactura», ja es tracti de la «tercera ruptura» de S.
Berger, de l’estratègia Industry 4.0 alemanya o de les estratègies d’algunes ciutats
americanes com Made in NYC, reclamen una nova relació entre la manufactura i
la ciutat, lligada a una combinació d’avantatges de proximitat, mercat de treball,
complexitat i sostenibilitat.
«Mentre que els costos de transport, de forma agregada, han caigut com a pro-
porció de l’output global, al mateix temps les diferències relatives a la importància
de la proximitat a diferents sectors sembla que s’han incrementat [...] Per a un cert
tipus d’activitats, les ciutats sembla que tenen fins i tot més importància com a
centres de producció» (P. McCann).4
Cosa que planteja l’interrogant següent: tenim l’espai –i les polítiques urbanes–
adequat per a aquest renaixement o, en el nostre cas, reinvenció de la manufactu-
ra? I, en cas contrari, com el podem aconseguir? En els paràgrafs següents s’in-
tenten valorar les condicions de l’espai manufacturer existent i del pes (de vegades
mort) que els diversos cicles de la manufactura han produït sobre el territori, amb
factors de localització, equipaments i estàndards que en part han quedat obsolets.
L’espai industrial existent: la superposició de cicles productius
Al marge de la indústria bàsica i de capçalera, amb les seves pròpies lògiques de

localització, l’espai de la manufactura va néixer a les aglomeracions urbanes, so-
bretot la manufactura petita i mitjana més innovadora. Les ciutats van arribar a
tenir els seus propis districtes manufacturers especialitzats, formats per conjunts
d’establiments entrellaçats entre si, que constituïen aquells conglomerats on «la
innovació és en l’aire» que van cridar l’atenció de Marshall i van donar lloc a la seva
concepció de les externalitats. No obstant això, la relació històrica entre la manu-
factura i l’espai urbà va perdre vigència a mesura que el model fordista de pro-
ducció en massa de béns estandarditzats va desplaçar la manufactura (i el con-
sum) cap a la perifèria del sistema urbà (teoritzat després espacialment i de forma
acrítica com a «especialització metropolitana»). Aquest desplaçament va constituir
4. McCann, P. (2004).
un procés complex de desvaloració de la força de treball especialitzada, va fo-

mentar la producció estandarditzada i es va traduir en una nova configuració de
l’espai metropolità i de l’espai industrial. L’especialització, l’estandardització i la
segregació funcional, reflexos del fordisme o el taylorisme, es van estendre a
la planificació del territori i del sòl.
Per descomptat, va canviar la fàbrica, que va produir aquelles plantes de grans

dimensions disposades com màquines dins les quals l’espai humà s’organitzava
al voltant de les necessitats de la cadena. «Es va donar una concordança entre el
compàs temporal del procés de les màquines i el procés de la vida» (Rüdiger Sa-
franski).
La fàbrica fordista. Línia d’acoblament de Bell P-39 Airacobras.

Font: Llibreria del Congrés dels EUA.
I va canviar l’espai industrial. Les grans i mitjanes plantes que dominaven el nou
espai industrial organitzat i especialitzat van originar el desenvolupament d’es-
tructures espacials específicament planejades i equipades. El polígon industrial
va néixer com a reflex de la racionalitat cartesiana i taylorista de la nova fàbrica.
La seva eficàcia estava lligada a l’atenuació de les deseconomies de la producció
massiva –el cost del sòl, la contaminació i la congestió–, i va conduir a la seva se-
gregació del teixit urbà compacte.5 La dotació d’infraestructures i serveis, i l’ac-

cessibilitat al tràfic d’inputs i outputs productius van constituir les noves externa-
litats, afavorides des del punt de vista de l’accés de la força de treball per
l’extensió de l’ús dels vehicles automòbils. Aquest model de divisió del treball es
va expandir a més a les ciutats a través de la zonificació (zoning).
El model espacial del polígon fordista en els anys 60-70. Polígon Juncaril a Granada.
Quan aquest model productiu i espacial es va col·lapsar, al final dels anys setan-
ta, també ho va fer el model territorial. La crisi de les grans plantes en teixits in-
dustrials consolidats, la desverticalització del procés productiu, va desmuntar les
economies d’aglomeració construïdes sota aquest model i va desestabilitzar els
espais de la indústria de capçalera i els espais canònics manufacturers de les ciu-
5. Tampoc no cal menysprear la importància que va tenir la creació de l’obrer-massa davant el treba-
llador especialitzat del capitalisme industrial competitiu, ni la barreja de concentració i segregació
espacial de la força de treball en què es basava el model.
El model espacial del polígon fordista en els anys 60-70. Polígon Guadarranque a Cadis.
tats. Va tenir lloc una explosió de la manufactura al territori en llocs on el sistema

d’infraestructures i serveis, de relacions industrials que formaven els factors d’aglo-
meració, no estaven disponibles.
I, juntament amb aquesta dispersió (les externalitats negatives de la qual han tin-
gut un greu impacte sobre la sostenibilitat de les ciutats), es va donar una obso-
lescència catastròfica, pel seu nivell i la seva velocitat, del vell espai industrial, una
destrucció feroç de capital fix que va afectar instal·lacions i plantes.
Era un fenomen contradictori. Una relativa modernització (readaptació) de la ma-

nufactura anava acompanyada d’una forta deslocalització que va afectar de forma
traumàtica moltes ciutats. Les perspectives de canvi que preveien Piore i Sabel al
començament dels anys vuitanta (The Second Industrial Divide) es van materialit-
zar en alguns llocs (l’exemple paradigmàtic va ser la Tercera Itàlia), on van originar
districtes puixants (en el sentit marshallià del terme) de petites i mitjanes indús-
tries manufactureres, però la força de la deslocalització i la competència del
La dispersió manufacturera després de la crisi. Teixits espontanis al sud-est de l’àrea metropolitana

de Madrid.
«neofordisme» asiàtic, juntament amb la financerització de l’economia, van retallar

les possibilitats d’aquest model.6
Aquesta dispersió va produir de vegades una demanda explosiva de nou espai

que no va trobar a temps una oferta ordenada adequada. El «nou» espai manu-
facturer d’aquells anys es va construir sovint en forma d’aglomeracions de naus i
polígons infraestàndard, en gran mesura al marge del planejament, seguint una
dispersió metropolitana basada sobretot en els costos del sòl (com ja havia pas-
sat amb l’habitatge), la qual cosa va originar un nou model de relació indústria-
residència que va substituir els vells barris industrials.
6. Atenent-se al sud d’Europa, Piore i Sabel, que reclamaven per a aquest model «distribuït» de pro-
ducció una governabilitat transnacional, van subestimar l’impacte que havien de tenir el desenvolu-
pament desbocat de la financerització i la bombolla de crèdit sobre la manufactura. A Espanya, la
financerització es va expressar en forma d’una immensa bombolla immobiliària que va arrasar les
bases econòmica i espacial de la manufactura.
Polígon Cobo Calleja, un dels exemples més brutals de la «reordenació» de l’espai productiu
després de la crisi dels setanta.
Aquesta reordenació física del sistema manufacturer va donar lloc a una reacció
en la producció de sòl per part de les administracions. Es van transformar diver-
sos polígons de l’anterior sistema de planificació, alguns de semibuits, revalorats
per la nova manufactura fragmentada, i es van desenvolupar unitats menors per
acollir aquestes activitats.
Però la crisi industrial i l’obsessió de moltes administracions locals per «atreure»

aquestes activitats relativament footloose van originar una perillosa fantasia. De
suport equipat per sustentar la demanda industrial, el polígon es va convertir en
un «niu per caçar ocells». La infraestructura es va convertir en un artefacte màgic
per a la «industrialització» dels municipis. Com de costum, el sòl, i especialment
en aquest cas el seu preu, es va mostrar com la solució als problemes de dese-
quilibri industrial o de desenvolupament.
I va començar una tendència a la sobreproducció de l’espai industrial que, sostin-

guda per descomptat per aquesta idea, es va veure influïda per altres factors:
• La ràpida obsolescència de l’espai industrial, reforçada per les localitzacions

infraestàndard i accelerada per la inexistència de mecanismes administratius
i financers per actualitzar-lo.
• Conseqüència del factor anterior, la preferència de les empreses pels nous es-
pais, sempre més ben situats i equipats, la qual cosa originava una intensa
mobilització cada vegada que les empreses «saturaven» la capacitat produc-
tiva a la seva localització original durant els cicles de creixement.
• A tot això cal afegir la mobilitat produïda pel diferencial de renda del sòl i la re-
qualificació com a usos amb capacitat de generar una renda més elevada (no
una productivitat més gran del sòl).
De manera que va tenir lloc simultàniament una cursa de producció de nou espai
i la progressiva decadència d’una part important d’aquest mateix sòl. En part,
aquest procés de sobreproducció es reflecteix en la relació entre creixement eco-
nòmic i consum de sòl industrial. Cada vegada que l’economia espanyola ha par-
ticipat en un creixement consistent, independentment del seu origen o la seva es-
pecialització, la demanda de sòl industrial s’ha disparat. I en totes aquestes fases,
cada vegada que el creixement pressionava la demanda de béns, els industrials
clamaven al cel per la manca d’espai industrial i el seu elevat cost. El resultat és
que tenia lloc una notable expansió de l’oferta de sòl industrial, que absorbia tots
els recursos sense atendre l’espai existent (gràfic 1).7
El passat recent: el sòl industrial en la bombolla financera i immobiliària
La bombolla financera i immobiliària va afectar d’una manera decisiva la produc-

ció manufacturera i va contribuir a la pèrdua d’eficiència i de competitivitat. Al llarg
dels anys de la bombolla immobiliària va tenir lloc una curiosa ambivalència. Men-
tre que, d’una banda, la renda destruïa el nostre aparell productiu, víctima aquí i
7. L’anàlisi de consum de sòl en polígons SEPES es pot considerar significativa del comportament
típic del consum de sòl, atesos el volum i l’àmplia distribució territorial de la seva oferta.
Gràfic 1. Evolució de les vendes de sòl en polígons SEPES (m2).
7.000.000 10
6.000.000 8
5.000.000
6
4.000.000
4
3.000.000
2
2.000.000
1.000.000 0
0 –2
64
66
68
70
72
74
76
78
80
82
84
86
88
90
92
94
96
98
00
02
04
06
Sòl venut Increment del PIB
allà d’una impossible competència per l’ús del sòl, pels recursos financers i pel
desplaçament cap als beneficis basats en la financerització de l’economia (i els
factors especulatius que l’acompanyaven), es produïa un fort increment en la pro-
ducció i el consum de sòl industrial; encara que, al mateix temps, disminuïa el pes
de la indústria en el PIB de forma tendencial, des d’una participació propera al
19% el 2000 fins al 15,6% el 2007.
Aquesta demanda estava necessàriament lligada als trets de desequilibri que ocul-
tava el creixement de l’economia espanyola. Una gran part del consum de sòl dels
anys 2003-2007 se sustentava en la demanda d’activitats manufactureres rela-
cionades amb la construcció (des de la del sector ceràmic fins a la fabricació de
portes o les empreses d’instal·lacions), l’espai per a emmagatzematge (fonamen-
talment al servei del consum interior) i el comerç.
La demanda de sòl industrial generada pel bloc immobiliari i de la construcció va
arribar durant el període àlgid de la bombolla gairebé al 20% de mitjana del con-
sum de sòl en polígons SEPES,8 i la de les activitats comercials, tant majoristes
com minoristes, en part precisament com a efecte de la bombolla i de la compe-
tència del sòl a les ciutats, a més del 20% del total del consum de sòl.
Però, a més, el sòl industrial va participar també, per un efecte de contagi, en la
conversió del sòl en paper moneda. Era difícil que qualsevol sòl, qualsevol renda
8. López Groh, F. (2008).

latent, s’exclogués del mecanisme de la inflació de l’actiu sòl. Una infraestructura

que, habitualment, havia tingut com a finalitat ser el suport (en la major part pú-
blic) de les activitats econòmiques es va convertir en blanc de la mateixa bombo-
lla de sòl que contagiava l’economia sencera.
I així va tenir lloc una sobreproducció de sòl sustentada per un complex nombre
de factors: la por dels industrials de saturar la capacitat productiva de les seves
plantes (cosa que indirectament ens porta a la manifesta incapacitat de reestruc-
turació in situ per deficiències en la gestió activa dels polígons), una sobredeman-
da derivada dels preus continguts del sòl i l’obsolescència d’una gran part dels
espais productius. I aquests factors van afavorir també el malbaratament des-
preocupat en l’ús de l’espai de parcel·les i naus, la incorporació de rendistes i pro-
motors al mercat de naus i altres fenòmens parasitaris.
La crisi financera i immobiliària va interrompre aquesta efervescència. L’economia
es va enfonsar (també la indústria: prop de 900.000 llocs de treball perduts), la
demanda de sòl i la inversió van desaparèixer, i les naus buides van desolar el pai-
satge industrial.
La qüestió és que l’abast de la crisi actual, pel que fa a l’espai industrial, és d’una
magnitud comparable a la del final dels anys setanta. Probablement se saldarà
amb una forta reordenació espacial de la manufactura i, com llavors, deixarà un
ampli rastre d’obsolescència en l’espai industrial.
La situació heretada: l’obsolescència de l’espai industrial

i les noves necessitats de la manufactura
«S’han construït llocs molt segregats, les persones viuen molt lluny les unes de les al-
tres. Els llocs de treball, en particular, s’han dissenyat de forma sapastre. Però no els
podem esborrar del mapa.»
Richard Sennett
Cal reflexionar sobre l’estat del parc d’àrees industrials existents. Sobre quant
d’aquest capital fix d’ús col·lectiu és avui realment capital fix o és una càrrega que
pesa sobre la ciutat productiva (en termes de càrregues financeres, d’obsolescèn-
cia, de localització), i quines són les polítiques i les accions que es poden imple-
mentar per «reactivar» aquest capital fix al servei de la ciutat productiva.
És probable (i això hauria de ser objecte d’una anàlisi específica) que tinguem un
excés de zones que, per una raó o una altra (d’equipament, de localització, d’es-
tat, etc.), estiguin obsoletes amb relació a la seva utilitat per part de la nova ma-
nufactura. Un estudi recent dels molts que l’Administració holandesa dedica als
problemes de reestructuració de l’espai industrial9 sostenia que, fins i tot entre els
polígons desenvolupats fa menys de sis anys, un percentatge important (el 16%)
es podia considerar obsolet, i alertava que el ritme d’increment de l’obsolescència
de les àrees industrials era molt superior al que «rescataven» els programes de
regeneració.
L’obsolescència de les àrees industrials
Els tipus d’obsolescència són diversos. L’obsolescència no és un simple deteriora-

ment d’una infraestructura a causa de l’ús (desgast), és un fenomen més complex.
Dunne i Jones (2005) assenyalen que «una distinció clau entre el deteriorament físic
i l’obsolescència és que la segona és fora del control dels propietaris del sòl».
El Ministeri d’Habitatge, Planejament i Medi Ambient d’Holanda (VROM) ha fet un

intent per classificar els tipus d’obsolescència de les àrees industrials, i n’ha enu-
merat els següents:
• Obsolescència tècnica: envelliment de la infraestructura física i no física; no

únicament el deteriorament per l’ús de les infraestructures, sinó també aspec-
tes com ara l’absència de fibra òptica, un perfil insuficient de les vies i la man-
ca de transport públic.
• Obsolescència econòmica: pèrdua de la contribució que l’àrea ofereix al de-
senvolupament econòmic de la ciutat o la regió (producte regional brut, nom-
bre de llocs de treball), o pèrdua de valor comercial del sòl perquè la situació
del lloc ha col·locat els béns immobiliaris fora del mercat.
• Obsolescència espacial: envelliment del disseny del polígon, així com de la
integració espacial de la zona, per aspectes espacials desfavorables del lloc o
conflictes entre les diverses funcions de l’ús del sòl.
9. De Toekomst van Bedrijventerreinen: van Uitbreiding naar Herstructurering («El futur de les àrees
industrials: de l’expansió a la reestructuració»). PBL, Agència d’Avaluació Ambiental d’Holanda, 2009.
• Obsolescència social: envelliment provocat per la inadaptació als canvis nor-

matius (ambientals, de seguretat, de treball) i a altres qüestions d’habitabilitat.
Una estratègia de regeneració de l’espai industrial hauria de considerar les diver-

ses formes, aïllades o acumulades, d’obsolescència. Fins ara, dins les actuacions
de reforma que s’han dut a terme amb prou feines s’han considerat aspectes bà-
sics com ara la manca de certs serveis o el deteriorament de les infraestructures.
Però el problema és més profund. L’obsolescència espacial, per exemple, pot ser
un factor determinant de la davallada d’algunes àrees industrials.
El problema és valorar quines (i quantes) d’aquestes infraestructures col·lectives

que anomenem polígons constitueixen un factor positiu per a la producció i la dis-
tribució de mercaderies, i quines són en realitat productores de deseconomies
acumulades. I, el que és més important, si és possible «adaptar-les» per fomentar
aquestes noves externalitats o es convertiran en un pou sense fons del malbara-
tament de la inversió pública i privada i de la degradació del territori.
El valor d’alguns d’aquests espais, és a dir, el treball passat que s’expressa en

aquestes infraestructures de producció, tindrà dificultats per convertir-se en ca-
pital, capital fix, i el que sembla un error és forçar amb la despesa pública aques-
ta incorporació al procés productiu, amb el risc d’augmentar la magnitud del valor
mort.
Avui no tenim aquest diagnòstic, i molt menys una estimació de les inversions ne-
cessàries per «actualitzar» determinades àrees industrials. El marc al qual cal en-
frontar-se és el següent:
• Un teixit de polígons industrials en decadència, lligats sovint a patrons de lo-

calització obsolets i amb dificultats per a la seva regeneració precisament per
la mateixa obsolescència locativa i tipològica del seu espai.
• Un «excedent de sòl» en noves àrees planificades o a mig executar al qual
s’afegeix un altre excedent situat a les àrees industrials obsoletes i la «reva-
loració» del qual sembla difícil fins i tot en un escenari de recuperació de la
manufactura, entre altres coses per la inexistència de mecanismes de rege-
neració.
Òbviament, això requereix un aprofundiment en l’anàlisi de la situació de les àrees

industrials i les seves possibilitats d’adequació al nou entorn i, per descomptat,
en el cost econòmic i social d’aquesta adaptació (upgrading), la qual cosa recla-

ma, al seu torn, un mètode d’anàlisi semblant al desenvolupat pel Govern holan-
dès sobre els factors d’inadequació, les oportunitats de millora escalar i els costos
sobre el tema. Sense aquest «mapa», no sembla fàcil adoptar una estratègia re-
cognoscible i acceptada socialment d’aquest procés d’adaptació i els seus costos
que redundi en un benestar social més gran (cosa que implica unes millors con-
dicions en el lloc de treball en termes de seguretat, accessibilitat, confort, etc.).
El camí que cal seguir sembla que ha de ser el següent:
• Analitzar en profunditat el parc existent i la seva capacitat d’adaptació als nous

requeriments.
• Definir objectius i estratègies de regeneració de l’espai industrial, que inclou
les avaluacions econòmiques i els mecanismes financers necessaris.
• Crear els instruments necessaris per gestionar aquest procés.
• Desenvolupar una política continuada de manteniment i actualització de les
àrees industrials.
Cal fer una sèrie d’eleccions estratègiques, i caldrà enfocar quins són els objec-
tius clau o abastables en aquesta regeneració de l’espai. I això, en una crisi finan-
cera que s’allarga, que dificulta les necessitats de la manufactura (finançament) i,
el que és més greu, que limita l’ús dels recursos públics per reorientar l’espai de
la producció.
En tot cas, aquesta iniciativa no és senzilla. D’una banda, en un període de creixe-

ment lent, transformació productiva i constriccions ambientals severes, la fantasia
de fugir cap endavant com tantes vegades s’ha fet i crear «nous espais» per a l’ac-
tivitat productiva sembla una opció, però les limitacions financeres (i ambientals)
restringeixen severament aquesta alternativa. Per això sembla important centrar-se
en el que hi ha construït, recordar aquella idea de l’estratègia holandesa: ni una sola
hectàrea de sòl nou mentre no s’utilitzi adequadament l’existent.
Per tant, les alternatives són reduïdes i caldrà dur a terme accions selectives. És
força probable que, en les condicions actuals, tingui lloc una «sobreobsolescèn-
cia» accelerada de moltes àrees industrials, fins i tot en el marc d’una «reindus-
trialització», la qual cosa planteja el problema del malbaratament de certes opera-
cions de sosteniment d’algunes àrees i l’interrogant sobre què s’ha de fer amb els
«nius per caçar ocells» desenvolupats a tort i a dret per molts municipis o admi-
nistracions de rang més alt.
Es tractaria, per tant, de seleccionar aquelles àrees industrials a les quals els efec-
tes directes, indirectes, induïts, i qualsevol altre tipus d’efecte que siguem capa-
ços d’aïllar i de comprendre, justifiquin l’esforç financer de les administracions i
les empreses i l’esforç tècnic i de gestió (un aspecte econòmic, però no tan sols
econòmic, ja que es tracta de coneixement, aprenentatge i treball d’assaig i error
com el millor del paradigma científic) de tots els recursos, en fi, que es poden apli-
car a un problema o a un altre, en un lloc o en un altre.
No poques àrees industrials actuals estan condemnades a perdre força i conver-

tir-se en espais marginals (ja ho són en molts sentits), i el motiu principal d’això és
que el cost de la seva adequació supera de molt els beneficis que es poden ob-
tenir en el sentit del valor afegit social al qual va fer referència Joan Majó en la seva
intervenció a la taula rodona ressenyada a l’article «El sector privat es defineix»
d’aquest llibre.
El problema és no ja quantes de les àrees industrials existents –fins i tot les de

creació recent– són capaces d’atreure noves activitats, sinó si seran capaces
de retenir les que actualment s’hi localitzen, és a dir, en quina mesura l’obso-
lescència d’aquestes àrees induirà la de les activitats que suporten o les for-
çarà a abandonar-les, de manera que s’iniciarà un nou cicle de davallada.
Al voltant dels criteris, les concepcions del planejament,

els estàndards i els procediments
L’aplicació d’una política de regeneració de l’espai industrial (o de producció de

nou espai quan sigui necessari) obliga a incorporar a les decisions i les interven-
cions els condicionants de la «nova manufactura». Alguns d’aquests condicionants
semblen clars:
• La importància de la sostenibilitat ambiental

El paper de la manufactura en la sostenibilitat econòmica és fonamental. Si bé
és cert que la manufactura ha iniciat fa temps (moltes vegades per simple efi-
ciència en els costos) polítiques orientades a aquesta finalitat, en el cas de les
àrees industrials no ha estat així. Hi ha iniciatives col·lectives pel que fa als re-
sidus i altres aspectes, però el retard en la consideració del polígon com un
conjunt «ecològic» és evident.
• El maneig de la proximitat
La nova manufactura va lligada a la proximitat. Aquesta proximitat té diferents
rangs espacials, però la seva consideració a l’hora de planificar l’espai indus-
trial ha de ser un aspecte primordial. El valor d’aquesta proximitat es reflectirà
(s’està reflectint) en la manufactura localitzada a la trama urbana i en aquelles
àrees industrials amb un millor contacte espacial (i no únicament d’infraestruc-
tures viàries) amb l’espai urbà. És en aquest sentit que cal «protegir» els espais
manufacturers a les àrees urbanes davant la competència d’altres usos.
Si aquests espais es «deslliguen» de l’espai urbà, aquesta sostenibilitat per-
manentment actualitzada es revela impossible en les condicions actuals. Per
això és un error aïllar els polígons de la vida ciutadana per mitjà de barreres
físiques, de seguretat o culturals. Si la ciutat vol tornar a ser en part manufac-
turera necessita integrar el paisatge manufacturer en l’espai de la vida quoti-
diana, de l’aprenentatge, de la convivència. De manera que hi ha un problema
amb la «interfície» entre àrees industrials i ciutat, un problema d’integració,
d’amabilitat, d’empatia, entre un espai i l’altre, i això s’ha de resoldre.
• La barreja d’usos
La barreja d’usos constitueix un altre dels principis d’aquesta «nova manufac-
tura urbana». És precisament una de les externalitats de què gaudeix la manu-
factura ubicada a la trama residencial, però afecta també els polígons. Aques-
tes àrees, sobretot les que tenen més contacte amb les ciutats, acullen cada
vegada més altres activitats a causa de les transformacions del sistema pro-
ductiu, des de serveis a la indústria i el comerç interindustrial fins a alguns equi-
paments al servei de les empreses (guarderies, centres esportius) o que ser-
veixen a la interfície entre polígon i teixit residencial.
Això, indubtablement, té els seus problemes, perquè algunes mesures de ma-
neig indiscriminat dels usos provoquen més conflictes que no pas avantatges,
en part perquè els patrons que guien aquestes transformacions (per exemple,
els grans establiments de venda al detall) tenen com a únic objectiu la rebaixa
dels costos d’implantació (sòl).
• El maneig de l’àmbit polígon

Qualsevol dels condicionants anteriors obliga a una gestió activa i permanent
de les àrees industrials que vagi més enllà del simple manteniment (encara
que aquest no estigui ara com ara solucionat i el marc institucional d’aquesta
gestió no estigui definit).
D’altra banda, és cert que hi ha problemes en les condicions formals, d’orde-

nança i altres als polígons industrials que provoquen de vegades la infrautilit-
zació del capital fix. La qüestió sobre el tema és com es pot reconvertir, al-
menys parcialment, un espai dissenyat pla, cartesià, de parcel·les, en un espai
més complex de múltiples dimensions. I això condueix de nou a la necessitat
de mecanismes específics d’intervenció que permetin la reestructuració de
l’espai: remodelacions, demolicions, canvis en els patrons de l’ordenança, etc.
La solució no consisteix tant a «reparcel·lar» sense més ni més les zones fora
de mercat, a fragmentar l’espai incrementant els costos d’urbanització per hec-
tàrea, sinó a transformar les àrees industrials en un àmbit d’espais compartits
per les empreses.
Finalment, cal fer una reflexió sobre l’actitud del planejament pel que fa a l’espai
productiu. Si bé la manufactura, la indústria, ha estat valorada dins el govern de
les ciutats per la seva contribució al valor afegit i la innovació, l’atenció que el pla-
nejament ha dedicat a aquesta activitat, a aquest ús, per parlar en termes urba-
nístics, ha estat escassa. Únicament les accions destinades a atreure activitats
d’alta tecnologia, a facilitar la implantació d’empreses multinacionals o a afavorir
la reestructuració empresarial pel maneig del sòl (és el cas de Telefónica a Madrid,
per exemple) han estat objecte d’interès. No així les petites i mitjanes empreses i
els teixits que les suporten. Aquestes empreses requereixen noves infraestructu-
res comunes, canvis de les regulacions urbanístiques, facilitats per a la reestruc-
turació espacial, millores ambientals, etc.
En resum: un espai, uns immobles, unes instal·lacions, unes àrees industrials de

millor qualitat, més pròximes, més integrades, més accessibles i amables són una
peça important de la reindustrialització necessària de la nostra base econòmica,
però sense un marc legal que creï procediments i ajudes econòmiques i tècniques
(ja sigui en forma de subvencions, ja sigui en forma de beneficis fiscals o altres)
serà difícil enfrontar-se a aquest problema.
Referències
Berger S. «Toward a Third Industrial Divide?», a: Economy in Society: Essays in

Honor of Michael J. Piore. MIT Press, 2013.
McCann, P. «Urban Scale Economies: Static and Dynamics». A: Capello, R.; P.

Nijcamp (eds.). Urban Dymamics and Growth. Amsterdam: Elsevier, 2004.
López Groh, F. Análisis y perspectivas de la actividad de SEPES en la producción

y gestión de suelo 1995-2007. SEPES, 2008.
Pisano, G.; W. Shih. «Producing Prosperity». Harvard Business Review, 2012.

L’ordenació del sòl industrial en una economia
metropolitana en procés de desindustrialització
Marie Howland
Catedràtica del Programa d’Estudis Urbans i Ordenació Urbanística.
Universitat de Maryland1
Scott Dempwolf
Catedràtic adjunt d’Investigació en el Programa d’Estudis Urbans i Ordenació
Urbanística. Universitat de Maryland
Una publicació sobre estudis de l’ús del sòl industrial als Estats Units va fer co-
nèixer uns vint estudis sobre jurisdiccions que, com el comtat de Prince George,
han de fer front a reptes sobre l’ús del sòl industrial. Tots aquests estudis reco-
neixen el paper fonamental que té el sòl industrial en el sistema urbà. A les ciu-
tats amb un creixement ràpid, com ara San Francisco, Seattle, San Diego i Was-
hington DC, als urbanistes i les autoritats municipals se’ls planteja el problema
de la pèrdua ràpida de sòl industrial de qualitat en favor de la urbanització per a
ús residencial i mixt. En zones de creixement més lent, com ara Baltimore, Chi-
cago i Rhode Island, l’atenció se centra a aprofitar el potencial de les zones in-
dustrials abandonades, en el marc d’estratègies de desenvolupament econòmic
regional. Al comtat de Prince George, un comtat suburbà de 776,98 quilòmetres
quadrats que limita amb Washington DC, coincideixen totes dues realitats. Ve-
geu la figura 1. Algunes zones del comtat qualificades com a zones d’ús indus-
trial són pròsperes econòmicament i són objecte de pressions per a una tran
sició a altres usos, mentre que d’altres estan desocupades en gran part, i el
comtat les pot incloure en el marc d’una planificació estratègica per al creixe-
ment econòmic. En aquest capítol, exposem les nostres conclusions després
d’un estudi aprofundit de l’ordenació del sòl industrial al comtat de Prince George,
a Maryland (Estats Units).
1. Els autors agraeixen al Departament d’Ordenació Urbanística del Comtat de Prince George, al
Dr. Jim Cohen, a Doan Bao Nguyen i a Amy Hofstra l’ajut que els han prestat en aquest projecte.
L’ordenació del sòl industrial en una economia metropolitana en procés... 175
Figura 1. Comtat de Prince George, Maryland
Comtat
de Frederick
Comtat de
Jefferson
Comtat
Comtat
Comtat de Montgomery
de Clarke
de Loudoun
Comtat
de Warren Washington DC
Comtat Comtat Comtat de
de Fauquier de Fairfax Prince George
Comtat de
Prince William
Comtat de Charles Comtat
de Calvert
Comtat
de Stafford
Comtat de
Spotsylvania 0 10 20 40 milles
Font: Oficina del Cens dels Estats Units.
La proporció del sòl qualificat com a sòl industrial varia en funció de la jurisdicció
metropolitana. En la taula 1 es mostren les proporcions de sòl destinat a usos in-
dustrials en diverses àrees metropolitanes. Aquestes proporcions van del 12% de
la ciutat portuària de Seattle al 0,04% del comtat de Montgomery, una altra juris-
dicció suburbana de Washington DC. Els comtats de Montgomery, Washington
DC i Fairfax es mostren en la figura 1.
Els usos del sòl industrial sovint es consideren incompatibles amb els usos resi-
dencials i comercials. Aquesta incompatibilitat va conduir a l’acceptació de la zo-
nificació als Estats Units en la dècada de 1920. Amb el pas de les economies me-
tropolitanes al sector de serveis, el creixement de les poblacions urbanes i
l’augment de la consciència ambiental, augmenten els conflictes motivats per l’ús
del sòl i el sentiment contrari a la indústria. Molts residents, treballadors del sec-
tor de serveis i governs locals no veuen el desplaçament de la indústria com una
cosa negativa. Tanmateix, quan s’han perdut les indústries i els urbanistes han
Taula 1. Sòl d’ús industrial en àrees metropolitanes seleccionades
Ubicació Proporció Any Font
Comtat de Prince 5,6% 2007 Dades SIG del Departament d’Urbanisme del
George, Maryland Comtat de Prince George, 2007
Comtat de 0,04% 2000 Departament d’Urbanisme del Comtat de

Montgomery, Montgomery, nota a la Comissió d’Urbanisme
Maryland de Claudia Konsoulis, 18/7/2007
Washington DC 5,0% 2006 Mt. Auburn Associates, Inc., 2006
Arlington, Virgínia 3,0% 2000 Departament d’Urbanisme del Comtat de

Montgomery, nota a la Comissió d’Urbanisme
de Claudia Konsoulis, 18/7/2007
Fairfax, Virgínia 4,1%* 2004 Conversa telefònica amb Mubariah Shah, de la

Comissió d’Urbanisme del Comtat de Fairfax
Ciutat de Seattle 12,0 % 2005 Ciutat de Seattle, Estudi del sòl industrial,
2007
* Qualificat com a zona d’ús industrial.
començat a plantejar-se l’ús del sòl amb més deteniment, s’ha fet palès que mol-
tes activitats industrials són essencials per a l’economia metropolitana. Les zones
industrials són una font de llocs de treball i, alhora, representen una part del flux
urbà de béns de consum i de producció, així com de serveis. En algunes àrees
metropolitanes, els urbanistes han substituït el terme indústria per producció, dis-
tribució i reparació (PDR), per tal que els residents no caiguin en els estereotips
negatius que s’associen amb el sòl «industrial». En estudis anteriors sobre l’ús del
sòl, es conclou que si no es protegeix el sòl industrial de qualitat, la demanda mar-
ginal d’urbanització per a usos residencials i mixtos pot desplaçar els usos indus-
trials, cosa que repercutiria negativament en el funcionament de l’economia me-
tropolitana. Davant d’aquestes tendències, ens plantegem les preguntes de si cal
conservar sòl industrial i, en cas afirmatiu, quant cal conservar-ne. Com podem
donar cabuda als usos industrials en àrees urbanes densament poblades i inte-
grar-los-hi, i quins són els processos adequats per protegir o convertir el sòl in-
dustrial?
Definició d’industrial
La definició que es va utilitzar per estudiar el comtat de Prince George (Maryland)

és producció, distribució i reparació (PDR). En aquesta definició s’inclouen les in-
dústries del Sistema de Classificació Industrial Nord-americà (NAICS) que s’indi-
quen en la taula 2.
De la mateixa manera que el país va passar d’una economia agrícola a una de ba-
sada en la indústria manufacturera a la fi del segle xviii i al principi del xix, en el se-
gle xxi, l’economia nacional està deixant enrere la indústria manufacturera tradi-
cional per centrar-se en activitats de serveis i intensives en informació. En
l’economia del comtat de Prince George es reflecteixen aquestes tendències na-
Taula 2. Sectors inclosos en la definició de producció, distribució i reparació dels

usuaris del sòl industrial
NAICS* Sector
23 Construcció
31-33 Fabricació
48-49 Transport i emmagatzematge
42 Comerç a l’engròs
221 Serveis públics
444 Distribuïdors de material de construcció, equips i accessoris per a jardineria
511 Publicació i difusió (excepte Internet)
517 Telecomunicacions
518 Proveïdors de serveis d’Internet, portals de cerca a Internet i serveis de

processament de dades
562 Serveis de gestió de residus i descontaminació
811 Reparació i manteniment
812 Serveis de cura personal i bugaderia
* Codis del Sistema de Classificació Industrial Nord-americà.

Font: Oficina del Cens dels Estats Units, www.census.gov
cionals, que són a la base dels conflictes motivats per l’ús del sòl i els reptes de
l’ordenació urbanística. Des de l’any 1990 fins al 2011, l’augment dels llocs de tre-
ball en els sectors industrials –els que utilitzen principalment el sòl qualificat com
a industrial– ha estat més lent del que s’havia predit en estudis d’ordenació urba-
nística anteriors,2 més lent que l’augment de l’ocupació en el sector de serveis i
més lent que l’augment de la població del comtat. Aquest alentiment s’explica per
la intensitat cada cop més gran en capital dels processos de producció, la des-
centralització de les activitats industrials amb un ús intensiu del sòl –de les ciutats
i la perifèria urbana cap a les zones rurals dels Estats Units– i la deslocalització
de la indústria manufacturera.
En la figura 2 es mostra l’augment de l’ocupació relacionada amb la PDR respec-

te de la de serveis al comtat entre els anys 2001 i 2011. La població del comtat va
Figura 2. Augment de l’ocupació al comtat dels sectors que utilitzen el sòl industrial
(producció, distribució i reparació, PDR) respecte de l’augment de l’ocupació en el
sector de serveis
Ocupació
180.000
160.000
140.000
120.000
100.000
80.000
60.000
40.000
2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011
Sector PDR Sector de serveis
Font: Cens d’Ocupació i Salaris, Oficina d’Estadística Laboral dels Estats Units, 2013.
2. En l’estudi de l’ús del sòl industrial al comtat de Prince George de 1985 (Comissió Nacional de
Parcs i Ordenació Territorial de Maryland, 1985).
Figura 3. Augment de la població, comtat de Prince George, Maryland
1.000.000,00
800.000,00
600.000,00
400.000,00
200.000,00
0,00
1980 1990 2000 2010
Font: Oficina del Cens dels Estats Units, 2012.
passar de 665.071 habitants l’any 1980 a 863.420 l’any 2010, amb una taxa de crei-
xement de la població del 4% en cada dècada entre el 1980 i el 2010 (figura 3).3
Però no tan sols augmenta la població; també ho fa la grandària mitjana de les
parcel·les de terra per unitat familiar. L’any 1973, l’ocupació mitjana del sòl per
capita era de 307,56 m2, mentre que l’any 2002 va ser de 420,87 m2.4
La davallada general de l’ocupació industrial oculta el creixement en alguns sub-

sectors industrials. Al comtat de Prince George, s’observa una bona situació en
alguns subsectors de la construcció, el transport, l’emmagatzematge i la fabrica-
ció. Per exemple, es va observar un augment de l’ocupació en els contractistes
especialitzats (NAICS 238), la construcció d’edificis (NAICS 236) i el comerç a l’en-
gròs de béns no durables (NAICS 424), tant a nivell nacional com a nivell local, al
comtat de Prince George. També es va observar un creixement local de l’ocupació
en emmagatzematge (NAICS 493), impressió i activitats auxiliars relacionades
(NAICS 323), fabricació d’ordinadors i aparells electrònics (NAICS 334), indústria
tèxtil (NAICS 314), fabricació de plàstics i cautxú (NAICS 326), transport terrestre
de passatgers (NAICS 485) i activitats auxiliars relacionades amb el transport
3. Cens dels Estats Units, de 1980 a 2012.

4. Càlcul dels autors, sòl residencial urbanitzat / població.
Figura 4. Ocupació en la indústria manufacturera de béns durables enfront de la

indústria manufacturera de béns no durables al comtat de Prince George, Maryland,
entre el 2001 i el 2011
7000
6000
5000
4000
3000
2000
1000
0
Béns durables Béns no durables
2001 2011
Font: Oficina d’Estadística Laboral dels Estats Units, Cens d’Ocupació i Salaris, 2013.
(NAICS 488). A la zona de Washington DC, les activitats de transport i emmagat-

zematge tenen tendència a situar-se al costat de les autopistes principals, en par-
ticular la I-95 i els seus enllaços. L’accés a la capital, la bona situació de l’econo-
mia regional i la ubicació a la I-95, al mig de la costa atlàntica, són factors que
ajuden a explicar l’atracció i l’expansió d’aquestes activitats al comtat de Prince
George.
A escala més global, la naturalesa de la indústria metropolitana està canviant: de

la indústria manufacturera de béns durables, s’està passant a la de béns no du-
rables. L’augment del cost del sòl i els controls mediambientals han fet retrocedir
la indústria pesant, el muntatge a gran escala i la mineria, i el comtat de Prince
George no n’és una excepció. En la figura 4 es mostra que la indústria manufac-
turera de béns no durables representa una part més gran de la base d’ocupació
de la indústria manufacturera del comtat que la indústria manufacturera de béns
durables, i que la indústria manufacturera de béns no durables experimenta una
davallada més lenta.
La importància del sector industrial en les economies

metropolitanes
Malgrat el creixement i la força del sector de serveis, les activitats industrials con-
tinuen sent fonamentals per al bon funcionament de l’economia de les àrees me-
tropolitanes, i ho són per diverses raons. En primer lloc, el sector industrial és en-
cara una font important de llocs de treball. Per exemple, els establiments
industrials, definits com les activitats de PDR que es mostren en la taula 1, dona-
ven feina a 76.371 empleats i representaven el 25,82% de l’ocupació del comtat
de Prince George en el segon trimestre de l’any 2011.5
En segon lloc, moltes activitats industrials són fonamentals per al funcionament

de l’administració pública i les infraestructures urbanes bàsiques. Les àrees qua-
lificades com a zones d’ús industrial acullen equipaments públics per al reciclatge
de residus, punts de transport i transferència, llevaneus i equipament per a la ne-
teja de carrers, per a construcció i reparació de carreteres, i per a reciclatge, a
més d’equipaments d’impressió del Govern.
En tercer lloc, independentment de quina sigui la base econòmica local, les zones
d’ús industrial acullen activitats de suport fonamentals per a altres sectors. Acti-
vitats com els serveis d’emmagatzematge, de bugaderia o d’impressió, o la fabri-
cació d’alta tecnologia, estan ubicades en zones d’ús industrial fins i tot en les
economies dependents de la informació, l’alta tecnologia, el turisme, les finances
i els serveis sanitaris. Per exemple, al comtat de Prince George hi ha diverses em-
preses manufactureres de la indústria aeroespacial i de les comunicacions situa-
des en zones d’ús industrial que són a uns vuit quilòmetres del campus principal
del Centre de Vol Espacial Goddard, de la NASA, a Greenbelt (Maryland).
En quart lloc, a les zones d’ús industrial s’ubiquen moltes de les activitats que ne-
cessita la població local, com ara tallers d’automòbils, serveis de reparacions a la
llar i instal·lacions d’emmagatzematge de productes de consum.
En cinquè lloc, les zones industrials ofereixen un espai de baix cost que és vital
per a les empreses emergents i els vivers d’empreses orientades a la innovació en
els sectors d’alta tecnologia, la qual cosa fa que les zones d’ús industrial siguin
importants per a la bona marxa i la vitalitat de l’economia a llarg termini.
5. Oficina d’Estadística Laboral dels Estats Units, Cens Trimestral d’Ocupació i Salaris, juny 2013.
Taula 3. Formació acadèmica dels treballadors de quatre sectors importants

a l’àrea metropolitana de Washington DC - Maryland - Virgínia, 2005
Educació Estudis Estudis universitaris

Sector secundària universitaris no de primer o segon
o inferior complets cicle
Construcció 61,3% 21,3% 17,4%
Indústria
manufacturera 32,7% 24,2% 43,1%
Transport i
emmagatzematge 44,4% 31,7% 23,9%
Comerç a l’engròs 37,8% 28,6% 33,5%
Sector de serveis 26,6% 23,2% 50,2%
Font: Oficina del Cens dels Estats Units. Enquesta sobre la comunitat nord-americana, 2007:
mostres de microdades per a ús públic.
En sisè lloc, la indústria ofereix llocs de treball relativament bons per a treballadors
amb nivells de formació reglada més baixos, amb salaris mitjans més alts i millo-
res socials més completes que els llocs de treball del sector de serveis. Per exem-
ple, en les categories industrials de PDR que es defineixen en la taula 1, el sou
anual mitjà va ser de 48.268 dòlars l’any 2005, mentre que en la resta d’activitats
de serveis el sou mitjà va ser de 34.972 dòlars el mateix any.6
Per acabar, després d’anys d’activitat industrial, algunes parcel·les han acumulat
contaminació. En les condicions econòmiques actuals, i amb les tècniques de
descontaminació existents, aquestes parcel·les no solen ser adequades per a la
urbanització amb finalitat residencial o comercial, i el cost de la descontaminació
faria augmentar els preus del sòl a nivells superiors als que el mercat pot tolerar.
En el cas d’aquests terrenys, l’activitat industrial sovint és el millor dels usos a què
es poden destinar. Per tots aquests motius, la indústria encara té importància a
l’àrea metropolitana moderna.
6. Oficina d’Estadística Laboral dels Estats Units (2007).

Avaluació de la fortalesa econòmica de la indústria per barris
Per crear una estratègia per al sòl industrial en una jurisdicció metropolitana, vam
identificar trenta-cinc àrees qualificades com a zones d’ús industrial al comtat de
Prince George i les vam classificar en cinc categories. Vam fer servir els mapes
de zonificació del comtat, per establir les àrees qualificades com a sòl industrial;
imatges de satèl·lit de Co-Star, www.maps.live.com, MSN i Google, per identificar
les edificacions situades en sòl industrial; el cens tributari, per saber quines eren
les empreses del sector industrial subjectes al pagament d’impostos, i Co-Star
Data, un conjunt de dades disponibles en l’àmbit privat específic per a edificis, per
avaluar la fortalesa econòmica de l’espai industrial i d’ús flexible. Co-Star Data és
un conjunt de dades nacional de propietats que conté dades sobre espais indus-
trials i d’ús flexible com l’adreça, la superfície, si són de propietat o de lloguer, el
preu del lloguer per unitat de superfície, els índexs de desocupació dels espais,
el temps que fa que són al mercat i l’any en què es va construir l’edifici. A més,
Co-Star conté aquesta mateixa informació per a l’espai destinat a oficines i locals
comercials, i la vam utilitzar per avaluar la fortalesa dels usos que competeixen
amb l’ús industrial en les àrees industrials o a prop seu. Com que es fa un segui-
Figura 5. El terreny qualificat com a sòl industrial s’ha marcat amb una línia per
indicar totes les naus industrials situades a l’àrea industrial.
I = naus industrials; F = espai d’ús flexible

Font: Co-Star.
ment de les dades, és possible analitzar tendències. En la figura 5 es mostra un

exemple de les dades d’àrea de Co-Star. La línia representa el contorn de la zona
industrial segons el mapa de zonificació del comtat. Les naus industrials s’han
distingit amb una I, i l’espai d’ús flexible, amb una F.
Categories de les àrees industrials
Distingim les cinc categories d’àrees industrials següents:
Categoria 1: zones amb una demanda industrial dèbil o inexistent
Són zones en què el sòl s’ha qualificat com a sòl industrial, però on no consta que
hi hagi demanda d’espai industrial. «Sense activitat industrial» vol dir que no cons-
ta que hi hagi naus industrials, segons les dades de Co-Star, ni que hi hagi em-
preses del sector industrial subjectes al pagament d’impostos, segons les dades
del cens tributari del comtat, i que no s’observa activitat industrial en les imatges
de satèl·lit. En aquestes zones hi ha grans parcel·les qualificades com a zones d’ús
industrial, però que estan desocupades en bona part.
Categoria 2: zones en procés de desindustrialització i abandonades
La categoria 2 està formada per zones industrials que han tingut activitat indus-
trial en el passat, però on, segons les dades de Co-Star, els índexs mitjans de des
ocupació de les naus industrials són superiors a la mitjana del comtat, no hi ha
cap construcció recent, els preus del lloguer d’espais industrials o d’ús flexible
són inferiors a la mitjana i el temps mitjà de permanència en el mercat d’aquests
espais és superior a la mitjana. En aquestes zones, les dades sobre tendències
indiquen un augment dels índexs de desocupació dels espais industrials o d’ús
flexible i una caiguda dels preus del lloguer d’aquests espais. A banda d’això, en
aquests casos no s’ha observat que hi hagi uns sectors de la venda minorista o
del comerç forts; dit d’una altra manera, no s’hi observa construcció recent d’es-
pais destinats a la venda minorista o al comerç, i si aquestes activitats són pre-
sents a la zona o es troben en zones pròximes, els preus del lloguer dels espais
són baixos, i els índexs de desocupació, superiors a la mitjana. Una demanda
«dèbil» es defineix com un índex de desocupació superior al 13,4%, l’índex de
Taula 4. Valors mitjans per als espais industrials i d’ús flexible al comtat de Prince
George, 2009
Superfície construïda llogable (peus quadrats) 36.737.557
Índex de desocupació 13,4%
Preu mitjà anual del lloguer d’un magatzem per peu quadrat 6,16 $
Antiguitat mitjana dels edificis (anys) 29,4
Temps mitjà de permanència en el mercat (mesos) 32,4
Font: Dades de Co-Star, febrer 2009.
desocupació dels espais industrials o d’ús flexible del comtat, i un preu de lloguer
inferior a la mitjana de 6,16 dòlars per peu quadrat. En la taula 4 es mostren l’índex
mitjà de desocupació dels espais industrials o d’ús flexible i els preus mitjans del
lloguer d’aquests espais al comtat, l’antiguitat mitjana dels edificis i el temps mit-
jà de permanència en el mercat.
Categoria 3: zones en procés de desindustrialització i en fase de transició
Com en el cas de la categoria 2, aquesta categoria inclou les zones industrials que
han tingut activitat industrial en el passat però que actualment mostren una de-
manda industrial feble. Els índexs de desocupació de les naus industrials són su-
periors a la mitjana, no hi ha construccions industrials recents i el preu dels llo-
guers és inferior a la mitjana del comtat. A més, els preus del lloguer d’espais
industrials o d’ús flexible s’han estancat o estan baixant. La diferència entre les
àrees de la categoria 2 i les de la 3 és que en aquestes últimes s’observa un bon
nivell de les activitats de venda minorista, comercials i/o residencials, ja que hi ha
construcció recent, els índexs de desocupació de locals destinats a la venda mi-
norista o a oficines són baixos, i/o els preus del lloguer d’aquest tipus d’espais són
alts o estan augmentant.
Categoria 4: competència per la successió en l’ús del sòl
Les zones de la categoria 4 són àrees amb una activitat industrial sòlida però que
presenten invasió d’altres usos. En aquestes àrees hi ha espais industrials o d’ús
flexible de nova construcció, el preu dels lloguers és superior a la mitjana, els ín-
dexs de desocupació són baixos (per sota de l’índex mitjà del comtat, del 13,4%)
i el temps de permanència en el mercat de les propietats per llogar és breu. En
aquesta categoria, però, s’observa que, malgrat que l’activitat industrial és sòlida,
les activitats de venda minorista, comercials i/o residencials també ho són. Tant
en les zones industrials de la categoria 3 com en les de la categoria 4 hi ha com-
petència entre diferents usos i pressió perquè es produeixi una transició. La dife-
rència és que a les zones industrials de la categoria 4 l’activitat industrial o flexible
és forta, mentre que a les de la categoria 3 està disminuint.
Les zones de la categoria 4 presenten una sèrie complexa de problemes que, ge-
neralment, es poden classificar en tres subcategories. Entre les set ubicacions de
la categoria 4 hi havia ubicacions en què els usos industrials estaven en conflicte
amb altres usos; ubicacions en què els usos eren compatibles, i ubicacions en les
quals s’estava fent una transició fluida de la indústria a les oficines, la venda mi-
norista o els usos residencials. Per exemple, hi havia una àrea que presentava di-
versitat d’usos, amb una indústria sòlida i una activitat comercial i d’oficines forta,
sense que hi hagués cap conflicte entre aquestes dues activitats. En aquest cas,
les dades de Co-Star indicaven que els espais industrials o d’ús flexible tenien la
mateixa antiguitat que els destinats a oficines o a la venda minorista, i les entre-
vistes que vam mantenir amb directius d’aquestes empreses van indicar que cap
col·lectiu de propietaris tenia problemes amb l’altre. En canvi, en una altra àrea sí
que hi havia conflicte. Els camions d’una planta de reciclatge propera circulaven
per un barri residencial i generaven soroll i pols, a més de representar una ame-
naça per als infants que jugaven al carrer.
Categoria 5: zones industrials sòlides
Les zones industrials de la categoria 5 tenen una economia sòlida. En aquestes

zones hi ha espais d’ús industrial o flexible de nova construcció, els índexs de des-
ocupació d’aquests espais són baixos i els preus dels lloguers són superiors a
la mitjana. Quan una propietat industrial surt al mercat, el temps de permanència
és curt. En aquests casos, a diferència de les zones industrials de la categoria 4,
no s’observa pràcticament invasió d’usos alternatius del sòl.
Hi havia diverses àrees que no encaixaven clarament en cap categoria. Per exem-
ple, una àrea tenia una quantitat significativa de sòl sense construir, cosa que feia
pensar en una demanda industrial feble, però les poques empreses de transport
per carretera ubicades a l’àrea eren empreses sòlides. Les grans parcel·les buides
eren terreny desigual on resultava difícil construir. Per aquests motius, aquesta
àrea es va classificar en la categoria 5. En la taula 5 es resumeixen les caracterís-
tiques de les categories de tot el comtat i en la figura 6 se’n pot veure la distribu-
ció en el mapa.
Recomanacions per als terrenys industrials i repercussió en

l’ocupació del comtat
Les ubicacions de les categories 1, 2 i 3 es poden rezonificar, i les de la categoria

5 haurien de mantenir-se com a zones d’ús industrial. Les ubicacions de la cate-
goria 4 requereixen solucions més complexes que es comentaran més avall.
A partir de les dades del Cens Trimestral d’Ocupació i Salaris del quart trimestre
de 2007 i les dades GIS del comtat de Prince George, vam comptar el nombre de
treballadors i el d’acres de cada zona industrial, i vam calcular-ne els totals per
categories de la 1 a la 5 (vegeu la taula 6). Si, després d’una rezonificació, les zo-
nes de les categories 1, 2 i 3 deixessin de ser zones I, el comtat perdria, aproxi-
madament, 3.050 acres (1.234 hectàrees) de sòl qualificat com a sòl industrial i
uns 1.540 treballadors de PDR. Aquestes tres primeres categories representaven
el 24,7% del sòl qualificat com a sòl industrial del comtat, però tan sols concen-
traven el 2,1% de l’ocupació de l’àmbit de la PDR del comtat en sòl industrial. Per
tot això, hem conclòs que el fet que les zones de les categories 1, 2 i 3 deixessin
de ser sòl d’ús industrial per efecte d’una rezonificació tindria una repercussió mí-
nima en la base fiscal i d’ocupació del comtat.
Un total de 2.984 hectàrees qualificades com a sòl industrial es poden classificar

com a zones amb una bona situació econòmica, de la categoria 5. Aquestes zo-
nes concentren el 79,8 % de l’ocupació de l’àmbit de la PDR en sòl industrial del
comtat, gairebé el 47% de tots els llocs de treball de PDR, i el 16% de l’ocupació
total. Si s’examina la figura 6, s’hi observa que moltes zones de les categories 1,
2 i 3 estan més allunyades de les vies de comunicació principals. Diversos sectors
de la PDR estan situats únicament en zones industrials de la categoria 5: indústria
tèxtil, confecció; fabricació de productes de plàstic i cautxú, indústria bàsica del
metall, i fabricació d’ordinadors i aparells electrònics. El fet que aquestes siguin
algunes de les indústries amb els índexs de creixement més alts en el període
Taula 5. Categories de demanda del sòl i criteris per mesurar la solidesa de la

indústria
1 2 3 4 5
Demanda nul·la feble feble forta forta

industrial
Índex de alt baix baix baix baix

desocupació
del sòl
industrial
Nombre de cap elevat elevat elevat elevat

naus
industrials
Índex de cap nau o alt / per alt / per baix / per baix / per
desocupació poques naus sobre de la sobre de la sota de la sota de la
de les naus mitjana mitjana mitjana mitjana
industrials
Preu dels baix / per baix / per baix / per alt / per alt / per
lloguers sota sota sota sobre de la sobre de la
industrials de la mitjana de la mitjana de la mitjana mitjana mitjana
del comtat
Construcció no no no sí sí
industrial nova
Temps de cap nau o llarg / per llarg / per breu / per breu / per
permanència poques naus sobre de la sobre de la sota de la sota de la
en el mercat mitjana mitjana mitjana mitjana
de les naus
industrials
Demanda per possible feble forta forta nul·la

a oficines, ús
comercial o
residencial

Figura 6. Assignació final de categories del sòl industrial
Categoria
Demanda industrial dèbil o inexistent (1)
Zones en procés de desindustrialització
i abandonades (2)
Zones en procés de desindustrialització
i en fase de transició (3)
Competència per la successió
en l’ús del sòl (4)
Zones industrials sòlides (5)
Font: Base de dades GIS de la Comissió Nacional de Parcs i Ordenació Territorial de Maryland i
Cens Trimestral d’Ocupació i Salaris 2007.
Taula 6. Ocupació en PDR i superfície en acres per categoria
Ocupació en PDR Superfície en acres

Cens Trimestral d’Ocupació Dades GIS de la Comissió Nacional
i Salaris, 2009 de Parcs i Ordenació Territorial
de Maryland, 2007
Categoria Llocs de treball % Acres %
1 1 0 335 (135 ha) 2,7**
2 26 0,1 76 (30 ha) 0,6**
3 1.513 3,5 2.639 (1.067 ha) 21,4**
4 5.761 13,2 1.382 (559 ha) 11,2**
5 34.793 79,8 7.374 (2.984 ha) 59,8**
Altres 1.514 3,5 518 (209 ha) 4,2**
Total 43.608 58,3* 12.324 (4.987 ha) 100,0**
Total comtat 74.841 100* 220.518 (89.240 ha) 5,6
Categories 1, 2 i 3 1.540 2,1* 3.050 (1.234 ha)
* = % sobre el total de llocs de treball PDR localitzats al comtat.

** = % de superfície de sòl industrial.
Font: Base de dades GIS i QCEW, 2007.
1990-2005 posa de manifest, un cop més, la importància que tenen les activitats
industrials per al futur econòmic del comtat.
Les zones de la categoria 4 sumen un total de 559 hectàrees i, com s’ha dit més
amunt, presenten casos de més complexitat. En aquesta categoria, aproximada-
ment el 13,2% de l’ocupació en l’àmbit de la PDR està ubicada en sòl qualificat
com a sòl industrial.
Estratègies per al sòl industrial de la categoria 3: àrees en fase

de transició
Els terrenys de la categoria 3 es defineixen com a zones en procés de desindus-

trialització i en fase de transició. Això significa que almenys alguns dels usos ante-
riors han desaparegut, i part de l’espai disponible està adquirint altres usos. Les
zones de la categoria 3 tenen una prioritat alta en l’acció d’ordenació territorial pel
seu caràcter de transició i per la successió en els usos del sòl que s’hi produeix. Les
estratègies d’ordenació territorial per al sòl de la categoria 3 dependran en gran ma-
nera de les condicions locals, però molt probablement comportaran una sèrie
d’intervencions urbanístiques de caràcter comunitari i econòmic per tal de facilitar
una transició fluida i coherent. Sovint són zones industrials abandonades en fase de
reordenació urbanística. Les estratègies recomanades són les següents:
• Implicar la comunitat, els grups d’interès i els intermediaris en matèria de de-

senvolupament econòmic en les primeres fases del procés d’ordenació.
• En la zona qualificada com a zona d’ús industrial, identificar tots els usos de
l’àmbit de la PDR amb una bona situació i que segurament es mantindran; iden-
tificar-hi, també, tots els usos d’aquest àmbit que podrien utilitzar l’espai de
manera eficaç (per exemple, els usos públics).
• Iniciar el procés d’ordenació revisant els plans, protegint el sòl destinat a la
PDR quan calgui i efectuant rezonificacions per a altres usos segons el que
convingui. Fomentar la diversitat d’usos i incloure-hi habitatges per a diversos
nivells de renda.
• Identificar les zones on probablement caldran aliances publicoprivades per ob-
tenir el resultat desitjat. Preparar plans d’àrees de reordenació urbanística per
a aquestes zones. Implicar la County Redevelopment Authority (Autoritat de
Reordenació Urbanística del Comtat) en cas necessari per facilitar aquesta or-
denació.
• Buscar i identificar finançament per facilitar les activitats de planificació i reor-
denació urbanística, com ara els fons federals per a la valoració i neteja de zo-
nes industrials abandonades (Agència de Protecció del Medi Ambient dels Es-
tats Units, EPA) i els fons per a l’ordenació urbanística i la construcció
d’infraestructures per al desenvolupament econòmic (Administració de Desen-
volupament Econòmic Federal, EDA).
Malgrat que les àrees de la categoria 3 ofereixen prou oportunitats de reordena-

ció urbanística, també corren el risc de patir un deteriorament ràpid si no es pot
disposar d’ajuda per a l’ordenació territorial i el desenvolupament econòmic. Això
podria comportar el pas de més sòl a la categoria 2 (abandonat) i provocar ines-
tabilitat en la comunitat, la pèrdua d’empreses i residents, i una concentració de
la pobresa, amb la qual cosa caldrien força més recursos públics, tant per man-
tenir la zona com per efectuar-hi una reordenació urbanística en el futur.
Estratègies per a les àrees industrials de la categoria 4: convivència

pacífica o conflicte
L’ordenació territorial en el cas de les àrees de la categoria 4 –amb una indústria

en una bona situació econòmica i unes activitats residencial, d’oficines i/o de ven-
da minorista també en bona situació– pot ser complicada. Aquestes zones es di-
videixen en dos grups: aquelles en què els diversos usuaris del sòl conviuen pa-
cíficament i aquelles en què hi ha conflicte. Les polítiques possibles són les
següents:
• No interferir en l’evolució natural del mercat.

En cas que a l’àrea convisquin pacíficament usos industrials (normalment in-
dústria lleugera) amb uns altres d’alternatius, com els edificis d’oficines, els
governs locals faran bé de no intervenir-hi.
• Fer complir la legislació mediambiental o establir noves mesures de protecció

ambiental.
En cas que hi hagi un conflicte entre diferents usos, caldrà que els governs lo-
cals facin complir la legislació mediambiental ja promulgada o bé estableixin
noves normes per garantir que les empreses industrials tenen un comporta-
ment responsable amb el medi ambient.
• Invertir en solucions de disseny urbà per minimitzar els conflictes.

En cas de conflicte, el govern local pot resoldre alguns del problemes amb so-
lucions de disseny, com ara la col·locació de barreres i el canvi de traçat de les
carreteres, per augmentar la compatibilitat entre els usos de l’àmbit de la PDR,
les oficines, els negocis, els residents i els establiments comercials.
• Dur a terme una rezonificació i afavorir la reubicació d’un dels usos en con-
flicte.
Quan els conflictes no es poden resoldre ni per mitjà del disseny ni per mitjà
de restriccions mediambientals, és possible que les autoritats locals hagin de
decidir quins usos cal protegir i en quins casos s’ha de fomentar la conversió.
Per exemple, si en una àrea hi ha habitatges per a col·lectius amb rendes bai-
xes que són necessaris i la indústria els resulta perjudicial, hi haurà motius per
conservar els usos residencials i afavorir una retirada progressiva de la indús-
tria; contràriament, si els usuaris industrials han ocupat aquell territori durant
dècades i són importants per a l’economia de la regió, serà més raonable con-
servar-hi la indústria. Es tracta, clarament, d’un problema complicat, amb més

matisos que els que es poden valorar aquí.
Estratègies per al sòl industrial de la categoria 5: zones industrials

sòlides
Recomanem les estratègies següents de manteniment i suport per a la cate-

goria 5:
• Terminologia, formació i relacions públiques.

Les paraules indústria o industrial susciten en la ciutadania reaccions contun-
dents i sovint negatives. De seguida vénen al cap imatges de plantes quími-
ques i residus tòxics. La primera estratègia és reformular el debat utilitzant ter-
mes que no evoquin respostes basades en prejudicis i formar els ciutadans i
els seus representants electes sobre què passa realment en el sòl industrial,
per què és important i per què cal conservar-ne almenys una part.
San Francisco i altres municipis de l’àrea de la badia de San Francisco han es-
tat a l’avantguarda del moviment en favor de la conservació de la indústria entre
grans ciutats dels Estats Units. Van encunyar l’expressió producció, distribució
i reparació (PDR) per atenuar la connotació negativa de la paraula industrial i
per endegar el procés de formació de la ciutadania. A Washington DC es va
adoptar aquest enfocament en el seu estudi i es va utilitzar d’una manera molt
eficaç, modificant la definició per adaptar-la a les circumstàncies específiques
de la zona. A San José s’ha adoptat un enfocament similar.7 En el seu pla es
parla d’employment lands (zones d’ocupació) per designar tant el sòl qualificat
com a sòl industrial com el qualificat com a sòl comercial. A Boston van desen-
volupar el seu programa Backstreets («barris perifèrics») per reformular el debat
i demostrar per què la protecció de les empreses de la indústria auxiliar, gene-
ralment petites, que estan apartades dels principals carrers comercials i amb
negocis de venda minorista, era vital per al funcionament de la ciutat.8 El tret
comú de totes aquestes iniciatives és que en totes es reconsidera el terme in-
dustrial i se’n fan servir uns altres de més amables, i també es demostra que
les empreses de la vella economia són vitals per al funcionament de les ciutats
7. Hamilton, R abinovitz & Alschuler, Inc. i Urban Explorer, Whitney & Whitney, Inc. (2004); Elmer, V.; A.
Thorne-Lyman; D.A. Belzer (2006).
8. Autoritat de Reordenació Urbanística de Boston (2001); Pérez, Y. et al. (2002)
de la nova economia. D’aquesta manera, se suscita l’interès personal entre els

grups de suport i s’estableixen les bases necessàries per a la protecció.
• Connectar amb els empresaris de l’àmbit de la PDR.

Les autoritats de moltes ciutats han creat un grup de suport sòlid entre els em-
presaris de l’àmbit de la PDR, i han aconseguit el seu suport per a iniciatives
adreçades a la protecció de la indústria. Davant la pressió política per rezoni-
ficar, la veu dels empresaris és important, i aquests poden proporcionar als
polítics la cobertura que els cal per protegir el sòl industrial. En moltes ciutats
s’han dut a terme enquestes exhaustives entre els empresaris de l’àmbit de la
PDR. La de Seattle és una de les millors. El programa Backstreets de Boston
porta aquest concepte molt més enllà, i estableix una entitat específica d’or-
ganització i suport per a aquestes empreses. La pressió per rezonificar prové
dels promotors immobiliaris, en resposta a una demanda del mercat real o an-
ticipada d’altres tipus d’espais, principalment comercials i residencials. Aques-
ta pressió es manifesta en propostes arquitectòniques de gran atractiu visual
i un ambient general favorable a la «nova economia». Sense un grup de suport
fort i una fonamentació sòlida, la defensa de la conservació de la indústria pot
semblar una actitud retrògrada i desconnectada de l’actualitat, i això pot ser
problemàtic des del punt de vista polític.
• Desenvolupar uns criteris clars per a la rezonificació.

Els promotors immobiliaris són un col·lectiu força pragmàtic. Si se’ls demana
què esperen dels plans d’ordenació urbanística i els urbanistes, la seva prime-
ra resposta segurament serà «claredat». No solen dedicar gaire temps a lluitar
per projectes si no creuen que tenen possibilitats de tirar endavant. Els esde-
veniments recents en la majoria de les principals ciutats han convençut alguns
promotors immobiliaris que les perspectives de la rezonificació del sòl indus-
trial solen ser favorables, però aquests argumenten que no hi ha criteris publi-
cats ni precedents de rezonificació. Amb la publicació de criteris clars per a la
rezonificació, queda clar per a tothom quines parcel·les o àrees es poden re-
zonificar i en quines condicions, i quin sòl industrial queda fora d’aquestes con-
sideracions. Aquests criteris estableixen un marc normatiu clar que protegeix
els interessos públics i millora l’eficiència del mercat del sòl.
• Entendre on són els punts d’inflexió.

En els casos en què es produeix una infiltració d’usos competidors, fins i tot l’àrea
amb una indústria més sòlida arriba, en algun moment, a un punt d’inflexió. Aques-
ta situació ha sorgit al port de Baltimore. Algunes naus industrials convertides en

oficines poden ser compatibles amb la indústria, però arriba un moment en què
és possible que les activitats industrials ja no puguin conviure amb els usuaris dels
edificis d’oficines. El trànsit de grans camions, el soroll i la contaminació de l’aire
poden provocar que un grup cada cop més nombrós d’usuaris d’oficines demanin
la retirada de la indústria. On és aquest punt d’inflexió? La ciutat vol perdre una
activitat industrial sòlida per afavorir uns pocs usuaris d’oficines en el futur?
• Establir àrees de PDR protegides explícitament.

Moltes ciutats dels Estats Units tenen una zonificació jeràrquica en la qual els
usos es classifiquen en una jerarquia en què els habitatges unifamiliars són a
dalt de tot i la indústria és a baix. Els usos «superiors», a més de donar-se a
les seves pròpies zones, també estan permesos en zones «inferiors»; per tant,
a les zones industrials no hi ha protecció davant la invasió d’altres usos. La
protecció de la indústria resulta més fàcil quan en els plans de zonificació s’es-
tableixen usos exclusivament per a cada zona. Tot i això, establir certes zones
amb superposició d’usos on la PDR no tan sols es protegeixi, sinó que s’afa-
voreixi, pot donar bons resultats pel que fa a les relacions públiques i al de-
senvolupament econòmic. Això també pot ajudar a l’hora de definir l’objecte
de determinats programes d’incentius en què cal definició geogràfica, que so-
vint inclouen les paraules zona o àrea en el títol.
• Incloure les àrees protegides de PDR en programes de millora d’infraestructu-

res i incentius.
El manteniment s’ha convertit en un aspecte no prioritari en la política actual,
però el que la majoria d’empreses de les àrees industrials sòlides espera del
Govern és justament manteniment. Errades catastròfiques en infraestructures
que es van produir en la dècada passada, com ara el col·lapse dels dics de
Nova Orleans o l’esfondrament dels ponts de Minneapolis i Seattle, poden can-
viar la dinàmica política, i és que ara hi ha més votants i polítics que reconei-
xen que, si bé el manteniment no té glamur, és una garantia a l’hora de protegir
vides, inversions i llocs de treball. Els problemes que suscita el manteniment
d’infraestructures són considerables en tot el país, i a part d’haver d’augmen-
tar el pressupost general per a manteniment, els municipis han d’assumir so-
bretot la tasca d’assignar uns recursos escassos de manera eficaç. Atès que,
per a la majoria de municipis, la proporció dels beneficis fiscals nets que es
deriven del sòl dedicat a la PDR quant a ingressos fiscals i creació de llocs de
treball és més elevada que la dels derivats d’altres usos, fóra assenyat donar
prioritat a aquestes zones en la millora d’infraestructures i els incentius per a
la reinversió del capital. D’aquesta manera es garantiria la continuïtat de la so-
lidesa d’aquestes zones i la contribució econòmica que aporten. Des del punt
de vista del desenvolupament econòmic, conservar i ampliar les empreses
existents és una opció més fàcil, segura i barata que no pas atreure noves plan-
tes amb grans incentius.
Conclusió
La metodologia que s’ha desenvolupat per a aquest estudi és reproduïble. La

metodologia general és igualment vàlida encara que els investigadors i les au-
toritats municipals necessitin extreure dades sobre lloguers relatius, temps de
permanència en el mercat i usos competidors d’altres fonts diferents de Co-Star.
L’accés a Google Maps és universal. A les àrees metropolitanes d’arreu del món,
els municipis s’estan replantejant què poden fer amb els sòls industrials. Tal com
passa al comtat de Prince George (Maryland), el creixement de la població a les
àrees metropolitanes, l’augment de l’ocupació en el sector de serveis i la preo-
cupació per les condicions del medi ambient exigeixen una política del sòl in-
dustrial acurada. Expulsar l’activitat industrial cap a les zones rurals i desloca-
litzar-la és un plantejament amb poca visió de futur. Una economia regional
sòlida implica una base fiscal amb la qual es puguin mantenir les escoles públi-
ques, les infraestructures i els serveis socials de qualitat. Una bona qualitat de
vida per als residents suposa un medi ambient sense contaminació, l’accés a
llocs de treball, seguretat pública i uns espais públics per al lleure i l’ús comu-
nitari. Malgrat la conversa sobre l’economia metropolitana postindustrial, els em-
presaris industrials i el terreny on s’ubiquen les empreses continuen sent fona-
mentals per assolir aquests objectius.
Referències
Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units. 1998-1997 Enforcement
Actions Under Title VI of the Clean Air Act. Consulta 10 maig 2009. http://www.
epa.gov/ozone/enforce/enforce9897.html
Autoritat de Reordenació Urbanística de Boston. Economic Planning Initiative - In-

dustrial. Boston (Massachusetts): Autoritat de Reordenació Urbanística de Boston,
2001.
Choi, S.Y.; S. Dempwolf; A.S. Lo; A.A. Hofstra; S.A. Huang; A.S. Nelting; D.A. Nguyen;
D.S. Peischel; M.S. Howland. Prince George’s County Industrial Land Use Study,
Deliverable 5. Programa d’Estudis Urbans i Ordenació Urbanística, Universitat de
Maryland. 19 juny 2008.
Cohen, J.; S. Dempwolf; A.S. Hofstra; M.A. Howland; D.M. Nguyen. Prince George’s
County Industrial Land Use Study, Deliverable 3. Programa d’Estudis Urbans i Or-
denació Urbanística, Universitat de Maryland. 16 novembre 2007.
Cohen, J.; S. Dempwolf; A.S. Hofstra; M.A. Howland; S.M. Nguyen. Prince George’s
County Industrial Land Use Study, Deliverable 4. Programa d’Estudis Urbans i Or-
denació Urbanística, Universitat de Maryland. 22 febrer 2008.
Comissió Nacional de Parcs i Ordenació Territorial de Maryland. Prince George’s

County Approved General Plan. 2002.
Comissió Nacional de Parcs i Ordenació Territorial de Maryland. Creating Quality

Livable Communities Today and Tomorrow. 2004.
Comissió Nacional de Parcs i Ordenació Territorial de Maryland, comtat de Prince

George. Short-Term Industrial Zoning Needs Study. Upper Marlboro (Maryland):
1975.

George. Industrial Land Needs in Prince George’s County: Employment Growth
and Associated Land Requirements. Upper Marlboro (Maryland): 1984.

George. Development Activities Monitoring System File. [Fitxer del Sistema de Su-
pervisió de les Activitats d’Urbanisme]. Comtat de Prince George. Registre del
2000 al 2007.

George. Guide to Zoning Categories, Prince George’s County Maryland. Maig 2002.

George. Prince George’s County Five-Year Economic Development Strategic Plan.
Juny 2005.
Comissió Nacional de Parcs i Ordenació Territorial de Maryland. Prince George’s Co-

unty, Maryland 2006 Annual Report. Consulta 15 març 2007.
Dempwolf, S. An Evaluation of Recent Industrial Land Use Studies: Do Theory and

History Make Better Practice? Programa de Planificació i Disseny Urbà i Regional,
Universitat de Maryland. College Park: [Treball no publicat].
Departament d’Ordenació Territorial i Urbanisme del Municipi de Chicago. Industrial

Corridors and Planned Manufacturing Districts. Chicago (Illinois), 2007.
Departament d’Ordenació Territorial i Urbanisme del Municipi de Seattle. Industrial

Lands Survey: Investigation of Comparable Cities. 23 març 2007.
Departament d’Ordenació Territorial i Urbanisme de Seattle (Washington). Industrial

Lands Survey, Investigation of Comparable Cities. 2005.
Departament d’Urbanisme del Municipi de San Francisco. Industrial Land in San Fran-
cisco: Understanding Production, Distribution and Repair. 2003.
Departament d’Urbanisme del Municipi de Santa Clara. Industrial to Residential Con-

version: Planning Criteria Guidelines. Santa Clara, Califòrnia, Comissió d’Urbanis-
me de Santa Clara. 2004.
Elmer, V.; A. Thorne-Lyman; D.A. Belzer. Fiscal Analysis and Land Use Policy in Ca-
lifornia: A Case Study of the San Jose Employment Land Conversion Analysis. Ins-
titut d’Ordenació Urbana i Regional, Universitat de Califòrnia a Berkeley. 2006.
Hamilton, R abinovitz & Alschuler, Inc.; Urban E xplorer, Whitney & Whitney, Inc.
Towards the Future: Jobs, Land Use and Fiscal Issues In San Jose’s Key Employ-
ment Areas 2000-2020. Municipi de San José (Califòrnia), 2004.
Howland, M.; J. Cohen; J.D. Nguyen; D.S. Dempwolf; S.L. Ainsman. Prince George’s
County Industrial Land Use Study, Deliverable 6 Revised: Analysis of Category 4
Areas. Programa d’Estudis Urbans i Ordenació Urbanística, Universitat de
Maryland. 2 març 2009.
Konsoulis, C. Nota a la Comissió d’Urbanisme del Comtat de Montgomery, Re:

Twinbrook Sector Plan Worksession. 17 juliol 2007.
Mount Auburn Associates. Industrial Land in a Post-Industrial City, District of Co-

lumbia Industrial Land Use Study. Resum preparat per al Districte de Colúmbia.
Agost 2006.
Municipi de Brisbane (Austràlia). Plan 2000 Industrial Design Code. 2009. http://
www.brisbane.qld.gov.au/bccwr/lib181/Chapter5_IndustrialDesign_Code.pdf
Municipi de Los Angeles. Industrial Development Policy Initiative for the City of Los
Angeles Phase II, Interim Report. Preparat per l’Oficina Municipal de Desenvolu-
pament Econòmic, Los Angeles. Octubre 2005.
Municipi de Minneapolis. Industrial Land Use and Employment Policy Plan for the
City of Minneapolis, Minnesota. Informe tècnic preparat per Maxfield Research
Inc. Minneapolis (Minnesota): Juny 2006. http://www.ci.minneapolis.mn.us/plan-
ning/industrial-landuse.asp
Municipi de Portland. Industrial Land Needs Study for Portland and Vancouver Me-
tropolitan Area. Document preparat per Otak, Inc. Portland, 1999. http://www.me-
tro-region.org/library_docs/maps_data/regionalindustriallandstudy.pdf
Oficina d’Estadística L aboral dels Estats Units. Cens d’Ocupació i Salaris. 2009.
Oficina del Cens dels Estats Units. Enquesta sobre la Comunitat Nord-americana.
Mostres de microdades per a ús públic. 2007. usa.ipums.org/usa.
Oficina del Cens dels Estats Units. Patrons de negoci per comtats. 2009. www.cen-
sus.gov.
Oficina d’Urbanisme del Districte de Colúmbia. Industrial Land in a Post-Industrial

City. Agost 2006.
Pérez, Y. et al. Boston’s Industrial Spaces: Industrial Land and Building Spaces and
Its Neighborhoods. Boston (Massachusetts); Autoritat de Reordenació Urbanística
de Boston, 2002.
Phillips Preiss Shapiro Associates. «Industrial Land in a Post-Industrial City». A: Dis-

trict of Columbia Industrial Land Use Study: A Detailed Investigation of Industrial
Land in the District of Columbia and Role of Production, Distribution and Repair
Industries in the District Economy. 2006.
Wiggins, O. «Swanky project planned in Laurel». Washington Post (9 octubre 2007),

pàgina B01.
Ateneu de Fabricació Barcelona,
un model de reindustrialització urbana
Jordi Reynés
Ajuntament de Barcelona
Dídac Ferrer i Pere Losantos
Tarpuna SCCL, Cooperativa d’Iniciatives Sostenibles
La generalització de les tecnologies i les plataformes digitals suposa una revolució so-
cioeconòmica de gran envergadura en què els nous models de negoci, les ciutats intel·
ligents o l’apoderament ciutadà són només la punta de l’iceberg d’una transformació
comparable a la que va originar la impremta, tot i que a una velocitat molt més gran.
Un dels canvis que de manera silenciosa i progressiva s’està introduint a les nostres
ciutats és el concepte de fabricació urbana, que substitueix el model d’externalitza-
ció de la fabricació imperant durant els darrers trenta anys. Aquest nou model es veu
impulsat per la confluència de les tres cares d’un prisma amb una base comuna de
tecnologia digital. En una cara, l’administració Urban Manufacturing Alliance (UMA)
als Estats Units, l’expansió de la impressió 3D liderada des de l’acadèmia (FabLab
Network),1 que impulsa ciutats més homogènies, humanes, creatives, de baix con-
sum i que integren la fabricació en el teixit urbà: «Productive districts at human spe-
ed inside a hyperconnected and zero emissions city» («Barris productius a velocitat
humana dins de ciutats hiperconnectades amb zero emissions»). La segona cara la
protagonitza la iniciativa privada, que crea empreses flexibles, adaptables i dotades
d’una visió internacional que arriben a l’economia d’escala per mitjà de la coopera-
ció en xarxa. I a la tercera cara del prisma hi ha la societat, que exigeix avui produc-
tes de durada i personalització més grans, sota formats de coneixement obert, amb
traçabilitat i amb la possibilitat de participar en el seu disseny, fabricació i reciclatge
en un entorn proper al seu domicili. Tres exemples que il·lustren l’arribada d’aquest
model són el Fab Lab,2 la iniciativa privada i el moviment Maker i DIY (Do It Yourself,
en català «Fes-t’ho Tu Mateix») de la societat civil.
1. Dr. Phil Tomlinson, A New Industrial Policy for the UK. School of Management, University of
Bath: http://www.bath.ac.uk/ipr/our-publications/policy-briefs/policy-industrial-policy-uk.html
2. Bakhtiar Mikhak, et al. Fab Lab: an alternate model of ICT for development: http://18.85.8.56/
events/03.05.fablab/fablab-dyd02.pdf
Ateneu de Fabricació Barcelona, un model de reindustrialització urbana 201
El model de Barcelona: Ateneu de Fabricació

Seguint aquesta tendència, el govern de la ciutat ha optat per dinamitzar el procés
d’introducció de la fabricació digital a la ciutat. Després d’una primera fase en la qual
la referència era el mateix Fab Lab, la sedimentació del concepte i la seva adaptació
a un enfocament de gestió pública ha portat a un altre concepte: «ateneu de fabri-
cació», centre de difusió cultural, lloc de trobada per debatre, per conèixer, per ser-
hi, per a la transformació social. Es preveu desplegar un ateneu en cada districte per
teixir progressivament una xarxa diversa de nodes que comparteixin principis i fun-
cions generals, però que duguin a terme funcions específiques complementàries.
Entre les funcions generals, destaquen l’educació, la integració i la cohesió social,
així com la generació d’oportunitats laborals. El model de l’Ateneu de Fabricació Bar-
celona es concep com un instrument d’innovació social i, amb aquesta finalitat, par-
teix no tant d’allò que les noves tecnologies permeten («How to make almost any-
thing» [«Com fer gairebé qualsevol cosa»]), com de les necessitats de la comunitat
que l’acull («How to solve almost any problem» [«Com solucionar gairebé qualsevol
problema»]).
El concepte d’empresa xarxa, flexible i amb capacitat d’adaptació –a diferència de
l’estandardització dels Fab Lab–, és present en l’enfocament de Barcelona a la re-
cerca de la mínima però necessària redundància i un màxim de complementarietat.
Una màquina que comporta una alta inversió només és necessària en aquells nodes
on realment el context i la funció social la requereixen, i que la resta la facin servir
quan la necessitin i que les persones es desplacin per la ciutat.
Allò que realment pot fer singular cada ateneu serà la capacitat de formular solu-
cions, oportunitats i millores per a la comunitat, no pas l’equipament. Així, el focus
no és la tecnologia digital, que, tal com li correspon, adquireix un paper clau, però
instrumental, sinó la funció de transformació social, amb l’èmfasi en la capacitació
de les persones, l’emprenedoria i la innovació col·laborativa aplicada a la resolu-
ció de problemes reals.
Per aconseguir-ho, la participació de la ciutadania en la definició i la gestió dels ate-
neus serà clau en l’èxit de la iniciativa. El model de gestió busca partenariats entre
la iniciativa pública i la privada –incloent-hi l’associacionisme–, i s’acosta més al de
l’equipament cultural que treballa a la frontera de l’experimentació amb vocació co-
munitària, que no pas al de les organitzacions clàssiques d’R+D, sovint allunyades
de la realitat social. Aquest plantejament de gestió impedeix un model homogeni, ja
que la realitat organitzativa, els continguts i la gestió dependran del substrat i les
necessitats existents en cada barri.
Ateneu de Fabricació Barcelona, un model de reindustrialització urbana 202
Després d’una primera fase amb el Fab Lab Barcelona, es va obrir el primer ateneu al
districte de les Corts el juliol de 2013, un espai de 1.000 metres quadrats que pretén
ser un element clau de la futura smart city o ciutat intel·ligent. L’ateneu busca dotar de
contingut la ciutadania consumidora perquè també sigui creadora, productora, em-
prenedora, etc. L’ateneu vol ser un espai exemplar i alhora experimental que defineixi
aquesta realitat innovadora i que consolidi una xarxa d’espais públics del segle xxi. En
aquest projecte participen l’Associació Esclat, la Fundació CIM, la Universitat Politèc-
nica de Catalunya, l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona Elisava, els
Makers of Barcelona, el Consorci d’Educació de Barcelona, Barcelona Activa, la Fab
Foundation, l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial, el 3D Printing MeetUp,
etc., tot un conjunt d’entitats del món acadèmic, associatiu i institucional que pretén
garantir l’èxit d’aquesta iniciativa. L’Ateneu de Fabricació de les Corts centrarà l’actua-
ció en la comunitat educativa, amb la intenció de divulgar el fenomen de la fabricació
additiva, al mateix temps que vol generar inquietuds entre els infants i els adolescents.
També pretén dotar els projectes que es presentin en aquest camp de recursos tan-
gibles (espais, equips, programes, etc.) per poder desenvolupar-los. I sempre, en un
marc d’actuació en què les relacions que s’estableixin entre grups, col·lectius i perso-
nes a títol individual siguin motor d’aprenentatge i de transformació.
El repte següent –que posarà a prova la capacitat i la coherència del plantejament–
és la inauguració del segon ateneu en la complexa realitat social de Ciutat Meridia-
na, al districte de Nou Barris. Les primeres idees plantejades suggereixen dues lí-
nies de treball per a aquest equipament: 1) generar oportunitats a través d’activitats
educatives integrals a secundària, batxillerat i formació professional; i 2) millorar la
qualitat de vida reduint la vulnerabilitat social del barri amb nous productes i serveis
derivats de l’ateneu. Aquest s’ha de mostrar com un instrument capaç de transfor-
mar en la pràctica la vida dels veïns en temes tan bàsics com la pobresa energètica,
la reparació d’objectes i productes o l’apoderament artístic i cultural. Aquests pro-
ductes i serveis els han de generar persones formades sota el primer eix, de mane-
ra que s’afavoreixin oportunitats de treball i disminueixi el fracàs escolar.
Conclusions
La fabricació digital pot ser un estímul de transformació urbana des de dins i per a
dins. En comptes de pensar que la transformació de la ciutat es genera a través d’ori-
ginar nous contextos d’infraestructures i megaesdeveniments, l’apoderament digital
permet una participació creativa a l’hora de crear comunitats locals sostenibles. Sen-
se gaires referents, Barcelona ha iniciat aquest camí amb totes les incerteses del
que és desconegut, però també amb les seves oportunitats, i busca, com ja ha fet
altres vegades, un model propi que millori la vida de la ciutadania.
La indústria manufacturera a San Francisco
Steve Wertheim
Urbanista, Departament d’Urbanisme de San Francisco
San Francisco ha estat una ciutat manufacturera des de la seva fundació, l’any 1849.
La ciutat es va enriquir facilitant l’extracció dels recursos naturals dels voltants i mi-
llorant-los per fer-ne productes acabats per a l’ús local i l’exportació. Durant la Se-
gona Guerra Mundial, una gran part de la flota del Pacífic de la Marina dels Estats
Units es va construir a San Francisco. En el seu moment àlgid, l’any 1969, el sector
manufacturer de San Francisco donava feina a 58.500 persones, el 10% de la pobla-
ció activa de la ciutat.
Després d’haver assolit aquest nivell màxim, San Francisco va entrar en un llarg pe-
ríode de declivi industrial. Un dels factors que van provocar aquest declivi va ser el
trasllat dels llocs de treball a altres ubicacions. Tal com va passar en moltes ciutats
nord-americanes i europees, els llocs de treball de la indústria manufacturera es van
desplaçar a la perifèria de les ciutats i, cada cop més, a ubicacions amb baixos cos-
tos, com ara Mèxic o la Xina. A més, els llocs de treball industrials relacionats amb
el transport, que durant molt de temps havien estat un pilar de l’economia de San
Francisco, van desaparèixer per ubicar-se al port d’Oakland, situat a prop de la ciu-
tat, que s’havia modernitzat per poder rebre portacontenidors i tenia millors xarxes
de distribució. Un altre factor va ser la pressió interna, i és que els usos industrials
van ser desplaçats per usos en els quals es pagaven preus més elevats pel sòl, com
les oficines i els habitatges. Aquest canvi reflectia l’evolució de San Francisco, una
ciutat amb poc sòl disponible, fins a convertir-se en un centre tecnològic (afavorit
per la proximitat a Silicon Valley) i un pol turístic. L’any 2012, el sector manufacturer
ja donava feina a tan sols 9.200 persones, que representaven l’1,5% de la població
activa de la ciutat; això significava una davallada del 85% respecte de quan havia
assolit el nivell màxim, tan sols quaranta-tres anys abans.
La hipòtesi més estesa era que la indústria manufacturera desapareixeria completa-
ment de San Francisco per no tornar-hi mai més. Abans de la dècada de 1990, la
política industrial de San Francisco consistia, de fet, a gestionar el declivi. L’atenció
La indústria manufacturera a San Francisco 204
de l’ajuntament es va centrar, aleshores, a conservar els usos relacionats amb les

feines manuals que acomplien una funció bàsica de suport per a les empreses i els
residents locals, però que estaven amenaçades per la mateixa pressió interna que
les ocupacions de la indústria manufacturera. Com la indústria manufacturera,
aquests usos ofereixen un bé col·lectiu, ja que són una bona font de llocs de treball
manuals ben remunerats per al 50% de la població adulta de San Francisco que no
té formació universitària. També com la indústria manufacturera, es veien afavorits
pel fet d’estar físicament separats d’altres usos, a causa de molèsties com el soroll,
els gasos i l’accés de camions. Tenint en compte aquestes similituds, la política mu-
nicipal es va centrar a donar suport a la concentració d’aquests usos, que es van
denominar PDR: producció, distribució i reparació.
L’estratègia de suport als usos de PDR de l’ajuntament tenia dues vessants: una
de relacionada amb la utilització del sòl i una altra d’econòmica. L’estratègia rela-
cionada amb la utilització del sòl consistia a crear zones de protecció industrial.
Aquesta zonificació era necessària per eliminar la possibilitat que el potencial per
a les empreses de producció, distribució i reparació fos desplaçat per usos en què
es pagaven preus més alts pel sòl. Aquest desplaçament era desgravable i era una
pràctica comuna amb la zonificació que va estar vigent fins a l’any 2008, any d’im-
plantació de les noves «àrees de PDR». Aquestes àrees aviat es van convertir en
les àrees industrials més restrictives de totes les ciutats importants dels Estats
Units, en el sentit que no s’hi permetia la ubicació d’habitatges ni oficines nous (al
mateix temps, l’ajuntament va rezonificar altres àrees amb més bon accés per al
trànsit rodat per donar cabuda a l’augment significatiu d’habitatges i d’oficines). Si
l’estratègia d’utilització del sòl era necessària per conservar les empreses de PDR,
l’econòmica era necessària per ajudar-les a tirar endavant. L’ajuntament no dispo-
sava de fonts de finançament per subvencionar directament les empreses de PDR,
però els va oferir assessorament tècnic, guiant-les amb els tràmits burocràtics mu-
nicipals i ajudant-les perquè s’acollissin als avantatges fiscals disponibles, que es-
taven infrautilitzats.
Durant els deu anys que van caldre perquè l’ajuntament implementés la seva política
de PDR, s’havia produït un fenomen imprevist: la indústria manufacturera havia co-
mençat a tornar a la ciutat. Es tractava, sovint, d’empreses petites, que venien béns
d’alta qualitat i de cost elevat, i que utilitzaven les tecnologies més avançades per
dissenyar, fabricar i comercialitzar els seus productes. Els fundadors d’aquestes em-
preses formaven part, majoritàriament, de la generació del «Renaixement Urbà» als
Estats Units, que van anar en la direcció oposada a les aspiracions perifèriques dels
seus pares i, a partir de la meitat de la dècada de 1990, es van instal·lar a les ciutats.
La indústria manufacturera a San Francisco 205
Les polítiques municipals en matèria de PDR eren enormement útils per a aquestes
empreses manufactureres, ja que els permetien trobar ubicacions amb preus asse-
quibles i invertir-hi, i els facilitaven els tràmits municipals. Aquestes empreses també
es van veure afavorides per la creació de SFMade, una entitat sense ànim de lucre
fundada l’any 2009. SFMade és una organització que es dedica a la defensa de les
empreses manufactureres de San Francisco i els ofereix assistència tècnica; per
exemple, ajudant les empreses i els propietaris immobiliaris amb els tràmits admi-
nistratius; actuant com a agent per posar en contacte empreses de PDR en cerca
d’un lloguer amb propietaris; comercialitzant productes de fabricació local amb l’eti-
queta SFMade (i aprofitant, d’aquesta manera, l’atractiu de la ciutat de San Francis-
co), i fomentant l’atracció de negocis per arribar a les empreses que comencen a
notar que a San Francisco està passant alguna cosa diferent.
Gràcies a la política municipal, a la tasca de SFMade i als canvis demogràfics, la in-
dústria manufacturera ha deixat de disminuir a San Francisco per primera vegada en
generacions. Fins i tot hi ha potencial perquè les xifres augmentin: segons un estudi
dut a terme per SFMade l’any 2012, aproximadament dues terceres parts de les qua-
tre-centes empreses que hi estaven associades estaven buscant activament espai
addicional. Es calcula que la demanda total serà d’uns 37.000 m2 per any.
Satisfer aquesta demanda d’espai de la indústria manufacturera implicarà algun es-
forç d’innovació per part de l’ajuntament i el sector privat, ja que urbanitzar nou es-
pai per a la indústria manufacturera a San Francisco no és viable econòmicament.
Una estratègia que s’ha proposat és utilitzar les oficines de nova construcció per
subvencionar nou espai de PDR a les àrees dedicades a aquest àmbit (on altrament
no estarien permesos els edificis d’oficines). Una altra estratègia és utilitzar una en-
titat d’urbanisme sense ànim de lucre, com ara Placeworks (una organització deri-
vada de SFMade fundada l’any 2013), per ajudar a reduir els costos de la construc-
ció. Encara és molt aviat per dir si aquestes mesures afavoriran l’augment de l’espai
destinat a la indústria manufacturera a San Francisco, però, en qualsevol cas, l’ajun-
tament està satisfet d’haver de fer front a la demanda de la indústria en comptes
d’haver de fer front al seu declivi.
El cas d’Amsterdam. Noves indústries
urbanes i nova estratègia urbana
Hans Karssenberg
Amsterdam Stipo
La nova estratègia urbana

Les estratègies de Stipo es basen en una experiència de vint anys combinant l’acció
pràctica amb el desenvolupament de coneixement obert. La nova estratègia urbana
parteix de tres valors subjacents: la ciutat que respira, l’ànima de la ciutat i el caràc-
ter públic. En l’estratègia urbana s’utilitza la co-creació per mobilitzar nova creativi-
tat, solucions i col·laboracions, i es creen combinacions híbrides d’inversions dels
que viuen la ciutat (residents, usuaris i emprenedors) i els que la planifiquen (urba-
nistes, institucions, administracions i inversors). L’estratègia és interdisciplinària per-
què posa en relació estratègies culturals, econòmiques, socials i espacials. Els mè-
todes per pensar el disseny creen innovació i condueixen a nous futurs fins ara
desconeguts.
Estratègia urbana significa mirar-se l’ordenació urbanística des del punt de vista cul-
tural, social, econòmic i espacial. N’és un bon exemple l’estratègia The City at Eye
Level. La planta baixa d’un edifici pot representar el 10% de l’edifici, però és el 90%
de l’experiència. A Amsterdam, Rotterdam i Estocolm, Stipo va crear xarxes d’inver-
sors, dissenyadors i emprenedors per millorar l’entorn públic.
Un altre exemple és ZoHo Rotterdam, una zona industrial deprimida, que s’havia
d’enderrocar per construir-hi quatre-cents habitatges. Aquest projecte, però, es va
aturar a causa de la crisi, i ara, la corporació immobiliària formada per Havensteder
i Stipo s’encarrega de la reurbanització de la zona, reforçant-ne els punts forts eco-
nòmics, utilitzant un urbanisme i un disseny d’espais orgànics, i posant en relleu els
orígens industrials i artesanals de la zona. Amb la reprogramació de l’àrea, amb es-
deveniments, festivals i trobades, se’n remarca el caràcter de «barri d’oficis», de zona
que genera ocupació per a persones que treballen amb les mans.
El cas d’Amsterdam: els broedplaatsen (espais creatius)

Des de 1990, l’ajuntament d’Amsterdam ha ajudat a posar en marxa més de cinquan-
ta broedplaatsen, espais creatius o vivers de creativitat. Entre el 1968 i el 1984, Ams
El cas d’Amsterdam. Noves indústries urbanes i nova estratègia urbana. 207
terdam va perdre el 25% de la seva població. Això va provocar una crisi, però tam-
bé va generar un ambient que recordava el de Berlín, amb espais lliures per als
alternatius, els creatius i els okupes, que proliferaven als complexos industrials aban-
donats, com l’antic port. Amb el retorn d’habitants a la ciutat, durant la dècada de
1990, els promotors immobiliaris privats s’hi van interessar. Van apujar els preus, i
això va fer marxar els col·lectius creatius de la zona. L’ajuntament va decidir, alesho-
res, endegar el Bureau Broedplaatsen, un equip flexible amb un encàrrec polític de
pes. El Bureau Broedplaatsen s’encarrega de gestionar les negociacions entre els
col·lectius d’okupes i els propietaris de les propietats ocupades. Així va néixer la pri-
mera generació de broedplaatsen, com l’antic moll de les drassanes NDSM.
Cap al 1995, l’ajuntament i els propietaris, esperonats per la idea de l’economia crea-
tiva de Landry, van començar a veure el valor econòmic de l’ús creatiu temporal. Van
oferir edificis d’oficines desocupats de les dècades de 1960 i 1970, i així va ser com
va sorgir una segona generació de broedplaatsen, com ara el Volkskrantgebouw,
creat a les antigues oficines del diari Volkskrant, amb tres-cents contractes indivi-
duals. Per facilitar aquest procés, l’ajuntament va promoure empreses socials: orga-
nitzacions per a la gestió de broedplaatsen. Davant l’augment de la pressió urbanís-
tica al centre, l’ajuntament es plantejava si seria possible crear broedplaatsen als
barris perifèrics, sovint més pobres. Així va ser com es va originar una tercera gene-
ració de broedplaatsen, els broedplaatsen dels barris, com Broedstraten, al nord
d’Amsterdam, on es convida els creatius a ajudar els habitants del barri i, a canvi,
poden accedir a un espai més assequible.
Els broedplaatsen i les cadenes de valor

Recentment, l’ajuntament i Stipo van endegar un programa per entrevistar líders
d’opinió creatius. Aquesta proposta va suscitar moltes crítiques, per a sorpresa de
l’ajuntament, que creia que estava fent una bona tasca mantenint la indústria crea-
tiva a Amsterdam. Els líders d’opinió consideraven que la qualitat era massa baixa,
i els arrendataris es queixaven que la presència d’altres arrendataris tenia pocs be-
neficis per a ells, a causa de les grans diferències que hi havia entre els perfils.
Aquest aspecte és fonamental, ja que el funcionament dels broedplaatsen es basa
cada cop més en xarxes de qualitat. Més de la meitat de les organitzacions estan
formades per menys de tres persones, i això representa un obstacle per aconseguir
projectes de més envergadura, en alguns casos internacionals, i desemboca en una
infrautilització del potencial creatiu. Tanmateix, si l’organització no té les dimensions
suficients, la xarxa sí. La xarxa informal no és una simple conseqüència interessant
d’aquest concepte, sinó la seva raó de ser. La ciutat global de Manhattan està con-
nectada de totes les maneres possibles, per via aèria i a través de xarxes digitals, i
El cas d’Amsterdam. Noves indústries urbanes i nova estratègia urbana. 208
tot i això, Elizabeth Currid demostra en la seva recerca que els integrants de la ma-
joria de xarxes creatives estan separats per distàncies que es podrien recórrer per-
fectament a peu.
Entendre els mecanismes subjacents exigeix seguir la cadena de valor des de la idea
fins a la creació i la distribució; des del taller de l’artista fins al MoMa; des del depar-
tament d’R+D fins a l’ús comercial. Aquesta idea ens porta a una quarta generació
de broedplaatsen: el broedplaats de cadena de valor, organitzat per tema. Evident-
ment, la barreja de disciplines és un element important de la creativitat, però això ja
forma part de la idea de la cadena de valor. Obre possibilitats per incloure-hi les tec-
nologies de la informació; socis col·laboradors més professionals, importants per a
l’emprenedoria, i un altre element important: la manufactura, els oficis (Sennet).
Aquesta nova generació de broedplaatsen s’està implantant actualment a Amster-
dam, en espais com ara l’A-lab de tecnologia creativa.
Conclusió
Conservar funcions com ara la producció, la distribució, la reparació i la reutilització
de complexos i naus industrials ofereix grans oportunitats, sempre que la selecció
es basi en la qualitat i la cadena de valor. El cas d’Amsterdam demostra que, amb
una mica d’organització a nivell urbà, les possibilitats són molt grans. Cal formar
clústers d’interacció entre integrants situats a poca distància els uns dels altres, i
això exigeix una creació conjunta i la construcció de xarxes intel·ligents de propie-
taris i usuaris.
4. Polítiques
públiques i activitat
industrial
El paper de l’Administració local
en la política industrial
Oriol Estela, Jordi Boixader, Pep Canals i Maria Xalabarder

Oficina Tècnica d’Estratègies per al Desenvolupament Econòmic,
Diputació de Barcelona
L’urbanisme i la promoció econòmica han estat els grans àmbits d’intervenció lo-
cal en la indústria. Les activitats industrials s’han vist com un motor de generació
de riquesa i ocupació als municipis que han posat en marxa polítiques de foment
i d’atracció. El balanç globalment positiu no pot ocultar la persistència d’ombres
significatives. La principal, sens dubte, és la manca de coordinació intergoverna-
mental. Però n’hi ha d’altres, com ara la poca atenció prestada a les activitats no
aglomerades o un cert oblit del paper de les cadenes de valor en l’estructuració
de les economies locals. A més, els canvis en les formes i les geografies del fet
de produir imposen avui dia una revisió de la política industrial local que s’orienti
cap a un enfocament més estratègic en el qual les vocacions productives perme-
tin augmentar la resiliència dels territoris.
Aquest article fa un recorregut per la formació i les característiques de les políti-

ques locals en l’àmbit de la indústria; s’hi analitza la dinàmica recent dels sectors
productius a la província de Barcelona, i s’apunten elements per a una nova agen-
da d’intervenció local.
Origen i característiques de les polítiques locals en l’àmbit

de la indústria
Els governs locals constitueixen un nivell significatiu de les polítiques públiques

de suport a la indústria. No obstant això, si ho comparem amb la llarga trajectòria
de les activitats de transformació productiva, manufactureres i fabrils a la provín-
cia de Barcelona o respecte de les primeres polítiques industrials de caire protec-
cionista, la intervenció local és relativament recent.
El paper de l’Administració local en la política industrial 211
Al final dels anys setanta i començament dels vuitanta, els ajuntaments van co-
mençar a dur a terme actuacions adreçades a desenvolupar el propi territori. Les
polítiques públiques locals s’han anat configurant des de llavors sobre els eixos
de l’ordenació i la gestió urbanística, els serveis a les persones i el desenvolupa-
ment econòmic local.
La crisi econòmica, juntament amb la descentralització política i administrativa,

va afavorir un marc propici a la territorialització de les polítiques de desenvolupa-
ment i la promoció de l’ocupació, dins les quals s’inclou el suport al teixit produc-
tiu i a la indústria. La desindustrialització i l’atur són, de fet, els grans fenòmens
que motiven la política econòmica local.
En comparació amb les actuacions tradicionals de desenvolupament, la perspec-

tiva local es caracteritza per iniciatives que sorgeixen des dels territoris més di-
versos, amb una orientació de baix a dalt. La gestió no correspon a l’Administració
central, sinó que trobem contextos descentralitzats i de govern multinivell. El pro-
tagonisme recau en els agents vinculats al lloc, en la cooperació publicoprivada i
en les xarxes relacionals. Les condicions geogràfiques, econòmiques, socials,
institucionals, etc., les necessitats i els potencials de cada lloc, són la base sobre
la qual es construeix l’estratègia de desenvolupament.
Hi ha dos aspectes decisius per a l’acomodació de la indústria en el si dels esque-

mes de desenvolupament local. En primer lloc, es considera que no és tant una
qüestió sectorial (quins sectors poden actuar de motors de dinamització econò-
mica) sinó que el desenvolupament s’enfoca des del punt de vista territorial. Però,
a la pràctica, la dinàmica dels riscos i les oportunitats dels entorns locals concrets,
en un context institucional amb pocs incentius per a la cooperació, ha provocat
una dispersió de les actuacions.
En segon lloc, l’arquitectura de la descentralització té lloc en absència d’un reco-

neixement competencial específic als governs locals en el foment de l’ocupació i
la promoció econòmica. En canvi, la política urbanística, amb més tradició histò-
rica i un marc regulatori específic, s’entronitza dins el conjunt de la gestió local.
No cal dir que, aquests anys, les transformacions polítiques, econòmiques, cultu-
rals i socials derivades de la globalització (financera i comercial) i del canvi tecno-
lògic han tingut un impacte en la definició de les problemàtiques i en l’agenda de
mesures que s’han dut a terme a escala local, que han augmentat i s’han diversi-
ficat. Els ajuntaments han desplegat pràctiques voluntaristes i han aportat solu-
cions que, des de la perspectiva actual, segurament haurien requerit abordatges

integrals tant pel que fa al contingut com a l’escala.
En definitiva, l’acció local en el camp de la indústria prové de l’urbanisme i la pro-

moció econòmica, dos àmbits diferenciats, apareguts en diferents etapes de l’evo-
lució del govern local, i que només s’han relacionat com cal en les millors pràcti-
ques o en temps recents.
Els factors locals mobilitzats en el desenvolupament industrial
L’estructura institucional incideix en els factors de desenvolupament utilitzats en

l’àmbit de la indústria. En el procés de mobilitzar recursos i crear capacitats, pro-
pi del desenvolupament local, respecte de la indústria s’ha actuat d’una manera
intensa en els elements físics: construcció d’infraestructures, planificació i regu-
lació dels usos del sòl; creació, millora i actualització d’espais d’activitat; dotació
de serveis; provisió d’equipaments; adaptació a les xarxes de suport de les noves
tecnologies, etc. Amb tot, la visió territorial no sempre s’ha connectat amb el mo-
del de desenvolupament econòmic.
D’altra banda, és una nota característica i d’alguna manera singular de la provín-

cia de Barcelona el treball profund en els factors organitzatius per mitjà de la par-
ticipació de les comunitats, la concertació publicoprivada, la planificació estratè-
gica, la capacitació institucional a través d’organitzacions intermèdies, etc.
En canvi, els buits han aparegut precisament allà on les empreses industrials te-
nien més dificultats per avançar: adaptació de la formació, millora dels recursos
humans, disponibilitat de finançament i desenvolupament mitjançant el coneixe-
ment i la innovació tecnològica. D’alguna manera, els aspectes immaterials cons-
titueixen un coll d’ampolla del sector industrial, alhora que s’identifiquen com a
factors clau per a l’endogenitat del desenvolupament local. L’avanç de les econo-
mies locals es presenta estretament vinculat, a partir d’unes certes condicions
d’estabilitat macroeconòmica, al que passi en el terreny microeconòmic: allà on
s’imbriquen els enfocaments territorials amb els enfocaments econòmics.
Fins ara, ha estat poc freqüent que les polítiques locals desplegades tinguin en
compte aquesta visió sistèmica del desenvolupament. Els conceptes de transver-
salitat i concurrència, avui tan habituals en la literatura i en l’agenda política, es
comencen a aplicar tímidament. En aquest sentit, cal superar la sectorialització
administrativa i garantir la coherència de les estratègies i les decisions en els di-

ferents àmbits, tenint en compte que els terminis d’actuació són també diferents
tant per a la gestió econòmica com per al planejament urbanístic i el territorial.
L’enfocament de la sostenibilitat constitueix una oportunitat per realinear els fac-
tors de desenvolupament.
El mapa atomitzat de polígons industrials a Catalunya és segurament l’exemple

més paradigmàtic de l’autisme i la descoordinació entre les polítiques territorials,
les urbanístiques, les sectorials i les de promoció econòmica en general, a totes
les escales. La seva proliferació sense una planificació a escala nacional ni inicia-
tives de gestió mancomunada, o estratègies concertades per atreure empreses i
inversors, a més dels greus dèficits infraestructurals i de serveis acumulats o els
problemes de recepció que plantegen als ajuntaments, ha restat competitivitat al
conjunt del país i ha limitat la creació d’economies externes territorials.
Les polítiques urbanoterritorials
L’urbanisme, a través del sistema de planejament, estableix les regles del joc per
les quals es fa possible la concreció física d’un projecte col·lectiu (model de ciu-
tat, model de país). Tot això té una traducció econòmica evident. En primer lloc,
es desplega sobre el sòl, un recurs escàs i limitat, de regulació pública a favor de
l’interès general, que comporta càrregues i beneficis a tota la societat. A més, les
intervencions físiques esdevenen, en la major part dels casos, irreversibles, cosa
que genera externalitats i costos d’oportunitat que afecten tota l’estructura pro-
ductiva i el sistema territorial. El milieu local constitueix una intricada combinació
de capes que entra cada vegada més clarament en la funció de producció de les
empreses.
L’activitat industrial es caracteritza per un fort impacte territorial que es refereix

tant a la creació d’ocupació i de valor econòmic com a la transformació del medi
físic i del paisatge, l’afectació de la mobilitat, etc. Des del punt de vista territorial,
és possible distingir quatre tipologies principals d’actuacions.
Els polígons d’activitat econòmica es caracteritzen per una implantació concen-

trada de la indústria o altres establiments amb facilitats de comunicacions, instal·
lacions i serveis. En general, la dimensió de contenidor d’activitat ha predominat
sobre els aspectes qualitatius associats als requeriments de les vocacions pro-
ductives: dotacions específiques, gestió flexible, associacionisme empresarial,

etc. La localització fora del teixit urbà, però també a l’espai «vorurbà», contribueix
a una urbanització dispersa, de manera que les noves implantacions cal que es
justifiquin per un interès territorial estratègic i tinguin prou dimensió per garantir
una dotació eficient de serveis.
Dins la trama urbana, persisteix la invisibilitat d’un determinat tipus d’empresa in-
dustrial per a una gran part de les polítiques urbanes i de desenvolupament eco-
nòmic local. Ens referim principalment als petits tallers que durant molt de temps
han compartit espai a la ciutat amb el comerç i amb l’habitatge i que han anat
desapareixent progressivament. En serien exemples les fusteries de barri o deter-
minats tipus de tallers de reparacions, o fins i tot activitats de recuperació i reci-
clatge. Cosa que contrasta amb l’interès actual per recuperar indústria per a la
ciutat (encara que es pretengui enfocar cap a «l’@»).
En tercer lloc, s’han impulsat espais especialitzats en empreses amb un alt con-
tingut tecnològic i d’innovació. Es tracta d’entorns que acullen empreses, univer-
sitats i centres tecnològics, i on s’afavoreix la fertilització creuada. Els indubtables
elements de valor afegit que proporcionen aquestes implantacions des d’un punt
de vista conceptual s’han de revisar a la pràctica, on sovint s’han utilitzat per qua-
lificar el sòl i crear noves àrees de ciutat eminentment terciària o residencial.
Finalment, els districtes urbans de coneixement incorporen la nova economia a la

ciutat compacta. Es desenvolupen amb models de planejament que permeten la
compatibilitat d’usos, exigeixen una forta inversió en infraestructures tecnològi-
ques avançades i s’associen a alts estàndards de qualitat. Persegueixen un efec-
te de difusió sobre un territori més ampli i un posicionament dins l’economia glo-
bal. A l’hora de construir-los, conviuen sovint dues lògiques: d’una banda, la
renovació de les vies productives d’unes ciutats que han experimentat forts canvis
en l’estructura econòmica, i de l’altra, la renovació del mercat d’oficines, habitatge
i turisme. L’eficàcia productiva d’aquests espais a llarg termini dependrà de com
es resolgui aquesta tensió.
Per tancar aquest apartat, les grans problemàtiques que s’identifiquen des del
punt de vista de l’urbanisme en l’àmbit de les activitats industrials són les següents:
• La manca d’una visió sistèmica del desenvolupament, és a dir, d’un model es-
tratègic definit cap al qual avançar que permeti crear una interacció positiva en-
tre les diverses forces involucrades en el desenvolupament territorial industrial.
• La pràctica absència de concurrència en la planificació, ja que històricament

la fragmentació o absència de polítiques territorials ha comportat «territoris
superposats»: urbanístic, productiu, fiscal, mediambiental, etc.
• Una actuació municipal que no ha estat capaç de superar la fragmentació i ac-
tuar en termes de gestió territorial sense perdre de vista la necessària alineació
de les seves estratègies amb les pròpies dels àmbits supralocals. En aquest
sentit, és prioritari començar a definir els mecanismes per arribar a gestions
mancomunades dels espais d’activitat, per tal de compartir càrregues i bene-
ficis.
• La competència entre ajuntaments per atreure empreses i maximitzar els in-
gressos (via llicències, IAE, etc.). Cada vegada més, les dinàmiques socioeco-
nòmiques i les problemàtiques que cal abordar superen les competències o
els límits geogràfics d’un únic municipi, de manera que són necessàries noves
escales de planificació i gestió.
• Una excessiva dispersió, burocratització i, en alguns casos, superació del marc
regulador, cosa que dificulta l’adequació dels nous espais. La legislació i la
normativa que regulen el fenomen industrial, des de la definició d’un espai físic
concret fins a l’exercici de l’activitat, competeixen a administracions diferents
–local, regional, estatal i europea–, així com a diferents departaments i orga-
nismes dins d’aquestes.
• La inadaptabilitat als requeriments de la nova indústria, que demana una adap-
tació física de la ciutat i el territori a les seves necessitats infraestructurals, de
serveis i d’equipaments. Com veurem en l’annex, és el bloc que presenta un
millor comportament i que resulta indispensable per a l’evolució del conjunt.
• Finalment, trobem dificultats de governança i de lideratge que afecten la rela-
ció entre els agents dels espais industrials, la capacitat dels ens locals per ne-
gociar amb administracions superiors i, en definitiva, l’alineació d’esforços per
al win-win.
Les polítiques de desenvolupament econòmic local
Pel que fa a les polítiques de desenvolupament econòmic local, i d’una manera

sistemàtica, des de quins àmbits i amb quines orientacions s’ha actuat per fomen-
tar la indústria? Hi trobem tres grans blocs d’actuació.
En primer lloc, les polítiques locals d’ocupació. S’inclouen principalment en aquest

apartat polítiques actives com ara l’orientació i la inserció laboral que es fa des de
serveis locals d’ocupació i totes aquelles actuacions destinades a millorar l’ocu-
pabilitat de persones amb diferents graus de dificultat d’accés al mercat de tre-
ball. En aquest àmbit, la prospecció de les necessitats de les empreses locals en
matèria de recursos humans és fonamental per aconseguir adequar els perfils
ocupacionals de les persones als requerits per les empreses. La proximitat més
gran dels serveis locals d’ocupació a la realitat del territori representa un avantat-
ge per a les empreses del sector industrial, que sovint requereixen perfils molt es-
pecífics.
En segon lloc, la formació ocupacional i professionalitzadora. El cabal principal de

recursos de les polítiques actives d’ocupació s’ha dirigit des del començament a
adequar les qualificacions de les persones, tant per millorar les seves opcions de
trobar feina com per adaptar-se als canvis productius. El principal problema que
afecta les empreses industrials és, una altra vegada, l’especificitat creixent dels
perfils en l’àmbit de la producció, que requereix una personalització més gran de
la formació i, per tant, un cost molt alt que, finalment, les empreses mateixes so-
len optar per assumir directament formant les persones al mateix lloc de treball.
Finalment, hi ha la dinamització del teixit productiu. Dins d’aquest apartat trobem

un conjunt d’activitats de diferents tipus que, segurament, són les que han expe-
rimentat una evolució més gran al llarg del temps, tant pel que fa al nombre com
a la varietat. Les més significatives són les següents:
• Atracció d’inversions. Encara que no sempre s’ha organitzat com una política
concreta amb aquesta finalitat, són majoria els municipis que han condicionat,
en un grau més gran o més petit, espais per ubicar-hi noves empreses (polí-
gons d’activitat econòmica), i també ha estat freqüent un tractament específic
d’aquests dins la fiscalitat local. Una de les tendències més clares, no obstant
això, ha estat apostar per la instal·lació d’activitats econòmiques «sostenibles»,
«netes» o, en definitiva, «no contaminants», cosa que situava les indústries a
la cua de les preferències (no debades, tota activitat industrial genera algun ti-
pus de residu, ja sigui sòlid, líquid o gasós). Afortunadament, sembla que avui
dia això ja no és així, tot i que encara queda lluny, en general, la identificació
d’un polígon com a «verd», no com aquell on les activitats contaminants no són
presents, sinó com aquell on existeixen les infraestructures, els equipaments i
els serveis necessaris per reduir i minimitzar l’impacte d’aquesta contaminació.
• Cultura emprenedora. El foment de les vocacions empresarials i el suport a tot

el procés de materialització d’una idea de negoci en una empresa ha estat un
dels eixos centrals d’aquestes polítiques durant les dues últimes dècades. La
complexitat més gran de l’organització de la producció en una empresa indus-
trial respecte de la major part de les empreses de serveis ha suposat un clar
predomini d’aquestes últimes en el panorama de l’emprenedoria, però també
n’hi ha nombrosos exemples en l’àmbit industrial, incloent-hi vivers específica-
ment orientats a la indústria. En qualsevol cas, en aquest àmbit també hi ha
hagut una escassa vinculació amb el teixit existent i amb una estratègia d’en-
fortiment de les cadenes productives locals. En aquest sentit, una aproximació
i una col·laboració més grans amb les empreses del sector industrial podrien
aportar més bons resultats.
• Suport sectorial. Les especialitzacions sectorials locals han motivat la inter-
venció local sobre sectors en davallada, com ha estat el cas del tèxtil o la mi-
neria, sobre la base de la integració d’uns quants dels instruments esmentats
en la resta d’apartats, als quals cal afegir el foment de la cooperació interem-
presarial i el suport als processos d’innovació. Així mateix, s’ha intervingut per
fer aflorar en el territori sectors considerats emergents, amb un notable prota-
gonisme en els últims anys de les indústries vinculades a l’anomenada econo-
mia verda.
En definitiva, el desenvolupament local va constituir en un primer moment una res-

posta als reptes plantejats per la severa crisi industrial. Ara bé, el cert és que la
indústria com a concepte econòmic no sempre forma part de les estratègies de
desenvolupament com a vocació territorial, sinó més aviat com a instrument, im-
portant però excessivament substituït, que permet generar riquesa i crear llocs de
treball.
Entre els elements que expliquen una rellevància relativament baixa de la indústria
en la perspectiva de les polítiques del desenvolupament local territorial (compa-
rada amb la importància que té en el producte, el valor afegit o l’ocupació), cal es-
mentar principalment:
• Les dificultats pròpies per fer front des dels serveis locals de promoció eco-
nòmica i ocupació a les demandes de la indústria (amb un nivell de complexi-
tat que les situava per damunt de la capacitat de molts municipis i agrupacions
de municipis) i, en contrapartida, el seu abordatge des del punt de vista físic
per mitjà de l’ús de les eines de l’urbanisme.
• La distribució de rols entre els diversos nivells de govern, que recau princi-
palment sobre els governs regional i estatal, i que penalitza la formació d’una
cultura industrial en el desenvolupament local que, en canvi, sí que s’ha cons-
truït, per exemple, en el foment de l’ocupació.
• En relació amb el punt anterior, la recepció de formulacions al voltant del de-
senvolupament industrial per mitjà de districtes industrials, clústers, sistemes
productius locals, etc., que no han tingut l’ajust que requerien a les estratè-
gies, per exemple pel que fa a la massa crítica, l’apreciació de la dinàmica
relacional o l’existència d’una autèntica base local. La reproducció d’es-
quemes evidencia una certa confusió en aquest àmbit.
• La mobilitat geogràfica de la producció, ja sigui en el si de les regions, amb
l’expulsió significativa de l’activitat dels municipis grans i referents en promo-
ció econòmica cap a d’altres de l’entorn immediat, o a escala internacional.
• El mateix procés de metamorfosi industrial i terciarització, que no ha estat
acompanyat d’una lectura atenta de les relacions entre activitats manufactu-
reres i de serveis, ni tampoc de la importància de les cadenes productives per
al desenvolupament local.
• L’èmfasi en la diversificació de l’economia local com a estratègia de sustenta-
ció a llarg termini, que en determinats casos no ha estat aliena als col·lapses
traumàtics de sectors emblemàtics –pràcticament monocultius– en determi-
nats territoris.
Elements per a l’agenda local de política industrial
A partir de l’anàlisi de les polítiques públiques i de l’evolució recent de la indústria

a la província de Barcelona, aquest últim bloc reflexiona sobre la renovació de la
política industrial local des de les diverses esferes implicades, i intenta superar la
dicotomia entre polítiques de promoció econòmica i polítiques urbanístiques.
Aquesta superació exigeix discórrer per tres plans: el model estratègic, les voca-
cions productives i els instruments d’intervenció.
El model estratègic
Actualment hi ha un consens generalitzat sobre la necessitat que les respostes i

les propostes locals relatives als espais d’activitat econòmica parteixin de visions
globals i integrades del projecte econòmic del territori. Les polítiques urbanísti-
ques, en harmonia amb el desenvolupament econòmic local, han de proveir una
estructura d’ordre territorial. La interacció entre les estructures materials i les re-
lacions socioeconòmiques afavoreix la consecució d’un determinat model territo-
rial. Al seu torn, les polítiques de promoció econòmica han de vetllar per l’aprofi-
tament social i econòmic de les estructures físiques.
Els ajuntaments han de sintonitzar i sincronitzar les polítiques públiques amb una
visió sistèmica del desenvolupament que atengui els factors hard, soft i org del
desenvolupament local des d’una perspectiva de sostenibilitat. La qualitat del medi
territorial és un factor de competitivitat cada vegada més important per a les in-
dústries.
La viabilitat del model passa per un enfocament ascendent del desenvolupament

local pel que fa a les relacions entre agents i per un enfocament integral entre els
diversos sistemes o capes que permeti generar efectes de suma positiva. La den-
sitat i la qualitat de les relacions marca a llarg termini la resiliència local.
En aquest sentit, és remarcable que ja fa tres dècades que es van establir els pri-
mers plans estratègics territorials a la demarcació de Barcelona. Durant aquest
temps, els plans estratègics s’han demostrat com una eina útil a l’hora de defi-
nir models territorials i polítiques de desenvolupament local, ja que afavoreixen la
cooperació publicoprivada i articulen i atorguen una lògica sistèmica a les dife-
rents planificacions sectorials.
La planificació estratègica, pel seu caràcter voluntari, dinàmic i indicatiu, és un

instrument facilitador de la integració vertical i horitzontal de les polítiques i les
estratègies de desenvolupament territorial.
Les vocacions productives
El desenvolupament econòmic local inclou trajectòries que duen a terme els ter-
ritoris al llarg del temps, a través de processos dinàmics, que no necessàriament
són convergents i amb presència de l’anomenada path dependence.
En els territoris hi ha vocacions productives que connecten el que passa a l’inte-

rior de les indústries amb les característiques territorials, la cultura del desenvo-
lupament i l’organització social dels espais geogràfics. Aquestes vocacions formen
part del projecte territorial i tenen una dimensió estratègica. Concretament, orien-
ten l’acció col·lectiva des de les atmosferes productives. Les dades apunten una
resistència insuficient dels espais més industrials, amb pocs efectes diferencials
no vinculats al component sectorial, i un fenomen de difusió productiva durant el
període expansiu que s’ha demostrat dèbil. En canvi, els serveis a la producció
presenten un comportament net positiu i les activitats tecnològiques tenen un
efecte cíclic més petit. Així, les transformacions en la indústria obliguen a una mi-
rada més àmplia que la dels sectors tradicionals, i a pensar no tan sols què es
produeix, sinó com i per què, en termes d’hibridació, de varietat relacionada, etc.
Les vocacions productives constitueixen inclinacions per a la dinamització local

pel que fa a les activitats econòmiques. La seva exploració implica revalorar-les
dins i fora de les empreses afavorint tres moviments: l’augment de la intel·ligència
governamental amb l’aprofundiment de la gestió de la informació i el coneixement
del territori, urgent en la mesura que la caiguda dels treballs assalariats classifi-
cats com a estrictament industrials fins al 16,9% ens porta a una situació diferent
de les que hem conegut; el canvi d’escala per incorporar-les com a realitat deci-
sional i facilitar la coordinació vertical i horitzontal d’estratègies, i finalment, el re-
coneixement de la importància i la lògica de les economies locals que permeti es-
timular les economies externes territorials, desenvolupar especialitzacions
intel·ligents i situar la indústria, tradicional i nova, dins d’una perspectiva de recon-
nexió (o reconstrucció) econòmica dels llocs.
Els instruments d’intervenció
Les orientacions de les polítiques descrites i la geografia de la producció als mu-

nicipis i als territoris apunten una necessària revisió dels instruments d’interven-
ció. La qualitat dels instruments influeix en l’èxit de les polítiques de desenvolu-
pament. En aquest sentit, hi ha quatre aspectes clau del catàleg de polítiques per
als propers anys:
• L’adaptació de l’urbanisme als requeriments de les noves formes de produir.

Les transformacions dels espais d’activitat expressen els profunds canvis que
es donen en els processos de produir, consumir i intercanviar. Els territoris con-
crets de la indústria han evolucionat cap a la diversificació: polígons i parcs
d’empreses, espais de tecnologia i d’innovació, districtes urbans de coneixe-
ment, barris d’usos mixtos, patrimoni industrial reutilitzat, etc. Els patrons emer-
gents del fet industrial apunten un aprofundiment d’aquesta tendència que

coincideix amb un progressiu esgotament dels espais més aptes. La necessària
adaptabilitat i flexibilitat dels usos industrials s’ha de donar dins d’un model
estratègic que contingui un discurs econòmic territorial ampli i que emfasitzi el
reciclatge del que hi ha construït, les vocacions productives, la identitat del
lloc, etc.
• En l’ordre territorial, la difusió dels clústers i els sistemes productius locals ha
provocat una repetició de fórmules en general poc adaptades a les condicions
i les potencialitats dels espais on s’han plantejat. Cal un canvi d’escala i una
revisió dels continguts en un marc de selectivitat de les propostes. La coordi-
nació intergovernamental és un factor clau com a mínim en dos aspectes: el
reconeixement de les oportunitats i la mobilització dels recursos. En aquest
sentit, les estratègies d’especialització intel·ligent ofereixen un marc de treball
que, en tot cas, exigirà per poder-se desplegar una veritable aprehensió del
valor econòmic del fet local a favor d’una combinació de polítiques adequada.
• Les dificultats més grans que presenta la indústria perquè les actuacions en
matèria de desenvolupament econòmic local s’adaptin a les seves necessitats,
tant en l’àmbit de l’empresa individual (complexitat del procés productiu, es-
tructura familiar de les empreses en un sector que depèn altament de la inver-
sió i l’entrada en nous mercats, etc.) com del subsector o del sistema territo-
rial. En aquest punt s’ha de tenir en compte que, per recuperar nivells
homologables d’ocupació, cal revertir la caiguda dels grans sectors industrials
(vegeu l’annex). Això ha de facilitar l’exploració dels anomenats avantatges col·
laboratius, de manera que s’eliminin les dificultats de relació que sovint es pre-
senten entre empreses i amb altres institucions.
• Des de la perspectiva de la creació de noves empreses, ha resultat més fàcil i
comú treballar amb sectors amb un component artesà més gran, com ara la
petita transformació de productes agraris, amb una clara orientació als mer-
cats locals i una estreta vinculació amb sectors en expansió com el turisme
(i les seves varietats rural, gastronòmica, etc.), que no pas amb indústries de
grans dimensions, amb les seves empreses proveïdores o, en general, amb tot
allò que representi un alt component d’exportació i innovació. En tot cas, l’ex-
periència acumulada pot ser molt útil en el suport al ressorgiment de la nova
indústria urbana.
En definitiva, la base regional i urbana és imprescindible per al suport a la indús-

tria. D’altra banda, les polítiques de desenvolupament econòmic local, nascudes
en el context de la reconversió industrial i de l’accelerada terciarització de la nos-

tra economia, responen d’una manera més dificultosa davant el sector industrial
que davant els serveis. Així doncs, hi ha encara un llarg camí per recórrer, sobre-
tot si considerem un possible (i necessari) ressorgiment de l’activitat industrial a
les nostres ciutats.
Annex. La dinàmica recent de la indústria

a la província de Barcelona
En aquest apartat s’analitza la dinàmica del sector industrial a partir de dades del
Registre General de la Seguretat Social per al període 2001-2013.1 A mitjan juny de
2013, a la província de Barcelona hi havia un total d’1.746.482 ocupacions assala-
riades, el 76,2% del total de Catalunya, i 171.142 empreses amb assalariats, el 71%
de les empreses catalanes. Del 2001 al 2013, l’ocupació assalariada va caure el 3,3%,
i les empreses amb assalariats, el 7%.
El 2013, el 16,9% de les ocupacions assalariades (294.705) i el 10,6% de les empre-
ses (18.209) eren industrials. Del 2001 al 2013, l’ocupació industrial assalariada va
caure el 39,8%, i les empreses industrials amb assalariats, el 42,9%. Descomponent
aquest període en dos, s’observen dues intensitats de disminució diferents. Del 2001
al 2007, les ocupacions disminueixen el 12%, i del 2007 al 2013, el 31,5%. Els saldos
interanuals són negatius en tot el període, i arriben al màxim el 2009 (–14%).
1. Entenem sector industrial com el conjunt d’activitats classificades com a tals en la nomen-
clatura estadística oficial. És a dir, no s’hi inclouen activitats perimetrals classificades com a
serveis, que constitueixen el que s’anomena nova indústria. Aquestes es tracten específica-
ment en l’apartat 3 d’aquest annex.
Evolució de l’ocupació industrial assalariada, 2001-2013. Total
500.000
475.000
450.000
425.000
400.000
375.000
350.000
325.000
300.000
275.000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’INSS.
Variació interanual de l’ocupació industrial assalariada, 2001-2013.

Total municipis
0
–2
–4
–6
–8
–10
–12
–14
–16
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013
Desagregació sectorial
Els sectors industrials amb més ocupació industrial assalariada són metall (26,3%),
química (19,7%), automoció (19,4%) i agroindústria (12,5%). Aquests quatre grans
Distribució de l’ocupació assalariada en grans sectors industrials.

Província de Barcelona, 2013
Fusta i mobles
Extractives
Altres manufactureres
Energia, aigua i residus
Metall
Tèxtil i confecció
Agroindústria
Química
Automoció
sectors concentren tres quartes parts de l’ocupació industrial assalariada de la pro-

víncia (vegeu el gràfic).
Set dels nou grans sectors industrials van perdre ocupació assalariada del 2001 al
2013. Al contrari, van augmentar energia, aigua i residus, així com altres manufactu-
Saldo de l’ocupació assalariada per sectors industrials.

Província de Barcelona, 2001-2013 (%)
Energia, aigua i residus

Altres manufactureres
Agroindústria
Extractives
Automoció
Química
Metall
Tèxtil i confecció
Fusta i mobles
% –100 –80 –60 –40 –20 0 20 40 60 80 100 120 140

reres. Les caigudes més elevades es registren a fusta i mobles (–76%) i tèxtil i con-
fecció (–68%). En termes absoluts, metall va perdre 58.000 ocupacions assalariades,
50.000 tèxtil i confecció, i 36.000 química.
Anàlisi territorial
Els quinze primers municipis per ocupacions industrials assalariades el 2013 agru-
pen la meitat del total d’ocupacions industrials. Entre aquests, només Sant Cugat
del Vallès augmenta l’ocupació, encara que de manera poc rellevant. Destaquen les
reduccions superiors al 50% de Sabadell, Mataró, Badalona i l’Hospitalet de Llobre-
gat (vegeu la taula).
Principals municipis amb ocupacions industrials assalariades, 2001 i 2013
2001 2013 01-13 %01-13
Barcelona 124.896 69.703 –55.193 –44,2
Terrassa 16.746 9.281 –7.465 –44,6
Rubí 12.798 7.739 –5.059 –39,5
Barberà del Vallès 8.963 6.933 –2.030 –22,6
L’Hospitalet de Llobregat 13.483 6.444 –7.039 –52,2
Santa Perpètua de Mogoda 7.053 6.390 –663 –9,4
Badalona 12.538 5.719 –6.819 –54,4
Sabadell 13.601 5.377 –8.224 –60,5
Granollers 7.825 5.018 –2.807 –35,9
El Prat de Llobregat 7.638 4.739 –2.899 –38,0
Montcada i Reixac 6.737 4.443 –2.294 –34,1
Mataró 10.080 4.345 –5.735 –56,9
Castellbisbal 6.316 4.332 –1.984 –31,4
San Cugat del Vallès 4.012 4.074 62 1,5
Cornellà de Llobregat 6.082 4.037 –2.045 –33,6

L’evolució 2001-2013 de l’ocupació assalariada industrial per segments de població

indica un decreixement generalitzat de diferents intensitats. Si bé la reducció total
en tot el període és de –39,8%, la baixada més petita (–24,6%) té lloc en els munici-
pis de 1.000 a 5.000 habitants, i la més gran en els municipis de més de 100.000 ha-
bitants (–47,4%) i en els d’1 a 1.000 habitants (–45,4%).
Evolució de l’ocupació industrial assalariada, 2001-2013.

Municipis 1-1.000 hab.
4.000
3.750
3.500
3.250
3.000
2.750
2.500
2.250
2.000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013

Municipis 1-1.000 hab.
–5
–10
–15
–20
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013


Municipis 1.001-5.000 hab.
30.000
28.000
26.000
24.000
22.000
20.000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013

10
–5
–10
–15
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013


110.000
100.000
90.000
80.000
70.000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013

4
2
0
–2
–4
–6
–8
–10
–12
–14
–16
–18
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013


100.000
90.000
80.000
70.000
60.000
50.000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013

4
2
0
–2
–4
–6
–8
–10
–12
–14
–16
–18
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013


65.000
60.000
55.000
50.000
45.000
40.000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013

4
2
0
–2
–4
–6
–8
–10
–12
–14
–16
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013


Municipis > 100.000 hab.
200.000
180.000
160.000
140.000
120.000
100.000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013

Municipis > 100.000 hab.
–2
–4
–6
–8
–10
–12
–14
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013

Durant el període 2001-2013, l’ocupació industrial assalariada va augmentar en 64

municipis, el 21% dels de la província, va disminuir en 220 municipis, i en 4 es va
mantenir igual. Els altres 23 municipis no tenen ocupació industrial assalariada.
Descomponent aquest període en dos, s’observen dues intensitats diferents, d’acord
amb el diferent cicle de l’economia. Si del 2001 al 2007 l’ocupació industrial va aug-
mentar en 118 municipis (el 38% dels de la província), del 2007 al 2013 només va
augmentar en 43 municipis (el 14% dels de la província), tal com es mostra en la fi-
gura següent.
Ocupació industrial
Saldo 2001-2013
Disminució
Augment
Manteniment
No assalariats
Ocupació industrial Ocupació industrial

Saldo 2001-2007 Saldo 2007-2013

20 municipis amb una major reducció 20 municipis amb una major reducció
absoluta d’ocupació industrial relativa d’ocupació industrial
assalariada, 2001-2013 assalariada, 2001-2013
Municipi Nre. % Municipi Nre. %
Barcelona –55.193 –44,5 Saldes –64 –100,0
Sabadell –8.224 –60,5 Santa Maria –58 –100,0
de Martorelles
Terrassa –7.465 –44,5
Oristà –26 –100,0
L’Hospitalet –7.039 –52,2
de Llobregat Cabrera d’Anoia –17 –100,0
Badalona –6.819 –54,4 Santa Susanna –16 –100,0
Mataró –5.735 –56,9 Talamanca –15 –100,0
Rubí –5.059 –39,5 Rellinars –12 –100,0
Igualada –3.767 –57,2 Vilanova de Sau –6 –100,0
Sant Boi –3.610 –53,2 Badia del Vallès –5 –100,0
de Llobregat
Vallcebre –4 –100,0
Gavà –3.467 –62,6
Montseny –4 –100,0
Palau-solità –3.084 –54,8
Monistrol –3 –100,0
i Plegamans
de Calders
El Prat de Llobregat –2.899 –38,0
Fogars –2 –100,0
Sant Feliu –2.829 –68,6 de Montclús
de Llobregat
Castellnou –2 –100,0
Granollers –2.807 –35,9 de Bages
Sant Just Desvern –2.693 –63,2 Campins –1 –100,0
Esplugues –2.443 –44,4 Sant Bartomeu –648 –98,2
de Llobregat del Grau
Montcada i Reixac –2.294 –34,1 Tagamanent –169 –94,4
Sant Andreu –2.232 –52,8 Sant Vicenç –424 –93,8
de la Barca de Torelló
Sant Adrià de Besòs –2.229 –57,1 Santa Eulàlia –155 –93,4
de Riuprimer
Sant Quirze –2.148 –43,3
del Vallès Vilalba Sasserra –42 –91,3
Font: Elaboració pròpia a partir de dades Font: Elaboració pròpia a partir de dades
de l’INSS. de l’INSS.
20 municipis amb un major increment 20 municipis amb un major increment

absolut d’ocupació industrial relatiu d’ocupació industrial
assalariada, 2001-2013 assalariada, 2001-2013
Municipi Nre. % Municipi Nre. %
Gurb 863 65,2 Canyelles 46 1.533,3
Llinars del Vallès 503 53,3 Sant Mateu 38 633,3
de Bages
El Bruc 335 263,8
Sant Martí 5 500,0
La Pobla 293 36,0
d’Albars
de Claramunt
Castellcir 97 346,4
Seva 272 186,3
Folgueroles 71 295,8
Castellgalí 191 91,4
El Bruc 335 263,8
La Palma de Cervelló 181 119,9
Perafita 50 263,2
Sant Cebrià 173 194,4
de Vallalta Marganell 12 240,0
Martorell 156 6,1 Sagàs 4 200,0
Les Masies 151 33,9 Sant Cebrià 173 194,4
de Voltregà de Vallalta
Sant Vicenç 124 18,8 Seva 272 186,3
de Castellet
Olivella 3 150,0
Sant Esteve 118 7,8
Santa Fe 24 150,0
Sesrovires
del Penedès
Moià 114 37,0
Malla 22 129,4
Pacs del Penedès 98 38,9
La Palma 181 119,9
Castellcir 97 346,4 de Cervelló
Santa Maria 96 86,5 Els Prats 21 110,5
d’Oló de Rei
Palafolls 87 19,3 Castellgalí 191 91,4
Vacarisses 82 12,4 Santa Maria 96 86,5
d’Oló
Castellterçol 74 73,3
Gaià 3 75,0
Santa Eulàlia 71 29,8
de Ronçana Castellterçol 74 73,3
Font: Elaboració pròpia a partir de dades Font: Elaboració pròpia a partir de dades
de l’INSS. de l’INSS.
L’anàlisi del coeficient de localització sectorial mostra que els sectors industrials pre-
senten unes localitzacions més elevades que la resta de sectors, és a dir, una bona
part de la seva ocupació assalariada es concentra en pocs territoris.
Nova indústria
Els saldos de les ocupacions en activitats classificades com a serveis a la produc-
ció, que constitueixen el que s’anomena nova indústria, mostren una dinàmica molt
diferent de la de les ocupacions estrictament industrials. Del 2001 al 2013, aquest
conjunt d’ocupacions va augmentar el 2,4%, mentre que, com s’ha dit abans, el total
300.000
Comerç
280.000
260.000
240.000
220.000
Seveis a les empreses
200.000
180.000
Ocupació
160.000
Construcció
140.000 inmobiliària
Edició-cultura
Educació-recerca
120.000 Admin. pública
Salut Hostaleria-turisme
100.000
80.000 Metall
Logística
Automoció
60.000
Química
Serveis
40.000 socials TIC Serveis financers Agroindústria
Energia, aigua i residus Tèxtil-confecció

20.000
Extractives
Altres manufact. Fustes i mobles
0
0,00 0,25 0,50 0,75
Coeficient de localització sectorial

d’ocupacions industrials va disminuir el 39,8%. Descomponent el període en dos,

s’observa que del 2001 al 2007 les ocupacions de serveis a la producció van aug-
mentar el 25% (les industrials van disminuir el 12%), mentre que del 2007 al 2013 van
disminuir el 18% (les industrials, el 31,5%).
Durant el període 2001-2013, l’ocupació en serveis a la producció va augmentar en
176 municipis, el 57% dels de la província, va disminuir en 115 municipis i es va man-
tenir en 11. Els altres 9 no tenen aquest tipus d’ocupació. Dels 176 municipis amb
saldos d’ocupació positius, 3 tenen més de 200.000 habitants, 8 entre 50.000 i
100.000, 13 entre 20.000 i 50.000, 59 entre 5.000 i 20.000, i 93 menys de 5.000 ha-
bitants (vegeu les figures següents).
Ocupació en serveis a la
producció
Saldo 2001-2013
Disminució
Augment
Manteniment
No assalariats
Ocupació en serveis a la producció Ocupació en serveis a la producció

Saldo 2001-2007 Saldo 2007-2013

Descomponent aquest període en dos, s’observen dues intensitats diferents. Si del

2001 al 2007 l’ocupació assalariada en serveis a la producció va augmentar en 243
municipis (el 78% dels de la província), del 2007 al 2013 només va augmentar en 83
municipis (el 27% dels municipis de la província).
Nivell tecnològic
El 2013, el 38,4% (113.032) de les ocupacions industrials assalariades de la província
pertanyia a sectors que configuren l’economia del coneixement:2 la indústria de tec-
nologia alta, el 7,9% (23.316), i la indústria de tecnologia mitjana-alta, el 30,4%
(89.716). Del 2001 al 2013, aquest conjunt d’ocupacions va disminuir el 35,4%, una
reducció similar a la registrada en el total d’ocupacions industrials (–39,8%). Encara
que descomponent aquest període en dos s’observen dues dinàmiques sensible-
ment diferents, el comportament dels saldos d’ocupació és més estable que en els
supòsits anteriors.
2. Segons l’OCDE i les adaptacions fetes per Eurostat per a l’àmbit europeu, es consideren
d’alt contingut tecnològic les activitats industrials de tecnologia alta i mitjana-alta i els serveis
de tecnologia alta-punta.
Ocupació alt contingut tecnològic

Saldo 2001-2013
Disminució
Augment
Manteniment
No assalariats
Ocupació alt contingut tecnològic Ocupació alt contingut tecnològic

Saldo 2001-2007 Saldo 2007-2013

Una visió crítica de les polítiques industrials
Jorge Galindo
Sociòleg, Universitat de Ginebra. Cofundador i membre de Politikon
L’economia dels països avançats no serà la mateixa després de la crisi actual.

Tampoc no ho serà la seva manera de fer política pública. En aquesta finestra
d’oportunitats, molts hi han volgut veure un possible ressorgiment de la política
industrial, entesa tant en el sentit més específic (accions públiques per fomentar
el sector secundari) com en el més ampli (qualsevol mesura que afecti el creixe-
ment econòmic d’un país en qualsevol de les seves branques d’activitat). No obs-
tant això, és possible sostenir que cap proposta, ni nova ni vella, no ha estat ca-
paç de donar resposta a les crítiques teòriques i pràctiques fetes a una intervenció
activa dels poders públics a l’hora de triar què produir. Encara més, en alguns paï-
sos amb una absència aparent de política industrial, com ara el cas d’Espanya,
la realitat és que el marc regulador ha tingut un paper important en la classe de
mix productiu que ens ha portat a la crisi actual. Per tant, el nucli argumental
d’aquest article és dins el mateix títol: pel que podem saber fins ara, la millor po-
lítica industrial és la que no decideix què produir, sinó que ajuda qualsevol inicia-
tiva privada a produir millor. I a Espanya hem fomentat involuntàriament un biaix
productiu sense ajudar la productivitat dels nostres sectors.
Aquest text comença amb un repàs necessari de l’arrel de qualsevol política in-
dustrial: la recerca del creixement i els factors que l’afavoreixen. A continuació es
resumeix el debat clàssic sobre política industrial vertical, els seus problemes i els
seus suposats avantatges. En l’apartat següent considero algunes de les últimes
propostes de política industrial, inevitablement enllaçades amb la discussió clàs-
sica. Finalment, m’atreveixo a esbossar una possible línia d’acció per al nostre país
en matèria de política industrial.
Una visió crítica de les polítiques industrials 240
Què afavoreix el creixement
L’objectiu principal de la política industrial és, al cap i a la fi, aconseguir creixement

econòmic per mitjà del desenvolupament d’uns determinats sectors. Per això qual-
sevol revisió d’aquesta política ha de començar necessàriament per considerar
els factors que afecten aquest desenvolupament: no podem saber si podem mo-
dificar o no una part de l’economia si no sabem abans quins factors hi actuen.
En realitat, aquesta és la qüestió eterna que sosté l’economia: per què creixem.
Per què alguns països, alguns sectors, algunes empreses prosperen. Cap respos-
ta no pot fer justícia del descomunal treball que s’ha fet i es continua fent per res-
pondre-hi. No obstant això, sí que es poden destacar aquí alguns aspectes que,
a la llum de l’experiència i l’anàlisi, semblen clau per comprendre per què una re-
gió o un sector avança i en quina mesura es pot anticipar aquest avanç.
Val la pena començar pel rovell del creixement: la productivitat i la seva relació
amb els dos factors productius per excel·lència, treball i capital (en qualsevol de
les seves formes: humà, físic, financer, etc.). Si alguna cosa hem après en els es-
tudis sobre creixement econòmic, és que el que compta és la productivitat, i no
pas el cost per si mateix. Així, per exemple, el cost laboral (salaris) hi compta men-
tre la seva disminució no suposi un descens de la capacitat productiva per hora,
o per euro gastat, per part de les empreses que formen el sector. De la mateixa
manera, un increment d’altres factors que afecten la productivitat (entre els prin-
cipals, educació general o formació específica, ús o canvi de maquinària, auto-
matització de processos, informatització, condicions laborals, infraestructures
disponibles), mantenint un nivell salarial constant, implicarà un avanç indubtable
en l’avantatge competitiu de l’empresa, indústria o sector considerat. Els respon-
sables polítics han de tenir això sempre a la ment: el que hem de buscar són
guanys en la productivitat dels nostres sectors. Tot allò que tingui a veure amb la
política industrial ha d’acabar en aquesta pedra de toc. El menú d’estratègies dis-
ponible per aconseguir-ho, com veurem, és ampli.
Un dels aspectes més tractats i discutits en política industrial és el de la localitza-

ció de les empreses. Des d’Alfred Marshall almenys, si no abans, sabem la ten-
dència que tenen els negocis a situar-se a prop els uns dels altres, i de quina ma-
nera això facilita la cooperació i la transmissió de coneixement i, fins i tot, fa més
fàcil la competència. Les raons són diverses: les empreses de sectors similars
solen tenir necessitats de provisió de béns i factors (incloent-hi el treball) igual-
ment semblants, de manera que és més fàcil i eficient aconseguir cobrir-les si es-
tan concentrades. Així mateix, les complementarietats i la possibilitat de coordinar
esforços en qualsevol fase del procés productiu (el que s’anomenen sinergies)
s’incrementen exponencialment. Igualment, les xarxes energètiques, comunicati-
ves i de transport funcionaran d’una manera més eficaç. I així continua la llista fins
al punt de congestió, que també existeix, és clar. Les economies d’aglomeració i
escala progressen fins a un punt a partir del qual es poden convertir en costos. Si
ens hi fixem bé, totes acaben en el mateix punt: productivitat. Per això sempre
hem de pensar en termes de què millorarà l’eficàcia amb el menor cost possible,
i la raó per la qual moltes vegades l’aglomeració física no és necessària i resulta
més eficient construir xarxes de connexió (telemàtica o física) adequades.
No obstant això, és molt més difícil encertar-la en els extrems de l’equació de pro-
ducció (què produir, quina demanda hi haurà) que no pas a l’entremig (com fer-ho
de la manera més productiva possible). La veritat és que predir la demanda del
mercat és extremament complicat i arriscat. Schumpeter va encunyar la idea de
«destrucció creativa» precisament per mostrar que moltes idees i moltes empre-
ses han de morir a cada moment perquè en neixin d’altres. Si ni tan sols els qui
posen diners, esforços i, en definitiva, la seva vida professional sencera en joc són
capaços la major part de les vegades d’encertar-la i sobreviure, qualsevol respon-
sable polític que pensi que sí que ho podrà fer ha de tenir poderosíssimes raons
per intentar-ho. Fora del món dels guanys generals en productivitat, el negoci de
la política industrial és de predicció, cosa que, per definició, és terreny inexplorat.
Precisament en aquesta dicotomia entre actuar en el què i en el com és on neix
el debat central de la política industrial.
El debat clàssic sobre política industrial
Els arguments a favor d’ajudar el mercat a decidir què fer són els arguments dels
errors més habituals del mercat. Com a tals, estan carregats de raó pel que fa
al plantejament. El que resulta més discutible és, no obstant això, que aquests
errors puguin ser coberts d’una manera més eficaç per un planificador central.
La tradició de la política industrial es forja en la necessitat que tenen els països de

portar endavant desenvolupaments més grans, més potents i més competitius
que els dels seus veïns. És, sobretot, una història d’economies d’escala: l’argu-
ment central és que sense un planificador de grandària i poder considerable, al-
gunes empreses o sectors mai no arribaran a néixer encara que n’hi hagi deman-
da. D’aquí neix el famós argument de la infant industry, o indústria naixent, que
requereix l’ajuda d’un ens poderós que la protegeixi i la impulsi al començament,
perquè, si no, no podrà créixer. L’estat seria aquest ens, per descomptat, l’únic
amb prou capacitat per fer que els brots es desenvolupin a recer de la protecció
de preus, la facilitat de crèdit, les subvencions, les aportacions tècniques, etc.
La pregunta que es planteja des de l’altra banda de la trinxera és, per contra, com
podem identificar les empreses que haurien de néixer. Davant l’error del sector
privat de, precisament, no crear mercats allà on hi ha interès per part de la pobla-
ció (i, per tant, guanys potencials d’eficiència), es planteja l’error potencial de l’es-
tat: la quantitat d’informació necessària per detectar aquests espais és gairebé
infinita. Un suposat planificador no té els mitjans per recopilar-la i emmagatze-
mar-la. I s’argumenta que encara que es disposés d’aquests mitjans, res no ga-
ranteix que els actors implicats es comportessin de la manera adequada. En una
hipotètica recerca de sectors, tant el sector públic com el privat tenen incentius
per embarcar-se en la captura de rendes, és a dir, en un ús dels fons disponibles
per a sectors amb una sostenibilitat a mitjà o llarg termini que no està demostra-
da, però que poden proporcionar rendes a curt termini. Salvar indústries moribun-
des per mantenir llocs de treball que es tradueixen en vots o invertir diners en
grans projectes tecnològics que finalment són un fracàs en el qual només uns
pocs empresaris s’han embutxacat subvencions són dues cares diferents de la
mateixa moneda, des d’aquesta perspectiva: una vegada les normes han quedat
clares, els agents privats creen i sostenen projectes ad hoc la rendibilitat dels quals
és patent. Aquests projectes obtenen el beneplàcit de l’estat perquè: 1) poden
proporcionar vots en forma de treball temporalment sostingut; 2) poden propor-
cionar fons (per a ús privat, és a dir, corrupció); i 3) el sector públic no ho sap tot
respecte del mercat, i en sap molt menys que els agents privats.
Implícites dins el punt de vista de qui s’oposa a la participació estatal en els sec-
tors hi ha l’eficiència, l’obertura i la flexibilitat dels mercats financers: sense aques-
ta premissa és impossible sostenir que una idea es pot convertir en una empresa,
i d’aquí en una cadena de producció o provisió de serveis. No obstant això, mas-
sa amargament hem comprovat durant la bombolla passada i la crisi actual que
això no ha de ser necessàriament així, particularment si la regulació del mercat
financer no és l’apropiada i deixa obertes les vies a l’especulació fosca i, sobretot,
a la generació de bombolles al voltant de sectors susceptibles. És just dir, per tant,
que qualsevol argument en contra d’una decidida política industrial vertical al-
menys ha d’explicar com s’aconseguirà que el capital privat es dirigeixi cap als
projectes potencialment més productius.
Una qüestió addicional per als qui defensen la política industrial és precisament
que aquest capital pot acabar atrapat en un sector de baix valor afegit. La idea de
«redirigir» l’economia cap a sectors més atractius va ser defensada pels qui pen-
saven que els països llatinoamericans es mereixien alguna cosa més que ser el
graner del món en el segle passat, per exemple. L’esperit d’alcaldes i presidents
que volen per al seu país els sectors tecnològics més capdavanters hi és paral·lel.
Malgrat tot, si admetem que el creixement depèn essencialment de la productivi-
tat, quina importància exacta té la distribució sectorial de l’economia? Ens hem
de preocupar de què produïm o de com ho fem? Encara que és clar que alguns
sectors mostren ritmes més lents pel que fa als increments de la productivitat, no
ho és menys que les innovacions tecnològiques o organitzatives, que les millores
en la formació i en l’aplicació, són comunes a tots. En resum, es pot créixer i mi-
llorar en qualsevol front sense necessitat d’ocupar mà d’obra barata i poc qualifi-
cada.
Hi ha arguments més complexos a favor d’una decidida política industrial triant

sectors guanyadors o necessaris. No obstant això, també són comparativament
menys potents. Moltes vegades, alguns sectors o empreses no es poden desen-
volupar si no disposen al seu voltant d’altres companyies que els proveeixin de
serveis, béns intermedis o primeres matèries fonamentals. L’estat faria bé, des
d’aquest punt de vista, d’assegurar aquesta provisió. Això és fàcilment defensable
per a monopolis naturals o sectors amb beneficis poc probables que porten a la
falta de mercats: energia, comunicacions, xarxes de transport, etc. Malgrat tot,
per a aquelles àrees en les quals no es dóna cap d’aquestes dues circumstàncies
resulta difícil defensar una intervenció estatal que no passi per algun dels contra-
arguments anteriors: la dificultat de l’estat de saber on i com falten mercats, i l’exis-
tència de possibles incentius perversos per dirigir la inversió als sectors estratè-
gics. L’experiència de països com Grècia i Portugal en els anys setanta i vuitanta
ens ensenya que aquesta situació és, de fet, la més probable. En essència, el pla-
nificador central en aquests països es va enfrontar al dilema d’intentar construir
una economia protegida des del centre i amb disseny estratègic, triant sectors
clau, o intentar obrir-la a la competició i confiar que el sistema de preus contin-
gués prou informació per als agents per garantir que els mercats fossin com-
plets i l’estructura sectorial hi respongués d’una manera eficient. La tria inicial (la
primera opció) es va haver de substituir progressivament per la segona en tots
els països del sud d’Europa precisament per posar fi als problemes de malbara-
tament, males decisions d’inversió i clientelisme.
Alternatives davant el debat
La crisi actual ha exposat les vergonyes del nostre sistema en molts aspectes, un
dels quals, i no pas el més petit, és com controlem, regulem i afavorim les nostres
economies des del sector públic. La política industrial ha intentat i intenta encara
avui escapar de les paradoxes exposades en l’apartat anterior, i ho fa amb un èxit
discutible. El debat es continua estructurant al voltant de la mateixa dicotomia que
parteix de la pregunta de quin mecanisme produeix una assignació dels recursos
més eficient: jerarquies centralitzades o mercats descentralitzats. Quina és la com-
binació perfecta dels dos ingredients que dóna com a resultat el màxim nivell de
creixement sostingut i sostenible, i que alhora en minimitza els costos socials.
Justin Lin, que va ser economista en cap del Banc Mundial durant la major part
de la crisi (2008-2012), va defensar durant el seu mandat una aproximació que
consisteix a no liderar, sinó seguir el mercat a tall de suport necessari. En forma
de recomanació de política pública que s’ha de desenvolupar en diferents passos,
el seu enfocament és el següent (i en aquesta exposició segueixo l’economista
Robert H. Wade):
1. L’estat identifica una llista de béns i serveis produïts durant, per exemple, dues
dècades en regions amb estructures similars però amb un volum més gran en PIB
per capita.
2. D’aquesta llista, es dóna prioritat a aquells en els quals ja han entrat algunes
empreses de la regió, i s’ajuda a eliminar barreres al desenvolupament.
3. En les indústries completament noves, l’Administració dissenya incentius per

atreure empreses de les regions més riques.
4. L’Administració ha de prestar atenció als descobriments d’empreses de la regió

d’indústries no presents en aquesta llista i proveir-los de suport.
No obstant això, aquesta perspectiva no està protegida, ni de bon tros, contra les
crítiques clàssiques a la política industrial. Per començar, no hi ha manera de ga-
rantir que els beneficis apuntats en alguns sectors siguin sostenibles a llarg ter-
mini. A més, és impossible controlar tots els factors que determinen l’èxit o el fra-
càs d’un sector determinat en una regió particular. Les variables contextuals són,
per definició, infinites. Finalment, no s’entén gaire bé per què necessitem tots els
«sistemes de seguretat» elaborats en els passos 1, 2 i 3 si el punt 4 consisteix pre-
cisament a fer el contrari: no prendre la iniciativa.
Treballs des del mateix Banc Mundial i accions en moltes altres instàncies han
proposat la descentralització com a estratègia per evitar els problemes aparent-
ment inherents a la política industrial. Presumptament, descentralitzar els incen-
tius de què produir ajuda a impedir la captura de rendes, millora la informació dels
responsables polítics i potencia l’emergència de xarxes, districtes o clústers. L’ex-
periència ens ha demostrat, però, que la captura de rendes només en redueix la
grandària, no les fa desaparèixer, ja que l’estructura d’incentius perversos es man-
té (sobretot mentre les unitats regionals o locals continuïn sota el control d’òrgans
electes). A més, una bona part dels beneficis d’escala associats a la intervenció
del sector públic es veuen seriosament disminuïts per una simple reducció del
camp d’acció i la capacitat inversora. Això, paradoxalment, pot fer que finalment
la política industrial tingui un biaix pro-empreses petites (pimes) que perjudiqui la
productivitat, atès que aquesta és sistemàticament més baixa en les unitats pro-
ductores de dimensions més petites.
Una altra alternativa proposada és la segmentació per clústers o sectors: cen-

trem-nos, es diu, a facilitar aglomeracions d’empreses del mateix sector o de sec-
tors complementaris. És la recerca del nou Silicon Valley (o qualsevol altre sector),
nou Sant Greal de molts responsables polítics aquí i en altres països. Però això
tampoc no s’escapa de la problemàtica associada a la manca d’informació del
sector públic. Arribats en aquest punt, cal afinar una mica més aquest argument.
Alguns economistes han adduït que la suposició que una empresa o un directiu
sap menys sobre el futur del seu sector que un responsable polític preparat, un
economista avalat per una universitat important, és una mica presumptuosa per
part dels qui ataquen la política industrial pel flanc de la manca de capacitat per
recaptar la informació rellevant. No obstant això, allò que fa el directiu potencial-
ment més capaç a l’hora de prendre decisions d’inversió és el fet que en el resul-
tat d’aquestes inversions s’hi juga els diners i el futur; de fet, tot ell. Aquest esque-
ma és impossible de reproduir en el sector públic. D’altra banda, en una economia
mixta la font d’informació per a qualsevol agent que vulgui conèixer els sectors
amb potencial de creixement en el futur passa sempre pel mecanisme de preus.
No sembla que hi hagi cap motiu per pensar que el sector públic serà més hàbil
que el privat a l’hora de fer servir aquest mecanisme. Finalment, aquesta aproxi-
mació de «buscar el nou Silicon Valley» té implícit un alt risc, fins i tot malgrat si
triomfa: fa de la regió una àrea extremament vulnerable a xocs econòmics. La
manca de diversificació (o, si recorrem al refranyer, «posar tots els ous al mateix
cistell») deixa l’economia amb molt poca capacitat de recuperació davant de xocs
estructurals que afectin el sector en el qual s’ha especialitzat la nostra regió.
En un pla més pràctic, dos països d’entre els més potents del món s’han destacat
els últims anys en la posada en marxa de nous programes de política industrial
que intenten, malgrat tot, millorar el mix sectorial de les seves economies a esca-
la nacional. Es tracta de França i els Estats Units. Aquest últim juga amb l’avan-
tatge de tenir el sistema d’innovació i producció científica i tecnològica més potent
del món, amb molta diferència. Això li permet fer una política industrial particular,
que es basa en una barreja de proteccionisme a través de subvencions (particu-
larment en els sectors agraris i de producció de biocombustibles), confiança en
la provisió privada de tecnologia i obertura comercial relativament agressiva. Els
Estats Units han signat o estan en procés de signar acords de llarg abast amb el
Japó, la Unió Europea i l’Amèrica Llatina (sobretot Colòmbia). El principal asses-
sor econòmic de Barack Obama, Gene Sperling, va pronunciar un discurs sobre
el «renaixement de la indústria» en el qual va defensar la inversió activa en alguns
sectors explícitament seleccionats:
«While we know that economists often start from the premise that any type of pre-
ferential treatment of a single type of investment over another is viewed as distor-
tionary we also know that when an economic activity has positive spillover effects
that an individual firm cannot capture, there is a risk we as a nation under-invest
in areas that can be beneficial to the economy at large».
[Si bé sabem que els economistes acostumen a partir de la premissa que qualse-
vol tipus de tracte preferencial d’un tipus d’inversió respecte d’un altre es consi-
dera distorsionador, també sabem que quan una activitat econòmica té efectes
indirectes positius que una empresa individual no pot reproduir, correm el risc,
com a país, de no invertir prou en sectors que poden resultar beneficiosos per a
l’economia a llarg termini.]
La França del president Hollande sembla també disposada a recuperar una part
de la seva llarga tradició de política industrial, que fins als anys vuitanta va inclou-
re una dreta tan intervencionista com l’esquerra. De fet, van ser els socialistes de
Mitterrand els qui el 1983 van iniciar el llarg adéu a la intervenció estatal en l’eco-
nomia productiva. No obstant això, aquest adéu mai no ha arribat a ser total. A
més, el clima general a França durant la crisi era el d’«error total» de l’economia
industrial del país, en una segona fila claríssima pel que fa a innovació i organit-
zació industrial, i una indústria que s’enfonsava sense ser substituïda per sectors
d’alt valor afegit, sinó més aviat al revés. Amb l’objectiu de revertir aquesta ten-
dència, el Govern francès ha triat 34 sectors clau per afavorir, relacionats princi-
palment amb la manufactura, però que van des de la producció aeroespacial fins
al món tèxtil, passant per la informàtica en núvol (cloud computing). A aquests
sectors es destinen ajudes directes, però també subsidis indirectes, com ara ta-
xes per al consum de vehicles més contaminants per afavorir-ne els més eficients
d’empreses franceses. Finalment, les inversions en el camp de la recerca univer-
sitària tiraran endavant.
Les formes triades tant per França com pels Estats Units no disten en absolut de
la perspectiva clàssica: hi ha sectors particularment beneficiosos en els quals el
mercat no insisteix prou. L’estat té la responsabilitat, per tant, de compensar
aquesta manca d’inversió. Així doncs, les crítiques clàssiques són completament
vàlides per a aquests enfocaments, que, en realitat, sembla que no són gaire nous
pel que fa al fons.
Una proposta per a Espanya
Quan pensem en aquest debat, en totes aquestes propostes i contrapropostes, i

les apliquem al cas espanyol, el primer que ens hem de preguntar no és si funcio-
narien aquí, sinó si han funcionat. La política industrial se sol associar al sector
secundari o, en tot cas, a altres àrees de l’economia en les quals aspectes com la
tecnologia, l’escala o les grans inversions són evidents. No obstant això, política
industrial és qualsevol mesura que intenta afavorir o condicionar d’alguna manera
l’economia productiva d’un país, en qualsevol dels seus sectors. I Espanya ha tin-
gut força política industrial en els últims anys que no s’ha identificat com a tal: tots
els aspectes del nostre marc legal que afavoreixen els sectors de la construcció i
la compravenda immobiliària. La possibilitat d’obtenir treball precari a bon preu,
la inversió pública i de caixes d’estalvis en construcció d’habitatges, els incentius
per al turisme residencial i el sistema fiscal que afavoreix l’habitatge en propietat
són només alguns dels exemples d’aquesta política industrial oculta. Els resultats
ja els hem vist, i patit, i de fet tenen molt a veure amb les crítiques genèriques ex-
posades en els apartats anteriors sobre la política industrial vertical: excessiva
especialització de l’economia que ha passat factura davant el xoc estructural, con-

nivència no sempre lícita i poques vegades eficient entre el sector privat, els vo-
tants i uns poders públics inclinats a deixar-se estimar són els seus trets princi-
pals.
Necessitem, per tant, una visió molt més global i integrada de la política indus-
trial a Espanya. Però si la necessitem és precisament per adonar-nos de quina
mena de sectors afavorim i de com podem deixar de fer-ho. Ens cal una política
industrial per deixar de tenir política industrial, per començar. I, per continuar, ens
cal aconseguir afavorir el creixement de la productivitat, que ha estat més aviat
esquàlid al nostre país durant les últimes dècades.
La proposta que aquí incloc és, no ho negaré, més aviat conservadora en el sen-
tit que no recull una intervenció directa en sectors productius, no defensa la se-
lecció de guanyadors i perdedors, i es manté escèptica respecte de les capacitats
de l’estat. Malgrat tot, i per això mateix, també suposa un salt qualitatiu respecte
del que s’ha fet a Espanya fins ara. Es podria dir que és un marc de treball caut, i
és de cautela precisament del que hem anat més escassos.
Una màxima i cinc principis vertebren la idea que tinc de la política industrial per
a Espanya:
Màxima: productivitat, productivitat i més productivitat. Qualsevol tipus de me-

sura que pretengui afectar l’economia productiva ha d’anar encaminada a millorar
la seva eficiència en aquells aspectes en els quals no en tingui. Això hauria impli-
cat, per posar-ne un exemple paradigmàtic, plantejar-se si la inversió en alta ve-
locitat realment compensava enfront d’una inversió de calibre similar en transport
de mercaderies per via fèrria o per mar. O considerar les diferents implicacions de
centrar la política educativa en una fase o una altra del cicle de formació, intentant
un balanç menys extremat (poc formats / universitaris) i més centrat en profes-
sions tècniques. La llista es podria allargar, però l’important és mantenir la idea
de la centralitat de la productivitat en les decisions, que farà que la nostra política
industrial sigui més aviat horitzontal.
1. És imprescindible treballar per desfer els equilibris que afavoreixen bombolles

que després generen recessions comparativament més intenses. Necessitem des-
lligar la fàcil relació entre sector privat i sector públic, particularment a escala mu-
nicipal i autonòmica, separant la decisió política de les temptacions verticals i de
la influència de sectors, sigui per empresaris o per votants.
2. Hem d’evitar d’afavorir la inversió en sectors extensius i de baixa productivitat,

subjectes a vaivens macroeconòmics per concentració i característiques. Això
implica renunciar a l’expansió d’ocupació a curt termini, però és una garantia es-
tructural a llarg termini.
3. Hem de permetre la diversificació natural del mercat, afavorint la productivitat

al llarg de tots els sectors i equilibrant la inversió en formació i en infraestructures
específiques entre àrees de l’economia i amb les inversions més generals.
4. L’àmbit de la formació professional i universitària ha de ser més competitiu, sen-

se perdre el seu caràcter públic, però amb espai per a l’autonomia en la gestió de
la investigació, afavorint la rivalitat entre entitats per a l’obtenció de fons públics i
utilitzant criteris internacionals a l’hora de triar la inversió en R+D.
5. Hem d’evitar d’afavorir les pimes. Amb la mateixa grandària de l’empresa, les
empreses espanyoles són igual de productives que les nord-americanes: el nos-
tre problema és en gran part d’escala. Així, hem d’afavorir la creació i el creixe-
ment de les empreses. Com assenyala l’economista Luis Garicano, «el comple-
xíssim i arbitrari ordenament jurídic crea una sèrie de barreres, salvables només
pels més decidits i afortunats, per al creixement de les petites empreses. La le-
gislació de convenis col·lectius, la d’acomiadaments, les llicències, etc., o bé no
s’apliquen a les petites o s’ignoren. Quan se superen les diferents barreres de
grandària, aquestes normes comencen a dificultar el creixement, fins que ofeguen
l’empresa atrevida que ho intenta». Eliminar aquestes barreres és una de les mi-
llors polítiques industrials que podem fer.
En resum, la bona política industrial és horitzontal i contracíclica: no ens ajudarà

a generar més ocupació, sinó una ocupació de més qualitat i estabilitat a través
de guanys en la productivitat.
No obstant això, no tenim la necessitat d’aturar-nos aquí. Un cop assumida la tesi

que el que li cal al nostre país és fomentar els guanys d’eficiència de cap a cap de
tota l’economia, la llista de camps en els quals es pot actuar es torna infinita gai-
rebé per definició. Alguns exemples de punts destacats de millora potencial són
els següents:
• Necessitem un sistema públic d’educació infantil (guarderies) i altres xarxes de

seguretat per incrementar la productivitat i afavorir la mobilitat geogràfica dels
treballadors.
• Seria bo incrementar el nivell de la qualitat de vida: reduir la contaminació, aug-

mentar el nombre de parcs i qualsevol altra cosa que faci de les nostres ciutats
un lloc on les persones amb més talent o qualificació vulguin viure.
• Hem de resoldre la manca de formació professional o ocupacional de tècnics
de nivell baix, mitjà i alt deixant que els centres i les empreses siguin interlo-
cutors directes sense la mediació de l’estat.
• Crear un cos de funcionaris d’alt nivell tècnic i poca dependència política és
una bona manera d’assegurar-nos que les decisions públiques no cauen en el
curtterminisme ni en la corrupció tolerada pels votants.
Conclusions
La industrialització és el motor del desenvolupament. Com a tal, no pot ni ha de

quedar desatesa per cap administració pública com cal. No obstant això, sabem
poc o res sobre la manera d’afavorir aquest procés. Més encara, hi ha raons de
molt pes per pensar que qualsevol cosa que fem empitjorarà el desenvolupament
econòmic a llarg termini, encara que sembli que el millora a curt termini. Això no
significa que no hi hagi res a fer. Podem treballar per crear una xarxa de seguretat
per a empresaris i treballadors, corregir les externalitats negatives, afavorir-ne les
positives, establir sistemes de comunicació i energètics que contribueixin a l’efi-
ciència i, en general, qualsevol altre aspecte que ajudi a millorar la productivitat
dels treballadors i les empreses. Tot això s’ha de fer des de la més exquisida in-
dependència tant dels grans grups corporatius de pressió com dels grups d’inte-
rès entre els votants, atenent les dades, sense «triar guanyadors» i coordinant
l’acció de diversos departaments i administracions.
Referències
Carnegy, H. «France Unveils Sweeping Plan to Revive Flagging Industrial Base».

Financial Times (12 de setembre de 2013).
Chang, Ha-Joong. Kicking Away the Ladder. Cambridge University Press, 2003.
Economist. «Manufacturing Concern». The Economist (febrer de 2012).
Evans, P.B. Embedded Autonomy: States and Industrial Transformation. Princeton
University Press, 1995.
Garicano, L. «Los de la Champions y los demás». El País (19 de març de 2012).
Klein, E. «Wonkbook: Is Industrial Policy Back?», The Washington Post (27 de març
de 2012).
Lin, J.Y. «New Structural Economics: a Framework for Rethinking Development».

The World Bank Research Observer, 26(2), (2011), p. 193-221.
Lin, J.; H.J. Chang. «Should Industrial Policy in Developing Countries Conform to
Comparative Advantage or Defy it? A Debate Between Justin Lin and Ha-Joon
Chang». Development Policy Review, 27(5), (2009), p. 483-502.
Lin, J.Y.; C. Monga. Growth Identification and Facilitation: the Role of the State in
the Dynamics of Structural Change. World Bank Policy Research Working Paper
Series, 2011.
Rodrik, D. «Development Strategies for the 21st Century». Annual World Bank Con-
ference on Development Economics. Fall, 2001.
Rodrik, D. «Goodbye Washington Consensus, Hello Washington Confusion?».

Journal of Economic Literature, vol. XLIV (desembre de 2006), p. 937-987.
Rodrik, D. One Economics, Many Recipes: Globalization, Institutions and Econo-

mic Growth. Princeton University Press, 2007.
Rodrik, D. Normalizing Industrial Policy. Working Paper, núm. 3. The Center for
Global Development, World Bank, 2008.
La reactivació de la indústria europea:
una agenda comuna
Francisco Caballero1
Direcció General d’Empresa i Indústria, Comissió Europea
Introducció: una nova agenda política
Europa s’enfronta a un seguit de reptes cabdals que requereixen el desenvolupa-

ment i la posada en pràctica de polítiques econòmiques més ambicioses i estre-
tament coordinades en el segle xxi.
Encara que la crisi econòmica ha tingut dimensions globals, el seu impacte ha es-
tat particularment dur sobre l’economia europea. Dins la Unió Europea (UE), els
efectes han estat molt diferents segons els països i les regions. Això suggereix
que hi ha altres problemes addicionals i diferents dels d’ordre financer que gene-
ralment s’associen a l’origen de la crisi, i que d’una manera o d’una altra ja eren
subjacents en aquests països on la crisi és particularment llarga i dura.
En general, l’impacte de la crisi ha estat especialment sever en les economies que

no havien dut a terme reformes estructurals en els mercats de béns i serveis i de
treball abans que comencés la crisi. Igualment, les economies que millor han su-
portat els efectes de la crisi han estat aquelles on la producció de manufactures
representa un percentatge més gran del PIB. És el cas d’Alemanya i de Suècia,
que van afrontar reformes estructurals molt importants en els primers anys de la
dècada passada. A l’altre extrem podem trobar països com ara Grècia i Portugal,
on la productivitat total dels sectors va tenir taxes de creixement pràcticament nul·
les durant un període llarg de temps previ a la crisi.
Encara que la crisi va tenir l’origen en els mercats financers i en les pràctiques dels
mercats hipotecaris nord-americans, ha servit per posar de manifest una sèrie de
1. Aquest article expressa opinions pròpies i no reflecteix ni representa de cap manera cap posició
de la Comissió Europea ni de la Direcció General d’Empresa i Indústria.
La reactivació de la indústria europea: una agenda comuna 253
qüestions pròpies de la governança econòmica a Europa que mereixien atenció

des de fa temps.
Com és ben sabut, aquest és el cas de la coordinació de la política macroeconò-

mica i de la regulació dels mercats financers. Per exemple, la crisi va fer palesa la
necessitat de reforçar els mecanismes de supervisió prudencial del sistema ban-
cari per raons d’estabilitat dels mercats financers.
La reacció de la UE ha estat decidida, i les seves conseqüències, importants. Els

mitjans de comunicació han difós àmpliament les reformes de la governança de
la unió monetària amb la creació d’un supervisor únic per a la banca, les reformes
dels mercats financers i els anomenats six pack i two pack2 per coordinar millor
les polítiques econòmiques.
No hi ha un conflicte o trade-off entre integració econòmica i estabilitat, però do-

nat un sistema de coordinació de polítiques o de governança, hi ha un límit per a
allò que es pot aconseguir sense que sorgeixin riscos per a l’estabilitat econòmi-
ca en cada nivell d’integració econòmica. Si es millora la governança i la coordi-
nació de polítiques és més estreta, es pot ampliar el marge d’integració sense po-
sar en perill l’estabilitat econòmica.
Aquesta relació entre estabilitat, integració i coordinació de polítiques econòmi-

ques o governança s’ha posat de manifest en els mercats financers i en l’àmbit de
les polítiques macroeconòmiques durant els darrers anys. La reacció de les auto-
ritats europees a escala nacional i de la UE ha respost a aquesta lògica que mol-
tes vegades es resumeix popularment amb la frase: «La solució als nostres pro-
blemes és més Europa, no menys».
Potser menys coneguts i divulgats són els esforços de la UE per respondre d’una
manera semblant en l’àmbit de les polítiques microeconòmiques. Però aquesta
divulgació menys estesa d’aquestes activitats no implica que no s’estigui millorant
el nivell de coordinació d’aquestes polítiques dins el rigorós respecte per la deli-
neació de les competències nacionals establertes en el Tractat de la UE.
S’avança en la millora de la coordinació de polítiques en el pla horitzontal. Hi

ha un esforç constant per millorar la consistència entre les diferents polítiques per
evitar que hi hagi efectes creuats indesitjats que minvin l’eficàcia en la consecució
2. Si voleu una explicació ràpida i senzilla d’aquestes mesures, vegeu http://europa.eu/rapid/press-

release_MEMO-13-318_en.htm
dels diversos objectius de la política econòmica. El desenvolupament d’estudis

d’impacte i de les proves de competitivitat (competitiveness proofing) són exem-
ples d’instruments que acompanyen, ja des de fa temps, cada proposta de la Co-
missió Europea per assegurar que els impactes de les polítiques siguin coherents
i per evitar que es donin conflictes entre les diverses polítiques.
A més, hi ha un esforç constant per millorar la coordinació de les polítiques en

el pla vertical. L’eficàcia de les intervencions del sector públic depèn també en
darrer terme de la consistència de les actuacions dutes a terme a escala regional,
estatal i europea. Encara que cal preservar els àmbits de les competències en
cada pla, s’ha d’assegurar la coherència en les actuacions de la política per evitar
els solapaments de les intervencions, que podrien generar conflictes en els im-
pactes i ineficàcies en la despesa.
En aquest article presentarem breument els casos de la política industrial i la po-

lítica de cohesió europea com a exemples de dues polítiques que poden operar
de forma conjunta i ben coordinada en el pla horitzontal i vertical per millorar els
resultats de l’actuació dels poders públics.
La política industrial europea
La política industrial europea integrada en l’estratègia Europa 2020 es va definir

en la comunicació de 2010 titulada «Una política industrial integrada per a l’era de
la globalització: posar la competitivitat i la sostenibilitat en el punt de mira».3
Aquesta política persegueix l’augment de la competitivitat en una economia inclu-

siva i eficient en la utilització de recursos com a objectiu que han de buscar el
conjunt de les polítiques comunitàries, i no tan sols les directament relacionades
amb els sectors industrials. En altres paraules, es considera que la política indus-
trial ha d’integrar i articular totes les polítiques que tinguin un impacte sobre la
competitivitat industrial. Es tracta, per tant, d’una política integrada en la qual es
considera que la competitivitat ha de ser també un objectiu que cal tenir en comp-
te, per exemple, en les decisions de política mediambiental, energètica, comer-
cial i també regional.
3. Aquesta comunicació, amb referència COM(2010) 614 final, d’octubre de 2010, es pot trobar a http://
eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2010:0614:FIN:EN:PDF
Aquesta política es va actualitzar en la comunicació d’octubre de 2012,4 que va

definir els quatre puntals bàsics en què es basa la intervenció actual de la política
industrial. Aquests puntals són els següents:
• Inversió en innovació per crear les condicions òptimes per al desenvolupament

de mercats en sis zones prioritàries.
• Millors condicions per a les empreses en el mercat interior, per dinamitzar-lo,
i en els mercats globals, per obrir-los (països emergents).
• Accés al finançament, per mobilitzar recursos públics i diversificar les fonts de
finançament.
• Capital humà i formació, per equipar la mà d’obra amb la formació necessària
que demana el mercat.
La política industrial continua l’orientació horitzontal de la política industrial euro-

pea, en la qual les actuacions sectorials són puntuals i no es persegueix afavorir
sectors concrets. No obstant això, la comunicació de 2012 selecciona sis àrees
temàtiques que es consideren d’atenció prioritària pel seu potencial de futur en la
innovació. Aquestes àrees són les següents:
• Tecnologies avançades de producció.

• Construcció sostenible.
• Vehicles nets.
• Productes i tecnologies industrials basats en les biotecnologies.
• Les noves tecnologies que potencien nous desenvolupaments industrials o Key
Enabling Technologies (KET).
• Xarxes intel·ligents.
No es tracta aquí d’assignar fons públics al suport de sectors industrials, sinó

d’assegurar que els marcs reguladors i les polítiques d’acompanyament s’orientin
de la millor manera possible per facilitar un desenvolupament ràpid d’aquestes
àrees industrials en cas que les empreses europees hi inverteixin i demostrin que
són competitives a escala internacional.
Per exemple, en el cas dels vehicles nets, que comporten el desenvolupament de

l’automoció amb vehicles híbrids o elèctrics, aquesta política inclou el suport a la re-
4. COM(2012) 582 final, «Una indústria europea més forta per al creixement i la recuperació econò-
mica», a http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2012:0582:FIN:ES:PDF
cerca i el desenvolupament d’aquestes tecnologies i de normes tècniques que per-

metin el creixement del sector sense barreres tècniques a la circulació d’aquests ve-
hicles dins el mercat interior. Però aquesta actuació també fixa objectius per al
desenvolupament d’altres sectors, com ara els equips elèctrics per a les recàrregues
dels vehicles en l’àmbit domèstic o en infraestructures de transport. Així mateix, s’hi
inclouen intervencions per planificar i definir els instruments que s’hauran d’instal·lar
en ciutats i infraestructures de transport terrestre per al servei d’aquests vehicles.
Per assegurar totes aquestes intervencions en camps tan diversos, cal una estre-
ta integració de polítiques, que exigeix canvis importants en la manera de desen-
volupar i portar a la pràctica les diferents polítiques comunitàries, cosa que de-
mana un elevat grau d’integració horitzontal i vertical, tal com hem assenyalat
abans.
La política de cohesió
A falta de la seva aprovació definitiva en el Consell i en el Parlament Europeu, la

proposta de la Comissió per a la política de cohesió suposa la mobilització de
336.000 milions d’euros per al període 2014-2020. Durant aquest nou període
de programació, es pretén posar un èmfasi més gran en els resultats i incremen-
tar l’eficàcia en la utilització dels fons pressupostats.
En concordança amb els objectius de l’estratègia Europa 2020, es proposa una

política d’inversió exhaustiva que concentri la utilització de recursos. En aquest
sentit, la proposta reserva el 60% dels fons del Fons Europeu de Desenvolupa-
ment Regional (FEDER) assignats a les regions més desenvolupades i en transició
per a la inversió en competitivitat de les pimes i en innovació, i el 20% per a l’aug-
ment de l’eficiència energètica. Aquests percentatges es redueixen al 44 i el 6%,
respectivament, a les regions menys desenvolupades. El 5% es reserva per al
desenvolupament urbà.
En particular, el FEDER contribuirà a tots els objectius temàtics i se centrarà en

àmbits d’inversió vinculats al context en què actuen les empreses (infraestructu-
res, empreses de serveis, suport a l’activitat empresarial, innovació, TIC i investi-
gació) i en la prestació de serveis als ciutadans en determinats àmbits (energia,
serveis en línia, educació, sanitat, infraestructures socials i d’investigació, acces-
sibilitat, qualitat del medi ambient).
Per al nou marc financer plurianual 2014-2020, la Comissió ha introduït canvis im-
portants en la política de cohesió. Per a aquest nou període de programació, la
Comissió Europea desitja que les autoritats nacionals i regionals preparin estra-
tègies d’especialització intel·ligent, a fi que els fons estructurals es puguin utilitzar
d’una manera més eficaç i puguin augmentar les sinergies entre les diferents po-
lítiques de la UE, nacionals i regionals, així com les inversions públiques i privades.
El concepte clau d’aquesta nova orientació de la política de cohesió és

l’«especialització intel·ligent»,5 que implica identificar les característiques i els actius
exclusius de cada país i regió, subratllar els avantatges competitius de cada regió i
reunir els participants i els recursos regionals al voltant d’una visió de futur que ten-
deixi a l’excel·lència. Cal un enfocament territorial integrat per dissenyar i executar
aquesta política. Les polítiques s’han d’adaptar al context local i reconèixer que hi
ha diferents trajectòries per a la innovació i el desenvolupament regional.
Com a alternativa al repartiment indiscriminat de recursos o al foment de les in-

versions en infraestructura a tota costa, l’especialització intel·ligent proposa con-
centrar els recursos en inversions lligades a un nombre limitat d’àrees de prioritat
econòmica per millorar la competitivitat de la regió, aprofitar economies d’escala
i d’abast i generar efectes externs per a les empreses que s’hi ubiquin.
Com assenyala Dominique Foray, que es considera un dels pares del concepte,
«la idea fonamental de l’especialització intel·ligent és que cal anar més enllà dels
programes horitzontals per millorar el marc i les condicions generals en què ope-
ren les regions i establir prioritats. Els recursos s’han de concentrar en àrees se-
leccionades acuradament i relacionades amb els tipus de tecnologies, disciplines
i activitats pròpies d’uns determinats sectors o que siguin comunes a més d’un
sector».6
Es tracta de fomentar un procés de descobriment que han de dur a terme bàsi-

cament les iniciatives pública i privada conjuntament en àrees que:
• Siguin noves i presentin un potencial interessant perquè es poden aprofitar

efectes externs procedents d’activitats econòmiques, educatives o culturals ja
existents a la regió.
• Generin economies d’escala o d’aglomeració importants.
5. Foray, D.; P.A. David; B. Hall (2009); Foray, D.; X. Goenaga (2013); Rodrik, D. [ed.] (2004).
6. Foray, D.; X. Goenaga (2013), p. 3.
En la pràctica, l’especialització intel·ligent implica la selecció ex ante d’una àrea

d’especialització per part de cada regió entre un menú d’opcions compatible amb
els objectius de l’estratègia Europa 2020. Sobre la base d’aquesta tria, s’elabora
una programació d’objectius que se sotmet a una condicionalitat prèvia.
La convergència d’objectius i instruments entre la política de cohesió i la política

industrial és evident en els exemples següents, que mostren l’actuació de totes
dues polítiques en un cas de desenvolupament de noves tecnologies emergents
(indústries basades en biotecnologies) i en situacions de reestructuració o de can-
vi tecnològic en industrial a Finlàndia i a Flandes (Bèlgica).
El desenvolupament de tecnologies basades en les

biotecnologies: un exemple de convergència de polítiques
europees
Els programes europeus de recerca i desenvolupament han donat suport a la bio-

tecnologia des de fa molts anys. A mesura que aquestes tecnologies han anat
madurant i arribant a estadis de desenvolupament que en permeten la introducció
a escala industrial, s’han posat en marxa noves mesures per facilitar la innovació
industrial en sectors que es puguin beneficiar d’aquestes tecnologies. A més dels
sectors de l’alimentació i els productes farmacèutics, les biotecnologies ofereixen
enormes oportunitats de desenvolupament industrial en sectors com ara la quí-
mica i altres indústries com la del paper, que utilitza fibres vegetals.
Informes d’experts calculen que actualment el 10% de la producció química té

l’origen en la biomassa i no pas en el petroli, incloent-hi biolubricants, polímers,
dissolvents i productes d’especialitats químiques, entre altres compostos. Es cal-
cula que durant el que queda de dècada la producció del sector químic d’origen
biològic augmentarà a una taxa del 20% anual, i que les vendes de productes quí-
mics d’origen «bio» van pujar a 57.000 milions el 2010, amb un total de 300.000
llocs de treball associats a aquesta producció. La indústria paperera que utilitza
fibres vegetals d’origen agrícola o forestal també ha desenvolupat tecnologies útils
per a la producció de bioplàstics amb diversos usos industrials.7
7. Vegeu «Unfold the Future 2050 – The Forest Fibre Industry. 2050 Roadmap to a low-carbon bio-
economy», a http://www.unfoldthefuture.eu/uploads/CEPI-2050-Roadmap-to-a-low-carbon-bio-eco-
nomy.pdf
Per tal de facilitar el desenvolupament industrial d’aquestes tecnologies es va

crear el consorci publicoprivat o Public Private Partnership (PPP) d’indústries basa-
des en la biotecnologia (BBI, de l’anglès Bio-Based Industries, abans conegudes
com a BRIDGE, de l’anglès Biobased & Renewables Industries for Development
and Growth in Europe). L’objectiu d’aquest PPP és promoure l’oferta de matèries
primeres basades en la biomassa creant noves cadenes de valor afegit, així com
optimitzar l’eficiència de les biorefineries i el desenvolupament de productes i mer-
cats de productes basats en les biotecnologies. Per fer-ho, s’espera disposar d’un
finançament d’uns 1.000 milions d’euros de fons públics i 2.800 milions de finan-
çament privat.8
Les indústries químiques i del paper europees són indústries perfectament com-
petitives a escala internacional que es poden beneficiar d’aquests desenvolupa-
ments tecnològics en el futur diversificant la seva producció, així com la seva font
bàsica de matèries primeres. Aquestes indústries estan ben establertes en nom-
broses regions europees. Moltes (més de 30 en la data de preparació d’aquest
article) han seleccionat indústries basades en les biotecnologies com a àrea d’es-
pecialització intel·ligent en el context de la programació de la política regional. Això
permetrà a les autoritats regionals i nacionals donar suport al desenvolupament
de les iniciatives privades en aquest sector, que també es podrà beneficiar de les
activitats d’innovació de les BBI.
En paral·lel, una task force de política industrial treballa per facilitar el ràpid de-
senvolupament d’aquestes altres activitats amb diverses mesures, que inclouen
accions de normalització tècnica i de supressió d’altres mesures que puguin dis-
torsionar els mercats de biomassa, i en general, per assegurar el desenvolupa-
ment dels mercats per a aquests productes.
Per descomptat, aquesta és la teoria i, com Rodrik ha dit, en política industrial el

80% de la dificultat rau en la pràctica i en la implementació de la política.
8. El consorci publicoprivat SPIRE (de l’anglès Sustainable Process Industry through Resource &
Energy Efficiency), que persegueix un increment de l’eficiència energètica en processos industrials i
una reducció de l’impacte en termes de CO2 del 40% abans del 2030, també pot contribuir positiva-
ment al desenvolupament d’aquestes noves tecnologies en sectors intensius en energia. Aquest con-
sorci té com a objectiu reduir la utilització d’energies fòssils en el 30% i el consum de matèries pri-
meres en el 20%.
Convergència de polítiques en la reestructuració i el canvi

industrial
Les reestructuracions industrials són un dels temes més difícils de resoldre per a
la política industrial. Les intervencions solen tenir lloc massa tard, quan els sec-
tors i les empreses afectats es troben en dificultats serioses i és molt més difícil
reestructurar les activitats per restablir-ne la viabilitat econòmica i financera.
Tant la política industrial com la política de cohesió persegueixen l’objectiu de l’an-
ticipació del canvi industrial com a alternativa a les reestructuracions traumàtiques
des del punt de vista social, i molt poc eficients des del punt de vista econòmic.
Les situacions de reestructuració són molt diferents segons els sectors afectats i
les condicions socioeconòmiques de les regions afectades, però hi ha alguns
exemples de regions europees que convé destacar per mostrar les possibilitats
que tenen aquests casos de demostrar que no sempre s’està abocat a repetir si-
tuacions massa conegudes del passat.
Encara és aviat per poder presentar resultats de la nova política europea en aquest
terreny, però ja hi ha exemples en què la «destrucció» del canvi estructural i indus-
trial és relativament «creadora».
El novembre de 2012, Philips va anunciar els seus plans respecte de la planta d’en-
llumenat de Turnhout, a Flandes, al nord de Bèlgica.9 Aquesta planta es dedica a
la producció de llums d’alta intensitat i baix consum (LED). Aquesta fàbrica ha ar-
ribat a proveir el 40% de la producció d’aquest tipus de llums a tot el món, però,
segons afirma l’empresa, les pressions competitives la porten a deslocalitzar la
producció a Àsia i a reduir el nombre de llocs de treball a Bèlgica. No obstant això,
aquesta mesura ha estat acompanyada d’un programa de formació, foment de
l’empresariat i promoció de llocs de treball a la zona aprofitant la seva especialit-
zació i l’alta capacitació de la població.
L’empresa ha obert la seva planta a l’anomenat Open Manufacturing Campus per

oferir les seves instal·lacions, enginyers, experiència i tecnologia als qui vulguin
desenvolupar les seves idees de negoci aprofitant el saber fer (know-how) i la xar-
xa de serveis per a la innovació de Philips. Els usuaris del campus poden utilitzar
aquests serveis per desenvolupar qualsevol segment de la seqüència de produc-
9. Vegeu http://www.newscenter.philips.com/be_fr/standard/about/news/communiques/corporate/
cp_05112012-philips-turnhout-apporte-des-precisions.wpd#.VDJemEsfXVS
ció, des del disseny fins a l’automatització o el control de qualitat del producte fi-
nal.
Un altre cas notable són els exemples de reindustrialització a Finlàndia. Després

de les dificultats de Nokia per adaptar-se a les condicions actuals de competèn-
cia en el mercat dels equips de telefonia mòbil, el Govern ha dut a terme una de-
cidida política de foment de la innovació i les activitats empresarials. Aquesta po-
lítica, que va anunciar el juny de 2011 el nou primer ministre, mostrava clarament
la voluntat del Govern d’intervenir directament en la gestió dels casos de canvi
estructural. Aquestes intervencions impliquen una col·laboració entre la indústria,
els agents socials i el Govern, i una bona part de les intervencions tendeixen a fle-
xibilitzar el mercat de treball. La gestió de les situacions de canvi estructural la fan
a escala nacional els ministeris competents que participen en aquests treballs,
mentre que els plans contingents queden sota la responsabilitat de les autoritats
regionals.10
Aquestes són experiències encoratjadores de reindustrialització que no han de

ser necessàriament aïllades o úniques, sinó que seria desitjable veure-les repeti-
des en altres zones industrials avançades i en procés d’evolució o de canvi es-
tructural. Tanmateix, totes aquestes experiències són diferents, i cada regió ha de
trobar el seu propi camí en aquest procés de canvi. Com deia Hayek,11 no s’ha
de negligir la importància de les circumstàncies específiques de cada lloc i de
cada moment en els processos de transformació econòmica. Aquests són els pa-
ràmetres crítics que han de marcar el procés de reindustrialització.
Conclusió
En aquest article hem presentat breument algunes de les característiques de les

polítiques de cohesió i industrial a Europa per il·lustrar de quina manera es poden
orientar i coordinar millor amb la finalitat d’optimitzar l’eficàcia de les intervencions
del sector públic en el marc europeu. Totes dues polítiques formen part de l’estra-
tègia Europa 2020 per aconseguir un creixement sostingut i inclusiu per a la UE.
10. Per a altres experiències prèvies en altres països, vegeu, per exemple, per al cas alemany a la
conca del Ruhr, Hospers, G.-J. (2004).
11. F.A. von Hayek. (1948).
Aquest no és més que un exemple entre d’altres que es podrien presentar, in-
cloent-hi altres polítiques microeconòmiques, per il·lustrar que l’existència d’una
agenda comuna pot ser la base per fer més eficaces les actuacions del sector pú-
blic en el context europeu, la qual cosa constitueix un objectiu permanent de la UE.
Referències
F.A. von Hayek. Individualism and Economic Order. Chicago: University of Chicago
Press, 1948.
Foray, D.; P.A. David; B. Hall. «Smart Specialisation – The Concept». Knowledge
for Growth. Grup expert Economists Policy Brief, núm. 9 (juny 2009): http://ec.eu-
ropa.eu/invest-in-research/pdf/download_en/kfg_policy_brief_no9.pdf
Foray, D.; X. Goenaga. «The Goals of Smart Specialisation». JRC Scientific and Po-
licy Reports, Sevilla, 2013: ftp://ftp.jrc.es/pub/EURdoc/JRC82213.pdf
Hospers, G.-J. «Restructuring Europe’s Rustbelt». Intereconomics, vol. 39(3), (maig-

juny 2004), p. 147-156.
Rodrik, D. [ed.]. «Industrial policy for the twenty-first century». CEPR Discussion
Paper Series, núm. 4767 (2004).
Estratègies d’innovació industrial en l’àmbit
local: el cas de la riera de Caldes
Úrsula Cornejo, Carles Feiner i Roser Triay
Departament de Promoció Econòmica i Indústria, Ajuntament de Santa
Perpètua de Mogoda
L’eix de la riera de Caldes és un sistema urbà situat a la regió metropolitana de Bar-

celona, en la línia administrativa divisòria de les comarques del Vallès Occidental i el
Vallès Oriental, configurat per onze municipis,1 d’entre els quals els dos més poblats
són Caldes de Montbui (17.271 habitants) i Santa Perpètua de Mogoda (25.606 ha-
bitants).
El conjunt de la riera de Caldes és una localització industrial de primer nivell,
amb més de 1.500 empreses industrials, 45.000 llocs de treball, 32 polígons d’acti-
vitat econòmica i una prevalença comparativament alta de les activitats industrials
d’alta i mitjana-alta intensitat tecnològica (segons la classificació OCDE) amb relació
al conjunt de Catalunya.
L’àmbit sud de la riera de Caldes, amb Santa Perpètua de Mogoda com a municipi
més emblemàtic, presenta una estructura empresarial en què el sector industrial,
malgrat un retrocés significatiu2 en els últims anys, manté un pes majoritari3 en el
conjunt de l’activitat econòmica. N’és un bon exponent la localització en el territori
d’empreses líder en diversos subsectors industrials, des de la fabricació de vehicles
1. Caldes de Montbui, Castellcir, Castellterçol, Granera, la Llagosta, Palau-solità i Plegamans,

Polinyà, Sant Feliu de Codines, Sant Quirze Safaja, Santa Perpètua de Mogoda i Sentmenat.
Vegeu http://www.diba.cat/c/document_library/get_file?uuid=08863cd7-0ea8-4091-8c13-
32342e11b38b&groupld=172547 per a una caracterització més exhaustiva de l’àmbit territorial.
2. El sector industrial de la riera de Caldes mostra, d’altra banda, una gran capacitat de resis-
tència a la crisi econòmica. El territori ha perdut el 17% de les empreses industrials entre els
anys 2007 i 2012, enfront del 25% de retrocés experimentat pel conjunt de Catalunya.
3. L’activitat industrial a Santa Perpètua de Mogoda ha passat de representar el 55% dels llocs
de treball assalariats localitzats al municipi el juny de 2008 al 45% el juny de 2013. Vegeu http://
www.staperpetua.cat/perfil/recursos/recursos/6_santa_perp_tua_informe_trimestral_ii_2013.
pdf per a una informació més detallada.
Estratègies d’innovació industrial en l’àmbit local: el cas de la riera de Caldes 264
fins a la indústria agroalimentària, passant pel sector quimicofarmacèutic o les arts

gràfiques.4
Aquesta particular estructura productiva s’afegeix a la posició geoestratègica privi-
legiada de la riera de Caldes, a la intersecció entre l’AP-7, la C-59 i la C-17, dins el
trajecte del corredor ferroviari mediterrani de mercaderies i a pocs quilòmetres del
port de Barcelona. La disponibilitat de sòl industrial a un preu assequible i la con-
centració d’activitat logística a la rodalia (la Central Integrada de Mercaderies del
Vallès, l’estació intermodal ferroviària de Granollers i la projectada central intermodal
ferroviària de la Llagosta) completen el conjunt de fortaleses territorials que han d’im-
pulsar qualsevol projecte estratègic de desenvolupament econòmic d’aquest terri-
tori.
En aquest sentit, i des de mitjan 2012, els municipis de l’àmbit sud de la riera de Cal-
des desenvolupen diversos projectes estratègics de caràcter cooperatiu, basats en
la complementarietat i en la col·laboració publicoprivada.
El primer d’aquests projectes és l’impuls de la logística avançada, entesa com l’op-
timització de tota la cadena de subministrament i de distribució de la indústria ma-
nufacturera localitzada a la zona. Aquest projecte, el Logis Riera de Caldes, es con-
solida com a transversal i tractor. Actualment, un nucli dur, de prop de trenta
empreses, s’ha compromès en la tasca d’afavorir l’acceleració de la construcció de
les infraestructures logístiques previstes en el territori. Al mateix temps, s’estan
desenvolupant projectes de formació contínua en l’àmbit de la logística, i s’estan
posant les bases per incrementar i optimitzar la demanda d’intermodalitat ferro-
viària de les empreses del territori per distribuir els seus productes.
Complementàriament a aquest projecte, es treballa en l’impuls del sector del vehicle
elèctric a la riera de Caldes. Fins ara s’han dut a terme activitats vinculades a l’in-
crement de l’oferta, concretades en la inauguració recent del CREVE (Centre de
Recursos del Vehicle Elèctric) de Santa Perpètua de Mogoda. Al CREVE s’imparteix
formació contínua per a mecànics de vehicles elèctrics i híbrids, i per a instal·ladors
d’infraestructures de recàrrega de vehicles elèctrics. El desenvolupament del nou
perfil professional de mecànic de reparació i manteniment de vehicles elèctrics i hí-
brids5 és una altra de les activitats en execució. Amb aquest conjunt d’accions es
4. Vegeu http://www.rieradecaldes.com/empreses-referents.html per a una breu panoràmica

de les empreses més significatives localitzades en aquest territori.
5. Vegeu http://www.rieradecaldes.com/projectes.html per a una visió panoràmica dels pro-
jectes estratègics de desenvolupament econòmic territorial actualment en execució a la riera
de Caldes.
Estratègies d’innovació industrial en l’àmbit local: el cas de la riera de Caldes 265
pretén facilitar, al teixit empresarial vinculat a la construcció i el manteniment de ve-

hicles, molt significatiu a la zona, la seva adaptabilitat a la creixent demanda de
vehicles elèctrics i híbrids que es preveu a mitjà termini.
En paral·lel, s’estan fent els primers passos per definir accions i projectes adreçats
a reforçar la demanda de mobilitat elèctrica, tant per a les empreses industrials
amb xarxa pròpia de distribució capil·lar, com per a les empreses logístiques en ge-
neral. Sense oblidar l’impuls de l’enorme potencial derivat de la mobilitat obligada
de la població.
Aquests projectes, tot i que tenen encara un recorregut temporal curt, presenten ja
alguns resultats que permeten mantenir l’esperança d’accelerar la reconversió del
model productiu territorial cap a la indústria d’alta intensitat tecnològica i cap als
serveis intensius en coneixement. Tot això, sota un model d’intervenció estratègica
basat en la concertació entre les diverses administracions públiques i en la coope-
ració entre la iniciativa pública i la privada. Es tracta d’estendre el model de gover-
nança, aplicat amb èxit a diverses polítiques socials, a les polítiques de desenvolu-
pament econòmic territorial, en benefici de la millora de la qualitat del treball, de la
generació de riquesa i, en resum, de la qualitat de vida.
Rubí, ciutat industrial
Carme García Lorés
Alcaldessa de Rubí
Com a segona ciutat més industrialitzada de Catalunya, Rubí ocupa un lloc propi
dins la trajectòria industrial del nostre país. Ja en el segle xix, els empresaris del tèx-
til van decidir instal·lar-se en aquesta població del Vallès Occidental, que els oferia
bones comunicacions i possibilitats de creixement. Al llarg del temps, Rubí s’ha sa-
but adaptar tant a les presses desenvolupistes dels seixanta com al desencís indus-
trial dels vuitanta. I ho ha pogut fer recorrent a les seves grans possibilitats, entre
d’altres els accessos privilegiats a les vies AP-7, B-9 i E-30, que la uneixen d’una
manera ràpida i directa amb l’àrea metropolitana de Barcelona, l’arc mediterrani, la
resta de l’Estat i Europa.
Avui dia, Rubí és sinònim de tradició industrial i innovació tècnica, que li permeten pro-
veir la indústria de recursos humans especialitzats i formats en les últimes novetats
del sector. Rubí se sent una ciutat productiva, orgullosa de la seva àmplia implemen-
tació industrial i que competeix en extensió amb la Zona Franca de Barcelona.
Rubí disposa en aquests moments d’onze polígons d’activitat econòmica (PAE), que
acullen una gran varietat industrial, caracteritzada per una alta permeabilitat de pro-
cessos tecnològics de nivell mitjà i alt. Aquesta marcada aposta per l’especialitat i
la innovació empeny les nostres indústries a ser optimistes respecte del seu poten-
cial. Rubí es reconverteix en la indústria del demà i s’encamina cap a una transfor-
mació més gran en el sector de la salut i en el tecnològic.
Un altre aspecte destacable del col·lectiu industrial rubinenc és la seva gran capa-
citat exportadora. Rubí lidera el volum d’exportacions a l’àrea geogràfica de Terras-
sa, per davant de la capital vallesana, gràcies a l’empenta d’empreses com Braun,
dedicada a productes sanitaris i farmacèutics.
Malgrat la fortalesa econòmica de la nostra ciutat, Rubí ha patit, com la resta del
país, el fort revés de la crisi econòmica, que ha colpejat virulentament tots els sec-
tors econòmics i, evidentment, també la indústria. Aquesta crisi que arrosseguem
Rubí, ciutat industrial 267
des de 2007 ha comportat el tancament de moltes empreses i la pèrdua del lloc de

treball a centenars de persones.
En aquest sentit, i amb l’objectiu de recuperar presència industrial i capacitat pro-
ductiva, l’Ajuntament de Rubí ha posat en marxa un pla de xoc perquè la ciutat man-
tingui la seva posició de referent industrial tant a escala nacional com internacional.
Es tracta d’un conjunt d’accions que persegueixen potenciar les fortaleses de la ciutat
promocionant-ne l’excel·lent ubicació, la tradició, la innovació i els recursos humans.
D’altra banda, també era imprescindible emprendre un estudi rigorós sobre els punts
dèbils dels nostres polígons per tal de cobrir les seves necessitats i avançar-nos als
serveis que pugui exigir qualsevol nova iniciativa que triï la nostra ciutat. La crisi no pot
paralitzar els nostres plans de futur ni comprometre més llocs de treball.
D’altra banda, Rubí s’ha volgut adaptar a la nova lògica globalitzadora i a la posada
en comú dels reptes industrials. Rubí ha teixit una sèrie d’acords amb poblacions
properes per desenvolupar projectes conjunts que potenciïn les forces de cadascu-
na. Cal destacar l’anomenat CIT (Catalonia Innovation Triangle), un acord firmat entre
els ajuntaments de Rubí, Cerdanyola del Vallès i Sant Cugat del Vallès, tres pobla-
cions especialitzades en tres sectors diferents però complementaris de la indústria.
Altres àmbits en els quals la ciutat de Rubí té una participació significativa són la ini-
ciativa europea Eurocities, el Projecte e-, conjuntament amb altres consistoris, i el
consorci B-30, en el qual són presents altres nivells diferents de les administracions,
com ara el sector empresarial i l’universitari. Aquests convenis multilaterals perme-
ten conèixer les necessitats del sector industrial i, per tant, unificar criteris amb els
centres educatius i els consistoris respecte de cap a on s’han de dirigir els recursos
per formar nous treballadors.
Però l’esforç no s’ha centrat únicament en projectes de cooperació o coordinació,
sinó que el municipi ha desenvolupat un conjunt d’accions adreçades a potenciar el
sector industrial rubinenc i permetre que la ciutat se situï en primera línia industrial.
En aquest sentit, destacaríem els projectes següents:
ADES (Acord per al Desenvolupament Econòmic i Social): un gran acord econò-
mic i social per potenciar la indústria en el qual participen diferents actors, com ara
organitzacions empresarials, sindicats i partits polítics presents al ple municipal, co-
merciants i experts. Aquest acord ha posat en funcionament accions concretes com
ara la unificació de tots els tràmits de gestió econòmica en un sol espai, la creació
d’un consell municipal de la formació professional per adaptar l’oferta a la demanda
industrial i la implementació de la fibra òptica als polígons industrials. Cal destacar
la gran col·laboració de tots els membres implicats en l’acord.
Rubí, ciutat industrial 268
Rubí Brilla: amb aquest projecte, Rubí vol mostrar la seva clara aposta per conver-
tir-se en referent en el sector de l’eficiència energètica i les energies renovables. L’ob-
jectiu principal d’aquesta iniciativa és que les empreses ubicades a la ciutat siguin
més competitives gràcies a l’estalvi energètic. Rubí Brilla compta amb la col·laboració
de les empreses, que estan comprovant els beneficis de l’economia productiva a
través de la sostenibilitat.
Malgrat la crisi, no podem renunciar a la nostra identitat industrial ni permetre que
la conjuntura econòmica esborri d’un cop de ploma una reputació treballada al llarg
de cent cinquanta anys. Per això, amb la vista en el futur, apostem per l’arrelament
de les nostres empreses, la seva reconversió tecnològica i la captació de noves opor-
tunitats de mercat. Entre tots junts, empreses, administracions i agents socials, ho
aconseguirem.
La dinamització dels polígons d’activitat
econòmica des de l’àmbit local
Gemma Cortada i Santi Macià
Servei de Teixit Productiu, Diputació de Barcelona
Introducció
Els polígons d’activitat econòmica (PAE) són una peça clau de la nostra economia.
Constitueixen un dels principals factors d’entorn del teixit empresarial, en la mesura
que condicionen la localització de les empreses i, per tant, el seu accés als mercats
i als recursos que necessiten per a les seves activitats.
Després d’un període caracteritzat per un cert oblit, els PAE s’han convertit en els
últims anys en un element de gran interès per part de tots els agents implicats en el
desenvolupament econòmic en general i, especialment, des de les administracions
locals. Són diversos els factors que incideixen en aquest fet: les deficiències en in-
fraestructures i serveis que presenten els polígons existents, amb la consegüent
incidència negativa en la competitivitat empresarial; la necessitat apressant de po-
lítiques locals de promoció del sòl existent en un context de crisi, deslocalitza-
ció i competència entre territoris; i el paper que tenen i el que haurien de tenir les
associacions empresarials i les administracions públiques en relació a la gestió
dels PAE, per posar-ne només alguns exemples.
No hi ha dubte, per tant, que les actuacions de millora i dinamització dels PAE ad-
quireixen un notable protagonisme en l’àmbit de les polítiques de desenvolupament
local. Els ens locals, que tradicionalment han tingut un paper fonamental en les fa-
ses inicials del cicle de vida dels PAE (formulació estratègica, execució i llançament),
s’impliquen ara d’una manera creixent en les seves fases finals (funcionament), so-
vint per mitjà de l’adopció progressiva de fórmules de concertació i de cooperació
amb l’àmbit privat, així com buscant fórmules de cooperació supramunicipal. Un al-
tre dels reptes que afronta el món local en relació als polígons és la necessitat d’ac-
tuar des d’una visió integral, coordinant els diversos departaments municipals impli-
cats (promoció econòmica, urbanisme, medi ambient, hisenda i activitats, etc.).
La dinamització dels polígons d’activitat econòmica des de l’àmbit local 270
Línies d’actuació de la Diputació de Barcelona en l’àmbit de la promoció

i la dinamització dels PAE
La Diputació de Barcelona, conscient de tot això, i tenint en compte el seu caràcter
d’agent impulsor i aglutinador de les polítiques locals de desenvolupament local, ha
dedicat des de l’any 2005 molts esforços tècnics i econòmics a acompanyar aquells
ens locals que es mostren actius en l’àmbit de la millora dels PAE, amb la finalitat de
potenciar-ne les actuacions, i sempre partint dels principis de visió integral i estra-
tègica, concertació territorial, treball en xarxa i cooperació publicoprivada.
En concret, després d’una etapa inicial de reflexió i diagnòstic i d’actuacions pilot
(període 2005-2007), l’Àrea de Desenvolupament Econòmic i Treball va posar en mar-
xa un programa d’assistència tècnica i econòmica als ens locals en matèria de PAE,
que es concreta en les línies d’actuació següents:
Assistència tècnica:
• Informació i assessorament:
– Butlletí electrònic
– Assessorament especialitzat
– Elaboració de plans de promoció, millora i dinamització de PAE (programa Men-
tor PAE)
• Formació del personal tècnic dels ens locals:
– Curs de promoció i dinamització de PAE per a personal tècnic local
– Jornades i seminaris
• Materials:
– Guia per als ens locals: Promoció i dinamització de polígons d’activitat econò-
mica
– Manual de bones pràctiques de PAE
• Treball en xarxa:
– Amb els principals agents clau locals, autonòmics i estatals: Unió de Polígons
Industrials de Catalunya (UPIC), Petita i Mitjana Empresa de Catalunya (PIMEC),
Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona, altres diputacions,
Generalitat de Catalunya, Coordinadora Espanyola de Polígons Empresarials
(CEPE)
– Amb els ens locals: grups de treball
Assistència econòmica:
• Convocatòria anual específica de subvencions per a activitats de millora i dina-
La dinamització dels polígons d’activitat econòmica des de l’àmbit local 271
mització de PAE, amb una dotació de 400.000 euros anuals (de mitjana) des del
2008
• Línia específica per a projectes d’inversió: en el marc del tram local dels fons
FEDER (anys 2009 i 2010), amb un import total de 2,8 milions d’euros
Pel que fa a l’impacte final d’aquestes polítiques, cal assenyalar que s’han benefi-
ciat d’aquest programa un centenar d’ens locals, que comprenen més del 90% de mu-
nicipis de la província i més del 50% dels PAE existents. A títol il·lustratiu, algunes
de les actuacions impulsades han estat les següents: creació o actualització de cen-
sos d’activitats empresarials ubicades als PAE, portals d’intermediació de sòl i sos-
tre industrial, accions de promoció (pàgines web, catàlegs promocionals), foment de
les associacions empresarials als PAE, equipaments de valor afegit (centres de ser-
veis a les empreses), etc.
Conclusions
A partir de l’experiència acumulada durant aquests anys de treball, des de la Dipu-
tació de Barcelona es considera que les polítiques locals en matèria de PAE han de
partir de la consideració dels espais d’activitats econòmiques com un element més
de les ciutats i els territoris. En conseqüència, seria desitjable una integració més
gran de les polítiques urbanes i les de desenvolupament econòmic, així com una en-
tesa més gran entre els departaments corresponents dels consistoris respectius.
Igualment, un grau més elevat de cooperació publicoprivada en la gestió dels PAE i
en les inversions que requereixen aportaria solidesa i continuïtat a la seva trajectòria
de millores. Cal esperar que algunes reformes ja iniciades en aquest sentit a Cata-
lunya arribin a bon port en els pròxims mesos.
Finalment, cal afegir que sense una estreta cooperació entre municipis, compartint
recursos humans i econòmics, equipaments, projectes i serveis a les empreses dels
PAE, difícilment podrem arribar a solucions viables o sostenibles en el temps.
+ Indústria. Pacte per a la indústria
a Catalunya
Joan Trullén
President del Pacte + Indústria
El 3 de desembre de 2012 va tenir lloc la presentació i signatura d’un manifest titulat

«Més indústria: la resposta catalana a la crisi», impulsat per sindicats, organitzacions
empresarials, universitats i col·legis professionals de Catalunya. Aquest va ser el punt
de partida d’un procés que s’ha desenvolupat durant el primer semestre del 2013 i
que ha desembocat en la redacció del document «Propostes per a un nou impuls a
la indústria a Catalunya»1.
És un document amb una hipòtesi de partida clara: la millor manera de sortir de la
crisi i encetar una nova etapa de reactivació econòmica passa per potenciar la in-
dústria. No pot haver-hi una economia forta sense una indústria forta.
Els actuals desequilibris de l’economia catalana exigeixen el creixement sostingut
de l’activitat exportadora. Atès que el gruix del comerç exterior —al voltant del 80%—
està protagonitzat per l’exportació manufacturera, aquesta indústria exportadora té
un paper central en la sortida de la crisi.
Catalunya lidera la producció manufacturera en la major part dels sectors productius
i aporta al voltant del 28% de l’exportació del conjunt de l’economia espanyola. L’eco-
nomia catalana lidera l’exportació tant de béns manufacturats com de serveis turís-
tics, i el seu pes és també decisiu en el comerç de serveis no turístics.
Des del segon terç del segle xix, Catalunya ha protagonitzat de manera destacada el
lideratge industrial d’Espanya. Una vocació industrial que és a l’essència de l’econo-
mia i la societat catalanes.
1. El document «Propostes per a un nou impuls a la indústria catalana» va ser presentat el 27

de juny de 2013 i el podeu consultar íntegrament a http://paginadelrector.ub.edu/wp-content/
uploads/2013/07/PROPOSTES-+-INDUSTRIA-FINAL.pdf
+ Indústria. Pacte per a la indústria a Catalunya 273
En aquest sentit, la indústria manufacturera, en general, i la indústria exportadora,

d’una manera particular, són realment sistèmiques. No és possible basar la compe-
titivitat en sectors o activitats no competitius respecte de l’exterior. No es pot sos-
tenir un model de creixement apel·lant al finançament extern dels dèficits per comp-
te corrent. La continuïtat de la producció dins d’un model productiu alternatiu depèn,
doncs, de la capacitat de disposar d’una base competitiva àmplia i sòlida, fonamen-
talment industrial. Si la indústria no té més pes, això no serà possible. I, en aquest
sentit, la indústria és sistèmica. Sense ella no es podrà sostenir un nou model eco-
nòmic competitiu. D’això, se’n desprèn un corol·lari fonamental que inspira el docu-
ment: cal adoptar una política econòmica (no tan sols una política industrial) que
serveixi de base per a aquesta activitat fonamental que és la indústria.
El document reconeix també la necessitat d’adoptar tot un seguit de reformes que
enforteixin la productivitat en els sectors o les activitats més exposades al comerç
internacional.
El document adopta una noció de competitivitat que va més enllà de la consecució
d’una determinada quota dins del comerç internacional. Es tracta d’aconseguir mi-
llorar de manera estable el nivell de vida, d’incrementar el nivell d’ocupació, de pre-
servar quotes altes de cohesió social i, també, de respectar el medi ambient. Actuar
amb una visió estructural i de llarg recorregut implica actuar sobre la totalitat dels
factors de producció, incloent-hi, d’una manera precisa, els factors territorials de
competitivitat. Cal actuar d’una manera intensa i urgent sobre el factor capital i el fi-
nançament: sense aquest factor no és possible construir una base industrial nova
en un nou model de desenvolupament. Cal actuar de manera sistemàtica i amb una
perspectiva de llarg recorregut sobre el factor treball, incloent-hi la formació com
una variable fonamental.
Així mateix, cal actuar amb una orientació competitiva sobre el gran sector energè-
tic i també, finalment, sobre un ampli conjunt de factors que en la literatura tradicio-
nal es consideraven factors residuals, però que en els actuals models de creixement
han adquirit un protagonisme fonamental: les infraestructures per a la indústria; la
recerca, el desenvolupament i la innovació, i finalment, el conjunt de factors territo-
rials de competitivitat, entre els quals destaquen els mecanismes basats en la coo-
peració, els clústers i la internacionalització de les empreses.
Cal adoptar una definició d’indústria que s’adapti tant a l’actual forma de produir de
caràcter flexible com a l’actual forma de consumir, amb un pes creixent d’allò que és
immaterial. Cal incorporar a la indústria no tan sols el nucli central de naturalesa ma-
nufacturera sinó un ampli conjunt de serveis que depenen singularment de la indús-
tria i que poden esdevenir activitats denses en ocupació.
+ Indústria. Pacte per a la indústria a Catalunya 274
El document s’estructura a partir dels treballs de centenars d’experts agrupats en

vuit comissions. La primera planteja precisament la necessitat d’adoptar un períme-
tre i una definició d’indústria adaptats a la nova realitat productiva. Les tres següents
apunten a la importància del factor capital, el factor treball i l’energia. Les altres tres
apunten a altres factors que incideixen sobre el creixement de la productivitat, però
que són cada vegada més decisius per al desenvolupament industrial: les infraes-
tructures, l’R+D+I, la cooperació, els clústers i la internacionalització.
Finalment, s’aborda l’Horitzó Europa 2020, que defineix un programa marc molt fa-
vorable per desenvolupar l’R+D+I en clau industrial. L’economia catalana té una gran
oportunitat d’ancorar una nova estratègia industrial en el marc d’Europa, que també
aposta per impulsar un nou procés de creixement en el qual la indústria té un lloc
fonamental. La Unió Europea té plantejat l’objectiu de fer passar la participació de
la indústria en el PIB europeu del 16% actual al 20% l’any 2020.
Tot plegat posa les bases d’un gran pacte social que identifica en la indústria el mi-
llor camí cap al benestar i la recuperació econòmica.
Altres publicacions sobre territori
Documents de Treball 11 Plec de prescripcions

Sèrie Territori tècniques dels projectes
d’execució d’edificació:
1 Plans d’ordenació forestal en
Actualització a la normativa
boscos de titularitat municipal
de l’any 2009
2 VI Trobada d’estudiosos de
12 I Trobada d’Estudiosos dels Parcs
Sant Llorenç del Munt i l’Obac:
de la Serralada Litoral Central.
Comunicacions presentades el dia
V Trobada d’Estudiosos del
10 de novembre de 2005 al Centre
Montnegre i el Corredor
de Cultura de Sant Llorenç Savall
13 Implantació del pas de vianants
3 Polítiques locals d’habitatge i
a les travesseres urbanes
actuacions en matèria d’activitats
14 Plec de prescripcions tècniques
4 Manual de comunicació per a
dels projectes d’urbanització
les oficines locals d’habitatge
d’espai públic urbà
5 Models silvícoles en boscos
15 Patrimoni públic de sòl i habitatge:
privats mediterranis
Inventari i gestió
6 Diagnosi ambiental al Parc
16 VII Monografies del Foix
de Collserola: Projectes de
ciències ambientals. Universitat 17 El valor de les noves tecnologies
Autònoma d’informació territorial a
l’Administració local
7 V Trobada d’Estudiosos
del Garraf: Comunicacions 18 VII Monografies del Montseny
presentades el dia 16 de
19 Urbanisme i participació:
novembre de 2006 a Castelldefels
Iniciatives i reptes de futur:
8 Elements per al disseny i Conclusions del grup de treball
la implantació d’una oficina sobre urbanisme i participació
local d’habitatge ciutadana en l’àmbit local
9 Guia metodològica per a 20 VII Monografies de Sant Llorenç

la redacció de plans locals del Munt i l’Obac
d’habitatge
21 Guia per a la selecció d’espècies
10 La planificació de la de verd urbà: Arbrat diari
prevenció contra incendis
22 VI Monografies del Garraf
forestals a la província
i Olèrdola
de Barcelona
Publicacions disponibles a www.diba.cat/llibreria

Altres publicacions sobre territori
23 II Monografies dels Parcs 10 Mapa de serveis i indicadors

de la Serralada Litoral Central; d’habitatge de la província
VI Monografies del Montnegre de Barcelona: Anuari 2010
i el Corredor
12 Economies d’aglomeració i
24 III Monografies del Foix regions urbanes a Europa: La regió
de Barcelona, un cas d’estudi
25 VIII Monografies del Montseny
Documentos de Trabajo
Estudis
Serie Territorio
Sèrie Territori
5 Modelos silvícolas en montes
2 L’ordenació urbanística:
privados mediterráneos
Conceptes, eines i pràctiques
10 La planificación de la prevención
3 Instruments de planificació i gestió
de los incendios forestales en
de la mobilitat local a Europa
la província de Barcelona
4 Competències en matèria de
17 El valor de las nuevas tecnologías
carreteres de les administracions
de información territorial en
locals de segon nivell
la Administración local
5 Ciutats en (re)construcció:
Necessitats socials, transformació
i millora de barris Estudios
Serie Territorio
6 Paisatges en transformació:
Intervenció i gestió paisatgístiques 1 La ciudad de baja densidad:
Lógicas, gestión y contención
7 Accessibilitat al tren en
cadira de rodes: Cap a un 4 Competencias en materia de
estàndard internacional del gap carreteras de las administraciones
d’embarcament locales de segundo nivel
8 La política de protecció d’espais 5 Ciudades en (re)construcción:

naturals de la Diputació de Necesidades sociales,
Barcelona transformación y mejora de
barrios
9 Estratègies vers la ciutat de baixa
densitat: De la contenció a 11 Repensar las políticas urbanas:
la gestió Apuntes para la agenda urbana
Publicacions disponibles a www.diba.cat/llibreria

Torna La Indústria. Estan Preparades Les Ciutats?: ISBN 978-84-9803-681-7

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Torna La Indústria. Estan Preparades Les Ciutats?: ISBN 978-84-9803-681-7

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Torna la indústria.

La col·lecció Estudis posa a l’abast del món local

Aquest treball es planteja obrir el debat sobre la indústria

Gerència de Serveis de Promoció Econòmica i Ocupació

© de l’edició: Diputació de Barcelona

Producció: Gabinet de Premsa i Comunicació

Composició: Fotoletra, S.A.

1. La indústria en la configuració de la ciutat contemporània:

La indústria en la construcció de la Barcelona contemporània, 1833-1973 . 28

La tercera revolució industrial: mite o realitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52

La fàbrica de futur i la tercera revolució industrial . . . . . . . . . . . . . . . . 65

2. Conceptualització i característiques de la «nova» indústria

Per què és important la indústria manufacturera?

Radiografia de la indústria metropolitana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109

El sector privat es defineix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 142

3. Els espais de l’activitat industrial: dels polígons a la ciutat

El futur de l’espai industrial davant el retorn de la manufactura . . . . . . . . . . . 156

L’ordenació del sòl industrial en una economia metropolitana

Ateneu de Fabricació Barcelona, un model de reindustrialització

La indústria manufacturera a San Francisco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 203

El cas d’Amsterdam. Noves indústries urbanes i nova estratègia

4. Polítiques públiques i activitat industrial

Una visió crítica de les polítiques industrials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 239

La reactivació de la indústria europea: una agenda comuna . . . . . . . . . . . . . 252

Estratègies d’innovació industrial en l’àmbit local: el cas de la riera

Rubí, ciutat industrial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 266

La dinamització dels polígons d’activitat econòmica des de l’àmbit

+ Indústria. Pacte per a la indústria a Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . 272

i que, en definitiva, suposa una nova manera de relacionar-se amb el territori on

L’activitat econòmica que ens interessa no és un fenomen desterritorialitzat. La

Parlem, doncs, d’una indústria –m’interessa subratllar-ho, en la mesura que la

indústria pròpia, renovada i competitiva, que contribueixi a accelerar la sortida de

Salvador Esteve i Figueras

La profunda crisi econòmica que experimentem actualment ha posat en qüestió

La necessitat urgent de definir i desenvolupar mesures de reactivació econòmica

ciutat, actualitzant el coneixement sobre les característiques i les necessitats de

Amb un enfocament transversal i una atenció especial a experiències de referèn-

Els continguts d’aquesta publicació s’estructuren en quatre grans blocs. El primer,

El segon bloc, «Conceptualització i característiques de la nova indústria», explora

Finalment, el quart bloc, «Polítiques públiques i activitat industrial», reflexiona so-

Després de dues dècades de contínua deslocalització des dels països desenvo-

Aquesta pèrdua de prestigi social va estar acompanyada d’una pèrdua d’interès

Aquest desinterès per la indústria va tenir un efecte evident i perniciós sobre el

D’una banda, assistim a un degoteig de notícies relacionades amb empreses que

D’altra banda, ha tornat també el prestigi social de la indústria manufacturera.

Aquesta tornada de la manufactura als països desenvolupats no és contradictòria

tit»: la pèrdua d’importància relativa de la indústria en la composició del PIB dels

D’una banda, hi ha un factor probablement temporal. La importància que va ad-

D’altra banda, el sector manufacturer ha estat el gran damnificat per la caiguda

Però el que aquí m’interessa assenyalar és que la meva defensa de la indústria

La crisi ha accentuat aquesta necessitat de mobilitat intersectorial. L’enfonsament

Per què importa la indústria manufacturera?

Per la meva banda, exposaré quatre arguments, de naturalesa diferent, a favor de

La indústria manufacturera continua sent l’activitat que més guanys de producti-

1. Helper, S. et al. (2012).

capacitats d’R+D d’un país no són sostenibles en el temps si no hi ha, en l’entorn

Des d’una perspectiva social, la manufactura ofereix també grans avantatges. Em

3. Galbraith, J.K. (2012).

També des de la perspectiva de la política democràtica la manufactura ofereix més

La raó per la qual la manufactura és més bondadosa amb la democràcia es pot

4. Piketty, T.; E. Saez (2003).

La importància d’aquestes virtuts cíviques va més enllà de l’àmbit personal o so-

5. Hirschman, A.O. (1977).