Reresum Cae Resum Cae

lOMoARcPSD|1927093
Reresum CAE - Resum CAE
Comportamiento de los Agregados Económicos (Universitat Oberta de Catalunya)
StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)
lOMoARcPSD|1927093
MÒDUL 1
L’indicador més utilitzat per mesurar globalment l’activitat econòmica d’un país és el PIB. El Producte
Interior Brut (PIB): és el valor de la producció de béns i serveis finals produïts a l’interior d’un país durant
un període de temps (1 any) i destinats a la venda.
Producció efectiva: resultat de sumar les produccions de totes i cada una de les empreses que han
participat en el procés productiu d’un bé o servei (xifra de negocis).
Valor Afegit: valor generat per cada unitat productiva que participa en l’activitat econòmica.
Per estimar l’aportació de cada activitat a la producció hem sumar els valors afegits .
1- El Producte Interior Brut (PIB) i altres magnituds macroeconòmiques
Producte Interior Brut (PIB): magnitud que mesura en unitats monetàries el valor dels béns i serveis
finals produïts a l’interior d’un país durant un període, generalment un any, i destinats a la venda.
a) és un flux que té lloc durant un període

b) es valora en unitats monetàries.
c) El PIB recull els béns i serveis finals, exclou els béns i serveis intermedis (consums
intermedis).

lOMoARcPSD|1927093
d) El producte és interior, produït al territori d’un país independentment si els factors productius que
han intervingut en el procés de producció són o no residents del país.
e) El mesurament del PIB és pot dur a terme per la via de la producció (VA), la via de la renda i la
via de la despesa. Aquestes tres vies han de ser coincidents en el resultat.
f) El PIB es pot expressar a cost de factors o a preus de mercat. Per passar de PIB a cost de factors
(PIBcf) a PIB a preus de mercat (PIBpm), s’ha de sumar al primer els impostos sobre la producció i
la importació, i restar les subvencions a la producció.
El producte interior mesura lo produït al territori d’un país independentment si els factors productius
que han intervingut en el procés de producció són o no residents del país.
El producte nacional que mesura les rendes percebudes pels residents dins o fora del territori.
2.1.- Les tres vies de càlcul del PIB
1) La via de la renda
PIBpm es la suma de totes les remuneracions dels factors de producció que han intervingut en el
procés de producció a l’interior del país, residents i no residents. (sous, salaris, beneficis, interessos,
lloguers, etc)
Les rendes, remuneracions d’assalariats i excedent brut d’explotació, dona el PIB valorat a cost de factors
(PIBcf), per passar-lo a PIBpm sumarem els impostos sobre la producció i la importació i restarem les
subvencions sobre la producció.
- Remuneració d’Assalariats (RA)
La remuneració del factor treball. Suma de tots els pagaments, en diners o en espècies, que realitzen
els empresaris pel treball dut a terme dins del procés productiu. Inclou els sous i salaris bruts, i les
cotitzacions a la Seguretat Social a càrrec dels empresaris. Residents i no residents.
- Excedent Brut d’Explotació (EBE)
Te caràcter residual, és a dir, es la part del valor afegit que queda una vegada descomptada la
remuneració d’assalariats. Rendes de la propietat i de l’empresa (beneficis, interessos, rendes de
lloguer), rendes mixtes (agràries, de professionals i d’autònoms).
- Impost sobre la producció i la importació
Recull ttots els pagaments a les administracions públiques per dur a terme l’activitat de produir,
importar béns i serveis, o per utilitzar factors de producció.
- Subvencions sobre la producció

lOMoARcPSD|1927093
Són impostos negatius. Les administracions poden fer pagaments als productors a fi d’influir en els
preus o permetre una remuneració adequada dels factors productius.
2) La via de la producció, oferta o valor afegit (VA)
PIBcf, s’obté amb la suma del valor afegit creat per cada branca d’activitat o com a resta entre la producció
efectiva obtinguda a cada branca i els inputs o consums intermedis utilitzats per a obtenir-la. Al resultat,
sumar els impostos sobre la producció i la importació i deduir les subvencions sobre la producció per tenir-
ho expressat a preus de mercat (PIBpm)
3) La via de la despesa o demanda
El PIB registra les utilitzacions o les ocupacions finals de béns i serveis, es a dir, el consum final
privat, la formació bruta de capital (inversió), el consum final públic i les exportacions. Deduir les
importacions per obtenir el PIBpm.
- Consum final privat (C)i

- Formació Bruta de Capital (FBC) o Inversió (I)
- Consum final públic
- Les exportacions (X) i importacions (M) de béns i serveis
El PIB resultant ja està expressat a preus de mercat, ja que en el mercat, on es duu a terme la
despesa, els béns i serveis ja engloben els impostos sobre la producció i la importació i les
subvencions estan deduïdes.
3

lOMoARcPSD|1927093
Consum final privat (C)i

Es la despesa en béns serveis duta a terme per les economies domèstiques (aliments, oci, neveres,
cotxes, etc)
Formació Bruta de Capital (FBC) o Inversió (I)

La formació bruta del capital fix (FBC) representa el valor dels bens duradors, destinats a finalitats
no militars adquirits per les empreses a fi d’utilitzar-los durant més d’un any en els seus
processos productius. S’engloba també dins del FBC la variació d’existències.
La variació d’existències representa la diferència entre les entrades i sortides durant el període
considerat, d’existències de tots els bens en poder de les empreses que no estan integrats a la FBC fix
(matèries primeres, productes acabats, productes semielaborats, etc)
Consum final públic ó Despesa Pública (G)

Es comptabilitzen les despeses que efectuen les administracions públiques per a la prestació de
serveis a la comunitat (seguretat ciutadana, trànsit, zones verdes), les compres corrents de béns i
serveis i els sous dels empleats públics. No inclou construcció de carreteres o pantans que es
comptabilitza com a Formació Bruta del Capital (FBC).
Les exportacions (X) i importacions (M) de béns i serveis

Recullen les transaccions comercials d’un país amb la resta del món (RM). Les exportacions impliquen
la venda de béns i serveis a l’RM. Les importacions són les compres de béns i serveis a l’RM.
Hem de sumar les exportacions i restar les importacions.!!!
Aquestes tres vies per al càlcul del PIB són per definició coincidents, ja que registren la seva creació
en tres moments diferents: quan es genera valor afegit en cada una de les activitats econòmiques,
quan es distribueixen les rendes originades en les esmentades activitats i quan es venen els béns i
serveis finals (despesa).
Les rendes obtingudes pels factors de producció residents en un determinat territori són el producte
nacional brut (PNB).
2.2. Del PIB a la renda nacional
Les principals rendes que flueixen entre residents i no residents són:
1. Rendes del treball amb l’RM
1.1. Rendes del treball rebudes de l’RM: remuneracions a treballadors residents que temporalment han
participat en processos productius en l’RM (per exemple, treballadors espanyols que acudeixen a la
verema francesa). No són dins del PIB.
1.2. Rendes del treball pagades a l’RM: remuneració a treballadors estrangers que temporalment han
participat en el procés de producció del territori (per exemple, treballadors no residents que temporalment
treballen a la recollida de fruita a la zona de Lleida). Estan incloses en el PIB.

lOMoARcPSD|1927093
D’ambdues definicions: Rendes netes del treball amb l’RM = 1.1 – 1.2
2. Rendes de la propietat i de l’empresa amb l’RM
2.1. Rendes de la propietat i de l’empresa rebudes de l’RM: són rendes que remuneren al capital propietat
de residents per la seva participació en processos de producció de l’RM (per exemple, beneficis
d’empreses ubicades a l’estranger propietat de companyies espanyoles). No són dins del PIB.
2.2. Rendes de la propietat i de l’empresa pagades a l’RM: recull la part de l’excedent brut d’explotació,
que remunera el capital els propietaris del qual són estrangers (per exemple, beneficis d’empreses
ubicades a Espanya propietat de companyies estrangeres). Són dins del PIB.
De totes dues definicions: Rendes netes de la propietat i de l’empresa amb l’RM = 2.1 – 2.2
En conjunt:
Rendes netes amb la resta del món = 1.1 + 2.1 – 1.2 – 2.2.
El concepte de nacional respecte al d’interior afegeix les remuneracions de factors residents obtingudes a
l’estranger i dedueix les remuneracions de factors estrangers pagades a l’interior del país.
El PIB no té en consideració la producció duta a terme a la resta del món (RM) per factors productius
residents i, en canvi, el PNB sí. Al seu torn, el PIB incorpora la producció duta a terme per factors
productius de l’RM dins del territori i el PNB no ho fa.
Hem definit les macromagnituds relatives a la producció en termes bruts: Producte Interior Brut i
producte nacional brut. Per a passar d’una variable en termes bruts a una variable en termes nets, cal
restar de la primera el consum de capital fix.
El producte nacional net a cost de factors (PNNcf) es coneix com a renda nacional neta o renda nacional
(RN)
Renda Nacional és la suma de les rendes obtingudes per tots els factors de producció residents en un país
que participen en el procés productiu dins o fora del país.

lOMoARcPSD|1927093
2.3. La renda nacional bruta disponible o renda disponible
Per passar del concepte de PNBpm al d’RNBDpm sumarem les transferències corrents rebudes de l’RM i
restarem les transferències corrents pagades a l’RM, o sumarem les transferències corrents netes amb
l’RM.
+ Transferències corrents rebudes de l’RM
- Transferències corrents pagades a l’RM
Aleshores:
Transferències corrents netes amb l’RM = 1 – 2
El PIBpm per càpita o l‘RN per càpita resulten de dividir el PIBpm o l’RN entre la població d’un país. Són
magnituds que ens permeten conèixer la producció o la renda generada i atribuïble com a mitjana a cada
un dels habitants d’un determinat país.
2.4. La renda personal disponible
La renda personal disponible (RPD) és la que queda disponible a les economies domèstiques per a
destinar al consum o a l’estalvi. Representa la capacitat de despesa de les famílies.
RPD = RN + Transferències de l’Estat - Impostos directes
RPD = Consum + Estalvi
3. El model de demanda agregada
La Demanda Agregada (DA) mesura la quantitat total de producció que els agents econòmics estan
disposats a demanar.
La Oferta Agregada (OA) mesura la quantitat total de producte que les empreses d’una economia estan
disposades a produir.
La demanda agregada la formen cinc components:
a) La despesa en consum final privat de les economies domèstiques (C).

b) La despesa en inversió del sector privat (I).
c) La despesa pública (G).
d) Les exportacions (X).
e) Les importacions (M).
La demanda agregada (DA) s’obté com:
DA = C + I + G + X – M
L’economia es troba en equilibri quan per a un determinat nivell de preus, l’oferta agregada és igual a la
demanda agregada. OA = DA

lOMoARcPSD|1927093
Com, a més, la producció es reparteix en forma de rendes entre els factors que participen en el procés
productiu, la renda nacional (al model de demanda agregada se simbolitza per (Y)) és igual a l’oferta
agregada o producció: Y = OA. Per la qual cosa en equilibri:
Y = DA
Els components que integren el PIB (C, I, G, X i M) són xifres reals mesurades i obtingudes del si de
l’economia. En canvi, en el model de demanda agregada, el consum, la inversió, etc., són xifres
planejades.
En equilibri, la demanda agregada planejada és igual a la demanda agregada real i, per això, igual a
l’oferta agregada.
3.1. Les funcions que integren el model de demanda agregada
Una variable exògena o autònoma és aquella que no està explicada pel model, és a dir, en el seu
comportament intervenen variables externes que no estan explicitades en el model.
Una variable endògena és aquella el comportament de la qual és explicat per una altra variable que
intervé en el model. Per tant, si modifiquem aquesta variable també incidirem sobre l’endògena.
1) En primer lloc, hem vist que el consum (C) és la despesa en béns i serveis realitzat per les economies
domèstiques.
Exògen la riquesa dels individus, els gustos i les modes i el preu dels altres béns.
Endogen depèn de la renda personal disponible.
Renda personal disponible (Yd), la renda que els queda a les famílies una vegada descomptats els
impostos directes (tY) i sumades les transferències que reben de l’Administració (TR*) (prestacions per
desocupació, per exemple):
Yd = Y + TR – tY
La funció de consum s’expressa com la suma de la quantitat exògena o autònoma (C), que no depèn de
la renda, més un percentatge de consum que depèn de la renda personal disponible (Yd):
C = C + cYd
La variable (c) es denomina propensió marginal al consum i ens indica la variació que experimenta el
consum davant d’una variació unitària de la renda personal disponible (Yd):
∆C = c ∆Yd
- no és constant en el temps ni tampoc és la mateixa per a tots els individus.

- és més gran que zero, perquè una part de la renda personal disponible es destina al consum, i més
petita que u, perquè els individus no gastem tota la renda personal disponible en consum

lOMoARcPSD|1927093
- la propensió marginal al estalvi s= 1- c

- la propensió marginal al consum c= 1-s
Si la renda personal disponible és reduïda o és zero, l’estalvi és negatiu (S= - C)
2) Una altra macromagnitud que integra la demanda agregada és la inversió (I).
- Exogen les expectatives. El volum d’inversió depèn dels costos d’aquesta i dels beneficis
esperats.
- Endogen depèn negativament del tipus d’interès.
3) El tercer component de la demanda agregada és el de la despesa pública (G).
La seva relació amb la demanda agregada és positiva: si la despesa pública incrementa, la demanda
agregada augmenta; si disminueix la despesa pública, la demanda agregada disminueix.
4) Tenim, finalment, dos components que fan referència a les transaccions del país amb la resta del món.
Un augment de les exportacions augmenta la demanda agregada. Un augment de les importacions
disminueix la demanda agregada.
Les funcions que defineixen el model de demanda agregada són:
DA = C + I + G + X – M
3.2. L’equilibri macroeconòmic
L’equilibri en el flux circular es mantindrà sempre que les entrades igualin les sortides, és a dir, en
aquest cas, que l’estalvi iguali la inversió. I = S
8

lOMoARcPSD|1927093
la condició d’equilibri macroeconòmic es pot formular així:
Inversió + Despesa Pública + Transferències + Exportacions = = Estalvi + Impostos + Importacions
I + G + TR + X = S + T + M
I es pot reescriure de diverses maneres interessants:
(I – S) + (G + TR – T) = M – X
– El terme (I – S) indica fins a quin punt la inversió privada d’un país excedeix l’estalvi privat del país, i per
tant indica si necessita que es financi d’alguna altra manera.
– El terme (G + TR – T) recull quina part de la despesa pública i de les transferències no queda coberta
per impostos i necessita finançament. Si les despeses i transferències (G + TR) excedeixen els ingressos
(T) es diu que el sector públic presenta dèficit pressupostari (signe positiu); si és al contrari es parla de
superàvit pressupostari (signe negatiu). Exemple ( 6 + 2 – 4) = +4 hi ha dèficit pressupostari
– El terme (M – X) recull bàsicament el dèficit comercial del país, la contrapartida comptable del qual en la
balança de pagaments és el finançament que rep el país de la resta del món. La balança de pagaments
s’estudiarà en el mòdul.
Una manera equivalent d’escriure la condició d’equilibri en el flux circular de la renda, adequada per a
països amb dèficits pressupostaris (es mes gran la despesa i les transferències que els impostos) i
dèficits comercials (hi ha mes importacions que exportacions) amb la consegüent necessitat de
finançament exterior, és la següent:
I + (G + TR – T) = S + (M – X)
3.3. El multiplicador de la despesa autònoma
Partim de l’expressió :
DA = C + I + G + X – M
El multiplicador de la despesa autònoma és més elevat que u, la qual cosa implica que una variació en un
euro d’un component de la despesa autònoma es converteix en una variació de més d’un euro en el
nivell de renda (té lloc un efecte multiplicador sobre la renda).
El multiplicador de la despesa autònoma, ens permetrà calcular la variació en el nivell de renda davant
d’una variació en qualsevol dels components de la despesa autònoma.
9

lOMoARcPSD|1927093
El multiplicador de la despesa autònoma és més elevat com més elevada sigui la propensió marginal
al consum (c) i més baix el tipus impositiu (t).
4. Les comparacions dels indicadors macroeconòmics
4.1. Les comparacions dinàmiques dels indicadors macroeconòmics
10

lOMoARcPSD|1927093
L’operació de multiplicar quantitats produïdes en un any pels preus del mateix any ens proporciona el
PIB en termes nominals (també anomenat a preus corrents).
El PIB és mesura en unitats monetàries, no en unitats físiques.
4.2. Les comparacions estàtiques dels indicadors macroeconòmics
Una primera solució consisteix en reduir els valors de les variables objecte de comparació a una moneda
comuna, pel mitjà dels tipus de canvi nominals respectius (exemple: convertir les variables del país objecte
d’estudi a dòlars corrents)
Un altre mètode consisteix en convertir les diverses monedes nacionals a una divisa internacional, de
forma que expressin igualtats en el poder de compra, és a dir, que compleixi la paritat del poder
adquisitiu (PPA).
11

lOMoARcPSD|1927093
El PIB les crítiques més importants que rep són:
 No recull el treball no subjecte a transacció monetària que es fa a les llars.

 No comptabilitza activitats no subjectes a transacció monetària feta fora de la llar, com el treball
voluntari.
 No recull la producció que no és fa de forma legal (economia submergida)
 L’ús efectuat del recursos quan és paga per utilitzar-los, no com en el cas del recursos naturals
 Tampoc comptabilitza la depreciació que hi pot haver en els recursos humans si són utilitzats en
condicions poc productives, sense reciclatge o de forma desaprofitada.
 No indica la situació distributiva dels recursos
MÒDUL 2
1- Objectius i política econòmica
Política econòmica: aplicació de determinades mesures per part del govern per a aconseguir uns
objectius econòmics i socials fixats per endavant.
Tota societat té unes finalitats, que quan es concreten, apareixen els objectius de la política econòmica.
Objectius econòmics:
- L’estabilitat de preus
- La plena ocupació
- El creixement econòmic
L’estabilitat de preus es un dels principals objectius macroeconòmics de la política econòmica.

magnitud
2- L’estabilitat de preus
Inflació: augment continuat del nivell general de preus d’una economia.
Matisacions:
- Ha de ser generalitzat
- Ha de ser continuat
- Augment del nivell general de preus
2.1.- El mesurament de la inflació
Nivell General de Preus (NGP): mitjana ponderada dels preus dels béns i serveis que s’hi comercialitzen.
Els preus s’han de triar els que resulten més representatius.
Els indicadors més utilitzats, l’Índex de Preus de Consum (IPC) i el deflactor del PIB.
12

lOMoARcPSD|1927093
2.2.- L’Índex de Preus de Consum (IPC)
IPC: mesura el cost del cistell de mercat que incorpora els principals béns i serveis que consumeix una
família mitjana representativa, ponderats segons la seva importància en el consum familiar esmentat.
És l’indicador mes utilitzat a l’hora de elaborar la política econòmica i de fixar els objectius d’inflació.
La tasca la duu a terme l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mitjançant l’Enquesta Continuada de
Pressupostos Familiars. L’any base es fa igual a 100 i és una referència per a fer els càlculs.
Expressat en termes relatius.
- Càlcul de l’IPC (periodicitat mensual)
Té com a finalitat poder mesurar la inflació d’una economia en un determinat període
2.3.- El deflactor del PIB
Es pot valorar la producció de dos formes:
- Multiplicant cada producte pel seu preu corrent de l’any que considerem, obtindrem el PIB a preus
corrents o PIB nominal.
- Prenent un any com a base i valorar la producció dels diferents anys als preus que regien en l’any
bases, obtindrem el PIB a preus constants o PIB real.
Si comparem les dos magnituds (PIB nominal i PIB real), tindrem una mesura del NGP en termes relatius
respecte a l’any base, per tant, el deflactor del PIB.
A partir del Deflactor del PIB és pot calcular la taxa d’inflació:
13

lOMoARcPSD|1927093
Diferencies entre el Deflactor del PIB i L’IPC:
 El Deflactor del PIB recull variacions dels preus dels béns i serveis produïts al país, i l’IPC dels
preus dels bens i serveis adquirits pels consumidors.
 El cistell de béns i serveis de l’IPC no canvia cada any (cada 5), en canvi el deflactor de PIB inclou
els preus dels bens i serveis produïts cada any.
 Les dades de l’IPC es coneixen mensualment, les del deflactor del PIB són trimestrals i/o anuals.
2.4.- L’estabilitat de preus com a objectiu de política econòmica
L’estabilitat de preus: situació en què els preus d’una economia romanen sense variacions destacables.
El terme contraposat és la inflació.
Es considera desitjable que el nivell general de preus de l’economia no mostri creixements significatius.
La inflació o l’estabilitat de preus són conceptes relatius.
Es basen tant en el deflactor del PIB com en l’IPC per a avaluar el ritme al qual evolucionen els preus.
La promptitud més gran en el coneixement de les dades de l’IPC el situen com l’indicador més utilitzat a
l’hora d’elaborar la política econòmica i de fixar els objectius d’inflació.
2.5.- Causes de la inflació
1) La inflació de demanda: la demanda agregada augmenta més que la producció (famílies augmenten
consum, empresari incrementen inversions, augment despesa pública o augment de les exportacions)
2) La inflació monetarista: augment de la quantitat de diners que circula per l’economia, augmenta doncs
la demanda agregada. (mes diners circulant + consum + demanda agregada)
3) La inflació de costos: augment dels costos de producció. (augment del preu del be o servei)
2.6.- Efectes de la inflació
La inflació provoca una pèrdua de poder adquisitiu de la moneda.
14

lOMoARcPSD|1927093
Deflactar: eliminar de l’evolució d’una variable expressada en termes monetaris la part de l’evolució que
es deu a l’increment de preus.
La variable que ha estat deflactada és la magnitud real o expressada a preus constants. La variable que no
ha estat deflactada és la magnitud nominal o expressada a preus corrents o en termes monetaris.
Deflactor del PIB: indicador del nivell general de preus d’una economia
PIB real: deflactem el PIB nominal
En deflactar una variable queda valorada als preus de l’any base. Per eliminar els efectes de la inflació
deflactarem i obtindrem el PIB real
Quan la variable que s’ha de deflactar estigui relacionada amb la renda dels individus i com que una part
important d’aquesta es dedica al consum de béns i serveis, l’IPC sembla l’indicador més apropiat.
Quan la variable estigui relacionada amb la producció de l’economia l’indicador adequat serà el deflactor
del PIB.
3- La plena ocupació
El desitjable és que hi hagi el nivell més baix de desocupació possible, és un objectiu de política
econòmica.
3.1.- Tipus de desocupació

1) Desocupació estructural: és la que té el seu origen en el desajust entre la demanda i l’oferta de
treballadors.
Deriva de la qualificació inadequada de la mà d’obra. Les noves tecnologies exigeixen cada
vegada més formació i especialització que no s’adquireixen a curt termini.
L’atur estructural és una desocupació de llarga durada que afecta amb una gran duresa col lectius
molt concrets.
2) Desocupació friccional: la componen les persones que han deixat o han perdut el seu lloc de
treball i n’esperen trobar un de nou. També els individus que s’incorporen per primera vegada al
món laboral.
Sempre hi haurà rotació de treballadors, sempre hi haurà desocupació friccional.
Un bon sistema d’informació dins del mercat laboral tendeix a reduir aquest tipus de desocupació.
En la desocupació friccional, les persones afectades són diferents. En la desocupació estructural,
amb el pas del temps, són les mateixes persones les que es veuen afectades.
15

lOMoARcPSD|1927093
3) Desocupació cíclica: va unida a les alteracions de la demanda agregada.

SITUACIÓ ECONÒMICA EXPANSIVA = DA Consum Inversions  Producció Mà d’obra
SITUACIÓ ECONÒMICA DE CRISIS = DA Consum Inversions  Producció
Acomiadaments = Mà d’obra
4) Desocupació estacional: només requereixen mà d’obra en algunes èpoques de l’any.

Quan el treball disminueix, la necessitat de mà d’obra també ho fa i llavors apareix la desocupació
estacional.
3.2.- Indicadors i mesurament de la desocupació
La població activa esta formada per la població que esta en edat legal de treballar i ho vol fer (ocupades i
aturats que busquen feina).
Taxes:
- Taxa d’activitat: percentatge que la població activa representa sobre la població en edat de
treballar.
- Taxa d’atur: percentatge de població activa que està desocupada.
- Taxa d’ocupació: percentatge que la població ocupada representa sobre la població en edat de
treballar.
16

lOMoARcPSD|1927093
Estadística d’Ocupació: mesura els aturats.
Estadística d’Afiliació de Treballadors a la Seguretat Social: informació sobre l’ocupació.
Enquesta de la Població Activa: informació sobre la població total, en edat de treballar, inactiva, activa,
ocupada i desocupada.
3.3.- Efectes econòmics i socials de la desocupació
La desocupació provoca efectes negatius sobre els col·lectius en què recau:
- Caiguda d’ingressos, per tant disminució del nivell de benestar de les famílies afectades.
- La situació de desocupació comporta l’allunyament de la persona dels nivells de qualificació que
demanen les empreses. Com més gran sigui la durada de la desocupació, més difícil és entrar de
nou al circuit laboral, ja que l’individu està més allunyat dels nous nivells de qualificació que es
demanen.
Els efectes es veuen incrementats a determinats col·lectius, dones, joves, persones més grans de
quaranta-cinc anys i minusvàlids. També en algunes zones geogràfiques.
Els percentatges de desocupació elevats porta a incrementar la precarietat laboral. Reverteix en

problemes personals.
Punt de vista macroeconòmic, implica una pèrdua de producció per part de l’economia.
Les comparacions entre els PIB són per saber el creixement d’una economia.
Les comparacions entre el IPC o Deflactor són per saber la evolució de la inflació.
4- El creixement econòmic i el desenvolupament
Afavoreix la creació d’ocupació, ajuda a lluitar contra la desocupació.
Distingim:
- Creixement a curt termini: d’un any per a un altre. L’interès aconsegueix taxes de creixement de
la producció de manera que aquesta assoleixi els nivells més propers possibles a la capacitat
potencial de producció que s’estima que té l’economia.
Capacitat potencial de producció: nivell màxim de producció que pot assolir l’economia amb el
nivell d’ocupació més gran possible i que sigui compatible amb l’estabilitat de preus.
- Creixement a llarg termini: en una perspectiva d’uns cinc anys o més. Persegueix ampliar la
capacitat potencial de producció.
Factors que afavoreixen el creixement econòmic:
 L’augment en les quantitats de factors productius utilitzats

 El progrés tecnològic
 La formació i qualificació de la mà d’obra (capital humà)
 Una bona xarxa d’infraestructures
4.4. El cicle econòmic
17

lOMoARcPSD|1927093
Un cicle econòmic és el període de temps en què darrera una expansió es produeix una crisi, a la qual
segueix una recessió, que toca fons en un moment de la depressió, a partir de la qual s’inicia novament la
fase expansió (te moviment ondulant).
-Expansió.- creixement econòmic, augment de les rendes que cal distribuir, facilita la nova inversió i la
creació de més riquesa. (augment de preus)
-Recessió.- com es redueix el consum, els beneficis empresarials disminueixen (venen menys – tenen més
existències), menys inversió, menys producció i augment de l’atur.
-Depressió es el moment en què la recessió toca fons i a partir del qual comencen a recuperar-se les
variables econòmiques.
Expansió – Crisi – Recessió – Depressió - Expansió
Raons del cicle econòmic:
 Teories endògenes:
 La innovació - que es produeix quan l’invent s’incorpora a la producció.
 La sobreproducció
 El subconsum – demanda insuficient per la producció realitzada.
 La explicació monetària – augment excessiu de l’oferta monetària, reducció dels tipus d’interès,
augment del consum, de la producció i la inversió, augment del crèdit, conseqüència els preus
pugen, augmenten els tipus d’interès, es redueix el consum, la producció i la inversió, augmenta
l’atur.
4.5. Creixement econòmic enfront de desenvolupament
Tots els països desenvolupats presenten les següents característiques:
 Retard econòmic
 Males condicions de vida
 Escassa formació i retard educatiu i cultural
 Fragilitat institucional
 Desigualtat
El PIB és acceptat com el millor indicador de l’activitat productiva. El PIB per capità (PIB/nombre de
habitants), es l’indicador mes utilitzat com mesura del desenvolupament, fins i tot del benestar, dels
residents en un país o territori.
Indicadors de qualitat de vida, mesuren el nivell de cobertura de les necessitats més bàsiques dels
habitants d’un territori: nivell d’atenció sanitària, nivell educatiu i nivell d’ingressos.
L’IDH pot prendre un valor entre 0 i 1, com més a prop d’1 sigui més gran desenvolupament humà, com
més petit, prop de 0, menys grau de desenvolupament humà.
MÒDUL 3
1- Els models macroeconòmics
1.1.- El model neoclàssic
18

lOMoARcPSD|1927093
Per assolir l’equilibri amb plena ocupació n’hi ha prou de fer que els preus siguin completament flexibles i
que els mercats funcionin lliurement. Les intervencions exògenes de qualsevol mena per mitjà de la
demanda agregada són inútils per a corregir els desequilibris, ja que suposa que es resolen sols. Per tant,
aquestes intervencions només provocaran pujades de preus.
1.2.- El model keynesià
En el model keynesià els preus són mes aviat rígids, es a dir, no responen a canvis en la demanda,
aquesta rigidesa afecta també als salaris dels treballadors que no acostumen a acceptar salaris mes
baixos en un moment determinat.
Segons aquest model si la DA augmenta, s’assoliran nivells successius i diferents de producció fins arribar
a la plena ocupació. Només quan s’assolís el nivell de plena ocupació els increments de DA provocarien
alces en els preus.
Per assolir un objectiu d’una producció mes gran, per exemple per fer front a una recessió econòmica, en
el model neoclàssic (amb preus flexibles), requereix un increment de la OA, mentre que en el model
keynesià, amb preus mes rígids, requereix un augment de la DA.
- Model neoclàssic – mes subvencions, menys impostos per estimular a les empreses a augmentar
l’estoc per des incentivar la demanda global.
- Model keynesià – incentivar el consum privat, la inversió, la despesa publica o les exportacions
netes per augmentar la demanda global.
19

lOMoARcPSD|1927093
2- La política monetària
Política monetària: aplicació de determinades mesures per part de l’autoritat monetària per a influir en la
quantitat o en el preu dels diners (tipus d’interès). L’objectiu principal que s’assigna a la política monetària,
encara que no l’únic, és l’estabilitat de preus.
- Política monetària contractiva: té com a objectiu frenar tensions inflacionistes dins l’economia.
(augment de tipus d’interès dels crèdits, menys diners en circulació, mes estalvi, baixada de preus).
- Política monetària expansiva: persegueix millorar els nivells de creixement i d’ocupació de
l’economia via majors nivells de demanda. Es prendrà en moments en què estigui controlada la
inflació i en què les empreses tinguin capacitat de producció ociosa. (interesso mes baixos, mes
quantitats de diners en circulació, més inversió, més consum, pujada de preus).
L’eficàcia de la política monetària depèn en gran manera de la credibilitat de l’autoritat monetària. Si el

banc central com a autoritat monetària no gaudeix d’un alt nivell de credibilitat, els agents econòmics no
confiaran en les seves mesures de política monetària, amb la qual cosa no actuaran tal com era previsible
ateses aquestes mesures.
2.1.- Els diners, definició, funcions i classes
Els diners mercaderia són tot bé que s’accepta com a mitjà de pagament en els intercanvis.
Els diners fiduciaris tenen un valor material molt escàs amb relació al seu poder de compra. Tenen valor
perquè la seva emissió està controlada i la gent confia en l’emissor.
2.1.1.- Funcions i classes de diners
Funcions:
- Mitjà de canvi o de pagament. Intercanvi entre el lliurament de béns i serveis.

- Dipòsit de valor. Els diners mantenen el valor al llarg del temps.
- Unitat de compte. Unitat en què s’expressen els preus dels béns i serveis.
Diners legals o fiduciaris, són les monedes i bitllets emeses pel banc central.
Diners bancaris, són els dipòsits que obren els bancs
2.1.2. La creació de diner legal: la base monetària
El banc central és l’única institució que pot emetre diner legal (monedes i bitllets). De manera senzilla,
denominem base monetària (BM) el volum de monedes i bitllets emesos, que és la “base” de la liquiditat de
l’economia. La base monetària està repartida entre el públic i el sector bancari:
Efectiu en mans del públic (EMP): part de la base monetària en mans del públic en forma de
monedes i bitllets.
Reserves bancàries (Re): part de la base monetària en poder dels bancs. Les reserves
bancàries es divideixen en:
Efectiu en poder dels bancs: fons líquids (monedes i bitllets) a les seves oficines
per a atendre les operacions diàries.
20

lOMoARcPSD|1927093
Dipòsits dels bancs en el banc central, fonamentalment per a saldar les operacions
amb altres bancs. Aquests dipòsits són denominats actius de caixa del sistema
bancari (ACSB).
L’actiu del balanç del banc central es denomina fonts de la base monetària perquè els moviments de les
seves partides alteren la base monetària (concedir crèdits a l’estat, comprar deute públic). El passiu del
balanç del banc central es denomina usos de la base monetària perquè indica on es destina (reserves,
efectiu en mans del públic).
2.1.3. La creació de diners bancaris: l’oferta monetària
Ordenats de més a menys liquiditat hi ha tres tipus de dipòsits:
1) Dipòsits a la vista (comptes corrents) (Dv): es pot disposar immediatament, liquiditat és gairebé
total.
2) Dipòsits d’estalvi (De): instruments molt líquids. No es pot utilitzar xec. Llibreta bancaria.
3) Dipòsits a termini (Dt): la seva liquiditat és inferior. Es te que esperar al venciment.
Denominarem globalment dipòsits (D) els tres tipus de dipòsits (Dv, De, Dt).
Llavors:
OM = EMP + D
1. Definir el coeficient de caixa
La diferència entre el tipus d’interès que el banc paga pels dipòsits dels seus clients i el tipus d’interès que
obté dels crèdits integra part dels seus beneficis.
El banc central sol establir per llei el mínim de dipòsits (D) que s’han de mantenir en forma de reserves
bancàries (Re). Aquesta proporció és anomenada coeficient de caixa (r):
21

lOMoARcPSD|1927093
2) La creació de diner bancari o oferta monetària
2.2. La relació entre la base monetària i l’oferta monetària: el multiplicador
OM= mm * BM
22

lOMoARcPSD|1927093
El coeficient de caixa és un factor controlable pel banc central. El coeficient d’efectiu reflecteix el
comportament del públic i per això no és controlable pel banc central.
Si el banc central retira bitllets en circulació, perquè, per exemple, duu a terme el cobrament d’una
operació, disminueix la base monetària i llavors disminueix la possibilitat d’obrir dipòsits per part del
públic, de donar crèdits per part dels bancs i, en definitiva, de crear oferta monetària.
2.3. Els instruments de la política monetària
1) El crèdit al sector bancari. Afecta a la BM. El crèdit concedit pel banc central a un banc
augmenta la base monetària exactament en la quantia d’aquell. L’augment de la base monetària,
bancs tenen més capacitat per a concedir crèdits als particulars i s’inicia el procés de creació d’oferta
monetària per via del multiplicador. Política monetària expansiva. Una disminució del crèdit al sector
bancari té l’efecte contrari. Per a facilitar o dificultar l’accés dels bancs al crèdit, el banc central pot
utilitzar el tipus d’interès que els aplica, que és el tipus d’interès oficial. L’augment del tipus
política monetària contractiva, la disminució política monetària expansiva.
2) Les operacions de mercat obert. Afecta a la BM. La compra de títols de deute públic representa
un augment de la base monetària i, pels mecanismes estudiats, un augment de la quantitat de
diners. Una compra de títols per part del banc central és una mesura de política monetària
expansiva. La venda de deute públic per part del banc central disminueix la base monetària de
l’economia i és una mesura de política monetària contractiva.
3) El coeficient de caixa (r). Afecta al MM. El banc central té a les seves mans el poder de fixar el
coeficient de caixa. Una disminució del coeficient de caixa permet als bancs de concedir més crèdits,
ja que es veuen obligats a mantenir un percentatge més petit dels seus dipòsits immobilitzats en forma
de reserves (Re). La disminució del coeficient de caixa incrementa el multiplicador monetari i, per tant,
per a una determinada base monetària, incrementa l’oferta monetària.
23

lOMoARcPSD|1927093
Disminució - política monetària expansiva, augmenta la quantitat de diners de l’economia. r
Augment - política monetària contractiva r
Les fonts de la base monetària que el banc central pot controlar –crèdits als bancs i actius financers
(operacions de mercat obert)– i que pot utilitzar com a instruments de política monetària són anomenades
factors controlables de la base monetària. Les fonts de la base monetària sobre les quals el banc
central no pot influir directament –crèdit a l’Estat i divises– són anomenades factors autònoms de la base
monetària.
2.3.1. Quantitative easing o QE
Els bancs centrals creen diners per comprar actius financers com a bons emesos pels governs, amb
la finalitat d’estabilitzar-ne o augmentar-ne els preus i així reduir-ne els tipus d’interès a llarg termini.
Objectius: reduir el cost dels crèdits per a reactivar l’activitat econòmica. En adquirir una gran
quantitat de bons, el preu augmentarà i en disminuirà la rendibilitat i això es traduirà en una baixada dels
tipus d’interès. D’aquesta manera, disminuirà el cost dels crèdits, impulsarà el consum i la inversió i
contribuirà al fet que l’economia millori la competitivitat beneficiant, per exemple, les empreses
exportadores. Un altre dels objectius és que aquest augment de la liquiditat arribi a l’economia real
en forma de crèdits als consumidors i als sectors amb dificultats. El risc = si es creen més diners dels
necessaris pot donar lloc a un repunt de la inflació i provocar així l’efecte contrari al que es vol inicialment.
Aquesta expansió o flexibilització quantitativa comunament es denomina imprimir diners.
3. La política fiscal
El conjunt de mesures que prenen les administracions públiques per modificar les seves partides
d’ingressos i despeses, a fi d’afectar la demanda agregada i el nivell de renda de l’economia. Queden
plasmades en el pressupost del sector públic o pressupost de l’Estat.
Polítiques fiscals expansives les que persegueixen incrementar el nivell de demanda agregada i de
renda de l’economia
Augment de les despeses de l’Estat en béns i serveis, incrementa directament la DA perquè

en forma part.
Augment de les transferències de l’Estat (prestacions per desocupació, ajuts familiars,
beques a estudiants)
Reducció dels impostos.
Política fiscal contractiva tenen com a objectiu frenar el nivell de demanda agregada i de renda de
l’economia
Disminució de les despeses de l’Estat en béns i serveis,

Disminució de les transferències de l’Estat,
Augment dels impostos
3.1. Instruments de la política fiscal
Els instruments de política fiscal són les despeses i ingressos que integren el pressupost del
sector públic.
24

lOMoARcPSD|1927093
Les despeses augmenten quan l’economia és recessiva i disminueixen quan l’economia

està en fase expansiva.
Els ingressos augmenten quan l’economia està en fase expansiva i disminueixen quan està
en fase recessiva.
3.1.1. Les accions discrecionals,
Mesures de política fiscal que impliquen la modificació d’algun dels seus instruments (ingressos o
despeses) per una decisió del govern (despesa publica(G), transferències (TR) i impostos (tY).
Instruments:
1) El multiplicador de la despesa pública, l’increment inicial de la despesa pública (G) genera un

efecte multiplicador sobre la renda de l’economia.
2) El multiplicador de les transferències (TR) de l’Estat envers les famílies augmenta la renda
disponible (Yd) d’aquestes i, per tant, el seu nivell de consum (C): augmenta la demanda agregada
i el nivell de producció.
3) L’efecte multiplicador dels impostos, Una política fiscal expansiva que impliqui una disminució
dels impostos eleva la renda disponible de les famílies (Yd) i millora, així, les seves possibilitats de
consum (C): augmenta la demanda agregada i el nivell de producció.
L’efecte d’una disminució/augment dels impostos sobre el nivell de renda de l’economia és més petit que
l’efecte d’un augment/disminució de la despesa pública. Com ocorria amb les transferències, els impostos
actuen sobre la renda disponible i per mitjà d’aquesta sobre el consum, però en la quantia determinada per
la propensió marginal al consum. Una disminució dels impostos que impliqui un augment de la renda
disponible de 500 mil euros no comporta un augment en la mateixa quantia de la demanda agregada. Les
famílies destinaran una part al consum i la resta a l’estalvi, segons la seva propensió marginal al consum.
Només la part destinada al consum augmenta la demanda agregada i exerceix un efecte expansiu superior
a l’inicial. En canvi, un augment de la despesa pública de 500 mil euros incrementarà íntegrament la
demanda agregada.
3.1.2. Els estabilitzadors automàtics
Els estabilitzadors automàtics regulen l’activitat econòmica de manera automàtica. La seva pròpia
existència determina el seu efecte estabilitzador sobre l’economia, sense que intervingui cap
actuació discrecional del govern.
1. Els impostos
25

lOMoARcPSD|1927093
2. Les transferències, algunes transferències tenen un comportament estabilitzador, es

modifiquen de manera automàtica, com les prestacions per desocupació.
3.2. El dèficit públic i el seu finançament
Dèficit públic vies per a finançar-lo:
1. Emissió de deute públic (DP), són títols emesos per l’Estat que es compromet a tornar els
diners més interessos en les dates i condicions fixades.
2. Crèdits del banc central (CBC), el sector públic pot obtenir fons sol·licitant un crèdit al banc
central.
MODUL 4
1. La balança de pagaments i l’equilibri extern
La balança de pagaments (BP) és un document comptable que registra, per a cada període les
transaccions que tenen lloc entre els residents i els no residents.
Un compte o subbalança té superàvit si el saldo és positiu i presenta dèficit si el saldo és negatiu.
26

lOMoARcPSD|1927093
1.1. Les subbalances de la balança de pagaments

1) El compte corrent o balança per compte corrent. Afecta el flux de rendes de l’any en curs i
inclou la balança comercial, la balança de serveis, la balança de rendes primàries i la balança de
rendes secundàries.
a) La balança comercial recull totes les exportacions (ingressos) i importacions (pagaments)
de béns (cafè, bolígrafs, carn, etc.) que fa un país amb la RM.
b) La balança de serveis comptabilitza les exportacions i importacions de serveis com transport,
turisme, viatges, assegurances, adquisició o venda de patents, drets de marca, drets d’autor, etc.
Són exportacions (per tant, s’anoten en la partida d’ingressos) les operacions en què un resident
presta un servei a un no-resident. Per exemple, en turisme són “exportacions” les despeses dels
estrangers dins d’Espanya i són “importacions” les despeses dels turistes espanyols a l’estranger.
c) La balança o compte de rendes primàries anota la remuneració d’empleats (rendes del
treball) i les rendes de la inversió (rendes del capital i de l’empresa, com beneficis, interessos,
etc.). Les rendes percebudes pels residents són un ingrés i les rendes pagades a residents a
l’estranger són un pagament.
d) La balança o compte de rendes secundàries aglutina totes les transaccions sense
contrapartida que influeixen sobre la renda: remeses d’emigrants (els emigrants són residents en
un altre país que envien als seus familiars part dels seus ingressos), transferències per a millorar
el nivell de renda de certs estrats o grups socials (ajuts agraris o ajuts a l’ocupació de la Unió
Europea), etc.
Els ingressos són les entrades de transferències i els pagaments, les sortides.
2) El compte de capital registra les transferències per a inversions en capital (físic, tecnològic, humà…);
per exemple, ajudes concedides per la Unió Europea per a construir infraestructures o per a la
formació dels recursos humans.
Les entrades de transferències i les vendes d’actius són ingressos i les sortides de transferències i les
compres són pagaments.
3) El compte financer inclou les operacions que impliquen transaccions financeres (crèdits, dipòsits,
etc.) o transaccions d’actius representatius de riquesa (títols de deute públic, accions, bons, divises,
etc.).
La balança de pagaments es regeix pel principi comptable de la partida doble, per tant, en el seu
conjunt sempre està equilibrada.
27

lOMoARcPSD|1927093
2. El comerç internacional
L’eficiència consisteix a produir una quantitat determinada amb un mínim de recursos o bé produir el
màxim possible amb una quantitat donada de recursos.
El comerç interindustrial: l’avantatge comparatiu.

David Ricardo va demostrar que encara que un país tingui davant un altre avantatge absolut en tots els
béns, es a dir, que pogués produir tots els béns amb costos més baixos, tots podrien sortir beneficiats
dels comerç sempre que cada país s’especialitzés en aquell bé en què tingués avantatge comparatiu, es
a dir, aquell bé el cost del qual, en relació amb el cost dels altres béns, fos més baix que en l’altre país.
Pràctiques proteccionistes – voluntat de mantenir industries nacionals a fi de preservar la capacitat de

decisió en sectors especialment importants per a l’economia, mantenir l’ocupació nacional i la qualitat de
vida.
Tipus de canvi
El tipus de canvi (tc) et permet expressar el preu dels bens i serveis en termes de les diferents monedes.
El tipus de canvi (tc) d’una moneda respecte a una altra moneda estrangera que s’intercanvien per una
unitat de moneda local. Es realitza en el mercat de divises.
28

lOMoARcPSD|1927093
 Apreciació te lloc quan en el mercat de divises augmenta el valor d’una moneda respecte a una
altra, es a dir, quan s’incrementa el tipus de canvi. Exemple: si ara necessitem més dòlars per a
comprar un euro, direm que el tipus de canvi de l’euro respecte al dòlar s’ha apreciat.
 Depreciació quan el nombre de dòlars necessari per a comprar un euro sigui inferior que abans.
El tipus de canvi real (s) és el tipus de canvi nominal ajustat pel diferencial de preus, i permet
mesurar els canvis en la competitivitat d’un pais:
S = tc * P / P*
On tc tipus de canvi nominal (expressat com a unitats de moneda estrangera per unitat de moneda
nacional), P és l’índex dels preus domèstics, P* és un índex dels preus del país amb el que estem
comparant la nostra competitivitat.
En conseqüència, un país pot guanyar competitivitat:
1 – Si la moneda nacional es deprecia (disminueix el tipus de canvi nomina, tc)
2 – Si els preus estrangers augmenten més ràpidament que els nacionals (∆P* >∆ P)
Sistema de tipus de canvis flexibles
29

lOMoARcPSD|1927093
En situacions de desequilibri les forces del mercat porten al tipus de canvi cap al punt d’equilibri.
Per calcular el tipus de canvi d’equilibri s’hauran d’igualar les funcions d’oferta i demanda.
Suposem que les funcions d’oferta (q0) i demanada (qd) d’euros són les següen
Sistemes de canvi fixos

En un sistema de tipus de canvi fixos, l’autoritat monetària (Banc Central) determina el valor d’una moneda
nacional davant les restants. Fixa el preu de les monedes estrangeres i està disposat a vendre o comprar
moneda nacional (comprar o vendre divises) a aquest preus.
La compra de divises augmenta les reserves del país, la venda les disminueix.
30

lOMoARcPSD|1927093
Davant un desequilibri permanent entre l’oferta i la demanda en el mercat de divises, la solució serà fixar
un nous tipus de canvi oficial.
La devaluació i revaluació són una variació dels tipus de canvi originada per l’autoritat monetària i no
en els mercats de divises.
 Devaluació significa una pèrdua de valor d’una moneda respecte a un altra.
 Revaluació significa un augment de valor de la moneda.
La diferència entre depreciació (apreciació) i una devaluació (revaluació) està en el seu origen, la
depreciació (apreciació) te lloc en el mercat de divises, mentre que la devaluació (revaluació) la decideix
l’autoritat monetària.
Sistemes de canvis mixtos o semifixtos

Els sistemes de tipus de canvi mixtos o semifixos tenen elements dels sistemes de tipus de canvi flexibles i
dels de canvi fixos. El banc central fixa un tipus de canvi oficial i una banda de fluctuació en què el tipus de
canvi pot experimentar variacions.
31

Reresum Cae Resum Cae

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Reresum Cae Resum Cae

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

lOMoARcPSD|1927093

Reresum CAE - Resum CAE

Comportamiento de los Agregados Económicos (Universitat Oberta de Catalunya)

StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

1- El Producte Interior Brut (PIB) i altres magnituds macroeconòmiques

a) és un flux que té lloc durant un període

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)

2.1.- Les tres vies de càlcul del PIB

- Remuneració d’Assalariats (RA)

- Excedent Brut d’Explotació (EBE)

- Impost sobre la producció i la importació

- Subvencions sobre la producció

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)

2) La via de la producció, oferta o valor afegit (VA)

3) La via de la despesa o demanda

- Consum final privat (C)i

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)

Consum final privat (C)i

Formació Bruta de Capital (FBC) o Inversió (I)

Consum final públic ó Despesa Pública (G)

Les exportacions (X) i importacions (M) de béns i serveis

2.2. Del PIB a la renda nacional

Les principals rendes que flueixen entre residents i no residents són:

1. Rendes del treball amb l’RM

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)

2. Rendes de la propietat i de l’empresa amb l’RM

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)

2.3. La renda nacional bruta disponible o renda disponible

+ Transferències corrents rebudes de l’RM

- Transferències corrents pagades a l’RM

Transferències corrents netes amb l’RM = 1 – 2

2.4. La renda personal disponible

RPD = RN + Transferències de l’Estat - Impostos directes

RPD = Consum + Estalvi

3. El model de demanda agregada

La demanda agregada la formen cinc components:

a) La despesa en consum final privat de les economies domèstiques (C).

La demanda agregada (DA) s’obté com:

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)

3.1. Les funcions que integren el model de demanda agregada

Endogen depèn de la renda personal disponible.

- no és constant en el temps ni tampoc és la mateixa per a tots els individus.

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)

- la propensió marginal al estalvi s= 1- c

Si la renda personal disponible és reduïda o és zero, l’estalvi és negatiu (S= - C)

2) Una altra macromagnitud que integra la demanda agregada és la inversió (I).

3) El tercer component de la demanda agregada és el de la despesa pública (G).

Les funcions que defineixen el model de demanda agregada són:

3.2. L’equilibri macroeconòmic

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)

la condició d’equilibri macroeconòmic es pot formular així:

Inversió + Despesa Pública + Transferències + Exportacions = = Estalvi + Impostos + Importacions

I es pot reescriure de diverses maneres interessants:

3.3. El multiplicador de la despesa autònoma

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)

4. Les comparacions dels indicadors macroeconòmics

4.1. Les comparacions dinàmiques dels indicadors macroeconòmics

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)

El PIB és mesura en unitats monetàries, no en unitats físiques.

4.2. Les comparacions estàtiques dels indicadors macroeconòmics

Descargado por Silvia Yebenes Girona (lis81_@hotmail.com)

El PIB les crítiques més importants que rep són:

 No recull el treball no subjecte a transacció monetària que es fa a les llars.