Professional Documents
Culture Documents
Bereniç Serrano - El Meu Somni És Ser Patronista de Les Desfilades de Disney
Bereniç Serrano - El Meu Somni És Ser Patronista de Les Desfilades de Disney
elPeriódico.com
Opinió Imprimir
Gent corrent
Comencem per aclarir que cosplay ve de costume (disfressa) i play (joc). D'origen japonès, la cosa
consisteix a disfressar-se dels herois i heroïnes de la sèrie de televisió, manga o anime favorits. Doncs es
dóna el cas que a Gavà tenim una de les millors cosplayer del món: Bereniç Serrano.
-Quan tenia 14 o 15 anys vaig anar amb unes amigues al Saló del Manga de Barcelona i vaig veure gent
disfressada de personatges. Em va agradar tant que l'any següent vam improvisar els nostres propis
vestits.
-Jo estudio patronatge industrial a l'Escola Guerrero i el cosplay em dóna peu a fer patrons fantasiosos,
amb llaços grans i molts colors. També m'agraden els maquillatges i les perruques. I tot això culmina
amb una actuació d'un minut i mig en un certamen. Darrere del minut i mig del Japó hi ha hagut un any
de feina.
-Sí. El 2009 vaig fer un vestit de la Marie Antoinette de la sèrie Versalles No Bara molt complicat per al
Saló del Manga i vam guanyar el viatge per participar en el World Cosplay Summit de Nagoya, en què
la meva companya i jo vam quedar segones. Ens van tractar com a estrelles.
-¡Caram!
-Ens van rebre a l'aeroport, ens van passejar, ens van portar a festes, van tallar un carrer perquè
desfiléssim i ens van acabar convidant a un programa de televisió, en què havíem d'expressar la nostra
opinió sobre diferents tipus de sushi.
-Sí. També feia vestits de plastilina a les Barbies, que després no podia desenganxar... Més tard em
costumitzava les samarretes. M'agrada portar a la realitat un dibuix ideal. El meu somni seria ser
patronista de les desfilades de Disneyland. Penso que poso en els vestits la meva visió, interpreto quins
teixits li convenen al personatge i al context històric. Disfruto realment molt.
-Es nota.
-Tinc molta sort perquè sé què m'agrada i què vull fer. Sóc bastant ràpida d'execució, busco sorprendre
la gent i sempre intento la perfecció. D'alguna manera, el cosplay em permet fer un book per, en el futur,
trucar a les portes del teatre, l'òpera, els musicals.
-Uns 22. A part del de Marie Antoinette, he fet el de Lunch de Dragon Ball -una noia fràgil i innocent
amb els cabells blaus que, quan esternuda, se li tornen rossos-, el de carta Glow de Cardcaptor Sakura...
-Candy m'agrada molt. Candy, Candy és un manga clàssic que explica la vida de Candice White, una
òrfena dolça i optimista, a qui li passen moltes coses. Jo veia la sèrie al tornar del col·le. Després em
vaig interessar pel marxandatge i les disfresses.
-Que això sigui minoritari no vol dir que sigui estrany. És una manera d'explorar un món que no conec.
Al manga i l'anime hi ha molts gèneres: terror, amor, intriga, lluita. Últimament he descobert
Kuragehime, que va d'unes noies que viuen juntes però que no es volen socialitzar amb els altres.
Explica el fenomen dels hikikomori, els que viuen reclosos a la seva habitació.
-No, no. Tinc nòvio i amics, surto i em diverteixo. A mi el que m'agrada de tot això és el procés creatiu.
-Imagina bé. Tinc bones màquines -una de semiindustrial que fa brodats i una overlock- i miro molt els
teixits que faig servir. ¡Res de disfresses de ras! Si faig un vestit d'època i necessito jacquard i gasa,
doncs jacquard i gasa. El vestit de Candy que vaig presentar al Japó va poder costar uns 800 euros, amb
els cancans, les teles, les perles, la passamaneria, els gadgets. Però no gasto en res més, ¿eh?
-És evident que vas disfressada i hi haurà qui et jutjarà com una model. Tot depèn de la mirada.
-Hi ha hagut una certa distorsió. De vegades planten càmeres de televisió als certàmens, fem una petita
interpretació per cortesia, després editen les imatges i ensenyen un costat friqui que no és en absolut real.
Es riuen de tota la feina prèvia. I això no és gens graciós.
elPeriódico.com
● Qui som
● Treballa amb nosaltres
● Contacte
● Avís Legal
● Publicitat
● Mapa web