Rancúnia,

odi, voluntat de venjança i menyspreu. Manipulacions, falsedats, xantatges

i personatges sinistres. Des del final de la Guerra Civil i durant més de set anys, fins a
l’arribada d’Agustí Montal. Aquesta obra és la culminació d’un projecte titànic, però
necessari: la rigorosa investigació del tenebrós període durant el qual el FC Barcelona
va estar intervingut per autoritats franquistes i sotmès al jou de la més ferotge de les
repressions. El seu crim, els seus ideals derrotats: principis democràtics, una ferma
transversalitat social i un marcat tarannà catalanista. Què va succeir? Qui en van ser
els responsables? I encara més important, com va resistir i es va salvar el club? Rigor,
recerca exhaustiva, informacions inèdites i imatges sorprenents: periodisme en estat
pur. Xavier G. Luque i Jordi Finestres treuen a la llum, amb tots els detalls a l’abast,
els secrets, les veritats i les mentides dels anys més foscos del Barça durant el
franquisme.

Página 2
 Xavier G. Luque & Jordi Finestres

El Barça segrestat
Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946)

ePub r1.0
Titivillus 06.04.2021

Página 3
Títol original: El Barça segrestat. Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946)
Xavier G. Luque & Jordi Finestres, 2014
Disseny de coberta: Pol Millieri
Fotografia de coberta: Arxiu Família Sabaté Quixal (superior) / Centre de Documentació FC Barcelona
- Museu FC Barcelona (inferior)

Editor digital: Titivillus
ePub base r2.1

Página 4
 INTRODUCCIÓ

Aquest llibre s’endinsa en l’etapa més fosca de la història del Barça, els gairebé vuit
anys compresos entre el gener del 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes a
Barcelona, i el setembre del 1946, quan el president Agustí Montal Galobart va
iniciar, tímidament, la recuperació democràtica de l’entitat. Expliquem, a través d’una
extensa investigació, com es va articular la depuració del Barça després de la guerra,
amb decisions com el canvi de nom, la modificació de l’escut, la utilització franquista
del camp de les Corts, la imposició de presidents i directius que no eren socis i als
quals no els interessava el futbol, les depuracions de futbolistes i treballadors del
club, l’escàndol de l’11 a 1 a Madrid, humiliacions, xantatges…
És el retrat de l’etapa més crítica de la història del Barça, que s’inicia amb
l’ocupació militar de Barcelona del 26 de gener del 1939, el moment zero d’un
ferotge i intens procés de depuració al Futbol Club Barcelona basat en un control
inquisitiu sobre el club, la seva personalitat i el seu personal directiu, empleats i
futbolistes. No caldrà cap sumaríssim ni cap sentència processal —tot i l’existència
d’un informe acusatori de la policia, del 1940, que carrega contra el passat de l’entitat
— perquè el Barça sigui considerat culpable d’haver actuat contra els principis del
Movimiento del 18 de juliol del 1936, és a dir, per haver-se regit d’ençà de la seva
fundació per tres valors defenestrats per la nounada dictadura: principis democràtics,
una ferma transversalitat social i un marcat tarannà catalanista. L’acusació per la qual
les autoritats van voler passar comptes al Futbol Club Barcelona rau en el seu passat,
sobretot l’immediat, pel fet de representar, durant els anys de la Catalunya
republicana, l’esperit de la divisa Esport i ciutadania, impulsada per Josep Sunyol i
Garriga, president del Barça assassinat a la serra de Guadarrama els primers dies de la
guerra.
És el simbolisme consubstancial del club el que provocarà temor, recel i odi a la
nova classe dirigent guanyadora de la guerra, que imposarà noves directrius a l’entitat
blaugrana des del mateix moment de l’ocupació de Barcelona, tot plegat amb un
intent premeditat d’espanyolització del club, amb descarades injustícies federatives
que van provocar greuges comparatius amb els rivals més directes del Barcelona. La
depuració del Barça per convertir-lo en un club franquista va ser un atac premeditat
contra l’esperit fundacional de l’entitat. Ho van intentar, realment. Ho van estar a
punt d’aconseguir, també. No ho van culminar, però.
En aquest llibre expliquem amb detall les maniobres polítiques, esportives i
econòmiques per desvirtuar les essències del club i fer oblidar el passat col·lectiu de
l’entitat i radiografiem els personatges que van protagonitzar l’etapa més fosca de la
història del Barça. Però, tanmateix, els lectors hi trobaran més d’una sorpresa, perquè
la força social i popular del club era tan gran, després de quatre dècades de vida, que,
tot i les injustícies, veurem com, més d’una vegada, es produeixen gestos de repulsa

Página 5
per part d’alguns dels presidents i directius imposats, persones addictes al nou règim
que van combatre la República, sí, però que no tenien la voluntat de passar a la
història com els botxins del FC Barcelona.

XAVIER G. LUQUE I JORDI FINESTRES

Barcelona, setembre del 2014

Página 6
 1. L’HORA DE TORNAR A COMENÇAR

Barcelona, dilluns, 27 de novembre del 1939. Manuel Brabo Montero, capità de la

Guàrdia Civil i cap del Rondín Antimarxista, és un dels personatges més temuts a la
Barcelona de la postguerra. És despietat amb els que han perdut la guerra i exerceix
la seva brutalitat repressora contra qui vol, perquè té el consentiment per fer-ho del
cap de la policia de la capital catalana. Brabo també és un habitual de les festes de
luxe que celebren els guanyadors, els militars, els estraperlistes, els arribistes que ara
controlen una ciutat on la majoria de la població pateix fam i por. Brabo Montero,
que va passar bona part de la guerra empresonat, té set de venjança contra tot allò que
denoti democràcia i catalanitat, elements que considera els seus enemics. Li agrada el
futbol, és de l’Espanyol, però avui s’estrena com a membre de la comissió gestora
que, des del mes de maig, administra el FC Barcelona, un club que viurà durant
mesos un intens procés de depuració, en el qual participa aquest guàrdia civil nascut a
Madrid. Avui, però, els seus companys de la gestora han de donar-li la benvinguda i
afalagar-lo. Els temps han canviat. Brabo és dels que manen. I, per deixar-ho encara
més clar, quan ha entrat a les oficines del Barça, ha mostrat, sense dissimular gaire, la
pistola que sempre porta sota la jaqueta. El Barça de l’esport i ciutadania de la
República viu sota una amenaça permanent des del dia que les tropes del general
Franco van entrar a la ciutat. D’això, ja en fa deu mesos.

BARCELONA, CIUTAT CONQUERIDA

Dijous, 26 de gener del 1939. A mitja tarda, totes les artèries de la ciutat de Barcelona
són ocupades per diverses divisions de l’imparable exèrcit del Nord, a les ordres del
general Fidel Dávila Arrondo. La conquesta de Barcelona és la culminació d’una
macroofensiva militar a Catalunya, protagonitzada per 90.000 soldats del general
Franco que trepitgen la ciutat amb l’ordre d’acabar ràpidament amb qualsevol focus
de resistència —gairebé inexistent en aquells moments en els quals Barcelona havia
estat declarada plaça oberta.
Des de fa tres dies, la majoria de comerços i indústries de la capital catalana
romanen tancats, tot i que des de la ràdio s’han continuat emetent consignes apel·lant
a la resistència, a la vegada que els diaris han insistit que els franquistes «no

Página 7
passaran». Però, tot i aquests darrers i desesperats intents per refer una moral que des
de començament d’any està sota mínims, la major part de la població fa dies que
intueix que la situació real és ben diferent de la que es vol fer veure des de la
propaganda republicana. Només cal obrir els ulls i observar per adonar-se que a
Barcelona s’estava produint una fugida incessant de milers de ciutadans assabentats
que l’enemic avançava imparable cap a la ciutat. Són ciutadans temorosos que fugen
cap a França, perquè temen que el seu compromís amb la Generalitat republicana els
comporti penúries en forma de repressió si romanen a Barcelona. La capital catalana,
que durant la guerra va arribar a tenir més d’un milió d’habitants, entre autòctons i les
continuades onades de refugiats d’arreu de la Península, ara s’està buidant. La
majoria de soldats, oficials i les màximes autoritats polítiques han iniciat des de
dilluns un èxode precipitat cap a la frontera. És el cas del president de la Generalitat,
Lluís Companys, i els consellers del seu Govern, que, a contracor, la matinada del
dilluns 23, han sortit de Barcelona cap a Sant Hilari Sacalm. L’absència de poder fa
evident que la ciutat republicana té les hores comptades. La derrota, després de dos
anys i mig de lluita, és més que segura.
De fet, aquest fred darrer dijous de gener, Barcelona s’ha despertat sense ningú
que la defensi. Al matí, els diaris ja no han sortit. Redactors i impressors van ser
enviats a casa la nit abans. El silenci, només trencat per alguna ràfega puntual de
metralladores, domina la ciutat. És el silenci de la incertesa, de la por, i també de
l’esperança i la il·lusió per a uns altres, per a totes aquelles persones que han viscut la
guerra esperant que l’ordre militar del general Franco acabi amb l’etapa roja. Molts
barcelonins que els primers temps del conflicte van passar a l’altre bàndol esperen el
moment per tornar a una ciutat que anhelen dominar amb el vistiplau d’unes noves
autoritats.
Les tropes franquistes, que han estat vistes des de l’alba als principals accessos a
Barcelona, s’han repartit l’ocupació: el 105 cos d’exèrcit marroquí, a càrrec del
general Yagüe, té la missió d’entrar per Sants des de Collblanc, per Montjuïc i per
l’avinguda Diagonal des del Llobregat, mentre que el cos d’exèrcit de Navarra,
comandat pel general Solchaga, ho farà pel Tibidabo i Vallvidrera, des d’on
s’escamparà per l’Eixample, la Sagrada Família i el Clot, i, finalment, els Flechas, és
a dir, els italians, s’ocuparan dels barris de Ciutat Vella, Sant Martí, Sant Andreu i la
Sagrera. Franco, des del seu quarter general, Terminus en nom clau, dóna l’ordre
definitiva: «Siga su curso la acción general. Las tropas que puedan, entren para
defender a los vecinos contra los rojos». A dos quarts d’onze del matí, l’exèrcit
nacional inicia el pas imparable cap a l’interior de la capital de Catalunya, que
conquerirà sense cap contratemps remarcable.
Sis hores més tard de l’entrada dels primers soldats, cap a dos quarts de cinc de la
tarda, el capità Felipe Martínez ja és a la plaça de Sant Jaume amb l’ordre d’ocupar
els dos edificis emblemàtics de la política catalana, l’Ajuntament de Barcelona i el
Palau de la Generalitat, seu del Govern de Catalunya. Ambdós presenten un aspecte

Página 8
desolador. El darrer alcalde escollit democràticament, Hilari Salvador, ha abandonat
l’edifici tot just a l’alba. A l’altra banda, no queda cap membre del Govern de la
Generalitat. Martínez ordena arriar les banderes republicanes i catalanes i hissar en
ambdós edificis la vermella i groga nacional. Un secretari tècnic, Luis Benítez de
Lugo, a instàncies del capità, donarà fe per escrit que l’Ajuntament ha passat a estar
sota comandament militar. Aquesta nota la llegeix el periodista d’El Correo Catalán
Josep Maria Junyent.
L’endemà, divendres 27, ja hi haurà un nou alcalde escollit a dit, Miquel Mateu i
Pla, un industrial i financer català de renom, conegut popularment com el Mateu dels
ferros, i home de la màxima confiança del general Franco, atès que durant la guerra
ha aportat interessants sumes de diners per sufragar l’Alzamiento del 18 de juliol del
1936. Mateu ha obtingut la recompensa anhelada, l’alcaldia de Barcelona, ciutat que
governarà amb un grup de regidors predominantment monàrquics, procedents
socialment de l’alta burgesia barcelonina i ideològicament de l’ala dretana de la
política catalana, tots desitjosos de recuperar el temps, el poder i els diners perduts
d’ençà que van marxar de la ciutat l’estiu del 36. Tots són, evidentment, fidels al nou
règim. De fet, han estat designats i avalats pel totpoderós Ramón Serrano Suñer,
ministre i cunyat de Franco. Són: Antoni M. Simarro (primer tinent d’alcalde i
responsable de Governació), Josep Bonet (Cultura), Josep Quadras, baró de Quadras
(Beneficència), Aureli Joaniquet (Subministraments), Josep Ribas (Transports), Josep
M. Sagnier, marquès de Sagnier (Obres Públiques), Carles Montoliu, baró d’Albí
(Cementiris), Ignasi Ventosa (Reconstrucció), Llorenç Garcia (Sanitat), Guillermo de
Azcoitia (Hisenda), Jacint Bassols, Joaquim Puig, Domènec Castellar, Jorge de
Camps, marquès de Camps, Tomàs Carreras, Carles Trias Bertran, Victoriano Muñoz,
Josep A. Soler, Raimundo Frouchtman, Wilfredo Ricart i Manuel Sanllehy, comte de
Caldes de Montbui. Tots es reuneixen el divendres 27 amb Mateu, en una reunió no
plenària, per discutir quines han de ser les primeres ordenances de la nova Barcelona
franquista. La premissa consisteix a «borrar el recuerdo del paso de la horda».
Pels carrers de la ciutat, tot el dijous, els ocupants recorden que el «Generalísimo
ha dicho que no aspira solamente a vencer, sino a convencer. Pronto sabrán en
Barcelona cuál es nuestra España». Primer avís. Aquella mateixa tarda, el baríton
Pedro Terol, uniformat de falangista per a l’ocasió, és l’encarregat de fer saber a la
ciutadania les darreres notícies des dels estudis de Ràdio Associació de Catalunya,
situats a la Rambla: «Catalanes, hace pocos momentos, el glorioso ejército español
empezaba a entrar en la ciudad de Barcelona. Conquistada ya totalmente la
población, las fuerzas desfilan tranquilamente por las calles y levantan un
entusiasmo indescriptible. Ciudadanos: ¡Adornad vuestros balcones! ¡Viva España!
¡Viva el caudillo Franco!». A les set de la tarda i des de la mateixa emissora, es radia
una sardana com a prolegomen del discurs militar que llança un emocionat general
Juan Bautista Sánchez González: «Era un gran error eso de que Cataluña era
separatista, de que era antiespañola […]. Era el corazón de españoles que se les

Página 9
salía del pecho, era el alma, era el dolor de España que tenían dentro lo que saltaba
para decir: “¡Soldados españoles, os queremos con toda el alma, porque somos
españoles como vosotros!”».
Al capvespre s’obre l’enllumenat de la ciutat, apagat els darrers dies per ordres
governamentals com a mesura de seguretat davant de possibles bombardeigs aeris. La
lluminositat que s’albira a les principals artèries de Barcelona ha estat idea del mateix
Franco, en un intent de fer veure que s’ha encetat una nova etapa d’esplendor. Són,
oficialment, les vuit del vespre, tot i que durant tota la jornada s’ha produït més d’un
malentès per decidir a quina hora s’havien d’encendre els fanals elèctrics, ja que hi ha
una hora de diferència entre l’Espanya republicana —on no s’havia actualitzat
l’horari d’hivern— i l’Espanya nacional —on sí que s’havia fet. Així, per exemple,
quan els militars, amb el general Yagüe al capdavant, havien arribat a la plaça de
Catalunya, teòricament eren les cinc de la tarda, però ja era gairebé fosc. Molts
rellotges barcelonins encara marcaven les sis…
En paral·lel a les proclames radiofòniques, arriben també les ordres escrites en
incessants bans i documents oficials que reproduiran l’endemà, en paper, els diaris
que ja tornen a imprimir-se. És el cas de La Vanguardia, rotatiu que ha tornat a mans
dels seus propietaris, la família Godó, que ha viscut la guerra fora de Catalunya i amb
el seu diari expropiat durant el conflicte. Però els Godó temen perdre el control de la
capçalera a favor dels falangistes i és per això que el comte de Godó, al matí, ha sortit
ràpidament en cotxe des de Sant Sebastià, acompanyat dels periodistes Antonio
Martínez Tomás i Augusto Assía, per arribar ja de nit a Barcelona, quan l’edició, que
s’ha confeccionat sota les ordres del comandant Homar, que va explicar als
treballadors del diari «lo que es y significa la España Nacional», s’estarà imprimint.
Es tracta d’una edició de quatre pàgines, amb una portada a una sola columna per
immortalitzar l’emoció del moment, amb una sotscapçalera que no deixarà dubtes de
les directrius que seguirà a partir d’ara l’històric diari barceloní: «Diario al servicio
de España y del Generalísimo Franco». En la primera edició en la qual La
Vanguardia «reanuda su publicación recuperando el ritmo perdido hace dos años y
medio», denuncia la destrucció dels tallers on s’imprimeix el diari pels
«representantes de Negrín», la matinada del 25 al 26. El missatge del diari de
l’endemà assegura que cal oblidar «como un mal sueño las horas de secuestro
sufrido» des del 19 de juliol del 1936, tot i que adverteix que «tiempo habrá para
volver sobre el pasado ignominioso. Ahora sólo cabe en nuestros pechos el júbilo de
la liberación y el deseo ardiente de servir a España, a la España inmortal, a la
España entera, simbolizada por esa invicta bandera bicolor que ayer, con lágrimas
en los ojos, vimos ondear los barceloneses sobre nuestras cabezas abatidas por
tantos infortunios». El diari recupera la numeració del darrer exemplar anterior a
l’esclat de la Guerra Civil i aboleix els apareguts entre el 19 de juliol del 1936 i el 25
de gener del 1939:
Reaparece hoy LA VANGUARDIA. Reaparece después de dos años y medio de haber perdido el contacto

Página 10
 diario con sus lectores. Como Fray Luis de León, iniciamos hoy nuestras palabras cotidianas con un
«Decíamos ayer…». Ayer fue el 19 de julio de 1936. Espiritualmente, LA VANGUARDIA dejó de publicarse
a partir de aquella fecha. Pasada la tragedia inolvidable, vuelta a la vida esta castigada ciudad, olvidemos
como un mal sueño las horas de secuestro sufridas. LA VANGUARDIA suspendió su publicación el 19 de
julio de 1936, con el número 22.574. Hoy, 27 de enero de 1939, con idéntico espíritu al que la informaba
antes de aquella fecha, restablece el contacto con sus lectores. Y, naturalmente, su número correlativo no
puede ser más que este: 22.575.

També la Hoja de Lunes prepara una edició especial per divendres anunciant que
«Barcelona fue ayer liberada», com ho farà El Correo Catalán, amb un full
extraordinari imprès als tallers de La Vanguardia. Amb tot, el Correo no va
reaparèixer definitivament fins al 14 de febrer, la mateixa data en què als quioscos
també es podia comprar el primer exemplar de Solidaridad Nacional, òrgan de la
Falange, el partit únic, després que haguessin ocupat els tallers de l’antic diari
anarcosindicalista Solidaridad Obrera. Sis dies més tard, el 20 de febrer, ho farà el
cinquè diari de la ciutat, El Noticiero Universal, diari de tarda, que reprèn l’edició
amb la mateixa redacció d’abans de la guerra. El Ciero, com havia fet La Vanguardia
el 27 de gener, recordarà a la tornada que «dejó espiritualmente de publicarse el 18
de julio de 1936». Queda clar que des de la premsa s’intensifica la tendència a
esborrar de la història tota acció succeïda els dos anys i mig de guerra, però les
autoritats militars i polítiques faran el contrari: investigar, perseguir i castigar tota
persona amb una presència activa en la vida política, militar i cultural de la Catalunya
republicana i en guerra. El mecanisme de la depuració agafarà cos jurídic a partir del
9 de febrer, amb l’aprovació de la Llei de responsabilitats polítiques, per la qual es
constituiran els processos contra milers de ciutadans, bàsicament contra totes aquelles
persones sospitoses de defensar el Front Popular el juliol del 1936 i de ser
catalanistes durant la guerra, i també s’estén la responsabilitat a les persones que van
participar en els fets revolucionaris del Sis d’Octubre del 1934, és a dir, tots els
anomenats rojo-separatistas. Com veurem en les properes pàgines, també contra la
vida esportiva, i, en el cas que ens ocupa en aquest llibre, contra el Barça.
Encara la mateixa nit de l’interminable dijous, el general Dávila, amb tots els
districtes dominats, publica un ban de vuit articles, en què s’informa de la victòria
definitiva a Barcelona després de derrotar «el criminal esfuerzo de los poderes que
sojuzgaron a Cataluña para ponerla al Servicio de siniestras e indignas
maquinaciones». Amb la caiguda de la capital catalana, els ocupants no atorguen,
com s’ha dit, cap poder a la Generalitat republicana, i es decreta que tota l’obra de
govern realitzada des del 1931 quedi anul·lada. El nou poder ara és de l’exèrcit,
perquè Barcelona ha estat conquerida per les armes, i, per tant, la ciutat és un domini
militar, estatus que s’allargarà fins al mes d’agost. Encara abans que acabi el dia, es
publicarà una nova ordre de Franco per la qual nomena el general de brigada Eliseo
Álvarez-Arenas y Romero (1882-1966), cap de la Jefatura de los Servicios de
Ocupación (SdO), un servei d’aplicació exclusiva a la capital catalana, que reserva
l’autoritat civil, política, militar, econòmica i judicial de la ciutat a Álvarez-Arenas.

Página 11
L’SdO tindrà, entre altres competències, la depuració dels més de 15.800 funcionaris
de la Generalitat, la missió de censurar tot allò que es pugui censurar i controlar tot el
que es pugui controlar, és a dir, l’Administració política, social i sindical, la premsa,
el correu, la sanitat, les presons, el sistema de pensions, els passaports i també
l’aplicació d’ordenances municipals com la desaparició física d’estàtues, monuments
i nomenclàtor dels carrers per honrar fets i personatges vinculats al catalanisme. Tot,
absolutament tot, passarà per la supervisió del Servicio de Ocupación, un organisme
amb autoritat infinita per assegurar la perfecta implementació de l’estat de guerra
declarat a la ciutat.
L’SdO instal·la els seus despatxos al palauet propietat de la família Robert, al
número 107 del passeig de Gràcia, un edifici que durant la guerra havia estat seu del
Departament de Cultura de la Generalitat. A partir d’ara, hi haurà les oficines dels
comandaments de les dues grans seccions de l’SdO, el Govern Militar i la Secretaria
Política. La direcció de la ciutat, doncs, es decidirà des d’aquest edifici que en altres
temps de renaixement burgès va ser residència privada del marquès Robert Robert i
Surís. Des de l’exili es comenta que els hereus de l’aristòcrata han reclamat el retorn
de l’immoble a la famíliaquan Franco ho cregui oportú. Des d’aquest encaix del
passeig de Gràcia amb l’avinguda Diagonal, es decidirà la sort de la ciutat vençuda. I
és que, en només quaranta-vuit hores, es posen en funcionament els serveis d’ordre
públic, la Columna de Orden y Ocupación de Barcelona, el Servicio de Información y
Policía Militar (SIPM) i el 19è Tercio de la Guardia Civil, als quals encara cal afegir
un servei parapolicial anomenat Rondín Antimarxista, un cos creat a imatge i
semblança de la Gestapo, la policia política nazi. El Rondín rep la missió de reprimir
qualsevol persona suposadament enemiga del règim després de rebre la denúncia
pertinent de qualsevol delator, ja fos amic, veí o familiar de la víctima. El nou cap de
la policia de Barcelona, Luis Martí Olivares, marquès de Rebalso, haurà de decidir en
uns quants dies quin dels seus homes respon al perfil adequat per dirigir la repressió
més barroera contra els vençuts. En aquells moments, Martí Olivares ignora que
l’home de confiança roman empresonat al monestir de Santa Maria del Collet, a punt
d’evadir-se amb altres presoners i unir-se a la quarta divisió de Navarra i tornar a
Barcelona. El cap superior de la policia franquista a la ciutat encara no té damunt la
taula l’expedient d’Álvarez, capità de la Guàrdia Civil que firma Brabo, tot i que
oficialment és Bravo, a qui s’encomanarà la tasca de reprimir els rojo-separatistas.
Brabo Montero és fill d’un policia que a la segona dècada del segle va ser expulsat
del cos i posteriorment assassinat pels anarquistes el 1919. El policia que dirigirà el
Rondín és prou conegut pels seus enemics i també pels seus camarades. Imposa
respecte i temor. Primitiu, misogin i egocèntric, encaixa perfectament en aquesta
Barcelona de revenja. A Brabo per cert, li agrada molt el futbol. És seguidor de
l’Espanyol i fins i tot diu que de ben jove va jugar alguns partits com a amateur amb
la samarreta blanc-i-blava, colors que admira, en contraposició amb l’animadversió
que sent per l’altre club de la ciutat, el FC Barcelona.

Página 12
 EL SILENCI DEL CAMP DE LES CORTS

Divendres, 27 de gener. Rossend Calvet i Mata (1896-1986), quaranta-tres anys,

atleta del club des del 1914 i ara secretari de l’entitat, llegeix la crònica de l’ocupació
militar a les pàgines de La Vanguardia. No hi ha —«afortunadament», pensa— cap
menció a un episodi del qual havia estat protagonista la tarda del dia abans, quan un
escamot de soldats que havia entrat per la Diagonal van tombar cap a la Travessera de
les Corts i es van personar a l’estadi del Barça per fer-hi una inspecció. Temia que
fossin certs els rumors que els militars hi volien establir un parc mòbil per als tancs.
Potser només eren rumors, però, tal com les gastaven els nacionals, sospitava que tot
era possible. L’oficial de l’escamot va ser rebut a l’exterior del recinte pel conserge
Manuel Torres, el Barraquer, sogre de Calvet, que va acompanyar els militars al
despatx del secretari, càrrec que no va abandonar ni en els pitjors moments de la
guerra. Després de les salutacions protocol·làries i seguits de ben a prop pel grup de
soldats, que fumen i xerren, Calvet i l’oficial van passejar per la gespa de l’estadi,
molt malmesa pel fred. El diàleg entre ambdós va ser prou cordial. Calvet, molt serè,
li va dir: «Señor, ahí tiene usted el templo destinado al culto del deporte y la cultura
física. Ha sido y lo hemos respetado durante la guerra. Ahora, usted decidirá». El
militar va respondre amb educació: «Esté usted tranquilo, joven; no seremos nosotros
quienes perjudiquemos lo que vosotros habéis conservado». Afortunadament, aquell
oficial no el coneixia, ja que el diàleg no hauria tingut el mateix to si hagués sabut
que el secretari que l’estava atenent havia estat el màxim representant del club en
terres americanes el 1937, quan el Barça hi va anar a fer una gira clau per a la
supervivència de l’entitat. L’oficial desconeixia que, tant a Mèxic com als Estats
Units, el Barcelona havia estat rebut com un autèntic ambaixador dels valors de la
República democràtica, i també devia ignorar que la majoria de l’expedició no havia
tornat a Barcelona, perquè els jugadors volien jugar a futbol i no fer la guerra. Calvet,
de tornada a Barcelona, va ser lleial a la institució i va ordenar l’ingrés dels beneficis
de la tourné, uns 12.900 dòlars americans, al Crédit Commercial de France, de París,
concretament, al compte 303.834. L’oficial que l’havia tractat no sabia que tenia al
davant un demòcrata que estimava el club i el país.
Quan els soldats van abandonar l’estadi de les Corts, Calvet encara es va quedar
una estona palplantat damunt la gespa, contemplant la immensitat d’aquelles
graderies, ara buides, esmorteïdes. S’hi havia jugat un partit tot just feia uns quants
dies, el 8 de gener, davant de poc públic, un d’aquells partits disputats les darreres
setmanes de guerra, sense tensió ni alegria, sense res d’especial en joc, amb més
propaganda que esport, i sense els jugadors que abans de la gira de Mèxic havien
vestit la samarreta blaugrana. De fet, des del començament del 1938, només
l’empenta de Calvet, del president Casals i dels membres de la darrera junta, la fe
dels menys de quatre mil socis i la il·lusió de nous joves futbolistes, van fer possible

Página 13
que, tot i les penúries d’una ciutat i d’un país abocat a la derrota, el Barça continués
funcionant. El silenci del moment ara és colpidor, imbuït per la nostàlgia d’un coliseu
esportiu aixecat disset anys enrere per Joan Gamper a fi de satisfer l’enfervorida
massa social barcelonista, que creixia en nombre d’abonats i aficionats, enamorada
d’un equip de llegenda format per Samitier, Torralba, Sancho, Alcántara, Piera i tota
aquella colla d’asos dels anys vint. El record dels temps d’or accentua l’aspecte
fantasmagòric d’un camp i d’un club que, a finals de gener del 1939, presenta un
futur més que incert. Calvet, com la resta de treballadors i directius que han
mantingut viva la flama del club durant la guerra, confia que els socis no defalleixin
davant la nova etapa que viurà el club. Res no serà fàcil, és clar. La guerra que tot ho
ha trencat també ha afectat la vida d’un club que per a molta gent, com Rossend
Calvet, és més que un equip de futbol.
Calvet, per precaució, no havia donat als militars més explicacions de les
necessàries per no comprometre ningú. Confia que la seva feina per salvaguardar el
patrimoni de l’entitat durant la guerra no li passi factura, però, en tot cas, té clar que
no delatarà ningú per salvar-se. Si ha de ser castigat, que ho sigui, però no trairà la
bona gent que va gestionar el club durant la guerra. De fet, Calvet no va actuar pas
com a comissari polític, només ha estat un treballador de l’entitat i ha actuat amb
responsabilitat: va posar aquells milers de dòlars ben segurs i va vetllar perquè
l’estadi no anés a parar a segons quines mans en nom de vés a saber quina revolució.
Ara només espera que els jugadors que no van tornar estiguin bé i que els que
decideixin tornar a casa no siguin castigats. Calvet també pateix pel president del
Barça, el seu bon amic Francesc Xavier Casals. Fa dies que no hi parla i ignora si
encara és a Barcelona. Desitja que les autoritats militars no li passin comptes, però no
les té pas totes. Tampoc no sap res des de fa dies del doctor Joan Soler Julià, el
president efímer després de la mort de Sunyol i abans que el club passés a mans d’un
grup de treballadors. Calvet va patir durant la guerra per l’injust rebuig i l’excessiva
intolerància dels revolucionaris cap al doctor Soler, un barcelonista de cor. Calvet té
clar que Casals, Soler, els jugadors i tots els altres treballadors del Barça no van
cometre cap il·legalitat en la defensa dels interessos del Barça en moments ben
difícils. «Quins anys més durs, quanta sang vessada i quanta injustícia», pensa,
d’ençà de l’inici de la guerra, que, ja l’agost del 1936, es va endur l’enyorat president
Josep Sunyol i Garriga, l’amic que els seus no han pogut enterrar a casa i que encara
avui deu descansar en algun indret desconegut de la serra de Guadarrama. Pobre
Sunyol, mai més no podrà descansar a Catalunya. I, a partir d’ara, sense més record
que el silenci oficial i el sentiment de tristesa dels amics. Calvet no pensa oblidar res
del que ha viscut. D’oblidar i passar comptes ja se’n cuidaran els que han entrat a
Barcelona entonant el Cara al sol.
Ahir a la tarda, abans de marxar a casa, Calvet va tornar al despatx de secretaria, a
la part baixa de l’estadi, per guardar les actes dels consells directius dels darrers tres
anys. Calvet va transcriure i signar l’acta de la reunió de junta que s’havia celebrat el

Página 14
7 de desembre del 1938 a les oficines de la ronda de Sant Pere —rebatejada de
Fermín Salvochea durant la guerra. Va ser la darrera reunió oficial sota la presidència
de Casals, amb la presència de només tres directius: Joan Bargunyó, Agustí Bo i
Paulí Carbonell. No hi va haver massa temes per parlar, només es va informar del
«comiat voluntari de l’empleat del camp de les Corts senyor Vicenç Salvador, qui,
per aquest motiu, causa baixa definitiva en la nòmina del personal del club». Poca
activitat institucional en una sessió curta. Calvet va fer una darrera anotació de l’estat
econòmic del club i va posar en una carpeta els resguards dels diners dipositats a
París, perquè estiguin a disposició del nou president, quan n’hi hagi. Les anotacions
comptables les fa, com sempre, en català. Encara no li han comunicat que, d’ara
endavant, hauran de ser en castellà. També va fer un cop d’ull al llibre de registre de
socis. A data de 17 de gener del 1939, el cens diu que el Barça té 3.486 socis, 3.337
homes i 149 dones. Hi va anotar, amb un punt d’emoció, el nom dels dos darrers
associats que es van donar d’alta abans de la caiguda de la Barcelona republicana:
són el ferroviari Jaume Soler Godayol i el jornaler Anselm Suarc Albesa. No hi ha
mensualitats pendents d’abonar a cap jugador ni a l’entrenador, l’irlandès Patrick
O’Connell, que des de fa mesos és a Londres. Al club, de fet, no hi ha gairebé ningú.
Calvet i el seu sogre són avui les úniques persones a l’estadi.
Mentre repassa les exaltades cròniques a La Vanguardia, Calvet ignora quina serà
l’actuació de les noves forces governants amb el Barça, però els presagis no conviden
a l’optimisme. Calvet sap millor que ningú què representa l’entitat i quin ha estat el
seu compromís els darrers anys. Els precedents tampoc no presagien res de bo; no fa
ni catorze anys que el silenci gèlid d’avui era una xiulada massiva contra la marxa
reial espanyola. Eren temps de dictadura d’un altre general, Miguel Primo de Rivera,
que no va estimar el Barça ni Catalunya. I es diu que ara aquest Francisco Franco
també es malfia del club i de Catalunya.
No tan sols el FC Barcelona, és clar, es veurà sotmès a les noves directrius dels
militars que han ocupat Barcelona. Tota la ciutat és a punt de viure sis mesos sota un
estat de guerra, tot i que, paradoxalment, la guerra s’hagi acabat a la capital catalana.
L’omnipotent Álvarez-Arenas ha dictat un seguit de disposicions que marquen el to
que adoptarà la vida social, política i econòmica de Barcelona. Tot queda requisat o
intervingut pel general, com fa saber una ordre publicada a la premsa:

Se declaran requisados y a mi disposición todos los vehículos, y medios de comunicación de cualquier clase,
las estaciones radioemisoras, los salones de espectáculos con sus instalaciones, las imprentas y talleres de
grabado y toda clase de existencias de papel y pasta para su fabricación. Quedan intervenidos por mi
Autoridad todos los artículos de comercio, se reputen o no de primera necesidad.

Queda clar que no hi ha marge per fer cap activitat sense el permís de l’autoritat. A
partir d’ara, s’instaura el pensament únic: «[…] quedan prohibidas todas las
actividades políticas o sindicales que no se desarrollen dentro de Falange Española
Tradicionalista y de las J. O. N. S.». La submissió de la població civil als militars és

Página 15
indiscutible i qualsevol intent de rebel·lia serà sancionat durament, com marca un
dels articles dictats per Álvarez-Arenas:
Los insultos y agresiones a todo militar, funcionario público o individuo perteneciente a las Milicias que han
tomado las armas para defender la Nación, se considerarán como insultos a Fuerza Armada, y serán
perseguidos en juicios sumarísimos, aun cuando en el momento de la agresión o insulto no estuvieren
aquellos desempeñando servicio alguno.

La sensació és que en poc més de vint-i-quatre hores s’ha intervingut la vida dels
ciutadans. Per exemple, a partir del dissabte 28, ja es poden bescanviar els bitllets
emesos abans del 18 de juliol del 1936 pels nous bitllets de l’Espanya nacional —els
que havien estat emesos durant la guerra, en època republicana, es consideren
il·legítims, és a dir, sense valor. Les forces que han ocupat la ciutat tenen pressa per
imposar el nou ordre, per convertir els tres anys de guerra en un parèntesi i depurar a
fons les responsabilitats contra qui el 18 de juliol del 1936 no va estar al costat dels
revoltats.
L’endemà, el diumenge 29, és una jornada atapeïda d’actes que marquen la
manera de governar dels que han entrat a la ciutat. El dia ha començat amb un
telegrama de Hitler adreçat a Franco felicitant-lo per la conquesta de Barcelona:
«Europa sencera està admirada pels vostres triomfs i nosaltres esperem que ben aviat
arribi el final de la guerra». Al migdia se celebra una missa multitudinària a la plaça
de Catalunya, una manifestació que es repeteix aquells dies a la ciutat, a causa del
pobre estat en què es troben les esglésies de Barcelona. L’ofici nacionalcatòlic esdevé
una presentació pública de les noves autoritats militars, polítiques i eclesiàstiques de
la ciutat que ara tot ho dominen. Hi són presents l’alcalde Mateu, acompanyat del
president de la Diputació Provincial de Barcelona, Josep Maria Milà i Camps, comte
de Montseny, tot i que és Álvarez-Arenas l’encarregat de l’arenga pública. El discurs
és obsessiu:
Los soldados del Ejército Nacional han liberado a los catalanes de los rojos y de los separatistas, que
habían pretendido sojuzgar a un pueblo eminentemente español y eminentemente conservador y religioso.
Han sido levantados los Altares del Hijo de Dios. Pasada la horrorosa tragedia que ha ensombrecido,
durante dos años y medio, el paisaje y los corazones catalanes, la Nueva España, la España Única del
Generalísimo, hace suya a la hermosa región y la acoge como a hija predilecta. Cataluña ha sido siempre,
por tradición, por herencia, española y cristiana. Recuperada por España y para España, vuelve ahora a los
cauces de la normalidad y de la vida e ingresa en la categoría que por Justicia y derecho le corresponde.
Comprobar este espíritu español y cristiano de Cataluña es, para todos, una dicha y una satisfacción.

CASALS I SABATÉ, CAMINS OPOSATS

Página 16
El dilluns dia 30, encara amb el ressò de la multitudinària missa nacionalcatòlica,
Francesc Xavier Casals assaboreix el cafè que li ha ofert l’assistenta del doctor Joan
Soler i Julià. Casals contempla la catifa d’ós polar que presideix el menjador del pis
del carrer de València, 304, quan s’obre una porta i apareix Soler, que abraça Casals
amb afecte. El doctor observa —potser per deformació professional— el nerviosisme
gens dissimulat en el rostre del seu convidat. L’agafa pel braç i li prega anar a parlar
al pis de sota, on té la consulta, avui tancada. Estaran més tranquils, li diu. Fins al
migdia no ha d’anar a atendre els ferits. Des de dijous, Soler ha estat nomenat cap de
l’equip quirúrgic de l’hospital de presoners de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
La conversa entre Casals i Soler és agradable, amb un clima de confiança i un to
de veu pausat. Casals, que fins ara ha estat president del Barça, recorda que ha estat al
costat del club durant la guerra, des des del primer dia fins al darrer malgrat les
adversitats, per responsabilitat i deure amb l’entitat, però ara tem que hagi de passar
per un procés de depuració. En el seu expedient polític no hi ha cap taca de
criminalitat que l’hagi de fer patir, li recorda Soler. «Tot el que vas fer, i no va ser
fàcil, va ser aïllar el FC Barcelona dels que, en nom de la revolució, pretenien fer del
club una comissaria llibertària», continua el doctor. Casals fa que sí amb el cap, però
no les té pas totes. Soler, en el fons, entén els temors, perquè ell mateix, tot i tenir
bons vincles amb els militars de Franco, també haurà de donar explicacions més
d’hora que tard. Té bons avaladors, és cert, però és conscient que haurà d’explicar per
què durant la guerra va continuar treballant a l’hospital amb un carnet de la CNT-FAI
que li permetia moure’s amb comoditat i obtenir bons per a la gasolina del cotxe.
Soler sap que tothom ha de confessar el seu passat polític. I el de Casals és més que
compromès. El fins ara president del Barça li recorda que no va participar en cap
decisió el 18 de juliol, tot i haver estat conseller de Treball amb Francesc Macià els
primers anys de la República. Francesc Xavier Casals Vidal (1880-1954) és un
catalanista republicà. De ben jove va ser membre d’Unió Catalanista i va col·laborar
en publicacions com Renaixement o La Nació. També va presidir el Centre
Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria des del 1920, amb el parèntesi
obligat de la dictadura de Primo de Rivera. Durant la República es va afiliar a
Esquerra Republicana i va convocar, en nom del CADCI, una manifestació a favor de
l’Estatut de Catalunya del 1931. Soler l’escolta atentament i arruga el front.
Realment, els antecedents polítics del seu amic i company de junta a les presidències
d’Esteve Sala i Josep Sunyol abans de la guerra no passaran per alt als franquistes.
Però, a favor de Casals, pesen totes les gestions per evitar que el Barça caigués en
mans de la CNT-FAI l’agost del 1936. Prou bé que se’n recorda el doctor, d’aquells
moments, quan un anomenat comitè de treballadors del club, sota la tutela de la UGT,
va impedir que el Barça desaparegués. I coneix prou bé el valor dels qui van ser els
seus companys de la junta de l’època Sunyol —de la qual Soler era vicepresident—,
com el mateix Casals, Agustí Bo i Paulí Carbonell, tots tres membres d’aquell comitè

Página 17
que va donar una certa normalitat al funcionament del Barcelona. Casals, de fet, va
ser l’ànima de la junta en temps de la guerra; sempre hi va ser: durant el període del
comitè, com a signatari dels acords per a la gira a Mèxic del 1937, i, després, a partir
del novembre del mateix any, com a president del restablert Consell Directiu.
Justament va ser en aquells moments que Casals va entendre que era a Soler,
vicepresident de la darrera junta abans de la formació del comitè, a qui pertocava
tornar a agafar les regnes del club, però el doctor va refusar la responsabilitat
al·ludint motius professionals. Ambdós sabien, perquè ho havien parlat en privat, que
la negativa de Soler a presidir el Barça el novembre del 1937 es devia a qüestions
polítiques, i Casals se’n va fer càrrec, però li va pregar que, quan la situació fos
l’adequada, agafés la presidència que legítimament li pertocava. En l’acta oficial de
la reunió de la recuperada junta directiva, el 5 de novembre del 1937, Casals
considera justificats els motius exposats pel doctor Soler, apel·la als sentiments barcelonistes d’aquest per tal
que es reintegri a la directiva, anticipant-hi que aquesta el considerarà rellevat de les obligacions que el
càrrec comporta mentre perduri l’anormalitat actual […]. Seguidament, el doctor Soler, que diu tenir deures
professionals per complir, abandona la sala i és afectuosament acomiadat per la resta dels reunits […]. En la
continuació de la reunió, s’acorda formular per escrit al doctor Soler les manifestacions fetes pel senyor
Casals i que aquell sembla haver recollit amb molt bona disposició.

Casals va assumir les tasques que corresponien a Soler, perquè sabia que el doctor
estava mal vist pels sectors més revolucionaris, que el titllaven de burgès de dretes. «I
tot plegat perquè deien que anaves en cotxe!», bromeja. «En canvi, ara, ja ho veus,
em desplaço cada dia de casa a l’hospital en bicicleta, tinc les cames fumudes i
necessito fer exercici», explica el doctor, mentre fa un intent d’arremangar-se els
pantalons.
La situació del doctor Soler i Julià (1883-1944) durant la guerra va ser incòmoda
per a certs sectors, tot i el prestigi que tenia com a president de la Societat de
Ginecologia i Obstetrícia de Barcelona, membre de l’Associació de Metges en
Llengua Catalana, metge numerari de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i
vicepresident del Barça del juliol del 1934 a l’agost del 1936. Els primers mesos de
guerra, va operar els ferits que arribaven a l’hospital i, fins i tot, el mes de setembre
del 1936, se’n va anar a Flix per salvar la vida de soldats republicans desplaçats al
front. Però la CNT no se’n fiava del tot, i Soler, com van fer els seus companys de
l’hospital, es va haver d’afiliar a aquest sindicat, el mes d’octubre. Al cap d’unes
setmanes, concretament el 28 de novembre, un escamot de milicians el va detenir al
carrer de l’Arrabal acusant-lo de missaire i de simpatitzar amb el bàndol nacional.
Se’l van emportar a una txeca del passeig de la Bonanova, i, gràcies a les gestions
d’un treballador de la Hispano Suïssa, Jaume Cotrina, a instàncies del cunyat del
doctor, Lluís Creus Vidal, va ser alliberat l’endemà. Després d’aquesta experiència,
Soler i Julià va centrar-se en la feina a l’hospital i a atendre els seus pacients a la
consulta privada del carrer de València, amb algunes escapades a Seva, a la casa
d’estiueig de la família, però lluny de qualsevol responsabilitat pública. Per això va

Página 18
declinar assumir la presidència del Barça, el novembre del 1937. No volia més
embolics.
Ara les coses són molt diferents, i, tot i que el doctor Soler i Julià haurà de passar
per l’inevitable control de depuració com a professional mèdic de l’Hospital de Sant
Pau, sap que la seva sort personal no corre perill. Té una carta avaladora sobre la seva
conducta i és amic de persones ben connectades amb el règim, com el seu cunyat
Lluís, tinent honorari d’infanteria i militant falangista, ben vist per les autoritats
locals de la ciutat. El doctor està convençut que els contactes amb les autoritats
podran ajudar Francesc Xavier Casals, a qui agafa per l’espatlla i promet que farà tot
el possible per ell. S’acomiaden amb una emocionada encaixada de mans.
Mentrestant, la ciutat va recuperant la normalitat dins l’excepcionalitat. La
majoria d’establiments comercials han reobert portes i l’activitat econòmica torna a
agafar el pols necessari per reactivar l’economia. El 10 de febrer, l’exèrcit franquista
ha culminat la conquesta de tot el territori català. Es dicten lleis i decrets repressius
contra tots els signes de catalanitat, especialment contra l’idioma. El 16 es prohibeix
l’ús públic del català. El genocidi cultural s’ha activat. Però la qüestió de l’idioma no
és el problema principal dels que han perdut la guerra en una Barcelona que viu sota
una atmosfera irrespirable de malfiança, delacions i detencions. Són mesos de temor
de ser denunciat pel veí o el company de feina. Són temps en què cal passar comptes
als vençuts. La guerra ha acabat a Catalunya, però la revenja tot just ha començat.
Mentrestant, la societat que se sent moralment guanyadora de la guerra és present en
tots els actes públics a fi de presentar vassallatge davant les autoritats militars i mirar
de fer algun negoci. És una bona oportunitat perquè una minoria faci fortuna i faci un
pas endavant en l’escala social. Només cal tenir un amic ben situat en les altes esferes
i ser omnipresent en els punts de trobada del poder militar, polític, econòmic i social,
que abans de la guerra freqüentava l’alta burgesia catalana, ara majoritàriament
reconvertida al franquisme, per interès o devoció. En una ciutat castigada per les
penúries d’una llarga guerra, els guanyadors s’ho passen bé en petits cercles on els
uniformes militars es barregen amb els vestits d’alta costura de les senyores. Són
sales de festa per ser-hi vist, situades, principalment, a la part alta de la ciutat, com el
Cactos de l’avinguda de Pearson, el Trébol o el California. Si es vol tancar algun
projecte de pes, cal passar per aquí.
Jaume Sabaté Quixal (1900-1987), que l’1 de març celebrarà el trenta-novè
aniversari, ho té ben clar. Ha fet la guerra al costat dels nacionals i té un interessant
projecte comercial per presentar a les autoritats. Té inversors i contactes ben situats,
però cal un darrer esforç per guanyar visibilitat social. Sabaté i la seva família van
marxar de Barcelona el juliol del 1936, després del fallit aixecament militar, cap a
Vitòria, d’on és la seva esposa, Luisa Herce. Allà va fer bona amistat amb el tinent
coronel Julián Troncoso, que estava al capdavant del front d’Irun, ciutat de la qual
serà governador militar. Sabaté, la dona i el fill, Jaume, van marxar després a París,
fins al final de la guerra a Catalunya.

Página 19
 Ja de nou a Barcelona, aquest comercial amb bon olfacte per als negocis i que
abans de la guerra havia estat secretari de l’Assemblea del Vi, té pensat posar en
marxa una galeria comercial subterrània, sense precedents a Espanya. Fins i tot ja té
pensada la ubicació: al vestíbul de l’estació dels Ferrocarrils a la plaça de Catalunya,
un lloc de pas de molta gent. Sabaté, però, ha de teixir una bona xarxa de contactes
que li permetin fer realitat el projecte en el mínim temps possible i amb els menors
riscos financers. En aquella Barcelona de postguerra, tot és possible, pensa. Des de fa
dies visualitza el seu ascens en l’escala social de la ciutat a través d’un mitjà: el
Barça. No ha estat mai un gran aficionat al futbol, però, per l’amistat amb el tinent
coronel Troncoso, que ocupa el càrrec de president de la Federació Espanyola de
Futbol, pensa que és la persona adequada per reorganitzar el Futbol Club Barcelona.
No té pensat ser-ne president —de moment—, però sí, gràcies al seu camarada
Troncoso, erigir-se en el delegat de la més alta instància futbolística al club. Sabaté
vol ser l’artífex de la recuperació de l’entitat esportiva més arrelada i amb més suport
social a la ciutat i a tot Catalunya. Ser l’home fort, a la llotja del camp de les Corts,
d’un Barça lliurat a la nova Espanya de Franco li obrirà totes les portes. L’objectiu de
Jaume Sabaté de ser el màxim responsable en el procés de recuperació del Barça té
sentit si, com és el seu cas, té accés directe al president de la Federació Espanyola en
una època en què tot, també l’esport, es mou per decisions arbitràries d’uns pocs
dirigents nomenats a dit.
Un d’ells és el seu amic, el tinent coronel Julián Troncoso Sagredo, que abans de
la guerra havia estat directiu del Club de Futbol Saragossa i un dels impulsors de
l’atletisme aragonès. El 17 d’octubre del 1937 va ser designat president de la
Federació Nacional de Futbol, que naixia en oposició a la federació governamental
republicana. Troncoso, de quaranta-quatre anys, s’havia proposat, sota les directrius
del seu màxim valedor, el general José Moscardó, incorporar el futbol a les
coordenades del Movimiento. Tant Troncoso com Moscardó, l’home fort durant i
després de la guerra de l’esport espanyol —va ser president del Consejo Nacional de
Deportes (CND), creat el febrer del 1939, i posteriorment de la Delegación Nacional
de Deportes (DND) de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (organisme
creat el 1941 i que acollia el COE i el CND)—, tenien clar que l’esport havia de
servir per enfortir «el espíritu nacional fuerte y unido que hará sentir a las futuras
generaciones, más grande que nunca, el orgullo de la Patria». I encara més: «Todos
los hombres recibirán una educación física que les haga aptos para ingresar en el
Ejército Nacional».
Segons llegim a La Vanguardia, en l’edició del 28 de febrer, «se hallan en
Barcelona varios miembros destacados del Consejo Nacional de Deportes y del
Comité Olímpico Español», per tractar «las orientaciones» que «han de entrar en
breve en el deporte español, tratando también de la reorganización que ha de sufrir
el deporte catalán». Una disposició del Consejo del 22 de febrer decretava:
Para organizar y encauzar el deporte en el nuevo Estado, a partir de esta fecha dispone que queden

Página 20
 intervenidos bajo sus órdenes directas todos los locales, instalaciones, campos, material y archivos de las
federaciones regionales de Cataluña y nacionales que residían en dicha Región, quedando totalmente
prohibida la disgregación y extracción de documentos, material, etcétera hasta su examen y entrega a los
que oportunamente se designe para el desempeño de los cargos corresponientes.

És a dir, els clubs i les federacions esportives catalanes queden en mans de Moscardó,
i, per delegació, dels presidents de les federacions espanyoles corresponents. Les
entitats esportives no podran desenvolupar cap activitat sense el permís
governamental.
Als despatxos del FC Barcelona no hi ha activitat, i encara menys a la gespa. El
club viu en un estat latent a l’espera que algú doni alguna consigna autoritzada. El
secretari Calvet i el conserge Manuel Torres van només una estona cada dia al camp
de les Corts, per si arriben notificacions, i poc més. Tothom espera que les autoritats
disposin quin és el futur del Barça. Calvet està al cas pels diaris de les decisions del
Consejo Nacional de Deportes, organisme que la primera setmana de març continua
reunit a Barcelona per estructurar i organitzar l’esport. No obstant això, l’inquieta el
que ha llegit al setmanari esportiu Marca, publicació nascuda a finals de desembre
del 1938, que en l’edició del dimecres 1 de març es pregunta pel futur del futbol a
Catalunya: «Mediatizado todo el deporte por unos arribistas, Cataluña ha visto a
casi todos sus deportes desaparecidos por completo. El fútbol fue el único que pudo
sostenerse a base de equipos llamados militares, ya que los que los integraban
quedaban exentos del servicio en las trincheras y de los peligros que atizaba el
tristemente célebre Negrín». Marca també es pregunta què passarà amb els jugadors
blaugrana que juguen a l’estranger: «¿Son rojos o son nacionales? […] Hay
diversidad de opiniones, si bien la mayoría llegan acordes a la misma conclusión:
que son unos frescos que han jugado a dos cartas en espera de decidirse con toda
clase de seguridades por una de ellas, la que gane». A Calvet l’esgarrifa aquesta
darrera consideració contra els futbolistes. Recorda que, en acabar la gira esportiva a
Amèrica, va oferir als futbolistes quatre possibilitats i els va dir que agafessin la que
consideressin més oportuna per als seus interessos, amb total llibertat: tornar a
Barcelona (ho van fer cinc jugadors: Argemí, Babot, Pagès, Rafa i Zabalo; el
massatgista Àngel Mur, l’entrenador O’Connell, el cuidador Amorós i el mateix
secretari Calvet); exiliar-se a Mèxic (opció que van triar nou futbolistes: Ventolrà,
Urquiaga, Iborra, Munlloch, Pedrol, Gual, García, Bardina i Tache); quedar-se a
França abans d’arribar a Catalunya (oferiment que van seguir Balmanya i Escolà), i,
com a quarta possibilitat, passar a la zona nacional per la frontera d’Irun. Cap
expedicionari va optar per aquesta darrera.
Dimarts, 14 de febrer. El doctor Soler i Julià és a punt d’arribar a casa després
d’una jornada esgotadora a l’hospital. Tot just baixa de la bicicleta, que s’ha convertit
en el seu mitjà de transport entre Sant Pau i el carrer de València, veu un home
plantat davant del portal. L’individu s’hi atansa: «Doctor Soler i Julià?». «Havíem
quedat?», respon. Joan Soler i Julià no s’esperava la visita de Jaume Sabaté aquella

Página 21
tarda. Sabaté es disculpa per no avisar, però li prega deu minuts per parlar. El doctor,
amablement, el convida a passar al seu despatx, al principal.
Després de presentar-se, Sabaté va al gra. Explica que la setmana passada va
sopar amb el tinent coronel Troncoso, amb el qual l’uneix una gran amistat, durant la
visita que diversos membres del Consejo Nacional de Deportes van celebrar a
Barcelona. El militar li va assegurar que en un màxim de quatre o cinc setmanes es
reprendria el funcionament del Futbol Club Barcelona. «De fet, avui mateix», explica
l’enèrgic home de negocis, «Francesc Jover Artés serà nomenat delegat de la
Federació Espanyola a Catalunya, a qui han encomanat que posi els clubs en actiu.
Això sí, prèviament depurats de qualsevol rastre comunista i separatista». Sabaté
confessa que Troncoso li ha promès que ben aviat el nomenarà delegat del club
davant de la Federació Espanyola de Futbol, i, per tant, serà l’únic que tindrà fil
directe amb el màxim organisme del futbol espanyol, i, per extensió, afegeix Sabaté:
«Seré l’home del Barça en qui confiarà el mismíssim Consejo Nacional de Deportes,
el Comitè Olímpic Espanyol i el general Moscardó». Al doctor li ha quedat clar que a
Sabaté li agrada fer-se valer i presumir d’influències. «D’ara endavant», confirma
Sabaté, «hauré d’estar al cas de tot el que passi al Barça i autoritzar-ho. Ara mateix,
el que cal, “són ordres de dalt”», remarca insistentment, «serà formar, quan ens ho
manin, una comissió gestora fins que s’aclareixin algunes qüestions i es pugui
designar un consell directiu com Déu mana». Soler i Julià l’escolta atentament fins
que pregunta què hi pot fer, ell, en tot això que està explicant, ja que fa dos anys i mig
que viu allunyat de l’entitat com a directiu. Sabaté somriu, com si esperés la
pregunta. «En primer lloc, sé de bona font, com entendrà, que el senyor Jover pensa
en vostè per encapçalar aquesta comissió gestora, que haurà d’estar formada per
persones com cal, com vostè. Ningú no hi posarà cap impediment, atès la seva
trajectòria i compromís amb el club i per la seva bona conducta i el prestigi social i
professional que acredita», afegeix Sabaté. «A més, vostè no té el descrèdit d’haver
format part d’aquella bogeria de comitè esquerranós que es va quedar el Barcelona
els primers mesos de la croada.» Aquestes darreres paraules no agraden al doctor, que
s’atreveix a recordar al seu interlocutor que, gràcies a bones persones d’aquell comitè
de treballadors i directius, el Barça no va acabar confiscat pels anarquistes i avui
l’entitat encara és viva. Sabaté es disculpa argumentant que no coneix què va passar
aquells dies perquè es trobava al País Basc. L’empresari creu que Soler és l’home de
seny —«i consens», afegeix— per encapçalar el grup de persones durant aquesta
etapa de transició. El doctor pregunta si sap quant temps haurà de gestionar el club la
comissió abans no es designi un president. Sabaté li fa saber que això dependrà del
temps que trigui la policia a fer l’informe sobre la situació passada i present del
Barça. Soler i Julià se sorprèn: «La policia?». L’home que té al davant li confessa que
els alliberadors es malfien més del Barcelona que del mateix bolxevisme: «El Barça
ha representat tot el que han derrotat després de dos anys i mig de guerra i de milers
de morts, recordi-ho, un club esportiu de rojos i separatistes». Soler i Julià fa un

Página 22
silenci que trenca per dir que accepta la proposta, però que, a canvi, demana comptar
amb els directius que es van comprometre fins al darrer dia al capdavant de l’entitat.
Sabaté somriu i explica que aquesta petició no depèn d’ell, sinó dels informes de
policia que surtin després de les declaracions jurades que tots aquests homes hauran
de fer per esbrinar si estan nets. El doctor li demana uns quants dies per parlar amb
ells, amb el desig que puguin formar part de la comissió gestora. Sabaté li recomana
que parli amb el nou delegat de la Federació Catalana i que, abans de fer res, li ho
consulti, perquè —torna a recordar per enèsima vegada— ell serà l’home de
Troncoso al club.
Abans acomiadar-se, Jaume Sabaté demana a Soler si el pot donar d’alta com a
soci del club. No ho ha estat mai i confessa que és un orgull ser el primer associat del
«nou Barça» que ha de renéixer després de la gloriosa croada. El doctor s’excusa
dient que no està autoritzat per signar cap petició d’alta, i més ara, que les activitats
del club estan suspeses, però li explica que, almenys quan ell estava a la junta
directiva, calia l’aval de dos socis per formalitzar la petició, i pagar quinze pessetes.
El doctor, molt cordialment, li promet que ell mateix, com a soci, l’avalarà amb molt
de gust, i que, si no coneix cap altre soci, li facilitarà noms per al segon aval. Sabaté
agraeix el gest i dóna les seves dades personals al doctor, que anota en una petita
llibreta que sempre porta a la butxaca de l’americana. Soler i Julià li diu que el
mantindrà informat de quan pot passar a signar la sol·licitud d’alta, però que, en tot
cas, no es preocupi, que ell mateix mirarà de donar instruccions perquè com a data de
la petició d’alta figuri la del dia d’avui, 14 de febrer. Sabaté agraeix les atencions.
Encaixen les mans. El doctor l’acompanya fins a la porta i pregunta: «Però,
exactament, vostè quin càrrec tindria a la comissió gestora del Barcelona?». Sabaté
somriu. «No em cal cap càrrec per a la tasca que se m’encomanarà ben aviat des de
dalt», diu assenyalant amb el dit cap amunt. «Encantat de conèixer-lo, doctor Soler i
Julià».
Quan es queda sol, el doctor s’asseu i tanca els ulls. Està cansat del dia; de fet,
està cansat de tot plegat: dels rumors, dels comentaris, que si depuraran aquell, que si
aquell altre ha estat detingut, que si tu em pots avalar, que si pots fer un informe
favorable per a aquell altre. I ara només faltava aquest Sabaté i el Barça! «El més
assenyat», pensa, «serà parlar aviat amb Jover per verificar si tot el que ha explicat és
cert. Són temps de rumors i picaresca i és millor estar previngut». Avui mateix, per
exemple, el diari desmentia que el fenomenal defensa del Barça als anys vint Josep
Planas fos el mateix Planas que alguns presos deien que els havia torturat en una
txeca durant la guerra. Resulta que era un altre Planas. El bon exjugador havia passat
tota la guerra a Galícia i en aquests moments estava entrenant el Racing de Ferrol.
Soler el coneix bé i posaria les mans al foc per ell. Episodis com el de Planas
confirmen que les ànsies de passar factura sobrepassen el sentit comú en una
Barcelona que malviu per recuperar-se de massa sotracs. El servei d’ocupació ha
ordenat que ningú destrueixi les fotografies fetes durant la guerra. A partir d’ara

Página 23
passen a ser confiscades per les autoritats, ja que les utilitzaran com a proves
incriminatòries. En moltes llars, la por de possibles represàlies farà que molta gent
retalli el rostre de persones que apareixen a les fotografies que corren per casa. Tot
plegat és dantesc.
A més de la desorientació ciutadana, només faltaven les ordenances municipals
que des de finals de febrer han provocat tants canvis en la nomenclatura de carrers,
places i avingudes. Tot just fa una setmana, el 7 de març, el consell de govern de
l’Ajuntament va decidir que l’avinguda Diagonal —avinguda 14 d’Abril durant la
República— passi a denominar-se del Generalísimo Franco; que la Gran Via de les
Corts Catalanes ara es digui de José Antonio Primo de Rivera, mentre que l’avinguda
de Pedralbes serà de la Victoria i la plaça dels Germans Badia [de Francesc Macià] és
rebatejada com a plaça de Calvo Sotelo. A les Corts també es produeix un canvi en el
nomenclàtor que fa mal a la memòria del barcelonisme: el carrer de Joan Gamper
passa a dir-se de Crisantemos. El fundador del club, suís, protestant i catalanista, no
encaixa en els ideals de la nova Espanya. També s’ha ordenat la retirada immediata
de monuments dedicats a personatges relacionats amb la història de Catalunya, com
Rafael Casanova, Francesc Layret, el doctor Robert i Pau Claris —el nom del carrer
del qual també s’aboleix. Però els canvis físics d’una ciutat on encara no circula cap
autobús no és el maldecap principal de la major part de la població, sinó l’escassetat
de productes bàsics i l’alt preu que tenen. Esdevenen prohibitius al mercat negre, on
uns quants estan fent l’agost. Perquè ens en fem una idea: un quilo de vedella val cinc
pessetes; una dotzena d’ous, quatre pessetes i mitja; un litre de llet de vaca costa
vuitanta cèntims; un quilo de patates, seixanta cèntims, i un de pa, vuitanta. El cafè és
un luxe, quinze pessetes i mitja el quilo, sobretot perquè els salaris són més baixos la
primavera del 1939 que abans de la guerra: en un taller tèxtil paguen un jornal de
dotze pessetes per als homes i set per a les dones.
Al cap d’uns dies de la trobada amb Jaume Sabaté, el doctor Joan Soler i Julià
manté una reunió amb Francesc Jover Artés (1903-1949), el nou home fort de la
Federació Espanyola de Futbol a Catalunya. Es coneixen prou perquè han coincidit
més d’una vegada a la llotja de Sarrià, i fins i tot a les Corts, ambdós com a directius,
Soler del Barça, Jover de l’Espanyol, tot i que el doctor creu recordar haver-lo vist
anys abans, quan encara jugava Samitier, a la tribuna de les Corts. Jover, trenta-sis
anys, gerent d’una empresa cotonera, soci i exdirectiu de l’Espanyol, és una persona
de confiança del general Moscardó, el totpoderós mandatari de l’esport espanyol, que
li ha confiat la depuració i la reorganització del futbol català. La conversa entre
ambdós és cordial. Jover aclareix al doctor que, efectivament, de jovenet anava sovint
a veure el Barça gràcies al seu oncle Lluís, directiu amb Joan Gamper als anys vint —
va ser l’encarregat de controlar les obres de construcció del camp de les Corts el 1922
—, però remarca que l’equip del seu cor des de fa molt de temps és l’Espanyol. Soler
i Julià somriu i li pregunta com és aquest transvasament sentimental d’un equip a
l’altre. Jover recorda haver presenciat com el públic del Barcelona va xiular l’himne

Página 24
espanyol en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català, contra el Júpiter, el juny del
1925, fet que va qualificar d’intolerable i tan inadmissible que des d’aquell dia va
deixar de simpatitzar amb el Barça. Soler només pot afegir que ja se sap, eren altres
èpoques. A ambdós els uneix, a més de la passió pel futbol —però per colors
diferents—, el fet d’haver passat la guerra a Catalunya. Els Jover, recorda Francesc,
el porter de casa seva els va acusar de missaires i aquestes coses, fet que els va portar
a estar llargues temporades fora de Barcelona a l’espera que es calmessin els ànims
revolucionaris. Ara Francesc Jover torna a ser el gerent d’Hilandera SA, però no
tornarà a ser directiu de l’Espanyol com ho va ser abans de la guerra per
incompatibilitat del nou càrrec que té a la Catalana.
El doctor vol conèixer quines són les intencions que té respecte al funcionament
del Barça els propers temps. Jover va al gra: «De moment queden en suspens tots els
estatuts i reglaments dels clubs de futbol fins que el Consejo Nacional de Deportes en
dicti de nous, i tots els clubs que depenen de la Federació Catalana, sense excepció»,
remarca, «han de cessar tota activitat, institucional o esportiva, fins que ho mani la
Federació Espanyola i el Consejo». Jover adverteix que si cap club celebra algun
tipus d’acte públic sense el seu permís serà suspès amb caràcter indefinit. A més,
s’aboleixen i queden sense cap mena de validesa tots els resultats i els campionats
celebrats posteriorment al 18 de juliol del 1936. El doctor pregunta per la situació
contractual dels jugadors que fins a la data de l’alçament militar pertanyien a la
disciplina del Barça. Jover recorda que tots els contractes queden suspesos
cautelarment fins que no els resolgui la federació, però que als futbolistes se’ls
donarà llibertat de jugar pel club que vulguin partits de caràcter no oficial quan les
autoritats esportives ho autoritzin. Finalment, amb relació als directius que fins al 26
de gener dirigien el club, Jover és taxatiu: «Cessaran en els seus càrrecs i queden
subjectes a informació. Ara com ara», continua, «només permetrem que pugui
assumir la funció directiva d’un club i de manera provisional una comissió gestora
formada per tres homes, els noms dels quals hauran de ser proposats davant meu»,
explica. Aquests tres homes, no cal dir, hauran de ser d’absoluta garantia tant en
l’aspecte esportiu com en el polític, amb l’aval corresponent.
El doctor Soler i Julià torna cap a l’hospital amb la idea ben clara que el Barça
serà controlat de dalt a baix per les autoritats i que fins que Jover no doni llum verda
no pot fer res. Però té molts dubtes: Qui han de ser aquests tres homes avalats per
formar la gestora? Si ell mateix n’és un, qui l’acompanyarà? «Casals s’ho mereix»,
pensa, «però és impossible, no el voldran. De la darrera època», rumia, «potser l’amic
Joan Bargunyó, que segur que és ben vist per les autoritats…». També pensa en els
jugadors que no han tornat a Barcelona. Caldria avisar-los i dissuadir-los de la idea
que es quedin allà on són? Té molts interrogants sense respondre al cap. Al vespre
trucarà a Rossend Calvet per posar-lo al dia de tot plegat i per demanar-li que,
sobretot, no faci res: «Només podem esperar».

Página 25
 Fa dies que Rossend Calvet no té més feina que la de fer guàrdia al camp de les
Corts per si arriba alguna notificació. El doctor Soler i Julià ja li ha advertit que no se
li acudeixi de fer res, que no signi cap document, res de res. Fins i tot ha guardat les
dades de Jaume Sabaté fins que es formalitzi la comissió gestora i es donin les
condicions per autoritzar noves altes de socis. Per matar el temps i l’avorriment,
conversa amb el seu sogre, el conserge Torres, tot repassant les darreres informacions
que arriben amb comptagotes a la premsa esportiva. Comenten un grotesc article
publicat al Marca sobre el Barça:
[…] La intención es que en la capital de Cataluña funcionen cuanto antes de nuevo el Español y el Europa,
el Badalona y el Sabadell. Del Barcelona nada se sabe. Aunque no tendría nada de extraño que se
cambiaran los colores de su camiseta y que el título cambiara también. Predomina el criterio de que en vez
del Barcelona se denomine, resucitando un viejo conocido, el España.

Calvet i Torres no se’n saben avenir: volen canviar el nom del club pel de FC
España? O és només un dels feridors articles que el setmanari Marca acostuma a
oferir als seus fidels lectors?
Barcelona va recuperant de mica en mica una certa normalitat en un país,
Catalunya, on des del 10 de febrer ha acabat la guerra, però les autoritats militars
continuen imposant amb mà de ferro l’estat de guerra a tot el territori. A la capital
catalana, per exemple, funcionen a ple ritme camps de concentració per a presoners,
militars i polítics. Al d’Horta, n’hi ha milers de concentrats. En altres poblacions
s’han produït maltractaments, saqueigs, violacions de dones i afusellaments sense
judici previ. Més que estat de guerra hi ha un estat de silenci, de por i de terror. A la
platja del Camp de la Bota, el 1939 moriran afusellades 1.069 persones, de les quals
només 319 són censades a la ciutat de Barcelona. Els acusats, en la majoria de casos,
s’han enfrontat amb un consell de guerra ignorant els delictes dels quals se’ls acusen i
sense saber tampoc qui i per què els havia denunciat. Cada dia se celebren aquests
consells de guerra, que solen durar una hora i estan oberts al públic. Tota la defensa
dels inculpats es limita a respondre afirmativament o negativament a la pregunta:
«¿Tiene algo que alegar?». Però la sentència ja està presa abans d’aquestes vistes
judicials convertides en una farsa legal. Les acusacions oficials són sempre per les
mateixes causes: rebel·lió militar, adhesió o auxili a la rebel·lió militar del 18 de
juliol, que comporten penes de mort o cadena perpètua. Quan la condemna és a mort,
es presenta al general Franco, que té la darrera paraula, el que es coneix com
l’enterado. Només si l’acusat aconsegueix l’aval d’alguna persona amb un cert poder
pot arribar l’indult que permet commutar la pena màxima per la de presó. Si no arriba
el perdó, els condemnats són lliurats a la Guàrdia Civil, que és l’encarregada de
l’execució. Lligats de dos en dos i pujats en un camió, els condemnats sempre es
traslladen al Camp de la Bota, a Barcelona, o bé a l’Oliva de Tarragona o als
cementiris de Lleida i Girona, on cada matí es trenca el silenci de l’alba amb els trets
de la Guàrdia Civil. Aleshores els cadàvers es traslladen a una fossa comuna sense
que els familiars en tinguin notícia.

Página 26
 En molts casos, els condemnats a mort han estat víctimes de la política repressiva
del Rondín Antimarxista, que dirigeix el capità de la Guàrdia Civil Manuel Brabo
Montero. Un cop tornat a Barcelona ha sabut guanyar-se la confiança del cap superior
de la policia de Barcelona, Martí Olivares, i del cap de la Falange a Barcelona,
Mariano Calviño, que li han reservat l’encàrrec de dirigir aquest grup policial amb
competències al marge de la llei.
Brabo Montero s’ha reservat una estona per al lleure, la tarda del diumenge 9
d’abril, per anar a veure el seu equip de futbol, l’Espanyol, en el partit de reobertura
de l’estadi de Sarrià. El partit és el menys important: empat a un entre un combinat
amb la samarreta blanc-i-blava i l’equip de la 50 Divisió. L’important és que
l’Espanyol és el primer gran club de la ciutat, abans que el FC Barcelona, que torna a
l’activitat esportiva, i ho farà homenatjant els seus caiguts durant la guerra, que es
calcula que són el deu per cent dels socis que tenia l’entitat el 1936. Per a Brabo
Montero i les màximes autoritats de la ciutat, l’Espanyol s’ha de vanagloriar d’haver
prestat més que ningú els seus serveis a l’Espanya de Franco. El 3 d’abril, el Marca
fa referència a la significació de l’Espanyol en contraposició al seu rival futbolístic
barceloní:

Eran dos ideales distintos. En un lado, el deporte como norma básica dentro de un sentido: el de la Patria.
En el otro, el deporte como portavoz y propaganda de una región insoportable […]. En Cataluña nunca la
lucha fue noble y sincera. Era la ira desatada en forma de caciquismo en la Federación lo que prevalecía
para ver de hundir a un club que tenía la osadía en tierra catalana de llamarse Deportivo Español.

Aquest article del Marca, firmat per Rienzi, pseudònim de Manuel Gómez Domingo,
on es compara l’actitud de l’Espanyol amb la del Barça, preocupa el doctor Soler i
Julià, que ha subratllat el darrer paràgraf: «Al Barcelona FC como entidad deportiva
nuestra admiración. Al incubador de ideas alejadas de la manera de ser y de sentir
de todo buen español, el desprecio y la justicia de Franco». Conscient que caldrà
anar amb peus de plom per no fer cap moviment en fals, Soler, acompanyat de Joan
Bargunyó, que va ser vicepresident segon durant el mandat presidencial de Josep
Sunyol abans de la guerra —en el qual Soler i Julià era vicepresident primer—, ha
mantingut des del començament d’abril contactes discrets amb Jover, president de
facto de la Federació Catalana, i també amb Sabaté, per informar-los del procediment
i dels noms que proposen per formar la comissió gestora. Jover els ha informat que
finalment seran cinc i no pas tres els socis del Barcelona que hauran de formar la
gestora. El doctor Soler ha posat tots els noms damunt la taula per a l’aprovació o la
denegació. Per al dissabte 22 d’abril els ha convocat a tots, amb el permís de Jover,
per informar-los personalment de qui en podrà formar part i qui no és acceptat.
Només tres formaran part de la comissió a l’espera de designar dos socis més, els
noms dels quals es decidiran els propers dies. Els escollits inicialment són el mateix
Joan Soler i Julià —que en serà el president—, Joan Bargunyó i Jaume Guardiola.
Als altres exdirectius que el doctor convocarà a la reunió, Francesc Xavier Casals,
Agustí Bo, Joan Nonell i Eduard Perenya, se’ls notificarà que no poden formar-ne

Página 27
part. Al doctor li dol profundament la denegació de Casals, però no hi pot fer res, més
enllà dels esforços per avalar-ne el prestigi davant Jover. Però el darrer president del
club no és vist amb bons ulls. De fet, el mateix dissabte 22 d’abril, haurà de prestar
declaració jurada davant de les autoritats per justificar el seu passat republicà i
catalanista. El futur personal de Casals és incert i pot veure’s condemnat a una dura
pena de presó. El doctor, com li va prometre, mirarà de fer tot el que pugui per ell.

LA REUNIÓ DE LA REPRESA

Dissabte, 22 d’abril del 1939. A dos quarts de vuit del vespre, al primer pis del
número 2 de la ronda de Sant Pere, arriba el moment de reprendre l’activitat
institucional del FC Barcelona. Uns quants minuts abans, Joan Soler i Julià i Joan
Bargunyó, que hi han arribat fa una estona, parlen en privat en una oficina adjunta a
la sala de reunions, on perfilen els darrers detalls que exposaran en la primera reunió
oficial del Barça d’ençà del final de la guerra.
El doctor no pot esvair-se d’una càrrega de nostàlgia, tristesa i un punt de temor,
quan evoca l’esperit d’aquella junta directiva que també va presidir el 13 d’agost del
1936 —aleshores a la seu social que el club tenia al número 331 del carrer del
Consell de Cent, però una bomba caiguda del cel va destrossar parcialment l’edifici
en plena guerra. De tot allò sembla que hagi passat una eternitat. Aquell capvespre
calorós havia d’informar els seus companys de junta, Agustí Bo, Paulí Carbonell,
Francesc X. Casals, Eduard Perenya i Joan Nonell (es van absentar Francesc
Figuerola, Joan Bargunyó i Jaume Guardiola), de notícies alarmants que arribaven del
centre de la Península. Encara avui recorda les paraules que els va adreçar, amb el cor
a la mà:
Senyors, el president del Club, el senyor Josep Sunyol i Garriga, ha trobat la mort a la serra de Guadarrama,
on es va traslladar en la seva qualitat de ciutadà i de diputat al Parlament de la República. Encara que aquesta
notícia no ha estat oficialment confirmada, el consell directiu, atenent a l’afecte i admiració que sent en tots
els terrenys per la persona del seu president, no pot menys que fer constar en acta el pregon sentiment que a
tots ha causat la nova, i acorda esbrinar amb interès i per tots els mitjans al seu abast la realitat del que ha
succeït tot fent vots perquè tan sensible i dolorosa notícia no tingui confirmació.

Després hi va haver un silenci respectuós, llarg. El doctor Soler no creu convenient

avui, davant dels nous temps que corren, pronunciar el nom de qui va ser el darrer
president escollit pels socis. Tres anys després lamenta que Sunyol no hagi rebut

Página 28
sepultura cristiana. S’esgarrifa del final que va tenir a Guadarrama i encara avui es
pregunta què hi va passar exactament, com pot ser que Sunyol i els seus
acompanyants ignoressin que estaven creuant les línies que separaven els dos bàndols
al front. Massa trist, massa dolorós, tot plegat. Soler apreciava Sunyol, però sap que
no podrà dedicar-li cap paraula de reconeixement.
Joan Bargunyó l’avisa que Casals, Bo i Nonell ja han arribat, però que ni Jaume
Guardiola ni Eduard Perenya hi podran ser presents per motius professionals, tot i
que l’han avisat que donaran suport a tots els acords que es prenguin. Tots són
persones de confiança del doctor, amb els quals ha compartit consell directiu al Barça
en l’època del president Esteve Sala, de Josep Sunyol i encara durant la guerra, al
costat de Casals (a excepció de Guardiola i del mateix Soler i Julià). Tots són uns
barcelonistes de cor. Compromesos i valents.
Després de la salutació inicial, cordial, franca, amb tota la complicitat del món
per les moltes hores de lluita, il·lusions i calamitats que, amb major o menor
intensitat, han viscut els darrers mesos de les seves vides, el doctor Soler prega a
Bargunyó que expliqui minuciosament els treballs i les gestions que ha fet
últimament, per tal de normalitzar la vida interna del club, amb el delegat de la
Federació Espanyola de Futbol a Catalunya, Francesc Jover, el qual ha aprovat la
constitució d’una comissió gestora, «mientras se procede a la depuración del FC
Barcelona como norma general establecida para todas las entidades deportivas»,
formada pels senyors Joan Soler, Joan Bargunyó i Jaume Guardiola —absent avui a
la reunió. Els presents aproven les gestions fetes i feliciten els tres components de la
gestora desitjant-los èxits i prosperitats en la seva difícil tasca. Com que, segons una
«disposición del Comité Olímpico Español», cal ampliar la gestora a cinc membres,
Bargunyó proposa nomenar-ne dos més «entre socios del FC Barcelona, de
preferencia militantes de la F.E.T. y de las J.O.N.S.». Es coincideix amb el nom
d’Antoni Vallès Arnau, i que, entre Soler, Bargunyó i Guardiola, designin el que falta,
«cuyos nombramientos deberán ser previamente aprobados por el delegado de la
Federación».
Per acabar, entre els reunits, es canvien frases de mútua consideració i estima, y
«todos ellos, tanto los que cesan en su cometido como los integrantes de la comisión
gestora, hacen fervientes votos por el brillante y próspero resurgimiento del FC
Barcelona para mayor gloria y prestigio del fútbol español». La sessió s’aixeca a dos
quarts de nou del vespre.
La comissió la presidirà el doctor Joan Soler i Julià, que en aquells moments té
cinquanta-sis anys, nascut a Barcelona, soci número 20.847, donat d’alta el 10 de
juliol del 1934; vicepresident amb Esteve Sala (mandat comprès entre el 16 de juliol
del 1934 i el 27 de juliol del 1935) i amb Josep Sunyol (mandat que va anar del 27 de
juliol del 1935 al 15 d’agost del 1936). Soler i Julià és ben vist per les autoritats, tot i
que el 16 de febrer del 1939 va haver de presentar una carta avaladora signada per
Gabriel Auget, prevere canònic de la Santa Església, que donava fe que era un home

Página 29
de bona conducta i moral. Però, com que durant la guerra va ingressar, obligat, com
tots els metges de l’Hospital de Sant Pau, a la CNT, el 17 de juny haurà de prestar
declaració jurada davant un jutjat especial de depuració de funcionaris civils. Fins al
5 de juliol del 1940, el jutge instructor no li notificarà que no té cap càrrec en contra
seva.
El tresorer serà Joan Bargunyó Ribas (1887-1960), natural de Vilafranca del
Penedès, exjugador del Barça (va vestir la samarreta blaugrana la temporada 1905-
1906), soci número 669, des del 19 d’octubre del 1921, proposat per Joan Gamper,
fundador del club i amb qui Bargunyó va ser directiu els anys 1924-1925; després va
ser tresorer amb el president Arcadi Balaguer, els anys 1925-1926, i tresorer amb
Esteve Sala; vicepresident segon amb Sunyol, i tresorer durant el mandat de Casals
(entre el 5 de novembre del 1937 i fins al final de la guerra). El seu fill Joan, de vint-
i-un anys, va ser un dels presoners afusellats al Santuari del Collell el 30 de gener del
1939. Bargunyó, de cinquanta-dos anys, és un industrial que durant la guerra va ser
reiteradament perseguit en ser considerat un home de dretes. De fet, els seus negocis
van ser confiscats durant el conflicte bèl·lic. El nom de Joan Bargunyó —
castellanitzat com a Barguñó el 1939— no ha tingut cap problema per ser acceptat
com a membre de la gestora per part de la Falange, partit del qual és militant amb el
carnet número 10.103.
El càrrec de responsable esportiu recaurà en Jaume Guardiola Ventura (1892-
1958), establert a Vilassar de Mar, industrial i empresari del sucre —com ho va ser en
el seu dia Josep Sunyol—, com a representant de la Sociedad Azucarera de España.
Guardiola, de quaranta-set anys, amb carnet de soci número 162, va ser vocal de la
junta d’Esteve Sala i de Josep Sunyol entre els anys 1934 i 1936. Era simpatitzant de
la Lliga durant els anys de la República, i, amb l’esclat de la Guerra Civil, va marxar
cap a Gènova, primer, per anar a parar a Sevilla via Gibraltar. Establert a la capital
andalusa —motiu pel qual no el trobem com a directiu en l’etapa de Casals—, es va
afiliar a la Falange el 1937 i va crear una empresa de filatura.
El quart membre proposat —i que serà acceptat— com a delegat del club a la
delegació de la Federació Espanyola a Catalunya és Antoni Vallès Arnau, de trenta-
quatre anys, domiciliat a Barcelona, soci número 2.525. Dels membres que no van ser
acceptats, ja coneixem la trajectòria de Francesc Xavier Casals, però direm que
Agustí Bo Vilamala (1886-1959), cinquanta-tres anys, soci número 81, havia estat
secretari del Barça sota la presidència de Rafael Llopart (president del 1915 al 1916),
vocal i comptable amb Gamper del 1917 al 1919), vocal amb Arcadi Balaguer (del
1925 al 1928), vocal amb Esteve Sala i amb Josep Sunyol, i delegat de futbol amb
Francesc X. Casals. També va formar part, entre l’agost del 1936 i el novembre del
1937, del comitè de treballadors que va autogestionar el club, fet que segurament ha
pesat perquè el seu nom fos rebutjat per la Federació Catalana.
Tampoc no ha passat pel sedàs Joan Nonell Tamburini (1904-1982), soci número
671, vocal del president Joan Coma (de l’11 d’agost del 1933 al 16 de juny del 1934),

Página 30
d’Esteve Sala, de Josep Sunyol i secretari i delegat de camps amb Francesc X. Casals.
Emparentat amb el pintor Isidre Nonell Monturiol i cosí dels Tamburini, industrials
del tèxtil de Sabadell, Joan Nonell no encaixa en el perfil de persones addictes al
règim que es busca. No se’l considera dels guanyadors. De fet, se’l recorda com un
dels perdedors, un roig que a la guerra conduïa un camió pels fronts de l’Ebre i del
Segre, i cada matinada, amb els llums petits, anava a Reus i travessava la Mussara per
uns camins per evitar els italians.
Tampoc no és acceptat Eduard Perenya i Salvatella (1893-1980), soci número 155
(des del setembre del 1912), vocal d’Esteve Sala i de Sunyol, i vicesecretari i
responsable de les seccions atlètiques sota el mandat de Casals. Perenya va ser un
dels fundadors i soci número 8 del Club Natació Barcelona, creat el 1907 pel seu
amic Bernat Picornell.
Ningú no podrà recriminar la fidelitat dels membres de la comissió gestora al club
i el seu esforç per fer, a partir d’ara i en tot moment, allò que més convindrà a
l’entitat per començar, com més aviat millor, l’activitat ordinària d’un club que fa
massa temps que viu en l’excepcionalitat. S’estimen el Barça i, per damunt de tot, no
volen que caigui en mans de persones que odien el club, que n’hi ha, i moltes. Aquest
any, el Barça complirà quaranta anys d’ençà de la fundació i els homes de Soler i
Julià tenen el compromís de protegir-lo d’aquells que culpen l’entitat blaugrana de
gairebé tots els mals del passat. Perquè no és així, perquè el Barcelona, dirà més
d’una vegada el doctor Soler als seus, sempre ha estat al costat de l’esport i de la
defensa d’uns valors i uns ideals de noblesa que no tenen res a veure amb les
calúmnies que ha sentit i llegit darrerament. Soler, però, és conscient que ara és el
moment de ser més fort que mai, d’assegurar l’estabilitat de l’entitat, tot donant-li la
seguretat financera, social i esportiva que es mereix. És el moment de gestionar un
procés de depuració que es preveu llarg i ferotge contra els interessos de l’entitat i de
moltes persones del club. És el moment de treballar perquè el camp de les Corts es
reobri al més aviat possible per tal que la gent pugui tornar a gaudir del seu equip i
oblidi, encara que sigui per dues hores, tantes penúries. I té clar que, per no errar els
seus propòsits, tocarà obeir i aplicar els dictats de les autoritats. El doctor Soler és un
home pragmàtic i sap que ara no és el moment d’heroïcitats. Recuperar el Barça i
tornar-lo als seus socis i aficionats tant com es pugui, aquest serà el seu propòsit i el
dels seus companys, fins que es clogui el procés d’investigació i depuració obert
sobre l’entitat i la comissió gestora deixi d’existir per donar pas a una junta directiva.
Es comprometen a treballar-hi fermament, com ho van fer en altres èpoques, quan
estaven compromesos amb el seu amic Josep Sunyol, l’home de la divisa esport i
ciutadania, que ara és criminalitzada per l’oficialitat. Soler i Julià, com Guardiola i
Bargunyó, són homes de club, que estimen el club i el defensaran sempre.
Després d’una hora de reunió, podem dir que el Barça torna a funcionar. La
primera reunió de la comissió gestora es fixa per al cap de quinze dies, el dissabte 6
de maig. Abans s’haurà d’escollir el nom del cinquè membre i potser fer saber el

Página 31
contingut de la reunió al misteriós Jaume Sabaté, que, com estava previst, no ha estat
nomenat membre de la gestora, entre altres coses perquè ell no ho havia demanat i
perquè oficialment encara no és soci del club. Queda clar que la feina de la comissió
es pot allargar força temps, atès que el procés de depuració sobre el FC Barcelona es
preveu que duri uns quants mesos, a diferència de l’Espanyol, que quinze dies
després de reprendre les activitats ja torna a tenir president, Genaro de la Riva, el
mateix mandatari que tenia abans de la guerra, nomenat pel delegat de la Federació
Espanyola a Catalunya el 21 d’abril.
Els motius de la rapidesa amb què l’Espanyol ha recuperat l’oficialitat després
d’un procés de depuració que només ha durat poc més de quatre setmanes els explica
el Noticiero Universal d’aquell mateix dia: «El limpio historial del club blanquiazul y
la patriótica labor llevada a cabo en todo momento por sus directivos y afiliados […]
ha permitido llevar a cabo fácilmente la depuración de la entidad». A la nota també
s’informa que, dels altres clubs de futbol catalans, l’Europa, el Sabadell, el Sant
Andreu, el Terrassa i el Badalona «son los que más adelantados tienen los trámites
que han de llevarse a cabo para lograr la rehabilitación». Amb tot, s’adverteix «a
todos los clubs, depurados o no, que sólo pueden celebrar partidos previo permiso de
las autoridades militares y del delegado de la Federación Nacional, quien está
dispuesto a descalificar a cuantas sociedades no acaten esta disposición o intenten,
de una u otra forma, burlarlas».
Abans de marxar cap a casa, el doctor Soler i Julià s’interessa pel seu company
Francesc X. Casals, que tot just fa unes hores ha prestat declaració jurada a les
autoritats per aclarir el seu passat. Casals ha manifestat, amb l’aval de dos falangistes,
que mai havia agafat una arma i que des de mitjan 1937 havia abandonat la militància
a Esquerra Republicana de Catalunya i que tota l’activitat pública posterior va ser
estar al capdavant del FC Barcelona i treballar, ja després de la guerra, en una botiga
de paraigües, Can Gallés, al carrer dels Arcs de Barcelona. Però, tot i els avals i les
explicacions, Casals acabarà ingressant uns mesos a la presó. El passat al CADCI i al
Govern Macià i les intervencions perquè el Barça viatgés a Mèxic el 1937 —«como
propagandista de la causa roja», segons el Marca del 3 d’abril del 1939— passaran
factura al darrer president del club abans de la caiguda de Barcelona.
Al cap de quatre dies de la reunió, el dimarts 25 d’abril, la comissió gestora fa
una crida a la premsa als familiars dels socis del club caiguts durant la guerra, perquè
es posin en contacte amb la secretaria de l’entitat, a fi d’«honrar la memoria de sus
asociados caídos por Dios y por la Patria en defensa del Glorioso Movimiento
Salvador de España». L’endemà dimecres, al matí, Soler i Julià, Bargunyó, Guardiola
i Vallès fan una visita al camp de les Corts per inspeccionar l’estat de les
instal·lacions i avaluar les obres que caldrà fer per reprendre les activitats esportives,
a la vegada que assenyalen la ubicació de la tribuna, on es col·locarà un «gran escudo
nacional, en bronce, y la placa que, con el nombre de los socios que dieron sus vidas
por Dios y por la Patria, se emplazará también en Las Corts». La primera setmana

Página 32
de maig, la premsa reprodueix noves crides de la comissió gestora a fi que els
familiars de les persones que eren socis del Barça el 1936 i que van morir
«asesinados por los rojos o en las filas del Glorioso Ejército Nacional» ho
comuniquin, personalment o per escrit, a la secretaria del club «con la mayor
urgencia».

PRIMERES DECISIONS SOTA CONTROL

El dissabte 6 de maig, a dos quarts de vuit, tal com estava previst, comença la primera
reunió de la comissió gestora. El doctor Soler i Julià, abans de començar, mostra, amb
indignació, la pàgina 11 d’El Noticiero Universal, corresponent a la secció d’esports,
on es pot llegir: «Esta noche tomará posesión la nueva Junta Directiva del FC
Barcelona». El malestar de Soler es deu a les conseqüències d’aquest text, ja que,
mentre les màximes autoritats esportives no cloguin el procés de depuració del club,
és la comissió gestora i no pas una junta directiva la que provisionalment es fa càrrec
de les directrius del club. Es decideix, i així constarà en acta, que la comissió, amb el
consentiment del delegat de la Federació Espanyola, enviarà aquesta nota de protesta
al Ciero i a altres diaris que es publiquen a la ciutat:

La comisión gestora del FC Barcelona, a fin de no desorientar a la opinión deportiva, protesta

enérgicamente del suelto publicado en un diario de la noche, en el que se le atribuyen proyectos contrarios
en absoluto a la gestión que tiene encomendada y que no es otra que administrar el Club mientras se
termina la total depuración del mismo y se nombre el Consejo Directivo, lamentando esta ligereza que
únicamente tiende a perjudicar los intereses del Club.

A la reunió, però, hi ha molts altres temes per tractar. En primer lloc, es confirma el
nomenament com a secretari d’Agapit Vallmitjana Paretó (1906-1994), cinquè
membre de la comissió gestora, designació aprovada pel delegat federatiu Francesc
Jover en una carta del dia 4. Vallmitjana, trenta-tres anys, barceloní, soci número
1.893, donat d’alta el novembre del 1927, pertany a una destacada família d’artistes
escultors i fins llavors no havia tingut cap càrrec dirigent al club.
Com era preceptiu s’acorda enviar telegrames al general Franco, «invicto
Caudillo forjador de la Nueva España» i al general Moscardó, «gran Héroe insigne y
digno Presidente del Comité Olímpico Español», per transmetre l’adhesió de la
comissió gestora a la seva autoritat. També hi haurà cartes de salutació per al delegat
federatiu Francesc Jover i el president de l’Espanyol, De la Riva.

Página 33
 En aspectes més pràctics, es decideix que només Soler i Julià i Bargunyó tindran
firma autoritzada a fi d’efectuar disposicions amb els bancs amb els quals té contacte
el club; també s’acorda aprofitar les entrades en existència per als partits, «previa una
pequeña rectificación en las mismas» —castellanitzar-les, en definitiva. També
s’accepta un pressupost de mil pessetes, presentat per Gabriel Bechini, «por la
confección y colocación en el Palco Presidencial del Campo de las Corts, de un
Escudo Imperial de España, de bronce», i «autorizar la confección de unes banderas
para ser colocadas en el campo de Las Corts». En l’apartat esportiu, es fa saber
l’interès del jugador Aureliano León, que, per carta des de Montpeller, demana que se
li doni la baixa. Quant al personal del club, es ratifiquen les baixes «que se han
producido voluntariamente durante el período de dominación roja», cas de Pere
Ballarín, Àngel Sánchez i Joan Sebastián, membres del comitè de treballadors l’agost
del 1936, i, en el cas de Ballarín, soldat desplaçat al front d’Aragó. No s’ha parlat,
però, d’altres qüestions com la situació contractual dels jugadors del primer equip, la
majoria dels quals són a l’estranger, ni s’ha posat cap data per a la reobertura
esportiva del camp de les Corts. Tampoc no s’ha fet cap referència a Jaume Sabaté,
que continua seguint el procés de depuració del Barça des de fora, sempre a l’ombra
del seu valedor, el president del futbol espanyol, el tinent coronel Troncoso.
El dilluns 8, El Noticiero Universal publica una nota rectificant la informació
errònia publicada el divendres passat. Mentrestant, a Madrid, es reuneix a l’Hotel
Ritz la plana major de l’esport espanyol, amb el general Moscardó al davant, que ha
tornat de Berlín per conèixer de primera mà les directrius que segueixen els dirigents
de l’esport de l’Alemanya nazi. També hi és el president de la Federació Espanyola
de Futbol, Julián Troncoso, que traça les línies generals que seguiran les federacions
regionals i els clubs d’arreu de l’Estat. Uns quants dies després, en una entrevista al
diari ABC, explicarà al periodista Juan Deportista (pseudònim d’Alberto Martín
Fernández):

Las federaciones han dejado de existir como entidades numerosas que necesitaban asambleas, congresillos y
elecciones enojosas. […] Los clubs tendrán unas directivas poco numerosas, que se atendrán a las normas
señaladas desde arriba, y, en fin, los jugadores[…] Los clubs serán severamente inspeccionados y no habrá
jamás, en ningún caso, beneficios económicos, ni tendrán otras finalidades que las puramente deportivas,
ateniéndose los responsables a las consecuencias de sus errores.

Pel que fa als àrbitres, Troncoso assegura:

Los Colegios, que están en plena reorganización, van a volver a la actividad luego de una perfecta
depuración, muy reducidos en número, como era obligadísimo. […] Si yo tengo plena confianza en un
Colegio, no necesito perder el tiempo tratando de poner de acuerdo a dos clubs, sean los que fueren; el
Colegio designa el que crea mejor y los demás obedecen.

Fins a la guerra, els àrbitres es pactaven entre els dos equips i només es produïa una
designació des de l’organisme arbitral en cas que no hi hagués possibilitat d’acord
entre les dues entitats. A partir d’ara, les coses canvien totalment: tots els àrbitres es

Página 34
designaran directament des del Col·legi Arbitral, amb seu a Madrid. L’arbitratge
espanyol durant el franquisme se centralitza i es dirigirà ja per sempre més des de la
capital del regne.
La idea del general és imposar un màxim salarial per als jugadors de 600 pessetes
mensuals per als de Primera Divisió i de 500 per als de Segona: «Un coronel gana
800 pesetas al mes y no es de recibo que un delantero centro gane más dinero»,
recordarà Troncoso. Amb aquestes premisses, el Barça haurà de revisar els nivells
salarials dels futbolistes, que, tot i que el setembre del 1936 van quedar limitats a 500
pessetes mensuals per jugador, els anys anteriors cobraven molts més diners que els
estipulats per Troncoso. Per exemple, el defensa Zabalo, el 1935, cobrava 1.850
pessetes entre sou i suplements i primes; Nogués, 1.650 pessetes; Ventolrà, 1.400;
Balmanya i Raich, 1.250; l’entrenador O’Connell, 1.500, etc. També és cert que des
del setembre del 1938 cap futbolista del club tenia assignada una paga, perquè l’equip
es considerava amateur.
El dimecres 10 de maig es tornen a reunir els membres de la gestora. S’aprova
mantenir les quotes de socis als mateixos preus que abans del 18 de juliol del 1936,
que es faran efectives a partir d’aquest mateix mes de maig. El club té, en aquells
moments, 3.486 associats, tot i que caldrà fer un cens actualitzat davant les peticions
de baixes —voluntàries i també no volgudes— que s’han produït els darrers mesos, i
per les altes. Jaume Sabaté Quixal és el primer nom que trobem a la llista d’espera de
persones que han demanat ser socis del club. Li correspon, doncs, el dubtós honor de
ser la primera persona que serà donada d’alta com a nou soci del FC Barcelona sota
el franquisme, una situació que encaixa amb el desig d’erigir-se en una personalitat
de l’elit social i econòmica de la ciutat. L’empresari que somnia a crear unes
espectaculars galeries comercials sota la plaça de Catalunya és cada vegada més
present en els continuats actes socials que se celebren a la Barcelona alliberada i en
els quals s’escenifica qui té el poder a la ciutat. Ben aviat, el FC Barcelona tornarà a
estar en funcionament i la llotja del camp de les Corts serà un epicentre per fer i
desfer negocis. Jaume Sabaté hi vol ser, ben situat, al capdavant de tot, si pot ser.
A la reunió es tracta la qüestió dels diners ingressats a París corresponents als
beneficis de la gira a Mèxic del 1937. Per ordre del Comité de Moneda Extranjera, de
Burgos, s’autoritza a Rossend Calvet que adreci una carta al Crédit Commercial de
France demanant la transferència dels diners a favor d’aquest comitè. També s’aprova
sol·licitar un crèdit de cinquanta mil pessetes al Banc Hispano Colonial. I, tot i que
no es tracta la situació del secretari Calvet —a l’espera del procés de depuració del
personal—, sí que s’atén una carta de l’exconserge del club, Josep Cubells, que
demana retornar a l’entitat. Cubells, conserge des del 1927, era a la seu del club del
carrer del Consell de Cent, on tenia el seu habitatge, la nit del 26 de març del 1938,
quan una bomba va destruir part de l’immoble. Sortosament, el domicili de Cubells
era a la part del darrere i no li va passar res.

Página 35
 La tercera reunió de la comissió gestora se celebra el dilluns 22 de maig i s’hi
aprova contestar unes cartes de l’entrenador Patrick O’Connell, que continua a
Londres, per comunicar-li que torni a Barcelona «para que continúe en su cargo». Els
gestors del Barça ignoren que, tres dies més tard, el tinent coronel Troncoso dirà a
l’ABC que «será difícil que se concedan autorizaciones a los extranjeros para actuar
como entrenadores, en tanto que en España tengamos hombres capacitados para la
labor». No hi ha gaires temes per, més enllà d’aprovar la subscripció als diaris
Solidaridad Nacional i El Correo Catalán. Una setmana després s’aprova un
pressupost d’11.324,80 pessetes per a la realització d’obres al camp de les Corts.
El 2 de juny, el Consejo Nacional de Deportes, reunit a Madrid, havia decidit que
totes les federacions esportives tenien l’obligació d’«honrar a los caídos, mutilados y
ex combatientes de los Ejércitos Nacionales, reservándose a los mutilados un lugar
preferente en todos los espectáculos y actos deportivos y a los ex combatientes del
Ejército Nacional el derecho a formar parte de las sociedades deportivas con
reducción del 50 por 100 de cuota». Aquesta disposició fa que en la primera reunió
de la comissió gestora del FC Barcelona del mes de juny, el dia 6, s’aprovi
efectivament una reducció del cinquanta per cent de la quota del soci als
excombatents de l’exèrcit nacional i l’assignació d’unes localitats preferents per als
Caballeros Mutilados, concretament, la fila segona de la Preferència Sud de les Corts.
També es decreta una amnistia per als socis que no estiguin al corrent de pagament de
les quotes i el manteniment del número d’antiguitat per a tots els socis que abonin la
quota del mes de juny.
El procés de depuració del Barça fa un pas endavant el 7 de juny, amb la petició
del director general de Seguridad, que demana al cap de la policia de Barcelona, Luis
Martí Olivares, que, «a la mayor brevedad posible se digne dar las órdenes
oportunas a fin de que se practique amplia información de FUTBOL CLUB
BARCELONA con respeto a sus antecedentes político-sociales».
Al cap de dos dies arriben a Barcelona el tinent coronel Troncoso, acompanyat
del secretari del Consejo, el català Josep Mesalles Estivill, exsecretari de la Ponència
d’Educació Física de la Mancomunitat de Catalunya i secretari del COE des de la
seva fundació oficial, el 1926. Ara Mesalles és la mà dreta del general Moscardó. La
visita és amb motiu d’organitzar la final de la primera Copa del Generalísimo, que
s’ha de disputar a l’estadi de Montjuïc el dia 25 de juny. A la rebuda institucional a la
seu de la delegació de la Federació espanyola a Catalunya, al carrer del Consell de
Cent, hi ha els cinc membres de la comissió gestora del Barça, que escolten les
consignes de Troncoso, «que hizo votos por el resurgir deportivo de Cataluña y
expuso su convencimiento de que en sus campos de deporte vibrará con toda
intensidad el sentimiento patriótico y de disciplina que anima a España entera». A la
tarda, el tinent coronel president del futbol espanyol fa una visita al camp de les Corts
i informa la comissió gestora que autoritza la seva obertura per al dia 29 de juny,
dijous, diada de Sant Pere. A més, promet que farà tot el que sigui possible per

Página 36
reclamar aquells jugadors blaugrana que puguin estar en algun camp de concentració
a fi que el club pugui reprendre les seves activitats amb normalitat, tot i que hauran
de fer una declaració jurada sobre el seu passat, sense la qual no podran obtenir la
llicència federativa per jugar a futbol.
No cal dir que, en totes les visites de la jornada, Troncoso —també trepitja
l’estadi de l’Espanyol i el de Montjuïc— va acompanyat de Jaume Sabaté, que
l’endemà, el dissabte 10, obté el premi que anhela des de feia temps: el seu
nomenament oficial com a delegat del FC Barcelona per la Federació Espanyola, nota
que apareixerà discretament el mateix dia a El Noticiero Universal, que no recull
correctament el cognom del protagonista: «Nombramiento de Delegado del FC
Barcelona. Por la Federación ha sido nombrado delegado del FC Barcelona don
Jaime Sabater». Només cinc línies a sota, hi ha una altra nota breu, la de la renovació
de Paco Bru com a entrenador del Madrid. A Sabaté, però, que tant apareixerà a la
premsa com a delegat del Barça per la Federació, com, en algunes ocasions, com a
delegat del Comitè Olímpic Espanyol a Barcelona —un càrrec ben pompós que el
satisfà quan el llegeix al costat del seu nom—, tant li és que el seu nomenament no
hagi aixecat expectació mediàtica, ara ja té el salconduit per actuar en nom del Barça.
L’obertura de l’estadi del Barça per al dia 29, autoritzada per la Federació, obliga
a accelerar els preparatius per a l’esdeveniment. La comissió es reuneix el dimarts 20
de juny al vespre per aprovar el pressupost de la Casa Nietos de J. Medina, «relativo
a la confección de unas banderas y gallardetes para Las Corts». També s’aixeca acta
de l’aforament de l’estadi per part d’Hisenda, a efectes de recaptació de taquillatge, i
s’anuncia que els socis que voluntàriament es van donar de baixa durant la guerra es
poden fer enrere i recuperar la condició d’associats si ho comuniquen i presenten la
documentació pertinent durant els mesos de juny i juliol. Finalment, s’autoritza el
massatgista de l’equip, Àngel Mur, perquè pugui continuar prestant els seus serveis
prèvia formalització de l’aval corresponent.
El divendres dia 23, la comissió gestora fa una crida als socis i simpatitzants del
club perquè diumenge, a dos quarts de sis de la tarda, vagin a presenciar la final de
Copa a l’Estadi de Montjuïc entre el Sevilla i el Racing Ferrol, equip que entrena
l’exblaugrana Planas: «La Barcelona Deportiva ha sido honrada por las autoridades
deportivas de la Nación, ofreciéndole las primicias de este magno acontecimiento
futbolístico, y es deber de todos los deportistas patriotas el corresponder a esta
atención y cooperar con su presencia a la brillantez de la fiesta». De fet, inicialment
s’havia proposat que el Barça i l’Espanyol disputessin un partit preliminar al mateix
estadi de Montjuïc, tot i que al final es decideix que sigui entre dos equips militars,
l’Aviación Nacional contra el Recuperación de Levante. De fet, el FC Barcelona no
està en condicions de disputar aquest partit, ja que no disposa de futbolistes per reunir
un equip amb garanties, encara que sigui un matx amistós, contra un Espanyol molt
més organitzat que ja té una junta directiva i un equip que s’ha anat recomponent amb
nous fitxatges les darreres setmanes, i que ha disputat diversos partits, contra

Página 37
combinats militars i equips catalans (Europa, Sant Andreu, Granollers). El Barça
s’estalvia una més que segura humiliació esportiva davant un Espanyol que li ha pres
un clar avantatge des del punt de vista institucional d’ençà del final de la guerra. El
Barça encara no ha reobert el camp de les Corts, no pot fitxar jugadors i l’administra
una comissió gestora mentre se’l depura, procés que durarà mesos, mentre l’Espanyol
ja ha pogut refer-se i tornar a l’oficialitat en només unes setmanes.
La primera final de Copa del Generalísimo, després de la guerra, esdevé un
festival patriòtic de la nova Espanya del 1939. La consigna és que Montjuïc,
diumenge, estigui ple fins a la bandera i que el públic es lliuri enfervoridament a les
consignes llançades des de fa setmanes per les autoritats. N’és un bon exemple
l’editorial que La Vanguardia publica el mateix divendres 23 a la secció d’esports:

Deportividad y patriotismo. He aquí la bandera del deporte nacional. Del fracasado lema “Sport y
ciudadanía” con el que se pretendió asimilar a la juventud sometiéndola a los bastardos propósitos del
separatismo y del marxismo, nadie se acuerda. Cubierto enteramente el ámbito del deporte español por el
triunfo de los ideales puros que le inspiran, en la obra que ha empezado a desarrollar el Consejo Nacional
de Deportes no caben recuerdos que ya están borrados por los nuevos modos y la general conducta. No cabe
más que porvenir, afirmado en el sólido presente del que han de arrancar nuestras masas deportivas hacia la
meta de perfección.

El dilluns 26, la premsa de Barcelona informa de la victòria del Sevilla per 6 a 2

davant del Ferrol a la final i de la bona resposta dels catalans, fet que agraeixen tant
el general Moscardó com el tinent coronel Troncoso. Prova superada amb èxit. Ara
toca un altre plat fort, la reobertura del camp del Barça aquest dijous. Els darrers dies,
el doctor Soler i Julià i el delegat del club per la Federació Espanyola, Jaume Sabaté,
han coordinat diversos aspectes sobre la jornada. No pot fallar res, sobretot tenint en
compte que ja està confirmada la presència del general en cap de la quarta regió,
Eliseo Álvarez-Arenas, cap del serveis d’ocupació de Barcelona. Davant la manca de
jugadors, el Barça sembla que alinearà futbolistes d’altres equips, ja que només
disposa del seu antic porter Nogués, el defensa Babot, els migcampistes Virgós i
Franco i el davanter Estrada, que s’entrenen a les Corts. No està clara la presència
dels exjugadors Pedrol i Gual, que han tornat d’Amèrica i es troben a Barcelona
disposats a tornar a actuar davant la seva afició. El rival serà l’Athletic de Bilbao, tot
i que s’ignora si viatjarà a la capital catalana amb les seves principals figures. Sí que
se saben els preus de les entrades: tres pessetes a general; sis a tribuna; tres a
preferència, i dues als gols i a lateral. Els abonats podran ocupar el mateix seient que
tenien abans i durant la guerra.

Página 38
 2. UN EXORCISME A LES CORTS

El dimecres 28 de juny del 1939, l’activitat és frenètica a les oficines del club. És el
darrer dia que els socis poden passar a buscar l’entrada per al partit de l’endemà a les
cinc, que s’anuncia a la premsa com a «Solemnidad Patriótica-Deportiva». Els
membres de la comissió i alguns col·laboradors ultimen tots els detalls protocol·laris
necessaris. Es revisa que l’escut de bronze de la nova Espanya estigui perfectament
col·locat a la llotja, que les banderes espanyoles onegin al capdamunt de la tribuna,
que la llarga bandera rojigualda que encercla tota la primera graderia arran de gespa
estigui perfectament enganxada i també que la megafonia per la qual sonarà l’himne
espanyol (s’han comprat sis discos d’«himnos nacionales» per 72 pessetes) i els
discursos previs al partit se senti perfectament per tot el recinte. Soler i Julià convida
l’alcalde de Barcelona, Miquel Mateu Pla, que es troba absent de la ciutat. Respon
l’alcalde accidental, el primer tinent d’alcalde i regidor de Governació, Antoni
Simarro, que delega la seva assistència al regidor Raimundo Frouchtman. No sembla
que el consistori barceloní estigui gaire interessat en el partit, tot i les crides a la
premsa d’aquests dies, en què es recorda que «los anhelos del FC Barcelona no son
otros que los de contribuir a que, aumentando constantemente la emulación e interés
deportivos, se borren para siempre antagonismos y rivalidades en mala hora
creados». Sí que hi serà, en canvi, l’almirall d’una esquadra italiana que es troba
aquests dies a la ciutat. L’amistat de l’Espanya de Franco amb la Itàlia de Mussolini i
amb l’Alemanya de Hitler és ben present.
El dijous 29 de juny, Sant Pere, és un dia de molta calor, a Barcelona. De bon
matí, el doctor Soler i Julià prepara el discurs que oferirà als presents, a la tarda, al
camp de les Corts. Cal exaltació patriòtica i agraïment a les autoritats esportives i
militars, per concedir la gràcia que el Barça pugui reprendre les activitats. «De fet»,
pensa, «és el que voldran escoltar la majoria dels assistents, molts dels quals no són
socis. En un camp amb capacitat per a vint-i-cinc mil persones, hi haurà individus
que possiblement visitin l’estadi per primera vegada. L’esport avui serà el menys
important».
I això que La Vanguardia d’avui dijous, en la crònica prèvia al partit, anuncia que
l’Athletic Club de Bilbao saltarà a la gespa amb un equip format per joves jugadors
acompanyats de la presència dels veterans Gorostiza i Unamuno. És a dir, l’equip
juvenil de la capital biscaïna reforçat amb dos homes del primer equip.
L’elecció de l’Athletic Club no és casual. Les autoritats esportives franquistes
tenen identificats Barça i Athletic de Bilbao com a abanderats del separatisme català i
basc, respectivament, en el passat. Els bascos havien estat els darrers campions de
Lliga abans de la guerra, quan vivien un moment dolç esportiu i també social, amb
més de tres mil socis. Ara, després del conflicte, no arriben als sis-cents associats i
aquell equip guanyador ha quedat desmantellat. De fet, dels d’abans, només

Página 39
Gorostiza, Oceja, Unamuno, Gárate i Urra tornaran a lluir la samarreta del club,
després de la guerra. Actualment, l’Athletic organitza torneigs per tot Biscaia a fi de
trobar joves promeses de casa per refer l’equip.
Ara, el franquisme no perdona que, durant la guerra, l’Athletic Club fos, amb set
jugadors, la base de la selecció d’Euskadi que, sota l’impuls del lehendakari José
Antonio Aguirre, exfutbolista de l’Athletic, també va viatjar el 1937, com el Barça, a
Mèxic, tot i que els bascos, abans d’arribar a Amèrica, havien fet un autèntic tour per
mig Europa. L’objectiu d’aquestes gires, més enllà de mantenir viva la flama del
futbol basc, era recaptar fons per a les tropes lleials a la República.
L’abril del 1937, el mateix mes que l’aviació alemanya bombardeja Gernika,
concretament el dia 26, i provoca la mort de més d’un centenar de persones, entre les
quals hi havia molts infants, la selecció de futbol d’Euskadi, formada, com s’ha dit,
majoritàriament per jugadors de l’Athletic Club i també per un exblaugrana, Pedro
Areso, arriba a França, on disputarà diversos matxs amistosos. Luis Regueiro, capità i
portaveu d’aquest equip, va explicar als francesos que a Euskadi «todas las ideas
políticas y las creencias religiosas son respetadas; las iglesias están abiertas al culto
y los fieles las frecuentan mientras que dure la paz. Nosotros mismos somos
profundamente católicos…». I, en un dinar de germanor entre el Racing de París i els
delegats d’Euskadi, Manu de la Sota, directiu de l’Athletic de Bilbao, dirà: «Estos
jugadores son los gudaris, los soldados que vienen de las trincheras, donde han
luchado por la paz y la fraternidad». De la Sota, que havia estat president de
l’Athletic entre el 1926 i el 1929, pertany a la família propietària del palauet que avui
és seu del club biscaí i de la companyia naviliera Sota y Aznar. Escrivia articles sobre
futbol anglès al diari Excelsior després d’haver estudiat a Cambridge. Durant la gira,
De la Sota ja no és president, tot i que acompanya l’equip en qualitat de destacat
membre del nacionalisme basc i pel seu coneixement d’idiomes.
Al maig, la selecció basca va continuar el viatge cap a l’URSS (concretament, a
les repúbliques de Rússia, Ucraïna, Bielorrúsia i Geòrgia) amb aturades per jugar
partits a Txecoslovàquia i Polònia. A mitjan juny els jugadors van arribar a Moscou,
on van ser rebuts com a representants d’una «república popular, germana de la Unió
Soviètica». La gira va continuar fins a Dinamarca i Noruega i llavors van tornar a
França i es van embarcar cap a Mèxic, a finals d’any, on la selecció basca va
competir a la Liga Mayor de la temporada 1938-1939 i en va ser sotscampiona.
També va jugar partits a Cuba i a Xile, però no va poder-ho fer a l’Argentina, tal com
estava previst, ja que es van suspendre tots els encontres aparaulats en aquell país.
Com en el cas dels jugadors del Barça, molts futbolistes ja no van tornar a casa. Ara,
ambdós clubs estan condemnats a agenollar-se davant dels nous imperatius
governatius i a sotmetre’s a un procés d’espanyolització persistent i premeditat.
Per part blaugrana, descartats Pedrol i Gual, perquè no han obtingut a temps
l’autorització governativa per poder jugar, s’anuncia la possible presència, a l’onze de
casa, de dues estrelles de l’equip d’abans de la guerra que han tornat a Barcelona fa

Página 40
uns quants dies, després de jugar a França durant la guerra: parlem de l’interior Josep
Raich, que havia fugit de Catalunya en sentir-se amenaçat per les seves idees
religioses el setembre del 1936, per fitxar pel FC Sète, i del golejador Josep Escolà,
que després de la gira a Mèxic, el setembre del 1937, va quedar-se, juntament amb
Balmanya, a Seta, on es van retrobar amb Raich. Durant la guerra, el futbol francès,
juntament amb el mexicà, va gaudir de molts dels millors futbolistes que havien estat
a la disciplina del Barça: a més de Raich, Escolà i Balmanya, dues velles glòries com
Samitier i Zamora jugaven al Niça (Samitier també havia estat a l’Olympique de
Marsella); Ramon Zabalo, al Racing de París; Mario Cabanes, al Metz; Salvador
Artigas, Domènec Torredeflot i José Arana, al Girondins de Bordeus, equip entrenat
pel basc Benito Díaz; Esteban Cifuentes, al Nimes; Emyl Berkessy, a l’Athletic de Le
Havre; José Castillo, al Red Star, etc. També altres jugadors d’arreu de l’Estat,
sobretot d’Euskadi, van trobar a França el refugi esportiu: Mancisidor, Urtizberea I,
Soladrero i Oyanguren van jugar al Girondins; Mandaluniz, a l’Stade de París;
Antuna, al Metz; Sabino Aguirre, al Nimes; Sirio Blanco, al Racing de París; Arbiza,
a l’Hautmont, etc.
Sí que es confirma que amb el Barça jugaran sis reforços d’altres equips: Vázquez
i Mesa, de l’Aviación Nacional; Rovira, del Granollers; Vergara, de l’Osasuna, i Epi i
Zaldúa, de la Real Sociedad.
A dos quarts de cinc, els membres de la gestora del FC Barcelona ja són a la llotja
de les Corts esperant les autoritats que presidiran el partit. Al costat de Soler i Julià,
Bargunyó, Guardiola, Vallès i Vallmitjana, hi ha Jaume Sabaté, que la premsa
identifica —erròniament— com el sisè membre de la comissió. Sabaté fa saber a uns
i altres que ell és qui representa el president Troncoso, que no assistirà a
l’esdeveniment. Ningú el contradiu, ni tan sols el delegat de la Federació Espanyola
de Futbol a Catalunya, Francesc Jover. Tots baixen a la zona de vestidors per saludar
els jugadors d’ambdós equips i també els àrbitres, quan reben l’avís que el general
Álvarez-Arenas ha arribat a l’estadi. Són les cinc en punt de la tarda i ara sí que
començaran els actes preliminars del primer partit de futbol que es disputa al camp
del Barça des del final de la guerra. El camp és absolutament ple.
El general, cap del Servicio de Ocupación de Barcelona, arriba acompanyat de la
seva filla, Carmen, i dels seus ajudants, Prieto i González Feijóo, i del comte de
Sierragorda. Només baixar del cotxe, a l’entrada del recinte, rep la benvinguda dels
membres de la comissió gestora, que l’acompanyen cap a la llotja. No hi falta Jaume
Sabaté, que actua com si fos el màxim responsable de l’entitat i en tot moment va
donant instruccions al personal per fer complir el guió de la jornada que ell mateix
presumeix que ha preparat personalment.
Just en aquests moments, és
interpretado el himno nacional y se izó la bandera española en el mástil principal del campo. En medio de
grandes aplausos, pasaron el general y sus acompañantes al palco presidencial, en unión del presidente de
la Diputación, conde del Montseny; jefe provincial de Falange, señor Calviño; consejero nacional, señor

Página 41
 Giménez Caballero; don Raimundo Froutchman, concejal del Ayuntamiento en representación del alcalde;
jefe superior de Policía, marqués de Rebalso, con su secretario, señor Alcaine; señor Sánchez Ocaña,
secretario general de la Federación Española de Fútbol; señor Jover, delegado de la Federación Española
en Cataluña; don Pedro Conde, del Comité Olímpico; don José de la Riva, y la Gestora del FC Barcelona en
pleno compuesta de los señores, doctor Solé Julià, Barguñó, Sabater, Vallmitjana, Guardiola y Vallés.

«SINTIÉNDOSE ESPAÑOL, ES CUANDO SE SIENTE

DE VERDAD EN CATALÁN»

Quan es fa el silenci, arriba el moment dels discursos. El primer a prendre la paraula

és el doctor Soler i Julià, que comença la seva intervenció amb un «¡Viva Franco! y
un ¡Arriba España!, que fueron contestados con entusiasmo por el público». El
president de la gestora recorda que aquesta diada de Sant Pere «quedará grabada en
la mente de todos como la de nuestra liberación, y que, bajo el amparo de la bandera
nacional que acababa de ser izada, debíamos sentirnos todos más fuertes y más
animados que nunca». A continuació agraeix la presència del general Álvarez-
Arenas, «subrayando la significación que tiene para la fiesta la presencia del mismo,
e hizo protestas de la más fiel disciplina del club hacia las jerarquías nacionales y a
las jerarquías del deporte». Després d’explicar els projectes futurs del club, incloent-
hi el calendari de partits no oficials dels propers dies, «confiando en el apoyo de
todos, autoridades, socios, aficionados y prensa», fa les habituals mencions a los
«heroicos Caballeros Mutilados de España, para los cuales el club ha reservado un
puesto en el campo con carácter de perpetuidad», paraules que reben l’ovació del
públic, o potser dels molts ferits de guerra que han estat convidats a l’esdeveniment.
Els aplaudiments es repeteixen quan Soler i Julià fa un record pel «glorioso defensor
del Alcázar de Toledo y presidente del Comité Olímpico, el general Moscardó», al
qual adreça «el más respetuoso saludo y la expresión de vasallaje del Barcelona».
Soler i Julià acaba amb un final carregat de simbologia feixista que complaurà —i
molt— les autoritats militars, polítiques i esportives presents: «Ahora, en pie y brazo
en alto, respondan conmigo: ¡Socios del Fútbol Club Barcelona Caídos por Dios y
por España!: ¡Presentes! ¡Viva España! ¡Viva Franco! y ¡¡Arriba España!! Los
vítores fueron clamorosamente contestados por la multitud».
A continuació pren la paraula el general Álvarez-Arenas: «Noble pueblo de
Barcelona: mi corazón en este momento salta de alegría en mi pecho por verme entre
vosotros y por estar en este campo rodeado por la bandera nacional». Primers

Página 42
aplaudiments, que es converteixen en ovació, quan diu que, «sintiéndose español, es
cuando se siente de verdad en catalán». El militar té paraules d’admiració cap al FC
Barcelona d’avui, «que ha sabido arrojar para siempre la semilla de los
antiespañoles, exponiendo su idea de lo que patrióticamente han de ser las entidades
deportivas, el verdadero fin del deporte sano y educativo de multitudes». També
recorda que «jamás el Ejército fue una casta, sino un fiel defensor del pueblo,
formado por hijos del pueblo, y que él siente el orgullo de pertenecer al mismo».
Després de l’inexcusable record als caiguts «por Dios y por España», fa un agraïment
especial «a los marinos italianos que hoy son nuestros huéspedes y que con nosotros
lucharon para salvar la civilización». Acaba l’arenga demanant fe en Franco,
saludant l’Athletic de Bilbao, la resta de clubs d’Espanya i el general Moscardó: «Por
Dios y por España todos nuestros sacrificios; Cataluña para España y España para
Cataluña. ¡Viva España! ¡Viva el Caudillo! ¡Arriba España!». Segons llegim a la
crònica de La Vanguardia:

Una ovación cerrada acoge las últimas frases del general, cuyo discurso, repleto de fervor patriótico, ha
sido interrumpido frecuentes veces con aplausos. En posición de firmes, alineados ante la tribuna
presidencial, los jugadores de ambos equipos, el árbitro y jueces de línea, escuchan los discursos. El
momento fue de mucha emoción. Fueron interpretados en diversos momentos del festival los himnos
nacionales, cantándose el Cara al Sol.

L’acte de reobertura del camp de les Corts és el més semblant a un veritable

exorcisme per expulsar els dimonis del passat, sobretot els esperits malèfics del
separatisme contra els quals han combatut i ara volen enterrar per sempre els àngels
de la Cruzada franquista.
A un quart i deu minuts de sis, la filla del general, Carmencita Álvarez-Arenas,
acompanyada del president de la gestora, Soler i Julià, del delegat del club davant la
Federació Espanyola, Jaume Sabaté, i dels dos capitans, «se dirige al centro del
campo, efectuando el saque de honor, y al regresar a la tribuna se la obsequia con un
precioso ramo de flores, ofrenda del club». De fet, la «graciosa y simpática señorita
Carmencita Álvarez-Arenas y Pacheco —cuya grácil figura fue cariñosísimamente
acogida por el público cuando salió al terreno a lanzar el saque inicial del partido»
s’ha convertit en l’estrella de la jornada, si fem cas de les paraules que li dedica la
premsa.
A partir d’aquest moment, els discursos i el protocol patriòtic deixen pas al futbol.
Com era d’esperar, el Bilbao presenta un equip molt tendre, amb Unamuno i
Gorostiza, mentre que el Barça està format per Nogués, Mesa, Babot, Virgós, Rovira,
Franco, Epi, Vergara, Zaldúa, Estrada i Vázquez, només cinc jugadors del club. De
Raich i d’Escolà, ja no se’n sap res.
La diferència entre ambdós conjunts es fa evident des del primer moment. Els
joves bilbaïns no poden aturar les escomeses d’un combinat que vesteix la samarreta
del Barça, format per jugadors de primer nivell. Amb tot, el resultat final (9 a 1 a

Página 43
favor dels blaugrana) és el menys important, tot i que el cronista de La Vanguardia
creu que el bon joc barcelonista esdevé per una força patriòtica gairebé paranormal:
[…] El fenómeno —para el que ha vivido prisionero en la zona roja— que se experimenta en todos los
festivales que se han organizado entre nosotros desde la liberación, y cuyo origen está en la significación
que dan nuestras multitudes deportivas y públicas a todos los actos a que concurren, se manifestó también
con toda la plenitud de su fuerza moral en este festival y no se limitó a manifestarse solamente en lo externo
y espectacular. Ese «fenómeno», que no es más que efluvio patriótico, se filtró campo adentro y, operando
debajo de las camisetas azul-grana, que volvían a evolucionar sobre el césped presididas por la bandera de
España, reanudando la historia de un club prestigioso, dio unidad de técnica a un puñado de jugadores a los
que la gestora del club había reunido sin poder pasarles por el tamiz del entrenamiento.

La bona resposta del públic, l’exquisit joc dels blaugrana, la calorada que cau aquella
tarda a Barcelona i la gràcia natural de Carmencita són els temes més comentats
durant el descans a la llotja, on els convidats són obsequiats amb un vi d’honor. El
general Álvarez-Arenas es mostra satisfet, no tan sols per les mostres de simpatia
amb la seva filla, sinó pel desenvolupament de la jornada. Atén tothom amb correcció
i fa un apart amb el president de l’Espanyol, Genaro de la Riva, a qui proposa que,
per a la visita del comte Ciano, s’organitzi un partit entre el Barça i l’Espanyol,
«clubs a los que quiere ver unidos en lucha deportiva para el desarrollo y fortaleza
del deporte español, que tanto debe a ambos». Ben a prop, para l’orella el capità de la
Guàrdia Civil, Manuel Brabo Montero, que, com havia fet fa uns quants dies a la
reobertura del camp de l’Espanyol, avui és present a les Corts. El cap del Rondín
Antimarxista s’ha presentat al doctor Soler i Julià, a Jaume Sabaté i a Francesc Jover
com un home de confiança d’Álvarez-Arenas i responsable de la pacificació de la
ciutat. D’entrada, el personatge provoca un cert recel, talment com si es tractés d’un
venedor de xarop de serp per guarir tots els mals, però, realment, l’home no enganya,
es mou com el peix a l’aigua entre les autoritats militars, que semblen conèixer-lo
amb franquesa. Se sap que futbolísticament és de l’Espanyol, però avui, a can Barça,
se l’ha vist emocionat davant de tant patriotisme espanyol. Ell mateix ha confessat
que és la primera vegada que se sent com a casa a les Corts, sobretot després que
l’estadi del Barça, diu Brabo Montero, hagi estat exorcitzat dels mals esperits rojo-
separatistas del passat.
El Noticiero Universal és el primer diari de la ciutat que explica, el capvespre del
mateix dijous 29, la «Solemne reapertura del campo de Las Corts», amb una crònica
precedida per un article editorial que reflecteix la transcendència de la jornada:

A nadie puede escaparse la trascendencia y significado de este acto, al que ha querido darse la solemnidad
de un acontecimiento, y así es, en efecto: un gran acontecimiento. Al FC Barcelona, que es una institución
de nuestra ciudad, se le quiso convertir también en instrumento de la anti-España. La maldad de unos y la
inconsciencia de otros […] desvirtuaron en parte las finalidades deportivas de la entidad que hoy, gracias al
triunfo del Glorioso Movimiento Nacional, se recobra a sí misma y se dispone a ocupar el puesto que se le
asigna en el Nuevo Estado, para hacerse digna de aquellos de sus socios que cayeron por Dios y por la
Patria. Y esta tarde, en el momento solemne de ser izada la bandera de España, cuando las notas graves del
Himno Nacional sonaban a gloria en Las Corts y en los cerebros fluía el recuerdo a los caídos y la alegre
esperanza en el porvenir, el brazo en alto de socios y simpatizantes del FC Barcelona simbolizaba el
juramento de eterna fidelidad a España y a su Caudillo Franco.

Página 44
L’endemà, dissabte dia 30, La Vanguardia, amb el títol «Brillante inicio de una nueva
época azul-grana», també ofereix la seva visió de la jornada politicoesportiva
viscuda al camp del Barça:
Con toda solemnidad y brillantez, tal como esperaba y deseaba la Gestora del Club Azul-Grana, tuvo efecto
ayer tarde la reapertura del campo de Las Corts, teatro en otros tiempos, y, desde ahora en adelante, de
grandes jornadas del fútbol. La nota característica de esta fiesta, como todas las que viene celebrando el
Deporte y las Juventudes de un tiempo a esta parte, fue la alegría, expansiva en los momentos vivos de la
pasión del juego, y entusiasta y vibrante para responder a las alusiones patrióticas, conteniéndose en los
pechos cuando suenan los himnos nacionales, dominado entonces todo el mundo por la más pura de las
emociones, que es el sentimiento de respeto y disciplina que infunde el sentido de la Patria. Remozado el
campo, perfectamente conservado en sus gradas y cuidado con esmero el terreno de juego, ondeando las
banderas del Movimiento, de las naciones amigas y Olímpica en los mástiles, presididas por la gloriosa de
España, que fue izada, a los sones del Himno nacional, Las Corts vivía, volvía a vivir, una tarde de triunfo.

En l’edició del 5 de juliol, el setmanari Marca tanca les mostres d’exaltació hispànica
de l’exorcisme nacionalcatòlic que ha viscut el Barça el dia 29: «El Barcelona,
purificado plenamente en las aguas del Jordán del sentimiento patriótico, ha entrado
en la normalidad futbolística y los aficionados todos desean que el magnífico
historial deportivo de la veterana sociedad tenga su continuación plena para mayor
gloria del deporte hispánico y de los colores de su club».
Els membres de la comissió es mostren satisfets de com es va desenvolupar la
jornada inaugural. El més importat és que ha tornat el futbol a les Corts i també que
arriben nombroses peticions per donar-se d’alta com a soci. Soler i Julià pensa que el
desgreuge protagonitzat dijous pot ajudar a cloure abans d’hora el procés de
depuració de l’entitat.
El tresorer Bargunyó confirma als seus companys que la recaptació ha estat de
21.798,55 pessetes, de les quals, 4.543,25 aniran a parar al Subsidio al Combatiente;
2.172,70 a l’Ajuntament i 1.086,35 a Protección de Menores. No és una xifra gaire
espectacular, atès que l’assistència ha superat les 25.000 persones; per tant, no surt ni
a una pesseta per persona, si recordem que les entrades s’havien posat a la venda a
tres pessetes a general; sis a tribuna; tres a preferència, i dues als gols i a lateral.
Queda clar que la majoria dels assistents han estat convidats perquè l’estadi
blaugrana presenti un aspecte immillorable.
Ara toca preparar el partit del diumenge, 2 de juliol, davant el Saragossa. El
combinat blaugrana tornarà a comptar amb la participació dels jugadors convidats
d’altres clubs al partit de reobertura (Mesa, Epi, Vergara, Zaldúa i Vázquez), amb dos
canvis al primer onze: el migcampista Josep Bardina, del club, que jugarà en lloc de
Rovira, i el porter de l’Espanyol, Joan Navés, en substitució del blaugrana Nogués,
encara que la premsa ha anunciat la possible presència de l’exporter Ramon Llorens,
que havia jugat al Barça del 1925 al 1936, tot i que durant la guerra, concretament el
29 d’agost del 1936, al Masnou, va participar amb dos jugadors amateurs en un partit
a benefici de les milícies. Llorens no jugarà ni el partit contra el Saragossa de
diumenge ni ho farà més, després de la guerra, tot i que s’incorporarà —no sense

Página 45
entrebancs, com veurem— com a tècnic de l’equip aficionat. El seu compromís com
a assessor esportiu del comitè de treballadors del club els primers mesos de guerra
l’inhabiliten, més enllà de l’edat, per tornar a jugar. I això que Llorens i la seva
família van ser víctimes d’un bombardeig aeri sobre la ciutat de Barcelona el 16 de
març del 1937, la primera vegada que els carrers de la capital catalana van quedar
colpits per bombes aèries llançades per l’aviació franquista. En l’acta del comitè de
treballadors d’aquell dia, s’informa que l’exporter va ser internat a l’Hospital Clínic,
on «ha estat seguidament visitat per components d’aquest comitè». Perquè Ramon
Llorens pogués rebre una assistència més acurada i «trobar-se en una llar més
familiar», es va acordar fer totes les gestions que calgués per traslladar-lo a la Mutual
Esportiva de Catalunya. Les gestions van fructificar. El FC Barcelona es va oferir, el
6 d’abril del 1937, a satisfer les despeses que havia ocasionat la seva curació. Jaume
Miravitlles, que durant la guerra va ser comissari de propaganda de la Generalitat, va
explicar molts anys després el retrobament amb Llorens, el qual el convidà a casa.
Llorens, explicava Miravitlles, «es va abaixar els pantalons, em va ensenyar la
cicatriu de la seva ferida al ventre i em va dir: “Però no és l’única. Vaig ser ferit una
segona vegada en ocasió també d’un bombardeig de Barcelona”. I em va ensenyar la
cicatriu de l’espatlla. Jo crec que és un cas únic a la història: un home que ha estat
ferit dues vegades en el curs d’una mateixa guerra i sempre per la mateixa raó».
En el partit contra el conjunt aragonès no està previst que hi hagi discursos ni
actes preliminars. Serà, encara que sembli impossible, només un partit de futbol. La
victòria serà per als visitants (0-1). Amb tot, es recorda, per a consol dels aficionats
barcelonistes, que «en partidos de esta clase no cuenta, no debe contar el resultado.
Estamos celebrando la reincorporación del fútbol barcelonés al nacional y los
resultados son lo de menos». Abans del matx es va disputar un enfrontament entre
l’equip reserva del Barça i l’Horta, amb victòria blaugrana per 4 a 2.
El dimarts 4 de juliol s’anuncia que el general Álvarez-Arenas acaba la seva
missió de posar en marxa el Servicio de Ocupación de Barcelona, organisme que
encara existirà fins a final de mes. En una reestructuració de l’exèrcit, Álvarez-
Arenas passarà a dirigir, a partir d’ara, la cinquena regió militar. A les seves ordres
aquests mesos, l’Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación, dirigida pel coronel
Planas de Tovar, ha practicat una intensa depuració en tots els organismes oficials que
van funcionar durant la República. Com a documents de proves per a l’Auditoría o
com a botí de guerra, milers de documents pertanyents a la Generalitat de Catalunya,
als ajuntaments, a empreses, a associacions i a particulars han estat confiscats sense
contemplacions. Tota aquesta documentació s’enviarà ben aviat fora de Catalunya i,
amb els anys, s’arxivarà a Salamanca. Molts d’aquests papers, setanta-cinc anys
després encara no han tornat a casa nostra.
La màxima autoritat militar que fins ara tenia Álvarez-Arenas a Barcelona és
ocupada pel nou capità general de Catalunya, càrrec per al qual s’ha designat el
vitorià Luis Orgaz Yoldi, que durant la guerra va ser cap dels exèrcits de Llevant, els

Página 46
anys 1938-1939. No és l’única novetat. El 10 de juliol, Barcelona té el primer
governador civil d’ençà del final de la guerra, Wenceslao González Oliveros, nascut a
Zamora i afèrrim enemic del regionalisme català, que contemplava com un perill de
la unitat nacional en la mateixa mesura que el judaisme, deia. Catedràtic de filosofia
del dret a la Universitat de Salamanca, González Oliveros té intenció de prémer
l’accelerador a l’hora d’esborrar els darrers rastres dels anys anteriors a la guerra. Tot
i que no apareixerà a la premsa, en cercles privats es comenta que, només arribar a la
capital catalana, ja ha tingut la primera topada amb l’alcalde Mateu, perquè pretenia
destruir el monument al doctor Robert que havia estat durant anys a la plaça de la
Universitat. Mateu aconseguirà que es conservi en unes dependències municipals al
carrer de Wellington.
Ni el nou governador ni el nou capità general de Catalunya tenen cap intenció de
millorar les condicions de vida dels tres camps de concentració que continuen plens a
Barcelona: el del Poblenou (a l’antiga fàbrica del Cànem), el de Montjuïc (als antics
pavellons de Romania i al de les Missions) i el d’Horta-Vall d’Hebron, més que res
perquè, tant el castell de Montjuïc com sobretot la presó Model, continuen
sobrepoblats de persones —més de quinze mil, deu o dotze per cel·la—, que estan
pendents de sentència o que ja han estat sentenciades a llargues penes de privació de
llibertat, en el millor dels casos, o a la mort, en els pitjors. Les dones detingudes —
unes dues mil— romanen tancades a la presó convent de dones de les Corts, en una
finca coneguda com a Can Duran, on molts anys més tard s’aixecarà l’edifici del
Corte Inglés de Diagonal-Maria Cristina.

«QUIÉREME, PORQUE TE QUIERO…»

El següent partit a les Corts és el diumenge dia 9 de juliol, contra l’Alabès. Els
jugadors cedits per altres equips continuen a Barcelona per participar en aquests
matxs amistosos, que, si més no, tornen a donar vida al barcelonisme. No en podran
formar part ni Raich ni Escolà, que han tornat a la ciutat però no podran vestir-se de
futbolista fins que les autoritats esportives ho permetin. Abans hauran de prestar la
imprescindible declaració jurada i esperar una possible sanció. Raich, recordem-ho,
va marxar a França en els primers compassos de la guerra i Escolà ho va fer després
de la gira mexicana. El doctor Soler i Julià té previst veure’ls ben aviat i posar-se a la
seva disposició per ajudar-los, perquè ben aviat tornin a la disciplina de l’equip.

Página 47
També està a l’espera del futur de l’entrenador, Patrick O’Connell, que està a
l’expectativa de la decisió de la Federació Espanyola, que no sembla gaire disposada
a acceptar tècnics forasters asseguts a les banquetes. Potser Jaume Sabaté, que té
accés directe al tinent coronel Troncoso, hi pot ajudarSoler guarda un gran record del
mister irlandès, que durant la guerra va mantenir ferm el compromís amb el Barça i el
va dirigir fins que es van deixar de celebrar competicions oficials, el 1938. De fet,
quan el Barça va acabar la tournée de partits amistosos per Amèrica, l’estiu del 1937,
es va concedir a l’entrenador la carta de llibertat perquè tornés al seu país, si volia. La
resposta d’O’Connell va ser: «Mentre hi hagi patates a Barcelona, no marxaré».
O’Connell, que havia estat capità de la selecció irlandesa abans d’emigrar a Espanya,
havia jugat al Celtic de Belfast, un club catòlic que va acabar desapareixent per la
creixent violència a l’Ulster. O’Connell va entendre perfectament la relació entre
futbol i nacionalisme. Quan va arribar a la Península, va fer el Betis campió de Lliga,
la temporada 1934-1935, fet que el va portar, la temporada següent, a Barcelona, on
es va sentir molt atret per la idiosincràsia del Barça. Ara, però, el seu concurs
professional està en mans de les noves autoritats.
Tot i que fa més de cinc mesos de l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes,
la situació personal de la major part de la població no ha millorat. La gent viu
pendent de les llibretes de racionament, que s’han d’omplir amb cupons que donen
dret a una quantitat d’oli, sucre, arròs i altres queviures de primera necessitat que fixa
la Comisaría de Abastecimientos. La compravenda de cartilles i de productes sense
necessitat de cupons ha creat una corrupció que es coneix amb el nom d’estraperlo.
En molts casos, els productes estan adulterats, com per exemple el cafè, que es
fabrica amb garrofes i malt. De fet, la majoria de productes són de pèssima qualitat,
com el pa negre (de llavors), que no ha fet oblidar que un dia hi va haver per a tothom
pa blanc elaborat amb blat, producte que està pels núvols.
L’estraperlo i els excessos de qui se sent moralment superior, és a dir, dels
guanyadors de la guerra, no són castigats ni perseguits pels serveis policials, que
actuen amb total impunitat contra els vençuts, a la Barcelona del 1939. D’ençà dels
primers dies de l’ocupació militar, el coronel José Ungría, cap del Servicio Nacional
de Defensa, va demanar personal per formar part dels quadres tècnics de la Direcció
Superior de Policia, amb la premissa que fos personal procedent de la columna
d’Ordre i Ocupació, la que anava amb les tropes franquistes que van entrar a
Barcelona, i voluntaris de les ciutats «que han colaborado directamente desde la
retaguardia roja en pro de la Causa Nacional». Havien de ser persones avalades per
la Falange i rebien una paga de tres-centes pessetes al mes. A més de la policia també
funcionen activament els Servicios de Información i Policía Militar (SIPM) de la
Falange, que des del 13 de març depenen de l’Estat, i que tenen la missió d’informar
sobre la vida de les persones, especialment de les seves activitats, amistats,
influències, moviments durant la guerra i després. Segons Ungría, «llegará un día en
que nada escapará a la acción informativa y vigilante de los órganos adecuados del

Página 48
Estado. Se contará para esto con el apoyo de los buenos y el arrepentimiento de los
que quieran volver a serlo. La delación policíaca subirá el prestigio de aviso
patriótico». Aquest servei d’investigació i delació disposa d’un ample local al
número 37 del passeig de Gràcia, als antics magatzems Casa Segura, on cada dia es
formen llargues cues de persones que presenten el seu aval o bé aporten informació
d’un veí o conegut. És la Barcelona de la revenja, on el delator té recompensa.
Pel local del servei d’informació de la Falange, s’hi veu sovint Manuel Brabo
Montero, capità de la Guàrdia Civil i cap del Rondín Antimarxista. El Rondín és un
grup repressiu que es dedica a investigar, detenir i interrogar els sospitosos a partir de
les confidències que arriben del servei d’informació de la Falange, dirigit a Barcelona
per José Lluch Bonastre, del qual Brabo va ser secretari abans de crear el Rondín.
Segons Brabo Montero, en només un mes i mig d’ençà de l’ocupació de la ciutat, els
falangistes locals han detingut més de mil persones, «trescientos y pico de ellas
confesos de su actuación en la etapa revolucionaria». Ho explica còmodament
assegut al menjador del luxós pis propietat de la seva mare, al passeig de Gràcia, 99.
El doctor Soler i Julià escolta, sense obrir la boca, la verborrea d’aquell home de
trenta-cinc anys que l’ha convidat a fer un cafè. Li observa una mirada estranya,
potser producte d’unes celles excessivament arquejades que no fan joc amb un nas
prominent i ample, potser per una mirada confosa per culpa d’una ferida a l’ull dret.
Al doctor li sembla un personatge arrogant i extraordinàriament egocèntric. Fa dues
hores que Brabo Montero li està explicant les seves peripècies durant la guerra, com
s’havia escapat d’una mort segura al Santuari del Collell, a començament d’any, el
seu pas per la presó, per la txeca, les seves aventures a l’Àfrica abans de la guerraI
sobretot com funciona el Rondín, el cos policial creat per Brabo i del qual se sent tan
orgullós. El policia li explica que, gràcies al seu cos, que ja disposa de vuit subgrups,
s’han detingut els causants de la mort de capellans i clergues, aquells que van
participar en la destrucció d’esglésies i convents, en la mort d’empresaris i de gent de
dretes, en els embargaments i en l’establiment d’impostos de guerra i també en les
col·lectivitzacions. El doctor Soler i Julià confia que Brabo no sàpiga que, els primers
mesos de la guerra, el Barça va funcionar sota un comitè de treballadors que,
precisament, havien col·lectivitzat el club perquè no fos controlat pels anarquistes…
El president de la comissió gestora del Barça se sent incòmode davant d’aquest
personatge, sobretot perquè encara no sap el motiu pel qual l’ha citat, després de
conèixer-lo el dia 29, en la reobertura de les Corts. Abans de venir, ha demanat
l’opinió d’alguns amics sobre Brabo i tothom ha coincidit que aquest capità de la
Guàrdia Civil ha aconseguit un poder tan il·limitat com descontrolat dins la policia de
Barcelona. És tan temut com menystingut i genera un cert odi i menyspreu en
l’opinió pública, tot i que ningú no s’atreveix a enfrontar-s’hi perquè té bons padrins.
És un personatge incòmode gairebé per a tothom, a causa de la seva manera d’exercir
la repressió, sobrepassant sempre els límits fixats per la llei, com va fer el seu pare, el
també guàrdia civil Manuel Bravo Portillo, de tan mal record a la capital de

Página 49
Barcelona. Gairebé tothom sap el passat fosc del pare, que segurament explica el
caràcter agre, agressiu i desafiant del fill. Resulta que Bravo Portillo, el pare, va
treballar a Barcelona com a agent dels alemanys durant la Primera Guerra Mundial,
fet que, en acabar el conflicte, li va suposar l’expulsió del cos de la policia urbana de
la ciutat. Aleshores va treballar com a cap d’una policia privada al servei de la
patronal durant els intensos anys de protestes i vagues laborals. S’ha dit que va ser el
responsable de la mort d’alguns dirigents sindicals. El 5 de setembre del 1919, quan
sortia del pis de la seva amant, al carrer de Santa Tecla, al barri de Gràcia, un grup
d’anarquistes el van assassinar. El fill no ha parlat mai d’aquest afer, segurament
perquè la qüestió de l’amant li impedeix fer-ho, tot i que no hi ha dia que no clami
venjança per tot el que denota anarquisme o republicanisme, moviments que titlla
d’antipatriòtics i corruptes.
Soler i Julià s’excusa davant Brabo Montero dient que ha d’atendre unes
qüestions sobre el club. Vol fugir d’aquell monòleg inacabable. És aleshores quan el
policia li demana si té cap inconvenient que diumenge, abans del partit contra
l’Alavés, faci un discurs sobre la noblesa de l’entitat i el futur esplendorós que espera
al Barça si continua fidel als principis del Movimiento. El doctor no se’n sap avenir:
«Però, ja em disculparà, vostè no és soci de l’Espanyol?». Brabo Montero es posa a
riure, i, de cop, el semblant torna a la seriositat que ha impregnat tota la conversa.
Confessa que ell, més que ningú, ha odiat el Barcelona com a entitat separatista, però
que ara, que el club està net del seu passat, té simpatia pel Barça i que fins i tot ha
pensat a entrar a formar part de la comissió gestora. «Amb mi a dins tot serà més
fàcil», deixa anar. Soler i Julià no posa cap problema —de fet, no n’hi pot posar cap
— perquè Brabo parli diumenge, però explica que només la Federació pot permetre
una ampliació del nombre de membres de la comissió, ja que normativament han de
ser cinc i és obligatori que tots siguin socis de l’entitat. Brabo no deixa acabar la frase
i diu: «No es preocupi, de tot això ja me n’ocupo jo». Els dos homes es donen la mà i
s’acomiaden fins diumenge a l’hora del partit.
L’endemà, el doctor ho explicarà als seus companys de la gestora i també
informarà del desig de Brabo a Jaume Sabaté per conèixer-ne l’opinió. No en dirà res,
de moment, a Jover, a l’espera que, si arriba el moment, sigui el mateix Brabo? qui es
trobi amb la prohibició federativa per formar part de la comissió. De fet, pensa, i
coneixent de primera mà el perfil de Brabo, que la seva intenció no deu ser cap altra
que la de controlar-los a tots. El doctor Soler i Julià sap perfectament que, des de fa
setmanes, el Barcelona està sota un procés d’investigació que va per llarg. Si tenen
Brabo dins la comissió, del que es tractarà és de no donar peu a cap mala
interpretació que el policia pugui utilitzar en contra dels interessos del club. Jaume
Sabaté, des de la distància oficial de les juntes de la gestora, pensa el mateix i tampoc
no farà cap pas en fals, com ara advertir Troncoso de les intencions de Brabo per no
enemistar-se amb el policia. En una Barcelona on es vol prosperar, no es pot tenir mai
en contra els que duen pistola, això ho té ben clar.

Página 50
 El partit del diumenge 9 contra l’Alabès ha estat molt entretingut, tot i el resultat
advers per al combinat blaugrana (2-4). El Barça ha començat amb un onze de només
quatre futbolistes del club (Babot, Franco, Estrada i Pagès), acompanyats dels cedits
Pérez, Melenchón, Muñoz, Bordoy, Domènech, Trujillo i César. A la segona part han
entrat Herrerita, la jove perla del descompost Oviedo, i Pacoví. De tots els jugadors,
al públic li ha agradat l’actuació del jove César Rodríguez, autor del primer gol
blaugrana, «un joven delantero centro que hizo bellas jugadas y lanzó espléndidos
remates», llegim a la crònica d’El Noticero Universal. Aquest jove rematador de
disset anys prové del Frente de Juventudes de León, ciutat d’on és originari. Li han
pagat cent pessetes per competir en aquest partit i tot apunta que el FC Barcelona
podrà adquirir els seus drets ben aviat. Caldrà parlar amb el seu apoderat, el
periodista Subirán, que és qui l’ha descobert i l’ha portat a la capital catalana.
Al descans, i com estava previst, tenen lloc els discursos patriòtics, avui a càrrec
del consejero nacional, Ernesto Jiménez Caballero, i de Manuel Brabo Montero. I és
que, segons ens recorda La Vanguardia, «cada jornada en el hermoso campo
azulgrana resulta una manifestación patriótica-deportiva completa», amb uns
discursos caracteritzats per l’«hablar corto y ceñido de estos tiempos, con palabras
que son propósitos, que son conducta, que son ideales, descarnadas y sinceras». El
doctor Soler i Julià no les té totes, després de conèixer el tarannà imprevisible i
violent del policia. Ja abans del partit, el vehement capità de la Guàrdia Civil ha anat
explicant a tothom, sense discreció, que ben aviat serà directiu del Barcelona.
Directiu. Els pitjors presagis dels membres de la gestora es compleixen en la primera
frase de Brabo, que agafa el micròfon per anunciar públicament que es disposa «a
trabajar por el engrandecimiento del club» i que eleva la seva ànima, el seu esperit i
els seus sentiments per fer més efectiva aquesta tasca. A continuació, recorda que «he
sido sobre el terreno, con los colores del Español, un adversario del Club Azul-
grana, pero en noble y leal competencia. Que por haberlo combatido y odiado, le
quiero. Que al verle ahora limpio, pulido, renovado, dispuesto a cumplir su
verdadera función, dejo hablar al corazón y me postro de rodillas diciéndole:
“Quiéreme, porque te quiero…»”.
A continuació pren la paraula l’ideòleg falangista Ernesto Giménez Caballero,
que explica la coincidència de la visita de l’Alavés, un equip de Vitòria, ciutat on es
va crear la quarta divisió de Navarra, de la qual ell va formar part i que va alliberar
Barcelona. Giménez Caballero no es pot estar de proclamar «exaltado amor a la
Cataluña redimida y a las glorias de un club que con tan rancia solera se había
descarriado, inducido por espíritus malignos empeñados en empañar, con una
política turbia y separatista, las glorias alcanzadas en el terreno de juego por tan
histórica entidad». Per al conseller nacional, aquell acte tenia un alt valor simbòlic, ja
que «sellaba la vuelta del club decano al redil unitario, en un momento en que el aire
olía a flores y a imperio».

Página 51
 En totes les cròniques del partit es fa referència a l’entrada de Brabo a la comissió
gestora. Al Ciero presenten Brabo Montero com a «nuevo elemento que actuará en la
dirección del Barcelona». També La Vanguardia: «El capitán Brabo, que según
tenemos entendido va a ser nombrado directivo del FC Barcelona».
Al cap de quaranta-vuit hores, el dimarts 11, el Barça celebra un partit amb un
interès afegit: és el primer enfrontament entre els blaugrana i l’Espanyol des del final
de la guerra. L’escenari, l’Estadi de Montjuïc, on, per seguir el costum d’aquells
temps, flueix un rerefons polític marcat per l’homenatge que la ciutat de Barcelona
dispensa al ministre italià d’Exteriors, el comte Galeazzo Ciano, gendre de Mussolini,
que assisteix al partit acompanyat del seu homònim espanyol, Ramón Serrano Suñer,
cunyat de Francisco Franco. El partit també servirà per fer grans desfilades i
demostracions atlètiques de les organitzacions juvenils de Falange i dels Flechas, els
cadets de la Itàlia feixista, que són ovacionats pel públic amb crits d’«¡Arriba Italia!
¡Arriba España! ¡Duce! ¡Franco!». El Barça, com en els partits precedents, torna a
presentar un combinat de futbolistes d’altres clubs i la intervenció de només dos
blaugrana, Babot i Pagès, i novament l’alineació de dos jugadors joves més que
acabaran incorporant-se a la disciplina del club, César i Herrerita. S’ha de destacar la
presència de Gárate a la davantera blaugrana. L’Espanyol també presenta una selecció
de jugadors d’altres entitats que avui defensen els colors blanc-i-blau. De fet, només
hi ha tres jugadors del club de Can Ràbia: el porter Martorell i els defenses Teruel i
Pérez. El matx acaba amb victòria del combinat blaugrana per 3 a 1, amb un gol de
César. I, una vegada més, l’ambient patriòtic és el més destacat de la jornada: «Ambos
clubs se presentaron con combinados naturalmente heterogéneos, pero que, sin duda
poseídos de la trascendencia del festival, actuaron, uno en cada tiempo,
admirablemente». Els organitzadors també van muntar una cursa ciclista per
arrodonir una jornada de fraternitat amb l’aliada Itàlia.

SOCIS «CAÍDOS POR DIOS Y POR ESPAÑA»

El dijous 13 es reuneix la comissió gestora per valorar la situació del club i prendre
noves decisions. S’informa que, a partir d’avui, queda oberta oficialment l’admissió
de nous socis. S’aproven dotze peticions de baixes i cent seixanta altes. El Barça,
socialment, comença a recuperar-se. Al final de la reunió, el doctor Soler i Julià, fent
un apart i sense que consti en acta, prega que es tingui la deferència d’inscriure

Página 52
Jaume Sabaté Quixal com el primer soci que s’ha donat d’alta després de la guerra. El
mateix doctor avala el nou soci, amb el número 3.415 de l’entitat.
La gestora també aprova inaugurar el monument als socis del FC Barcelona
«caídos por Dios y por España», que s’ha construït els darrers dies al camp de les
Corts, el dimarts 18 de juliol, en els prolegòmens d’un partit que ha de donar per
tancada la temporada esportiva. I també la compra d’una placa commemorativa de la
inauguració del camp de les Corts «redactada en español» per un import de 1.600
pessetes a Casa Bechini.
Abans, però, el diumenge dia 16, se celebra un partit a benefici de «las
Organizaciones Juveniles de FET y de las JONS» entre el Barça i el conjunt militar
Recuperación de Levante. S’anuncia que tots els socis del club i qui compri una
entrada ha de pagar una pesseta extra destinada als cadells del falangisme. Ni els
treballadors del club ni els àrbitres cobraran, aquesta tarda. Per incentivar la presència
de públic, s’ha organitzat un matx després del partit, a dos quarts de set de la tarda,
entre una selecció de velles glòries barcelonistes contra els veterans de l’Europa.
El partit dels joves no té gaire història i acaba amb la victòria del Barça per 3 a 2,
amb un conjunt blaugrana cada vegada més nodrit de jugadors del club, i, un cop
més, amb la presència de César Rodríguez, que torna a veure porteria. Més emotiu és
el partit de les velles glòries del club, amb llegendes com Zamora, Sancho, Piera i
Alcántara, que derroten els veterans de l’Europa per 2 a 0. Les més contentes de la
tarda són les organitzacions juvenils de la Falange, que recapten tres mil pessetes.
El plat fort és el dimarts 18 de juliol, tercer aniversari de l’Alzamiento. La jornada
consistirà en uns funerals en sufragi dels socis morts durant la guerra, en la
inauguració del monument a aquests socis caiguts i en un partit entre el Barça, format
exclusivament per jugadors del club contra el conjunt militar de Recuperación
Catalana. El doctor Soler i Julià, que després de la cloenda de la temporada ja ha dit
que s’agafarà vacances fins al 25 d’agost, ha parlat, els darrers dies, amb Jaume
Sabaté, ara sí, soci del FC Barcelona a tots els efectes, perquè sigui l’encarregat de
llegir el nom dels difunts i perquè faci un discurs oficial. No serà l’únic a parlar.
L’inefable Manuel Brabo Montero també vol dirigir unes paraules al públic en un dia
tan assenyalat. Ningú no li pot dir que no, i menys ara, que ell mateix ha confirmat
que després de l’estiu entrarà a formar part de la comissió gestora…
El funeral pels socis caiguts se celebra a les onze del matí a l’església dels Pares
Carmelites, a l’avinguda del Generalísimo (Diagonal) amb el carrer de Lauria (Roger
de Llúria). Hi són presents tots els membres de la gestora, Brabo Montero, Jaume
Sabaté i representants de moltes entitats esportives, i també una delegació del
Col·legi d’Àrbitres. El Barça sufraga la missa amb una donació de 325 pessetes per
als carmelites, que han llegit els noms dels setze associats morts durant la guerra.
Sorprèn que no s’esmenti l’exfutbolista Ángel Arocha, que, tot i que no devia ser
soci, va perdre la vida al front de Balaguer el 2 de setembre del 1938. El davanter
canari, que havia jugat al Barça del 1926 al 1933, i després a l’Atlético de Madrid,

Página 53
formava part de l’exèrcit nacional quan va caure mort per foc enemic. Tampoc es
recorden dos futbolistes més que havien vestit la samarreta del Barça i que van ser
assassinats en zona republicana: Aureo Comamala, jugador del 1909 al 1910, germà
dels també exfutbolistes Carles i Arseni Comamala, farmacèutic de Puigcerdà
assassinat el 9 de setembre del 1936, i Àngel Ponz Junyent, històric jugador de
l’Espanyol del 1900 al 1915, però que va jugar un partit amistós a les files del FC
Barcelona, assassinat a la carretera de la Rabassada el 9 d’agost del 1936, juntament
amb el seu germà.
El primer nom que han recordat és el de Joan Bargunyó Grau, fill de Joan
Bargunyó Ribas, membre de la comissió gestora, afusellat a vint-i-un anys, «vilmente
asesinado por las hordas rojas en el Santuario del Collell el día 30 de enero de
1939», llegim a l’esquela publicada a La Vanguardia el 5 de març. La resta de socis
caiguts entre el juliol del 1936 i el gener del 1939 per la guerra són: Josep Claramunt
Gené; Gal Mussons i Mallofré; Joan Maria Domingo i Arnau; Antoni Guàrdia i
Uberni; Antoni Catasús i Martí; Pere Lluís Quadrench; Salvador Tayà i Filella;
Francesc Granollers i Genisans; Francesc Bonich i Pascual; Josep Germà i Homet;
Antoni Caminal i Madurell; Francesc Munné i Arolas; Francesc Cubells i Segalà;
Antoni Viladrosa i Comabella, de Torà, i Rafel de Rafel i Verhulst.
Òbviament, només hi ha els socis caiguts del bàndol vencedor. Com en totes les
guerres, ni un trist record pels socis que van perdre la vida defensant la República, la
llista dels quals encara és una assignatura pendent per a futures investigacions
històriques. Sens dubte, el cas més recordat és el de Josep Sunyol i Garriga, president
del Barça afusellat per soldats de l’exèrcit de Franco a la serra de Guadarrama el 6
d’agost del 1936. Després de la guerra, la mort de Sunyol se silencia, tot i que el
Tribunal de Responsabilitats Polítiques va obrir un expedient a l’expresident del
Barça el 22 de novembre del 1939, malgrat que feia més de tres anys que era mort. És
un informe elaborat amb voluntat de requisa econòmica. En el document es fa esment
que «incluso fue dado su nombre a una calle de Barcelona». L’informe es va fer a
partir d’informacions obtingudes per membres de la Falange, signat per Pedro de
Armenteros, que faciliten uns dies abans, el 7 de novembre, a la prefectura provincial
de Barcelona. Hi podem llegir: «[…] durante algunos años, desempeñó el cargo de
presidente del Fútbol Club Barcelona, pudiendo ser considerado como el responsable
del rumbo marcadamente antiespañol de dicho club». En aquest informe figuren
també «varias copias fotográficas de documentos relacionados con las actividades
del informado y de su padre, José Suñol Casanovas».
Després del funeral, a mitja tarda, se celebra la inauguració del monument als
setze socis caiguts «por Dios y por España» a la part exterior de la tribuna del camp
de les Corts. L’acte el condueix Jaume Sabaté, que, emocionat, i davant les autoritats,
els membres de la comissió gestora i els jugadors del Barça, que ja van equipats amb
la samarreta blaugrana, explica que
no ha sido una vanidad del club celebrar este homenaje a sus caídos, sino un deber de soldados

Página 54
 disciplinados y conscientes de que el club está en pie y da íntegras sus fuerzas, todas sus iniciativas y
potencialidad para cooperar con entusiasmo y fe en la sagrada labor que nos exigen los que murieron por
España y la Religión, para que no profanemos y mancillemos con actos de cobardía una boina colorada y
una camisa azul que son toda una tradición y la nueva estructura del Estado español que late con ímpetu
fulgor y gloriosamente con el corazón de nuestro Generalísimo Franco.

A continuació, Sabaté Quixal llegeix els noms dels caiguts, començant per José
Antonio Primo de Rivera, i la multitud contesta amb l’habitual «¡Presente!». Després
arriba el torn de l’arenga de Brabo Montero, el qual, «con el estilo vibrante de su
oratoria, glosó la fuerza y la pujanza del club, que por residir en Cataluña y ser
catalán es tan español y en el que todo español ha de encontrarse en su casa». A
continuació, «recordó a los caídos citando en primer lugar a José Antonio y cerró su
discurso, encendido de patriotismo y de amor a Cataluña y al Barcelona, con los
gritos del Movimiento». Amb les notes cantades del Cara al sol, els jugadors del
Barça i els de Recuperación Catalana van dipositar dues corones de flors al peu del
monument.
Pel que fa al partit, cal destacar ben poca cosa. Victòria per 3 a 1 d’un Barça que
va presentar un onze —amb canvis al descans— format exclusivament per jugadors
de l’equip reserva amb l’aportació d’Herrerita, que és a punt de signar un contracte
amb el club blaugrana.
Acabat el cicle de sis partits no oficials d’estiu, amb un Barça format
majoritàriament per jugadors d’altres equips, cal planificar la temporada esportiva,
que començarà el 24 de setembre amb el Campionat de Catalunya, el primer i darrer
que es jugarà durant la dictadura. La Lliga, en canvi, haurà d’esperar al mes de
desembre. El repte de la comissió gestora és presentar un equip amb garanties
competitives, feina que no resultarà gens fàcil, atès que els millors futbolistes del
1936 o bé són a l’estranger o bé hauran d’esperar mesos a tenir el permís federatiu
per tornar a jugar al futbol espanyol. El procés de depuració és lent i inflexible. Cap
futbolista, es recorda constantment, podrà jugar sense la declaració jurada pertinent:
«Para proveerse de sus licencias, los jugadores precisarán de un aval de personas
afectas al Glorioso Movimiento Nacional. Se exige, aparte, la declaración jurada, y
si en ella se falsean los hechos, el jugador será sancionado como mínimo con la
descalificación por una temporada».
Raich i Escolà han estat castigats amb dos anys de sanció, com la majoria de
futbolistes del Barça que van participar en l’expedició blaugrana a Mèxic l’estiu del
1937. És a dir, en principi no podran participar en cap partit amb la samarreta
blaugrana fins a l’1 d’agost del 1941, segons una decisió del Consejo Nacional de
Deportes de finals de juliol del 1939. Per al secretari Calvet, com a organitzador de la
gira, la sanció és encara més dura: vuit anys d’inhabilitació. Jaume Sabaté, que, amb
l’absència del doctor Soler i Julià, s’autoerigeix en president accidental de l’entitat,
confia que les seves influències a la Federació Espanyola ajudaran a rebaixar aquest
càstig tan dur.

Página 55
 El delegat del club es deixa veure, amb l’estament federatiu espanyol, com a
màxim representant del Barça, en la visita que el club ha fet al vaixell de guerra italià
Orione, que el 23 de juliol ha arribat a Barcelona. Sabaté, acompanyat de l’exporter
Llorens, lliura a l’almirall italià un banderí amb els colors blaugrana i es deixa
fotografiar per la premsa. També anuncia que des de Madrid s’ha autoritzat el Barça a
jugar fora d’Espanya, amb la condició que només sigui a països aliats, és a dir, a
Alemanya, Àustria i, possiblement, a Itàlia. L’empresari barceloní se sent còmode
amb el paper d’home fort del Barça i, aquells dies, el club adquireix, per 138,60
pessetes, un marc amb el retrat del general Franco per col·locar a les oficines, i dos
retrats més, un de José Antonio i un altre de Franco, per al camp de les Corts, per un
valor de 206,75 pessetes. «Cal ser agraïts amb les persones que han permès que el
Barça torni a rutllar», dirà un Sabaté que va guanyant notorietat en els cercles de
poder de la ciutat de Barcelona.
El dia 26 de juliol, Sabaté rep les darreres decisions que Troncoso ha pres en una
reunió de la Federació Espanyola celebrada a Madrid. S’han ratificat els membres de
la directiva del màxim organisme del futbol espanyol, amb el tinent coronel al
capdavant i amb dos homes de pes, Luis Saura del Pan i Javier Barroso Sánchez-
Guerra. També es confirma Amadeo García Salazar com a seleccionador espanyol i la
recuperació dels directius del comitè central d’àrbitres d’abans de la guerra.
S’anul·len definitivament tots els resultats esportius de totes les competicions
celebrades en zona republicana entre el 18 de juliol del 1936 i l’1 d’abril del 1939, i
es prohibeix jugar amb equips estrangers sense el permís de la Federació, «en
evitación de resultados adversos, que fácilmente podrían producirse, toda vez que se
desconoce de modo cierto la forma real de equipos y jugadores por falta del
necesario contraste». Troncoso també vol decretar el sou màxim per als futbolistes,
600 pessetes mensuals per als de Primera Divisió i 400 per als de Segona, un fet que
mai tindrà una aplicació real, ni durant el seu mandat ni posteriorment. De tota
manera, el Barça rep, a finals de juliol, una comunicació de la delegació de la
Federació a Catalunya, a fi que confeccioni, «con toda urgencia, las listas de
jugadores profesionales retenidos, sometidos a transferencia y de aquellos a los
cuales les haya sido renovado el contrato, esperándose que en breve podrán darse
las instrucciones definitivas respecto a inscripciones, primas y sueldos».
Però el que més preocupa els gestors del Barça, ara mateix, no són els sous dels
futbolistes, sinó tenir bons jugadors per formar un equip amb garanties per fer, si més
no, un paper digne al Campionat de Catalunya, la Lliga i la Copa d’Espanya —que,
des del 1939, rep el nom de Copa del Generalísimo—, les tres competicions oficials
que disputarà la propera temporada esportiva. L’entrenador, Patrick O’Connell, que
finalment podrà asseure’s a la banqueta a partir del setembre, ja que, si bé la
Federació Espanyola no accepta la inclusió de jugadors o preparadors estrangers, fa
una excepció admetent «aquellos que actuaron antes de la iniciación del glorioso
Movimiento», podrà disposar, com a jugadors més destacats, del veterà porter Josep

Página 56
Nogués i del porter reserva Lluís Miró; del defensa Aurelio León; del mig centre
Antoni Franco, capità de l’equip; del també migcampista Manuel Rosalench, conegut
popularment com el Chatarra, i dels davanters Jaume Sospedra i Ramon Homedes.
En canvi, no podrà comptar, a partir de mitjan octubre, amb l’extraordinari rematador
César Rodríguez, que, tal com estava previst, s’incorpora a la disciplina del club, tot i
que s’optarà per cedir-lo, ja començat el Campionat de Catalunya, al Sabadell, perquè
tingui més minuts. Davant la manca de jugadors, el club fa una crida a futbolistes
amateurs d’arreu de Catalunya que vulguin formar part de la disciplina blaugrana. La
resposta és bona, però la qualitat dels candidats no tant. Amb tot, l’entrenador
irlandès podrà comptar amb un reguitzell de voluntariosos futbolistes, com Ribas,
Garcerán, Pascual, Riera, Soler, Hilario, Gràcia, Muntaner, Picas, Galvany,
Fuentes…, molts amb una presència tan intermitent a l’equip com irregular en el joc.
La millor notícia, a més de la incorporació de César i el descobriment del jove
Martín, és la cessió per un any de dos jugadors extraordinaris de l’Oviedo, club que té
el camp destrossat pels efectes de la guerra i que no podrà jugar el proper campionat
de Lliga. La Federació li guarda la plaça per al campionat de la temporada 1940-1941
i permet que els seus jugadors puguin actuar en altres clubs. Són el davanter centre
Eduardo Herrera, més conegut com Herrerita, i l’extrem esquerre Emilio García,
Emilín, pels quals el Barça ha pagat 25.000 pessetes pels drets de cessió.
A la reunió no es comenta que, una setmana abans, el delegat del club davant la
Federació Espanyola, Jaume Sabaté, ha anat a Saragossa per lliurar un banderí
commemoratiu de la reinauguració del camp de les Corts al general Álvarez-Arenas,
a qui transmet «un afectuoso saludo de la Directiva de la afición barcelonesa», a la
qual l’exresponsable dels serveis d’ocupació de Barcelona «correspondió con un
cariñoso abrazo para el patriótico club, que tan bien ha sabido encauzar el deporte
dentro de las aspiraciones de la nueva España».
Els ànims dels gestors del Barça són bons, després de superar els sempre
complicats primers passos per a la recuperació del club. El doctor Soler i Julià
informarà, fora de la reunió, dels moviments de Jaume Sabaté, després de parlar-hi,
amb referència al fet que el període de depuració podria cloure’s ben aviat i que el
mateix Sabaté farà les gestions oportunes perquè el FC Barcelona pugui tenir com
més aviat millor una junta directiva aprovada per les autoritats esportives. De tota
manera, Soler no és tan optimista com Sabaté, ja que, per exemple, l’informe
d’investigació sobre el club encara no s’ha començat ni a redactar. A més, ha parlat
amb Jover, que l’ha informat que a mitjan setembre es nomenaran les persones que
presidiran la majoria de clubs de futbol de Catalunya, però que el Barça encara haurà
d’esperar més temps. Per tant, conclou Soler i Julià als seus, caldrà paciència. I
esperar.

Página 57
 3. LES DIRECTIVES QUE MAI NO VAN EXISTIR

El 7 de setembre, mentre l’equip ja s’entrena a les Corts, Soler i Julià i els membres
de la gestora es reuneixen a les oficines de la ronda de Sant Pere per estudiar unes
cartes rebudes per la delegació de la Federació Espanyola a Catalunya els dies 7 i 21
d’agost, «en las que se invita a esta gestora a modificar la insignia o distintivo del
club». Amb altres paraules, es demana que s’eliminin les quatre barres de la bandera
de Catalunya de l’escut i només se’n posin dues. L’opinió de la comissió gestora, en
canvi, és que no hi veuen cap inconvenient que «el club continúe ostentando en su
insignia parte del escudo de la ciudad de Barcelona, pero como sea que se han
suscitado dudas acerca de si son dos en lugar de cuatro las barras que figuran al
lado de las cruces, se acuerda asesorarse debidamente y contestar dicha
comunicación de la delegación federativa después de dichos trámites». La Federació
intensifica el seu esperit de fiscalitzar el passat recent de l’entitat, no tan sols amb la
voluntat de mutilar part de l’escut, sinó de conèixer encara més els detalls de la
famosa gira per Mèxic del 1937, i demana a la comissió que se li faciliti «toda la
documentación de la gira efectuada en el extranjero en el año 1937», petició a la
qual la gestora blaugrana no es pot oposar.
En l’aspecte esportiu s’acorda pagar el sou del mes d’agost als jugadors amb
contracte «de acuerdo con las nuevas normas establecidas por la Federación» i
també «hacer constar en los contratos oficiales de la presente temporada las partes
sustanciales de los particulares establecidas desde hace tiempo entre club y
jugadores, a petición de estos». Al cap d’unes quantes setmanes, els jugadors
professionals també són inscrits al Subsidio Familiar, a fi que tinguin compensacions
econòmiques en cas de baixa laboral. En l’àmbit institucional, i per seguir amb la
tradició del FC Barcelona d’anys enrere, s’estableix donar una subvenció de 250
pessetes a la Volta Ciclista a Catalunya, i també s’anuncia que l’entitat ja ha trobat un
nou estatge per a les seves oficines, que serà a l’avinguda de José Antonio Primo de
Rivera (actualment Gran Via de les Corts Catalanes), 629, primer, amb un contracte
de lloguer de 450 pessetes al mes. Com a fet anecdòtic, s’aprova prorrogar el
contracte del senyor Giral «sobre la venta de dulces en el campo de Las Corts».
Al cap de cinc dies, la gestora ha de tornar a tractar la imposició de modificar
l’escut del club davant la insistència de la Federació. Un cop la comissió s’ha
assessorat sobre la composició de l’escut de la ciutat de Barcelona «y resultando que
son dos en lugar de cuatro las barras que figuran en el mismo al lado de cada cruz»,
s’acorda «modificar la insignia del FC Barcelona en este sentido». Es fa el silenci a
la sala. Al cap d’una setmana, el 20 de setembre, s’encarrega a Casa C. Portabella la
confecció de mil insígnies a una pesseta i mitja la unitat «de acuerdo con el modelo
aprobado por la Federación». La depuració, com ja es preveia, no afecta només les
persones del club, sinó tota la seva simbologia.

Página 58
 En les reunions de la comissió gestora es tractarà i s’aprovarà repetidament la
sol·licitud d’alguns socis del club perquè se’ls doni de baixa temporalment, sempre
que acreditin que es troben en una situació econòmica desfavorable. Aquest tipus de
peticions seran habituals, els propers mesos, ateses les dificultats en què es troben
molts associats per satisfer la quota d’abonament.
El 13 de setembre s’ha aprovat el calendari del Campionat de Catalunya a la seu
de la Federació Catalana, que ha deixat de ser delegació per tenir perfil jurídic propi,
amb Francesc Jover com a president. Hi assisteix, en representació del Barça, Jaume
Sabaté, que comunica a Jover la seva intenció de proposar al Govern Civil, els
propers dies, els noms d’una junta directiva de la qual ell mateix formarà part. Jover
no el desautoritza, però li recorda que la decisió final serà de Madrid i, evidentment,
de l’aprovació dels noms seguint els criteris d’afinitat al Movimiento. Sabaté diu que
ho té ben clar, que tot plegat ho fa pel bé del Barça i que està convençut que no hi
haurà cap problema en la fidelitat política dels directius que proposa ni en el
nomenament de la seva junta, atesa la bona relació que manté amb Troncoso.
El 24 de setembre, diada de la Mare de Déu de la Mercè, patrona oficial de la
ciutat de Barcelona des del final de la guerra, comença el campionat català. El Barça
es desplaça a Granollers, amb Antoni Vallès com a màxim responsable del club.
L’equip d’O’Connell comença amb bon peu i el primer partit oficial després de la
guerra acaba amb victòria blaugrana per 1 a 2, amb gols de César —que encara no ha
estat cedit— i Pagès. El primer onze oficial és el format per Miró, Babot, Picas,
Argemí, Virgós, Bardina, Pagès, Hilario, César, Herrerita i Emilín. Nogués i Pascual
són els dos reserves, aquella tarda. L’1 d’octubre arriba el primer partit oficial a casa,
contra el Girona. I la primera derrota (2-3), tot i els gols de César i Herrerita.
A la llotja no hi ha el governador civil de Barcelona, Wenceslao González
Oliveros, tot i que la premsa n’havia anunciat la presència. Ho lamenta especialment
Jaume Sabaté, que tenia la intenció d’informar-lo personalment que el tinent coronel
Troncoso li ha encarregat engegar oficialment el Barça i que vagi pensant en noms
per formar una junta directiva. Sabaté, quan arribi a casa, redactarà la proposta que
adreçarà per carta al Govern Civil:
Don Jaime SABATÉ QUIXAL, mayor de edad, de estado casado, del comercio, vecino de esta ciudad y
domiciliado en la calle de la Merced, núm. 33, a V. E., atentamente, expone:

Que habiendo sido el suscrito designado por el presidente de la Federación Española de Fútbol, don
Julián Troncoso, para organizar el deporte en el Fútbol Club Barcelona, entidad cultural y Deportiva con
domicilio en esta ciudad, ronda de San Pedro, n.º 2, primero, segunda, y con el encargo de sugerir lo más
pertinente para el buen funcionamiento y marcha de dicha entidad en cuanto a sus finalidades, que deben
ser encauzadas e inspiradas en todo momento en el más exaltado fervor patriótico y en consonancia con las
doctrinas de nuestro Glorioso Movimiento Salvador; hechas las gestiones e investigaciones necesarias para
el mejor fin de la misión recibida, me creo en el deber de asesorar a V.E. sobre las personas que a mi
desapasionado e imparcial juico pueden satisfacer mejor los cometidos antes expuestos, cuyos nombres me
permito detallar a continuación:

Presidente: Don Santiago Soler Mata, almacenista y fabricante, domiciliado en la calle de Caspe, 59.

Página 59
 Vice-Presidente: Don Jaime Sabaté Quixal, del comercio, domiciliado en la calle de la Merced, 33,
primero.
Secretario: Don Ignacio Ventosa-Despujol, militar y teniente de alcalde del Excmo. Ayuntamiento de esta
ciudad.
Vice-Secretario: Don Benjamín Gayúbar Escobedo, director de la Compañía de Seguros La Adriática, y
de las O.O.J.J. de F.E.T. y de las J.O.N.S., domiciliado en la Vía Layetana, 47, principal.
Tesorero: Don Esteban Sala Soler, militar, industrial, domiciliado en el paseo de Gracia, 112.
Contador: Don Manuel Brabo Montero, militar, domiciliado en el paseo de Gracia, 99.
Vocales: Don José Pons Mumbrú, industrial, domiciliado en la avenida del Generalísimo, 458, segundo,
segunda; don Antonio Vallés Arnau, de Auxilio del Combatiente, domiciliado en la avenida de José Antonio
Primo de Rivera, 754, segundo, y don Agapito Vallmitjana Pareto, del comercio, domiciliado en la avenida
del Generalísimo, 465, tercero.
Suplico a V.E. que, teniendo por hechas las manifestaciones indicadas, proceda con arreglo a su superior
criterio a resolver lo que estime más procedente.
Dios Guarde a V.E. muchos años.

La junta proposada per Sabaté realment incorpora tot l’espectre del nou poder de la
Barcelona franquista del 1939. Tornant a repassar els noms, s’hi barregen personatges
de procedències i trajectòries molt diferents amb el comú denominador que el
desenllaç de la guerra els ha estat favorable. Hi trobem el presidenciable Santiago
Soler Mata (Barcelona, 1896-1976), un prohom de la burgesia catalana i del
barcelonisme, ja que havia estat vicepresident amb el monàrquic Arcadi Balaguer de
juny del 1926 a març del 1929, en el si d’una directiva avalada pel general Miguel
Primo de Rivera durant el seu període dictatorial. Amant dels esports, a finals de la
segona dècada de segle havia estat pilot de cotxes amb un Hispano Suïssa; als anys
vint va ser un dels pioners del polo i del golf a Catalunya. El secretari proposat és
Ignasi Ventosa Despujol (Barcelona, 1912-1985), industrial i tinent d’alcalde de
l’Ajuntament de Barcelona, fill d’un dels fundadors de la Lliga Regionalista, Joan
Ventosa Calvell, estret col·laborador de Francesc Cambó i ministre d’Hisenda durant
el regnat d’Alfons XIII. Com a vicesecretari, Benjamín Gayúbar Escobedo, director
d’assegurances La Adriática i un dels homes forts de les organitzacions juvenils de
Falange a Catalunya, que també va ser secretari del cap provincial d’Unión Patriótica.
Per al càrrec de tresorer proposa Esteve Sala Soler, militar i industrial, fill d’Esteve
Sala Canyadell, president del Barça de juliol del 1934 a agost del 1935, empresari de
restauració i propietari de locals com el quiosc de Canaletes, Granja Royal, Navarra
(Euskadi fins al final de la guerra), Milán, Monza i San Siro. Per al càrrec de
comptable, Sabaté proposa Manuel Brabo Montero. Quant als vocals, els proposats
són Josep Pons Mumbrú (Barcelona, 1893-1965), industrial, primer president del
Billar Club Barcelona el 1928 i considerat un dels pioners del billar a Catalunya, i els
membres de la gestora Antoni Vallès i Agapit Vallmitjana, a més del mateix Sabaté,
que es proposa com a vicepresident. Sorprèn que Sabaté només salvi Vallès i
Vallmitjana de la comissió gestora, excloent-ne el president, Joan Soler i Julià, Jaume
Guardiola i Joan Bargunyó, considerades persones addictes al règim, sense oblidar
que Guardiola i Bargunyó també tenien, com Vallès i Vallmitjana, el carnet de la
Falange. En tot cas, Sabaté trigarà més de tres mesos a rebre resposta a la petició,

Página 60
després que el 18 d’octubre, el governador civil de la província de Barcelona,
Wenceslao González Oliveros, demani al cap superior de la policia un informe sobre
les finalitats del club i sobre els homes que Sabaté proposa per dirigir-lo. Durant el
llarg silenci administratiu, continuarà, com ha fet fins ara, representant el club com a
delegat de la Federació Espanyola, esperant la redacció de l’informe de la policia
sobre el FC Barcelona i teixint complicitats polítiques i empresarials perquè se li
concedeixi l’arrendament en exclusiva del soterrani de l’estació de ferrocarril de la
plaça de Catalunya perquè pugui construir la ciutat comercial de la llum. De la llum
artificial, és clar.

MÉS SOCIS, POC EQUIP

L’ensopegada i els canvis continuats a l’equip, fins i tot a la porteria, que alternarà
Nogués i Miró, més la baixa per cessió de César al Sabadell i el ball de noms de cada
cap de setmana a fi de buscar un onze de garanties, provocaran una irregularitat
manifesta del Barça en tot el torneig català. Al final, cinc victòries i cinc derrotes i un
discret tercer lloc en un torneig en què només participen sis equips. El Barça queda
per darrere del Girona i del dominador incontestable del campionat, l’Espanyol, que
acabarà sumant dinou dels vint punt possibles, guanyant clarament els homes
d’O’Connell en els dos enfrontaments entre els eterns rivals. El 12 d’octubre, Día de
la Raza, a Sarrià, els blanc-i-blaus guanyen 3 a 0 els blaugrana. És el primer dels dos
partits en els quals és baixa Herrerita per sanció federativa després de ser amonestat,
però no expulsat, en el partit anterior, disputat el 8 d’octubre al camp del Badalona i
on el Barça havia guanyat per 1 a 2, amb un gol de l’asturià. Tot i que l’àrbitre només
havia amonestat verbalment Herrerita per joc violent, incomprensiblement, el comitè
de competició de la Federació Catalana decideix castigar amb una setmana
d’inhabilitació, o, el que és el mateix, amb dos partits (contra l’Espanyol, el dia 12, i
contra el Sabadell, el dia 15), el millor jugador de què disposa el Barcelona, un fet
que suposa l’enuig de la comissió gestora, que veu que no tan sols es persegueixen
els símbols de l’entitat, sinó que certes decisions als despatxos federatius s’articulen
per perjudicar els interessos del club. Aquest malestar es fa evident en la reunió de la
gestora de l’11 d’octubre, ja coneguda la sanció a Herrerita, després de la qual el club
envia una carta de protesta a la Federació Catalana, un fet no gaire habitual en temps
d’«ordeno y mando».

Página 61
 En aquesta carta, la comissió gestora expressa:

Este fallo nos ha producido verdadera sorpresa y estupefacción, porque, además de no tener precedentes
legales ni analogía alguna con otras sanciones sobre hechos iguales producidos recientemente en el mismo
campo del Badalona, en el actual campeonato regional, y que motivaron fallos bien distintos al que ahora se
aplica al jugador del FC Barcelona, señor Eduardo Herrera, no tiene justificación alguna, legal ni
reglamentaria […] no podemos admitir, resignados y sin la más enérgica protesta, la inadecuada aplicación
que se ha hecho del Reglamento en el caso concreto que nos ocupa.

No cal dir que el comitè de competició, tot i rebre la carta, no rebaixarà la sanció a
Herrerita.
En aquesta mateixa reunió, que ja se celebra al nou estatge social de la Gran Via,
s’aprova fer efectiu un cinquanta per cent de descompte a les entrades venudes a «los
soldados uniformados», «testimoniando una vez más nuestra admiración y gratitud
al Glorioso Ejército Salvador de España». El que no s’aprova i provoca un nou
malestar al si de la gestora és una petició de la Federació Catalana, «relativa a la
aportación al Tesoro Nacional de copas y medallas de plata». S’aparca la decisió
amb un «dejar sobre la mesa» aquesta insòlita proposta, que no és cap altra que
regalar els trofeus que continguin plata a les arques de la hisenda estatal. Més
comprensius, en canvi, es mostren els gestors del club amb el jugador Josep Argemí,
a qui, a partir d’ara, es decideix pagar «un abono de tren, de Sabadell a Barcelona, y
viceversa». També es decideix augmentar el sou del jugador Joan Babot i del
treballador del club Mariano Pellejero i readmetre l’antic conserge, Josep Cubells, ara
en qualitat de «mozo» i «sin vivir en el local social».
Al cap d’una setmana, en la reunió del dia 20, s’acorda atorgar un augment de
sou, en aquest cas de cinquanta pessetes, a un altre treballador, Modesto Amorós,
«por su trabajo de reparación del calzado de los jugadores del club». I també es
mostra generositat amb el Col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana, al qual
s’autoritza per fer servir el camp d’entrenament de les Corts els dijous laborables a la
tarda, mentre el club no n’hagi de disposar. En aquesta època és freqüent la cessió de
les instal·lacions del club a organitzacions catòliques, militars i de la Falange. De fet,
no hi ha gaire marge per denegar les peticions que arriben dels grups de poder de la
ciutat. Potser per regular l’ús de les instal·lacions esportives caldrà redactar un nou
estatut, qüestió que es deixa damunt la taula per a més endavant.
Davant els discrets resultats esportius, la millor notícia és que, a 20 d’octubre del
1939, el FC Barcelona té, segons les actes oficials de la gestora, 416 nous socis que
s’han donat d’alta d’ençà de la reobertura de les inscripcions, el 13 de juliol. D’altra
banda, hi ha 49 persones que s’han donat de baixa, ja sigui de manera voluntària o
per defunció. Així, la massa social del club, que el 26 de gener era de 3.486 socis, ja
ha crescut fins als 3.853, el 20 d’octubre, encara molt lluny dels anys d’esplendor: el
1924, just quan el club celebrava les noces d’argent, el Barça arribava a la fins
aleshores xifra rècord de 12.207 associats. El 1931 va davallar a 9.581, i, en
començar la guerra, eren 7.719.

Página 62
 De les noves altes del 1939, un deu per cent, aproximadament, són dones, i pel
perfil professional destaquen les persones que es dediquen al comerç i els estudiants.
També és remarcable que, de tots els socis donats d’alta entre juliol i octubre, dinou
han estat combatientes nacionales durant la guerra, i, com a reconeixement, només
paguen la quota infantil. El record de la guerra és sempre present a la vida del club i
en una ciutat, Barcelona, que observa des de la distància com Europa viu sacsejada
per una altra guerra que va començar l’1 de setembre, quan l’Alemanya de Hitler va
envair Polònia. Al cap de dos dies, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a
Alemanya. Afortunadament, sembla que Espanya no prendrà part en el conflicte, tot i
que és prou coneguda la simpatia i l’admiració de Franco per l’Alemanya nazi.
Amb la puixança social, però no esportiva, i a l’espera eterna de la depuració de
l’entitat, Soler i Julià veu com la seva tasca al capdavant de la gestora no té cap indici
que hagi d’acabar aviat. Darrerament, el doctor tampoc no té gaire informació de les
intencions de les autoritats respecte al club. Les relacions amb el president de la
Federació Catalana, Francesc Jover, s’han refredat per l’afer de la sanció a Herrerita i
per la imposició del canvi d’escut, decisió que la comissió va haver d’acceptar per
evitar mals majors, tot i que Soler i Julià s’hauria estimat més poder parlar-ne
prèviament amb Jover. Tampoc no es deixa veure per les oficines de la Gran Via
Jaume Sabaté, que només fa acte de presència els dies de partit per presentar-se
davant de tothom com l’home fort del club. El doctor sap perfectament —a la
Barcelona de postguerra se sap tot— que l’empresari està movent fils sense
consultar-li-ho a fi d’agilitzar la normalització de la vida de l’entitat. De fet, al doctor
ja li va bé cloure tan aviat com sigui possible el seu compromís al capdavant de la
gestora, ja que ja que més d’una vegada ha deixat anar que no té cap intenció de
formar part de la junta directiva quan es normalitzin les coses. Ell pensa que ja va
complir el seu deure abans de la guerra i ho torna a fer ara, però vol dedicar més
temps a l’hospital, a la consulta del carrer de València i a la seva esposa, la Dolors,
que sempre pateix per l’excés de feina del seu marit i per les cames del doctor, que
pateixen dolor crònic. Amb tot, l’amor pel club que professa Soler i Julià, «el Barça,
el millor de la vida», deixa anar sovint el doctor, li dóna la força necessària per tirar
endavant. Fins i tot per anunciar als seus companys que, després de d’haver-se tornat
a trobar amb Manuel Brabo Montero, haurà d’entrar a formar part de la comissió
gestora. Agradi o no (que no agrada).

BRABO MONTERO, L’ENEMIC A CASA

Página 63
El doctor comparteix els neguits dels altres membres vers la figura del temut capità
de la Guàrdia Civil, però no hi ha res a fer. Ha d’entrar a la comissió, encara que no
sigui ni soci. Brabo Montero té poder i està ben relacionat amb les altes esferes i
potser la seva presència ajudarà a desfer els recels que les autoritats continuen
mantenint amb el club.
D’aquesta manera, a la reunió de la gestora del dilluns 30 d’octubre, es notifica en
acta que,

en atención a su destacada personalidad y significación, y por los muchos servicios que ha prestado al
deporte y al club, se acuerda por unanimidad proponer a la Federación Catalana de Fútbol que el señor
Manuel Brabo Montero sea nombrado [miembro] de la Comisión Gestora del FC Barcelona, comunicando
este acuerdo a dicho señor en espera de que atenderá nuestros deseos.

Algú recorda que l’Espanyol també tindrà un militar, el tinent general Orgaz, com a
vicepresident honorari. N’hi ha un altre que deixa anar que Brabo també hauria de ser
nomenat directiu del seu club de sempre i no pas del rival, el BarçaNo cal dir que la
Federació Catalana autoritza sense cap problema el nomenament del cap del Rondín
Antimarxista. La decisió, de fet, ja estava presa des de feia temps. Des del juliol,
Brabo presumia davant dels seus que entraria a dirigir el Barça ben aviat i que ho feia
per encàrrec del cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, que li havia demanat que
depurés el club de dalt a baix. Encara que això no era cert, ningú no s’atrevia a
contestar l’home que tenia la tasca d’executar la repressió a la Barcelona del 1939.
El doctor Soler i Julià, que haurà d’aguantar, a partir d’ara, la presència de Brabo
a les reunions, espera que, en acabar l’any, el club tingui, després de mesos
d’incertesa, un consell directiu designat per la Federació. Ja comença a estar cansat
de tants entrebancs, de moviments a la seva esquena i de decisions federatives
incomprensibles. La darrera, la que dóna a conèixer als seus companys de la gestora a
la reunió del divendres 10 de novembre: una multa de cinc-centes pessetes que
imposa al club el Comitè de Competició de la FCF pels xiulets del públic de les Corts
a l’àrbitre Agustí Cruella en el partit davant del Badalona del passat diumenge 5, un
matx que va acabar amb una escandalosa golejada a favor dels blaugrana (11-0).
També cau una sanció per deu dies a Manuel Rosalench, que va ser expulsat en aquell
partit. La baixa del migcampista li impedirà jugar al partit del diumenge 12 davant
l’Espanyol, tot i que el club blanc-i-blau demana a la Federació que la sanció no
s’apliqui fins després del derbi. L’indult cautelar de l’Espanyol és acceptat per la
Federació en una bona mostra del poder dels espanyolistes al si del futbol català.
A la mateixa reunió del dia 10, es llegeix una carta de la FCF, en la qual s’accepta
el nomenament de Brabo Montero com a membre de la gestora, motiu pel qual
s’acorda fer una visita al president Jover «para expresarle nuestra gratitud por dicho
nombramiento». Soler i Julià insistirà, davant la sorpresa d’alguns dels seus
companys per l’enèsim gest de servitud que els tocarà fer davant la Federació, que a
aquestes altures cal fer les coses amb serenitat i sentit comú per al bé del Barça.

Página 64
 El partit contra l’Espanyol, a casa, és un nou daltabaix esportiu, amb una dolorosa
derrota (3-5) davant del màxim rival, en el primer derbi oficial disputat a les Corts.
Els gols d’Herrerita, per partida doble, i de León, no han evitat la victòria d’un
Espanyol que lidera el campionat amb solvència. Abans del partit, i com és preceptiu,
el públic que omple l’estadi barcelonista rep els dos conjunts amb les notes de
l’himne espanyol i el braç enlaire. La derrota dels homes d’O’Connell impossibilita
lluitar pel subcampionat en la darrera jornada, la del diumenge següent, 19 de
novembre. El Girona, que ha derrotat el Granollers, s’assegura el segon lloc. La
darrera jornada és de tràmit: el Barça perd a Sabadell (4-2) i acaba tercer amb els
mateixos punts que el Badalona, però amb més bon goal average. L’Espanyol derrota
el Girona a Sarrià i, una setmana més tard, el dimarts 28 de novembre, el dia abans
que el FC Barcelona compleixi quaranta anys de vida, els blanc-i-blaus reben la copa
de campions abans d’un partit amistós davant del València que la Federació Catalana
ha volgut que es disputés al camp del Barça. Brabo Montero, que és a la llotja ja com
a membre de la comissió gestora blaugrana, aplaudeix, amb emoció, el moment en
què els jugadors de l’Espanyol alcen el trofeu.
El dia abans, Brabo havia estat presentat formalment pel doctor Soler i Julià als
companys de la gestora. Hi falta Agapit Vallmitjana, que ha excusat l’assistència per
motius professionals i que es perd la benvinguda al capità de la Benemèrita, ja que,
segons l’acta, «asiste a esta reunión, por primera vez, en calidad de gestor, D.
Manuel Brabo Montero, cuya presencia es acogida con verdaderas muestras de
satisfacción y simpatía […] se cambian frases de mutua consideración y afecto que
se funden en un solo deseo y en una misma aspiración: la de servir al deporte
español desde el seno del FC Barcelona».
El capità Brabo ja pren decisions dins la gestora, com ara la d’autoritzar les
emissores Ràdio Espanya de Barcelona per retransmetre els partits del Barça que se
celebrin al camp de les Corts, «mediante la radiación gratuita por parte de aquellas
de un determinado número de palabras de propaganda en cada partido que se juegue
en dicho terreno y sin que se pueda anunciar la retransmisión de partido alguno
hasta el preciso momento de empezar el mismo». És a dir, cap emissora podrà
publicitar si radia un partit fins a l’inici de l’encontre, per no provocar una possible
davallada d’assistència de públic a les Corts.
Potser per la presència de Brabo o per la política de Soler i Julià de no buscar més
enfrontaments amb la Federació mentre duri el procés de depuració de l’entitat, a la
reunió se celebra la carta rebuda del Col·legi d’Àrbitres per felicitar «la intervención
de los dirigentes del FC Barcelona a favor del árbitro Señor don Agustín Cruella».
Per al primer partit de Lliga del diumenge 3 de setembre, que torna a enfrontar
Barça i Espanyol a les Corts, es designa Antoni Vallès com a delegat oficial. En
contra dels temors de més d’un, no serà l’espanyolista Brabo Montero el representant
del Barça en el partit contra els pericos…

Página 65
 El Barça incorpora, per al campionat de Lliga, Jaume Sospedra, extrem esquerre
procedent del Sabadell, i el defensa Garcerán, que formaran part d’un onze titular al
costat dels porters Nogués i Miró —que s’alternen la defensa de la porteria—, Riera,
León, Rosalench, Soler, Homedes, Fuentes, Herrerita i Emilín. No hi podran
participar encara els futbolistes d’abans de la guerra que es van exiliar al futbol
francès, com Escolà, Raich i Balmanya, i encara menys els que continuen a Mèxic
des de la tardor del 1937. La Federació Catalana de Futbol adreça una circular a tots
els clubs, en la qual es recorda que a tots els futbolistes que durant la guerra han jugat
a l’estranger no se’ls permet entrenar ni competir amb cap equip:

Atendiendo indicaciones recibidas de nuestros organismos superiores, esta Federación catalana prohíbe, a
partir del próximo domingo, día 3 de diciembre, la alineación de cualquier jugador que durante la guerra
haya salido de España para jugar en el extranjero, ya sea con selecciones o equipos españoles, ya con
equipos de otras naciones. Esta prohibición se entiende condicionada al fallo definitivo que, para cada caso,
sea emitido por los indicados organismos encargados de resolverlos, pero efectiva y absoluta a partir del
próximo domingo.

El procés de depuració sobre els directius, el personal tècnic i administratiu i els

esportistes continua sota la jurisdicció del Consejo Nacional de Deportes i les
federacions, estatals i regionals, adscrites a aquest organisme. I és que, a la nova
Espanya de Franco, la concepció de l’esport ha canviat de dalt a baix, a partir del
1939. Si fins al final de la guerra, a Espanya, l’esport era considerat una activitat
privada regida pels reglaments de cada club i federació, de manera assembleària entre
els membres que en formaven part, ara tot és diferent, i és l’Estat que, a través del
partit únic, la Falange, s’ha fet amb el control i la direcció de tot l’entramat esportiu
del país. L’instrument per articular i fer aplicar un dogma únic, el del Movimiento, és
el CND, que designa els presidents de les federacions estatals i regionals, i aquestes
federacions els dirigents dels clubs i el seu funcionament. En matèria de depuracions
i sancions, abans d’acabar l’any, el Consejo dicta les catorze bases que dictaminen
quins esportistes queden exclosos de «toda función directa, profesional o
representativa en el deporte». Els futbolistes del Barça que van marxar d’Espanya —i
no van tornar— durant la guerra són sancionats, perquè formen part del grup de «los
que hubieran permanecido en el extranjero desde el 18 de julio de 1936 sin
reintegrarse a la España liberada en el plazo de dos meses». El càstig és de sis anys
d’inhabilitació, que poden arribar als dotze i fins i tot a l’exclusió definitiva, si es
determinen circumstàncies «agravantes», tot i que també es poden atendre factors
«atenuantes» que redueixin la sanció a un any, que és el temps mínim d’inhabilitació.
Amb el club en procés de neteja i la majoria de jugadors del 1936 depurats, el
diumenge 3 de desembre comença el campionat de Lliga, competició que ha estat
suspesa les darreres tres temporades, per la guerra. Amb tot, el 1937, alguns clubs de
Catalunya i del País Valencià van disputar un torneig de la regularitat que es va
anomenar Lliga Mediterrània. Va ser una idea que es va gestar el desembre del 1936 a
la seu de la Federació Catalana, que, davant la manca de competicions estatals, va

Página 66
aprovar la celebració d’un torneig en què participarien inicialment els sis millors
equips catalans i quatre del País Valencià, entre el 31 de gener i el 2 de maig del
1937. Al final, el nounat torneig mediterrani, que inicialment s’havia d’anomenar
Lliga Catalunya-Llevant, però que ben aviat es va conèixer com la Lliga
Mediterrània, el van disputar vuit equips: el Barcelona, l’Espanyol, el Girona i el
Granollers, com a representants catalans, i el València, el Llevant, el Gimnàstic i
l’Atlètic Castelló, del País Valencià. El Barça en va ser el campió. Després de la Lliga
Mediterrània, la Federació Espanyola va programar una altra competició, la Copa
España Libre, que havien de disputar els quatre primers classificats de la Lliga
Mediterrània, però el FC Barcelona va renunciar a participar-hi perquè s’havia
compromès a fer el viatge a Amèrica. Curiosament, l’equip que el va substituir, el
Llevant, va ser el campió del torneig. En acabar la guerra, com ja s’ha explicat, les
noves autoritats esportives del franquisme van desautoritzar la legalitat d’ambdues
competicions, com van fer amb tots els torneigs esportius celebrats a la rereguarda
republicana durant la guerra. Avui en dia, la RFEF no reconeix oficialment la
competició Lliga Mediterrània ni la Copa España Libre, però sí que reconeix el
Torneo Nacional de Fútbol-Copa del Generalísimo, disputat el 1939, competició
guanyada pel Sevilla, i que no van poder disputar els clubs de les darreres zones
ocupades per l’exèrcit nacional. Cal entendre que, més de setanta-cinc anys després
del final de la guerra, encara es manté vigent la disposició del Consejo Nacional de
Deportes, de març del 1939, segons la qual «quedan sin efecto ni validez las
clasificaciones de los clubs que se hayan establecido a partir del 18 de julio de
1936».
El debut a la Lliga 1939-1940 del Barça és un cúmul de fatalitats: derrota davant
de l’Espanyol a casa per la mínima, amb un gol del blanc-i-blau Martínez Català al
darrer minut, i lesió d’Herrerita, que ha d’abandonar el camp a la mitja hora de joc i
estarà unes quantes setmanes de baixa. El Barça continua abaixant el cap davant el
seu màxim rival, que sembla que té la mida presa als blaugrana.
Al cap d’una setmana, en el primer desplaçament del Barça fora de Catalunya, els
homes d’O’Connell s’imposen al Celta, a Vigo, per 1 a 2. Aquesta victòria,
acompanyada del bon partit i la golejada a la tercera jornada davant del València a
casa (4-1), fa presagiar que l’equip ja ha trobat el bon punt per competir pel
campionat amb el màxim favorit, l’Athletic-Aviación Club, nom oficial que rep
l’Atlético de Madrid des del 14 de setembre del 1939. Però tot plegat és un miratge.
El diumenge 24 de desembre, els jugadors del Barça fan la nit de Nadal a Madrid
després de perdre amb els colchoneros per 3-0 en un partit brusc i on el davanter
blaugrana Juan Hilario ha estat expulsat als deu minuts del segon temps per protestar
per un penal a favor de l’Atlético. El Barça, com es veurà en les jornades següents, és
un conjunt tan irregular com gris. I, a més, és atacat durament per la premsa
madrilenya després de partits com el de la desfeta contra l’Atlético a Chamartín,
l’estadi del Reial Madrid, i que aquesta temporada acull els partits de l’Atlético, club

Página 67
que té el seu camp, el Metropolitano, destrossat pels efectes de la guerra. El cronista
Juan Deportista, de l’ABC, publica, el dimarts 26:
Hay algo que forzosamente, fatalmente, tendrá que cambiar para los jugadores: la sensación de autoridad
en el campo de juego. Porque todavía, y a pesar de cuánto ha sucedido, algunos lo olvidan lamentablemente.
Pues bien: yo espero que la decisión de la Federación Española, con toda tranquilidad, porque estoy
persuadido de que quien tiene que hacerse entender mostrará, a los remisos como los incrédulos, que así sea
el Barcelona el club perjudicado se atendrá en lo sucesivo a un espíritu de auténtica disciplina, incompatible
con la actitud de todos los futbolistas que el domingo se expresaron con incorrección intolerable en el campo
de Chamartín. Y si el árbitro expulsó a Hilario, no se puede olvidar que el medio ala Soler, antes que él, hizo
merecimientos para no volver a salir más a un campo de fútbol. Es posible que se nos arguya que el
Barcelona no puede tener la culpa de la conducta de unos determinados jugadores; pero por ello mismo hay
que suponer que clubs de su calidad y prestigio están obligados a anticiparse a las determinaciones rígidas
del reglamento, sancionando con procedimientos que no se parezcan a las viejas rutinas para dar la
sensación de que de veras aspiran a dar al deporte su sentido de caballerosidad y de disciplina.

Al cap de tres dies, la Federació Espanyola sanciona Hilario de manera duríssima,

amb tres mesos de suspensió i 250 pessetes de multa, a més d’una sanció econòmica
al Barça de 1.500 pessetes, «por la actitud de indisciplina colectiva del equipo contra
el árbitro, cuyas decisiones desacató y protestó la casi totalidad del mismo», i una
multa de cent pessetes a l’entrenador Patrick O’Connell «por el comportamiento
antideportivo de los jugadores, teniendo en cuenta que al preparador incumbe
primordialmente inculcar a aquellos el espíritu deportivo de disciplina». I amb un
afegit: tres mesos de suspensió per a l’àrbitre Celestino Rodríguez «por no imponer
debidamente su autoridad y recurrir a la fuerza pública para hacer cumplir sus
decisiones».
Joan Soler i Julià, que ha presenciat el partit des de la llotja de Chamartín, és
conscient que al Barça no n’hi deixaran passar ni una en tota la competició. I, si bé
s’ha de resignar per la pobra imatge de l’equip, almenys pot sentir-se satisfet d’estar
refent l’entitat des del punt de vista social, amb l’augment incessant d’altes de socis, i
també en l’econòmic, sobretot després que, a mitjan desembre, el Banc Hispano
Colonial augmentés la quantia del crèdit que el club havia demanat a la primavera de
45.000 a 75.000 pessetes.
El darrer dia de l’any torna als quioscs El Mundo Deportivo, periòdic esportiu
nascut a Barcelona el 1906, primer com a setmanari, i, a partir del 1929, com a diari.
Durant la guerra, aquesta històrica capçalera es va anar publicant amb normalitat, de
dimecres a dilluns —els dimarts no apareixia per descans setmanal—, fins al mes de
març del 1938, que esdevé setmanari —apareixia els dilluns, periodicitat que
mantindrà fins al 12 de setembre d’aquell any, que desapareix. El llarg parèntesi
d’inexistència d’El Mundo Deportivo es tanca el 31 de desembre del 1939. Com va
recordar el diari en el seu cinquantè aniversari, el 1956, «aquello [la Guerra Civil]
pasó y mejor es no recordarlo, pero tampoco hemos olvidado aquel plazo para
nosotros tan largo y angustioso, de enero a diciembre del año 1939, once meses,
esperando la reaparición del periódico. Fue en un 31 de diciembre, y la noche de San
Silvestre, la más larga del año, se nos hizo la más grata de todas».

Página 68
 El Mundo Deportivo, que torna com a diari —excepte els dimarts, novament—, té
nou director, en substitució de Josep Torrens Font, que n’havia estat al capdavant des
del 1929, i que ha estat apartat i substituït per un periodista afí al nou règim, José
Luis Lasplazas. El Mundo Deportivo, que val deu cèntims menys que el 1938 (de
trenta ha passat a vint), es presenta amb un article titulat «Inicial», situat just sota la
capçalera i acompanyat d’una fotografia del general Franco, on fa una salutació «al
Caudillo de la Nueva España, al hombre que Dios ha querido poner en el camino de
nuestra historia», amb l’imprescindible record als caiguts per Déu i per Espanya, en
especial les persones relacionades amb el món de l’esport. En el mateix article es diu:

No olvidemos que el deporte, en estos momentos, ha cobrado, entre nosotros, una importancia trascendental.
La garra roja, con su obligado séquito de privaciones y temores, ha dejado impresa la huella de la
depauperación en las jóvenes generaciones de media España, y en los instantes en que la obligación de todo
buen español debe orientarse a lograr para la Patria que se galvanice hasta el último gramo de su
potencialidad, en aras a su resurgimiento, es indudable que cuanto tienda a crear una juventud fuerte,
disciplinada y dura, que sea en un porvenir cercano la más firme garantía de nuestra seguridad, debe ser
tenido por españolísima tarea.

I acaba amb una promesa als lectors: «Si contribuimos en algo, con nuestro esfuerzo,
a que la obra ingente que espera España sea rápidamente desarrollada,
consideraremos haber cumplido nuestro deber y logrado con este convencimiento la
máxima recompensa a que puede aspirar quien sea digno de los momentos que vive
España». Per si no n’hi ha prou, l’editorial, «Al reaparecer», comença amb una
significació de l’esport en els nous temps:

Si olvidar es morir un poco, el renacer debe, en justa equivalencia, salvarnos de la ciénaga densa donde se
esfuman los recuerdos. Y en esta ocasión, en que las páginas típicas de EL MUNDO DEPORTIVO vuelven a
abrirse como alas tensas y firmes para lanzarse en vuelo de cara a horizontes fecundos y por itinerarios de
esplendor deportivo, es obligado grabar en forma indeleble el conjuro de identidades que, en esta Nueva
España, han hecho posible el retoñar de la savia, en suspenso hasta ahora, y que conceden al deporte un
gran papel responsable en la obra de vivificar los resortes étnicos.

LA SEGONA DIRECTIVA «FANTASMA»

El dimarts 16 de gener del 1940, es reuneix la comissió gestora, amb la presència,

com en les dues trobades anteriors, de Brabo Montero, per aprovar els fitxatges de
quatre jugadors per reforçar un equip que no ofereix gaires garanties. Es tracta dels
defenses Francesc Ribas i Ángel Valcárcel i del migcampista Joan Muntaner i el

Página 69
madrileny Juan Rocasolano, oncle avi de qui el 2014 serà reina d’Espanya, Letizia
Ortiz. També es prorroga per un any el contracte a la senyora Font, «para el lavado
de la ropa de los jugadores de rugby y fútbol de este club», amb un sou de 350
pessetes al mes.
Però, des del punt de vista institucional, el més important està passant lluny de les
oficines del club de la Gran Via. Recordem que Jaume Sabaté havia adreçat, l’1
d’octubre, una carta al Govern Civil de Barcelona, perquè autoritzessin el Barça a
formar una junta directiva. L’11 de gener, el cap de la Jefatura Superior de Policía de
Barcelona, Luis Martí Olivares, amb membret de la secció «Orden Público,
Negociado de Asociaciones», envia un informe «favorable» —paraula escrita a mà
per Martí Olivares— al governador civil, Wenceslao González, que el 18 d’octubre
havia demanat un informe sobre la situació del club. La contesta del cap superior de
la policia de la capital catalana, de dues pàgines, informa —erròniament— que el FC
Barcelona va ser fundat el 1902 —el Barça va néixer el 29 de novembre del 1899:

Siendo sus fines exclusivamente deportivos agena [sic] a la política; cuenta con unos 3.695 socios, que
satisfacen una cuota de 15 pesetas trimestrales, que, con los ingresos que obtiene con los partidos que juega,
llega un total de ingresos de unas 25 a 30.000 pesetas, ascendiendo los gastos a unas 5.200 pesetas para
personal, 10.000 para jugadores y 22.700 aproximadamente para arrendamiento de diversos locales,
además de los gastos de desplazamiento del equipo cuando juega fuera de esta localidad.

El més sorprenent és que Martí Olivares redacta una relació de noms de qui creu que
ha de formar la «Directiva de la misma [entitat]», que no es correspon exactament
amb la proposta que havia fet Sabaté tres mesos enrere. Ara el president és l’«Excmo.
Señor General de División D. SALVADOR MOJICA [sic] BUHIGAS» [el cognom
correcte és Múgica]; el vicepresident, D. JAIME SABATÉ QUEIXAL [el segon
cognom correcte és Quixal]; el secretari, D. IGNACIO VENTOSA DESPUJOL;
vicesecretari, D. JUAN MASO LLORENS; tresorer, D. CARLOS GODÓ;
comptador, D. ESTEBAN SALAS SOLER [el cognom correcte és Sala]; vocals, D.
MANUEL BRABO MONTERO, D. JOSE PONS MOMBRU [el segon cognom
correcte és Mumbrú], D. BENJAMÍN GAYUBAR ESCOBERO [el segon cognom
correcte és Escobedo] i D. FRANCISCO CORBELLA, «todos los citados son
personas de buena conducta y afectos al Glorioso Movimiento Nacional».
Si fem una comparació entre els noms de la junta proposada per Sabaté l’octubre
del 1939 i la que suggereix la policia al mes de gener del 1940, comprovem que la
presidència ha de recaure ara en el general Múgica, en lloc de Santiago Soler Mata.
Salvador Múgica Buhigas, nascut a Ribadeo (Lugo) el 1881, va ser governador civil
de Lleó durant la guerra, general de la 81 Divisió al front d’Aragó, i, a partir del
1938, general de la 19 Divisió que va actuar al front d’Extremadura. Jaume Sabaté
continua com a vicepresident i Ignasi Ventosa com a secretari; el vicesecretari
proposat és ara Joan Masó, en comptes de Benjamín Gayúbar, que passa a ser vocal.
Masó (1902-1948) és el director provincial del Sindicat de l’Habitatge, secretari de
l’Asociación de Hoteleros y Similares i propietari de l’Hotel Marina, a la plaça de

Página 70
Palau. El tresorer que proposa la Jefatura de Policía hauria de ser Carlos Godó, que
substitueix, de la proposta inicial de Sabaté, Esteve Sala, que passa a ser comptador.
Carlos Godó Valls (Barcelona, 1899-1987) és el propietari del diari La Vanguardia,
que el 1939 té la redacció i l’administració al carrer de Pelai, 28. Qui havia de ser
comptador amb Sabaté, Manuel Brabo Montero, ara és vocal. Per als càrrecs de
vocals, a més de Gayúbar i Brabo, continua Josep Pons Mumbrú (també proposat per
Sabaté a l’octubre) i un de nou fins ara, Francisco Corbella, membre del cos jurídic
militar i secretari de Justícia Militar a Burgos, amb domicili a l’avinguda de José
Antonio, 433. De la junta de Sabaté, cauen Antoni Vallès i Agapit Vallmitjana,
membres de l’actual comissió gestora presidida per Joan Soler i Julià. És a dir, dels
sis membres de la gestora del Barça, en la directiva proposada per la Jefatura
Superior de Policía, només continuaria el capità Manuel Brabo Montero. La sintonia
entre Martí Olivares i el cap del Rondín Antimarxista és absoluta…
El divendres 26 de gener es compleix el primer aniversari de l’entrada de les
tropes de Franco a Barcelona. Per commemorar-ho, s’inaugura un nou obelisc a la
cruïlla entre la Diagonal i el passeig de Gràcia, una plaça coneguda popularment com
el Cinc d’Oros. L’estàtua al·legòrica a la República que hi havia abans i durant la
guerra s’havia suprimit, i, en el seu lloc, al capdamunt de l’obelisc, des d’aquest dia,
els barcelonins hi poden veure una àguila imperial amb les ales sense desplegar. Al
peu del monument hi ha una estàtua femenina, obra de Frederic Marès, que
representa la Victòria, nom amb el qual s’ha rebatejat la plaça des de fa mesos, tot i
que ben aviat s’escamparà, en cercles privats, el sobrenom de plaça del Lloro, en
referència a l’au que presideix aquest indret de la ciutat.
L’endemà, el dissabte 27, el governador Wenceslao González firma una nota que
ordena que es faci arribar a Jaume Sabaté on es pot llegir:

En contestación a su escrito de fecha 1º de octubre del pasado año, en el que solicita se autorice a la entidad
FUTBOL CLUB BARCELONA para reanudar su funcionamiento, y examinando los antecedentes, he
acordado, haciendo uso de las atribuciones que me están conferidas, acceder a lo solicitado.
Dios guarde a V. muchos años.
Barcelona, 27 de enero de 1940.
EL GOBERNADOR CIVIL

Sabaté ja té l’autorització governamental que desitjava des de feia mesos. El dilluns

29 contesta l’escrit, ratificant els mateixos noms de la llista elaborada per la Jefatura
de Policía, adreçada el dia 11 a Wenceslao González. Sabaté, òbviament, no posa
objeccions a cap dels noms proposats per formar la que ha de ser la nova junta
directiva, perquè siguin sotmesos a l’aprovació del governador civil, «por
considerarlo más conveniente a los intereses de España y del deporte». I també
convenient per a ell, que es manté de vicepresident i podrà remenar les cireres a can
Barça.
Acompanya la llista amb una «copia del original que retira el interesado», del
seu nomenament com a delegat del Barça davant la Federació Espanyola de Futbol,

Página 71
amb data de 24 de juny del 1939, tot i que cal recordar que el tinent coronel Troncoso
ja li ho havia confirmat quinze dies abans:
FEDERACIÓN ESPAÑOLA DE FUTBOL. Afiliado a la Federación Internacional de Foot Ball Asociación.
— San Agustín, 3.— C_C con el Banco Español de Crédito. Apartado de Correos 347. Dirección Telegráfica
y Telefónica, Teléfono 21039.— Fútbol.— Madrid, 24 de junio de 1939.— Año de la Victoria.— Por el
presente escrito, nombro delegado oficial de la Federación Española de Fútbol a D. Jaime Sabaté Quixal en
el Fútbol Club Barcelona, facultándole para que la reapertura de dicha entidad, así com su actuación
futura, sea orientada en el más elevado patriotismo. Así mismo de la constitución de una directiva
completamente afecta a la Causa Nacional.— Y para que conste, lo firmo y rubrico.— Julián Troncoso

El que no sap en aquests moments Sabaté és que Troncoso, el seu amic i mentor al
capdavant de la Federació Espanyola, ja ha fet saber als seus que deixa el càrrec. Per
tant, el nomenament com a delegat del Barça haurà de ser ratificat pel nou president
federatiu, Luis Saura del Pan, que ja formava part de la junta directiva de Troncoso.
El nou home fort del futbol espanyol és metge militar i havia estat jugador del Madrid
del 1907 al 1918, àrbitre col·legiat el 1912, metge de la Federació Espanyola del
1928 al 1931 i secretari del Comitè Nacional d’Àrbitres del 1931 al 1936. Sabaté
encara no és conscient que la sort li acaba de girar l’esquena. De fet, no rebrà cap
notificació de Madrid, ni a través de la Federació Catalana, del fet que la presidència
del Consejo Nacional de Deportes ja ha donat altres instruccions. El general
Moscardó té la intenció de designar ben aviat un president per conduir la nova junta
del FC Barcelona. Els designis de Moscardó els desconeixen Sabaté i tots els
membres de la gestora, Soler i Julià inclòs. També, pel que sembla, el cap de la
policia de Barcelona, Luis Martí Olivares, i el governador civil, Wenceslao González.
Ningú no sap, ni el ja expresident de la Federació Espanyola, Julián Troncoso, ni el
seu substitut, Saura del Pan, que l’heroi de l’Alcázar de Toledo és a punt de rebre
l’informe final sobre la depuració del FC Barcelona i ordenar que es restableixi la
vida oficial al si de l’entitat blaugrana.
Sabaté Quixal no trigarà gaires dies a saber que el seu camarada Troncoso ha
deixat la presidència del futbol espanyol. És un gerro d’aigua freda, perquè, després
de mesos movent-se a l’ombra de la gestora, ja es veia com a president de facto del
club, atès que el general Múgica hauria estat una figura representativa sense acció
executiva en el dia a dia. Tot i aquest entrebanc, els plans de l’intrèpid home de
negocis barceloní estan ben encarrilats. Les seves coneixences i els contactes que ha
mantingut amb persones ben relacionades amb el poder l’ajudaran a arribar més ràpid
a l’objectiu de convertir-se en una personalitat del comerç i l’empresa a la ciutat. Però
sempre li quedarà el regust amarg de no haver fet realitat el somni de regentar el
Barça. Ja no té padrins a la Federació. Pel que ha pogut saber, l’expresident Troncoso
ha dimitit sense fer soroll, sense que la premsa en publiqui una sola nota. Es veu que
n’hi ha hagut prou amb una conversa discreta amb Moscardó, d’aquelles directes, de
militar a militar, perquè Troncoso li exposi que no pot continuar al capdavant del
futbol espanyol, ja que ha incomplert una promesa a la seva gent de Navarra. I és que

Página 72
tot plegat arrenca abans de començar el campionat de Lliga, quan un dels dotze clubs
que tenia plaça a Primera Divisió, l’Oviedo FC, va demanar a la Federació una
excedència especial per a una temporada sense competir, ja que tenia l’estadi de
Buenavista totalment destrossat per la guerra. Aleshores, el CA Osasuna, de Segona
Divisió, va demanar d’ocupar la plaça que deixava lliure l’Oviedo, prec al qual també
es va afegir l’Athletic-Aviación Club de Madrid, que també tenia plaça a la divisió de
plata. El tinent coronel Troncoso va prometre als directius de l’Osasuna que
substituirien l’Oviedo, atès que en la primera assemblea de la Federació Espanyola,
celebrada a Madrid al mes d’abril del 1939, s’havia ratificat un acord anterior, del 28
de juny del 1938, pel qual s’atorgaria al club navarrès un lloc a la màxima divisió en
reconeixement als serveis de la ciutat de Pamplona a l’exèrcit de Franco. Però les
promeses de Troncoso van quedar compromeses, quan la comissió executiva del
Consejo Nacional de Deportes del 23 de novembre del 1939 va decidir que
madrilenys i navarresos es juguessin la plaça en un partit únic que es va disputar a
València al cap de tres dies, el 26 de novembre. Els blanc-i-vermells van vèncer per 3
a 1 i van guanyar el dret a jugar a Primera. L’Osasuna es va quedar a Segona Divisió i
Troncoso té clar que ha estat desautoritzat i plegarà.
Amb la marxa de Troncoso, Sabaté rumiarà durant setmanes si paga la pena
continuar formant part de l’entorn del FC Barcelona. Segurament no ho farà, i més si,
des de Madrid, el general Moscardó ja té al cap els noms de la propera junta del
Barça. Lluny de desanimar-se, al cap d’unes setmanes té previst passar pel notari amb
dos socis per crear una empresa que serà l’encarregada de gestionar l’arrendament del
vestíbul subterrani de l’estació de ferrocarril de la plaça de Catalunya.
Sabaté té ben clar, però, que continuarà com a soci del Barça, club pel qual sent
una estima que mai no s’hauria imaginat. Continuarà anant al camp a animar el seu
equip, i, quan algú li ho demani, si mai li ho demanen, lliurarà tota la documentació
de l’estadi de les Corts, que ara guarda a casa i al seu nom, com a delegat federatiu
oficial.
Sabaté, com la resta de socis i aficionats del Barça, patirà els discrets resultats de
l’equip a la Lliga. El diumenge passat, 28 de gener, els blaugrana van tornar a
Chamartín, però ara per jugar contra el propietari de l’estadi, el Reial Madrid, en el
primer duel entre blancs i blaugrana des d’aquella llunyana final de Copa del 21 de
juny del 1936 a València, que va guanyar el Madrid per 2 a 1, aquella final d’abans de
la guerra, en la qual el porter dels blancs, Ricardo Zamora, va tenir una actuació
excepcional i ho va aturar gairebé tot. En la novena jornada de la Lliga 1939-1940, el
Barça perd 2-1 amb un Madrid que, com el Barça, també ha patit un procés de
depuració interna, però molt més ràpid i indolor: el 19 d’abril del 1939, només vint-i-
dos dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Madrid, ja tenia una junta
directiva presidida pel general Adolfo Meléndez, un dels fundadors del club el 1902.

Página 73
 L’INFORME DE LA INFÀMIA
El divendres 9 de febrer, el cap de la policia de Barcelona, Luis Martí Olivares, signa
un informe mecanografiat de quatre pàgines, que ordena que sigui enviat al cap de la
Direcció General de Seguretat, a Madrid, José María Finat y Escrivá de Romaní,
comte de Mayalde. És el resultat de la investigació efectuada durant vuit mesos sobre
el FC Barcelona, especialment del seu passat polític i la seva significació més enllà
de l’esport. Val la pena reproduir-lo íntegrament:

En contestación a su respetable oficio de fecha 7 de junio del año anterior, Sección 5ª, Negociado 2º, Ref.
29708, en el que interesa se practique una amplia y completa información acerca de los antecedentes
político-sociales y actuación en relación a nuestro Glorioso Movimiento Nacional, antes y durante el mismo
de FUTBOL CLUB BARCELONA; tengo el honor de comunicar a V.E. que, según gestiones al efecto,
resulta:
Este club se fundó, aproximadamente, hace unos cuarenta años, siendo su primer presidente un tal
Gamper, de nacionalidad suiza y de ideas separatistas. Ya en el año 1920, a este club le rodeaba un ambiente
izquierdista, intensificándose más aún cuando la Dictadura del General Primo de Rivera (q.e.p.d.), pues,
habiendo desaparecido todos los centros separatistas, el FC BARCELONA era la única entidad en Cataluña
que pudo, al amparo y tras su carácter deportivo, mantener la política catalanista, por cuyo motivo llegó a
alcanzar unos quince mil socios, la mayor parte ajenos al deporte. En aquella época y siendo gobernador
civil de Barcelona el Excmo. General Milans del Bosch, se celebró un partido de fútbol entre una selección
de marinos ingleses y el equipo FC BARCELONA. Durante el mismo, una banda de música ejecutó el himno
inglés, el cual fue escuchado con todos los honores y aplaudido. Seguidamente, se tocó nuestro Himno
Nacional, siendo silbado rotundamente, lo cual motivó, por parte de la autoridad gubernativa, la sanción del
cierre del campo durante seis meses.
Ante la estatua de Casanova que ahora ha dejado de existir, la cual estaba en la ronda de San Pedro,
todos los años, el día 11 de septiembre, y muy especialmente desde el nefasto advenimiento de la República,
que fue declarada dicha fiesta nacional de Barcelona, se celebraban actos de afirmación separatista, a los
cuales asistían una representación del Gobierno de la Generalidad, Ayuntamiento y demás entidades y
centros separatistas, presidiendo la misma el «líder», Companys. A este acto siempre han acudido con
coronas, flores y el escudo del FC BARCELONA todos los directivos, jugadores y socios del mismo.
En el año 1934, habiendo ganado el FC Barcelona el campeonato de Cataluña, celebró por tal motivo un
banquete, habiendo guardado un puesto de honor para el comandante Pérez Farrás, el cual estaba detenido
con motivo del alzamiento separatista del mismo año.
En el verano del año 1935, con motivo de la Asamblea Nacional de Fútbol, los delegados del FC
BARCELONA, conjuntamente con la Federación Catalana, fueron a Madrid a visitar los presos políticos del
6 de octubre, entre los cuales estaban Companys, el comandante Pérez Farrás, Comorera, Comas, Luis
Vallescá, etc. Más tarde, se celebraron partidos a beneficio del Socorro Rojo Internacional y de los presos
políticos.
El 19 de julio del año 1936, cuando tuvo lugar el Glorioso Alzamiento Nacional, era presidente del FC
Barcelona el D. José Suñol Garriga, el cual era diputado de Izquierda Republicana y propietario del
periódico separatista La Rambla. Dicho diputado fue hecho prisionero en el frente de Guadarrama, siendo
portador de la cantidad de 70.000 pts., las cuales iba a entregar al batallón Deportivo. Era íntimo amigo del
también diputado de la Generalidad Trabal, el cual formaba parte de la comisión organizadora de la
Olimpiada Popular que se iba a celebrar en esta capital a fines del año 1936; dicha Olimpiada tenía
carácter de intensa propaganda comunista. A fines del mismo año, salió para el extranjero el FC
BARCELONA, siendo recibido apoteósicamente en Méjico, por presentarse como club antifascista. En dicha
Nación jugó varios partidos, los cuales fueron de intensa propaganda roja. Fue, según referencias, como
presidente de la Delegación de dicho Club, D. Rosendo Calvet, el cual, antes de regresar a esta capital,
depositó en un banco de París la cantidad de 18.000 dólares, producto de los partidos jugados en dicha
nación. Una vez liberada Cataluña, por mediación del Centro de Contratación de la Moneda, pudo la
comisión gestora del FC BARCELONA hacer efectiva parte de aquella cantidad en pesetas, las cuales sirven
en la actualidad para propaganda, viajes y pago de traspaso de jugadores. Meses más tarde, el presidente de

Página 74
 la Federación Española de Fútbol tuvo que indicar al FC BARCELONA que quitara el escudo de Cataluña y
el busto del separatista Gamper, que presidían la tribuna del campo de juego de dicho club.
Otros detalles en que se demuestra palpablemente la política separatista que seguía el FC BARCELONA
es que, cuando los presos políticos del 6 de octubre del año 1934 fueron indultados, la junta directiva de
dicho club y muchos socios fueron a recibirlos a Mora de Ebro, con bandera y banda de música, ejecutando
el himno separatista Los segadores. También durante la guerra y en el frente de Aragón, las tropas
nacionales cogieron una bandera a los rojos que decía: «Los socios del FC BARCELONA a los heroicos
defensores del Ebro». Esta frase estaba redactada en catalán y de fondo tenía las cuatro barras.
Es de dominio público que el FC BARCELONA siempre ha hecho política, en un principio catalanista, y,
desde hace muchos años, francamente separatista, y por ello ha explotado su rivalidad con el R.C.D.
ESPAÑOL, que precisamente ha sido el único club de fútbol de Cataluña que se ha significado como
verdadero españolista. En los partidos que estos dos clubs celebraban, los barcelonistas calificaban de
extranjeros a los españolistas, por el mero hecho de que estos hablaban en español.
En el monumento erigido a los caídos, en el campo del FC BARCELONA, dice entre otras cosas:
«Caídos por Dios y por la Patria», con el escudo del club, el cual conserva en un pabellón la bandera
catalana. Nótese que es tendencioso que en la región catalana no se exprese el nombre sagrado de España,
el cual nunca han pronunciado los rojo-separatistas. (Aparece esto en las fotografías de las páginas 20 y 21
del semanario gráfico de deportes de San Sebastián, Marca, de 2 de agosto último.) Posteriormente y
advertido por las autoridades, fue corregido el nombre de «patria» y en su lugar ha sido puesto «España».
Aunque en la actual gestora del FC BARCELONA figuren personas de ideas españolistas, entre ellas el
capitán Brabo Montero, el cual, qué duda cabe, quiere que dicho club borre su pasada actuación y renazca
para el bien del deporte, es tarea un poco difícil a realizar por dicha gestora. Hoy, igual que en los años de
la Dictadura el Excmo. General Primo de Rivera, al FC BARCELONA le rodea un público en su mayor
parte separatista, pese a la buena voluntad de los citados miembros de la gestora de dicho club.
Dios guarde a V.I. muchos años.
Barcelona 9 de febrero de 1940
EL JEFE SUPERIOR
[firma Martí Olivares]

En la reunió de la comissió gestora del divendres següent, 16 de febrer, no es fa cap

menció a l’informe. De fet, l’única persona que en podia saber quelcom era Brabo
Montero, que ha excusat la seva absència. A la reunió es parla de diverses qüestions,
entre les quals hi ha l’aprovació d’un augment de sou d’un vint-i-cinc per cent per a
tots els treballadors de l’entitat, ja que fins aleshores cobraven el mateix que el 1936.
Dos dies després, el diumenge 18, l’Espanyol i el Barça empaten a un gol a
Sarrià, un resultat que satisfà la Federació Catalana, ja que els blanc-i-blaus van
primers a la Lliga i el Barça busca escapar-se del descens.
El dilluns 26 de febrer, l’endemà d’una victòria balsàmica davant del Celta a casa,
Soler i Julià presideix una nova reunió de la gestora, novament amb l’absència de
Manuel Brabo Montero. No hi ha cap acord de transcendència que s’hagi d’adoptar,
però queda palès que, un any i un mes després del final de la guerra, a Barcelona, els
efectes de la tragèdia encara són ben presents, com es deriva de la decisió de «proveir
por cuenta del club de equipo a algunos atletas que por carecer de medios
económicos no pueden obtener de su cuenta».
Quan s’aixeca la reunió, els presents ignoren que acaben d’assistir a la darrera
trobada d’aquesta comissió gestora que va començar a caminar el mes d’abril de
l’any passat. No serà fins al cap d’uns dies que el doctor Soler i Julià serà informat,
per Francesc Jover, que ha proposat, i amb el vistiplau de les autoritats superiors de
Madrid s’ha acceptat, el nom de la persona que ha de regir el futur de l’entitat. El

Página 75
designat per presidir el FC Barcelona és Enrique Piñeyro Queralt, marquès de la
Mesa de Asta. No serà fins al dissabte 9 de març que El Mundo Deportivo
n’informarà en una nota discreta.
Al cap de quatre dies, el marquès prendrà possessió del càrrec. Aleshores, el
doctor Soler i Julià l’informarà de la situació esportiva, social i econòmica de l’entitat
i podrà explicar al nou home fort del Barça que el club, a data de 26 de febrer del
1940, té 4.591 socis, 1.105 més que el juliol de l’any anterior. I, quan s’acomiadin, li
dirà que pot comptar amb ell per a qualsevol cosa que necessiti. Com recorda sempre
el doctor Joan Soler i Julià, el Barça «ha estat el millor de la meva vida». I a fe que
ho ha demostrat els darrers deu mesos.

Página 76
 4. UN MARQUÈS, SENYOR DEL BARÇA

La història del Barça ha fixat la figura d’Enrique Piñeyro com la d’un president
imposat per la dictadura, sense cap mena de relació amb el club i encara menys amb
Catalunya, i desconeixedor del futbol fins a límits gairebé caricaturescos. Però també
sol assenyalar-se que l’entitat blaugrana el va captivar fins a convertir-lo, «envoltat
de barcelonistes de tota la vida», en el més ferm defensor del club davant de les
injustícies. Els fets, com veurem tot seguit, no confirmen tots aquests punts que s’han
tingut per certs durant anys.
Enrique Piñeyro Queralt (1898-1960) va néixer a Madrid el 29 de maig del 1898,
en una família aristocràtica ben situada. El seu pare, Lorenzo Piñeyro y Fernández de
Villavicencio, acumulava diversos títols nobiliaris que en alguns casos es remuntaven
a més de tres segles enrere. La mare, María Dominga Queralt Fernández-Maquieira,
també anava ben servida en avantpassats de llinatge.
Enrique Piñeyro va fer el batxillerat a l’institut Cardenal Cisneros de Madrid.
Sense altres estudis especialment avançats, entre les seves aptituds només destacava
un bon coneixement de la llengua francesa, possiblement apresa per interès del seu
pare, que havia nascut a Pau. Quan tenia vint anys, el jove aristòcrata va començar la
carrera militar. L’1 de setembre del 1918 va entrar a l’Acadèmia de Cavalleria de
Valladolid, i, després de passar el període de pràctiques a Madrid, l’estiu del 1921 va
obtenir el grau d’alferes. La seva primera destinació va ser Sevilla. Després va passar
per Alcalá de Henares i per Madrid, fins que, a finals d’abril del 1923, la seva
biografia va experimentar un canvi que seria clau en el seu futur, en rebre l’ordre
d’incorporar-se al regiment Dragones de Montesa, amb seu a Barcelona. L’1 de maig
del 1923, disset anys abans d’arribar a la presidència del Barça, el jove Enrique
Piñeyro Queralt entra en contacte per primer cop amb la societat catalana.
La seva primera experiència a Catalunya és relativament curta, només quatre
mesos. Piñeyro té vint-i-cinc anys, però, afavorit pel títol nobiliari, atès que un any
abans ja havia fet les corresponents sol·licituds a l’exèrcit per tal que li concedissin el
dret a incloure el seu marquesat en tota la documentació oficial militar, alterna amb la
societat més elitista i conservadora de Barcelona. El seu cor arrelarà per sempre més
a Catalunya, perquè, en una de les festes on se’l convida, coneix la que serà la seva
esposa, una noia de la noblesa catalana: María de la Paz Fabra Monteys.
Però no serà tot tan senzill, per al jove aristòcrata madrileny. De caràcter afable i
presència física discreta (fa 1,63 metres), la seva primera experiència militar és tan
poc agraïda que li fa perdre l’interès en una carrera militar lluïda: el setembre del
1923, l’alferes Piñeyro es veu obligat a deixar les festes barcelonines i desplaçar-se a
Melilla per incorporar-se de seguida al regiment Lusitània. Amb el record encara ben
fresc, a l’exèrcit espanyol, de l’anomenat desastre d’Annual de l’estiu del 1921, no es
tractava precisament d’un viatge de plaer. En qualsevol cas, va ser una estada curta,

Página 77
perquè Piñeyro només va passar un mes i catorze dies al campament de Dar Drius. El
18 d’octubre, amb l’ascens al grau de tinent a la butxaca, va ser repatriat amb el
vapor Tintoré i es va incorporar a Granada, on va passar gairebé un any.
El 18 de setembre del 1924, el marquès de la Mesa de Asta, amb vint-i-sis anys,
aconsegueix per fi tornar a Barcelona, aquest cop per incorporar-se al regiment
Dragones de Santiago. Però el seu objectiu ja no és fer carrera militar. El 8 d’octubre
contrau matrimoni al Masnou amb Paz Fabra, de vint-i-tres anys, i aconsegueix una
llicència de dos mesos amb permís per viatjar de lluna de mel a París, Roma, Berlín i
Viena. En aquell moment ja té decidit que no tornarà mai més a l’exèrcit.
El matrimoni d’Enrique Piñeyro esdevé clau per al seu arrelament a Catalunya,
regió que coneix perfectament l’any 1940, quan arriba a la presidència del Barça.
Piñeyro s’ha integrat prou bé a la societat catalana i als costums de la seva burgesia i
aristocràcia des de vint anys abans d’agafar el timó de la nau blaugrana. La seva
esposa és filla de Roman Fabra i Puig, industrial cotoner (Filatures Fabra i Coats),
primer marquès del Masnou i germà de Ferran Fabra i Puig, marquès d’Alella, que
havia estat l’alcalde de Barcelona fins al setembre del 1923. Per entendre la
importància d’aquest casament en la vida de Piñeyro, val la pena remarcar que la jove
Paz Fabra tenia una llarga llista de pretendents i que solia ser una de les estrelles de
les festes de l’Hotel Ritz, on acostumava a ser una de les poquíssimes donzelles
escollides per ballar amb els membres de la reialesa que visitaven Barcelona.
Sense exhaurir els dos mesos de permís, el 25 de novembre del 1924, la parella ja
ha tornat a Barcelona, i, molt poc després, el 16 de gener del 1925, el jove marquès
redacta una instància dirigida al rei, on demana quedar separat del servei en actiu i
restar adscrit a l’escala de complement. A finals de febrer del 1925, el tinent de
cavalleria Enrique Piñeyro Queralt quedarà deslligat de la disciplina militar.
La vida del marquès, establerta a Barcelona, no hauria de patir cap sotrac
important fins a la Guerra Civil. El seu cas, com a persona d’ordre —però de diàleg
— i, sobretot, com a membre de la noblesa barcelonina, seguirà una peripècia similar
a la de tants altres de la seva posició social. No es va implicar en la rebel·lió militar
del juliol del 1936, malgrat que els seus dos antics regiments, el de Montesa i el
Dragones de Santiago, sí que van participar activament a fi que el cop d’estat militar
triomfés a Barcelona. Amb el fracàs de l’Alzamiento a Catalunya, Piñeyro va
comprendre ràpidament que el més aconsellable, per a ell i la seva família, era
abandonar Barcelona com més aviat millor, per fugir de la febre revolucionària que
identificava la burgesia aristocràtica com un enemic irreconciliable. L’agost del 1936
va poder fugir de la zona republicana i es va incorporar a la zona nacional a Sevilla,
on va reprendre les activitats militars. Amb l’exèrcit del Sud, va participar en
l’ocupació de Màlaga, on va residir fins al juliol del 1937. Després va passar per
l’auditoria de l’exèrcit d’ocupació de Bilbao, fins al setembre. I, finalment, l’octubre
del 1937 es va incorporar al cos de l’exèrcit franquista de l’Aragó, a les ordres del
general Moscardó, amb qui Piñeyro va establir una bona i sòlida amistat, un fet que

Página 78
l’ajudaria, dos anys i mig més tard, a arribar a la presidència del FC Barcelona.
Piñeyro, de fet, acompanyarà Moscardó fins al final de la guerra, és a dir, en tota la
campanya de Catalunya i fins a la frontera francesa, quan se certifica la caiguda de la
República al Principat. Tot seguit, amb Catalunya ocupada, el marquès de la Mesa de
Asta serà destinat al Govern Militar de Barcelona, on consta la seva incorporació amb
data del 6 de maig del 1939. La guerra ja ha acabat a tot Espanya i Piñeyro n’és un
dels guanyadors, amb el grau de capità de cavalleria i algunes condecoracions de
mèrit, com la medalla de campanya, la creu del mèrit militar i la creu de guerra.
L’excel·lent trajectòria militar, la bona posició social i econòmica i la indiscutible
fidelitat de Piñeyro als principis del Movimiento faciliten que, al començament del
1940, el seu amic Moscardó li demani que posi ordre al Barça i que accepti ser-ne
president. El general Moscardó ha decidit tancar l’etapa de certa provisionalitat del
club, que des del maig del 1939 ha administrat una comissió gestora, i pensa que el
seu camarada, Enrique Piñeyro, és la persona adequada per encapçalar una junta
directiva per regir el club. Amb tot, quan, el 13 de març del 1940, el marquès de la
Mesa de Asta pren possessió com a primer president oficial del franquisme en la
història del FC Barcelona, encara presta els seus serveis al Govern Militar. No serà
fins al mes d’agost que presentarà la instància corresponent per ser desmobilitzat,
prec que serà atès. El 28 d’agost quedarà, per segon cop a la vida, separat de la
disciplina castrense.
El 8 de març del 1940, cinc dies abans de començar a dirigir el Barça, Piñeyro
omple la butlleta de sol·licitud per donar-se d’alta com a soci del club; un gest que
l’honora, perquè, com veurem en altres casos, no en tenia cap obligació, i, en aquells
moments, ningú estava en posició prou forta per exigir-li-ho. Però vol ser soci del
club que l’han convidat a presidir, i ho serà per sempre més, fins al dia de la seva
mort, l’any 1960. El 20 de març, quan complirà una setmana al càrrec de president
del Barça, se’l registra com a nou soci. A la seva fitxa consta que resideix a
l’avinguda Diagonal (en aquests moments, avinguda del Generalísimo Franco),
número 428, i, com a única professió, figura «capità de cavalleria». Els seus dos
avaladors no poden tenir més pes dins del club, en aquells moments, perquè ambdós
han estat al capdavant de l’entitat els darrers deu mesos: el president de la comissió
gestora, el doctor Joan Soler i Julià, i el seu secretari, Joan Bargunyó.

«HAY COSAS QUE SE FUERON PARA NO VOLVER»

Página 79
El dimecres 13 de març del 1940, La Vanguardia dedica la primera pàgina al tractat
de pau que han de signar la Unió Soviètica i Finlàndia, i que, al parer dels analistes
del diari, posa en dubte la proclamada superioritat de l’exèrcit de l’URSS. Però una
petita nota en pàgines interiors explica també que el dia abans s’ha produït, «en un
acte íntim», la presa de possessió del nou president del FC Barcelona. El traspàs de
poders entre la junta gestora del doctor Soler i Julià i Enrique Piñeyro es fa sota
l’estricte control de la Federació Catalana, representada pel seu president, Francesc
Jover, i el secretari, Paco Sáinz, dos personatges d’indiscutible filiació blanc-i-blava.
Aquell mateix dia, a un quart d’onze de la nit, el marquès dirigeix la seva primera
reunió de directiva. Dos dels tretze membres excusen l’assistència. És la primera
vegada que es reuneixen i alguns ni tan sols es coneixen personalment. Piñeyro no és
un orador especialment brillant, però estableix algunes de les pautes que marcaran la
seva presidència. En primer lloc, reconeix que «les circumstàncies» l’han conduït fins
al càrrec, i seguidament defineix el mandat com «un servei a la causa de
l’engrandiment d’Espanya»:

Hechos pasados que no deben repetirse. El club debe encontrar los caminos que le conduzcan a su
engrandecimiento futuro y a la recuperación de su prestigio y potencia deportiva de antaño, dentro de las
líneas generales que presiden el enderezamiento de todas las actividades españolas.
Hay cosas, acerca de las cuales no quiero insistir, que se fueron de España para no volver y algunas de
estas cosas se fueron también de este club, que no necesitará de acicates bastardos para trabajar honda y
sinceramente para la mayor gloria de unos colores, tantas veces victoriosos en los campos del deporte y que
cuanto más altos logremos situar, mayor satisfacción habrá de cabernos, pues, en mayor grado, habremos
contribuido al resurgir de esta rama importantísima del esplendor patrio que es el deporte español.
No he de ocultarles que vamos a encontrarnos ante una tarea delicada y dura. El rancio abolengo
deportivo del club, su fina solera campeonil, choca con el mal momento que la entidad está atravesando.
A vencer este mal momento, hemos de dedicar todos nuestros esfuerzos, nuestros afanes todos. Si lo
logramos, podremos tener el convencimiento de haber trabajado, al mismo tiempo que por el Fútbol Club
Barcelona, cuyos destinos van ustedes a dirigir, por el deporte y por la patria.
Señores: por el Fútbol Club Barcelona y por el deporte hispano, ¡Arriba España!

Els presents contesten amb un «¡Arriba!» que es produeix, segons consta en l’acta de
la reunió, «lleno del más puro fervor». Aquests directius que estan protagonitzant una
reunió històrica i que assumeixen, «plens de devoció patriòtica», la direcció del FC
Barcelona, són els mateixos, si fa no fa, que, farts de les injustícies dels òrgans
esportius espanyols, i especialment per l’humiliant 11 a 1 de Chamartín, acabaran
presentant la dimissió en bloc només tres anys més tard.
El divendres 15 de març, a les pàgines d’El Noticiero Universal, se saluda la nova
junta directiva del FC Barcelona:

Un grupo de abnegados y patriotas deportistas, acaudillados por el marqués de la Mesa de Asta, acaba de
hacerse cargo del FC Barcelona. De un FC Barcelona que paga las consecuencias de viejas debilidades y
equivocaciones, pero al que hombres de la capacidad y entusiasmo de los designados han de conseguir
definitivamente una absoluta rehabilitación en la Nueva España. Que el acierto les acompañe…

Página 80
El marquès de la Mesa de Asta procedeix tot seguit al repartiment de càrrecs. El
vicepresident i home fort en la gestió diària del club és Josep Vidal-Ribas Güell
(1888-1959), un dels absents a la primera reunió. De cinquanta-dos anys i amb una
presència física que imposa per l’alçada, pertany a una extensa família que es
ramifica per tota la societat catalana.
El cognom Vidal-Ribas és prou conegut en l’entramat empresarial català. Si fem
una mirada enrere, sabem que l’avi de Josep Vidal-Ribas s’havia enriquit amb el
comerç de productes colonials, tot i que també havia tingut més d’un conflicte greu
per acusacions de tràfic d’esclaus. El pare, a partir d’una vella adrogueria del carrer
de Montcada, va acabar integrant la que seria la primera gran empresa química
catalana, la Companyia Anònima de Productes Químics.
El nou vicepresident del Barça ha estat un destacat tennista, president del Reial
Club de Tennis Barcelona i president també de la Federació Espanyola d’aquest
esport, entre el 1924 i el 1928. És el sisè de nou germans en una família de dretes
colpejada durament per la guerra. El germà més gran, l’Emili, hi va perdre dos fills,
l’Alfons i en Ferran.
Alfons va caure al front, l’any 1938, i Ferran, que s’havia sumat a la rebel·lió a
Barcelona, va ser empresonat al vaixell Uruguai, jutjat i afusellat a Montjuïc. Emili
Vidal-Ribas Güell va aconseguir fugir de Barcelona i viatjar fins a Gènova, gràcies a
un visat que li va facilitar el conseller de Governació de la Generalitat, Josep Maria
Espanya. El vaixell de bandera alemanya Ukermarcher li va salvar la vida a ell, a la
seva esposa i a sis fills del matrimoni.
Ja abans de la Guerra Civil, un germà més jove del nou vicepresident del Barça,
Joan Vidal-Ribas Güell, havia mort assassinat a trets, el 23 d’abril del 1921, en la
Barcelona de les lluites entre el pistolerisme i el sometent, quan sortia del despatx de
l’empresa familiar al carrer de Montcada. Tenia vint-i-cinc anys i era l’apoderat
general de la casa Vidal-Ribas.
La germana més gran del vicepresident blaugrana, Maria Cleofé, també va perdre
un fill a la guerra, Alfons Maristany Vidal-Ribas.
Un germà de l’Alfons, Amadeu Maristany Vidal-Ribas (1904-1980), també forma
part de la primera directiva del marquès de la Mesa de Asta, amb el càrrec de tresorer.
Són fills d’Amadeu Maristany i Oliver, un industrial de gran prestigi a la Barcelona
franquista, dedicat al comerç de vins i amb terres a Vilafranca del Penedès. L’any
1938, a Burgos, el van nomenar president vitalici de la Cambra de Comerç de
Barcelona. Amadeu Maristany fill, el nou tresorer de l’entitat blaugrana, no té un
perfil especialment destacat i tot indica que Vidal-Ribas vol tenir una persona
d’absoluta confiança en el control econòmic del club, el seu nebot, que havia fugit de
Barcelona l’agost del 1936 per passar a la zona franquista per França. Un cop a
l’exèrcit, va arribar a la graduació de tinent. La seva alta com a soci del Barça es
produeix el gener del 1940. S’ha de dir que, més que el futbol, l’apassiona la caça: va

Página 81
ser delegat del Tiro de Pichón, vicepresident de la Federació de Caça i president de
l’Associació de Caçadors.
El comptable de la primera directiva oficial de la postguerra és l’advocat Tomàs
Maria Rosés Milans (1912-1985), un personatge, com Vidal-Ribas, de llarga tradició
barcelonista, soci des del maig del 1927. És fill de qui va presidir el Barça del març
del 1929 al juny del 1930, Tomàs Rosés Ibbotson, banquer i industrial del cotó.
Finalment, l’altre càrrec de confiança, el de secretari, recau en un metge, el doctor
Joan Agustí Peypoch (1909-1990), destacat cirurgià i soci del Barça des del 1926 (tot
i que va causar baixa el 1936 i s’ha tornat a donar d’alta el febrer del 1940). És germà
de l’escriptor Ignasi Agustí. Els Agustí també formen una extensa família castigada
per la guerra.
La primera junta directiva consta també de vuit vocals, tots, lògicament, de
provada adhesió al nou règim: Amat Casajuana, Josep de Fontcuberta, Javier de
Mendoza, Lluís Novellas, Francesc Quintana, Ignasi Ribas, Ignasi Sagnier i Jaume
Samà. El primer acord oficial que prenen és la tramesa del preceptiu telegrama al
secretari del Generalísimo: «Al tomar posesión Consejo Directivo Fútbol Club
Barcelona, suplico transmita respetuoso expresivo saludo adhesión inquebrantable
Invicto Caudillo ¡Arriba España!». Un segon telegrama va dirigit al general
Moscardó i el marquès hi fa constar que espera «laborar mayor pujanza deporte
español con mismo arraigado patriotismo luché durante guerra cerca Vuecencia».
La primera reunió de la directiva és llarga, gairebé tres hores. El Barça decideix
oferir la presidència d’honor al general Salvador Múgica, potser per compensar-lo per
no haver estat designat president executiu com havia proposat Jaume Sabaté a finals
de gener. S’envien cartes de presentació a totes les autoritats (governadors civils i
militars, Diputació, alcaldia, cap de la policia, cap de la Falange…) i es comencen a
encarregar tasques als directius. Una de les feines més delicades és la depuració del
personal del club sospitós d’idees d’esquerres o catalanistes. Per dur-la a terme, es
constitueix una comissió que presidirà el mateix Piñeyro i que tindrà dos membres
més: Javier de Mendoza i Jaume Samà. La depuració i el passar comptes continua
formant part de la vida diària de la Barcelona derrotada del 1940, a la qual l’escriptor
Manuel Vázquez Montalbán es referia com «la ciudad que sobrevivía y pretendía no
escuchar los disparos de los pelotones de fusilamiento, no percatarse de las colas en
la puerta de la prisión Modelo ni de la destrucción sistemática de su identidad».
La presència De Mendoza a la primera directiva franquista del club és un dels
símptomes més clars dels nous moments. Javier de Mendoza y Arias-Carvajal (1909-
2000), barceloní, advocat i funcionari d’alt nivell a l’Ajuntament de la capital
catalana, és un guanyador de la guerra, un personatge ben situat i amb poder a les
estructures locals del règim. És també, com el defineix el seu propi fill, un «perico de
tota la vida».
Les connexions familiars de Javier de Mendoza li han obert moltes portes. És fill
d’un advocat valencià, Eduardo Mendoza Castaño, i d’una dona de la noblesa

Página 82
asturiana, María de la Luz Arias-Carvajal y González Carvajal, natural d’Avilés i
transmissora del marquesat de Pinar del Río.
La progressió de Javier de Mendoza al funcionariat de l’Ajuntament de Barcelona
va patir una frenada amb la rebel·lió militar del juliol del 1936. Cal dir que els mesos
previs havia començat una incipient carrera política i que va participar de manera
contínua i destacada en la campanya electoral de les eleccions generals de febrer del
1936 a favor de la coalició de dretes. Solia intervenir en nom de la branca juvenil
d’Acció Popular Catalana, envoltat de prohoms del partit, com l’industrial tèxtil
Domingo Miró Sans, oncle del futur president del Barça Francesc Miró Sans. En un
míting al barri de la Sagrada Família de Barcelona, el diumenge 12 de febrer, De
Mendoza explica a l’auditori que «el moment actual és perillós, però no arriba a ser
tràgic. Per ser tràgic, caldria derrocar la força dels drets que constitueixen la tanca
que el 16 de febrer no permetrà el pas del marxisme». En un altre acte electoral,
aquest al barri de Sants, De Mendoza critica enèrgicament «el moviment
revolucionari del 6 d’octubre del 34» i expressa el seu convenciment en el triomf de
les candidatures de dretes «pel bé d’Espanya».
El 30 de juliol del 1936, l’Ajuntament li va facilitar un salconduit per poder
accedir a l’oficina de treball, però només un mes més tard la comissió mixta de
consellers i representants de l’Associació de Funcionaris va decretar-ne la destitució,
«amb pèrdua de tots els drets actuals i passius de funcionari», per considerar que
havia pres part «directament o indirectament en el moviment militar facciós».
El cert és que De Mendoza es va implicar a fons en la Guerra Civil al bàndol
franquista. Els primers dies de la revolta van costar la vida a un dels seus germans i
ell va intentar fugir com més aviat millor. Va passar a França per mar i es va dirigir a
Sant Sebastià per incorporar-se a l’exèrcit franquista. Va explicar que havia hagut
d’amagar-se a Barcelona per la seva filiació dretana, com a militant de la Unión
Patriótica i de les joventuts d’Acció Popular, un dels partits que van formar la CEDA
(Confederación Española de Derechas Autónomas). En un informe posterior a la
guerra, De Mendoza explicarà que va ser «víctima de tenaz persecución por las
hordas marxistas», fins que va poder fugir de Barcelona, l’estiu del 1937. Primer va
passar uns mesos ocult al pis familiar, fins que l’agost del 1936 va poder amagar-se
en un altre domicili, més segur. Finalment, el juny del 1937, es va embarcar, sense
cap mena de document o salconduit, en un vaixell mercant francès cap a Marsella,
d’on va traslladar-se a Pau i va poder presentar-se a la Comandància d’Hondarríbia.
Com a resultat del seu servei militar, entre el 1930 i el 1931, tenia la graduació
d’alferes de complement i va ser destinat al front de Madrid. El 25 de juliol del 1937
es va incorporar al sector de Majadahonda. Va destacar pels dots de comandament al
front del Tajo i a Guadalajara. Posteriorment, després de sis mesos de campanya, va
ascendir a tinent del cos d’Artilleria. L’octubre del 1938 va arribar al grau de capità.
Un cop l’exèrcit rebel va prendre el control de Barcelona, De Mendoza va aconseguir
que els nous rectors de l’Ajuntament el reclamessin i va poder desvincular-se de

Página 83
l’exèrcit gràcies a la petició directa que va fer l’alcalde Mateu en un escrit al
Ministeri de Governació, a Burgos, del 14 de juliol del 1939. Pocs dies després, el 9
d’agost, torna triomfant a l’Ajuntament i reprèn la seva fulgurant carrera funcionarial:
el mes de setembre és cap interí del negociat de Patrimoni Municipal; el mes
d’octubre li reconeixen les pagues «dejadas de percibir en época roja». A finals del
1940 ja ocuparà amb tots els drets la direcció del Patrimoni i més endavant també
dirigirà el Negociat d’Urbanisme i Obres Públiques i serà persona de confiança del
secretari general, a qui, encara als anys setanta, substituïa com a secretari accidental
en els períodes de vacances.
De Mendoza només hi serà pocs mesos, al Barça, però amb uns encàrrecs d’alta
responsabilitat. Després de col·laborar en la depuració del personal i de supervisar la
confecció dels nous estatuts del club, que cal adaptar als nous temps, passarà a
presidir la Federació Catalana de Futbol, rellevant en el càrrec Francesc Jover. De
Mendoza, que mai no havia estat soci del Barça i eren conegudes les seves
preferències per l’Espanyol, va donar-se d’alta al club blaugrana el mateix dia que
Enrique Piñeyro. «Nunca formé parte de ningún club de forma oficial», explicarà en
una entrevista a Destino poc abans de fer-se càrrec de la Federació Catalana. «Fui al
Barcelona a colaborar con unos amigos y únicamente con el objetivo de situar
nuevamente a la altura que le correspondía por su historial a uno de los clubs de
nuestra región.» En aquells moments, amb trenta-un anys, amb els contactes
familiars i la bona situació a l’Ajuntament, tenia la vida solucionada. El seu ideari
esportiu coincidia amb el del règim: «El deporte es el máximo exponente de la
fortaleza de la raza, de un pueblo sano y disciplinado», deia.
L’altre vocal escollit per fer la depuració dels elements sospitosos del personal del
FC Barcelona és Jaume Samà Coll (1913-1979). Els Samà, explica Carlos Sentís a les
seves memòries, «havien fet diners a Cuba, no solament amb el sucre i el cafè, sinó
també urbanitzant el barri de Marianao a l’Havana. Després de la guerra, van invertir
en immobles a París, i a la seva casa del bulevard Malesherbes s’hi allotjaven de
vegades els comtes de Barcelona quan hi anaven des de Lausana».
Quan els Samà van deixar Cuba i van tornar a Catalunya, van urbanitzar dues
finques per fer-hi uns parcs que van tenir gran anomenada. Al Parc Samà, entre els
termes municipals de Cambrils i Montbrió del Camp, hi havia fins i tot un petit zoo
que servia per a les excursions dels grups escolars. En l’actualitat és un jardí històric
declarat bé cultural d’interès nacional. Al Parc Marianao de Sant Boi de Llobregat,
els Samà van introduir-hi una col·lecció de plantes tropicals per recordar l’illa
perduda pels espanyols.
Jaume Samà és un altre dels directius que es donen d’alta quan arriben al club. Ho
farà el mes d’abril del 1940. Quan mori, solter, l’any 1979, a París, acumularà els
títols nobiliaris de marquès de Marianao, marquès de Vilanova i la Geltrú i comte de
Solterra. A més, té el tractament de cavaller mutilat. Explica José María Fontana que,
durant la guerra, «va estar a prop de morir a Vitòria per un tret al cap. Va salvar la

Página 84
vida a costa de perdre un ull». Fontana recorda igualment que el Parc Samà va ser
una caserna militar republicana, durant la guerra: «Jo que recordava els papagais i els
lloros que ornaven l’avinguda central del parc, i la bellesa de la marquesa, juvenil
malgrat els cabells blancs, no podia imaginar-me que aquell lloc deliciós hagués
esdevingut una casernai menys una caserna dels rojos…». Jaume Samà, tot i que no
ha passat de sergent de cavalleria, té també nombroses condecoracions de guerra,
incloent-hi la medalla de Sufrimientos por la Patria. El seu pas pel Barça va tenir
escàs relleu.
Aquella llarga reunió del 13 de març del 1940 també estructura qüestions de caire
merament esportiu. Es crea la Comissió Assessora de Futbol, integrada pel
vicepresident Vidal-Ribas i per un altre vocal, Josep Fontcuberta Casanova.
Fontcuberta, que és cunyat de Samà (està casat amb la seva germana María Victoria),
afegeix encara més títols nobiliaris a la nova junta del Barça. La seva alta com a soci
té la mateixa data que la del president i la de Javier de Mendoza: el 20 de març del
1940, una setmana després de constituir-se formalment en directius del club. Els seus
números d’associats són pràcticament correlatius.
El seu nom complet és Josep de Fontcuberta i de Casanova Dalmases i Parella
(1910-1991). Advocat de professió, la seva llista de títols encara és més llarga que el
nom. Quan mori a Esparreguera serà gran d’Espanya, marquès de Vilallonga,
marquès de Marianao, cavaller del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya, cavaller del
Sobirà Orde de Malta, advocat i tinent del cos d’Aviació. Per als amics propers és
simplement el dels pisos, perquè, mitjançant càrrec de confiança a «la Caixa», facilita
a les amistats més properes l’accés a habitatges que l’entitat financera sorteja entre
els impositors. El seu domicili es troba al Palau Dalmases, al número 20 del carrer de
Montcada. Durant la República va militar al partit de caire monàrquic Renovación
Española, fundat, entre d’altres, per Calvo Sotelo, i que acollia membres de
l’aristocràcia. La seva fugida de Barcelona va ser de les més ràpides, el juliol del
1936, amb l’ajut del consolat italià. Un vaixell de bandera italiana el va conduir a
Gènova, d’on va poder traslladar-se a Gibraltar i, finalment, es va presentar a Sevilla,
per incorporar-se a les tropes franquistes amb el grau d’alferes del cos d’Intendència.
Fontcuberta, com els seus companys de junta, com De Mendoza, com Samà, com
Agustí, forma part dels guanyadors de la guerra. Famílies socialment ben situades,
que en la major part dels casos han patit estralls irrecuperables els tres anys que van
veure ensorrar-se el seu món idíl·lic, però que ara han tornat a Barcelona com a
vencedors. Ho explica d’una manera clara i entenedora Esther Tusquets a Habíamos
ganado la guerra:

Conseguíamos antes el coche, para el que había una larga lista de espera; obteníamos enseguida el teléfono,
para el que la lista de solicitudes era interminable; ni catábamos la comida que daban con las cartillas de
racionamiento; el pasaporte nos lo entregaban por la puerta lateral de jefatura, saltándonos la cola y sin
que nadie protestara; las taquilleras de los cines y de los teatros nos conocían y nos guardaban las mejores
localidades. Era un país desmoronado y pobretón, pero era nuestroLa gente que había ganado la guerra se
podía permitir esto y más. La calle era nuestra, la ciudad era nuestra, el país era nuestro.

Página 85
I el FC Barcelona, també, com anirem comprovant.
Després d’aprovar diverses mesures de menys importància, la primera reunió de
la junta directiva del marquès de la Mesa de Asta s’aixeca pels volts de la una de la
matinada. El Barça del franquisme ja està en marxa.

REDREÇAR UN EQUIP PERDUT

Les primeres reunions de la nova directiva blaugrana es duran a terme els dimecres, a
dos quarts de vuit del vespre. Molt rarament hi assistiran tots els membres de la junta,
sempre hi haurà dues o tres absències rotatòries. A la primera hi han faltat Vidal-
Ribas i Quintana. No fallen a la segona, on fan constar «la más entusiástica adhesión
a la alocución pronunciada por el Sr. presidente en la reunión de toma de posesión, a
la que no pudimos asistir». A la segona, les baixes són el doctor Ignasi Ribas, Tomàs
Rosés i Jaume Samà. Cal dir, en canvi, que el marquès de la Mesa de Asta gairebé no
fallarà mai.
La primera directiva franquista és també la primera de la història del Barça amb
elements que mai no havien estat socis del club i, en alguns casos, fervents seguidors
de l’Espanyol. Les decisions que prendran amb més urgència tindran un caire social,
per no dir clarament polític. Després dels telegrames d’adhesió del primer dia, a les
dues reunions següents, el març del 1940, s’aprova col·locar un pal de bandera al
balcó de la seu social per poder exhibir-hi la bandera espanyola; situar una fotografia
del president honorari (que ja no és el fundador Joan Gamper, sinó el general
Múgica) a la sala de juntes; rescindir de manera unilateral el contracte de la publicitat
de les Corts, que posseïa l’exjugador Emili Sagi, i aprofitar el desplaçament a Alacant
per complir una nova tradició del futbol espanyol per la qual van passant tots els
equips: dipositar una corona de flors on va caure assassinat José Antonio Primo de
Rivera. «Dicha corona llevará cintas con los colores nacionales y del club con la
siguiente inscripción: “el FC Barcelona a José Antonio»”, s’explica.
Per als barcelonistes de tota la vida, veure el club en mans estranyes i sense cap
possibilitat d’exercir un mínim control democràtic és lamentable, però potser encara
els dol més la penosa situació esportiva del primer equip. Les històries que s’han
escrit sobre el Barça solen passar de puntetes per la Lliga de la temporada 1939-1940.
Ha estat amagada o directament oblidada, però va ser dramàtica, amb un desenllaç
polèmic que sembla que s’ha volgut enterrar, com veurem més endavant.

Página 86
 Quan la junta directiva de Piñeyro pren possessió del club, el Barça ocupa
l’antepenúltima posició al campionat de Lliga. Falten set jornades per a l’acabament
de la competició, només ha sumat 12 punts i corre un clar perill de descens a segona
divisió, fet que en aquells moments, i tenint en compte l’embranzida que ha pres
l’Espanyol a la postguerra, pot tenir conseqüències fatals. La situació comença a ser
angoixant. La plantilla no té prou nivell. Els millors jugadors del 1936 s’han quedat a
Amèrica o a França i els que proven de tornar han estat inhabilitats per la Federació
Espanyola, seguint les ordres del Consejo Nacional de Deportes. Fins i tot l’exporter
Ramon Llorens rep, el març del 1940, una dura suspensió de vuit anys.
El Barça es veu obligat a defensar la seva sort a la Lliga amb molt pocs
futbolistes de prestigi, com Nogués, Rosalench, Sospedra o Franco, i els reforços
circumstancials dels asturians Herrerita i Emilín, acompanyats de nombrosos
jugadors que no han deixat gaire empremta a la història del club, futbolistes de pas
efímer no tan sols per al Barça, sinó per a la màxima categoria del futbol espanyol,
com León, Garcerán, Homedes, Soler, Fuentes, Rocasolano. Caldrà fins i tot provar
sort amb joves amb molt de futur, però encara tendres, com Francesc Calvet. El club
fa crides per tot Catalunya buscant futbolistes. Com recordava el mateix Calvet, «ens
vam presentar un diumenge al camp de les Corts, un amic i jo. Hi havia un partit
preliminar i em van cridar a mi. “Tu, nano, prepara’t que jugaràs”. I així va ser. En
acabar, em van dir: “Calvet, dilluns presenta’t al camp una altra vegada, que et
fitxarem. Ens interesses, noi”. I així vaig començar a entrenar-me amb els amateurs,
cada dia a les set del matí, en un camp que en dèiem la Pirelli». La situació és
realment molt delicada.
A la reunió del 20 de març del 1940, i després d’una nova derrota blaugrana,
aquesta vegada contra el Betis, penúltim classificat, la directiva decideix fer un pas
endavant i escoltar les veus d’exjugadors que passaran a col·laborar amb Vidal-Ribas
i amb Fontcuberta en la comissió assessora esportiva. Es tracta de Paulino Alcántara,
el màxim golejador de la història del club fins aquells moments, però que la premsa
de l’època prefereix presentar com a «metge i oficial de l’exèrcit que va lluitar a la
nostra guerra d’alliberament». L’acompanya una altra vella glòria del club, Agustí
Sancho. Alcántara és un més dels homes d’ideologia conservadora que van haver de
fugir de Catalunya durant la guerra i que van optar per incorporar-se a l’exèrcit
franquista. En el seu cas, es trobava de vacances a Vilassar de Mar i va marxar cap a
Andorra, quan va veure que, si no ho feia així, acabaria fent de metge a les ordres de
la FAI. L’octubre del 1936, es va presentar a les autoritats militars franquistes a
Pamplona i va oferir els seus serveis com a metge. Després de prendre part en
diverses accions de guerra, Alcántara, com el president Piñeyro, va entrar a Barcelona
amb les forces guanyadores, el 26 de gener del 1939.
Per acabar de completar les mesures d’urgència, aquest mes de març es produeix
l’habitual relleu d’entrenador, quan els resultats no acompanyen. L’irlandès Patrick
O’Connell deixa el club i és substituït per un tercer exjugador blaugrana de renom:

Página 87
Josep Planas, de qui la premsa destaca que havia conduït el «Racing del Ferrol del
Caudillo» a la final de Copa del 1939.
El diumenge 24 de març, les Corts s’omple de gom a gom. Les opcions de
rectificar el rumb a la Lliga són poques i el debut del nou entrenador sembla que obre
una llum d’esperança. Com a preliminar, es disputa un partit del campionat de les
organitzacions juvenils de la Falange, fins que, poc abans de les cinc, hora fixada per
al matx entre el Barça i el Saragossa, no hi cap ni una agulla, a les grades. L’equip
aragonès s’avança, el primer quart d’hora de joc, i el Barça empata amb un gol
d’Herrerita abans del descans. Mentrestant, l’Espanyol, que és el líder de Primera,
cau golejat a San Mamés. A les Corts van passant els minuts sense incidències
destacables i la gent comença a desfilar. Alcántara té pressa, encaixa la mà del
president i abandona la llotja. Just quan el gran golejador filipí travessa el portal de
les Corts, una ovació eixordadora omple la tarda barcelonina. Herrerita, al minut 89,
acaba de fer el 2-1 en un rebot afortunat. Una mocadorada enlluernadora s’escampa
per les Corts. A l’exsecretari del club, ara ja inhabilitat, Rossend Calvet, li trenquen
les ulleres en una abraçada de les que deixen sense respiració. Les Corts, que ha
viscut tantes tardes de glòria, tants títols i campionats, embogeix per un 2-1 a l’últim
minut que pot servir per no baixar a Segona…
Un cop fets tots els comptes, l’èpica victòria blaugrana amb prou feines ha servit
per aferrar-se a l’antepenúltima posició, amb dos punts de marge sobre el Betis i tres
respecte al Santander, que ocupen les places de descens directe. El Barça comparteix
amb el Celta de Vigo la tercera posició per la cua, la que condueix a la promoció. I
només queden cinc jornades.
El diumenge següent, el Barça torna a jugar a casa, però amb un rival temible,
l’Athletic Club de Bilbao. A la primera volta, a San Mamés, els bascos havien golejat
els catalans amb un espectacular 7-5, que encara és prou bo si considerem que el
marcador era de 7-2 quan només faltava un quart d’hora. A les Corts, altre cop ple a
vessar, el guanyador es defineix en només 25 minuts, els que tarden els visitants a
situar-se 0-2. Hi ha ambient de funeral, al camp del Barça, fins que, ja a la segona
part, l’àrbitre anul·la un gol de Sospedra, per fora de joc dubtós d’Herrerita, que, a
més, no intervé en la jugada. L’escàndol és majúscul, però el 0-2 resta intocable. El
dimecres següent, a la reunió setmanal de la directiva, el FC Barcelona decideix
enviar una queixa a la Federació Espanyola per l’arbitratge. Tot el club està alterat pel
possible descens, i, per acabar-ho d’adobar, el rival més directe, el Celta, ha sumat els
dos punts de manera inesperada en vèncer l’Espanyol, que ha caigut del lideratge al
quart lloc en només dues jornades. L’equip blanc-i-blau arrossega les seqüeles d’un
greu accident de circulació, a Talavera de la Reina, quan tornava de jugar a Sevilla.
Tots els futbolistes van patir cops de consideració, tres van haver de ser hospitalitzats
i un fins i tot va haver d’abandonar el futbol.

Página 88
 HOMENATGE A JOSÉ ANTONIO

El diumenge 7 d’abril del 1940, l’entrenador Planas afronta el primer desplaçament

de Lliga al camp de l’Hèrcules, un rival de la zona mitjana. En aquells temps, els
desplaçaments de la Lliga espanyola són petites odissees, i aquest n’és un altre bon
exemple. L’equip surt de Barcelona el divendres, en autocar propulsat per gasogen, el
substitut de la benzina en aquells temps de penúries i restriccions de tota mena. A uns
set quilòmetres de Tarragona, una avaria obliga futbolistes i entrenador, a més de
l’assessor Sancho i el directiu acompanyant, Rosés, a fer a peu la resta del trajecte
fins a Tarragona. Cap a dos quarts de sis de la tarda es reprèn el viatge i arriben a
Castelló al vespre, on fan nit. Finalment, dissabte, a dos quarts de tres de la tarda,
l’expedició del Barça arriba a Alacant, on, després d’un breu descans, es procedeix a
l’homenatge a José Antonio, acte programat amb força antelació. Finalment, els
barcelonistes encara troben una estona per fer una visita al terreny de joc de
l’Hèrcules, l’estadi Bardín, inaugurat el 1932 contra el Reial Madrid.
Aquell partit és vital per a la salvació del Barça, que s’imposa contra pronòstic
per 1 a 2. Pels blaugrana marquen Herrerita i Calvet, el jove defensa de Sant Joan
Despí, que, amb només disset anys, juga el seu segon partit de Lliga. Ja retirat del
futbol, Calvet continurà considerant aquell gol el més important de la seva llarga (i
farcida d’èxits) trajectòria blaugrana: «Va ser d’una mitja volta amb la cama
dretanomés els que som fervents barcelonistes podem entendre el patiment que
suposava per a nosaltres adonar-nos que ens n’anàvem a Segona. Aquell dia havíem
de guanyar imperiosament. Mai no vaig marcar un gol tan important com aquell». En
partits d’alta trascendència com és aquest cas, algunes velles glòries del club feien el
desplaçament i procuraven animar els jugadors. «Només de veure que venien amb
nosaltres gent com el Piera, l’Alcántara, el Sanchosenties una força especial,
quedaves meravellat», ha explicat Francesc Calvet. «Eren gent que et fascinaven, la
història del Barça al teu davant. Fins i tot passaven pel vestidor i deien alguna cosa a
cada jugador: “Calvet, sort, nano, molta sort al camp”. I allò era una injecció
tremenda d’ànims».
Tots els rivals directes del Barça perden aquell diumenge, i, a només tres jornades
del final, per fi s’obre una petita escletxa. El Barça ja té quatre punts de marge sobre
el descens directe, però, en canvi, va empatat amb el Celta en la lluita per fugir de la
plaça de promoció. Queda camí per córrer, però el director de El Mundo Deportivo,
José Luis Lasplazas, no sembla donar-hi gaire importància: «Els setze punts del
Barcelona són molts punts perquè els temors siguin realment temors. Passen, doncs, a
ser poc més que aprensions», escriu, tot menyspreant la possibilitat de perdre la
categoria i recordant que l’empat a punts amb el Celta afavoreix els blaugrana. En
qualsevol cas, el Barça ha guanyat a Alacant, però patint moltíssim una altra vegada.
Ja amb l’1-2 al marcador, l’àrbitre Escartín, el que pocs mesos abans feia befa de

Página 89
l’afusellament de Josep Sunyol, quan escrivia que el president del Barça «caminaba
feliz hacia su muerte pensando que iba al alto de los Leones a tomarse un café», va
xiular un penal contra els blaugrana. Per sort, el defensa de Santa Pola Manuel Macià
el va enviar als núvols. Tot i així, faltaven encara tres jornades, sis punts en joc.
Val la pena aturar-se un instant per recordar la figura del periodista José Luis
Lasplazas (1897-1975), com era conegut el director del degà de la premsa esportiva
catalana. Nascut a Llers (Alt Empordà), el seu nom real era José Leoncio Lasplasas
Pujolar. Signava José L. Lasplazas i per aquest motiu tothom donava per fet que es
deia José Luis. El cognom Lasplasas —que és com consta en la partida de naixement
— es va convertir en Lasplazas a partir de la postguerra. Però no és difícil comprovar
com signava Lasplasas a les cròniques que publicava El Mundo Deportivo als anys
vint i que amb aquest cognom va ser un destacat esportista. Va practicar l’atletisme,
el rugbi, els salts de trampolí i sobretot el rem, esport en el qual va ser olímpic a París
l’any 1924. Va escriure a Gaceta Sportiva, Sports, Aire Libre i a El Mundo Deportivo,
diari que va dirigir des del 1940 fins al 1967. En el seu moment va ser la firma més
prestigiosa i influent del periodisme català. Va dirigir l’escola d’entrenadors de futbol
de Catalunya i va exercir de seleccionador català durant tres dècades. A més, entre el
1959 i el 1960 va integrar el trio de seleccionadors espanyols de futbol amb Ramón
Gabilondo i José Luis Costa.
La reunió de directiva del dimecres 10 d’abril és la primera que el marquès de la
Mesa de Asta no presideix. Amb les absències de rigor (aquest cop s’excusen el
tresorer Maristany i el vocal Rosés, potser recuperant-se del desplaçament a Alacant),
qui porta la batuta és el vicepresident Vidal-Ribas. Però el més important no té lloc a
la sala de juntes, sota la mirada fixa del retrat del general Múgica, sinó a Madrid, on
Enrique Piñeyro s’ha desplaçat per aconseguir que aixequin la inhabilitació als
jugadors del Barça que continuen castigats per haver format part de la gira americana
del 1937. Cal intentar-ho tot per evitar el descens. Al llibre d’actes del club, consta
que la junta felicita el president pel «feliç resultat de les gestions», però el cert és que
Escolà i Raich no reapareixeran al Barça fins al desembre del 1940, i Balmanya
encara trigarà més.
El diumenge 14 d’abril, el Reial Madrid visita les Corts per primer cop en partit
oficial després de la guerra. Aquell dia debuten al Barça dos futbolistes que seran
vitals per a la salvació. Es tracta de l’interior dret barceloní Antoni Gràcia, procedent
del Júpiter, l’històric club del Poblenou que en aquells moments havia estat forçat a
canviar d’escut i de nom —Hèrcules—, i del davanter centre de Palència Mariano
Martín, que arriba procedent del Sant Andreu. Recomanats per Sancho i Alcántara,
esdevindran dues peces fonamentals del ressorgiment de l’equip, els anys següents.
En una mostra més de la implicació i la dedicació plena que el marquès de la
Mesa de Asta oferirà al club, cal afegir que intervé personalment en els fitxatges.
Mariano Martín explicarà que un dels dies que va passar més nervis sobre un terreny
de joc va ser en un partit amistós amb el Sant Andreu al camp del Lleida: «Em

Página 90
trobava als vestidors quan em van avisar que acabaven d’arribar, amb el propòsit
exclusiu de veure’m jugar, el president del Barcelona, el marquès de la Mesa de Asta;
l’entrenador, que era l’exjugador Sancho, i el famós internacional que llavors jugava
al club blaugrana, Herrerita». Pocs dies més tard, Martín passava una darrera prova a
les Corts, en un entrenament, i esdevenia jugador del FC Barcelona.
Aquell diumenge d’abril, que pocs anys abans era la gran festa de la República, el
Madrid, que lluita pel títol, arriba a Barcelona dirigit per Paco Bru, un personatge que
ha fet tots els papers de l’auca al futbol espanyol: exjugador del Barça i de
l’Espanyol, exàrbitre, periodista, impulsor del futbol femení, entrenador. El dia abans
del partit, ja a la capital catalana, Bru descobreix les dues cares noves del Barça —les
notícies no circulaven a la velocitat actual— i demana informació sobre les seves
qualitats. Quan li ensenyen les fotografies dels nous barcelonistes, només sembla
impressionat per Mariano Martín: «Aquest és el davanter centre? Coi! Té pinta de ser
una fera, aquest espanta els porters!».
El partit contra el Madrid torna a omplir les Corts. Qualsevol mesura es dóna per
bona i el Barça fins i tot situa cadires al voltant del camp, sobre la gespa, per poder
acollir més espectadors i fer més caixa. Els presidents del Madrid i del Barça
comparteixen espai a la llotja principal, envoltats d’autoritats del règim, com el
governador civil, González Oliveros. També ha demanat lloc a la llotja el falangista
Raimundo Fernández-Cuesta, germà del fundador del Marca, que en aquells
moments és l’ambaixador espanyol al Brasil. No hi pot faltar el general Múgica, i
també hi és el tinent coronel Villalba, membre del Consejo Nacional de Deportes.
L’espectacle no els decep, perquè el Barça, reforçat, comença a tenir un altre aspecte i
planta cara a un Madrid teòricament molt superior. El partit acaba amb empat a zero i
deixa el Barça tres punts per sobre del descens, però encara igualat amb el Celta (que
també empata aquest diumenge) en la lluita braç a braç per evitar la promoció.
Queden les dues últimes jornades de Lliga.
El 21 d’abril del 1940, els pitjors presagis es fan realitat per al FC Barcelona. La
penúltima jornada de Lliga conclou amb una derrota al camp del Sevilla per 2 a 1 i es
combina amb l’inesperat triomf del Celta sobre el líder, l’Atlético Aviación, un
resultat amb el qual ningú no comptava. Una golejada de l’Espanyol sobre el Betis
confirma, això sí, de manera ja inapel·lable, les dues places de descens, per als
sevillans i per al cuer, el Santander. Però la batalla per evitar la promoció és cruenta.
A una jornada del final, l’equip situat en promoció és el Barça, amb 17 punts. I els
seus rivals són el Celta i el Saragossa, ambdós amb 19 punts. Sembla impossible
evitar la promoció. Aquest cop sí, Lasplazas reconeix la gravetat de la situació al seu
article resum de la jornada a El Mundo Deportivo: «El Celta lleva las de ganar y el
Barcelona, que ayer hizo un gran partido en Sevilla, frente a uno de los favoritos,
lleva las de perderhemos de admitir que la posición del Barcelona ha empeorado».
I tant. És dramàtica. Ha de guanyar sí o sí, a la darrera jornada (rep a les Corts els
santanderins, ja equip de Segona) per arribar als 19 punts i esperar que el Celta, amb

Página 91
qui té el goal average a favor, perdi al camp del Betisque és l’altre equip que ja està
descendit. Una combinació molt arriscada per a la sort dels blaugrana. El Barça,
expliquen les cròniques, ha merescut més a Sevilla, però no ha tingut sort.

LA DEPURACIÓ DEL PERSONAL DEL CLUB

Mentre el futur de l’equip —i qui sap si del club— s’ha de jugar en només set dies, la
junta del marquès de la Mesa de Asta, que ja no pot fer res més en l’àmbit esportiu, té
altres preocupacions molt serioses també en altres fronts. La reunió del 24 d’abril és
de les importants i només s’hi registra una absència, la del tresorer Maristany, per
malaltia. Aquell dia es remeten a la Federació Catalana (com a pas intermedi obligat
per arribar a l’Espanyola) les declaracions jurades del personal del club, on es
reflecteixen els antecedents de tot el personal administratiu i també tècnic de l’entitat.
Tothom ha hagut d’omplir el formulari de declaració jurada que ha confeccionat la
Federació Espanyola de Futbol, seguint les ordres del Consejo Nacional de Deportes.
Un document on cada empleat ha de declarar, entre d’altres, els detalls següents:

A quines societats esportives pertanyia el 18 de juliol del 1936 i a quines va

pertànyer des del 18 de juliol del 1936.
Quins càrrecs o llocs, d’honor o retribuïts, havia tingut en societats esportives
fins al 18 de juliol del 1936 i des d’aquell dia i fins al mes de març del 1939.
Quins càrrecs, llocs o comissions honorífiques o retribuïdes havia ocupat amb
caràcter polític, social, de propaganda, d’investigació, culturals o de qualsevol
altra mena entre les dates citades.
On el va sorprendre l’Alzamiento i quins domicilis havia tingut entre les dates
citades.
Si va formar part de cap comitè de direcció, empresa o de control, i, si va ser
així, en quines circumstàncies i quines altres persones l’acompanyaven.
Si va formar part de cap equip esportiu o bé va actuar de manera individual
com a directiu, auxiliar o element actiu en competicions o proves
patrocinades o autoritzades pels organismes del Front Popular. Cal també
especificar les proves, les dates i els llocs de la competició, quines
classificacions va obtenir i quines quantitats o premis va rebre.
Si va sortir a l’estranger amb cap missió, representació o a títol personal. Si
va ser així, cal especificar la missió, la durada i el resultat de la tasca duta a
terme, el temps d’absència, les dates i els motius pels quals va incorporar-se
—o va deixar de fer-ho— a l’Espanya nacional.

Página 92
 Les dependències militars, polítiques o civils on va servir durant el
Movimiento, afegint si va ser a l’exèrcit nacional o al roig, i si va ser amb
caràcter voluntari o forçós, i quina graduació va obtenir.
Quina ideologia política professa i a quins partits polítics va pertànyer abans
del 18 de juliol del 1936; cal indicar si a les eleccions havia estat apoderat o
interventor.
A quins partits o organitzacions polítiques, sindicals o socials va militar
després de la data citada.
Si havia fet servir armes i si havia denunciat mai ningú, qui i per quins
motius.
Altres circumstàncies d’interès.

Finalment, abans de la signatura del declarant i dels qui avalen la veracitat de les
manifestacions, el formulari indica: «El declarante afirma ser ciertas todas las
manifestaciones precedentes, así como las contenidas en los anexos que se citan y
acompañan en su caso, validados con su firma, y acepta la responsabilidad en que
pueda incurrir por ocultación o desnaturalización de los hechos o circunstancias a
que en tales documentos se alude».
Com és fàcil comprovar, es tracta d’un interrogatori complet de caire policial. I
pobre del que amagui qualsevol antecedent sospitós, perquè, si descobreixen
l’engany, pot quedar inhabilitat de manera fulminant.
La reunió del 24 d’abril, que és la setena des de la presa de possessió de la junta
del marquès, també ha d’afrontar un altre encàrrec de pes: s’acorda demanar a la
Federació Catalana, en aquest cas com a primer interlocutor obligat abans d’arribar al
Govern Civil, una pròrroga en la validació dels estatuts del club, que encara no s’han
renovat des del final de la guerra. És evident que els estatuts vigents des del juliol del
1932 no poden superar cap revisió de les autoritats franquistes —començant pel fet
d’estar redactats en llengua catalana— i que cal refer-los de dalt a baix.
La reunió conclou a un quart de deu del vespre, però no acaben aquí els
problemes de resolució urgent per al Barça, perquè, només tres dies després, el
dissabte 27 d’abril, Piñeyro convoca una reunió extraordinària a les onze de la nit, a
la qual només poden assistir, a part d’ell i el secretari Agustí, sis membres de la
directiva. El greu problema és la circular que acaba de fer pública la Federació
Espanyola, amb indicacions molt concretes referides al Barça: cal fer contracte
professional immediat als jugadors Francesc Calvet, Mariano Martín i Santiago Pérez
(un davanter basc conegut com a Pachi, que jugava esporàdicament), perquè la
Federació ha descobert —sens dubte, mitjançant una denúncia— que han percebut
compensacions econòmiques que superen el límit permès. Cal suposar que la
urgència de la reacció barcelonista té relació amb l’amenaça que aquests futbolistes
—especialment Martín— puguin quedar apartats del decisiu partit de l’endemà a la
darrera jornada de Lliga. Al mateix temps, la Federació Espanyola informa el club

Página 93
que els recursos dirigits personalment pel president per tal d’anul·lar o reduir la
sanció sobre els futbolistes inhabilitats no han aconseguit el més mínim efecte.
Continuaran sancionats.

SALVACIÓ I POLÈMICA

El diumenge 28 d’abril del 1940 és una data clau en la història del FC Barcelona,
malgrat haver caigut en l’oblit. Per al Barça, és caixa o faixa. Cal vèncer el Santander
a les Corts, en un partit programat a les cinc de la tarda, i esperar la derrota del Celta
al camp del Betis. La premsa del dia recull les decisions del Consell de Ministres del
dia abans, presidit per Franco, i també l’anunci fet pel governador civil de Barcelona
avisant que dilluns i dimarts es posaran a la venda ous, mongetes i cigrons, sempre
prèvia presentació de la cartilla de racionament. Dos ous per persona, a canvi del
tiquet número 15 de diversos, i 300 grams de mongetes o de cigrons (cal escollir) a
canvi del tiquet número 16. A les Corts el pa que s’hi dóna és ben diferent.
«El Ath. Aviación conquista el título» és el titular principal de portada d’El
Mundo Deportivo de l’endemà sobre el desenllaç de la Lliga. Només al subtítol es pot
llegir que «el Celta pierde ante el Betis y debe jugar la promoción, de la que escapa
el Barcelona». Així ha estat. El Barça se salva a l’última jornada, patint moltíssim (va
ser equip de promoció durant setanta minuts), i, com descobrirem, gràcies a unes
maniobres poc clares que la història ha colgat en en l’oblit més absolut.
D’una banda, el Barça fa els deures i venç el Racing per 3 a 1. Però el partit no té
res de tràmit, ja que l’equip càntabre hi ha posat totes les forces per puntuar. De fet,
s’avança, als deu minuts, i el Barça no pot empatar fins al 63, amb un gol d’Herrerita.
El futbolista cedit per l’Oviedo fa també el 2-1 set minuts més tard, i, finalment, les
Corts —que no s’omple del tot, aquesta vegada— respira amb alleujament al minut
83, només set abans del final, quan Sospedra col·loca el 3-1 que ja permet confiar
plenament en la victòria. L’àrbitre del partit és el madrileny Ramón Melcón, un altre
personatge característic dels primers temps del futbol espanyol. Va dirigir partits de la
primera Lliga, la del 1929, i no fallarà ni una temporada fins l’any 1948, quan ja
tindrà quaranta-set anys. També serà seleccionador espanyol i dirigirà la redacció
d’una detallada història de la Lliga, on va deixar escrit, sobre aquell Barça-Santander
del 1940 que va viure en primera persona, un fet que el va sorprendre, l’interès dels
càntabres per fer la guitza al Barça: «A pesar de que los de Santander no se jugaban

Página 94
nada, lo pusieron todo en el campo y el partido resultó muy disputado». També la
crònica d’El Mundo Deportivo comenta que «el Racing actuó de manera
sorprendente, con una moral elevadísima». Els incentius a tercers no són cap fet
d’invenció moderna. Al seu llarg comentari general de la jornada, Lasplazas dedica la
part final a la salvació del Barça: «El susto ha sido de los que hielan la sangre, pero
ya ha pasado», escriu.
El fet és que la victòria del Betis, que, com el Racing, no s’hi jugava res, sobre el
Celta, és la que realment salva el Barça de la promoció de descens. Els bètics s’han
imposat per dos gols a zero, tots dos a la segona part. El Barça havia demanat a la
Federació Espanyola que hi enviés un delegat especial per controlar l’absoluta
correcció del partit. La Federació Catalana també hi trasllada un delegat especial. Per
la seva banda, el Saragossa, que en alguna combinació de resultats també podia
promocionar, va batre l’Espanyol per un clar 4 a 1. Però sobre el partit de Sevilla hi
ha molta més història…
Pocs dies després d’acabar la Lliga, el 2 de maig del 1940, El Correo de
Andalucía destapa el cas amb un titular amb força: «Una grave denuncia del Betis
Balompié». I en el text s’explica que el Betis ha presentat un escrit a la Federación
Regional Sur —actual Federació Andalusa—, signat pel president bètic, on es
denuncien cinc punts:

1. Un oferiment de diners als jugadors del Betis, per part dels delegats del
Barcelona, «para que el Betis actuara en determinada forma». Es tracta, diu
el diari, d’una antiesportiva proposició de «tongo» que els futbolistes bètics
van posar en coneixement del club.
2. La directiva bètica va autoritzar els jugadors a recollir els diners per tenir
proves del suborn.
3. Els delegats del Barça van pagar set mil pessetes, que els jugadors van fer
arribar a la directiva.
4. Aquests fets estan sancionats pel reglament de la Federació Espanyola.
5. Els jugadors del Celta també van fer determinades propostes als del Betis, que
igualment han denunciat.

Segons el diari, el president del Betis afegeix en la seva carta de denúncia que aquests
fets confirmen el que el club sevillà ja havia dit setmanes enrere, que la victòria del
Barça al camp de l’Hèrcules «también fue muy sospechosa».
Què va passar amb la denúncia? De manera pública, un silenci absolut. Els
principals mitjans d’informació de l’època de Barcelona no en van dir res. A Vigo, el
Celta va perdre interès en el cas poc després de jugar la promoció de descens contra
el Deportivo i de sortir-ne guanyador. I des de Sevilla tampoc no consta cap altra
reacció.
Però el cas portarà cua. A la reunió de la junta del Barça del primer de maig del
1940, encara no se sap res de la denúncia del Betis. Amb la salvació a la butxaca, es

Página 95
despatxen assumptes de tràmit i el vocal Ignasi Sagnier passa a ser vicesecretari.
Ignasi Sagnier Sanjuanena (1898-1976) és fill de qui va ser alcalde de Barcelona del
1913 al 1914 pel Partit Liberal Conservador, Joaquim Sagnier Villavecchia, a més de
general auditor de l’exèrcit i diputat a Corts per Arenys de Mar. El nou vicesecretari
del club forma part d’una extensa família amb incomptables implicacions en la
societat barcelonina. Entre molts altres lligams, Ignasi Sagnier està emparentat amb
Josep Maria Milà i Camps, comte del Montseny, president de la Diputació de
Barcelona de gener a setembre del 1939 per nomenament directe de Serrano Suñer.
Una altra mostra dels nombrosos parentius que anirà teixint aquesta casta que ocupa
tots els càrrecs prominents de la societat catalana a la postguerra serà el matrimoni
entre un fill del comte del Montseny, Leopoldo Milà Sagnier, amb una filla del
vicepresident del Barça, Lourdes Vidal-Ribas Zaragoza. Tot queda en família, a l’alta
societat barcelonina i al FC Barcelona.
L’ascens de Sagnier a la vicesecretaria permetrà deslliurar de part de la feina el
doctor Agustí, que rebrà un encàrrec especialment delicat a la reunió de junta del 8 de
maig del 1940: confeccionar els nous estatuts del club. L’acompanyarà en aquesta
tasca un dels advocats de la junta, Javier de Mendoza. Aquest mateix dia es torna a
agrair al president les gestions per recuperar els futbolistes sancionats, tot i que es
lamenta que no han tingut cap èxit. A la reunió del dia abans de la comissió executiva
del Consejo Nacional de Deportes, s’havien denegat les peticions de clemència de
vuit futbolistes, dels quals sis formen part de la plantilla del Barça de la temporada
1935-1936: Argemí, Bardina, Llorens, Balmanya, Raich i Rafa. A sis jugadors més
se’ls demana més informació abans de decidir. Aquesta decisió afecta més
barcelonistes: Virgós, Escolà, Gual i Pedrol. Vista aquesta manca de futbolistes,
s’entenen encara més bé els enormes problemes que ha patit l’equip la temporada
1939-1940.
Pocs dies més tard, el 14 de maig, el Barça rep finalment la documentació de la
Federació Espanyola amb el contingut de la denúncia formulada pel Betis sobre la
presumpta prima pagada per estimular els bètics. A la reunió de junta de l’endemà,
dia 15, amb les absències de Maristany, Quintana, Ribas i Sagnier, pren la paraula el
secretari i llegeix la carta de la FEF, que «causa a los reunidos verdadera sorpresa y
estupor». La FEF dóna setanta-dues hores de termini per rebre una resposta. El Barça
redacta un llarg escrit de defensa, en què, després de deixar constància del
desconeixement absolut dels fets, demana que algú aporti proves d’una acusació tan
greu. I argumenta: «No es dado probar a quien desconoce los hechos, sino, por el
contrario, es esta misión propia de quien afirma haberse producido aquellos». Una
argumentació pròpia d’àmbits democràtics, però no tan fàcilment defensable en una
societat dictatorial on la denúncia i l’acusació sovint no necessiten proves. El Barça
nega també que qualsevol membre directiu del club anés a Sevilla el dia del partit, ni
els dies previs o posteriors, però sí que és cert que el club havia demanat a la
Federació Catalana que hi enviés un representant. Finalment, el club exigeix que

Página 96
s’investigui a fons el cas i es reserva el dret de procedir contra «les tendencioses
manifestacions del Betis». És cert que el Barça no va enviar ningú, però en aquella
mateixa reunió s’acorda pagar les despeses de l’enviat de la Catalana al polèmic
partit. També es decideix concedir poders a Javier de Mendoza per representar el club
en qualsevol acte judicial on sigui requerit.
Fa només dos mesos de la presa de possessió de la junta del marquès de la Mesa
de Asta, però, amb totes les precaucions del moment, a través de les actes de la junta,
comença a fer-se evident un cautelós distanciament de la Federació Espanyola.
Setmanes abans ja s’havia produït una queixa per un arbitratge. D’altra banda, el
Barça no troba cap facilitat a reduir o anul·lar les sancions als seus futbolistes
inhabilitats, i, a més, la junta blaugrana ja s’ha dirigit més d’un cop a la Federació
demanant que reconegui un deute econòmic a favor del club per liquidacions
pendents de la temporada 1935-1936. Finalment, en l’acta d’aquest 15 de maig,
consta també una decisió valenta. El futbol espanyol acaba de retre un homenatge a
l’exseleccionador Amadeo García Salazar, que ha sofert un greu accident. El Barça hi
ha contribuït (tampoc no pot negar-s’hi) deixant jugadors per a un partit benèfic i
pagant-ne totes les despeses de viatge, però ara li exigeixen també un donatiu. La
resposta del club és aquesta: «Se acuerda hacer un donativo de dos mil pesetas,
interesando a la Federación Española de Fútbol que esta cantidad nos sea deducida
del saldo que acreditamos a nuestro favor en la cuenta establecida en este organismo
antes del Glorioso Alzamiento». No deixa de ser un cop de puny damunt la taula,
potser petit, però significatiu. La directiva de Piñeyro no contradirà cap normativa del
règim que li vingui imposada, però no deixarà de defensar el club fins on li sigui
possible.
En les darreres reunions i en les que vindran es produirà una absència gairebé
fixa, la del vocal Francesc Quintana, atrafegat amb altres ocupacions del món de
l’esport. Francesc Quintana Ylzarbe (1894-1957) en realitat està més implicat en el
món de l’automobilisme que en el del futbol, tot i que ja havia estat directiu
blaugrana sota la presidència d’Arcadi Balaguer, als anys vint. Però Quintana és un
personatge valuós per a Piñeyro, perquè està directament emparentat amb Miquel
Mateu Pla, l’alcalde de Barcelona, des del 27 de gener del 1939 i fins al 1945. Mateu
està casat amb Júlia Quintana, la germana del directiu del Barça.
Francesc Quintana havia estat dirigent del Reial Automòbil Club de Catalunya
des del 1921 i en va assumir la presidència després de la guerra. De fet, a partir del
1939, compagina el càrrec de president del RACC amb la vocalia del Barça i la
presidència de la Federació Catalana d’Automobilisme, que en aquells moments
inclou també les zones de les Illes Balears i Llevant. I també és membre del consell
d’administració de la fàbrica de cotxes Hispano Suïssa, propietat del seu cunyat.
L’empresa familiar dels Quintana Ylzarbe es dedica a la importació i la
comercialització de vins, i encara ho fa actualment, amb el nom de Grupo Quintana.

Página 97
 La guerra va sorprendre el futur vocal del Barça al castell de Peralada, la
residència dels Mateu i Pla, on va ser retingut per un grup de milicians. Tot i així, el
novembre del 1936 va poder travessar la frontera per incorporar-se a l’Espanya de
Franco. Un cop a Sevilla, els seus coneixements de la Hispano Suïssa li van servir per
col·laborar en la creació de la fàbrica espanyola d’avions de combat Hispano-
Aviación.
Després de la guerra, Quintana és l’encarregat de reorganitzar el RACC. Primer
presideix una junta gestora de sis membres (entre els quals també hi havia el seu
company de les reunions del Barça, Amat Casajuana) i després assumeix la
presidència, amb una junta on dóna cabuda a Miquel Mateu. Quintana, fill d’un dels
fundadors del RACC, serà el primer president que no es veurà afectat per la limitació
de mandats i podrà ocupar el càrrec sense interrupció des del 1939 fins a la seva mort.
S’explica que Quintana arribarà a posseir setanta-dos cotxes, al llarg de la seva vida, i
que té una gran col·lecció de vehicles en miniatura.
Mentre no arriba el gran reforç esportiu que suposaria l’acabament de la sanció
que pateixen alguns dels millors jugadors del 1936 que havien tornat a Catalunya,
com Balmanya, Escolà i Raich, cal continuar millorant el primer equip per no tornar a
patir. Els fitxatges de Martín i Gràcia han estat un èxit i al maig es produeixen dues
noves incorporacions: el defensa Benito, procedent del Cartagena, i el migcampista
Santacatalina, del Castelló. Cal comptar, a més, amb les importants baixes dels
asturians Herrerita i Emilín, que, un cop reconstruït l’estadi de Buenavista, malmès
per la guerra, ja poden tornar al seu club d’origen, l’Oviedo.
La situació econòmica és un altre motiu de preocupació, tot i que els fitxatges
s’intenten abaratir organitzant partits amistosos contra els equips que aporten nous
futbolistes. A la reunió del 22 de maig, s’aprova demanar un crèdit de 250.000
pessetes al Banc Hispano Colonial i també s’obre un nou front amb la Federació
Espanyola, en demanar al màxim organisme del futbol espanyol que gestioni un
permís especial a través del Consejo Nacional de Deportes per tal que els futbolistes
professionals (de tots els equips, no tan sols els del Barça) facin el servei militar a la
mateixa localitat de residència i així puguin continuar jugant amb una certa
normalitat. Aquest assumpte, com veurem, també serà una font constant de
maldecaps per al club.
Mentrestant, l’equip ha superat els setzens de final del torneig de Copa i té ben
encarada l’eliminatòria de vuitens contra el Deportivo. El 24 de maig, la Federació
Espanyola anuncia que la final es jugarà a Madrid, «sede del Jefe del Estado cuyo
trofeo se pone en juego, y ciudad que tiene acreditada su absoluta neutralidad sean
cuales fueran los clubs que lleguen a dicha prueba». Cal remarcar que, en aquells
moments, el lliurament de la copa al campió encara no el fa Franco en persona.
A quarts de final, el sorteig emparella el Barça i l’Espanyol en una eliminatòria
que es viu amb gran tensió. L’entrenador Planas s’endú els jugadors concentrats a
Argentona i l’Espanyol es reclou a Santa Fe del Montseny. Finalment, el diumenge 2

Página 98
de juny, a les Corts, de nou amb un ple a vessar i cadires de pista al voltant del
terreny de joc, es disputa el partit d’anada, que veu vencedor l’Espanyol per 2 gols a
0. Amb l’empat a un de Sarrià del diumenge següent, es posa punt i final a la
temporada blaugrana i es manté la tònica de la postguerra: el Barça no aconsegueix
batre l’Espanyol en cap competició oficial. Del partit de les Corts, destaca la dura
crítica del cronista de La Vanguardia Francisco Ors, sota el títol «Un gran partido
malogrado por el público», en què fa responsable l’afició del Barça, per les seves
«llamaradas de pasión», del fet que els dos equips no poguessin exhibir un futbol
millor.
El 30 de juny del 1940, l’Espanyol, un dels equips de moda del moment,
juntament amb l’Atlético Aviación, es proclama campió de Copa en guanyar el Reial
Madrid a Vallecas, per 3 gols a 2. Només dos dies abans, en una nova reunió del
Consejo Nacional de Deportes, s’havien tornat a estudiar els casos dels futbolistes
inhabilitats que havien aportat nous documents. A Pedrol —que ja té trenta-quatre
anys— i a Gual se’ls rebaixa la suspensió a només quatre anys. Es manté, però, el
càstig sobre Escolà i es torna a demanar documentació sobre l’únic gran futbolista de
l’Espanyol afectat, el porter Albert Martorell.
Sobre la final de Copa, cal assenyalar que l’Espanyol tampoc no s’escapa de les
obligades ofrenes florals a José Antonio. En aquest cas, l’expedició blanc-i-blava
aprofita la concentració dels dies previs a l’Escorial per retre homenatge a la tomba
del fundador de la Falange. A la sortida, l’entrenador de l’Espanyol, el basc Patricio
Caicedo, declara al periodista Rienzi, a les pàgines de Marca:

Ustedes no sabían que en aquellos tiempos en que el Español se debatía en una constante lucha a muerte
contra los excesos del separatismo, y en cada uno de sus seguidores vivía un patriota arma al brazo, José
Antonio era uno de sus socios. No podía ser de ninguna otra manera. El club y los colores de José Antonio
tenían que ser los del Español. Por eso hoy, la primera vez que pisamos El Escorial, nuestra visita y nuestro
pequeño homenaje no le podían faltar.

Les ofrenes florals als caiguts de la Cruzada formen part d’una litúrgia sistemàtica i
planificada per honrar els que el règim considera bons espanyols, de la mateixa
manera que cal eliminar el rastre dels derrotats. Això és visible en els canvis de noms
de carrer que continua patint Barcelona després de les primeres modificacions del
nomenclàtor del 1939. El juny del 1940 s’eliminen els noms de tres periodistes del
barri de la Salut, Pompeu Gener, Güell i Mercader i Pere Sala, i se substitueixen pels
de tres periodistes caiguts durant la guerra, Pablo Sáez, Estanislao Rico Ariza i José
Millán González. Dos mesos després, a l’agost, s’elimina el nom de Pau Claris en
unir la Via Laietana amb el carrer que duia el nom de qui va ser president de la
Generalitat de Catalunya. És curiós, en canvi, que es deixi, a l’Eixample, el nom de
Rafael Casanova al carrer que du el nom de qui va ser conseller en cap de Barcelona
el 1714, tot i que a la placa només figurarà Calle Casanova. Sí que s’elimina,
evidentment, l’estàtua de Rafael Casanova de la ronda de Sant Pere. I, encara el
mateix agost, la plaça de la Revolució, a Gràcia, es converteix en plaça de la

Página 99
Unificación, en al·lusió a la unitat entre la Falange i els partits tradicionalistes durant
la guerra. La mutació del nomenclàtor encara continuarà el 1941, amb la plaça de
Salvat-Papasseit, que esdevé de Virrey Amat, o l’avinguda de Robert Robert, que es
converteix en Ramiro de Maeztu.
La primera temporada esportiva completa de la postguerra arriba al final. Per a la
directiva del marquès de la Mesa de Asta, han estat tres mesos d’una intensitat
frenètica, tant en aspectes esportius com socials. El paper de cada directiu ha quedat
definit, tot i que dos personatges de molt poc relleu amb prou feines han fet res més
que assistir a les reunions: l’advocat Lluís Novellas (1905-1961) i el metge Ignasi
Ribas Bassa (1889-1954), que possiblement ha entrat a la junta amb l’únic mèrit
conegut de ser el metge de família del president de la Federació Catalana, Francesc
Jover. Completa la llista de col·laboradors d’Enrique Piñeyro un veterà barcelonista,
Amat Casajuana, que és el dirigent de més edat de la junta. Amat Casajuana Pfeiffer
(1882-1964) és el membre que té un pedigrí barcelonista més pur. Ha estat amic
personal de Gamper i havia ocupat càrrecs directius al club als anys vint. Enginyer
industrial, l’informe que fa la Falange de la seva trajectòria explica que abans de la
guerra va ser un dels fundadors de la Lliga Anticomunista. Representant de Ford a
Barcelona, durant la guerra va ser detingut al seu domicili pel comitè de treballadors
de l’empresa. El gener del 1937 va poder passar a França i va residir a Tolosa de
Llenguadoc uns quants mesos, fins que es va incorporar a la zona nacional, on va
col·laborar amb l’aviació franquista. Casajuana sempre ha estat vinculat a la vida
associativa blaugrana i fins i tot arribarà a encapçalar una candidatura a la
presidència, l’any 1954, que caurà derrotada per Francesc Miró Sans. Casajuana
també va ser fundador i president de Seguros Layetana i dirigent del Reial Automòbil
Club de Catalunya, entitat de la qual serà el soci número u en el moment de la seva
mort.

Página 100
 5. NOUS ESTATUTS, CANVI DE NOM

Seguint en tot moment les ordres que va rebent, el FC Barcelona enllesteix uns nous
estatuts, que el 12 de juny del 1940 s’aproven en reunió de la directiva i s’envien a la
Federació Catalana per obtenir-ne l’obligatòria confirmació oficial. Aquell mateix dia
s’anuncia a la premsa l’arribada a Barcelona d’una important remesa de patates, que,
a raó de dos quilos per cartilla de racionament (tiquet número 5, a 0,70 pessetes el
quilo), es podrien retirar a les botigues d’alimentació. El mateix 12 de juny, Franco
signa un decret per proclamar la «no-bel·ligerància» d’Espanya a la guerra mundial,
just quan ens trobem a la setmana de la caiguda de París en mans de l’exèrcit
alemany, mentre Franco ocupa Tànger per sorpresa. Bel·ligerància, no neutralitat,
com recorda un article d’aquells dies del periòdic falangista Arriba: «Si alguien, por
ahí, se figura que nuestra neutralidad quiere decir constitución de una especie de
Suiza mental, oficial y oficiosa, en el Estado y la Falange, o una conciencia híbrida y
eunucoide enturbiada por la impotencia, de niebla y lágrimas, no conoce al Estado
que ha nacido como Estado heroico y militar».
Els nous estatuts, Reglamento del Club de Fútbol Barcelona, segons la versió
oficial, consten de 38 articles, si fa no fa com els anteriors, del 1932. Però el
contingut no hi té res a veure, i no tan sols per haver passat del català al castellà.
Porten la signatura del president, el marquès de la Mesa de Asta, i del secretari, Joan
Agustí Peypoch, a més del segell del club, amb la denominació en castellà i dues
barres, en lloc de les quatre que hi van incloure els fundadors.
El contingut d’aquesta carta magna del barcelonisme de la postguerra és tan
vergonyós que, en els nostres dies, el mateix club n’ha perdut la pista i no en
conserva cap còpia als arxius. Però es tracta d’un document enormement revelador de
la situació de control aliè que patia l’entitat barcelonista l’any 1940.
Al primer article, on s’estableixen els objectius primordials de la institució,
s’indica que haurà de «contribuir al mejoramiento moral y al desarrollo físico de la
juventud española» i afegeix que ho farà «apoyando cuantas manifestaciones tiendan
a poner en lugar preferente el nombre del deporte nacional en la medida de sus
posibilidades».
Més endavant s’especifica que el consell directiu podrà donar de baixa qualsevol
soci, si ho fa aconsellable «su comportamiento moral, social o político».
Els estatuts obliguen el club a «proteger de manera eficaz a los socios caballeros
mutilados y a los que ostenten este hermoso título aunque no pertenezcan al club». I
afegeix que tindran llocs preferents reservats per veure els partits.
L’article 18 oficialitza una de les mesures més demostratives de la situació
d’entitat ocupada que vivia el Barça, perquè estableix que el consell directiu del club
tindrà entre 12 i 18 membres «que podrán ser socios del club o personas ajenas al
mismo». Això sí, «en el momento de ser nombrados estarán obligados a solicitar el

Página 101
alta correspondiente». L’article 19 estableix que el nomenament del president, «de
conformidad con lo dispuesto por la Superioridad», recau en la Federació Catalana
de Futbol, «elevando a la Federación Española la correspondiente declaración
jurada del mismo». S’indica igualment que l’aspirant a president haurà de consignar
les dades habituals: què feia abans del 18 de juliol del 1936, on es trobava aquell dia,
quines activitats va tenir durant la guerra. Aquest article també especifica la
prohibició de dimitir quan diu que el president «no podrá cesar en el desempeño de
su cargo, sino por virtud de renuncia debidamente fundada, admitida por la
Federación Catalana y aprobada por el Comité Directivo de la Federación
Española».
Pel que fa als altres membres del consell directiu, els estatuts franquistes del
Barça (article 20) indiquen que els nomenarà directament el president, però que en tot
cas hauran de tenir l’aprovació de la Federació Catalana.
Els estatuts també parlen del finançament del club i estableixen clarament (article
31) que, en cap moment, «y bajo concepto alguno», els socis no podran examinar la
comptabilitat ni els comprovants de l’entitat, excepte amb un permís especial de la
directiva.
Els darrers articles d’aquest reglament refermen l’absoluta dependència del Barça
de les entitats que dirigien l’esport en el règim del general Franco. L’article 34 és
d’una claredat meridiana: «La disolución del Club de Fútbol Barcelona podrá ser
acordada por orden terminante de los organismos superiores al mismo y en especial
por la Federación Española de Fútbol». Si arriba el cas i si l’autoritat ho permet, el
consell directiu esdevindrà l’òrgan de liquidació del Barça.
Finalment, l’article 37, per si en quedava cap dubte, especifica clarament que
queden anul·lats i sense efecte tots els estatuts i els reglaments anteriors, totes les
decisions de consells directius o de les «antiguas asambleas» (de les quals els nous
estatuts ni parlen, i que han quedat esborrades de la vida blaugrana) que estiguin en
contradicció amb aquesta nova carta magna del barcelonisme.
Com a comparació, val la pena recordar que els estatuts anteriors, del 1932,
establien que el consell l’havien de formar onze socis del club i que el president
l’elegia l’assemblea general ordinària; que el consell era l’encarregat de la
convocatòria de totes les assemblees generals i de totes les votacions de socis, i que
també havia de formular anualment una memòria que es repartia a tots els socis amb
els detalls de l’actuació esportiva, administrativa i econòmica de l’any. També
establia l’existència d’un consell consultiu i l’obligatorietat de convocar assemblea
general «cada any, el mes de juliol» (a més d’assemblees extraordinàries si ho
demanaven un vint per cent dels socis). Finalment, els estatuts del 1932 indicaven
que «tota reforma de l’Estatut haurà de ser sol·licitada almenys pel cinc per cent dels
socis» (i que s’haurà d’aprovar en assemblea i amb el vot favorable de tres quartes
parts dels assistents). En aquesta norma d’abans de la guerra, s’establia que només
«quatre cinquenes parts dels socis existents i en Assemblea General Extraordinària»

Página 102
podien acordar la dissolució del club. L’any 1940, tot el control democràtic de
l’entitat per part dels seus associats ha desaparegut.

I MÉS INHABILITACIONS

L’activitat futbolística s’atura durant els mesos de juliol i agost. Una circular de la
Federació Espanyola deixa ben clar que està prohibida totalment la disputa de
qualsevol mena de partit amistós durant aquests dos mesos. Això no obstant, el
marquès de la Mesa de Asta i els seus col·laboradors mantenen un bon nombre de
reunions a l’estiu, encara que sense regularitat.
Una de les prioritats del moment continua sent reforçar l’equip. A mitjan juliol, es
fa el pagament de 40.000 pessetes, una quantitat important, al Múrcia, pel fitxatge
d’un davanter menut però molt lluitador, el ceutí José Bravo. També es tanca la
incorporació de l’extrem esquerre Josep Valle, en aquest cas, adquirit al Sants. Seran
dos futbolistes determinants en el redreçament esportiu posterior. Un dels membres
de la junta amb més pes en les institucions del règim, Javier de Mendoza, aprofita el
viatge a Madrid per presenciar la final de Copa per tornar a negociar els dos grans
maldecaps del moment: els futbolistes inhabilitats i els que estan fent el servei militar
lluny de casa. Un cop més, però, sense cap mena de resultat positiu. La darrera
quinzena d’agost són Vidal-Ribas i el doctor Agustí els qui fan l’enèsima gestió pels
jugadors militaritzats lluny de Catalunya amb una visita al capità general, Luis Orgaz,
per veure si, entre signatura i signatura de sentències contra presoners de guerra que
continuen sent afusellats al Camp de la Bota, pot fer alguna gestió pels futbolistes del
Barça.
Tot plegat sense resultats positius visibles, ben al contrari, perquè, durant el mes
d’agost, en una de les reunions periòdiques del Consejo Nacional de Deportes que
presideix el general Moscardó, li toca el rebre a un altre jugador del Barcelona, el
porter Juan José Nogués, internacional amb la selecció espanyola al Mundial del
1934 i capità del primer equip en aquells moments. Ja té trenta-un anys i el club li
està preparant un merescut homenatge. També queda inhabilitat.
El Consejo Nacional de Deportes, que esdevindrà Delegación Nacional de
Deportes a partir del 1941, farà una tasca depuradora implacable durant el seu
funcionament. Tan aviat pot multar la Federació Espanyola de Futbol amb deu mil
pessetes per «lenidad y resistencia a cumplir los trámites ordenados», com

Página 103
recriminar-la per castigar de cop centenars de futbolistes a sis anys d’inhabilitació,
«cuando no es lógico que a todos corresponda una suspensión igual, por poseer
atenuantes y agravantes».
Dirigit pel mitificat heroi franquista de la defensa de l’alcàsser de Toledo, el
general José Moscardó Ituarte (1878-1956), formen part del màxim organisme de
l’esport franquista dos catalans: el baró de Güell (que és soci del Barça, i amb un dels
números més baixos) i Josep Mesalles Estivill, periodista lleidatà, destacat impulsor
de l’esport i de l’olimpisme, que hi fa les funcions de secretari. S’explica que, arran
de la mort de Mesalles, l’any 1943, el general Moscardó es va presentar de manera
inesperada al funeral, a Canet de Mar. No l’esperava cap autoritat local, i el militar va
agafar una forta enrabiada pel tracte descortès i per l’espera que va haver de patir.
Quan, per fi, van poder organitzar un seguici com cal fins al cementiri, es van adonar
que no sabien on era el cadàver. Mesalles havia mort a Madrid i les seves despulles
feia dos dies que esperaven destí en un vagó de càrrega, prop de l’estació.
Posteriorment, Moscardó es va acomiadar dels dos regidors que l’havien atès
(l’alcalde i el cap local de la Falange eren a Barcelona, aquell dia) anunciant que tot
plegat tindria conseqüències.
Completen l’equip repressor del Consejo el comte de Vallellano, el tinent coronel
Ricardo Villalba (company de Moscardó en la defensa de l’alcàsser i que serà
condecorat per la Wehrmacht, l’exèrcit alemany, per la seva destacada participació a
la División Azul), el capità Enrique Gastesi (igualment defensor de Toledo) i el
periodista bilbaí Jacinto Miquelarena, un dels autors de l’himne falangista Cara al sol
que posarà fi als seus dies l’any 1962, en llançar-se a la via d’una estació de metro
parisenca. Santiago Güell López, baró de Güell, i Fernando Suárez de Tangil, comte
de Vallellano, només assisteixen a les reunions de manera esporàdica. Aquests
mateixos personatges formen a la postguerra la comissió executiva del Comitè
Olímpic Espanyol, en una duplicitat de càrrecs que està formalment vetada pel
Comitè Olímpic Internacional.
El mes de juliol del 1940 es produeix la primera baixa a la junta directiva del
Barcelona, amb la dimissió, per motius personals, del tresorer Amadeu Maristany. Un
mes més tard, el lloc queda cobert amb l’arribada d’un nou vocal amb passat
blaugrana, que és assignat a la comissió de futbol: Francesc Vicente Torta (1888-
1962), que és soci del Barça des del 1926 i que havia format part de la junta del
president Joan Coma als anys trenta. Tenia una empresa d’olis i greixos per a
automòbils i també havia treballat per la Hispano Suïssa, doble punt de contacte, per
tant, amb els dirigents del Barça del moment. Com a home de futbol, més endavant
també va ser president del Premià i de l’Horta. Al Barça, una de les seves primeres
gestions serà el fitxatge de Manuel Va, procedent del Sant Andreu, un davanter centre
de poc recorregut al club.
Una altra de les decisions de l’estiu és retirar la concessió del bar de les Corts a
Josep Avià Pey, que la tenia des d’abans de la guerra, i atorgar-la a Francesc Reus

Página 104
Boixadé, amb antecedents personals de caire conservador ben documentats, ja que
havia ostentat càrrecs a la delegació a Sitges del partit Unión Patriótica, impulsat pel
general Primo de Rivera, als anys vint. Als anys quaranta, Reus controlava
simultàniament les concessions del servei de bar del camp de les Corts, de les places
de toros de Las Arenas i de la Monumental i també de l’Estadi de Montjuïc.
Cal entendre que les depuracions de personal no segueixen un ordre absolut i que
poden posar-se en marxa o aturar-se a partir d’una denúncia o d’un informe
favorable. I també que poden afectar qualsevol, incloent-hi els jugadors. De fet, els
futbolistes estan sotmesos a un doble control: els expedients oberts pels organismes
esportius del nou règim, d’una banda, i les investigacions internes, d’una altra. Un
bon exemple és el cas del defensa Francesc Ribas Sanglas, que juga amb tota
normalitat la segona meitat de la Lliga 1939-1940, però després ha de deixar el
Barça. Anys més tard, Ribas serà nomenat alcalde de les Masies de Roda per una
decisió dels organismes franquistes i es mantindrà al capdavant del municipi amb el
retorn de la democràcia, i amb majories absolutes. Va ser alcalde de manera
ininterrompuda des del 1969 fins al 2001. En una entrevista publicada l’any 1995,
explica:

Em van cridar del Govern Civil i em van dir: «Et tenim ben estudiat i has de ser l’alcalde». El meu germà
Josep ho era de Roda de Ter. I així va anar. El Barça? Jo jugava de defensa al primer equip, a les ordres de
Patrick O’Connell, però quan va arribar el marquès de la Mesa de Asta em van depurar, tal com sona, per
haver servit amb els rojos. Em van fotre la carrera enlaire.

Sobre el seu pas pel Barça, Ribas solia explicar que al vestidor eren molt celebrades
les seves escapades al poble:

Com que la família tenia terres i uns quants caps de bestiar, m’emportava viandes al sarró, de tornada a
Barcelona, generalment pa blanc i embotits. Quan entrava al vestidor amb la bossa carregada, els meus
companys ja sabien que en acabar l’entrenament podrien donar alguna alegria a l’estómac. Ens assèiem als
bancs del vestidor i començava el festí. Buidàvem el sarró en un vist i no vist. També l’entrenador, en Planas,
se sumava a l’àpat, i, amb un gran somriure a la cara, em deia: «Tu, nano, tu jugaràs diumenge. No ho
dubtis!» i, amb la boca encara plena, tornava a mossegar generosament l’entrepà que sostenia entre les mans.

En el relatiu descontrol amb què es prenen les decisions i com que sovint es fa marxa
enrere mentre no existeixi una ordre inapel·lable superior, Ribas encara tornarà a
jugar uns quants partits a Primera Divisió, amb el Celta de Vigo, els primers mesos
del 1941. Quan mor, l’any 2009, amb noranta-dos anys, és el degà dels futbolistes
professionals del Barça.
A la darrera reunió del mes d’agost, el dia 28, es pren una decisió important amb
les localitats de tribuna que pertanyen a socis que van morir a la guerra, en el bàndol
franquista, evidentment. El consell directiu del Barça acorda concedir l’ús d’aquestes
cadires de tribuna amb caràcter vitalici als parents directes en una generació (fills,
pares o germans) «de quien tan heroicamente supo dar su sangre por España». A
més, aquestes cadires reservades lluiran, d’ara endavant, una inscripció sobre fons de

Página 105
la bandera espanyola, on figurarà el nom del soci mort i la llegenda: «Caído por Dios
y por España».

RECUPERACIÓ SOCIAL

El mes de setembre del 1940 es duen a terme nous relleus al consell directiu del
Barcelona. Es produeixen dues baixes, les dels vocals Lluís Novellas i Javier de
Mendoza. Aquesta és especialment significativa, perquè De Mendoza és nomenat
president de la Federació Catalana de Futbol. Cal entendre que ja ha acomplert els
objectius fixats: el Barça té uns estatuts plenament adaptats a la nova situació del país
i el personal del club ha estat convenientment depurat, dues de les tasques que ha
supervisat personalment els cinc mesos que ha format part de la directiva blaugrana.
De Mendoza, reconegut seguidor de l’Espanyol, dirigirà el futbol català els pròxims
cinc anys, però mantindrà el seu carnet de soci barcelonista. En una entrevista a El
Mundo Deportivo proclamarà els seus nous objectius: «Antes que nada, una
depuración moral» i també «seguir inflexiblemente las directrices que marque la
Federación Española». El veterà diari esportiu català presenta així el nou president:
«Abogado, alto empleado municipal, combatiente en las filas del Caudillo con la
graduación de capitán de Artillería, en aquel crisol de heroísmo que fue la Ciudad
Universitaria…».
Només es registra una incorporació a la directiva d’Enrique Piñeyro, però també
d’una gran significació: torna el capità de la Guàrdia Civil Manuel Brabo Montero,
que ja és present a la primera reunió del mes de setembre, el dia 4. Als arxius del FC
Barcelona no hi ha cap constància documental que confirmi que aquest temut
personatge complís mai el precepte estatutari i tingués la decència de donar-se d’alta
com a soci del club durant el seu pas per la directiva, com tampoc no ho havia fet
anteriorment com a membre de la comissió gestora que va presidir el doctor Soler i
Julià. Després d’un any i mig al capdavant del Rondín Antimarxista, amb el qual
Brabo s’ufana d’haver practicat més de quaranta mil detencions durant l’any i mig
que aquest grup parapolicial ha estat actiu, ara el nou directiu del Barça forma part de
la Segona Secció Bis de l’Estat Major de la IV Regió Militar, el servei d’informació
militar, que té la seu al carrer de Josep Anselm Clavé, prop de l’edifici de Capitania
General. Brabo és a les ordres del tinent coronel Nicasio Riera i Pou i es diu que ha
entrat a la Segona Bis per recomanació del mateix general Franco, després d’una

Página 106
audiència que ha aconseguit tenir amb el Caudillo. I és que la carrera de Brabo
perillava després que el Rondín hagi estat desmantellat a finals d’aquest estiu del
1940, per l’enemistat amb els caps de la Brigada Politicosocial de la Jefatura Superior
de Policía de Barcelona, Eduardo Quintela i Pedro Polo, que han acusat Brabo de
nombroses irregularitats en la praxi de la feina policíaca i d’extorsionar moltes
persones a canvi de no ser detingudes pels homes del Rondín, grup format,
bàsicament, per antics presos de la zona republicana que després de la guerra tenien
set de venjança.
L’assistència de Brabo a les reunions del consell serà força irregular i coincidirà,
habitualment, amb decisions relacionades amb assumptes del seu interès particular.
Per exemple, Brabo serà present a la junta del 18 d’octubre per confirmar que
s’accepta una petició del consejero nacional Luys Santa Marina, un destacat poeta
falangista partidari de l’acció directa, detingut i condemnat a mort per la participació
activa a la revolta del 18 de juliol del 36 a Barcelona, però indultat per la intervenció
en el seu favor d’un grup d’escriptors catalans. Durant la guerra va ser condemnat a
mort dos cops més, però també se’n va sortir. El 1940, Santa Marina és la personalitat
falangista més coneguda de Barcelona, a més de director del diari Solidaridad
Nacional i de l’Ateneu Barcelonès, i sol·licita al Barça, «per petició indirecta» (cal
pensar que a través de Brabo Montero), que el club li regali una localitat fixa a
tribuna. La decisió de la junta blaugrana demostra el poder de certs personatges en la
vida barcelonina de la postguerra:

Por su jerarquía le corresponde indiscutiblemente asistir a los partidos desde el palco presidencial, y, en
caso de quererlo hacer de forma privada, el club le ofrece igualmente un asiento en uno de los palquillos
cercanos a la Presidencia, sin necesidad de entregar documento alguno para ello. Queda encargado el señor
Brabo de dar la respuesta verbalmente en la primera ocasión y lo antes posible a fin de que el señor Santa
Marina se percate de los deseos del club de complacerle.

A les actes de les reunions del consell directiu d’aquests temps són constants les
peticions de tota mena que el club va atenent o esquivant, segons els casos. Tan aviat
li demanen que regali material esportiu, com que cedeixi de franc alguna de les
instal·lacions per a partits de costellada de grups de militars, subvencions a
organismes religiosos, entrades de favor, peticions de feina i altres casos similars. A
la primera reunió del setembre del 1940, per exemple, la junta que presideix Piñeyro
aprova demanar a la Federació Catalana que controli l’accés de membres dels cossos
de seguretat a les Corts els dies de partit, per tal d’aconseguir que només hi entrin de
franc els que han de prestar algun servei. La capacitat del camp del Barça comença a
ser un maldecap, perquè el futbol és una de les poques distraccions d’una societat
castigada per la guerra i les privacions de tota mena. Les altes de socis s’han disparat.
A les dues últimes reunions d’agost, la directiva ha registrat 366 i 331 noves altes, i, a
la primera de setembre, la xifra de nous barcelonistes, quan ja s’acosta la represa
esportiva, és de 1.093 persones, per només 9 baixes. Són quantitats molt destacades
que confirmen la recuperació barcelonista. El club, que havia caigut fins al voltant

Página 107
dels 3.500 socis a l’acabament de la guerra, endega una recuperació imparable que el
tornarà a situar, ben aviat, en la posició capdavantera del futbol català, tot i els èxits
esportius clarament superiors, en aquells moments, de l’Espanyol. A partir de l’estiu
del 1940, el degoteig de nous associats va ser constant, i, a finals del 1941, ja se
superaran els 11.000 socis, molt a prop del rècord històric de poc més de 12.000 de
l’any 1924.
Aquell mes de setembre del 1940, a més, el Barça és protagonista destacat de la
Nueva España (revista gràfica nacional), una publicació de luxe per als temps que
corren, que es ven a cinc pessetes l’exemplar (un diari com La Vanguardia costa 15
cèntims), que consta de cent pàgines i que dedica tota la portada i les vint primeres
pàgines a glossar la història del club en els seus primers quaranta anys d’existència.
Amb desenes de fotografies, historials de resultats, dades estadístiques i fins i tot una
petita història en dibuixos de Valentí Castanys: «Auca entera y verdadera de la
brillante carrera que cursó entre serio y broma el FC Barcelona». El nom del
fundador Joan Gamper hi apareix mig d’amagat i no li dediquen ni una fotografia,
com tampoc no es fa cap referència als fets que van provocar la suspensió del club
l’any 1925. I no cal dir que a les estadístiques que publica sobre el Barça han
desaparegut tots els partits que es van disputar entre l’estiu del 1936 i el mes de gener
del 1939. La publicació és respectuosa amb el Barça en un entorn d’admiració
irrefrenable per les potències de l’Eix, que viuen els millors moments a la guerra
europea: fotografies a tota pàgina del ministre d’Exteriors alemany, Von Ribbentrop,
reportatges sobre la vida quotidiana a la rereguarda berlinesa, imatges aèries de
bombardejos de l’aviació italiana sobre l’illa de Malta o pàgines dedicades a exaltar
la figura de Herman Göring i els aviadors alemanys conviuen amb una extensa
entrevista amb el nou cap de la Policia a Barcelona, Antonio de Reparaz Araujo.
L’inici de setembre porta també una bona notícia per al club: la Federació
Espanyola ha comunicat que reconeix la «no-responsabilitat» del Barcelona en la
denúncia que va presentar el Betis sobre una prima especial als futbolistes verd-i-
blancs en el darrer partit de la Lliga 1939-1940. El club blaugrana demana permís per
fer pública aquesta decisió, «con objeto de que ante la opinión pública queden en el
lugar que les corresponde el buen nombre de este club y de su consejo directivo»,
però no sembla que rebi aprovació, perquè la decisió federativa no va aparèixer ni a
la premsa esportiva catalana ni a l’andalusa. El cas de la prima misteriosa que va
salvar el Barça del descens es va oblidar per sempre més.
Després de dos mesos d’aturada forçosa del futbol i d’un setembre dedicat als
partits amistosos de preparació, la competició oficial espanyola es reprèn el diumenge
29 de setembre, amb la disputa de la primera jornada de la Lliga 1940-1941. La
competició consta de dotze equips; tindrà, doncs, vint-i-dues jornades que es jugaran
de diumenge en diumenge, fins al 9 de març, amb només dues interrupcions
programades: el 8 de desembre i el 12 de gener. Cap altra aturada prevista, ni per
Nadal, Cap d’Any o Reis.

Página 108
 Dels partits amistosos d’aquell estiu del 1940, en destaquen dos. Primer, el del
diumenge 15 de setembre a les Corts, contra el Reial Madrid, que acaba amb triomf
blaugrana per 5 gols a 4 i mereix els honors de mitja portada a La Vanguardia del
dimarts següent (el diari no apareixia els dilluns), amb una fotografia ben destacada:
una panoràmica espectacular de la grada de general amb tot el públic dempeus i amb
el braç dret alçat, escoltant amb respecte l’himne espanyol. Feia ben pocs dies que el
Barça s’havia dirigit a la Federació Catalana per demanar si continuava vigent
l’obligació de tocar l’himne nacional a la mitja part dels partits, «toda vez que hemos
observado que algunos clubs prescinden de ello», referència implícita a l’Espanyol.
Sembla evident que la resposta va ser afirmativa en el cas blaugrana, mentre que amb
«altres clubs» es fa la vista grossa. L’himne s’interpreta a la mitja part, perquè, si es
fa abans del començament, molta gent no el segueix amb respecte perquè encara no
s’ha situat a la seva localitat.
L’altre amistós destacat es juga el dia de la Mercè, en aquest cas, contra el
Benfica de Lisboa, que cau per 4 gols a 2. És la primera visita d’un rival estranger a
les Corts des del juliol del 1934 i sembla confirmar que l’equip està a punt per a la
Lliga. És també un dels primers partits d’un nou fitxatge del Barça, l’extrem Josep
Valle, un jove de vint-i-dos anys que intervindrà en bona part dels partits més
rellevants de la postguerra. Aquell dia fa un gol de bandera que certifica l’encert del
club a incorporar-lo. Feia poc, quan jugava al Sants i treballava de pintor de cotxes en
un taller del carrer d’Aribau, l’havia anat a trobar un dels històrics del Barça, el mig
centre Agustí Sancho, per oferir-li un lloc al primer equip blaugrana. Valle havia
passat sis mesos en un camp de concentració a França i quan va poder tornar es va
reincorporar al Sants, on jugava sense sospitar que tenia condicions per arribar tan
amunt. Un dilluns es va presentar a les oficines del club, a la Gran Via, i va signar el
primer contracte: «Just l’endemà, al taller, va preguntar per mi un senyor que va
resultar que era directiu de l’Espanyol. També em volien! Li vaig haver de dir que ho
sentia molt, però que acabava de firmar pel Barcelona…».

EL PRIMER 11-1

La nova temporada oficial arrenca el darrer diumenge de setembre. El Barça, que

manté l’exjugador Josep Planas a la banqueta, debuta al camp del Sevilla, on encaixa
una de les derrotes més humiliants de la seva història: perd per 11 gols a 1, un resultat

Página 109
premonitori del que passarà anys després en una eliminatòria de Copa contra el
Madrid. Però aquell 11 a 1 de Sevilla no desferma cap polèmica. El titular de portada
de El Mundo Deportivo de l’endemà resumeix tota la primera jornada així: «Sense
sorpreses als resultats». I La Vanguardia, en l’edició del dimarts 1 d’octubre, només
té ulls per a un tema monogràfic, a la portada: «Franco, Caudillo de España». És el
quart aniversari del que se’n diu «la exaltación a la Jefatura del Estado» del dictador,
que ocupa tota la primera pàgina amb un retrat gran, acompanyat de dues fotografies
curosament escollides: Franco amb el ministre d’Exteriors italià, el comte Ciano, i
Franco rebent «la més alta condecoració del govern del Reich» per part de
l’ambaixador alemany a Madrid, Eberhard von Stohrer, un dels organitzadors, pocs
dies més tard, de l’única trobada entre Franco i Hitler. Von Stohrer, a més, va ser qui
va lliurar a Franco una de les úniques quatre unitats que la Mercedes-Benz va fabricar
de l’espectacular descapotable W31-540, un cotxe tot terreny de triple eix, i que avui
dia, convenientment restaurat, és propietat de Patrimonio Nacional de España. Els
altres tres els van rebre Adolf Hitler, Joseph Goebbels i Benito Mussolini, però
només es conserva el de Franco.
L’11 a 1 de Sevilla tampoc no mereix grans titulars a La Vanguardia, que, de fet, i
en bona part per manca de paper, ni tan sols dóna detalls concrets del partit. Només
una crònica del debut de l’Espanyol a la Lliga (que guanya l’Oviedo a Sarrià per 5
gols a 0 i se situa en la primera posició) i una petita referència en to irònic al Barça:
«Li van marcar un gol per jugador». En canvi, a El Mundo Deportivo del dilluns, en
una crònica signada «corresponsal», sí que s’expliquen detalls de la golejada i alguns
de ben sorprenents, com que el Barça fa el primer gol i arriba fins al minut 22 amb
avantatge, però després de l’empat rep tres gols en quatre minuts abans del descans i
s’enfonsa. El porter blaugrana a Sevilla és Lluís Miró, i no serà l’última vegada que
en rebrà onze…
A la reunió del 9 d’octubre, el Barcelona aprova una mesura de suport a la premsa
molt aclaridora de les dificultats econòmiques de l’època. A petició del director d’El
Mundo Deportivo, el Barça accepta un intercanvi de favors. D’ara endavant, el dos
per cent de les recaptacions netes dels partits de competició oficial que es juguin a les
Corts esdevindrà una subvenció per al diari esportiu barceloní, que, a canvi, es
compromet a publicar gratuïtament els anuncis oficials del club i a enviar un redactor
a tots els partits de camp contrari. La directiva blaugrana, això sí, es reserva la
possibilitat de revisar el compromís adquirit si més endavant apareix una altra
publicació similar a Barcelona, que suposadament podria demanar el mateix tracte de
favor. D’ara endavant, si mai torna a haver-hi un resultat tan estrany com aquell de
Sevilla o es produeix un escàndol arbitral, el Barça disposarà d’un periodista
desplaçat per poder explicar una versió més propera dels fets.
Entre els presents a la reunió del dia 9, hi ha el capità Brabo Montero, que, només
dos dies abans, el dilluns 7, ha declarat en el consell de guerra al qual s’ha sotmès el
president de la Generalitat, Lluís Companys, empresonat a Montjuïc des del dia 3,

Página 110
després de ser detingut a França el mes d’agost per la Gestapo. Després de jurar pel
seu honor «que no té amistat, ni enemistat, ni interès directe o indirecte» en el procés
en qüestió, Brabo havia declarat que Companys va tenir «una actuación nefasta en
contra de la paz y el orden», com es posa de manifest «en su popularidad fatídica,
sus discursos, su actuación política y en toda su vida, desde que el nombre de
Companys empezó a sonar en los oídos del pueblo, desde los años 1917 hasta 1939,
en que huyó al extranjero con todo cuanto dinero pudo». L’acusa de ser
l’organitzador del pistolerisme i els assassinats dels anys 1917-1919 «junto a Layret,
Guerra del Río, Río del Val, Emiliano Iglesias y otros de su calaña». També diu que
es va constituir en cap de la rebel·lió a Catalunya el 19 de juliol del 1936 i que va
autoritzar i ordenar que es facilitessin armes «al populacho inconsciente y la gente
indeseable», fet que va servir perquè «los locos, los insensatos, los ladrones, los
asesinos y sus antiguos compañeros de la FAI cometieran la gran cantidad de
crímenes y paseos contra viejos, contra religiosos, contra personas inocentes y
contra desgraciados que nada habían hecho». La declaració de Brabo Montero
continua amb una llarga relació d’atrocitats suposadament dirigides per Companys en
persona i acaba explicant que ell mateix va estar detingut «sufriendo toda clase de
vejaciones, martirios y atropellos, en neveras y calabozos de una temperatura de 16
grados bajo cero, sin manta, sin cama ni ropa», i que en una d’aquestes detencions, a
la presó de Sant Elies, va coincidir «con una serie de compinches y antiguos amigos
de Companys, que por lo visto querían robar más que él, y entre ellos con el
conocido abogado separatista Xammar». Brabo comenta que Xammar li va dir que
«si bien es verdad que ellos iban con cuadros de valor y joyas para el extranjero,
Companys tenía sus automóviles y todos los de su escolta con todas las guarniciones
metálicas de oro macizo disimulado con una capa de niquelado y que constantemente
estaba mandando personas de su confianza con barras de oro para el extranjero».
El testimoni de Brabo Montero en el procés sumaríssim a Lluís Companys és un
dels més durs que rep el president de Catalunya, que és condemnat a mort el 14
d’octubre i afusellat a l’alba del dimarts 15. El militar que va defensar Companys en
el procés, el capità Ramon de Colubí, va reconèixer molts anys després, el 2003, que
«sabia que a mi em tocava cobrir les aparences perquè el procés a Companys semblés
del tot legal, quan tots sabíem que allò responia a una ordre concreta del general
Franco perquè Companys fos afusellat». Tenia ben clar que Companys va morir per
catalanista i no pas per instigar cap desordre social: «El problema és que dins la idea
de l’Espanya nacional, Companys era un enemic», va reflexionar Colubí, que més de
seixanta anys després mantenia gravat a la memòria el moment que el president
Companys era assassinat: «En sortir a fora, jo el vaig acompanyar al fossar. Quan
vam veure que tothom estava al seu lloc, li vaig fer una abraçada. Ell em va
correspondre. Ens vam acomiadar. Vaig anar en direcció al piquet d’afusellament. La
qüestió era molt greu. Jo mai havia viscut una situació així». Companys, recorda
Colubí, «portava un vestit senzill, de color blanc, calçava espardenyes. Mentre vaig

Página 111
anar cap al piquet, vaig observar com es descalçava. Després li van disparar. Va cridar
“Per Catalunya!” i va caure a terra, mort. No afusellaven una persona qualsevol,
estàvem davant d’un personatge i un moment històric».
Brabo Montero explicaria, dècades després, en les seves memòries —no
publicades—, que va presenciar l’afusellament, com també diria que va assistir a
l’apoteòsica rebuda que la ciutat de Barcelona va dispensar, el 23 d’octubre, vuit dies
després de la mort de Companys, a Heinrich Himmler, cap suprem de les SS
alemanyes i considerat un dels personatges més sinistres del Tercer Reich. Himmler,
de visita a Espanya del 19 al 23 d’octubre, arriba a la capital catalana procedent de
Madrid el dimecres 23 al matí. A l’aeroport del Prat és rebut per les autoritats, amb
l’alcalde Mateu i Pla al capdavant. La mà dreta de Hitler és passejat pels principals
carrers de la ciutat engalanats amb banderes espanyoles i nazis en honor al jerarca
alemany. El porten al Poble Espanyol, on contempla una demostració de «coros y
danzas» a càrrec de la secció femenina de la Falange; després, dinar de gala a l’Hotel
Ritz de la Gran Via, des d’on ha de sortir a saludar des del balcó els arribistes que
l’aclamen al carrer. I, sense que formi part de l’agenda oficial, a dos quarts de quatre
de la tarda ordena als seus acompanyants que preparin el cotxe per anar al monestir
de Montserrat. També l’acompanya el capità general de Catalunya Luis Orgaz.
Himmler està convençut que al santuari benedictí o a la feréstega muntanya s’hi
amaga el Sant Greal, i, està convençut un Himmler obsessionat per temes esotèrics,
qui l’obtingui tindrà un poder sobrenatural. «Era increïble tanta incultura», va
explicar el 2004 el pare Andreu Ripol, el monjo que va atendre Himmler —perquè
parlava alemany perfectament. Al capvespre, el cap de les SS torna a Barcelona sense
la relíquia santa. I, potser per insomni o perquè li han robat una maleta negra que ha
portat durant el viatge, a les tres de la matinada té l’ocurrència de demanar de visitar
una txeca que durant la guerra havia funcionat al carrer de Vallmajor. Allà, l’enginyer
dels camps d’extermini s’horroritza davant els relats de les maldats que els rojos
havien perpetrat en aquell centre. Himmler, l’endemà, el dijous 24, torna a Berlín, on
es trobarà amb Hitler, que el dia abans s’ha reunit amb Franco a l’estació de tren
d’Hendaia per tractar l’entrada d’Espanya en la Segona Guerra Mundial. El general
espanyol és un ferm admirador del Führer, com ho mostra una carta que el 16 de juny
del 1940 li havia enviat i on li manifestava: «Nuestra voluntad no es otra que la
satisfacción de realizar para usted, cuando lo precise, los servicios que estime más
valiosos». Franco busca el compromís de Hitler perquè, en acabar la guerra, ajudi els
deliris expansionistes del general espanyol al nord d’Àfrica. Hitler no accedeix a
aquestes peticions. En cas contrari, Franco hauria compromès el poble espanyol en el
conflicte.
Amb la temporada en marxa, continuen les reunions del Consejo Nacional de
Deportes, i, per tant, les sancions i els indults. El 26 d’octubre, el general Moscardó
decreta el perdó del porter barcelonista Nogués, que debutarà a la Lliga l’endemà
mateix, en el partit contra l’Atlético Aviación, on es produeix un altre dels resultats

Página 112
tan estrambòtics de l’època: empat a quatre, tot i que el marcador assenyalava un 4-1
a favor dels madrilenys en el minut 80. El perdó a Nogués arriba perquè ha pogut
demostrar documentalment que el seu ingrés a l’exèrcit republicà es va produir més
tard del que li exigien i només per evitar que l’enviessin al front. També va poder
acreditar «su afección al Glorioso Movimiento Nacional».
En canvi, al jugador de l’Hèrcules Manuel Macià Sempere (el del penal als
núvols que havia salvat el Barça de baixar a Segona mesos abans) li cauen cinc anys
per falsejar la seva declaració jurada. Havia amagat que va pertànyer a la UGT, que
fins i tot en va ser directiu i que havia estat condemnat per un tribunal militar a la
pena de sis mesos i mig per insults greus «a los generales de nuestro ejército».
De manera també paral·lela a la competició, el Barça continua les gestions
infructuoses per recuperar elements que han estat allunyats de Barcelona per deures
militars. El 30 d’octubre, el club reconeix el fracàs per recuperar César Rodríguez i
n’aprova la cessió fins al juny del 1941. El futbolista lleonès havia signat el primer
contracte amb el club el 20 de juliol del 1939, amb dinou anys acabats de fer. Va
rebre una gratificació inicial de dues mil pessetes i un sou mensual de quatre-centes.
El Barça, a més, es va comprometre a pagar-li les matrícules i els llibres per tirar
endavant els estudis a l’Escola Industrial de Barcelona. Però l’extraordinari golejador
no jugarà el seu primer partit de Lliga amb la samarreta del Barça fins al mes de
setembre del 1942. Tres anys d’espera.
Aquell mateix dimecres 30 d’octubre que el Barça veu amb resignació que no
podrà tenir César durant gaire temps, a Barcelona s’inaugura l’Avenida de la Luz, que
és el nom que rep la galeria subterrània comercial que gestiona un vell conegut,
l’exdelegat del Barça davant la Federació Espanyola, Jaume Sabaté Quixal. Fa mesos
que s’ha treballat hàbilment els seus contactes més ben situats per fer realitat el
projecte professional més ambiciós de la seva vida. Sabaté no s’ha cansat, des de fa
més d’un any, de la idea inicial de fer, en paraules seves, «una ciutat subterrània en
ple centre. Botigues, bars, cinemes. Tot molt ben arreglat. Molt ben il·luminat i
decorat. El projecte significa enllaçar la plaça de Catalunya amb la d’Urquinaona». El
projecte era faraònic, ja que pretenia unir sota terra les places de la Universitat, de
Catalunya i d’Urquinaona en un espai de 14.000 metres quadrats. Havia encarregat el
projecte als enginyers Conde, Folch i Rius, i Sabaté estimava que caldria una inversió
de 200 milions de pessetes i una execució de deu anys. Però el projecte era massa car
per a una ciutat i un país de postguerra. Sabaté, un negociador que no es dóna mai per
vençut, ha insistit fins a l’extenuació que amb un grup de socis potents és viable,
sobretot perquè els enginyers li han explicat que es podria fer l’obra d’enllaç de les
tres places aprofitant d’entrada l’excavació d’un túnel ferroviari inacabat sota el
carrer de Pelai, construït entre el 1926 i el 1929 per la companyia Ferrocarrils de
Catalunya, que ja existia amb motiu de les obres de soterrament del ferrocarril.
La primavera del 1940, Sabaté és conscient que la futura Ciutat de la Llum haurà
d’esperar, però, a canvi, al maig veu la llum el que serà l’avinguda soterrada. El dia 3

Página 113
d’aquell mes, Sabaté i dos socis, el pintor Andreu Baiget i l’empresari Joan Toldrà,
funden la societat SAT (Sabaté-Andreu-Toldrà), i només deu dies després —els
contactes no li han fallat— signen un conveni amb Ferrocarrils de Catalunya per
finalitzar les obres del vestíbul i el posterior arrendament a temps indefinit de les
noves instal·lacions. El 27 de juliol se celebra un acte per celebrar l’inici de les obres
del vestíbul de Ferrocarrils, que s’ha de transformar en galeria comercial. El
pressupost per a l’obra és de 30 milions de pessetes i el calendari d’execució dels
treballs de reforma s’estableix en quatre mesos.
El termini d’obres s’avança un mes al que estava previst. El 30 d’octubre és el
gran dia. A les onze del matí es fa la inauguració oficial amb l’assistència, entre
d’altres, del general Múgica, en representació del capità general de la Quarta Regió;
el tinent coronel Asensi, en representació del cap superior de policia, i Felisa Bliger,
delegada de la Secció Femenina de la Falange. El reverend de l’església de Santa
Anna, Joan Salvans, en nom del bisbe administrador de la diòcesi, beneeix les
lluminoses instal·lacions. A la tarda, a les cinc, s’inauguren les activitats comercials
de la nova avinguda, novament amb la presència del general Múgica i també de
l’alcalde Miquel Mateu, el representant del governador civil, José Bernabé, i el
consejero nacional Ernesto Giménez Caballero, que és l’encarregat de fer el discurs
inaugural, carregat de patriotisme i exaltació al Caudillo i a Sabaté, al qual tothom
felicita pel projecte. A la nit se celebra un banquet al local, on està previst acollir més
endavant una sala de cinema, amenitzat amb una orquestra que acaba amb les notes
de l’himne espanyol, que és seguit amb el braç alçat pels presents.
Les autoritats, militars i polítiques, i Sabaté i els seus socis, estan eufòrics, i és
lògic, l’Avenida de la Luz fa goig: dos mil metres quadrats ordenats en un llarg
passadís de 175 metres de llarg i 10 d’ample, presidit per dues files de columnes
blanques adossades de marbre que suporten el sostre. Es troba sota el carrer de Pelai,
a la mateixa alçada del vestíbul dels Ferrocarrils de Catalunya, i s’hi pot entrar per
tres accessos: la confluència dels carrers de Balmes i Pelai, pel carrer de Bergara i per
la plaça de Catalunya, davant del Cafè Zurich.
Sabaté, que té atorgat l’arrendament d’aquesta superfície, somia a obrir-hi
cinemes, teatres, restaurants i botigues de tot tipus. És l’amo i senyor de la primera
galeria comercial de Barcelona i la primera subterrània d’Europa.
El 3 de novembre hi ha partit de màxima rivalitat a Barcelona. Barça i Espanyol,
que han sumat els mateixos punts —cinc— en les primeres cinc jornades de la Lliga,
s’enfronten a les Corts. Tot venut, cadires afegides a la renglera de gespa, màxima
expectació. De la mateixa manera que el Barça ha recuperat Nogués a la porteria,
l’Espanyol torna a comptar amb Trías sota els pals, un cop anul·lada la seva sanció en
virtut d’una nova condició que l’eximeix de culpa: era menor de divuit anys quan va
cometre la «desafección».
La victòria, per mantenir la tònica inevitable dels derbis de la postguerra, és per a
l’Espanyol, que s’imposa per 2 a 3. El Barça s’avança amb dos gols al primer quart

Página 114
d’hora, l’Espanyol empata abans del descans, els blaugrana desaprofiten un penal, i,
finalment, al segon temps, arriba el tercer i definitiu gol dels visitants. Segons explica
Lasplazas a la seva crònica, «el público fue vehemente hasta donde puede serse
vehemente». I afegeix que «sólo unos pocos, muy pocos, afortunadamente,
traspasaron el límite».
Més interessant és l’aprofitament ideològic que fa del partit Francisco Ors a La
Vanguardia, tot un relat filosòfic sobre la nova orientació que el règim franquista vol
donar a l’esport espanyol. Francisco Ors López va treballar a Vida Deportiva, Sports i
El Mundo Deportivo, abans d’esdevenir redactor esportiu a La Vanguardia, l’any
1929. Va morir amb només trenta-vuit anys, el 1942. En la seva crònica prèvia
d’aquell derbi de les Corts, explica:

En desbordante sprint está recuperando el fútbol español el tiempo y las masas que perdía en pleno
abandono deportivo de los últimos gobiernos de izquierda. Muerto por la dominación roja en el último foul
cometido por aquellas gentes, la organización nacional, recogiendo y juntando sus trozos dispersos, ha
puesto vertical a nuestro fútbol, que ha echado a andar decididamente hacia un destino que antes no tuvo y
que ahora le señala el C. O. E.-C. N. D., participando en la rotación deportiva nacional.
En una temporada y media de recuperación, es imposible conseguir que el fútbol recupere también la
técnica que tuvo. No olvidemos que en las últimas temporadas antes del glorioso Movimiento, esa técnica se
hallaba en pleno desgaste y decadencia. Pero obsérvese ya en esta Liga de 1940-41 una mejora general de
los equipos que la elevan por sobre la de 1939-40. Esto es evidente. En lo que a la jurisdicción de la
Federación Catalana compete, también se nota la mejora. Pero, en los equipos de nuestras primeras
entidades, la situación todavía no está, técnicamente, resuelta. El Español ha sufrido un descenso y el
Barcelona sólo moralmente parece superado.
Sin embargo, la afición se ha lanzado vorazmente sobre las taquillas al anuncio del primer encuentro
que van a celebrar. Con este apoyo formidable, el Barcelona y el Español saben que se hallan respaldados
por la masa de afición más densa y de mayor empuje de España. Esto tendrá forzosamente su reflejo no sólo
moral, sino también técnico en los cuadros de ambos clubs.

Pel que fa a la crònica del partit, Ors dedicarà un bon paràgraf al públic:
El de Las Corts es el mejor público de España, se proclama con frecuencia en el ámbito nacional. Pero de
unas jornadas a esta parte sufre infiltraciones peligrosas. Esperamos que la directiva del Barcelona tome las
medidas pertinentes para que la buena fama de Las Corts no la sigan comprometiendo estas infiltraciones de
incontrolados deportivos.

Un Barça-Espanyol és, en aquells anys de postguerra, un xoc d’alta tensió i xiular

l’Espanyol està mal vist.

EL CANVI DE NOM

Página 115
El capità Brabo Montero torna a prendre protagonisme a les darreres reunions del
consell directiu del mes de novembre del 1940. Entre el 17 i el 20 d’octubre,
Catalunya ha patit la que es considera una de les inundacions catastròfiques més
greus del segle XX i que es recorda com l’aiguat de Sant Lluc. A Girona, les aigües
del Ter arriben a pujar set metres per damunt del nivell habitual. El Fluvià i la Muga
assoleixen cabals que s’han mantingut com a rècord històric i el Llobregat també surt
de mare: a Martorell, el cabal arriba als 2.200 m3/s. El balanç final és de més de tres-
cents morts i desapareguts i un càlcul de 120 milions de pessetes en pèrdues. Bona
part de la indústria tèxtil del Ripollès desapareix. Durant aquelles setmanes de tardor
del 1940, tot el que avui en dia anomenaríem la societat civil catalana farà
aportacions econòmiques per col·laborar amb els més necessitats. Doncs bé, aquell
13 de novembre, Manuel Brabo Montero pren la paraula per mostrar un altre cop la
seva baixesa moral i esbronca els seus companys de directiva:

Se hace imperiosa la necesidad de proceder a un reajuste drástico de los gastos que gravan el club, y en este
apartado no puedo más que lamentar que me veo en la obligación de exteriorizar mi profunda
desaprobación con el donativo de cinco mil pesetas hecho a la Federación Catalana de Fútbol con destino a
los damnificados por los temporales de Barcelona y Gerona. Dada la situación del club no debía haberse
efectuado tal donativo y menos aún a espaldas de la mayor parte del consejo y sin conocer la actitud que
tomaban sobre este particular las demás entidades deportivas similares.

L’acusació tan directa i despietada de Brabo només és replicada pel vicepresident

Vidal-Ribas, que li recorda que l’acord sobre el donatiu (una quantitat certament
important, que mostra la solidaritat del Barça amb els afectats) es produeix als darrers
moments de la reunió anterior (no consta en l’acta del dia 6 de novembre):
«Coincidió con la visita del presidente de la Federación Catalana [l’excompany
Javier de Mendoza] y se hallaban presentes tres o cuatro de los señores directivos. Se
consultó al señor marqués y se tomó la decisión». Però Vidal-Ribas no pot fer res
més que acotar el cap i disculpar-se davant d’un personatge de fama sanguinària:
«Lamento muchísimo, pues fui yo personalmente el promotor de tal donativo y de la
cantidad, que no supe interpretar, muy a mi pesar reitero, el pensar del señor Brabo
sobre el particular». Vidal-Ribas intenta en tot moment no obrir un enfrontament
directe amb Brabo, però, així i tot, afegeix: «En mi criterio, compartido por los
señores de la directiva que se hallaban presentes en aquel momento [és evident que
Brabo ja havia marxat], era aconsejable una actitud de máxima esplendidez y en mi
opinión este hecho no redunda precisamente en perjuicio del Barcelona». Vidal-
Ribas acaba la intervenció presentant noves excuses a Brabo i als altres directius «por
lo que pueda haber tenido de indelicado el hecho». La humiliació és absoluta.
Aquell 13 de novembre no és fàcil per als dirigents del Barça, perquè, a més del
conflicte amb qui ha estat l’executor i home fort del Rondín Antimarxista, durant
mesos han d’estudiar les exigències de la Jefatura Provincial de Propaganda de
Barcelona, que recorda l’existència d’ordres anteriors per modificar el nom oficial del
club «y españolizarlo por completo, para que en lo sucesivo pase a llamarse Club de

Página 116
Fútbol Barcelona». El president pren la iniciativa del cas i proposa una primera
mesura de distracció: una resposta breu a Propaganda, el que en l’argot se’n diu un
«acuse de recibo», sense més explicacions, i al mateix temps posar en coneixement
dels organismes superiors immediats (la Federació Catalana) la indicació rebuda per
canviar el nom. Però la circular de la Delegació de Prensa y Propaganda és molt clara
i tard o d’hora caldrà complir-la:

Todos los clubs sujetos a la disciplina de la Federación procederán a suprimir de su denominación todo
vocablo extranjero y a reformar aquellos cuya construcción no sea gramaticalmente correcta en nuestro
idioma. Por ejemplo, no podrá utilizarse la denominación «X Fútbol Club», sino «X Club de Fútbol» o
simplemente «Club X», ni tampoco los vocablos Racing, Athletic, Sporting, etc., que deberán ser sustituidos
por los castellanos correspondientes.

No hi haurà reunió del consell el dimecres següent, 20 de novembre, quart aniversari

de la mort de José Antonio, però sí el dia 27, tres dies després de la reaparició del
diari degà de la ciutat, el Diario de Barcelona. I Brabo Montero s’hi torna a presentar.
Li recorden que té pendent una conversa amb el falangista Santamarina i ell ho
aprofita per reclamar un nou tracte de favor, aquesta vegada amb els membres de la
residència d’oficials de l’exèrcit de Barcelona, que també demanen accés gratuït a les
Corts.

TORNEN RAICH I ESCOLÀ. BALMANYA HA

D’ESPERAR

L’1 de desembre, el dia que s’inaugura el monument als caiguts (del bàndol
franquista, com sempre) al fossar de Santa Helena del castell de Montjuïc, a les Corts,
el Barça rep un altre dels rivals més esperats: el Reial Madrid. És la desena jornada
de Lliga, penúltima de la primera volta, i l’equip de Planas es troba a la zona mitjana
de la taula, fet que en una competició de només dotze equips i a dos punts per victòria
no és garantia de res. El Barça té en aquells moments el líder, el Sevilla, a tres punts
de distància, i la zona de descens també a tres punts. Però, dos dies abans de rebre
l’equip madrileny a les Corts, s’ha produït una extraordinària notícia: el Consejo
Nacional de Deportes ha revisat els càstigs d’un bon nombre de futbolistes, i, entre
els beneficiats, apareixen uns quants jugadors del Barça, i molt especialment Josep
Raich i Josep Escolà. Tots dos veuen reduïda la seva pena a un any i mig

Página 117
d’inhabilitació, període que ja han complert, i, per tant, poden tornar a jugar. Raich, el
noi de cal Porcater, com el coneixien a Molins de Rei, ha passat el temps ajudant en
el negoci familiar dels porcs. És un tot terreny del futbol, un jugador elegant i tècnic
que ha destacat com a davanter i com a migcampista. Té vint-i-set anys i el president
del Barça en persona és qui li comunica la novetat, mitjançant una trucada telefònica
que rep la germana del futbolista, Carme, abans de passar-li l’aparell tota
emocionada: «Josep, el marquès de la Mesa de Asta et demana!». La decisió de
l’organisme sancionador especifica que la suspensió de Raich es redueix «por los
antecedentes derechistas, la persecución sufrida por sus padres en la zona roja y los
informes favorables que presenta».
De manera semblant, Josep Escolà, un dels més grans golejadors de la història del
club, un futbolista de tanta tècnica que li diuen el Catedràtic, veu com li redueixen en
sis mesos la inhabilitació, i, per tant, ja pot tornar a jugar. Quan s’estava a França,
jugant al Sète amb Raich i Balmanya, van detenir el seu pare, per veure si així el
forçaven a tornar. La mare del futbolista i la que havia de convertir-se en la seva
esposa van creuar la frontera a peu, d’amagatotis, per anar fins a Seta i explicar a en
Josep el que estava passant a Barcelona. Ho van fer acompanyades del gos, perquè no
sabien on deixar-lo, però van acabar descobrint-les. El carrabiner que les va
enxampar va escoltar atentament la història d’aquelles dues dones i finalment els va
fer una proposta: «Em regaleu el gos i us deixo passar». I així van poder arribar fins a
Seta, on el club local, amb el reforç dels cracs del Barça, es va proclamar campió de
la Lliga francesa de la temporada 1938-1939. Els Escolà van ser uns reconeguts
comerciants de Sants, amb botiga de gèneres de punt. Mentre esperava la
rehabilitació futbolística, Josep Escolà s’ha dedicat a ajudar en el negoci familiar,
però sense deixar mai d’entrenar-se per si arribava el perdó. Quan es fa realitat, té
vint-i-sis anys i coincideix que, en molt pocs dies de diferència, és pare per primer
cop.
La primera paternitat no donarà dret a Escolà, però, a rebre cap subsidi familiar,
que, segons el Fuero del Trabajo, tenien dret a percebre les famílies que tinguessin
dos o més fills. Res de l’altre món, però: 1,6 pessetes diàries, en el cas de dos fills;
4,8 per cinc fills, i 43,2 per dotze fills, uns diners extres que havien de servir per
protegir el benestar familiar, perquè, «aunque la prole sea numerosa, no se rompa el
equilibrio del hogar de forma que obligue a la madre a buscar en la fábrica o taller
un salario con que cubrir la insuficiencia del conseguido por el padre, apartándola
de su función suprema que es la de preparar a sus hijos». És a dir, que la dona es
quedi a casa a criar els fills i l’home treballi. I és que no són anys fàcils per a la
població que viu en la misèria, i encara menys per a la dona, que després de la guerra
ha perdut molts dels drets socials aconseguits durant l’etapa republicana. La dona té
la funció de ser mare per damunt de tot i esposa del seu marit. No se li permet anar
sola ni a les llotges de les sales de cinema ni als reservats dels restaurants, sense la
companyia del marit. I, tant per a les dones com per als homes, ni pensar en l’adulteri

Página 118
o mostres de festeig en públic, com ara que una parella es faci un petó als llavis.
L’únic oasi per als joves enamorats o per a algunes infidelitats són les darreres fileres
dels cinemes, sempre que no siguin descoberts per l’acomodador, que, amb la
llanterna il·luminant els rostres dels enamorats, no dubtarà a cridar el policia que
sempre hi ha a la sala. Si se’ls ha descobert fent algun «acto inmoral», els noms del
noi i de la noia es publicaran en una nota als diaris, a la secció «Multados», un càstig
social que pot suposar-los l’expulsió de la feina, de la universitat o fins i tot de casa.
És la gran hipocresia d’una Barcelona en la qual les autoritats imposen una moralitat
absoluta, però on han augmentat els prostíbuls, que es poden trobar en molts pisos de
la ciutat. És la Barcelona de les contradiccions, on conviuen noies de companyia per
als homes de poder amb les venedores de tabac de picadura, que venen a la sortida de
les estacions del metro al crit de «¡Lo tengo negro, lo tengo picao!». És la ciutat de
sòrdids cabarets, on sonen boleros sense alegria i el personal pren la beguda estrella,
el portoflip, un succedani de còctel elaborat amb porto, clara d’ou i avellanes, que no
és gaire bo, però almenys alimenta. I és també la ciutat on l’administrador apostòlic
Miguel de los Santos Díaz de Gómara ha fixat, en el butlletí del bisbat del 25 de maig
del 1940, unes estrictes normatives sobre com han d’anar vestides i s’han de
comportar públicament les dones:

Principio general: son contrarias a la modestia cristiana todas aquellas maneras de vestir, sentarse, andar,
etc. que descubran o que, por transparencia o ceñido, acentúen las formas que deben quedar cubiertas. Por
lo tanto: El escote: no ha de pronunciarse en ningún sentido. Las mangas: han de ser largas o por lo menos
siempre hasta el codo. La falda: no puede llegar más arriba de la mitad entre la rodilla y el tobillo. Medias:
es deber de modestia y educación que todas las mujeres lleven medias desde su adolescencia. Los trajes de
baño: han de cubrir el nacimiento del brazo y tener falda hasta la rodilla. Fuera del baño deben ir
totalmente cubiertas con el albornoz cerrado. Trajes de playa: no existen tales trajes en el catálogo de la
modestia cristiana. Para las niñas menores de doce años, siguen las mismas normas, pudiendo únicamente
acortarse la falda, cuidando empero de que cubran siempre la rodilla (aunque estén sentadas).

És la ciutat que Paco Candel recordava ancorada en contrastos indecents entre «la
misèria més paorosa i descarnada», amb el malbaratament de «tots els nous rics —i
d’alguna manera tots ho eren, perquè estaven ressuscitant—, que feien ostentació de
fulanes, cotxes i joies».
En la mateixa reunió del CND, no hi ha perdó per a Domènec Balmanya: al
contundent migcampista gironí encara li mantenen dos anys i la seva reaparició haurà
d’esperar. Mentrestant, en Mingo aprofita per donar un cop de mà al negoci familiar,
una de les fusteries més importants de Girona. El passat republicà dels Balmanya
pesa i no li perdonen que tant ell com el seu pare fossin reconeguts com gent
d’Esquerra Republicana de Catalunya. Anys després, Balmanya recordarà que la
intervenció de Troncoso va ser clau en el retorn dels futbolistes exilitats. «Sort en
vam tenir que veníem ben avalats», comenta. «Jo vaig entrar per Irún i ho vaig passar
malament perquè, només travessar la frontera, un sergent de la Guàrdia Civil, amb un
bigoti d’aquells tan característics, se’m va encarar»:

Página 119
 «¿De dónde vienen ustedes?» «Venimos de Francia», li vaig contestar. «¿Y cómo no han pasado antes a la
España nacional?» Li dic: «Hombre, es que teníamos parientes que estaban luchando en un bando y en el
otro y era un crimen». Llavors el guàrdia em diu: «¡Ustedes donde deberían estar es en la cárcel!». «Ai que
patirem», vaig pensar. Però llavors afegeix: «Pero bueno, como vienen bien avalados, pasen». I així vaig
tornar a Espanya. Vam entrar per una porta, en vam sortir per l’altra i directe al tren, cap a Barcelona.

Igualment, reben dos anys de sanció els també barcelonistes Rafa (un defensa de
l’equip del 1936 que ja no tornarà al Barça), Pagès (un migcampista gironí que
tampoc no tornarà a vestir més la samarreta blaugrana), Bardina (un altre jugador de
mig camp que reapareixerà anys després al Sabadell) i Argemí (que tampoc no
tornarà a jugar de blaugrana). Pitjor és la situació de l’exporter Ramon Llorens, ja
que la seva reducció és per deixar-lo castigat quatre anys. Tots ells, entre la guerra i la
repressió, veuen escurçada de manera dràstica la carrera professional. Finalment,
aquell mateix dia es van deixar en un any les sancions del davanter Miquel Gual (que
tampoc no tornarà a jugar al Barça) i d’Esteve Pedrol, un migcampista que reapareix
només de manera anecdòtica en un partit de Lliga el desembre d’aquell mateix 1940.
Per a tots ells, el perdó arriba massa tard.
El cas del tortosí Pedrol mereix un punt i a part. Nascut l’any 1905, va formar
part de l’equip del Barça que va guanyar la primera Lliga el 1929. Internacional amb
Espanya el maig del 1935, es va mantenir entre els titulars habituals del Barça fins a
l’acabament de la temporada 1935-1936, quan, amb gairebé trenta-un anys, semblava
ser a prop de la retirada. L’esclat de la guerra va impulsar un gir en la seva vida. A
finals d’agost del 1936, Pedrol i també Ramon Llorens van entrar al comitè de
treballadors que s’havia fet càrrec del club i el migcampista, a més, ben aviat va
esdevenir el president del Sindicat Professional de Futbolistes, entitat que va
proclamar que els jugadors de futbol «no pertanyem a cap club. Som lliures i
pertanyem a nosaltres mateixos».
Més endavant, a mitjan 1937, Pedrol formava part de l’expedició a Mèxic. Ho
feia com a jugador, però també com a subcap del grup dirigit per Rossend Calvet. A
la documentació oficial de la gira s’indica que la representació del club queda en
mans de Calvet, «fent-la extensiva a l’altre company, Esteve Pedrol, si per malaltia o
bé per altres causes de força major al primer dels esmentats no li fos possible actuar».
Un cop acabada la gira, Pedrol va formar part dels futbolistes que van preferir
quedar-se a Mèxic i van rebutjar la possibilitat de tornar a Barcelona o passar a la
zona franquista.
Quan va acabar la guerra, va tornar ben aviat a Barcelona i es va instal·lar en un
pis de la Gran Via, rebatejada com a avinguda de José Antonio. El seu cas, com el de
tots els que van formar part de la gira, va quedar en mans dels organismes de
depuració, i el jugador del Barça va fer una declaració jurada on ofereix una versió
dels fets certament sorprenent, perquè declara:

Que, al estallar el Movimiento en Barcelona, se encontraba en dicha ciudad, y en mayo de 1937 salió con el
equipo de fútbol de Barcelona para realizar una gira a Méjico, logrando de esta manera huir de las hordas
rojas que tantos crímenes cometieron en Barcelona. Al llegar a Méjico me presenté inmediatamente a las

Página 120
 autoridades representantes en dicho país de la España Nacional, a D. Augusto Ibáñez Barcia, poniéndome a
sus órdenes y haciéndole constar mi deseo de trasladarme a la España Nacional, y asimismo le facilité
cuantos datos consideraba de interés para las autoridades nacionalistas sobre la actuación y situación de la
España roja. D. Augusto Ibáñez me mandó de momento me quedase en Méjico y encargándose él mismo del
envío de mi informe a Burgos y rogándome cooperase con él en cuantos servicios pudieran ser de
importancia para la España de Franco, cosa que cumplí a satisfacción de dicho señor y con todo el
entusiasmo y fe españolista y durante todo el tiempo de mi permanencia en el mencionado país.
Al ser liberada Cataluña por las tropas nacionales, marché a Barcelona con el debido permiso y de
acuerdo con el mencionado señor a dicha ciudad.
Que no tiene más que decir, que lo dicho es la verdad, en la que se afirma y ratifica y después de leída
esta su declaración la firma en Barcelona a 4 de octubre de 1939, Año de la Victoria.

Tot i aportar dos avaladors no sembla que la versió de Pedrol convencés gaire els
dirigents franquistes. És difícil d’esbrinar quina part de realitat hi ha en la història que
declara el futbolista blaugrana, si és que n’hi ha cap. És molt possible que no sigui
més que un invent per mirar de sortir ben parat, tenint en compte els antecedents i la
seva implicació en el sindicat de futbolistes. A Mèxic, hi va operar un comerciant
espanyol que es deia Augusto Ibáñez Serrano (no Barcia, com deia Pedrol), que es
presentava com a «representante oficial de Franco en Méjico», i que, entre altres
tasques, tramitava els permisos dels espanyols residents que volien traslladar-se a la
zona franquista. Tot indica que, si la història de Pedrol hagués esta certa o
demostrable, no hauria tingut el més mínim problema per reintegrar-se a qualsevol
activitat i sense cap dilació, i, en canvi, encara haurà d’esperar catorze mesos més i
reaparèixer, com dèiem, de manera fugaç i sense sort: «Va ocupar el lloc de Valle
(extrem esquerre) amb més voluntat que encert», segons les cròniques.
Tot plegat forma part dels misteris de la gira americana i encara es complica més
la història si considerem el que va deixar escrit Rossend Calvet a la seva Història del
FC Barcelona, l’any 1978:

La gira va estar a punt de no fer-se. Quan tot estava preparat per engegar, elements afectes a un organisme no
esportiu van intentar dominar el comandament de l’expedició. No ho van aconseguir malgrat la resistència
que van oposar a l’enèrgica i raonada reacció dels que estàvem obligats, encara que voluntàriament, a
rebutjar qualsevol intromissió que pogués perjudicar la seva feina i, especialment, que privés el club d’un
possible ingrés pecuniari que li pertanyia. Aquells elements anaven acompanyats d’un exjugador del
Barcelona, el nom del qual silencio per haver mort.

En qualsevol cas, l’1 de desembre del 1940, tant Escolà com Raich —que fa mesos
que s’entrenen amb el club, esperant el perdó— entren directament en l’equip titular
que s’enfronta amb el Madrid amb un resultat ben esplèndid per al Barça, que s’
imposa amb claredat per tres gols a zero. La Vanguardia recull un incident a
l’anomenat gol de baix, com a conseqüència de les allaus que lamentablement es
produeixen en aquesta època en certs partits de màxima expectació, al camp de les
Corts. Diu el cronista:

De la parte alta se precipitaron muchos espectadores sobre los que se apoyaban abajo en la barandilla, y, al
enorme peso, esta cedió, cayendo al fondo por una entrada varias personas. Resultaron heridos y contusos
que fueron inmediatamente asistidos en el botiquín del club. Este defecto de construcción del campo debe ser
cuanto antes corregido para que no tengamos que lamentar un día un accidente de mayores consecuencias.

Página 121
El Mundo Deportivo, a l’edició dels dilluns, sol incloure un dibuix de Valentí
Castanys en lloc destacat per comentar algun dels fets més rellevants de la jornada de
Lliga. Castanys (1898-1965) és un eminent ninotaire, humorista i comediògraf
barceloní que havia impulsat la revista satiricoesportiva Xut abans de la guerra, on
ironitzava sobre el món del futbol, que ell anomenava «el país del sidral». Després de
la guerra col·labora a Destino i a El Mundo Deportivo, fins que l’any 1945 repetirà
l’experiència del Xut amb una publicació setmanal de caire similar, ara ja en castellà,
batejada El Once.
En l’acudit del dilluns corresponent a aquell Barça 3-Madrid 0, Castanys dibuixa
un Escolà alat, amb un gruixut llibre a la mà, titulat Tratado de fútbol i una pilota als
peus que deia: «Me rindo, haz lo que quieras de mí». Un Escolà tot triomfal
comentava: «Volví, convencí y vencí». El Barça sembla que ha recuperat la capacitat
d’il·lusionar d’abans de la guerra amb aquell triomf incontestable contra el conjunt
madridista. Rere Escolà, Castanys afegeix un seguidor culer que esclata de joia:
«¡Este es mi equipo!».
A la crònica del partit, El Mundo Deportivo no parla dels incidents del públic,
però, en canvi, explica que va caldre tancar les portes d’accés (en aquells temps, les
grades de públic dempeus s’anaven omplint fins que algú decidia que ja no hi cabia
més gent i es tancava la finestreta de venda de localitats) i es van produir unes
càrregues d’espectadors que no volien quedar-se sense veure el partit. Entre dues-
centes i tres-centes persones van entrar a la valenta i, per tant, sense pagar. Tot i així,
explica el diari, aquell dia es van vendre unes dues mil entrades menys que al recent
Barça-Espanyol.
Cal dir que el beneficiat del perdó a Raich i Escolà no tan sols és el Barça, perquè
només un mes després, el 12 de gener del 1941, la selecció espanyola de futbol
disputarà el primer partit oficial del franquisme, un amistós contra Portugal a Lisboa
(la situació europea no oferia gaires opcions més), en què Escolà ja formarà part de
l’equip espanyol i fins i tot farà un dels gols de l’empat a dos final. Al llarg del 1941,
Espanya jugarà dos amistosos més i en el segon també debutarà Raich.
Amb la guerra pel mig, la selecció espanyola haurà estat gairebé cinc anys sense
jugar, tot i que la federació del bàndol franquista havia organitzat dos partits
amistosos contra Portugal, els anys 1937 i 1938. Curiosament, aquests dos partits no
consten a la relació que reconeix la Federació Espanyola de Futbol, però sí que els
considera plenament oficials l’homòloga portuguesa. Una de les claus d’aquesta
divergència cal trobar-la en el fet que Espanya, per primer cop en la seva història,
havia perdut davant Portugal, tant a Vigo com a Lisboa.
Quan Espanya reapareix oficialment, el gener del 1941, ho fa amb samarreta
blava per disposició dels organismes esportius del franquisme, perquè el vermell no
està ben vist. El nou seleccionador és un periodista i exjugador del Reial Madrid,
Eduardo Teus, que ben aviat tindrà especial incidència en la història del Barça.

Página 122
 NOUS DIRECTIUS I POC FUTBOL

El 17 de desembre del 1940, La Vanguardia es desfà en elogis del joc del Barça, que
acaba de golejar el Sevilla per 4 a 0 a les Corts. Però la portada del diari barceloní es
reparteix entre la inauguració del nou pont de Torroella de Montgrí, «en sustitución
del destruido por los rojos», que portarà el nom del general Orgaz, i el nomenament
del nou governador civil de Barcelona (i cap de la Falange), el càntabre Antonio
Federico de Correa Véglison, comandant del cos d’enginyers que ja havia ocupat el
mateix càrrec a Girona. En el seu discurs de presa de possessió, parla d’una tasca
«molt difícil i perillosa» i es declara «inflexible en la disciplina». Entre les seves
feines hi ha la de controlar les activitats del Barcelona.
El 15 de gener del 1941, en reunió ordinària del consell directiu presidida per
Josep Vidal-Ribas a causa de l’absència d’Enrique Piñeyro, s’aprova finalment el
canvi de nom del club, que passa oficialment a dir-se Club de Fútbol Barcelona.
Caldran més de trenta anys, fins al 8 de novembre del 1973, abans que no es pugui
recuperar la denominació en català, fixada l’any 1920 com a substitució de l’original
en anglès Foot-Ball Club Barcelona. Aquell mateix dia, la junta directiva aprova
l’entrada de dos nous membres: Esteban Felip i Ferrer-Fàbrega i Adolfo Esteban
Ascensión.
Esteban Felip i Ferrer-Fàbrega (1899-1976) és un empresari vinculat al món de
les assegurances i de l’hostaleria, ben relacionat amb la família Gamper.
En canvi, la incorporació d’Adolfo Esteban Ascensión (1912-2007) afegeix un
militar franquista de prestigi a la junta del marquès. Capità de cavalleria, l’any 1939
li va ser concedida la Cruz Laureada de San Fernando, la més alta condecoració
militar espanyola al valor «por su heroica actuación en la defensa de la posición de
Las Minas (Vizcaya) el día 27 de mayo de 1937».
Confirmades aquestes dues novetats al consell directiu, una setmana més tard
s’aprova la incorporació d’un secretari general, càrrec que recau en Albert Maluquer
(1894-1966), que esdevindrà un personatge imprescindible en la vida del FC
Barcelona dels anys següents. Maluquer s’incorpora per un període de prova de tres
mesos, amb un sou de 700 pessetes mensuals i un horari fixat de quatre de la tarda a
nou del vespre. Nascut a Barcelona, en el moment del seu nomenament té quaranta-
sis anys i és inspector de treball, però, entre les seves múltiples dedicacions, cal citar
el periodisme, l’escriptura, el dibuix, la pintura i els cotxes d’època. És un dels
fundadors, i primer secretari, de la Federació Catalana d’Atletisme. També funda,
l’any 1945, el setmanari Vida Deportiva. Abans de la guerra havia treballat a les
pàgines d’esports d’El Correo Catalán i al setmanari La Jornada Deportiva, i l’any
1949 escriurà la història més detallada del FC Barcelona en el moment de la
commemoració dels cinquanta anys de vida de l’entitat. També presidirà l’Associació
de Cotxes Veterans. Morirà a Póvoa de Varzim (Portugal). Albert Maluquer es dóna

Página 123
d’alta com a soci del Barça el 17 d’abril del 1940 i s’emparenta, seguint la tradició de
vincles familiars establerts en el si de la junta del marquès de la Mesa de Asta, amb
l’extensa branca dels Vidal-Ribas, quan la seva filla Núria es casa amb un nebot del
vicepresident del Barça.
El Barça manté un to gris a la Lliga, però sense repetir l’ensurt de la temporada
anterior. El 26 de gener del 1941, data assenyalada per al franquisme, es disputa el
partit contra l’Espanyol corresponent a la segona volta. Es compleix el segon
aniversari de la liberación de Barcelona i fins i tot El Mundo Deportivo obre la
portada amb un article laudatori titulat «Hoy hace dos años que Barcelona volvió a
España». La data també coincideix amb la inauguració de l’escola 26 de Enero al
carrer de l’Arc de Sant Martí, al Guinardó, un dels centres d’ensenyament que
s’aniran obrint els propers mesos, a la ciutat.
El partit no té cap altra història que la clara superioritat blanc-i-blava, una vegada
més, d’ençà del final de la guerra. L’Espanyol venç per 3 gols a 1, i, amb raó, un dels
golejadors locals, Martínez Català, declara després del partit que no recorda haver
perdut mai contra els blaugrana. «Em sembla que no ens guanyen des del 1935»,
afegeix el defensa blanc-i-blau Ricardo Teruel.
La derrota a Sarrià, i la de la setmana anterior a les Corts contra l’Atlético
Aviación (2-4), fa arronsar el nas a la directiva de Piñeyro, que multa dos jugadors
per manca de rendiment i dos més per no presentar-se a tots els entrenaments. A més,
el capità Brabo Montero exigeix que consti en acta la seva disconformitat amb els
mètodes de l’entrenador, Josep Planas, i en demana la substitució tan bon punt acabi
el seu contracte. Pocs dies més tard, els capitans Antoni Franco i Joan Josep Nogués,
en nom de tots els jugadors, signen un comunicat dirigit al president, en què
reconeixen que les darreres actuacions no han estat a l’altura del que es mereix el
club i es comprometen a «no regatear esfuerzo alguno en lo sucesivo». També
expressen «el más entusiasta amor al club». El resultat pràctic és una golejada
rotunda sobre l’Oviedo en el partit següent, que cau a les Corts per 7 gols a 0: dos de
Gràcia, dos de Martín, dos d’Escolà i un de Sospedra. De fet, el Barça guanyarà els
cinc partits de Lliga que queden per tancar la competició, incloent-hi un 1-2 al camp
del Reial Madrid, i fins i tot pot acabar classificat en el quart lloc, cinc punts per
davant de l’Espanyol. Sobre la victòria a Chamartín, Hoja del Lunes de Madrid elogia
la qualitat d’un equip que tenia «bastante de aquellas buenas cualidades que
caracterizaron al “Barsa” de los tiempos triunfales de Piera y Samitier: movilidad
en su conjunto, rapidez, calidad de juego».
El 4 de març del 1941, dos dies després de l’acabament de la Lliga, el BOE
publica el decret de creació del nou organisme que substitueix el Consejo Nacional de
Deportes i regirà amb mà de ferro l’esport espanyol. Es tracta de la Delegación
Nacional de Deportes de Falange Española Tradicionalista y de las Juventudes de
Ofensiva Nacional Sindicalista. En setze articles s’estableixen els objectius de la
nova Delegación Nacional de Deportes (DND) i es marquen les eines legals que

Página 124
l’Estat franquista diposita en mans falangistes per controlar l’esport. Cap novetat en
els rectors esportius, perquè el primer delegat nacional d’esports serà el general
Moscardó.
Entre les darreres decisions del desaparegut Consejo, destaca la celebració d’una
jornada especial de partits benèfics, amb l’objectiu de recaptar fons per a la ciutat de
Santander, que la matinada del 16 de febrer del 1941 havia patit un incendi de
proporcions extraordinàries. Conegut com «l’incendi andalús», perquè s’origina a
prop del carrer de Cadis i arriba fins al carrer de Sevilla, deixa gairebé deu mil
damnificats, tot i que, afortunadament, només causa una víctima, un bomber. El
Barça torna a aprovar un ajut de cinc mil pessetes, sense que en aquest cas consti en
acta cap queixa de Brabo Montero. També, a diferència del que va passar mesos
abans amb les inundacions gironines, tot l’esport espanyol es mobilitza, seguint les
ordres del Consejo. El diumenge 9 de març es disputen onze partits amistosos de
primer nivell per recaptar fons. A Madrid, s’organitza un Reial-Atlético, mentre que a
Barcelona es tornen a enfrontar el Barça i l’Espanyol a les Corts. Un cop més
guanyen els blanc-i-blaus, aquesta vegada per la mínima (0-1), però, des de l’òptica
blaugrana, el més important és el debut d’un jove molt prometedor de només dinou
anys, Marià Gonzalvo, germà petit del futbolista de l’Espanyol Juli Gonzalvo. La
recaptació neta del partit, que el club fa arribar a la Federació Catalana, és de 44.854
pessetes.
El control dels ajuts a Santander és exhaustiu, com ho demostra la normativa
promulgada pel general Moscardó, «para lograr la máxima eficacia en todas las
iniciativas y centralizar los proyectos en curso, el COE-CND decide ejercer una
fiscalización sobre todos cuantos actos se celebren» i detalla que, durant una
setmana, totes les activitats esportives podran elevar els preus de les entrades un vint
per cent i els organitzadors hauran d’aportar una quantitat equivalent a la que es
recapti per aquest sistema. També s’augmenta un u per cent l’impost sobre les
apostes, es grava un deu per cent la recaptació neta que obtinguin els promotors
industrials en el primer espectacle que organitzin, es reté un dia de paga de tot el
personal de federacions, clubs, societats i empreses amb sou que superi les 300
pessetes mensuals, es retira un deu per cent dels premis o les retribucions de la
primera actuació dels professionals sense sou fix, i encara més: un deu per cent de les
quotes mensuals dels socis de les entitats esportives de tota menaEl CND recaptarà
tots aquests fons i els farà arribar a «la Superioridad» per tal que faci «la distribución
que estime conveniente». Dins de la desgràcia, la capital càntabra acaba obtenint un
benefici important, perquè l’incendi allibera 115.000 metres quadrats de sòl urbà en
situació immillorable que són expropiats per concentrar els terrenys i donar pas,
posteriorment, a una sèrie de negocis immobiliaris de primer ordre.
Paral·lelament a aquesta mobilització absoluta per ajudar Santander, el consell
directiu del Barça estudia el canvi de local social del club. Després d’una visita
conjunta de la directiva a una possible nova seu, el 26 de març s’aproven les gestions

Página 125
per llogar un edifici situat al passatge de Méndez Vigo, número 4, de Barcelona.
També en aquestes dates es comencen a fer passos seriosos per ampliar la capacitat
de les grades de les Corts i es demana un estudi a l’arquitecte Josep Maria Sagnier
Vidal-Ribas, emparentat, com indiquen els seus cognoms, tant amb el vicesecretari
Sagnier com amb el vicepresident Vidal-Ribas. L’arquitecte, que ha heretat el títol de
marquès del seu pare, el també arquitecte Enric Sagnier Villavecchia, s’ha donat
d’alta com a soci del Barça a finals d’aquell mateix 1941, comptant, lògicament, amb
uns avaladors de pes.
Durant el mes d’abril es disputa un torneig entre els quatre millors equips de la
Lliga. El Barça hi pren part, juntament amb els dos Atlètics i el València. El paper
dels blaugrana és molt pobre, amb golejades tant a Madrid (6-0), com a Bilbao (5-3) i
València (4-0). Però el més destacat és el partit de les Corts contra els valencianistes
(1-1), el diumenge 20 d’abril, perquè acaba com el rosari de l’aurora. Els dos equips
juguen els últims minuts amb només vuit homes, entre expulsats i lesionats. La
crònica d’El Mundo Deportivo comença dient que «el que vam veure ahir a les Corts
no té precedents en la nostra memòria i no s’ha de repetir mai més». Martín rep una
puntada de peu a la cara quan intenta una rematada i cau commocionat. Després
d’una greu falta d’Iturraspe a Gonzalvo, el barcelonista Sospedra replica amb una
agressió a Iturraspe i l’àrbitre els expulsa tots dos. El valencianista Asensi marxa del
camp sagnant del cap després d’una batussa general, i el seu company Lelé rep una
puntada de peu del barcelonista Anguera. Tant Asensi com Lelé poden tornar al
terreny de joc, però no té la mateixa sort el blaugrana Valle, lesionat per una dura
entrada al turmell per part d’Álvaro. Un altre dels durs del Barça, Benito, envia Poli a
la infermeria, el golejador valencianista Mundo és expulsat per agredir Anguera. Com
resumeix el cronista d’El Mundo Deportivo, «cap al minut 22 de la segona part, ja
jugaven només vuit contra vuit i els que seguien dempeus estaven gairebé tots
lesionats». Brabo Montero, segurament perquè com a cap del Rondín Antimarxista és
expert en agressions i violència, fa un informe del que ha passat per a la resta de
companys de la directiva, que decideix atorgar una prima especial de 150 pessetes
setmanals a Valle fins a final de temporada, en veure que ja no podrà jugar durant uns
quants mesos. «Va ser un partit ben especial», recordava Valle anys més tard.
Els dos que vam fer els gols vam acabar amb la cama trencada. Primer jo, en una jugada per la banda
esquerra. Quan vaig centrar la pilota, em van posar el peu, crec que ell va arribar tard, potser sense malícia,
però el meu peu va xocar amb els tacs de la bota del defensa. I quan encara no sortia jo pel túnel de les Corts,
el Benito va fer una entrada a l’extrem esquerre, un tal Poli, i apa, un altre cap a la caseta amb la cama
trencada. Va ser un partit inoblidable, per tot plegat. El pobre Marià Gonzalvo, que jugava un partit oficial
per primer cop, estava blanc! A la infermeria de les Corts vam coincidir el Poli i jo amb la cama trencada, el
Lelé amb el nas partit, el Mariano Martín amb una cella oberta…

En la reunió del 25 d’abril, la Federació Espanyola de Futbol anuncia les sancions

corresponents al duríssim Barça-València de les Corts: dues setmanes i multa de 250
pessetes per a Sospedra, tres setmanes i 250 pessetes per al valencianista Iturraspe,

Página 126
una setmana i 100 pessetes per a Mundo, multes de 250 pessetes als entrenadors de
cada equip (Josep Planas i Ramón Encinas), un mes de suspensió per a l’àrbitre,
Munguía, «por no castigar de buen principio y con la necesaria energía los excesos
de los futbolistas», i multa de mil pessetes al Barcelona pel comportament incorrecte
dels seus seguidors, ja que van llançar monedes contra l’àrbitre i els auxiliars. Però el
càstig més greu el rep el defensa barcelonista Benito, suspès de manera indefinida
«hasta conocer las circunstancias en que el hecho se produjo», per haver causat una
greu lesió al valencianista Poli, que va patir fractura de tíbia. En canvi, el defensa que
lesiona Valle no és castigat. Benito no tornarà a jugar fins al mes de setembre. El
diumenge següent, en el partit de tornada a Mestalla, un Barça farcit de suplents cau
per 4 a 0.
Els càstigs no agraden a la directiva d’Enrique Piñeyro, que a la reunió setmanal
immediata, el 30 d’abril, acorda enviar un «detallado informe» a la Federació per
considerar que les sancions «no se ajustan a la realidad de los hechos». Al mateix
temps, lliura les mil pessetes de sanció a les arques federatives.
Al maig es juga la Copa i al Barça li correspon enfrontar-se d’entrada amb
l’Espanyol. El partit d’anada dels vuitens de final es juga a les Corts i guanyen els
blanc-i-blaus per 1-2. A la tornada, a Sarrià, nou triomf de l’Espanyol, aquest cop per
4-3. Després de dues temporades esportives des de l’acabament de la guerra, Barça i
Espanyol s’han vist les cares en deu partits oficials (quatre de Lliga, quatre de Copa i
dos del Campionat de Catalunya). El balanç és de vuit victòries de l’Espanyol i dos
empats, tots dos al terreny blanc-i-blau. Els cinc enfrontaments de les Corts els ha
guanyat l’Espanyol, que du un balanç de 25 gols marcats per 12 de rebuts, en aquests
deu xocs de la màxima rivalitat ciutadana. També esportivament, la postguerra està
sent molt dura per als seguidors culers…
D’aquest doble enfrontament de Copa, el partit més interessant és el de tornada, a
Sarrià, on el Barça s’avança dos cops (0-1 i 1-2), a més de desaprofitar un penal amb
empat a un. La reacció de l’Espanyol a la segona part és determinant i permet que el
defensa local Teruel tregui pit un cop més: «S’ha dit que amb el camp mullat el Barça
ens guanyaria, després que si amb el camp sec i amb la recuperació dels lesionats.
Res. Ja pots dir [comenta a un periodista] que fins que el Barcelona no canviï la base
de la seva composició i no millori en moral i en velocitat de conjunt, seguirà
guanyant-lo l’Espanyol, si manté aquest equip d’ara».
Una altra de les notes destacades del partit de Sarrià és l’homenatge que es
dispensa, poc abans de començar la segona part, al capità general de Catalunya, Luis
Orgaz, que deixa el càrrec. Amb els dos equips formant una renglera i l’àrbitre,
Escartín, al mig, se celebra la presència d’Orgaz al partit. El general baixa a la gespa
enmig d’una gran ovació, mentre els futbolistes el saluden braç enlaire. El cronista de
La Vanguardia ho explica així: «Homenaje espontáneo al general Orgaz. El ilustre
general y gran protector de los deportes descendió al campo en medio de una gran
ovaciónEl cálido y espontáneo homenaje de los deportistas barceloneses al viejo y

Página 127
prestigioso soldado fue la nota sobresaliente de una tarde de emociones». La
temporada oficial del Barça pot donar-se per tancada, mentre l’Espanyol continua
endavant a la Copa, on arriba, per segon any consecutiu, a la gran final. Però aquesta
vegada caurà davant el València (3-1) a Chamartín.
Durant el mes de juny del 1941, el Barça fa una petita gira pel nord d’Àfrica, amb
partits a Ceuta i a Tetuan. El marquès de la Mesa de Asta en persona dirigeix
l’expedició, acompanyat dels directius Vidal-Ribas, Casajuana i Rosés. Al Marroc,
els rep el nou alto comisario de España, que no és cap altre que el tinent general Luis
Orgaz. Pel que explica la premsa, deuen ser uns dies de descans més que cap altra
cosa: «Excursiones, verbenas, un té al estilo moro, delicados obsequios
individuales…».
Aquest mateix mes es produeix el trasllat a les noves oficines del passatge
Méndez Vigo, on el Barça quedarà còmodament instal·lat fins al 1960.
Encara abans de tancar completament la temporada, el 6 de juliol, un combinat de
jugadors del Barça i de l’Espanyol viatgen a Stuttgart, on s’enfronten amb l’equip
local a l’estadi que, aquells dies, rep el nom d’Adolf Hitler. Curiosament, un dia
abans havia sortit de l’Estació de França el primer tren amb voluntaris de la División
Azul cap a Alemanya per rebre la formació corresponent de l’exèrcit nazi.
Aquell mateix estiu, com a conseqüència del bon moment que està passant
l’Espanyol, es publica un llibret de resum de la història de l’entitat, RCD Español, su
vida, su historia, sus triunfos, escrit pels periodistes Eduardo Carballo i Juan Julià.
El futbol és una de les grans distraccions de la postguerra i cap a finals d’aquell
estiu del 1941 es publiquen dos llibrets més sobre la història del Barça i la de
l’Espanyol, però amb una orientació més esportiva. Corresponen tots dos a una
col·lecció sobre clubs de futbol que llança l’Editorial Alonso des de Madrid, i, en el
cas dels dos clubs catalans, van a càrrec dels periodistes d’El Mundo Deportivo José
Luis Lasplazas i Carlos Pardo.
D’altra banda, el consell directiu blaugrana aprofitarà l’estiu per preparar amb
detall la temporada 1941-1942. El club rep diverses ofertes d’entrenadors que volen
fer-se càrrec del primer equip; s’aprova la realització d’exàmens mèdics «rigorosos i
detallats» als futbolistes per poder decidir quin règim alimentari han de seguir;
s’encarrega un estudi econòmic per veure la possibilitat d’adquirir un autocar de vint
places per als desplaçaments del primer equip, opció que més endavant es va
desestimar davant l’oferta de la companyia Wagons-Lits sobre l’organització dels
viatges en tren. I, com cada any per aquestes dates, s’estudia la situació militar dels
futbolistes i es fan totes les gestions possibles per recuperar-ne com més millor. A
mitjan juliol es nomena el nou entrenador, que serà un altre exjugador del club, el
castellonenc Ramón Guzmán, que va deixar l’equip l’any 1935 i que ara té quaranta
anys. Les tesis del capità Brabo, que havia demanat el cessament de Planas, s’han
imposat. El mateix capità de la Guàrdia Civil demana sense embuts una llista de tots
els passis de favor que té emesos el club, petició que és atesa.

Página 128
 No és probable que Brabo pensi que a la llista hi pugui figurar cap persona
perseguida pel règim. L’oposició política a la dictadura viu, a mitjan 1941, un lent
procés de recomposició, després de la desfeta dels partits d’esquerra i els catalanistes.
A l’interior del Principat, però, es mouen en la clandestinitat membres del Front
Nacional de Catalunya (FNC), organització nascuda el 1940 a París, formada per
exiliats nacionalistes, expolicies de la Generalitat, exmilitars de la República i,
sobretot, militants d’Estat Català i membres d’altres formacions, com Esquerra
Republicana Catalana i Acció Catalana, que en formen part a títol individual. El FNC
durà a terme una activitat de resistència amb l’objectiu de recuperar les llibertats de
Catalunya i lluitar contra el franquisme. L’agost del 1940, diversos membres del
Front, com Joan Cornudella, Antoni Andreu, Jaume Martínez, Enric Pagès i Manuel
Cruells, havien entrat a Catalunya per coordinar la tasca del Front a l’interior, amb la
missió d’exercir tasques d’espionatge a favor de les potències aliades, i, en paral·lel,
formar una branca militar. El Front va col·laborar, durant la Segona Guerra Mundial,
amb els serveis secrets polonesos, amb els nord-americans, amb la Intelligence
Service britànica, el Deuxième Bureau francès i les xarxes d’evasió de la resistència
francesa en punts estratègics propers a la frontera, com Puigcerdà, Sant Llorenç de
Cerdans i el coll de Banyuls. La resistència opositora a Franco disposarà d’un mitjà
de comunicació, Radio Pirenaica, que comença a emetre clandestinament el 22 de
juliol del 1941 per informar lliurement dels avanços de la guerra, lluny de la
tendència germanòfila que impera en la majoria de diaris espanyols.
Durant el mes d’agost es permeten noves altes de socis sense pagar drets
d’entrada, però es marca un límit de dues mil inscripcions, com a màxim. També
s’encarrega un estudi per resoldre els problemes de manutenció dels jugadors en els
viatges, a causa de l’escassetat d’aliments als trens i als restaurants. Finalment,
s’aprova oferir un dinar abundant als jugadors després del darrer entrenament de cada
setmana. És un privilegi en una Barcelona en la qual molta gent passa gana, perquè la
Comisaría de Abastacimientos mai no podrà subministrar les quantitats que el 1939,
mitjançant una ordre del Ministeri d’Indústria, s’havien calculat que eren necessàries
per al proveïment mensual per a cada home adult: 12 quilos de pa, 7,5 quilos de
patates, 3 quilos de llegums secs, 1,5 litres d’oli, 300 grams de cafè, 900 grams de
sucre, 3,7 quilos de carn, 750 grams de carn de porc, 2,2 quilos de bacallà i 6 quilos
de peix, unes quantitats que es reduïen en un vint per cent si s’era dona o una persona
de més de seixanta anys, i un quaranta per cent si es tractava d’un nen de menys de
catorze anys. Però, com diem, aquests càlculs són només teòrics. L’escassetat
d’aliments i la consegüent pèssima nutrició de la major part de la població és visible
en les llargues cues als menjadors socials que gestiona l’Auxilio Social, organisme
creat per la falangista Mercedes Sanz Bachiller l’hivern del 1937 a Valladolid,
inspirada en el model social de l’Alemanya nazi, el Winterhilfe. També s’han hagut
de substituir menjars habituals fins a la guerra per succedanis de més baixa qualitat.
Per exemple, l’escudella i la carn d’olla han donat pas a un brou amb coll de gallina,

Página 129
ceba i cansalada, les patates han deixat pas als moniatos i el cafè al mate. Aquesta
nova gastronomia de subsistència farà que la revista Alimentación Nacional, que
edita la Comisaría de Abastecimientos, iniciï la publicació de receptes com ara truita
de moniatos sense ou.
A l’agost es produeix el relleu a la presidència de la Federació Espanyola de
Futbol. El càrrec recau en Javier Barroso y Sánchez Guerra, exjugador del Reial
Madrid i de l’Atlético de Madrid, que destaca primer com a davanter i després com a
porter. Anys a venir, també presidirà el club colchonero.

Página 130
 6. PROMOCIÓ A SEGONA I COPA

Per a la nova temporada, el gran reforç del Barça és Domènec Balmanya, que per fi
pot reaparèixer. «Quan ens van dir que ens havien caigut sis anys de suspensió, el
meu pare em va dir que ho deixés estar i que em dediqués a la fusteria», explicava
Balmanya. «Però amb la reducció a dos anys, el Barça ja em va demanar que
comencés a entrenar-me; dos cops a la setmana anava a Barcelona». El seu retorn es
produeix en un amistós per la festa major de Granollers, el 31 d’agost, i el seu primer
partit oficial arriba amb l’inici de la Lliga 1941-1942, el 28 de setembre del 1941, a
les Corts contra l’Hèrcules, justament el mateix rival del darrer partit de Lliga que
havia jugat amb la samarreta blaugrana, el 19 d’abril del 1936. Han passat cinc anys i
mig, però Mingu Balmanya, com Raich i com Escolà, recuperarà de manera
immediata la titularitat indiscutible. Està a punt de fer els vint-i-set anys. En canvi, hi
ha problemes amb Josep Valle, destinat a la Corunya per fer el servei, i penja els
guants el porter Nogués, que rep un partit d’homenatge i la medalla d’or del club.
Entre l’octubre i el desembre del 1941, el Barça estudia la sol·licitud d’un crèdit a
la Caixa de Pensions. El club vol cancel·lar les cèdules hipotecàries en circulació i
retornar el préstec existent amb el Banc Hispano Colonial. En els primers estudis es
parla d’un nou crèdit de 600.000 pessetes, però finalment s’accepten les condicions
que proposa “la Caixa” per a un crèdit de 325.000, a un interès del 4,5% i retornable
en deu anys.
Sobre el cas de Valle, es recorre al bon amic general Orgaz, i, aquesta vegada,
amb èxit. Valle és traslladat a Barcelona i a mitjan novembre, a la novena jornada de
Lliga, pot reaparèixer. Coincidint amb la bona notícia, el club atorga un donatiu de
mil pessetes per a la recaptació popular que s’ha endegat per oferir una paga de Nadal
als voluntaris de la División Azul, els soldats espanyols que han fet cas a la crida de
Serrano Suñer, «¡Rusia es culpable!». En homenatge a aquesta divisió que lluitarà al
costat dels nazis al front oriental de la Segona Guerra Mundial, l’Ajuntament de
Barcelona decideix batejar la carretera de Montjuïc, que condueix al castell, com a
carretera de la División Azul. Uns quants anys després es tornarà a dir carretera de
Montjuïc, ja que la División Azul tindrà una avinguda al costat del camp del Barça,
fins que, el 1979, es canvia per avinguda d’Aristides Maillol. Encara, el 7 de juliol del
1942, hi haurà una tongada de canvis dràstics en els noms dels carrers de Barcelona,
quan s’eliminen noms de valors universals com solidaritat, autonomia, democràcia,
progrés, igualtat, etc., ara substituïts per unidad, movimiento, etc.; i també de catalans
universals, com Antoni Gaudí, o fins i tot internacionals, com Émile Zola o Victor
Hugo.
Mentrestant, el Barça continua guanyant adeptes i en la reunió del 30 d’octubre es
decideix establir un límit de tretze mil en l’admissió de nous associats. No obstant
això, la marxa esportiva de l’equip és catastròfica. El canvi de Planas per Guzmán

Página 131
que havia propiciat Brabo Montero ha estat un rotund fracàs i els resultats a la Lliga,
que ha augmentat a catorze equips, són molt preocupants. El Barcelona només suma
un punt en els sis primers partits i té greus problemes disciplinaris dins de l’equip.
Tant és així que s’arriba a decidir en reunió del consell que deixaran de cobrar la
mensualitat aquells futbolistes que es perdin partits «por negligencia o mala conducta
comprobadas, embriaguez u otras causas sólo imputables a ellos y que no se
produjeran en partidos, entrenamientos u otros actos al servicio del club». Entre les
primeres derrotes sobresurt un 5 a 2 a Sarrià, en una altra demostració de la
contundent superioritat blanc-i-blava de la postguerra. Guzman dóna entrada a
futbolistes de pas efímer pel club, com el porter Colominas, que només jugarà quatre
partits i perdrà la titularitat després de rebre sis gols a San Mamés i cinc al camp de
l’Atlético Aviación.
La situació és especialment compromesa i la premsa poca cosa en pot publicar.
Finalment, el 15 d’octubre del 1941, El Mundo Deportivo recorre a un informant
anònim per poder explicar, lleugerament, la veritat de la situació esportiva. En un
article que comença a primera pàgina, reprodueix declaracions d’un directiu del
Barça sense identificar, del qual comença dient que es tracta «del directiu que parla»,
i explica el periodista, segurament per protegir-se ell també, que ha «ensopegat
casualment» amb aquest membre del consell blaugrana. La peça periodística va
signada amb les inicials PB, que no corresponen, aparentment, a cap dels cronistes
habituals del diari. I s’hi pot llegir: «No vamos a describir al directivo, diremos que
es de los que se apasionan y sienten el club como el que más, pues el añadir algo
sería tanto como dar su filiación exacta, dadas las acusadas dotes de su
personalidad, y para esto no estamos autorizados», comença la sucosa crònica. I què
explica aquest directiu anònim? Fonamentalment, fa un resum de la situació de la
plantilla i de les dificultats per mantenir un onze estable i amb garanties d’èxit:
No menos de treinta jugadores profesionales se alistan en el club, y sin embargo, en estos momentos apenas
si tenemos disponibles a los que se requieren para formar un equipo. Vea usted: a principio de temporada
eran Nogués, Miró, Argila, Colominas, Anguera, Benito, Zabala, Ceballos, Ribas, Babot, Calvet, Raich,
Balmanya, Rosalench, Franco, Llàcer, Montaner, Sospedra, Gracia, Martín, Escolà, Bravo, Herrera,
Navarro, Valle, Orriols, Segarra, César, Gonzalvo, Galvany y Aylagas. Pues bien, de estos hemos tenido que
prescindir, por razones de servicio militar, de Ribas (cedido al Celta), Babot (a la Ferroviaria de Madrid),
Montaner (Deportivo), Gracia (Berga), Valle (Deportivo), Gonzalvo (Zaragoza), Galvany (Osasuna), César
(Granada) y Aylagas (Discóbolo de Zaragoza). Y ahora mismo tenemos lesionados a Nogués, Miró,
Anguera, Benito, Martín, Escolà, Bravo, Segarra y Orriols.

Cal recordar que quan es produeix aquesta enigmàtica trobada, el Barça acaba de
caure per 5-2 al camp de l’Espanyol i també a les Corts, amb el Celta (0-2). A la
Lliga només suma un punt i és tercer per la cua.
La conversa continua i el portaveu anònim del club comenta la xiulada que van
rebre els membres del consell directiu després de la derrota amb el Celta: «Nos dolió
muchísimo que nos despidieran así, evidentemente. Hemos de suponer que gran
parte del público debe ignorar, sin duda, que fuimos llamados a la directiva del

Página 132
Barcelona no por elección popular más o menos trabajada, sino en cumplimiento de
un deber de obediencia y en bien del Club de Fútbol Barcelona. No sabe bien el
señor socio que protesta lo que debe a nuestro dignísimo presidente por sus desvelos
y trabajos en favor de la entidad». També comenta que s’han plantejat deixar els
càrrecs, «pero el programa que nos hemos trazado, en bien de nuestro querido club,
debemos sino completarlo, hacer algo más que iniciarlo, a menos que nuestros
superiores organismos deportivos ordenen otra cosa. No se crea pues en egoismos ni
en otras cosas peores por parte nuestra».

MESURES DE XOC

El Barça, que també cau a Chamartín (4-3), arriba al final de la primera volta amb
només deu punts i situat en la zona de promoció. La situació esportiva torna a ser un
dels maldecaps del marquès i dels seus companys de la junta, amb unes dificultats
que no saben com superar. I, al mateix temps que l’equip blaugrana pateix per
mantenir-se a Primera Divisió, el Granada frueix dels gols de César Rodríguez, el
davanter lleonès que penjarà les botes com a màxim golejador de la història del club
en partits oficials. Però l’any 1941 encara no pot incorporar-se a la disciplina
blaugrana. César, tot i jugar amb un equip modest, que tot just acaba d’incorporar-se
a l’elit del futbol espanyol, acabarà la Lliga com a segon màxim golejador de la
competició, només superat pel valencianista Mundo.
L’inici de la segona volta, ja el 1942, no aporta cap millora. El diumenge 4 de
gener, el Barça cau amb claredat al camp de l’Hèrcules, un dels pitjors equips de la
taula. L’endemà, la nit de Reis, s’estrena a Madrid «una cinta realmente magnífica,
con la que el cine español da un paso gigantesco en su historia», segons explica la
premsa. Una pel·lícula de dues hores i mitja que el públic segueix «con emoción
suprema y, en varios momentos, la proyección fue interrumpida con nutridos
aplausos. Un gran éxito, en fin, como ninguna otra película ha conseguido jamás en
Madrid». Es tracta de Raza, el film que sintetitza l’ideari franquista i falangista,
dirigida per José Luis Sáenz de Heredia, amb argument de Jaime de Andrade,
pseudònim sota el qual s’oculta el dictador Franco. Segons afegeix la crònica de La
Vanguardia del dia 6 de gener, «antes de acabar el rodaje ya se habían recibido
peticiones de copias desde diversas naciones de Europa, entre ellas Rumanía».

Página 133
 El diumenge següent, nova humiliació a les Corts davant d’un Espanyol amb
moltes baixes que s’imposa per 1-2, tot i jugar amb un home menys des del minut 12.
L’àrbitre, Iturralde (avi d’Iturralde González, que xiularà a Primera del 1994 al 2012),
expulsa Teruel per una acció violenta sobre Mariano Martín, quan el davanter centre
del Barcelona entrava amb tota la força sobre el cos del porter blanc-i-blau, Martorell.
«Una violencia castigada rigurosamente», segons el cronista de El Mundo Deportivo.
Però ni així pot puntuar el Barça, que cau fins a la tretzena i penúltima posició.
Aquesta temporada baixen directament a Segona els dos últims i disputaran la
promoció de descens els classificats en els llocs onzè i dotzè. La situació esportiva és
greu.
Finalment, a la primera reunió del consell directiu del 1942, el 14 de gener, amb
l’assistència del president i només cinc membres de la junta (Vidal-Ribas, Casajuana,
Felip i els doctors Agustí i Ribas), es prenen les primeres determinacions dràstiques
per canviar el rumb esportiu de l’equip. Davant l’allau de lesions, i, sobretot, de les
dificultats per recuperar la forma física dels jugadors que causen baixa, es proposa
estudiar la rescissió del contracte del massatgista Celestino Ordinas i la substitució
per l’atleta Àngel Mur, que ja havia fet tasques de massatgista a la gira americana del
1937. També es cancel·la l’acord existent amb l’Institut Mèdic Esportiu i s’acorda
proposar a cinc metges de prestigi (Moragas, Ribó, Castells, Vilardell i Soler Terol) si
volen fer-se càrrec del tractament dels lesionats. Finalment, de manera provisional
per al partit immediat al camp del Celta, es designa l’exporter Nogués com a
entrenador de l’equip, en substitució de Guzmán. Però la línia de l’equip no canvia i
el llarg desplaçament fins a Vigo se salda amb una nova derrota (1-0), que manté
l’equip en la penúltima posició.
Tres dies més tard, el dimecres 21 de gener, es du a terme una reunió que tindrà
una gran transcendència, tot i que, novament, amb pocs assistents (els mateixos de la
setmana anterior, amb l’absència de Ribas i la presència de Rosés i Vicente Torta).
Com sol passar en aquests casos, la sessió s’obre amb una llarga exposició del
marquès de la Mesa de Asta, que valora molt positivament tots els aspectes de
l’entitat (les seccions esportives, la secretaria, la comptabilitat, l’estat de caixa…) fins
que arriba al punt clau: la marxa decebedora del futbol professional, «que és l’apartat
bàsic del club». Piñeyro demana que «avui mateix» es prenguin les disposicions i els
acords que calguin. La solució proposada té un esperit dictatorial: és imprescindible
crear «el mando único» i confiar en un entrenador amb la màxima autoritat,
acompanyat d’un encarregat de contractar nous futbolistes, el nou massatgista i els
nous responsables mèdics.
El discurs que Piñeyro pronuncia té passatges durs. «Es mi intención que puedan
entrar a formar parte del consejo directivo nuevos elementos con probado amor al
club y tiempo disponible para dedicarlo al Barcelona», comenta als presents en un
missatge que, de fet, va més dirigit als nombrosos i habituals absents. Però el
president és conscient de les dificultats que té aquest punt del seu discurs:

Página 134
 No me está permitido ampliar los cargos directivos, pero creo que esto tiene solución, pues supongo que
aquellos señores cuyas ocupaciones personales no les permiten dedicar el tiempo que desearían y precisa el
club para la buena marcha de la entidad, dejarán sus puestos, desde los que tanto han contribuido a que el
Barcelona, en todos los aspectos, ocupe el envidiable lugar que ha conquistado.

El marquès espera que algú faci un pas endavant, tal vegada que tots els directius
posin els càrrecs a disposició del president i formar, així, un consell més executiu.
La primera rèplica de la històrica reunió prové del doctor Agustí:

Considero que el fracaso del equipo no debe achacarse a la falta de jugadores, puesto que los actuales
tienen muy superiores posibilidades a las demostradas hasta hoy. Y tampoco puede afirmarse que haya sido
desperdiciada ocasión alguna adquisitiva, aunque es cierto que, a pesar de los esfuerzos, no se ha podido
concluir la incorporación de ningún gran jugador.

El doctor Agustí fa una aferrissada defensa de la parcel·la esportiva, que és la que li

pertoca directament. «Tengo también que señalar», afegeix, «que tampoco ha sido
por falta de visión técnica, porque son numerosos los jugadores que se señalaban
como esperanzas y que, sin embargo, no se quisieron adquirir por este club y que hoy
han fracasado en otros clubs que los alinearon». Finalment, Agustí fa un pas
endavant: «A pesar de todo lo dicho, y llevado por mi amor al Barcelona, pongo a
disposición del señor presidente los cargos de la sección deportiva, por si se cree que
con ello puede sacar algún provecho la entidad».
En un gest que l’honora, el doctor Agustí ha fet el primer pas. S’obre en aquest
punt un intens debat de caire esportiu, que tanca el mateix Agustí assenyalant que «a
pesar del interés demostrado, aunque a su manera, por nuestro entrenador señor
Guzmán, lo cierto es que no llena cumplidamente el cometido que debe exigirse.
Creo conveniente su sustitución y opino que el señor Nogués es la única persona que
ahora mismo podría procurar el remedio, por su gran conocimiento técnico, además
de saber, con detalle, el real valor de los diferentes profesionales del club». Intervé
llavors Amat Casajuana per recordar que el nomenament de Guzmán ja es va fer
pensant que havia de ser un tècnic de transició per donar temps a Nogués (que tot just
es retirava llavors dels camps de joc) i que no veuria cap problema a accelerar el
canvi.
Quan pren la paraula Esteve Felip, aprofita per abonar les tesis renovadores i per
defensar que el massatgista Ordinas no és la persona idònia per a aquesta feina. El
vicepresident Vidal-Ribas opina que han intervingut tres factors en la davallada del
Barcelona: l’entrenador, els jugadors i la mala sort. I proposa cinc mesures de xoc per
redreçar la situació:
1) Que se agradezca al Sr. Guzmán los servicios que ha prestado al club y prescindir de su dirección,
abonándole las mensualidades que le falten hasta el término del contrato. 2) Que sea el señor Mur el que se
cuide del masaje de los jugadores y efectúe los desplazamientos con el equipo. 3) Que exista unidad de
mando, pidiendo a la Federación la correspondiente ficha de entrenador para el Sr. Nogués. 4) Que se
nombre un encargado para la busca de jugadores y demás detalles técnicos de acuerdo con el entrenador, y
5) No considerar oportuno, de momento, cambio alguno en el consejo directivo, especialmente mientras esté
el club en tan difícil situación.

Página 135
Després de les intervencions, torna a fer ús de la paraula el president. Fa un resum de
tot el que s’ha dit, recorda que els seus atacs no van contra les persones, «sino contra
el sistema», i proposa de manera formal una sèrie de mesures urgents. En concret, el
marquès anuncia set punts, que són, fil per randa, els mateixos que ha proposat Vidal-
Ribas, però afegint que s’incorporarà com a secretari tècnic l’històric Rossend Calvet,
l’home clau de la gira de la Guerra Civil que tot just acaba de veure anul·lada la seva
sanció i ja pot tornar a ocupar càrrecs de manera oficial al club. Piñeyro ja havia
avisat Calvet del que li podia caure al damunt en una conversa privada, poc abans: «A
ver si entre usted y Nogués son capaces de resucitar este muerto».
Per tancar la reunió, el president blaugrana també comunica que el doctor
Moragas tindrà cura de manera particular de les lesions dels jugadors i demana un vot
de confiança per a la seva presidència, i així «efectúe los cambios que considere
oportuno en la junta, cuando lo crea conveniente». Amb una aprovació unànime de
totes les mesures proposades pel president, es tanca una sessió històrica que acaba
ben passada la mitjanit. Ara cal esperar la reacció de l’equip.

JOSEP NOGUÉS, L’ENTRENADOR MIRACLE

Després de l’assaig de Vigo, el debut oficial i reconegut de Nogués a la banqueta de

les Corts es produeix el diumenge 25 de gener del 1942 contra el Reial Madrid. Les
portades de tota la premsa de Barcelona només tenen ulls per al dictador, amb motiu
de la visita que està a punt de començar a la capital catalana. «¡Saludo a Franco!
¡Arriba España!», titula El Mundo Deportivo, mentre que la primera pàgina de La
Vanguardia aposta per «¡Viva, en Franco, la unidad de España!». Es compleix el
tercer aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i la rebuda al
dictador s’ha preparat amb tot detall. Però Nogués té altres preocupacions, el debut
davant l’afició barcelonista amb un repte de gran exigència, per la qualitat del rival i
perquè ha d’afrontar-lo amb les baixes per lesió de titulars indiscutibles, com Martín,
Benito, Calvet, Valle i Escolà. Mig equip, com qui diu, i el Madrid es presenta amb
l’onze de gala.
El partit tindrà ben poca història, si més no esportiva. Victòria blanca per 0 a 2,
gols marcats a la segona part. A l’edició del dilluns, El Mundo Deportivo continua
apostant per Franco, que torna a ocupar la zona d’honor de la primera pàgina amb un
muntatge fotogràfic del dictador i les desfilades militars a cinc columnes i mitja (el

Página 136
diari en tenia set) i el titular: «Con sus mejores galas y su más honda emoción,
Barcelona recibió entusiásticamente al Caudillo». Casualment, la jornada és
catastròfica per al futbol català, perquè, a més de la derrota blaugrana, l’Espanyol cau
a Sevilla per 6 a 0 i ni un dels quatre equips de Segona (Sabadell, Girona, Terrassa i
Sant Martí) aconsegueixen vèncer. De fet, han perdut tots menys un. Sobre el partit
de les Corts, El Mundo Deportivo explica que el Barça ha fet l’única cosa que podia
fer: perdre amb decòrum.
El Barça no defuig la lloa a Franco i durant el descans es llegeix pels altaveus de
les Corts una nota redactada pel consell directiu:

El Club de Fútbol Barcelona aprovecha la circunstancia de hallarse reunidos hoy aquí la inmensa mayoría
de sus socios para saludar, con ufanía jubilosa, al que dentro de breves horas honrará Barcelona con su
presencia, el Generalísimo Franco. Reitera también, con orgullo, el Club de Fútbol Barcelona, la gratitud
enorme que debe a Franco y al ejército de España por la Liberación de nuestra querida ciudad. ¡Viva
Franco! ¡Arriba España! ¡Viva España!

La crónica de Hoja del Lunes de Barcelona destaca que aquests crits finals reben
rèplica fervorosa «por la masa que llenaba las graderías».
Per la seva banda, el dimarts 27 de gener, La Vanguardia publica un número
gairebé monogràfic sobre la visita de Franco. Sis de les vuit pàgines de l’exemplar es
dediquen al cap de l’Estat, amb el títol principal «Apoteosis del Caudillo en la ciudad
que redimió». Tots els moviments del dictador per Barcelona són seguits i comentats.
Desfilada per la Via Laietana, actes religiosos a la basílica de la Mercè, sopar de gala
al Saló de Cent, «que el Ayuntamiento decoró en su fachada con unos enormes yugos
y flechas iluminados»Tot plegat acaba amb una exhibició folklòrica, en què no falten
ni les sardanes ni els gegants. La setena pàgina del diari es consagra a les
informacions religioses, militars, d’àmbit internacional i les necrològiques, i,
finalment, la vuitena, és per als anuncis per paraules i la cartellera. Els lector no hi
trobaran cap crònica esportiva, ni tan sols el resultat del partit de les Corts, fins
l’endemà dimecres.
El canvi a la banqueta potser arriba tard i les lesions martiritzen l’equip, que, en
els següents quatre partits, el mes de febrer del 1942, cau a València (4-2), a Granada
(6-0) i a casa, contra l’Athletic (1-2), amb l’únic consol de la victòria (4-2) a les Corts
contra la Reial Societat, que és el cuer de Primera i està pràcticament descartat. La
llista d’absències a cada partit és llarga. Escolà no en pot jugar ni un, d’aquests quatre
matxs, Raich només un i Mariano Martín, que depèn de permisos militars per poder
ajudar els seus companys, tan aviat apareix com no. A Granada, on César té la
delicadesa de no fer cap gol al seu Barça, el públic acaba burlant-se del Barça i
desitjant-li a crits que baixi a Segona. La humiliació és absoluta. Després de vint-i-
una jornades, quan només en falten cinc per a la final, l’equip blaugrana continua
penúltim i ja té la zona de salvació a una distància gairebé inabastable: sis punts, tres
victòries. L’objectiu, de fet, ja no és salvar-se, sinó aferrar-se com a mal menor a les
places de la promoció, una vergonya que mai no ha conegut el club.

Página 137
 En aquestes mateixes dates, encara es continuen afusellant rojos al camp de la
Bota, en una Barcelona de contrastos, ja que a la plaça de Catalunya s’ha posat de
moda el Rigat, una sala de festes que s’omple cada nit de ciutadans de l’alta burgesia,
militars i estraperlistes oportunistes, com també triomfen El Cortijo i La Rosaleda, a
la Diagonal, més enllà de la plaça de Calvo Sotelo. A una certa distància, un dels
executats a l’actual platja de la Mar Bella, aquest mes de febrer del 1942, és un
exfutbolista de l’Espanyol, Carlos Ibáñez García.
Mentrestant, el consell directiu del Barcelona ha esgotat totes les mesures
esportives al seu abast. Després de la humiliant pallissa de Los Cármenes, l’endemà
de l’execució de Carlos Ibáñez, es decideix enviar una carta a cada jugador, per veure
si així arriba la reacció. Al mateix temps, mentre el nombre de barcelonistes continua
augmentant i es torna a marcar un límit d’associats (tretze mil), la situació econòmica
del club també és cada cop més angoixant. La junta directiva aprova un increment de
les quotes que paguen els socis cooperadors, i, de fet, se’ls demana que mostrin el seu
«amor i desinterès» i que renunciïn al cobrament d’uns bons que s’havien subscrit
abans de la guerra. Tot i així cal demanar un préstec de 325.000 pessetes a la Caixa
de Pensions per fer front al pagament de les cèdules hipotecàries, i encara un crèdit
de 474.500 pessetes més amb la garantia del terreny i de les instal·lacions de les
Corts. El club queda hipotecat i el futur esportiu és ben negre. Cal tenir present que
en aquells moments el Barça està considerat l’entitat futbolística més potent
d’Espanya, disposa del terreny de joc amb més capacitat, té més socis que cap altre, i,
per tant, genera més recursos econòmics. El seu descens a Segona Divisió es veu com
un fet tal vegada inevitable, però difícil de creure. Un descens que, vistes les
circumstàncies, pot ser fatal.
A finals de gener del 1942, arriba una nova rehabilitació, la de l’exporter Ramon
Llorens, que ja té trenta-sis anys i demana si pot tornar a treballar amb els equips
inferiors, com havia fet abans de la guerra. La resposta del club és glacial: «El
cuidado de los equipos aficionados corría oficiosamente a su cargo antes de su
descalificación y hoy en día los atiende el Sr. Blanch, estando actualmente cubiertas
las plazas, por lo que nada es posible hacer en su favor más que esperar la mejor
oportunidad para aprovechar sus servicios nuevamente».

LES CINC FINALS

Página 138
L’1 de març del 1942, el Barcelona juga la primera de les cinc finals que li queden
per intentar salvar la categoria. Qui visita les Corts és el campió de Lliga de les dues
temporades anteriors, l’Atlético Aviación. El seu entrenador és Ricardo Zamora i es
troba davant d’un Barça recuperat, amb la participació de totes les figures.
Reapareixen Raich i Escolà, Martín té permís per jugar i els blaugrana formen una
davantera de luxe: Sospedra, Escolà, Martín, Balmanya i Bravo. Completen l’onze el
porter Argila, els defenses Zabala i Benito, i els migcampistes Raich, Rosalench i
Franco. El resultat serà espectacular: 5 gols a 1 a favor del Barça, amb una actuació
estel·lar de Mariano Martín, autor de tres o quatre gols, segons les diferents versions
de la premsa. Quan el 3 a 0 puja al marcador, abans encara de la mitja hora de la
primera part, les Corts dempeus esclata en una mocadorada immensa. El cronista d’El
Mundo Deportivo recull que aquesta vegada «tots han jugat amb l’ànima i la sang de
Balmanya i Bravo», que estan considerats els dos futbolistes de més empenta, per dir-
ho suaument, d’aquell Barça. La rumorologia de l’època també explica que el club ha
amenaçat els futbolistes a fer els últims viatges de la Lliga amb bitllets de tercera, i
com que el partit següent toca jugar-lo a la Corunya. L’acudit de Valentí Castanys
presenta l’avi del Barça somrient, mentre una representació de la mort, amb la llarga
capa, la caputxa i una inscripció on diu «2ª División», es lamenta: «¡Rayos!, este
anciano se me va a escapar».
En les lligues de la postguerra, els partits es juguen sempre en diumenge, però no
existeix cap sistema de comunicació immediata entre els terrenys de joc; encara
falten anys per a l’aparició del marcador simultani Dardo. Tampoc no es retransmeten
els partits per la ràdio, si no és de manera molt esporàdica. Per tant, després d’una
victòria tan decisiva com la del Barça, cal esperar per saber què han fet els rivals
directes. La realitat és que, tot i sumant aquests dos punts, el Barça es manté
penúltim, a sis punts de la salvació absoluta (i només en queden vuit per disputar),
però té la zona de promoció a un punt, gràcies a la derrota de l’Hèrcules (Alicante, en
diuen ara) al camp del Reial Madrid, on cau per 2-1. Com a conseqüència d’aquest
partit, el Madrid és castigat amb una multa de tres mil pessetes per «conducta
greument incorrecta» dels seus socis, que han llançat objectes contra l’àrbitre i fins i
tot l’han colpejat amb una pedrada. Aquell 1942, el club blanc rep un avís profètic:
«Caso de producirse nuevos incidentes de esta naturaleza, además de la penalidad
correspondiente, se prohibirá la venta de bebidas embotelladas dentro del campo».
Caldrà esperar, però, més de vint anys per fer efectiva l’amenaça i automàticament
estendre-la a tots els camps d’Espanya.
Els incidents amb els àrbitres són el pa de cada diumenge. Aquell mateix dia n’hi
ha hagut de gruixuts al camp de Los Cármenes, arran del Granada-Sevilla (3-2). La
multa per als granadins és de cinc mil pessetes, en aquest cas, per llançament de
pedres i coixinets, que provoca la suspensió temporal del partit, i també per l’entrada
al camp de joc d’una «autoritat extraesportiva» que esbronca l’àrbitre, que finalment

Página 139
podrà abandonar Los Cármenes després d’una espera de tres hores, per por que se’l
torni a agredir.
El 8 de març es disputa la jornada 23 (de 26). El Barça cau a la Corunya per 1 gol
a 0, davant d’un rival amb el qual juga un altre futbolista blaugrana cedit per
imperatiu del servei militar, el migcampista Joan Muntaner. De fet, són legió els
catalans cridats a files que es troben a la regió, i un bon nombre es presenten al camp
gallec per donar suport al club. El Barça juga amb el mateix equip de gala de la
setmana abans, reforçat amb el porter Miró, però no aconsegueix rascar ni un punt,
tot i jugar un bon partit. Malgrat la derrota, l’equip és acomiadat pels catalans
presents amb crits de «Barça, Barça». Un cop més, caldrà encreuar els dits i esperar
el resultat de l’Hèrcules, que juga a camp propi contra el líder, el València, i perd per
1-3. La promoció continua a un sol punt, però ara ja amb un únic rival, els alacantins,
perquè l’equip situat just al damunt, el Granada, ja té sis punts de marge sobre el
Barça. Aquell diumenge, tot i que els diaris no ho destaquen (de fet, ni en parlen), es
consuma la impossibilitat matemàtica d’evitar la promoció.
Després d’una aturada d’una setmana per donar cabuda a un amistós de la
selecció espanyola, la Lliga es reprèn el 22 de març. El Barça, sense Escolà, que ja no
podrà reaparèixer en les últimes jornades, goleja el Sevilla a les Corts, amb un
contundent 6 a 2 que té les seves angúnies, perquè al minut 25 els andalusos s’han
avançat amb dos gols. La tensió a la grada blaugrana és dramàtica. Un dels cronistes
d’El Mundo Deportivo, Antoni Ollé Bertran (1902-1991), destacat escriptor i poeta,
reflecteix una situació peculiar viscuda aquell diumenge al camp de les Corts, que val
la pena resumir, perquè ens mostra que entre l’esperit del culer d’avui i el de fa
setanta anys potser no hi ha tantes diferències:

Ocupaba delante de nosotros su localidad un señor que estuvo cantando elogios del equipo entero en los
primeros treinta minutos de certero pero infructuoso juego local, y sus loas se trocaron en protestas de
indignación cuando el Sevilla se soltó el pelo y envió el esférico a la portería de Miró por dos veces
consecutivas. Entonces dijo pestes de la defensa, de los medios, de la directiva, y acabó reconcentrando su
decepción en esta frase que le salió disparada por su indignación superficial, más que por su fuero interno:
—¡Malos! ¡A Segunda División! ¡Es la categoría que os corresponde!
—Sí —repliqué—, hay momentos en que los jugadores de más categoría parecen de Segunda División.
Pero también algunos espectadores suelen descender a veces a una categoría muy por debajo de la del club
a que pertenecen.
Danzó la pelota, reaccionaron los que juegan algunas veces más de lo que muchos creen y se resolvió el
partido con una victoria rotunda del Barcelona. Y el entusiasta ruidoso y voluble, convencido de que con
harta frecuencia los mismos públicos que suelen inyectar entusiasmo apuñalan también la moral
resquebrajada de sus propios jugadores, se despidió de nosotros con estas palabras:
—Tenía usted razón. Hay cariños que matany ¿qué le parece? ¿Estamos ya fuera de peligro o vendrá el
descenso automático?

El Barça ha sumat dos punts vitals, perquè, quan el partit ja fa estona que ha acabat i
els jugadors marxen de les Corts, arriba la gran notícia: l’Hèrcules ha caigut al camp
del cuer, una motivada Reial Societat que s’ha imposat per 2 gols a 1. El Barça, que
havia caigut a la zona de descens després de perdre a casa amb l’Espanyol, l’11 de
gener, en surt, per fi, dos mesos i onze dies més tard. A dues jornades del final, té un

Página 140
punt d’avantatge sobre els alacantins, que, per complicar-ho més, tenen el goal
average amb els blaugrana a favor. Cal mantenir o millorar aquest punt de renda en
els dos últims partits per poder jugar-se la categoria i qui sap si alguna cosa més en la
promoció.
La penúltima jornada condueix el Barça al camp de l’Oviedo, mentre que
l’Hèrcules rep el Granada. Hi ha empat als dos partits, fet que manté la mateixa
situació de cara a l’última jornada. Sobre l’empat alacantí (2-2), cal dir que un dels
gols del Granada és obra de César, potser un dels gols més importants de la seva
carrera blaugrana, però marcat amb una altra samarreta. En l’empat del Barcelona al
camp de Buenavista (1-1), el gol del Barça el fa Martín. Una altra aportació
fonamental que no es pot oblidar.
L’equip de Nogués conserva l’avantatge d’un punt sobre el rival per evitar el
descens directe, i, davant les dificultats que passa l’equip, l’enviat especial d’El
Mundo Deportivo, Lasplazas, escriu una interessant anàlisi històrica:

Los jugadores que visten los colores azulgrana llevan ante sí una historia, un récord, un palmarés, aunque es
posible que alguno de ellos no haya oído hablar nunca de algunos de los nombres que yo voy a citarSe hace
realmente difícil, casi incomprensible, olvidar a un Sancho, un Alcántara, un Samitier; y más lejos un
Comamala, un Paco Bru —magnífico defensa—, un Luis Bru, el primer guardameta nacional que se atrevió
a lanzarse a los pies de los delanteros. Y no queremos hablar de un Solá, de un Mallorquí, de un Irízar.
Porque el Barcelona es esto: cuarenta años de fútbol, y esos muchachos que hoy visten sus colores es muy
posible que no se hayan dado cuenta de lo que son cuarenta años de fútbol en primera línea…

Tot el pes de la història cau ara sobre els onze jugadors que han de jugar-se el dret a
la promoció a l’última jornada de la Lliga 1941-1942. Són dos punts en joc i molt
més.
Finalment, les posicions de descens i de promoció es refermaran el 5 d’abril del
1942. El Barça depèn d’ell mateix per assegurar-se la promoció, com a mal menor, i
no falla. Una victòria relativament còmoda sobre el Castelló per 3 gols a 1, amb gols
de Bravo, Martín i Gràcia, envia l’Hèrcules directament a Segona i deixa els
blaugrana pendents d’una promoció que es jugarà a partit únicgairebé tres mesos més
tard. Abans, el calendari del futbol espanyol imposa jugar el torneig de Copa, que per
al Barça serà llarg i transcendent. Pocs dies després d’evitar el descens automàtic, un
telegrama de felicitació molt especial arriba a les oficines del club: el signa el Reial
Madrid.

COPA I PROMOCIÓ A SEGONA

Página 141
El Barça queda aparellat amb el Múrcia a la promoció, mentre l’altra eliminatòria
creua els destins de l’Oviedo i el Sabadell. La data dels partits dependrà de la sort
dels equips a la Copa. Com més aviat quedin eliminats, més d’hora jugaran el
dramàtic partit. L’equip murcià no va gaire lluny i als vuitens de final cau eliminat en
un desempat contra el Valladolid. És en aquest moment que el seu entrenador
decideix presentar la dimissió, i anuncia que no es considera èticament preparat per
enfrontar-se amb el Barça. El tècnic murcià no és cap altre que Josep Planas,
l’exfutbolista blaugrana que Brabo Montero havia apartat de la banqueta de les Corts.
Per substituir-lo, el Múrcia confia en Severiano Goiburu, un exfutbolista
internacional nascut a Pamplona (que també havia jugat al Barça, entre el 1929 i el
1934), amb poca experiència a les banquetes, però que no presentava cap
incompatibilitat, en no tractar-se d’un català.
En canvi, l’actuació del Barça a la Copa resultarà esplèndida i el conduirà fins a
la final, fet pel qual el partit de promoció no es podrà jugar fins a l’últim diumenge de
juny. El Múrcia, eliminat a mitjan maig, haurà de passar un mes i mig esperant el
partit tan transcendent, acumulant entrenaments i nervis.
A la Copa sorgeix un nou Barça, amb tota la força recuperada, amb nova
convicció, un entrenador més encertat i amb tots els lesionats que li havien faltat
durant la Lliga, incloent-hi el valuós extrem Valle. Als setzens de final, els blaugrana
superen el Terrassa. A vuitens cau el Sevilla i llavors el sorteig —que es fa el mateix
diumenge al vespre, després de l’acabament de les eliminatòries— depara un
enfrontament de la màxima rivalitat: Espanyol-Barça, amb l’anada a terreny blanc-i-
blau. Però la llarga història de desfetes de la postguerra està a punt de canviar.
El 24 de maig del 1942, a un quart de set de la tarda, no hi cap ni una agulla, a
Sarrià. Les entrades s’han venut a entre deu i vint pessetes, que és el que ha calgut
pagar per una cadira de tribuna o de pista. La Federació Espanyola envia el seu
àrbitre estel·lar, Pedro Escartín. El Barça es concentra a Vallvidrera, i, per fi, després
d’anys d’ensopegades, aconsegueix vèncer l’Espanyol: 2 a 3 en un partit trepidant
que l’equip local semblava tenir ben encarrilat (2-0 al minut 65), que el Barça empata
a només nou minuts del final (gols de Martín i Valle) i que decideix el mestre Escolà
al 86, de falta directa. L’actuació del porter Miró és una de les claus de la victòria. La
primera en competició oficial sobre l’Espanyol. Haurà trigat dos anys, set mesos i
dotze dies, comptant des del primer derbi de la postguerra.
El president Piñeyro, que llueix la corbata blaugrana de les grans ocasions,
s’encarrega de felicitar personalment els jugadors al vestidor. Han aconseguit el
triomf que feia tant de temps que el barcelonisme esperava. Els directius Agustí i
Felip, també presents a Sarrià, no poden amagar l’eufòria: «Fins no fa gaire, pensar
en un triomf aquí era una bogeria, i ara hem demostrat que no hi ha res impossible».
«Això és com guanyar una Lliga», exclama Sospedra, mentre Balmanya elogia el gol
de Valle: «Ha estat un golàs de bandera». Un altre directiu, Fontcuberta, opina que

Página 142
s’han enfrontat dos dels millors equips del moment: «Qui es classifiqui serà com a
mínim finalista», aposta.
Una setmana més tard, és les Corts, el camp que presenta un ple de gom a gom.
Fins i tot s’han detectat entrades falsificades. Els preus fixats pel Barça són
pràcticament idèntics als de la setmana abans, amb algun petit detall, com la distinció
entre les cadires de pista situades a l’ombra (vint pessetes) i les de sol (quinze). Els
barcelonistes tornen a concentrar-se a Vallvidrera i els blanc-i-blaus, que no ho
havien fet a l’anada, es reclouen al Tibidabo. Han estat pràcticament veïns durant les
hores prèvies a un segon partit encara més emocionant que l’anterior, perquè
l’Espanyol s’avança al primer temps (els gols a camp contrari no valien doble i en cas
d’empat global es passava, sense cap pròrroga ni penals, a un tercer partit). El Barça
pateix les lesions de Raich i Franco, que han d’abandonar el terreny de joc per mirar
de recuperar-se (no hi havia canvis) durant cinc i quinze minuts, respectivament. De
fet, durant els cinc minuts d’absència de Raich (tenia una cella trencada i reapareix
amb el front embenat i un ull semitapat), els blaugrana es queden amb només nou
homes sobre la gespa. Franco haurà de jugar molts minuts com a extrem esquerre. Tot
plegat, un derbi èpic.
A la segona part, el Barça empata amb gol d’Escolà (minut 54), però hi torna a
haver avantatge visitant, que pot forçar el partit de desempat. Finalment, Martín
col·loca el 2-2 al minut 77 i Bravo, que ha recuperat la titularitat per la lesió de Valle,
marca el 3-2 definitiu a només set minuts del final. Segona victòria blaugrana sobre
l’Espanyol i rumb a les semifinals. La línia ascendent a la Copa no amaga que al
mateix temps hi ha una creixent incertesa sobre el futur esportiu. El president del
Barça ho deixa anar amb claredat al final del partit contra l’Espanyol: «El pitjor que
ens podria passar és guanyar el Campionat d’Espanya i baixar a Segona!».
L’eliminació de l’Espanyol a peus del Barcelona té connotacions especials. Els
dos equips s’havien enfrontat a la Copa del 1940 i a la del 1941, sempre amb
eliminació blaugrana. Ara han canviat els aires i el fet no passa inadvertit al
seleccionador espanyol, exjugador del Madrid i cronista esportiu Eduardo Teus. Teus
publica un article a la premsa, només quatre dies després de la classificació del Barça
per a les semifinals, i fa referència a una misteriosa conversa que havia mantingut
dies abans de començar el xoc entre Barça i Espanyol i insinua que el triomf
blaugrana estava dat i beneït abans dels partits. «No puedo dar el nombre de la figura
destacada del Español que en Zaragoza me decía: “Ha llegado el momento de que se
quiebre la racha de nuestras victorias sobre el Barcelona. No espero que salgamos
adelante de la eliminatoria. Por varias razones…»”. Teus no aporta cap més dada, ni
aclareix de quina estranya conxorxa contra els espanyolistes està parlant. Però
continua:
Estas razones no es prudente que las haga públicas. En efecto, el Español cayó ante el Barcelona. Tengo por
el árbitro Escartín una referencia imparcial de lo que fue el primer partido en Casa Rabia. De como un
cambio brusco en la marcha de una contienda dio la victoria al que parecía derrotado. Frente a las razones

Página 143
 pesimistas del directivo del Español. Una vez más, el conjunto del Español jugaba mejor que su adversario y
tenía en su mano el triunfo con los dos tantos a su favor. Escartín hace muy poco me explicaba como en
jugadas imprevistas sucedió el cambio dramático de los últimos minutos. De una victoria que ya iba a pesar
definitivamente en la eliminatoria.

A les semifinals, el Barça es desfà del València, que era el campió de Lliga. Tot i les
baixes de Franco, Valle i Sospedra, brillant triomf per 1-2 a Mestalla, on l’equip local
només havia perdut una vegada en tota la temporada. L’únic gol local, quan els
blaugrana ja dominaven per 0-2, arribarà amb un penal «rigorós», segons la crònica
d’El Mundo Deportivo.
A la reunió del consell directiu d’aquella setmana, s’aprova felicitar l’entrenador
Nogués i el secretari tècnic, Rossend Calvet, per la millora experimentada en els
resultats del primer equip des que se n’han fet càrrec. A Nogués, a més, se l’obsequia
amb un anell amb l’escut del club en or i brillants. També es felicita de manera
especial Antoni Franco, pel gest que va tenir de mantenir-se al camp, tot i estar
lesionat, en el decisiu partit contra l’Espanyol. La directiva comença a veure
inconcebible que el Múrcia enviï el Barça a Segona i acorda tirar endavant una
ampliació de les Corts, per acollir deu mil espectadors més. Com s’ha comprovat
contra l’Espanyol i com es veu a venir que passarà ara contra el València, el camp
s’ha fet petit. D’altra banda, després de molts dubtes, s’ha adquirit un autocar per als
desplaçaments, alimentat per gasogen, i s’ha aprovat la compra d’un vagó per al
carbó i una màquina trituradora. Es contracta a prova un xofer que s’haurà
d’encarregar de mantenir a punt el vehicle i de triturar el carbó. Fins al 30 de juny,
percebrà quinze pessetes diàries, amb la manutenció a càrrec del club, i, si es creu
convenient, se’l contractarà de manera definitiva al setembre, amb un sou de 25
pessetes diàries.
Per mantenir el costum, els jugadors es tornen a reunir a l’Hotel Vallvidrera per
preparar el partit de tornada. Però aquestes no tenen gaires punts de semblança amb
les d’avui dia. Veiem, si no, com passaven les hores els futbolistes del Barça mentre
esperaven el partit de diumenge contra el València. Explica el periodista d’El Mundo
Deportivo que, en arribar a l’hotel, «m’he afegit a una xerrada amb jugadors entre
cigarrets rossos, cerveses i unes olives». Després apareix un exjugador, el
migcampista Salvador Soler, ara reconvertit al sector del tèxtil, que ofereix un premi
als futbolistes: «Si guanyeu, us concediré una dotzena de mitjons a cadascú, de
canalé». Aplaudiments i peticions concretes: Miró els vol de color canari, «que està
de moda». Balmanya els demana marrons i Sospedra rosats. Llavors criden a dinar el
primer torn: amanida, arròs, carn guisada amb patates i fruita. Quan ja estaven als
cafès, arriba Escolà (ve de Barcelona) amb l’alta mèdica a la mà: podrà jugar. Explica
l’entrenador, que durant el matí han sortit a passejar per la muntanya i que els
jugadors s’han afartat de menjar pinyons. A la tarda toca descans absolut. Nogués
facilita l’alineació, sense cap misteri, i llavors se’n va per agafar el funicular i baixar
a Barcelona, que té reunió amb la directiva. Quan el periodista també decideix marxar

Página 144
de l’hotel, Bravo està fent la migdiada en una butaca; Raich, Zabala, Martín i uns
quants més juguen a cartes, al julepe. D’altres llegeixen.
La visita a la concentració del València aporta dades molt similars. Partides de
cartes o de ping-pong i l’anunci sense embuts dels onze escollits per jugar. Un
futbolista del València fa una curiosa confessió: «Ahir vam sortir a passejar i ens vam
perdre per un bosc que semblava la jungla. Al final vam topar amb un berenador
sensacional i ens vam atipar d’ous ferrats i vi en porró!».
Una nova victòria sobre el València, ara per 3 a 2, situa el Barcelona com a
finalista de Copa, on tindria com a rival l’Athletic Club de Bilbao. Sis victòries
consecutives han servit per apartar del camí el Sevilla, l’Espanyol i el València, que
havien estat, pel mateix ordre, els campions de Copa dels anys 1939, 1940 i 1941.
Lasplazas no s’ho acaba de creure: «Què ha passat? No ho sé. Sé únicament que
alguna cosa ha passat i que això ha portat els barcelonistes a la finalEl Barcelona ha
tornat i el Barcelona és un prestigi del futbol català com ho és del futbol nacional i
encara del futbol europeu i mundial». L’heroi del partit ha estat el recuperat Escolà,
autor de dos gols. «Quan juga com ho va fer ahir», escriu Lasplazas, «dubto que algú
pugui igualar-lo en tot Espanya». També Escartín, que va ser a les Corts, aquesta
vegada com a cap d’esports del diari madrileny El Alcázar, sentencia: «Escolà és ara
mateix un tractat vivent de com s’ha de jugar al futbol. El Barcelona és el clar favorit
per a la final».
La temporada del Barça arriba al punt final amb dues cites transcendentals. El
diumenge 21 de juny, al camp de Chamartín, la final de Copa del Generalísimo contra
l’Athletic. Una setmana més tard, al mateix escenari, el partit de promoció de descens
contra el Múrcia. De Madrid a la glòria o a l’infern…

EL PRIMER TÍTOL SOTA EL FRANQUISME

Davant l’allau de peticions per acompanyar l’equip a la final de Copa, el club

demanarà autorització per contractar un tren especial de seguidors, però haurà de
deixar-ho estar per la negativa de les autoritats. Els temps encara no són propicis per
a desplaçaments massius d’aficionats. Entre les últimes disposicions prèvies al doble
compromís esportiu, el consell directiu acorda demanar al doctor Moragas que
acompanyi els jugadors a Madrid, fixa les vacances dels futbolistes del 6 de juliol al
20 d’agost («dates en les quals tindran prohibit prendre part en qualsevol partit de

Página 145
futbol i practicar cap altre esport violent») i anuncia que tota la plantilla queda
retinguda, a l’espera de determinar la llista d’altes i baixes. La normativa de l’època
permetia als clubs retenir de manera unilateral els futbolistes i també ampliar-ne els
contractes amb un petit augment de la fitxa. En qualsevol cas, les prioritats del
moment estaven clares: la final de Copa i salvar la categoria.
L’expedició blaugrana emprèn el viatge en autocar el dijous dia 18 de juny. Una
primera aturada per dinar poc abans de Lleida i nit a Saragossa. El dinar de divendres
fa a Alhama d’Aragó i cap al vespre es preveu l’arribada al punt de concentració
programat, l’Hotel Cervantes d’Alcalá de Henares. La manca de previsió li surt cara,
al club, perquè l’hotel no podrà allotjar l’expedició blaugrana i l’equip finalment s’ha
de dirigir directament a Madrid. Abans de sortir de Barcelona, demanen a Mariano
Martín un pronòstic per a la final: «Només puc dir una cosa. Diumenge sortiran onze
samarretes blaugrana disposades a menjar-se els pals de la porteria contrària». Per la
seva banda, l’Athletic manté els seus costums tradicionals i fa el desplaçament
exactament igual com si es tractés d’un partit de Lliga. L’equip basc té la baixa per
lesió d’un element important, Ortúzar, però està formant un onze temible i ja compta
amb tres dels cinc davanters que ben aviat compondran una davantera mítica: Iriondo,
Panizo i Zarra. L’àrbitre designat és l’exjugador del Sevilla Manuel Ocaña.
Els cronistes ambienten la final tot parlant de l’enfrontament de dos estils ben
diferents. Del Barça, que suma vuit campionats de Copa, es destaca que intentarà
imposar «el seu joc científic, exempt de brusquedats, joc pur a força d’oferir futbol en
la més gran puresa», mentre que l’Athletic, amb tretze títols a l’historial, voldrà que
domini «el nervi característic del nord, el fons inesgotable, la terrible i parca
verticalitat que busca el gol pel camí més curt i avorreix tota filigrana i arabesc». En
paraules de l’entrenador Josep Nogués, l’estil que ha portat el Barça fins a la final es
fonamenta en «joc de passades obertes a les bandes, amb els interiors endarrerits per
fer d’enllaç amb la davantera i per ajudar al mateix temps els migcampistes. Interiors
que han de destacar per la velocitat. Per aquest motiu ha calgut preparar els jugadors
amb un nou sistema d’entrenament que impedeixi esgotar-los físicament».
Instal·lats a l’Hotel Victoria de la capital espanyola, l’expedició barcelonista
passa les últimes hores abans de la final, el dissabte, al Teatro Coliseum, on es
representa amb un èxit aclaparador Todo por el corazón, de la companyia de revista
Los Vieneses, que dirigeix Artur Kaps i presenta Franz Joham. Finalment, el
diumenge 21 de juny del 1942 esdevé una jornada apoteòsica per al Barça. La final
contra l’Athletic, que comença a dos quarts de set de la tarda, se segueix amb una
expectació absoluta, a la capital catalana. Als domicilis particulars, als establiments
oberts, als centres esportius on hi ha competició, la ràdio es fa imprescindible. Allà
on és possible, s’informa punt per punt dels detalls del matx. A tot arreu s’informa
puntualment del que està passant a Chamartín, tothom està pendent d’un partit
apoteòsic, farcit d’alternatives. Cap a les nou del vespre, en saber-se la victòria
blaugrana, es produirà una afluència de seguidors a la font de Canaletes.

Página 146
 El Barça s’endú el títol de Copa (4-3) en un partit inacabable, que necessitarà una
pròrroga per determinar el campió. Als noranta minuts de joc, el marcador assenyala
empat a tres gols (han marcat Escolà, per partida doble, i Martín), però el fet és que,
amb un 3-1 a favor del Barça, l’àrbitre s’ha menjat un clar penal a Martín que
segurament hauria sentenciat la final. L’Athletic fa honor a la seva fama, no es dóna
mai per vençut i els deu últims minuts del temps reglamentari aconsegueix fer dos
gols i empatar el partit a tres. A la prolongació decideix un nou gol de Mariano
Martín. La jugada és espectacular, perquè els rivals bascos no poden ni tocar la bimba
en una acció llampec d’una vintena de segons: Martín rep d’Escolà i llança en llarg a
Sospedra, que recull la pilota i avança gairebé fins al córner. Centrada perfecta i
rematada de cap de Martín a la xarxa. És el minut 101 i el 4-3 ja no es modificarà.
«Recordo que el porter de l’Athletic, Echevarría, em va clavar el genoll a les parts»,
explicava Martín anys després. «Gairebé no vaig veure entrar la pilota, perquè em
vaig quedar a terra recargolat, tot i que és cert que hi vaig afegir una mica de teatre».
S’escampa l’eufòria entre els jugadors blaugrana i entre el públic que els fa
costat, sota una pancarta on es pot llegir: «Los catalanes en Madrid saludan al Barça.
Ánimo nois». Raich és l’encarregat de pujar a la llotja i rebre el trofeu de mans de
Franco. Balmanya recordava l’ambient i les intencions amb què es van presentar a
Madrid aquell dia:

És certament un partit de record especial, perquè de la manera com ens tractaven, als catalans, després de la
guerra allò era horrorós. En aquella època, anar a camp contrari era fins i tot perillós. Ens rebien molt
malament. «Perros catalanes, hijos de puta catalanes», era la norma, excepte quan jugàvem al País Basc,
que és l’únic lloc on ens respectaven una mica. Però a Astúries, a Galícia, al sud i sobretot al centre, el centre
era el pitjor. I aquella final me la vaig prendre de manera especial, em vaig dir: «Ah, sí? Doncs ara us
fotrem!». De la mateixa manera que aquells diuen que van posar una pica a Flandes, nosaltres aquell any vam
posar una pica a Madrid. Vam patir, perquè la pròrroga va ser insofrible, no es podia aguantar. Però vam
guanyar la Copa. Allò va ser la primera andanada dels catalans al Generalísimo. Ens va haver de donar la
Copa!

La victòria s’obre pas a totes les llars dels barcelonistes, a totes les emissores de
ràdio, a tota la premsa catalana. Fins i tot La Vanguardia li dedicarà, el dimarts
següent, la part noble de la portada, amb sis fotografies, entre les quals no falta la de
la llotja d’autoritats amb el general Franco. Perquè, com destaca El Mundo Deportivo
a la seva crònica de primera pàgina, «por encima de todos los honores, el máximo de
haber recibido el preciado trofeo de manos de nuestro invicto Caudillo el
Generalísimo Franco, alto honor del que nadie puede hacer alarde, porque el
Barcelona es el primer club español, el único hasta la fecha, a quien se le ha
dispensado». Es tracta, efectivament, de la primera final de la Copa del Generalísimo
que el dictador va presenciar personalment i ningú ho havia avançat. Va ser una
sorpresa absoluta.
El llarg paràgraf inicial de la crònica de Francisco Ors, l’enviat especial de La
Vanguardia, es dedica íntegrament a Franco i no al partit de futbol. Així, comença:

Página 147
 No esperábamos la extraordinaria y gratísima sorpresa. Había venido el heroico general Moscardó y había
tenido efecto el acto sobre el terreno del saludo oficial del jefe de la Delegación Nacional de Deportes de
FET y de las JONS, estrechando la mano de los capitanes de los equipos y de la representación del
Reglamento y de la Federación de Fútbol en el partido que es la persona del árbitro. Ya había empezado el
gran encuentro. De pronto, un movimiento de curiosidad que se transforma en viva satisfacción y luego en
incontenible entusiasmo. Deja de interesarnos el juego apasionante. Otra pasión nos domina y pone en pie,
en la vertical más digna que podamos exhibir. Las exclamaciones de júbilo de la tribuna contagian al resto
del campo. Ya todo el mundo en pie grita, aplaude y da vivas a España mezclados con las voces de ¡Franco,
Franco, Franco! Se interrumpe el juego y se cuadran, brazo en alto, los jugadores. El Caudillo, de paisano,
sonríe satisfecho de la unánime y espontánea demostración de afecto, de desbordante cariño que le tributa la
España deportiva en la ocasión anual más trascendental de sus historiales. Luego se sienta y presencia el
partido hasta la última jugada.

Franco va arribar a la llotja quan s’havien jugat uns cinc minuts i el partit es va aturar
per rebre’l, com explica amb tot detall el cronista.
També a la premsa basca, la imatge de Franco a la llotja d’autoritats és d’obligada
inserció i apareix tant a la portada de La Voz de España com a la d’El Diario Vasco.
La crònica de La Voz, signada per l’inevitable i ubicu Escartín, parla d’un triomf
merescut dels barcelonistes i destaca especialment l’actuació d’Escolà, «catedrático
sin rival posible», i de Martín, «quien con su decisión puso la victoria bajo los
colores del Barcelona». A El Diario Vasco també s’insisteix en la gran actuació
d’Escolà i Martín, però un altre cronista de capçalera, Eduardo Teus, hi afegeix el
nom de Balmanya i la seva feina infatigable. Amb vuit victòries dels nou partits
jugats a la Copa (recordem que a la Lliga també havia sumat vuit triomfs, però sobre
vint-i-sis partits), el Barça ha aconseguit el primer gran títol de la postguerra. Però
amb prou feines podrà celebrar-lo, perquè queda pendent el tràngol de la promoció.
La victòria sobre l’Athletic, l’exhibició de futbol d’Escolà i l’encert rematador de
Martín escampen l’eufòria i durant la setmana prèvia al partit de promoció contra el
Múrcia ningú no dubta ja de la victòria inevitable del Barcelona. L’endemà mateix de
proclamar-se campió de Copa, l’expedició blaugrana viatja fins a Aranjuez per
instal·lar-se a l’Hotel Las Delicias i preparar el xoc a tot o res contra els murcians.
Dos reforços arriben des de Barcelona, Franco i Valle, per substituir Llàcer i Bravo,
aquest últim lesionat a la final. L’espera dels barcelonistes és plàcida i confiada. A
Barcelona ja es parla més de com serà la rebuda als campions de Copa, sense donar
gaire transcendència al xoc promocional. S’anuncia que l’equip començarà el viatge
de tornada en autocar l’endemà de la promoció i passarà la nit del dilluns a
Saragossa. Dimarts ja dormirà a Igualada i finalment es prepara una gran rebuda per
al dimecres 1 de juliol. El trajecte dels campions, s’avança, començarà per una visita
a la Mercè, una presentació del trofeu al capità general i al governador civil, i,
finalment, una recepció a l’Ajuntament. El club, a més, està enllestint un partit
d’homenatge als campions per al diumenge següent, 5 de juliol, a les Corts. Pendents
de l’autorització federativa, es vol convidar «un potent equip del nord» i s’anuncia la
presència de les millors seccions del club: hoquei, ciclisme, rugbi i atletisme.
El Múrcia viatja cap a El Escorial el dimecres 24 de juny i es presenta a Madrid el
mateix dia del partit, al matí. El Barça fa el trasllat des d’Aranjuez el dissabte 27 a la

Página 148
tarda. El partit, que no desperta a la capital espanyola, ni de bon tros, la mateixa
expectació que la final de Copa, es juga a partir de les set de la tarda i també a
Chamartín, en presència del general Moscardó i del president de la Federació
Espanyola, Javier Barroso. Aquest cop no apareix Franco de manera inesperada.
L’arbitratge recau en l’inevitable Pedro Escartín i la gran sorpresa es produeix al
terreny de joc, al minut 22, quan el Múrcia s’avança al marcador en un gol de falta
directa. El Barça, massa confiat, pateix de valent, tot i que només quatre minuts més
tard empata Martín. Durant quatre minuts, el Barça ha estat virtualment equip de
Segona. Però el 2-1 per als blaugrana trigarà molt, fins al minut 61, i només en
l’última mitja hora es decantarà completament el resultat. Al final, 5 a 1 per al Barça,
amb quatre gols de Martín, un altre cop l’heroi salvador dels barcelonistes, i un de
Sospedra. Quan el cinquè gol del Barça puja al marcador, al minut 89, Escartín xiula
el final. No es fa ni la sacada de centre, no cal. El Barça ha salvat la promoció,
possiblement acaba de jugar el partit més dramàtic de la seva història. «Vam estar una
estona a Segona, perquè el Múrcia ens va marcar primer», recordava Mariano Martín.
«Vaig fer-ne quatre i encara me’n van anul·lar un altre!». L’extrem Valle apuntava:

No va ser tan fàcil com ens pensàvem, no. La primera part ens va costar molt, tota la gent anava a favor del
Múrcia, per bé que amb el Madrid encara no hi havia males relacions. Però allò era Chamartín, el vell
Chamartín, i la gent anava a favor del Múrcia. Tota la primera part patint i patintSort d’en Mariano, que va
fer quatre gols. I altre cop a Primera Divisió.

La promoció va ser un alliberament també per a Balmanya, que explicaria: «Ho vam
passar malament, perquè, en començar el partit, encara ens duraven els efectes de la
gresca que havíem fet tota la setmana pel triomf a la Copa. I quan marca el Múrciano
vegis com ens va agafar. Ofegats, anàvem! Sort que a la segona part ens ho vam
prendre més seriosament i vam golejar».
La rebuda als campions seguirà el programa previst. Després de fer nit dimarts a
Igualada, «l’autocar dels campions», com l’anomena la premsa, es veu escortat per
nombrosos aficionats en l’últim trajecte. A Martorell la caravana creix amb més
seguidors i amb els membres de la junta directiva, que s’afegeixen a la corrua. Els
futbolistes van directament a les Corts, on els esperen els seus familiars. Es canvien
de roba i comença la celebració del títol de Copa. Primer a la Basílica de la Mercè
(on es canta una salve d’acció de gràcies), i es ret visita al cambril de la Mare de Déu
amb el petó protocol·lari. Tot seguit, a la Capitania General, on els rep el capità
general, Alfredo Kindelán, que felicita «l’equip que porta el nom de la ciutat» i se
serveix una copa de vi espanyol. Trasllat al Govern Civil, on el camarada Antonio
Correa Véglison espera els jugadors al Saló de Carles III. El marquès de la Mesa de
Asta li presenta els jugadors i el governador ho aprofita per recordar a Brabo que
havia servit a les seves ordres quan va fer la mili a l’Àfrica. Correa anuncia que
aquell vespre es farà un sopar d’homenatge al qual també ha convidat els jugadors i
els dirigents de l’Espanyol.

Página 149
 Les recepcions continuen amb la visita al general Fernando Moreno Calderón,
governador militar, un dels trenta-cinc alts càrrecs del franquisme imputats molts
anys després, el 2008, per l’Audiència Nacional, en el sumari instruït per Baltasar
Garzón com a presumpte autor dels delictes de detenció il·legal i crims contra la
humanitat durant la Guerra Civil i la postguerra. Moreno Calderón va ser qui, el 18 de
juliol del 1936, va exigir al general Domènec Batet que se sumés a la rebel·lió, i,
davant de la negativa del militar tarragoní, el van detenir, posteriorment condemnar i
finalment afusellar. Les cròniques del 1942 deixen constància que els jugadors del
Barça han estat «felicitados cariñosamente por la alta autoridad militar».
Després de totes aquestes visites, pels volts de la una del migdia, l’autocar dels
campions arriba a la plaça de Sant Jaume, on l’alcalde, Miquel Mateu, rep
l’expedició. Piñeyro lliura el trofeu a l’alcalde i li demana que el custodiï «porque el
club lo ha ganado para la ciudad». Una nova copa de vi espanyol segella la visita i
tot seguit els futbolistes es dirigeixen cap a la Diputació Provincial (avui Palau de la
Generalitat), on els rep el president, Antoni Maria Simarro. Els actes conclouen a les
dues de la tarda, a la seu social del club, al passatge de Méndez Vigo, amb unes
paraules del president del Barça.
Queda encara el sopar amb Correa Véglison i els jugadors de l’Espanyol. El
governador civil hi fa un discurs on destaca que el trofeu ha arribat de les mans «de
nuestro Caudillo, que es la personificación de España», i procura agermanar els dos
equips:

Os he querido reunir juntamente con vuestros colegas y hermanos del Real Club Deportivo Español en esta
cena íntima, para testimoniaros el cariño y el afecto personal de la provincia y la Falange de Barcelonay
para que fuera de la palestra deportiva sintáis el máximo espíritu de hermandad, considerando a los
deportistas de los otros equipos de nuestra provincia y de nuestra ciudad como de los colores propios.

Correa elogia la resistència de la directiva blaugrana durant els moments durs de la

temporada i acaba:

Os quiero decir otra cosa más. Habéis recibido de manos de quien personifica España esta Copa. Habéis
recibido homenaje y aplausos que os han dedicado todos los periódicos de España, deportivos o no, y se ha
demostrado una vez más que Barcelona es grande dentro de una España grande y que contáis con el cariño
y la admiración de toda Barcelona y de toda España. Este mismo anhelo de hacerse grande en cualquier
actividad para hacer grande a España, transmitidlo a todos los socios y a todos los ambientes en que os
mováis, y haced patente la admiración y el entusiasmo con que el público de Madrid, que era el público de
toda España, os aplaudió, porque llevábais el nombre de Barcelona y conseguíais, en noble competición, el
primer puesto en la clasificación deportiva.

El discurs del governador civil serà d’inserció íntegra i obligatòria a tota la premsa de
Barcelona, on ben poca referència es fa a l’escalf popular que havia envoltat els
campions. Molt entre línies trobem una referència a peu de pàgina a La Vanguardia,
anterior a l’arribada de l’expedició a Barcelona, on es diu que els jugadors «vienen
siendo muy agasajados en todas las poblaciones del trayecto».

Página 150
 Sobre el miraculós canvi de trajectòria d’un equip que se n’anava a Segona i va
esdevenir campió de Copa, cal considerar un aspecte clau que, afegit a la plena
recuperació dels jugadors sancionats i a la substitució de Guzmán a la banqueta, va
tenir un pes determinant. El secret l’explica Domènec Balmanya, que anys després
serà un entrenador de prestigi:

Els que havíem jugat a França durant la guerra, havíem vist tàctiques noves que aquí encara no es coneixien.
Vam parlar amb Nogués i ho va entendre. Què vam fer? Molt senzill. Vam endarrerir en Rosalench, que era
un paparra, al centre de la defensa, per marcar el davanter centre rival. Llavors, en Zabala i en Benito, els
laterals, podien dedicar-se a marcar els extrems de l’altre equip, tota una novetat, perquè no es feien encara
marcatges a l’home. Després, vam endarrerir els dos interiors, que érem l’Escolà i jo. Juntament amb els
altres dos migcampistes, Raich i Franco, vam formar el quadrat màgic, el secret de la tàctica de la WM. A
davant quedaven Sospedra, Martín i Bravo. Va ser una revolució, que l’any següent ja ens havia copiat
tothom. Així ens vam salvar de baixar a Segona i ens vam proclamar campions de Copa. De carrer.

RETIRADA EN FALS DEL PRESIDENT PIÑEYRO

El 30 de juny del 1942, dos dies després de la victòria rotunda contra el Múrcia, el
marquès de la Mesa de Asta pren una decisió transcendent. Han passat dos anys i tres
mesos i mig de la seva arribada a la direcció del club i considera que ja ha acomplert
la tasca encomanada. Li havien demanat que posés en marxa el Barça i que ho fes
dins dels paràmetres estrets de la dictadura. En els aspectes esportius, Piñeyro
considera que el club està plenament recuperat, especialment després de l’obtenció
del trofeu de campió d’Espanya, el primer títol blaugrana sota el franquisme.
Socialment —per no dir políticament—, en el mandat del marquès s’han refet de dalt
a baix els estatuts del club per adaptar-los als nous vents de patriotisme espanyol,
l’escut ha perdut les sospitoses quatre barres, el nom s’ha castellanitzat, els herois de
guerra són aclamats i protegits a les Corts, on els militars tenen llocs preferents, les
instal·lacions se cedeixen sense contrapartida als organismes militars i falangistes
quan cal, el personal del club ha estat convenientment depurat de sospitosos, els
futbolistes díscols han complert les sancions, i tot indica que és el moment propici,
pensa el marquès, per fer-se a un costat i deixar pas a gent de dins del club i a nous
directius, de tradició barcelonista, amb més dedicació.
Enrique Piñeyro redacta la carta de renúncia, que dirigeix, seguint la normativa
vigent, al president de la Federació Catalana, l’amic Javier de Mendoza. Tot ha de
seguir un ordre estricte de nivells de poder de caire militar. La carta diu així:

Página 151
 Mi distinguido amigo y respetado Presidente:
Cuando, hace más de dos años, me fue conferido el honor de dirigir los destinos del Club de Fútbol
Barcelona, me impuse la ardua tarea de que el mismo ocupara nuevamente el lugar que por su historia le
correspondía en el seno de esa gran familia deportiva española, de que todos formamos parte. Procuré, y
creo que lo he conseguido con creces, que el más acendrado patriotismo presidiera todos los actos en que
tomara parte el club, venciendo dificultades casi insuperables en el orden deportivo que llegaron a hacer
peligrar su prestigio en el último Torneo de Liga Nacional, por su clasificación mediocre, apelando al
espíritu patriótico y de acendrado amor a la ciudad de Barcelona, cuyo nombre con orgullo ostentamos,
hasta conseguir no un título cualquiera, sino el más preciado galardón, cual es la Copa de S. E. el
Generalísimo, Trofeo que, emocionados, recibimos personalmente de manos del Caudillo de España. Cuenta
hoy nuestro club con una masa importantísima de aficionados. Ha conseguido en esta temporada que
acabamos de terminar ocho títulos de Campeones de España. Sólo la idea de caballerosidad y deportivismo
constituye nuestro anhelo, aun a despecho de algunos malos deportistas que pretendieron hacer de tan noble
lucha medio para nefastas propagandas. El Club de Fútbol Barcelona, de hoy en adelante, será un florón
más a añadir a la corona de los triunfos del deporte español, y sus colores, honrosamente presentados en los
campos de España, contribuirán a demostrar hasta qué punto la gloriosa gesta de nuestro invicto Caudillo
Franco ha reincorporado al corazón de España, el de tantos miles y miles de buenos españoles nacidos en
Cataluña, que sólo amor y admiración sienten por los destinos inmortales de nuestra amada Patria. Si en los
momentos difíciles a que antes he hecho referencia, cuando quienes habían de ser nuestros animadores en el
terreno de juego, se convertían en detractores, sin más motivo ni fundamento que la incomprensión más
absoluta para nuestros desvelos, no abandoné esta Presidencia, lo hice porque estaba convencido de que
cumplíamos fielmente nuestro deber y que nuestros jugadores, superándose, nos darían la razón. Hoy todo
ha pasado, y su resumen ha quedado escrito con carácter indeleble en la memorable página escrita con
nuestro último y rotundo triunfo del campo de Chamartín. Por todo cuanto dejo expuesto, creo, Sr.
Presidente, que puedo considerar terminada mi sagrada labor en pro del Deporte Nacional y que lo mismo
yo, que mis compañeros de consejo, gracias a cuya competente labor y ayuda he logrado mis objetivos,
somos acreedores al descanso y debemos ser sustituidos por quienes, con más competencia, aunque no con
mayor entusiasmo y patriotismo, puedan seguir las directrices por nosotros trazadas. Con este motivo, como
siempre, queda de usted atento amigo y s. s., q. e. s. m.
Firmado: Mesa de Asta

Els vuit campionats d’Espanya que exhibeix amb orgull el marquès són una realitat.
En atletisme, el club ha obtingut els títols de cros, 5.000 metres i relleus 4 × 100. En
ciclisme, els campionats de velocitat i de fons. I, a més, s’ha proclamat campió
espanyol d’hoquei, rugbi i futbol. El marquès comunica la seva determinació al
consell directiu en la reunió setmanal de l’1 de juliol. Llegeix la carta que ha enviat a
la Catalana i agraeix els serveis prestats als directius presents. Esteve Felip intenta
que s’ho repensi i el doctor Agustí es desfà en elogis a la gran actuació del president,
especialment en els moments difícils que han hagut de superar. Aquell dia, a més, la
junta atorga una paga extra a tots els treballadors del club.
Pocs dies més tard, aprofitant una reunió amb la premsa per posar cloenda a la
temporada, Javier de Mendoza fa pública la petició del president del Barça i anuncia
que ha ordenat el seu cessament i el del consell directiu. De manera provisional,
afegeix el dirigent del futbol català, el club queda sota la direcció de Josep Vidal-
Ribas, amb la col·laboració de Joan Agustí i d’Amat Casajuana, els tres homes de
confiança més estreta del marquès.
Els elogis a la figura de Piñeyro no triguen a aparèixer. A El Mundo Deportivo li
dediquen un article, en què, entre altres lloances, podem llegir:

Página 152
 Deportista de finas elegancias espirituales, puso el mayor cariño al club de su presidencia y le vimos lucir
satisfecho y con orgullo los colores del Barcelona en la corbata, lo mismo en los instantes de inquietud ante
el peligro de un descenso de categoría futbolística que cuando subió al palco presidencial de un terreno
madrileño a recibir la Copa que S.E. el Generalísimo acababa de entregar personalmente al capitán del
equipo triunfador. No, el Barcelona no podía descender ni perder categoría con tan digna presidencia. Ni
bajando la hubiera perdido, porque la ganó cara a la Patria con el solo hecho de regir sus destinos un
caballero español como el marqués de la Mesa de Asta.

Finalment, el diumenge 5 de juliol es dóna per tancada la temporada 1941-1942 amb

un festival a les Corts, en què el Barça goleja una selecció de futbolistes catalans per
6 a 2.
Malgrat la dimissió presentada, el marquès de la Mesa de Asta encara dirigirà
dues reunions més de directiva. A la del 8 de juliol s’insisteix en la necessitat de no
admetre més socis, ara amb l’objectiu de reduir el nombre a un màxim de deu mil, i a
la convocada de manera extraordinària el 10 de juliol es llegeix la carta rebuda de la
Federació Catalana on s’autoritza el cessament del president i de la junta (en cap cas
es parla de dimissió) i s’ordena que es facin càrrec del club Vidal-Ribas, Agustí i
Casajuana. Brabo Montero fa mesos que no fa acte de presència a les reunions. De
fet, des de la junta del 10 de setembre de l’any passat no ha posat els peus a les
oficines del Barça. Possiblement perquè ja no té cap interès personal a ser-hi i perquè
les seves obligacions a la Segona Bis, secció de l’exèrcit encarregada de recollir
informació sobre les activitats contràries a la dictadura, el porten sovint fora de
Catalunya. A més, també està col·laborant amb els serveis secrets d’informació
alemanys, tal com apunten agents de l’OSS, el servei d’intel·ligència nord-americà,
predecessor de la CIA, establerts a Barcelona. Tot i que oficialment el Rondín
Antimarxista ja no existeix, els mètodes expeditius de Brabo amb els detinguts no
han canviat. Segons un informe d’Eduardo Quintela, cap de la Brigada Politicosocial,
que depèn de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, Brabo continua «con su
práctica de procedimientos bochornosos».
A la reunió del dia 10, seguidament intervé Vidal-Ribas per destacar «l’encertada
tasca de direcció moral, patriòtica i esportiva» del president sortint i anuncia quins
seran els seus objectius immediats: la composició de l’equip per a la temporada
següent, signar nou contracte amb Nogués, dur a terme les obres de conservació
imprescindibles del terreny de joc i continuar endavant amb l’estudi per a l’ampliació
de les Corts.
Però no serà tot tan senzill i la realitat és que Enrique Piñeyro podrà fruir d’unes
merescudes vacances i poc més, perquè al començament d’agost el tornaran a asseure
a la cadira i a finals de l’estiu ja presidirà un altre cop les reunions del consell. Una
breu nota de la Federació Espanyola de l’1 d’agost del 1942 ho deixa ben clar: «Se
acuerda confirmar al marqués de la Mesa de Asta en la presidencia del C.F.
Barcelona». I punt. Sense més comentaris. A Madrid no han acceptat la renúncia de
Piñeyro i menys per deixar el club en mans de vés a saber qui.

Página 153
 D’aquesta manera, Vidal-Ribas serà un president interí de tasca fugaç. Només
presidirà una reunió de la junta directiva, la del 22 de juliol. A la següent, el 13
d’agost, ja no s’hi presenta, i qui ho fa és Javier de Mendoza, com a president de la
Catalana, per comunicar de manera oficial el retorn del marquès de la Mesa de Asta.
De fet, el 4 d’agost ja s’ha registrat a la seu de la Federació Catalana la nova directiva
del Barça, amb cinc cares noves. Sota la presidència d’Enrique Piñeyro, en formen
part: Amat Casajuana (vicepresident), Josep Ignasi Anzizu (tresorer), August Arañó
(comptable), Josep Vidal-Ribas (secretari), Joan Agustí (vicesecretari) i els vocals
Francesc Quintana, Joan Molins, José Espada, Josep Maria Gibernau, Josep
Fontcuberta i Amadeo Maristany.

ESPERANCES RENOVADES
El resultat final de la frustrada dimissió de Piñeyro és que ara sí que pot comptar amb
un consell directiu més professional. Ha aconseguit envoltar-se de gent més
interessada en l’esport i en el Barça. Nous dirigents de procedències diverses,
d’ideologia conservadora, però no sempre d’un franquisme irreductible, que
s’incorporen al club amb perspectives personals ben diferents de les que tenien bona
part dels directius del 1940. Es confirma que no formarà part del nou consell directiu
Manuel Brabo Montero, que està establert a Astúries com a oficial d’una columna
encarregada de perseguir grups de guerrillers en zones rurals que lluiten contra el
règim de Franco. Quan Brabo torni a Barcelona, a finals de desembre, ja no tornarà a
mostrar interès a figurar en cap junta directiva del FC Barcelona. Amb tot, molts anys
després, a l’estranger, gravarà unes memòries on s’atribuirà tots els mèrits en la
reorganització del Barça després de la guerra:

Serrano Suñer, en un viaje que tuvo que hacer a Barcelona [possiblement es refereix a la visita que el cunyat
de Franco va fer la segona setmana del mes juny del 1939], estando reunido con Mariano Calviño, jefe de
Falange Española Tradicionalista y de las JONS, y de Manuel Brabo Montero [Brabo parla d’ell mateix en
tercera persona a les memòries dictades], amigos personales suyos, les preguntó cómo estaba el «asunto del
catalanismo ahí en Barcelona después de su liberación». Mariano Calviño le dijo que el único reducto que
podía considerarse algo catalanista como resto del pasado era el Club de Fútbol Barcelona. Entonces se
acordó que este equipo de fútbol pasara a formar parte del Frente de Juventudes, de Falange; sin embargo,
Brabo Montero aconsejó y razonó que no debía hacerse eso, sino simplemente nombrarse una junta
españolista que españolizaría el Barcelona, para que los catalanes no dijeran que se les perseguía en todos
los frentes aun deportivamente, teniendo en cuenta que el Barcelona no sólo tenía ambiente en la capital,
sino en toda la región catalana con muchísimos simpatizantes. Serrano Suñer y Calviño comprendieron estas
razones y encargaron a Brabo Montero como gestor único del Club de Fútbol Barcelona.

Página 154
A la nova junta apareix, per exemple, un destacat representant del gremi cotoner, que
tanta influència tindrà en les directives posteriors durant més de trenta anys. Es tracta
d’August Arañó Vinyals (1909-1956), soci del Barça des de l’agost del 1940, un
industrial cotoner de pes, dels que tenien càrrecs al CITA (Consorcio de Industriales
Textiles Algodoneros) i a l’organisme que el succeirà, el SECEA (Servicio del
Comercio Exterior Algodonero). La guerra el va sorprendre a Mallorca, on es va
sumar a les anomenades Milicias Ciudadanas, i va col·laborar en el control de pesca
de la Falange Naval. No va tornar a Barcelona fins al 1939.
Un dels primers nouvinguts que pren protagonisme immediat és el nou tresorer,
que es troba amb una situació econòmica que no és dolenta, però sí poc ordenada, i
ha de prendre decisions urgents per professionalitzar els comptes del club i permetre-
li una forta embranzida, com veurem ben aviat. Josep Ignasi Anzizu Borrell (1908-
1997) és soci del Barça des dels anys vint. Anzizu és un home recte, radical en les
seves conviccions, de tradició religiosa, que imposa, com a condició per ocupar-se
dels comptes del club, que li atorguin un vot de confiança i el control absolut de totes
les despeses. «Que no es gasti res sense el meu vistiplau», és la seva advertència.
Javier de Mendoza és qui s’hi ha posat en contacte i li ha proposat d’incorporar-se
a la nova directiva. Anzizu creu que podrà compaginar la tasca amb la direcció de
l’empresa familiar d’administració de finques, de reconeguda fama a Barcelona. A
més, Anzizu es retroba amb vells coneguts dels anys d’estudis als Jesuïtes de Casp,
com és el cas dels directius Agustí, Arañó i Maristany. Les conviccions immutables
d’Anzizu també arriben al món del futbol, perquè procura no posar mai els peus al
camp de l’Espanyol. De fet, un dels seus fills, Josep Maria, destacarà en el futbol i li
proposaran fer unes proves amb els equips inferiors blanc-i-blaus, com a pas previ
per al professionalisme. «El meu pare s’hi va negar rotundament, no em va deixar
que hi anés», explica.
La família Anzizu, l’esclat de la guerra la va enxampar en ple estiueig a Sant Pol
de Mar. Poc després del 18 de juliol, tornen a Barcelona. Josep Ignasi Anzizu
s’amaga al pis familiar del carrer de Pelai i només surt de nit per veure els fills
mentre dormen. La família, de reconeguda fe catòlica, patirà una vintena de registres,
perquè se sabia de la seva amistat amb monges i capellans.
Els grups d’homes armats que regiraven el pis dels Anzizu solien buscar imatges
o figures religioses. «On amagueu els sants?», deien. I als nens no els calia mentir: no
sabien on era el pare. Finalment, cansat d’amagar-se, Josep Ignasi Anzizu va decidir
presentar-se per anar a la guerra, i, quan era a la fila esperant l’interrogatori, es va
desmaiar. El van declarar inútil total per insuficiència cardíaca i se’n va lliurar. Un
dels metges que l’havien examinat era amic de la família.
A part de remodelar i enfortir el seu equip, Enrique Piñeyro anuncia que d’ara
endavant només hi haurà reunió del consell directiu cada quinze dies, i no cada
setmana. Entre les decisions destacades de la temporada, cal assenyalar que a mitjan

Página 155
octubre s’aprova el pressupost presentat per la constructora Pujadas i Jorba per a
l’ampliació de la grada lateral de les Corts.
La temporada 1942-1943 ha de ser la de la consolidació esportiva del Barça,
plenament recuperat dels estralls de la guerra, però acabarà amb un escàndol de
proporcions extraordinàries que marcarà el futur del futbol espanyol i tensarà per
sempre més les relacions entre el Barça i el Madrid.
Esportivament, l’equip es reforça de manera notable. A la defensa debuta el gironí
Josep Puig, conegut futbolísticament com a Curta. Al mig camp s’incorpora
l’exvalencianista Vicent Sierra, i a la davantera debuta, per fi, César Rodríguez,
després de tres anys de cessions per culpa del servei militar. Tot i així, el lleonès, de
vint-i-dos anys, encara es perdrà alguns partits aïllats per obligacions militars. I
també arriba una incorporació peculiar, la del badaloní Francesc Betancourt, fill de
cubà i de catalana, que destaca pel color negre de la pell. «Hauria pagat per jugar al
Barça!», explicava Betancourt anys després. I recordava el gran esperit de grup que
imperava a les files barcelonistes: «No tots érem catalans, a l’equip, n’hi havia algun
que no ho era, però allà tothom parlava català, fins i tot Bravo».
A més, el Barça aconsegueix els serveis d’un jove porter fitxat al Mollet, de
només dinou anys, que la premsa presenta com a Zambudio i que esdevindrà el
primer gran porter de la postguerra, Velasco. Aquest any també debutarà a la Lliga
esporàdicament un altre jove de futur, Marià Gonzalvo, de vint anys. Tot i que la
competició arrenca amb una derrota per 3 gols a 0 al camp del Madrid, l’equip no
passarà angúnies i acabarà classificat en la tercera posició, a quatre punts de
l’Athletic de Bilbao, que serà el campió. Una derrota clara a San Mamés (5-2) a tres
jornades del final sentenciarà les opcions dels blaugrana.
Un altre dels nous directius que prendrà protagonisme és José Espada Cruz
(1903-1974), que s’implica amb força en les tasques esportives i serà sovint el
delegat del Barça en els desplaçaments. El comandant Espada renova la quota militar
d’aquesta nova etapa barcelonista. Es tracta d’un aragonès del cos d’Enginyers que es
dóna d’alta com a soci aquell mateix mes de setembre, en incorporar-se al club.
Espada ha fet una destacada carrera militar, però també s’ha interessat per la
preparació física.
A poc a poc, cada nova peça del consell blaugrana anirà aportant la seva
influència o les seves capacitats professionals. A finals d’octubre, el club recupera
uns valors que corresponien a la mútua de l’entitat i que estaven bloquejats sense
solució fins que hi ha intervingut Josep Maria Gibernau, que és, de llarg, el
personatge de la junta amb més vocació política dins de l’estructura franquista, en
aquells moments.
Josep Maria Gibernau Bertran (1916-1995) procedeix de les files carlines i ha
format part de la junta directiva de les Joventuts Tradicionalistes de Barcelona i de
l’Agrupació Escolar Tradicionalista de Catalunya i Balears. L’abril del 1937, fuig de
Barcelona i s’incorpora a l’Espanya franquista, on ingressa com a soldat al Tercio de

Página 156
Requetés de la Virgen Blanca. Posteriorment, arriba a tinent i serveix al 6è Tabor de
Tiradores d’Ifni. Advocat de professió, amb només vint-i-quatre anys serà secretari
particular del governador Correa Véglison, a qui dedicarà devoció absoluta, i també
diputat de Beneficència de la Diputació de Barcelona.
Aquella temporada, el Barça guanya els dos partits contra l’Espanyol: 2-0 a les
Corts i 1-3 a Sarrià. El triomf sobre l’Espanyol a les Corts es produeix el 22 de
novembre del 1942, i, encara que per la dinàmica del moment ja no és cap sorpresa,
el cert és que es tracta de la primera derrota blanc-i-blava al camp del Barça (a la
Lliga) des del 1936. Les tres temporades anteriors, havia guanyat l’Espanyol. Martín i
Escolà, amb un gol a cada part, van col·locar un 2-0 al marcador que les cròniques
diuen que va ser un resultat just.
La incorporació de Joan Molins Ribot (1911-1986) a les reunions del Barça és,
com la d’Anzizu, la d’un altre professional que arriba al club per la seva tradició
barcelonista. La família Molins és propietària d’una empresa cimentera de
llarguíssima tradició a Catalunya. Però també té sòlides relacions amb el món de
l’esport en diversos àmbits.
Joan Molins, enginyer de professió, ha respirat barcelonisme a casa des de ben
petit, va continuar la tradició paterna i es va donar d’alta al club l’octubre del 1940.
Del pas de Molins Ribot per la directiva del Barça, explica el seu fill, Joan Molins
Amat, que «recordava especialment una rivalitat aferrissada amb l’Espanyol, un gran
sentiment d’injustícies amb relació al Madrid i un niu de conflictes amb els
arbitratges». També parlava sovint dels problemes que tenien amb qüestions
relacionades amb la llengua catalana. «M’havia explicat», afegeix Molins Amat, «que
gairebé cada diumenge de partit algun dels porters de les Corts acabava al cuartelillo
(detenció preventiva) per saludar o demanar les entrades en català. I que ell s’havia
fet un tip d’anar a treure’ls!».
El directiu Molins també les havia vist de tots colors, a la guerra, però havia
salvat la pell. Fins a tres vegades va provar de passar la frontera i va fugir cap a
França, i totes tres el van enxampar. Finalment, el van empresonar a Girona, però
encara va poder evadir-se i arribar a València, on va aconseguir pujar al vaixell
Tucumán amb un passaport xilè. Va arribar a Marsella i, tres dies més tard, es va
incorporar a l’Espanya de Franco. El van destinar al cos de Transmissions, a
Saragossa, però va ascendir fins a tinent de l’escala de complement del cos d’aviació,
i es va llicenciar, finalment, al desembre del 1939.
Després de la relativa comoditat del 2-0 contra l’Espanyol, tampoc no tindrà gaire
història el xoc de la segona volta, a Sarrià, el 7 de març del 1943. En qualsevol cas,
cal considerar que des de la creació del torneig de Lliga el Barça només havia
guanyat un cop al terreny dels blanc-i-blaus, i que d’això ja en feia poc més d’onze
anys. El partit coincideix amb el retorn a Barcelona del general Moscardó, que
continua sent el cap suprem de l’esport espanyol i ara té el el càrrec de capità general
de Catalunya (oficialment, «de la cuarta región militar»). La Vanguardia el saluda a

Página 157
tota portada amb elogis ditiràmbics: «El inmortal defensor del alcázar toledano lleva
doquiera vaya la aureola de aquella gesta incomparable. De su figura irradia, pues,
el más inextinguible y brillante de los prestigios».
Pel que fa al partit, la superioritat blaugrana és clara. Amb gols de Bravo, Martín i
Escolà, el Barça venç un Espanyol que només pot marcar amb Juncosa (1-3). No hi
ha cap tensió de gran derbi, vista la desproporció entre els dos equips. Segurament
per aquest motiu, el cronista de La Vanguardia, que ja és Santiago García Martínez,
després de la mort de Francisco Ors, parla d’un partit «de nul·la vistositat i buit
d’emocions».
Després d’aquell partit, l’Espanyol es manté quart per la cua, en perill, per tant,
de caure a la promoció. L’experiència del Barça d’un any abans amenaça ara l’equip
de Sarrià.
L’1 de gener, l’Avenida de la Luz, que acull botigues de marques tan conegudes
com Duward, Singer o Kodak, estrena una sala de cinema, que Jaume Sabaté ha
subarrendat a l’empresa Balañá. L’èxit d’aquesta i d’altres sales de cinema de la
ciutat confirma la necessitat que té una bona part de la població per evadir-se, encara
que sigui dues hores, de la crua realitat. Això sí, abans de la pel·lícula haurà
d’empassar-se l’inevitable No-Do, que fa la primera emissió el 7 de desembre del
1942. I qui després del cinema vulgui i pugui, pot anar a la Parrilla del Ritz, on cada
nit actua l’orquestra de Bernard Hilda, el gran violinista i cantant francès que s’ha
establert a Barcelona. El local és glamurós, s’hi congreguen empresaris, comerciants i
industrials de la ciutat, però també hi fan cap militars i diplomàtics francesos,
anglesos i portuguesos, que, a la vegada, miren, amb recel, membres destacats de
l’Alemanya nazi que hi ha a Barcelona i que no dubten a celebrar al Ritz l’avanç del
seu exèrcit per tot Europa. Tots estan entusiasmats amb l’orquestra de Hilda,
l’original formació que combina, com ningú, romanticisme, jazz americà i swings
suaus. Però molt pocs saben que Hilda és jueu, que ha escapat del terror nazi a França
i que, a Barcelona, combina la feina de músic amb la de col·laborador —espia, per
ser més exactes— a favor de la França lliure. Uns mesos més tard, Hilda, en una
actuació a Madrid en un restaurant a prop de l’Hotel Palace anomenat La Barra, viurà
un incident que no oblidarà. En acabar una interpretació, tres joves falangistes s’hi
acosten i l’acusen de ser un espia rus. El músic, amb serenor, justifica que no pot ser
un espia comunista en un establiment on el general Moscardó, que justament aquella
nit hi està sopant, és client habitual. Un dels falangistes es dirigeix al general per
informar-lo de la detenció. El cap suprem de l’esport espanyol s’aixeca d’una
revolada i ordena que deixin anar Hilda, a qui demana excuses. Moscardó també ha
sucumbit a les melodies del francès…
Pel que fa a la visita del Madrid a les Corts, el 10 de gener del 1943, es produeix
un resultat difícilment repetible: empat a cinc gols en una tarda de futbol per fregar-se
els ulls. El Madrid —que després es creuarà amb el Barça a la Copa— és un equip
molt irregular que es mou per la zona mitjana-baixa de la taula. Del partit de les

Página 158
Corts, com es podia esperar amb tantes alternatives, no hi ha dues cròniques iguals. A
El Mundo Deportivo, Soler Borrell destaca dues errades arbitrals que, diu, han
perjudicat els blaugrana: l’anul·lació d’un gol a Martín al quart d’hora de partit (hi ha
dubtes sobre si toca la pilota amb el braç) i el definitiu empat a cinc, obtingut pel
Madrid al minut 87 en una confusa jugada a empentes i rodolons, amb tots dos equips
dins l’àrea del Barça i rematada final del defensa alabès Mardones. En canvi, segons
la visió que en dóna Santiago Garcia a La Vanguardia, l’àrbitre encerta en el gol
anul·lat a Martín i també ho fa en la concessió del cinquè gol blanc. Comenta, en
canvi, l’existència d’un penal no assenyalat sobre el madridista Alonso que l’àrbitre
converteix en una falta al límit de l’àrea. El blaugrana Franco es queixa de la duresa
dels madridistes: «Aquesta vegada no han estat l’equip de guant blanc que sempre
eren».
Madrid i Espanyol flirtegen tota la segona volta amb les places de promoció. Els
blancs se salvaran per ben poc, però, en canvi, l’Espanyol —que mai no havia passat
per aquest tràngol— patirà la mateixa situació dramàtica que el Barça un any abans.
En el seu cas, els blancs-i-blaus es jugaran la categoria en un partit de promoció a
l’estadi Metropolitano de Madrid, contra el Gijón, i guanyaran per 2 gols a 1. Des del
minut 19 i fins al 33, els asturians juguen amb deu i amb un defensa de porter
improvisat per la lesió del titular, fet que l’Espanyol aprofita per fer un dels seus dos
gols.
Mentre la temporada avança, el governador civil decideix fiscalitzar de ben a prop
els nous dirigents del Barça. Tot i que han estat aprovats per la Federació Catalana i
per l’Espanyola, i tot i que entre els nous membres hi té Gibernau, un element
d’altíssima confiança, el 2 de novembre del 1942, Correa Véglison demana informes
detallats a la policia i a la Falange sobre «los antecedentes político-sociales»
d’aquests nous personatges que apareixen per la llotja de les Corts. La policia remet
un detallat informe dues setmanes després i el completa posteriorment amb un annex.
Per la seva banda, la Falange contesta el 7 de desembre, amb una carta on adjunta una
sèrie de detalls sobre la vida privada dels dirigents del club. Correa Véglison queda,
així, puntualment informat que tots els directius estan considerats «persona de buena
conducta en todos los sentidos» i que no n’hi ha cap que discuteixi la conveniència
del «Glorioso Movimiento Nacional».
El campionat de Lliga es tanca el diumenge 4 d’abril del 1943, i, per aquelles
mateixes dates, l’estructuració de l’esport espanyol i el seu control ferri per les
autoritats del règim fa un pas més amb l’aparició del butlletí de la Delegación
Nacional de Deportes que presideix Moscardó. Aquest primer exemplar, que dedica
tota la portada a un retrat al carbó de Franco, permet tenir una visió general de
l’esport espanyol quan ja fa quatre anys del final de la guerra. Totes les federacions
espanyoles tenen la seu a Madrid, excepte les de billar, natació, tennis de taula
(oficialment, ping-pong) i tennis, que estan centralitzades a Barcelona, i la de
pentatló, amb seu a Toledo. Vuit federacions estan presidides per un militar:

Página 159
atletisme, automobilisme, boxa, caça, ciclisme, gimnàstica, hípica (oficialment,
hipismo) i tir al blanc. I quatre més queden sota control d’un membre de
l’aristocràcia: golf, motonàutica, polo a cavall i tennis.
Un dels punts més importants d’aquest primer butlletí són les normes per a
redactors esportius, on es busca frenar les crítiques a àrbitres i federatius, que sembla
que s’escampen amb massa alegria per la premsa. S’indica clarament que queda
prohibida «toda clase de censura a los organismos federativos, de carácter nacional
o regional, y a la actuación concreta de sus miembros». Sobre els arbitratges, podran
ser jutjats lliurement, «aunque siempre de modo correcto», i en cap cas es podran
promoure «campañas tendenciosas o peticiones de inhabilitación de los
enjuiciados». També s’assenyala que «los críticos no podrán publicar artículos de
propaganda de pruebas deportivas». Autoritza, en canvi, la publicació de seccions
humorístiques, sempre que «los escritos se adapten a la corrección, al buen gusto y
al respeto a las instituciones intangibles». Evidentment, les normes inclouen un
apartat per deixar clar que hi haurà sancions per a aquells crítics esportius que
infringeixin aquests punts.
Finalment, al butlletí s’anuncia que la DND ha aconseguit del Ministeri de
l’Exèrcit una de les peticions més insistents del Barcelona i d’altres clubs: que els
futbolistes «de categoria nacional» puguin fer el servei militar en unitats amb
residència al domicili dels seus clubs.
Amb la situació econòmica consolidada i vist l’èxit de les peticions de nous socis
amb l’ampliació de la grada de lateral, el club posa en marxa una sèrie de millores a
les Corts, que comença a créixer en totes les direccions possibles. El que ja era el
camp de cabuda més gran del futbol espanyol continua la seva expansió i acabarà
multiplicant per dos la capacitat, un creixement certament espectacular, en aquells
moments. S’encarreguen concursos per adjudicar l’ampliació de la tribuna principal,
s’aprova l’ampliació del gol nord, s’aproven projectes per millorar les escales
d’accés, per col·locar un nou marcador, per millorar les baranesi, al mateix temps que
el club treballa per eixamplar la seva principal font d’ingressos (les quotes d’abonats
al camp de joc), comença a rebre propostes de tota mena sobre el que en el futur se’n
diran ingressos atípics i que en aquells temps es concentraven, bàsicament, en
qüestions publicitàries. Així, es rebutja una oferta per incloure publicitat al cercle
central del camp fins minuts abans de començar els partits, o es nega el permís per
incloure els símbols de l’entitat en una marca de vins de Jaén però, en canvi,
s’estudien a fons les opcions per incloure publicitat al revers de les entrades que es
venen a cada partit.
A l’última reunió de junta del mes de març, s’aprova concedir el títol de soci
d’honor al general Moscardó, i, finalment, en una reunió que els mateixos assistents
van qualificar d’històrica, el 5 de maig del 1943, s’analitza la remodelació de la
tribuna principal. Quan el marquès de la Mesa de Asta pren la paraula, comença per
celebrar la presència de la totalitat dels directius, «toda vez que ha de tomarse quizás

Página 160
el más trascendental acuerdo de cuantos forman la gloriosa historia deportiva de
nuestro club». I afegeix:
Después de haberse construido la ampliación de las gradas laterales, se ha dado comienzo a la construcción
de la ampliación del gol norte, cuyas obras han de quedar terminadas este verano. Ahora se presenta para
nuestro club el histórico y trascendental momento en que ha de decidirse la ampliación de la tribuna. Entre
los anteproyectos presentados por los señores Torroja y el marqués de Sagnier, existe uno donde nos ofrecen
una cubierta de 26 metros de anchura por 100 de longitud, sin soportes, lo que viene a ser no sólo la mayor,
más atrevida y monumental tribuna de España, sino quizás de Europa. Como el coste de la misma no difiere
esencialmente de los demás proyectos presentados, propongo la construcción de tan grandiosa tribuna.

El projecte, de l’enginyer Eduardo Torroja, es va aprovar per unanimitat, després

d’escoltar les explicacions tècniques de l’arquitecte Josep Maria Sagnier, convidat a
la reunió.
L’enginyer madrileny Eduardo Torroja Miret (1899-1961) va ser un dels màxims
especialistes mundials en la construcció en formigó i destacat impulsor de noves
tècniques de construcció, que va plasmar, per exemple, en nous tipus de cobertes,
com la que proposava per a la tribuna de les Corts. Distingit amb diverses
condecoracions, Franco li va concedir el títol nobiliari de marquès.
Piñeyro conclou el debat d’aquell dia transcendental tot assenyalant que el club
pren «el acuerdo económicamente más importante de sus 44 años de existencia»,
però que tot està «plenamente estudiado y garantizado».
Com és habitual, després d’acabar la Lliga, engega el torneig de Copa, que
comença el 25 d’abril. Sense cedir ni un empat, el Barça supera primer el Llevant
(per un global d’11 a 3), després el Celta (global de 9 a 2) i, finalment, el Ceuta (9 a
4), fins que el sorteig de les semifinals emparella, d’una banda, l’Athletic de Bilbao
amb el València i, de l’altra, el Barcelona i el Madrid, els dos finalistes de l’última
edició republicana. Els fets futbolístics més escandalosos de la postguerra estan a
punt de produir-se.

Página 161
 7. 11 A 1 A CHAMARTÍN, EL PARTIT DE LA
VERGONYA

El rival a les semifinals de Copa, el Reial Madrid, no viu un bon moment esportiu; a
la Lliga ha quedat desè (de catorze equips), a només un punt de la promoció de
descens. No és, ni de bon tros, el gran rival del Barça que serà temps després. Sense
anar més lluny, just després d’aquesta eliminatòria de semifinals de la Copa 1943.
Amb tot, cal no refiar-se dels blancs, perquè, tot i que la marxa de l’equip blaugrana a
la Copa ha estat impecable, a la Lliga els homes de Nogués han mostrat un joc massa
irregular.
El dissabte 5 de juny, el Barça està concentrat per preparar el partit d’anada que
s’ha de disputar a les Corts l’endemà, diumenge, a Vallvidrera, «para reposar de su
gloria y fatigas y en espera de un nuevo enemigo que esta vez —y por ello desconfían
más de la cuenta— no está conceptuado como “hueso”», llegim a la crònica prèvia
que publica El Mundo Deportivo, mitjà que ha enviat un redactor per conèixer la
darrera hora d’ambdós conjunts. El primer que fa, de bon matí, és pujar a Vallvidrera
per copsar l’ambient que es respira a l’expedició barcelonista. Hi veu els blaugrana
passant l’estona jugant a dòmino, llegint o fent una becaina aquell matí assolellat de
juny a Barcelona. Hi troba a faltar tres jugadors, Bravo, Raich i Curta: «El primero
está de nuevo veraneando en la Mutual [o sigui, lesionat], el segundo disfrutaba de
un breve permiso por negocios particulares, y el tercero estaba en su camerino
sometido a la cura de un grano que le ha salido en el cuello». Des de la terrassa de
l’hotel, tot sembla en ordre: «César se oxigenaba y dormitaba plácidamente; dentro,
Pepe Nogués vigilaba discretamente a los suyos, Manolo Rosalench devoraba una
novela policíaca y Escolá, displicente y políglota, saboreaba la edición francesa de
un académico galo de mundial renombre. Los otros, ya lo hemos dicho, hacían
filigranas con las fichas, a pesar de que no ha terminado aún la temporada». Els
jugadors blaugrana atenen l’informador relaxadament, sense deixar les fitxes de
dòmino. Molts comentaris són per recordar la duresa del partit de tornada de
l’anterior eliminatòria de quarts a Ceuta, on, «desde los primeros minutos de juego,
Bravo quedó inútil por completo», recorda el periodista de El Mundo Deportivo, que
vol saber com veuen els jugadors el partit de demà contra el Madrid. No sembla,
però, que els blaugrana tinguin gaires ganes de dialogar i fan servir tòpics: «No hay
nada que hablar: ellos vendrán a ganar, nosotros nos creemos con amplios derechos
a vencer máxime jugando en casa yasí está el pleito hasta mañana», comenten. César
es mulla una mica més: «Me parece que nuestra delantera carbura mucho mejor que
la de ellos y que en este punto puede basarse la superioridad que determina nuestro
pase a la final». El periodista interromp les paraules del golejador amb un recordatori
no gaire afortunat: «Siempre que mañana estés un poco más inspirado que cuando
recibisteis el Ceuta»Al davanter lleonès no li ha agradat l’incís del periodista. «El

Página 162
sonrosado rostro del andreasense se tornó blanco de ira, hizo ademán de comerse el
seis doble, se olvidó de pagar veinte tantos a su íntimo Sospedra —sin que el “nene”
se atreviera a protestar— y acabó por argüir: “No siempre salen las cosas a gusto de
uno y todos tenemos tardes en que fallan sistemáticamente nuestros vivos deseos. Yo,
sólo anhelo que el Madrid no tenga la suerte que tuvo el Ceuta en su visita; te voy a
brindar un tanto, para que me trates bien»”, diu al periodista. A continuació, César
deixa anar: «Toma, lía un pitillo». El reporter s’escapa del repte al·legant que no
fuma el mateix tabac que el dels jugadors: «¿Qué se puede esperar de unos “ases”
que juegan un chamelo israelita? ¡Aquellos pitillos rubios de los buenos tiempos de
“en Pep”!», escriu, referint-se als anys daurats de la dècada dels vint de Pep Samitier.
El Madrid no rutlla i per això el barcelonisme espera arribar a la final del 20 de
juny. Nogués té estudiat el rival, del qual li preocupa la medul·lar, amb Ipiña, que està
en un gran moment, mentre que el perill atacant el porten Alonso i Alsúa, amb el
treball constant de Souto. La defensa és el punt més flac. Es diu que és de mantega.
Nogués, com és habitual en aquests temps, no té cap problema a desvelar al
periodista l’onze que saltarà l’endemà a la gespa de les Corts: «Apunta: Miró, Benito,
Curta, Raich, Rosalench, Calvet, Sospedra, Escolà, Martín, César y Valle». Preguntat
per com veu el partit, el mister tira d’ofici: «Sólo sé que si estos tienen una buena
tarde [assenyalant els jugadors del Barça] a los madridistas se les puede ganar bien.
Pero hay que esperar a mañana para ver cómo rueda la bolita: por aquí, ya lo ves,
corren buenos aires y deseo que mañana también nos soplen buenos vientos en Las
Corts».
El Madrid és a Barcelona des d’aquest mateix dissabte al matí, després de viatjar
«en el expreso nocturno y en cómodo coche cama». A l’arribada, a l’estació del
passeig de Gràcia, els ha esperat un bon nombre d’aficionats i el president del Barça,
Enrique Piñeyro. «Los jugadores, con aire de contento, comenzaron a firmar
autógrafos al pie del tren y fueron cariñosamente aplaudidos al tomar el autobús,
camino del hotel», narra Juan Deportista, el periodista de l’ABC desplaçat a
Barcelona. A les dotze del migdia, el reporter de El Mundo Deportivo enxampa
«varios de los componentes del cuadro madridista haciendo compañía al gran
Boadas en su laboratorio de la calle Tallers, saboreando diabólicos combinados y
recibiendo la inyección de ánimos digna de unos clientes de postín: —No os apuréis:
el Barcelona no es tan fiero como lo pintan y a poco que la suerte os ayude le
empataréis—», els diu Miquel Boadas, el propietari de la cocteleria més antiga de
Barcelona, inaugurada el 1933. «Los madridistas sonreían agradecidos por tales
alientos y nosotros compadecíamos a Boadas. Si acierta esta tarde, le estropean todo
el tinglado de copas y mejunjes». Amb tot, «los jugadores madrileños se limitaban a
escuchar, a dar pacientemente su conformidad a todo lo que les decían y a no
manifestarse en ningún sentido».
A continuació, el periodista se’n va a buscar «los peces gordos del Madrid al
hotel donde habitualmente se hospedan». Té sort, perquè hi troba, entre d’altres, el

Página 163
seleccionador espanyol, cronista esportiu i exporter del Madrid Eduardo Teus, el
secretari tècnic Pablo Hernández Coronado —també exfutbolista del club— i
l’entrenador Ramón Encinas, que tothom coneix com a Moncho. No hi és el president
blanc, Antonio Santos Peralba, tot i que demà serà a la llotja de les Corts presenciant
el partit. Moncho Encinas, que havia agafat el Madrid a mitja temporada 1942-1943,
després de fer campió de Lliga el València la temporada anterior, no té cap problema,
com ha fet el seu homòleg del Barça, a donar l’alineació de demà: Marzá, Querejeta,
Corona, Sauto, Ipiña, Moleiro, Alsúa, Alonso, Pruden, Belmar [al final jugarà
Barinaga] i Botella. El mister merengue juga amb la ironia en referir-se a l’excessiva
eufòria que s’ha desfermat en l’entorn barcelonista, atès que aquell any el Madrid ha
estat a un pas de perdre la categoria: «No se puede ir contra el pronóstico general
porque no sería sensato. Yo ya estoy resignado a perder por tres o cuatro tantos,
porque la mayoría lo asegura; todo lo doy por perdido, pero si sale la cosa al revés,
lo ganaré todo de un golpe». El periodista l’interromp: «Pero tus chicos…». El tècnic
no li deixa acabar la frase: «Mis chicos, como yo, están deseando que termine la
temporada». El Madrid vol cloure un exercici nefast i refer un equip que no sembla
tenir gaires garanties de derrotar el FC Barcelona a la Copa. Amb tot, cal recordar
que, a la Lliga, els blancs havien guanyat els blaugrana a la primera jornada, a
Chamartín (3-0), i havien empatat a les Corts, fa tot just, avui, sis mesos, amb un
sorprenent empat a cinc.

L’ANADA: 3 A 0, POC FUTBOL I MASSA NERVIS

A dos quarts de set d’aquella nuvolada tarda del diumenge 6 de juny, el camp de les
Corts és ple a vessar per presenciar l’anada de les semifinals. S’han venut totes les
entrades, a deu pessetes per al públic en general i a la meitat de preu per als socis. De
fet, des de dissabte s’havia exhaurit tot el paper, malgrat que tothom ha hagut de
passar per caixa. També els 200 o 300 aficionats del Madrid que han vingut a
Barcelona per animar el seu equip.
A les ordres del col·legiat José Fombona Fernández, del col·legi asturià, des dels
primers minuts queda clar que el Madrid ha vingut a vendre molt cara la derrota.
Frena el joc dels blaugrana amb un plantejament excessivament agressiu, que esdevé
violent, especialment, en el cas dels defenses madridistes Corona i Querejeta, que
tenen clar que passarà la pilota, però no pas el jugador. Tot i algunes aproximacions

Página 164
dels blaugrana i alguna del Madrid en uns primers minuts amb massa interrupcions,
per les faltes dels madrilenys i les consegüents protestes dels catalans i del públic, és
Valle qui marca el primer gol del partit, al minut 34. Els jugadors del Madrid
protesten per un possible fora de joc. A dos minuts d’acabar el primer temps, Escolà,
de penal —també molt discutit pels blancs—, fa el segon. I al quart d’hora de la
segona part, amb un Barça que ha sortit disposat a sentenciar l’eliminatòria, Sospedra
és l’autor del 3-0 definitiu. El Barcelona no ha jugat un partit gaire brillant, per les
continuades interrupcions, però ha superat amb certa comoditat un Madrid que ha
presentat més agressivitat que no pas joc.
Carlos Pardo, en la crònica de l’endemà dilluns a El Mundo Deportivo, deixa anar
alguna cosa per als jugadors del Barça quan afirma que «así como no era admisible
que algunos jugadores blancos se valieran de cualquier arte con tal de alejar el
peligro, tampoco lo eran las venganzas de tipo personal que pusieron en práctica
algunos barcelonistas, jaleadas por parte del público». En aquest punt, la crònica
censura l’actitud apassionada d’una part de l’afició barcelonista: «En la gran masa
que llena hoy Las Corts hay ciertos sectores francamente peligrosos para el mismo
equipo. Son los clásicos fanáticos que desorbitan las cosas y a los que hay que
recomendar un poco de calma y serenidad. A nada conduce crear una atmósfera
exagerada de apasionamiento, y es además contraproducente ante un partido de
vuelta». Una sentència profètica, com es veurà al cap d’una setmana.
Que el partit de les Corts ha estat tens i amb punts d’agressivitat física a la gespa i
verbal a la graderia, sense que s’hagi registrat, això sí, cap incident per lamentar, ho
demostren les maneres dels responsables federatius just quan l’àrbitre xiula el final
del partit. A la llotja, Javier Barroso, president de la Federació Espanyola, després
d’acomiadar-se del general Moscardó, que ha presidit el partit, té pressa per marxar.
El periodista de El Mundo Deportivo, Ollé Bertran, fa un intent d’apropar-s’hi per
conèixer l’opinió de Barroso sobre el matx: «Contestó con monosílabos, según
caminaba hacia la salida, mohíno el gesto y con pocas ganas de hablar». Finalment,
el president del futbol espanyol s’atura, nerviós, per encarar-se amb el periodista: «No
me pregunte. La marcha del partido no fue muy a propósito para el comentario.
Prefiero no hablar». També es pronuncia el president de la Catalana, Javier de
Mendoza, que és al costat de Barroso, a qui acompanya cap a la sortida de l’estadi.
De Mendoza està indignat: «¿Cree usted que se pueden decir muchas cosas del
partido de hoy? Me vería obligado a meterme con el público y prefiero no hacerlo».
En aquest moment, el president de l’Espanyola, que ha escoltat les paraules de De
Mendoza, es gira cap al periodista i afegeix: «Exactamente. El público no estuvo hoy
a la altura de otras veces. Me ha sorprendido su actitud». En canvi, obvia fer
declaracions sobre l’arbitratge d’aquesta tarda, recordant que el Barça ha guanyat
merescudament el partit. Just quan els dos mandataris han abandonat la llotja, apareix
Eduardo Teus, el seleccionador espanyol —i cronista de cor blanc—, que és requerit
per l’intrèpid Ollé Bertran, que li demana amablement saber amb quines sensacions

Página 165
s’ha quedat del partit. Teus, amb poca elegància, etziba: «¿Para qué? ¿Para el
periódico? ¡Ni una palabra! Hablaré en Madrid con mi pluma y diré alguna cosa.
Pero opinar ahora, no. Prefiero callarme». Ollé fa un darrer intent per preguntar-li
sobre l’actitud del públic barcelonista i Teus no es pot estar de dir-hi la seva: «Adoptó
una actitud intolerable. Pero ya te digo que no quiero hablar». Per la seva banda, el
president del Barça, el marquès de la Mesa de Asta, també atén, amb amabilitat, el
periodista, per declarar: «Se ha visto desde el primer momento que el Madrid no era
el equipo de guante blanco de otras veces. Ha jugado con bastante dureza y eso le ha
indispuesto con el público. No esperaba ver un partido como el de hoy». Al seu
costat, el directiu Josep Fontcuberta rebaixa la tensió per recordar que, «en realidad,
el público se ha puesto nervioso esta tarde, pero las cosas rodaron de una forma que
su actitud tiene una explicación». Un altre directiu, Amat Casajuana, que ha estat tot
just fa uns minuts als vestidors per felicitar els jugadors, també treu ferro de la passió
desfermada a les graderies en alguns moments del partit, un fet no gaire habitual en la
grisor de la postguerra: «Es que la cabida de nuestro terreno es hoy fuera de serie y
se hace muy difícil controlar a una multitud tan enorme. El fútbol es esto
precisamente para la multitud, y algún día se pierde el control cuando las cosas no se
presentan bien. Callarse y aguantarlo todo es muy difícil a las multitudes, por
correctas que estas sean».
Ollé abandona la zona noble del camp de les Corts i se’n va al vestidor del Barça
per parlar amb els jugadors, que recorden la duresa del partit i reconeixen com a bona
la renda de tres gols. Mentre expliquen com han viscut el partit, el massatgista, Àngel
Mur, recupera els dos blaugrana que han rebut més trompades: Escolà, que s’ha
lesionat a la cuixa esquerra, i Martín, que té cops pertot arreu. El periodista també
parla, després, amb els jugadors del Madrid, ja dins l’autocar que els porta de l’estadi
a l’hotel. Ipiña confessa, amb referència a l’ambient advers que s’han trobat, que «es
la primera vez que nos sucede esto en Las Corts. Claro está que de semifinal no
recuerdo haber jugado otras veces». Al cap de gairebé trenta anys d’aquest partit, el
1972, el capità de l’equip blanc encara recordarà aquella tarda del 6 de juny del 1943.
Tot i que l’expedició madridista lamenta el gol que els han anul·lat al minut 45,
perquè l’àrbitre ja havia xiulat el final de la primera part, just quan la pilota entrava a
la porteria de Miró, no es respira, almenys en calent, una indignació generalitzada per
tot el que ha passat al camp. El president Antonio Santos Peralba es limita a comentar
que «el ambiente se puso de tal modo y fue tan firmemente disputado el partido que
vimos juego de verdadera final». Al seu costat, però, el secretari tècnic, Hernández
Coronado, es mira el president i el convida a dir que «han jugado hoy con el
Barcelona el público y el árbitro». El màxim mandatari madridista no li fa cas.
Al cap d’una estona, cap a les nou del vespre, i tal com s’havia acordat
prèviament, se celebra un sopar de cortesia entre les directives del Barça i el Madrid,
encapçalades pels presidents, els entrenadors i els capitans. L’ambient és tens, però
sempre dins d’una certa cordialitat, com recordarà un dels presents, el tècnic

Página 166
blaugrana Nogués: «Se habló de todo, en términos ponderados y cordiales, pero yo
no estaba de humor para charlar y me limité a una conversación puramente de
tácticas de juego con Eduardo Teus», explica en una entrevista a El Mundo
Deportivo.

CAMPANYA BLANCA CONTRA EL BARÇA

En arribar a Madrid, Eduardo Teus compleix l’amenaça i el dimarts 8 es pot llegir al
diari Ya la seva visió de l’actuació del públic a les Corts, a «La caldera hirviente de
Las Corts», on convida el madridisme a convertir Chamartín, el diumenge següent,
en un infern per als blaugrana:

El público de Las Corts, al silbar a los jugadores del Madrid, se veía que increpaba claramente a los
representantes de España. Cuando se desencadena el temporal de la pasión, tan del clima de los partidos de
Copa, siempre que la pelea sea disputada, podemos aseguraros que es imponente y grandioso este
espectáculo de Las Corts. Yo ahora voy a decir que fue la cazuela hirviente de Las Corts la que hizo subir al
marcador los dos tantos que encajó el Madrid en el primer tiempo. Porque las dos determinaciones del
árbitro asturiano Fombona, zarandeado por el temporal de las violentas protestas, cuando dio por válido el
gol del inenarrable y terrible barullo, y sancionó al Madrid con penalti la mano involuntaria de Sauto
dentro del área, fueron absolutamente injustas […]. Las Corts cumplió con su misión de perfecto campo de
fútbol, en el que fue verdad la ventaja de jugar en casa. Esa ventaja que se diluye en esos amplios espacios
abiertos de un estadio de Montjuic o un Metropolitano, en el que el griterío se pierde o llega apagado. Las
Corts retumba. Y Las Corts asustó a Fombona […]. Demasiada distancia la alcanzada por el Barcelona,
pero aun así no puede darse por jugada la eliminatoria, que es frágil el terceto defensivo catalán. Nos consta
que el Madrid no la da por perdida. ¡Ah, si Chamartín ayudase el domingo como la «cazuela hirviente» de
Las Corts del primer tiempo! Para un equipo de la región no deseamos más que el mismo apasionante e
igual encendido aliento, que atronaba bajando de las empinadas graderías, de la espaciosa tribuna, de los
grupos terriblemente partidistas detrás de las porterías. Del ambiente apasionado y coaccionador que tuvo
el Barcelona, empujado por los suyos. Que el domingo lo eran los 40.000 espectadores de Las Corts.
¿Cuándo será esto posible en Madrid?

La crónica del mateix dimarts 8 d’un altre diari editat a la capital d’Espanya, l’ABC,
també carrega durament contra el Barça i el seu públic:

No se trata de fútbol, sino de lo que le rodea. No se refiere al deporte, sino al antideporte. Más claro: ha
surgido de nuevo, y ahora nada menos que en el campo de Las Corts, el más locuaz impresionante
espectáculo de la agresividad unánime, de la vehemencia, lindando con el cien por cien, y sería necio e
insensato escamotear la verdad: frente a un Barcelona que, justamente, aspira a alcanzar un año más el
título de campeón de España, al Real Madrid —como a otro cualquier equipo que le hubiera correspondido
el azar o la mala suerte— no le ha sido posible jugar durante todo el primer tiempo, porque se ha opuesto,
más que el equipo azulgrana, el público; antes que las dificultades del lance o la superioridad de juego, el
árbitro.

Página 167
S’acusa directament els jugadors del Barça, amb els seus «gestos, los aspavientos, la
carrera en busca del árbitro» d’excitar els ànims dels aficionats amb «la vehemente
protesta de chillidos y voces», els quals haurien despistat els jugadors del Madrid
amb «unos silbatos más estruendosos que el del árbitro». En resum, segons l’ABC,
un «3-0 tan anormal y absurdo, un partido que en el mejor de los casos —dirección
acertada— habría ganado el Barcelona por solo un tanto de diferencia. Pero el
fútbol es así…». Aquesta visió tan poc imparcial de l’encontre és compartit pels cinc
periodistes madrilenys que havien presenciat el partit a les Corts: els ja mencionats
Eduardo Teus, per a Ya; Juan Deportista (Alberto Martín Fernández) per a ABC;
Manolo Fernández Cuesta i José Carrasco (àlies Balompédico) per a Marca, i Gil de
la Vega per a El Alcázar. Sembla que han estat els articles de Teus a Ya i la crònica de
l’ABC els que han esperonat definitivament els altres periòdics de la capital
espanyola, com El Alcázar, Informaciones, Marca, Madrid o Hoja del Lunes, perquè
el dimecres 9 carreguin únicament contra els jugadors del Barça i l’afició
barcelonista, en una línia molt diferent de la de les informacions que havien aparegut
el dia abans, on fins i tot havien denunciat l’excessiva duresa emprada pels jugadors
del Madrid i la debilitat de l’àrbitre per no castigar l’agressivitat dels blancs. Les
consignes han canviat. Ara, el Barça és l’únic culpable de tot plegat.
El mateix dimecres 9 de juny, El Mundo Deportivo vaticina que el partit de
tornada a Madrid serà «mucho más movido, apasionado y de nervios que el del
pasado domingo». Hi ha motius per creure-ho llegint l’article de dimarts de Teus a
Ya, la crònica de l’ABC i, avui dimecres, els comentaris de la resta de la premsa de la
capital espanyola. Segons El Mundo Deportivo, «los madridistas han vuelto a sus
lares poniendo el grito al cielo», perquè continuen dient que cap dels tres gols del
Barça no haurien d’haver pujat al marcador, que «la gran masa que abarrotó los
inmensos graderíos de Las Corts no fue muy galante ni ecuánime» i que «los
jugadores barcelonistas se dedicaron al reparto de todo, menos de juego». El diari
esportiu català afegeix: «No, hermanos, no os escandalicéis y seguid leyendo con
calma, porque todo esto habrá salido ya en letras de molde perfectamente corregido
y aumentado en todas las críticas de los enviados especiales madrileños». Per tant,
«es de suponer que los “mártires” de Las Corts saldrán suficientemente jaleados
para intentar el desquite en el marcador. Nosotros no queremos ser de aquellos que
creen que es preciso pensar mal para acertar, pero tened por seguro, queridos
“cofrares”, que el Barcelona no las pasará muy suaves, el próximo domingo, en
Chamartín. Dicho todo lo que antecede, ustedes mismos pueden calcular si un
choque de continuo griterío animando a las huestes blancas puede descomponer a
los barcelonistas hasta el punto de que pierdan el control de nervios, serenidad y
consistencia defensiva para terminar cediendo cuatro tantos y quedarse ellos en
ayunas».

Página 168
 A dos quarts de set de la tarda del dijous dia 10, el marquès de la Mesa de Asta i
algun directiu esperen l’arribada d’altres companys per fer una reunió del consell
directiu. Comenten informalment tot el que durant el dia d’avui ha continuat sortint a
la premsa sobre el que els espera a Madrid. El marquès està preocupat per l’ambient
que hi trobaran i també pels molts problemes físics que arrosseguen els seus jugadors.
De fet, ahir dimecres, la meitat del planter es va quedar a la infermeria o va fer un
suau treball de recuperació sobre la gespa de les Corts, en el darrer entrenament abans
del partit. I és que el gruix de l’equip ja ha marxat aquest matí cap a Aranjuez, on
estarà concentrat fins al partit de diumenge a Madrid. Al migdia han parat per dinar a
Lleida i al cap de poc soparan a Alhama d’Aragó, on faran nit. Demà divendres
dinaran a Guadalajara, abans de cobrir el viatge fins a Aranjuez. S’han endut roba per
a una setmana, ja que la idea és quedar-se al centre de la Península fins al diumenge
20, per disputar la final de Copa.
L’expedició ha sortit a les set del matí de les oficines del club, al passatge de
Méndez Vigo, sense César ni Sospedra, que es quedaran un dia més a Barcelona per
recuperar-se. Marxaran divendres al vespre cap a Aranjuez, acompanyats del directiu
Fontcuberta i del president, que llegeix atentament les sensacions de Nogués en una
entrevista que surt publicada a El Mundo Deportivo. El mister té molts maldecaps per
treballar en un onze per a diumenge, ja que només Curta, Rosalench i Raich estan en
perfectes condicions per jugar ara mateix. Tampoc no han viatjat —ni ho faran— dos
titulars, Bravo i Balmanya, que són baixa definitiva per lesió. Al cap d’uns anys,
Balmanya recordarà: «Estàvem una mica lesionats i ens van dir: “Mira, més val que
no jugueu, espereu-vos a l’eliminatòria que ve”, perquè aquí havíem guanyat 3 a 0 i
era molt difícil que perdéssim el partit de Madrid».
Abans d’emprendre el viatge, Nogués és preguntat per la tibantor entre els dos
equips arran del partit d’anada. El tècnic treu pilotes fora i recorda que hi ha molt
bones relacions entre el Madrid i el Barcelona, «relaciones que no deben ni pueden
enturbiarse». Des de la capital, ara es fan esforços per mantenir la calma després dels
articles incendiaris de dimarts i dimecres. Aquest dijous, el periodista Juan Deportista
(Alberto Martín Fernández), de l’ABC, comenta que
alrededor del partido próximo se pretende crear un clima en el que para nada hemos influido los que por
haber presenciado el partido de Las Corts, al juzgar de la batallola de aquel primer tiempo, hemos escrito
escuetamente la verdad. Ahora, aquellas impresiones parecen suscitar ciertos recelos y nosotros pensamos
que es suficiente contar con la serenidad del público madrileño y la ponderación de un buen árbitro para no
temer torceduras interpretativas madrileñas que se asemejen a las catalanas.

A la reunió del consell directiu del FC Barcelona, que ha començat a les set, el
president Piñeyro llegeix a la resta de directius presents, Casajuana, Vidal-Ribas,
Anzizu, Arañó, Fontcuberta i Molins, una carta que ha adreçat al president del
Madrid. Els demana que no ho comentin a la premsa i que no consti en acta. El
marquès de la Mesa de Asta té la discreció com a norma. La carta diu el següent:

Página 169
 Barcelona, 10 de junio de 1943.
Señor presidente del Real Madrid.
Muy señor nuestro y amigo:
Transcurridas ya muchas horas después del último partido Barcelona-Real Madrid, creemos deberles la
atención de ponernos en contacto con ustedes, deseándoles primeramente hayan tenido un feliz regreso a
casa. No queremos juzgar los comentarios más o menos autorizados aparecidos en la prensa y nos basta con
haber sido ustedes y nosotros testigos presenciales del partido; pero algo tenemos que decirles, y es que la
organizada y tan cacareada «pita» con que debía ser recibido el Madrid en nuestro campo, quedó totalmente
ahogada con la gran ovación que los 38.200 espectadores (cifra real) dedicaron al club que, después del
suyo, goza de las preferencias de nuestros socios. Perderemos o ganaremos ante ustedes el día 13, saldremos
o no eliminados, pero lo que nos interesa es seguir honrados con la amistad de ese gran club, del que tantas
pruebas tenemos recibidas. Es cuanto tenemos que decir a usted señor presidente, y deseando de corazón
que su público enseñe al nuestro a tolerar errores y violencias que puedan producirse en el curso del juego,
caso de que se presentaran, nos reiteramos una vez más suyos atentos y con afectuosa consideración.

Els directius feliciten el president pel to ponderat de l’escrit, amb l’esperança que la
directiva madridista entengui la situació. Però en aquella sala del passatge de Méndez
Vigo, tothom ignora que a 600 quilòmetres ja està engegada una campanya des del
mateix club blanc que tindrà conseqüències fatals per als blaugrana. S’ensumen un
autèntic infern, diumenge, a Chamartín. De fet, i amb previsió que el Barça arribi a la
final del diumenge 20, que també se celebrarà a Madrid, la junta directiva havia
sol·licitat, amb antelació, l’organització d’un tren especial perquè els aficionats que
ho volguessin poguessin acompanyar l’equip per animar-los a revalidar el títol de
Copa i saber de quantes entrades disposaria el club català en cas de ser presents a la
final. La sorpresa i la indignació és majúscula quan se’ls comunica la denegació del
tren sol·licitat.
Tot i que la preparació del partit de tornada centra la reunió, els directius també
aproven la dissolució d’algunes seccions esportives per manca d’instal·lacions per a
l’exercici de certes pràctiques esportives. Les damnificades són la natació —el club
no té piscina pròpia—, el ciclisme —per no disposar d’un velòdrom—, l’hoquei
herba —per no tenir cap camp adequat— i també l’hoquei femení, per causes que no
s’expliquen. A la vegada es decideix que la secció de pilota base continuarà vinculada
al club, però sense que afecti el pressupost de l’entitat.
El divendres 11, la premsa catalana, especialment El Mundo Deportivo, publica la
crònica «De lo que sucedió en Las Corts y lo que puede suceder en Chamartín o una
semifinal movidilla por reacción del desfavorito», és a dir, del Madrid. L’article
reflexiona sobre el que va passar al partit d’anada, la duresa emprada sobre el terreny
de joc, la desafortunada actuació de Fombonai recorda que «hace una veintena de
años los partidos de Copa se jugaban tan fuertes como el del pasado domingo en Las
Corts y nadie ponía el grito al cielo». També deixa clar que, en contra de l’opinió
publicada a Madrid, «no fueron los catalanes quienes se emplearon con la técnica
destructiva defensiva, tan propicia a la brusquedad y a la dureza, porque, el que crea
y construye juego no tiene necesidad alguna, ni un segundo tan siquiera de tiempo,
para interrumpir un avance o una presión sostenida sobre el marco contrario para
lanzar un “leñazo” seco y luego continuar como si tal cosa». També es remarca que

Página 170
«se ha desenterrado el socorrido y desacreditado tópico de la pasión desenfrenada
de los que llenaron los graderíos de Las Corts. Ahora, posiblemente resultará que
también los gritos lesionan, pero lo cierto es que los madridistas ya son jugadores
bien bregados para dejarse influenciar por los gritos de los espectadores».

Recorden:
Un partido de desempate, también de Copa y no muy lejano, que jugaron los madridistas contra el Castellón
en Torrero: dicen que en aquel memorable choque los madridistas tuvieron en contra a todo el público
zaragozano, que quiso así saldar alguna cuentecilla pendiente con los «merengues», lo cual no fue ningún
obstáculo para que el Madrid, jugando mucho mejor que el Castellón, lo dejara definitivamente en la
«cuneta» Tengamos un poco de memoria, hermanos […]. En suma, que lo que sucedió en Las Corts no fue
como para poner a los cielos por testigos.

Amb tot, el cronista escriu allò que segurament ni ell mateix pensa: «Y en Chamartín
creemos que no pasará nada: se gritará poco o mucho, pero bien podemos asegurar
que el Barcelona no se descompondrá por eso y hará su juego de siempre. Que nadie
crea que en Las Corts hubo una merienda de negros y que va a repetirse en
Chamartín». L’endemà, dissabte, Eduardo Teus publica un article al mateix El Mundo
Deportivo, on parla de la singularitat de la Copa en tots els sentits i mostra escassa
equanimitat quan reclama per al seu Madrid un públic com el que va animar el Barça
a les Corts «y anhelar que a otro Fombona, asustado y coaccionado por ese
encendido aliento local, le parezcan válidos los goles de igual factura».

UNA ENTRADA, UN XIULET

El diumenge 13 arriba l’hora de la veritat. Tots els jugadors del Barça esperen de bon
matí, a l’Hotel Delicias d’Aranjuez, que arribi l’hora del partit, fixada a dos quarts de
vuit del vespre. Nogués assegura que els seus jugadors estan molt tranquils i amb
moltes ganes de sortir a disputar la tornada de les semifinals, que tants rius de tinta ha
generat els darrers dies. L’entrenador blaugrana no sembla gaire preocupat per la
rebuda que espera a l’equip a Chamartín. En declaracions a El Mundo Deportivo
admet: «que griten todo lo que quieran; ni ellos ni nosotros podemos hacer cosas
feas, porque al que tan siquiera lo intente se le va a cargar con mano de plomo».
Els jugadors blaugrana han dinat a les dues de la tarda, han fet cafè i a les cinc
han sortit d’Aranjuez cap a Madrid, on es trobaran amb el president Piñeyro i el

Página 171
directiu Fontcuberta al mateix estadi madridista. Ni els jugadors, ni Nogués, ni els
mandataris barcelonistes no es poden imaginar, encara, l’ambient que els espera al
cap d’unes hores, però no semblen gaire preocupats, potser perquè els ha arribat la
notícia que s’ha prohibit la venda de gasoses i refresc amb envasos de vidre dins el
camp. «Sort, així no me’n caurà cap», pensa més d’un jugador. A més, el Reial
Madrid ha fet arribar a la premsa un comunicat oficial que surt publicat avui
diumenge, amb la intenció d’apaivagar els ànims de l’afició madridista:

Alrededor del partido del domingo se ha creado un ambiente de pasión que creemos es nuestro deber
contribuir a encauzarla. No estimamos necesario puntualizar lo ocurrido en Barcelona por haberlo
explicado suficientemente la prensa; pero, cuanto más incorrecta y equivocada es la actitud de un público,
menos deportivo es tratar de imitarla. Y conste que esto no quiere decir que tratemos de refrenar el
entusiasmo de los aficionados madrileños, cuyo apoyo tantas veces hemos echado de menos; únicamente
queremos prevenirles para que no se dejen arrastrar por incorrecciones que sólo podían perjudicar al Real
Madrid y al buen nombre del público de la capital de España.

La nota, però, només és una maniobra de distracció del Reial Madrid per curar-se en
salut davant del que pugui passar aquesta tarda a Chamartín. I és que des del mateix
club blanc s’ha preparat durant tota la setmana un ambient intimidatori contra els
jugadors del Barça. Ho recordarà anys després qui va ser president del club del 1986
al 1995, Ramón Mendoza, que va assistir al partit de tornada. Mendoza explica que
«por el sistema más infalible que había entonces, el boca a boca, se propagó la
consigna de que los socios y aficionados en general que quisieran ir al estadio
pasaran antes por la calle de la Victoria, por la cervecería El Club, donde se
encontraba en esos tiempos la sede social del Madrid. A cada aficionado que pasaba
por allí el club le daba un pito para silbar al Barcelona […]. La pitada que recibió el
Barcelona cuando saltó al campo fue descomunal».
El blaugrana Josep Valle mai no oblidarà les hores prèvies del partit: «A Madrid
ens esperava un ambient terrorífic. Van començar a venir periodistes a l’Hotel
Delicias d’Aranjuez i ens deien que ens eliminarien, que no teníem res a fer.
Nosaltres somrèiem i callàvem». La passió que es desferma entre els aficionats blancs
a l’arribada dels jugadors del Barça al camp del Madrid es converteix en actes
violents, com recordava el defensa Benito García: «La feina que vam tenir per entrar
a la caseta! Ens van començar a tirar coses a l’autocar, l’ambient estava fotut». Valle
ho corrobora: «En el trajecte fins a Chamartín van apedregar l’autocar; per sort, sense
conseqüències».

Página 172
 COACCIONS DE TOT TIPUS

Ja dins l’estadi i en direcció al vestidor visitant, els barcelonistes són constantment

intimidats per tothom qui se’ls acosta. Josep Valle ho relatava perfectament: «Un cop
allà va augmentar la pressió. Empleats del club, acomodadors, tots volien acovardir-
nos i ens deien que ens eliminarien. Però nosaltres, tranquils. No obstant això, ja al
vestidor van començar a passar coses insòlites». I afegeix una frase que va sentir
moltes vegades de tothom qui es trobava a l’estadi Chamartín: «Hoy aquí, a palmar».
El primer fet estrany ja dins el vestidor que recordaran els futbolistes del Barça és
la presència de l’àrbitre, el càntabre Celestino Rodríguez, que els fa la primera
advertència de la tarda. Ho recorda Valle. «Jo no l’havia vist mai. I ens va advertir
molt seriosament: “Sobretot, que no passi res, no toleraré cap incident com va passar
a les Corts”, ens va dir, afegint que pensava xiular amb severitat totes les accions
brusques dels blaugrana, sense fer cap menció al Madrid. El normal era que el nostre
capità, Raich, anés a la caseta de l’àrbitre, però al revés…», explicava Valle. I és que,
realment, l’àrbitre tampoc no tindrà un paper fàcil en un partit carregat d’alta tensió.
Segons el polifacètic Pedro Escartín, que va arribar a ser àrbitre, jugador,
seleccionador i cronista esportiu, Celestino Rodríguez Mato, que havia començat a
xiular partits professionals el 1935, «era de buena calidad, pero algo blando» i «era
muy difícil que, en un ambiente manicomial, el único cuerdo fuera el árbitro, sería
pedir un milagro».
Just quan el col·legiat acaba de donar instruccions, entra al vestidor blaugrana un
altre individu que ningú no coneix. Es comenta que es tracta del cap de la policia de
Madrid, que ha baixat acompanyat d’alguns dels seus homes uniformats per fer saber
als jugadors visitants que no té prou efectius i que no pot garantir la seguretat si el
Madrid surt derrotat al seu propi camp, i, per tant, eliminat del torneig. Mals presagis.
Més pressió. Els jugadors ja no parlen de futbol, sinó de com se’n sortiran, d’aquesta.
S’incrementen els nervis. Incertesa. Un dels dos juvenils convidats pel Barça a
formar part de l’expedició per a aquest partit és Pere Balletbò Roca, que, juntament
amb l’altre juvenil, Brugué, està espantat per tot el que estan veient i sentint. El seu
record d’aquella jornada és una barreja de por i disgust. Balletbò assegurava haver
vist com la policia va entrar al vestidor donant una puntada de peu a la porta i
proferint greus insults als jugadors: «Perros catalanes, hijos de puta, si no perdéis la
eliminatoria iréis todos a la prisión». Valle afegeix: «La policia ens deia: “Os
ganaremos, os vamos a eliminar”, i nosaltres, francament, rèiem». Hi torna Balletbò:
«Si ho haguéssiu sentit en directe us en faríeu el càrrec, ja que no tan sols els brams
dels policies dins del vestidor ens impressionaven, sinó que la cridòria que ens
arribava de les grades també era impressionant». Riure per no plorar, perquè el pitjor
encara havia d’arribar. Segons Balletbò, només Francesc Calvet va gosar discutir les
paraules de l’autoritat policial: «Digué al cap de la policia: “Doncs això és molt fàcil,

Página 173
no deixi començar el partit fins que tingui prou policia per protegir-nos”». La
contesta de l’oficial va ser, seguint el testimoni de Balletbò, tan clara com taxativa:
«A callar, a obeir, a jugar i a perdre».
A dos quarts de vuit del vespre, està fixada l’hora de l’inici del partit. El camp és
ple fins a la bandera. Fa molta calor a la capital d’Espanya. Cinc minuts abans, els
jugadors del Barça salten a la gespa. La cridòria és impressionant. La xiulada,
monumental. Calvet se’n fa creus: «Em vaig haver de tapar les orelles, quan vam
sortir, em pensava que se’m rebentaven els timpans. Semblava com si fos una
orquestra, tots d’acord, i un director que digués comencem a xiular, tots alhora». Des
de la banqueta, el jove Marià Gonzalvo contempla aquell espectacle dantesc: «Vam
ser rebuts amb fusells i cartutxeres i recordo perfectament com es repartien xiulets
entre tot el públic i com la nostra àrea, minuts abans de començar el partit, va quedar
inundada de monedes de cinc i deu cèntims que ja no eren de curs legal».
Els dos equips saluden el públic des del centre del camp. Ningú no comenta res,
ningú no parla. No cal. Pel Madrid juguen Marzá, Querejeta, Corona, Souto, Ipiña,
Moleiro, Alsúa, Alonso, Pruden, Barinaga i Botella. Pel Barça, Miró, Benito, Curta,
Raich, Rosalench, Calvet, Sospedra, Escolà, Martín, César i Valle.
Celestino Rodríguez dóna l’ordre que comenci el partit. L’ambient continua sent
terroríficament advers per als blaugrana, perquè ningú no ha pogut ni tan sols sentir el
xiulet del col·legiat càntabre. Calvet recorda que els primers instants es desenvolupen
amb una certa normalitat i, fins i tot, el Barça té la primera oportunitat del partit, amb
un xut de Martín que surt desviat de la porteria de Marzá. Ha estat un miratge. Només
passen cinc minuts per adonar-se que és «impossible passar del mig del camp. Faltes,
fores de joc no es podia jugar», explica Calvet. Benito afegeix: «Quan vam sortir a
jugar, ja vam veure que la cosa estava malament. Perquè vam tirar una passada
avançada d’Escolà cap a Sospedra i ens van xiular orsai i allà no hi havia orsai ni
res». El partit és brusc, amb entrades dures dels jugadors del Madrid sobre els
blaugrana, que no s’atreveixen a protestar. Els blancs tenen el domini absolut del
partit davant d’un Barça tancat al seu camp. Al minut 5, Pruden fa el primer per als
blancs. La graderia esclata de joia. Amb el gol s’incrementa la xiulada generalitzada
cada vegada que un jugador del Barça toca la pilota o comet una falta. A la mitja
hora, Barinaga marca el segon. L’eliminatòria perilla i les fatalitats contra el Barça no
cessaran. Al minut 31, després d’haver rebut el segon gol, l’àrbitre Celestino
Rodríguez, que ja havia amonestat Escolà —«la persona més correcta del món»,
recorda Valle—, expulsa del terreny de joc el defensa blaugrana Benito, «per una
entrada d’allò més normal» —segons el record de Valle— al madridista Alonso. El
mateix Benito ho recordava anys més tard: «En una entrada es veu que li vaig agafar
els pantalons i el vaig esgarrapar una mica. Ell es va aixecar i va marxar corrent a la
tribuna i va començar: “Eh, eh” (fent un gest d’ensenyar alguna cosa), va venir
l’àrbitre i em va dir: “A la caseta”». En aquells temps no existien les targetes, però el
col·legiat podia enviar als vestidors un jugador per una acció violenta o per alguna

Página 174
actitud despectiva contra l’àrbitre o el rival. A més, Curta es lesiona, i, per no deixar
l’equip amb nou, haurà d’aguantar la resta del matx al camp sense poder intervenir en
el joc.
La tensió al rectangle de joc també es trasllada a la banqueta, on es produeix un
incident que és a punt de costar un greu disgust al massatgista Àngel Mur, que té més
d’una paraula amb un tinent de la policia armada que està de servei, assegut prop de
la banqueta del Barça. Segons Mur, el policia etziba contínuament floretes als
jugadors del Barça, com «perros catalanes» i «rojos separatistas». El massatgista és
a punt de perdre els nervis quan es dirigeix cap al policia amb la intenció d’agredir-lo.
Els seus companys l’agafen a temps i el calmen, però el policia amenaça d’emportar-
se’l detingut a comissaria per desacato a l’autoritat. Ens ho explica el mateix
protagonista blaugrana: «Me levanté, no sé qué le dije, lo mandé ay me dijo: “Usted,
se viene porque también es un perro catalán y rojo separatista” y me cogió, se me
llevaba. Entonces, el presidente, el marqués de la Mesa de Asta, bajó del palco, que
estaba cerca, allí mismo. “¿Qué pasa, Ángel?” “Usted se calla”, le dijo el policía,
“o también se viene conmigo”. El marqués se encaró con el policía, había sido
ayudante de Moscardó, y le dijo que el que se iba era él. Y me soltó».
Després d’aquesta picabaralla, Mur s’haurà de mossegar la llengua durant la resta
del partit, tot i la pluja d’improperis que continuen arribant des de tot arreu. Mur,
però, no es pot estar de sortir de la banqueta per queixar-se que el porter Miró té
dificultats per posar-se sota la porteria, davant la pluja de monedes i pedres que li
llancen. L’àrbitre, però, no en vol saber res. No té valor per parar el joc. «Tenía que
estar a 8-10 metros delante de la portería porque le tiraban piedras», recordarà Mur.
El periodista barceloní Carles Sentís, que aquell dia és a Madrid i no s’ha volgut
perdre el partit, recorda a les seves memòries el comportament del públic d’aquella
tarda: «En lloc de mirar el joc, jo anava mirant la gent, gent que coneixia bé, que
tenia per molt assenyats i estaven cridant, crispats, molt crispats. Em vaig quedar
molt parat».
Arran de la falta contra Alonso, que havia suposat l’expulsió de Benito, al minut
33, el Madrid fa el tercer, per obra de Pruden. Els jugadors del Barça, en veure com el
Madrid ja ha igualat les semifinals, abaixen els braços, si és que no ho han fet gairebé
des del primer minut. Josep Escolà no oblidarà tot allò: «Va ser una encerrona, una
encerrona és el que ens van fer. Jo quasiho vaig demanar i vaig jugar de defensa!
Allà davant no hi feia res. Almenys allà darrere tocava la pilota i disfrutava. Vaig
demanar a l’entrenador que em posés de defensa». Escolà confirma que el Barça
havia de perdre per decret: «Estava tot pastelejat, ja», recordarà. Valle també
explicava que, «quan havia de treure de banda, ho feia mirant cap enrere perquè no
em toquessin. En una cantonada, a Sospedra li van llançar una ampolla que li va
passar fregant. I a mi, en els córners, el públic m’agafava de la samarreta».
Del minut 33 fins al 45, el Madrid marca cinc gols més. Cinc. Pruden, Alonso,
Alsúa i Barinaga per partida doble. La primera part acaba amb 8 a 0 per als blancs.

Página 175
Els jugadors del Barça desitgen que s’acabi aquell infern. Des de la banqueta, el jove
Balletbò recordava: «Nosaltres no hi posàvem cap interès, al contrari, contra més gols
ens fessin, més podríem dir que era un resultat anormal, i al mateix temps sortir-ne
vius». Qui ho té més clar és el porter Lluís Miró, que viu un calvari que el marcarà de
per vida i després d’aquest partit ja no tornarà a la titularitat de la porteria del Barça,
segurament fastiguejat del món del futbol. Molts anys després, la vídua del porter
Miró va confessar, en una entrevista a La Vanguardia, una anècdota molt curiosa: «El
meu marit em va explicar que, quan ja portaven molts gols, un davanter del Madrid
continuava assetjant-lo cada vegada que ell tenia la pilota a les mans. Al final se’n va
afartar, va deixar la pilota a terra i li va dir: “Va, marca’n un altre, si és el que vols”.
El davanter es va avergonyir i va fer mitja volta». No és cert, però, que Miró fes
l’estàtua en alguns gols encaixats, com també s’ha dit més d’una vegada.

«O SURTEN AL CAMP O D’AQUÍ VAN

DIRECTAMENT A LA PRESÓ»

Al descans i dins del vestidor continuarà la desventura per al Barça. Amb vuit gols en
contra, no cal dir que els ànims estan sota terra. Pateixen per la seva integritat física. I
la majoria, després de parlar amb l’entrenador Nogués, que no té paraules per animar-
los, decideixen que no volen tornar a saltar a la gespa a la segona part. Calvet
recorda: «Era un clamor, ningú no volia continuar jugant». Nogués segurament ho fa
saber al secretari tècnic, Rossend Calvet, i aquest al president Piñeyro o al directiu
Fontcuberta, que són a la llotja. La notícia deu arribar ben aviat a l’autoritat policial,
perquè, davant l’amenaça de rebel·lia dels futbolistes a mig partit, un cas inèdit en la
història del futbol espanyol fins aquells moments, fa acte de presència al vestidor del
Barça un oficial de l’exèrcit —alguns testimonis, com Valle, recorden que era un
coronel—, que recorda als jugadors del Barça que alguns, sense assenyalar ningú,
podien jugar «gracias a la generosidad del régimen», que suposadament els havia
perdonat la manca de patriotisme durant la República. Francesc Calvet està assegut
en un racó del vestidor quan veu entrar el militar: «Ens va preguntar si era cert el que
li havien dit. Ens va amenaçar i ens va dir: “O surten al camp o d’aquí van
directament a la presó. Tots detinguts”». Valle, com els seus companys, no pot
escollir: «Evidentment, vam decidir jugar. No estaven els temps per a segons quines
bromes. Però només desitjàvem que allò acabés. Com més aviat millor». No sabem la

Página 176
identitat del militar, però segur que no va ser, com s’ha escrit en alguns llocs, el
director general de Seguretat, el falangista José Finat i Escrivá de Romaní, comte de
Mayalde, perquè des del 10 de maig del 1941 ja no ocupava aquest càrrec.
La segona part manté la mateixa tònica que la primera. El Madrid té la pilota i
marca el ritme del partit, mentre el Barça es resigna a defensar-se com pot i a esperar
que passin els minuts. Carles Sentís recordava que «el públic estava furiós, volia més
gols i cada vegada que n’hi havia un es tornava boig». Els blancs en fan tres més
(Alonso, al cap de mitja hora; Botella, a cinc minuts per al final, i Barinaga, al minut
87). Al darrer minut, Mariano Martín, inèdit fins aleshores, com tots els davanters
blaugrana, fa el gol de l’honor —paraula que aquella tarda s’havia absentat de
Chamartín— del Barça. Marcador final: 11 a 1. Segons Calvet, «ens van fer onze
gols. Cuidado, que ens en van marcar divuit, però els en van anul·lar set». És la
segona derrota més àmplia de la història del Barça després del 12 a 1 amb què
l’Athletic de Bilbao va castigar els blaugrana en el campionat de Lliga 1930-1931, i
iguala l’encaixada tres anys enrere, quan, en la primera jornada de la Lliga 1940-
1941, el Sevilla va derrotar l’equip. Balmanya i Bravo, els dos lesionats que s’han
quedat a Barcelona, no se’n saben avenir, quan, tot passejant per la Rambla, els diuen
que han perdut per 11 a 1. «Què dius, home, no diguis disbarats!», deixa anar
Balmanya quan li fan saber la desfeta.
El públic acomiada els seus jugadors amb una ovació, mentre els futbolistes del
Barça, amb els rostres desencaixats, enfilen el camí del vestidor rebent fins al final tot
tipus d’insults. Tenen ganes de tornar de seguida a Barcelona, començar vacances i
oblidar l’experiència esportiva més traumàtica de la seva vida. Però el viacrucis a
Chamartín encara no s’ha acabat. Francesc Calvet recordava que «al final, encara ens
volien linxar. Vam estar més d’una hora tancats al vestidor. No volíem sortir del camp
sense protecció. Fins que va venir la policia a cavall i es va acordonar l’autocar. El
capità ens va dir que “sobre todo, cuando lleguen a la Castellana, pongan la directa y
no paren”. I tant, que li vam fer cas!». I no van parar. Carretera i manta fins a
Barcelona. Valle recordarà que «camí de Barcelona, encara va passar una altra cosa.
Ens assabentem que a partir de Martorell hi havia aficionats esperant-nos per
escortar-nos, a manera d’homenatge. Per evitar més complicacions, quan l’autocar es
va acostar a Barcelona, vam decidir baixar i distribuir-nos en taxis».
Els jugadors no oblidaran aquell partit. Hi donaran voltes durant anys i anys i ho
explicaran a tothom qui els pregunti què va passar, perquè el relat dels fets no quedés
en l’oblit. Francesc Calvet té molt clar que a Madrid «van fer propaganda
antibarcelonista i no hi va haver una guerra perquè Déu no ho va voler». El periodista
Sentís ho va definir amb força exactitud: «Com si fos un circ romà, el Barça eren els
cristians menjats pels lleons. Van perdre l’oremus». I el president Enrique Piñeyro,
que amb Fontcuberta encara han hagut d’aguantar els directius del Madrid en un
sopar de cortesia que els han organitzat, arribarà a comentar que aquella tarda li havia
fet vergonya ser madrileny. Un dels seus directius, Joan Molins, explicarà al seu fill

Página 177
Joan que els directius del Madrid es reien del marquès de la Mesa de Asta «i feien
com si li ballessin sardanes a la cara».
L’endemà dilluns, Lasplazas escriu a El Mundo Deportivo una crònica lamentable
que només es pot entendre per l’afany del director del diari de satisfer les autoritats
franquistes:

El Barcelona, lejos de luchar, se rindió; y el público, al darse cuenta de ello, siguió influyendo, ya que tan
buen resultado le daba. Digo, insisto en que el público de Chamartín fue apasionado y vehemente hasta el
extremo, pero a esa imperfección vino a sumarse la imperfección barcelonista en forma de moral endeble
[…]. Resumiendo, pues ya va comenzando a ser hora de que hablemos de fútbol: el público de Chamartín
hizo cuanto pudo para pesar en la marcha del partido, y lo consiguió, gracias principalmente a que los
jugadores azulgrana se entregaron sin intento de reacción.

Lasplazas és fins i tot més crític, almenys en un primer moment, que Eduardo Teus,
que al Ya es limita a dir que

Chamartín dio la réplica a Las Corts con la misma fuerte pasión, mayores pitidos y la inelegancia de
sostenerla en el segundo tiempo con el Barcelona entregado y vencido. Influyendo el público en el juego,
como se influyó en Las Corts, y coaccionando con igual intensidad, como se coaccionó en Las Corts, e
idéntica encomiable actitud aquí de encendido aliento y apoyo al Madrid, como un solo hombre de los
25.000 espectadores, como apoyaron al Barcelona en Las Corts los 40.000 que aquella tarde desearon
ardientemente su triunfo.

Això sí, no es pot estar de pontificar que ni ell ni la premsa de Madrid han tingut res a
veure amb el resultat del partit, ja que s’han dedicat a explicar la veritat d’ençà que
havia acabat el partit d’anada a les Corts, és a dir, denunciar l’actitud del públic
barcelonista i les suposades coaccions contra l’àrbitre. Teus, «genio y figura hasta la
sepultura», com el definirà algú al cap d’un temps, és un malabar amb les paraules:
«Esta es mi verdad, que la grito ahora, como la grité entonces, sin dulzonas
concesiones ni paliativos, aunque quizás le toque el turno de no ser aceptada ni
comprendida por los que siete días antes la aceptaron».
Per la seva banda, l’ABC, en la crònica del dimarts 15, diu que el públic ha tingut
una actitud apassionada i que l’àrbitre ha estat totalment imparcial. Per tant, resultat
just i poc més a dir. La Vanguardia qualifica l’11 a 1 com un resultat «sencillamente
absurdo». El Marca diu: «11-1. Un extraordinario partido del Madrid. El Barcelona,
en un encuentro de incomprensible anormalidad, se derrumbó ante la codicia, la
rapidez y el magnífico juego desplegado por los vencedores». Al cap d’uns dies, a la
secció «Fogonazos», publica una burla de l’11 a 1 per riure’s dels catalans: «¡Oh,
miri! —decía un catalán—. Bueno es que esto haya ocurrido aquí en Madrit. ¡Sabe!
Porque si hubiese ocurrido allá, siempre hubiesen dicho que la culpa de todo la
tenían los fabricantes».
Però, d’entre totes les cròniques posteriors a l’11 a 1, destaca un article diferent,
valent, crític, que surt publicat també el dimarts 15 a La Prensa, un diari de vespre
editat a Barcelona, propietat de la cadena del Movimiento i que dirigeix Antonio
Sánchez Gómez, que al cap d’uns anys fundarà la revista ¡Hola!, de la qual serà el

Página 178
primer director. La crònica la signa un jove —està a punt de fer vint-i-tres anys—
Juan Antonio Samaranch (1920-2010), l’home que dirigirà el Comitè Olímpic
Internacional del 1980 al 2001 i que ha presenciat el partit des de la tribuna de
premsa de Chamartín:

¿Las Corts? ¿Chamartín? Cuántas cosas hemos leído esta semana en los periódicos matritenses. Vamos a
darles su parte de razón, por las circunstancias que hicieron que no fuera muy correcto el comportamiento
de los incondicionales del Barcelona. Pero ellos, abultando los hechos hasta la exageración, son los
culpables de este espectáculo lamentable que hemos presenciado en el campo de Chamartín, dejando pálido
lo sucedido en el partido de ida. Aquella fama de caballerosidad, de corrección, de saber dar lecciones
deportivas, no la vimos por ninguna parte. Mal, muy mal el público de Chamartín, que cortó una tradición, y
por muchos honores que consiga en la final, para nosotros ha perdido aquella fama de caballerosidad tantas
y tantas veces nombrada y tantas y tantas veces percibida […]. Estábamos seguros de la bronca inicial, la
dábamos por descontada. Fue una de las que pasarán a la historia; pero no esperábamos que las cosas se
fueran complicando de la manera que sucedió. A medida que transcurrían los minutos el griterío
aumentaba, y así, cuando un delantero azulgrana pasaba la línea de medio campo, aparecían los gritos
pidiendo faltas imaginarias que cohibían al jugador y en muchas ocasiones eran oídas por el director del
encuentro ¿Para qué hablar más de este público? Estos 11 a 1 a todas luces ilógicos, que nadie podía
pronosticar, fueron poco en comparación con las ocasiones que tuvo el Madrid para marcar. Podían haber
sido muchos goles más. Quizás veinte. Es lo mismo. El Barcelona no existió, a cualquier equipo le hubiera
pasado lo mismo, pues en aquel ambiente y con un árbitro que quería evitarse todo tipo de complicaciones,
era humanamente imposible jugar y lo poco que podía haber hecho, justo es decirlo, tampoco lo hizo el
Barcelona. Está ya eliminado el equipo de Las Corts y por un tanteo de escándalo. Muchos reproches se le
podrán hacer, pero tampoco hay que olvidar que supo aceptar todo este cúmulo de adversidades con una
sonrisa, como diciendo a sus contrarios: «Ya que no podemos jugar, hacerlo vosotros de la manera que
queráis». […] Repetimos y no nos cansaremos de decirlo, que no se puede buscar culpables. Era imposible
jugar […]. Claro que no hay que tomar como orientación este partido. Estamos seguros de que las cosas en
este ambiente no se repetirán, pues los altos organismos velarán para que así suceda.

Aquest article aixecarà molta polseguera a Madrid. En aquells moments, el barceloní

Samaranch compagina els estudis d’empresarials amb la pràctica de diversos esports,
com el futbol, el golf, la vela, l’hípica, la boxa i, especialment, l’hoquei patins.
Aquest sportman, que porta una vida còmoda i de família ben vista pel règim —a la
guerra va ser cridat a files per la República, però va passar ben aviat a l’altre bàndol
—, no es pot imaginar, quan escriu la seva visió de l’11 a 1 a Chamartín, que el seu
diari el convidarà a deixar de col·laborar-hi. Com explicarà el mateix implicat anys
després, «va ser una sanció encoberta». No és cert, però, que li retiressin el carnet de
periodista, perquè, senzillament, no en tenia, de carnet. I perquè no era periodista.
Samaranch no podrà tornar a escriure sobre esports fins al 1952, quan tornarà a
col·laborar a La Prensa durant els Jocs Olímpics d’Hèlsinki. Samaranch creia que tot
el que va passar a Chamartín aquella tarda del 13 de juny del 1943 «avui potser no
passaria, els jugadors estan més acostumats, més avesats, a un públic que crida i
crida. Es van espantar».

Página 179
 L’HONOR DEL MARQUÈS DE LA MESA DE ASTA

Dimecres 16 de juny, falten pocs minuts per a les set de la tarda. Enrique Piñeyro ha
llegit tot just fa una estona la crònica de Samaranch i demana al secretari Calvet que
li faci arribar una nota de felicitació. L’article de La Prensa és l’única alegria que ha
tingut el president del Barça, últimament. Està profundament indignat per tot el que
ha passat els darrers deu dies. El Barça ha estat humiliat. La institució que ell governa
ha estat insultada. L’entitat, trepitjada, i ningú no s’atreveix a denunciar-ho. «Així no
podem continuar», dirà als seus estrets col·laboradors en una reunió a Pallejà, a casa
del directiu Joan Molins, on van acordar que calia denunciar els fets de Chamartín i
arribar fins al final. I encara més després que avui el club hagi rebut una multa de la
Federació Espanyola de 25.000 pessetes pels fets de Chamartín! El mateix import per
a l’equip local, el Madrid, a més d’una altra sanció al Barça de 2.500 pessetes pels
incidents al partit d’anada a les Corts. El marquès de la Mesa de Asta i tota la seva
junta ho troba intolerable. Ja de bon matí, Piñeyro els ha convocat a tots a la reunió
extraordinària del consell directiu que és a punt de començar a les oficines del club.
El president també ha demanat a tots els delegats de les seccions de l’entitat que
estiguin a les set en punt a la sala de juntes. I al llarg del dia ha parlat amb el
president de la Federació Catalana, Javier de Mendoza, per demanar-li que també hi
sigui present. La situació és greu. El president ha decidit que plega. Que d’ell no se’n
riuen més. No està sol. Tot el seu consell també posarà la dimissió irrevocable sobre
la taula. Tots estan compromesos amb el marquès. La reunió es presenta tensa. En
seure a taula, els encreuaments de mirades entre el president i alguns directius amb el
federatiu De Mendoza són glaçats. A més de Piñeyro i De Mendoza, hi ha els
directius Casajuana, Vidal-Ribas, Anzizu, Arañó, Fontcuberta, Agustí; els delegats de
les seccions (Prado, de rugbi; Bonastre, d’hoquei patins; Molas, de bàsquet; Julián, de
natació —estarà activa fins al desembre—, i Blanch, de futbol aficionat). També hi és
el secretari, Albert Maluquer.
De Mendoza, assegut a la dreta del marquès, escolta les paraules del president del
Barça, que anuncia la «dimisión total» del consell directiu, tot llegint la carta següent:
Barcelona, 16 de junio de 1943.
Sr. Presidente de la Federación Catalana de Fútbol.
Muy respetado presidente y querido amigo:
La campaña que durante una semana se ha hecho por la prensa contra el Barcelona, que culminó con la
bochornosa jornada de Chamartín, del domingo pasado, y la enorme sorpresa que me ha producido la
imposición a este club de una multa duplicada y por el mismo concepto, hacen que esta Presidencia ponga
todos los cargos del consejo directivo, y el mío propio, a su disposición, con carácter irrevocable, rogándole
se sirva nombrar la ponencia que habrá de regir los destinos de nuestra querida entidad, mientras se
nombra un nuevo presidente. Sin otro particular, se reitera suyo afectísimo, s.s. y amigo.
Firmado: El marqués de la Mesa de Asta.

Página 180
A continuació, Piñeyro expressa que no ha d’afegir res més al que acaba de llegir, «ya
que es de dominio público lo sucedido en el campo de Chamartín, y haciendo
resaltar la injustícia que cree significa la nueva e importante sanción con que ha sido
castigado el Club, hace entrega personalmente al Sr. Presidente de la Federación
Catalana del documento en donde pone los cargos todos del consejo directivo a la
disposición de la Superioridad Deportiva». El marquès de la Mesa de Asta s’aixeca,
saluda els presents i abandona la sala. A continuació, Javier de Mendoza demana
quedar-se sol amb la junta, «ante los que expone la gravedad de la decisión tomada
por nuestro club, pero que, ante la insistencia de los componentes todos de dicho
consejo, acepta el encargo de someterla a la Federación Nacional, uniendo la
dimisión de la Regional Catalana, con motivo de lo sucedido en Chamartín y como
solidaridad con la decisión de la junta directiva del Club de Fútbol Barcelona».
S’aixeca la sessió. L’intent de dimissió De Mendoza i la seva junta a la Federació
Catalana, però, es quedarà en aquelles paraules. La dimissió no forma part, en aquells
moments, del llenguatge del president de la Delegación Nacional de Deportes, el
general Moscardó.
El dissabte 19, la revista Destino publica a la portada un article d’Ignacio Agustí,
germà del directiu del Barça, titulat «Once a uno», en què critica durament aquells
que busquen arguments extraesportius per justificar la dolorosa derrota del Barça:
«Excusarse en el público es excusarse en la luna […]. El Barcelona ha jugado mal y
punto». En tot cas, els barcelonistes hauran de conviure durant temps amb el regust
d’una humiliació que simbolitza com funcionava el futbol aquells anys durs de
postguerra. Com a mínim, i per a satisfacció dels culers, l’endemà, el seu rival de
semifinals, i ara més enemic esportiu que mai, cau a la final de Copa davant
l’Athletic de Bilbao (1-0) a l’estadi Metropolitano, amb un gol de Zarra al minut 114.
És l’últim partit que presideix el màxim mandatari blanc Antonio Santos Peralba,
arrossegat també per l’11-1.
A la reunió del consell directiu del 26 de juny, presidida pel marquès de la Mesa
de Asta, ja com a president accidental, i acompanyat dels seus directius, que a partir
d’ara actuaran com a gestors fins que es nomeni un nou president, s’informa de les
cartes i els telegrames adreçats al Reial Madrid els dies 10 i 17 de juny, encara sense
contestar. La carta del 10 és la posterior als fets del partit d’anada a les Corts que ja
hem comentat anteriorment. La carta i el telegrama del 17 són per agrair al president
Santos Peralba les «atenciones por la cena dedicada por ese club a nuestra
delegación el pasado domingo [13 de juny, dia del partit a Chamartín], así como por
renuncia cobrar importe conferencias». A continuació, el president informa els
companys de junta de diverses

entrevistas sostenidas con el general Moscardó, a una de las cuales asistió acompañado del Sr. Vidal Ribas y
en las que prometió el general: 1º La destitución del seleccionador nacional el Sr. Teus. 2º Haber mandado
una carta al jefe de prensa del C.N. de D., D. Alberto Martín Fernández, prohibiéndole escribir en la prensa
en sentido crítico sobre competiciones. 3º El levantamiento total, o de la mayor parte, de la multa impuesta

Página 181
 al Barcelona, que calificó de injusta y 4º La iniciación en la prensa de una campaña con vistas a una
aproximación del Real Madrid al Barcelona con la finalidad de celebrar un partido amistoso, antes de dar
comienzo la competición de Liga venidera.

És a dir, es demana un càstig per als dos personatges, Teus i Martín Fernández —el
Juan Deportista de l’ABC, que a més era el cap de premsa de la DND— i que tant
s’han dedicat sistemàticament a perjudicar els interessos del Barça amb comentaris i
articles absolutament hostils i forassenyats contra l’entitat; d’altra banda, es demana
que s’aixequi la multa que s’ha imposat al Barça a conseqüència dels incidents dels
dos partits de semifinals de Copa, i, finalment, es dóna llum verda a començar a
gestionar, després d’un acord amb el general Moscardó, la possibilitat que Barça i
Madrid disputin un partit amistós més endavant, per restablir les relacions
institucionals i esportives. Ha estat una idea sorgida de les converses privades entre el
marquès de la Mesa de Asta i l’heroi de l’alcàsser de Toledo. I de ningú més, tot i que
el futur president del Reial Madrid Santiago Bernabéu sempre presumirà de ser
l’impulsor dels anomenats «partits de la pau» que jugaran Barça i Madrid després de
l’11 a 1. En una conversa amb el secretari del FC Barcelona, Albert Maluquer,
Bernabéu li explica que, quan va arribar a la presidència del Madrid, volia fer les
paus amb el Barça i va pensar en la celebració d’aquests partits amistosos, quan la
idea ja havia estat fixada per Piñeyro i Moscardó el mes de juny:

«Al hacerme cargo del Madrid, me he encontrado con este grave problema y estoy dispuesto a solucionarlo,
cueste lo que cueste —me dijo un buen día, al encontrarnos paseando por la Gran Vía madrileña—. Nos
reuniremos con varios de mis compañeros del consejo, y trataremos de este tema». Dos horas después, en un
céntrico restaurante de moda, departíamos amigablemente, buscando la solución al agudo problema. —No
estoy dispuesto— nos decía Santiago— a que esta tensión dure una semana más, y te ruego, dada la amistad
que te une con los elementos de la nueva directiva azulgrana, que interpongas tu influencia para que la junta
actual me reciba, a fin de tratar de la celebración de dos encuentros amistosos, uno en cada campo, para
sellar una paz que fue rota sin intervención de ninguna de ambas directivas. El primer partido debe jugarse
en Madrid y precisamente en Chamartín, ya queEs algo aventurado—Me lo juego todo a una carta. ¡Donde
fue silbado, será aplaudido! Diles que tiraremos la casa por la ventana y olvidaremos lo injusto y
desagradable que pudo haber ocurrido.

A la mateixa reunió del 26, Piñeyro llegeix el recurs contra la sanció que ha rebut el
club, que serà aprovat per unanimitat. El to del president és ferm. I el recurs molt
complet, contundent, valent. El marquès de la Mesa de Asta també envia una còpia
del recurs als clubs espanyols més rellevants i a les federacions regionals, publicat en
un fullet titulat Historia de la Copa de S. E. el Generalísimo en su edición de 1943,
en lo tocante a la participación del Club de Fútbol Barcelona, una mena de llibre
blanc sobre els «fets de l’11 a 1». Aquesta iniciativa serà molt mal vista per les
esferes federatives, que ho titllen de «propaganda il·legal».
Però la Federació Espanyola desestima el recurs el 31 de juliol i, com no pot ser
d’una altra manera, amonesta la directiva del club per l’atreviment que ha mostrat en
tot moment.
Després d’aquesta resolució, el marquès de la Mesa de Asta té clar que no hi ha
res a fer. Vol plegar de seguida. Uns quants anys més tard, el secretari del club,

Página 182
Rossend Calvet, parlarà de tot aquest enrenou amb el president del Barça. Piñeyro
recorda aquells instants, amb tristesa:
Lo que mayor sorpresa nos produjo fue el cambio operado en pocas horas, toda vez que en las entrevistas
celebradas en Madrid (a las que también asistió el Sr. Vidal y Ribas), se me prometió el levantamiento total,
o de la mayor parte, de la multa impuesta al Barcelona, que recuerdo se calificó de injusta, y la iniciación en
la prensa de una campaña con vistas a una aproximación del Real Madrid al Barcelona, con la finalidad de
celebrar un partido amistoso antes de dar comienzo a la próxima competición de Liga, y otras promesas que
prefiero no detallar, ya que no tuvieron confirmación. Por nuestra parte procuramos, por todos los medios,
reducir las proporciones de la fricción al mínimo, como lo prueba el contenido de la carta que se mandó al
Madrid y cuya copia conservo. Este fue el final del episodio, y, después de algunos forcejeos, fue aceptada al
fin nuestra dimisión total; no puedo olvidar la despedida que se me tributó, a la salida del local social, por
los socios que se congregaron allí para testimoniarme su afecto, simpatía y adhesión.

Abans de plegar, la junta de Piñeyro deixarà tancat el pressupost per a la temporada

1943-1944, en el consell directiu celebrat el 30 de juliol, un pressupost de 4,6 milions
de pessetes per cobrir un nou exercici «que no hemos de realizar nosotros, por cierto,
pero que tenemos la obligación (que efectuaremos gustosamente) de tener preparado
al nuevo consejo que sea nombrado». Uns quants dies més tard, l’11 d’agost, l’encara
president accidental presenta a la premsa les obres d’ampliació de l’estadi de les
Corts. Dos dies després, el divendres 13 d’agost, s’aprova la darrera circular del
marquès de la Mesa de Asta adreçada als empleats del club:

El consejo directivo del C. de F. Barcelona, en el solemne acto de su última sesión, tiene especial empeño en
hacer patente al personal del club, a los entrenadores de los diferentes deportes, a todos los inscritos en sus
múltiples secciones deportivas y a cuantos han colaborado directa o indirectamente en la prosperidad del
club con todo patriotismo, entusiasmo, fidelidad y acierto, el agradecimiento más sincero y perdurable, pues
reconoce que de poco hubieran servido sus iniciativas y proyectos, de no haber contado con semejantes
colaboradores. Un ruego nos queda a hacer a todos, y es el encarecerles no desmayen ninguno de ellos y
cada uno en su esfera, en laborar por el mayor engrandecimiento del club, orgullo de España, a las órdenes
del nuevo consejo directivo, presidido por persona de tanto prestigio, alcurnia y laboriosidad, como es Don
José Antonio de Albert y Muntadas.

L’etapa de Piñeyro es tanca amb el nomenament, previst per al dissabte 14, d’Albert
Muntadas. A Madrid, també hi ha hagut relleu a la presidència després que el 6
d’agost del 1943 Peralba presentés oficialment la dimissió com a president del Reial
Madrid. Mai no dirà públicament que la seva marxa també té molt a veure amb la
recordada semifinal de Copa del mes de juny.
L’endemà, dissabte 14 d’agost, Enrique Piñeyro torna a la sala de juntes de
Méndez Vigo per passar el relleu a un nou president. A Madrid també estrenen
mandatari. El nou president blanc designat és Santiago Bernabéu.

Página 183
 UN PRESIDENT DE L’ESPANYOL

El 13 d’agost del 1943, la premsa barcelonina anuncia el nomenament de Josep

Antoni d’Albert Muntadas com a nou president del Barça, en el que sembla que ha de
ser una continuïtat interna per part de membres de l’aristocràcia catalana en el control
del club. Si alguna cosa no manca a Josep Antoni d’Albert Muntadas (1910-1990) és
pedigrí. El seu pare, Josep Maria d’Albert i Despujol, baró de Terrades, es va casar
amb Maria del Carme Muntadas i Estruch, comtessa de Santa Maria de Sans i hereva
de l’Espanya Industrial, l’empresa tèxtil catalana i espanyola més important de la
segona meitat del segle XIX.
Tal com explica Francesc Cabana a La saga dels cotoners catalans, Josep Maria
d’Albert i Despujol s’havia apuntat al franquisme sense recels. La família abandona
Catalunya amb l’esclat de la guerra i s’instal·la a Sevilla, on es posa a les ordres del
general Queipo de Llano, promotor d’una empresa tèxtil, Hilados y Tejidos
Andaluces S.A. El pare del nou president blaugrana serà alcalde de Barcelona entre el
1945 i el 1951, quan pateix un atac de feridura i deixa el càrrec, un any abans de
morir.
Josep Antoni d’Albert Muntadas es va casar amb Asunción de Fontcuberta y
Pascual l’any 1934 i també va fugir a Sevilla per l’esclat revolucionari de la guerra.
En els primers moments de màxim descontrol es troba refugiat a la masia familiar de
Can Colomer de Badalona, on rep un avís que li salvarà la vida, a ell i a la seva
família. Fugen i embarquen en un vaixell cap a Gènova, per dirigir-se posteriorment a
Sevilla. Poques hores més tard d’abandonar Can Colomer, s’hi presenta una patrulla.
«Sabien què hi anaven a buscar, perquè fins i tot portaven els taüts preparats,
incloent-n’hi un de dimensions més petites, per a un nen, un cosí, que s’estava a la
casa», explica Carme d’Albert, la filla, en un relat que s’ha transmès
generacionalment a la família.
Un cop a Sevilla, els D’Albert col·laboren activament amb les forces franquistes.
La crònica oficial explica que el pare es dedica a buscar matèries primeres per a
l’exèrcit i que per aquest motiu fa «arriscats viatges». També col·labora en la creació
del grup SNIACE, del qual serà el primer president. Un cop acabada la guerra, una de
les primeres comandes importants que ajuden a la recuperació de l’Espanya Industrial
prové del Ministeri de Governació, que encarrega la confecció d’una partida
considerable de banderes rojigualdas.
El futur president blaugrana acaba la guerra amb el rang de capità del cos
d’Intendència. Però, abans, a Sevilla, el destí li té preparat un altre cop molt dur.
L’any 1938 hi neix la primera i única filla del matrimoni D’Albert-Fontcuberta,
Carme. Un any més tard, quan estava embarassada d’una segona criatura, Asunción
Fontcuberta mor. Tenia vint-i-nou anys. Una injecció en mal estat o directament
contaminada («sabotejada pels rojos», explica Carme d’Albert) li causa la mort a ella

Página 184
i a altres embarassades que reben el mateix tractament. «El meu pare no es va
recuperar mai del tot d’un cop tan inesperat», comenta Carme.
Passada la guerra, quan Josep Antoni d’Albert arriba a la presidència del FC
Barcelona, el seu pare presideix el Foment del Treball Nacional, la gran patronal
catalana.
El nou president del Barça és un home recte, que imposa pel físic (fa més de
metre noranta), de conviccions profundament catòliques i fama de gran honestedat.
És també un bon aficionat al futbol, un món en el qual només té uns colors: és de
l’Espanyol. Aquell estiu del 1943, quan li proposen (per no dir que li recomanen que
accepti) fer-se càrrec del Barça, no se n’amaga i només té una objecció: «Jo sóc de
l’Espanyol i no trencaré el carnet per presidir el Barça».
En un capítol més de les estretes relacions endogàmiques d’aquesta noblesa
catalana de la postguerra, una cosina germana de la mare de Josep Antoni d’Albert,
Montserrat Muntadas, estava casada amb un germà de Paz Fabra, l’esposa del
marquès de la Mesa de Asta. I encara podríem afegir que un germà del nou president
del Barça, Matías d’Albert Muntadas, es va casar amb un altre membre de la nissaga
dels Fabra, Victoria de Pallejà Fabra, besnéta de Camil Fabra i Fontanills, el primer
marquès d’Alella. Per tot plegat, és molt possible que fos directament el marquès de
la Mesa de Asta qui proposés al president de la Federació Catalana, Javier de
Mendoza, el nom de Josep Antoni d’Albert per prendre el relleu i garantir la
continuïtat del club en mans de gent d’ordre.

D’ALBERT MUNTADAS, EL BREU

El dissabte 14 d’agost del 1943 és el dia fixat per al relleu entre Piñeyro i D’Albert
Muntadas. Primer es reuneixen els directius sortints, el marquès els agraeix la
col·laboració prestada i ells el feliciten «por la fecunda y patriótica labor que ha
realizado durante su gestión». Tot seguit es du a terme una segona reunió directiva,
ara ja sota la supervisió de la Federació Catalana, en la qual Javier de Mendoza
nomena president Josep Antoni d’Albert i Muntadas. Una setmana més tard, D’Albert
Muntadas presideix la primera junta directiva amb els homes del seu nou equip, en un
primer moment ben reduït: ell i tres més. Com a vicepresident, un metge: Josep
Mestre. La secretaria l’ocupa Joaquim Labuena i el càrrec de tresorer recau en Joan
Sagalés, aquests dos últims vinculats a l’Espanya Industrial. En ple mes d’agost i

Página 185
davant d’un encàrrec tan inesperat, D’Albert Muntadas no ha aconseguit encara
implicar ningú més.
Entre els primers homes de confiança de D’Albert Muntadas, cal destacar la
presència de Joaquim Labuena Torres (1909-1983), que ocupa càrrecs rellevants a
l’Espanya Industrial i esdevindrà un personatge de presència ineludible al Barça
durant molts anys, i amb diversos equips presidencials. És soci del club des del juliol
del 1939.
També el nou vicepresident, Josep Mestre Rovira (1891-1966), tindrà una llarga
dedicació al Barça, que s’estendrà a les directives de Montal, de Martí Carreto i, fins i
tot, de Miró Sans. Mestre és metge generalista i personatge de tradició familiar
blaugrana, soci, des dels anys trenta, tot i que se n’havia donat de baixa durant la
guerra i no torna a sol·licitar l’alta fins aquell mes de setembre del 1943, quan li
proposen formar part del consell directiu. Als informes de Falange se’l considera «de
tendencia catalanista», però sense relació amb la política, i es destaca que «es
pariente lejano del fallecido Pompeyo Fabra». Completa el primer bloc de nous
dirigents el tresorer Joan Sagalés Monell (1899-1965), sabadellenc, de família
vinculada al ram del tèxtil i també provinent de l’Espanya Industrial, on arribarà a
ocupar la gerència.
Uns quants dies més tard, el 27 d’agost i de nou amb la presència de De
Mendoza, el president finalment pot fer oficial una junta directiva amb una certa
aparença, perquè als directius ja citats s’afegeixen un comptable, Agustí Montal
Galobart, i quatre vocals: Antoni Gisbert Espuny, Albert Marfull Sangrà, Manuel de
Senillosa de Gayolà i Diego Moxó Queri. L’equip del nou president del Barça ja està
format.
En un breu discurs a la premsa, D’Albert Muntadas exposa el seu ideari
blaugrana:
Es deseo de esta junta directiva hacer pública manifestación de su inquebrantable adhesión a nuestro
glorioso salvador el Generalísimo Franco, gracias a cuyos desvelos podemos los españoles dedicar nuestras
actividades al deporte nacional, mientras la mayoría del mundo ve, en estos trágicos momentos, regados en
sangre sus respectivos solares patrios. Con ello hacemos público homenaje de adhesión al heroico y
laureado general Moscardó, jefe supremo de nuestro deporte. Procuraremos por todos los medios
reglamentarios que por sus propios méritos nuestro club vaya a la cabeza del fútbol nacional.

Seguidament dóna una pista de quin és l’encàrrec que ha rebut de les autoritats
esportives i llança un avís al públic de les Corts: no es poden repetir els fets de la
semifinal de Copa:

A nuestros entusiastas seguidores y muy especialmente a los señores socios del club, de quienes recibimos
constantes pruebas de cooperación, como lo demuestra el hecho de que desde el día de nuestro
nombramiento se han producido 1.100 altas, les decimos que necesitamos de su apoyo en todo momento,
poniendo por nuestra parte toda nuestra voluntad en desarrollar el entusiasmo deportivo a favor de nuestros
colores, pero señalando un rumbo de verdadera camaradería, respeto y afecto para cuantos clubs nos
honren con sus visitas a nuestro campo.

Página 186
El discurs conclou amb referències a aspectes econòmics, esportius i patrimonials:

Dedicaremos la máxima atención y esfuerzo, aplicando normas de discreta austeridad al problema

económico, procurando que nuestra administración interior se haga merecedora al título de ejemplar. En el
aspecto deportivo, esta junta deposita su confianza en su actual entrenador, don José Nogués, como también
en todos los jugadores a sus órdenes, esperando de los mismos un máximo rendimiento deportivo y una
completa disciplina, conceptos del todo indispensables para llevar a cabo la labor que todos tenemos
encomendada, en beneficio y prestigio de nuestros históricos colores. Las obras del campo están totalmente
terminadas en lo que hace referencia a la ampliación de las gradas de Lateral y Gol Norte. Se estudiará
seguidamente el proyecto de construcción de la nueva tribuna, pero es deseo de esta junta, como medida
previsora y prudente, no empezar dichas obras hasta tener totalmente cancelados los compromisos
pendientes por todos conceptos, como también comprobar si la realidad de ingresos en esta temporada
próxima permite disponer de la suma necesaria para comenzar dicha obra.

D’Albert Muntadas dedica una última referència a la baralla amb el Madrid, per
recordar que cal «caballerosidad con el vencido y felicitación entusiástica al
vencedor, sea quien fuere», i acaba demanant a la premsa «su colaboración
indispensable».
El nou equip directiu ja pot començar a treballar i les línies mestres de la
presidència de D’Albert Muntadas s’han exposat públicament. L’endemà, el president
del Barça, acompanyat del vicepresident Mestre i del secretari Labuena, visiten les
autoritats: el capità general, el governador civil i el president de la Diputació.
Però tot plegat no conduirà enlloc, perquè, només tres setmanes i dues reunions
de junta més tard, D’Albert Muntadas queda rellevat de la presidència. La història
oficial que s’ha donat per bona durant anys indica que va ser nomenat vicepresident
de la Federació Catalana, i, en tractar-se d’un càrrec de nivell superior, es va veure
obligat a deixar la presidència del Barça. Una explicació ben poc creïble, perquè
D’Albert Muntadas va ser una aposta personal del president de la Catalana, Javier de
Mendoza (seguidor de l’Espanyol, com ell), i del president sortint, el marquès de la
Mesa de Asta. Una aposta que després de les vacances d’estiu topa amb el fre, aquest
sí de rang clarament superior, dels dirigents de l’esport espanyol, amb el general
Moscardó al capdavant. De fet, la vicepresidència de la Catalana serà el caramel de
consolació que De Mendoza es treu de la butxaca per endolcir el paperot que han fet
amb D’Albert Muntadas.
Però el brevíssim pas de D’Albert Muntadas per la presidència del Barça no serà
totalment innocu. En primer lloc, per l’elecció dels col·laboradors, ja que tots
continuaran al club amb l’arribada del seu successor, i alguns, com Montal Galobart,
hi faran una llarga i fecunda carrera. I també per algunes decisions de junta.
D’Albert Muntadas presidirà el consell directiu de forma plena i amb presa de
decisions només en dues oportunitats: el 31 d’agost i el 16 de setembre del 1943. Un
vocal, Manuel de Senillosa, no apareixerà cap dels dos dies, i un altre, Diego Moxó,
només ho farà a la segona reunió. Manuel de Senillosa de Gayolà (1890-1952) és un
enginyer de prestigi vinculat a les empreses elèctriques catalanes i també és membre
de la junta de govern de l’Espanya Industrial. Arran de l’esclat de la guerra, el bàndol
franquista va tenir un ràpid interès a facilitar-li la fugida de Catalunya via Itàlia per

Página 187
aprofitar els seus profunds coneixements sobre la xarxa elèctrica del nord espanyol.
Per aquesta valuosa col·laboració va ser distingit amb la Creu del Mèrit Militar.
Per la seva banda, Diego Moxó Queri (1899-1952), cavaller del reial cos de la
noblesa de Catalunya, és doctor en Medicina, especialitzat en malalties intestinals, i
dirigeix el Servei de Patologia Digestiva de l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona.
A més de diverses mesures de tràmit, en aquestes dues juntes s’aprova la
construcció d’un nou monument als caiguts de la Guerra Civil, ja que l’anterior
s’havia hagut d’enderrocar durant les obres de remodelació del camp de les Corts, i es
convoca un concurs entre les empreses especialitzades. Aquest punt, com veurem
més endavant, serà font de fortes disputes que arribaran fins a la presidència de
Montal. També s’anuncia l’elaboració d’un estudi detallat dels sous de tots els
empleats, «procediendo, en cada caso, de acuerdo con lo que se crea de justicia», i es
porta a estudi la contractació d’una mútua sanitària per als treballadors del Barça.
S’aprova una «almoina de cent pessetes» per a la parròquia de les Corts, a canvi que
el capellà beneeixi les obres del camp, i la publicació d’un anunci del club a la
Revista de la Policía, que costarà 1.300 pessetes. També es fa oficial la incorporació
de dos nous jugadors per al primer equip que arriben gràcies a l’ull tècnic de Rossend
Calvet. Es tracta del defensa barceloní Jaume Elias, procedent de l’Espanyol, i del
migcampista Joan Sans, un noi de Calella que també donarà molt bon resultat.
Sembla que comença una nova etapa del FC Barcelona, però tot canviarà en un
parell de dies. El mateix 16 de setembre, mentre D’Albert Muntadas presideix, sense
saber-ho encara, la seva darrera reunió de consell, a la capital d’Espanya es fa oficial
el nomenament d’un nou president del Reial Madrid, Santiago Bernabéu de Yeste,
exjugador i exdirectiu del club. El canvi de rumb al Madrid s’anuncia l’endemà a la
premsa catalana, i, només vint-i-quatre hores més tard, Javier de Mendoza ha de
tornar a presidir una junta extraordinària del Barça. En aquest cas, per anunciar el pas
de D’Albert Muntadas a la Federació Catalana i que aquest fet «inevitablemente, por
incompatibilidad de cargos», l’obliga a abandonar la presidència del Barça. D’Albert
Muntadas, que no era més que un aficionat al futbol fa quatre dies, de sobte ha
esdevingut un personatge imprescindible per a la Catalana.
Però tot està dat i beneït, perquè a la mateixa reunió extraordinària ja hi assisteix
el relleu de D’Albert Muntadas, el nou president, aquest sí que amb totes les garanties
del règim franquista: el coronel Josep Vendrell Ferrer, que amb les seves primeres
paraules deixa ben clar per què es troba en aquestes circumstàncies: «Como soldado
disciplinado cumplo las órdenes superiores y por ello me hallo hoy al frente del Club
de Fútbol Barcelona».

Página 188
 8. I ARA, UN CORONEL DE PRESIDENT

Entre les últimes incorporacions de D’Albert que passaran a la junta de Vendrell

destaca l’arribada de la família Montal al Barça. El personatge de més pes i més
rellevància històrica d’aquestes noves directives serà Agustí Montal Galobart (1904-
1964), membre d’una nissaga de cotoners que el 1929 havia rebatejat l’empresa
familiar com a Montalfita S.A. L’avi, Joaquim Montal Fita, va ser el primer cotoner
de la família.
Agustí Montal Galobart i el seu germà Joaquim es van inscriure al Barça aquell
mes d’agost del 1943 i, en la mateixa data, també es va donar d’alta, amb carnet de
soci infantil, l’hereu de la nissaga, Agustí Montal Costa, que llavors tenia nou anys i
que molts anys després, el 1969, també va arribar a la presidència del club. Montal
Costa ha explicat que el seu pare va intentar mantenir el control de la fàbrica durant
la guerra fins que el van mobilitzar i va anar destinat a les bateries antiaèries de
Montgat. En canvi, l’avi, Montal Biosca, va ser denunciat i retingut a la txeca del
carrer de Sant Elies, fins que un grup de treballadors de Montalfita s’hi van presentar
i van aconseguir alliberar-lo declarant a favor seu. L’empresa tèxtil dels Montal
sempre es va distingir per un tracte familiar, amb iniciatives força avançades per als
seus treballadors, com serveis de guarderia, dispensari i d’altres. L’entrada de Montal
Galobart a la direcció del Barça i el pes que anirà guanyant a les reunions del consell
marcaran ben aviat el futur del club.
Als informes de la Falange s’explica que Agustí Montal Galobart havia estat
simpatitzant de la Lliga Regionalista i de la CEDA i se’l considera «indiferente al
Régimen». També es comenta que l’agost del 1936 va ser detingut dues vegades per
patrulles de control i una més per la policia; que casa seva va patir escorcolls i que
finalment li van requisar el pis on vivia. Va passar a residir a casa dels pares i va
poder continuar treballant a la fàbrica familiar «por deferencia de sus obreros». Un
informe policial del maig del 1951 encara detalla: «Por ser teniente de complemento,
al ser movilizado tuvo que ingresar en el ejército rojo con esta categoría, siendo
depurado sin sanción al final de la guerra». Després de la guerra, l’empresa tèxtil
dels Montal va ser un dels principals proveïdors de l’exèrcit.
La llista de nous directius que acompanyen l’arribada de Montal es completa amb
dos parents més o menys propers dels dirigents esportius de l’època i al mateix temps
dos personatges directament relacionats amb el tèxtil. Antoni Gisbert Espuny (1908-
1980), soci del Barça d’abans de la guerra, és cunyat del president de la Federació
Catalana, Javier De Mendoza. Nascut a Reus. I Albert Marfull Sangrà (1917-1978),
soci del Barça des del setembre del 1942 amb l’aval de Quintana Ylzarbe, té una
relació indirecta però propera amb el president D’Albert Muntadas: una germana de
Marfull, Maria Dolors, està casada amb Carles d’Albert, germà del fugaç president
blaugrana.

Página 189
 SANTIAGO BERNABÉU, EL REI BLANC

El coronel Vendrell es troba amb un consell directiu que no ha escollit, amb gent del
tèxtil i de l’aristocràcia catalana barcelonina, mons que li són aliens, com li ho era el
mateix club. És significatiu comparar aquesta situació que envoltarà Vendrell amb els
homes que formen la primera junta directiva de Santiago Bernabéu, personatge
inseparable del creixement del gran Reial Madrid del franquisme. Al Libro de oro del
Real Madrid, publicat l’any 1952 amb motiu del cinquantenari de la fundació del
club, s’explica que Bernabéu, «tan conciso, tan tenaz, tan meditabundo», serà per al
Madrid «como para España fue Felipe II: su mejor rey».
Ja el mes de març del 1939, Santiago Bernabéu de Yeste (1895-1978)
protagonitza un extens reportatge al Marca, on apareix amb uniforme militar i se’l
presenta com «antic jugador i directiu del Madrid FC, als quaranta-tres anys voluntari
de l’exèrcit d’Espanya». I s’hi explica:

Quien antes fue todo en el club, hoy es cabo del Ejército español, por voluntad propia. Hemos dicho por
voluntad propia. Sí. Santiago Bernabéu cuenta en la actualidad nada más y nada menos que con cuarenta y
tres años, pero eso no fue inconveniente para que enseguida que logró llegar a la España Nacional, pidiese
el ingreso como voluntario en las filas de los salvadores de la civilización y del progreso.

Al resum biogràfic que es fa de Bernabéu al llibre oficial del centenari del Reial
Madrid, publicat l’any 2002, es perfilen encara més alguns dels passatges vitals del
nou president durant la Guerra Civil. S’explica que va ser perseguit quan va esclatar
la guerra perquè «era un habitual als mítings de Gil Robles». (Al documentadíssim
estudi Todos los Jefes de la Casa Blanca, de Juan Carlos Pasamontes, s’afegeix que
solia anar armat amb pistola als mítings de la CEDA.) Aclareix que Santiago es va
refugiar a l’ambaixada francesa fins que es va poder escapar i presentar-se a Sant
Sebastià, el 1937:
Incorporado como voluntario en el ejército franquista con cuarenta y dos años —su quinta nunca fue
llamada a filas— Bernabéu prestó sus servicios como cabo observador en la División Marroquí 150, a las
órdenes del general Agustín Muñoz Grandes. Se distinguió en la batalla de la bolsa de Bielsa de junio de
1938, por la que su unidad obtuvo la medalla militar el 30 de julio de 1939, y también participó en la
conquista de Cuenca en la fase final de la guerra.

Però Bernabéu també va intervenir en la conquesta de Lleida, ja en la batalla final de

Catalunya, que es va produir entre el 23 de desembre del 1938 i el 12 de febrer del
1939. Ho explicava en una conversa amb el periodista Julián García Candau, que
apareix al llibre d’aquest autor Historia de un desamor:

En la guerra fui voluntario contra el comunismo y ahora también lo sería a pesar de la edad. De la guerra
yo lo he perdonado todofui cabo de la división de Muñoz Grandes en la reconquista de Cataluña,
reconquista para España de Cataluña independiente…

Página 190
Al llibre oficial del centenari madridista s’explica també que, «segons alguns autors,
Bernabéu tenia una idea centralista de la nació i no simpatitzava amb catalans ni
bascos». És ben significatiu sobre aquest punt, a més de la ja coneguda sentència de
«me gusta Cataluña a pesar de los catalanes», que li va costar una bronca ministerial
l’any 1968, el que recull el periodista Martín Semprún al llibre Santiago Bernabéu, la
causa: «Los castellanos, según la historia, son los españoles más cojonudos y más
completos», explica el president blanc.

Lo siento por los catalanes, los gallegos y los vascos, pero los castellanos fueron más listos que ellos y en el
campo de batalla, en el cuerpo a cuerpo, les mojaron la oreja durante todas las épocas. Yo, ¿separador? No.
Lo que pasa es que oigo muchas tonterías y no veo que nadie las replique.

I encara més. En una entrevista a la revista Posible, el setembre del 1976, Bernabeu
declarava: «El problema crucial de España es el regionalismo; es un problema
enorme. Los Reyes Católicos hicieron España y ahora quieren deshacerla».
Sobre el pensament polític de Bernabéu, s’han fet diverses aproximacions. Una de
les més acurades la va oferir la revista Triunfo en un llarg article dedicat a aquest
assumpte l’any 1974. A través de declaracions de Bernabéu durant els anys de
president, va perfilant l’ideari del personatge: «Jo sóc un liberal, un liberal amb
educació» (1972). I també: «Jo sempre he estat anticomunista». En canvi, l’any 1968
declarava: «El Madrid no és polític, té atencions amb la gent de categoria. Però també
tenim molts republicans». I encara el 1972: «El Reial Madrid és obra del poble. Ni a
mi ni al Reial Madrid ens agraden els de tribuna. Els rics no van més que a robar el
que poden». I en una entrevista del 1968, opinava: «Els espanyols som una raça
colossal, però ens perd una mica l’enveja». I afegia: «Una de les poques coses barates
en aquest país és la mala llet». Aquell mateix any, en una altra entrevista a Murcia
Deportiva que va ser molt polèmica, deia: «Vilá Reyes jo l’admiro. Només pel fet de
presidir a Catalunya un club que porta el nom d’Espanyol ja és digne d’admiració».
Bernabéu, segons va explicar ell mateix, va patir amenaces d’ETA («tinc dos
anònims que comencen dient: “Bernabéu, fill de tal, et matarem, el pròxim seràs tu,
aquesta vegada no t’escapes”»). L’any 1969, deia que els seus personatges històrics
preferits eren els Reis Catòlics i que hauria pogut ser advocat de l’Estat o notari,
«perquè molts molt més ximples que jo ho són».
El 15 de setembre del 1943, quan arriba a la presidència blanca, Santiago
Bernabéu és funcionari del Departament de Classes Passives del Ministeri d’Hisenda,
però en demana l’excedència poc després. Anys a venir, tornarà fugaçment a
l’Administració per no perdre els drets de jubilació, una paga mensual de 15.000
pessetes. Aquell setembre del 1943, entre els homes que envolten Bernabéu al
Madrid, hi ha el tinent coronel Fernando Cárcer Disdier, vicepresident primer, un dels
ajudants de confiança del general Muñoz Grandes a la División Azul. La segona
vicepresidència recau en Francisco Gómez de Llano, un alt càrrec ministerial,
coincidint per cert amb el desenllaç del cas Di Stéfano. El secretari de la nova junta

Página 191
blanca és el notari madrileny Luis Ávila Pla, i el càrrec de tresorer recau en Luis
Corrales Ferrás, alt funcionari del Cos Pericial de Comptabilitat de l’Estat. Entre els
vocals destaquen els noms de Francisco Aylagas Alonso, que un any i uns quants
mesos després serà nomenat director general de Presons, i el de Pedro Méndez
Cuesta, arquitecte de pes a la comissió d’Urbanisme de l’Ajuntament de Madrid i que
serà l’home clau en els permisos i expropiacions que faran realitat el nou Chamartín.
Era, com ho defineix el llibre oficial del centenari del Madrid, «un equip amb
evidents vinculacions en les esferes del poder, especialment el militar, el decisiu en el
món futbolístic del moment». Per acabar-ho de perfilar, Bernabéu nomena president
honorari el tinent general Eduardo Sáenz de Buruaga Polanco, amic personal de
Franco.
D’aquesta manera, el balanç dels canvis de presidents al Barça i al Madrid amb
posterioritat a l’11 a 1 desemboca en dues situacions completament oposades. Al
capdavant del FC Barcelona (després del parèntesi D’Albert, que no ha estat la
persona idònia per a les autoritats del règim), hi queda situat un militar que no té cap
coneixement del món del futbol i que ha d’emparar-se en un equip de directius que no
coneix, reclutats entre D’Albert Muntadas i la Federació Catalana. El Madrid, en
canvi, queda en mans d’un exfutbolista del club, exdirigent, també, i fins i tot
entrenador i àrbitre, en situacions esporàdiques, que ha triat els seus col·laboradors i
sap perfectament on els ha d’anar a buscar. En una banda trobem gent del tèxtil i de
l’Espanya Industrial, i, a l’altra, un equip d’alts funcionaris de l’Estat amb bones
connexions amb el poder militar. Bernabéu és un home del futbol («jo, al Madrid, he
arribat a vendre entrades», explicava) i aconseguirà fer del Madrid el club més
poderós d’Europa. Per començar, el dotarà d’unes instal·lacions al nivell dels èxits
que vol aconseguir.
En les seves primeres declaracions a la premsa, Bernabéu no fa grans afalacs al
règim franquista, ni parla d’adhesions a cap alt mandatari, ni llança avisos als
seguidors del Madrid sobre com s’hauran de comportar d’ara endavant amb els clubs
adversaris, per més rivals que siguin. No li cal. Segons el que declara al diari ABC del
16 de setembre, les úniques preocupacions del nou president són de caràcter esportiu
i patrimonial. Parla de superar obstacles, donar solucions als problemes, ocupar-se
del terreny de joc, de la situació econòmica i, com a molt, de «reforçar les relacions
esportives amb tots els clubs espanyols». En canvi, en el terreny que va més enllà de
les paraules, el dels fets, la primera decisió de Bernabéu al capdavant del Madrid és
enviar un telegrama al FC Barcelona. Ho fa el 17 de setembre del 1943, i diu així:
Al asumir inmerecidamente presidencia del Real Madrid Club de Fútbol, cumplo el unánime deseo de todos
compañeros de nueva junta, saludando ese veterano Club Barcelona, con el que siempre mantuvimos las
cordiales relaciones deportivas y las fraternales amistades caballerosas, que no pueden ser turbadas por
triviales episodios, que jamás llegaron a nuestros corazones. Para cuanto signifique reafirmación
indestructible, estrechos lazos de afecto, con noble rivalidad deportiva, Real Madrid ofrécese Club
Barcelona incondicionalmente, seguro hallar eco en su sólida raíz deportiva y patriótica. Salúdale Santiago
Bernabéu, presidente.

Página 192
El restabliment de relacions cordials entre els dos clubs és, en aquests moments, una
qüestió d’estat, com ho indiquen el primer discurs de D’Albert Muntadas, la
iniciativa de Bernabéu i altres mesures que s’aniran produint. L’interès de les
autoritats esportives del règim és notori. Per començar, el telegrama del nou president
blanc té tota la divulgació periodística possible. Apareix de manera íntegra a la
premsa de Madrid i Barcelona, comentat sempre amb tons elogiosos, com no podia
ser d’una altra manera, i D’Albert Muntadas, tot i que ja estava més fora que dintre
de la presidència blaugrana, contesta ràpidament i ho fa tot presentant excuses per no
haver pres la iniciativa abans.
El telegrama del FC Barcelona també és oportunament reproduït a tots els diaris,
que celebren així el ple restabliment de relacions i aquesta «feliç mostra de sàvia
conducta esportiva». Diu així:

Con profunda emoción y compenetración absoluta contestamos su atento telegrama fecha ayer,
manifestándoles no hemos podido dirigirnos en igual sentido que ustedes lo hacen con anterioridad, por no
haber tenido hasta ahora conocimiento del merecido nombramiento recaído en la persona de su digno
presidente. Excusamos decirles que consejo directivo Club de Fútbol Barcelona viene sintiendo
fervientísimos deseos de que tradicionales lazos de deportividad y amistad entre Real Madrid y nuestro Club
se estrechen hasta el máximo por encima de episodios ajenos por completo a sentir patriótico de ambas
entidades. Club de Fútbol Barcelona se halla en igualdad de circunstancias a ustedes y desea que no tarde
en llegar la ocasión en que nuestros actos demuestren hasta la saciedad el cariño que por ustedes sentimos
desde los puestos que ocupamos con el solo fin de servir al deporte y por encima de todo a España.
Afectuosos saludos. —Club de Fútbol Barcelona.

Els incidents de l’11 a 1 queden, oficialment, enterrats.

El 22 de setembre del 1943, a pocs dies de l’inici d’un nou campionat de Lliga, la
premsa catalana dóna a conèixer la identitat del nou president del Barcelona i parla
per primer cop del coronel Josep Vendrell. Aquell mateix vespre hi ha reunió del
consell directiu, sota la presidència accidental del doctor Mestre, perquè D’Albert
Muntadas ja no en forma part i Vendrell ni és a la ciutat. Són confirmats oficialment
els mateixos directius de D’Albert Muntadas i comença una nova etapa en la història
del FC Barcelona.

EL CORONEL VENDRELL

Josep Vendrell Ferrer (1882-1950) havia nascut a Tarragona en una família modesta
que va haver d’espavilar-se per tirar endavant. El pare, Ferran Vendrell Huguet, era

Página 193
advocat, i del seu matrimoni amb Balbina Ferrer Sansalvadó en van néixer vuit fills.
Josep Vendrell escull la carrera militar com a forma de guanyar-se la vida i tenir
assegurat un futur.
Josep Vendrell entra al servei com a alumne d’infanteria dos mesos després de fer
setze anys, l’agost del 1898. Passa per les acadèmies militars i el 27 de maig del
1910, amb l’antiguitat corresponent, adquireix el grau de capità. És llavors, amb un
sou que li sembla prou correcte, quan contrau matrimoni amb Eugènia Alasà
Domingo, filla d’un general del cos d’Intendència, Lleó Alasà Rovira.
La carrera militar de Josep Vendrell té ben poca èpica. Tot i que passa per
Larache i Melilla, a finals del 1918 i principis de l’any següent, potser el fet més
destacat és que el 1925, quan ja té el grau de comandant, el nomenen ajudant de camp
del general Domènec Batet, tarragoní com ell. Vendrell s’especialitza en conducció
de trens, forma part dels sometents armats de Catalunya, i, finalment, el juliol del
1931, s’acull a la Llei Azaña, que permet passar a la reserva als oficials que ho
sol·licitin i mantenir la totalitat del sou. Té quaranta-nou anys, el prestigi de bon
administrador, ha impartit classes a sergents a l’acadèmia de Jaca, té una bona
especialització ferroviària i fama de no haver disparat més trets que els
imprescindibles en les pràctiques.
L’esclat de la guerra sorprèn el comandant Vendrell a Tarragona, on es dedicava a
administrar les finques dels Alasà i d’alguns altres coneguts que hi dipositen tota la
confiança. Pensa que no ha de témer res, fins que ha de fugir cames ajudeu-me per un
avís salvador: un grup anarquista sanguinari que té atemorida la comarca, anomenat
«els de les set de la matinada», l’ha inclòs en una llista d’objectius immediats. El
futur president del Barça salva la vida per ben poc, fuig a Barcelona i es refugia a
casa d’un germà de la seva dona, Antoni Alasà.
Vendrell s’amaga a casa del seu cunyat, però l’any 1937 torna a escapolir-se de la
mort per ben poc. Alertada des de Tarragona, una patrulla es presenta a casa d’Alasà,
al carrer Roger de Llúria, tot sospitant que hi trobaran l’exmilitar. Amb molta sang
freda, Antoni Alasà els ensenya tota la casa, fins que arriba a la cambra dels seus fills,
on Vendrell està amagat darrere la porta: «Finalment, aquesta és l’habitació dels nens,
que tenen la varicel·la. Si voleu passar, vosaltres mateixos». No ho fan, i Vendrell
torna a salvar la pell.
El futur president entén que no està segur enlloc i, amb la intercessió de Trabal,
aconsegueix un vehicle de la Generalitat i un salconduit per traslladar-se a Alacant,
on espera embarcar-se i sortir d’Espanya. Abans d’emprendre el perillós viatge,
Trabal li deixa anar unes paraules profètiques: «A la Generalitat som molts que
pensem que la guerra està perduda. Vendrell, quan arribin els teus, recorda el que hem
fet per tu».
A Alacant hi ha un dels personatges més controvertits de la família, el germà
jesuïta Joaquim. Sobre Joaquim Vendrell poden oferir-se dues visions absolutament
oposades. Per als molts homes i dones conservadors que va ajudar, serà un àngel

Página 194
salvador. Però, després de la guerra, tal vegada mig embogit per tot el que havia
viscut, l’acusen de cometre excessos que tampoc no s’han oblidat.
Amb la protecció del consolat, aconsegueix embarcar gent amenaçada de mort en
dos vaixells de bandera argentina, el destructor Tucumán i el creuer 25 de Mayo. És
en un d’aquests viatges salvadors, el 16 de març del 1937, on Josep Vendrell i la seva
esposa Eugènia embarquen amb destinació a Marsella. Consten a la llista de viatgers
del Tucumán d’aquell dia amb noms falsos (José i Eugenia Ferrer), com és pràctica
comuna en aquesta situació dramàtica.
Des de Marsella, Josep Vendrell es dirigeix a Hondarribia, on es presenta a les
autoritats militars el 19 de març. Té cinquanta-cinc anys i és destinat a tasques
diverses lluny del front. El març del 1938, obté l’ascens a coronel, i a finals de juny
d’aquell any el nomenen delegat d’ordre públic a la Corunya, càrrec que ocupa fins al
final del 1938. De gener a juny del 1939, el destinen a automobilisme a Saragossa,
adscrit a l’exèrcit del Nord. D’aquesta manera entrarà amb l’exèrcit franquista a
Lleida i Barcelona, acompanyant el general Moscardó, amb qui el lliga una bona
amistat. El maig del 1939, nomenen Vendrell nou delegat d’aprovisionaments i
transports de Castelló. Finalment, l’any 1940 és condecorat amb una medalla de
campanya i la distinció de la Creu Roja, i el 16 de maig d’aquell any el destinen al
Govern Militar de Barcelona, que és on es troba quan, el 1943, rep l’ordre de fer-se
càrrec de la presidència del FC Barcelona. De fet, el seu pas a l’escala passiva no li
arriba fins al 1944, ja amb seixanta-dos anys i quan ocupa la presidència del club.
Encara, l’any 1947 li concediran la Cruz de San Hermenegildo, cosa que significarà
una paga extra anual de cinc mil pessetes, una bona picossada.
El nou president del Barça és, doncs, un home conservador, catòlic, català, un
personatge més de pau que de guerra, gens implicat en la conxorxa de l’Alzamiento ni
relacionat amb els militars africanistes. El secretari blaugrana, Albert Maluquer,
definirà així el seu pas per la presidència del club: «La seva tasca es va caracteritzar
per un constant afany de disciplina i d’evitar la més mínima fricció amb els
organismes rectors de l’esport». Era exactament el que li havien encarregat els
dirigents de l’esport franquista després dels fets de l’11 a 1 i de la insubmissió del
marquès de la Mesa de Asta. No podien tornar a confiar el Barça a una persona amb
llibertat, tant econòmica com social, sinó que a Moscardó li calia algú que, per
damunt de qualsevol altra consideració, obeís ordres i no plantegés problemes.
Vendrell era la persona idònia i el menys important, per al règim, era el seu
desconeixement del món del futbol i de la burgesia catalana. S’entén, així, que
accepti els mateixos dirigents que tenia D’Albert Muntadas, sense el més mínim
retoc. Una anècdota que s’ha transmès sense verificació plena en moltes històries del
Barça parla d’un president de la postguerra que va arribar al club sense coneixements
del futbol i que, fins i tot, el primer dia que va veure un partit a la llotja, va preguntar
«a cuántos vamos», pensant-se que es tractava d’un esport amb un objectiu concret
de gols, i no marcat per un temps de joc determinat. Aquesta mostra de

Página 195
desconeixement absolut del futbol s’atribueix, segons els diferents cronistes, al
marquès de la Mesa de Asta o al coronel Vendrell. Vistos els antecedents personals de
l’un i de l’altre, sembla molt més probable que, si realment mai es va produir, tingués
com a protagonista aquest militar tarragoní.
Vendrell serà un president de to més gris que no deixarà la petjada del marquès,
però que en tot moment gestionarà el club amb absoluta honestedat (s’explica que
sovint comptava les bombetes de les instal·lacions per descobrir si els treballadors se
n’enduien alguna a casa, o que obligava a mullar el carbó de les calefaccions perquè
es consumís més a poc a poc) i defensarà l’entitat fins on sigui possible fer-ho, en
aquells moments. Però ni un mil·límetre més. Quan va morir, ja vidu, l’any 1950, no
va deixar testament ni béns. Al seu pis de lloguer del carrer de Muntaner, els fills amb
prou feines hi van recuperar un record sentimental: la Cruz de San Hermenegildo.

GRISOR A LA GESPA, TRAVES ALS DESPATXOS

El primer partit de Lliga de la nova presidència de Vendrell depara un enfrontament a

les Corts amb l’Athletic Club, que es presenta com a doble campió, de Lliga i de
Copa. Però, com una mostra més dels nous aires que bufen al consell directiu i de les
directrius estrictes que ha rebut el president, tres dies abans del debut apareix a la
premsa una carta dirigida als jugadors del Barça, un comunicat que es presenta com
una nota personal a cada futbolista, però que es vol fer públic, una nova demostració
que situacions com les de l’11 a 1 no es poden repetir mai més.
Entre altres consideracions de tràmit («desearle una feliz y triunfal campaña en
defensa de los prestigiosos colores azulgrana», «queremos afecto y fidelidad a los
colores», «no les faltará ni nuestro aliento ni nuestra ayuda moral y material, que
será tanto más generosa y efectiva cuanto más correcto y eficaz sea su
comportamiento»…), el comunicat, en tot moment dirigit als jugadors del Barça,
incorpora uns paràgrafs certament ben estudiats.

No quisiéramos tener que censurar conductas desagradables ni sancionar actos que revelen sentimientos de
hostilidad o negligencia al cumplimiento del deber profesional que incumbe a cada jugador. Pretendemos
bravura y virilidad no exenta de nobleza en la lucha deportiva y respeto y disciplina intachables tanto al
público y a los árbitros —con el silencioso acatamiento de sus decisiones, que son inapelables—, como a los
que tenemos la responsabilidad de representar, dirigir y encauzar el club hacia la meta de sus más
destacadas gestas.

Página 196
Signa el Consell directiu del FC Barcelona.
Amb tothom ben avisat, el 26 de setembre, a un quart de sis de la tarda i amb les
Corts ple de gom a gom, Barça i Athletic disputen un partit emocionant, jugat al
límit, amb gols i alternatives però també duríssim. Als deu minuts de joc, arran d’un
«encontronazo fortuito con Curta», segons la crònica d’Hoja del Lunes de Barcelona,
cau lesionat el bilbaí Zarra. El prestigiós metge Cèsar Olivé Gumà, especialista en
ferides per banya de toro, està de guàrdia a les Corts i atén el gran davanter centre
basc: fractura de clavícula. També el nou del Barça, Martín, queda estabornit, però
amb menys infortuni, perquè torna al terreny de joc després d’uns minuts fora de
combat. La lluita és aspra, i, deixant de banda altres cops i incidents menors, el fet és
que el Barça aconsegueix empatar a tres amb un gol al minut 89, quan l’Athletic juga
amb només nou homes, perquè també s’ha hagut de retirar el seu porter, Lezama.
Amb Panizo sota els pals, arriba el gol de l’empat a tres, marcat per Rosalench a la
sortida d’un córner.
Com publica El Mundo Deportivo al seu comentari de la primera jornada de
Lliga, signat pel periodista navarrès Francisco Subirán Moneo, cap de la secció de
futbol del diari esportiu català des del 1940, «de la manera que es va jugar, ahir a les
Corts és perillós jugar, més ben dit, no es pot jugar perquè es freguen límits un punt
alarmants». La lesió de Zarra el tindrà cinc jornades de baixa i molt pitjor li va a
Lezama: amb fractura de peroné, no reapareixerà fins al gener, i per jugar amb prou
feines dos partits més d’aquella Lliga. Es tracta del primer partit oficial del Barça
després de la desfeta de l’11 a 1 de la temporada anterior i no pot tenir pitjors
conseqüències. Amb la duresa habitual de l’època, el Comitè de Competició de la
Federació Espanyola decideix castigar l’àrbitre del matx, el valencià Rafael Tamarit
Falaguera: un mes de suspensió «per no haver sabut castigar les violències realitzades
pels jugadors durant la segona meitat del partit, quan es van produir lesions greus».
El partit encara tindrà més seqüeles, perquè l’Athletic envia una carta de queixa al
Barça, i el president Vendrell, que comença a entendre on s’ha ficat, ha de replicar
amb un altre escrit. El club blaugrana també reacciona amb contundència a certes
crítiques aparegudes a diaris de Madrid i de Bilbao, on, segons el punt de vista del FC
Barcelona, s’han publicat «falses versions» del que havia passat sobre el terreny de
joc. A Barcelona ningú no nega que ha estat un partit disputat amb una duresa
inusitada, però no es fan responsables de cap lesió. Un bon exemple és la xerrada que
mantenen Subirán i Josep Escolà a la botiga del carrer de Sants, on el futbolista del
Barça despatxa camises i corbates a la tarda.
Escolà, que ha acabat coix el partit i no es recuperarà a temps de disputar la
segona jornada de Lliga, un difícil desplaçament al camp del València, està de força
mal humor i rep el periodista amb cara de pomes agres.
—Què, ja teniu la vostra víctima, oi? —etziba Escolà com a salutació.
—Per què ho dius?

Página 197
 —Home, l’Athletic de Bilbao, que ara es veu que és un equip que mai juga dur ni entra amb força!
—Ostres, Pep, què vols que et digui! Has llegit el que he escrit jo? No et confonguis!
—El que he llegit és que hi ha qui insinua que les lesions de Zarra i Lezama van ser intencionades. Quina
barra!
—Tu ho deus saber més bé que ningú. Què va passar?
—Doncs mira, jo puc afirmar que Zarra es va lesionar solet, sense que ningú no el toqués! I que Lezama
també va quedar fora de concurs de la mateixa manera. En Sospedra i ell van saltar junts per arribar a la
pilota, van caure a terra també junts i Lezama va trepitjar en fals, això és el que va passar. Li va fallar el peu i
va quedar estès sense poder aixecar-se, res més!
—Bé, tu hi eres, ho saps de primera mà…
—I tant que hi era! I també vaig veure altres coses. Vaig veure com els meus companys rebien de valent;
sense fer escarafalls, vam acabar tan castigats com els de l’Athletic. Mira, aquest matí, a l’entrenament
només ha vingut la meitat de l’equip de diumenge. La resta, tots eren a la Mutual Mèdica!
El periodista de El Mundo Deportivo també parla amb l’entrenador, Pepe Nogués, i l’explicació que rep
va pel mateix camí.
—Quin equip tens per anar a València?
—No me’n parlis! —replica Nogués.
—Estàs emprenyat per l’empat?
—Estic emprenyat perquè aquests jugadors de mantega de l’Athletic me l’han deixat fet miques…

Malgrat la victòria espectacular al camp del València a la segona jornada (3-4), no

serà pas una bona temporada, per al Barça. A la Lliga acabarà sisè (de catorze
equips), després de patir una forta davallada a la segona volta i guanyar només un
dels nou últims partits. El València, que no perdrà més a Mestalla, serà el campió de
Lliga. Entre els factors que influeixen en la pèrdua de confiança dels jugadors de
Nogués, cal destacar la lesió de Martín —que era el màxim golejador del torneig— a
sis jornades del final, la baixa de Valle a les cinc últimes, també per lesió, i l’expulsió
de Bravo al Barça-Espanyol de la jornada 22, que li costa quatre jornades de descans.
I, a la Copa, la sort blaugrana no serà gaire millor: no passarà dels vuitens de final,
eliminat pel Sevilla.
En realitat, tot el primer any de mandat de Josep Vendrell té dues prioritats ben
definides, i no es tracta precisament de la marxa esportiva de l’equip de futbol. Els
dos objectius del nou consell directiu són el restabliment de les relacions amb una
certa normalitat amb el Reial Madrid, seguint curosament totes les ordres oficials que
va rebent, i les obres de la nova tribuna de les Corts, una instal·lació que es fa petita
diumenge rere diumenge i que cal millorar.
Pel que fa a la nova tribuna, a mitjan octubre, el consell directiu acorda
l’adjudicació de les obres, i pocs dies després ja s’anuncia a El Mundo Deportivo
l’imminent inici de la construcció d’una «gran tribuna coberta de 108 metres
d’amplada per 26 metres de fons, sense cap columna de sustentació i amb capacitat
per a uns 5.000 espectadors». Es tracta «d’una de les decisions més importants que
mai hagi pogut prendre el club en la seva història», comenta el president Vendrell.
Les obres, però, patiran endarreriments per la dificultat d’aconseguir matèries
primeres, especialment el ferro. Molt poc després, el 21 d’octubre del 1943, Vendrell
encara la primera gran remodelació del seu consell directiu, el que havia heretat del
fugaç D’Albert Muntadas. De fet, es tracta d’una ampliació de la junta, amb cinc
cares noves: tres directius debutants (Eugeni Borés, Josep Casanovas i Joan Soler

Página 198
Janer), un dirigent dels anys del marquès de la Mesa de Asta (el comandant Espada) i
un veterà directiu d’abans de la guerra, Joan Parareda.
Dels cinc nou reforços de Vendrell, el personatge més peculiar és l’advocat i
periodista Joan Soler Janer (1897-1967), originari de Sant Pere Pescador, que
s’incorpora a la directiva blaugrana en qualitat d’assessor jurídic. La seva biografia és
més extensa i més interessant pels vessants polític i periodístic que per l’actuació al
club, on es dóna d’alta com a soci just un mes abans d’incorporar-se al consell.
L’avala Gisbert Espuny i queda eximit de pagar els drets d’entrada per ordre directa
del president.
Soler Janer havia estat redactor (1922-1926), secretari de redacció (1926-1933) i,
finalment, director (1933-1935) d’El Correo Catalán, un diari carlí, catòlic i
conservador que ell va haver de conduir, amb molts entrebancs i perills, en els
convulsos anys de la República. Quan n’assumeix la direcció, ja és president de les
Joventuts Tradicionalistes de Barcelona i un nom habitual a les llistes electorals dels
carlins. Com explica Víctor Saura a Carlins, capellans, cotoners i convergents,
història d’El Correo Catalán, Soler forma part de la candidatura anomenada Dreta de
Catalunya a les eleccions al Parlament del 1932, i torna a presentar-se a les
legislatives del 1933, aquest cop pel Bloque Nacional de Derechas. Sempre sense
sort.
Amb l’esclat de la guerra, la redacció d’El Correo és espoliada i els redactors
perseguits, i n’hi ha tres que són assassinats. Soler Janer, en veure la seva vida
seriosament amenaçada, fuig a Itàlia, malgrat una complicada situació familiar,
perquè la seva esposa està empresonada i en avançat procés de gestació. El matrimoni
es reunirà, finalment, a Sant Sebastià, on l’esposa de Soler dóna a llum.
Durant la guerra, Soler Janer dirigeix un organisme anomenat Asistencia a
Frentes y Hospitales de Cataluña, i, entre altres tasques, es desplaça a les poblacions
que ocupa l’exèrcit franquista i redacta informes sobre l’actuació que hi han tingut els
membres del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. L’any 1939, ja de
retorn a Barcelona, reobre el seu bufet d’advocat i serà jutge del Tribunal de Menors.
De la resta de nous directius, el perfil més discret és el de Josep Casanovas
Albiñana (1917-2005). Com altres companys de junta, té lligams professionals amb el
tèxtil i més endavant es dedicarà a l’hostaleria. Vendrell li encarrega que tingui cura
de la secció d’hoquei. En canvi, amb Joan Parareda Artigas (1897-1969), el cos
directiu del club enforteix el seu pedigrí barcelonista de soca-rel. Parareda ja havia
estat vocal del Barça l’any 1921, en una de les etapes presidencials de Joan Gamper.
També prové del tèxtil, però de la branca dels majoristes. Segons els records
familiars, Parareda va ser un dels descobridors de Samitier: «Teníem la casa pairal a
Bagà», explica un dels fills, Joan Parareda Guitart, «i el meu pare anava sovint a
veure partits de futbol per la comarca. Un dia va veure jugar Samitier i el va
recomanar a la junta del club. Per tot plegat, en Sami el considerava un segon pare i
sovint passava a veure’ns pel carrer Casp i a saludar-nos».

Página 199
 Quan esclata la guerra, Parareda és a Barcelona i creu que ningú no el molestarà.
«Era una persona de sentiments demòcrates, conservador, vinculat a la Lliga i amb
bones relacions a la societat barcelonina, però en absolut un franquista ni un home
implicat en la política», comenta el seu fill. Però el detenen i va a parar a la txeca del
carrer de Vallmajor, d’on surt sense conseqüències greus gràcies a la decisiva
intervenció d’un mosso de l’empresa, Josep Castellví, l’encarregat de fer els
enviaments de gènere als missatgers del carrer Tantarantana. «Estava molt agraït al
meu pare, va declarar al seu favor i el van deixar lliure», explica Parareda Guitart.
Després de la guerra, la situació canvia completament. Com diu el fill Parareda,
«va tombar la truita», i aquell mosso, d’ideologia comunista reconeguda, és
denunciat, detingut i empresonat. Llavors en Joan Parareda li torna el favor, l’avala i
Castellví queda lliure: «Va treballar a casa fins a la jubilació. Recordo que els
diumenges tocava en una cobla…».
Finalment, el coronel Vendrell arrodoneix el seu equip amb Eugeni Borés
Calsamiglia (1906-1991). Els Borés són comerciants de carbó, un dels negocis d’èxit
a la postguerra. Amb tradició blaugrana a la família, quan Borés mor té un carnet de
soci de la primera desena. Tot i no tenir cap actuació política, com tantes altres
famílies conservadores i propietàries d’una empresa, els Borés fugen de Barcelona el
1936. Passen primer per Tolosa i posteriorment s’instal·len a Sant Sebastià.

ELS PARTITS DE LA PAU CONTRA EL MADRID

Amb el seu equip de confiança ampliat i enfortit, la prova de foc de la fidelitat del
coronel Vendrell i els seus companys a les indicacions dels dirigents esportius
franquistes seran els anomenats partits de la pau, que s’organitzen el 31 d’octubre del
1943 a Chamartín i el 26 de desembre a les Corts, per restablir les deteriorades
relacions entre el Barça i el Reial Madrid. Els dos clubs tenen nous presidents, però la
ferida oberta amb l’ignominiós 11 a 1 de la Copa no està tancada i cal impedir de
totes totes que dos clubs de tant simbolisme a la societat espanyola continuïn en peu
de guerra.
Es tracta d’una operació curosament programada, amb un desplegament de
mitjans insòlit per a l’època, però també, al cap i a la fi, una operació fallida, com
veurem.

Página 200
 En primer lloc, per impedir que el calendari de Lliga estronqués la jugada,
casualment, els xocs entre els dos clubs cauen aquell any a l’última jornada de la
primera volta i, per tant, a l’última de la segona. I, a més, sense deixar passar cap
detall, el calendari també decideix que primer es trobin a Madrid i després a
Barcelona, de manera que la primera visita del Madrid a les Corts en partit oficial
després de l’11 a 1 no arribarà fins al diumenge 9 d’abril del 1944, deu mesos després
dels fets de Chamartín.
Establert, doncs, amb absoluta precisió el calendari, cal organitzar els dos partits
amistosos de retrobament entre els futbolistes i els seguidors de les respectives
aficions. Tot i que la història oficial del Reial Madrid ha establert que la gestació
d’aquests dos xocs amistosos per tancar ferides va ser un projecte ple d’inspiració de
Santiago Bernabéu, com qui diu des del primer minut de la seva presidència, el cert
és que, com ja hem vist, és una decisió que el marquès de la Mesa de Asta havia
arrencat a Moscardó.
La primera representació teatral de les relacions amistoses entre els dos clubs es
produeix el diumenge 31 d’octubre, a Madrid, aprofitant un cap de setmana que el
calendari oficial del futbol espanyol ha deixat en blanc, sense partits de Lliga. Una
altra afortunada casualitat. Però, de fet, serà tota una setmana blanca, la que viuran
els jugadors del Barça. El dilluns abans ja fan nit a Aranjuez (hi han viatjat
directament des de Sevilla, on acaben de jugar) i, un cop ben instal·lats, a partir de
dimecres comencen els agasajos i els actes de desagravio, mentre la premsa posa en
marxa la maquinària per endolcir els mals records. L’ABC, en l’edició del dijous 28
d’octubre, diu:
Ni el Barcelona ni el Madrid —los clubs, sus jugadores y los directivos— tenían nada que ver con las
extralimitaciones de los que, por no ser propiamente deportistas, actuaron como «antis». Pasó el temporal, y
los deportistas —los clubs, los jugadores y los directivos— se han encontrado sin buscarse y al apretarse
fuertemente las manos han recordado aquellas preclaras figuras que con unos y otros colores dieron
jornadas de triunfo y de gloria para el Barcelona, para el Madrid y para el deporte español.

A la premsa, les referències a l’11 a 1 seran constants, aclaparadores, però sempre

soterrades. Mai no es concreta de què es parla exactament i s’empren expressions
com «el temporal», «les extralimitacions», «els fets que mai no s’han de repetir» i
d’altres per l’estil.
El Reial Madrid ha preparat un completíssim programa d’actes per mantenir ben
ocupats els jugadors del Barça, els dies previs al partit amistós més edulcorat de la
història. Tot comença dimecres amb una recepció als jugadors del Barça per part de
futbolistes i directius del Madrid. Posteriorment, els barcelonistes són convidats al
cinema, per veure una de les pel·lícules espanyoles de més èxit: El escándalo, del
director José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera), amb
actors de moda, com Armando Calvo, Manuel Luna i Mercedes Vecino. Dijous al
matí, s’organitza un entrenament conjunt dels dos equips, a Chamartín, dirigit en part
per l’entrenador dels blancs, Ramón Encinas, i en part pel del Barça, Josep Nogués.

Página 201
Tot seguit, arriba el torn d’un dinar de germanor de les dues plantilles. A la tarda toca
visita a la Ciutat Universitària i després és l’hora del teatre: tots cap al Coliseum per
assistir a una representació de la sarsuela Loza lozana, amb música de Jacinto
Guerrero.
Mentre s’acosta el dia del partit, els diaris continuen la seva tasca
d’adoctrinament. No poden repetir-se les escenes de l’11 a 1 i es recalca: «No está de
más señalarle al público, a esa densa afición, que en Madrid, más que en ciudad
alguna, sabe siempre mantenerse en un plano de equilibrada ponderación la
pertinencia de mostrarse más deportivo y más caballeroso que nunca». I es recorda
que està permès «censurar lo que esté mal hecho», però «dentro de los amplios
límites de la buena educación».
Divendres és el dia escollit per traslladar-se a Toledo, i així els blaugrana tenen el
privilegi de visitar les runes de l’alcàsser on el general Moscardó es va fer famós, i
també fan una passejada per l’Escola d’Educació Física de Toledo, una visita a la
casa d’El Greco, a la catedral i a altres monuments locals. Una altra jornada ben
atapeïda. El governador civil rep la comitiva i convida els futbolistes «a una
limonada típica en una venta». Es tracta, com proclama ABC, «de comprovar la
indestructible fermesa de les arrels de l’autèntica fraternitat que l’esport deixa
gravades».
Finalment, la nit de divendres viatja en tren cap a Madrid la resta de l’expedició.
Ho fa el president Vendrell, acompanyat de la junta directiva en ple, i, a més, una
amplíssima representació de periodistes, oficialment convidats pel Barça: Santiago
García (La Vanguardia), José Luis Lasplazas (El Mundo Deportivo), Félix Marquillas
(El Noticiero Universal), José Zubeldia (La Prensa), Cristóbal Botella (Solidaridad
Nacional), Vicente Lorén (El Correo Catalán), Faustí Simó Patau (Hoja del Lunes) i
Ramón Martínez (Diario de Barcelona). Cal recordar que gairebé cap d’aquests
mitjans no tenia habitualment enviats especials als partits de futbol, i que, per tant, es
tracta d’una expedició absolutament insòlita. A l’arribada a Madrid els esperen a
l’estació d’Atocha els dirigents del club blanc i un grup de periodistes madrilenys. A
mig matí hi ha una recepció oficial a l’Ajuntament de la capital espanyola, amb
assistència també dels jugadors dels dos equips i de gairebé tots els regidors. Després
de la inevitable copa de vi espanyol, l’alcalde, Alberto Alcocer, fa un discurs dirigit
als «jugadors de Catalunya i de Castella». Els parla «d’aquests impulsos que estan
per damunt de colors i d’aldees, de províncies i de clubs. Són aquests grans afanys
que tenen un comú denominador clar i rotund, que ens uneix a tots: Espanya».
En paral·lel als preparatius del partit amistós, que el Madrid va aprofitar per
anunciar també com un homenatge al seu exjugador Juan Monjardín, la premsa
madrilenya va engrandint la figura del president Bernabéu, a qui s’atribueix bona part
del mèrit de l’organització de «tan brillante iniciativa». En una columna especial, on
se’l presentava com «la figura del dia», ABC deia sobre Bernabéu: «La directiva que
dirige, en contacto con la del Barcelona, ha concertado los partidos amistosos que

Página 202
tienen tan fuerte y definida significación deportiva y cordial. Al frente de su equipo
directivo, Santiago Bernabéu ha comenzado a jugar como en otro tiempo: por su
club, por su deporte y por España. Si, como esperamos, le acompañan los éxitos, los
aficionados tendrán, ahora como entonces, indudables motivos de agradecimiento».
Dissabte a la tarda continuen els actes d’homenatge a l’expedició blaugrana.
Aquest cop fan una visita a l’Hipòdrom de la Zarzuela, i, al vespre, el FC Barcelona
és objecte «de un íntimo agasajo», un sopar de gala a l’Hotel Palace. Hi ha
parlaments de Bernabéu i de Vendrell, també d’un representant de la delegació
d’Esports i, igualment, d’un representant dels periodistes de Madrid (Alberto Martín
Fernández, de l’ABC) i un altre de Barcelona (Lasplazas). Per part de la junta
barcelonista, acompanyaven el president els directius Mestre, Labuena, Casanova,
Gisbert i Senillosa, a més del secretari Maluquer. L’entrenador Nogués i el capità
Raich completen la delegació. Bernabéu recorda en el seu parlament que «sempre hi
ha hagut una gran amistat entre el Barcelona i el Madrid, i parlo d’un quart de segle
del futbol espanyol». També s’apunta les medalles en indicar que «quan vaig prendre
possessió del càrrec, el primer que vaig voler fer va ser apropar més els dos clubs,
puntals del futbol espanyol».
Finalment, el partit es disputa el diumenge 31 d’octubre, a partir de les quatre de
la tarda, amb pluja constant i, naturalment, amb arbitratge de Pedro Escartín, que
també havia assistit al sopar del dia abans, en aquest cas, amb el barret de president
de la Federació Castellana de Futbol. Dels vint-i-dos protagonistes de l’11 a 1, només
repeteixen poc més de la meitat: sis per cada equip. El partit acaba amb empat a un,
tot i que la crònica d’Hoja del Lunes de Madrid destaca un gol anul·lat de manera
«incomprensible» que hauria donat el triomf als blancs. El partit, després de dies i
dies parlant de les relacions fraternals entre els dos clubs, el presenta la premsa,
simplement, com «l’homenatge a Monjardín», com si fos un amistós més sense
transcendència especial. La crònica de l’enviat especial d’Hoja del Lunes de
Barcelona fins i tot parla del matx «que havia despertat tanta expectació entre l’afició
espanyola per tractar-se de l’homenatge a Juanito Monjardín». La crònica de l’ABC
destaca l’escassa assistència de públic i diu que els absents s’ho van perdre, perquè va
ser «una brillant exhibició futbolística». Segons la versió del diari monàrquic
madrileny, els equips salten al camp acompanyats dels dos presidents i de Monjardín,
fet que provoca una gran ovació. En canvi, segons la crònica de La Vanguardia,
primer apareix el Barça, després el Madrid i, finalment, Monjardín amb els dos
presidents. El Madrid obsequia el Barça amb una àmfora de plata i regala un
encenedor als onze futbolistes i a l’entrenador. Un luxós encenedor de plata, amb
l’escut del Madrid i la data del partit gravats.
Després de tota una setmana dedicant espai preferent a la portada als preparatius
del partit, El Mundo Deportivo, que fins i tot ha anat reproduint les cròniques dels
diaris madrilenys Arriba, Gol, Informaciones i Pueblo per mostrar amb quina
elegància tracten el Barça a la capital, quan és l’hora del matx no publica ni el resultat

Página 203
a la primera pàgina, consagrada al combat de boxa entre Josep Ferrer i el
moçambiquès Beny Levy, que s’ha disputat a la plaça de toros de Las Arenas. En
pàgines interiors, Lasplazas exclama: «Que bé que va estar el públic madrileny! És de
justícia reconèixer-ho i, quan l’ocasió arribi, recordar-ho per correspondre com a
Barcelona sabem fer-ho». Comença la campanya per al partit de tornada, que és el
que interessa en realitat.
Anys després, el blaugrana Francesc Calvet, que va viure a la seva pell l’11 a 1,
però no va viatjar a Madrid, lamentarà: «Ja té pebrots, la cosa. Molts dels que vam
haver de patir aquella jornada nefasta de Chamartín després no vam anar a
l’homenatge. Jo em vaig endur les garrotades i em vaig quedar sense l’encenedor!».
La primera part de l’operació ha acabat amb un èxit rotund. Per aquest motiu, el
general Moscardó envia un telegrama de felicitació al seu subordinat Francisco
Cadenas, secretari nacional d’Esports: «Ruego transmita felicitación a cuantos han
intervenido en organizar y realizar actos en honor Club Barcelona, sabidos aquí con
singular satisfacción que colman aspiraciones, confirman hidalguía castellana
correspondida por nobleza catalana, expresión de lo que debe ser deporte en todas
sus manifestaciones». Moscardó havia passat els darrers dies retingut a Barcelona,
on, pel seu càrrec de capità general i governador militar, ha presidit diversos actes,
com l’intercanvi de presoners de guerra que han dut a terme alemanys i britànics al
port de Barcelona el dimecres 27, o els actes del setè aniversari de la fundació del
Auxilio Social, el mateix diumenge 31. Però el moment culminant de la setmana a
l’agenda de Moscardó són els actes d’homenatge a José Antonio, que s’escampen per
tot Espanya el divendres 29, desè aniversari del discurs fundacional de la Falange. És
el dia, també, escollit per l’Espanyol per inaugurar un ampul·lós monument als
caiguts, una obra escultòrica dels reconeguts germans Oslé amb una gran creu
esculpida a la part frontal envoltada per la relació dels 62 socis blanc-i-blaus que van
perdre la vida a la guerra, la inscripció «Caídos por Dios y por España», i tot plegat
coronat per una àguila monumental d’aspecte tètric. L’acte també inclou la celebració
d’una missa, la imprescindible benedicció religiosa i l’actuació de la banda de la
policia armada, que conclou amb la interpretació solemne de l’himne espanyol.
La inauguració d’aquest monument té honors de portada tres dies seguits a El
Mundo Deportivo. El coronel Vendrell, que hi representa el FC Barcelona abans del
viatge a Madrid, aprofita la jornada per comentar als Oslé la possibilitat d’erigir un
monument similar a les Corts, un encàrrec que no s’ha debatut ni aprovat en cap
reunió de la junta i que, uns anys més endavant, comportarà un greu maldecap per a
la directiva del president Montal Galobart, que no sabrà com desfer-se del
compromís. De fet, la primera referència sobre aquest futur monument no apareix en
les actes de reunions de la junta fins mesos més tard, a mitjan gener del 1944,
moment en què es considera convenient que una delegació del consell directiu visiti
el taller dels escultors per veure què estan projectant per a les Corts. I després, al

Página 204
començament d’abril, es deixa «per a un estudi detallat» el pressupost que han
presentat els germans Oslé. La idea sembla que surt per un ull de la cara.
Falta el segon acte dels partits de la pau i, possiblement, el més delicat:
aconseguir que la visita del Madrid a les Corts es faci sense el més mínim incident
que pugui recordar la humiliació de la Copa o un intent de passar comptes per la
infame golejada. A més, cal correspondre el club blanc amb unes jornades tan lluïdes
com les que han viscut els barcelonistes a la capital, i per aquest motiu el Barcelona
nomena una comissió amb el mateix president Vendrell al capdavant, acompanyat
dels directius Gispert i Marfull.
La directiva del Barça no vol que hi hagi cap incident extraesportiu, que podria
tenir fatals conseqüències per a l’entitat. A finals de novembre del 1943, es produeix
un dels cops més durs contra el Front Nacional de Catalunya (FNC), l’organització
catalanista antifranquista que opera dins i fora del país, quan unes cinquanta
persones, la majoria membres del consell executiu i de la branca política, són
detingudes, torturades i empresonades per la policia secreta espanyola a Barcelona.
Les investigacions efectuades per la policia als domicilis dels detinguts i els durs
interrogatoris a la Jefatura Superior de la Via Laietana permeten conèixer l’existència
d’una organització clandestina proaliada al si del FNC. Durant la guerra mundial,
membres del Front freqüenten el consolat de la França lliure, el britànic i el nord-
americà de Barcelona, on reben l’encàrrec d’elaborar informes per saber on, quan i
amb qui es reuneixen els membres de la nombrosa colònia alemanya a Barcelona i
vigilar les empreses i les organitzacions culturals germàniques, conèixer els noms i
les adreces dels membres de la Gestapo (policia secreta) i de l’Abwehr (servei
d’espionatge) establerts a la capital catalana. Ho corrobora un informe de la policia
posterior a la detenció: «El servicio más importante realizado por este grupo de
información ha sido el de descubrir toda la organización secreta alemana en España,
tanto la militar com la de la Gestapo, habiendo fichado a todos sus agentes».
L’organització del partit de les Corts engegarà amb dubtes. Primer la data, perquè
es parla del 27 de desembre i, finalment, serà el dia de Sant Esteve. Després l’excusa,
perquè es comenta a bastament que serà un homenatge a Paulino Alcántara i
esdevindrà un partit dedicat a Antoni Franco, el migcampista lleidatà, que s’acaba de
retirar. Però no pot fallar res, i, al novembre, el president Vendrell du a terme una
iniciativa ben curiosa i gens habitual: dirigeix una carta personalitzada a tots els socis
del club, per assegurar-se l’èxit de la iniciativa en la qual, literalment, el Barça s’hi
juga el coll. I ell també.
El text íntegre de la carta, de la qual, afortunadament, s’ha pogut recuperar un
exemplar, és el següent [els passatges en negreta són de l’original]:

Distinguido consocio:
Es sabido que en momentos de alegría es cuando sentimos mayores deseos de comunicarnos con
nuestros seres más apreciados y esto es lo que nos sucede hoy en la gran familia azulgrana.
Y para no romper este carácter familiar, me dirijo a ti, querido consocio, en forma íntima y particular,
rogándote encarecidamente comuniques a todas tus amistades deportivas cuanto vamos a exponerte.

Página 205
 El problema más difícil que tenía nuestro Club al hacernos cargo de su dirección era la tirantez de
relaciones con el Real Madrid. Y esta terrible preocupación ha desaparecido totalmente.
El más genuino representante del pueblo madrileño, el alcalde de Madrid, al ofrecernos un delicado
obsequio en la Casa de la Villa, nos dedicó tan sentidas frases, se mostró tan orgulloso en abrazarnos, se
esforzó tanto en convencernos de que al salir al campo nos haríamos el efecto de estar en Las Corts, que
desde aquel momento —recién llegados a la capital de España— comprendimos todo el alcance de la
invitación que nos había hecho el Real Madrid.
La nueva directiva madridista, en forma muy difícil de superar, se dedicó durante una semana entera a
obsequiar a nuestros representantes.
La prensa madrileña se ha volcado en delicados y agradecidos elogios y comentarios dedicados a
nuestro Club.
Y el público madrileño, los deportistas castellanos, al saltar al campo nuestro equipo —que lo hizo
primero y completamente solo—, dedicaron una ovación tan entusiasta, tan de verdad y tan prolongada que
las lágrimas pugnaban por salir de nuestros ojos. Por si fuera poco —y antes de aparecer el otro equipo—,
se reprodujo otra insistente ovación que parecía no había de acabar…
Nuestros vecinos de localidad, madridistas, nos abrazaban, nos estrujaban, llenos de verdadero
entusiasmo…
Esto, todo esto, es lo que queremos comunicarte. Lo que deseamos te cuides de hacer circular entre los
entusiastas de nuestro Club.
Durante una semana repleta de banquetes, fiestas, carreras de caballos, teatros, cines, excursiones,
fueron nuestros jugadores llevados en vilo y ovacionados por doquier.
Obsequios materiales de gran valor para nuestros jugadores, suplentes y entrenador. Una monumental
copa de plata para nuestro Club…
Pregunta, pregunta, querido consocio, a los jugadores que fueron a Madrid, inquiere detalles, juzga
ycomunícalo a todos los aficionados que puedas.
Para el día 26 del próximo diciembre, hemos invitado al Real Madrid a jugar en Las Corts. Nos será
muy difícil igualarles en atenciones, pese a nuestra buena voluntad.
El mayor obsequio y que mejor ha de situarnos es el que está encomendado a ti. Lo que tú hagas en Las
Corts, el modo como reacciones, es lo que ha de marcar el porvenir de nuestro querido C. de F. Barcelona.
Tu aplauso, juntamente con el de los otros 21.000 asociados, es el que esperamos, con ello
demostraremos que también nosotros sabemos hacernos cargo de las cosas y que, como verdaderos
deportistas, queremos poner al público de nuestro Club a la altura de los mejores.
Y antes de terminar, una importante observación: no tengas la equivocada idea de que las diferencias
con el Real Madrid quedarán saldadas —así, en futuro— una vez aplaudido en Las Corts. No. Las
diferencias (que fuimos los primeros sorprendidos en lamentar) ya no existen en estos momentos, ya
desaparecieron de un modo absoluto y categórico.
El Madrid ha vuelto a ser nuestro amigo de siempre.
Y antes de concluir esta ya larga carta, te suplico que nos ayudes con tu valiosa cooperación,
procurando convencer a los que con un falso «barcelonismo» puedan perjudicarnos gravemente, así como
convenciendo a aquellos que, llenos de excepticismo, crean exagerado cuanto se haya dicho sobre este
triunfal viaje.
Me es muy grato, querido consocio, aprovechar esta primera comunicación contigo para ofrecerme
afmo. amigo y s.s.q.e.t.m.
EL PRESIDENTE
[Signa José Vendrell]

La carta, que només circula entre els socis, no pas a la premsa, té un valor històric
excepcional. No tan sols pel model de comunicació directa escollit, o pel to ensucrat
amb el Madrid, que en cap altre moment de les relacions entre els dos clubs es
repetirà, ben al contrari, sinó, sobretot, per les insinuacions que el coronel Vendrell
deixa entreveure. És força simptomàtic que avisi els socis que el seu comportament
en la rebuda als blancs «marcarà el futur de l’entitat», i que deixi clar que si «falsos
barcelonistes» cauen en l’error de la xiulada o la protesta el fet «pot perjudicar-nos
greument». No cal anar més lluny per entendre que el club està molt seriosament

Página 206
amenaçat i que la segona part de l’operació de la pau ha de tenir el mateix èxit que la
primera. Madrid acaba de situar el llistó molt amunt.
El 19 de desembre, la premsa barcelonina es fa ressò de la preparació dels actes
del partit de les Corts i publica els detalls d’una atapeïda agenda d’actes que
segurament no farà cap gràcia als jugadors i els dirigents del Madrid, perquè, en
aquest cas, tota la parafernàlia oficial entorpeix clarament les vacances de Nadal.
El diumenge 19, el Madrid juga partit de Lliga a València i l’endemà l’expedició
es desplaça directament a Barcelona. Aquest és el programa d’actes que li ha preparat
el club barcelonista:
Dimarts 21, visita a les instal·lacions esportives del Barça i al local social del
passatge de Méndez Vigo, on s’oferirà als jugadors blancs una copa de vi espanyol.
Dimecres 22, visita turística a Montserrat i, a la tarda, funció teatral. Els jugadors
del Madrid aniran al Tívoli per veure la popular Celia Gámez en l’obra Rumbo a
Pique.
Dijous 23, excursió a Vallvidrera en companyia dels jugadors del Barcelona.
Passeig per la muntanya i entrenament conjunt dels dos equips.
Divendres 24, visita a la basílica de la Mercè, al parc de Montjuïc i a les
instal·lacions del Poble Espanyol. Posteriorment, un altre cop al teatre.
Dissabte 25, descans.
Diumenge 26, a les deu del matí, arribada dels periodistes de Madrid,
acompanyats de la resta de dirigents del club. A les tres de la tarda, partit Barça-
Madrid a les Corts. Més tard, cap a les sis, funció especial al Liceu dedicada a tota
l’expedició madrilenya.
Dilluns 27, visita a l’Ajuntament de Barcelona, a les dotze. A la tarda, visita al
capità general i delegat nacional d’Esports, general Moscardó, i al vespre sopar de
gala.
Dimarts 28, a les dotze, visita a la Diputació Provincial i, al vespre, viatge de
retorn a Madrid.
En total, vuit dies d’estada a Barcelona, farcits d’actes i de compromisos i en
plenes festes nadalenques. Un sacrifici important per un objectiu suprem.
El dimarts 21 de desembre, La Vanguardia anuncia l’arribada de l’equip blanc a
Barcelona, tot recordant que aquella «tradicional, sincera y profunda amistad» que
sempre han mantingut els dos clubs potser sí que uns incidents «ya lejanos» (com
sempre, sense concretar a què feia referència) la van voler trencar, però que amb
aquesta visita «volverá sin duda a renacer pujante y cordial como en sus mejores
tiempos. El deporte no debe admitir diferencias ni agravios, que si un partido de
fútbol pudo crear, otros partidos, el del día 31 de octubre en Madrid y el del próximo
día 26 en Les Corts, los borrarán de la mente de todos los aficionados». El Mundo
Deportivo parla del «deute de gratitud» que té Barcelona amb el Madrid i recorda que
Barcelona havia d’honorar el que va dir Cervantes en qualificar la capital catalana
d’«arxiu de la cortesia».

Página 207
 Entre els actes més celebrats destaca la visita a Montserrat. Els directius Parareda
i Casanovas són els representants del Barça i els jugadors blancs, que es desplacen
amb l’autocar del Barça, compliran el ritual i el petó de rigor a la imatge de la
Moreneta. A Montserrat, el capità madridista Ipiña agraeix les atencions rebudes i
insisteix amb la consigna més repetida: «Espero que el públic barceloní compartirà
amb nosaltres i els nostres adversaris els nobles propòsits que ens animen». Els
jugadors del Madrid també assisteixen a una breu actuació de l’Escolania, que
interpreta especialment per a ells el Virolai.
La campanya continua i precisament Ipiña, com a capità i en representació de tots
els seus companys, fa pública una carta «a la premsa de Barcelona» per agrair el
tracte que estan rebent. Convenientment divulgada per les agències d’informació, a
Madrid es fa pública als diaris del 24 de desembre: «Con este partido del próximo
domingo en el campo de Las Corts, aspiro y deseo fervientemente quede bien de
manifiesto la nobleza y el elevado espíritu deportivo que presidieron los encuentros
en que intervinieron nuestros dos históricos clubs».
La campanya de restabliment de relacions i de plena cordialitat no té aturador.
Encara el mateix dia del partit, en un article signat pel cap d’Esports, Santiago
Garcia, La Vanguardia repeteix fil per randa els arguments exposats per El Mundo
Deportivo pocs dies abans. Insisteix en «el deute amb Madrid i el Reial Madrid que
Barcelona i la seva entitat futbolística degana mantenen», recorda «les atencions
impossibles d’igualar i d’oblidar» que van rebre el mes d’octubre i també fa
referència a «la ploma de l’immortal Cervantes» i la seva qualificació de Barcelona
com a «mirall de cortesia». Els arguments són tan semblants que costa no pensar que
segueixen consignes concretes. El diari esportiu, a més, publica un llarg article de
portada per justificar per què es dedica un partit d’homenatge tan especial i amb tanta
pompa a un jugador com Antoni Franco, «ejemplo de deportividad del fútbol
catalán», que, després del títol «Rindiendo honores a una figura», comença així:
«Estamos viendo florecer muchas sonrisas burlonas en los labios de nuestros
lectores. ¿Cómo es posible —se preguntarán apenas deletreado el título por dos
veces— que se tache de figura a quien no gustó con relativa holgura el dulce placer
de la estruendosa popularidad?».
Finalment, el partit s’endarrerirà mitja hora i començarà a jugar-se a partir de dos
quarts de quatre de la tarda del diumenge 26 de desembre. A dos quarts de dotze del
migdia, han arribat a l’estació del passeig de Gràcia l’alcalde Alcocer, acompanyat de
Bernabéu i la plana major de la directiva del Madrid. El president Vendrell i la resta
de dirigents barcelonistes els esperen a peu d’estació. També hi són retent honors un
representant de l’Ajuntament de Barcelona i membres de la premsa esportiva
catalana.
Abans del partit, els presidents Vendrell i Bernabéu baixen a la gespa per felicitar
els futbolistes i especialment Franco (el futbolista). El Barça lliura una copa al capità
blanc, Ipiña, i el coronel Vendrell obsequia els futbolistes del Madrid amb un

Página 208
«magnífic rellotge de polsera amb cronòmetre». Aquest cop, l’àrbitre és el català
Jesús Arribas.
L’expedició de la premsa de la capital és de molt de pes. A les Corts hi ha Manuel
Fernández Cuesta (Marca), Acisclo Karag (Gol), Antonio Martín Fernández, àlies
Juan Deportista (ABC), Pedro Rico (Arriba), Manuel Gómez Domingo, àlies Rienzi
(Madrid), Julio Cueto (Informaciones), Enrique Gil de la Vega, àlies Gilera (El
Alcázar), Juan Peñafiel Alcázar, àlies Fielpeña (Ya), José M.ª Úbeda (Pueblo) i Pedro
Termens (Hoja del Lunes).
El partit, potser perquè els madridistes ja estan farts de tanta comèdia i de passar
les festes nadalenques lluny de la família, o bé perquè els blaugrana tenen més ganes
de revenja, acaba amb un contundent quatre a zero ben poc amistós. En l’alineació
titular del Barça només hi ha dos protagonistes de l’11 a 1, mentre que els madridistes
en conserven cinc. Tot surt com s’ha planejat, cap sortida de to, cap incident, i el
públic de les Corts tracta amb cordialitat el rival.
Per acabar d’arrodonir el dia, l’expedició del Madrid passarà pel Liceu, on té el
plaer de seguir una representació de La Bohème, de Puccini. La resta del programa
previst es du a terme sense canvis i d’aquesta manera l’exfutbolista Franco, que de fet
ja s’ha instal·lat a Lleida, on treballa en un banc, haurà rebut l’homenatge que mai no
havia somiat.
Però el Nadal més inacabable de la història per al Reial Madrid encara ha de
durar. El dilluns 27, al matí, l’expedició blanca visita l’Ajuntament de Barcelona, on
els acull l’alcalde Mateu en persona, ben poc interessat en qüestions futbolístiques.
No hi falta el tradicional «vino español», en aquest cas, al Saló de Cròniques, i el
brindis «per Espanya, el Caudillo, Madrid i Barcelona». També parlen l’alcalde de
Madrid i Santiago Bernabéu, que posa de relleu «les magnífiques relacions entre
catalans i madrilenys». A la tarda és el torn de la Capitania General, on els espera
Moscardó, i el dia es tanca amb un sopar de gala al Ritz. Finalment, el dimarts 28, el
Madrid és rebut al Palau de la Generalitat, aleshores Palacio Provincial de la
Diputación, on hi ha una altra copa de vi espanyol i els discursets obligats.
L’expedició blanca, encara amb Bernabéu, jugadors, entrenador, directius i
periodistes, abandonarà Barcelona en el tren del vespre.
Ha arribat el moment del balanç, triomfal, evidentment, i així s’expressa a les
pàgines de La Vanguardia:
Las consecuencias que hubieran podido acarrear unos desdichados incidentes han quedado extirpadas de
raíz. Si hubo un ofensor, si hubo un ofendido, después de las pruebas concluyentes de afecto y camaradería
de Chamartín, en fecha reciente, y Las Corts, anteayerson realidades que quedan ya desdibujadas en una
lejanía borrosaY en este orden de cosas, a nosotros, a la prensa nacional, corresponde en buena parte
orientar debidamente y corregir en caso necesario el sentimiento de la masa, amorfo al multiplicarse por la
cifra impresionante de los espectadores deportivos, fácilmente maleable por error o malicia…

El cronista també celebra que hagi estat justament un homenatge a Antoni Franco,
«formado técnicamente en el R.C.D. Español y alcanzando en el C.F. Barcelona su

Página 209
plena madurez», el motiu d’aquests actes de germanor. Tot lliga, deu pensar.
Però només hauran de passar poc més de tres mesos per mostrar que no tot és de
color de rosa, entre el Barça i el Madrid, i que la ferida de l’11 a 1 encara sagna,
indiferent als homenatges prefabricats.

LA CRISI S’INSTAL·LA A SARRIÀ

Entremig dels dos partits de la pau, la Lliga continua endavant. La rivalitat amb
l’Espanyol es manté ben viva (a la primera volta, el Barça s’imposa a Montjuïc per 1
a 3, en un partit que el president blanc-i-blau fins i tot proposa que es jugui a les
Corts), i els blaugrana han de patir de valent a molts camps, com el 12 de desembre,
al terreny de l’Oviedo, d’on s’endú un empat a tres després de moltes alternatives al
marcador i gol final de Josep Seguer, el primer que marca a la Lliga («no ho vaig
celebrar gaire, ni vaig aixecar el braç, ja l’aixecàvem prou abans dels partits»,
explicarà). Finalment, pocs dies després del restabliment de les relacions cordials
amb el Madrid, el diumenge 2 de gener del 1944, el Barça tanca la primera volta del
campionat amb una visita a Chamartín, la primera realment seriosa després de l’11 a
1. És un partit molt disputat, però amb correcció, aquesta vegada sense cap mena
d’influències externes, i s’imposa el Barcelona per 1 gol a 0, marcat per Josep Valle
als primers minuts de la segona part. L’enviat especial de El Mundo Deportivo aquest
cop no és el director, sinó Ollé Bertran. I comença dient: «Ayer se recibió al
Barcelona en Chamartín con todo cariño y se jugó a fútbol de verdad, sin trampa ni
cartón. Se jugó por una y otra parte, dejando jugar, sin que apareciera por un solo
momento la violencia…». El periodista explica que el públic ha aplaudit les jugades
més destacades, «las blancas y las azulgrana».
El Barça remata així la primera volta en el segon lloc de la taula, a només un punt
del València, després de set victòries, cinc empats i només una derrota, la del camp de
l’Atlético Aviación (2-1). El Madrid és a la zona mitjana, però qui ho està passant
malament aquest any és l’Espanyol, penúltim classificat, per sota fins i tot del
Sabadell.
El primer partit de la segona volta suposa la devolució de visita a l’Athletic Club,
un xoc d’alta tensió després dels incidents del mes de setembre anterior. El 9 de gener
del 1944, el Barça cau de manera ajustada a San Mamés (2-1). Amb arbitratge
d’Escartín, l’expulsió de Balmanya al minut 42 amb 1-1 al marcador afavoreix la

Página 210
derrota blaugrana, perquè fins aquell moment el gironí ha pogut controlar el joc del
cervell dels lleons, Panizo. Després de fer fora Balmanya, Escartín atura el joc i
reuneix tots els futbolistes. «No acceptaré cap altra acció violenta», avisa. És evident
que l’àrbitre té molt present com havia acabat la inhibició del seu col·lega en el partit
de la primera volta. Balmanya serà castigat amb quatre partits de sanció, fet que
provoca la queixa i la presentació d’un recurs per part del Barcelona. Sense èxit,
perquè el Comitè de Competició no accepta la versió blaugrana, que diu que allò que
l’àrbitre ha considerat una agressió no ha estat gaire més que una acció de «joc
violent».
L’inici de la segona volta marca l’esclat de la crisi a l’Espanyol, i, com veurem,
amb un rerefons de color blaugrana. L’equip blanc-i-blau arrenca amb una nova
ensopegada a casa (0-1 contra el Castelló), i, el 12 de gener del 1944, El Mundo
Deportivo anuncia als lectors: «Crisis blanquiazul. El presidente del Español, Don
Francisco Román, se propone dimitir». L’endemà, la pàgina esportiva de La
Vanguardia confirma que Paco Román ha sol·licitat que el rellevin del càrrec.
L’Espanyol ja havia evitat el descens l’any anterior en un partit de promoció contra el
Gijón, però el perill és ara caure en la zona de descens directe. La promoció sempre
té un risc altíssim, però també és cert que, aquells anys, els equips de Primera solen
salvar-la gairebé sempre.
Els insults rebuts per Román al final de la derrota davant del Castelló, provinents
«d’un sector afortunadament molt reduït de la tribuna central», segons El Mundo
Deportivo, són el detonant de la inesperada i insòlita decisió. Però la premsa també
explica amb tot detall que el llast econòmic que arrossega el club blanc-i-blau
comença a ser insostenible, i especialment les quantitats que cal anar pagant a la
família La Riva, propietària del camp de Sarrià (en un contenciós inacabable), més
els deutes a exjugadors, el cost de les primes als futbolistes i les obres i les
reparacions dutes a terme al terreny de joc. Un portaveu del club recorda que quan es
van fer càrrec de l’Espanyol, dos anys enrere, tenien vint-i-un jugadors, dels quals
quatre no podien jugar «per causes que ara no fan el cas». Que havien reforçat a fons
l’equip i que, malgrat els esforços, no rendia al nivell previst. Una altra font
informativa afegeix que quan van arribar al club hi havia 25.000 pessetes a la caixa i
uns deutes que arribaven a les 750.000. Aquella mateixa tarda, un grup de jugadors
de l’Espanyol, encapçalats pel porter i capità Albert Martorell, dirigeixen una carta al
president Román per deixar clar que ha de continuar i que els únics responsables de la
crisi són ells, no els dirigents: «Sol·licitem que retiri la dimissió presentada i que ens
doni una nova ocasió de demostrar la nostra estima als colors», escriuen.
Tot i així, Paco Román es manté ferm, fins que, el divendres 14 de gener, el
general Moscardó convoca la premsa barcelonina al seu despatx de Capitania, on
situa el cas en el punt final: «Sepan señores que mi deseo es que la junta dimisionaria
del R.C.D. Español continúe al frente del Club, desde donde llevan a cabo una
actuación tan loable y tan ejemplar». Un cop més, es demostra que en aquell futbol

Página 211
no era fàcil fer-se enrere sense l’acord de la superioritat. Paco Román no té més
remei que «agrair la confiança que diposita en la meva persona el delegat nacional
d’Esports, el llorejat general Moscardó. És, per tant, un deure per mi acatar les seves
ordres i continuar al capdavant de l’RCD Espanyol fins que no es decideixi una altra
cosa més convenient per als interessos de l’esport i del club».
El que apareix a la llum pública és el rerefons de les motivacions de Román, que
sí que consten en la carta de dimissió que ha enviat al president de la Federació
Catalana, Javier de Mendoza, un document inèdit. Román li explica els xiulets del
públic de Sarrià i altres motivacions conegudes, però també afegeix: «Cúmplenos
además poner de relieve lo que representa dirigir un Club como el R.C.D. Español,
que cuenta tan sólo con 3.600 socios y que debe luchar día tras día, semana tras
semana y año tras año, con otro Club de indiscutible potencia en todos los terrenos y
que cuenta en la actualidad en sus filas con 22.000 socios».
Paco Román raona la seva frustració en veure com l’Espanyol, tot i haver reprès
les activitats el 1939 com a club afavorit per les noves autoritats esportives del
Règim, tot i haver pogut comptar amb el suport de les mateixes famílies barcelonines
que l’havien protegit abans de la guerra, tot i haver començat la represa de la
postguerra amb èxits esportius notoris, la realitat és que està tornant a perdre de
manera rotunda la batalla de la popularitat davant d’un Barcelona que ressorgeix amb
força malgrat les depuracions i la intervenció de presidents i directius sovint aliens a
la història de l’entitat. I afegeix Román la seva gran preocupació: que l’Espanyol vagi
camí de la pèrdua de nivell (el descens) o, fins i tot, de la desaparició. Recorda a De
Mendoza el que han patit altres clubs: «En condiciones mucho menos desfavorables a
las nuestras, han desaparecido de la Primera División clubs de rancia raigambre y
larga historia deportiva, como son: en Bilbao, el Arenas; en Valencia, el Levante; en
Sevilla, el Betis, y en Vigo, el Fortuna y el Sporting, que terminaron fusionándose».
En qualsevol cas, amb tota aquesta història de la dimissió no acceptada, Román
aconseguirà més atenció per part de les autoritats franquistes. El mateix Moscardó
deixa clar que, amb la continuïtat del president blanc-i-blau, «confío en que esta
histórica entidad esquive la crisisestos propósitos se acaben cumpliendo».
Certament, la situació econòmica dels dos clubs és ara com la nit i el dia. Mentre
l’Espanyol pateix per subsistir, la força de la massa social permet al Barça tirar
endavant la instal·lació de la nova tribuna i fins i tot es permet de rebutjar ofertes
publicitàries. A la reunió de la directiva de l’1 de febrer del 1944, es torna a
manifestar la prohibició d’instal·lar tanques publicitàries a la part interior del recinte
de les Corts i es rebutja una bona oferta de la casa Pujadas i Jorba.
També, aquell mes de febrer del 1944 s’incorpora un nou reforç a l’equip directiu
del president Vendrell. Es tracta de Melcior Baixas de Palau (1908-1976), advocat de
professió, que havia fundat al començament dels anys trenta una de les primeres
agències de viatges d’Espanya, Viajes Baixas, i que ben aviat serà un dels delegats
habituals del club en els diversos desplaçaments.

Página 212
 Amb l’esclat de la guerra, Baixas va fugir en vaixell cap a Hamburg, on va residir
uns mesos abans d’entrar a l’Espanya nacional per Vigo. Va servir al cos de cavalleria
i, el novembre del 1937, quan residia a Zamora, va contraure matrimoni amb Dolores
Veiga, filla del governador civil, que també formava part del mateix cos militar. Un
cop acabada la guerra i amb el grau de capità, Baixas intervindrà en nombrosos
judicis militars com a defensor d’ofici dels acusats, que en més d’un cas li agrairan la
seva actuació decisiva per reduir les penes que els demanaven. No sempre se’n surt,
lògicament.
Melcior Baixas es dóna d’alta com a soci del Barça poc després d’entrar a la
junta, el mes de març del 1944.
En l’apartat esportiu, la segona volta de la competició registra una pèrdua de
nivell del Barça, que, especialment a les Corts, és un equip força irregular i només
venç en dos dels set partits disputats.
De les derrotes a camp contrari, destaca la que pateix a Granada (2-0) el 13 de
febrer del 1944. L’equip andalús, que està dirigit des de la banqueta per Istvan
(Esteban, li deien a Andalusia) Platko, germà de l’exporter blaugrana, és un rival
temible a Los Cármenes, on aquella temporada només podran vèncer el València i
l’Atlético Aviación, futurs campió i subcampió de Lliga, respectivament. No són
estranys els incidents, com el que ha protagonitzat el Reial Madrid en la seva visita,
el 10 d’octubre anterior (2-2).
Quatre mesos més tard, el Barça, en canvi, sí que cau a Granada, i també amb
polèmica, perquè l’àrbitre, Ramón Melcón, anul·la dos gols als blaugrana. Segons les
cròniques d’agència, «el primer, marcat per Valle, en un claríssim fora de joc de
Martín. El segon, de Martín, va ser anul·lat abans de produir-se per una empenta
descarada de l’internacional barcelonista a Floro» (que era el porter del Granada). El
record de Valle és ben diferent: «Aquell àrbitre ens va passar factura, sí. Sabeu què
passava? En aquell temps, el menjar anava molt escàs i aquell home va sortir carregat
de Granada. Dic la veritat, perquè a mi em va anul·lar un golde pel·lícula. Me la va
passar l’Escolà, jo per cames l’agafo i quan surt el porter li tiro pel damunt. Marco i
me l’anul·la! Hi havia bones mongetes, a Granada, i aquell homeen va sortir
carregat». La crònica de El Mundo Deportivo no esmenta el gol de Valle, parla d’un
gol anul·lat a Martín amb tota legalitat, i finalment no té cap dubte sobre la correcció
d’un tercer gol, també anul·lat: «Martín logró un gol en perfectas condiciones legales
a nuestro juicio. El espectador aún no sabe qué causas motivaron la decisión arbitral
y fue una sorpresa para todo el público que llenaba el campo el ver sacar una falta
en el área granadina en lugar del centro inicial desde mitad del campo. ¿Unas
manos que nadie vio? ¿La entrada limpia y noble de Martín a Floro?».
És una temporada complicada des del punt de vista arbitral, amb noms que es
faran famosos durant anys. Però on pateix més el Barça és a casa, amb dos partits
certament especials.

Página 213
 El 12 de març del 1944, en ple esprint final de la Lliga (jornada 22 de 26),
l’Espanyol es juga la vida a les Corts. Es troba en zona de descens directe, empatat a
punts amb els dos equips que se situen en promoció i a quatre punts de distància ja de
la salvació absoluta. Per a l’Espanyol, guanyar a les Corts és fonamental i les
especulacions apareixen amb força entre els aficionats al futbol. Durant una setmana
no es parla de res més que de la possibilitat que el Barça regali els punts a
l’Espanyol. Tant és així, que la junta directiva blaugrana es veu forçada a publicar
una nota a les pàgines d’El Mundo Deportivo: «El consejo directivo del CF
Barcelona, conocedor de los insistentes rumores que circulan estos días sobre el
próximo partido entre el R.C.D. Español i el CF Barcelona, sale al paso para dejar
constancia de que su club hará honor a su limpio historial deportivo». D’altra banda
i de manera interna, el consell directiu blaugrana decideix mantenir la prima habitual
en aquests partits, sense augmentar-la ni reduir-la. «Hem d’evitar les suspicàcies»,
comenten els directius.
El resultat de tot plegat serà un clar triomf blanc-i-blau a les Corts, per 1 gol a 3,
en un partit marcat per la doble expulsió del local Bravo i el visitant Pérez al minut
35, quan el marcador ja assenyalava un gol de renda per a l’Espanyol. Després arriba
el 0-2, Balmanya redueix distàncies i, finalment, el badaloní Santiago Schild col·loca
l’1-3 definitiu. Dos punts que marcaran l’inici de la reacció blanc-i-blava. Al Barça,
ha debutat a la Lliga un jove golejador dels partits amistosos o de pa sucat amb oli,
Rafael Casamor, un futbolista que mai més no tornarà a jugar a Primera Divisió, ni
amb el Barça ni amb cap altre equip. Segons la crònica de Lasplazas a El Mundo
Deportivo, Casamor «va ser un espectador privilegiat» del partit. Pel que fa a la doble
vermella, l’explica així: «Xoc entre Bravo i Pérez del qual l’extrem blaugrana surt
amb els pantalons trencats. El senyor Iturralde decreta la doble expulsió, que el públic
rep amb mostres de desaprovació». Per la seva banda, la crònica de La Vanguardia
diu que l’expulsió «va semblar extemporània» i Hoja del Lunes comenta que va ser
una decisió «enèrgica, potser precipitada». La versió de Pérez sobre la jugada
reconeixia que tot arrenca d’una traveta seva, «però llavors Bravo s’ha regirat i m’ha
clavat una puntada de peu. L’agressió ha estat seva». Després del partit, Balmanya es
mostra molt dolgut per la derrota, «perquè ara encara diran que els hem regalat els
punts i qui pugui pensar això és un miserable». El president de l’Espanyol, encara
Paco Román, declara: «Ja podeu escriure que el Barça ens ha regalat els punts però
que ens els ha llançat com si ho fes amb una pedra i una fona, per trencar-nos un os».
L’Espanyol es queixarà molt de la duresa barcelonista. Bravo ja no va jugar les quatre
últimes jornades de Lliga, mentre que Pérez ho va poder fer encara les dues últimes.
Malgrat aquest triomf inestimable, l’Espanyol no podrà evitar la promoció i per
segona temporada consecutiva salvarà la pell en un partit a tot o res que, en aquest
cas, serà extremament fàcil. El rival, l’Alcoià, caurà per 7 gols a 1 i, a més, el matx es
jugarà a Barcelona, al camp de les Corts, convertit per un dia en un feu de l’afició

Página 214
blanc-i-blava, tot i que no s’arribarà a omplir. Fent ús del tòpic, podria dir-se que serà
un partit idoni perquè els d’Alcoi demanin una pròrroga…
El segon xoc d’alt risc de la part final de la Lliga per al Barça és l’últim de la
competició: l’esperat Barça-Madrid, el primer partit oficial dels blancs a les Corts
després de l’11 a 1. El calendari, sàviament administrat, ha deixat aquesta
confrontació al més lluny possible, en concret, el diumenge 9 d’abril del 1944, quan
ja fa pràcticament deu mesos de la derrota estrepitosa que ha provocat una revolució
interna amb canvi de president als dos clubs. Però el barcelonisme no ha oblidat la
humiliació, i la reacció de les Corts serà de les que fan època. Els partits de la pau no
havien servit de res.

«UN PARTIT DE FESTA MAJOR»

Esportivament, el partit té poca transcendència. El València s’ha assegurat el títol a

dues jornades del final, el Barça ocupa la quarta plaça, amb 28 punts, i el Madrid va
per sota, amb 26. Com a molt, els blancs poden aspirar a avançar els blaugrana si
aconsegueixen vèncer i ho fan per més d’un gol (0-1 a Chamartín a la primera volta).
Res més. El dia del partit, El Mundo Deportivo parla d’un Barcelona «beatíficament
acomodat», que rep la «visita de compliment de l’amic Reial Madrid» en un partit
«que no és de festa major, però gairebé podria dir-se’n amistós de solemnitat».
S’explica que els madridistes han viatjat «quasi com a turistes» i que dos jugadors ho
han aprofitat per anar-se’n a Sabadell a comprar teles i dissabte a l’hora de dinar
encara no han aparegut.
El partit, una altra casualitat del calendari, es juga en diumenge de Pasqua, en
unes dates de paralització de la gran majoria de les activitats. La premsa catalana
manté l’habitual seguiment de les novetats en la lluita entre els exèrcits alemany i
soviètic al front oriental i només destaca la visita del ministre de Justícia, el lleidatà
Eduard Aunós, que ha vingut a passar les vacances de Setmana Santa a casa i ho
aprofita per visitar la presó Model de Barcelona i «llevar a los reclusos la seguridad
de que el nuevo Estado se ocupa del problema de su redención». Ningú s’espera que
els ja redimits Barça i Madrid reobriran les hostilitats. I de quina manera.
El partit comença a les cinc de la tarda, després d’un preliminar entre el Figueres i
l’equip B del Barça, i acabarà amb victòria blanca per 1 a 2. L’equip de Nogués es
veu molt afectat per les absències de quatre titulars habituals: Bravo, que encara

Página 215
purga l’expulsió del derbi, i els lesionats Martín, Raich i Valle. Tot i així, reapareix
Escolà, autor del primer gol del partit, al minut 13. A la segona part empata Alsúa i al
minut 71 decideix un gol en pròpia porta de Rosalench. L’arbitratge, a càrrec del basc
José María Gojenuri, serà molt criticat.
Al futbol espanyol dels anys quaranta, els arbitratges de Gojenuri eren
particularment temuts a tot el país. Es tracta, habitualment, d’un personatge que sap
com complicar-se la vida amb el xiulet a la boca, i un repàs d’hemeroteca el situa al
bell mig de tota mena d’escàndols. Una vegada, en un Granada-Castelló a Los
Cármenes, va aconseguir fer sortir de polleguera el capità local, fins al punt que li va
acabar dient «borratxo» i va caldre Déu i ajuda per aconseguir que aquell futbolista
marxés del camp. Li van caure dotze partits. De fet, en molts camps de joc, i
especialment a Mestalla, solen cridar «Gojenuri!» quan un àrbitre perjudica l’equip
local, recordant malifetes anteriors. En una altra ocasió, el damnificat serà l’Espanyol
a Sarrià, en un partit de Lliga contra el Madrid que acabarà amb empat a un i gol
polèmic de penal dels blancs. La crònica de El Mundo Deportivo va ser molt dura:

Desastrosa actuación arbitral. Me dirán ustedes que la sola mención de este nombre, Gojenuri, es suficiente
para hacerse una idea aproximada de lo que un encuentro por él dirigido puede dar de sí. ¡Así está
acreditado en nuestras canchas! Pero es que en el caso de ayer, su labor merece atención especial por
cuanto rozó los límites de lo que, en buena ética deportiva, puede permitirse a un señor que tiene por misión
primordial y estricta la de procurar por todos los medios a su alcance que la contienda a su dirección
encomendada transcurra por los senderos siempre recomendables de la sensatez, la nobleza y el buen juicio.

La crònica, signada per Antoni Vila, correspon a un partit del mes de novembre del
1945.
El Barça-Madrid del 9 d’abril del 1944 és, certament, un partit complicat, pels
precedents. I Gojenuri no en surt gaire ben qualificat. El Mundo Deportivo, amb un
llarg resum de José L. Lasplazas, comença dient que al Barça no li convenen els
partits amb brusquedats. I és dur amb el públic de les Corts, que «se metió con el
Madrid de entrada». I explica que el tracte a l’equip blanc, ben diferent del partit del
26 de desembre, es va mantenir els 90 minuts «sin demasiada animosidad acaso,
pero con evidente ruido». Això ja no és el partit de la pau. Lasplazas també
assenyala que no s’hauria de remenar el passat: «Cuando los recuerdos son
desagradables, vale más olvidarlos». Una de les seves conclusions és que amb menys
xiulets al Madrid i més aplaudiments al Barça, els blaugrana haurien guanyat el partit.
Lamenta l’absència de Martín i proclama que César, «siendo a mi manera de ver
acaso el mejor interior de España, no es, no creo que sea nunca, un delantero
centro». Un pronòstic erroni, sens dubte, del qual haurà de penedir-se. També indica
que els madridistes Querejeta i Corona tenen «una evidente dureza, que en ciertos
momentos roza la violencia». Finalment, sobre Gojenuri, escriu: «Sinceramente, a mí
me pareció que el público estuvo muy duro con él. No tuvo errores graves en su labor
y es de justicia decirlo».

Página 216
 Sobre els incidents damunt la gespa, un resum del partit més detallat del diari
esportiu català indica que en el minut 16 es va lesionar el madridista Botella «en una
caída desafortunada» i que es va retirar als vestidors. Cita entrades dures de Moleiro
i Corona a César, però Gojenuri no xiula falta. Més endavant, una altra acció dura de
Moleiro sobre Riba, que ha de ser atès a la banda. Final del primer temps amb 1-0.
A la segona part, torna a jugar Botella. Hi ha un gol anul·lat al Madrid per «clar
fora de joc» de Barinaga. Després Riba, «que se resiente de una lesión, cae en mala
posición y se ve obligado a retirarse del terreno». Jugant contra deu arribaran els dos
gols blancs i als minuts finals «el partido toma un mal cariz y son frecuentes los
incidentes. Moleiro se distingue como uno de los hombres más duros».
Pel que fa a la crònica de Santiago García a La Vanguardia, el primer títol ja és
clar: «Un espectáculo poco correcto». Parla d’una «estrepitosa e ininterrumpida
silbada, un hecho desagradable» durant el primer quart d’hora de joc. (Escolà va
marcar al minut 13.) I afegeix que «el nerviosismo se había propagado ya a
determinados y conocidos por sus maneras jugadores madridistas y el empate y
posterior victoria forastera, acompañada de brusquedades y de ineficaces
exhortaciones verbales a la continencia por parte del señor Gojenuri, excitaron de
nuevo el mal humor de un sector de espectadores». Parla d’un partit jugat «en un
clima poco edificante», de «malsano ambiente», de «deseo de vencer por encima de
toda otra consideración», i acaba per concloure que va ser justa la victòria del
Madrid. Diu que les lesions de Botella i Riba van ser fortuïtes, que hi va haver «una
dura y desfavorable [per al blaugrana] pugna entre Moleiro y César». Més endavant,
el cronista detalla el partit i sobre les jugades més polèmiques escriu que «se retira
Botella lesionado en un brazo» i que «Corona, en una jugada peligrosa con Riba en
el suelo, le lesiona en la cabeza». També que «Seguer no puede con Moleiro, el de
los procedimientos contundentes» i que «Moleiro hace continuas faltas».
També Simó Patau, a Hoja del Lunes, de Barcelona, se sent molest pel que ha
viscut a les Corts. «Desagradable, muy desagradable resulta para el cronista
comentar el espectáculo que presenciamos…» és l’inici de la seva crònica. Diu que
els remors de protesta comencen als últims minuts del partit preliminar, com si la
gent ja no pogués esperar més per llançar la gran xiulada. «Al aparecer, poco
después, el equipo del Madrid, la protesta, en forma de imponente y unánime pitada,
fue de las que llegan a impresionar el espíritu más frío». Explica que, quan ja la
bronca afluixava, «algunas jugadas peligrosas en extremo, a cargo de Querejeta,
Corona y Moleiro, dieron lugar a que se excitaran nuevamente los ánimos…». I
acaba reconeixent que la protesta i els xiulets van aparèixer «la mayor parte de los 90
minutos». En canvi, considera que les accions de duresa no es poden justificar per
l’actitud del públic i que Gojenuri no va saber tallar-les d’arrel.
Explica que «Querejeta, en varias jugadas, una de ellas clarísima contra Riba, le
agredió estando en el suelo sin balón; Corona reiteradamente hizo un juego
reprobable y Moleiro, sin tanta espectacularidad, zumbó de lo lindo». Sobre la lesió

Página 217
de Botella, parla d’una luxació al braç esquerre «en una caída fortuita». I de Riba diu
que va patir «idéntica lesión y forma de producirse, pero en el brazo derecho».
La crònica de l’agència oficial espanyola de notícies, que és la que es publica a
gairebé tota la premsa espanyola, diu que Gojenuri «estuvo bien» i que el partit s’ha
jugat «en un continuo pitar». Segons la seva versió, «Botella se lesionó en una
caída», el gol anul·lat a Barinaga és en clar fora de joc i la lesió de Riba té
característiques similars a la del madridista.
És evident que ningú no té el menor interès a escampar els incidents de les Corts.
Però també és innegable que tota l’estratègia dels partits de la pau ha estat un miratge
i que a la primera oportunitat seriosa han reaparegut les històries pendents. Tot i els
pocs detalls que ofereixen els diaris, es percep clarament que l’ambient a les Corts ha
estat de revenja, tant a les grades com a la gespa, i sembla també evident que més
d’un jugador blanc s’ha sentit amb carta blanca per fer i desfer, com si encara jugués
a Chamartín el dia de l’11 a 1. La lesió de Riba (vint-i-un anys acabats de fer aquell
dia) resultarà molt més seriosa del que es diu. Tant és així que ja no jugarà més,
aquella temporada. De fet, no tornarà a disputar un partit de competició transcendent
(sigui de Lliga o de Copa) fins gairebé un any més tard. I després de disputar uns
pocs partits oficials desapareix per sempre més de la plantilla del Barça. No consta
que torni a jugar mai més a Primera Divisió. Al llibre La historia negra del Real
Madrid, de Fernando Carreño, s’indica exactament: «Los defensas madridistas
Corona y Moleiro derribaron y luego patearon al barcelonista Riba. A él le
rompieron un brazo y la clavícula, pero el Real Madrid ganó». Al Diccionari del
Barça, d’Antoni Closa, Jordi Blanco i d’altres, s’escriu: «Josep Riba Nuet, extrem
dret excel·lent que va veure truncada la seva carrera per una greu lesió que li va fer el
madridista Moleiro».
Tornant al Barça-Madrid, la crònica de vestidors de El Mundo Deportivo la signa
Ollé Bertran i és un autèntic exercici de funambulisme periodístic. Cal dir el mínim
possible, insinuar tot el que es pugui i assegurar-se les garrofes. Comença així: «El
arte de pasar la maroma que a simple vista parece tan difícil resulta en periodismo la
cosa más corriente del mundo. Para el firmante de estas líneas, intrépido cazador
que suele otear la liebre nada menos que en los vestuarios de fútbol después de cada
partido, es ya la cosa más natural mantener el equilibrio digan lo que digan a su
alrededor y salir bien librado del paso difícil. Ayer salimos de casa sin gabardina, y,
a pesar del viento que sopló en Las Corts, volvimos a ella sin pillar un resfriado, que
ya es decir bastante».
Més endavant recull les impressions del capità blanc, Ipiña: «Esta tarde me he
dado cuenta de que de haber hallado el mismo ambiente en todos los terrenos que
hemos visitado, habríamos sido campeones de Liga. Creo que nuestra victoria es
justa y clara y que, al propio tiempo, tiene en el fondo mucho de lección moral».
El periodista parla després amb Riba, que apareix amb la jaqueta sobre les
espatlles. Li diuen que té un colze dislocat. I el futbolista explica: «Ha estat una

Página 218
caiguda en mala posició, el que més em dol és la derrota». Botella també parla de
dislocació: «Ho he notat i jo mateix m’he posat l’os a lloc». I afegeix: «Han estat
dues lesions clavades. Les dues per caigudes en fals, i els dos lesionats som extrems».
Llavors apareix un altre paràgraf digne de lectura meditada. La reproducció literal
és aquesta: «Rosalench, ya en plan de calle, liaba un pitillo en la puerta cuando
pasamos al vestuario. ¿Qué nos dirá Rosalench del partido? Ramón, el exjugador
barcelonista, que se hallaba junto a él, intervino bromeando: “¿Quieres que te haga
yo la interviú? ¿Díganos, qué le ha parecido el árbitro? ¿Qué tiene usted que decir
de los dos tantos del Madrid? ¿Qué jugador le parece más limpio y cuál el menos
correcto?”». Naturalment, Rosalench no respon cap de les preguntes que hàbilment el
periodista presenta en boca d’un exjugador. Les preguntes que hauria volgut fer i no
s’atrevia. I si Rosalench va contestar, no van publicar-se les respostes al diari.
De les cròniques de la premsa de Madrid ben poc es pot destacar. No hi ha enviats
especials (els partits de la pau van ser l’excepció) i, en general, tots els diaris
publiquen la crònica d’agència, generalment descriptiva. El Marca sí que té un
cronista especial, que no és altre queJosé Luis Lasplazas. A la «crónica por teléfono
de nuestro redactor» es reconeixen els xiulets a l’equip blanc («se pitó al Madrid,
cosa que, en verdad, no puede sorprender demasiado, ya que todos estábamos
convencidos de que no es lo mismo un encuentro de confraternización que un choque
de Liga»), diu que Botella «se vio obligado a retirarse, al parecer, lesionado en un
brazo», descriu de manera similar la lesió de Riba i, finalment, parla de l’àrbitre:
«Gojenuri, dentro de su estilo, francamente superior a muchos otros que le hemos
visto». Només un apunt final, quan comenta que cal dir adéu a la Lliga: «Quiera Dios
que con ella se hayan acabado también otras cosas que nunca debieron llegar». Com
a curiositat, en la classificació final de la Lliga que publica Marca, el Madrid apareix
equivocadament per damunt del Barça, quan la realitat és que va acabar empatat a
punts, però per sota, segons el goal average general.
Dos dies després de la polèmica derrota, toca reunió del consell directiu. L’acta és
estranyament curta i sobre el partit només hi ha tres ratlles, les justes per anunciar que
s’ha aprovat dirigir-se al Madrid per lamentar la lesió de Botella.
El Comitè de Competició es reuneix el dissabte següent i imposa una multa de
5.000 pessetes al FC Barcelona «por el comportamiento inhospitalario y hostil del
público, para con el equipo visitante». I no tan sols això, sinó que llança una
duríssima advertència: «Una reincidencia en tan censurable como injustificada
conducta determinará que los partidos Barcelona-Real Madrid que corresponda
jugar en el campo de Las Corts se celebren en terreno neutral que a efecto se
designe». Cal recordar que, arran de l’11 a 1, el Barça va ser multat de manera
insòlita pels incidents de Chamartín, però que en aquesta oportunitat no hi ha cap
càstig per al Madrid, ni a cap dels jugadors que es van excedir en accions violentes.
Querejeta, Corona i Moleiro van ser titulars amb normalitat al següent partit oficial,
la primera eliminatòria de Copa. Tampoc no es fa públic cap càstig a Gojenuri, que

Página 219
encara tardarà anys a retirar-se de l’arbitratge. De fet, la seva reaparició a la Lliga, ja
a la temporada 1944-1945, serà per enviar-lo, justament, a les Corts. En canvi,
Botella, que complia vint-i-vuit anys aquell estiu, va ser traspassat al Llevant.
Al futbol dels anys quaranta, tots els equips tenen un parell o tres de jugadors
realment durs, d’un estil que, afortunadament, anirà desapareixent dels camps de joc,
però que en aquells moments es considera imprescindible. Pel que fa al Madrid, n’hi
ha especialment un parell que tenen realment atemorits els rivals. Un és José Morales
Berriguete, conegut futbolísticament com Moleiro, un madrileny de Carabanchel que
Josep Valle definirà de manera precisa: «Aquest era un caçadorperò caçador,
caçador». Moleiro jugarà al Madrid entre el 1942 i el 1948, fins als trenta-tres anys.
L’altre element temible del Madrid de la postguerra és l’alacantí José Llopis
Corona, «que acomplia a la perfecció allò de passa la pilota o l’home, però mai tots
dos», segons el defineix l’obra citada sobre els futbolistes blancs. Després de deixar
el Madrid, a trenta anys, Corona encara jugarà una temporada més a Primera Divisió,
al Gimnàstic de Tarragona. Després tornarà a Alacant, i, amb el que ha estalviat,
s’establirà com a taxista fins a la jubilació.
Sobre la dura sanció econòmica rebuda pels incidents de les Corts contra el Reial
Madrid, aquest cop el Barça del coronel Vendrell es limita a abaixar el cap i a acatar.
Un enterado de tràmit a la reunió posterior de la junta i res més. També és cert que
aquesta actitud de sotmetiment de la junta del president Vendrell (en primer lloc, en
tot els intents per fer-se perdonar els incidents de la semifinal de Copa del 1943 i,
després, per no plantar cara en les sancions de l’últim partit de Lliga) no es pot
desvincular de la tasca de fons que du endavant el consell directiu blaugrana: la nova
tribuna de les Corts. Aquell mateix mes d’abril del 1944, el Barça presenta la
corresponent sol·licitud del permís d’obres a l’Ajuntament i confia obtenir la
imprescindible autorització del governador civil, que no arribarà fins al mes de juny.
La magna obra podrà així tirar endavant d’una vegada.
El magre balanç final de la temporada 1943-1944 arriba a la Copa, on el Barça
només supera una eliminatòria de perfil baix, contra el Constància, i cau amb claredat
davant el Sevilla, que dirigeix l’exentrenador blaugrana Patrick O’Connell, als
vuitens de final (5-2 a Nervión i empat a un a les Corts). El consell directiu demanarà
un informe complet del rendiment dels jugadors al partit d’anada (la premsa parla
d’apatia), i pocs dies després de consumar-se l’eliminació aprova la rescissió del
contracte amb Nogués, que deixa de ser l’entrenador del primer equip. Cal un canvi
de rumb i s’acosta una important renovació tècnica que marcarà el futur del Barça.

Página 220
 9. TORNA SAMITIER

Tan bon punt es divulga, a finals de maig del 1944, que Nogués no continuarà a la
banqueta de les Corts, els rumors es disparen. Ben aviat corre amb força la brama que
el seu substitut pot ser Josep Samitier, un personatge envoltat d’una mística especial
per al FC Barcelona.
Josep Samitier i Vilalta (1902-1972) és, en aquest punt de la història blaugrana, el
gran mite del club. Un futbolista de llegenda que ha obtingut fama mundial durant el
seu pas pel FC Barcelona, del qual va ser jugador entre el 1919 i el 1932. Només amb
la participació de Sami (o Semi) s’entén la fama i els èxits del primer gran Barça de la
història, el dels anys vint, coneguts com l’edat d’or del club. Samitier ho havia estat
tot damunt la gespa, havia ocupat diverses posicions al terreny i havia demostrat les
seves capacitats innates per jugar a futbol. Un autèntic crac que tan aviat podia ser
migcampista ofensiu com davanter centre golejador o interior d’enllaç, i sempre, en
totes les tasques encomanades, era un murri del futbol, un personatge que sabia treure
el màxim profit de totes les situacions, tant esportives (amb els companys i amb els
adversaris) com extraesportives (amb les directives i les negociacions econòmiques).
Conegut com el Mag, per la seva capacitat per culminar jugades impossibles, i també
com l’Home Llagosta, pels seus salts prodigiosos, Samitier provocarà un enrenou
extraordinari a Barcelona, l’any 1933, quan es desvincula del Barça i, un mes
després, anuncia el seu fitxatge pel Madrid, amb el qual encara jugarà una temporada
i mitja, fins al 1934.
Els dirigents del Barça d’abans de la guerra van haver de defensar-se de tota mena
d’acusacions. Van explicar que Samitier, que estava a punt de fer trenta-un anys, els
havia demanat la baixa perquè volia retirar-se del futbol, després de catorze anys de
serveis al club. Això passava el gener del 1933. Però Santiago Bernabéu, que llavors
exercia d’assessor tècnic —i sovint també d’entrenador— del Madrid, va posar-se en
contacte amb el seu vell amic Samitier i li va oferir un contracte dels que no es
rebutgen: set mil pessetes de prima de fitxatge i un sou mensual de mil pessetes.
Samitier, que sempre va tenir un gran respecte pels diners i sovint patia quan veia
excompanys seus arruïnats per no haver sabut administrar bé els cèntims, no s’ho va
rumiar gaire.
Sobre l’impacte que va causar el canvi de samarreta de l’Home Llagosta n’escriu
el 19 de gener del 1933 a la revista Mirador el brillant periodista manresà Josep
Maria Planes (assassinat a l’Arrabassada per elements incontrolats de la FAI l’agost
del 1936). Comença explicant que «fa uns quants dies» ha coincidit amb Samitier al
restaurant Euzkadi. «Ja ho veus, quina sortida m’han fet —ens va dir Samitier—.
Això ha estat el premi a tota la meva vida de futbolisme catalanista». I afegeix
Planes:

Página 221
 Ho deia sense ironia. Samitier, mig per convicció i mig per la força de les circumstàncies, ha estat alguna
cosa més que un jugador excepcional. Durant els anys de la dictadura, quan fèiem política amb les sardanes,
amb les traduccions de la Fundació Bernat Metge, amb el teatre, amb la pintura i amb el futbol, Samitier va
ser l’home que des d’un punt de vista popular va resumir als ulls d’Espanya tota una inquietud patriòtica que
s’agitava i densificava sota la bota del general Barrera.

Planes es refereix a Emilio Barrera, capità general de Catalunya entre el 1924 i el

1930, quan Miguel Primo de Rivera va deixar el càrrec arran del cop d’Estat que va
encapçalar. Continua el periodista:

Els que, de sempre o temporalment, heu estat aficionats al futbol, recordareu sens dubte aquelles heroiques
sortides del FC Barcelona per terres del Nord, de Castella o d’Andalusia. Els jugadors blaugrana estaven
aleshores destinats a recollir d’una manera directa tot l’odi i l’antipatia a Catalunya. Samitier, en la seva
qualitat d’atleta genial, concentrava sobre la seva persona les ires i les patacades dels germans d’Ibèria. Per
damunt de la qüestió merament professional, el fet de l’acomiadament de Samitier i el seu trasllat a Madrid
ofereix un interès social, ciutadà, que ja no té res a veure amb el futbol en particular ni l’esport en general. El
fet és que la ciutat de Barcelona acaba de liquidar, per pròpia voluntat, una de les seves figures més típiques,
més característiques. Jo no sé si Samitier donava al camp de joc tot el rendiment que podia exigir-se-li; el que
puc assegurar és que aquest xicot era una mena de monument vivent de la glòria del FC Barcelona. Jo no sé
si gaires persones han tingut a Catalunya una popularitat més gran que la que ha gaudit Josep Samitier. Si
volguéssim entrar en el terreny relliscós de les comparances, hauríem de fer sortir uns noms tan il·lustres que
als ulls d’algú potser grataríem la irreverència. Samitier, a més a més, era un home de carrer. I qui diu un
home de carrer, diu un home de local tancat. El vèieu a les nits d’estrena, a les exposicions, als llocs on els
periodistes solen dir que s’ha reunit tot Barcelona. Es relacionava amb literats, artistes, senyors de
l’aristocràcia, i tenia un cert punt a fer una vida social brillant. El seu nom era citat en els cuplets de les
revistes, se li feien al·lusions en les comèdies d’actualitat. Es temia que d’un moment a l’altre faria cinema o
posaria un bar. Un dia, un autor va inspirar-se en la seva figura d’ídol popular per escriure una obra en tres
actes. Era, en fi, una vedet barcelonina. Potser la més gran vedet que hem tingut aquests darrers anys. I ara,
quan la seva glòria havia arribat a aquell punt dolç, de faisandée que la feia més saborosa, se’ns en va —més
ben dit: l’han fet marxar— a Madrid, a liquidar a sota preu la seva fama. Tant serà, però, que es posi una
samarreta blanca, groga o blava. Ens fa l’efecte que els colors blaugrana els porta pintats damunt la pell.

SAMI, ZAMORA I LA GUERRA

El 5 de març del 1933, el Barça cau per 2 gols a 1 a Chamartín, en partit de Lliga. Els
dos gols, dins d’una actuació sublim, els signa Josep Samitier, que mai no trepitjarà
les Corts amb l’escut del Madrid al pit. Sí que jugarà a Sarrià, i també a Montjuïc, en
una final de Copa amb victòria madridista sobre el València.
Samitier penja definitivament les botes —o això és el que ell pensava— l’any
1934, i el mes de desembre del 1935 accepta una oferta de l’Atlético de Madrid i
debuta com a entrenador. Es fa càrrec d’un equip en hores baixes a la setena jornada
de Lliga i el dirigeix fins al final de la competició, el mes d’abril del 1936. Li faltarà

Página 222
un gol a l’últim partit per evitar el descens a Segona. Amb l’esclat de la guerra,
Samitier se sent en perill i fuig a l’estranger per instal·lar-se a la Costa Blava, on li
arriba una oferta del Marsella per tornar a vestir-se de curt. Finalment, el 24 de
setembre del 1936, s’anuncia a la premsa local el seu fitxatge per l’Olympique
Gimnaste Club de Niça, que competeix a la Segona Divisió. Sami debuta en un
amistós el 4 d’octubre i ja se situa com a titular habitual, en la posició de davanter
centre, a partir del diumenge següent, en el seu primer partit de competició amb la
samarreta del Niça. Amb trenta-quatre anys llargs, manté una tècnica que enlluernarà
els francesos. El dia del seu debut, 4 a 1 contra el Troyes, Samitier és l’heroi de les
cròniques periodístiques: marca el primer gol i fa la passada dels altres tres. Jugarà al
Niça fins al 1938 i després n’esdevindrà l’entrenador. Però, abans, el març del 1937,
es retroba amb l’altre gran mite del futbol espanyol de l’època: Ricard Zamora, amb
el qual ja havia coincidit tant al Barça com al Madrid. Samitier i Zamora, que havien
debutat junts al Barça, el 31 de maig del 1919, mantindran una sòlida amistat durant
tota la vida.
Zamora, en canvi, ha patit força més que el seu company per sortir d’Espanya. De
fet, el que estava considerat el millor porter mundial de tots els temps va ser detingut
a Madrid durant la guerra, i fins i tot es va escampar pel món sencer la notícia del seu
afusellament. El cert és que roman empresonat a la Model de Madrid, d’on surt
gràcies a l’ajut de l’ambaixada argentina. Es trasllada a València i el seu nom apareix
en les llistes dels vaixells argentins que van evacuar centenars de persones
perseguides per la seva ideologia dretana. En concret, a la relació de passatgers del
destructor Tucumán, evacuats a finals de febrer i mitjan març del 1937, hi consten els
noms de Zamora i dels seus familiars més directes.
El porter de fama internacional, una de les grans figures del Campionat del Món
del 1934, arriba així a París per reunir-se amb la família el 3 de març del 1937 i, tot
seguit, explica que el seu propòsit és viatjar a Niça, «on m’espera el meu gran amic
Samitier». El retrobament dels dos cracs del futbol és la notícia del dia a la premsa
francesa de l’època, amb reportatges i fotografies que informen sobre «el primer
entrenament de Zamora» (on s’explica que «lluïa el seu mític jersei blanc i va refusar
la pilota amb el colze més d’una vegada», fent referència a la llavors ja mítica
zamorana), es narra amb tot detall la seva aparició estel·lar per fer la sacada d’honor
al camp del Niça, i apareixen també curtes entrevistes on Zamora mostra el
tradicional aire entre irònic i pinxo que sempre el va caracteritzar. Així, quan li
pregunten si recorda el primer gol que li van marcar, respon: «Doncs no, la veritat és
que no recordo com va ser. Però de ben segur que en fora de joc!».
Finalment, el diví Zamora cau en la temptació i reapareix el 21 de març del 1937.
Ràpidament, el Niça ho aprofita per organitzar partits amistosos on exhibir els seus
dos cracs. El primer, naturalment, a París, a l’estadi de Colombes. El 29 de març
juguen contra el Racing de París i vencen per 1 gol a 0. Zamora ho atura tot i Samitier
fa el gol del triomf. La bogeria. Tot França celebra la incorporació de dues llegendes

Página 223
del futbol. Els dos germans jugaran junts fins a mitjan 1938, quan Zamora
s’incorpora a l’Espanya franquista per Irún, el mes de setembre. Un cop instal·lat a
Sant Sebastià, col·laborarà amb la nova revista d’esports Marca, embrió del futur
diari, i fins i tot pren part en un matx benèfic (pro Aguinaldo del Soldado), el 8 de
desembre del 1938, al camp d’Atotxa. S’enfronten la Reial Societat i una selecció
espanyola farcida de velles glòries, on es recupera la històrica línia defensiva que
formaven Zamora, Ciriaco i Quincoces.
El retorn del llegendari porter és molt celebrat per la premsa de la zona nacional,
mentre esdevé objecte de burla a l’altre bàndol. Escriu un diari de Tenerife (zona
republicana): «Ricardo Zamora ha reaparecido como cronista de deportes en una
revista de San Sebastián. Del gran guardameta mundial ya no queda más que la
sombra. ¡Como la de Hamlet!».
Més endavant, ja de retorn a Madrid, el juny del 1939, Zamora és nomenat
entrenador de l’Aviación Nacional, un equip constituït per oficials del cos d’aviació a
Salamanca i que, pocs mesos més tard, es fusionarà amb l’Athletic Club de Madrid
per donar pas a l’Atlético Aviación. Per aquestes dates i potser per fer-se perdonar les
vacances a Niça, Zamora lliura totes les seves medalles i trofeus d’or al Tesoro
Nacional, a través del tinent coronel Troncoso, el president de la Federació Espanyola
de Futbol.
Tot i així, malgrat la seva fama i les declaracions a favor del nou règim («Mis
proyectos son ahora los mismos de toda mi vida. Consagrarme plenamente con toda
mi actividad al servicio de España. En el puesto que se me ordene. Con la más firme
abnegación y la más absoluta fe. Para esto vine aquí. Y en esta tarea de trabajo y de
sacrificio no pienso cejar mientras las necesidades de mi patria lo exijan. Nuestra
primera tarea debe ser incorporar al deporte la disciplina y jerarquía que son a la
vez gala y norma del nuevo estado», declarava, el març del 1939, a Miguel Marín, de
l’agència de notícies Faro), malgrat, fins i tot, els greus problemes patits durant
l’anomenada época roja, al portero nacional, com se’l coneixia, li aplicaran la Llei
de responsabilitats polítiques del 9 de febrer del 1939 i, en concret, l’article 4, apartat
n: «Haber salido de la zona roja después del Movimiento y permanecido en el
extranjero más de dos meses, retrasando indebidamente su entrada en el territorio
nacional». Mentre el seu expedient continua obert, Zamora dirigeix l’Atlético
Aviación, que ha recuperat la categoria perduda el 1936 en un partit de promoció
contra l’Osasuna, a València. Zamora es proclama campió de Lliga de la temporada
1939-1940, la primera sota el franquisme, i just llavors, el maig del 1940, haurà
d’ingressar uns quants dies a la presó madrilenya de Porlier i, posteriorment,
complirà una inhabilitació de sis mesos fins que finalment, a l’onzena jornada de la
Lliga 1940-1941, el mes de desembre del 1940, podrà tornar a la banqueta blanc-i-
vermella i conduir l’equip a un segon títol de Lliga consecutiu.
Samitier, en canvi, no té pressa. A la Costa Blava s’hi viu bé i un cop penjades les
botes s’ha fet càrrec de l’equip. A Niça és tot un heroi, fins que la guerra europea li

Página 224
farà canviar la perspectiva. Torna a Barcelona, on, lògicament, ha de purgar una
llarga inhabilitació que no es resol fins que el Barça el reclama, l’any 1944, per fer-se
càrrec de la direcció tècnica del primer equip.
El retorn de Samitier a Barcelona el gestiona personalment l’empresari de la
restauració Esteve Sala Soler. Sala, fill de qui va ser president del Barça del 1934 al
1935, era propietari de nombrosos establiments de moda a Barcelona, com el Cafè
Moka, la Cerveseria Euzkadi (rebatejada Cafè Navarra a l’acabament de la guerra),
la Granja Royal, el Cafè Baviera i molts d’altres. El seu pare havia mort a Sant
Sebastià el 1938 i ell ha tornat a Barcelona amb l’exèrcit vencedor i amb el grau de
capità. Sala té una admiració absoluta per Sami, un amic de la família des dels temps
de futbolista, i el convenç perquè torni a Barcelona. «No va ser fàcil, perquè temia
represàlies. Vaig haver d’assegurar-li que no li passaria res, que no tenia res a témer»,
va explicar en una entrevista amb Lluís Permanyer, anys més tard.
Sala podia donar garanties a Samitier perquè era un personatge ben situat a la
Barcelona de la postguerra. Com a falangista notori, tenia fil directe amb el poderós
cap local, Mariano Calviño. També formava part del consistori barceloní i el seu nom
era un dels que formaven la llista de possibles directius del Barça que havia promogut
sense èxit Sabaté Quixal el 1939 (finalment, formarà part de la junta blaugrana, però
no serà fins als anys cinquanta, amb Montal Galobart). «Samitier confiava cegament
en mi, érem amics íntims des de ben joves», explicava Sala.
Mentre espera la solució del cas Samitier i el permís oficial per oferir-li el càrrec
de nou entrenador, durant els mesos de juny i juliol del 1944, el Barça manté diversos
fronts oberts. D’una banda, amb el Reial Madrid, a qui es reclamen certes quantitats
de la liquidació dels famosos partits de la pau. El Barça arriba a amenaçar el club
blanc, que no li contesta les cartes, de cobrar-li directament la quantitat que li sembli
justa sense cap mena de negociació. Quan, per fi, el Madrid atén les peticions del
Barcelona, proposa unes quantitats que no complauen la directiva del coronel
Vendrell. En segon lloc, l’equip intervé en un torneig organitzat a corre-cuita, la Copa
Mediterrània, per omplir les dates lliures que ha provocat la ràpida eliminació a la
Copa del Generalísimo. I, finalment, cal moure totes les influències per obtenir el
perdó per a Samitier.
Mentre els despatxos treballen en aquest sentit, Samitier comença a prendre
decisions tècniques. El Barça deixa en llibertat els futbolistes que no li interessen,
negocia el traspàs d’altres jugadors (el porter Argila continuarà cedit a l’Oviedo,
Balmanya és traspassat al Gimnàstic de Tarragona) i aplica el dret de retenció (de
manera unilateral, com ho permeten els reglaments) amb aquells jugadors que vol
mantenir a l’equip, tot i que amb alguna rebel·lia, com veurem. Entre les baixes sense
contrapartides, s’inclou la del porter Lluís Miró, de trenta-un anys, que ja no ha tornat
a jugar mai més des de l’infaust 11 a 1 de Chamartín, però que el club ha mantingut a
sou durant tota una temporada. Entre els futbolistes retinguts, el Barça hi continua
incloent aquells que van marxar de gira durant la guerra i no han donat senyals de

Página 225
vida. Cal fer-ho així per impedir que, si mai tornen, puguin fitxar lliurament per una
altra entitat. Ja fa vuit anys del seu últim partit oficial amb la samarreta blaugrana,
però el club encara manté en la documentació oficial federativa els noms de Ramón
Zabalo, Pedro Areso, Vicenç García, Josep Iborra, Juli Munlloch, Joaquín Urquiaga i
Martí Vantolrà.

NOVA ETAPA ESPORTIVA

El 27 de juny del 1944, la junta directiva del club aprova el redactat del contracte del
futur entrenador del primer equip, que ha dut a terme Soler Janer, però encara no
n’anuncia el nom i ni tan sols el cita a les actes de les reunions del consell. Tot es
mou amb peus de plom. Una de les decisions més importants de l’estiu fa referència a
l’equip aficionat, que s’acaba de proclamar campió de Catalunya i subcampió
d’Espanya. Es tracta d’una lleva de jugadors amb futur, perquè el Barça aficionat
reuneix els futbolistes joves que estan cada vegada més a prop de fer el salt al primer
equip, el que equivaldria al Barça B. Lamentablement per als interessos del club, els
millors jugadors d’aquest nivell solien aprofitar qualsevol oferta econòmica per
provar de marxar, decisió lògica, si es tenen en compte les dificultats econòmiques de
l’època. El 7 de juliol del 1944, la directiva de Vendrell perd la paciència i redacta
unes mesures restrictives. El Barça explica que «pren nota» de les «exigències
econòmiques inadmissibles» de determinats jugadors aficionats que «han estat creats
esportivament al nostre club». I diu que:
De ello se desprende que los reiterados sacrificios morales y materiales que se vienen realizando en
provecho del fútbol aficionado, con el laudable propósito de formar los futuros representantes de nuestro
primer equipo en el seno del Club, no son debidamente comprendidos ni estimados, puesto que los jugadores
aficionados que más descuellan durante la temporada sólo piensan en desertar a otros clubs al final de la
misma, fascinados por ofrecimientos que matan de raíz el sentimiento barcelonista que empieza a brotar en
ellos. Por lo que considera conveniente disponer:

1. Que en la próxima temporada sólo sea un equipo aficionado, con sus

suplentes precisos, los que formen la sección.
2. Suprimir las sesiones de gimnasia en el Solarium García Alsina, que se
venían dando a los jugadores aficionados.
3. Que se reduzcan a lo preciso las atenciones económicas.
4. Ratificar el nombramiento de D. Ricardo Blanch como preparador de los
jugadores aficionados.

Página 226
 5. Estudiar una solución para que los jugadores aficionados que han formulado
determinadas condiciones económicas sigan al servicio del Club.

A finals de juliol del 1944, s’anuncia per fi el retorn de Josep Samitier al FC

Barcelona. Ja fa temps que segueix de prop els partits del Barça i més d’un any que
és un habitual de la grada de les Corts. Coneix perfectament quins són els problemes
de l’equip i no s’està d’esbombar-los de manera pública. «El futbol actual és més
complicat que el del meu temps», explica. «Ara s’exigeix més a un professional.
Però, en canvi, trobo que els jugadors actuals tenen una moral més feble. A mi em
deien de tot, des de la grada…, però jo em quedava tan ample i continuava jugant
com si res. Nosaltres sortíem a guanyar un partit i érem sords i cecs amb tot el que no
fos anar de cara a barraca».
Sobre el retorn al club de la seva vida, Samitier afegeix: «M’havia promès no
ficar-me més en el futbol, no em cal. Però no puc oblidar que vaig pertànyer al
Barcelona i que si em venien a buscar no podia fer un dribling». I avança el seu llibre
d’estil:

Cal una compenetració perfecta i un bloc sòlid que rarament es modifiqui. És cert que ara hi ha moltes
lesions, però també n’he vist uns quants que, més que lesions, el que tenien era l’ànim decaigut. Crec que
tenim uns jugadors magnífics, només cal que hi hagi unitat i que tots juguin pel bé de tots. Per la meva
banda, fora del camp vull ser un company més, vull que tots siguin bons amics meus. Però dins del camp no
conec ningú, tots seran iguals, per a mi.

Pocs dies després, Castanys dibuixa un Samitier gegantí vestit de mag, amb una
vareta a la mà, llançant unes pólvores màgiques sobre un grup de petits futbolistes
vestits de blau i grana. Tothom espera, ara, que el mag es tregui un conill de la
màniga.
Només una setmana més tard de l’anunci del retorn del mag Samitier al Barça, es
desencalla un dels serials de l’estiu blaugrana: la renovació de Mariano Martín, que té
ofertes d’altres clubs i ha lluitat amb força per una millora substancial del seu
contracte, que vagi més enllà de la simple renovació automàtica. El 29 de juliol,
quaranta-vuit hores abans del termini reglamentari, Martín es presenta a les oficines
de Méndez Vigo per signar el nou contracte davant de Samitier i dels directius de
l’àrea esportiva, Parareda, Labuena i el vicepresident Mestre. Martín, que té ara vint-
i-quatre anys, nega totes les ofertes: «No són certes, el que passa és que estava
pensant si plegava del futbol per dedicar-me als meus negocis». Martín comparteix
una botiga d’articles esportius amb el defensa Benito, que constituirà durant anys un
establiment característic de Barcelona, Deportes Martín. Les primeres passes del
negoci seran en un local de l’avinguda de la Llum, gràcies a la col·laboració del
sempre present a l’ombra Jaume Sabaté Quixal.
A l’acta de la reunió del consell directiu del 31 de juliol, consta que el doctor
Mestre «comunica que el jugador Martín ha cessat la seva rebel·lia i ha signat el

Página 227
contracte de renovació d’acord amb les condicions ofertes pel club. A petició del citat
jugador, s’aprova concedir-li un préstec de 25.000 pessetes, a compte de la fitxa de la
pròxima temporada». Cas resolt.
En canvi, més complicat serà l’afer protagonitzat per César Rodríguez, que ha
allargat les vacances de manera unilateral i sense donar explicacions. A finals d’agost
encara no ha aparegut per Barcelona ni ha ofert cap resposta als requeriments de
l’equip, fet pel qual el club decideix imposar-li una multa del cinquanta per cent del
sou del mes de setembre, tot exigint-li un cop més que faci el favor de presentar-se
als entrenaments. El Barça es posarà en contacte amb el pare del futbolista per
demanar-li que faci entrar en raó César.

L’ENTRENADOR TOTAL

Amb l’arribada de Samitier a la banqueta, el Barcelona entra en l’era moderna dels

entrenadors. No tant per la capacitat professional del personatge, que també
demostrarà tenir-ne, sinó pel control sobre tots els assumptes relacionats amb el
primer equip i, sobretot, pel seu indubtable atractiu mediàtic. El Barça tindrà, d’ara
endavant, un protagonista principal fora del terreny de joc, un home fins i tot més
admirat que els seus futbolistes i reconegut a tot arreu, tant a Espanya com a Europa i
a l’altra banda de l’oceà. Samitier té fama internacional, gaudeix parlant amb la
premsa i, com ell diu, regatejant les preguntes més insidioses.
El nou entrenador del Barça també és sobradament conegut pels membres de més
tradició barcelonista del consell directiu i per altres personatges de l’entorn habitual,
com l’exdirigent Joan Molins, que posa en antecedents el coronel Vendrell.
—Heu de saber —explica en una reunió privada—, que en Sami és un personatge especial.
—Què vol dir, Molins?
—Mireu, el meu pare hi ha tingut molt de tracte, de quan era jugador. Fins al punt que més d’un cop els
dirigents de l’època li demanaven ajuda per reconduir certes actituds díscoles d’en Samitier.
—Què feia?
—Bé, és un home especial, té les seves manies, i de tant en tant es feia el ronsa, es negava a jugar alguns
partits i adduïa misterioses lesions. Llavors cridaven el meu pare, que es reunia amb el futbolista i, de manera
miraculosa, tot se solucionava en una breuxerrada.

Llavors Molins pica l’ullet, com volent dir «ja m’enteneu, oi?».

—Però quin era el secret de tot plegat? —insisteix Vendrell.

Página 228
 —Sí, home, un petit premi econòmic, una compensació especial i de cop totes les molèsties
desapareixien!

Joan Molins, sovint arraconat al ciclisme i fora de les decisions més importants,
durant el seu pas per l’última junta del marquès de la Mesa de Asta, se sent ara un
element destacat i continua el seu curset accelerat sobre com tractar Samitier.

—Aneu amb compte, perquè és més llest que la gana i quan vosaltres hi aneu, ell ja fa estona que haurà
tornat!
—Com vol dir?
—Que se les sap totes i té la llengua esmolada! Mireu, us explicaré una anècdota que sé del meu pare.
—Continuï, no es faci pregar!
—Això va passar a Madrid, quan en un cafè van coincidir en Samitier i en Miguel de Unamuno.
—Aquest diuen que parlava clar sobre els catalans…
—Espereu, que veureu com va anar tot plegat. Resulta que el filòsof bilbaí estava absort en les seves
coses en una taula, en un cafè de Madrid, com us deia, i algú el va destorbar: «Oiga, don Miguel, que aquí
tiene usted al famoso Samitier». I Unamuno, amb certa mala bava i menyspreu pel futbol, va alçar la mirada i
va contestar: «Ah, sí, mi criada me habla mucho de usted». Llavors, en Samitier, que com us he dit és molt
ràpid en la rèplica, va i diu: «¡Hombre, Unamuno! De usted también me han dicho muchas cosas en
Cataluña…». Va deixar la frase penjada, li va encaixar la mà i adéu-siau!

Un cop confirmat al càrrec i preses les primeres decisions urgents, Samitier se’n va
de vacances a Sant Sebastià. La pesca sempre ha estat una de les seves aficions
preferides. No pot evitar, però, que l’acabin localitzant i una conversa amb un
periodista li permet començar a exposar el seu ideari futbolístic.

—¿Tiene previsto muchos refuerzos? ¿Algún jugador de la Real, quizás?

—Tengo un criterio propio en los fichajes y no quiero jugadores que antes no haya visto actuar.
—De acuerdo, pero se habla mucho de un interés por Bidegain, de la Real Sociedad…
—A ver si lo entendemos. Bidegain está incluido en la lista de futbolistas cuyo juego desconozco por
completo. ¿Basta con esta respuesta o debo añadir que no hay la menor gestión al respecto?

El periodista acabarà de desconcertar-se amb la següent resposta:

—¿Cómo ve al Barcelona esta temporada?

—Como la anterior, pero con un año más.

L’estil de Samitier trenca motlles. Demanarà al Barça que enviï un representant fix a
Madrid que estigui present en tots els actes oficials de la Federació Espanyola, com
els sortejos i altres esdeveniments. Acabarà amb el costum de cedir jugadors del club
per a partits de festa major, excepte en casos molt especials, i sempre sota la seva
supervisió per decidir qui són els escollits. I també, en una de les decisions de més
transcendència, exigirà a la junta que elimini les localitats de gespa, les cadires que
envoltaven el terreny de joc en partits d’especial interès, perquè vol eixamplar el
camp i fer-lo uns quants metres més gran, per facilitar el joc tècnic dels futbolistes.
Samitier té amics pertot arreu i tothom el coneix. Això li permetrà tota mena
d’iniciatives sorprenents. Deu dies abans de començar la Lliga, s’endú tota la
plantilla als estudis on es roda una pel·lícula, Tambor y cascabel, basada en una obra
dels germans Quintero, amb papers preferents per a Marta Santaolalla y Luis Prendes.

Página 229
Organitza activitats destinades a cohesionar el grup, a formar una colla d’amics fora
de la gespa, com la que ell havia tingut als anys vint. Com a entrenador, té una
admiració especial per Romà Forns, que el va dirigir en els seus primers passos al
Barcelona: «Del futbol ho sabia tot, però el més important és que tenia l’equip a la
butxaca, tots fèiem el que ens deia perquè hi crèiem cegament». És el que vol
aconseguir ara ell, quan li ha arribat el torn de seure a la banqueta de les Corts.
A finals d’agost del 1944, el consell directiu del FC Barcelona acorda oferir la
tribuna vella del camp, que aviat se substituirà per una de més moderna, al Gimnàstic
de Tarragona, i proposa un preu de 65.000 pessetes. Les relacions entre el Nàstic i el
Barça són especialment fluïdes, perquè al club tarragoní un dels personatges de pes és
Joan Ricomà Teixidó, gendre del president blaugrana Josep Vendrell. Ricomà serà el
president del Gimnàstic entre el 1945 i el 1950, coincidint, per tant, amb el moment
en què es farà efectiu el trasllat de la tribuna. Per a la nova temporada, el Barça
efectua també una important remodelació de la zona presidencial de les Corts i cedeix
una de les llotges més ben situades al governador militar de Barcelona.
La temporada engega de manera oficial el diumenge 24 de setembre, diada de la
Mercè, patrona de Barcelona, festiu a la ciutat, a diferència de l’11 de setembre,
Diada Nacional de Catalunya, que ha estat abolida des del 1939, tot i que aquest any
un grup de membres del Front Nacional de Catalunya han penjat una bandera
catalana en un transbordador del port per reivindicar la Diada. Aquesta reivindicació
serà habitual en anys de dictadura, com ho serà col·locar, cada 11 de setembre, a la
cruïlla dels carrers d’Alí Bei i ronda de Sant Pere, on fins al final de la guerra hi havia
el monument a Rafael Casanova, una reproducció del monument en miniatura.
L’estatueta anava sempre acompanyada d’unes flors i una inscripció que deia: «Ja
creixerà». També, cada 11 de setembre, estudiants contraris al règim repartien
clandestinament postals que reproduïen el monument amb una llegenda al darrere
explicant els fets del 1714.
En la seva col·laboració setmanal a El Mundo Deportivo, el madridista Eduardo
Teus anuncia tres favorits al títol per a la Lliga 1944-1945: els dos atlètics i el
València. I situa un esglaó per sota dos aspirants més: el Sevilla i el Barça. No
destaca especialment el Madrid, que no veu amb pes a la Lliga, un torneig que no
guanyarà fins deu anys més tard, a partir de l’escandalós fitxatge d’Alfredo di
Stéfano.[1] Teus espera un joc més valent, més atacant del nou Barcelona de Samitier.
I així serà en bona part, perquè l’equip blaugrana, amb el Mag, es proclamarà campió
de Lliga, setze anys després del llunyà primer i únic títol del 1929, quan Samitier
encara es vestia de curt.
El primer partit oficial de Samitier com a nou entrenador del FC Barcelona, el del
debut a la Lliga, és al camp de l’Atlético Aviación. Tot un repte, perquè a la banqueta
rival es troba el vell amic Zamora. El resultat serà positiu per als barcelonistes: empat
a un al terreny del subcampió de la Lliga anterior. Agustí Montal, el delegat del Barça
a l’estadi Metropolitano de Madrid, té el privilegi de contemplar per primer cop el

Página 230
nou estil de joc, les combinacions dels germans Gonzalvo, la compenetració d’un
tercet defensiu que farà fortuna (Velasco, Elías, Curta), la baixa forma de Martín i
l’absència de César, encara castigat. No té gaire sort el Barça, que guanya a pocs
minuts del final quan un remat atlètic el desvia involuntàriament Raich a la xarxa
d’un sorprès Velasco. A més, els dos equips desaprofiten un penal. «Hem jugat bé i
ens ha faltat sort», comenta Samitier. I es queixa: «L’àrbitre ens ha anul·lat el 0-2 per
un orsai absurd i l’empat d’ells ha arribat quan ja no teníem temps de rèplica». Uns
quants dies després, el general Moscardó, en la seva doble faceta de capità general de
Catalunya i cap de l’esport espanyol, fa pública una nota per deixar constància de la
seva satisfacció amb el tracte cordial que ha rebut el Barcelona a Madrid i l’acollida
que el general «suposava i esperava» de «l’esportiu públic madrileny».
El diumenge 1 d’octubre és un dia de nervis per a Samitier. Des del seu retorn a
Barcelona, viu còmodament instal·lat a l’Hotel Oriente, a la Rambla, propietat
d’Esteve Sala i gestionat per la família Gaspart. «Deien que el tenia allotjat de franc»,
explicava Sala, «però no és cert. Li feia un preu especial, això sí».
Samitier és gat vell i sap la importància que té començar amb bon peu davant
l’exigent parròquia de les Corts, la mateixa que l’havia adorat com a futbolista però
també l’havia xiulat quan havia tingut un dia apàtic dels seus. El partit està programat
per a dos quarts de cinc i té temps de fer un bon esmorzar fullejant El Mundo
Deportivo. La data no és innocent i el pastís de la portada se l’emporta el Caudillo,
amb una fotografia ben estudiada, on sembla més alt i menys grassonet. Els elogis
són ditiràmbics, com és norma: «el gran comodoro de la Patria», «su habilidad de
gran político y su dignidad de militar invicto», «la mano maestra de gran capitán
sobre los tormentosos mares del mundo»Samitier somriu, recorda com Franco, als
temps de la República, anava de tant en tant a Chamartín i que sentia especial
admiració per ell i per Zamora, els seus dos ídols futbolístics. Gira full i llavors
repassa la transcripció de la conversa que havia mantingut el dia abans amb el
periodista de El Mundo Deportivo que l’havia anat a veure a la banqueta del camp de
l’Espanya Industrial, mentre els suplents del Barça jugaven un partit de poca
transcendència que li havia servit per comprovar l’estat de forma de César. El lleonès
continuarà esperant la seva oportunitat.
—Pepe, ¿qué has preparado para el Oviedo?
—Pero, hombre, ¡si eso lo saben ya hasta en la República de San Marino! Venga, apunta: Velasco, Elías,
Curta; Raich, Gonzalvo II, Calvet; Sospedra, Escolà, Martín, Gonzalvo III y Bravo.
—Podías haber abreviado diciendo que sería el mismo del Metropolitano.
—Es que, de esta forma, los has apuntado más a gusto.

Samitier somriu amb ganes mentre recorda la conversa, plega el diari, s’empassa un
últim glop del cafè amb llet i passa a La Vanguardia. «Coi, aquests no s’estan de
res!», diu. Tota la portada és un muntatge fotogràfic de Franco. Al centre, una imatge
gegant del dictador vestit de carrer amb una mirada entre penetrant i perduda. Al
voltant, quatre fotografies més on apareix amb els uniformes de cap militar dels

Página 231
exèrcits de terra, de mar i d’aire, i, finalment, amb el de cap suprem del Movimiento.
El títol que s’ha empescat en Galinsoga no té volta de full: «Caudillo de España».
Després de set pàgines dedicades al dictador, passa a la segona part del diari i arriba
per fi als esports, on comprova que el Sabadell rep l’Athletic Club de Bilbao a la
mateixa hora, però que les entrades són més cares, deu pessetes, a la Creu Alta, i
només vuit a les Corts: «Així no anem bé. Si no fem calaix, no m’estranya que no
vulguin millorar les primes de la temporada passadaJa m’havien dit que el Vendrell
aquest no regalava res!». Finalment, arriba al que més li interessa, la programació
dels cinemes i els teatres: «Ep, aquesta pinta bé! A l’Astoria estrenen dimarts Dos
mujeres y un amor, amb el Cary Grant i la Carole Lombard. No me la penso perdre».
El debut de Samitier a casa no és bo. L’Oviedo s’emporta els dos punts amb un
gol als primers minuts de la segona part i el Barça, que no juga del tot malament, no
té encert en la rematada, especialment un gris Martín. Totes les cròniques reclamen
un penal comès sobre Sospedra quan anava a rematar a porta, però, tractant-se de
Gojenuri, encara es pot dir que se n’ha sortit prou bé. «No és dels millors, però a mi
em preocupen més l’Iturralde i el Plácido González», comenta discretament a un
membre de la junta. «Aquests dos em deixen fora de joc, perquè la mateixa falta tan
aviat la sancionen com no, i això no ho entendré mai!». Amb la premsa, Samitier fa
servir tòpics per resumir que «no hem merescut perdre, com a molt, un empat hauria
estat més just».
Amb un sol punt en dos partits, el Barça cau a la penúltima posició de la
classificació, on només l’Espanyol, cuer, encara va pitjor. L’Oviedo, en canvi, té una
arrencada espectacular i se situarà al capdamunt de la taula, amb tres victòries a les
tres primeres jornades. Mentrestant, continuen les obres a les Corts i davant la
suposada espectacularitat de la nova tribuna es fan bromes tot dient que «a aquest
pas, ben aviat veurem estadis totalment coberts».
En qualsevol cas, pressionat per la necessitat de millorar i per la pèrdua de dos
titulars per qüestions del servei militar (Gonzalvo III i Calvet), Samitier creu oportú
recuperar com més aviat millor César, que reapareixerà a la tercera jornada (a casa de
nou, contra el Granada) i s’afermarà en una titularitat que ja mantindrà sense cap
absència fins al final de la competició. El lleonès, amb 15 gols a la Lliga, i Escolà,
amb 16, seran dues de les claus de la línia ascendent d’un equip que s’anirà entonant
a mesura que passin els partits.
De fet, després d’una primera volta amb una certa irregularitat, en tota la segona
part de la competició el Barça només perdrà un partit i s’acabarà proclamant campió
enmig d’una sensació d’eufòria generalitzada. En una altra de les novetats que ha
incorporat, Samitier fa un complet informe de cada partit, amb puntuacions dels
jugadors incloses, i la directiva està constantment assabentada de la marxa de l’equip
i del rendiment de cada futbolista. El tècnic proposa incentius econòmics per als seus
nois (i ell no s’està de percebre’ls, igualment) i també multes, en els casos
d’indisciplina o indolència. El Barça de la temporada 1944-1945 marca un abans i un

Página 232
després respecte als equips de la postguerra i comença a establir les bases dels triomfs
espectaculars que arribaran pocs anys després.
Però el camí no serà fàcil. Durant la irregular primera volta, molts perden la
confiança en el nou Barça de Samitier. Un dels moments de més tensió es produeix
arran de la visita a les Corts del cuer, el Sabadell, amb un ple de gom a gom, com és
norma habitual.
És la cinquena jornada de Lliga, el 22 d’octubre, i sembla un partit senzill. Aquell
mateix diumenge, el secretari general del Barcelona, Albert Maluquer, proclama el
seu interès per la història del club i publica un article a La Vanguardia, titulat «Hoy
hace 45 años tomó estado oficial la palabra ‘foot-ball’ en la prensa barcelonesa», en
el qual recorda l’aniversari de la publicació de la nota fundacional de Joan Gamper a
Los Deportes. El fet és que el partit de Lliga es complica moltíssim i el Barça rep
crits de desaprovació per part dels socis, que no haurien complagut gens Gamper,
abans d’acabar per imposar-se amb molta sort per 2 a 1. Al final del primer temps, la
xiulada al Barça, que, a més, ha desaprofitat un penal, i els aplaudiments al Sabadell
són unànimes. Samitier està molt amoïnat, no entén que el públic, en lloc d’ajudar
l’equip, sembla que vulgui enfonsar-lo.
A la segona part, el Barça, que aquesta vegada és evident que no pot sentir-se
perjudicat per l’arbitratge, té dos penals més a favor. Escolà, que havia fallat el
primer, els transforma tots dos i així situa l’escarransit i injust 2-1 final al marcador.
Ningú no surt satisfet del partit, i no cal dir que el Sabadell encara menys, perquè ha
perdut Del Pino amb una important lesió de lligaments, i Bayo, amb fractura de
clavícula. «Del primer cop n’he sortit amb un trencament parcial, però com que he
continuat jugant ara resulta que el trencament és total», explica el valent futbolista
barceloní, que es perdrà deu partits de Lliga. El canari Del Pino, per la seva banda, no
podrà reaparèixer fins a la segona volta, just per a la visita del Barça a la Creu Alta,
quatre mesos després.
Les crítiques de la premsa són molt dures. Aquesta vegada, el cafè amb llet se li
posa malament, a Samitier. Sobretot quan llegeix el comentari general de la jornada a
El Mundo Deportivo: «Si el Barcelona está decidido a ganar partidos y puntos
jugando deficientemente, lo cual es preferible a perder jugando bien, nada tenemos
que alegar. Pero nos habíamos hecho una ilusión, a base de los consabidos tópicos
de recuperación, historia, colores gloriosos. Todo nos está fallando lastimosamente y
nos inclina a un próximo inmediato pesimismo. Al menos, el Barcelona, se ha
estancado». I encara més a la crònica del partit, on es parla de «la cruda legalidad de
los penaltys, que fueron maná caído del cielo para el Barcelona» i es destaca la
nul·litat dels atacants blaugrana. Molt més contundent encara és Santiago García a La
Vanguardia: «Pobre e inmerecida victoria barcelonista y nuevo e innegable fracaso
del conjunto azulgrana». Samitier sap perfectament que cal espavilar. No hi haurà
gaire paciència si l’equip no redreça la marxa.

Página 233
 Malgrat tot, el president Vendrell, sempre molt cautelós amb les seves
declaracions públiques, prefereix recordar que l’equip troba a faltar els dos militars,
Calvet i Marià Gonzalvo, i que Martín no està en forma per culpa d’una lesió
produïda a finals de la temporada anterior, en un partit de seleccions. Samitier culpa
de la duresa del partit la rivalitat regional: «Això ja passava en els meus temps, jugar
contra l’Europa o el mateix Sabadell i tants d’altres ja era sempre molt difícil. Els
rivals locals creixen contra el Barça! Si nosaltres hi poséssim aquesta intensitatem
caldria una plantilla de vuitanta futbolistes per arribar al final de la Lliga».
Tot això passa de portes enfora, però en la intimitat de les reunions del consell
directiu hi ha nervis. El dimarts següent al gris partit contra el Sabadell, pren la
paraula el directiu Joan Sagalés per queixar-se «dels comentaris gens favorables i
essencialment injustos que dirigeix al Barcelona la pràctica totalitat de la premsa
barcelonina», i lamenta que la conducta de l’equip i de tot el consell directiu amb els
periodistes, «sempre respectuosa», es vegi «corresposta tan malament». No és la
primera vegada que passa un fet similar, perquè només un mes abans, quan encara no
havia arrencat la Lliga, la junta del coronel Vendrell ja havia decidit «solicitar al
señor Lasplazas, director de El Mundo Deportivo, que fije hora y lugar para una
entrevista con nuestro presidente y así poder expresarle nuestras quejas por
determinados comentarios aparecidos en el citado periódico». La situació és tensa.
A finals d’aquell mes d’octubre, el consell directiu blaugrana també es lamenta de
l’endarreriment de les obres de la nova tribuna principal —«la gran tribuna», en
diuen— i tanca l’acord amb el Gimnàstic de Tarragona per a la venda de la vella, que
queda fixat, finalment, en 50.000 pessetes, una rebaixa de gairebé una quarta part del
que se sol·licitava inicialment. Mentrestant, a Madrid, Santiago Bernabéu tira pel dret
i, el 27 d’octubre, procedeix a la benedicció dels terrenys on s’aixecarà el nou estadi
de Chamartín. La premsa madrilenya destaca la tenacitat del president blanc i la seva
ferma aposta per la construcció d’un nou estadi, que, s’anuncia, tindrà capacitat per a
70.000 espectadors i haurà d’inaugurar-se per a la temporada 1945-1946. Finalment,
s’inaugurarà el 14 de desembre del 1947 i amb capacitat per a 75.000 persones.
Cal tenir en compte que un dels projectes fonamentals dels nous rectors de
l’esport espanyol, ja des del mateix 1939, ha estat el que la premsa anomena «l’estadi
nacional», un camp de futbol de magnes proporcions que serveixi com a escenari
habitual de la selecció espanyola i per acollir els millors partits de la temporada,
especialment les finals de la Copa del Generalísimo. A ningú no li passa pel cap
considerar que aquest estadi ja existeix a Barcelona, a Montjuïc, perquè en totes les
informacions que circulen sempre se cita que el nou coliseu esportiu haurà de fer-se
forçosament a Madrid.
Lentament, però sense defallir, Bernabéu serà prou llest per convertir el seu nou
Chamartín en l’estadi nacional espanyol, tot i que, encara en aquell mes de novembre
del 1944, la Delegación Nacional de Deportes defensa el seu projecte: «Uno de los
puntos cada vez más acuciantes que hemos de solucionar es la construcción del

Página 234
Estadio Nacional», explica el nou secretari de l’esport espanyol, el militar i advocat
Francisco Cadenas (havia substituït el català Josep Mesalles, mort l’any 1943). I
argumenta: «Es notorio que la mayor parte de las capitales del mundo, de algún
realce, poseen ya el correspondiente estadio y nosotros no podemos quedar a la zaga
de ellas y hemos de vencer cuantas dificultades se presenten». També deixa clar que
tot plegat «no es incompatible con las grandes construcciones de los clubs de fútbol
potentes», i explica com s’ha de dur a terme el projecte: «En la construcción del
Estadio Nacional ha de precisarse la cooperación de todos, no puede ser una obra
exclusivamente municipal, pero, en cambio, no puede desentenderse el Ayuntamiento
madrileño en razón de la capitalidad de tomar a su cargo una importante parte de su
construcción. El Estado —que es quien lo necesita— ha de contribuir a la obra
igualmente».
Mitjançant aquestes declaracions al diari falangista Arriba (i convenientment
reproduïdes posteriorment a tota la premsa), Cadenas proclama amb tota naturalitat
que el nou estadi s’ha de fer a Madrid i que l’hauran de pagar no tan sols els
madrilenys, sinó també tots els espanyols. Val la pena recordar que la final de la Copa
del Generalísimo entre el 1939 i el 1947 (nou edicions) es jugarà quatre vegades a
Montjuïc, però que, a partir del 1948, amb el nou Chamartín ja en funcionament, i
fins al 1975, any de la mort del dictador (vint-i-vuit edicions), hi haurà vint-i-cinc
finals a Madrid, i, d’aquestes, vint-i-dues es disputaran al terreny del Reial Madrid,
que esdevé de facto l’estadi nacional que exigia el règim. Queda més enllà dels
objectius d’aquesta obra analitzar els detalls de la construcció del nou Chamartín
(rebatejat Estadio Santiago Bernabéu a partir del 1955) i la transcendència que tindrà
en el creixement imparable del club blanc. Val la pena apuntar, si més no, que entre el
1947 i el 1957 (any de la inauguració del Camp Nou), el Madrid fruirà d’una
capacitat social i recaptatòria que doblarà i triplicarà (l’any 1954, el camp del Madrid
s’amplia fins als 125.000 espectadors) la del FC Barcelona, encotillat en les
dimensions de les Corts.
A mesura que les obres del nou Chamartín avancin i que la magnitud del projecte
de Bernabéu es vagi fent real a ulls dels madrilenys, la idea de l’estadi nacional anirà
perdent força fins a oblidar-se totalment.
En el tram final de la primera volta del campionat, el Barça mostra una lleugera
millora. Un empat a Múrcia i una victòria a les Corts sobre el Gijón (ni parlar-ne,
d’Sporting, en aquells moments) porten la signatura de César, que veu com, pocs dies
després, el club li perdona la multa que li havia imposat setmanes abans. És en aquest
punt, a mitjan novembre, que el calendari situa dues proves de foc per al nou Barça
de Samitier: primer la visita a Chamartín i després el derbi contra l’Espanyol a les
Corts.
El 12 de novembre del 1944, el retorn de Samitier al camp del Madrid desperta
una enorme expectació. A Chamartín no hi cap ni una agulla. El partit se salda amb
una derrota mínima dels barcelonistes, per 1 gol a 0. El fa Moleiro de falta directa, un

Página 235
xut llunyà que ha confiat la defensa blaugrana, que ni ha muntat la tanca. No ha jugat
malament el Barça, segons la crònica de Lasplazas, però no ha merescut gaire més,
segons escriu. És la segona derrota del Barça, que queda a dos punts del líder,
Athletic Club, i empatat amb tres equips més (Madrid, València i Oviedo). La igualtat
és absoluta per dalt, mentre l’Espanyol i el Sabadell ocupen les dues últimes places
d’una lliga que encara és de només catorze equips.
Set dies més tard toca derbi. A dos quarts i cinc de quatre de la tarda, a les Corts, i
també amb una gran expectació, que obliga el Barça a publicar una nota per fer
entendre que no pot posar a la venda més entrades, que la cabuda del camp és la que
és i que no hi ha solució. L’Espanyol, en aquests casos, sol portar el partit a l’Estadi
de Montjuïc, però el Barça sempre ha preferit mantenir el caliu de les Corts.
La classificació marca una clara superioritat blaugrana, però la història, com
recorda un extens reportatge de El Mundo Deportivo, no diu pas el mateix. Aquell
mes de novembre del 1944, el balanç de partits de Lliga entre els dos aferrissats rivals
és d’onze victòries de l’Espanyol, nou del Barça i sis empats. Cinquanta-dos gols dels
barcelonistes per cinquanta dels blanc-i-blaus.
Per a Samitier, després de l’ensopegada de Chamartín, és un repte especial i
decideix preparar-ho tot amb detall. Sessions lleus, de recuperació física i
concentració a Vallvidrera des del dijous. Mai no ha estat partidari dels partits
d’entrenament, on, explica, «sovint s’hi posen tantes ganes que més d’un acaba a la
infermeria».
El tècnic barcelonista s’endú concentrats quinze jugadors, però durant tota la
setmana juga amb la premsa amb un nombre considerable de dubtosos per lesió:
Martín, Bravo, Elias, Sospedra. En confiança, comenta a un periodista: «Els meus
problemes sempre els tinc a la davantera. La defensa i el mig camp funcionen bé,
però a davant ens falta resolució. Amb més encert, ara mateix seríem al primer lloc de
la taula…».
L’entrenador de l’Espanyol és Baltasar Albéniz, un exfutbolista basc dels anys
trenta que també farà llarga carrera a les banquetes del futbol espanyol. Concentra
l’equip al xalet de Sarrià (excepte el porter Martorell, amb permís especial) i serà clar
en el seu pronòstic: «Els meus jugadors sortiran a trencar-se el pit».
El diumenge 19 de novembre, tota la portada de La Vanguardia es dedica a José
Antonio Primo de Rivera, en el vuitè aniversari del seu afusellament. Hi podem
trobar cinc grans fotografies, la més rellevant és aquella en què el Ausente hi apareix
amb la camisa blava de falangista. També hi trobem la reproducció d’un poema de
Manuel Machado titulat Nuevo Romance de José Antonio y la nueva España. Diu
així:

José Antonio, José Antonio,

héroe del Nuevo Romance…
Creador y Fundador,

Página 236
 y Definidor y Mártir…
Y cuanto en esta palabra:
Poeta, se cifra y cabe.
Llámante el novio de España
y es justo que te lo llamen,
que, antes de morir por ella,
con ella te desposaste,
en un abrazo infinito
del espíritu y la sangre…
Joven sol de la mañana
que en el Cénit te clavaste…
Cid, que aun las batallas gana
desde el lucero brillante.
¡José Antonio, José Antonio,
héroe del Nuevo Romance!

Finalment, tots els lesionats del Barça, excepte Bravo, podran jugar i el derbi
barceloní es resol per un gol de Martín al minut 55, en una esplèndida rematada de
cap a centrada precisa d’Escolà. La gran actuació de Martorell impedeix la golejada
blaugrana. És una tarda de les històriques, a les Corts, d’aquelles que ningú no es vol
perdre. Hi ha Paulino Alcántara, que elogia especialment l’actuació del porter blanc-
i-blau. També el marquès de la Mesa de Asta, feliç perquè per fi ha pogut veure, diu,
un bon partit del Barça a les Corts. I l’exporter Llorens (en aquells moments,
entrenador del Tortosa), que és dels primers que s’atreveix amb el repte: «Avui he
vist el Barça dels meus temps! Si continua en aquesta línia, és un ferm candidat al
títol de Lliga». Tothom considera que ha estat un extraordinari partit de futbol. La
crònica de Hoja del Lunes comença justament així: «¡Eureka! Por fin los cronistas
barceloneses pudimos solazarnos con el mejor partido de fútbol de la presente
temporada». Tot i així, Samitier juga el seu paper i s’encarrega d’aigualir l’eufòria:
«A mesura que recuperem lesionats el joc es fa més efectiu, això és tot».
Mariano Martín, l’heroi del dia, dedica el triomf als seguidors del Barça: «Els
devíem un partit així, és el que desitjàvem tots els jugadors!». El partit no ha tingut
incidents, ni crítiques a l’arbitratge, per cap dels dos bàndols. L’anècdota que recull
Mario Valls a les pàgines de La Vanguardia és un fidel reflex del futbol del moment:
«Un último detalle que no queremos silenciar», escriu el periodista i exjugador
d’hoquei, «en la estación del metro hemos presenciado como Mariscal, el defensa del
Español, daba, media hora después del partido, la enhorabuena a Velasco, el portero
barcelonista, y como este deseaba a su antagonista mucha suerte en los próximos
partidos». Futbolistes coincidint al transport públic, històries d’un futbol que ja no
tornarà.

Página 237
 Amb el mínim 1-0 de les Corts, l’Espanyol cau a la posició de cuer de Primera
Divisió, amb només quatre punts després de nou jornades, i el Barça passa a
compartir el lideratge amb Oviedo, Madrid i Athletic, tots amb dotze punts. El
consell directiu del club acorda felicitar l’entrenador i fer extensiva la felicitació a
tota la plantilla del primer equip. Tot i la correcció del partit, l’Espanyol farà públic
un comunicat per detallar les lesions de cinc dels seus onze titulars, mentre que per
part blaugrana en surten tocats Escolà i Martín. La duresa del futbol de l’època no
perdona.
Com a premi, aquella setmana, Samitier s’endú els jugadors al teatre. La funció
de moda a Barcelona és al Teatre Espanyol, on es representa Viena es así, amb la
direcció d’Artur Kaps i l’actuació, entre d’altres, de Franz Joham y Hertha Frankel.
Però l’obra escollida pel mister és la del Teatre Nou, De la Tierra a Venus, una revista
musical que fa una representació dedicada especialment al Barcelona. A més, el club
decideix convidar a sopar els futbolistes abans de la visita al Paral·lel. A partir del dia
20, si Samitier i qualsevol persona vol, es podrà anar al cinema Verdi, que s’ha
reobert després d’haver estat menjador infantil durant la guerra i d’Auxilio Social els
primers cinc anys de postguerra. Tot això passa el dimecres 22 de novembre, i
l’endemà comença el llarg viatge a la Corunya per jugar diumenge al camp del
Deportivo, en un dels desplaçaments més empipadors i més cars. Aquell en concret
suposa al club una despesa de 36.659 pessetes amb 40 cèntims. Cal considerar que
viatgen habitualment catorze jugadors (tot i que encara no es poden fer substitucions),
un massatgista (habitualment, Àngel Mur), un auxiliar (Modesto Amorós),
l’entrenador i un directiu en funció de delegat. Divuit persones en total amb les
despeses corresponents del trasllat (en tren, habitualment) més les dietes, els
allotjaments i la manutenció. En aquest cas, l’expedició blaugrana és excepcional,
perquè s’hi suma el president Vendrell (que manté relacions especials amb la
Corunya dels seus temps de militar en actiu) i encara tres directius més: Parareda,
Senillosa i Baixas. La directiva també entén que la Lliga comença a ser una
possibilitat, i, a més, es tracta del debut del FC Barcelona a l’estadi de Riazor, tot just
acabat d’inaugurar. En el mateix tren que surt de l’estació de França, viatja
l’expedició del Sabadell, que té partit a Gijón. Com a comparació, el desplaçament
més econòmic d’aquella Lliga serà el de Castelló (poc més de 4.000 pessetes), i el
més car, aquest a Galícia. Però no queden gaire lluny viatges com els d’Oviedo i
Gijón (unes 30.000 pessetes) o els de Granada i Sevilla (al voltant de les 29.000).
La victòria per 2 gols a 1 a Riazor —un cop més, Martín i Escolà són decisius—
referma el Barça de Samitier en les posicions capdavanteres de la Lliga. Aquell
diumenge ha punxat l’Oviedo i queden, doncs, tres equips empatats al primer lloc,
amb el Barça sempre per sota, a causa del seu pitjor balanç golejador: la meitat del
triomfs han estat per la mínima. El partit de la Corunya el xiula Gojenuri, molt
criticat per la premsa local. El cronista d’Hoja del Lunes de la Corunya ho explica
amb molta ironia:

Página 238
 Apenas comenzado el partido, Paquirri fue objeto de una violentísima entrada de Curta, quien con el pie por
delante derribó al jugador deportivista, cayó sobre él y luego alejó el balón de la zona peligrosa. Paquirri se
agitó sobre el césped, pero el señor Gojenuri, que debe ser cartesiano convencido, se dijo para su trencilla:
«Se retuerce, luego existe», y no hubo falta ni amonestación. El delantero centro coruñés hubo de cojear en
todo el encuentro, sin poder hacer más que un par de filigranas. Unos momentos después de comenzada la
segunda parte, Martín va a recoger un balón adelantado, se cruza Pedrito, desvía el balón y toca con un pie
al delantero contrario. Este alza los brazos y cae desplomado decúbito prono, para quedar inmóvil, como
deshecho. Y aquí de nuevo el cartesianismo del señor Gojenuri, conmovido ante el no ser aparente del
jugador. Decreta la fulminación del agresor en forma de penalty. Oída la sentencia, Martín se levanta.

Aquesta jugada del penal suposa el 0-2 del Barça (transformat per Escolà) i després el
Deportivo marca, també de penal. Així ho explica l’enginyós cronista gallec:

El mismo señor Gojenuri comprendió que su emoción ante la caída de Martín le había llevado un poco lejos,
a lo peor que puede ser un juez, es decir, a ser injusto. Y para enmendar el yerro, cometió otra injusticia:
aprovechó la primera coyuntura para entregar otro penalty al Deportivo. Una mano involuntaria e inocente
de Raich, falta para la que nadie podía reclamar el castigo máximo, sirvió de pretexto al señor Gojenuri
para descargar su conciencia…

Pocs dies després de la victòria a Riazor, el 29 de novembre, el FC Barcelona

compleix quaranta-cinc anys d’existència. El seu secretari general, Albert Maluquer,
ho celebra amb un altre extens article a La Vanguardia, on explica anècdotes dels
primers passos del club, com per exemple que el Barça va néixer un dimecres i, en
concret, a les set de la tarda. Maluquer remata el seu article amb una reflexió força
interessant:

Hay un problema insoluble. El club no ha crecido en todas sus partes sincrónicamente. Un equipo puede
jugar muy bien teniendo mil socios. No puede hacerlo mejor teniendo diez mil. Ni superarse llegando a los
veinte mil. Se equivoca quien crea que el club con mayor número de asociados tiene que ser necesariamente
el que tenga el equipo que más rinda. En esto no hay proporción. No será nunca una regla de tres, pero, en
cambio, puede ser el motivo de millares de descontentos. ¿Un resumen? El mejor elogio que puede hacerse
al Barcelona es que no hay resumen posible. Nació, multiplicose yfue envidiado.

El següent partit de Lliga enfronta el Barça amb el València, a les Corts. Un altre gran
matx, ara contra el campió sortint, i, per què no, amb possibilitats de lideratge únic,
perquè tant l’Athletic com el Madrid juguen a camp contrari i poden ensopegar. La
directiva blaugrana declara el partit «jornada econòmica», o sigui, que tothom s’ha de
gratar la butxaca. El mateix dilluns, amb les cròniques de la victòria a Riazor encara
calentes, ja apareix a la premsa l’anunci oficial del club amb les condicions especials.
Venda avançada preferent per als socis fins dijous, venda general a partir de
divendres i anul·lació de tots els passis de favor. Cal fer caixa, perquè no paren de
créixer les despeses inesperades de la nova tribuna. I pel que fa a la preparació
esportiva, el mateix programa del dia de l’Espanyol: concentració a Vallvidrera. Això
significa que Samitier i els seus nois, tan bon punt tornen de la Corunya, pràcticament
ja poden refer les maletes i enfilar cap al Tibidabo.
El diumenge 3 de desembre del 1944, l’endemà que l’Ajuntament aprovi el pla
d’accessos a Barcelona, que inclou la nova autovia de Castelldefels, és una data
especial per a la història del club. Després de gairebé quinze anys d’espera, des del 19

Página 239
de gener del 1930, exactament, el Barça torna a situar-se líder únic de la Lliga. La
derrota dels bilbaïns a camp de l’Atlético Aviación (1-0) i, especialment, la del Reial
Madrid a Sabadell (3-2) es combinen amb un triomf de caràcter èpic del Barça sobre
el València a les Corts. Un únic gol de César Rodríguez al minut 47 determina el
vencedor. En una falta perillosa que el públic espera amb expectació per la
reconeguda especialitat d’Escolà, el catedràtic del Barça no xuta a porta, sinó que
cedeix en horitzontal a César, que engalta un cacau imparable. Gol i mocadorada a les
Corts, tan ple com sempre.
Però el triomf no ha estat gens fàcil. Samitier no ha pogut comptar amb Bravo, i,
a més, ha de fer debutar un noi de només vint anys, César Rueda, en el lloc de
l’experimentat Valle, lesionat. I el rival és dels més complicats, un València molt
complet, amb gent de gran vàlua, com el porter Eizaguirre, els duríssims defenses
Juan Ramón i Asensi, migcampistes de brega, com Amadeo, i uns davanters de fama
com Igoa, Mundo, Gorostiza, EpiUn equipàs. Per acabar de complicar la situació,
quan falta encara mitja hora de partit, el porter Velasco queda estabornit en llançar-se
als peus de Gorostiza i ha de deixar el camp amb commoció cerebral. El seu estat de
salut arribarà a preocupar de tal manera els aficionats que, encara sis dies més tard, el
club haurà de fer públic un comunicat per agrair, d’una banda, les nombroses mostres
d’interès rebudes, i, de l’altra, aclarir que la vida de Velasco no està en perill. «El seu
estat continua sent delicat, però ha desaparegut la gravetat dels primers moments»,
s’explica.
Retirat Velasco, el Barça haurà de resistir trenta minuts amb només deu homes. És
el golejador lleonès César qui se situa sota els pals. No cal dir que els blaugrana es
tanquen al darrere, deixen Martín sol al davant per mirar de distreure la defensa
valencianista i fan poca cosa més que aguantar l’1 a 0 fins al final, amb un València
llançat a l’ofensiva per aconseguir l’empat. L’actuació del duet defensiu Elias-Curta i
la tasca sacrificada de Josep Gonzalvo i del calellenc Joan Sans cobrint el mig del
camp tornen a ser fonamentals per assolir els dos punts i el lideratge a la Lliga. César
demostra la seva intuïció i elasticitat, fonamentalment, en dues intervencions de
perill: un rebuig de punys a centrada d’Epi i una aturada amb seguretat a xut de
Mundo. Les últimes jugades són de molts nervis i incertesa. L’àrbitre, Escartín,
allarga el partit quatre minuts fins que xiula el final i tothom respira amb alleujament.
Victòria i lideratge. Des del terreny de joc, Josep Gonzalvo s’abraça amb els
companys, mentre busca amb la mirada el seu germà Marià, que aquest cop és a la
grada. Jornada completa per a la família, perquè un tercer Gonzalvo, en Juli, també té
un bocí de protagonisme en la jornada històrica. Amb dos dels tres gols vallesans, és
l’heroi del Sabadell que aquella mateixa tarda s’imposa al Reial Madrid. Un triomf, a
més, que allunya el Sabadell de la cua i deixa l’Espanyol en l’última posició, en
solitari.
Amb aquest triomf tan patit i tan important, comença a prendre cos la possibilitat
de lluitar pel títol entre el barcelonisme. Com diu Josep Gonzalvo, «guanyar aquesta

Página 240
mena de partits ens reforça la moral. Estem fent un bon campionat i, si la sort no
se’ns gira d’esquena, veig el Barcelona entre els aspirants a guanyar la Lliga». Sobre
la puntada de peu que ha causat la lesió de Velasco, afegeix: «Ha estat un accident
desgraciat. No puc ni imaginar que un accident com aquest pugui arribar per cap altre
fet que una desgraciada casualitat». La sort de Velasco interessarà durant setmanes els
barcelonistes. Encara el 16 de desembre, quan ja fa dues setmanes de la lesió, el
periodista Joaquín Soler Serrano munta un dispositiu especial per poder entrevistar
Velasco des de la Mutual Esportiva, la clínica habitual de tots els futbolistes lesionats,
on el porter del Barça continua ingressat. Així, a través de les ones de Radio España
de Barcelona, Velasco pot dirigir-se als seguidors culers i anunciar de pròpia veu que
lentament va recuperant-se. Finalment, el 26 de desembre, amb motiu d’un partit
amistós a les Corts, Velasco apareix al cercle central i saluda el públic del Barça,
mentre la seva plena recuperació entra ja a la recta final.
Les dues últimes jornades de la primera volta tornen a provocar un triple empat a
punts entre el Barcelona, l’Athletic i el Madrid. Els dos rivals del Barça sumen els
quatre punts, però l’equip de Samitier cau golejat a San Mamés (4-1) en el primer
partit sense Velasco. Samitier manté la incògnita del seu substitut fins a l’últim
moment i, finalment, es decideix per Enrique Martín, Quique, un porter de Valladolid
de només dinou anys, i no el valencià Valero, en qui confia menys. Quique, que anys
més endavant jugarà al València, serà llavors protagonista d’una fotografia històrica
del futbol espanyol: en la final de Copa contra el Barça que els valencians guanyaran
per 3-0, el 1954, s’enfilarà al travesser i s’hi asseurà per celebrar el títol. En qualsevol
cas, aquell mes de desembre del 1944, a San Mamés, Quique no està gaire afortunat i
el Barça perd a Bilbao, on només ha guanyat dos cops en tota la història de la Lliga, i
el precedent més immediat ja es remunta al 1935.
Samitier no encaixa bé la desfeta: «Això ha estat una ensarronada, ens podíem
haver quedat a l’hotel i cedir els dos punts», diu a Francisco Subirán, l’enviat especial
d’El Mundo Deportivo. I el cus a preguntes: «Tu saps per què han anul·lat el gol de
Valle? Tu saps per què ens han xiulat tantes faltes? I per què no ens en donaven cap al
nostre favor?». Subirán, a la seva crònica, no ho ha vist tan clar i deixa escrit que no
comparteix les queixes del mag Samitier. El Barcelona presentarà un informe mèdic
de cinc lesionats després del partit, però tots cinc podran alinear-se el diumenge
següent, en la victòria per 3-1 contra el Sevilla a les Corts, que tanca la primera volta
amb el triple empat de líders. Bravo, que reapareix, fa dos gols, i Curta, un dels
jugadors en més bona forma, es trenca la clavícula. Un nou entrebanc.

Página 241
 10. UNA LLIGA, SETZE ANYS DESPRÉS

Després de tancar la primera volta i d’un cap de setmana de descans per les festes de
Nadal, la competició espanyola posa en marxa una innovació: la temporada 1944-
1945 es juga la Copa del Generalísimo de manera intercalada amb la Lliga, a
diferència del que era tradició: jugar el torneig per eliminatòries immediatament
després d’acabar la Lliga. La novetat no li va bé, al Barça, que només supera un rival,
el Saragossa (que llavors era un equip de la zona mitjana de Segona Divisió), i cau
amb estrèpit als vuitens de final davant l’Athletic Club (que en serà el campió): 1-2 a
les Corts i 3-1 a San Mamés. Del partit jugat a Saragossa, cal destacar l’expulsió de
Sans, per una baralla amb un espectador que salta al terreny de joc amb la intenció
d’agredir el futbolista del Barça.
En l’última reunió de l’any 1944, el 19 de desembre a dos quarts de vuit del
vespre, el consell directiu del Barça acorda que, d’ara endavant, els desplaçaments
del primer equip els organitzarà el directiu Melcior Baixas (professional del ram), i
que ho farà sempre amb la col·laboració de Samitier, que d’aquesta manera continua
ampliant el control absolut sobre totes les activitats que poden afectar el rendiment
dels seus jugadors. Per aquesta via, Samitier aconseguirà, per exemple, que els hotels
que acullin l’equip en els desplaçaments serveixin el menú que ell haurà encarregat
prèviament. L’entrenador blaugrana és un home acostumat a aconseguir el que vol, i,
si cal, pot esmerçar-hi grans dosis de paciència. Però ho aconsegueix. De la facilitat
per adaptar-se a totes les circumstàncies, es recorda que una vegada estaven discutint
dos militars, un general i un altre de rang inferior, sobre qui havia estat el millor
futbolista de tots els temps. Un deia que René Petit i l’altre li replicava que no, i
citava un altre nom, el d’un futbolista de classe clarament inferior. Llavors li van
preguntar a Samitier, que, sense dubtar-ho, va deixar astorats els contertulians en no
citar Petit. Més tard li van demanar explicacions: «Però Sami, com pots haver negat
que René Petit era millor?». I ell va explicar: «Home! Era el que volia el general,
oi?».
També en la reunió del consell d’aquell desembre es fa palès l’estat de satisfacció
que hi ha al club per la bona marxa de l’equip i es decideix premiar tots els empleats
amb una paga extra, els futbolistes amb contracte professional amb una gratificació
extraordinària de mil pessetes i, finalment, l’entrenador amb un premi excepcional de
cinc mil pessetes. Igualment, es decideix que els dos lesionats d’importància, Velasco
i Curta, sumin punts de bona actuació en tots els partits que es perdin durant la seva
baixa. Aquest sistema de valoracions proposat per Samitier serveix a la directiva i a
l’entrenador per anar controlant quin és el rendiment de cada futbolista i, més
endavant, per determinar qui mereix un premi econòmic i qui no. Així, per exemple,
del partit de Copa contra el Saragossa a les Corts (5-1), l’entrenador només qualifica
amb «bé» Gonzalvo II (Josep). Considera «regular» l’actuació de Quique, Calo,

Página 242
Elías, Raich, Sans, Escolà i César, i, finalment, puntua amb «malament» Valle,
Martín i Bravo.
Encara aquell desembre del 1944, el club continua rebent consultes de futbolistes
que havien format part de la gira americana del 1937 i que demanen si poden
reintegrar-se a l’equip. El defensa càntabre Fernando García, que té ja trenta-dos
anys, pregunta a través d’un intermediari si el club voldria reintegrar-lo. La resposta
és curta i negativa: «No podemos complacer su petición porque no se encuentra en
España y porque no sabemos en qué estado físico se halla». En canvi, té més sort
l’angloespanyol Ramon Zabalo, que es planta a Barcelona al començament de
desembre i és ben acollit per Samitier. L’exinternacional passa uns partits de prova
per veure si encara pot aportar res a l’equip. Zabalo, amb trenta-quatre anys,
reapareix a Badalona en un partit de competició menor, la Copa President, el 31 de
desembre. Tot i l’aval de l’entrenador, la seva actuació és decebedora i s’ajorna la
decisió. «A causa del fuerte viento y de jugarse en terreno duro, no fue posible
valorar las posibilidades del jugador. Se efectuarán otras dos pruebas en campo de
hierba si la Federación lo autoriza», consta a l’informe tècnic de Zabalo. Finalment,
el futbolista, nascut a prop de Newcastle l’any 1910, signarà un nou contracte
professional a mitjan gener del 1945. El club li ofereix les mateixes condicions que
tenia per a la temporada 1936-1937: vint mil pessetes de fitxa i un sou de mil dues-
centes. Zabalo acabarà disputant un grapat de partits de la Copa President, un torneig
per entretenir els suplents, i encara formarà part de l’equip titular un cop més, abans
de penjar les botes: el 25 de febrer del 1945, Samitier l’inclou a l’onze del Barça que
venç el Múrcia (1-0) en partit de la dinovena jornada de Lliga i permet així que les
Corts li dediqui un emotiu homenatge.
Abans de tancar l’any i d’encarar la segona volta de la Lliga, el diumenge 24 de
desembre, a un quart de quatre de la tarda, es disputa a les Corts un partit benèfic
d’homenatge a Josep Escolà. El Barça ha intentat convidar el Benfica i també ha fet
gestions per contractar un equip suís, però les dificultats per obtenir els
imprescindibles permisos determinen que el matx s’acabi jugant contra el Sabadell.
Tot i que se’n fa una bona campanya de promoció i que el club vallesà té reforços de
luxe, com l’exblaugrana Balmanya o el porter blanc-i-blau Martorell, el clima, una
tarda freda i grisa, no acompanya i, finalment, el camp del Barça no s’omple ni de
bon tros. El resultat és que el partit oferirà un saldo econòmic negatiu i el Barça
decideix córrer amb les pèrdues i concedir a Escolà —que encara no tenia previst
retirar-se— un premi especial de 25.000 pessetes com a compensació.

Página 243
 CAMÍ DEL TÍTOL

L’endemà de la festivitat de Reis comença la segona volta de la Lliga 1944-1945 i ho

fa amb una nova ensopegada blaugrana: empat a dos gols a les Corts contra l’Atlético
Aviación, en un partit que es complica a la segona part quan Valle, lesionat, ha de
marxar del camp. Però el més greu encara ha d’arribar, perquè, una setmana més tard,
el 14 de gener, els de Samitier pateixen la rebregada més important de la temporada:
sis a zero a Buenavista, el camp de l’Oviedo. És cert que les circumstàncies juguen
contra els blaugrana, amb la capital asturiana sota la neu durant sis dies seguits i,
finalment, amb un terreny de joc que s’ha de netejar a corre-cuita el mateix diumenge
al matí, i on és impossible jugar a futbol amb correcció. I encara no acaba aquí,
perquè amb una alineació que ja està farcida de suplents, els blaugrana juguen amb
deu des del minut 15, per lesió de Ricardo Rodríguez Calo, el defensa (germà de
César) que ocupa la posició del lesionat Curta. A més, Samitier no l’encerta amb el
retorn a l’equip de Velasco, que no està gaire afortunat. Les cròniques del partit
expliquen que ha fet bones aturades, però que la meitat dels gols han arribat en
pilotes que Velasco no ha aconseguit blocar correctament i se li han escapat de les
mans. Dos exbarcelonistes de l’any 1939, Herrerita i Emilín, s’atipen de posar en
perill la porteria barcelonista. Samitier ha de rectificar i després d’aquesta golejada
Velasco passarà tres mesos a la banqueta, fins que pugui reaparèixer en plenitud de
condicions.
Tot i sumar només un punt en les dues primeres jornades de la segona volta, el
Barça manté intactes les opcions, perquè la Lliga és encara una competició d’enorme
igualtat i els favorits ensopeguen cada dos per tres. Després d’aquella quinzena
jornada, el líder és l’Athletic Club (que una setmana abans ha perdut a Castelló),
empatat a 20 punts amb el Madrid (que acaba de caure a Sarrià), mentre que el Barça
en té 19 i el València i l’Oviedo en sumen 18. Cinc equips separats només per una
victòria.
A partir d’aquest punt de la competició, el Barça de Samitier entra en una línia
imparable que el durà fins al títol. En les onze jornades que resten fins al final,
sumarà nou victòries i només dos empats: en el llavors complicadíssim desplaçament
al camp de l’Espanyol i també a l’última jornada, a Sevilla, quan ja serà campió
matemàtic i no s’hi jugarà res. El vergonyós 6-0 d’Oviedo ha estat l’última derrota
del futur campió. Un balanç brillantíssim que condueix el Barça al segon títol de
Lliga de la història, setze anys després del del 1929. Encara avui és el període més
llarg en la vida de l’entitat (amb una guerra pel mig) sense conquistar el campionat.
El Barça es col·loca a la primera posició de la taula a la jornada 17, després de les
victòries a Granada (1-2) i a les Corts, contra el Castelló (3-1). A la porteria torna a
jugar Quique i en el segon d’aquests partits reapareix un dels elements fonamentals
de la defensa, Curta, un cop recuperat de la fractura de clavícula. El Barça té ara un

Página 244
punt de renda sobre el Reial Madrid i dos sobre l’Athletic, els dos adversaris més
aferrissats, que han de visitar encara el terreny blaugrana. Seran les dues finals per a
l’equip de Samitier, sense menysprear les visites a l’Espanyol i a Mestalla, en un
calendari, cal insistir, on es poden perdre punts al lloc més insospitat.
Mentrestant, les obres de la nova tribuna avancen. Amb els retards inevitables i
els recàrrecs que tant empipen el president Vendrell, que manté reunions constants
amb el directiu Senillosa, l’encarregat de lligar curt el pressupost d’obres. Així,
durant el mes de gener del 1945, l’empresa constructora comunica que, com a mínim
fins al març, no enllestirà les feines complementàries que li han encarregat. També es
demana una rebaixa en el preu dels nous bancs de fusta de la tribuna, es discuteix la
necessitat de modificar, respecte al projecte inicial, l’entarimat de fusta de la part
inferior de la coberta, s’estudia quin color ha de tenir el sostre del voladís, es
compren tanques per a les noves portes d’accés. L’activitat és frenètica. A finals de
gener, queda totalment desmuntada l’estructura de la vella tribuna, i, per fi, el 4 de
febrer, en el partit contra el Castelló, els seguidors del Barça poden contemplar la
nova obra en tota la seva majestuositat. El 20 de febrer es constitueix la comissió que
ha d’organitzar la jornada festiva de la inauguració oficial de la nova tribuna, tot i que
encara no té data fixada. La formen els directius Soler Janer, Parareda, Montal i
Sagalés.
Els últims dies de gener també es produeix un relleu important a la Federació
Catalana de Futbol, on Javier de Mendoza cedeix el càrrec al dirigent tarragoní
Agustí Pujol, un personatge que tindrà llarga i destacada trajectòria al futbol català.
De Mendoza és premiat amb un càrrec menor a la Federació Espanyola i continua la
seva feina particular a l’Ajuntament de Barcelona. També per aquestes dates es
produeixen novetats destacades al panorama de les publicacions esportives catalanes:
l’aparició de dues revistes que faran del Barça el seu principal objectiu i que no es
poden deslligar del bon moment esportiu i social que viu l’entitat, en plena fase de
recuperació, després de la desfeta.
El dimecres 24 de gener del 1945, apareix el primer exemplar d’El Once, la
revista satírica de l’esport, que, amb el mateix Valentí Castanys, buscarà recuperar
l’estil del desaparegut Xut! El Once mantindrà una estètica similar (el mateix paper,
les mateixes dimensions, fins i tot seccions idèntiques) i un equip de col·laboradors
que farà recordar l’històric precedent d’abans de la guerra. Amb una diferència
fonamental: si el Xut! es publicava en un català on els castellanismes formaven part
del to humorístic, El Once, com els nous temps manen, serà íntegrament en castellà,
però amb una creixent presència de catalanades per fer broma. La caricatura de
portada que Castany fa per al primer número de la nova publicació és tota una
declaració d’intencions, un cant al passat que ja no tornarà. Hi apareixen tres reis del
futbol, «les velles glòries» (Samitier, Zamora i Alcántara) que, des dels seus trons
gegantins, contemplen com les petites caricatures dels cracs del present intenten
arrossegar una pilota de futbol d’enormes dimensions. «No sé si las pelotas son más

Página 245
grandes o los jugadores más pequeños», és el text que acompanya la il·lustració.
Castanys enyora els vells temps…
El dilluns següent, 29 de gener, neix una altra publicació abocada al Barça, però
amb un esperit ben diferent: Vida Deportiva. Ho fa amb la informació de la victòria
blaugrana a Granada i arrenca amb les salutacions de rigor, el retrat de Franco en lloc
destacat i el record al sisè aniversari de la «inolvidable liberación de Cataluña».
També es lloa el tinent general Moscardó. L’editorial de presentació de la nova
publicació i d’exposició d’objectius acaba amb «nuestro saludo, ¡Franco, Franco,
Franco!, Arriba España, ¡Viva España!». Anys a venir, Vida Deportiva, amb mestres
de la fotografia esportiva com Ramon Dimas, anirà formant una extraordinària
pel·lícula amb imatges fixes del millor Barça de finals dels quaranta i dels cinquanta.
El mes de febrer del 1945, el Barça de Samitier ja ha posat la directa cap al títol.
La pràctica eliminació a vuitens de la Copa (1-2 a les Corts, a l’anada contra
l’Athletic) gairebé és una benedicció per a un equip que va justet d’efectius i sol
guanyar la majoria dels partits per la mínima i fent pocs gols. Aquell mes de febrer
conclou amb un triomf ajustadíssim a Sabadell (0-1, gol d’Escolà a la segona part),
en un partit que registra una nova i greu recaiguda de Mariano Martín, que deixa el
Barça amb deu homes des del minut 20 (el de Palència ja no tornarà a jugar, aquella
temporada). I victòria, igualment pels pèls, a casa, contra el Múrcia (1-0, gol d’Escolà
un altre cop, i de penal), en el partit que Samitier escull per fer jugar Zabalo i
permetre que rebi l’escalf del seu públic, que no ha oblidat les seves grans actuacions
d’abans de la guerra.
S’obre aquí un parèntesi de dues setmanes sense jornada de Lliga. El primer
diumenge de març es dedica a la tornada de la Copa i Samitier envia a Bilbao un
equip amb molts reserves que s’acomiada de la competició. És un Barça sense
Martín, Escolà, Valle, Curta, Raich i Bravo. Tampoc Velasco, que, segons la premsa,
pateix «una pasajera indisposición». Nova derrota i fora obstacles. «Un maldecap
menys», rumia l’entrenador. Set dies més tard, tot el futbol espanyol queda paralitzat
per un esdeveniment d’alta volada per al règim: reapareix la selecció espanyola.
Ningú, ni en somnis, s’hauria empescat anomenar-la la roja, és clar.
Els dirigents de l’esport espanyol consideren que el nivell general del futbol ha
millorat prou per rellançar la selecció, que no ha disputat ni un sol partit des de fa tres
anys. En bona part, pel desastre de l’última experiència (derrota per 4-0 a Milà,
contra Itàlia), i també per les dificultats lògiques de la guerra europea. Una nova
disposició de la Delegación Nacional de Deportes impedeix ara compaginar el càrrec
de seleccionador amb el periodisme i ha calgut buscar un substitut a Eduardo Teus.
L’escollit és un dels mites del Mundial del 1934, l’exdefensa basc Jacinto Quincoces.
S’havia iniciat com a futbolista a les files de l’Alabès, on ja formava el duet
característic amb Ciriaco Errasti. Una brillant gestió de l’aleshores delegat madridista
Santiago Bernabéu va aconseguir que els dos defenses passessin al Madrid, l’any
1931, i que acabessin formant una defensa inexpugnable amb Zamora sota els pals.

Página 246
 Quan Quincoces es fa càrrec de la selecció espanyola té trenta-nou anys i en fa
tres que ha penjat les botes. Dirigirà l’equip en només dos partits amistosos, aquest de
l’11 de març del 1945 i el 6 de maig següent, sempre contra Portugal, i amb una
participació minsa de barcelonistes. Sobre la possibilitat de comptar amb una
presència més o menys destacada de jugadors del Barça en l’esperada reaparició de
l’equip espanyol, El Mundo Deportivo copsa el punt de vista del president Vendrell,
que torna a donar una mostra de la seva proverbial cautela. El president blaugrana es
mou amb peus de plom i, aquest cop, fins i tot demana que li enviïn les preguntes,
que ja les respondrà per escrit. Ho farà amb tantes precaucions per no ser mal
interpretat en aquest afer d’Estat, que el diari barceloní presentarà les declaracions de
Vendrell amb aquest titular: «Unas opiniones del presidente del Barcelona sobre el
futuro del equipo nacional» i un subtítol molt entenedor: «Que son, más que
opiniones, rotunda inhibición». En definitiva, que Josep Vendrell no es mulla gens,
no entra al joc de proposar noms de jugadors destacats que podrien anar a la selecció
«porque en nada facilitaría la difícil labor del seleccionador señor Quincoces»,
recorda que posa tots els jugadors del Barça «a disposición de España» i que res li
produirà més gran satisfacció que «una nueva victoria de España, que pondría de
manifiesto la clase y la pujanza de nuestro fútbol nacional a través de las fronteras,
donde goza de tan merecido prestigio». Cal recordar que la selecció espanyola no
juga un partit de competició oficial des del 1934 i que encara no ho farà fins al 1950.
Com a contrast, una entrevista del mateix estil feta pocs dies més tard amb el
president de l’Espanyol, Paco Román, dóna un resultat completament oposat. Amb
total normalitat, Román no té cap inconvenient a proposar una alineació, proclama
que l’únic indiscutible de tot el futbol espanyol és Escolà, aconsella que per formar
l’onze es respectin línies completes d’un mateix equipi tot això a peu dret, en acabar
un partit al camp de Sarrià. Fins i tot el nou president del Gimnàstic de Tarragona,
Joan Ricomà, es deixa anar amb més claredat i també fa un pronòstic d’alineació
espanyola a les pàgines de l’esportiu català.
No cal dir que els dies previs al Portugal-Espanya de Lisboa se segueixen amb
enorme expectació i que serà notícia preferent durant tota la setmana prèvia. El partit
l’oferirà en directe Radio Nacional de España. Es desplacen a Lisboa fins a vint-i-tres
enviats especials de la premsa espanyola (diaris de Madrid, Barcelona, Bilbao,
València i Alacant), dels quals s’arriba a explicar que en alguns casos han de dormir
en banyeres d’habitacions d’hotel per manca d’espai. També hi viatja un equip del
NO-DO, el noticiari amb imatges que es projecta de manera obligatòria a tots els
cinemes espanyols. En aquest cas, el reportatge, d’un parell de minuts, arribarà a les
pantalles vuit dies després del matx. A Barcelona ja es podrà veure a la nova sala que
s’ha inaugurat el 7 de març, el cinema Atlanta, al carrer de Trafalgar, i ben aviat, el
dia 31, obrirà portes el Montecarlo, al carrer de Provença.
El partit el presideix el cap d’estat portuguès, general Carmona, i la delegació
espanyola la dirigeix el general Moscardó en persona (que, pocs dies abans, ha estat

Página 247
rellevat del càrrec de capità general de Catalunya), acompanyat de l’ambaixador
espanyol a Lisboa, que no és cap altre que Nicolás Franco, germà del dictador.
L’àrbitre és el suís Scherz, amb ajudants de banda portuguès i espanyol (Escartín,
evidentment). L’aportació del Barça, el líder de la Lliga, es limita a dos jugadors,
César i Escolà, en una elecció més política que esportiva, perquè el que ha fet
Quincoces és jugar a totes les cartes i ha escollit dos jugadors del Madrid (Ipiña i
Moleiro), dos de l’Athletic (Zarra i Gaínza), dos del València (Eizaguirre i Epi), dos
de l’Atlético Aviación (Aparicio i Germán), els dos citats del Barça, i, per arribar a
onze, afegeix un jugador del Granada, el defensa Millán. I tots contents.
La vigília del partit, Moscardó visita l’equip, que el rep a la terrassa de l’hotel
amb una salutació amb el braç alçat. L’Heroi de l’Alcàsser dedica una arenga
patriòtica als jugadors:
Espero que jugaréis con desenvoltura. Los nuevos deberéis no dar importancia a la cosa y salir al campo
como si fuérais a luchar en Chamartín o en Las Corts. No os impresionéis. Ya veréis como, una vez sobre el
terreno, todo saldrá a la maravilla. Confío en vuestro entusiasmo y en que cada cual cumpla con su deber.

Un discurset de clar to militar. Després Moscardó conversa amb alguns jugadors, com
Escolà, a qui pregunta com es troba de la seva lesió: «Muy bien, mi general, y
deseando hacer un buen partido». A Zarra li diu: «Buen atleta, eso nos será
conveniente». Intervé llavors Quincoces: «Pues ya lo verá usted cuando se vista para
la faena, mi general». Moscardó pregunta per la procedència de l’àrbitre i quan li
diuen que és suís comenta: «Entonces marcará con exactitud».
Coincidint amb el xoc internacional de futbol, també s’ha organitzat un Portugal-
Espanya d’escacs, en què la delegació espanyola exhibeix com a mostra de
superioritat intel·lectual les proeses d’un jove mallorquí de només tretze anys,
Arturito Pomar. Igualment, es pacten les dates per dur a terme, els mesos següents,
duels entre esportistes portuguesos i espanyols en disciplines d’atletisme, rem i
natació. En aquells moments, l’expansió internacional de l’esport franquista no pot
anar més lluny.
El partit acabarà amb empat a dos («el resultat que jo volia», comenta Moscardó),
i la premsa valorarà el marcador de manera triomfal, com era de preveure. El Mundo
Deportivo, per exemple, titula a tota portada: «España mantiene la supremacía
peninsular siguiendo imbatida ante Portugal», que és una manera de remarcar que
les dues derrotes dels amistosos disputats durant la guerra no es consideren efectius.
I, com no pot ser d’una altra manera, el renascut El Once s’hi llueix. Fa broma de la
transmissió radiofònica: Castanys dibuixa un locutor estirat a terra ple de suor que
diu: «He puesto tanto entusiasmo que soy el que ha acabado más agotado», i es riu
de les baralles a les redaccions dels diaris per escollir qui havia de ser l’enviat a
Lisboa, i també de la gran actuació del porter del València, Eizaguirre, del qual
s’inventa aquest enginyós diàleg, una bona mostra de l’humor de l’absurd que sol
practicar la revista:

Página 248
 —¡Qué desgracia la mía! ¡Lo paro todo menos los tantos que me entran!
—¿Lo preferiría al revés?
—¡Claro! Si yo parara los que entran y no parara los que no entran, no entraría ninguno.
Reflexionamos un rato y comprendimos que tenía razón.

El Once, naturalment, tampoc no s’està de fer acudits amb l’idioma portuguès:

«Portugal no es tan grande como España. Lo que sorprende un poco es que todos
hablan portugués, pero al cabo de unos días uno acaba acostumbrándose». I explica
tot el que va dir a la frontera el seu imaginari enviat especial per poder passar sense
problemes: «Muito obligado, Saudades a grapatos, Beso as manos, Abrasato
eufusivamento, Osculos as nenas i Per moutos anos. Cuando hubimos agotado los
cumplidos, entramos en Portugal…».
La Federació Espanyola concedeix un premi especial de mil pessetes als jugadors
i el FC Barcelona distingeix els seus dos internacionals, Escolà i César (autor d’un
dels gols), amb un «obsequi especial». Els més perjudicats de l’aventura portuguesa
seran el defensa granadí Millán, que, lesionat d’importància, ja no jugarà ni un minut
més, aquella temporada, i el madridista Moleiro, que tampoc no reapareixerà a la
Lliga. En el seu cas, per decisió pròpia, perquè, com explicarà amb naturalitat, havia
jugat tot el partit lesionat sense dir res «per la il·lusió que em feia defensar els colors
de la selecció espanyola».
En qualsevol cas, el descans (amb l’excepció dels dos internacionals) li anirà bé,
al Barça, que torna a la Lliga el diumenge 18 de març amb una golejada a Gijón (2-5)
que el manté al capdamunt de la taula. El partit té una jugada polèmica que la premsa
asturiana comenta extensament. A la meitat del primer temps, el sempre batallador
extrem Bravo cau a terra en una acció confusa amb l’sportinguista Tamayo. Batibull
de cossos, cames entortolligades i, de cop, Tamayo s’alça esperitat i reclama
l’expulsió de Bravo: li ha clavat una queixalada al cul. L’àrbitre no en vol saber res,
per més que Tamayo intenta mostrar-li els efectes de la mossegada, i el partit
continua. Però, segons explicarà el diari Voluntad, de Gijón, l’Sporting, que guanyava
per 1-0, «a partir de ese incidente la mayor parte de nuestros jugadores sólo tuvieron
la obsesión del desquite. Todo el Sporting se inclinó hacia la derecha, porque por allí
andaba Bravo. Y Bravo, que de veteranía y marrullerías está al cabo de la calle, se
limitó a hacer de frontón y devolver todas las pelotas que le llegaban…». En
definitiva, que la majoria de jugadors del Barça havien quedat lliures per jugar a plaer
mentre els asturians només es preocupaven de venjar-se de Bravo. Tot i així, el
cronista de Voluntad conclou que «el Real Gijón fue derrotado merecidamente por el
Barcelona». Escolà, sempre ell, farà l’empat poc abans del descans, i a la segona part
tres gols de César i un cinquè de Bravo arrodoneixen la golejada.
Samitier és un home de costums invariables i el dimarts següent, ja de retorn a
Barcelona i a la comoditat de la seva habitació eternament reservada a l’Hotel Orient,
dina en un dels seus establiments preferits, El Túnel, al carrer Ample, on conversa
amb un periodista barceloní.

Página 249
 —Satisfet, mister?
—Molt. La davantera era el nostre punt fluix, d’aquesta temporada i també de l’anterior. Els extrems,
Valle i Bravo, van camí de la plena recuperació, César es mostra cada dia més adaptat, Escolà es va fer l’amo
del partit a Gijón i Gonzalvo III està camí d’esdevenir un magnífic interior. Ara mateix estic molt il·lusionat
amb aquesta davantera!
—I què penses de l’incident amb Bravo?
—Em sembla que aquí hi ha molta fantasia. Diuen que va clavar una mossegada a un rival, però el que no
expliquen és que li tenia enganxat el coll amb les camesi que feia força! Un sistema molt adient per ofegar-
lo. Prefereixo no qualificar aquesta acció.
—Va ser un partit molt dur?
—Sí, hi va haver molta duresa. Hi havia mala llet, perquè ens van rebre plenament convençuts que ens
guanyarien, i ja se sap com van les coses quan els càlculs optimistes comencen a fallar. Això d’en Bravo n’és
una bona mostra, un fet desagradable, sens dubte, però provocat.

El diumenge 25 de març, a les cinc de la tarda, el Barça encara tota una final: la visita
del Reial Madrid a les Corts. Els barcelonistes mantenen el lideratge de la Lliga, amb
29 punts, però l’amenaça més sòlida ja és l’equip blanc, amb 28. Un pèl distanciats
queden el València i l’Athletic, ambdós amb 25 punts, que han d’enfrontar-se aquell
mateix diumenge a San Mamés. La victòria sobre el Madrid és vital per a les
aspiracions del Barça i possiblement marqui una sentència virtual del campionat,
sobretot si els catalans vencen amb claredat, ja que a la primera volta van caure per 1
gol a 0 a Chamartín.

EL MADRID S’AGENOLLA A LES CORTS

Durant la setmana, el Madrid ha de jugar el partit de desempat dels vuitens de final de

la Copa, contra el Sevilla. Es juga dimecres a Mestalla i els andalusos, dirigits per
l’exblaugrana O’Connell, s’imposen de manera inesperada per 2 gols a 0. Tan
inesperada que El Mundo Deportivo ho qualifica a portada de «derrota sospitosa» i
deixa entendre que el Madrid no ha lluitat amb totes les forces per reservar-se per a
les Corts. Cal insistir que la dinàmica de jugar més d’un partit a la setmana era, en
aquells temps de gran duresa i lesions greus, de partits sense substitucions i
d’alineacions repetides, sempre que els onze habituals estiguessin a punt,
absolutament insòlita.
Samitier és supersticiós i no li agrada tocar res del que funciona. Imposa la
disciplina habitual, la que l’ha conduït pel camí dels èxits, i aquell dijous, a les deu
del matí, dirigeix un últim entrenament suau a les Corts. El Mag mai no ha estat
partidari de sessions físiques esgotadores, una mica seguint el que a ell li convenia en

Página 250
la seva època de futbolista. Unes quantes voltes al perímetre del terreny de joc, una
curta sessió d’exercicis físics bàsics, i apa, tots cap a casa a descansar, però amb
aquest avís: «Nois, demà a la una en punt marxem cap a Vallvidrera».
El peculiar estil de Samitier no és ben vist per tots els membres de la directiva del
club, però és innegable que els resultats l’acompanyen i que això tapa totes les
crítiques. Fins i tot hi ha dirigents que es queixen al president: «Senyor Vendrell,
creiem que l’entrenador no ens hauria de tutejar, nosaltres som els dirigents,
representem tots els barcelonistes!».
Molts haurien preferit un mister que els mirés amb respecte i els tractés de vós.
Però Samitier se sent per damunt del bé i del mal i, sobretot, té ben clar que el que
entén de futbol és ell, no els directius. La realitat és que la setmana del xoc decisiu
amb el Madrid, els jugadors amb prou feines s’entrenen un dia. I Samitier ho
justifica: «Això és tot el que cal fer. Els viatges llargs demanen descans, més que cap
altra cosa». I avança que, si les lesions ho permeten, contra el Madrid situarà al camp
els mateixos onze homes del triomf a Gijón. Són els onze que l’acompanyen a
Vallvidrera, més els suplents Velasco, Calo i Seguer. Per la seva banda, els
madridistes viatgen directament des de Mestalla i també s’instal·len al Tibidabo, a
l’Hotel Florida.
L’expectació a Barcelona és immensa. Dissabte ja no queda ni una entrada a la
venda. El Barcelona organitzarà un preliminar per entretenir els espectadors que
vulguin anar amb temps a les Corts: un partit amistós d’handbol entre el Barça i una
selecció catalana, programat per a dos quarts de quatre. Sobre la mateixa gespa que a
partir de les cinc ha d’acollir el partit del segle, una exageració que, evidentment, ni
està encara inventada ni ningú no fa servir, l’any 1945. La premsa de dissabte anuncia
les designacions arbitrals i Samitier arronsa el nas. No es pot dir que la del Barça-
Madrid no tingui la seva dosi de polèmica, perquè recau en el famós Gojenuri,
especialista a sortir escaldat de tots els camps. El Madrid fa ús del reglament i
demana que també els jutges de línia siguin bascos. La qualitat dels arbitratges és
molt baixa, en general, deixant de banda Escartín, reconegut per tothom, incloent-hi
Samitier, com el millor jutge, sobretot per la seva capacitat d’equilibrar les decisions i
sortir indemne dels partits. No és l’objectiu prioritari d’aquesta història, però als anys
quaranta gairebé no hi ha setmana sense incidents d’importància, sense lesionats de
mitjana o alta gravetat o sense escàndols. Amb segons quina protecció arbitral,
trepitjar la gespa, en el futbol espanyol dels quaranta, és jugar-se la vida, i molts
futbolistes, com el blaugrana Mariano Martín, veuran com se’ls escurça la carrera
dràsticament per l’acumulació de lesions.
No cal dir que les Corts s’omple fins a l’últim racó, i que el repte és de pronòstic
reservat. En aquest punt, la història dels enfrontaments entre blancs i blaugrana parla
de 27 partits de Lliga (14 a Madrid, 13 a Barcelona) i d’un balanç poc afalagador per
al Barça: només 6 victòries, per 16 del seu rival. D’ençà del 1939, el Madrid només
ha caigut una vegada, a les Corts (a la Lliga), i d’això ja fa cinc anys. Els blancs es

Página 251
presenten a Barcelona amb Santiago Bernabéu al capdavant, que ve força emprenyat
per la derrota a la Copa, sobre la qual només declara: «No me gustaron ni el árbitro
ni el penalty que nos pitaron. Y no quiero decir nada más».
Els dos equips apareixen junts a la gespa, en una confusió de xiulets i
aplaudiments que donarà pas a una exhibició del Barça. La victòria sobre el Madrid
suposarà una empenta definitiva a la Lliga, però, fonamentalment, és un cop de puny
damunt la taula. Les Corts embogeix amb un contundent 5 a 0 que no deixa cap dubte
sobre qui és el favorit per guanyar la Lliga. El cinquè gol, marcat per Marià Gonzalvo
al minut 86, provoca una mocadorada impressionant entre els 45.000 espectadors.
César (2), Escolà i Bravo fan els altres quatre, fruit, especialment, d’una segona part
de joc encisador del Barça de Samitier, que ha trigat 41 minuts a obrir el marcador.
L’heroi de la tarda és César Rodríguez, i el director d’El Mundo Deportivo,
Lasplazas, s’ha d’empassar les crítiques d’un any abans, quan li retreia suposades
mancances com a davanter centre. Aquesta vegada reconeix:

No es César el hombre que arrolla, ni el que abre brecha entre defensas terroríficos, no es el hombre que se
mete a fuerza de kilos, es, sencillamente, el jugador que acierta, en cualquier momento, a cambiar la
dirección de un ataque, enderezándolo o desviándolo hacia la línea de menor resistencia del adversario.
Hemos visto a Querejeta y a Corona jugar a placer ante hombres de más peso que César; hemos visto a
Ipiña sujetar, sin demasiados apuros, a jugadores que, sobre el papel, por lo menos, son más difíciles que
César, pero no hemos visto nunca ni a Zarra, ni a Mundo, ni a Martín, ni a Campanal, desconcertar a
Corona y Querejeta como los desconcertó ayer el centro delantero barcelonista, ni materialmente desriñonar
a Ipiña como lo hizo el dinámico y bullidor atacante azulgrana.

Lasplazas acaba de descobrir el davanter centre modern que enterrarà el 9 tanc, tot
força i empenta, que ha ocupat el punt central de les davanteres durant tants anys.
El primer gol, poc abans del descans, el fa César en recollir una pilota perduda a
l’àrea blanca. Però abans, al minut 12, l’àrbitre ha anul·lat un gol al madridista Vidal
per fora de joc, una decisió molt protestada pels jugadors blancs. Segons Lasplazas,
Gojenuri, «que hizo un gran arbitraje», l’encerta en l’anul·lació. També opina així el
cronista d’Hoja del Lunes barcelonina («el arbitraje rozó la máxima perfección»).
Però Bernabéu, que ha baixat al vestidor al descans per aixecar la moral dels seus
jugadors, no ho veu igual: «Me ha parecido un gol legal sin discusión, y quizás el
partido habría ido por otro camino. De todas formas, hemos perdido porque nos
hemos topado con un equipo que ha jugado mejor, esta es la realidad». El periodista i
exjugador blanc Eduardo Teus, que era present a les Corts per encàrrec del diari Ya,
assenyala: «Era gol, y el partido habría tenido un resultado más equilibrado si marca
primero el Madrid. El Madrid no merece perder 5-0, pero los jugadores se han
desmoralizado al ver cómo Gojenuri les anulaba el gol de Vidal. En el primer tiempo
el Barcelona ha tenido mucha suerte y después ha superado a un Madrid
desmoralizado gracias a un César, por qué negarlo, que es un gran futbolista».
Des de les pàgines de Vida Deportiva, que titula «Rotunda victoria en una tarde
de aciertos barcelonistas», es dóna una altra versió de la polèmica: «Que nadie venga
ahora con el cuento de que al Madrid le fueron anulados dos tantos porque el

Página 252
árbitro, sea quien sea, no puede evitar el que unos jugadores se empeñen en tirar a
gol a pesar de que el juez se canse de anunciar con el silbato que se pare el juego
porque ha habido infracciones».
Tot just començar el segon temps, arriba el segon gol, també de César, després
d’evitar de manera consecutiva les entrades de Querejeta i de Corona. Un golàs que
ensorra les il·lusions blanques. Bravo (52), Escolà (77) i Gonzalvo III (86)
arrodoneixen el festival i superen l’1-0 de la primera volta en un segon temps que el
Madrid passa tancat al seu camp.
El partit és una mena de final de Lliga per avançat i ningú no s’ho vol perdre.
Fins i tot es retransmet per ràdio, en la veu de Gerardo Esteban, un popularíssim
locutor que havia entrat a Barcelona l’any 1939 amb les tropes franquistes i va ser
dels primers a fer-se un lloc destacat als estudis de Ràdio Associació de Catalunya a
la Rambla, un cop confiscada l’emissora i rebatejada com a Radio España.
Quincoces, el nou seleccionador espanyol, també hi és i es desfà en elogis de César i
del Barça: «No tuvo color el segundo tiempo, un partidazo del Barcelona. Entre la
movilidad de César y el juego cerebral de Escolà está el secreto del Barcelona». El
president Vendrell considera que s’ha vist «el millor partit de la temporada» i per una
vegada es deixa endur per una mínima eufòria: «Crec que el Barcelona mereix ser el
campió».
També hi són presents el general Moscardó i Javier de Mendoza, com a
representant de la Federació Espanyola. El directiu Sagalés és un home feliç que va
regalant puros a tothom que el felicita. El defensa Benito celebra haver pogut
contribuir a la golejada i diu que «encara que no torni a jugar més, aquest any, ja em
sento satisfet». Bravo assenyala que amb un altre porter encara n’haurien marcat més.
Escolà, que ha acabat lesionat (com el porter Quique, que ha jugat bona part del
segon temps mig coix), explica que «encara queden partits compromesos, abans de
ser campions», i César recorda que «dissabte ja deia que guanyaríem i de manera
clara, però no m’esperava tants gols». Samitier es declara «orgullós» del rendiment
dels seus nois i apunta una de les claus de l’èxit: «La nostra velocitat els ha
desbordat. Ells han estat un equip massa lent». La Lliga està a tocar i la seva
continuïtat al capdavant de l’equip sembla un fet. Justament, aquella setmana ha
acabat el termini establert per denunciar el contracte que el lliga al Barça. No ho ha
fet cap de les parts i el club entén que la vinculació de Samitier a la banqueta queda
així automàticament ampliada un any més.
La victòria sobre el Madrid dóna al Barça un respir considerable. D’una banda,
s’allunya tres punts (31 a 28) del rival, i, a més, ha tingut l’ajut de l’empat a dos gols
entre l’Athletic i el València, de manera que els altres dos possibles aspirants queden
ja gairebé descartats, amb 26 punts i a només cinc jornades del final de la competició.
Però, a més, el cap de setmana següent es torna a aturar la Lliga per poder jugar els
partits d’anada de quarts de final de la Copa, que ja no afecten ni el Madrid ni el

Página 253
Barça. Un descans que permet la recuperació d’Escolà, però no la de Quique, que
donarà pas al retorn, ara ja definitiu, de Velasco.
El diumenge 1 d’abril, mentre es juguen els partits de Copa i la premsa de tot
Espanya es desfà un cop més en elogis ditiràmbics al dictador Franco, «Caudillo
eficaz de la España unida y en orden», i al sisè aniversari de la seva «victoria
pacificadora», Teus aprofita la seva columna setmanal a El Mundo Deportivo per
refer-se la moral, fer càlculs i avisar que ningú hauria de donar per mort el seu
Madrid. Sota el títol «Todavía el Barcelona no es campeón de Liga», escriu: «Si el
equipo de Las Corts pierde en el campo del Español, su lucha por conservar ese
solitario punto de ventaja puede serle difícil. Que fuera le esperan el Valencia en
Mestalla y el Sevilla en el Nervión, mientras el Madrid tiene de adversarios en sus
salidas a equipos de menos calidad…».
El següent repte en el camí cap al títol arriba el diumenge 8 d’abril: Espanyol-
Barça a l’estadi de Montjuïc, un escenari amb més capacitat que Sarrià, on es
reuneixen prop de cinquanta mil espectadors. Durant la setmana sorgeix una petita
polèmica, perquè els dos equips pretenen concentrar-se al mateix establiment de
Vallvidrera. Finalment, surt vencedor el Barça, que és qui ocuparà el seu hotel
habitual.
Amb la reaparició en partit oficial de Velasco i una sèrie d’actes d’homenatge a
Javier de Mendoza, els dos equips catalans no juguen un bon partit. L’Espanyol
s’avança al primer temps, en un rebuig fallit de Velasco, segons les cròniques, i el
Barça empata amb un gol de Gonzalvo III com a culminació d’una gran acció
individual de César. Samitier, cada cop més especialitzat en excuses inversemblants,
es queixarà de les dimensions de l’Estadi, perquè, diu, «cada vegada que surt fora una
pilota es tarda massa a tornar a posar en marxa el joc i els jugadors es refreden».
L’actuació del porter blanc-i-blau Martorell és una de les claus del resultat.
L’empat a un (tot i la golejada blanca a Chamartín sobre el Granada) no acaba
d’encaixar amb els comptes de la lletera de Teus, però deixa el Madrid a només dos
punts, amb quatre jornades per davant i, certament, un calendari molt més complicat
per als de Samitier. Javier de Mendoza rep «un magnífic àlbum d’adhesions del
futbol català», que li lliura Moscardó, unes safates de plata i també un no menys
«magnífic cronògraf de polsera», obsequi de l’Ajuntament de Barcelona, que li lliura
l’alcalde accidental, Josep Ribas Seva, en nom de l’alcalde Miquel Mateu i Pla, que
ha plegat per anar-se’n d’ambaixador a París, deixant el seu lloc, a partir del dia 19
d’aquest mes d’abril, a Josep Maria d’Albert Despujol, pare de l’efímer expresident
del Barça, Josep Antoni d’Albert Muntadas.
L’acte d’homenatge a De Mendoza es fa amb tota la pompa del moment, amb
presència del nou capità general, el general Solchaga, alts representants de la
Diputació Provincial, el president i el secretari de la Federació Espanyola de Futbol
(Javier Barroso i Sánchez Ocaña), els presidents de l’Espanyol i del Barça, el cap dels
àrbitres catalansi tindrà una cloenda especial en un sopar de gala multitudinari a

Página 254
l’Hotel Oriente. Per tenir accés al sopar ha calgut comprar un tiquet que donava accés
gratuït al partit de Montjuïc. De Mendoza aprofita per recordar que durant el seu pas
per la Federació Catalana es va limitar a complir el que li manaven i que si hagués
sabut els maldecaps que comporta dirigir aquest organisme s’ho hauria pensat dues
vegades.
Després d’una victòria de tràmit sobre el Deportivo a les Corts (3-0), el Barça de
Samitier es juga el títol a cara o creu al camp del València, el campió vigent de Lliga.
El partit és trepidant, amb un gol inicial valencià (Gorostiza), seguit de tres gols del
Barça (César, Escolà i Bravo) i un segon per als locals al minut 69 (Epi), que situa un
inquietant 2-3 al marcador. Samitier replega les línies i el resultat es manté fins al
final. El Mundo Deportivo, conscient del que hi ha en joc, envia un jove periodista
que ja és l’estrella del moment, Carlos Pardo, a Mestalla. I deixa escrit: «El
Barcelona jugó como un equipo que tiene un objetivo claramente definido y va a él
por encima de todo, como un equipo que se sabe en potencia el mejor de la
competición y quiere que eso se traduzca definitivamente en la tabla que señala los
esfuerzos de unos y otros». Pardo conclou que la Lliga ja és virtualment del Barça. A
dues jornades del final, suma 36 punts per 34 del Madrid, amb qui té el desempat a
favor. Dies després, els jugadors del Barça expliquen com el valencianista Gorostiza
s’exclamava al final del partit: «Adéu a les meves dues mil cinc-centes pessetes», i
donaven per fet que es referia a la prima especial que tenien els valencianistes per
impedir el triomf blaugrana. La xifra, si era certa, era tot un rècord.
Però pocs dies després de la inesperada, per a molts, victòria blaugrana a
València, el president del Madrid té una idea lluminosa: proposa que la Lliga, en cas
d’empat final a punts, no es decideixi pel que marca el reglament (els resultats entre
els dos equips implicats, norma que afavoreix el Barça, després del contundent 5 a 0)
…, sinó que es jugui un partit de desempat per determinar el campió. No cal dir que
la proposta no es pren de manera seriosa a Barcelona, i menys encara quan se sap que
Bernabéu fins i tot apunta que aquest partit de desempat s’hauria de jugar a
Chamartín o a les Corts, segons el que determinés un sorteig. La idea és tan
escandalosa que El Once no s’està de fer-ne befa: «Si la idea prospera, la directiva
del Barcelona podría dirigir una propuesta a la del Athletic para pedir que la
eliminación de la Copa no valga, y que se haga un nuevo partido que sería el de
verdad…».
La competició pateix llavors una nova aturada: dues setmanes sense Lliga per
poder preparar a fons l’amistós Espanya-Portugal del 6 de maig del 1945 a Riazor, el
camp de moda, en aquells moments. Amb un sol barcelonista a l’equip, César, la
selecció espanyola s’imposarà per 4 gols a 2 i això permetrà més titulars de l’estil
«España mantiene la supremacía del fútbol peninsular». César fa, de penal, el quart
gol espanyol. El partit també l’arbitra el suís Scherz, que encara no ha tornat a Zuric,
i ofereix una nova dada sobre el curiós funcionament de la Lliga espanyola de futbol.
Scherz castiga amb penal contra Espanya una acció que ell mateix explica així: «Una

Página 255
agafada d’Aparicio a Peyroteo per la cintura que li impedeix rematar la jugada. I que,
com que això passa dins de l’àrea, és penal». Però el que no sabia aquest àrbitre suís
és que a Espanya, en jugades similars, hi havia el costum, excepte en casos molt
flagrants, d’assenyalarfalta indirecta! «Això m’han dit després del partit», explica. «I
he hagut de preguntar què és això de la sacada indirecta dins de l’àrea. Si el criteri
d’alguns àrbitres espanyols és aquest, ho jutjo equivocat i molt perillós. Perquè
arribarà el dia que el públic no sabrà què és penal i què no ho és…».
Dos dies després, el 8 de maig, arriba la gran notícia de l’any: Alemanya ha
firmat la rendició incondicional després que les tropes soviètiques i poloneses, amb el
suport dels exèrcits aliats, ocupessin totalment Berlín. La Segona Guerra Mundial
s’ha acabat, a Europa. Les potències aliades han derrotat l’Alemanya nazi d’Adolf
Hitler, que s’havia suïcidat el 30 d’abril. A partir d’ara, Espanya haurà de mirar
d’esborrar el seu poc dissimulat suport als països de l’Eix (bàsicament, Alemanya i
Itàlia) durant la guerra. Cal recordar que el règim de Franco va subministrar al Reich
matèries primeres com el wolfram, un mineral essencial per a la indústria bèl·lica, va
enviar la División Azul a Rússia per combatre al costat de la Wehrmacht i va donar
totes les facilitats per instal·lar agents i oficines diplomàtiques alemanyes arreu de la
Península i del protectorat del Marroc. Tot i que, ja el 1944, Espanya havia firmat
acords de col·laboració amb França i la Gran Bretanya, enemigues d’Alemanya, les
democràcies occidentals es malfiaran durant anys d’una dictadura, l’espanyola, que
ajudarà centenars de civils i militars nazis a amagar-se a la Península o bé a fugir cap
a Amèrica per escapolir-se dels tribunals de justícia aliats.

CAMPIONS!

Superat el tràmit del partit de seleccions, el barcelonisme es concentra, per fi, en el

que havia de ser una jornada històrica: la visita a les Corts de l’Athletic Club de
Bilbao, programada per al diumenge 13 de maig a un quart de set de la tarda. Una
victòria sobre els bascos atorgarà de manera matemàtica el títol de Lliga als homes de
Samitier.
Samitier, un home de costums invariables fins a l’avorriment, prepara el partit
amb totes les precaucions habituals i sense trencar cap de les seves rutines. Els
dimecres, per exemple, sol dinar a l’entresòl del Canaletes, on sovint rep la visita de
periodistes «Ni una paraula de l’alineació! Però què voleu, si no hi pot haver gairebé

Página 256
cap sorpresa!», comenta entre plat i plat, acompanyats, com sempre, d’aigua mineral.
Després de les postres, una altra mania invariable: un cafè amb llet. El gat vell
blaugrana no es refia gens de l’Athletic: «És un equip amb solera, i els equips així
són molt perillosos. Fan un mal partit i t’enganyen, perquè el diumenge següent
juguen un matx de padre y muy señor mío». Sami manté totes les estratègies
habituals. Divendres, concentració a Vallvidrera. Amb el menú de sempre per als
jugadors: puré de patata, bistec i pollastre rostit. Era, segons es deia, un menú idoni,
per l’absència de greixos.
Dissabte, poc després de les tres de la tarda, els jugadors de l’Athletic, amb el
temible Telmo Zarraonandía al capdavant («el millor cap d’Europa, després de
Churchill», es va arribar a dir), pugen al tren que els ha de conduir a Barcelona. Però
no podran fer res davant d’un Barça llançat cap al títol. El partit de les Corts acaba
amb un clar 5 a 2, amb uns minuts finals d’ovacions ininterrompudes i amb una
celebració dels jugadors a la gespa aixecant Samitier en braços. «Avui a dos quarts de
deu tothom a sopar al Rigat», crida el mister un cop dins dels vestidors. Cal celebrar
la victòria. I què millor que fer-ho a la sala de festes més elegant de la grisa
postguerra. El Rigat, inaugurat el gener del 1941, ocupa els baixos del número 13 de
la plaça de Catalunya, just on anys després s’alçaran els magatzems d’El Corte
Inglés. Però, finalment, qui paga mana, el sopar de celebració l’organitza el consell
directiu blaugrana a un altre local de moda, La Bodega del Calderón, situada a la
cantonada de la rambla de Catalunya amb el carrer de la Diputació.
La victòria a la Lliga es tracta amb gran luxe de detalls a la premsa de l’època. La
Vanguardia inclou una fotografia dels onze jugadors campions a la portada del
dimarts. El Mundo Deportivo titula «El Barcelona ya es campeón de Liga» a tota
portada i a la seva crònica del partit parla d’un dia de més emocions que bon futbol.
El Once prepara un número extraordinari que publicarà la setmana següent amb
portada a tot color de Salvador Mestres amb les caricatures dels onze campions i una
auca «histórica y en broma del FC Barcelona», on Castanys es llueix amb versets
com «Derrotaron al Madrid en noble y honrada lid»; «Y dieron el pasaporte a los
leones del Norte»; «Escolà y César marcaron, tantos que nos asombraron»; «¿Es
preciso decir algo, de los hermanos Gonzalvo?», i finalment «¿Es preciso que les
diga que ya es campeón de Liga?».
El club també prepara les celebracions, que quedaran posposades fins a la disputa
de l’últim partit de Lliga, ja sense transcendència, al camp del Sevilla. Un empat a
zero amb destacada actuació d’un Velasco plenament recuperat segellarà el títol, que
s’ha aconseguit malgrat la forta embranzida del Madrid. Després del 5-0 de les Corts,
l’equip blanc ha guanyat els cinc últims partits i ha fet 26 gols, però, tot i així, acaba
la Lliga amb 38 punts, pels 39 del Barça. L’arribada de l’expedició blaugrana de
Sevilla es produeix el dimecres 23 de maig a un quart d’onze del matí. El programa
d’actes manté les tradicions. De l’estació de França cap a la basílica de la Mercè.
Després cal rendir visita a les autoritats civils i militar i, finalment, passar per

Página 257
l’Ajuntament. Tot plegat amb els brindis «con una copa de vino español» i els
parlaments de rigor. Nombrosos aficionats esperen els jugadors a l’estació, on
membres de la Penya Solera lliuren un escut del Barça amb flors (amb només dues
barres i les sigles CFB, com manen els temps) que queda situat al damunt del
radiador de l’autocar que passejarà l’equip per la ciutat en el periple de visites. La
junta directiva ha decidit concedir la insígnia de robins i brillants del club a Josep
Samitier, que és un dels més ovacionats pels seguidors culers. Més endavant, el trofeu
de Lliga també es passejarà durant dies per Barcelona. Un dels primers establiments
que tindrà el privilegi de col·locar-lo en un lloc destacat a l’aparador serà la botiga de
Mariano Martín, Deportes Martín, ara ja a la plaça d’Urquinaona número 7,
cantonada amb Ausiàs Marc. Però també passarà per Paños Julià, del carrer de Pelai, i
d’altres. Els jugadors reben nombrosos homenatges i el club ha de nomenar dos
delegats especials per atendre les incomptables sol·licituds que arriben a les oficines.
El dijous 24 s’organitza un festival de música i actuacions al Gran Price, el saló del
carrer de Casanova cantonada amb Floridablanca, especialitzat en grans combats de
boxa. Els jugadors són reclamats pertot arreu. Escolà protagonitza una campanya
publicitària de fulles d’afaitar («Dos satisfacciones completas: campeones de Liga y
mi perfecto afeitado con hoja Radiante») i, finalment, el Barça programa un partit
d’homenatge. Una diada ben especial, perquè, coincidirà amb la solemne inauguració
de la nova tribuna. El rival serà el Gimnàstic de Tarragona, que acaba d’aconseguir
l’ascens a Segona Divisió. El parentiu entre els presidents dels dos clubs i la venda de
la vella tribuna a l’equip de Tarragona arrodoneixen la idoneïtat del rival per a
aquesta jornada festiva.
El partit contra el Nàstic s’organitza de manera inusitada el dissabte 2 de juny,
perquè, l’endemà, l’Espanyol rep a Sarrià l’Athletic Club en partit d’anada de les
semifinals de Copa i no es poden celebrar els dos esdeveniments el mateix dia. El
divendres al vespre es du a terme el sopar oficial de celebració, amb l’assistència de
totes les autoritats. I, finalment, dissabte s’enfronten el Barça i el Gimnàstic amb
inesperada victòria visitant per 3 a 4. En primer lloc, el bisbe de Barcelona,
l’aragonès Gregorio Modrego Casaus (procurador de les Corts espanyoles a les vuit
primeres legislatures franquistes), beneeix les obres. Tot seguit intervé la Banda
Municipal de Barcelona i, finalment, es posa en marxa el partit, que esdevé un recital
dels tarragonins, especialment dels exjugadors del Barça que en formen part,
Balmanya, Babot i Barceló. Durant el descans, el president de la Federació
Espanyola, Javier Barroso, baixa a la gespa i lliura la copa de campió de Lliga al
capità blaugrana Raich, que ha anunciat que penja les botes. Llavors apareix el
popular auxiliar Modesto, que porta uns petits trofeus en forma de pilota, obsequi de
Deportes Martín, i els lliura de manera individual a cada jugador. El públic reclama
l’aparició de Samitier, que s’incorpora a la festa i, finalment pot començar la segona
part. Quan s’han jugat pocs minuts del segon temps, arriba a la llotja presidencial el

Página 258
general Moscardó, motiu pel qual el joc s’atura i els futbolistes se situen davant del
militar i el saluden amb el braç enlaire.
El Barça considera que la victòria a la Lliga és un bon moment per donar a
conèixer algunes xifres internes. Per exemple, que l’organització d’un partit de
competició oficial a les Corts li costa al voltant de 145.000 pessetes, de les quals la
immensa majoria (112.000) se’n van en impostos. Les obres de la nova tribuna
s’eleven a tres milions de pessetes i les principals fonts d’ingressos (quotes de socis i
abonaments) aporten dos milions i mig per temporada. En canvi, en sous i primes per
als jugadors, el títol de Lliga ha costat gairebé mig milió, i les nòmines del personal
pugen un quart de milió. L’any 1945, el Barça finança sis seccions poliesportives. Les
dues més ben dotades econòmicament són l’atletisme i l’handbol, amb una despesa
de gairebé 25.000 pessetes. Lleugerament per sota (21.000), apareixen el bàsquet i
l’hoquei. Després ve el rugbi, que ha costat 18.000 pessetes, i finalment el beisbol,
amb una despesa de només 3.800.
També és el moment del balanç per a Josep Samitier, l’home del puro, com el
presenten habitualment els diaris. Ja ha arribat a un acord per continuar al club, que li
ha atorgat una sucosa prima especial pel títol de Lliga. La xifra és secreta, però es
parla amb força de 50.000 pessetes, una fortuna. Samitier treu pit i manté una llarga
entrevista amb un periodista de confiança, en la qual exhibeix els dots per no dir mai
el que no vol dir i per fer passar alguns missatges que considera fonamentals.

—Vull que m’expliqui quin és el seu secret, com s’ho ha fet per guanyar la Lliga?
—El meu secret? Això és impossible! El tinc patentat. I si te’l dic ja no seria cap secret.

Samitier s’arrepapa a la butaca, complagut de les seves ocurrències. Li encanta

escoltar les preguntes i regatejar-les, com quan era futbolista i esquivava els defenses
malintencionats.
—Però de veritat s’ho pensava, que serien campions?
—I tant! Mira, cada setmana feia un informe sobre l’equip. Els tinc tots, amb la data i signats. Fixa’t,
mira què vaig dir el 4 de febrer: «No tenemos el equipo que deseamos, pero no cambiaría mi once por ningún
otro, a pesar de reconocer los huecos que existen». Què, què me’n dius?

Samitier se la sap llarga, i al seu interrogador li acaba caient la bava amb la particular
filosofia d’un personatge irrepetible…
—Mira, noi, abans d’un partit sempre has de considerar que surts amb un gol en contra. Tots els equips
te’n poden fer un!
—I què s’ha de fer?
—És molt senzill. Cada equip, escolta bé això que et dic, apunta, nano. Cada equip té tres errades, en un
partit. Tres. El conjunt que sigui prou llest per veure-les i aprofitar-les és el que guanya!
—Però això a tots els partits?
—No, home, no! Només als igualats!

Samitier somriu i passa els polzes per darrere de la màniga de l’armilla mentre tira el
cos lleugerament enrere. Se sent satisfet de la feina feta.

Página 259
 —Vostè és de renyar molt els jugadors?
—No, jo el que faig és, després dels partits, quedar-me sol amb cadascun i fer un mano a mano, parlar
obertament del que han fet malament i del que han fet bé.
—I durant els partits, dóna ordres?
—Mai! És de mal gust cridar. Els jugadors ja saben què han de fer. Aprofito el descans per donar
consells, això sí.
—I els assimilen?
—Cada dia més. Pensa que els últims partits no ens guanyava ningú. Quatre mesos sense perdre! Però no
tinc mal geni, perquè me’n recordo perfectament de quan era jo el futbolista.
—I si guanyen?
—Res! No sóc amic de les adulacions, són perilloses!

Samitier continua exposant les seves teories…

—Vostè coneix bé l’estat físic dels seus homes?

—El físic i l’altre també! Ningú no pot defensar els seus colors si anímicament no està a to. Mira, vaig
tenir el cas d’un jugador que em va dir que no estava bé, em demanava que no el posés. I així ho vaig fer. I de
ben segur que no m’enganyava, perquè això sí que t’ho puc ben dir, el jugador que m’intenti regatejar a mija
ha begut oli.
—Què me’n diu dels rivals?
—Molt bons. I contra nosaltres sembla que els va la vida. El Sabadell, per exemple, després de deixar-se
la pell a les Corts, la setmana següent va caure 8 a 0 a Castelló. Si haguessin posat la meitat de la fúria que
van tenir contra nosaltres haurien rebut aquest resultat?

Samitier s’embala. Sembla que aquí el periodista ha tocat os.

—I el Sevilla? Què me’n dius del Sevilla? A les Corts eren feres i van lesionar greument Curta, César i
Escolà. On haurien acabat la Lliga si sempre haguessin jugat amb aquest entusiasme? I l’Athletic? Si juga
com ho va fer contra nosaltres a Bilbao, de ben segur que no pateix tantes derrotes! I el València? Encara que
a Madrid no s’ho creguin, el València ens va jugar com si allò fos una final per a ells!
—El 5 a 0 al Madrid és el millor partit?
—Per a mi el millor partit que hem fet va ser a Granada, vam tenir un rival molt complicat. El Madrid?
Què vols que et digui. La premsa de Madrid exagerava amb el seu equip i, és clar, després no s’explicaven
els mals resultats i havien de pensar malament per força. Però sempre vaig considerar que nosaltres teníem
més probabilitats que les que ens concedia la premsa de Madrid. Això és tot.
—I la victòria de més mèrit?
—La de València! Només nosaltres hi hem guanyat, i allà van caure l’Athletic, l’Aviación, el Madrid i el
Sevilla. Tots golejats!

Samitier xerra i xerra fins que el periodista troba una porta tancada.

—Parlem dels àrbitres?

—De cap manera.
—Quin ha estat el pitjor?

Samitier no bada boca.

—I el millor?

Samitier somriu abans de contestar. Ho fa quan sap que en porta una de preparada
que ningú no espera…
—El millor arbitratge que hem tingut ha estat el de Gojenuri el dia del Madrid. Ja ho pots escriure, això.

Página 260
Després d’un breu silenci, el periodista busca una altra zona d’atac.

—És cert que l’equip juga millor lluny de les Corts?

Samitier no es mossega la llengua. Aquí vol parlar molt clar.

—I tant! Però això es un problema vell. Com m’agradaria poder-lo solucionar pel bé de tots! El dia que el
nostre públic ens estimuli més, obtindrem victòries sonades. Aquests grupets que busquen ferir els nostres
futbolistes justament quan més necessiten l’escalf de l’afició. Si, en canvi, els ajudessin, si notessin el caliu
dels addictes com canviaria la decoració en pocs moments! Sap el públic com s’animen els rivals en veure
aquestes crítiques als jugadors de casa? Sap com els augmenta el rendiment això? Sap com incrementa la
desesperació dels nostres? Hi ha qui, amb la pitjor intenció, inicia l’insult. Però el més trist és veure com la
gran majoria, sense pensar el que està fent, el secunda.

Samitier s’embala.

—Els jugadors professionals sabem que un insult a camp contrari no tan sols no ens frena, sinó que ens
encén la moral, les ganes de guanyar el partit. Però jugant a casa passa tot el contrari, els peus se’t lliguen,
l’ànim decau. I, a més, cada jugador acusa aquests fets de manera diferent. Sans i Gonzalvo III no poden
superar-ho! Després cal un treball de refermació moral durant tota la setmana. És molt còmode jugar des de
la grada. El que ho fa així no té contraris al davant i tot se’n va per la boca. En canvi, els nostres jugadors
tenen onze rivals que volen imposar la seva llei i no oblidem el que costa arribar fins a la zona on es reparteix
llenya de veritat.
—I les crítiques a l’entrenador?
—Res! (Somriu). Res del que acabo d’explicar es refereix a mi. He passat tota la temporada fent l’esfinx.
Tot el que m’han dit, totes les crítiques, moltes de mala fe, les indirectes tot ho he oblidat. Més ben dit, mai
no les vaig ni tenir en consideració. Ara bé, ara no poden negar-me el dret d’un petit somriure, oi? Si els
propis autors rellegissin ara algunes de les crítiques que m’han fet estic segur que es posarien vermells de
vergonya.
—Algun cas en concret?
—No, no. Acabem la festa en pau.

Samitier aspira amb calma el fum del seu havà. I de cop decideix continuar…

—Però, espera, sí, n’hi ha un, un de sol. Es va publicar a la premsa de Madrid, signat per un entrenador,
que també va ser jugador, com jo. I que també va arribar ben amunt, internacional. Va dir que el Barcelona a
la segona volta ja no guanyaria partits, que no mereixia el lloc que ocupava. Saps què em van dir els nois?
Em van dir: «Ara és quan més segurs estem de guanyar». Doncs la resposta la teniu vosaltres, els vaig
contestar. I Déu n’hi do com han respost, oi?

Consumits els vint centímetres de puro, l’entrenador blaugrana considera que la

conversa ha arribat al punt final.
El Barça tancarà la temporada amb un partit amistós a Màlaga, el 17 de juny, trist
relleu del que havia de ser una gira llampec per Portugal que no va obtenir el permís
corresponent i es va haver de cancel·lar a corre-cuita. Els jugadors, que s’havien fet
il·lusions de sortir a jugar a l’estranger, no van rebre el canvi amb gaire bon humor.
Finalment, el club els donarà vacances fins al 23 d’agost, un mes exacte per a l’inici
de la nova temporada de Lliga. Quan tornin a jugar un partit, per cert, ja es podran
oblidar per sempre més d’aixecar el braç en un acte oficial, perquè, tot i que
darrerament ja no ho han de fer gairebé mai, l’11 de setembre del 1945 la salutació

Página 261
feixista deixarà de ser obligatòria a Espanya. Els nazis han perdut la guerra a Europa
(que el 2 de setembre acaba definitivament, amb la derrota al Pacífic de l’imperi
japonès) i la simbologia i el llenguatge feixista és ara mal vist al món. Bé, a tot el
món excepte a l’Espanya de Franco, on la dictadura aguantarà tres dècades més,
precisament —i paradoxalment— gràcies al suport de les principals potències aliades,
que, amb tot, prefereixen una dictadura neofalangista a Espanya que no pas un règim
prosoviètic. I és que ha començat l’anomenada Guerra Freda…

Página 262
 11. AIRES DE CANVIS

El 7 de juny del 1945, només un mes abans que Franco el destituís pel seu perfil
massa germanòfil, José Luis Arrese, ministre secretari general del Movimiento, signa
i aprova el nou Estatuto Orgánico de la Delegación Nacional de Deportes, un text de
21 capítols i 86 articles que obre les portes a una lleugera democratització de les
entitats esportives. És l’escletxa per on el Barça, poc més endavant, trobarà el camí
per trencar el període d’intervenció absoluta que havia començat el gener del 1939.
En el nou articulat es manté el ferri domini de la Falange sobre totes les
manifestacions de l’esport espanyol i també la gran majoria de les mesures de control
que ja s’apliquen, com l’exigència de demanar permís (a la Delegación Nacional de
Deportes —DND—, i aquesta al Ministeri d’Afers Exteriors) per a qualsevol
confrontació de caire internacional, encara que sigui un partit amistós. El cap de tot
l’entramat esportiu espanyol continua sent el delegat nacional d’Esports, un càrrec
que nomena directament Franco, a proposta del secretari general de Movimiento. Tots
els càrrecs que nomeni el delegat (com els presidents de federacions nacionals,
regionals o provincials) són irrenunciables i honorífics.
Pel que fa a clubs esportius com el Barcelona, s’indica que el president i el
vicepresident seran «designados por la Federación correspondiente», però, en canvi,
s’obre una primera porta en l’article 62: «La comisión directiva de los clubs, con
excepción de su presidente o vicepresidente, se nombrará en asamblea general de
socios». I tot seguit s’explica que les assemblees les formaran els socis amb dos anys
d’antiguitat, que podran proposar noms de directius i que el president haurà d’escollir
els que li semblin més adients. També s’indica, una novetat absoluta, que els clubs
hauran de presentar a l’assemblea, al menys un cop a l’any, una memòria de
l’activitat esportiva i econòmica i dels seus projectes de futur. La DND es manté com
la jurisdicció disciplinària última i queda expressament prohibit «acudir a otra
disciplina o poder distinto».
Josep Vendrell no ho sap, però encara l’últim any al capdavant del FC Barcelona.
Les reunions dels directius durant l’estiu del 1945 tracten habitualment de
renovacions i baixes, d’intents de fitxatges i d’algunes, poques, incorporacions. Una
de les novetats més destacades és la recuperació de l’exporter Llorens, que d’ara
endavant s’ocuparà de la preparació física del primer equip, un dels aspectes que
Samitier té menys en consideració. Malgrat els intents, no s’aconsegueix fitxar un
jove davanter del Sevilla, Juanito Arza (El Niño de oro, li deia O’Connell), a qui
tothom augura una gran carrera futbolística. Es confirmen les baixes definitives del
veterà Zabalo i del lesionat Riba. La incorporació que es considera més important és
la del migcampista del Múrcia Vicent Morera, que arriba al Barça després de dures
negociacions per un total de 90.000 pessetes, que es pagaran en tres terminis. Morera
només jugarà (i ben poc) un any i marxarà al València. També arriben el davanter

Página 263
Luis Gamonal (de la Lleonesa), que aconseguirà la titularitat, el migcampista
Francesc Virgós (del Màlaga), que jugarà de tant en tant, i el germà gran de la saga
Gonzalvo, en Juli, que arriba del Sabadell i actuarà de manera esporàdica. El càntabre
Fernando Garcia continua insistint en la possibilitat del seu retorn i ara envia una
carta des de Mèxic preguntant si el Barça l’acceptaria. La resposta torna a ser
negativa. La base de l’equip campió serà pràcticament la mateixa.
Pel que fa a les renovacions, la que més maldecaps comportarà, de nou, és la de
Mariano Martín, que no està d’acord amb els números que li presenta el tresorer. Tot
arrenca d’un préstec que li va fer el club, de 25.000 pessetes, per acabar de pagar una
casa. Martín ha calculat que, amb la prima especial de final de temporada i havent
guanyat la Lliga, el deute pot quedar reduït de manera substancial. Però quan li diuen
que, per haver estat lesionat, només li corresponen 8.000 pessetes, no entén res i es
nega a signar. El serial s’allargarà tot l’estiu, amb el futbolista fent declaracions
d’amor als colors però demanant una retribució més alta. Labuena, el secretari del
consell, també entrarà en el joc i al començament d’agost explicarà obertament a la
premsa: «No sabem de què es queixa, la temporada passada, entre sous, gratificacions
i primes, es va endur més de 75.000 pessetes, i això sense comptar el préstec que li va
fer el club amb la condició de liquidar-lo quan renovés la fitxa d’aquesta temporada».
Labuena aprofita per recordar que «Martín ja va ser l’any passat l’únic jugador que
no va signar el contracte dins dels terminis reglamentaris establerts». Uns quants dies
abans s’ha celebrat, sense cap resultat positiu, una entrevista, als locals de la
Federació Catalana, entre Martín, el secretari federatiu, el directiu Mestre i el
secretari tècnic, Rossend Calvet.
Arran d’aquest conflicte, el president Vendrell ordena que es tanqui l’aixeta dels
préstecs als jugadors, que s’han acostumat a demanar bestretes sobre les futures
primes. El club, però, manté un to familiar, com ho demostra que s’aprova pagar la
intervenció per extirpar les amígdales a Marià Gonzalvo, es convida a un sopar els
treballadors d’administració, els jugadors d’handbol, que s’han proclamat campions
d’Espanya, i també els de l’equip B de futbol, finalistes vençuts al mateix torneig.
L’aplicació de les normatives legals que van arribant són una altra de les obligacions
inevitables. Aquesta vegada, toca complir l’ordre de donar de baixa com a associades
«a cuantas señoras o señoritas no presenten los certificados de haber cumplido el
Servicio Social o de estar legalmente exentas». Igualment, es prepara el partit
d’homenatge i comiat a Raich, que es jugarà a les Corts el 16 de setembre contra el
València. Servirà, a més, de presentació de l’equip per a la nova temporada, i
suposarà una bona sotragada: 2 a 5 a favor dels valencians. Pocs dies abans, el club
ha sancionat els futbolistes Calvet i Benito per haver intervingut sense permís en
partits de costellada durant l’estiu: 600 pessetes per cada partit. En canvi, Martín ja
ha signat el contracte i forma part de l’equip. El club decideix no pagar-li la nòmina
de juliol, que quedarà retinguda fins que es comprovi el seu comportament futur.

Página 264
 A mitjan setembre, el consell tanca una sèrie de mesures econòmiques. S’aprova
una nova rebaixa del preu de la vella tribuna i, finalment, s’acorda amb el Gimnàstic
de Tarragona el pagament de 45.000 pessetes (de 65.000 ja s’havia reduït a 50.000),
que es faran efectives el 7 de novembre vinent. També es pacta el nou contracte de
Samitier, que queda establert en un sou de tres mil pessetes (aproximadament, el
doble del que percebien els millors jugadors de l’equip), primes per puntuar a part i
una gratificació de 50.000 pessetes en cas de renovar el títol.
En una entrevista amb el periodista Julián Mir, Samitier avança els seus plans per
a la temporada que comença i es mostra moderadament optimista.

—Com veus l’equip, Pepe?

—Podem millorar el rendiment, però ens cal que els extrems se situïn al mateix nivell que la resta de
companys. Els extrems són el nostre punt coix. Si ho aconseguim i recuperem el millor nivell de Martín, amb
la classe dels Escolà, César i d’altres, trobarem el camí del triomf.
—I això no s’ha pogut millorar?
—Què vols que et digui, no hi ha grans futbolistes, a Espanya, en aquesta posició. I quan els nostres
representants han intentat negociar per alguns dels que valen la pena, saps com ha acabat?
—Malament, suposo.
—Això mateix. Han acabat preguntant a quina hora sortia el primer tren de retorn a Barcelona!
—Quins rivals creus que seran els més durs?
—Hi ha equips que s’han reforçat bé, com l’Atlético Aviación, l’Oviedo i, indiscutiblement, l’Espanyol.
Però, tot i així, crec que l’Athletic basc i el Madrid seran els rivals de més perill.
—I què me’n dius de la superioritat dels equips del nord quan juguen a camp propi?
—De sempre hem tingut un cert handicap a l’hora d’enfrontar-nos amb els bascos als seus terrenys. No hi
ha dubte que saben navegar millor, ja m’entens, que juguen millor amb aigua. Fins i tot algunes vegades el
camp ha aparegut moll, tot i que feia dies que no plovia! Saben perfectament que això els ajuda.

El Barça debuta a la Lliga el 23 de setembre, a partir de tres quarts de sis de la tarda, i

ho fa superant el Gijón per 2 gols a 0 (Bravo i Martín). L’equip no fa un bon partit i
Samitier, que manté el seu sistema de qualificacions, atorga un bé només a mig equip.
Només una setmana més tard li correspon jugar al camp de l’Espanyol, aquesta
vegada a Sarrià, on s’imposa també per 2 a 0 i perd per lesió Elias (un mes de baixa) i
Escolà (dos mesos). I a la tercera jornada, a casa, contra l’Alcoià, repeteix el mateix
resultat. Sense fer un gran futbol, tres partits, sis punts, sis gols a favor i cap en contra
donen el lideratge als de Samitier, que patiran la primera derrota a la quarta jornada,
al camp de l’Atlético Aviación (2-0), en un partit ple d’incidents. «Fútbol terrorífico,
huracanado y tumultuoso», escriu el cronista d’ABC sobre el partit que han disputat
els equips de Zamora i Samitier, «estrépitos vocingleros, dramáticos, de los hombres
dolientes y de los públicos rugientes», afegeix.
Tot arrenca d’una jugada, al minut 20, en què un jugador local, Óscar, molesta el
porter blaugrana Velasco, que està estirat a terra. Curta hi intervé, li etziba un cop i
l’aparta. Expulsió de Curta «en medio de una bronca inenarrable», escriu el
corresponsal a Madrid d’El Mundo Deportivo. «Expulsado por propinar varios
puñetazos a un contrario», es podrà llegir a l’ABC.
Els cronistes de Madrid coincideixen a dir que aquest Barça no té el nivell del que
s’havia proclamat campió. A Hoja del Lunes de Madrid, fins i tot s’escriu que

Página 265
«mostró un juego sucio, de tipo subterráneono vimos en sus filas sino suciedad y
reprobables gestosEs lamentable que un equipo de la categoría del Barcelona
presente en sus filas jugadores dispuestos siempre al empleo de unos métodos que del
fútbol deben ser desterrados para siempre…», i destaca que l’Atlético Aviación ha
jugat molts minuts amb un Germán coix, «debido a las caricias que prodigaron
algunos elementos barcelonistas». L’acció polèmica es descriu així: «Al realizar una
salida para detener el balón, Velasco es acosado por varios jugadores madrileños,
cayendo al suelo. Sin ningún motivo justificado, el defensa Curta se lanza sobre el
extremo Óscar y le hace objeto de una violenta agresión». La qualificació de
l’actuació arbitral també és contundent: «Tuvo algunas indecisiones al principio, una
de ellas el penalty no señalado por falta clara a Juncosa, pero después, con la
expulsión de Curta, aquietó los ánimos y llevó el encuentro con normalidad, pecando
tal vez de benévolo con Sans, que debió seguir el camino de su compañero». També
l’ABC és molt dur amb Sans: «Conviene no olvidar este apellido porque,
probablemente, si no sujeta sus nervios, dará bastantes motivos de tribulación a su
equipo y a los demás. Nos parece obligado señalar concretamente a los jugadores
peligrosos».
El cronista d’El Mundo Deportivo intenta buscar una explicació als nervis que
han mostrat els jugadors del Barcelona:

Apresurémonos a decir que los jugadores actuaron nerviosos en parte por la actitud del público. No
comprendemos el por qué a los equipos forasteros se les viene recibiendo en Madrid con una pitada siempre,
y algunas veces, como el pasado domingo al Valencia en Chamartín y hoy al Barcelona en el Estadio, con
una bronca. No sabemos el por qué de esta actitud del público madrileño que dice muy poco en favor de su
deportividad. Quizá este recibimiento lleve consigo el origen de un estado de ánimos que se refleja después
en su actuación y por ello algunas violencias puedan tener pequeña disculpa, aunque no justificación en el
ambiente.

En canvi, la versió que llegiran els lectors de Vida Deportiva és tota una altra.
L’expulsió s’explica així:

Velasco logra blocar la pelota, cayendo al suelo. Óscar se precipita sobre el guardameta agrediéndole con
patadas y pisotones. Curta acude en auxilio de Velasco y aparta a Óscar con el pecho y el señor Tamarit
expulsa a Curta del terreno de juego y con esta decisión se gana grandes aplausosLuego ha dicho el árbitro
que había tomado esta decisión porque Curta había dado un puñetazo a Óscar. Yo he de decir con entera
franqueza que no he visto puñetazo alguno, pero aun suponiendo que esto haya ocurrido tal y como ha dicho
el señor Tamarit, salta a la vista que ha obrado con ligereza lamentable al expulsar a Curta por agresión y
no hacerlo con Óscar, que estaba cosiendo a patadas y pisotones a un jugador indefenso en el suelo. Si
agresión fue la de Curta, ¿no lo fue también y cobarde por añadidura la de Óscar? No debe, no puede
tolerarse que los jugadores se agredan a puñetazos entre sí —y sigo sobre el supuesto de que haya existido
tal puñetazo—, pero la patada alevosa, la agresión cobarde, no puede ser tolerada ni justificada, porque no
hay argumentos que puedan atenuar el delito.

Cadascú explica la polèmica jugada com li va bé, perquè al mateix exemplar de Vida
Deportiva hi ha una segona crònica, signada per José María Úbeda (periodista i
president de la Federació Castellana de Futbol), on s’explica: «Óscar pateó feamente

Página 266
a Velasco, caído en el suelo. Curta, indignado, no supo reprimir sus nervios y
agredió con un puñetazo a Óscar».
En la reacció de Curta cal veure un record de la greu lesió patida per Velasco la
temporada anterior? En qualsevol cas, l’únic representant oficial del Barça que
parlarà dels fets és Samitier:

—Què tal el partit?

—El partit, dius? Més val que m’abstingui d’opinar. Els nois s’han portat magníficament. Mentre han
estat sencers, han donat un bany a l’Atlético, i, a més, en ser expulsat Curta, han continuat jugant amb un
entusiasme i una moral que no ha decaigut ni després del gol de Juncosa amb les mans.
—Com han estat els teus jugadors?
—Molt bé tots, però hem de lamentar les lesions de Velasco, Calvet (a qui han hagut de cosir la galta) i
César.
—I el partit?
—Hi ha vegades i circumstàncies que t’adones de seguida que no hi ha res a fer.

L’endemà, al Marca, apareix una fotografia on es veu certament Velasco a terra

envoltat de rivals potser en to amenaçador. Un exdirigent del Barça que va presenciar
el partit, Joan Molins, dóna també el seu resum dels fets: «Curta intervé amb el seu
ímpetu natural i etziba una empenta a un de l’Atlético, que, potser desprevingut, cau
per terra. No és cap agressió, ni de lluny!».
Dos dies després, en la reunió del consell i un cop escoltats els informes de
l’entrenador i del directiu que va acompanyar l’equip a Madrid, Joan Parareda, el
Barça aprova enviar una queixa formal a la Federació Espanyola per l’arbitratge del
valencià Tamarit Falaguera, perquè considera que no va saber tallar el joc violent, es
va deixar influir pel públic i va tenir greus errades d’ordre tècnic. A Curta li cauran
dos partits de sanció i una multa de 250 pessetes (el club, de manera excepcional,
se’n farà càrrec, perquè considera injusta l’expulsió) i, curiosament, Sans estarà un
mes sense entrar a l’equip. Oficialment, perquè està malalt. El Comitè de Competició
divulga una nota, que tots els diaris publiquen de manera íntegra, per alertar sobre «la
forma en que se desarrolla el comienzo de las competiciones oficiales». Va dirigida
fonamentalment al mal comportament dels aficionats: «Es bajo y ruín, y sobre todo
antideportivo, el ser rencoroso y recordar lo que pudo pasar en fechas, incluso
lejanas, hechos que el tiempo ya ha desdibujado y que no encajan con nuestro
carácter español y caballeresco, orgullo esencial de nuestra raza, y que nunca
debemos apartar de nuestros actos». Afegeix que aquesta passió «desgraciadamente
pasa de las graderías al terreno de juego» i acaba anunciant mesures duríssimes als
futurs infractors: tancaments de camps, anul·lació de llicències als futbolistes i
suspensió indefinida d’àrbitres.
La derrota a Madrid suposa un cop dur per a un Barça que havia arrencat la Lliga
amb força, però encara serà pitjor el resultat del diumenge següent, quan l’Athletic
Club s’imposarà a les Corts per 6 gols a 0 a un Barça farcit de suplents. Una desfeta
en tota regla, la pitjor de la història del Barça a la Lliga jugant a camp propi, que
deixa molt tocat Samitier. Pocs dies abans, l’entrenador barcelonista insisteix en la

Página 267
necessitat de concentrar els futbolistes a Vallvidrera, creu que alguns jugadors no
tenen un comportament prou professional i que d’altres estan més preocupats dels
seus negocis particulars que d’entrenar-se i cuidar-se. Els Gonzalvo, per exemple,
tenen un bar de fama, el Negresco, al carrer del Consell de Cent cantonada amb
Muntaner. I el germà gran, en Juli, no es mossega la llengua: «Si no treballes et diuen
que ets un gandul i que no et preocupes pel teu futur. Si inverteixes en un negoci i
procures assegurar-te el futur, diuen que estàs distret amb els negocis i no toques la
pilota. Sabeu què us dic? Que ens posin en un camp de concentració futbolístic i
veurem si les coses van millor!». Juli Gonzalvo mai no s’acabarà d’entendre amb
Samitier, que el farà jugar molt de tant en tant i a la Lliga només dos partits.
El diumenge 21 d’octubre, hi ha ambient de funeral, a les Corts. Tothom és
conscient de la dificultat de presentar un equip de nivell amb les baixes que té
Samitier, i l’Athletic de Bilbao sembla, a priori, molt superior. I, per si faltava res,
plou. D’entrada, no hi ha cap dels defenses titulars (Elias-Curta), però és que tampoc
Escolà, Martín i Sans formen part d’un equip que rep una pallissa històrica. «En el
circo de Las Corts, los mártires azulgrana fueron devorados por los leones del Norte,
ante el desconsuelo de 40.000 almas que reclamaban el cigarro de Don Entrenador»,
titula El Once tot buscant un to humorístic a la desfeta. Però és un bon resum del que
ha passat. El que uns mesos abans eren elogis a Samitier i passejades a les espatlles
dels jugadors pel mig del camp, ara són crítiques i crits furiosos. Malgrat les
absències, l’afició barcelonista no perdona, i el secretari general, Albert Maluquer, ho
lamenta amargament en un article periodístic que li surt de l’ànima:

¡Qué solo jugó el Barcelona rodeado de 40.000 espectadores! Saliendo con cinco suplentes nadie le tendió la
mano. Se unieron, sí, las dos, para jalear con palmadas de chunga, que inició con seguridad un
antibarcelonista y fue secundado inconscientemente por la inmensa mayoría del público. ¿No tiene socios el
Barcelona? ¿Son los inscritos en el club unos señores que saborean las glorias logradas por el equipo, pero
que se sitúan en el burladero cuando se pierde? Aquel hemos ganado y han perdido resulta muy
infantil¡Cómo deberían pesar sobre nuestros jugadores aquellas inmensas gradas! Sólo intento llegar a los
miles y miles de adictos azulgrana para decirles: vosotros también tenéis culpa¡Qué solo jugó el equipo!

La reunió del consell directiu del dimecres següent és tensa. Els que de fa temps
porten la veu crítica amb Samitier prenen la iniciativa i el president Vendrell ha de
demanar calma. Malgrat les dues desfetes consecutives, el Barça, clavat als sis punts,
només es troba a dos dels primers classificats, l’Oviedo i el Sevilla, que en cinc
jornades encara no han perdut. Una de les decisions més dràstiques que pren l’equip
directiu és sancionar amb duresa el defensa gadità Luis Soto, que ha debutat per les
baixes. Soto s’havia encarat amb el públic, que no parava d’escridassar-lo, i el consell
decideix multar-lo amb l’equivalent del cinquanta per cent del sou del mes. Mai més
no tornarà a jugar un partit oficial.
Una setmana més tard, l’equip mostra una reacció esplèndida i aconsegueix
vèncer (0-1, gol de César) a Mestalla. Samitier atorga una qualificació de bé a tots els
jugadors, excepte Velasco, que es fa mereixedor de la nota màxima: molt bé. I la

Página 268
directiva acorda una compensació especial als jugadors per la brillant i necessària
victòria. Durant aquestes dates, ha aparegut un altre dels expedicionaris de la guerra,
en el seu cas amb la selecció basca, Pedro Areso, però el club li recorda que el seu
contracte es va extingir fa anys. I encara un altre element destacadíssim de l’equip del
1936, l’extrem Juli Munlloch, envia una carta per preguntar si el Barça voldria
recuperar-lo. «No podemos valorizar su reingreso a nuestro club por falta de
referencias respecto a su actual estado físico y técnico, a menos que nos dé la
oportunidad de constatar sus posibilidades y sus méritos», és la resposta.
La línia del Barça a la Lliga continuarà sent erràtica. Dels tres partits següents no
en guanyarà cap: empat a casa amb el Múrcia, empat al camp de l’Oviedo i derrota
per 3 a 2 a Chamartín, que deixa els de Samitier amb deu punts a quatre del líder
únic, un Sevilla que agafa aires de gran aspirant al títol. El Madrid acaba de jugar de
manera consecutiva amb els dos equips catalans i amb polèmica en els dos casos.
Primer per l’empat a un que aconsegueix a Sarrià, en un partit duríssim, en un camp
enfangat per la pluja persistent i amb arbitratge molt protestat del famós Gojenuri.
Una setmana més tard, el diumenge 25 de novembre, el Barça es presenta a
Chamartín, en un dels partits més complicats de cada temporada. Ha passat poc més
d’un mes de l’agra rebuda a l’equip al camp de l’Atlético Aviación. La crònica de
l’ABC del diumenge és un prodigi de cinisme:

El partido tiene una trascendencia deportiva a la que nos parece obligado referirnos. Se trata de las
relaciones, más que cordiales, íntimas de los dos clubs, y a esa afición de las dos regiones adheridas a los
equipos que tantas veces les han representado como campeones, y siempre vinculadas por encima de todo el
fútbol nacional. Vuelve hoy el Barcelona a jugar en Chamartín, donde tantos admiradores tiene su gran
clase de juego y le espera impaciente una muchedumbre que le aplaudirá con calor al verle aparecer…

Bones paraules que no es tradueixen en fets: el Barça, que cau vençut per 3 gols a 2,
és rebut amb una nova xiulada impressionant, un fet que a poc a poc s’està
consolidant ja per sempre en les relacions entre els dos clubs. Tant a Madrid com a
Barcelona. A les pàgines de Vida Deportiva, no s’obliden de dir-ho:
Así pasa en el campo de Chamartín. Cierto día se dio la orden de pitar al Barcelona y se repartieron miles y
miles de pitos. El público dócilmente siguió la consigna y sigue pitándonos cada vez que vamos allí. ¿Hasta
cuándo? ¿Por qué se nos pita al salir? Sencillamente, porque no se ha dado la contraorden. Y lo peor del
caso es que se pita al Valencia, al Sevilla, al Bilbao. En una palabra, a todos los equipos que pasan por
Chamartín. Nos parece queya está bien, y que tienen bien probada su disciplina y la resistencia en pegar
bufidos. Por favor y con urgencia: ¿no se podría dar ya la contraorden?

Pocs dies abans del partit de Chamartín, a la reunió del consell directiu del Barcelona
del 20 de novembre del 1945, es produeix una iniciativa que canviarà el futur del
club. Agustí Montal demana uns instants d’atenció perquè vol dirigir-se als seus
companys per llançar una proposta que ha consensuat amb Joan Parareda, absent. En
aquesta reunió històrica hi són presents, també, el coronel Vendrell, Eugeni Borés,
Joaquim Labuena, Albert Marfull, Josep Mestre, Diego Moxó, Joan Sagalés, Manuel
de Senillosa i Joan Soler Janer.

Página 269
 —Companys, crec que ha arribat el moment, amb el final de la guerra mundial, especialment, que podem
donar per acabades les circumstàncies especials que ens han envoltat. Crec que ha arribat el moment que
considerem que ens acostem a un relatiu retorn a la normalitat.

El president Vendrell i els altres dirigents escolten atentament el que els vol dir
Montal.

—Es parla que les altes esferes de l’esport espanyol aviat donaran a conèixer noves normes, pensades per
permetre la lliure organització interna dels clubs. Companys del consell directiu, crec que arriba el moment
de prendre la iniciativa. El Barcelona, pel seu passat i la seva història, no pot deixar de banda aquesta
possibilitat. Al contrari —insisteix Montal—, ha arribat el moment d’avançar-nos i tan bon punt ens aparegui
la primera ocasió hem d’aconseguir restablir el contacte directe amb els nostres socis.

Josep Vendrell ha deixat parlar Montal i ara s’hi dirigeix directament:

—Quina és la vostra proposta concreta?

—La meva proposta és aquesta: tenint en compte que en els últims estatuts existia el consell consultiu del
FC Barcelona, i que estava format pels expresidents, socis de mèrit i els deu socis més antics, crec que hem
de suggerir que ens permetin fer una reunió conjunta per exposar a aquests associats tot el que ha fet la nostra
junta directiva. Presentarem també l’estat de comptes del Barcelona i els projectes que tenim en estudi. Així
podrem escoltar la seva opinió autoritzada i sabrem què en pensen de tot plegat.

Torna a parlar Vendrell:

—Montal, em solidaritzo absolutament amb la vostra iniciativa i em comprometo a posar-la en

coneixement de la Federació Catalana de Futbol. Els pròxims dies he de veure’m a Madrid amb els membres
del Comitè Nacional i els plantejaré com podem tirar endavant aquesta proposta. Cal que ho votem? Algú hi
té res a dir?

La proposta d’Agustí Montal s’aprova per unanimitat i és el primer pas, encara lleu,
de la futura democratització del club, si més no fins on ho permetin les autoritats
franquistes.
Mentrestant, està a punt d’esclatar un dels escàndols més importants de la
temporada.

EL CAS RAFA
El divendres 30 de novembre del 1945, Samitier es disposa a esmorzar amb la lectura
de la premsa. A la portada d’El Mundo Deportivo, llegeix la transcripció d’una
entrevista que li havien fet poc abans, on explica alguns dels detalls que, al seu parer,

Página 270
fan un bon entrenador. El Barcelona no passa per un bon moment, són dies durs per al
mag del futbol i tot plegat queda prou reflectit en el to de la peça periodística.
—Quan les coses no rutllen al ritme del que s’esperava qui ha de pagar el compte sempre és l’entrenador.
Què hi farem, hi ha tantes i tantes coses injustes, a la vida, i que malgrat tot s’han d’acceptar!

El periodista parla d’un Samitier sempre enfeinat, un personatge «que viu el ritme
modern, per a qui els minuts tenen tots 60 segons i 60 segons ocupats».

—I quines són les qualitats d’un bon entrenador? —li pregunten.

—Moltes, però encara que les tingui totes, pot fracassar rotundament. Les més importants són: saber-ne,
de futbol; saber-lo ensenyar, i saber entrenar cadascú físicament com li convé.
—I què és el que pot fallar?
—Doncs que hi ha un punt que molts entrenadors no saben evitar: no es pot xocar amb els jugadors.
—Com vols dir?
—No n’hi ha prou de tenir autoritat, tampoc n’hi ha prou de ser un bonàs, com vulgarment es diu. Cal ser
i això no ho ensenyen a cap universitat!

Repassada l’entrevista, just al costat, Samitier deté la mirada en les sancions del
Comitè de Competició, tot i que no té cap jugador amenaçat. Però una imatge del
madridista Rafa, que ni va jugar contra el Barça a Chamartín, l’intriga. Què deu haver
fet, aquest?
El text oficial és contundent:

Suspender por dos años al secretario del CF Barcelona, señor Labuena, e imponer la correspondiente
sanción económica al jugador del Real Madrid Rafael Yunta, Rafa, por infracción de las disposiciones
reglamentarias que prohíben realizar gestiones cerca de jugadores dependientes de otros clubs y estos
prestarse a tales gestiones, aparte de prohibir la inscripción de dicho jugador por el CF Barcelona en un
periodo de dos años.

«Ja la tornem a ballar!», deixa anar Samitier. I plega el diari.

El cas Labuena farà córrer rius de tinta. I a poc a poc se’n van sabent els detalls:
el secretari del Barcelona havia concertat una cita amb el jugador madridista Rafa per
parlar de la seva possible incorporació al club blaugrana. Rafa, que acaba contracte a
final de temporada i no compta per a l’entrenador blanc, prefereix explicar-ho al
Madrid, calculant que així li milloraran l’oferta. Santiago Bernabéu hi intervé i diu al
futbolista que continuï endavant, que concerti una cita amb Labuena. I prepara una
ensarronada de pel·lícula.
El dia de la trobada, en un cafè de la Gran Via madrilenya, Rafa i un amic
s’asseuen a esperar el secretari del Barça. Però tot està preparat per enxampar
Labuena cometent una presumpta irregularitat. Quan el secretari barcelonista apareix,
tot el muntatge es destapa i el Madrid denuncia la intromissió del Barça, amb el
resultat de la sanció per dos anysi la renovació de Rafa al Madrid, amb qui jugarà
només dos partits en tota la Lliga.
A partir d’aquí, a la premsa aniran apareixent petits detalls que salpebren la
situació. El Barcelona diu que té una carta d’un amic de Rafa en què el futbolista

Página 271
s’ofereix al club perquè a Madrid no el volen i que té llibertat de moviments per
buscar-se la vida. Labuena, que ha estat sancionat sense defensa, demanarà ser
escoltat. I des de l’entorn del club diverses veus sortiran a favor del secretari, com la
de l’exdirectiu Vidal Ribas: «Crec que hi haurà una rectificació, s’ha decidit el cas
després d’escoltar només una part i ens falta saber què dirà Labuena en la seva
defensa. Crec que s’han precipitat». També parla el directiu Josep Casanovas: «La
junta estava al cas de les negociacions, i tant que ho estava. És un cas ben clar: Rafa
s’havia ofert al Barça assegurant que a final de temporada podia fitxar lliurement. El
Barcelona sempre ha tractat aquests casos de club a club i per la via legal, per quin
motiu hauria ara de cometre aquesta bestiesa? I si Rafa ens ha pres el pèl, no en té cap
culpa ni Labuena ni la resta de la directiva».
Però el club es troba en un carreró sense sortida. Una defensa aferrissada del
secretari pot considerar-se un desafiament a les autoritats, però, al mateix temps, els
membres de la junta consideren que han actuat correctament i que tot ha estat una
trampa de Bernabéu. Al passatge Méndez Vigo, a la reunió del consell del 4 de
desembre, ja sense Labuena i amb Antoni Gisbert com a secretari accidental, ja no es
parla del projecte de Montal ni de cap altre assumpte: només del cas Labuena. I
l’única referència que es fa constar en acta és que la campanya que certa premsa està
duent a terme en defensa del Barcelona i en acusació del Reial Madrid «perjudica al
Club de Fútbol Barcelona al crearle una atmósfera de tirantez con otros clubs y con
organismos rectores del Fútbol nacional. El Barcelona es en absoluto ajeno a la
citada campaña». La tradicional prudència del coronel Vendrell s’imposa i com a
molt el club es mostra disposat, «si el caso llegara», a «hacer cuanto legalmente
conceden las disposiciones vigentes para encontrar una solución satisfactoria al
caso que se presume pueda plantearse referente a su compañero Sr. Labuena».
Per trobar un bon exemple de la campanya en defensa de l’actuació de Labuena,
cal revisar l’exemplar d’aquella setmana de Vida Deportiva, on s’explica amb pèls i
senyals com van anar les coses aquell dia en un cafè de Madrid…
Dentro del café Gran Vía se colocan en sitio visible Rafa y un amigo. Son las diez de la noche. Bajo un farol,
frente al café, se detiene un señor que finge leer con mucho interés, quizás un artículo de Teus. Es un espía
apostado, el cual no ha tenido en cuenta que el fanal estaba apagado. Falta de práctica. Dos taxis
misteriosos parados en el centro de la calzada sirven para que desde ellos puedan estar a punto el señor
Bernabéu y otros directivos, que en la penumbra esperan. Un numeroso grupo, al parecer viandantes, hacen
muy disimuladamente guardia frente al café. Se trata de socios del Real Madrid, que deben actuar de
comparsas, fingiendo ser paseantes casuales. Otro señor está ensimismado contemplando un escaparate. Es
un empleado de la Nacional, que actúa de testigo de lo que va a suceder. El secretario del Barcelona no
aparece. Ha pasado media hora. El periódico Marca de aquella mañana publica que Rafa no queda libre y
que debe firmar o será declarado en rebeldía. Este detalle varía totalmente el caso. Eso no es lo que había
declarado Rafa. El señor Labuena se temió algo y no se decidió a ir a la cita, pero al ir al teatro Alcázar,
Labuena se encontró con Rafa y su amigo, que, cansados de esperar, se iban ya. El señor Labuena nos ha
contestado que le dijo a Rafa: «Me acabo de enterar de que usted no queda libre, como me dijo, y que hay el
Madrid por medio. Así pues, no puede haber nada de lo que usted solicitó…». Como en los films policiacos,
el señor Labuena nota la presión de una mano en el hombro: «¡Descubierto!». Escándalo, voces, gritos, el
público se aglomera y no deja hablar al interesado. Se tiene la evidencia oficial de que Labuena estaba
hablando con Rafa. El señor Labuena no ha negado en ningún momento que habló con el jugador, por la

Página 272
 sencilla razón de que todo ciudadano, aunque tenga la desgracia de ser directivo, puede hablar con los
jugadores del Madrid.

La revista afegeix que Labuena ha demanat un acarament amb el futbolista i també

que declari l’amic de Rafa, testimoni de primera mà. Però que l’han sancionat sense
ni escoltar-lo.
Poc més tard de publicar tots aquests detalls sobre com van anar les coses en la
reunió entre Rafa i Labuena, Vida Deportiva desapareixerà dels quioscos. Tres mesos
de descans i tornarà a la venda a finals de març del 1946.
L’afer tindrà també serioses conseqüències al si del consell barcelonista, fins al
punt que pocs dies després de l’afer, un dels vocals, Josep Casanovas, presentarà la
dimissió irrevocable. Vendrell li ha exigit que rectifiqui les declaracions on
assegurava que tota la junta estava assabentada de les possibles negociacions amb
Rafa i Casanovas envia una carta al president on afirma que no se’n desdiu, que tot el
que va dir era cert «y me ratifico en ello» i que no les veu en cap cas perjudicials per
al Barcelona: «No me queda más por decir, sino que pongo mi cargo a su disposición
esperando acepte la dimisión y la haga pública, si es posible, a la mayor brevedad».
El coronel Vendrell no ho va fer i Casanovas va enviar el text íntegre de la carta de
renúncia a El Mundo Deportivo.
Un cop rebuda la notificació definitiva de la seva separació del consell directiu
del Barcelona, Labuena envia aquesta carta als ja excompanys seus de junta:

He dejado exprofeso transcurrir algunos días antes de contestarla, para poder hacerlo más serenamente y
conocer al mismo tiempo la reacción que pudiera producir entre mis compañeros, que, según ellos, no eran
sabedores de mi irónico despido por parte del presidente.
Yo no puedo suponer que el consejo directivo, en cuyo nombre usted me escribe, pueda olvidar tan
alegremente que me he sacrificado para que usted y los demás excompañeros pudieran salvarse de un
castigo que debiera extenderse a todos por unos acuerdos y actos celebrados en nombre del conjunto, con
consentimiento general y sin voto en contra alguno…

Mentre l’escàndol es va escampant, l’equip entra en una ratxa de bons resultats. El 2

de desembre reapareix per fi Escolà i els homes de Samitier veuen la llum: 5 a 3 a
l’Hèrcules a les Corts, 1 a 5 al camp del Celta, 4 a 0 al Castelló i victòria també a
Sevilla, 2-3, a l’últim partit de l’any, el 30 de desembre. El Barça suma divuit punts i
tanca la primera volta com a segon de la taula empatat amb el líder, el Madrid. Disset
gols marcats en només quatre partits, amb actuacions destacades de César (7 gols),
Martín (4) i Escolà (3). «Com ho veus, Pepe? Serem campions?», pregunten a
Samitier. «Podria seralgú ho ha de ser, no?». I somriu.
Entremig, el 23 de desembre, es juga un partit especial entre els vigents campions
de Lliga i de Copa, un trofeu anomenat Copa d’Or o Copa Argentina (perquè es
disputa a iniciativa del consolat argentí), en què els de Samitier superen l’Athletic per
5 a 4, un autèntic partidàs que es juga a les Corts. El popularíssim director
d’orquestra Bernard Hilda, feliç pel desenllaç d’aquest any de la guerra a Europa,

Página 273
segueix el partit des de la banqueta, assegut al costat de Samitier i d’Àngel Mur, i
frueix de les combinacions dels barcelonistes, aquesta vegada sí, amb l’equip de gala.
També és feliç Bartolomé Barba Hernández, perquè aquest mes ha estat nomenat
nou governador civil de Barcelona en substitució d’Antonio de Correa y Veglison. El
perfil de Barba és molt més baix que el del seu predecessor, i el seu curt mandat (fins
al 1947) només serà recordat perquè autoritzarà que l’Orfeó Català torni a actuar al
Palau de la Música i per no evitar la vaga de Manresa del 1946, la més important des
del final de la guerra.

EL CAS ANTÚNEZ

A la reunió del consell del 8 de gener del 1946, es presenta per primer cop el substitut
del dimitit Casanovas: Eduard Borràs Vallès, un industrial del tèxtil que passarà pocs
mesos a la junta. També es comunica que el persistent Fernando García ha tornat a
Espanya i que el club accepta fer-li una prova per veure en quines condicions físiques
es troba, sempre i quan la Federació Espanyola l’autoritzi a jugar. Nando García ha
passat els últims anys jugant a Mèxic i també al Vélez Sarsfield i al San Lorenzo
argentins. El Barça l’havia fitxat en acabar la temporada 1935-1936, i, per tant, no
havia pogut jugar encara a la Lliga amb els colors blau i grana. Ho farà, per fi, la
temporada 1946-1947, amb trenta-quatre anys, però només tres partits.
Al començament del 1946, el Barcelona reforça l’equip jurídic amb un personatge
d’un prestigi i uns coneixements inqüestionables: Ricard Cabot i Montalt (1885-
1958). El que ha estat impulsor i redactor dels principals reglaments del futbol
espanyol, l’home que va organitzar les estructures competitives de la Federació
Catalana i posteriorment de l’Espanyola, el secretari general de més prestigi que ha
tingut el futbol espanyol, serà un col·laborador valuós els pròxims mesos, que
s’anuncien complexos en el terreny jurídic, pel seu profund coneixement de totes les
normatives.
A la segona volta de la competició, els homes de Samitier alternen els bons partits
amb les decepcions. Però la gran igualtat de la Lliga permet que l’equip barcelonista
no s’allunyi mai gaire de les primeres posicions, amb la segona plaça com a màxima
fita. La competició espanyola continua sent un niu de polèmiques, escàndols arbitrals
i sancions sovint desproporcionades per donar exemple i mostrar mà dura. Un dels
casos que més tinta fa córrer és el partit, encara a finals del 1945, entre els dos equips

Página 274
de Madrid, a Chamartín. És un xoc aspre, dur, ingovernable, que costa car a l’àrbitre
Iturralde. Suspès per un mes per «no castigar oportunamente el juego peligroso con
perjuicio para el desarrollo del partido y de la normalidad de la propia labor
arbitral», Iturralde se sent tractat amb injustícia i anuncia que plega. En un primer
moment, hi ha una crisi seriosa, perquè li fan costat tots els àrbitres bascos, fet que es
rep amb alegria a les pàgines sempre iròniques d’El Once: «Iturralde ha demostrado
que es una gran persona. Con su dimisión nos ha quitado un gran peso de encima,
porque no volveremos a ver a Mazagatos ni a Gojenuri». Després d’un any i mig de
retir, Iturralde reapareixerà, la temporada 1947-1948.
A finals de gener del 1946, un nou cas polèmic, amb conseqüències encara més
greus, comença a aparèixer amb força. En principi sembla només un plet particular
entre el Betis i el Sevilla per la propietat d’un jugador, el defensa Francisco Antúnez,
que mou passions, a Andalusia. Un tema que molts analistes miren des de la
distància, «rivalidad regional», escriu Eduardo Teus. Però acabarà enverinant la
temporada i falsejant el desenllaç de la Lliga d’una manera escandalosa.
El fet és que Antúnez, jugador del Betis, ha estat traspassat al Sevilla i debuta
amb el seu nou equip el 27 de gener, a Chamartín (1-1). El Sevilla té el permís de la
Federación Regional Sur, que presideix el metge especialista en malalties venèries i
exsecretari sevillista Antonio Calderón. Calderón, que acabarà dimitint per aquest
cas, serà, anys a venir, gerent del Reial Madrid i un dels homes de confiança de
Santiago Bernabéu.
El Betis denuncia que el fitxatge ha estat il·legal, perquè, explica, l’han fet uns
directius verd-i-blancs (el vicepresident i el tresorer) sense el coneixement ni
l’autorització del president i de la junta. El reglament de l’època és clar: cap traspàs
és vàlid sense tres signatures, la del president, la del secretari i la del futbolista. El
Betis reclama, doncs, que li tornin el jugador i comença a córrer la brama que poden
retirar al Sevilla els punts que aconsegueixi amb Antúnez al camp. El diumenge
següent, 3 de febrer, Antúnez torna a jugar amb el Sevilla, ara a Gijón (2-3), tot i que
a l’estació de tren d’on ha de sortir l’expedició sevillista, s’hi presenta un grup de
bètics exaltats disposat a impedir que Antúnez formi part del grup. El jugador, que
havia estat avisat, es troba, en realitat, a Còrdova, on s’afegirà a l’expedició sense
problemes.
La Federació Espanyola es manté a l’expectativa i només fa pública una nota, just
el dia abans del debut d’Antúnez a Chamartín, per dir que no intervindrà mentre no
parli primer la Regional Sur. Passen els dies i el 14 de febrer (quan Antúnez ha jugat
un tercer partit, amb victòria sobre l’Espanyol per 1-0, i un Sevilla en alça ja és
colíder de la Lliga) la Federació Espanyola intervé i decideix «dar validez al contrato
de transferencia y en consecuencia convalidar las alineaciones producidas hasta la
fecha». A més, multa el Betis perquè ha divulgat a la premsa el text íntegre del seu
recurs de reclamació. Cas tancat? Ni de bon tros.

Página 275
 La competició va avançant i el Sevilla es consolida com un ferm aspirant al títol,
sempre amb Antúnez al camp, convertit en titular indiscutible. En paral·lel, el Barça
també ha entrat en una dinàmica de bons resultats i també té clares opcions de títol.
El diumenge 24 de febrer, el perillós Oviedo cau 4-0 a les Corts, mentre el Sevilla
goleja l’Atlético Aviación i agafa el lideratge en solitari. A cinc jornades del final, els
andalusos tenen 30 punts, mentre que Barcelona i Athletic en sumen 28. El primer
diumenge de març s’enfronten bilbaïns i sevillans a San Mamés, el mateix dia que
l’equip de Samitier rep el Madrid a les Corts. Una jornada d’alta tensió que deixa un
triple empat a 30 punts al primer lloc. El Barça s’imposa per 1 gol a 0, fet per César
al minut 17, i al camp, per l’accés excessiu d’espectadors a les zones de públic
dempeus, es produeix una de les allaus de públic que es faran tristament habituals els
anys següents. En aquest cas, el balanç és de sis espectadors ferits.
Són setmanes de frenètica activitat en tots els fronts per a la junta del coronel
Vendrell. El club ja ha rebut l’autorització per convocar el consell consultiu, i, d’altra
banda, el recurs presentat per la suspensió del secretari Labuena ha estat rebutjat i
Cabot treballa ara amb un nou escrit, dirigit al Consejo Nacional de Deportes, que
també serà rebutjat. En un altre punt de conflicte, el Barcelona decideix ordenar als
escultors germans Oslé que aturin l’execució del monument als caiguts, un maldecap
que s’arrossega de fa anys i del qual el club no sap com sortir-se’n. Hi ha també un
contenciós amb l’Athletic Club, que reclama una més alta participació en els
beneficis que va deixar la Copa d’Or, i encara una nova sanció federativa, en aquest
cas, per la lesió del jugador Antón, de l’Oviedo, que es va produir al partit de la
primera volta en un xoc amb el blaugrana Bravo. La Federació ordena al Barcelona
que es faci càrrec de les despeses de la curació d’Antón. També hi ha activitat als
despatxos esportius i des del mes de gener es negocia amb l’Europa el fitxatge d’un
jove porter que els tècnics diuen que tindrà un gran futur: Antoni Ramallets.
A només dues jornades del final, es manté el triple empat al capdamunt de la
taula, ara a 33 punts, però només uns quants dies abans el coronel Vendrell ha
d’afrontar la segona deserció de la seva junta, la del tresorer Joan Sagalés. En una
carta dirigida al president Sagalés, fonamenta la seva dimissió en tres punts:
Por su indiferencia en la defensa ante los superiores organismos del caso Rafa, cuyas gestiones efectuadas
por el Sr. Labuena eran anticipadamente conocidas por usted.
Por su obstinada oposición al cobro de la tribuna del campo de Las Corts, vendida al Gimnástico de
Tarragona.
Por su arbitraria ingerencia en asuntos encomendados a Tesorería, cuyas reiteradas desconsideraciones
de usted perturban la buena marcha de sus respectivas secciones.

Sagalés conclou que són motius que «por mi propia dignidad y estima me obligan a
rogarle se sirva aceptar mi irrevocable dimisión».
La carta té data del 12 de març del 1946 i dos dies després Vendrell envia un
escrit a la Federació Catalana per anunciar la destitució de Sagalés:

Página 276
 La conducta de este señor ha venido siendo desde hace mucho tiempo de una constante desconsideración, no
sólo por sus airadas reacciones contra el simple ejercicio de cualquiera de las prerrogativas inherentes a las
funciones normales de mi cargo de presidente, sino provocando querellas personales y de grupo entre los
componentes del consejo directivo, dejando de concurrir a sus reuniones mientras hacía ostentación de su
presencia por las dependencias del local social, y en fin, llegando incluso a hacerme objeto de pública
desatención ante los empleados del club con evidente perjuicio de la disciplina y subordinación de estos,
todo lo cual ha repercutido, además, en perturbar la convivencia personal entre los componentes del consejo
directivo.
En su virtud, cúmpleme elevar a Vd. la propuesta de cese en su cargo de vocal y tesorero del consejo
directivo de este club de D. Juan Sagalés Monell…

El càrrec de tresorer passarà a Joan Soler Janer.

És en tot aquest batibull de conflictes interns i externs, amb el cas Antúnez, del
qual encara es parla, i les tasques per posar en marxa el consell consultiu, que l’equip
de Samitier es jugarà el títol de Lliga a una carta, en l’última jornada: el diumenge 31
de març del 1946 s’enfronten a les Corts el Barcelona i el Sevilla. L’equip andalús és
el líder, amb 35 punts, contra els 34 del Barça i els 33 de l’Athletic. El Sevilla en té
prou amb un empat, però si els blaugrana s’imposen, revalidaran el títol de campions.
No cal dir que aquell diumenge no hi cap ni una agulla, al camp del Barça. Un ple
absolut i una expectació sense límits, tot i que tant El Mundo Deportivo com La
Vanguardia envien els seus cronistes de luxe (Lasplazas i Santiago García) a Múrcia,
on juga l’Espanyol i busca evitar el descens directe a Segona. Radio Nacional de
España retransmet el xoc, amb la veu de Matías Prats. Tot el futbol espanyol espera
amb expectació el desenllaç d’aquesta Lliga que es juga en noranta minuts, amb
arbitratge d’Escartín i al camp del Barça. És també un dels dies més tristos de la
història de les Corts, una decepció absoluta, perquè el Sevilla, com sempre amb
Antúnez a l’equip, s’avança als set minuts amb un gol d’Araujo en rematada de cap i
els homes de Samitier només podran empatar, ja al minut 63, mitjançant Bravo, en
resoldre una jugada de Gonzalvo III. En la mitja hora final no hi haurà cap manera de
tornar a foradar la porteria del biscaí Busto i amb l’empat a un es proclamarà campió,
per primer i únic cop a la història, el Sevilla. Arran del gol inicial, l’equip andalús
planteja un partit ultradefensiu i els homes de Samitier no troben com desmuntar la
tàctica del rival. El cronista d’Hoja del Lunes barcelonina parla de «la nula eficacia
de los interiores barcelonistas», mentre que al diari esportiu català es destaca «una
delantera sin nervio, equivocada, apática…». El públic barcelonista, malgrat la
decepció, mostra una gran esportivitat i premia amb una forta ovació els jugadors del
Sevilla, mentre celebren el títol al mig del camp.
Als vestidors del Barça, la tristesa és immensa. Samitier es passeja frenèticament
amb la mirada perduda a terra. Curta es queixa de la mala sort. «El gol inicial ha estat
una dutxa d’aigua freda i s’han dedicat a mantenir-lo», declara. «Fins i tot el vent ens
bufava en contra», apunta Marià Gonzalvo. «T’imagines quina alegria hauríem donat
al públic si marquem al final?», es pregunta Escolà. «La Lliga era nostra, se’ns ha
escapat de les mans», comenta Bravo. En les seves puntuacions setmanals, Samitier
atorgarà un bé a Velasco, Calo, Curta, Gonzalvo II i III i Virgós; un regular a Colino i

Página 277
Bravo, i un malament per a Gamonal, Escolà i César. Globalment no van estar a
l’altura de la situació.
Aquell mateix diumenge, mor Lluís Sabaté Monclús, popularment conegut com
mossèn Lletuga, que exercia de a capellà oficial del club des de feia anys i era un dels
socis més antics del Barça. Va ser ell qui va beneir la primera pedra de la construcció
de les Corts. La llegenda diu que poc abans de morir va demanar què havia fet el
Barça amb el Sevilla i que li van dir que havia guanyat per 2 gols a 0.
L’endemà del desenllaç de la Lliga, el cas Antúnez rep un impuls inesperat. El
Betis no es conforma amb la decisió federativa i presenta recurs davant del Consejo
Nacional de Deportes. Però el més sorprenent del cas és que comença a veure’s com
una possibilitat sòlida que el CND doni la raó al Betis, tot plegat amb unes
conseqüències encara insospitades.
El dijous dia 4, el Comitè de Competició acorda felicitar el Sevilla per l’obtenció
del títol de Lliga i es mostra complagut per la correcció amb què es va desenvolupar
el partit. Només cinc dies més tard, el dimarts següent, esclata la bomba: el CND
dóna la raó al Betis, reconeix que el traspàs d’Antúnez és nul i censura l’actuació de
la Federació Espanyola dient-li que ha d’«observar con el máximo rigor sus propias
disposiciones reglamentarias y la rápida tramitación de los recursos que se
susciten». El desenllaç de tot plegat és un bunyol considerable i una injustícia
flagrant per al FC Barcelona, que, en aplicació estricta dels reglaments, havia de ser
proclamat campió de Lliga. Però el mateixi CND, en un text que hauria d’estudiar-se
com a exemple pràctic de matusseria jurídica, es nega a aplicar les sancions
esportives que correspondrien. I ho reconeix sense cap vergonya:
Habida cuenta de que las consecuencias de la aplicación estricta de los preceptos reglamentarios, en razón
al momento en que ha sido elevado a esta Delegación el asunto, implicaría una perturbación deportiva de
enorme volumen, la comisión directiva ha acordado que se mantienen los resultados deportivos logrados en
los terrenos de juego en el campeonato nacional de Liga, recién terminado.

No s’atreveixen a rectificar la classificació final de la Lliga i retirar el títol al Sevilla.

La premsa publica els comunicats oficials, com sol ser norma, sense entrar en
opinions, i menys en crítiques. Només el falangista Arriba s’atreveix a qüestionar
lleument la situació:
El recio crédito jurídico de los reglamentos de fútbol se ha roto cuando, al fallar en última instancia, se
considera nulo el traspaso de Antúnez y válidos los resultados conseguidos por el Sevilla con la
participación de este jugador. Este final del litigio resulta una incongruencia, algo desconocido en nuestro
fútbol profesional. Indudablemente, es poco deportivo que un club sea despojado de unos puntos que
consiguió en el terreno de juego. Pero si la alineación de un jugador es irreglamentaria, el castigo debió ser
inexorable.

Pocs dies més tard, el president de la Federació Espanyola, Javier Barroso, i tot el seu
comitè directiu, renuncien als càrrecs. Més endavant, Barroso serà reconegut com a
soci d’honor del Sevilla. El 25 d’abril, el general Moscardó nomena nou president
Jesús Rivero Meneses, falangista, advocat i fundador del Valladolid. Recuperarà

Página 278
Cabot per a la secretaria general federativa (i per evitar així una altra pífia com la
d’Antúnez) i inclourà el marquès de la Mesa de Asta entre els nous vocals. Només hi
serà un any, però entre les seves decisions constarà la de recuperar el color vermell
per a la selecció espanyola de futbol, que havia jugat amb samarreta blava d’ençà de
la guerra. També hi haurà canvi de president a les federacions andalusa i catalana. En
aquest darrer cas, el càrrec recaurà en Francisco Sainz Giménez, reconegut
espanyolista que ja havia format part de l’equip directiu en l’etapa de Francesc Jover.
El Betis, de manera immediata, organitzarà una sèrie d’amistosos en què ja torna
a comptar amb Antúnez a les seves files, però començarà a rebre fortes pressions per
tancar un acord amistós amb el Sevilla. Finalment, Antúnez serà traspassat, ara amb
legalitat i conformitat per totes bandes. Jugarà al Sevilla fins al 1952.

Página 279
 12. ARRIBA MONTAL

La temporada 1945-1946 acaba oficialment amb el torneig de Copa, que, després de

l’experiència de la campanya anterior, es torna a jugar després de la Lliga. El sorteig
no és gaire favorable als interessos del Barça, perquè li correspon jugar contra el
Sevilla, i, en concret, fer-ho primer a la capital andalusa, el 21 d’abril, quan la
indignació és més gran al club sevillà. El resultat de tot plegat serà una nova desfeta
històrica, perquè l’equip de Samitier cau vençut per vuit gols a zero en un partit, un
cop més, farcit d’incidents. El Barcelona manté l’empat a zero mentre es juga en
igualtat de condicions, però, arran de l’expulsió de Colino, de la lesió de Gonzalvo III
(que marxa del camp i ja no hi torna) i de l’expulsió de Bravo, els gols van caient un
rere l’altre sobre el marc de Velasco. Davant d’un Sevilla desbocat, els vuit
barcelonistes que es mantenen sobre la gespa no poden oposar gaire resistència. Amb
Escolà també lesionat, el Barcelona acaba amb set jugadors sobre el camp.
L’endemà fins i tot les cròniques habitualment asèptiques de l’agència oficial
Cifra parlen d’un arbitratge «pèssim». I expliquen aquests incidents:

A los ocho minutos se lesiona Gonzalvo III. Colino solo ante puerta se dispone a fusilar un tanto y es
contenido duramente por el defensa Joaquín, que salva así un gol seguroOvidio hace una entrada durísima a
Colino, derribándole, y al incorporarse este es agredido por Arza. Se produce un incidente, siendo
expulsado Colino. Iban transcurridos treinta minutos de juego. El Barcelona queda con diez jugadores.
Gonzalvo III y Escolà están lesionados.

Al minut 38 arriba el primer gol i poc després el segon. Continua Cifra: «En el
segundo tiempo el Barcelona sale al terreno con nueve jugadores y su juego es
simplemente de defensa». Cauen tres gols més. Amb el 5-0 «se produce un
encontronazo antre Ovidio y Bravo y este trata de agredir al jugador sevillano.
Bravo es expulsado. Ocurría esto a los veinte minutos del segundo tiempo». Llavors
arriben tres gols més. I sobre l’àrbitre escriu l’agència: «Arbitraje pésimo. Su
desacierto fue tal que dio un mal cauce al partido».
L’àrbitre era Plácido González, del col·legi Centro. També la versió del partit que
en dóna l’ABC de Sevilla el responsabilitza dels incidents, tot i que els explica de
manera diferent. L’expulsió de Colino, per exemple, arriba perquè el barcelonista
«había sido derribado en un encontronazo con Ovidio y al incorporarse se dirigió
agresivo al delantero Arza. El árbitro ordenó en justicia su expulsión».
El secretari general del Barcelona, Albert Maluquer, que pel càrrec té accés a les
actes dels partits i als informes arbitrals, explicarà, uns quants anys més tard, en la
seva Història del CF Barcelona:
«El árbitro solamente consignó en el acta la expulsión de Colino por lanzar «una patada» a un jugador del
Sevilla aunque no le alcanzó; la de Bravo y la lesión de Gonzalvo III (¡sin que apreciara que fuera causada,
afirma, por jugador contrario alguno!). De todo lo demás, como si no hubiera ocurrido; ni siquiera cita la
retirada de Escolà, por lesión, ni alude para nada al juego manifiestamente agresivo empleado por los

Página 280
 jugadores del Sevilla, sobre todo por el llamado Ovidio, que intervino directamente, junto con otros, en la
inutilización de Escolà, Gonzalvo III, Colino y Bravo».

La Federació sancionarà Colino i Bravo amb dos partits cadascun, i la rebuda al

Sevilla (que té la dignitat de no fer jugar Ovidio) en el partit de tornada (1-0) serà
aspra, ben diferent de la que s’havia fet un mes abans, en el partit decisiu de la Lliga.
Amb les dues competicions oficials acabades, el Barcelona disputarà un grapat
d’amistosos i tancarà oficialment la temporada el 30 de juny. Mentrestant, tota
l’activitat es concentra al voltant de la manera de fer efectiva una comunicació directa
entre el consell directiu i els socis, i també comencen a córrer rumors sobre un canvi
profund a la junta directiva blaugrana.
A finals de març es pronuncia públicament una veu autoritzada, la del marquès de
la Mesa de Asta, que, en declaracions a Vicente Loren, director del reaparegut Vida
Deportiva, s’apunta als nous aires i demana tenir també l’oportunitat de presentar als
socis del Barça els comptes econòmics del seu pas per la presidència. «En nuestro
mandato era casi imposible comunicarse con el socio», explica. «Si nosotros no
hicimos ninguna asamblea es porque no se podía. No me daría ningún miedo
afrontar una, al contrario, lo desearía». El periodista barceloní també li demana si
pot dir «amb claredat» els motius de la dimissió del seu equip directiu, després de
l’11 a 1. Piñeyro replica: «¿Para qué? Es del dominio público y además es deber de
todos olvidar lo que pudo pasar en aras de la mejor armonía».
Per les mateixes dates, El Once s’atreveix amb una llista de possibles nous
directius i no va mal encaminat quan parla del retorn de vells coneguts, com
Casajuana, Agustí, Anzizu i Arañó. També explica que podrien continuar Mestre,
Parareda i Senillosa. Però, en canvi, no hi ha encara un candidat clar per a la
presidència, i el setmanari recull el nom que sona amb més força, el de Tomàs Rosés,
fill d’expresident, que ja havia format part de la primera junta d’Enric Piñeyro. El
mateix marquès de la Mesa de Asta també sonarà amb força. El tercer nom que va
agafant volada és el d’Agustí Montal, que és qui ha portat l’embranzida de les
reunions amb els socis i de la recuperació del consell consultiu.
La possible candidatura de Montal, no obstant això, patirà un seriós
endarreriment, quan, encara a finals de maig del 1946, hi ha un intent d’apartar-lo de
la futura presidència del Barcelona. A la reunió de la junta directiva del 28 de maig,
el coronel Vendrell llegeix la carta de dimissió de Montal, que no pot fer res més que
abandonar el club perquè acaba de ser reclamat per a la Federació Catalana i no està
permès compatibilitzar els dos càrrecs. Aquell mateix dia presenta la dimissió Antoni
Gisbert, que havia ocupat el lloc de secretari provisional des de la polèmica sanció de
Labuena.
Durant el mes de juny, una nova pugna enfronta els destins del Reial Madrid i el
Barcelona: el fitxatge del canari Luis Molowny, que esdevindrà un dels futbolistes (i
després entrenador) de carrera més llarga i de més èxit de la història del Madrid. El
Barcelona es mou amb peus de plom, després de l’experiència desagradable de la

Página 281
topada amb el Madrid per Rafa. No es pot permetre la més mínima relliscada i
aquesta lentitud acabarà decidint el futur blanc del futbolista. Per aquest motiu, ja en
reunions del consell directiu blaugrana del mes de maig, es té especial interès a fer
constar en acta que el club «consulta al Club Marino de Las Palmas si podemos
tratar la transferencia de su jugador señor Molowny». El Madrid enviarà Jacinto
Quincoces a les Canàries per tancar el fitxatge i el Barça negociarà telefònicament,
amb intervenció directa del mateix Samitier. Les habituals hagiografies de Santiago
Bernabéu explicaran, anys després, que va ser una habilíssima decisió del president
madridista la que va fer que Molowny acabés a la capital espanyola. Segons
s’explica, Bernabéu, durant un viatge en tren a Barcelona, va aprofitar una aturada en
una estació per comprar la premsa catalana. Així es va assabentar que el Barça
acabava d’enviar un destacat emissari per via marítima a negociar el fitxatge de
Molowny. Llavors va telefonar immediatament al club per ordenar que agafessin els
diners que calgués de la caixa i que anessin en avió a contractar el crac de Tenerife.
«Cuando el representante del Barça llegó a las islas, se encontró con que Molowny
ya era del Madrid», s’ha explicat.
El cert és que a la premsa canària dels dies dels fets es relata com tant el Madrid
com el Barcelona negocien al mateix temps amb el Marino. Aire Libre, de Santa Cruz
de Tenerife, publica, el 24 de juny del 1946, que Quincoces, l’enviat blanc, és a Las
Palmas. Que la lluita amb el Barça és aferrissada i que no hi ha res tancat encara, tot i
que ja fa quasi una setmana de la seva arribada «por vía aérea». El mateix ABC de
Madrid, dos dies abans, explica que Quincoces no se’n surt perquè «el Barcelona,
además de ofrecer la misma compensación económica que el equipo madrileño, se
compromete a jugar cinco partidos en Canarias este mismo verano». No sembla,
doncs, que fos arribar i moldre, per al Madrid, que acabarà emportant-se un futbolista
de classe que el Barça també pretenia, però amb menys facilitats de les que es
pensava i una despesa final fabulosa: 250.000 pessetes.
A la reunió del consell directiu del 4 de juny del 1946 es produeix un moviment
estratègic fonamental: tots els membres de la directiva posen els càrrecs a disposició
de Vendrell «a fin de facilitarle las gestiones que deba realizar cerca del nuevo
presidente de la Federación Catalana». De fet, demanen a Vendrell que es faci a un
costat i que doni pas a la nova etapa que reclama el barcelonisme i que un grup
important de directius —alguns presents a la reunió— i gent propera volen endegar.
Però el president no té tan clar que hagi arribat la fi del seu període al capdavant del
club i no comunicarà a Paco Sainz la disposició de la junta. És més, una setmana més
tard, Vendrell informa els seus companys del consell que ha parlat amb Sainz i que
manté la confiança de les autoritats esportives per continuar al capdavant del club. No
accepta la dimissió de Gisbert i es disposa a prendre noves mesures. A la reunió del
18 de juny, Vendrell explica que també s’ha reunit amb el president de la Federació
Espanyola i que tot continuarà igual en el futur. Aprofita per fer constar en acta una
relació de les obres que s’han dut a terme en el seu mandat, amb especial èmfasi en la

Página 282
realització de l’espectacular nova tribuna «de un coste de tres millones de pesetas,
totalmente desembolsadas, y de la adquisición de jugadores por valor de un millón y
medio de pesetas, aproximadamente, y no se ha comprometido a la entidad
financieramente con ninguna carga». Insisteix en la confiança que li mostren els
dirigents esportius: «Las jerarquías consultadas me indican que continúe el consejo
directivo en el desempeño de sus funciones, lo que comunico con satisfacción a los
aquí presentes». Vendrell se sent fort i canvia càrrecs: Eduard Borràs passa a ser el
secretari de la junta i Baixas de Palau serà el comptable. Encarrega que s’imprimeixi
la memòria anual i el balanç econòmic de la temporada 1945-1946 i que es convoqui
el nou consell consultiu per informar-lo degudament. Aprova que s’accelerin els
estudis per ampliar el gol sud de les Corts i, finalment, convoca una reunió
extraordinària per al dia 21, que es dedicarà de manera exclusiva a la planificació
esportiva, les altes, les baixes i les renovacions de la temporada següent, amb la
continuïtat assegurada de Samitier.
La segona setmana de juliol res indica encara que el canvi de president s’acosti.
Josep Vendrell manté una llarga entrevista amb Mundo Deportivo, en la qual aprofita
per passar balanç de la temporada, recordar les obres efectuades i els fitxatges, parlar
del futurSón unes declaracions d’un president que vol deixar clara la seva vàlua.
Entre les últimes adquisicions, destaca la d’un jove extrem dret del Manresa que es
diu Estanislau Basora i els contactes amb el Badalona per adquirir els serveis de
Francisco Amorós.
Els dies 19 i 23 de juliol, Vendrell presideix les últimes reunions abans d’anar-
se’n de vacances i deixa un últim encàrrec: «A propuesta del Sr. Vendrell se acuerda
colocar una asta de bandera en la fachada principal del campo de Las Corts, para
que pueda ondear la bandera nacional los días de solemnidad».
De manera paral·lela, les reunions per articular una nova directiva i obtenir el
vistiplau de les federacions catalana i espanyola han anat avançant a l’esquena del
president blaugrana, i, passat l’estiu, després d’una espera inacabable, tot s’accelera.
Vendrell deixa la localitat pallaresa d’Espot i torna a Barcelona la primera setmana de
setembre. El dia 3 s’ha produït una reunió del consell malgrat la seva absència. Sota
la direcció del vicepresident Mestre, s’han reunit els directius Espada, Borés, Borràs,
Parareda, Senillosa, Moxó i Soler Janer. A part de comunicar-se que el pal de bandera
que volia Vendrell ja està col·locat, es passa balanç a la situació econòmica i es
llegeix un informe de la secretaria tècnica sobre la llista d’altes i baixes que s’havien
previst. Cal suposar que fora d’acta es devien discutir altres moviments estratègics.
Vendrell reacciona de manera immediata i el divendres 6 de setembre ocupa la
part principal de la portada d’El Mundo Deportivo amb unes declaracions a Ollé
Bertran, en què manté la seva resistència: «¿Rumores de modificaciones en la
directiva? No hay que hacer caso de los bulos que circulan en la calle. No he visto
aún a mis compañeros de consejo [la seva última reunió de consell és del 23 de juliol]
y no se ha tratado de nada». Aprofita un cop més per destacar la seva gestió:

Página 283
 No pudo ser más brillante. Terminaron las obras en la tribuna de Las Corts. El Barcelona fue campeón de
Liga el pasado año, cosa que no había conseguido desde 1929. Terminó la temporada última a punto de
conquistar el título, en competencia con el Sevilla. Ha logrado los campeonatos de España de rugby,
baloncesto y balonmano, y su situación económica no puede superarla ningún otro club y acaso ni siquiera
igualarla. Al iniciar la temporada el club tendrá disponibles millón y medio de pesetas y es mi intención
sacar a concurso las obras del gol sur de Las Corts para terminar las reformas introducidas en el campo,
que habrán de aumentar su capacidad. Por otra parte, el equipo ha sido remozado y se cifran grandes
esperanzas en la próxima temporada. Creo que mi actuación sólo merece felicitaciones y no hacerse eco de
lo que se diga por corrillos y peñas de café.

Vendrell no té cap intenció de llançar la tovallola.

Però aquell mateix divendres, quan el president de la Federació Catalana llegeix
les declaracions de Vendrell a la primera plana d’El Mundo Deportivo, decideix que
ha arribat l’hora de prémer l’accelerador. Convoca immediatament Josep Vendrell al
seu despatx, on li comunica que vol aires nous i que ha arribat l’hora del relleu: «Sin
más dilaciones, amigo Vendrell». Així ho explicarà el mateix coronel en una nova
reunió del consell, l’última del seu pas pel FC Barcelona, el dimarts següent, 10 de
setembre del 1946. Els directius li recorden que ells ja havien posat els càrrecs a
disposició del president i li demanen que aquesta vegada ho faci saber a la Federació
Catalana.
L’endemà, dimecres 11 de setembre, el president de la Catalana, Paco Sainz,
continua endavant amb el seu pla. Té ordres de renovar les directives abans de l’inic
de la Lliga, fixat per al diumenge 22 de setembre, i convoca al seu despatx una sèrie
de barcelonistes de renom. Són els candidats a formar el nou consell directiu del FC
Barcelona, amb la potestat, segons marca la nova reglamentació, de proposar d’entre
ells el nom del futur president. La reunió als locals federatius s’escampa i alguns
diaris, com La Vanguardia, es precipiten i publiquen l’endemà mateix que ja ha pres
possessió el nou consell. El rotatiu català fins i tot n’ofereix una composició
completa, amb Agustí Montal a la presidència, acompanyat dels directius Mestre,
Senillosa, Parareda, Espada, Anzizu, Arañó, Agustí, Soler, Tamburini, Cosp, Vallès,
Molas, Panyella i Juncadella.
Però Montal encara no pot cantar victòria. Haurà de passar per Madrid per ser
beneït. El diumenge 15 de setembre, una setmana abans de l’inici de la competició, es
juga un amistós de preparació a les Corts entre el Barcelona i l’Atlético Aviación. La
situació d’interinitat a la llotja és palpable. A la zona noble només apareixen el
vicepresident, Josep Mestre, i el secretari general, Maluquer. Ni Vendrell ni ningú
més. A la mitja part, baixa a saludar a la gespa Julián Berrendero, que acaba de
proclamar-se vencedor de la Volta Ciclista a Catalunya. Però l’interès es troba pels
voltants de la llotja, on reapareixen cares conegudes, com les de Josep Ignasi Anzizu
i Joan Agustí. Tots dos demanen que no els facin fotos, que no volen (encara) sortir a
la premsa. «Hi haurà nova directiva abans que comenci la Lliga?», pregunta el
periodista. I respon el doctor Agustí: «No sabem res de res. És millor no parlar
d’aquestes coses».

Página 284
 El dimarts 17 de setembre es dóna oficialitat al traspàs de poders. Per guardar les
aparences s’explica que tots els clubs han de reformar les directives i que els nous
membres dels consells han d’escollir president. Del 1939 ençà, la Federació (seguint
ordres de l’Espanyola i, aquesta, del Consejo Nacional de Deportes) nomenava un
president. I el president proposava uns directius que s’havien d’aprovar. Ara l’ordre
és invers. La Catalana —amb força més autonomia— escull, amb un cert consens i
una curosa anàlisi dels candidats, els futurs directius. En aquest cas, ha imposat que
havien de continuar almenys quatre homes de pes de la junta de Vendrell, per garantir
un relleu ordenat. Seran Mestre, Parareda, Espada i Senillosa. I entre tots plegats són
els que proposaran el nom del nou president, que haurà de comptar forçosament amb
el vistiplau de la Federació Espanyola.
En aplicació d’aquest mètode, el mateix dia, la Federació Catalana anuncia que hi
ha hagut remodelació a l’Espanyol i al Barcelona. En el cas de l’Espanyol, ja es pot
donar per tancada tota l’operació: també es mantenen quatre directius de la junta
anterior, i, juntament amb la resta, han votat la continuïtat del mateix president, Paco
Román. En el cas del Barcelona, només es confirma la retirada de Vendrell (que ha
declinat la possibilitat de mantenir-se a la junta en un càrrec menor) i es divulguen els
noms dels directius que ara han de designar el nou president. Sense sorpreses, perquè
són pràcticament els mateixos que s’havien anunciat de manera prematura dies abans.
Montal ja té les portes obertes.
Després de tant estira-i-arronsa i de tantes filtracions i esperes, no podia faltar la
visió liricohumorística d’El Once, que apareix en l’exemplar del 18 de setembre amb
el títol «Quien espera desespera»:

Sentado junto a la acera

del pasaje Méndez Vigo,
espera y se desespera
un consejo directivo.
Sentados y soñolientos
llevan más de tres semanas,
todos parecen sedientos
y algunos ya peinan canas.
Es un camping pintoresco
bajo la luz de un fanal,
es todo el bando Montesco
presidido por Montal.
Se afeita Arañó a diario
y Anzizu, en unas parrillas
sin variar el horario
pone a asar unas costillas.
Se entreabren las persianas

Página 285
 y aparece Parareda:
sigue dando excusas vanas
aún sostiene que se queda.
Casajuana suelta un taco
y Agustí una palabrota
—¡Vatua corpo di Baco!
y el consejo se alborota.
Asomado en un balcón
Maluquer ruega cordura,
calma, perfidia y tesón
que el Capuleto aún perdura.
[…]
Tocan las seis y las siete,
pasa un día y otro día,
hay luz en un minarete
detrás de una celosía.
Llega un socio interesado
y les pregunta: ¿Qué tal?
y ve que aún sigue sentado
el presidente Montal.
Unos proponen sitiarlos,
otros poner dinamita,
dar el golpe y asaltarlos
con granadas de trilita.
¡Abajo los Capuletos!
¡Dejen paso a los Montescos!
La hierba tiembla en los setos
y crujen los arabescos.
[…]
Y van pasando los días
y van pasando los meses
el aire huele a ambrosías,
entre suspiros y preces.
Y allí, firme en una acera
del pasaje Méndez Vigo,
espera y se desespera
un consejo directivo.

El divendres 20 de setembre del 1946 es du a terme la primera reunió del nou consell
directiu del FC Barcelona i es posa fi a un període d’interinitat que en el fons havia
començat el juliol del 1936 amb l’esclat de la guerra. Han estat deu anys de comitès

Página 286
de treballadors, de juntes gestores, de presidents nomenats des de Madrid que ni eren
originalment socis del club, de presidents interins d’uns pocs dies, de dimissions
acceptades i rebutjades. Agustí Montal Galobart encapçalarà un equip directiu amb
una àmplia majoria de barcelonistes de sempre, que naturalment també són al cent
per cent considerats persones d’ordre i, si no plenament addictes al règim, sí
absolutament respectuoses amb la situació política. Però ja no és el temps de situar al
capdavant del club l’amic de confiança de Moscardó o el militar que obeirà ordres i
acotarà el cap quan calgui.
El primer equip directiu del nou Barça el formen Agustí Montal Galobart
(president), Josep Mestre Rovira (vicepresident primer), August Arañó Vinyals
(vicepresident segon), Manuel Senillosa de Gayolà (secretari), Joan Cosp Arró
(vicesecretari), Josep Ignasi Anzizu Borrell (tresorer), Josep Maria Solé Sala
(comptable) i els vocals Joan Parareda Artigas, Joan Molas Serra, José Espada Cruz,
Claudi Puigvert Redon, Marià Panyella Casas, Joan Agustí Peypoch, Antoni
Tamburini Tous, Antoni Vallès Arnau i Joaquim Montal Galobart. A última hora, el
nou president ha incorporat un dels seus germans a la junta.
De tots s’emetrà el corresponent informe policial d’antecedents i especialment
sobre la seva actuació a partir del 18 de juliol del 1936. Sense aquesta aprovació, no
haurien arribat al càrrec, i això es mantindrà encara durant anys. Encara el 1956, per
exemple, el club veu com un informe negatiu veta la incorporació de cinc nous
directius que no podran prendre possessió dels càrrecs: Francesc Miret Marcelí,
Frederic Amat Arnau, Joan Baptista Roca Caball, Esteve Sala Soler i Artur Suqué
Puig.
En el seu primer discurs públic, després de prendre possessió del càrrec, Montal
declara:

Hay circunstancias en la vida que ejercen tal poder sobre nosotros que nos obligan a aceptar
responsabilidades que jamás deseamos ni pensamos compartir. Agradezco la confianza con que me han
honrado mis compañeros de directiva y que, por sí sola, me obliga y que ha influido en mi ánimo para
aceptar un cargo deportivamente tan importante y honroso como es la presidencia de nuestro querido club,
influyendo también en mi ánimo, sin duda alguna, la amistad sincera que me une al presidente de la
Federación Catalana de Fútbol, don Francisco Sainz, y la inmerecida simpatía que siente por mí don Jesús
Rivero, este hombre tan extraordinario que hoy, con tanto acierto, y propósitos tan ambiciosos, rige los
destinos del fútbol español. El consejo que empieza su actuación tiene una misión concreta a cumplir: la de
poner en práctica el reglamento que está elaborando la Federación Nacional de Fútbol, a fin de que sean los
socios quienes elijan los hombres que deben regir los destinos del club. Y tenemos que hacer una confesión:
la de que este paso hacia la normalidad deportiva nos es sumamente grato, ya que responde a nuestra
convicción de que los 26.000 socios del Barcelona, por derecho y por conveniencia de los intereses del
mismo, deben intervenir en la elección de los hombres que en un futuro próximo administren y rijan su
desenvolvimiento deportivo.

Comença una nova etapa en la història del FC Barcelona.

Página 287
 ANNEX I
QUÈ VA SER D’ELLS?

Eliseo Álvarez-Arenas y Romero (1882-1966)

Després del seu pas autoritari per Catalunya com a general en cap dels serveis
d’ocupació franquistes a Barcelona i d’ordenar que tot tipus de documents públics i
privats fossin confiscats i dipositats com a botí de guerra a Salamanca, el 1943, el
general Álvarez-Arenas va ser nomenat conseller del Tribunal Suprem. També va ser
vocal del Consejo Superior de Acción Social fins que va passar a la reserva com a
general de divisió. Casat amb África Pacheco Barona, va tenir nou fills. Un d’ells, de
nom també Eliseo, va ser almirall de l’armada i escriptor, i un altre fill, Félix
Álvarez-Arenas Pacheco, també militar, va ser ministre de l’Exèrcit del 1975 al 1977
en el Govern d’Arias Navarro, l’últim titular d’aquest ministeri abans de la seva
desaparició. Una de les seves filles, Carmen Álvarez-Arenas Cisneros, és diputada
del Partit Popular. Pel que fa a Carmen Álvarez-Arenas Pacheco, la nena del xut
d’honor en el partit de la reobertura de les Corts del 29 de juny del 1939, es va casar
amb l’aristòcrata Fernando de Sentmenat y Gallart. Va morir a Madrid el 27 de
desembre del 1974.

Josep Ignasi Anzizu Borrell (1908-1997)

Montal Galobart, que coneix la seva rectitud, el tornarà a situar com a tresorer en el
seu consell directiu, l’any 1946. El barcelonisme d’Anzizu era de soca-rel i s’explica
a la família el cas de l’any 1997, quan la seva esposa, Àngels Furest, va haver de ser
ingressada d’urgència per un atac de cor i els fills d’Anzizu van passar bona part del
cap de setmana a la clínica, fent costat a la mare. Aquella tarda del diumenge 9 de
febrer del 1997, un dels fills, Josep Maria, telefona al pare, que no pot moure’s de
casa. «Que com estic? I com vols que em trobi! Tinc la meva dona a la clínica i
potser no tornarà a casa! I, a més, el Barcelona ha perdut!», li va etzibar. L’endemà,
mentre feia la migdiada, Josep Ignasi Anzizu va morir amb tota tranquil·litat. El dia
abans, efectivament, el Barça havia caigut a Sarrià davant de l’Espanyol. I per 2 gols
a 0, tots dos de penal.

Melcior Baixas de Palau (1908-1976)

L’any 1966, arran d’un decret del Ministeri de Justícia que posava fi a les
responsabilitats polítiques de la guerra, Melcior Baixas ho celebrava obertament:
«Em sembla una decisió encertadíssima, ningú podrà ser castigat per la posició que
políticament va prendre durant el nostre conflicte. És evident que les responsabilitats
penals queden a banda d’aquest decret. Però es tracta d’un gran pas per arxivar
definitivament les seqüeles judicials de la guerra».

Página 288
 En l’àmbit esportiu també va tenir implicació en l’hoquei herba, al Polo, i en la
natació, al Barcelona. Va formar part del consistori barceloní entre el 1948 i el 1952,
com a tercer tinent d’alcalde «de Urbanización y Ensanche», conseller delegat de
l’Institut Municipal de l’Habitatge i amb diversos càrrecs relacionats amb el
transport. Va ser el cap del Sindicat Provincial de Transports i Comunicacions, càrrec
que va heretar d’un company del consell directiu blaugrana, el comandant Espada.

Eugeni Borés Calsamiglia (1906-1991).

L’any 1961 va tornar al consell directiu, ara com a vicepresident, amb Enric Llaudet.
Un fill seu, Joan-Antoni Borés Montal, va ser tresorer del Barça amb Montal Costa
(no estaven emparentats), entre el 1973 i el 1977.

Manuel Brabo Montero (1904-1973)

El 8 de setembre del 1943, ja desvinculat del FC Barcelona des de feia un any, va ser
ascendit a comandant de la Guàrdia Civil. Al cap de tres setmanes, la policia de
Barcelona va detenir Joaquín Gastón, un individu que acusaven de ser doble espia.
Després de ser interrogat i torturat, Brabo Montero va ordenar que el fessin
desaparèixer discretament. En ser descobert el cos de Gastón a Argentona, es va
desfermar un escàndol contra Brabo, ja que Gastón era en realitat un valuós
col·laborador del Servei d’Informació Militar espanyol. En un consell de guerra
celebrat el setembre del 1944, Brabo Montero va ser condemnat a dos anys i quatre
mesos de presó i expulsat del cos. Durant el judici, antics companys de Brabo el van
acusar de robar joies de la Mare de Déu de la Mercè que s’havien recuperat després
de la guerra. Fins i tot es va dir que Brabo n’havia regalat alguna a la vedet Maruja
Tomàs, una de les moltes amants que tenia aquest policia, atret pel luxe i la tortura.
Després de la presó ja no el van deixar tornar més a l’exèrcit. Va passar llargues
temporades vivint a Andorra, tot i que viatjava sovint a Barcelona, on es feia veure en
festes d’alta societat. Al final de la seva vida es va casar per segona vegada amb una
ciutadana nord-americana a Xipre, on va ser assassinat per motius ben foscos i mai
esclarits, el 1973.

Rossend Calvet i Mata (1896-1986)

Va continuar vinculat professionalment al club, com a assessor jurídic, fins al 1966,
l’any de la seva jubilació. El 1978 va publicar un llibre sobre la història del Barça on
detallava fets fins aleshores gairebé silenciats, com la gira de l’equip a Mèxic el 1937
o l’escàndol de l’11 a 1, a Madrid, del 1943.

Francesc Xavier Casals Vidal (1880-1954)

Després de la guerra treballava en una coneguda botiga de paraigües, Can Gallés, al
carrer dels Arcs de Barcelona. Aquell mateix any, i després de prestar declaració
jurada el 22 d’abril, va ser empresonat pel seu passat polític durant la Catalunya
republicana. Va ser alliberat al cap d’uns mesos, però ja no va tornar a tenir mai més

Página 289
cap relació oficial amb el club. Va morir a Barcelona el 25 d’agost del 1954 sense que
cap mitjà se’n fes ressò. Només una revista editada per exiliats catalans a l’Argentina,
Ressorgiment, va publicar-ne la necrològica, recordant Casals com a «expresident del
Futbol Club Barcelona i català i demòcrata conseqüent i abnegat». Des del mes de
desembre del 2013, Casals figura a la galeria de presidents del Museu del FC
Barcelona, gràcies a la tasca de recuperació de la seva figura per part de Manel
Tomàs, director del Centre de Documentació del club.

Josep Antoni d’Albert Muntadas (1910-1990)

El seu pas pel club va ser efímer i no hi va tenir cap altra relació posterior notòria. A
la seva mort, amb gairebé vuitanta anys, el 5 de febrer del 1990, Josep Antoni
d’Albert Muntadas era baró de Terrades, cavaller del reial cos de la noblesa de
Catalunya, del Sobirà Orde de Malta i del reial estament militar del Principat de
Gironai soci de l’Espanyol amb un número dels més baixos, al voltant de la trentena,
segons els records familiars. Als arxius del FC Barcelona no hi consta que es donés
mai d’alta com a soci.

José Espada Cruz (1903-1974)

Va tornar a formar part del consell directiu del club en la presidència de Montal
Galobart. Amb els anys, Espada formarà part, com a suplent, del grup de militars que
jutjarà Jordi Pujol pels fets del Palau de la Música de l’any 1960, i va ser també un
dels responsables principals de les obres de construcció de l’acadèmia de sotsoficials
de Talarn, a la mateixa època. Amb els seus germans tenia un negoci del ram de la
construcció. Va continuar vinculat al Barça en diverses etapes, fins que l’any 1958 va
formar part de la candidatura d’Antoni Palés, que va perdre les eleccions a la
presidència davant l’empenta de Francesc Miró-Sans. La jubilació del cos militar li
va arribar el 1967, després de quaranta-cinc anys de servei, amb el rang de coronel.

Josep Maria Gibernau Bertran (1916-1995)

L’any 1958 va tornar al consell directiu del Barcelona, com a secretari, sota la
presidència de Miró-Sans, i també va ser vicepresident del club, amb Enric Llaudet,
l’any 1965.
Encara l’any 1971, a la mort de Correa Véglison, escriu Gibernau un sentit
obituari a La Vanguardia: «Durante muchos años, Antonio Correa Véglison dedicó a
las provincias de su mando su inteligencia, su tenacidad y su tremenda ilusión.
Tocado con su boina roja y usando normalmente su camisa azulmilitar por profesión
y por convicción, forjado en los ideales del tradicionalismo españolleal a Francisco
Franco sin condicionamientosera por encima de todo un exaltado de la justicia
social». Gibernau recorda que durant tres anys «inoblidables» en va ser secretari
polític i que com a carlí va entendre l’exigència d’unitat. I acaba declarant: «Fui su
secretario, su amigo, casi su hermano».

Página 290
 També va ser conseller nacional del Movimiento, procurador de les Corts
franquistes i finalment, l’any 1976, encara va intentar adaptar-se als nous aires
polítics dins d’un partit, Unión del Pueblo Español, on destacaven noms com els de
Cruz Martínez Esteruelas, Fernando Abril Martorell, Adolfo Suárez…

Francesc Jover Artés (1903-1949)

El primer president de la Federació Catalana de Futbol després de la guerra va morir
el 2 de gener del 1949, amb quaranta-cinc anys. En aquells temps, que ja havia deixat
la presidència del futbol català i la gerència de l’empresa familiar, Hilandera S.A., al
seu germà Josep Maria, regentava Metal-Brill S.L., una empresa de fregalls
d’alumini.

Joaquim Labuena Torres (1909-1983)

Després de la sanció que el va apartar del consell directiu, Labuena va mantenir una
estreta relació amb el Barcelona. Va ser l’home pont per convertir l’equip de futbol de
l’empresa tèxtil Espanya Industrial en el filial del Barça i, ja amb la nova
denominació de Comtal, en va ser el president, a partir del 1953. Més endavant,
també ocuparà càrrecs preferents al Barcelona Atlètic.

Javier de Mendoza (1909-2000)

A finals del 1943, Javier de Mendoza es casarà amb una rellevant escultora,
Margarida Sans i Jordi, deixeble destacada de Josep Llimona i reconeguda més enllà
de les fronteres, com ho prova el fet que li serà concedida la Legió d’Honor francesa.
Sans també serà l’autora del bust de Franco que presidirà durant anys les reunions del
Saló de Plens de l’Ajuntament de Barcelona. L’oportunitat de contribuir a l’exaltació
de la figura del dictador li arribarà gràcies al seu marit, perquè va ser Javier de
Mendoza, l’any 1953, qui va oferir «sense cap càrrec» a l’alcalde Antonio María
Simarro que fos ella l’encarregada de fer una reproducció del bust de Franco que ja
havia fet per al Palau de Pedralbes, on s’allotjava el dictador en les seves visites a la
capital catalana.
Després d’un divorci i un segon casament a Lausana, amb gairebé setanta-tres
anys, Javier de Mendoza va morir a Madrid poc abans de finals de l’any 2000. Tenia
noranta-un anys i a l’esquela que la família va publicar al diari ABC es destacaven els
mèrits d’una llarga vida: «Abogado de los Ilustres Colegios de Madrid y Barcelona.
Jefe de Sección del Excelentísimo Ayuntamiento de Barcelona (jubilado). Capitán de
Artillería (E.C.) de la Academia del Arma (Promoción Verano 1938). Ex presidente
de la Federación Catalana de Fútbol y ex vocal de la Española. Ex secretario del
Círculo Ecuestre de Barcelona. En posesión de la Cruz de Guerra, de la Cruz Roja
del Mérito Militar y de la Medalla de la Campaña. Medalla al mérito del Cuerpo de
Bomberos y Salvamento de Barcelona y Medalla de Oro de la Federación Catalana
de Fútbol». No hi apareixia el seu pas pel FC Barcelona. Va ser breu, però de
significació profunda.

Página 291
Josep Mestre Rovira (1891-1966)
Vicepresident al costat de Montal Galobart, el seu llegat al Barça vindrà també
vinculat a un fill seu, Josep Mestre Coromina, que serà traumatòleg del club durant
molts anys. És ben recordada l’anècdota del dia que va aparèixer per primer cop al
club. El pare ho havia anunciat als seus companys de junta: «La setmana que ve
vindrà el nen», per incorporar-se al quadre mèdic del Barça. El nen va resultar ser un
homenot que vorejava els dos metres d’alçada i pesava cent vint quilos. Desenes de
futbolistes del club van passar per les seves mans expertes.

Agustí Montal Galobart (1904-1964)

Va presidir el club fins a l’estiu del 1952. En el seu pas per la presidència va obtenir
grans èxits esportius, especialment amb l’anomenat equip de les cinc copes. Va
organitzar les primeres assemblees de compromissaris de la postguerra i va
reivindicar la figura de Joan Gamper. El fitxatge de Kubala i les primeres decisions
dirigides a la construcció d’un nou camp de futbol també formen part de la seva etapa
presidencial, en què, igualment, es va tornar a fer servir el català internament en les
reunions del consell directiu. El seu fill, Agustí Montal Costa, també va presidir el
club, entre el 1969 i el 1977.

Joan Parareda Artigas (1897-1969)

És un dels directius que van viure la inauguració de les Corts i l’any 1965, com a únic
supervivent en el moment de l’enderroc del camp, el llavors president Enric Llaudet
el va nomenar soci de mèrit. Joan Parareda va continuar vinculat al Barça amb
l’arribada a la presidència de Montal Galobart, i l’any 1958 es va integrar en la
candidatura d’Antoni Palés, que va caure derrotada contra Francesc Miró-Sans.

Enrique Piñeyro Queralt, marquès de la Mesa de Asta (1898-1960)

Enrique Piñeyro es va deslligar oficialment del Barça l’estiu del 1943, però, com una
prova més de la simbiosi que s’havia produït entre el dirigent i el club, el cert és que
el marquès de la Mesa de Asta mai no es va separar del tot del Barça i va mantenir
també estrets lligams amb el món de l’esport català. El marquès, com li deien
habitualment, va ser un personatge ineludible de les reunions de notables de l’entitat
blaugrana, i no va deixar mai de banda els drets que li atorgava la seva condició
d’expresident. Va estar al costat dels presidents que el van succeir i els va aconsellar
quan li ho van requerir.
Encara l’any 1948 va tenir una breu participació en la vida activa del club. Dins
de l’intens afany democratitzador que impulsava el president Montal Galobart, el
Barça va obtenir el permís per dur a terme una assemblea de socis, la primera de la
postguerra. Però amb la condició que només podia fer-se pel sistema de
compromissaris. Es va produir una petita campanya electoral prèvia per escollir els
representants i el marquès de la Mesa de Asta va acceptar liderar de manera

Página 292
simbòlica una candidatura anomenada Concentració Barcelonista, en què es
retrobaven alguns directius de la postguerra blaugrana. Els homes forts eren Amat
Casajuana, Josep Vidal-Ribas i Narcís Deop. Els envoltaven altres noms coneguts,
com Francesc Quintana Ylzarbe i Eduard Perenya, i també Jaume Sabaté Quixal i
Joan Gamper (el fill del fundador), entre molts d’altres. Va ser una aposta perdedora,
davant del grup que liderava Agustí Montal, amb un equip que acabava de proclamar-
se campió de Lliga. Per acabar de decantar la balança, un grup d’exjugadors de molt
de pes va fer costat a Montal amb una carta oberta als socis on parlava d’una
iniciativa «inoportuna» i demanava unitat a l’entorn del president Montal. Signaven
la nota Vicenç Piera, Agustí Sancho, Emili Sagi-Barba, Vicenç Martínez, Francesc
Viñals, Paulino Alcántara i Josep Samitier. Va ser un cop insuperable.
El sistema era certament peculiar, però més democràtic que el sorteig actual de
compromissaris. Els socis escollien representants per grups, décimas, se’n deien,
segons l’antiguitat. Els primers mil cinc-cents socis (aproximadament) votaven per
escollir 38 representants. Després ho feien els socis entre el 1.500 i el 3.000 i
n’escollien 34, i així successivament. Quan en la primera jornada de votació el grup
de Montal ja va recollir 410 vots per només 46 dels homes de la Concentració
Barcelonista, el grup va anunciar la retirada.
Fins a la seva mort, el maig del 1960, Piñeyro va assistir als actes institucionals
de més pes. Si calia donar un cop de mà fent voltar el bombo en un sorteig, ho feia, i
si calia, fins i tot, vestir-se amb els pantalons curts per fer número en un partit de
veterans, s’hi apuntava. També va col·laborar activament amb el Reial Automòbil
Club de Catalunya, va ser membre destacat del comitè organitzador dels Jocs del
Mediterrani del 1955 i va ocupar durant anys el càrrec de delegat a Catalunya de la
Delegación Nacional de Deportes (el va rellevar Juan Antonio Samaranch).
L’enterrament del marquès va suposar una destacada manifestació de dol, a
Barcelona, amb presència de membres de la noblesa catalana i de la directiva del FC
Barcelona, amb el president Miró-Sans al capdavant. Dels dirigents barcelonistes del
seu temps hi eren Amat Casajuana i Manuel Brabo Montero. Actualment, el
marquesat de la Mesa de Asta recau en la seva néta, María de la Luz Piñeyro Magaz,
que va néixer a la clínica del Pilar de Barcelona, ciutat on va viure fins als onze anys.
Entre altres activitats, s’ha dedicat a la cria de toros a Salamanca.

Jaume Sabaté Quixal (1900-1987)

Va poder admirar, durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta, l’esplendor de
l’Avenida de la Luz, la galeria comercial subterrània que, per Sant Jordi del 1949,
l’Ajuntament de Barcelona va declarar «centre d’atracció de forasters i de turisme».
El desembre del 1956, el mateix consistori barceloní va assumir la jurisdicció
municipal de l’avinguda i la va convertir en un carrer més de la ciutat, però enterrava
definitivament el projecte de la Ciutat Subterrània de la Llum que va somiar Sabaté.
Amb tot, l’empresari barceloní va continuar festejant el poder polític, social i

Página 293
econòmic gràcies al seu nomenament, el 1956, com a cònsol general de Tailàndia a
Barcelona. Els casaments dels seus fills, María Luisa (1960) i Jaume (1966) —que va
ser canceller del consolat general de Tailàndia—, van ser notícia a les pàgines de
societat de La Vanguardia. També eren notícia els esdeveniments que organitzava
com a president i fundador de la Confraria de l’Arròs de Catalunya, des del 1969.
Va intentar fer el pas a la política el gener del 1961, quan va presentar candidatura
a les eleccions municipals de Barcelona com a regidor pel districte primer, tot i que
posteriorment va acabar retirant-la.
El 17 de desembre del 1967, Sabaté va fer el xut d’honor i se li va concedir la
insígnia de brillants del FC Barcelona, en mans del president del club, Enric
Llaudet,«como agradecimiento a los desvelos del señor Sabater por el club
azulgrana en la época en que estaba recién finalizada nuestra contienda. Así, cuando
terminó la guerra, el presidente de la Federación Española de Fútbol, comandante
Troncoso, le encargó al señor Sabater formar una nueva junta directiva y entró en el
club como delegado de la Federación. Toda la documentación del campo de Las
Corts estaba a su nombre y cuando, en su día, el señor Llaudet pidió la transferencia
para vender el campo, el señor Sabater no puso la más mínima dificultad». Tot i els
reconeixements del club, Sabaté, que sempre va mantenir una bona amistat amb
Francesc Calvet, Josep Samitier i els germans Josep i Marià Gonzalvo —«a menudo
los veía a ambos en casa, solucionando algún problema», recorda el seu fill Jaume
Sabaté Hercé—, no entrarà a formar part de cap directiva blaugrana.
Als anys setanta es van tancar locals de l’Avenida de la Luz, que iniciava un
procés de degradació que als vuitanta va ser irreversible, atès que la ciutadania
percebia la galeria com un lloc insegur. El 1984, el cinema que s’havia estrenat el
1943 es va convertir en una sala X. Quatre anys més tard, ja només quedaven 38
locals molt deteriorats, la majoria bars, i el 21 de maig del 1990 l’Avinguda de la
Llum va tancar definitivament. Avui en dia, bona part d’aquell espai està ocupat per
una perfumeria dins el complex comercial anomenat El Triangle. Sabaté no va veure
com el seu projecte desapareixia, ja que va morir tres anys abans, el 19 de desembre
del 1987.

Josep Samitier Vilalta (1902-1972)

Va mantenir el càrrec d’entrenador una temporada més, amb resultats discrets (quart a
la Lliga i eliminat a quarts de final de la Copa pel Gimnàstic de Tarragona), i la
temporada 1947-1948 el Barcelona el va rellevar per l’uruguaià i exfutbolista del club
Enrique Fernández, que va aconseguir guanyar la Lliga dos anys consecutius.
Després va ser secretari tècnic del Barça i sempre va mostrar un fi olfacte per als
fitxatges, com va demostrar en els casos de Kubala i Di Stéfano, entre d’altres. Va
mantenir igualment una estreta relació amb Bernabéu i no va dubtar a col·laborar
amb el club blanc quan a la banqueta de les Corts (o del Camp Nou) topava amb un
entrenador amb personalitat que no volia interferències. Sempre va recordar amb un

Página 294
afecte especial el seu pas per la Costa Blava i va ser a Niça, el 14 de febrer del 1966,
on va contreure matrimoni amb Valentina Soler. Samitier, un dels pocs futbolistes
(com Ricardo Zamora) que té un carrer dedicat a Barcelona, va morir el 4 de maig del
1972 i el seu enterrament va esdevenir un impressionant acte de dol ciutadà, amb
algunes escenes d’una emotivitat inoblidables, com la de Zamora abraçat al taüt,
plorant sense consol.

Manuel de Senillosa de Gayolà (1890-1952)

Senillosa es mantindrà en les diferents directives del Barça gairebé fins a la mort i
tindrà un paper destacat en les negociacions per al fitxatge de Kubala.

Joan Soler i Julià (1883-1944)

El 18 de gener del 1940, el doctor Soler i Julià va ser nomenat director mèdic de
l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i, un mes més tard, el 20 de febrer —sis dies
abans de la darrera reunió de la comissió gestora que presidia—, va ser escollit
president de la secció de ginecologia i obstetrícia de l’Acadèmia de Ciències
Mèdiques de Barcelona. Ja desvinculat del FC Barcelona, el 5 de juliol del mateix
any, el jutge instructor va dirigir una carta a l’hospital certificant que «no existe cargo
alguno» contra el doctor Soler i Julià, després que se li hagués obert un expedient
depurador com a personal funcionari el juny del 1939. Al cap de cinc dies de
l’absolució definitiva va ser nomenat director facultatiu de l’Hospital de la Santa
Creu i Sant Pau, càrrec del qual va presentar la dimissió el 28 de febrer del 1942
al·legant excés de feina. No li van acceptar la renúncia. El 9 de novembre del mateix
any i pel mateix motiu, va tornar a presentar la dimissió, que ara sí que va ser
acceptada. Soler i Julià tenia massa feina, és cert, i problemes de salut. Va morir com
a conseqüència d’un càncer d’esòfag el 27 de maig del 1944, a Barcelona. Escolà,
Raich i altres futbolistes del Barça van portar el fèretre d’una personalitat massa
oblidada de la història del Barça.

Julián Troncoso Sagredo (1895-19xx)

El juliol del 1941 va causar baixa de la milícia de FET y de las JONS. Amb el grau
de coronel, Troncoso va passar a la reserva el 1959, un any després que fos designat
president del Sindicat Nacional de Transports, organisme pel qual va aconseguir, el
31 de maig del 1961, l’acta de procurador a Corts, càrrec que va ocupar fins al 6 de
juny del 1964.

Josep Vendrell Ferrer (1882-1950)

El coronel Vendrell no va acabar satisfet del seu pas pel Barcelona, fonamentalment
per la manera com el van convidar a marxar, i es va deslligar de l’entitat barcelonista.
Va morir a Tarragona el 19 de juliol del 1950.

Página 295
 ANNEX II
Recurs presentat pel FC Barcelona a la Federació Espanyola de Futbol, el 28 de juny
de 1943, contra la sanció imposada al club arran de les semifinals de Copa contra el
Reial Madrid:

Al pleno del Comité de la Federación Española de Fútbol: Don Enrique Piñeyro Queralt, marqués de la
Mesa de Asta, actuando en funciones de presidente del Club de Fútbol Barcelona ante la Federación
Española de Fútbol, comparece y con el debido respeto expone:
Que con fecha 26 de los corrientes, le ha sido notificado por la Federación Catalana de Fútbol el
acuerdo del Comité de Competición de ese superior organismo, del 16 del mismo mes, en el que, entre otros
extremos, se impone al Club de Fútbol Barcelona una multa de veinticinco mil pesetas, por los incidentes
ocurridos con motivo del partido semifinal de la Copa de S. E. el Generalísimo, celebrado con el Real
Madrid en el campo de Chamartín el día 13 de junio en curso. Y, considerando, dicho en términos de
defensa, que la sanción de que se trata está fuera de todas las disposiciones que regulan la imposición de
tales castigos, y por los motivos que luego se especificarán, interpone, dentro del plazo de siete días de
notificación de aquél, el recurso de apelación que autoriza el artículo 126 del vigente Reglamento de la
Federación Española de Fútbol, pasando a relatar a continuación los hechos y consideraciones en que
fundamenta este recurso. Con esta fecha se deposita en la Caja de la Federación Catalana de Fútbol la
suma de veinticinco mil pesetas, importe de la sanción impuesta, sin perjuicio de que la misma sea
reintegrada a este club, tan pronto se dicte resolución oportuna, que no dudamos será de conformidad con
las peticiones que se harán constar en el suplicado de este artículo.
CUESTIÓN DE HECHO. —Con todos los respetos que merecen al suscrito las decisiones de la
superioridad, pero también con la máxima energía que mi condición de deportista me permite, y la autoridad
que la labor patriótica que ha venido realizando este club desde que tuve el honor de ser designado para
ocupar la Presidencia me confiere, tengo no sólo el derecho, sino la obligación de relacionar objetivamente
todo lo sucedido, por haber sido, además, testigo presencial de los hechos tal como se desarrollaron. Quiso
el destino que fuera designado como contrincante que debía disputar la semifinal de la Copa de S. E. el
Generalísimo al Club de Fútbol Barcelona, el Real Madrid Club de Fútbol. De todos es bien conocida la
relación que siempre nos ha unido a todas las entidades deportivas de España y, singularmente, a los clubs
que, como el Real Madrid, han venido jalonando con el Club de Fútbol Barcelona y otros, el brillante
historial del deporte hispano, en el que no puede dudarse cumplimos nuestro deber, con la labor particular
que cada uno de nosotros vinimos desarrollando al convertirse en cuestión de interés nacional y al aportar
nuestra fuerza deportiva a las manifestaciones patrias, según las consignas que desde la Gloriosa
Liberación de España nos vienen siendo señaladas por los organismos competentes.
Se celebró el día 6 del corriente mes el primer partido, en el campo de Las Corts. Fue recibido el Real
Madrid Club de Fútbol con los aplausos y ovación habituales, siempre que su equipo pisa nuestro campo de
juego, pues si bien es cierto que un grupo insignificante, descontento tal vez por incidentes de mayor o
menor categoría, que no somos nosotros los llamados a juzgar, ocurridos en otra eliminatoria anterior, en
que no intervino nuestro club, intentó mostrar su protesta contra el Madrid, fue ésta automática y
firmemente acallada por la actitud de amistad y cordialidad decisiva de que hizo gala el público asistente
(podemos casi cifrarlo en cuarenta mil personas) que se hallaba presente en nuestro campo de juego. De ello
fue testigo no sólo el heroico y laureado teniente general Moscardó, delegado nacional de Deportes de F.E.T.
y de las J.O.N.S., sino también el respetado presidente de la Federación Española de Fútbol y cuantas otras
jerarquías deportivas y políticas se hallaban presentes en el palco presidencial.
Se inició el partido con la pugna y energía habituales en esta clase de competiciones; los errores
técnicos o la falta de clara visión de la importancia de la lucha por parte del colegiado que dirigió el
encuentro, motivó el que el público exteriorizara su descontento, pero debemos dejar sentado, con toda
firmeza, que las protestas de mayor o menor escala que se produjeron, fueron espontáneas y en relación a lo
que iba ocurriendo en el terreno de juego, o, lo que es lo mismo, sin preparación de clase alguna, sino como
reflejo del juego duro que en defensa de su marco, llegando a las extralimitaciones del Reglamento, hacían
algunos jugadores del Real Madrid. Así transcurrió la primera parte del partido, y en su segundo tiempo, al
enmendar yerros el colegiado que dirigía el encuentro, el público, como siempre, haciendo gala de su
competencia en estas lides, supo apreciar la corrección con que se jugaba en aquel período, e, incluso,

Página 296
despidió con aplausos cerrados tanto a los dos equipos contendientes como al señor Fombona, árbitro del
partido.
Consecuencia de la actitud (no queremos calificar si de justa o injusta) del público asistente (no de los
socios, ya que se vendieron 24.000 entradas generales contra 14.000 medias entradas de socio, lo que daba
una mayoría evidente a los elementos ajenos a esta entidad, y a los que podemos calificar de simples
espectadores), fue el que el Comité de Competición de ese digno Organismo impusiera al Club de Fútbol
Barcelona la sanción de dos mil quinientas pesetas; sanción que, indudablemente, aparte de la calificación
de los hechos que la motivaron, se halla ajustada a las disposiciones que rigen la materia.
Pues bien: celebrado el partido, se inicia en la prensa de Madrid, principalmente por elementos
responsables en la dirección del deporte, unos desde un punto de vista técnico y otros desde el lugar que
ocupan, encauzando y dirigiendo a la prensa en el sentido de directora justa y ecuánime de las multitudes,
un juicio de los hechos desvirtuándolos de cómo sucedieron, tratándose únicamente de la parte
desagradable para el vencido y silenciando por completo los ratos (fueron la mayoría dentro del tiempo
reglamentario) durante los cuales el público presenció con perfecta deportividad, ecuanimidad y justeza el
partido que se estaba celebrando. Se crea, alrededor del público, un ambiente tal, que se prepara, a
conciencia de lo que se hace, una represalia contra lo que se hizo circular como sucedido en el campo de
Las Corts, cuando en éste, espontáneamente, no se habían producido más que las manifestaciones
desagradables que en sinnúmero de partidos suelen ocurrir por el apasionamiento lógico y normal a favor
de su equipo favorito, por el público favorable a éste.
No nos extrañó, por tanto, habida consideración de cuanto se había dicho, inexactamente, repetimos, de
lo sucedido en Barcelona, lo que ocurrió en el campo del Madrid el día 13 del corriente mes de junio. Asistió
el que suscribe personalmente al encuentro, acompañando, como delegado del club, al directivo don José de
Fontcuberta, y debo decir, con la fuerza que la experiencia de los años y mi personalidad de español, que
nadie puede poner en duda, me dan, que jamás había presenciado y dudo volver a presenciar, cosa igual. Se
insultó a nuestro equipo antes de llegar a Chamartín. Se le silbó, se le abucheó e injurió por todos los
elementos del público que habían manifiestamente asimilado la nefasta y tendenciosa propaganda del sector
de prensa madrileña, dirigida, desde el punto de vista deportivo, precisamente por aquellos que debían
encauzarla por el camino de la deportividad y de caballerosidad que tanto imponen, o pretenden imponer
luego al resto de la prensa nacional.
Se volvió a insultar, durante todo el partido, a los componentes de nuestro primer equipo. No se «sació la
fiera» (permítasenos la expresión) de la muchedumbre con la consecución ininterrumpida de un tanto tras
otro. No se tuvo siquiera la delicadeza requerida en el ambiente, como el respeto y consideración que el
vencido merece en noble lucha, y aunque en el terreno de juego no se produjo incidente alguno entre los
contrincantes, sufrimos el señor Fontcuberta y el firmante, después, la vejación más grande de sus vidas al
ser acorralados por una chusma de indeseables, que no tuvieron ni tenían el valor de enfrentarse uno a uno
con nosotros, para dirimir como hombres lo que sólo en el anónimo buscaron, la farsa, el insulto soez y la
injuria a dos personas que, por educación, debieron callar.
Hubo invasión de terreno, no en plan agresivo, pero sí para solazarse públicamente, llevados de la
ignorancia de la importancia de los actos que cometían, al obtener el Real Madrid los tantos cuatro y cinco,
que suponían ya la eliminación definitiva de la Copa de S. E. el Generalísimo de nuestro equipo. ¿Es que
todo esto, señor presidente, ocurrió en el campo de Las Corts? ¿Es que en Las Corts saltó algún espectador
al terreno de juego para abrazar a nuestros jugadores cuando consiguieron algún tanto? ¿Es que puede, ni
por un momento, sostenerse la teoría de que el público de Barcelona había sido preparado como lo fue el de
Madrid, para provocar un conflicto deportivo, lejos completamente de nuestras intenciones?, y buena
demostración de ello es que aun antes de celebrarse el primer partido ya habían sido invitados los directivos
y jugadores del Real Madrid para cenar en compañía de los dirigentes de esta entidad, siguiendo la vieja
costumbre de que entre ambos continuaran las viejas relaciones impuestas desde un tiempo inmemorial.
FUNDAMENTOS LEGALES DEL RECURSO: La actitud del público de Barcelona durante el primer
partido de semifinal, fue sancionada con la imposición, por este Comité de Competición, a este club, de una
multa de 2.500 pesetas. En el campo de Chamartín, el Club de Fútbol Barcelona desempeña el papel de
víctima, y, por el contrario, el público que se comporta unánimemente en forma gravísima contra nuestra
entidad es el de Madrid, no solamente antes de empezar el partido, sino durante su celebración y al final de
éste, a pesar del aplastante resultado obtenido, y en este hecho no puede tener intervención alguna el
Barcelona, ni siquiera sus jugadores, ya que si éstos o los del Madrid, personalmente hubieran infringido
alguna de las disposiciones reglamentarias sobre el comportamiento en el terreno de juego, habría sido el
Comité de Competición de esa Real Federación Española de Fútbol quien hubiera impuesto las sanciones
personales y reglamentarias contra tales jugadores. Buena prueba de ello es que el párrafo primero del

Página 297
acuerdo que recurrimos impone al Real Madrid una multa de 2.500 pesetas «por el comportamiento
severamente incorrecto de sus partidarios durante el encuentro jugado el pasado domingo en el campo de
Chamartín, toda vez que en modo alguno puede justificarse una actitud hostil e inhospitalaria con un
precedente ya oportunamente sancionado».
En aquella calificación de los hechos estriba la base y fundamento ya aceptados de antemano por ese
superior organismo. Pues, a pesar de ello, se impone al Club de Fútbol Barcelona una nueva sanción, de
25.000 pesetas, que no podemos hallar en qué precepto reglamentario, ni disposición legal, pueda
fundamentarse, máxime cuando se contradice con la afirmación categórica que el propio TRIBUNAL
sentenciador, Comité de Competición, hace al reconocer que la falta que pudiera haber cometido el domingo
anterior el público de Las Corts había sido ya oportunamente sancionada.
El artículo 323 del Reglamento señala la cuantía de las sanciones que deben imponerse a los clubs,
como responsables de las manifestaciones y coacciones del público, y esta cuantía es determinada y concreta
para cada uno de los campos de cabida inferior a 2.500 personas como mínimo y de 20.000 personas como
máximo. Pues bien, en ninguno de los números y apartados del artículo 323 citado, que es el único que el
Reglamento que hace referencia a cómo deben ser sancionadas las faltas cometidas por el público, no
admite que pueda volverse sobre un acuerdo y se sanciona a un club por la actitud de su PÚBLICO que no
ha estado presente en el encuentro, ni admite tampoco que la cuantía de la sanción pueda ascender a la
cuantiosa suma de veinticinco mil pesetas. Non vis in idem, reza el principio jurídico de que no puede ser
sancionada dos veces una misma falta, y el sentido común y la lógica imponen el que, reconociéndose en un
fallo que una falta anterior de determinada colectividad ha sido ya oportunamente sancionada, quepa el
sancionar nuevamente a tal colectividad cuando es otra, completamente distinta, la que incurre en (vamos a
ser condescendientes por una vez) falta similar en fecha distinta, en partido que nada tiene que ver con otro,
por un público que no asistió al primero, y por un encuentro que ha tenido lugar en distinto campo y en
distinta población.
Los clubs serán responsables de los actos de hostilidad, incorreción o agresión de que el público haga
objeto a los árbitros y a los jugadores del equipo contrario, y las faltas serán sancionadas con las
penalidades que proceda según su importancia, llegándose incluso a la clausura de aquellos campos en que
los actos de hostilidad y de agresión alcanzaren caracteres graves. En este caso el club quedará obligado a
jugar en el campo de otro mientras dure la suspensión o en tanto se realicen en el suyo las obras que la
Federación Española disponga para mayor seguridad de árbitros y jugadores.
Es tal la incongruencia y la falta de razón de la sanción impuesta, que, precisamente, son los textos y las
disposiciones del máximo organismo rector del fútbol español, quienes, no sólo dan la razón, sino que
demuestran hasta la saciedad que sólo puede ser castigado el público (y, solidariamente con este, el club) en
cuyo terreno de juego se hayan producido los incidentes. La justicia, para ser eficaz, debe ser serena,
imparcial, ecuánime y apartada por completo de la incongruencia o de la predisposición contra determinada
persona o colectividad, y es por ello que no dudamos que, anulando el acuerdo del Comité de Competición,
ese superior organismo, tras la misión y tramitación reglamentaria de este recurso, dictará el oportuno fallo
dejando sin efecto la sanción de veinticinco mil pesetas impuestas al Club de Fútbol Barcelona, y en este
sentido, terminamos SUPLICANDO al Pleno de la Federación Española de Fútbol: Que, teniendo por
presentado en tiempo y forma recurso de apelación, se sirva admitirlo, tramitarlo y, en definitiva, dictar
acuerdo dejando sin efecto la sanción de veinticinco mil pesetas a que se contrae el cuerpo de este escrito, o
remitiendo la reclamación, como máximo organismo de apelación, a la Delegación Nacional de Deportes, en
caso de que se considerara incompetente esa Federación para resolver la misma. Barcelona, a 28 de junio
de 1943.

Página 298
 ANNEX III
Resposta de la Federació Espanyola desestimant el recurs del Barça, el 31 de juliol de
1943:
Referencia: Recurso del C. de F. Barcelona:
Examinado el recurso formulado por el Club de Fútbol Barcelona contra un acuerdo del Comité de
Competición, y RESULTANDO: Que con ocasión de los incidentes ocurridos en los partidos Barcelona-Real
Madrid, el referido Comité impuso al Barcelona una multa de 2.500 pesetas por el comportamiento del
público, que se mostró hostil contra el equipo visitante y con el árbitro, y por la forma irrespetuosa e
inconveniente con que se dirigió al palco presidencial ocupado por las más altas jerarquías deportivas, un
destacado sector de los partidarios de dicho club; que como reacción ante este comportamiento se
produjeron en el partido de vuelta jugado en Madrid nuevos incidentes, que el propio Comité castigó con
una multa de 2.500 pesetas; y que ante la importancia y especiales características que los incidentes
revistieron, el Comité de Competición, analizando el desarrollo de la eliminatoria en su conjunto, acordó,
además, a título excepcional y con especial sentido de ejemplaridad, imponer a cada uno de dichos clubs
una multa de veinticinco mil pesetas, por considerar que los incidentes se habían producido en dos capitales
del mayor arraigo deportivo, que son las que deben señalar la tónica de corrección exigible a las masas
seguidoras de ambos clubs; aplicándose el importe de ambas multas a la adquisición de entradas para el
partido final de la citada competición, con destino al Frente de Juventudes.
RESULTANDO: Que contra dicho acuerdo ha recurrido el Club de Fútbol Barcelona, ante el Pleno del
Comité Directivo, previo abono del importe de la multa y con depósito de 200 pesetas, alegando: a) Que el
presidente del club por su condición de deportista y por la labor patriótica realizada por el club desde que
fue designado para el cargo, se considera con derecho a protestar con toda energía contra la resolución
motivo del recurso; b) Que en el curso del partido celebrado en Barcelona no ocurrieron sino los incidentes
habituales en todos los partidos, que si las protestas fueron en algún momento más ostensibles fue debido a
los errores del árbitro y al juego duro que en defensa de su marco realizaron los jugadores del Madrid; c)
Que por tales incidentes le fue impuesta al Barcelona una multa de 2.500 pesetas que el recurrente
considera, en lo que a su cuantía respecta, ajustada a las disposiciones vigentes; d) Que a consecuencia de
la campaña realizada por la prensa de Madrid creando a conciencia un ambiente de represalia contra lo que
se hizo circular como sucedido en Barcelona, en el partido de vuelta el público insultó e injurió a los
jugadores del Barcelona, e incluso al presidente y delegado oficial; añadiéndose que la parte principal en la
campaña de prensa correspondió a elementos responsables en la dirección del deporte, y cuyos nombres no
indica; e) Que a juicio del club recurrente el Pleno del Comité es competente para resolver el recurso.
RESULTANDO: Que la apelación se fundamenta en que impuesta al Club de Fútbol Barcelona una
multa de 2.500 pesetas y no habiéndose producido en Madrid incidentes debidos a faltas de elementos
dependientes de dicho club, no procedía, jurídicamente, imponerle una nueva sanción; que si bien la circular
número tres prevé sanciones de mayor importancia que las que señala el referido artículo, de la escala
gradual contenida no puede producirse en caso alguno una multa de tan considerable cuantía; y, en fin, que
la improcedencia de la nueva multa entiende se desprende del texto fallado recurrido cuando dice al
fundamentar la multa de 2.500 pesetas impuesta al Madrid, que no puede justificarse una actitud hostil e
inhospitalaria en un precedente oportunamente sancionado.
RESULTANDO: Que previamente a la súplica de anulación y como fundamento final de la apelación se
dice textualmente que «la justicia, para ser eficaz, debe ser serena, imparcial, ecuánime y apartada por
completo de la incongruencia o de la predisposición contra determinada persona o colectividad»; y que por
último se indica que en el caso de que el Comité se considere incompetente para resolver eleve el recurso a
la Delegación Nacional de Deportes, como máximo organismo de apelación.
RESULTANDO: Que con anterioridad a la presentación del recurso de que se trata se ha repartido, con
carácter de «Reservado para el Consejo Deportivo», un folleto que lleva la fecha de 16 de junio y un sello en
tinta del Club de Fútbol Barcelona, y que se titula Historia de la Copa de S. E. el Generalísimo en su edición
de 1943, en lo tocante a la participación del Club de Fútbol Barcelona, y en cuyo folleto, indudablemente
remitido a la mayoría de los clubs españoles de superior categoría, al reseñar diversas incidencias de la
actuación del equipo azulgrana en la Copa, se censuran más o menos veladamente las decisiones de la
Federación y se llega al final diciendo que después de la multa de 25.000 pesetas que se le ha impuesto, no

Página 299
hay más decisión a adoptar que dejar la dirección del club al ver frustrada la obra patriótica «que quizás
tuvimos el error de acometer».
CONSIDERANDO: Que todos los elementos que en la actualidad ostentan cargos directivos y de
responsabilidad en nuestra organización tienen la condición de deportistas y reconocido su espíritu
patriótico, sin que en este punto cedan a nadie prioridad los componentes de la Federación Española; y que
a todos cuantos bajo nuestra disciplina se hallan les está reconocido el derecho de interponer recursos
contra la decisión de los organismos ante los jerárquicamente superiores, por lo que no era preciso al
firmante de la apelación de que se trata invocar aquella condición ni este derecho para usar de una facultad
reglamentaria.
CONSIDERANDO: Que la responsabilidad que se asigna por el Club de Fútbol Barcelona a los
corresponsales de la prensa no puede ser exigida por la Federación Española de Fútbol, puesto que los
redactores deportivos dependen de jurisdicción ajena a la que es competente la Federación.
CONSIDERANDO: Que la penalidad impuesta al Club de Fútbol Barcelona, objeto de recurso, no lo fue
(como erróneamente se indica en el escrito) como sanción a una falta ya corregida, sino que, como del
propio texto se desprende, cada club fue castigado por faltas producidas en los terrenos respectivos, y
además con las multas de cáracter extraordinario, en atención a las especiales circunstancias que
concurrieron y por las razones que se consignan en el primer Resultando.
CONSIDERANDO: Que es lo mismo sancionar oportunamente que «debidamente», y que, además, el
carácter extraordinario de la sanción se justifica por la obligación que corresponde a la Federación
Española de mantener a toda costa la corrección y disciplina, dentro de un absoluto y único sentido
deportivo, no sólo para así realizar una de sus principales misiones, sino además para mejor cumplir las
consignas del supremo organismo rector del Deporte, de cuyo asesoramiento y consejo no se prescindió
cuando fue dictada la resolución recurrida.
CONSIDERANDO: Que los conceptos vertidos en el recurso, y que se recogen en el último Resultando,
así como los ataques que más o menos veladamente se deslizan en el folleto que lleva el sello del FC
Barcelona (y cuya publicación y divulgación han de atribuirse razonablemente a iniciativa de dicho club),
constituyen una falta de respeto y una ofensa para la autoridad de la Federación y para los elementos
directivos de la misma, sancionable con arreglo al artículo 43 y siguientes de los Estatutos, y además
inadmisible desde el punto de vista jerárquico, puesto que los elementos directivos de federaciones y clubs
han de cumplir el elemental deber de respetar el superior organismo que los designó para los cargos que
desempeñan; respeto y disciplina que son compatibles con la facultad de elevar protestas y apelaciones
siempre que en su forma no constituya ofensa o agravio para la autoridad a que se dirigen.
CONSIDERANDO: Que con arreglo a lo preceptuado en el artículo 119 del Reglamento es competente,
el Comité Directivo de la Federación Española de Fútbol, para fallar la apelación de que se trata, y que con
arreglo a lo prevenido en el artículo 130 y reiterado en la circular número tres, los fallos dictados en
segunda instancia por el Consejo Directivo son definitivos e inapelables: El Comité Directivo ACUERDA:
Primero: Desestimar el recurso del Club de Fútbol Barcelona y, en consecuencia, confirmar la resolución
dictada por el Comité de Competición de la Federación Española de Fútbol. Segundo: Amonestar
severamente a la junta directiva del Club de Fútbol Barcelona. Lo que comunicamos a usted.

Página 300
 FONTS CONSULTADES

BARNILS, Ramon [et al.]. Història crítica del Futbol Club Barcelona. 1899-1999. Barcelona: Ed. Empúries,
1999.
BENET, Josep. Catalunya sota el franquisme. París: Edicions Catalanes de París, 1973.
BENET, Josep. La mort del president Companys. Barcelona: Edicions 62, 2005.
BLANCO, Jordi; CLOSA, Antoni. Diccionari del Barça. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999.
CABANA, Francesc. 37 anys de franquisme a Catalunya. Barcelona: Ed. Pòrtic, 2000.
CALVET, Rossend. Historia del Fútbol Club Barcelona. Barcelona: Ed. Hispano europea, 1978.
CANALS, Enric. Delators: la justícia de Franco. Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 2007.
CLOSA, Antoni; RIUS, Jaume; VIDAL, Joan. 1900-2000. Un segle de futbol català. Barcelona: Federació
Catalana de Futbol, 2001.
FABRE, Jaume. Els que es van quedar: 1939: Barcelona, ciutat ocupada. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 2003.
FABRE, Jaume; HUERTAS, Josep M. (amb la col·laboració de PRADAS, Rafael). Barcelona: memòria d’un
segle. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2001.
FINESTRES, Jordi; SOLÉ I SABATÉ, Josep M. El Barça en guerra (1936-1939). Barcelona: Angle Editorial,
2005.
FINESTRES, Jordi; GARCIA LUQUE, Xavier. El Cas Di Stéfano. Barcelona: Edicions 62, 2006.
FOLCH, Guifré; GONZÁLEZ, Demetrio; GORDO-GUARINOS, Francesc. Els quaranta-vuit presidents del FC
Barcelona. Barcelona: Toison Ediciones, 2006.
FONTANA, Josep Maria. Los catalanes en la guerra de España. Madrid: Grafite Ediciones, 2005.
GARCÍA CANDAU, Julián. Madrid-Barça, historia de un desamor. Madrid: El País Aguilar, 1996.
GARCÍA CANDAU, Julián. Bernabéu, el presidente. Madrid: Ed. Espasa, 2002.
GARCIA CASTELL, Joan. Història del futbol català. Barcelona: Aymà SA., 1968.
GÓMEZ, Guillem. Francesc Calvet, el pagès que va triomfar al Barça. Barcelona: OmniaBooks, 2013.
GONZÁLEZ, Luis Miguel. Real Madrid. Cien años de leyenda 1902-2002. Madrid: Fundación Real Madrid -
Editorial Everest, 2002. 2 v.
ITURRIAGA, Ángel. Diccionario de técnicos y directivos del FC Barcelona. Barcelona: Editorial Base, 2011.
MALUQUER, Albert. Historia del Club de Fútbol Barcelona. Barcelona: Edicions M. Arimany, 1949.
MOTA, José Fernando; TEBAR, Javier. La muerte del espía con bragas. Barcelona: Flor del Viento, 2013.
RAMON, Jaume. Historia del CF Barcelona. Bilbao: Gran Enciclopedia Vasca, 1971.
SABARTÉS, Jaume. Barça cara i creu. El FC Barcelona sota el franquisme (1939-1975). Barcelona: Laia, 1982.
SANTACANA, Carles. El Barça i el franquisme. Crònica d’uns anys decisius per a Catalunya (1969-1978).
Barcelona: Ed. Mina, 2005.
SENTÍS, Carles. Memòries d’un espectador, 1911-1950. Barcelona: La Campana, 2006.
SOBREQUÉS, Jaume [dir.]. Història del Futbol Club Barcelona. Barcelona: Ed. Labor, 1993. 6 v.
SOLÉ I SABATÉ, Josep M.; LLORENS, Carles; STRUBELL, Antoni. Sunyol, l’altre president afusellat. Lleida:
Pagès Editors, 1996.

Página 301
 PREMSA CONSULTADA

ABC (Madrid)
Boletín Oficial de la DND de FET y de las JONS (Madrid)
Destino (Barcelona)
El Once (Barcelona)
L’Avenç (Barcelona)
Hoja del Lunes (Barcelona)
Hoja del Lunes (Madrid)
La Prensa (Barcelona)
La Vanguardia (Barcelona)
Marca (Madrid)
El Mundo Deportivo (Barcelona)
Noticiero Universal (Barcelona)
Sàpiens (Barcelona)
Vida Deportiva (Barcelona)

TELEVISIÓ

Aquest any, cent! (TVC, 1999)

Història del FC Barcelona (TVE, 1996)

ARXIUS

Arxiu General Militar de Segòvia

Archivo Intermedio Militar Pirenaico
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Página 302
Arxiu Històric de Girona
Arxiu Històric del Col·legi de Metges de Barcelona
Arxiu Històric Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
Arxiu Municipal Contemporani
Arxiu Nacional de Catalunya
Arxiu RACC
CRAI Biblioteca Pavelló de la República
Arxius Judicials de la Ciutat de la Justícia
Biblioteca de Catalunya
Biblioteca de Montserrat
Centre de Documentació FC Barcelona-Museu FC Barcelona

ENTREVISTES REALITZADES

Ana Maria Sagalés Corrons

Asunción Mestre Losada
Carmen de Albert i de Fontcuberta
Francisco Jover Humet
Jaume Sabaté Hercé
Javier de Mendoza Sans
Joan Antoni Borés Montal
Joan Molins Amat
Joan Parareda Guitart
Joan Ricomà Vendrell
Josep M. de Anzizu Furest
Manuel de Senillosa de Olano
María Luisa Soler Rius
Melchor Baixas Veiga
Montserrat Casals Freixas
Montserrat Casanovas Albiñana
Montserrat Murtra

Página 303
AGRAÏMENTS

Carles Salmurri
Carles Santacana
Eugènia Lalanza
Fernando Arrechea
Guillermo Pastor Núñez
Jacint Corbella
Josep M. Solé i Sabaté
Julià Guillamon
Lluís Permanyer
Manel Tomàs
Sid Lowe
Xavier Bosch

Página 304
IL·LUSTRACIONS

Página 305
© Hemeroteca La Vanguardia
Portada de La Vanguardia amb la crònica gràfica d’un Barça-Madrid disputat a les Corts el 15 de setembre del
1940 (5-4 per als blaugrana). Poc abans, el club havia demanat permís, sense sort, per deixar de tocar l’himne als

Página 306
partits, «perquè altres clubs ja no ho feien». La salutació feixista va ser de compliment obligatori fins l’11 de
setembre del 1945.

Página 307
© Arxiu Família Sabaté Quixal
Partit de reobertura del camp de les Corts el 29 de juny del 1939. D’esquerra a dreta: Gorostiza (capità de
l’Athletic Club), Jaume Sabaté Quixal, Carmen Álvarez-Arenas, Joan Soler i Julià, i el capità blaugrana Antoni
Franco, que abans de començar el partit lliura un ram de flors a la filla d’Eliseo Álvarez-Arenas, cap del Servicio
de Ocupación de Barcelona.

Página 308
© Arxiu Família Sabaté Quixal
Carmen Álvarez-Arenas es disposa a fer efectiva la sacada d’honor del partit de reobertura de les Corts.
D’esquerra a dreta: Sabaté Quixal, Carmen Álvarez-Arenas, Antoni Franco, Soler i Julià i l’àrbitre del partit.

Página 309
© Arxiu Família Sabaté Quixal
Jaume Sabaté, delegat del FC Barcelona davant la Federació Espanyola de Futbol i el COE, lliura un banderí
commemoratiu del partit de reobertura de les Corts a Eliseo Álvarez-Arenas, l’agost del 1939, a Saragossa.

Página 310
© Arxiu Família Sabaté Quixal
Com a representant del Barça, Sabaté obsequia amb un banderí de l’entitat l’almirall del vaixell de guerra italià
Orione, que va arribar a Barcelona al juliol del 1939.

Página 311
© Arxiu Família Sabaté Quixal
La bandera oficial del 25 aniversari del FC Barcelona presideix el partit de reobertura de les Corts, el 29 de juny
del 1939. El general Eliseo Álvarez-Arenas ocupa el lloc principal a la llotja d’autoritats.

Página 312
Els primers Estatuts del FC Barcelona després de la guerra van ser aprovats el 12 de juny del 1940, en una reunió
de la directiva, i enviats a la Federació Catalana per obtenir-ne l’obligatòria confirmació oficial. L’article 34
estableix que els «organismos superiores» poden acordar lliurement la dissolució de l’entitat.

Página 313
L’escut del club després d’adequar-lo a la normativa del franquisme. Desapareixen les quatre barres de la bandera
catalana, i en queden només dues. També es modifiquen les sigles, un cop castellanitzat el nom oficial de l’entitat:
Club de Fútbol Barcelona.

Página 314
© Archivo General de la Administración (AGA)
L’informe que emet la Jefatura Superior de Policía el 9 de febrer del 1940 estableix que el primer president del
Barcelona va ser «un tal Gamper de ideas separatistas» i que el club «llegó a alcanzar unos quince mil socios al
mantener su política catalanista».

Página 315
© Arxiu Xavier G. Luque
Portada del setmanari Marca després del polèmic 11 a 1 entre el Reial Madrid i el Barça, disputat a Chamartín el
13 de juny del 1943.

Página 316
© Arxiu Xavier G. Luque
Marca, com la resta de la premsa madrilenya, va lloar la golejada del Madrid al Barça sense esmentar tots els
incidents extraesportius que van envoltar el partit.

Página 317
© Arxiu Xavier G. Luque
Diverses instantànies de l’11 a 1 immortalitzades a les pàgines de Marca. Els jugadors del Barça mai no van
oblidar les coaccions i amenaces patides abans i durant el partit de tornada de semifinals de la Copa del
Generalísimo del 1943.

Página 318
© Centre de Documentació FC Barcelona-Museu FC Barcelona
L’acta interna del club sobre l’11 a 1 del 1943, en què s’explica que va ser un «partido que es preferible no
comentarlo».

Página 319
© Centre de Documentació FC Barcelona-Museu FC Barcelona
Butlleta d’alta de soci del club corresponent a Jaume Sabaté Quixal, el primer nou associat d’ençà del final de la
guerra, avalat pel doctor Soler i Julià.

Página 320
© CRAI Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)
Carta del president Vendrell als socis del Barça amb data de novembre del 1943, en la qual adverteix que cal rebre
el Reial Madrid en el segon dels anomenats «partits de la pau» amb la màxima cortesia, ja que el seu
comportament pot marcar «el futur de l’entitat».

Página 321
© Arxiu Xavier G. Luque
El Barça derrota (4-0) el Madrid en el segon dels «partits de la pau» entre els dos equips, celebrat el dia de Sant
Esteve del 1943 a les Corts. Després del matx, l’expedició del Madrid assisteix a una representació de La bohème,
de Puccini, al Liceu.

Página 322
© Centre de Documentació FC Barcelona - Museu FC Barcelona
Inauguració del monument als caiguts «por Dios y por España» durant la guerra. Aquest acte es va celebrar a la
part exterior de la tribuna del camp de les Corts el 18 juliol del 1939. Jaume Sabaté llegeix els noms dels setze
socis caiguts, tots ells del bàndol franquista.

Página 323
© Arxiu Xavier G. Luque
El setmanari satíric El Once celebra, amb un número especial, el títol de Lliga que obté el Barça la temporada
1944-45: portada de color i una auca sobre els fets més destacats de la història de l’entitat.

Página 324
© OGC Nice
Zamora (dret, segon per l’esquerra) i Samitier (dret, primer per la dreta) van coincidir durant la guerra al Niça,
fins que Zamora s’incorporà a l’Espanya franquista al setembre del 1938. Samitier encara tardaria uns quants anys
a tornar a Barcelona.

Página 325
© Arxiu Família Sabaté Quixal
Jaume Sabaté, entre els barcelonistes Eladio i Torres, és homenatjat pel FC Barcelona el 17 de desembre del 1967,
en un acte en què se li va concedir la insígnia de brillants del club com a agraïment «a los desvelos del señor
Sabater por el club azulgrana en la época en que estaba recién finalizada nuestra contienda».

Página 326
Página 327
© Arxiu Xavier G. Luque
Raich, Escolà, Miró, Martín i Bravo, llegendes blaugranes de la postguerra i protagonistes dels pòsters de colors
que editava el setmanari Marca.

Página 328
© Centre de Documentació FC Barcelona - Museu FC Barcelona
Directiva formada pel coronel Vendrell l’any 1945. D’esquerra a dreta: Rossend Calvet, Joan Parareda, Melcior
Baixas, Agustí Pujol (president de la Federació Catalana), Josep Vendrell, Javier de Mendoza (directiu de la
Federació Espanyola), Albert Marfull, Antoni Gisbert i Josep Casanovas.

Página 329
© Arxiu Biblioteca de Catalunya
Josep Samitier, un mite del barcelonisme i autèntic fenomen de masses abans i després de la guerra, va ser
l’entrenador que va conduir el Barça a la conquesta de la Lliga 1944-45. La revista Vida Deportiva li dedica la
portada després del títol.

Página 330
© Arxiu Xavier G. Luque
El setmanari satíric El Once veu la llum el 24 de gener del 1945 de la mà de Valentí Castanys, que buscarà
recuperar l’estil del desaparegut Xut d’abans de la guerra. Portada del número 1.

Página 331
© Centre de Documentació FC Barcelona - Museu FC Barcelona
El president, Josep Vendrell (al centre), acompanyat del seu gendre i president del Gimnàstic de Tarragona, Joan
Ricomà (a l’esquerra de la imatge).

Página 332
© Centre de Documentació FC Barcelona - Museu FC Barcelona
Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta, al centre, en un partit de veterans anys després de deixar la
presidència. En contra del que s’ha dit sovint, el marquès va estar sempre lligat a la vida institucional del club
després de dimitir el càrrec el 1943. A l’extrem dret de la imatge, Paulino Alcántara.

Página 333
© Centre de Documentació FC Barcelona - Museu FC Barcelona
L’efímera junta directiva d’Albert Muntadas. D’esquerra a dreta: Joan Sagalés, Joaquim Labuena, Albert Marfull,
Javier de Mendoza (president de la Federació Catalana), Josep Antoni d’Albert Muntadas, Josep Mestre, Manuel
de Senillosa, Agustí Montal (mig tapat) i Antoni Gisbert.

Página 334
© Arxiu Família Permanyer
A partir de final del 1946, el Barça entra en una nova etapa amb la directiva d’Agustí Montal. En una imatge de
les Noces d’Or (1949), en primer terme, Walter Wild (president del Barça entre el 1889 i el 1901). Just després,
d’esquerra a dreta, Narcís de Carreras i el president Montal. I, més enrere, d’esquerra a dreta, Joaquim Montal,
Agustí Pujol, Josep Domènech i Manuel de Senillosa. Darrere d’aquests quatre, a la dreta, Lluís Permanyer.

Página 335
XAVIER GARCIA LUQUE (Barcelona, 1959) és periodista. Redactor de La Vanguardia
des de fa més de 20 anys, s’ha especialitzat en la investigació històrica de l’esport
català. Premi al millor treball periodístic de la Generalitat de Catalunya 2005, ha
escrit el Gran Àlbum del Barça, llibre col·leccionable en fitxes sobre la història del
club; i els llibres El cas Di Stefano (2006) i El Barca segrestat (2014) junt amb Jordi
Finestres. També és autor de Barça, 100 anys fent història (2010).

JORDI FINESTRES MARTÍNEZ (Manresa, 1974) és periodista. Col·laborador de La

Vanguardia i de la revista Sàpiens i guionista de programes documentals a Televisió

Página 336
de Catalunya. Ha escrit Josep M. Planes. Memòria d’un periodista assassinat (1998)
i L’univers Tísner: 1912-2000: gairebé un segle (2001) i té cura de l’edició de l’obra
de Planes, editada per Proa (Nits de Barcelona; Els gàngsters de Barcelona i Planes
d’esport). També ha escrit diversos llibres de temàtica esportiva, com Estanislau
Basora, el mite de les Cinc Copes (1999); Història dels clubs de futbol (amb S.
Giménez, 1999); Seleccions esportives. Un dret de Catalunya (amb J. Llauradó,
2002); Anem fent camí. Les seleccions esportives catalanes de 1976 a 2002 (2003);
Barça! (2004); Mites de Barça (2005); El cas Di Stéfano (amb X. G. Luque, 2006);
El Barça en guerra (1936-1939) (amb J. M. Solé, 2006); Barça, més que un club
(2007); Universal Barça (2007); El Barca segrestat (amb X. G. Luque, 2014).

Página 337
 Notes

Página 338
[1] Per conèixer amb tots els detalls com el Madrid va arrebassar Di Stéfano al Barça,

vegeu El cas Di Stéfano, dels mateixos autors (Barcelona, 2006). <<

Página 339