APunts Exercicis 3r

Apunts de Fı́sica i Quı́mica.
3r d’ESO
Departament de Fı́sica i Quı́mica.

IES Ramon Cid. Benicarló
Índex
Prefaci 6
1 El mètode cientı́fic 11
1.1 El mètode cientı́fic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.1.1 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.2 La mesura. Magnituds i unitats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.2.1 Sistema Internacional d’unitats (SI) . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.3 Múltiples i submúltiples. Notació cientı́fica . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.3.1 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.4 Canvis d’unitats. Factors de conversió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.4.1 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.5 Caracterı́stiques de la mesura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.5.1 Mesures directes i indirectes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.5.2 Els instruments de mesura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.5.3 Errors en la mesura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.5.4 Arrodoniment i xifres significatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
1.5.5 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.6 Activitats finals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
2 Estats d’agregació de la matèria. Teoria cinètica molecular. 31

2.1 Què és la matèria? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
2.1.1 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.2 Estats d’agregació de la matèria. Propietats . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
2.3 Teoria cinètica molecular de la matèria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
2.3.1 Fets que recolzen la teoria cinètica molecular . . . . . . . . . . . . 36
2.4 Estudi dels estats d’agregació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
2.4.1 Estudi de l’estat sòlid . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
2.4.2 Estudi de l’estat lı́quid . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
2.4.3 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
2.4.4 Estudi de l’estat gasós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
2.4.5 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
2.5 Lleis dels gasos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
2.5.1 Llei de Boyle-Mariotte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
2.5.2 Lleis de Charles i Gay-Lussac . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
2.5.3 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
3
Tema 0 Dept. de FiQ. IES Ramón Cid.
2.5.4 Llei general dels gasos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45

2.5.5 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
2.6 Canvis d’estat i teoria cinètica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
2.6.1 Pas de sòlid a lı́quid . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
2.6.2 Pas de lı́quid a gas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
2.6.3 Pas de sòlid a gas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
2.7 Corbes d’escalfament i de refredament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
3 Substàncies pures i mescles 55

3.1 Classificació de la matèria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
3.1.1 Substàncies pures . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
3.1.2 Mescles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56
3.1.3 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
3.2 Identificació de substàncies pures . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
3.2.1 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
3.3 Solucions i solubilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
3.3.1 Dissolucions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
3.3.2 Solubilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
3.3.3 Factors de què depèn la solubilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63
3.3.4 Corbes de solubilitat. Interpretació gràfica . . . . . . . . . . . . . . 63
3.3.5 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
3.4 Concentració d’una dissolució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
3.4.1 Concentració en massa (g/l) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68
3.4.2 Percentatge en massa %(m/m) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69
3.4.3 Percentatge en volum %(V/V) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70
3.4.4 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
3.5 Tècniques de separació de mescles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72
3.5.1 Mescles heterogènies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
3.5.2 Mescles homogènies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
3.5.3 Diagrames de separació de mescles . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
3.5.4 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
4 Estructura de la matèria. Teoria Atòmica 85

4.1 Primeres idees sobre l’estructura de la matèria . . . . . . . . . . . . . . . 85
4.1.1 Les primeres teories atòmiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
4.1.2 Naturalesa elèctrica de la matèria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
4.2 Models atòmics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88
4.2.1 Model atòmic de Dalton . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88
4.2.2 Model atòmic de Thomson . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88
4.2.3 Model atòmic de Rutherford . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90
4.2.4 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
4.3 Paràmetres atòmics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95
4.3.1 Nombre atòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95
4.3.2 Nombre màssic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95
4.4 Isòtops i ions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96
4.4.1 Isòtops . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96
4
Dept. de FiQ. IES Ramón Cid. Tema 0
4.4.2 Isòtops de l’hidrogen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96

4.4.3 Abundància isotòpica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97
4.4.4 Ions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97
4.4.5 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98
4.5 Masses atòmiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100
4.5.1 Isòtops i massa atòmica relativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100
4.5.2 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101
4.6 Radioactivitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102
4.6.1 Tipus de radioactivitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102
4.6.2 Perı́ode de semidesintegració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104
4.6.3 Unitats de mesura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105
4.6.4 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106
4.6.5 Avantatges i perills de la radioactivitat . . . . . . . . . . . . . . . 107
4.7 Fissió i fusió nuclear . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109
4.7.1 Fissió nuclear . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109
4.7.2 Avantatges i inconvenients de la fissió nuclear . . . . . . . . . . . . 110
4.7.3 Fusió nuclear . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112
4.8 La fı́sica atòmica avui en dia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113
4.9 Enllaços d’interès . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114
5 Estructura de la matèria 119

5.1 Els elements quı́mics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119
5.2 La taula periòdica dels elements . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120
5.2.1 Classificació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120
5.2.2 Propietats periòdiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123
5.2.3 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124
5.3 L’enllaç quı́mic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125
5.3.1 Enllaç quı́mic. Tipus de substàncies pures . . . . . . . . . . . . . . 125
5.3.2 Fórmules quı́miques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 126
5.4 Tipus d’enllaç quı́mic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127
5.4.1 Enllac iònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127
5.4.2 Enllaç covalent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128
5.4.3 Enllaç metàl·lic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 130
5.4.4 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131
6 Reaccions quı́miques 137

6.1 Canvis fı́sics i canvis quı́mics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137
6.2 Caracterı́stiques de les reaccions quı́miques . . . . . . . . . . . . . . . . . 138
6.2.1 Tipus de reaccions quı́miques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139
6.2.2 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 140
6.3 Les equacions quı́miques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 140
6.3.1 Ajust d’equacions quı́miques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141
6.3.2 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 143
6.4 Masses moleculars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 144
6.4.1 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 144
6.5 Concepte de mol i de massa molar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 145
5
6.5.1 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147

6.6 Càlculs estequiomètrics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 148
6.6.1 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 154
6.7 Velocitat de reacció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 154
6
Prefaci
Durant el curs 2011-2012 els membres del departament de fı́sica i quı́mica del Ramon
Cid ens vam decidir per confeccionar els nostres propis apunts per a les classes de tercer
d’ESO. Era una intenció que ja tenı́em definida des de feia temps, però que sempre es
quedava en un desig sense realitzar. Però durant aquell estiu per fi ens vam posar mans
a la feina i acı́ podeu veure el fruit d’aquell treball. Les raons per les quals ens vam
decidir a redactar els nostres propis apunts són vàries, però hi ha una que destaque per
sobre de les altres.
Estem convençuts que la confecció d’apunts i la redacció de problemes per als alumnes
sempre suposa un estı́mul per a un professor que és difı́cil d’ignorar. La realització
d’aquests apunts ens ha obligat a situar-nos en la pell de l’alumne i a viure l’assignatura
des de la perspectiva del que està aprenent els seus fonaments. Això ens ha fet ser molt
crı́tics amb les nostres argumentacions i a reconsiderar cada esquema, cada interpretació
i fins i tot la metodologia amb què impartim l’assignatura. Esperem que aquesta actitud
crı́tica i aquesta constant revisió dels continguts i del nostre treball ens ajude a ser
millors professors i a transmetre millor als alumnes els nostres coneixements.
Com podreu veure, en aquests apunts hem intentat fugir del format de llibre ple
de dibuixos i fotografies que tant s’estila avui en dia. Només hem inserit fotografies
o diagrames quan hem cregut que aquests tenien un indubtable valor pedagògic. El
text ocupa la majoria de les pàgines dels apunts, ja que estem convençuts de que la
millor manera d’aprendre els fonaments de qualsevol assignatura es troba en la lectura,
un obvietat que de vegades s’oblida. És per això que el format d’aquests apunts pot
semblar un poc auster si el compareu amb qualsevol llibre semblant que podeu trobar en
el mercat. També som conscients que aquest format més espartà demana per part dels
alumnes un esforç suplementari al qual convé que es vagen acostumant a poc a poc: el
de llegir els apunts des de la primera fins la darrera lı́nia. Com a professors de vegades
ens sorprenem de comprovar la poca quantitat de temps que els alumnes dediquen a
l’estudi pur, a la lectura de textos i a la realització de l’esforç necessari per a la seva
comprensió. Sent absolutament necessària la lectura completa dels apunts, no podem
descuidar mai la realització d’activitats pràctiques. En efecte, en cadascun del temes
existeixen un bon grapat d’exercicis amb els quals els alumnes podran comprovar si han
adquirit els coneixements necessaris.
Com tots els apunts acadèmics que es presenten per primera vegada, és molt possible
(per no dir que és segur) que aquests apunts continguen errors, ja siguen ortogràfics o
gramaticals, o, el que seria pitjor, de contingut. Esperem que aquests errors siguen els
mı́nims possibles i que els alumnes sàpiguen disculpar-nos.
7
I ja per finalitzar, animem als alumnes que gaudisquen de l’assignatura. No han de

perdre mai de vista que ells són els principals protagonistes del sistema educatiu i que
res tindria sentit sense el seu esforç i la seva implicació.
Notes sobre el format

En aquests apunts apart de les explicacions pertinents podem destacar que existeixen
dos entorns als quals ha de prestar-se una especial atenció.
• Les definicions. Hem destacat aquelles que ens han semblat més importants de
cada tema. Totes les definicions dels apunts estan numerades i es troben destacades
en un format especial, tal i com es pot veure tot seguit.
Definició 1 (Exemple de definició)
Les definicions aniran en caixes amb aquest format
• Exercicis resolts. Hem escollit una sèrie d’exercicis representatius de cada tema
i d’especial interès. Aquests exercicis són els que més han de practicar-se i s’han de
dominar amb una certa fluı̈desa si es vol obtenir un bon resultat en les avaluacions.
Els exercicis resolts presenten el següent format.
Exemple 1
En aquestes caixes hi aniran els exercicis resolts
Utilització dels apunts

Aquests apunts estaran a disposició de qualsevol persona que els vulga utilitzar a la
pàgina web del centre: http://iesramoncid.edu.gva.es/. Tan sols es posen dues
condicions per a la seva utilització:
1. Sempre ha de citar-se els autors.
2. No es pot fer pagar als alumnes per la seva utilització. Tan sols es podran cobrar
les despeses de la seva impressió.
Pràcticament totes les imatges utilitzades en aquests apunts han estat baixades del
web de wikipedia (http://ca.wikipedia.org/), l’enciclopèdia lliure més visitada de la
xarxa i que permet la utilització del seu contingut. Altres fotografies han estat baixades
de pàgines web on no s’especificava cap restricció del seu ús. I els diagrames i gràfics
han estat realitzats pels autors dels apunts, excepte la taula periòdica, que ha estat
readaptada d’una taula periòdica que es pot trobar a http://www.texample.net. En
cas que alguna imatge tinga drets d’autor i no la pugem fer servir, els autors ho podran
comunicar a la següent adreça de correu
8
fq.iesramoncid@gmail.com
i la imatge serà substituı̈da.

Aquests apunts han estat redactats en llenguatge LATEX amb l’editor Texmaker i
compilats en un ordinador treballant sota una distribució Linux Mint 10.
Curs 2012-2013
Per aquest curs s’han modificat algunes parts del llibre, s’han corregit errates i s’han
actualitzat alguns problemes.
9
Tema 1
El mètode cientı́fic
Introducció
El coneixement es construeix a partir de les preguntes que els éssers humans ens for-
mulem. El treball dels cientı́fics consisteix a plantejar preguntes en diferents camps de
recerca ( fı́sica, quı́mica, biologia, medicina...) i esforçar-se a donar respostes ben fo-
namentades. Per aconseguir-ho, els cientı́fics utilitzen un procediment de treball que es
coneix com mètode cientı́fic.
1.1 El mètode cientı́fic

La ciència la formen un conjunt de coneixements sobre el món obtinguts mitjançant
l’observació, l’experimentació i el raonament dels quals es dedueixen lleis i, a partir
d’aquestes, es construeixen teories. Per arribar a aquests coneixements, els cientı́fics,
en la seva feina d’investigació, segueixen unes etapes comunes que s’anomenen mètode
cientı́fic.
Les principals etapes del mètode cientı́fic són:
1. Observació i plantejament del problema.

El problema es pot plantejar a partir de la simple observació del nostre entorn uti-
litzant els nostres sentits o amb instruments d’observació ( microscopis, telescopis
...).
Ex. Quan fem maionesa, uns dies surt bé i uns altres malament i es talla, per
què?
2. Recerca d’informació.
Cal consultar tota la informació disponible sobre el fenomen, ja que potser algú ja
l’ha investigat. Podem recollir informació en:
(a) hemeroteques ( revistes, publicacions temporals...)

(b) biblioteques ( enciclopèdies, llibres de consulta...)
(c) pàgines web (Internet és una bona font d’informació)
11
Ex. Buscarem els components de la maionesa, les seves caracterı́stiques i qui és el
responsable de l’emulsió.
3. Formulació d’hipòtesis.
Es tracta de donar una possible explicació al problema plantejat a partir de la infor-
mació que hem obtingut. Davant d’un problema podem plantejar vàries hipòtesis.
Ex. La maionesa es pot tallar per diferents motius:
(a) Potser depèn de l’origen dels ous

(b) Potser depèn de la temperatura a què està l’ou
(c) Potser depèn de la velocitat de la batedora
4. Experimentació i recollida de dades.

L’experimentació consisteix a intentar reproduir el fenomen observat però contro-
lant i mesurant les condicions de treball. Els experiments s’han de repetir vàries
vegades per minimitzar errors i, és molt important, recollir les dades de manera
clara i ordenada.
Ex. Farem maionesa amb ous de diferent origen, però acabats de sortir de la nevera
i a la mateixa velocitat de la batedora
Origen Maionesa ben feta Maionesa tallada

Supermercat x
Granja x
Polleria x
Taula 1.1: Dades del primer experiment
Repetirem amb ous del mateix origen però a diferents temperatures i a la mateixa
velocitat de la batedora
Temperatura dels ous Maionesa ben feta Maionesa tallada

Nevera x
1/2 hora fora de la nevera x
1 hora fora de la nevera x
Taula 1.2: Dades del segon experiment
Repetirem amb ous del mateix origen, 1/2 h. fora de la nevera i variant la velocitat
de la batedora
Velocitat Maionesa ben feta Maionesa tallada

Mı́nima x
Mitjana x
Màxima x
Taula 1.3: Dades del tercer experiment
12
5. Anàlisi dels resultats.

Aquesta anàlisi de les dades obtingudes ens permetrà rebutjar variables que no
afecten als resultats o ens conduirà a la necessitat de nous experiments. Aquesta
anàlisi es pot fer en forma de gràfic i, en molts casos, ens permet obtenir una llei
matemàtica que relaciona variables.
Ex. Podem observar que l’origen dels ous i la velocitat de la batedora no influeixen
al resultat final.
6. Elaboració de conclusions.
Les conclusions confirmaran o rebutjaran les hipòtesis inicials. Les conclusions
s’han de recollir en un informe per poder-ho publicar i/o divulgar.
Ex. Conclusió: Per tal que la maionesa quedi bé, cal que els ous estiguin fora de
la nevera.
1.1.1 Exercicis
1. Creus que és possible fer experiments sobre qualsevol fenomen? Argumenta la
resposta amb algun exemple.
2. Quina diferència hi ha entre una llei i una hipòtesi? I entre una llei i una teoria
cientı́fica?
3. Planteja alguna pregunta adequada a una disciplina cientı́fica i descriu les etapes
del mètode cientı́fic que et conduirien a trobar-hi una resposta.
1.2 La mesura. Magnituds i unitats

Una de les etapes del mètode cientı́fic consisteix a l’experimentació i recollida de da-
des. Per poder fer-ho, en la majoria dels casos, necessitem mesurar el valor d’algunes
variables.
Definició 2 (Magnitud)
Anomenem magnitud a tota propietat de la matèria que es pot mesurar.
Són magnituds la massa, longitud, velocitat... i no ho són la felicitat, alegria... però,

que vol dir mesurar?
Definició 3 (Mesurar)
Mesurar és comparar una magnitud amb una porció d’ella que es pren com a
patró. Aquest patró s’anomena unitat.
Per exemple, si l’amplada d’una taula és 50 cm, vol dir que és 50 vegades el nostre
patró, que és 1 cm.
13
1.2.1 Sistema Internacional d’unitats (SI)

El problema sorgeix quan el patró utilitzat per cada cientı́fic és diferent. Per exemple,
el patró per mesurar l’amplada de la taula podria ser la longitud del meu bolı́graf. En
aquest cas podria dir que l’amplada de la taula és de 4 bolı́grafs. Però també podria fer
servir com a patró la longitud de la meva agenda i, llavors, l’amplada de la taula serà 2
agendes.
Per donar uniformitat als patrons utilitzats per mesurar diferents magnituds, els ci-
entı́fics han establert un únic sistema d’unitats anomenat sistema internacional d’unitats
(SI). En aquest sistema, a cada magnitud se li assigna una unitat. Per poder saber la
unitat de l’SI corresponent a cada magnitud diferenciem entre magnituds fonamentals i
derivades.
Definició 4 (Magnituds Fonamentals)
Són les magnituds més bàsiques, les podem mesurar directament perquè tenim
l’estri adient. Les magnituds fonamentals són set.
Magnituds fonamentals Sı́mbol de la magnitud Unitat del S.I. Sı́mbol de la unitat

Longitud L,x,y,s metre m
Massa m kilogram kg
Temps t segon s
Temperatura T kelvin K
Intensitat de corrent I ampere A
Intensitat lluminosa I candela cd
Quantitat de matèria n mol mol
Taula 1.4: Magnituds fonamentals
Definició 5 ([Magnituds Derivades)
Generalment, s’obtenen a partir de les magnituds fonamentals utilitzant expres-

sions matemàtiques.
Algunes magnituds derivades les podem veure en la taula 1.5.

És important recalcar que el resultat d’una mesura sempre s’ha d’expressar mit-
jançant un número seguit del sı́mbol de la unitat utilitzada.
1.3 Múltiples i submúltiples. Notació cientı́fica

Els cientı́fics s’han posat d’acord a utilitzar les unitats de l’SI però, de vegades, han
d’expressar quantitats molt grans o molt petites. Per facilitar l’escriptura i el maneig
d’aquests nombres s’utilitzen múltiples i submúltiples. La notació cientı́fica consisteix a
escriure una quantitat amb una xifra entera o amb decimals seguida d’una potència de
base 10 amb l’exponent adequat.
14
Magnituds derivades Sı́mbol de la magnitud Unitat de l’SI Altres unitats

Volum V m3 litres, cm3
Densitat ρ, d kg/m3 g/ml, g/l
Velocitat v m/s km/h
Pressió P Pa mm Hg, atm
Força F N dina
Energia E J erg
Taula 1.5: Magnituds derivades
(a) Teodolit (b) Anemòmetre (c) Voltı́metre
Imatge 1.1: Instruments moderns de mesura
Exemple 2
Algunes quantitats expressades en notació cientı́fica:
• La longitud de la cèl·lula: 0, 000003 m = 3 · 10−6 m
• El radi de la Terra: 6370000 m = 6, 37 · 106 m
• Massa de la Lluna: 7, 35 · 1022 kg
En la taula 1.6 teniu els principals múltiples i submúltiples que farem servir
Múltiples Submúltiples
Sı́mbol Prefix Factor Sı́mbol Prefix Factor
Tera T 1012 d deci 10−1
Giga G 109 c centi 10−2
Mega M 106 m mil·li 10−3
kilo k 103 µ micro 10−6
hecto h 102 n nano 10−9
deca da 101 p pico 10−12
Taula 1.6: Múltiples i submúltiples
15
Si expressem la grandària de la cèl·lula que hem vist a l’exemple anterior amb

submúltiples tindrı́em
0, 000003 m = 3 · 10−6 m = 3 µm
1.3.1 Exercicis
1. Raona quines de les següents caracterı́stiques de la matèria són magnituds i quines
no ho són. En el primer cas, digues quina unitat li correspon a l’SI.
volum, color, temperatura, bellesa, sabor, pressió, velocitat, tristor, energia, massa
2. Escriu els resultats següents utilitzant notació cientı́fica.
(a) 8670000000 g
(b) 0, 000083 m2
(c) 7000 km
(d) 0, 00023 l
(e) 24500000 s
(f) 0, 00000023 m
(g) 6700000 K
3. Substitueix les potències de 10 per múltiples o submúltiples de la unitat principal:
(a) 8, 2 · 10−3 g
(b) 1, 83 · 106 m
(c) 2, 25 · 10−9 N
(d) 1, 4 · 109 J
(e) 8, 45 · 103 Pa
(f) 0, 02 · 10−6 s
(g) 3, 15 · 106 g
(h) 32 · 10−12 C
1.4 Canvis d’unitats. Factors de conversió

Per canviar duna unitat a una altra s’utilitzen els factors de conversió.
Definició 6 (Factors de conversió)
Un factor de conversió és una fracció que té en el numerador i en el denominador

la mateixa quantitat, però expressada en unitats diferents.
La taula 1.7 conté les relacions entre algunes unitats importants.
16
Volum-Capacitat Temps
1 cm3 = 1 ml 1 h = 3600 s
1 dm3 = 1 l 1 mes = 30 dies
1 m3 = 1000 l 1 any = 365 dies
Àrees Temperatura
1 ha = 1 hm2 T (K) = T (◦ C) + 273, 15
Longituds Pressió
1 Å = 10−10 m 1 atm = 760 mm Hg
1 any llum = 9, 46 · 1015 m 1 atm = 101300 Pa
Taula 1.7: Algunes unitats utilitzades freqüentment
Exemple 3
En aquest exemple veurem com es fan servir els factors de conversió efectuant
algunes transformacions d’unitats.
1m
• 0, 85 nm = 0, 85 ·
nm = 0, 85 · 109 m = 8, 5 · 10−10 m
109
nm

3600 s
• 2 h = 2
h· = 7200 s
1h
km 1000 m
km 1
h m
• 90 = 90 · · = 25
h h
1
km 3600 s
s
1 kg
• 3, 5 mg = 3, 5 ·
mg = 3, 5 · 10−6 kg
106
mg

g g 1000 1000 l 1 kg
ml kg
• 1, 15 = 1, 15 · · 3
· = 1150 3
ml ml
1 l 1m 1000 g m
1.4.1 Exercicis
1. Realitza els següents canvis d’unitats utilitzant factors de conversió
g kg
(a) 0, 85 a
cm3 l
m km
(b) 34 a
s h
(c) 800 mm Hg a atm
(d) 140 km/h a m/s
(e) 8, 9 l a µl
(f) 7h 52’ 31” a ns
(g) 8,3 atm a Pa
(h) 1, 3 · 10−3 J a kJ
(i) 2954 s a dies
(j) 22, 5 cm2 a m2
17
2. Canvia les següents quantitats al SI utilitzant factors de conversió
(a) 60 km/h
(b) 3500 l
g
(c) 0, 32
cm3
(d) 5, 4 · 107 km/dia
(e) 8,2 anys
(f) 11 minuts 24 segons
(g) 5 hores 2 minuts
(h) 3, 2 · 10−5 µm
(i) 7, 85 mm3
(j) 3,1 atm
1.5 Caracterı́stiques de la mesura

1.5.1 Mesures directes i indirectes
Sabem que mesurar vol dir donar un valor numèric a una magnitud.
Definició 7 (Mesures directes i indirectes)
Si la mesura es pot fer directament perquè tenim l’aparell adequat, tenim una
mesura directa. Si no disposem de l’aparell i obtenim el valor utilitzant expres-
sions matemàtiques, la mesura és indirecta.
Exemple 4
1. Si tenim un regle i volem mesurar la longitud d’una goma d’esborrar, ho

podem fer directament i obtenim un valor de 2,4 cm. Aquesta és una
mesura directa.
2. Volem saber la massa d’un gra d’arròs i la nostra balança pot mesurar
1 g com a quantitat més petita. Per resoldre el problema mesurem la
massa de 50 grans d’arròs, que resulta ser 32 g, i fem el següent factor de
conversió:
32 g
1 ·
gra = 0, 64 g
50 grans

La massa d’un gra d’arròs és una mesura indirecta.
1.5.2 Els instruments de mesura

Per mesurar directament els valors d’algunes magnituds utilitzem instruments de mesura.
Per cada instrument de mesura hem de diferenciar les següents caracterı́stiques:
18
Definició 8 (Sensibilitat)
És la capacitat d’un instrument per apreciar petites variacions en el valor d’una
magnitud.
Per exemple, la sensibilitat d’un regle graduat en mm és 1 mm i la d’un regle graduat
en cm és 1 cm, per tant, el primer regle és més sensible, ja que aprecia una variació més
petita.
Definició 9 (Precisió)
Es diu que un aparell de mesura és precı́s si, en fer-lo servir, obtenim mesures
semblants en experiments realitzats sota les mateixes condicions.
Per exemple, si fem servir un cronòmetre per mesurar el temps que tarda un ob-
jecte a caure lliurement dos metres i obtenim sempre resultats semblants, direm que el
cronòmetre és precı́s.
Definició 10 (Exactitud)
Direm que un aparell de mesura és exacte si al fer-lo servir obtenim resultats que
no s’allunyen molt del resultat teòric considerat com a correcte. Si el resultat
correcte no es coneix abans de la realització de l’experiència, es suposarà que
és la mitjana de les mesures obtingudes amb l’aparell.
Quan un aparell de mesura és exacte, normalment això implica que també es precı́s,
però el contrari no sempre és cert. Un aparell pot ser precı́s (es dir, dóna sempre resultats
semblants quan prenem mesures en les mateixes condicions), però pot ser no exacte.
Podrı́em posar com a exemple d’aquest cas una bàscula que estigués mal calibrada i que
marcara, per exemple, 10 grams quan no té res al damunt.
En el llenguatge quotidià de vegades es fan servir els conceptes de precisió i sensibili-
tat com a sinònims, però quan fem servir un llenguatge cientı́fic hem de tenir en compte
que aquests dos termes no tenen el mateix significat. Això es pot veure millor amb el
següent experiment, que consisteix en el llançament d’un conjunt de dards a una diana
en les mateixes condicions i que està representat a la imatge 1.2. Si considerem el centre
de la diana com el valor exacte, podem tenir les següents situacions:
En el cas (a) el resultat és exacte, ja que els valors s’agrupen al voltant del considerat
com a valor correcte i és precı́s, ja que els valors són molt semblants.En el cas (b)
continuem tenint precisió, però els resultats ja no són exactes perquè s’allunyen del valor
correcte i en el cas (c) ja no tenim exactitud (estem allunyats del centre de la diana) ni
precisió (en cada llançament obtenim un resultat molt diferent a l’anterior).
19
(a) Mesures exactes i (b) Mesures no exac- (c) Mesures no exac-

precises tes però precises tes i imprecises
Imatge 1.2: Diferències entre exactitud i precisió
1.5.3 Errors en la mesura
Podem saber quina és, per exemple, la longitud d’un llibre amb tota exactitud? Per
molta cura que hi posem, qualsevol mesura mai podrà ser totalment exacta, és a dir,
sempre tindrà un error. Aquests errors poden ser deguts a diferents factors:
1. La sensibilitat de l’instrument. Per exemple, si mesurem la longitud d’un llibre

amb un regle graduat amb mil·lı́metres ens pot donar 42,1 cm o 42,2 cm, però
podem dubtar entre 42,11 o 42,19 cm. Estem cometen un error degut a la poca
sensibilitat de l’aparell. Per reduir l’error de l’instrument cal triar-ne un que sigui
tan precı́s, sensible i exacte com es pugui.
2. L’habilitat de la persona que pren la mesura. Per minimitzar aquest tipus d’error
repetim la mesura molts cops i prenem com a valor vertader la mitjana aritmètica
de tots els valors (es poden menysprear aquells valors que siguin molt dispars).
Exemple 5
Mesurem la longitud d’un llibre 5 vegades obtenint els següents valors:
Mesura 1 Mesura 2 Mesura 3 Mesura 4 Mesura 5

42,1 cm 41,9 cm 42,3 cm 42,1 cm 45,8 cm
En aquest cas rebutgem la mesura 5 perquè s’allunya dels valors de les altres
mesures. Definim el valor exacte com la mitjana aritmètica del conjunt dels
valors de les mesures i tindrem
42, 1 + 41, 9 + 42, 3 + 42, 1
x= = 42, 1 cm
4
Per quantificar els errors que es poden produir en obtenir una mesura podem utilitzar
els errors absolut i relatiu.
20
Definició 11 (Error absolut)
Anomenem error absolut (Ea ) d’una mesura a la diferència entre el valor que
s’ha mesurat amb l’aparell i el valor exacte de la magnitud.
Ea = x − xexacte
L’error absolut té les mateixes unitats que el valor mesurat.
Com que el valor exacte de les magnituds normalment no es coneix, hem de prendre
algunes decisions que ens ajuden a calcular aquest error. El primer que cal fer és realitzar
vàries vegades la mesura. Al fer això pot ser que alguna mesura s’allunye molt de la
resta. Podem sospitar que aquesta mesura és errònia i la podem menysprear.
Llavors amb les mesures que acceptem com a vàlides hem de fer el següent càlcul,
que anomenarem dispersió:
xmax − xmin
dispersió =
2
I poden passar dues coses:
1. Si el valor de la dispersió és més gran que el de la sensibilitat, agafarem la dispersió

com error absolut.
2. Si el valor de la dispersió és menor que la sensibilitat, agafarem la sensibilitat com

error absolut.
Per expressar correctament el valor d’una mesura ho farem aixı́:
(valor vertader ± Ea ) unitats
Si per qualsevol motiu només es pot prendre un valor de la magnitud, l’error absolut
sempre serà la sensibilitat de l’aparell de mesura.
Cal dir que el mètode que s’ha exposat aquı́ per calcular l’error absolut d’una sèrie de
mesures està molt simplificat. Realment, les tècniques per calcular errors i dispersions
s’estudien en cursos més avançats.
Definició 12 (Error relatiu)
S’anomena error relatiu Er a la relació entre l’error absolut i el valor de la

mesura. Aquesta relació es sol donar en tant per cent segons l’expressió
Ea
Er = · 100
Valor
L’error relatiu no té unitats.
L’error relatiu es sol fer servir molt més que l’absolut, ja que ens proporciona una
estimació de la qualitat de les mesures. Quan més baix sigui aquest error millor serà la
qualitat de les mesures.
21
Exemple 6
Mesurem la longitud d’una barra mitjançant un regle graduat en mm i obtenim

els següents valors:
Mesura 1 Mesura 2 Mesura 3 Mesura 4 Mesura 5

21,2 cm 21,0 cm 21,0 cm 22,7 cm 20,9 cm
1. Quin és el valor vertader de la longitud de la barra? Quina és la sensibilitat

de l’aparell?
2. Quin és l’error absolut de la mesura?
3. Expressa correctament el valor de la mesura.
21, 2 + 21, 0 + 21, 0 + 20, 9

1. Menyspreem la mesura 4 =⇒ x = = 21, 0 cm
4
La sensibilitat de l’aparell és de 0,1 cm.
21, 2 − 20, 9
2. Calculem la dispersió = 0, 15 ' 0, 2 cm
2
Com que la dispersió és major que la sensibilitat agafarem la dispersió
com a error absolut. Arrodonim per tenir només un decimal.
3. 21, 0 ± 0, 2 cm
Exemple 7
Mesurem la longitud de dos objectes utilitzant el mateix regle graduat en mm

obtenint els següents resultats:
• Goma d’esborrar: 2,7 cm i amplada de la taula: 71,4 cm
La sensibilitat de l’aparell és 0,1 cm en els dos casos. Quina mesura té més
qualitat?
Hem de calcular Er saben que Ea = 0, 1 cm en els dos casos.

0, 1
• Goma d’esborrar: Er = · 100 = 3, 7%
2, 7
0, 1
• Amplada de la taula: Er = · 100 = 0, 1%
71, 4
La mesura de l’amplada de la taula té més qualitat, ja que el seu Er és menor.
22
1.5.4 Arrodoniment i xifres significatives

Definició 13 (Xifres significatives)
Anomenen xifres significatives al nombre de dı́gits d’una mesura que coneixem

amb exactitud. Com més sensible sigui l’aparell de mesura, més xifres signifi-
catives tindrem.
Exemple 8
Mesurarem la longitud d’una goma d’esborrar amb dos aparells de mesura,

primer amb un regle graduat en mm i després amb un peu de rei que aprecia
0,1 mm.
• A la primera mesura tindrem dues xifres significatives: 2,7 cm. No tindria

sentit posar 2,72 cm ja que el regle graduat no pot apreciar les dècimes
de mil·lı́metre.
• A la segona mesura tindrem tres xifres significatives: 2,73 cm. en aquest

cas com que el peu de rei té major sensibilitat que el regle es poden
apreciar les dècimes de mil·lı́metre.
Si les mesures s’obtenen de manera indirecta amb una expressió matemàtica, el nom-
bre de xifres significatives no pot ser major que la dada amb menys xifres significatives
i caldrà arrodonir el resultat i prescindir d’algunes xifres. Les regles que utilitzarem per
arrodonir un resultat seran les següents:
1. Si el primer nombre que rebutgem és menor de 5, deixarem l’últim dı́git igual.
Per exemple, si arrodonim a 3 xifres el nombre 2,352357 haurem d’escriure 2,35.
2. Si el primer nombre que rebutgem és major o igual a 5 sumem 1 al dı́git anterior.
Per exemple, si arrodonim a 3 xifres el nombre 2,35789 haurem d’escriure 2,36.
Per saber el nombre de xifres significatives d’una mesura hem de considerar els
següents punts:
1. Són xifres significatives:
(a) Totes les xifres diferents de zero.

Exemple: 231 → 3 xifres significatives
(b) Els zeros que hi ha entre dos dı́gits diferents de zero.
Exemple: 1,204 → 4 xifres significatives
(c) Els zeros que hi ha darrere de la coma decimal.
Exemple: 2,0 → dos xifres significatives
2. No són xifres significatives:
23
(a) Els zeros que hi ha a l’esquerra de la coma decimal.

(b) Els zeros que hi ha darrere de la coma decimal si davant no hi ha cap altre
dı́git.
Exemple 9
Per mesurar la massa d’un caragol es van pesar 150 unitats en una balança que
apreciava els grams i es va obtenir una massa de 958 g. Calcula:
1. Quina serà la massa d’un caragol? Expressa el resultat amb el nombre

adequat de xifres significatives.
2. Els valors de les masses de l’exercici, són directes o indirectes?
3. Quin és l’error absolut de la mesura?
4. Quin dels dos valors de les masses té major qualitat?
958 g
1. · 1
caragol
= 6, 3866... = 6, 39 g
150
caragols

Hem de donar el resultat amb 3 xifres significatives.
2. Mesura directa = 958 grams ; Mesura indirecta = 6,39 grams
3. En aquest cas l’error absolut coincideix amb la sensibilitat de la balança.

Ea = 1 g
4. Hem de calcular l’error relatiu:

1
Er = · 100 = 0, 1%
958
1
Er = · 100 = 15, 6%
6, 39
La mesura directa és de major qualitat que la mesura indirecta.
1.5.5 Exercicis
1. Amb un cronòmetre mesurem 5 vegades el temps que triga una moneda d’un euro
en caure al terra des d’una taula i obtenim els següents valors: 2,05 s; 2,45 s; 1,98
s; 3,20 s i 2,12 s.
(a) Quant triga la moneda a caure?

(b) Quina sensibilitat té el cronòmetre?
24
(c) Quin és l’error absolut del temps considerat a l’apartat (a)? I el de l’última
mesura?
(d) Quin és l’error relatiu de l’experiment? I el de l’última mesura?
2. Amb un cronòmetre que aprecia dècimes de segon mesurem el temps que triga una
pedra a caure al terra i obtenim un valor de 2,1 s. Amb un rellotge que aprecia
segons, mesurem el temps que triga una persona en baixar quatre pisos i ens dona
97 s. Quina de les dues mesures té més qualitat? Quin aparell és més sensible?
3. Completa les frases següents amb les paraules: exacte - precı́s - sensible
(a) És una pipeta molt · · · · · · · · · · · · · · · , ja que la divisió més petita és de dècimes
de mil·lilitre.
(b) Aquest termòmetre sempre marca 2o C més de la temperatura real, es un
termòmetre poc · · · · · · · · · · · · · · · .
(c) És una balança molt · · · · · · · · · · · · · · · , ja que mesurant la massa d’aquesta
pedra sempre ens dona el mateix resultat.
4. Mesurem la massa de 20 anelles de plàstic amb una balança que aprecia dècimes
de gram i obtenim com a resultat 1,5 g. Calculeu:
(a) La massa d’una anella.

(b) La massa que ens dona l’enunciat i la de l’apartat (a), són mesures directes o
indirectes?
(c) Dóna el resultat amb el nombre adequat de xifres significatives.
5. Arrodoneix els resultats següents fins obtenir 3 xifres significatives.
234,68 43,67 65,078 0,02347
Exemple 10
Calcula l’àrea d’un cercle de 12,8 cm de radi. Dóna el resultat amb el nombre
adequat de xifres significatives.
L’àrea d’un cercle es calcula a partir de l’expressió S = π · r2
S = π · 12, 82 = 514, 718... cm2
Per agafar el nombre adequat de xifres significatives hem de veure que el valor
de l’enunciat (12,8 cm) té 3 xifres significatives i, per tant, el valor calculat de
manera indirecta també n’haurà de tenir 3.
Per tant
S = 515 cm2
25
Exemple 11
Per mesurar el temps que triga un objecte en caure a terra des d’un balcó hem
repetit l’experiència 7 cops obtenint els següents valors:
Mesura 1 2 3 4 5 6 7
Temps (s) 1,14 1,27 1,03 1,16 13,2 1,05 1,13
1. Podem rebutjar algun valor?
2. Quin serà el valor de la mesura?
3. Quin serà l’error absolut de la mesura?
4. I l’error relatiu?
1. Eliminem la mesura 5 perquè el seu valor és molt diferent a la resta.

1, 14 + 1, 27 + 1, 03 + 1, 16 + 1, 05 + 1, 13
2. x = = 1, 13 s
6
3. Comparem els següents valors:
(a) Sensibilitat de l’aparell = 0, 01 s

1, 27 − 1, 0.3
(b) Dispersió= = 0,12 s
2
Per tant Ea = 0, 12 s
0, 12
4. Er = · 100 = 10, 62%
1, 13
1.6 Activitats finals

1. Enumera les etapes del mètode cientı́fic i aplica-les si volem esbrinar com treure
una taca de tomata fregida d’un jersei de cotó de color blanc.
2. Quin dels següents conceptes es pot considerar que és una magnitud? En cas
afirmatiu, digues si és una magnitud fonamental o derivada.
La massa d’una pedra, el sabor d’una sopa, quantitat d’aire que cap en un recipient,
densitat d’un lı́quid, velocitat d’una moto, la bellesa d’una persona, sensació de
fred, temperatura del cos, longitud d’un vaixell, l’edat d’una persona, l’alegria d’un
nen, superfı́cie d’una finca.
3. Relaciona cada magnitud amb les seves unitats ( cada magnitud pot tenir més
d’una unitat)
26
Magnituds Velocitat Densitat Longitud Força Volum Acceleració Massa Superfı́cie

Unitats km ; m/s2 ; g ; N ; ha ; g/cm3 ; tona ; m/s ; kg ; m3 ; cm ; µg ; km/h
4. Completa la taula següent on tots els valors estan referits a una longitud:
km hm dam m dm cm mm µm nm
4
6
8
5. Substitueix les potències de 10 per múltiples o submúltiples de la unitat principal:
(a) 8, 52 · 10−6 m
(b) 2, 92 · 106 g
(c) 0, 4 · 109 Pa
(d) 2, 45 · 106 cm2
(e) 8, 85 · 10−3 N
(f) 2, 8 · 103 l
6. Escriu els resultats següents utilitzant potències de 10 de la unitat principal:
(a) 0,85 kl
(b) 35 tones
(c) 89 µm
(d) 3,5 nm
(e) 0,4 ns
(f) 2000 ha
7. Busca l’equivalència a l’SI de les següents unitats utilitzades per mesurar longituds:
(a) peu
(b) milla nàutica
(c) iarda
(d) polsada
(e) unitat astronòmica
8. Passa a l’SI d’unitats els valors següents:
(a) 3,4 dm
(b) 25 g
(c) 3,5 t (tones)
(d) 2 Å
(e) 1,4 atm
(f) 8,35 km
(g) 6 setmanes i 3 dies
27
(h) 2 µg
(i) 9 dam
9. Ordena de menor a major els valors de les magnituds de cadascun dels apartats:
(a) 54,5 cm ; 1551 mm ; 0,1534 m

(b) 36 km/h ; 9 m/s, 990 cm/s
(c) 25 min ; 250 s ; 0,25 h
10. Si 150 xinxetes tenen una massa de 737 g, quina és la massa d’una xinxeta? Dóna
el resultat amb el nombre adequat de xifres significatives. Si la balança que hem
utilitzat aprecia grams, quina és la sensibilitat de la balança? Quin valor de les
masses té major qualitat?
11. Fixat en el dibuix següent i contesta:
(a) Quin volum de lı́quid conté la proveta?

(b) Quina és la sensibilitat d’aquesta proveta?
(c) Quant valen els errors absolut i relatiu de la mesura?
12. Passa a l’SI d’unitats els següents valors:
(a) 150 km/h

(b) 13,6 g/ml
(c) 8,4 anys
(d) 25,4 cm3 /h
(e) 200 mg/ml
(f) 5, 2 · 103 km/dia
(g) 3, 5 · 106 µg/l
km g
(h) 3, 12 · 104
h
(i) 1, 83 µm/ns
13. Fes els canvis d’unitats indicats:
28
(a) 25 m/s a km/h

(b) 90o C a K
(c) 900 mm Hg a atm
(d) 4, 9 · 105 Pa a mm Hg
(e) 3, 5 · 106 l a m3
(f) 0,00129 km2 a m2
(g) 5, 6 · 10−2 kg a µg
(h) 0,025 t/min a kg/s
(i) 2370 kg/m3 a g/ml
(j) 3, 15 · 106 µg/setmana a kg/min
14. Calculeu el perı́metre i l’àrea d’una parcel·la rectangular de 62,3 m d’amplada i

41,6 dam de llargària.
15. Calcula el volum d’una esfera de 3,4 cm de radi.
16. Calcula el volum d’aire que cap en una habitació de 16,40 m de llargària, 4,5 m
d’amplària i 3,26 m d’altura.
17. Un dipòsit d’aigua de forma cilı́ndrica fa 1,5 m de diàmetre i 1,7 m d’alçada. Quin
radi hauria de tenir un dipòsit esfèric de la mateixa capacitat?
18. La mesura de les pantalles de TV s’indica a partir de la longitud de la diagonal

de la pantalla expressada en polzades. Sabent que un TV de 27 polzades té una
pantalla de 56 x 39 cm, calcula l’equivalència entre els polzades i els cm.
19. Mesurem 6 vegades la massa d’un objecte utilitzant una balança que aprecia dg i
obtenim els resultats següents: 24,2 g ; 24,5 g ; 24,3 g ; 24,1 g ; 24,2 g i 24,3 g
(a) Quin és el valor vertader de la massa? Per què es millor repetir la mesura
varies vegades?
(b) Quant valen els errors absolut i relatiu de l’experiment?
20. El volum d’un cilindre es pot calcular com π · r2 · h on r és el radi de la base i h
l’altura del cilindre. Si tenim un cilindre de 4,3 cm de radi, quina altura haurà de
tenir per poder contenir la mateixa quantitat d’aigua que un altre recipient que és
quadrat i té 5,9 cm de costat.
29
Tema 2
Estats d’agregació de la matèria. Teoria
cinètica molecular.
Introducció
L’estudi dels canvis en la matèria ha estat un dels principals objectius de la ciència des
dels seus inicis. Per què la matèria es pot trobar en estats diferents? Com es pot passar
d’un estat a un altre? I fins i tot la pregunta fonamental: què és la matèria? Aquestes
preguntes que semblen en principi molt senzilles amaguen darrere una profunditat en
la seva resposta que mai haurı́em pogut imaginar. Els esforços dels cientı́fics en els
darrers segles han estat dirigits a intentar donar respostes a aquests interrogants i el seu
treball ha acabat obrint les portes a nous camps de la ciència. En aquest tema farem
un colp d’ull a aquestos treballs dels quals han sorgit idees i teories que ens expliquen
el comportament bàsic de la matèria.
2.1 Què és la matèria?

Si ens anem al diccionari i cerquem la definició de matèria ens trobem amb el següent:
Definició 14 (La matèria)
Allò que, juntament amb l’energia, constitueix l’univers fı́sic.
Si ens fixem en la definició la veritat és que no ens aclareix gran cosa. El que diu és
que a l’univers existeixen des d’un punt de vista molt simplificat dos entitats: energia i
matèria. En aquest curs ens ocuparem només de la darrera; l’estudi de l’energia es deixa
per cursos més avançats. En realitat la diferència entre aquestes dos magnituds només
s’ha pogut entendre completament al segle XX i és més complicada del que sembla en
un principi. El que donarem és una definició que ens permeta distingir entre aquests dos
conceptes. Aquesta definició és la següent:
31
Definició 15 (La matèria)
La matèria és tot allò que té massa i ocupa un volum.
Ara tenim una definició funcional que ens permet distingir entre matèria i energia:
per exemple, segons la definició anterior serien energia la llum, la calor o el só, ja que
en cap d’aquests fenòmens es pot calcular la seva massa ni ocupen un volum a l’espai. I
serien matèria un got de vidre, un poc d’aire o una pedra. En realitat la definició no és
completament correcta ja que l’energia també pot arribar a tenir massa però per al curs
que estem ja ens va bé i l’adoptarem com a definició ”oficial”.
Ara tenim una altra definició que és una conseqüència de l’anterior:
Definició 16 (Densitat)
La densitat és la relació entre massa i el volum.

m
d=
V
kg
Com ja es va veure al capı́tol anterior les unitats del SI per a la densitat serien
m3
o, el que és el mateix, kg m−3 .
Quan es fan servir els conceptes de massa, pes i densitat cal anar amb compte ja que
moltes vegades es fan servir malament. No és correcte, per exemple, dir que un objecte
pesa 4 kg ja que kg és una unitat de massa i hauria de dir-se que tal objecte té una
massa de 4 kg. Tampoc és correcte dir, per exemple, que el ferro pesa més que l’aigua.
La frase no té sentit, ja que no sabem quin volum de ferro i d’aigua s’està comparant.
El correcte seria dir el ferro té major densitat que l’aigua. Aquests errors estan molt
estesos i cal corregir-los.
Si coneixem la massa d’una substància i el volum que aquesta ocupa podem calcular
la seva densitat. De la mateixa manera si coneixem la seva densitat i la seva massa
podem calcular el seu volum i si coneixem la seva densitat i el seu volum podem calcular
la seva massa. Veiem un exemple.
32
Exemple 12
Calculeu la massa de 3 litres de mercuri si sabem que la seva densitat és de

kg
13600 3 .
m
En aquest exercici ens donen la densitat i un volum de mercuri i ens demanen

que calculem la seva massa. Abans de començar hem d’aconseguir que les
unitats siguin coherents, és a dir, que la mateixa magnitud estigui expressada
amb la mateixa unitat en tot l’exercici. Per això passarem tots els volums a
m3 . Fem servir factors de conversió:
· 1 m3 −3 3
3
litres
1000 = 3 · 10 m
litres
Aı̈llem la massa i tenim que:
kg
m = d · V = 13600 3
· 3 · 10−3
m3
= 40, 8 kg
m

2.1.1 Exercicis
1. Si sabem que la densitat de l’alcohol etı́lic a 25o C és de 0,78 kg/l, calcula el volum
que ocuparà una massa d’alcohol de 2,3 kg.
2. Si sabem que el ferro té una densitat de 7, 87 kg/l, calcula la massa d’una bola de
ferro de 15 cm de radi.
3. Ara volem construir una bola de plom amb la mateixa massa que la bola de ferro
de l’exercici anterior. Quin hauria de ser el seu radi? La densitat del plom és de
11, 34 kg/l.
4. Si l’aula de la classe té unes dimensions de 80 decı́metres d’ample, 14 metres de

llarg i 250 centı́metres d’alt, calcula quina massa d’aigua seria necessària per omplir
tota l’aula. La densitat de l’aigua és de 1000 kg/m3 .
5. Un dipòsit cilı́ndric de 2 metres de diàmetre en la base i 4 metres d’altura es plena

de 3 parts d’aigua i una part d’oli d’oliva. Si l’oli d’oliva que s’ha fet servir té
una densitat de 0, 92 g/cm3 , calcula la massa total del contingut del dipòsit. La
densitat de l’aigua la pots consultar en els exercicis anteriors.
6. Creus que la densitat de les substàncies és independent de la temperatura? Per

què? Posa un exemple que recolzi les teves idees.
En la següent pàgina web podeu trobar una petita pràctica per posar a prova els vostres
coneixements sobre el concepte de densitat:
http://concurso.cnice.mec.es/cnice2005/93_iniciacion_interactiva_materia/
curso/materiales/intro.htm
33
2.2 Estats d’agregació de la matèria. Propietats

Podem classificar les propietats de la matèria en dos grups diferents.
Definició 17 (Propietats de la matèria)
Anomenarem propietats intensives de la matèria aquelles que no depenen de

la quantitat de substància i anomenarem propietats extensives a aquelles que
sı́ depenen de la quantitat de matèria.
Un exemple de propietats intensives podrien ser la temperatura, el punt de fusió
o la densitat i un exemple de propietats extensives podrien ser la massa o el
volum.
.
S’anomenen estats d’agregació a les diferents formes en què ens podem trobar la
matèria, que com ja és sabut són principalment tres: sòlida, lı́quida i gasosa. Existeix
un altre estat de la matèria anomenat plasma però que no és habitual de trobar en
condicions normals i per tant no l’estudiarem.
Per altra banda també cal conèixer les principals propietats de les fases sòlida, lı́quida
i gasosa que passem a resumir en la taula 2.1. Totes aquestes propietats són conegudes
i es poden demostrar molt fàcilment en el laboratori.
Propietats Sòlids Lı́quids Gasos
Volum El seu volum és fi- El seu volum és fi- El seu volum és va-
xe. No s’adapten a xe. S’adapten a la riable. S’adapten a
la forma del recipi- forma del recipient la forma del recipi-
ent ent
Compressibilitat No es poden com- No es poden com- Es poden compri-
primir primir mir amb facilitat
Expansibilitat No s’expandeixen No s’expandeixen Sı́ que s’expandei-
xen
Dilatació Al escalfar-los es Al escalfar-los es di- Al escalfar-los es di-
poden dilatar un laten més que els laten molt
poc sòlids
Taula 2.1: Propietats dels estats d’agregació
Totes aquestes propietats fàcilment comprovables necessiten d’una teoria que les ex-
pliqui. La constatació d’aquests fets i propietats pertanyen a la primera part del mètode
cientı́fic: l’observació. Ara hem de començar a preparar la segona fase: cercarem més
informació i intentarem enunciar unes hipòtesis que ens permetien explicar el comporta-
ment de tota la matèria i que es puguen posar a prova amb nous experiments. Aquesta
feina, que sembla senzilla, els ha costat als cientı́fics més de 200 anys de treball.
34
2.3 Teoria cinètica molecular de la matèria

La teoria cinètica molecular de la matèria és una teoria encarregada d’explicar les propi-
etats macroscòpiques1 de la matèria a partir de la composició molecular de la mateixa.
Aquesta teoria es base en tres hipòtesis, que passem a enunciar seguidament.
Definició 18 (Hipòtesis de la teoria cinètica molecular )
1. Tota la matèria està formada per partı́cules molt petites, invisibles a l’ull
humà . Aquestes partı́cules són tan petites que en uns grams de matèria
hi tindrı́em centenars de mils de milions d’aquestes molècules. Aquestes
partı́cules s’anomenen àtoms o molècules (en aquella època no es diferen-
ciaven aquests conceptes).
2. La separació entre aquestes partı́cules és molt gran si les comparem amb
les seves dimensions. Malgrat això entre elles s’exerceixen unes forces que
intenten mantenir-les en unes posicions fixes. Aquestes forces mantenen
a les molècules allunyades unes de les altres a una distàncies concretes:
si aquesta distància s’incrementa les forces atrauen les molècules, i si la
distància disminueix les forces intenten separar les molècules. El funcio-
nament seria molt semblant al d’una molla elàstica.
3. Aquestes partı́cules estan en un moviment continu i el seu moviment depèn

de la temperatura. A més temperatura major velocitat de les partı́cules.
A aquest moviment se l’anomena moviment tèrmic.
Com es pot veure, les hipòtesis són molt senzilles i fàcils d’entendre.
Segons la teoria cinètica si poguéssim ampliar milions de vegades la grandària de les
molècules per poder-les veure tindrı́em alguna cosa semblant al que es veu a la imatge
2.1 que hi ha tot seguit.
El concepte més important, a part de l’e-
xistència de les petites partı́cules anomenades
molècules, és la lluita que s’estableix entre les forces
que tendeixen a fixar les molècules i la temperatura
que tendeix a moure-les. Serà el resultat d’aquesta
lluita entre forces i moviment el que determinarà
l’estat d’agregació de la substància a estudiar. A
la imatge de la dreta s’ha representat el moviment
de les partı́cules amb una fletxa que indica la se-
ua direcció de desplaçament. Com ja veurem més
avant aquesta seria la representació simplificada del
comportament d’un gas, ja que les forces que man- Imatge 2.1: Molècules en moviment
tenen fixades a les molècules són insuficients si les
comparem amb el moviment de les partı́cules.
1
macroscòpic: Adjectiu que en fı́sica s’aplica a tot allò que és observable a ull nu.
35
2.3.1 Fets que recolzen la teoria cinètica molecular

Passarem a explicar de manera molt breu alguns fets experimentals que només es poden
explicar partint de les hipòtesis de la teoria cinètica. El motiu d’exposar aquests fets
és el d’intentar fer veure a l’estudiant que les hipòtesis i teories es construeixen a partir
de les observacions de fenòmens i que aquesta construcció sol ser un procés gradual i
acumulatiu.
Moviment brownià
El moviment brownià és un fenomen fı́sic descobert a l’any 1827 pel botànic Robert
Brown.
S’anomena aixı́ al moviment caòtic i irregular que
s’observa en petites partı́cules que estan immerses en un
fluid2 .Al observar aquest fenomen Robert Brown va ser in-
capaç de donar cap explicació. Avui en dia aquest fenomen
s’interpreta considerant les col·lisions que la partı́cula suspe-
sa en e fluid experimenta per part de les petites partı́cules
que formen el fluid. Cal dir que la partı́cula browniana
té unes dimensions molt grans comparades amb les de les
partı́cules que formen la matèria. Al segle XX aquest fe-
Imatge 2.2: Moviment
nomen va ser utilitzat per Albert Einstein per demostrar
brownià
l’existència de les molècules.
Difusió dels gasos
Si es disposa en un recipient dos tipus de gas que en un principi es troben separats i

es deixa passar el temps ens trobarem que els dosa gasos s’han mesclat d’una manera
completa. A aquest fenomen se l’anomena difusió. La teoria cinètica explica aquest
fenomen suposant que les partı́cules d’un gas ocupen el lloc lliure que deixen les partı́cules
de l’altre gas en moure’s.
Dissolució de sòlids en lı́quids
Resulta quasi impossible explicar la dissolució d’un sòlid al si d’un lı́quid si no s’utilitza
la teoria cinètica. Aquesta teoria suposa que, en un procés semblant al de la difusió dels
gasos, les partı́cules del sòlid es separen unes de les altres i es posen als llocs buits que
existeixen entre les partı́cules que formen el lı́quid.
En el següents enllaços teniu a la vostra disposició més continguts sobre la teoria
cinètica molecular de la matèria amb aplicacions interactives per facilitar la comprensió
dels conceptes:
http://www.educaplus.org/gases/
curso/materiales/estados/estados1.htm
2
fluid: en fı́sica s’anomenen fluids a les substàncies que s’adapten al recipient que els conté, és a dir,
gasos i lı́quids.
36
2.4 Estudi dels estats d’agregació

2.4.1 Estudi de l’estat sòlid
L’estat sòlid és el més difı́cil d’estudiar ja que si ens fixem en la taula 2.1 de la pàgina
34 i observem les seves propietats veurem que poca cosa es pot fer amb un sòlid. Tenen
volum fixe i no hi ha manera de comprimir-los. El que ens diu la teoria cinètica d’un sòlid
és el següent: les forces que s’estableixen entre les partı́cules que tendeixen a fixar-les en
una posició definida són molt intenses, i per tant el moviment tèrmic de les molècules
no les pot vèncer.
D’aquesta manera, les partı́cules estan ordenades a l’espai d’una manera concreta
formant el que s’anomena una xarxa cristal·lina. En aquestes xarxes les partı́cules
estan fixades en la seva posició i no es poden desplaçar, tan sols tenen energia cinètica
suficient per vibrar al voltant de la seva posició. És per això que es tan difı́cil comprimir
un sòlid ja que si ho intentem fer primer hem de vèncer les forces intermoleculars que són
molt intenses. L’estructura cristal·lina de la sal comuna és semblant a la que es mostra
en la següent imatge:
(a) Representació artı́stica de la dispo- (b) Cristall real de sal

sició de les partı́cules
Imatge 2.3: Estructura cristal·lina de la sal comuna
Els cristalls com els de la imatge 2.3 solen ser molt fràgils i per això no són fàcils
d’observar ja que es trenquen amb facilitat en cristalls més petits. També existeixen una
sèrie de sòlids anomenats amorfs on no existeix cap ordenació de les seves partı́cules.
El més conegut és el plàstic.
2.4.2 Estudi de l’estat lı́quid

L’estat lı́quid, a l’igual que el sòlid, és molt complicat d’estudiar de manera teòrica. El
que podem assegurar és que, segons la teoria cinètica de la matèria, en l’estat lı́quid les
forces que mantenen a les partı́cules fixades en el seu lloc són més dèbils que a l’estat
sòlid i per tant el moviment tèrmic de les partı́cules és més evident. Per tant, en un
lı́quid les partı́cules que el formen tenen molta més llibertat de moviment que a l’estat
sòlid i és per això que els lı́quids són fluids i tenen forma variable.
Però encara que el moviment tèrmic de les partı́cules en els lı́quids sigui més impor-
tant que a l’estat sòlid les partı́cules continuen mantenint-se unides ja que les forces que
actuen entre elles no han desaparegut. És per això que els lı́quids no s’expandeixen. Si
pugéssim mirar les partı́cules que formen una substància en estat lı́quid ens trobarı́em
amb alguna cosa semblant al que es veu a la imatge de baix.
37
Imatge 2.4: Representació molecular de l’estat lı́quid
Com es pot veure a la imatge en l’estat lı́quid no existeix cap tipus d’ordenació
geomètrica semblant al de l’estat sòlid. En aquest cas els lı́quids es poden comprimir
un poc més que els sòlids (encara que no gaire més), ja que les forces existents entre les
partı́cules no són tan intenses.
2.4.3 Exercicis
1. Explica el fenomen de la dilatació en lı́quids i sòlids basant-te en les hipòtesis de
la teoria cinètica.
2. Explica, basant-te en les hipòtesis de la teoria cinètica, perquè quan deixem caure
unes gotes de colorant en un got ple d’aigua de seguida s’acoloreix tot el lı́quid.
2.4.4 Estudi de l’estat gasós

L’estat gasós de la matèria és el més important a l’hora de poder observar situacions i
fenòmens que permeten recolzar les hipòtesis de la teoria cinètica. Històricament va ser
el primer estat de la matèria que es va estudiar i en el què es van poder enunciar lleis
matemàtiques i realitzar mesures de les seves propietats més destacades. Les propietats
més importants ja es van posar en la taula 2.1 de la pàgina 34. El seu volum no és
constant i s’adapten a la forma del recipient, a més tendeixen a expandir-se i a ocupar
tot el volum disponible en el recipient que els conté.
Si ens basem en les hipòtesis de la teoria cinètica ens trobarem que en els gasos les
forces intermoleculars pràcticament són inexistents si les comparem amb el moviment
tèrmic de la matèria. És per això que en els gasos cada molècula està completament
deslligada de les altres i el seu moviment és completament caòtic i a l’atzar. De fet la
paraula gas prové de la paraula llatina chaos. Una bona representació de la matèria en
estat gasós la tenim en la imatge 2.1 de la pàgina 35.
Abans de seguir estudiant els gasos hem de parlar d’una de les seves propietats més
importants: la pressió.
Pressió d’una gas
La pressió d’un gas és un concepte molt intuı̈tiu. Ja sabem que els gaos han d’estar
confinats en un recipient perquè si no tendeixen a expandir-se. Doncs la pressió no es
res més que la força que els gasos realitzen sobre les parets del recipient que els conté.
Si ho definim d’una forma més formal tindrı́em:
38
Definició 19 (Pressió d’un gas)
La pressió d’un gas es defineix matemàticament com la força que realitza el gas
per unitat de superfı́cie.
F
P =
S
Les seves unitats en el SI serien N/m2 . A aquesta unitat se l’anomena
P ascal (Pa) en honor al pensador i matemàtic francès Blaise Pascal (1623-1662).
Ja coneixem la unitat de superfı́cie però pot ser no estam tant familiaritzats amb les
unitats de força. Per fer-mos una idea, un Newton seria la força necessària per mantenir
sense caure una massa de 100 grams aproximadament. Un Newton és molt poca cosa si
parlem de forces i un Pascal també si parlem de pressió. L’instrument que es fa servir
per mesurar la pressió d’un gas que conté un recipient s’anomena manòmetre.
La teoria cinètica considera la pressió com l’efecte de milions de col·lisions de les
partı́cules que formen el gas contra les parets del recipient que el conté. Una sola col·lisió
seria impossible de detectar però recordem que les molècules són extraordinàriament
petites i per tant en molt poc de volum podem tenir centenars de milions d’aquestes
petites molècules, l’efecte de les quals sı́ es pot mesurar.
La pressió atmosfèrica
De tots els gasos que existeixen els més importants per a l’ésser humà per raons obvies són
els que formen l’atmosfera. La capa d’aire que ens envolta i que té una altura aproximada
de 100 km ha estat des de sempre objecte d’estudi per part dels cientı́fics. El primer
que va intentar estudiar algunes de les seves propietats de manera cientı́fica la pressió
atmosfèrica va ser el matemàtic i pensador italià Evangelista Torricelli (1608-1647).
El que va fer Torricelli amb un senzill experiment va
ser mesurar la pressió atmosfèrica i de pas refutar les ide-
es existents a l’època sobre l’existència del buit (en aquella
època algunes persones creien que l’atmosfera no estava for-
mada per res i que estava buida). L’experiència de Torricelli
va consistir en situar un recipient invertit dins d’una altre
ple de mercuri i observar com el lı́quid pujava per l’interi-
or del primer recipient. L’altura de la columna de mercuri
la majoria dels dies s’estabilitzava a l’altura de 760 mm.
Torricelli va deduir de manera correcta que la pressió at-
mosfèrica equivalia a la pressió d’una columna de mercuri
Imatge 2.5: Baròmetre de de 760 mm. En la imatge del costat teniu un esquema del
Torricelli seu experiment.
L’experiència de Torricelli va consistir a situar un tub
d’un metre de llargària, tancat per un extrem i ple de mer-
curi, invertit dintre d’un recipient que també contenia mercuri. Va comprovar que la
majoria dels dies l’altura de la columna de mercuri del tub baixava i s’estabilitzava als
76 cm (760 mmHg. L’explicació que va donar Torricelli va ser que la pressió atmosfèrica
que actuava a sobre del recipient es transmetia per tot el lı́quid i no deixava baixar més
39
el mercuri del tub. El mercuri baixava fins que la pressió que exercia la columna del tub
s’igualava a la pressió que exercia l’atmosfera sobre el recipient.
L’aparell que es fa servir la pressió atmosfèrica s’anomena baròmetre. Després de les
mesures de Torricelli la pressió atmosfèrica es pot calcular i té un valor de 101325 Pa. A
aquest valor de pressió se l’anomena una atmosfera.
Torricelli no només va demostrar l’existència de l’atmosfera i va mesurar la seva
pressió si no que a més també va demostrar que aquesta pressió disminuı̈a amb l’altura.
Va observar com l’altura de mercuri en el seu baròmetre anava disminuint a mida que
el baròmetre es traslladava a llocs més alts. D’aquesta manera Torricelli va inventar
també el primer altı́metre. Ara recapitulem la informació sobre els valor de la pressió
atmosfèrica.
1 atm = 101325 Pa = 760 mmHg
Existeixen altres unitats per a mesurar la pressió atmosfèrica com el bar o el torr però
nosaltres no les estudiarem en aquest curs.
2.4.5 Exercicis
1. Expressa una pressió de 2,3 atm en Pa i en mm Hg.
2. Explica per què quan bevem amb una palleta el lı́quid puja sense haver-lo tocat.
Qui el fa pujar?
3. Quan unflem un globus, quina pressió existeix al seu interior? És major, menor o
igual que la pressió atmosfèrica? Raona la teva resposta.
4. Per què és tan perillós en un avió comercial que aparegui un forat en la seva
estructura quan està volant? Què hauria de fer el pilot en aquest cas?
5. En meteorologia la pressió atmosfèrica és una variable molt important. Cerca la

definició d’anticicló, borrasca i isòbara i apunta-les en la teva llibreta.
6. Si sobre una superfı́cie de 35 cm2 actua una pressió equivalent a 1 atm, quina força
total estarà actuant sobre la superfı́cie?
7. Quan tenim més pressió, si 1000 N actuen sobre 2 m2 o si 20 N actuen sobre 20 cm2 ?
8. Per què penses que és convinent fer servir esquis o raquetes per caminar per damunt
de neu tova?
2.5 Lleis dels gasos

Passarem en la següent secció a enunciar les lleis matemàtiques més importants que fan
referència al comportament dels gasos. Els cientı́fics ja es van adonar fa molts anys que en
els gasos les variables de volum, pressió i temperatura estaven ı́ntimament relacionades.
Va ser l’estudi d’aquesta relació la que va donar peu a les primeres idees que van acabar
perfilant la moderna teoria cinètica de la matèria.
40
2.5.1 Llei de Boyle-Mariotte

Aquesta llei va ser enunciada al segle XVII per l’anglès Robert Boyle (1627-1691) i pel
francès Edme Mariotte (1625-1684). Diu aixı́:
Definició 20 (Llei de Boyle-Mariotte)
Quan en un recipient la temperatura T roman constant una augment de pressió

P comporta una disminució de volum V de manera que el producte de la pressió
pel volum no canvia.
P · V = k (T constant)
on k és una constant.
Això vol dir que si tenim el mateix gas en dos condicions diferents de pressió i
volum però a la mateixa temperatura ha de complir-se que:
P1 · V1 = P2 · V2
Aquesta llei es pot representar en un sistema d’eixos i obtenim una corba matemàtica
anomenada hipèrbola. A la imatge 2.6 teniu representada aquesta corba per a diferents
valor del paràmetre k.
Pressió
k1 < k2 < k3
k3
k2
k1
Volum
Imatge 2.6: Llei de Boyle Mariotte
Explicació de la llei
Podem intentar donar-li una explicació fı́sica a la llei de Boyle-Mariotte a partir de la
teoria cinètica. Recordem que la pressió ens mesura les col·lisions de les molècules que
formen el gas contra la paret. Tenim dues maneres d’augmentar el nombre d’aquestes
41
col·lisions: o augmentem la velocitat de les partı́cules o reduı̈m les dimensions del re-
cipient de manera que a les partı́cules els coste menys temps anar d’una paret a una
altra. Com en aquesta llei la temperatura no varia el que passa és el segon cas. És a dir,
al reduir les dimensions del recipient les partı́cules trigaran menys temps en recórrer la
distància que separa una paret de l’altra i per tant el nombre de col·lisions augmentarà
i ho farà exactament en la mateixa proporció que disminueix el volum.
Exemple 13
Un recipient de 3 litres ple d’un gas es troba sotmès a una pressió de 2 atm. Si
s’augmenta el seu volum fins als 5 litres, què li passarà a la pressió? Es suposa
que la temperatura del gas no varia.
En aquest cas es pot aplicar la llei de Boyle-Mariotte perquè la temperatura del

gas no canvia. Llavor ha de complir-se que el producte de la pressió pel volum
ha de ser el mateix en les dos situacions. Per tant:
• Situació 1: P = 2 atm i V = 3 l; per tant P · V = 6 atm l
• Situació 2: P = x atm i V = 5 l; per tant P · V = 5 · x atm l
Llavors tenim que:

5·x = 6
6 atm litre

6
x= = atm
5 litres
5
És evident que en augmentar el volum la pressió a l’interior del recipient ha
disminuı̈t.
2.5.2 Lleis de Charles i Gay-Lussac
Aquestes lleis van ser enunciades pel francès Louis Joseph Gay-Lussac (1778-1850) que
es va basar en uns treballs previs del seu compatriota Jacques Charles (1746-1823). Avui
en dia cada llei du el nom d’un d’aquests cientı́fics.
42
Definició 21 (Llei de Charles)
Si en un recipient que conté un gas es manté la pressió constant la relació entre

el volum i la temperatura del gas no canvia. Això s’expressa matemàticament
dient que
V
= k (P constant i T en kelvins)
T
Això vol dir que si tenim el mateix gas en dos condicions diferents de volum i
temperatura però a la mateixa pressió ha de complir-se que:
V1 V2
=
T1 T2
Escala internacional de temperatures

Cal dir que la temperatura T que apareix en la llei de Charles i també en la propera
llei de Gay-Lussac ha d’estar expressada en kelvins (K), i no en graus celsius (◦ C). La
relació entre kelvins i graus celsius és la següent:
T (K) = T (◦ C) + 273, 15
o també
T (◦ C) = T (K) − 273, 15
El fet més important de l’escala kelvin és que els seus valor no poden ser negatius. L’es-
cala comença en l’anomenat zero absolut de temperatura, que equival a −273, 15 ◦ C
i és el punt més baix de temperatura que es pot assolir. L’escala kelvin es va construir
de manera que una diferència d’un grau en els seus valors també equival a una diferència
d’un grau en l’escala celsius.
Definició 22 (Llei de Gay-Lussac)
Si en un recipient que conté gas es manté el volum constant, la relació entre

la pressió i la temperatura del gas no canvia. Això s’expressa matemàticament
dient que:
P
= k (V constant i T en kelvins)
T
Això vol dir que si tenim el mateix gas en dos condicions diferents de pressió i
temperatura però en el mateix volum ha de complir-se que:
P1 P2
=
T1 T2
Explicació de les lleis

De la mateixa manera que es va fer en la llei de Boyle-Mariotte, en aquest cas també
resulta fàcil explicar aquestes lleis a partir de la teoria cinètica. Ha d’indicar-se que
43
aquestes lleis (també la de Boyle Mariotte) només són vàlides si la quantitat de gas que
hi ha a l’interior del recipient no varia, és a dir, ni s’afegeix ni es lleva gas. Si aquesta
condició no es compleix les lleis no serien vàlides expressades d’aquesta manera.
a. En el cas de la llei de Charles, al mantenir la pressió constant el que es diu és que el
nombre de col·lisions de les molècules de gas sobre les parets ha de ser el mateix. Per
tant, si s’augmenta el volum del recipient hem d’augmentar també la temperatura,
ja que de no fer-ho aixı́ al tenir més espai que recórrer les molècules col·lidirien
menys vegades contra les parets del recipient. Si el que volem es disminuir el
volum del recipient mantenint constant la pressió el que cal fer és disminuir la
temperatura.
b. I en el cas de la llei de Gay-Lussac al tenir el volum constant és evident que de la

única manera que es pot augmentar el nombre de col·lisions de les molècules de gas
sobre les parets (és dir, augmentar la pressió) és augmentar la temperatura i per
tant el moviment de les molècules. També passa el cas contrari; si es vol disminuir
la pressió mantenint constant el volum cal disminuir la temperatura.
Exemple 14
Es té un dipòsit de 4 litres de capacitat a una pressió de 2 atm i a una tempe-

ratura de 23 o C. Si mantenim constant la pressió i doblem el volum, quina serà
la nova temperatura del gas?
En aquest cas hem de fer sevir la llei de Charles, ja que la pressió es manté
constant.
El primer que cal fer és expressar la temperatura en kelvins:
T = 23 + 273, 15 = 296, 15 K
Després apliquem la llei:

4 litres 8 litres
=
296, 15 K x
296, 15 K · 8
litres

x= = 592, 3 K
4
litres

Es pot tornar a expressar la temperatura en graus celsius per si resulta més
còmode d’interpretar
T = 592, 3 − 273, 15 = 319, 15 ◦ C
És important remarcar que la única variable que obligatòriament ha de fer servir una
unitat especı́fica és la temperatura, que ha d’expressarse en kelvins. Les altres variables
(pressió i volum) es poden expressar en qualsevol unitat. L’únic requisit és que les
unitats siguen coherents.
44
2.5.3 Exercicis
1. Un dipòsit de volum fixe ple de gas a una temperatura de 25o C i una pressió de
780 mm Hg s’escalfa fins que la seva temperatura augmente a 48o C. Quinà serà la
pressió en aquest moment? Expressa el resultat en Pa.
2. Quin tant per cent de volum haurı́em de reduir un dipòsit ple de gas si volem que,
sense canviar la temperatura del gas, la seva pressió es triplique?
3. La temperatura en el nucli del Sol és de 13 milions de graus aproximadament.

Altres estrelles encara presenten temperatures més elevades en els seus nuclis. No
obstant, la temperatura més baixa que es pot assolir és de -273o C. Com explicaries
això, el fet de que no sembla haver lı́mit superior per la temperatura d’un gas però
sı́ que existeix un lı́mit inferior?
4. Raona què succeeix amb la pressió a l’interior d’una olla exprés.
5. Els fabricants de rodes de vehicles adverteixen que les rodes han d’unflar-se sempre
abans de fer quilòmetres amb el vehicle i mai després. Pots donar alguna raó
d’aquesta advertència?
2.5.4 Llei general dels gasos
A partir de les tres lleis dels gasos enunciades abans es pot definir una altra que
les engloba a les tres.
Definició 23 (Llei general dels gasos)
En un recipient que conté una quantitat fixa de gas es compleix sempre sigui
quin sigui el tipus de gas que
P ·V
= k (T en kelvins)
T
Això vol dir que si passem d’una situació on tenim P1 , V1 i T1 fins una altra on
tenim P2 , V2 i T2 tindrem que
P1 · V1 P2 · V2
=
T1 T2
Tal i com s’ha indicat abans la única variable que ha d’expressar-se obligatòriament
en una unitat determinada és la temperatura, que ha d’expressar-se en kelvins. La
pressió es pot expressar en atm, Pa o mm Hg i el volum en litres, m3 , cm3 o la
més adequada al cas. La condició que ha de complir-se és que les unitats siguen
coherents, és a dir, que tots els volums estiguen expressades en la mateixa unitat.
El mateix ha de passar en la pressió.
45
2.5.5 Exercicis
1. Un dipòsit de gas de 23 litres de volum es troba a una temperatura de 20o C i una
pressió de 500 mm Hg. Si doblem el seu volum i disminuı̈m la temperatura fins als
0o C, quina serà la seva pressió? Expressa el resultat en Pa, atm i mm Hg.
2. Un dipòsit de gas de 15 litres de volum, una pressió de 2 atm i a una temperatura

de 30o C es vol escalfar fins a 60o C sense que varie la seva pressió. Quan valdrà el
seu volum final?
3. Què passaria amb la temperatura d’un dipòsit de gas si en un moment donat

dupliquem la seva pressió i rebaixem el seu volum un 50%?
2.6 Canvis d’estat i teoria cinètica

La teoria cinètica també ens explica els processos fı́sics que succeeixen en els anomenats
canvis d’estat. El nom d’aquests canvis els podem veure en la imatge 2.7
sublimació
fusió vaporització
SÒLID LÍQUID GAS
solidificació condensació
sublimació inversa
Imatge 2.7: Canvis d’estat
La teoria cinètica explica aquests canvis assumint que l’increment de temperatura fa

que augment el moviment tèrmic de les partı́cules. D’aquesta manera aquest moviment
va guanyant pes respecte a les forces intermoleculars fins que aquestes cada vegada tenen
més dificultats per mantenir unides a les partı́cules. Aixı́ passem pels estats sòlid, lı́quid
i gasós. A continuació s’expliquen amb un poc més de detall els canvis d’estat.
2.6.1 Pas de sòlid a lı́quid

En l’estat sòlid les partı́cules, com ja hem vist anteriorment, es troben ordenades d’una
manera concreta i separades una distància fixa. Només poden vibrar al voltant d’aquest
posició. Al augmentar la temperatura les partı́cules comencen a vibrar més ràpidament
fins que la seva intensitat arriba a desmuntar l’estructura geomètrica del sòlid. A partir
d’aquest moment les partı́cules ja tenen prou llibertat per poder-se desplaçar-se una certa
46
Imatge 2.8: Processos d’evaporació i ebullició
distància unes respecte de les altres. Ja no existeix cap estructura ordenada encara que
les forces intermoleculars encara mantenen un cert lligam entre les molècules. El punt de
fusió (temperatura a la qual el sòlid comença a transformar-se en lı́quid) és caracterı́stic
de cada substància.
2.6.2 Pas de lı́quid a gas

En aquest cas haurem de distingir clarament dos conceptes: el d’evaporació i el d’e-
bullició. Els dos termes es refereixen al pas de l’estat lı́quid a estat gasós, però com
veurem, presenten certes diferències que hem de tenir clares.
• Evaporació. Es pot produir a qualsevol temperatura i afecta a aquelles partı́cules
que es troben a la superfı́cie del lı́quid. En aquesta situació només algunes molècules
del lı́quid tenen l’energia suficient per poder trencar les forces intermoleculars i es-
capar de la seva posició. Algunes de les molècules que escapen de la fase lı́quida
poden perdre la seva energia ràpidament i tornar a formar part de la fase lı́quida per
un procés de condensació. L’evaporació és fonamentalment un fenomen estadı́stic
però evidentment, quan més alta sigui la temperatura, més alta serà la possibilitat
de que més molècules es puguin escapar de la fase lı́quida. No es formen bombolles
a la fase lı́quida.
• Ebullició. En aquesta situació l’energia de totes les molècules del lı́quid ja és
suficientment elevada per vèncer completament les forces intermoleculars i passar
a l’estat gasós. Ja no afecta només a les partı́cules de la superfı́cie, sinó que
qualsevol molècula es pot veure afectada. La possibilitat de que una molècula
torne a la fase lı́quida per haver perdut part de la seva energia és més reduı̈da
que en l’evaporació. Es formen bombolles a la fase lı́quida quan les molècules de
l’interior passen a l’estat gasós. La temperatura d’ebullició és la mı́nima que ha
d’assolir-se per tal de que qualsevol molècula tingui suficient energia per passar
a la fase gasosa. Aquesta temperatura d’ebullició és una caracterı́stica de les
substàncies pures.
En la imatge 2.8 es poden observar les principals diferències entre aquests dos pro-
cessos.
Una variable que afecta de manera destacada al pas de lı́quid a gas és la pressió. En
efecte, quan la pressió a que està sotmesa la superfı́cie del lı́quid és elevada les partı́cules
47
de la fase lı́quida tindran més dificultats per passar a la fase gasosa encara que la seva
energia sigui suficient. Per tant, per tal d’arribar a l’ebullició farà falta incrementar l’e-
nergia de les molècules i per tant la temperatura de la fase lı́quida. Aquesta dependència
amb la pressió també permet explicar perquè els lı́quids que es troben a l’interior d’un
dipòsit tancat no arriben a evaporar-se mai completament. Quan el dipòsit està tancat
la pressió al seu interior augmenta a mida que el lı́quid s’evapora. D’aquesta manera l’e-
nergia que necessiten les molècules per vèncer les forces intermoleculars va augmentant.
Per altra banda, les molècules que estan en la fase gasosa també es veuen ”obligades”a
tornar la fase lı́quida degut a l’augment de la pressió. Al final s’estableix un cert equili-
bri dinàmic entre les molècules que passen a la fase gasosa i les que retornen de la fase
gasosa a la fase lı́quida.
Al contrari, quan més baixa sigui la pressió més fàcil serà per les molècules de la
fase lı́quida passar a la fase de gas. Aixı́ la temperatura d’ebullició no haurà de ser tan
elevada com quan la pressió és més alta. Per exemple, al cim de les muntanyes l’aigua
bull a una temperatura prou inferior als 100o C, que és la seva temperatura d’ebullició a
nivell de mar, on el valor la pressió atmosfèrica sol estar prop d’1 atm.
2.6.3 Pas de sòlid a gas

Algunes substàncies en condicions normals de pressió poden passar directament de l’estat
sòlid a l’estat gasós. Un exemple conegut podria ser el gel sec o el iode.
2.7 Corbes d’escalfament i de refredament

S’anomena corba d’escalfament a un gràfic en el qual es representen el temps transcor-
regut i la temperatura d’un substància quan l’escalfem. En la imatge 2.9 es pot veure
un d’aquests gràfics.
Temperatura (◦ C)
140
120
s
ga
100
80
60 uid
lı́q
40
20
lid
Temps(minuts)
só
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11
−20
−40
Imatge 2.9: Corba d’escalfament d’una substància
48
Com es pot veure al gràfic a mida que passa el temps la substància augmenta la
temperatura. El que més crida l’atenció són dos coses:
a. Les parts horitzontals del gràfic. Aquests trams representen els moments en
què estan produint-se els canvis d’estat. Mentre es produeix el canvi la temperatura
no varia. La teoria cinètica explica aquest fet suposant que l’energia subministrada
en el canvi d’estat està fent-se servir per trencar o debilitar les forces intermole-
culars i no en augmentar la velocitat de les molècules. Per això no augmenta la
temperatura.
b. Els diferents pendents del gràfic.Aquest fet ens indica que les fases sòlida,
lı́quida i gasosa tenen calors especı́fics diferents. El calor especı́fic es defineix
com la quantitat d’energia tèrmica que ha de subministrar-se a una determinada
massa de substància per tal de fer que la seva temperatura augmenti un grau. Per
exemple, en el cas de l’aigua es necessita molta més calor per augmentar un grau
la temperatura si està en fase lı́quida que si està en fase sòlida (gel).
De la imatge 2.9 es pot deduir que per aquesta substància la seva temperatura de
fusió és de 20o C aproximadament i la seva temperatura d’ebullició de 80o C. Aquests
valors només són vàlids per a la pressió a la que s’ha dibuixat la corba, ja que com hem
dit abans, la pressió afecta molt al valor del punt d’ebullició (el de fusió pràcticament
no es veu afectat per la pressió).
Les corbes també poden ser de refredament, com la que es veu a la imatge
Temperatura (◦ C)
140 ga
s
120
100
80
60
lı́qu
40
id
20
Temps(minuts)
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11
−20
−40 só
lid
Imatge 2.10: Corba de refredament d’una substància
En l’exemple del gràfic la substància tindria una temperatura d’ebullició de 100o C i

una temperatura de fusió de -20o C.
Tot seguit deixem una taula amb alguns punts de fusió i ebullició de substàncies
conegudes. Tots els punts d’ebullició s’han mesurat a una pressió d’1 atm.
49
Substància Temperatura de fusió (o C) Temperatura d’ebullició (o C)

Mercuri -39 357
Ferro 1535 2750
Oxigen -218,8 -183
Alumini 327,4 1725
Etanol -114,3 78,4
Sofre 115,2 444,7
Amonı́ac -77,7 -33,3
Taula 2.2: Taula amb punts de fusió i ebullició

Exemple 15
Quin volum ocuparà una massa de 35 kg d’or si sabem que la densitat de l’or
és de 19, 3 g cm−3 .
En aquest cas primer passarem la densitat a unes unitats més adients.
g 1 kg 106
cm3
19, 3 3 · 3 · = 19300 kg m−3
cm 10 g
1 m3
Ara de la definició de densitat tenim que
m 35 kg
V = = = 0, 0018 m3
d 19300 kg m−3
Ara passem aquest resultat a unes unitats més adequades i tenim que
3 1000 litres
0, 0018
m · 3
= 1, 8 litres
1
m
1. Un lingot d’or pur té les següents dimensions (expressades en mm):117 x 51 x 9.

Si sabem que la densitat de l’or és de 19, 3 g cm−3 , calcula la massa del lingot.
Expressa el resultat en kg.
2. La densitat d’una substància A és el doble de la d’una altra substància B. Si tenim

dos masses de substància A i de substància B que són iguals, quina relació hi haurà
entre els seus volums?
3. El planeta Terra té un diàmetre mitjà de 12700 km i una massa de 5, 97 · 1024 kg.
kg
Calcula la seva densitat. Expressa el resultat en .
cm3
4. Un objecte de 3 kg de massa està format per un aliatge de coure i estany (bronze).
Si el 85% de la massa de l’objecte és de coure, calcula el seu volum. Densitat del
coure = 8, 96 g cm−3 ; densitat de l’estany=7, 31 g cm−3
50
5. La densitat de l’aire a 20o C és de 1, 3 kg m−3 . Si les dimensions de l’aula de classe

són (expressades en metres):12 x 8 x 3, calcula la massa d’aire que conté l’aula.
6. Dissenya un mètode per poder calcular la teva densitat.
7. Dos substàncies tenen la mateixa massa, però una té el doble de volum que l’altra.
Quina relació existirà entre les seves densitats?
8. Volem construir un cilindre de formigó de 2 metres de diàmetre. Si el formigó que

kg
fem servir té una densitat de 2200 3 i el cilindre ha de tenir una massa de 105
m
kg, calcula quina altura ha de tenir.
9. Un recipient esfèric de 20 cm de radi té una massa de 2,3 kg quan està buit.
L’omplim amb una substància desconeguda i llavors la seva massa és de 3 kg.
Quina és la densitat de la substància desconeguda?
En el següent enllaç teniu més exercicis de densitat. A més podeu comprovar si la
vostra resposta és correcta:
http://platea.pntic.mec.es/pmarti1/educacion/3_eso_materiales/b_ii/ejercicios/
bl_2_ap_1_09.htm
10. Quan obrim una ampolla de perfum en una habitació en poc temps l’olor s’escampa
per tota la habitació. Justifica aquest fet basant-te en la teoria cinètica molecular.
11. Tenen els gasos una massa definida? I un volum definit? I una densitat definida?
12. Explica perquè els globus exploten quan arriben a una altura determinada.
13. Si la pressió atmosfèrica és d’una atmosfera, calcula la força que soporta 1 cm2 de
la teva pell.
14. Si la pressió atmosfèrica és tan elevada, per què no ens aixafa?
15. A casa pots fer aquest senzill experiment: ompli un got d’aigua fins dalt i posa-li
damunt un foli. Pega-li la volta al got i veuràs que l’aigua no cau. Pots explicar
aquest fenomen?
16. A la imatge de baix teniu un baròmetre com el que va fer servir Torricelli
51
(a) Explica de manera raonada perquè el mercuri que hi ha a l’interior del tub
invertit no cau.
(b) Com podrı́em fer caure el mercuri del tub?
(c) Per què els baròmetres es construeixen amb mercuri i no amb aigua?
17. En un experiment a T constant es varia la pressió i el volum d’un recipient que

conté un gas. Els resultats es poden veure a la taula de baix:
Pressió (atm) 2 5 3 4,5
Volum (l) 20 8 10 2
Ompli les caselles buides de la taula.
18. Dupliquem el volum d’un recipient que inicialment contenia un gas a 20o C i 2 atm
de pressió. Si la pressió no varia, calcula quina serà finalment la seva temperatura.
19. Un dipòsit que conté 5 litres d’un gas a una pressió de 2,5 atm es troba a 25o C. Si
refredem el dipòsit fins arribar a 0o C i tripliquem el seu volum, quina serà ara la
seva pressió?
20. A la superfı́cie de Mart la pressió atmosfèrica és molt baixa (aproximadament un
0,1% de la pressió atmosfèrica terrestre). Per què els cientı́fics saben que no hi
trobaran aigua en estat lı́quid en aquest planeta?
21. Els alpinistes que es troben als campaments d’altura dels Himalaies solen veure el
cafè directament de la cafetera i no es cremen. Pots explicar per què?
22. Explica les principals diferències que existeixen entre els fenòmens d’ebullició i
d’evaporació.
23. Una substància es troba en estat sòlid a -35o C. S’escalfa i comença a fondre’s 3 mi-
nuts després quan la temperatura és de 10o C. La fusió dura un minut. Continuem
escalfant i 9 minuts després, en arribar a 70o C, comença a bullir. L’ebullició dura
2 minuts. Després continuem escalfant el vapor i en 3 minuts ja està a 140 o C.
Construeix la corba d’escalfament d’aquesta substància en el següent diagrama.
Temperatura (◦ C)
140
120
100
80
60
40
20
Temps(minuts)
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19
−20
−40
52
24. Per què es manté constant la temperatura d’una substància mentre es troba can-
viant d’estat d’agregació?
25. El gran naturalista Charles Darwin va viure al segle XIX. Es famós sobre tot per
ser l’autor de la teoria de l’evolució de les espècies, que segurament estudiareu a
l’assignatura de Biologia. Aquesta teoria la va escriure després d’estar molts anys
viatjant per bona part de Sudamèrica i les illes del Pacı́fic. En una pàgina del
diari que va escriure durant aquest viatge quan es trobava creuant la serralada
dels Andes es pot llegir:
En el lloc on vam dormir una nit va passar una cosa estranya. Les
patates, després d’estar varies hores coent-se al foc, estaven gairebé com
al principi. Fins i tot vam deixar les patates al foc tota la nit i al
matı́ encara no estaven cuinades. Els meus companys van discutir sobre
aquest fet i van arribar a la conclusió que aquelles maleı̈des patates no
eren adequades per a cuinar.
Malgrat que Darwin coneixia la resposta no la va dir i es va divertir una estona

amb les respostes dels seus companys. Què sabia Darwin que els seus companys
no sabien?
26. Explica raonadament el principi del funcionament d’una olla exprés.
53
Tema 3
Substàncies pures i mescles
Introducció
Sabem que la matèria es defineix com tot allò que té massa i ocupa un lloc a l’espai. La
matèria també es caracteritza per tenir unes propietats especı́fiques que ens serveixen
per identificar diferents substàncies (densitat, conductivitat, color...) i unes propietats
generals, comunes a tot tipus de matèria (massa, volum, temperatura...). En aquest
tema, utilitzarem totes aquestes propietats per classificar les substàncies que formen la
matèria, per separar-les i per calcular la quantitat de cada substància respecte del total
de matèria.
3.1 Classificació de la matèria

En funció de la seva composició, la matèria es pot classificar seguint l’esquema següent:
A.1 Elements
A. Substància pura
A.2 Compostos
Matèria
B.1 Homogènies
B. Mescles
B.2 Heterogènies
Taula 3.1: Classificació general de la matèria
3.1.1 Substàncies pures

Definició 24 (Substància pura)
Anomenem substància pura a qualsevol porció de matèria que té una composició
fixa, definida i constant.
Per exemple, l’aigua, H2 O, està formada per dos àtoms d’hidrogen per cada àtom
d’oxigen i l’aigua oxigenada, H2 O2 , està formada per dos àtoms d’hidrogen per cada dos
d’oxigen. Podem veure que si varia la composició varia la substància.
A la vegada, les substàncies pures es poden dividir en:
55
1. Elements: són les substàncies pures més senzilles que hi ha i no es poden descom-
pondre en altre més simples. Tots els elements estan ordenats a la taula periòdica.
Els elements estan formats per àtoms iguals i poden ser:
(a) Monoatòmics: formats per un àtom. A aquest grup pertanyen els gasos no-
bles. Exemple: He
(b) Diatòmics: formats per dos àtoms iguals. Exemples: H2 , O2 , N2
(c) Triatòmics. Exemple: ozó: O3
(d) Poliatòmics: formats per 4 o més àtoms iguals. Exemples: P5 , S8 , C (diamant
o grafit)
2. Compostos: estan formats per combinació d’elements diferents en proporcions

fixes, definides i constants i les seves propietats són diferents a les dels elements
que els formen. Exemples: H2 O, H2 SO4 . Els compostos es poden descompondre en
els elements que els formen utilitzant mètodes quı́mics, es a dir, utilitzant alguna
reacció quı́mica.
3.1.2 Mescles
Definició 25 (Mescla)
Anomenem mescla a la combinació de 2 o més substàncies pures (components)

de manera que la seva composició no està definida i les seves propietats depenen
del tipus i proporció dels components.
Per exemple, si en un recipient posem aigua amb sal, aleshores tindrem una mescla
independentment de la quantitat relativa d’aigua o de sal, l’única diferència serà que
podem tindre aigua més o menys salada. Els diferents components de les mescles es
poden separar utilitzant mètodes fı́sics dels quals parlarem en l’apartat 3.5 d’aquest
tema.
En funció de la grandària dels seus components, les mescles poden ser:
1. Mescles homogènies: si en observar-les a cop d’ull o amb un instrument òptic

senzill (lupa) no podem diferenciar els components. En aquest cas, la mescla és
uniforme en la seva composició quı́mica i estat fı́sic (sòlid, lı́quid o gas) i consta
d’una sola fase. Un exemple conegut és el vinagre, que és una mescla homogènia
d’aigua i d’àcid acètic.
Exemples importants de mescles homogènies són les dissolucions (ds)1 , de les quals
parlarem en l’apartat 3.3.1 d’aquest tema, i els aliatges, mescles homogènies de 2
metalls o d’un metall i una altra substància. Són aliatges coneguts i molt utilitzats
l’acer (format per ferro i carboni), el bronze (format per coure i estany) o el llautó
(format per coure i zinc).
1
com que la paraula dissolució apareixerà amb molta freqüència en aquest tema farem servir l’abre-
viatura ds per comoditat. També farem servir dv per referir-nos al concepte de dissolvent i s per a
referir-nos a solut, com veurem en els apartats següents.
56
2. Mescles heterogènies: si en observar-les a cop d’ull o amb un instrument òptic

senzill podem diferenciar diferents components. En aquest cas, la mescla no és
uniforme en la seva composició quı́mica ni en l’estat d’agregació i consta de vàries
fases. Exemples: amanida variada, pizza, granit...
Un cas particular de mescles heterogènies el formen les dispersions col·loı̈dals.
Les dispersions col·loı̈dals són mescles heterogènies amb aspecte d’homogènies en
les quals podem diferenciar els components solament amb l’ajut de microscopis.
Són exemples de dissolucions col·loı̈dals la sang, la llet o els sucs de fruita. Una
dispersió col·loı̈dal consta, com a mı́nim, de dos components que s’anomenen:
(a) Fase dispersa: partı́cules més petites i generalment component minoritari.

(b) Medi de dispersió o fase contı́nua: substància en la qual es dissemina la fase
dispersa i, generalment, és el component majoritari.
En funció de l’estat d’agregació de la fase dispersa i del medi de dispersió podem

tenir diferents tipus de dispersions col·loı̈dals, tal i com es pot apreciar a la taula
3.2.
Fase dispersa
Gas Lı́quid Sòlid
No és possible
Aerosol sòlid:
perquè tos els Aerosol lı́quid:
Gas fum, pols en
Fase gasos són solubles boira, laca, calitja
suspensió.
contı́nua entre si
Escuma: escuma Emulsió: llet, ma-
Sol: pintura, tina
Lı́quid d’afaitar, nata ionesa, sang, cre-
xinesa
muntada ma de mans
Escuma sòlida: Gel: gelatina, for- Sol sòlid: robı́, vi-
Sòlid
aerogel, pumicita matge dre
Taula 3.2: Tipus de dispersions col·loı̈dals
(a) Aire (b) Boira (c) Granit
Imatge 3.1: L’aire és una mescla homogènia, la boira una dispersió col·loı̈dal i el granit
una mescla heterogènia
57
3.1.3 Exercicis
1. Classifica les substàncies següents en substàncies pures (elements o compostos) o
mescles (homogènies o heterogènies):
(a) Aigua de l’aixeta (i) Llet

(b) Aigua destil·lada (j) Sodi
(c) Granit (k) Àcid clorhı́dric
(d) Grafit (l) Sal de cuina
(e) Hidròxid de potassi (m) Plata
(f) Lleixiu (n) Heli
(g) Aire (o) Rovellat del ferro
(h) Cafè (p) Terra
2. Classifica les mescles següents en homogènies o heterogènies indicant també si hi

ha alguna dispersió col·loı̈dal.
(a) Aigua amb sal (g) Maionesa

(b) Vi (h) Granit
(c) Suc de llimona natural (i) Fum
(d) Aigua amb oli (j) Aigua amb gas
(e) Vinagre (k) Llet
(f) Alcohol amb aigua (l) Colònia
3. Si posem terrossos de sucre en un recipient amb aigua calenta i remenem, quin

tipus de mescla obtenim? I si en lloc de sucre posem sorra?
4. La merenga es prepara batent ràpidament i prolongada clares d’ou. Què aconse-

guim amb aquest procés? Quin tipus de substància és la merenga?
3.2 Identificació de substàncies pures

Una substància és quı́micament pura quan té una composició quı́mica constant i unes
propietats especı́fiques invariables, tal i com van veure en la definició de la pàgina 55.
Les propietats de la matèria es poden dividir en dos grups:
1. Propietats generals, que ens donen informació sobre les substàncies tot i que
els seus valors no són decisius per saber de quina substància es tracta. Algunes
d’aquestes propietats són la massa, el volum o la temperatura.
2. Propietats especı́fiques, que són diferents per cada substància pura i ens per-
meten diferenciar-les i identificar-les. Les més utilitzades són la densitat i les
temperatures de canvi d’estat (fusió i ebullició), tot i que n’hi ha d’altres2 , que no
s’utilitzen tant per diferents motius.
2
el color, el gust, l’olor, la solubilitat o la conductivitat
58
Per exemple, si tenim dos gots iguals, un ple d’aigua i l’altre d’alcohol (etanol) que
tenen aspecte semblant, com podem identificar-los? En aquest cas ho podem fer
fàcilment olorant-los però, al laboratori o amb substàncies desconegudes, aquest
procediment pot resultar perillós. Per aquest motiu utilitzarem altres magnituds,
com veurem tot seguit.
A continuació parlarem de les propietats especı́fiques que utilitzarem per identificar

les substàncies pures:
a. Densitat. Com ja vam estudiar al tema 2, ens indica la relació entre la massa
d’un cos i el volum que ocupa. Matemàticament es pot expressar com:
m
d=
V
La seva unitat en el SI és el kg/m3 però també s’utilitza el g/cm3 . Aquesta

magnitud és important perquè cada substància pura es caracteritza per tenir una
densitat concreta i constant i, per tant, podem utilitzar aquest valor per identificar-
la.
b. Temperatures de canvi d’estat. Anomenem temperatura de fusió, Tf , a la

temperatura a la que una substància sòlida es fon (passa a lı́quid). Si aquesta tem-
peratura la mesurem a 1 atm de pressió, s’anomena punt de fusió. Anomenem
temperatura d’ebullició, Te , a la temperatura a què una substància lı́quida bull
(passa a gas). Si aquesta temperatura la mesurem a 1 atm de pressió, s’anomena
punt d’ebullició.
Quan una substància pura es fon o bull, la temperatura es manté constant durant
el canvi d’estat (com ja vam estudiar al tema 2), i si la substància no és pura no
es compleix aquest fet. Si representem en un gràfic la temperatura d’una mostra
davant del temps, obtindrem una corba d’escalfament i la forma d’aquest gràfic
ens ajudarà a diferenciar entre una substància pura i una mescla.
(a) Substància pura (b) Mescla
Imatge 3.2: Gràfiques d’escalfament
59
Substància Densitat (g/cm3 ) Tf (◦ C) Te (◦ C)

Butà 2, 6 · 10−3 -136 -0,5
Clor 3, 0 · 10−3 -102 -33,7
Oxigen 1, 4 · 10−3 -218,8 -183
Aigua 1 0 100
Glicerina 1,26 20 290
Etanol 0,79 -114,3 78,4
Plata 10,49 961 2152
Sal comuna 2,16 801 1413
Sofre 2,07 113 445
Alumini 2,7 660 2519
Zinc 7,13 420 907
Estany 7,31 232 2602
Mercuri 13,55 -39 357
Plom 11,35 328 1740
Taula 3.3: Densitats i temperatures de canvi d’estat d’algunes substàncies pures
A la taula següent podem veure les temperatures i densitats d’algunes substàncies

pures. Aquestes dades ens poden ajudar a resoldre alguns exercicis.
A partir de les dades de la taula 3.3, i continuant amb l’exemple de la pàgina 59,
podem diferenciar clarament els dos gots d’aigua i d’etanol mesurant la seva densitat o la
temperatura d’ebullició, experiències que es poden dur a terme fàcilment al laboratori.
Exemple 16
L’estany i el plom són dos metalls d’aspecte semblant. Per identificar de quin
metall és una mostra de forma irregular i de 80,4 grams de massa, la submergim
en una proveta que conté 55 ml d’aigua i veiem que ara el volum de lı́quid arriba
als 66 ml. Consultant les dades de la taula 3.3, com podem saber de quin metall
es tracta?
Amb les dades de l’enunciat podem calcular la densitat de la mostra i comparar-

la amb les dades de la taula 3.3.
80, 4
m = 80, 4 g ; V = 66 − 55 = 11 ml = 11 cm3 −→ d = = 7, 31 g/cm3
11
Comparant amb les dades de la taula, podem concloure que la mostra és d’es-
tany.
60
3.2.1 Exercicis
1. Indica alguna propietat que puguem utilitzar per diferenciar les següents substàncies
(podeu consultar bibliografia per saber densitats o temperatures de canvi d’estat):
(a) Coure, plata i or

(b) Aigua, etanol i gasolina
(c) Sal i sucre
(d) Plom i alumini
(e) Vidre i diamant
2. Una persona vol saber si la polsera que ha comprat és d’or com li ha dit el joier o
és d’una mescla d’or i plata. Com ho pot saber?
3. Podem identificar una substància només pel seu aspecte extern (color, textura...)?
Per què?
4. Bullirà a la mateixa temperatura l’aigua del mar que l’aigua d’un riu? Per què?
3.3 Solucions i solubilitat

3.3.1 Dissolucions
Definició 26 (Dissolució)
Una solució o dissolució (ds) és una mescla homogènia de dos o més components.
Anomenem dissolucions binàries a aquelles que tenen dos components. El component

que dissol i que generalment està en major proporció s’anomena dissolvent (dv), i
el component que es dissol i que generalment està en menor proporció se l’anomena
solut (s). L’aigua és considerat el dissolvent universal i les dissolucions que tenen
l’aigua com a dissolvent s’anomenen dissolucions aquoses. En aquest curs s’estudiaran
principalment dissolucions aquoses. En general es compleix que:
ds = dv + s
Per exemple, podem tenir una dissolució d’aigua i sal i es complirà:
Dissolució és el total → aigua + sal

Dissolvent → aigua
Solut → sal
En les dissolucions, tant el dissolvent com el solut poden ser sòlids, lı́quids o gasos.
A la taula 3.4 podem veure els diferents tipus de solucions segons l’estat d’agregació dels
components.
61
Dissolvent Solut Exemple

sòlid aliatge (bronze)
sòlid lı́quid amalgama (mercuri en or)
gas hidrogen en platı́
sòlid sucre en aigua
lı́quid lı́quid etanol en aigua
gas oxigen en aigua
sòlid iode sublimat en aire
gas lı́quid humitat de l’aire
gas aire sec
Taula 3.4: Tipus de solucions
3.3.2 Solubilitat
El sucre és molt soluble en aigua, és a dir, en podem mesclar gran quantitat i s’hi
dissoldrà. Tanmateix, si continuem afegint sucre, arribarà un moment que no es dissoldrà
i quedarà al fons; en aquest moment diem que tenim una dissolució saturada a certa
temperatura, ja que si escalfem la mescla en podrem dissoldre més quantitat. Si a una
dissolució saturada li afegim més quantitat de solut sense variar la temperatura podem
aconseguir una dissolució sobresaturada, tot i que aquestes dissolucions són molt
inestables i el solut acaba precipitant al fons fins obtenir la dissolució saturada. Amb
aquest exemple podem definir la solubilitat d’una substància de dues maneres diferents:
Definició 27 (Solubilitat)
• Anomenem solubilitat d’un solut en un dissolvent a la màxima quanti-

tat de solut que podem dissoldre en una quantitat de dissolvent a certa
temperatura.
• Anomenem solubilitat a la quantitat de solut necessària per aconseguir

una dissolució saturada.
La solubilitat és una magnitud que es representa amb la lletra s i expressa la massa
de solut que es pot dissoldre en 100 g de dissolvent a cada temperatura.
Un solut que té una solubilitat molt petita en un dissolvent es diu que és insoluble
o, si és un lı́quid, immiscible. Per contra, si la seva solubilitat és alta es diu que és
soluble o, si és un lı́quid, miscible.
Substància s (g de solut/100 g d’aigua) Caràcter

Clorur de plata (AgCl) 1, 81 · 10−4 Insoluble
Nitrat de sodi (NaNO3 ) 79 Soluble
Etanol Miscible
Oli Immiscible
Taula 3.5: Solubilitat d’algunes substàncies en aigua
62
3.3.3 Factors de què depèn la solubilitat

La solubilitat de les diferents substàncies en aigua o en qualsevol altre dissolvent depèn
bàsicament de:
1. La naturalesa de la pròpia substància i del dissolvent: per exemple, els

greixos animals són insolubles en aigua a 20◦ C però, a aquesta temperatura són
solubles en toluè. Aquest fet està relacionat amb la polaritat del dissolvent i del
solut (concepte estudiat en cursos posteriors) i amb la grandària de les substàncies
que volem dissoldre: com més finament dividida estigui la mostra, més fàcil serà
la seva dissolució.
2. La temperatura: la variació de la solubilitat amb la temperatura depèn de l’estat

d’agregació del solut:
(a) Si el solut és sòlid o lı́quid que es dissol en un dissolvent lı́quid, la seva
solubilitat, en general, augmenta amb la temperatura.
Exemple: el cacau que afegim a la llet es dissol més fàcilment amb la llet
calenta que freda.
(b) Si el solut és un gas que es dissol en un dissolvent lı́quid, la seva solubilitat
augmenta en disminuir la temperatura i en augmentar la pressió.
Exemple: si deixem un llauna de coca-cola oberta fora de la nevera, el gas
s’escaparà abans ja que la solubilitat del gas disminueix en augmentar la
temperatura. Al mateix temps, en obrir la llauna sentim un puff que ens
indica que surt part del gas del refresc. Aquest fet s’explica sabent que la
pressió en obrir la llauna disminueix (per igualar-se a l’externa) i, per tant,
la solubilitat del gas també i per això s’escapa.
3.3.4 Corbes de solubilitat. Interpretació gràfica

En general, la solubilitat de qualsevol substància no varia de manera lineal amb la
temperatura. Per conèixer com és aquesta variació s’utilitzen corbes de solubilitat.
Definició 28 (Corba de solubilitat)
La corba de solubilitat d’una substància és la representació gràfica de la solu-

bilitat (g de solut/100 g de dissolvent) en funció de la temperatura.
A la imatge 3.3 hem representat les corbes de solubilitat de diferents substàncies.

Aquestes corbes es poden interpretar de la següent manera:
• Un punt per sota de la corba a una temperatura donada correspon a una solució
no saturada.
• Un punt per sobre de la corba a una temperatura correspon a una solució sobre-
saturada, és a dir, no tot el solut estarà dissolt i es quedarà al fons del matràs.
• Un punt a la mateixa corba a una temperatura representa una solució saturada.
63
Imatge 3.3: Corbes de solubilitat d’algunes substàncies
Imatge 3.4: Corba de solubilitat de l’oxigen
Per exemple, si llegim la corba de solubilitat pel nitrat de potassi (KNO3 ) de la

imatge 3.3 a 50◦ C podem concloure que:
• Una massa de KNO3 major de 90 grams per cada 100 grams d’aigua no es podrà
dissoldre tot, i ens quedarà un precipitat al fons.
• Una massa inferior a 90 grams del KNO3 per cada 100 grams d’aigua es dissoldrà
totalment.
• Una massa de 90 grams de KNO3 per cada 100 grams d’aigua correspondrà a una
64
dissolució saturada a 50◦ C i, per tant, aquest serà el valor de la solubilitat del
KNO3 a aquesta temperatura.
Exemple 17
Fixa’t en la corba de solubilitat del dicromat de de potassi (K2 Cr2 O7 ) i respon

a les següents qüestions:
1. Quina és la solubilitat del K2 Cr2 O7 a 20◦ C? I a 40◦ C? I a 60◦ C?
2. Es possible dissoldre 20 g d’aquesta substància en 100 g d’aigua a 10◦ C?

I a 60◦ C?
3. Quina quantitat de K2 Cr2 O7 podem dissoldre en 400 g d’aigua a 60◦ C?
1. Per saber la solubilitat del K2 Cr2 O7 a diferents temperatures hem d’ob-

servar la seva corba de solubilitat representada en la imatge 3.3.
A 20◦ C → s = 12 g de K2 Cr2 O7 per cada 100 g d’aigua

2. A 10◦ C la quantitat màxima de K2 Cr2 O7 que podem dissoldre en 100 g

d’aigua és d’uns 8 grams. Per tant, si afegim 20 g de K2 Cr2 O7 en 100 g
d’aigua a 10◦ C només es dissoldran 8 grams i la resta precipitarà al fons
del recipient.
A 60◦ C la quantitat màxima de K2 Cr2 O7 que podem dissoldre en 100 g
d’aigua és d’uns 38 grams. Per tant, a aquesta temperatura sı́ que podrem
dissoldre els 20 grams de K2 Cr2 O7 en 100 g d’aigua.
3. Com que coneixem la solubilitat del K2 Cr2 O7 a 60◦ C només caldrà fer un
factor de conversió:
38 g K2 Cr2 O7
· 400
gaigua
= 152 g K Cr O
2 2 7
100
gaigua
65
Exemple 18
A partir de la corba de solubilitat del clorur de potassi (KCl) calcula:
1. La seva solubilitat a 70◦ C.
2. La quantitat de KCl necessària per aconseguir una dissolució saturada a

40◦ C.
3. Si volem preparar una dissolució a 20◦ C mesclant 50 g del solut en 150 g

d’aigua, serà possible obtenir-la?
1. Consultem la corba de solubilitat del KCl de la imatge 3.3.
A 70◦ C → s = 48 g de KCl per cada 100 g d’aigua
2. Si ara consultem la corba a 40◦ C
Per tant, necessitem 39 g de KCl per cada 100 g d’aigua i aixı́ obtindrem
una dissolució saturada a la temperatura indicada.
3. Llegim el gràfic per saber la solubilitat a 20◦ C.
Si en 100 g d’aigua podem dissoldre 34 g de KCl, per saber la quantitat

que podem dissoldre en 150 g d’aigua:
34 g KCl
· 150
gaigua
= 51 g KCl
100
gaigua
Aquest resultat indica que podem dissoldre fins 51 g del KCl, per tant sı́
que es dissoldran els 50 g de l’enunciat.
3.3.5 Exercicis
1. La taula següent mostra la solubilitat del nitrat de potassi (KNO3 ) a diferents
temperatures:
Temperatura (◦ C) 20 30 40 50 60
s (g KNO3 /100 g d’aigua) 30 44 60 80 104
(a) Representa la corba de solubilitat d’aquesta substància.
66
(b) A partir de la corba representada, indica si a 30◦ C, les mescles formades per
les quantitats següents en 100 g d’aigua seran saturades, sobresaturades o en
dissolució:
i. 30 g de KNO3
ii. 44 g de KNO3
iii. 50 g de KNO3
2. A partir de la corba de solubilitat del KNO3 de la imatge 3.3, contesta a les següents
preguntes:
(a) Quina és la seva solubilitat a 20◦ C, 40◦ C i 50◦ C?

(b) Si volem preparar tres dissolucions d’aquest solut amb 200 g d’aigua, quina
massa necessitem per cadascuna de les temperatures anteriors?
(c) Quina quantitat de KNO3 quedarà al fons del recipient si mesclem 100 g de
KNO3 en 100 g d’aigua a 40◦ C? Fins quina temperatura haurı́em d’escalfar
perquè es dissolgués?
3. Per què és necessari indicar la temperatura a què es troba una dissolució quan
parlem de la solubilitat d’un solut en un dissolvent?
4. Quan desprendrà més bombolles una botella de cava en obrir-la, quan està a tem-
peratura ambient o si la traiem de la nevera?
5. Si mirem la corba de solubilitat del KClO3 de la imatge 3.3:
(a) Quina solubilitat té a 30◦ C i a 70◦ C?

(b) Quina massa de KClO3 quedarà al fons si tenim una dissolució saturada en
100 g d’aigua a 70◦ C i passem a 30◦ C?
(c) Quina massa podem dissoldre en 750 g d’aigua a 30◦ C?
3.4 Concentració d’una dissolució

Per identificar clarament una dissolució hem d’indicar no solament els components que
la formen, sinó també la proporció en la qual es troben.
Les dissolucions es poden classificar a nivell qualitatiu (sense indicar quantitats) i
a nivell quantitatiu (amb quantitats dels components). A nivell qualitatiu les disso-
lucions poden ser:
1. Diluı̈des: quan tenen poca quantitat de solut comparant amb una dissolució
saturada.
2. Concentrades: quan la quantitat de solut és propera a la saturació.
A nivell pràctic, és més útil el tractament de les dissolucions a nivell quantitatiu, és
a dir, considerant la quantitat de solut que hi ha en la dissolució. D’aquesta manera
podem definir la concentració d’una dissolució.
67
Definició 29 (Concentració d’una dissolució)
La concentració d’un dissolució es defineix com la quantitat de solut que hi ha

dissolta en una quantitat determinada de dissolvent o de dissolució.
Hi ha diferents maneres d’expressar la concentració d’una dissolució. En aquest tema

estudiarem tres d’elles.
3.4.1 Concentració en massa (g/l)

Definició 30 (Concentració en massa)
La concentració en massa és la massa de solut que hi ha dissolta en 1 litre

de dissolució i s’expressa en g/l. Es pot calcular amb factors de conversió o
utilitzant l’expressió:
grams de solut
g/l =
litres de dissolució
Exemple 19
Preparem una solució amb 15 g de sucre fins 50 ml de dissolució. Quina és la

concentració en massa de la dissolució?
Primer convertim els ml a litres:

1l
ds ·
5
ml = 0, 05 l
1000
ml

Apliquem la definició de concentració en massa:

15
g/l = = 300 g/l
0, 05
És molt important no confondre concentració en massa i densitat. Veurem la di-

ferència amb el següent exemple:
Dintre d’un recipient tenim un volum de 200 ml de dissolució (0,2 litres de ds) que
pesen 150 g. En aquest volum hi ha 16 grams d’un solut:
• Densitat: relació entre la massa de ds i el volum de ds.

150
d= = 750 g/l
0, 2
• Concentració en massa: relació entre la massa del solut i el volum de ds

16
g/l = = 80 g/l
0, 2
68
3.4.2 Percentatge en massa %(m/m)
Definició 31 (Percentatge en massa)
El percentatge en massa ens indica la massa de solut que hi ha cada 100 unitats
de massa de dissolució i s’expressa en %(m/m). Quan ens referim a unitats de
massa vol dir que podem utilitzar grams, kilograms... sempre i quan utilitzem
les mateixes per referir-nos al solut i a la dissolució. Aquesta magnitud es pot
calcular utilitzant factors de conversió o amb l’expressió:
massa de solut
%(m/m) = · 100
massa de dissolució
Cal recordar que:
massa de dissolució = massa de dissolvent + massa de solut
Per exemple, si tenim una dissolució d’hidròxid de sodi (NaOH) en aigua del 25%(m/m)
vol dir que tenim 25 g de NaOH (solut) cada 100 g del total de dissolució, això implica
que 75 g corresponen al dissolvent que, si no ens especifiquen el contrari, sempre és
l’aigua.
Exemple 20
Preparem una dissolució amb 25 g de sal de cuina i 225 g d’aigua. Quin serà el
percentatge en massa d’aquest dissolució?
Com que tenim 25 grams de solut (sal) i 225 grams de dissolvent podem calcular
la massa de la dissolució:
massa ds = 225 + 25 = 250 g
Podem resoldre l’exercici de dues formes:
1. Utilitzant la definició de %(m/m):
massa de solut 25
%(m/m) = · 100 = · 100 = 10%(m/m)
massa de dissolució 250
2. Fent servir factors de conversió:

25 g solut
· 100
gds
= 10%(m/m)
250
gds
Com es pot apreciar, el percentatge en massa no té unitats, ja que com el seu nom
indica, és un percentatge.
69
Exemple 21
S’ha preparat una dissolució afegint 10 g de sucre i 5 g de sal a 100 g d’aigua.

Calculeu:
1. La massa de dissolució.
2. El percentatge en massa de sucre.
3. El percentatge en massa de sal.
1. En aquest cas tenim dos soluts. Per tant:
massa dissolució = massa solut 1 + massa solut 2 + massa dissolvent
massa dissolució = 10 + 5 + 100 = 115 g ds
2. Ho resolem fent servir factors de conversió:

10 g solut 1
· 100
gds
= 8, 7%(m/m) sucre
115 gds
3. Ho resolem fent servir la definició:

massa de solut 5
%(m/m) = · 100 = · 100 = 4, 35%(m/m) sal
massa de dissolució 115
3.4.3 Percentatge en volum %(V/V)

Definició 32 (Percentatge en volum)
El percentatge en volum ens indica el volum de solut que tenim cada 100 unitats
de volum de dissolució i s’expressa en %(V/V). Quan ens referim a unitats de
volum volem dir que podem utilitzar ml, l, m3 ... sempre que utilitzem les
mateixes unitats en referir-nos a solut i a dissolució. Aquesta magnitud es pot
calcular utilitzant factors de conversió o l’expressió:
volum de solut
%(V /V ) = · 100
volum de dissolució
El percentatge en volum s’utilitza, sobretot, quan es tracta d’una dissolució de

substàncies lı́quides. Al tractar-se d’un percentatge, tampoc tindrà unitats.
El grau alcohòlic d’una beguda és la quantitat d’alcohol etı́lic pur que hi ha en 100
ml de la beguda. Per exemple, si en l’etiqueta d’una botella de vi posa 12◦ , això ens
indica que conté un 12%(V/V) d’alcohol.
70
Com a curiositat pode dir que l’OMS (organització mundial de la salut) defineix
l’alcoholisme com la ingestió diària d’alcohol superior a 50 g en la dona i 70 g en l’home.
L’alcoholisme ocasiona problemes greus de salut que afecten el fetge i el sistema nerviós.
La taula següent ens mostra el percentatge d’alcohol d’algunes begudes alcohòliques:
Beguda %(V/V) d’alcohol Grams d’alcohol en 100 ml de beguda

Cervesa 3,5-5 3-4
Sidra 4 3
Vi 10-15 8-12
Cava 12 9
Vi dolç 15-22 12-17
Vermut 16-24 13-19
Patxaran 28 22
Whisky 35-40 28-32
Anı́s 40 32
Rom, vodka 40 32
Taula 3.6: Percentatges d’alcohol d’algunes begudes
Els alcoholı́metres mesuren la concentració d’alcohol en l’aire expirat. Es parteix de

la relació que diu que 2000 l d’aire expirat equivalen a 1 l de sang. D’aquesta manera
s’obté la quantitat d’alcohol a la sang, que s’expressa en g/l.
Exemple 22
S’ha preparat una solució afegint 10 ml d’alcohol a 100 ml d’aigua. Calculeu el

percentatge en volum d’alcohol a la solució.
Calculem el volum de la dissolució sumant els volums del solut i del dissolvent:
massa dissolució = 10 + 100 = 110 ml ds
Ho podem resoldre de dues maneres:
1. Fent servir la definició:

volum de solut 10
%(V /V ) = · 100 = · 100 = 9, 09%(V /V )
volum de dissolució 110
2. Fent servir factors de conversió:

10 ml solut
· 100
mlds
= 9, 09%(V /V )
110
mlds
3.4.4 Exercicis
1. Indica quina dissolució és més concentrada:
(a) Una dissolució preparada dissolent 10 g de sal en 100 g d’aigua.
71
(b) Una dissolució preparada dissolent 5 g de sal en 20 g d’aigua.
2. La riquesa en sucre de les magdalenes és de 51,5 %(m/m). Calcula la quantitat de

sucre que ingereixes quan et menges dues magdalenes si cadascuna té una massa
de 60 g.
3. El sèrum fisiològic és prepara dissolent 3 g de sal en 330 g d’aigua. Quin és el
percentatge en massa del sèrum?
4. Un vi comú conté un 12% d’alcohol i el whisky un 40%. Calculeu la quantitat

d’alcohol que pren una persona quan beu un got de vi i un de whisky. (Nota: un
got conté aproximadament 150 ml de beguda)
5. L’aigua de mar conté diverses sals dissoltes: 24 g/l de clorur de sodi (NaCl); 5
g/l de clorur de magnesi (MgCl2 ) i 4 g/l de sulfat de sodi (Na2 SO4 ). Calculeu la
massa de cadascuna de les sals que hi ha en 150 ml d’aigua de mar.
6. Quina graduació té una beguda alcohòlica que conté 7 ml d’alcohol cada 90 ml
d’aigua?
7. El material que s’utilitza per soldar és una mescla de plom i estany. Si aquest
material conté 66%(m/m) de plom i la resta d’estany, quina massa de plom i
d’estany hi ha en 250 g del material?
8. Una dissolució aquosa conté 12 g de sucre en 200 ml de dissolució. La densitat

d’aquesta dissolució és 1, 022 g/cm3 . Calculeu el percentatge en massa i la concen-
tració en massa.
9. Mesclem 200 g d’una dissolució d’un solut del 30%(m/m) amb 350 g d’una altra
dissolució del mateix solut, però del 45%(m/m). Quin percentatge en massa tindrà
la dissolució resultant?
3.5 Tècniques de separació de mescles

Sabem que les mescles es formen per combinació de dues o més substàncies pures i
aquestes es poden separar utilitzant processos fı́sics.
Definició 33
Les tècniques de separació de mescles són procediments utilitzats per separar

els components d’una mescla aprofitant les propietats especı́fiques de cada com-
ponent, com, per exemple, la seva massa, la seva grandària o la seva densitat.
Les tècniques de separació utilitzades són diferents en mescles homogènies i en mescles

heterogènies.
72
3.5.1 Mescles heterogènies

Les mescles heterogènies tenen partı́cules de diferent grandària, massa i densitat. Per
poder-les separar aprofitem aquestes diferències i, per aquest motiu, els mètodes empleats
s’anomenen mètodes mecànics. Alguns d’aquests mètodes són:
1. Filtració:
• Es basa en la diferent grandària de les partı́cules de la mescla.

• S’utilitza per separar mescles de sòlids amb lı́quids.
• Utilitza un embut i un filtre que deixa passar les partı́cules petites (lı́quid)
i reté les grans (sòlid). Els filtres poden ser de paper(cònic o de plecs), de
sorra, de llana de vidre, de porcellana o d’altres materials.
Per exemple, aquesta tècnica es pot usar per separar una mescla de sorra i aigua.
La imatge 3.5 mostra com es realitza una filtració al laboratori amb un filtre de
paper en forma cònica.
Imatge 3.5: Esquema de separació per filtració
2. Decantació:
• Es basa en la diferent densitat dels components de la mescla. Els components

amb més densitat es disposen al fons del recipient (sediments) i la part menys
densa sura (sobrenedant).
• S’utilitza per separar mescles de:
(a) Sòlids i lı́quids: en aquest cas solament hem d’inclinar el recipient i tirar
el lı́quid en un altre, vigilant que no caigui el sòlid. Per exemple, aquesta
tècnica es pot fer servir per separar les pedres que té l’aigua (imatge 3.6)
(b) Lı́quids immiscibles: en aquest cas hem d’utilitzar un estri de laboratori
anomenat embut de decantació(imatge 3.6) on afegim la mescla i la
deixem reposar fins que els lı́quids es separen, formant capes ordenades
segons la seva densitat. Obrim la clau de pas i deixem passar el primer
73
lı́quid (més dens), vigilant de tancar la clau abans que surti el segon. Per
exemple, haurı́em de fer servir aquesta tècnica per separar una mescla
d’oli amb aigua.
(a) Esquema d’una decantació de sòlid i lı́quid (b) Embut de

decantació per a
lı́quids
Imatge 3.6: Tècniques de decantació
3. Imantació: Està indicat quan un dels components de la mescla té propietats

ferromagnètiques, és a dir, es pot separar de la resta amb un imant (imatge 3.7).
Els principals materials amb aquestes caracterı́stiques són el ferro, el cobalt i el
nı́quel. Per exemple, haurı́em de fer servir aquesta tècnica per separar una mescla
de ferro i sofre.
Imatge 3.7: Separació d’una mescla per imantació
4. Sublimació:
• S’utilitza quan un dels sòlids de la mescla pot sublimar, com, per exemple, el
iode o el naftalè.
• El procediment consisteix a esclafar la mescla tapant el matràs que la conté
amb un vidre de rellotge fred o un embut invertit. D’aquesta manera la
substància sublimarà i, en passar a gas, pujarà i en entrar en contacte amb
el vidre fred, tornarà a fer-se sòlid (sublimació inversa) i quedarà al vidre
(imatge 3.8 ). Per exemple, haurı́em de fer servir aquesta tècnica per separar
una mescla de iode i sal.
74
Imatge 3.8: Sublimació del iode
3.5.2 Mescles homogènies

Per separar mescles homogènies se solen utilitzar mètodes basats en les diferents tempe-
ratures de canvi d’estat dels components de la mescla o en la seva diferent solubilitat.
Alguns d’aquests mètodes són:
1. Vaporització – Cristal·lització:
Les dues tècniques s’utilitzen per separar sòlids dissolts en lı́quids. L’elecció d’un o
l’altre procediment depèn de la grandària del gra en què volem recuperar el sòlid.
(a) Vaporització: consisteix a escalfar la solució fins que el lı́quid s’evapori. És
un procediment ràpid i senzill, però la grandària del gra és petita.
(b) Cristal·lització: en aquest cas deixem la solució en un cristal·litzador (imat-
ge 3.9) perquè el lı́quid s’evapori lentament a temperatura ambient. A mesura
que la solució es concentra i sobresatura, el sòlid va apareixent en forma de
cristalls grans i purs. Aquest procés també s’utilitza per purificar mostres.
Per exemple, aquest es el mètode que es fa servir per extreure la sal de les
salines marines. També teniu un exemple d’un cristall de sal en la imatge 2.3
de la pàgina 37.
Imatge 3.9: Cristalls de sulfat de coure
75
2. Destil·lació:
• Permet separar mescles homogènies de dos o més lı́quids que tenen punts
d’ebullició diferents. Per exemple, haurı́em de fer servir aquesta tècnica per
separar l’alcohol del vi.
• En aquesta tècnica col·loquem la mescla en el matràs de destil·lació (imatge
3.10) i l’escalfem. En bullir, la substància més volàtil (punt d’ebullició menor)
passarà a vapor i en circular pel refrigerant condensarà i es podrà recollir en
un altre matràs.
• Per utilitzar aquest procés hem de tenir en compte que:
– Les temperatures d’ebullició dels components s’han de diferenciar com a
mı́nim en 10◦ C. Si la diferència és menor, utilitzarem destil·lació fracci-
onada i necessitarem una columna de rectificació.
– El matràs de destil·lació l’omplirem a la meitat de la seva capacitat i hi
afegirem trossos de porcellana porosa perquè l’ebullició no sigui brusca.
– Al refrigerant l’aigua entrarà per la part inferior i sortirà per la superior.
Imatge 3.10: Muntatge utilitzat per fer una destil·lació simple
3. Cromatografia:
• S’utilitza per separar els components d’una mescla homogènia aprofitant la

seva diferent solubilitat o atracció per un dissolvent.
• Per aplicar aquesta tècnica, hem de dipositar la mescla sobre un suport sòlid
(paper o silicagel) que anomenarem fase estacionària. A continuació, fem
passar un dissolvent, que anomenarem fase mòbil o eluent, a través de la fase
76
estacionària i, a mesura que passa pel suport, els components de la mescla es

van separant ja que la força amb què la fase estacionària reté cada component
és diferent (imatge ). Per exemple, amb aquesta tècnica podem separar els
components de la tinta d’un retolador.
Imatge 3.11: Cromatografia en paper
• La cromatografia de gasos és una variant d’aquesta tècnica. És un mètode

d’anàlisi molt precı́s que permet trobar i separar substàncies que es troben
en quantitats molt petites. Per exemple, amb aquesta tècnica es pot fer un
anàlisi de substàncies prohibides en controls antidopatge.
3.5.3 Diagrames de separació de mescles

Quan hem de separar els components d’una mescla pot passar que calgui recórrer a
diverses tècniques de separació. Per representar de manera clara i esquemàtica el camı́
seguit s’utilitzen diagrames de separació. Aquests diagrames ens indiquen la tècnica
utilitzada i què se separa en cada cas.
Exemple 23
Com separaries una mescla de sorra, ferro i sal. Utilitza un diagrama de sepa-
ració.


 Ferro


 
 
Ferro  Sorra


 
Imantació 
Sorra −−−−−−→



F iltració 
Sal Sorra+sal −−−−−→  Aigua
 


 Aigua V aporització
Aigua+sal −
− − −− − −−→

 


 


Sal
 
77
Exemple 24
Com separaries una mescla se carbó, acetona i aigua?

 
 Carbó
Carbó


 
F iltració 
Acetona −−−−−→  Acetona
Destil · lació
Aigua Acetona+aigua −
− −−− − −−→
 



Aigua
 
3.5.4 Exercicis
1. Utilitza un diagrama de separació per indicar com separaries els components de
les mescles següents:
(a) Sorra i sal.

(b) Grava, sorra i farina.
(c) Llimadures de ferro, iode i sofre.
(d) Sal, alcohol i aigua.
(e) Oli, aigua i sal.
2. Completa:
(a) Si un dels components d’una mescla sublima, podem separar-lo simplement

· · · · · · · · · la mescla i · · · · · · · · · més tard el vapor format.
(b) La · · · · · · · · · · · · permet separar substàncies que estan en poca quantitat. Això
s’aconsegueix amb un · · · · · · · · · · · · que arrossega les substàncies a través d’un
suport per on es desplacen a diferent · · · · · · · · · · · · .
(c) L’oli i l’aigua són lı́quids · · · · · · · · · · · · , és a dir, no es poden mesclar. Per
separar-los utilitzem un · · · · · · · · · · · · . Com la densitat de l’oli és · · · · · · · · ·
que la de l’aigua es quedarà · · · · · · · · · · · · d’aquesta.

1. Classifica les següents substàncies:
(a) Aire (h) Ciment

(b) Or (i) Formigó
(c) Marbre (j) Fusta
(d) Diòxid de carboni (k) Cafè
(e) Alcohol de 96◦ (l) Sucre
(f) Gel (m) Sal
(g) Acer (n) Bronze
78
2. Pot un sistema material ser homogeni i estar format per dues substàncies? Pot un
sistema material ser heterogeni i estar format per una substància en dues fases?
Posa’n exemples i justifica les respostes.
3. Raona si les següents afirmacions són certes o falses:
(a) Per preparar una mescla de sofre i ferro hem de posar la mateixa quantitat
de cadascun.
(b) El ferro perd les seves propietats magnètiques en mesclar-se amb el sofre.
(c) Una mescla homogènia pot estar formada per una sola substància.
(d) La llet és una mescla homogènia.
(e) El bronze i l’acer són substàncies pures.
4. Els gràfics següents mostren l’evolució de la temperatura amb el temps d’una

mescla d’aigua amb sal i de l’aigua destil·lada. Justifica quin correspon a cada cas.
Temperatura
B
140 A
120
100
80
60
40
20
Temps
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11
−20
−40
5. Escalfem una mostra d’una substància i en registrem la temperatura a la qual es

troba cada minut, obtenint els següents valors:
t (min) 0 1 2 3 4 5 6
T(◦ C) 20 34 52 69 86 86 86
(a) Representa la corba d’escalfament d’aquesta substància.

(b) És una substància pura o una mescla? Per què?
6. Fixa’t en les dades de solubilitat del clorat de sodi (NaClO3 ) en aigua:
T(◦ C) 0 5 10 15 20 25 30
s (g NaClO3 /100 g d’aigua) 76 84 90 96 102 108 115
79
(a) Representa la corba de solubilitat del NaClO3 .

(b) A partir del gràfic, calcula la solubilitat a 12◦ C i a 23◦ C.
(c) Quina massa de NaClO3 precipitarà, si una dissolució saturada en 100 g
d’aigua la refredem de 20◦ C fins a 0◦ C?
(d) A quina temperatura la solubilitat té un valor de 110 g de NaClO3 en 100 g
d’aigua?
7. Indica quines afirmacions són certes i corregeix les falses:
(a) Una dissolució saturada és aquella que conté la màxima quantitat de solut
possible.
(b) La solubilitat d’un solut en un dissolvent augmenta amb la temperatura.
(c) Una substància és molt soluble quan es dissol ràpidament.
(d) La solubilitat d’una substància depèn de la temperatura, però és independent
del dissolvent.
8. Les bombolles d’una beguda refrescant són degudes al diòxid de carboni (CO2 )
dissolt al lı́quid. Justifica per què les bombolles s’escapen en obrir la llauna del
refresc i per què ho fan més lentament si el refresc està fred.
9. Com prepararies una dissolució saturada de clorur de sodi (NaCl) en aigua a 25◦ C?
Consulta la corba de solubilitat de la imatge 3.3 del tema.
10. Fixa’t en les corbes de solubilitat de la figura següent i contesta:

Solubilitat( g solut/ 100 g d’aigua)
180
160 KNO3
140
120
100 KBr
80
60 CuSO4
40
20
20 40 60 80
Temperatura(◦ C)
(a) La solubilitat de quina de les substàncies varia menys amb la temperatura?

(b) Quina és la solubilitat de cada substància a 20◦ C?
(c) Quina massa de cada substància precipitarà al fons si refredem de 40◦ C a
20◦ C?
(d) Què passarà si volem dissoldre 50 g de CuSO4 en 100 g d’aigua a 40◦ C? I si
és de KBr?
80
(e) Podem dissoldre 70 g de nitrat de potassi en 75 g d’aigua a aquesta tempe-

ratura?
11. Utilitza les dades següents per representar les corbes de solubilitat del clorat de
potassi (KClO3 ) i del clorur de sodi (NaCl) al mateix gràfic:
T(◦ C) 10 30 50 70 90
s (g KClO3 /100 g d’aigua) 5,1 10,1 18,5 30,2 46,0
s (g NaCl/100 g d’aigua) 35,8 36,2 36,8 37,6 38,6
50
Solubilitat( g solut/ 100 g d’aigua)
40
30
20
10
20 40 60 80 90
◦
Temperatura( C)
(a) a) En quina massa s’incrementa la solubilitat del KClO3 en augmentar la

temperatura des de 10◦ C fins 90◦ C I la del NaCl?
(b) A quina temperatura les dues substàncies tenen la mateixa solubilitat?
(c) Suggereix un procés per obtenir KClO3 pur a partir d’una mostra contami-
nada amb una petita quantitat de NaCl.
12. Per determinar la solubilitat d’un solut a 20◦ C hem agafat 500 g d’una dissolució
saturada i l’hem evaporada a sequedat. Si la massa de solut obtinguda ha estat de
115 g, quina és la solubilitat del solut a la temperatura indicada?
13. Els peixos, com les persones, necessiten oxigen per respirar. Explica què pot passar
si les fàbriques aboquen aigua calenta als rius.
14. Ordena de major a menor la concentració de les següents dissolucions:
(a) 8 g/100 cm3

(b) 14, 5 g/l
(c) 0, 12 g/cm3
15. Quina massa de sucre hi ha en 250 g d’una dissolució aquosa del 15%(m/m)?
81
16. Quin percentatge en massa de sal tenim si dissolem 20 g de sal en 350 cm3 d’aigua?
Dades: la densitat de l’aigua és 1 g/cm3 .
17. Calcula la quantitat de solut que hi ha en 30 cm3 d’una dissolució aquosa de

concentració 12 g/l.
18. Calcula la quantitat d’alcohol, expressada en cm3 , que hi ha en una llauna de

cervesa (33,3 cl) si la seva graduació és 4,5◦ .
19. Disposem d’una solució aquosa de glucosa, C6 H12 O6 , al 25%(m/m) i de densitat

1, 050 g/cm3 . Calculeu la massa i el volum de dissolució que necessitem per tenir
1 Kg de solut.
20. La densitat d’una dissolució de nitrat de potassi (KNO3 ) preparada dissolent 20

g d’aquesta substància en aigua fins un volum final de 200 ml és 1, 09 g/cm3 .
Calculeu:
(a) El percentatge en massa de la dissolució resultant.

(b) La concentració en massa, expressada en g/l.
21. En un flascó d’àcid clorhı́dric que hi ha al laboratori podem llegir:
Densitat: 1, 19 g/cm3
40%(m/m) d’àcid pur
(a) La massa d’1 litre d’aquesta dissolució.

(b) La concentració en massa.
22. Omplim un got de precipitats amb 600 ml d’una dissolució de clorur de potassi
(KCl) de 10 g/l i l’escalfem fins que el volum final és de 150 ml. Quina serà la
concentració de la nova dissolució?
23. Quin és el percentatge en massa d’una dissolució saturada de KNO3 a 25◦ C?(Heu
de consultar la imatge 3.3 de la pàgina 64)
24. Si tenim 20 g d’una dissolució de NaCl del 16%(m/m), quina massa d’aigua haurem
d’afegir perquè la concentració baixi fins 4%(m/m)?
25. En un recipient mesclem:
• 150 g d’una dissolució del 25%(m/m) d’un solut A.

• 250 g d’una altra dissolució del 40%(m/m) del mateix solut A.
Calculeu:
(a) La massa de dissolució que tenim.

(b) El percentatge en massa de la dissolució resultant.
26. Si tenim una botella que conté 1,5 litres de whisky de 40◦ i li afegim 250 ml d’aigua,
quina graduació tindrà el whisky resultant?
82
27. Una mescla consta de tres substàncies sòlides: A, B i C. La substància A és soluble
en aigua, B és soluble en gasolina i insoluble en aigua i C és poc soluble en aigua
freda. Dibuixa un esquema que permeti separar-les.
28. Fes un diagrama de separació que indiqui el procés per separar una mescla de
llimadures d’alumini, sal de cuina i boletes de porexpan.
29. Ordena les lletres per formar paraules que identifiquen processos de separació de
mescles
(a) NATACCIODE
(b) CLOLICARISATIZT
(c) CESTADILILO
(d) RATICILFO
83
Tema 4
Estructura de la matèria. Teoria Atòmica
Introducció
Com ja s’ha comentat abans en el tema 2, l’Univers que ens envolta està format per
matèria i energia. L’energia és un concepte prou abstracte i de vegades difı́cil d’entendre,
però amb la matèria estem molt familiaritzats. Ens envolta completament i la podem
tocar De fet, quan mirem al nostre voltant veiem molts tipus diferents de matèria:
una pedra, un tros de fusta, aire, el nostre propi cos ... Són tots aquests tipus de matèria
diferents i, per tant, hi ha a la Terra (i també a l’Univers) una varietat infinita de formes
de matèria o pel contrari totes aquestes substàncies tenen una estructura comuna i només
és el seu aspecte diferent? Aquesta és la gran pregunta que els cientı́fics porten segles
formulant-se i que no ha estat fins el segle XX que s’ha trobat la resposta.
4.1 Primeres idees sobre l’estructura de la matèria

Ja des de fa milers d’anys els primers pensadors van començar a preguntar-se sobre
la possible estructura de la matèria. Avui en dia, les seves idees només tenen interès
des del punt de vista històric, ja que les argumentacions que feien eren completament
especulatives i no podien aportar cap prova per defensar-les.
Pensadors grecs com Tales de Mileto (630-545 a.C.) o Leucip (s V a.C.) ja opina-
ven que tota la matèria que veiem està formada per altre tipus de matèria més simple
que podria ordenar-se de diferents maneres per formar tota la varietat que veiem. Un
dels pensadors més coneguts de l’Antiguitat en relació a la matèria probablement sigui
Demòcrit (460-370 a.C.), deixeble de Leucip i inventor del terme àtom. Segons Demòcrit,
la matèria estava formada per àtoms, que eren la part més petita en què es podia des-
compondre la matèria. Segons les seves idees, hi existien molts tipus d’àtoms diferents
(àtoms d’aigua, àtoms d’aire, àtoms de fusta, ...) que en unir-se uns amb els altres
formaven tota la matèria que hi veiem al nostre voltant. Segons va deixar escrit: no
existeix res més que àtoms i espai buit.
Altres pensadors com Empèdocles (s V a.C.) van reduir el nombre d’àtoms de
Demòcrit i opinaven que existien només quatre tipus d’àtoms diferents, que va anomenar
elements: aire, foc, terra i aigua. Aquesta idea dels quatre elements va ser defensada
per Aristòtil (384-322 a.C), un dels pensadors més influents de la història i va quedar
establerta com a idea oficial fins gairebé el segle XVIII.
85
4.1.1 Les primeres teories atòmiques

Fins el segle XIX, creure o no en els àtoms era qüestió de gust, ja que no es podia aportar
cap prova a favor que existiren. Totes les argumentacions que defenien la seva existència
estaven basades en especulacions més o menys imaginatives. La més important era la
de simplificació: resultava més còmode pensar que tota la matèria estigués formada per
un conjunt reduı̈t d’elements que per un nombre infinit de formes i varietats.
Però a finals dels segle XVIII i començaments del XIX les persones que estudia-
ven el comportament de la matèria van començar a adonar-se que l’antiga idea dels
àtoms potser era alguna cosa més que una ocurrència genial. En efecte, alguns resultats
que s’obtenien en l’estudi del comportament dels gasos i de la formació de substàncies
quı́miques suggerien l’idea que l’existència dels àtoms era una realitat. Ja al segle XVII,
l’anglès Robert Boyle (que vam estudiar al tema 2) va anomenar Demòcrit en els seus
treballs sobre el comportament dels gasos i els posteriors treballs dels francesos Lavoisier
i Proust al segle XVIII van acabar de donar forma a les noves idees.
La persona que va resumir totes aquests noves proves a favor de l’existència dels
àtoms va ser l’anglès John Dalton (1766-1844). Aquest polifacètic home (va escriure
sobre meteorologia, sobre gramàtica, sobre botànica, sobre medecina fins acabar posant
el seu nom a un defecte ocular, sobre quı́mica ...) va enunciar un conjunt d’hipòtesis
sobre la matèria que constitueixen el començament de la moderna teoria atòmica.
Aquestes hipòtesis diuen aixı́:
Definició 34 (Hipòtesis de Dalton)
1. Tots els elements estan formats per partı́cules discretes que anomenarem
àtoms. Aquestes partı́cules són les parts més petites en què podem des-
compondre un element sense que aquest perdi les seves propietats fı́siques
i quı́miques. A més, els àtoms són indestructibles, indivisibles, no tenen
estructura interna i no es poden alterar mitjançant cap procés.
2. Tots els àtoms del mateix element són idèntics entre sı́ i indistingibles
els uns dels altres, però són diferents als àtoms d’altres elements. La
caracterı́stica fonamental que defineix un àtom és la seva massa.
3. Els àtoms de diferents elements es combinen per formar compostos i ho

fan sempre en la mateixa proporció.
Segons les anteriors hipòtesis de Dalton, els elements són substàncies que no es
poden descompondre en altres de més senzilles, ja que estan formades per un sol tipus
d’àtoms, mentre que els compostos sı́ que es podrien descompondre en altres substàncies
més simples, ja que estan formats per més d’un tipus d’àtoms.
Dalton fins i tot es va inventar una manera de representar molècules (agrupacions
d’àtoms) de manera gràfica. Aquestes representacions, junt amb la notació que va pro-
posar el suec Berzelius (1779-1848) representen el naixement de la moderna notació dels
compostos quı́mics. A la imatge 4.1 de baix teniu un document del mateix Dalton amb
el seu sistema de representació:
La gran aportació de Dalton a la quı́mica no va ser demostrar l’existència dels àtoms,
de fet fins a més de mig segle després no es van poder aportar proves directes de la
86
(a) Notació de Dalton (b) John Dalton
Imatge 4.1: John Dalton i el seu sistema de representació quı́mica
seva existència, sinó que va ser el de demostrar que amb un conjunt reduı̈t d’hipòtesis es
podien explicar prou bé el comportament i les propietats de moltes substàncies materials.
La vida de Dalton també té zones d’ombra. Com ja veurem més avant, les seves idees
no són del tot correctes. Quan els experimentadors van començar a posar de manifest
aquests errors, Dalton va utilitzar la seva gran influència dins del món cientı́fic de l’època
per tractar de desprestigiar els resultats dels experimentadors i fer prevaldre la seva obra.
Malgrat això, avui en dia es considera el treball de Dalton com una peça fonamental en
el desenvolupament de la quı́mica moderna.
4.1.2 Naturalesa elèctrica de la matèria

L’electricitat va ser un dels fenòmens estrella entre la comunitat cientı́fica des de finals del
segle XVIII. Els treballs del britànic Michael Faraday (1791-1867) o de l’italià Alessandro
Volta (1745-1827) entre d’altres, van permetre establir una relació entre el món dels
compostos quı́mics i l’electricitat. Es va comprovar que existien dues classes de fluids
elèctrics, els quals tenien un comportament definit. A aquests fluids elèctrics se’ls va
anomenar positiu i negatiu. Els cossos que tenien fluids diferents s’atreien i els que tenien
el mateix fluid es repel·lien. Però poca cosa més se sabia sobre aquest fenomen. Malgrat
la dificultat per entendre completament d’on provenia l’electricitat, aquesta va ser una
època molt fructı́fera en aplicacions: el telègraf, la dinamo o el telèfon van ser invents
d’aquests anys relacionats amb ella.
Va ser a finals del segle XIX quan l’anglès J.J. Thomson (1856-1940) va fer un
descobriment espectacular. Thomson estava treballant amb tubs plens amb gasos on
es provocaven descàrregues elèctriques i es va adonar que tots els gasos contenien unes
petites partı́cules de càrrega negativa. A aquestes partı́cules Thomson les va batejar
amb el nom d’electrons1 . Posteriorment, el nord-americà Millikan (1868-1953) va ser
capaç de mesurar la massa i la càrrega d’aquesta partı́cula.
1
La paraula electró prové del grec antic. Vol dir ambre, que és una substància coneguda des de feia
87
D’on provenien aquestes partı́cules que contenien tots els gasos? No deia Dalton
que els àtoms eren les partı́cules més petites? Era un electró el mateix que un àtom?
Aquestes eren les preguntes que a començaments del segle XX es feien tots els cientı́fics
que investigaven la composició de la matèria. Ara hem d’aplicar el mètode cientı́fic
estudiat al primer tema i enunciar hipòtesis que es puguen comprovar per tractar de que
totes aquestes peces encaixen en una teoria.
Imatge 4.2: Thomson treballant al seu laboratori
4.2 Models atòmics

4.2.1 Model atòmic de Dalton
El primer model atòmic va ser proposat de manera
implı́cita per Dalton quan va afirmar que els àtoms
eren indestructibles i indivisibles. D’aquesta mane-
ra, per a Dalton un àtom no podia ser res més que
una esfera rı́gida (l’esfera és la figura geomètrica
més simètrica) sense cap estructura interna, tal i
com es veu a la imatge.
Aquest model proposat per Dalton era molt
senzill i prompte es va veure que no era adequat. Imatge 4.3: Model de Dalton
4.2.2 Model atòmic de Thomson

El model atòmic proposat per Thomson ja incorporava la partı́cula que ell mateix havia
descobert i corregia de manera important el model proposat per Dalton. Thomson va
tenir en compte els següents fets:
1. els electrons semblen formar part de totes les substàncies,
2. però els electrons tenen càrrega negativa, mentre que la matèria és neutra elèctricament
parlant
temps per les seves propietats electrostàtiques.
88
3. un fı́sic alemany anomenat Goldstein (1850-1939) havia descobert al mateix temps

que els gasos també contenien unes partı́cules positives molt pesades i que eren
diferents per a cada gas
Seguint aquestes senzilles premisses Thomson va arribar a la conclusió que l’àtom

havia de ser una esfera de càrrega positiva (les partı́cules que va trobar Goldstein) on
els electrons, més petits, d’alguna forma es trobaven incrustats. Aquesta era la única
manera que tenia Thomson de poder explicar els tres fets anteriors.
Imatge 4.4: Model atòmic de Thomson
Cal destacar que, en el model de Thomson, les partı́cules negatives (els electrons)
eren les mateixes per a tots els elements, però l’esfera positiva on estaven inserits els
electrons era diferent per a elements diferents. Evidentment, la càrrega neta de l’àtom
devia ser nul·la, ja que la càrrega negativa de tots els electrons es veia compensada per
l’esfera de càrrega positiva. En el model de Thomson, la matèria podia electritzar-se
fàcilment perdent o guanyant electrons.
Aquest model va ser conegut popularment amb el nom de pudding de panses,
degut al paregut que tenia amb aquest tı́pic postre anglès. El més interessant d’aquest
model és que amb la tecnologia que es tenia a principis del segle XX ja es podien
fer comprovacions experimentals. Però primer hem de parlar d’un altre descobriment
fantàstic d’aquells temps: la radioactivitat.
La radioactivitat
La radioactivitat és un fenomen fı́sic descobert i estudiat en profunditat pel matrimoni

format per Pierre Curie (1859-1906) i Marie Curie (1867-1934).2
Aquest fenomen consisteix en la propietat que tenen algunes substàncies, como ara
l’urani o el radi, d’emetre partı́cules i radiacions (en aquest tema tornarem a parlar
de la radioactivitat més avant). Es va veure que algunes de les partı́cules que emetien
les substàncies radioactives eren electrons, però d’altres eren partı́cules positives i molt
pesades si les comparem amb l’electró i que eren expulsades a grans velocitats (a aquestes
partı́cules se les va anomenar partı́cules alfa) . Serien aquestes partı́cules positives la
misteriosa esfera de càrrega positiva del model de Thomson? Com es podria comprovar?
2
D’origen polonès, el seu nom de soltera era Marie Sklodowska. Va ser la primera persona de la
història en obtenir dos premis Nobel en dos especialitats diferents i la primera dona en fer classe a la
Universitat de Parı́s.
89
4.2.3 Model atòmic de Rutherford

El neozelandès Ernest Rutherford (1871-1937) va ser un cientı́fic que a principis de segle
XX estava estudiant el model atòmic de Thomson i se li va ocórrer una manera de
comprovar-lo amb un experiment. L’experiment de Rutherford està considerat com un
dels més importants de la història de la ciència. No només va servir per establir un nou
model atòmic, sinó que va obrir un camı́ d’investigació per a tots els futurs fı́sics. Avui
en dia els moderns acceleradors i detectors de les grans instal·lacions mundials de fı́sica
de partı́cules no són res més que còpies sofisticades de l’experiment de Rutherford.
En realitat, la idea de Rutherford és prou simple. El que deia era que per saber com
és un àtom el que hem de fer es colpejar-lo amb un projectil i observar què succeeix.
Pot passar que el projectil travessi l’àtom o que aquest es trenqui. Amb qualsevol de
les anteriors situacions es poden extraure conclusions sobre la forma i l’estructura de
l’àtom.
Quins projectils fem servir? Rutherford va aprofitar els estudis de Marie Curie i va
triar les partı́cules pesades que expulsaven els materials radioactius. Com ja hem dit
abans, aquestes partı́cules positives eren molt pesades i eren emeses a alta velocitat.
Rutherford i els seus col·laboradors van dissenyar una experiència que podeu veure a la
imatge 4.5.
Imatge 4.5: Esquema de l’experiment de Rutherford
Com a font de partı́cules radioactives es va triar el poloni. Les partı́cules que eren
expulsades es dirigien sobre una làmina molt fina d’or i s’estudiava la seva trajectòria.
El detector que es va fer sevir era una pantalla circular de sulfur de zinc on quedaven
assenyalats els impactes de les partı́cules.
Abans de seguir amb l’experiència de Rutherford, hem de preveure quins resultats
esperarı́em si el model de Thomson fos cert. En aquest cas, el que s’esperaria seria que
la majoria de les partı́cules travessessin la làmina d’or sense patir grans desviacions. En
efecte, ja que les partı́cules que eren expulsades del poloni eren molt pesades i viatja-
90
ven a molta velocitat podrien travessar els àtoms fàcilment. L’única cosa que podria
desviar-les seria les forces elèctriques, però en el model de Thomson les partı́cules nega-
tives (electrons) i la substància positiva es trobaven distribuı̈des de manera simètrica i
homogènia, per tant la repulsió i l’atracció sobre la partı́cula projectil es compensava en
qualsevol lloc. Aixı́, el que esperarı́em seria alguna cosa pareguda al que es pot veure a
la imatge 4.6.
Imatge 4.6: Dispersió segons el model de Thomson
Què va observar l’equip de Rutherford en realitat? El que van veure és que la majoria
de les partı́cules travessaven la làmina sense patir cap desviació, com era de preveure
segons el model de Thomson però... també van veure que algunes partı́cules sortien molt
desviades i ... ¡ algunes fins i tot rebotaven amb un angle de 180◦ ! Com podia ser això?
No tenia cap sentit. En paraules del propi Rutherford
el resultat va ser tan sorprenent com si haguéssim disparat bales de canó a

un full de paper i haguessin rebotat
Estava clar que el model de Thomson no explicava satisfactòriament aquest resultat.

Rutherford va suposar que les partı́cules que havien rebotat s’havien trobat en el seu
camı́ amb alguna cosa molt pesada i amb molta càrrega positiva. D’aquesta manera, les
partı́cules alfa que havien xocat contra aquesta cosa havien estat aturades tant per la
repulsió elèctrica com per la seva gran massa. Però en el model de Thomson no hi havia
res semblant a això, ja que la càrrega i la massa es trobaven repartits per igual en tot
el volum atòmic. Estava clar que calia canviar el model de l’àtom. Aquests fets són un
bon exemple de com funciona el mètode cientı́fic que es va explicar al primer tema.
Definició 35 (Model atòmic de Rutherford)
El model atòmic que va proposar Rutherford es basava en els punts següents:
1. L’àtom té un nucli central format per partı́cules on es troba situada tota
la càrrega positiva i quasi tota la seva massa.
2. La càrrega de cada partı́cula positiva que es troba al nucli té el mateix

valor que la càrrega dels electrons. Tan sols es distingeixen pel seu signe.
Si l’àtom és neutre el nombre de càrregues positives del nucli i d’electrons
és el mateix.
3. Els electrons es troben separats a una certa distància del nucli i girant al
seu voltant per vèncer l’atracció elèctrica.
91
D’aquesta manera ja es podia explicar la dispersió de partı́cules alfa en travessar la

làmina d’or. Tots els complicats càlculs matemàtics que es van fer a partir del nou model
proposat per Rutherford coincidien amb els resultats experimentals, per la qual cosa el
nou model va ser acceptat ràpidament.
Imatge 4.7: Dispersió segons el model de Rutherford
Els punts més importants del model atòmic de Rutherford són:
1. Al contrari que en el model de Thomson, en el de Rutherford les càrregues posi-

tives i negatives es troben separades. Les primeres es troben al centre de l’àtom
en l’anomenat nucli, mentre que els electrons es troben girant al seu voltant en
l’anomenada escorça electrònica.
2. El nucli ocupa una part petita de l’àtom. Només rebotava una partı́cula de cada
10000 que travessaven la làmina. Això implicarà que la majoria del volum de l’àtom
és espai buit. La distància entre el nucli i l’escorça és molt gran si la comparem
amb la grandària del nucli.
3. El nucli conté quasi tota la massa de l’àtom. Com ara veurem, les partı́cules
positives que formen el nucli són molt més pesades que els electrons.
El model atòmic de Rutherford va ser conegut popularment amb el nom de model

planetari per la seva semblança amb el model del sistema solar, on el nucli jugaria el
paper del Sol i els planetes serien els electrons.
Molt prompte els cientı́fics van ser capaços de mesurar la càrrega i la massa dels
electrons i de les partı́cules que formen el nucli, que van ser anomenades protons3 . A
la taula següent es poden veure aquestes mesures:
Massa (kg) Càrrega (C)

Electró 9, 109 · 10−31 1, 602 · 10−19
Protó 1, 672 · 10−27 1, 602 · 10−19
Neutró 1, 674 · 10−27 0
Taula 4.1: Masses i càrregues de partı́cules subatòmiques
Com pots veure a la taula 4.1 hi ha una altra partı́cula anomenada neutró. L’e-
xistència d’aquestes partı́cules va ser una predicció del propi Rutherford. Segons ell, en
el nucli no podien coexistir tant sols protons en un espai tan petit, ja que la força de
repulsió elèctrica l’hagués destruı̈t. Per tant, era necessària la presència d’alguna altra
partı́cula per tant d’aconseguir estabilitzar el nucli. L’existència dels neutrons va ser
3
La paraula protó prové del grec antic i vol dir primer.
92
confirmada l’any 1932 pel fı́sic anglès James Chadwick (1891-1974) en una sèrie d’expe-
riments. Als protons i als neutrons se’ls anomena nucleons, ja que les dos partı́cules es
troben situades al nucli atòmic. Resulta sorprenent que en tant poc temps els cientı́fics
passessin de no estar segurs de l’existència dels àtoms a poder preveure l’existència de
partı́cules.
A la imatge de baix es pot veure una representació artı́stica del model atòmic de
Rutherford.
Imatge 4.8: Model atòmic de Rutherford
El model de Rutherford va ser substituı̈t posteriorment per un altre model atòmic

més sofisticat proposat pel fı́sic danès Niels Böhr (1885-1962). Aquest nou model atòmic
obria les portes de l’àtom al fascinant món de la fı́sica quàntica, una de les teories
cientı́fiques més importants del segle XX. Nosaltres, però, ens quedarem amb el model
de Rutherford com a referència i deixarem el model de Bohr per a cursos posteriors.
Acı́ baix teniu un esquema simplificat del model atòmic de Rutherford.
Àtom
u} "*
Nucli Escorça

N ucleons Electrons
u} "*
Protons Neutrons
93
(a) Ernest Rutherford (b) Marie Curie (c) Niels Böhr
Imatge 4.9: Alguns dels cientı́fics més importants de començaments del segle XX
4.2.4 Exercicis
1. Quantes vegades és més pesat un protó que un electró? I un neutró?
2. Suposem que tenim un element amb 3 protons i 3 neutrons en el nucli i 3 elec-

trons en l’escorça. Quin tant per cent de la massa total de l’àtom conté l’escorça
electrònica? Estaria justificat agafar la massa del nucli com la massa de l’àtom?
3. Què creus que passaria en un àtom si el nombre d’electrons i de protons fóra

diferent?
4. Resulta evident, segons el que hem vist, que la primera hipòtesi del model atòmic
de Dalton és incorrecta. Torna a redactar aquesta hipòtesi de manera correcta.
5. La grandària d’un àtom d’hidrogen és aproximadament d’1 Å, mentre que la del
nucli és aproximadament de 10−15 m. Calcula:
(a) Quantes vegades és més gran l’àtom que el nucli?

(b) Imagina que aconseguim augmentar la grandària del nucli de l’àtom d’hidro-
gen fins que sigui igual que el d’una pilota de tennis (6,5 cm de diàmetre).
A quina distància haurien d’estar els electrons? Té sentit dir que la matèria
està pràcticament buida?
(c) Un cabell humà té un diàmetre aproximat de 0,1 mm. Calcula quants àtoms
d’hidrogen farien falta posar un darrere l’altre fins arribar a aquesta distància?
6. El model atòmic de Rutherford posa de manifest que a més de les forces elèctriques,
que ja eren conegudes a la seva època, havien d’existir unes altres forces molt més
poderoses en el nucli. Explica per què són necessàries aquestes forces.
7. Imagina que estem formats per àtoms que només tenen un protó i un neutró en el
nucli. Si una persona té una massa de 60 kg, per quants d’aquests àtoms estaria
format? Compara aquesta xifra amb el nombre d’estrelles que hi ha a la nostra
galàxia, que és aproximadament de 2 · 1011 .
94
8. El desert del Sàhara és el més extens del nostre planeta, amb una superfı́cie de
9 · 106 km2 . Suposem que un gra de sorra té un volum de 0, 5 mm3 . Si volem
aconseguir tants granets de sorra com àtoms hem obtingut en el problema d’abans,
quants metres haurı́em de cavar en tota la superfı́cie del desert?
4.3 Paràmetres atòmics

4.3.1 Nombre atòmic
Una vegada va ser establert el model atòmic, els cientı́fics van continuar estudiant a fons
les partı́cules que conformen els àtoms. Vegem algunes definicions:
Definició 36 (Nombre Atòmic)
El nombre de protons que existeix en el nucli s’anomena nombre atòmic i

es representa per la lletra Z. Aquest nombre és molt important, ja que ens
permet identificar de quin element es tracta. Això vol dir que cada element té
un nombre atòmic concret. El nombre de protons en un nucli atòmic no es pot
modificar en circumstàncies normals, ja que les forces nuclears que els mantenen
units són molt poderoses.
Com ja s’ha dit en la definició, cada element presenta un Z diferent. Per exemple,
mentre el nombre atòmic del carboni és 6 el de l’oxigen és 8. El nombre atòmic és el
nombre que defineix un element i no es pot modificar, ja que fer-ho suposaria canviar
d’element. Per dir-ho d’una manera fàcil d’entendre, podrı́em dir que el nombre atòmic
és el DNI de cada element. No poden haver dos elements diferents amb el mateix nombre
atòmic.
Els nombres atòmics i la llista completa d’elements que existeixen en l’Univers els
podeu trobar en l’anomenada Taula periòdica dels elements. En aquesta taula, que
estudiarem amb més detall en pròxims temes, es resumeix tota la informació que es
té sobre els diferents elements quı́mics que existeixen. Podeu consultar un exemplar
d’aquesta taula a la pàgina 117.
4.3.2 Nombre màssic

Un altre nombre important és el nombre de neutrons que existeix en el nucli d’un àtom.
Definició 37 (Nombre de neutrons)
El nombre de neutrons d’un nucli atòmic es representa per la lletra N .
Com ja hem vist abans, quasi tota la massa de l’àtom es troba concentrada en el seu
nucli. Per això es defineix un altre concepte important: el nombre màssic.
95
Definició 38 (Nombre màssic)
Es defineix el nombre màssic d’un element com la suma dels protons i neutrons
que existeixen al seu nucli. Aquest nombre es representa per la lletra A. Per
tant:
A = Z + N o també N = A − Z
La manera en que es representa un element és la següent:
A
ZX
on la lletra X representa el sı́mbol de l’element. Per exemple, podem tenir:
12 16
6C 8O
El valor del nombre atòmic sovint no s’escriu, ja que com cada element té un nombre
Z determinat, amb el sı́mbol de l’element ja tindrı́em prou per saber el nombre de
protons. Si volem saber aquest nombre, només ho hem de consultar en qualsevol taula
periòdica. D’aquesta manera, els elements anteriors els podrı́em escriure aixı́:
12 16
C O
4.4 Isòtops i ions

4.4.1 Isòtops
A diferència del que passa amb el nombre de protons, el nombre de neutrons no és fixe
i àtoms del mateix element poden tenir diferent nombre de neutrons. Això ens porta a
una altra definició important.
Definició 39 (Isòtops)
S’anomenen isòtops als àtoms del mateix element (i per tant amb el mateix
Z) que tenen un nombre de neutrons diferents i per tant tenen diferent nombre
màssic. Els ions, tot i ser àtoms del mateix element, tenen masses diferents. La
paraula isòtop prové del grec i vol dir mateix lloc. Això ens indica que els
diferents isòtops d’un element ocuparien el mateix lloc a la taula periòdica.
El nombre A sempre és obligat indicar-ho quan es parla d’un element, ja que en
principi no podrı́em saber quin és. El nombre d’isòtops d’un element és variable: mentre
uns elements com el sodi no tenen més que un isòtop uns altres com el nı́quel tenen fins
a vuit.
4.4.2 Isòtops de l’hidrogen

Uns dels isòtops més coneguts i importants són els de l’hidrogen. Deixem tot seguit una
taula amb els seus nombres màssics i el seu nom.
96
Nom Z N A Sı́mbol
1
Proti 1 0 1 1H
2
Deuteri 1 1 2 1H
3
Triti 1 2 3 1H
Taula 4.2: Isòtops de l’hidrogen
4.4.3 Abundància isotòpica

Malgrat que la majoria de elements tenen varis isòtops, no tots es troben en la naturalesa
en la mateixa proporció. Fins i tot hi ha alguns isòtops que no existeixen en estat natural
i són creats per l’ésser humà en els laboratoris de fı́sica nuclear.
Definició 40 (Abundància isotòpica)
S’anomena abundància isotòpica a la quantitat que existeix a la Terra d’un de-

terminat isòtop respecte del total d’isòtops de l’element. L’abundància isotòpica
s’expressa en tant per cent.
Acı́ baix teniu dues taules amb les abundàncies isotòpiques de l’hidrogen i del plom.
Isòtop 1H 2H 3H
Abundància 99,985% 0,15% gairebé no hi ha
Taula 4.3: Abundància isotòpica de l’hidrogen
Isòtop 204Pb 206Pb 207Pb 208Pb
Abundància 1,4% 24,1% 22,1% 52,4%
Taula 4.4: Abundància isotòpica del plom
Com es pot comprovar la suma de totes les abundàncies isotòpiques per a un element
ha de donar 100, com es lògic.
El que ens diu la taula d’abundància isotòpica de l’hidrogen és que en una mostra
de 100000 àtoms tindrı́em aproximadament 99985 de 1H, 15 de 2H i quasi cap de 3H. Si
volguéssim augmentar la probabilitat de trobar-ne un d’aquests darrers isòtops haurı́em
d’agafar encara una mostra més gran d’àtoms.
4.4.4 Ions
Com hem dit abans, els protons i els electrons tenen la mateixa càrrega en valor absolut,
només es diferencien pel seu signe. Si en un àtom el nombre de protons i electrons és
el mateix, les càrregues positives i negatives queden compensades i la càrrega neta de
l’àtom és nul·la. Però, què passa si el nombre de protons i electrons és diferent?
97
Definició 41 (Ions)
S’anomena ió a un àtom que presenta càrrega elèctrica, ja sigui positiva o

negativa. Això és degut a que el nombre d’electrons i de protons no és el
mateix.
Els ions de signe negatiu s’anomenen anions i els de signe positiu, cations.
Com que ja hem comentat abans que modificar el nombre de protons del nucli és
gairebé impossible, l’única manera que té un àtom neutre de convertir-se en un ió és
guanyant o perdent electrons. Si guanya electrons i el seu número és major que el de
protons, l’àtom es quedarà carregat negativament, mentre que si perd electrons i el seu
nombre és inferior al de protons l’àtom es quedarà carregat positivament.
La càrrega dels ions s’indica dalt a la dreta del sı́mbol de l’element, d’aquesta manera:
16 −2
1. 8O és un àtom d’oxigen que ha guanyat dos electrons (en tindrà 10)
2. 94Be+ és un àtom de beril·li que ha perdut un electró (en tindrà 3)
40
3. 18Ar no és un ió i té el mateix nombre de protons que d’electrons (en tindrà 18)
4.4.5 Exercicis
1. A la vista de les definicions anteriors, resulta evident que la segona hipòtesi de
Dalton tampoc és correcta. Torna-la a redactar de manera correcta.
2. Completa els espais buits de la frase següent:
L’àtom de calci té de nombre atòmic 20, això vol dir que té 20 · · · · · · · · ·
en el seu · · · · · · · · · i si l’àtom és elèctricament neutre també tindrà 20
· · · · · · · · · en · · · · · · · · · .
3. Completa els espais buits de la taula següent (podeu mirar primer l’exemple de la
pàgina 99):
Nom Z N A electrons Sı́mbol

Plom 204 80
17 18 18
4
Heli 2 2He
29 65 28
4. Indica quins del següents elements són isòtops entre si:
10 9 10 11 9 9
5A 4B 4C 5D 6E 7F
98
Exemple 25
Ompliu tots els espais buits de la taula següent.

Liti 4 2
34 −2
16 34 16S
Neó 11 10
26 30 24
Estudiarem cadascuna de les files:
fila 1. En aquest cas podem veure que l’element és liti. Busquem el seu nombre
atòmic a la taula periòdica i podem veure que és Z = 3. Amb Z i N
calculem el nombre màssic A = Z + N = 3 + 4 = 7. Com que tenim dos
electrons, un menys que protons, la càrrega de l’àtom serà +1. I aixı́ ja
tenim el seu sı́mbol: 73Li+ .
fila 2. En aquest cas coneixem el nombre atòmic Z = 16. Si busquem en la taula

periòdica, veurem que correspon al sofre. Com també coneixem A, podem
saber el nombre de neutrons N = A − Z = 34 − 16 = 18. Com que veiem
que la càrrega de l’àtom és -2, això vol dir que l’àtom té dos electrons més
que protons. Per tant el nombre d’electrons és 18.
fila 3. Igual que en la primera fila, acı́ coneixem el nom de l’element. Busquem
el nombre atòmic i veiem que val Z = 10. Calculem el nombre màssic
A = Z + N = 10 + 11 = 21. El nombre d’electrons i el de protons és el
mateix, per tant l’àtom no té càrrega. El seu sı́mbol és 21
10Ne.
fila 4. El nombre atòmic 26 correspon al Ferro. Calculem el nombre màssic

A = Z + N = 26 + 30 = 56. A partir del nombre d’electrons deduı̈m que
la càrrega de l’àtom és +2. El seu sı́mbol serà 56 +2
26Fe .
La taula quedaria aixı́:

7 +
Liti 3 4 7 2 3Li
34 −2
Sofre 16 18 34 18 16S
21
Neó 10 11 21 10 10Ne
56 +2
Ferro 26 30 56 24 26Fe
99
4.5 Masses atòmiques

Un dels paràmetres més importants que existeixen a l’hora de mesurar propietats dels
àtoms és la massa. Primer, però, haurı́em de definir unes unitats adients per poder ex-
pressar aquesta massa. Com ja hem vist abans, les masses de les partı́cules subatòmiques
(protons, neutrons i electrons) són extraordinàriament petites i no tindria sentit expres-
sar la massa d’un àtom en cap de les unitats que coneixem fins el moment. Per tant, és
necessari definir una nova unitat de massa.
Definició 42 (Unitat de massa atòmica)
Es defineix la unitat de massa atòmica (uma) com la dotzena part de la massa

atòmica de l’isòtop de 12C.
1 uma = 1 u = 1, 660 · 10−27 kg
Les masses atòmiques sempre se solen expressar en umes i s’anomenen masses

atòmiques relatives, per diferenciar-les de les masses atòmiques que s’expressen en
grams, que s’anomenem masses atòmiques absolutes. En aquest curs, nosaltres sem-
pre treballarem amb masses atòmiques relatives.
Un àtom de 12C conté 6 protons i 6 neutrons, per la qual cosa podrı́em pensar que
una uma és aproximadament igual a la mitjana aritmètica entre la massa d’un protó i la
d’un neutró. Però, com pots comprovar si mires la taula 4.1 de la pàgina 92, no és aixı́,
ja que els protons i els neutrons no tenen la mateixa massa quan estan en el nucli que
quan estan aı̈llats, i en la taula estan recollides les masses de les partı́cules subatòmiques
aı̈llades. Aquest fet tan estrany es troba recollit ja en el models atòmics actuals. Només
el comentem acı́ perquè sapigueu que les coses, de vegades, són molt més complicades
del que semblen. En futurs cursos de ciències sı́ que s’estudien aquests aspectes atòmics.
Cada àtom (i cal recordar que els àtoms d’un element no són tots idèntics) té la seva
massa, que dependrà de la quantitat de protons i neutrons que hi ha en el nucli (recordeu
que la massa dels electrons és negligible). Però si mireu la taula periòdica de la pàgina
117, veureu que cada element té anotada la seva massa atòmica. Com es calcula aquesta
massa si els àtoms d’un element no són tots iguals? Per posar un exemple concret: si
els isòtops de l’hidrogen són 11H, 21H i 31H, com escollim la massa de l’element hidrogen?
4.5.1 Isòtops i massa atòmica relativa

Per calcular la massa atòmica relativa d’un element es fa una mitjana aritmètica pon-
derada de les masses dels isòtops que el formen. En una mitjana ponderada es tenen en
compte els diferents valors de les abundàncies dels isòtops i se li donen més importància
als elements més abundants, com és lògic.
L’expressió que es fa servir per calcular la massa atòmica relativa d’un element que
té n isòtops és la següent:
m1 · A1 + m2 · A2 + · · · + mn · An
massa mitjana =
100
on m1 , m2 · · · mn són les masses i A1 , A2 · · · An són les abundàncies dels isòtops de
l’element.
100
Veiem un exemple de com es calcularia la massa atòmica d’un element.
Exemple 26
Calcula la massa atòmica del plom a partir de les dades que pots trobar en la
taula següent.
Isòtop 204Pb 206Pb 207Pb 208Pb
Abundància 1,4% 24,1% 22,1% 52,4%

Massa (u) 203,97 206 206,97 207,98
Si fem servir l’expressió per calcular la massa atòmic d’un element que s’ha vist
abans, tindrem que:
203, 97 · 1, 4 + 206 · 24, 1 + 206, 97 · 22, 1 + 207, 98 · 52, 4

massa mitjana Pb =
100
que ens dóna com a resultat
massa mitjana Pb = 207, 22 u
4.5.2 Exercicis
1. Quina és la massa d’un protó expressada en umes? I la d’un neutró?
2. Per què creus que s’anomena nombre màssic a la suma de protons i neutrons?
3. En els següents elements hi ha errors. Troba’ls.
15
31 P ; 11H+2 ; 16
−8 O
−2 ; +4
2He
4. Un àtom neutre que conté 15 protons guanya 3 electrons. Contesta:
(a) En què es transforma?

(b) Continua sent el mateix element?
(c) El seu nombre màssic ha canviat?
5. Donada la taula següent referent al magnesi:
Isòtop 24Mg 25Mg 26Mg
Abundància 78,99% 10,00% -

Massa (u) 23,985 24,986 25,983
Calcula la massa atòmica de l’element.
6. Donada la taula següent referent al silici:
101
Isòtop 28Si 29Si 30Si
Abundància 92,21% 4,70% 3,09%

Massa (u) 27,977 28,977 -
(a) Si sabem que la massa atòmica del silici és 28,086 u, calcula la massa de
l’isòtop 30Si.
(b) Si en una mostra d’àtoms de silici volem que 3000 d’aquests àtoms siguin
de l’isòtop 29Si, quants àtoms de silici hauria de contenir la mostra inicial?
Quants serien de l’isòtop 28Si?
7. Assenyala les diferències entre els conceptes de massa atòmica, nombre màssic i
nombre atòmic.
4.6 Radioactivitat
Com ja hem comentat al principi del tema, la radioactivitat és un important fenomen na-
tural que va ser descobert a principis de segle XX pel matrimoni Curie. Aquest fenomen
consisteix en la capacitat que presenten certs isòtops atòmics d’emetre espontàniament
partı́cules o radiació electromagnètica. No tos els isòtops són radioactius. Per exemple,
el carboni presenta tres isòtops: 12C, 13C i 14C. Mentre que els dos primers isòtops
són estables, el darrer es desintegra mitjançant un procés β − (que ara estudiarem). Als
isòtops radioactius se’ls anomena radioisòtops.
La radioactivitat pot ser d’origen natural o artificial (provocada per l’ésser humà).
La majoria dels radioisòtops artificials es produeixen en reactors nuclears com els que hi
ha a les centrals encarregades de produir energia elèctrica.
4.6.1 Tipus de radioactivitat

Segons quines són les partı́cules que s’emeten des del nucli, podem classificar la radioac-
tivitat en tres tipus diferents:
1. Radiació alfa. En aquest cas el que s’expulsa del nucli del radioisòtop és una
partı́cula alfa. Les partı́cules alfa estan formades per dos protons i dos neutrons i
són nuclis de l’àtom d’Heli. Es representen per 42α. Aquestes són les partı́cules que
va fer servir Rutherford per bombardejar la làmina d’or en el seu famós experiment.
Imatge 4.10: Desintegració alfa
Com es pot intuir, quan un àtom expulsa una partı́cula alfa, es transforma en un
altre element, ja que perd dos protons del seu nucli. Això vol dir que mitjançant
aquest procés radioactiu els elements poden transformar-se en uns altres. Per
exemple, si observem aquest procés:
102
210 206
84 Po −→ 82 Pb + 42α
es pot veure que l’àtom de poloni emet una partı́cula alfa i es transforma en un
àtom de plom. Observeu a l’exemple que no hi ha cap partı́cula creada ni destruı̈da:
el nombre de protons i de neutrons és el mateix abans del procés que després, però
ordenats de manera diferent.
2. Radiació beta. La desintegració beta es produeix quan un neutró surt del nu-
cli i de seguida es transforma en un protó, un electró i una misteriosa partı́cula
anomenada antineutrı́ electrònic. Aquesta desintegració es representa mitjançant
aquesta equació:
n −→ p+ + e− + ν e
El protó que resulta d’aquesta desintegració es queda atrapat al nucli atòmic i, per
tant, el que s’observa és un electró sortint del nucli. És per això que, de vegades, a
l’electró se l’anomena partı́cula beta negativa (β − ). El misteriós antineutrı́ és una
partı́cula molt complicada de detectar i de la qual encara es desconeix fins i tot el
valor de la massa. Un exemple de desintegració beta podria ser:
23
10 Ne −→ 23
11 Na + e− + ν e
Com es pot veure en l’exemple anterior, el nombre màssic de l’àtom que pateix
una desintegració beta no es modifica, ja que es canvia un neutró per un protó.
Però sı́ que ho fa el nombre atòmic, que augmenta en una unitat. En realitat, hi
ha dos tipus de desintegració beta: la β − i la β + . La que hem explicat acı́ és la
primera d’aquestes. L’altra és molt semblant, però la transformació és a l’inrevés.
Un protó del nucli es transforma en un neutró, un positró i un neutrı́. Aquestes
dues darreres partı́cules són també noves. Com ja podeu imaginar, la quantitat de
partı́cules subatòmiques, a més dels electrons, protons i neutrons, és molt extensa.
Imatge 4.11: Desintegració β −
3. Radiació gamma. Aquest tipus de desintegració és l’únic en el qual no s’emet

cap tipus de partı́cules, sinó que s’emet radiació. L’emissió de radiació gamma es
produeix quan un nucli atòmic està en un estat elevat d’energia (es diu que està
excitat) i ha d’emetre part d’aquesta energia per tal de tornar al seu estat normal.
Els nuclis excitats solen ser els residus d’alguna desintegració alfa o beta.
Las radiacions gamma són les més energètiques de totes les radiacions conegudes i
solen ser habituals en grans fenòmens astrofı́sics violents, com el naixement d’una
estrella o l’explosió d’un supernova. A la terra solem arribar radiacions gamma
103
(anomenats rajos còsmics) provinents de l’espai exterior que són aturats a les capes
altes de l’atmosfera.
Imatge 4.12: Radiació gamma
4.6.2 Perı́ode de semidesintegració

En una mostra d’isòtops radioactius, a mesura que passa el temps, aquests es van des-
integrant mitjançant algun dels processos comentats abans i acaben convertint-se en un
altre element (excepte en el procés gamma). Això ens permet definir un paràmetre molt
important.
Definició 43 (Perı́ode de semidesintegració)
S’anomena perı́ode de semidesintegració al temps que ha de passar per tal que

la meitat dels àtoms d’una mostra s’hagin desintegrat. Aquest temps també
s’anomena semivida.
Aquests perı́odes de semidesintegració van des dels microsegons fins als milions
d’anys. Acı́ baix teniu una taula amb perı́odes de semidesintegració d’alguns isòtops
radioactius.
Radioisòtop Desintegració Semivida

14C β− 5730 anys
235U α 7, 038 · 108 anys
131I β− 8 dies
8Li β− 838 ms
Taula 4.5: Alguns exemples de perı́odes de semidesintegració
Si estudiem detingudament la definició del perı́ode de semidesintegració, veurem que

quan ha passat una quantitat de temps equivalent a uns set o vuit d’aquests perı́odes ja
pràcticament no quedarà cap àtom sense desintegrar, encara que teòricament el temps
que hauria de passar seria infinit per desintegrar la mostra completament. Veiem-lo amb
l’exemple del 131I, que té un perı́ode de semidesintegració de 8 dies. Si comencem amb
una mostra inicial de 100 àtoms, tindrı́em:
Temps transcorregut (dies) 0 8 16 24 32 40 48

Àtoms no desintegrats 100 50 25 12-13 6-7 3-4 1-2
104
Com es pot veure, cada vegada que transcorre un temps igual al perı́ode de se-
midesintegració, el nombre d’àtoms sense desintegrar es divideix entre dos. D’aquesta
manera es pot entendre aquesta expressió matemàtica per calcular el nombre d’àtoms
que quedaran sense desintegrar en una mostra:
Nombre d’àtoms inicial

Nombre d’àtoms sense desintegrar =
2N
on N és el nombre de semivides transcorregudes. Aquest procés es pot visualitzar en
un gràfic on es representen els àtoms que queden sense desintegrar davant del temps
transcorregut.
Àtoms sense desintegrar
Temps
Imatge 4.13: Llei de desintegració radioactiva
Com que la Terra té una edat estimada d’uns 4600 milions d’anys, és evident que
els radioisòtops naturals de semivida més curta ja han desaparegut del nostre planeta.
L’única manera que tornin a aparèixer seria crear-los novament a base d’algun mecanis-
me, com pot ser l’exposició d’alguns elements a la radiació gamma que arriba de l’espai.
Però la majoria de radioisòtops de semivida curta es creen en els reactors de les centrals
nuclears, com, per exemple, el 131I.
4.6.3 Unitats de mesura

Veiem primer una definició.
Definició 44 (Activitat radioactiva)
S’anomena activitat radioactiva al nombre de desintegracions que presenta una

mostra radioactiva per unitat de temps. Es mesura en una unitat anomenada
Becquerel (Bq).
La unitat Becquerel rep el seu nom en honor del fı́sic d’origen francès Henri Becquerel
(1852-1908), que va fer grans descobriments en el camp de la radioactivitat. Un Bq
equival a una desintegració radioactiva per segon. Un múltiple del Bq és el Curio (Ci).
105
Un Ci és una dosis molt elevada de radiació des del punt de vista biològic, per la qual
cosa es fan servir unitats més petites com ara el µCi, el nCi o el pCi. Acı́ baix teniu
l’equivalència entre Bq i Ci.
Becquerel (Bq) Curio (Ci)

1 desintegració/segon 3, 7 · 1010 Bq
Taula 4.6: Unitats de mesura de radioactivitat
Per a mesurar l’efecte que tenen les desintegracions radioactives sobre els ésser vius
es fa servir una altra unitat anomenada Siervert (Sv). Una persona rep una dosi de
2,5 mSv a l’any de radiació d’origen natural. Per conèixer més sobre els efectes de la
radiació sobre la salut humana podeu consultar aquest enllac:
http://www.elmundo.es/elmundosalud/documentos/2011/03/radiactividad.html
4.6.4 Exercicis
1. Suposem que tenim una mostra radioactiva de 2000 àtoms d’un element que té un
perı́ode de semidesintegració de dos setmanes.
(a) Dibuixa un gràfic que representi la quantitat d’àtoms que queda sense desin-
tegrar front el temps. El temps ha d’arribar fins als tres mesos.
(b) Calcula quin tant per cent de la mostra s’haurà desintegrat als 2 mesos.
(c) Calcula el temps que ha de passar per tal que la mostra s’hagi reduı̈t en un
75%.
2. Quina quantitat de temps hauria de passar per tal que, teòricament, tots els àtoms
d’una mostra radioactiva s’hagin desintegrat?
3. Un element radioactiu que en un moment contenia 200 àtoms només en conté 50

al cap de 3 dies. Quin és el seu perı́ode de semidesintegració?
4. Escriu els superı́ndexs i subı́ndexs que falten en aquests processos radioactius i

indica quin tipus de procés és (alfa, beta o gamma)
232
(a) 92 U −→ α + Th
98 − 98
(b) 43 Tc −→ e + Ru + ν e
226
(c) 88 Ra −→ α + Rn
76 − 76
(d) 32 Ge −→ e + Se + ν e
(e) 96Tc∗ −→ 96Tc
5. Un mètode molt utilitzat per esbrinar el temps que fa que és mort un organisme viu
és el conegut com datació radioactiva per 14C. Cerca informació sobre aquest
mètode i fes un resum en la teva llibreta exposant el seu mecanisme.
6. Si una persona ha patit una irradiació de 53 µCi durant 2 hores, quants àtoms
s’han desintegrat en la mostra radioactiva?
7. Al cap d’un minut s’han desintegrat el 50% dels àtoms d’una mostra radioactiva
que contenia 3000 àtoms. Calcula:
106
(a) El perı́ode de semidesintegració.

(b) L’activitat de la mostra mesurada en Bq i en Ci.
4.6.5 Avantatges i perills de la radioactivitat

Cal recordar quan es parla de la radioactivitat que és un fenomen natural. Moltes
vegades, les persones amb escassa formació cientı́fica consideren que la radioactivitat ha
estat inventada per l’ésser humà. Res més lluny de la realitat. Hem de conèixer bé
els seus inconvenients i les seves propietats per tal de poder-nos formar un juı́ equilibrat
i imparcial.
Perills de la radioactivitat
Totes les substàncies radioactives són perilloses. Les partı́cules o la radiació que emeten
tenen la capacitat d’ionitzar la matèria (és a dir, d’arrancar-li electrons i convertir-les en
un ió) i això és molt perillós, ja que les molècules ionitzades canvien les seves propietats
fı́siques. Si la molècula ionitzada és una molècula imprescindible per al bon funcionament
d’un organisme viu, el desastre està assegurat. La radioactivitat està reconeguda sense
cap dubte com el principal agent mutagen i cancerigen.
No obstant això, per tal de patir perill davant d’una mostra radioactiva han de
donar-se tres condicions:
1. Que la mostra sigui nombrosa. Uns pocs àtoms radioactius són inofensius, però
unes desenes de grams de poloni et poden matar.
2. Que l’exposició a la mostra radioactiva sigui llarga. No és el mateix estar exposat
uns segons que unes hores.
3. Que la distància a què està la mostra radioactiva sigui baixa. Com més lluny ens
trobem, menys partı́cules i radiació ens afectaran.
En la majoria de les ocasions les persones no estem sotmeses a grans fonts de radiació,
i si ho estem, el temps d’exposició és reduı̈t, com en el cas d’una radiografia4 . De fet,
alguns àtoms del nostre cos són radioactius, com els de 14C, però la petita quantitat i la
baixa energia de les partı́cules que emeten la converteixen en una emissió de baix risc.
De fet, tots els éssers vius que habitem la Terra estem sotmesos a una radioactivitat
natural que, en principi, no és preocupant.
Les principals zones de perill vénen representades per les instal·lacions on es ma-
nipulen grans quantitats de radioisòtops, com solen ser els reactors nuclears (centrals
nuclears per generar energia elèctrica, submarins o portaavions nuclears...) o les zones
hospitalàries on es troba l’especialitat de medecina nuclear. En aquests casos, la norma-
tiva de seguretat és molt exigent i l’accés es troba sempre restringit. A més d’això, els
operaris i treballadors d’aquestes instal·lacions es poden protegir davant de la radiació.
En efecte, les radiacions poden ser aturades. A la imatge 4.14 us deixem un esquema de
la capacitat de penetració de les diferents radiacions que hem estudiat.
Com es pot veure al dibuix, les partı́cules alfa no tenen gran poder de penetració en la
matèria i normalment amb un simple full de paper les podrı́em aturar. Malgrat això, els
radiosiòtops alfa són molt perillosos si els respirem o ens els traguem. La radiació beta
4
Els rajos X són semblants a la radiació gamma. Per això no es recomana fer més radiografies de les
necessàries.
107
Imatge 4.14: Capacitat de penetració de les diferents radiacions
es pot aturar amb una làmina de metall, però per aturar la radiació gamma necessitem
làmines de plom (un material molt dens) de desenes de metres i encara aixı́ sempre hi
haurà part de la radiació que s’escaparà. És evident que la radiació gamma, degut a la
gran capacitat de penetració que té i a la gran energia, és molt perillosa.
Quan succeeix un accident en alguna de les instal·lacions citades abans, el primer
que cal fer és impedir que els elements radioactius escapen a l’exterior. Per això, nor-
malment es construeix alguna espècie de sarcòfag al voltant de la instal·lació. La
majoria d’aquests elements es troben en estat gasós i, si aconseguissin escapar, la matei-
xa atmosfera els escamparia per tota la zona del voltant, ocasionant un greu perill per
les persones i el medi ambient. Evidentment, si es produeix una fuita, tota la població
dels voltants ha de ser evacuada. Com que alguns del radioisòtops que s’alliberen tenen
perı́odes de semidesintegració de desenes d’anys, la zona no podrà tornar a ser habitable
durant dècades en el millor dels casos. Els dos principals accidents ocorreguts fins avui
en dia són el de la central nuclear de Txernòbil (Ucraı̈na), que va succeir al 1986 i el de
la central nuclear de Fukushima (Japó), que va succeir al 2011.
(a) Reactor 4 de Txernòbil amb el sarcòfag (b) Sı́mbol d’advertència radioacti-

va
108
Avantatges i utilització de la radioactivitat

No tot el que prové de la radioactivitat ha de ser negatiu. L’ésser humà ha sabut
utilitzar les propietats de la radioactivitat en el seu benefici. Algunes de les aplicacions
de la radioactivitat poden ser:
1. Datació de sediments geològics i de mostres biològiques antigues.
2. En medicina, es fa servir la radioactivitat per combatre determinats tipus de tu-

mors (radioteràpia), per esterilitzar material quirúrgic, per fer diagnòstics per
imatge (tomografies per emissió de positrons) o per detectar malalties fent ser-
vir marcadors radioactius.
3. En biologia, la radioactivitat s’ha fet servir per establir l’estructura del genoma
humà i la de molècules d’interès biològic.
4. En quı́mica, la radioactivitat es fa servir per establir la geometria de les molècules.
4.7 Fissió i fusió nuclear

4.7.1 Fissió nuclear
Definició 45 (Fissió nuclear)
S’anomena fissió nuclear al procés pel qual un nucli atòmic pesat (amb un
número màssic elevat) es divideix en dos més fragments alliberant una gran
quantitat d’energia i altres partı́cules (partı́cules alfa, radiació gamma, elec-
trons, ...). Aquest procés pot ser natural o induı̈t.
El procés de fissió nuclear és el que es du a terme en les centrals nuclears. Tota
l’energia que s’obté en aquest procés es fa servir per produir electricitat. L’esquema de
funcionament d’una central es pot resumir de manera breu en els següents passos:
1. En la part coneguda com reactor nuclear s’indueix la fissió del combustible

nuclear. Aquest reactor és la zona més protegida de tota la instal·lació.
2. En la fissió es desprèn una gran quantitat d’energia que s’aprofita per escalfar
aigua.
3. El vapor que s’obté de l’aigua escalfada prèviament es fa servir per moure unes tur-
bines que estan connectades a uns alternadors. Aquests alternadors converteixen
l’energia de rotació en energia elèctrica que es distribueix als punts de consum.
En la imatge 4.15 podeu veure l’esquema de funcionament d’una central nuclear.

El procés de fissió nuclear que es du a terme en un reactor nuclear s’anomena reacció
en cadena (vegeu imatge 4.16). La manera d’aconseguir la fissió és la següent:
1. Es llança un neutró contra el material radioactiu (aquesta reacció és induı̈da). El

combustible nuclear que es fa servir en aquests reactors normalment és urani o
plutoni. Aquest neutró és capturat per algun dels nuclis de la mostra.
109
Imatge 4.15: Esquema de funcionament d’una central nuclear
2. Aquest neutró desestabilitza el nucli atòmic que es fissiona. En la fissió allibera

molta energia (calor i radiacions) i algunes partı́cules, entre elles tres neutrons.
3. Aquests tres neutrons són expulsats del nucli a gran velocitat. Cal frenar-los per
tal que altres nuclis els pugin capturar. D’això s’encarrega un material anome-
nat moderador, que normalment és grafit (carboni). D’aquesta manera aquests
neutrons són absorbits per altres tres nuclis.
4. Aquests tres nuclis es desestabilitzen i es fissionen. Cada una d’aquestes fissions

proporciona tres neutrons més, i aixı́ successivament fins que no quedin àtoms per
fissionar.
Com es pot veure a l’esquema 4.16, aquestes reaccions avancen molt ràpidament.
Com que en cada desintegració s’allibera molta energia, si la reacció es descontrolés seria
molt perillós. Per tal de controlar el nombre de neutrons lliures que poden fissionar els
nuclis atòmics en les centrals nuclears, hi ha un mecanisme de seguretat que s’encarrega
d’introduir barres de grafit dins del reactor. Si recordem, el grafit s’encarrega de moderar
la velocitat dels neutrons per tal que els nuclis els pugin absorbir. Si introduı̈m una gran
quantitat de grafit podem arribar fins i tot a detenir la reacció, ja que els neutrons
hauran disminuı̈t tant la seva velocitat que els nuclis tampoc els atraparan. D’aquesta
manera es controla la reacció.
4.7.2 Avantatges i inconvenients de la fissió nuclear

Avantatges
1. És un procés molt exotèrmic (s’allibera molta calor). Això implica que amb po-
ca quantitat de combustible nuclear es poden generar milions de megawatts de
110
Imatge 4.16: Esquema de funcionament d’una reacció en cadena
potència elèctrica. Una central nuclear estàndard normalment produeix molta

més energia elèctrica que una central tèrmica convencional. Per exemple, a Espa-
nya les centrals tèrmiques produeixen de mitjana 240 MW cadascuna de potència,
mentre que les centrals nuclears produeixen de mitjana 900 MW de potència.
2. No es generen gasos d’efecte hivernacle (CO2 ) o que afavoreixin la pluja àcida (SO3
i NO).
Inconvenients
1. Els residus nuclears que es generen en la fissió són altament perillosos. Alguns
d’aquests residus tenen semivides de milers d’anys, per la qual cosa la gestió i
emmagatzemament es converteix en un assumpte polèmic.
2. Malgrat que les centrals nuclears consumeixen poc combustible, si les comparem
amb les centrals tèrmiques convencionals les seves exigències en qüestions de se-
guretat fan que al final el preu de l’energia no sigui barat. A més, s’ha d’afegir
el preu de la gestió dels residus i del desmantellament de la central una vegada
acabada la seva vida útil.
3. Les centrals nuclears són llocs potencialment molt perillosos. Un accident en el

reactor nuclear (com, per exemple, un mal funcionament del moderador) pot pro-
vocar que la reacció en cadena quedi fora de control i les altes temperatures que
s’assoleixen poden arribara fondre el reactor, escampant tot el material radioactiu
a l’exterior i causant una contaminació que pot afectar a milers de quilòmetres
quadrats de territori durant segles.
4. El combustible nuclear (en concret, l’urani) és un element poc abundant i cada
vegada localitzar-lo, extraure’l i manipular-lo esdevé un procés molt car.
111
Imatge 4.17: Instal·lacions nuclears en Espanya
4.7.3 Fusió nuclear

Definició 46
S’anomena fusió nuclear al procés pel qual nuclis de poca massa es poden unir
per donar un nucli de massa més gran i més estable. En aquest procés es poden
alliberar quantitats enormes d’energia més elevades que en el procés de fissió.
La fusió nuclear és un procés molt complicat d’aconseguir, ja que els nuclis han de
vèncer les forces de repulsió elèctrica per tal de poder-se fusionar. Aquest procés de fusió
és el que es produeix a l’interior de les estrelles, on existeixen temperatures de milions
de graus.
La fusió nuclear presenta una sèrie d’avantatges que la fan molt atractiva:
1. Els nuclis de massa petita són els més abundants a l’Univers i, per tant, en principi
la font d’energia seria inesgotable.
2. Es produeix una quantitat d’energia immensa.
3. Els seus residus són menys perillosos que els que es generen en el procés de fissió.
4. Les instal·lacions de fusió són menys perilloses que les de fissió. No existeix res
semblant a una reacció en cadena i en cas d’accident la reacció de fusió s’aturaria
immediatament.
Avui en dia, l’ésser humà encara no ha aconseguit que la fusió nuclear sigui possible
a gran escala degut als problemes tècnics que planteja aquest tipus de fusió. No obstant
això, s’espera que en un futur pròxim pugui ser viable. La comunitat cientı́fica interna-
cional es troba treballant actualment en el projecte ITER (International Thermonuclear
112
Imatge 4.18: Fusió nuclear de dos nuclis d’hidrogen
Experimental Reactor, en valencià Reactor Termonuclear Experimental Internacional )

en el qual es tracta d’aconseguir que la fusió nuclear sigui una solució de futur per als
problemes energètics.
4.8 La fı́sica atòmica avui en dia

La fı́sica que s’encarrega de l’estudi de l’àtom ha evolucionat molt des dels anys de
Rutherford i Curie. De fet, el segle XX és considerat com el segle de la fı́sica en part
gràcies als avanços en la comprensió de l’àtom.
Després de la segona guerra mundial, quan es va fer servir per primera vegada (i
esperem que sigui l’última) armament atòmic, els cientı́fics atòmics i nuclears van gaudir
de tots els avantatges que els governs els podien proporcionar per continuar investigant.
De totes aquestes investigacions van sorgir, entre d’altres: la microelectrònica amb el
desenvolupament de la informàtica, el làser amb totes les seves aplicacions, la medicina
nuclear ... Avui en dia resulta impossible trobar un dispositiu electrònic que no hagi
estat dissenyat partint de la fı́sica atòmica.
Però el model atòmic ha anat complicant-se més i més. Es van trobar moltes més
partı́cules subatòmiques que van ser batejades amb noms estranys: kaons, pions, muons,
... tot un eixam de partı́cules que havien de posar-se ordre. Avui en dia, la teoria que
es considera correcta (al menys fins que una altra expliqui millor el món subatòmic)
s’anomena Teoria Estàndard i està considerada com la teoria fı́sica més precisa de la
història. Els seus models teòrics poden proporcionar resultats que coincideixen amb
els valors experimentals fins al decimal 15. Aquesta teoria considera que tota aquest
grup de partı́cules subatòmiques no són elementals, sinó que estan formades per altres
partı́cules molt estranyes anomenades quarks. Aquestes estranyes partı́cules sempre han
d’anar agrupades i no poden ser observades mai per separat. A més, també existeix
l’antimatèria, és a dir, partı́cules subatòmiques igual que les que coneixem, però amb
càrrega contrària. Per tant, existeix el positró (un electró positiu) i el antiprotó (un protó
negatiu). La matèria i l’antimatèria no poden estar juntes. Si es troben es desintegren
en energia pura. Tot això sembla ciència ficció, però és completament real.
La majoria d’aquestes investigacions i experiments es duen a terme en grans ins-
tal·lacions mundials. A Europa disposem d’una de les més importants del món: el
CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear), que està sufragat per tots els paı̈sos de la
Unió Europea . En les seves instal·lacions treballen desenes de milers de cientı́fics de tot
113
el món intentant esbrinar l’estructura correcta de la matèria.
Imatge 4.19: Detector de partı́cules del CERN
4.9 Enllaços d’interès

En els següents enllaços podreu trobar més informació referents al contingut del tema
que hem estudiat:
1. Teoria atòmica. Resum general del tema.
http://platea.pntic.mec.es/pmarti1/educacion/3_eso_materiales/b_iii/
conceptos/conceptos_bloque_3_1.htm
http://www.csn.es/index.php (heu de fer clic en Canal Saber i després en
Infografı́as)
2. Taula periòdica interactiva amb gran quantitat d’informació de cada element.

http://herramientas.educa.madrid.org/tabla/
3. Radioactivitat.
http://www.lapizarradeyuri.com/2011/03/27/radioactividad/
4. Fusió nuclear.
http://www.consumer.es/web/es/medio_ambiente/energia_y_ciencia/2005/
03/09/140431.php

1. Fes una comparació entre els tres models atòmics que hem estudiat durant el tema:
el de Dalton, el de Thomson i el de Rutherford. Indica les caracterı́stiques més
importants de cadascun d’ells.
114
2. Fes una breu descripció de l’experiment que va permetre establir el model nuclear
de l’àtom.
3. Torna a redactar les hipòtesis de Dalton de manera que estiguin d’acord amb els
resultats experimentals.
4. Assenyala les oracions següents que siguin incorrectes i torna-les a redactar de

manera correcta:
(a) Rutherford va descobrir els electrons.

(b) Dalton va descobrir que la majoria de l’àtom està buit.
(c) Thomson va descobrir el nucli atòmic.
(d) En el model de Thomson no es podien formar ions.
(e) Rutherford va descobrir els neutrons.
5. Suposarem que aproximadament el nucli és una esfera de 10−15 m de radi. Calcu-
la’n la densitat si suposem que està format per un protó i un neutró (les masses
del protó i del neutró les pots consultar en la taula 4.1).
6. Un gra d’arròs té un volum aproximat de 10 mm3 . Calcula quina seria la massa si
tingués la mateixa densitat que la del nucli atòmic que has calculat en el problema
anterior.
7. Quina relació ha d’existir entre el nombre d’electrons i protons en un àtom que és
elèctricament neutre? I si l’àtom és un anió?
8. Assenyala les oracions següents que siguin incorrectes i torna-les a redactar de

manera correcta:
(a) El nucli atòmic té càrrega negativa.

(b) La massa de protó i del neutró és molt diferent.
(c) L’electró es troba en el nucli atòmic.
(d) Un electró és 2000 vegades més pesat que un neutró.
(e) La càrrega d’un protó i d’un neutró són iguals, però de signe contrari.
(f) En un catió el nombre d’electrons és menor que el de protons.
9. Ompli els espais buits de les oracions següents:
(a) · · · · · · · · · · · · és el nombre de protons que conté el nucli, i coincideix amb el

nombre · · · · · · · · · · · · tan sols si l’àtom és neutre.
(b) Els elements es caracteritzen pel seu nombre · · · · · · · · · · · · , és a dir, pel nombre
de · · · · · · · · · · · · del seu nucli. Àtoms amb un nombre diferent de · · · · · · · · · · · ·
pertanyen a elements diferents.
(c) El nombre · · · · · · · · · · · · és el nombre de nucleons del nucli atòmic, és a dir, la
suma de · · · · · · · · · · · · i · · · · · · · · · · · · . Àtoms d’un mateix element amb diferent
nombre · · · · · · · · · · · · s’anomenen · · · · · · · · · · · · .
115
10. Els cientı́fics saben avui en dia que els protons i neutrons no són partı́cules ele-
mentals, sinó que estan formades per altres partı́cules encara més petites. Cerca
informació i fes un breu resum on s’indique els nom i les principals caracterı́stiques
d’aquestes partı́cules.
11. Completa els espais buits de la taula següent:

23 +
11 Na
Hidrogen 1 1 1
33 75 30
Manganès 30 20
134 +2
56 Ba
51 72 49
Cobalt 59 25
12. Un element imaginari només té dos isòtops: A, de massa 51 u, i B, de massa 53 u.

Quina és la massa d’aquest element imaginari si sabem que l’abundància isotòpica
de l’element B és el doble que la de l’isòtop A?
13. En la taula següent es troben els isòtops de l’oxigen amb la seva massa:
Isòtop Abundància Massa (u)

16O 99,759% 15,994
17O 0,037% 16,999
18O 0,204% 17,999
Calcula la massa atòmica relativa de l’oxigen
14. La massa atòmica del clor és 35,45 u. El clor té dos isòtops: el 35Cl de massa
34,969 u, i el 37Cl de massa 36,966 u. Amb aquestes dades, calcula l’abundància
de cada isòtop del clor.
15. El liti té dos isòtops: el 6Li i el 7Li. El 6Li té una massa de 6,015 u i una abundància
del 7,5%. Si sabem que la massa atòmica mitjana del liti és 6,941 u, calcula la
massa i l’abundància de l’isòtop 7Li.
16. Defineix els següents conceptes:
(a) Ió
(b) Abundància isotòpica
(c) uma
(d) Massa atòmica relativa
(e) Isòtop
(f) Nucleó
(g) Radioactivitat
116
(h) Perı́ode de semidesintegració

(i) Activitat radioactiva
(j) Reacció en cadena
17. Explica les principals diferències que existeixen entre els tres tipus de desintegració
radioactiva.
18. El 40K és un isòtop del potassi amb un perı́ode de semidesintegració de 109 anys.
Si sabem que la Terra té una edat aproximada de 5000 milions d’anys, calcula quin
percentatge de 40K hi ha avui en dia al nostre planeta respecte del que hi havia
quan es va formar.
19. El 222Rn és un radioisòtop amb un perı́ode de semidesintegració de 3,82 dies. Es

desintegra mitjançant un procés α i es transforma en 218Po.
(a) Escriu l’equació que representa aquest procés radioactiu.

(b) Calcula el temps que ha de passar per tal que 1 kilogram d’aquest element es
quedi convertit només en 62,5 grams.
20. El 32P és un radioisòtop artificial que es desintegra mitjançant un procés β − i es

transforma en 32S. El seu perı́ode de semidesintegració és de 14 dies.
(a) Escriu l’equació que representa aquest procés radioactiu.

(b) Fixa’t bé en l’equació que has escrit en l’apartat anterior. Si ens oblidem de
l’antineutrı́, podries arriscar-te a dir quins seran el superı́ndex i el subı́ndex
que haurı́em de posar-li a l’electró?
(c) Quin tant per cent d’una mostra de 32P s’haurà desintegrat al cap de 35 dies?
21. Què es l’activitat radioactiva d’una mostra? En quines unitats es mesura?
22. Si observem durant 2 minuts una mostra radioactiva l’activitat de la qual és de
2 µCi, quants àtoms s’hauran desintegrat?
23. Explica les principals diferències que existeixen entre la fissió nuclear i la fusió
nuclear. Quin d’aquests fenòmens es el que es produeix a les centrals nuclears?
24. Fes un llistat amb els principals inconvenients i perills de fer servir energia nuclear
per produir electricitat.
117
Tema 4
1 IA 18 VIIIA
1 1.0079 2 4.0025
1 H Taula Periòdica dels Elements Quı́mics He

Hidrogen 2 IIA 13 IIIA 14 IVA 15 VA 16 VIA 17 VIIA Heli
3 6.941 4 9.0122 5 10.811 6 12.011 7 14.007 8 15.999 9 18.998 10 20.180
2 Li Be B C N O F Ne
Liti Beril·li Bor Carboni Nitrogen Oxigen Fluor Neó
11 22.990 12 24.305 13 26.982 14 28.086 15 30.974 16 32.065 17 35.453 18 39.948
3 Na Mg Al Si P S Cl Ar
Sodi Magnesi 3 IIIA 4 IVB 5 VB 6 VIB 7 VIIB 8 VIIIB 9 VIIIB 10 VIIIB 11 IB 12 IIB Alumini Silici Fòsfor Sofre Clor Argó
19 39.098 20 40.078 21 44.956 22 47.867 23 50.942 24 51.996 25 54.938 26 55.845 27 58.933 28 58.693 29 63.546 30 65.39 31 69.723 32 72.64 33 74.922 34 78.96 35 79.904 36 83.8
4 K Ca Sc Ti V Cr Mn Fe Co Ni Cu Zn Ga Ge As Se Br Kr
Potassi Calci Scandi Titani Vanadi Crom Manganés Ferro Cobalt Nı́quel Coure Zinc Gal·li Germani Arsènic Seleni Brom Criptó
37 85.468 38 87.62 39 88.906 40 91.224 41 92.906 42 95.94 43 96 44 101.07 45 102.91 46 106.42 47 107.87 48 112.41 49 114.82 50 118.71 51 121.76 52 127.6 53 126.9 54 131.29
5 Rb Sr Y Zr Nb Mo Tc Ru Rh Pd Ag Cd In Sn Sb Te I Xe
Rubidi Stronci Itri Zirconi Niobi Molibdé Tecneci Ruteni Rodi Pal·ladi Argent Cadmi Indi Estany Antimoni Tel·luri Iode Xenó
118
55 132.91 56 137.33 57-71 72 178.49 73 180.95 74 183.84 75 186.21 76 190.23 77 192.22 78 195.08 79 196.97 80 200.59 81 204.38 82 207.2 83 208.98 84 209 85 210 86 222
6 Cs Ba La-Lu Hf Ta W Re Os Ir Pt Au Hg Tl Pb Bi Po At Rn
Cesi Bari Lantani Hafni Tàntal Tungsté Reni Osmi Iridi Platı́ Or Mercuri Tal·li Plom Bismut Poloni Àstat Radó
87 223 88 226 89-103 104 261 105 262 106 266 107 264 108 277 109 268 110 281 111 280 112 285 113 284 114 289 115 288 116 293 117 292 118 294
7 Fr Ra Ac-Lr Rf Db Sg Bh Hs Mt Ds Rg Uub Uut Uuq Uup Uuh Uus Uuo

Franci Radi Actini Rutherfordi Dubni Seaborgi Bohri Hassi Meitneri Darmstadti Roentgeni Ununbi Ununtri Ununquadi Ununpenti Ununhexi Ununsepti Ununocti
Metall Alcalı́
Metall Alcalinoterri
57 138.91 58 140.12 59 140.91 60 144.24 61 145 62 150.36 63 151.96 64 157.25 65 158.93 66 162.50 67 164.93 68 167.26 69 168.93 70 173.04 71 174.97
Metall
Metal·loide La Ce Pr Nd Pm Sm Eu Gd Tb Dy Ho Er Tm Yb Lu
No Metal
Lantani Ceri Praseodimi Neodimi Prometi Samari Europi Gadolini Terbi Disprosi Holmi Erbi Tuli Iterbi Luteci
Halògen
Gas Noble
Lantànid/Actı́nid
Z massa 89 227 90 232.04 91 231.04 92 238.03 93 237 94 244 95 243 96 247 97 247 98 251 99 252 100 257 101 258 102 259 103 262
No Ac Th Pa U Np Pu Am Cm Bk Cf Es Fm Md No Lr
Sı́mbol natural
Nom Actini Tori Protoactini Urani Neptuni Plutoni Americi Curi Berkeli Californi Einsteini Fermi Mendelevi Nobeli Laurenci
Dept. de FiQ. IES Ramón Cid.
Tema 5
Estructura de la matèria
Introducció
Els cientı́fics ordenen els coneixements que generen a les seves investigacions, ja que
les dades ordenades són més intel·ligibles i fàcils de relacionar. Un dels avenços més
importants en quı́mica va ser l’ordenació dels elements quı́mics en la Taula Periòdica,
on es poden veure les relacions entre les propietats del elements i les seves estructures
d’electrons.
L’existència de milions de substàncies quı́miques diferents és una evidència de la fa-
cilitat que tenen els elements quı́mics d’unir-se entre ells. Solament uns pocs elements,
anomenats gasos nobles, no s’uneixen per formar compostos. En aquest tema desen-
voluparem una teoria de l’enllaç quı́mic que explica com i per què s’uneixen els àtoms
d’alguns elements i formen altres substàncies i també com es poden formular i nomenar
de diferents maneres.
5.1 Els elements quı́mics

Dels 117 elements que es coneixen actualment, 29 han estat sintetitzats artificialment al
laboratori, per això s’anomenen elements artificials. La resta són els elements naturals,
que es poden trobar a la natura en estat lliure o combinats amb altres elements. La
quı́mica utilitza un llenguatge propi per expressar, de manera abreujada, els elements:
els sı́mbols. Els sı́mbols solen ser una o dues lletres del nom de l’element on la primera
lletra sempre és majúscula i la següent, minúscula. Per exemple, es fa servir la lletra H
per representar l’element hidrogen, la lletra O per a l’element oxigen i les lletres He per
representar l’element heli.
La distribució dels elements naturals i la seva abundància és molt desigual a la Terra,
a l’Univers i al cos humà:
1. A l’Univers l’element més abundant és un dels components dels estels, i el com-
bustible que permet al Sol proporcionar energia. Aquest element és l’hidrogen, H,
que representa el 73,9% de l’Univers. Un 23,9% correspon a l’heli, He. A la taula
5.1 podem veure la distribució dels diferents elements a l’Univers.
2. A la Terra la presència d’uns elements o d’altres depèn de la zona on ens trobem:
119
(a) Atmosfera: els elements més abundants són el nitrogen i l’oxigen. Aquest
últim el podem trobar en estat lliure, com O2 , o combinat amb l’hidrogen
formant aigua, H2 O. També podem trobar hidrogen, carboni, argó i altres
elements.
(b) Escorça terrestre: el més abundant és l’oxigen seguit del silici, element que
forma part de la sorra.
(c) Hidrosfera: els més abundants són l’oxigen i l’hidrogen que formen l’aigua.
(d) Nucli terrestre: els més abundants són el ferro, el cobalt i el nı́quel.
3. Els elements quı́mics que formen part dels éssers vius s’anomenen bioelements.
Els més abundants són l’oxigen, carboni, hidrogen, nitrogen, calci, fòsfor, mag-
nesi, sodi i potassi, que constitueixen un 96,2% del total. La resta la formen els
anomenats oligoelements, que es troben en menor proporció però que són indis-
pensables per la vida. La falta d’algun d’aquests elements pot provocar trastorns
de la salut, per això han d’estar presents a la nostra dieta en la proporció ade-
quada. Aquesta quantitat se l’anomena QDR (quantitat diària recomanada). Els
principals oligoelements són el ferro, zinc, manganès, fluor, coure, cobalt i iode.
En les taules següents es poden comparar els percentatges dels elements més abun-
dants a l’Univers, l’escorça terrestre, la hidrosfera i el cos humà.
Element H He O C Ne Fe N Si Mg S
% massa 73,9 24,0 1,04 0,46 0,13 0,11 0,096 0,065 0,058 0,044
Taula 5.1: Abundància dels elements quı́mics a l’Univers
Element O Si Al Fe Ca Na Mg K Ti H P Mn
% massa 46 27 8,0 6,0 5,0 2,5 2,5 2,0 0,6 0,1 0,1 0,1
Taula 5.2: Abundància dels elements quı́mics a l’escorça terrestre
Element O H Cl Na Mg S Ca K Br C
% massa 85,89 10,82 1,94 1,08 0,129 0,091 0,04 0,04 0,0067 0,0028
Taula 5.3: Abundància dels elements quı́mics a la hidrosfera
Element O C H N Ca P S K Na Cl Mg Si Fe
% massa 61 23 10 2,6 1,4 1,1 0,20 0,20 0,14 0,12 0,027 0,026 0,006
Taula 5.4: Abundància dels elements quı́mics al cos humà
5.2 La taula periòdica dels elements

5.2.1 Classificació
Els elements quı́mics que coneixem en l’actualitat es van anar descobrint poc a poc
al llarg de la història. Fins l’any 1700 es coneixien 12 elements i al 1830 se n’havien
120
identificat 55. La majoria van ser descoberts durant els segles XIX i XX. Quan va
començar a ser important el nombre d’elements descoberts, un dels reptes de la quı́mica
va ser intentar classificar-los per facilitar-ne l’estudi. El criteri de classificació ha anat
canviant a mesura que s’han conegut nous elements i propietats.
Fins a principis del segle XX diferenciàvem entre metalls, no metalls, semimetalls i
gasos nobles atenent al seu aspecte i propietats fı́siques:
1. Metalls: Representen actualment el 75% dels elements coneguts i es caracteritzen

per:
(a) Tenen una lluı̈ssor caracterı́stica anomenada lluentor metàl·lica.

(b) Són bons conductors tant de la calor com de l’electricitat. Per exemple,
l’alumini s’utilitza per fabricar radiadors i el coure als cables elèctrics.
(c) Són dúctils i mal·leables, és a dir, es poden estirar en fils i en làmines.
(d) Excepte el mercuri, que és lı́quid, són sòlids a temperatura ambient i amb
temperatures de fusió elevades.
(e) Tendeixen a perdre electrons i a formar ions positius (cations).
Alguns exemples de metalls són el sodi (Na), el potassi (K) o el ferro (Fe).
2. No metalls: Les seves propietats són molt variades però podem generalitzar:
(a) No tenen lluentor i són mals conductors de la calor i l’electricitat.

(b) A temperatura ambient poden ser sòlids, lı́quids o gasos. Les temperatures
de fusió pels sòlids i d’ebullició pels lı́quids són baixes.
(c) La majoria són fràgils.
(d) Tendeixen a captar electrons i a formar ions negatius (anions). Alguns exem-
ples de no metalls són el nitrogen (N), el fluor (F) o l’oxigen (O).
3. Semimetalls o metal·loides: Són difı́cils de classificar però tenen propietats

intermèdies entre els metalls i els no metalls. Alguns metal·loides són el silici (Si)
o el germani (Ge).
4. Gasos nobles: Les seves propietats són:
(a) Estan a la natura com àtoms aı̈llats i no formen compostos ni amb ells ni amb
altres elements.
(b) Són gasos a temperatura ambient.
(c) No tenen tendència ni a guanyar ni a perdre electrons. Tots tenen 8 electrons
a l’última capa, excepte l’heli, que en té 2. Alguns exemples de gasos nobles
són l’heli (He) o el neó (Ne).
En 1870, el quı́mic rus Dimitri Mendeléyev va publicar la primera taula periòdica dels
elements ordenats per massa atòmica creixent i agrupant els elements amb propietats
quı́miques semblants. La genialitat de Mendeléyev va ser predir l’existència d’elements
nous i deixar espais buits a la taula per aquests.
En la taula periòdica actual (la podeu consultar en la pàgina 117), els elements
estan ordenats per nombre atòmic creixent (nombre de protons del nucli). En aquesta
121
(a) Dimitri Mendeléyev (b) Taula original de Mendeléyev
Imatge 5.1: Dimitri Mendeléyev i la seva classificació dels elements
classificació, els elements que estan en la mateixa columna tenen propietats fı́siques i
quı́miques semblants.
Els elements es distribueixen en 7 files o perı́odes i en 18 columnes o grups.
1. Perı́odes: els elements que es troben en el mateix perı́ode tenen el mateix nombre
de capes a l’escorça ocupades amb electrons. Cada perı́ode té diferent nombre
d’elements:
(a) En el primer perı́ode, n=1, hi ha dos elements i aquestos tenen electrons

solament en la primera capa.
(b) Al segon perı́ode, n=2, hi ha vuit elements i tenen electrons en les dues
primeres capes.
2. Grups: els elements que estan en un mateix grup tenen el mateix nombre d’elec-
trons a l’última capa i això fa que tinguin propietats quı́miques semblants. Hi ha
18 grups d’elements i alguns d’ells tenen noms caracterı́stics que els podeu veure
a la taula 5.5. Dintre dels metalls de transició es troben els metalls de transició
interna o terres rares que se solen dibuixar separats per fer que el sistema periòdic
no sigui tan llarg.
A la pàgina web que s’indica a continuació podeu trobar un recorregut que indica
l’evolució de la taula periòdica al llarg de la història.
http://www.isftic.mepsyd.es/w3/eos/MaterialesEducativos/mem2000/tablap/
index.htm
122
Grup Nom del grup Alguns elements del grup

1 Alcalins Li, Na, K
2 Alcalinoterris Be, Mg, Ca
Metalls de transició Sc, Ti, V
3 fins 12
Metalls de transició interna La, Ac
13 Boroides o terris B, Al
14 Carbonoides C, Si
15 Nitrogenoides N, P
16 Amfı́gens o calcògens O, S
17 Halògens F, Cl
18 Gasos nobles He, Ne
Taula 5.5: Nom dels grups de la taula periòdica
5.2.2 Propietats periòdiques

Definició 47 (Propietats Periòdiques)
Anomenem propietats periòdiques a aquelles caracterı́stiques dels elements

que varien de manera regular al dins d’un grup o perı́ode del sistema periòdic.
Existeixen varies propietats periòdiques, les més importants són el radi i volum
atòmic i iònic, electronegativitat, electroafinitat, potencial d’ionització i caràcter metàl·lic.
Aquest curs estudiarem dos d’elles: el radi atòmic i el caràcter metàl·lic.
1. Radi atòmic: Si considerem l’àtom com una esfera, es defineix com la distància
entre el nucli d’un àtom i l’última capa amb electrons. La seva variació al sistema
periòdic és la següent:
(a) Grup: el radi augmenta en baixar en un grup ja que augmenta el nombre de

capes ocupades amb electrons.
(b) Perı́ode:el radi disminueix cap a la dreta ja que augmenten tant el nombre
de protons del nucli com el d’electrons de l’escorça però aquests estan a la
mateixa capa (mateixa distància) i açò fa que la força d’atracció entre els
protons i els electrons augmenti i, per tant, el radi disminueix.
2. Caràcter metàl·lic: El caràcter metàl·lic està relacionat amb les propietats

fı́siques i quı́miques dels metalls i que hem enumerat anteriorment. A la taula
periòdica varia de la següent manera:
(a) Grup: Com més gran sigui l’element, major serà el seu caràcter metàl·lic i més
fàcilment podrem arrencar-li els electrons de la capa de valència, per tant,el
caràcter metàl·lic augmenta en baixar en un grup.
(b) Perı́ode: El caràcter metàl·lic d’un element serà major quant menys electrons
tingui a la capa de valència, per tant, els elements de l’esquerra de la taula
periòdica tenen més caràcter metàl·lic.
123
Observant la taula periòdica de la pàgina 117, l’element amb major caràcter metàl·lic
i radi atòmic és el franci (Fr) i el més petit i amb menys caràcter metàl·lic és el fluor
(F). Els gasos nobles no es consideren en les comparacions anteriors.
En la imatge següent es pot observar d’una manera senzilla com varien aquestes dos
propietats en la taula periòdica.
Imatge 5.2: Variació del radi atòmic i del caràcter metàl·lic en la taula periòdica
5.2.3 Exercicis
1. Quin criteri s’utilitza actualment per classificar els elements a la taula periòdica?
2. Escriu el sı́mbol dels següents elements:
Element Sı́mbol Element Sı́mbol

Hidrogen Fluor
Ferro Argó
Cobalt Alumini
Arsènic Xenó
Tel·luri Argent
Bari Mercuri
3. Escriu el nom dels sı́mbols següents:
Sı́mbol Element Sı́mbol Element

Na Sn
Sr P
Cr F
Mg I
Zn Ar
Au Ti
4. Classifica els següents elements com metalls, no metalls, semimetalls o gasos nobles
i posa el seu sı́mbol:
Potassi, mercuri, fòsfor, urani, silici, neó, sofre, vanadi, brom, calci, clor, germani,
bor, iode, heli.
124
5. Completa la taula següent:
Element Sı́mbol Grup Perı́ode

Cl
Magnesi
Sc
Silici
Fr
Nitrogenoides 3
6. Quines són les principals propietats fı́siques dels metalls? Com varia el caràcter
metàl·lic a la taula periòdica? Quin element de la taula periòdica té major caràcter
metàl·lic?
5.3 L’enllaç quı́mic

5.3.1 Enllaç quı́mic. Tipus de substàncies pures
Pràcticament tots els àtoms tenen capacitat i tendència a unir-se a altres àtoms del
mateix element o d’elements diferents i formar substàncies noves.
Definició 48 (Enllaç Quı́mic)
Anomenem enllaç quı́mic a la força d’atracció que manté units els àtoms. Aques-
ta força d’atracció és de naturalesa elèctrica, entre els electrons de la capa de
valència d’un àtom i el nucli de l’altre.
Des del punt de vista quı́mic, totes les substàncies pures poden classificar-se en:
1. Àtoms aı̈llats: Els gasos nobles són els únics elements de la taula periòdica que
es troben a la natura com àtoms aı̈llats, es a dir, sense unir-se a cap altre àtom. Els
gasos nobles es caracteritzen per tenir 8 electrons a l’última capa (excepte l’heli).
Aquesta distribució els confereix molta estabilitat i, per aquest motiu, no solen
combinar-se amb cap altre àtom i se’ls anomena gasos nobles o inerts.
2. Molècules: Una molècula és una agrupació discreta d’àtoms iguals o diferents. Si
s’uneixen àtoms iguals podem trobar molècules diatòmiques com el nitrogen, N2 ,
o triatòmiques com l’ozó, O3 , i si s’uneixen àtoms diferents es formen molècules
com l’aigua, H2 O o l’àcid clorhı́dric, HCl.
3. Cristalls o xarxes cristal·lines: Una xarxa cristal·lina és una estructura gegant
de milions d’àtoms iguals o diferents, ordenats regularment en les tres direccions
de l’espai. Per exemple, el carboni, C, formant el diamant o el grafit.
Segons aquesta classificació, els elements els podem trobar com àtoms aı̈llats (gasos
nobles), molècules (O2 ) i com cristalls (Fe), i els compostos els podem trobar com
molècules (SO2 ) i com cristalls (NaCl).
125
(a) Representació (b) Representació de la molècula

de la molècula d’aigua
d’oxigen
Imatge 5.3: Dos de les molècules més importants per a la vida. Mentre que l’oxigen és
un element l’aigua és un compost.
5.3.2 Fórmules quı́miques

Definició 49 (Fórmules Quı́miques)
Una fórmula quı́mica és la representació d’una substància pura i ens informa:
• Dels elements que formen la substància.
• De la proporció en la que s’han combinat els àtoms dels elements.
Les fórmules quı́miques poden ser de dos tipus:

1. Fórmules moleculars: s’utilitzen per representar molècules i els subı́ndex dels
elements ens indiquen el nombre real d’àtoms que s’han combinat.
(a) Per exemple, la fórmula molecular de l’aigua és H2 O i aquesta fórmula ens
dona la següent informació: 1 molècula d’aigua està formada per 2 àtoms
d’hidrogen i 1 d’oxigen.
(b) Per exemple, la fórmula molecular del clor és Cl2 , és a dir, 1 molècula de clor,
Cl2 , està formada per dos àtoms de clor, Cl.
2. Fórmules empı́riques: s’utilitzen per representar xarxes cristal·lines. Els subı́ndex

representen la proporció relativa dels àtoms de cada element a la xarxa però no el
nombre real d’àtoms. Si la xarxa està formada per un sol tipus d’àtoms, la fórmula
és el sı́mbol de l’element.
(a) Per exemple, el ferro és un metall i forma una xarxa que la representarem
com Fe.
(b) Per exemple, el quars és una xarxa que té com a fórmula empı́rica SiO2 , que
indica que tenim un àtom de silici per cada 2 àtoms d’oxigen. En realitat te-
nim una estructura tridimensional amb molts àtoms de silici i el doble d’àtoms
d’oxigen.
126
5.4 Tipus d’enllaç quı́mic

Els àtoms dels elements s’uneixen a altres àtoms iguals o diferents per formar substàncies
més estables. La configuració electrònica dels gasos nobles (8 electrons a l’última capa) és
la més estable, per això els gasos nobles tenen reactivitat nul·la, és a dir, no poden formar
substàncies més estables. La resta d’elements tendirà a guanyar, perdre o compartir
electrons fins aconseguir la configuració dels gasos nobles (regla de l’octet). Segons la
posició a la taula periòdica dels elements que es combinen podem tenir diferents tipus
d’enllaç i les propietats de les substàncies formades també seran diferents.
5.4.1 Enllac iònic

Es forma per combinació dels elements de la dreta de la taula periòdica (no metalls)
amb elements de l’esquerra (metalls). Els metalls perdran electrons de l’última capa i
formaran cations (ions positius) i els no metalls els guanyaran i formaran anions (ions
negatius). Aquests cations i anions s’atrauran formant l’enllaç iònic. Hem de pensar que
la matèria és neutra i, per tant, el nombre d’electrons que perdi el metall haurà de ser
el mateix que els que guanyi el no metall.
Exemple 27
Estudiarem, pas a pas, la formació d’un enllaç iònic entre el liti i el fluor.
1. El Li és un metall alcalı́ que perd 1 electró i forma el catió Li+
2. El F és un no metall halogen que capta l’electró del Li i forma l’anió F–
3. Li+ + F– −→ enllaç iònic −→ LiF
Exemple 28
Estudiarem, pas a pas, la formació d’un enllaç iònic entre el calci i el clor.
1. El Ca és un metall alcalinoterri que perd 2 electrons i forma el catió Ca2+
2. El Cl és un no metall halogen que capta 1 electró. Per tant, si la substància

formada ha de ser neutra, necessitarem 2 Cl i es formaran 2 Cl–
3. Ca2+ + 2Cl– −→ enllaç iònic −→ CaCl2
Les propietats de les substàncies iòniques són:

1. Sempre formen xarxes o cristalls iònics, formats per cations envoltats del màxim
nombre d’anions. Aquestes agrupacions d’àtoms estan ordenades regularment a
l’espai, són elèctricament neutres i es representen mitjançant fórmules empı́riques.
127
2. Són sòlids a temperatura ambient amb temperatures de fusió elevades.
3. Són durs però fràgils.
4. Són solubles en aigua.
5. No condueixen l’electricitat en estat sòlid però sı́ si estan en dissolució o fosos.
Imatge 5.4: Cristall iònic de clorur de sodi
Són substàncies iòniques les sals binàries (NaCl, CaF2 , KBr) i les sals oxisals (KClO3 ,
K2 SO4 ).
5.4.2 Enllaç covalent

Es forma en combinar-se no metalls entre ells (elements de la dreta de la taula periòdica)
o amb hidrogen. En aquest cas, els àtoms comparteixen electrons per aconseguir la
configuració del gas noble. Poden compartir un, dos o tres parells d’electrons i formar
enllaços senzills, dobles o triples.
Per representar les substàncies formades amb enllaços covalents s’utilitzen els dia-
grames de Lewis. Aquest diagrames representen cada àtom del compost pel seu sı́mbol
quı́mic col·locant al mig l’àtom central, que mai podrà ser l’hidrogen , i els envolten dels
seus electrons de la capa de valència representats amb punts i creus de manera alternada.
Exemple 29
Diagrama de Lewis de la molècula de clor.
Molècula de clor, Cl2 . Cada àtom de clor té 7 electrons a la capa de valència.
En compartir 1 electró de cada àtom, es complirà la regla de l’octet. Hem
de considerar que cada parell d’electrons compartit constitueix un enllaç, i per
tant, l’estructura de Lewis del clor serà:
.. .. .. ..
. . . . . .
. Cl . . Cl . −→ . Cl – Cl .
. . .. ..
128
Exemple 30
Diagrama de Lewis de la molècula de nitrogen.
Molècula de nitrogen, N2 . Cada àtom té 5 electrons a la capa de valència,

necessita compartir-ne 3 per complir la regla de l’octet i, per tant, tindrà un
enllaç triple. La seva estructura de Lewis serà:
. .
. . . . . .
.N .N −→ .N≡ N.
. .
Exemple 31
Diagrama de Lewis de la molècula d’aigua.
Molècula d’aigua, H2 O. Tindrà l’oxigen com àtom central. Si l’oxigen té 6

electrons i l’hidrogen 1, l’estructura de Lewis serà:
H H
\ /
.O.
..
Les substàncies formades amb un enllaç covalent poden ser de dos tipus i les seves
propietats són diferents en cada cas:
1. Substàncies moleculars: Es formen per la unió d’un nombre discret d’àtoms i les
substàncies formades s’anomenen molècules i es representen mitjançant fórmules
moleculars. Aquestes molècules poden estar formades per àtoms iguals (Cl2 ,O2 ) o
per combinació d’àtoms diferents (H2 O, CO2 ). Les molècules són molt estables ja
que, en compartir els electrons, es compensen les forces de repulsió entre els nuclis
amb les d’atracció entre els nuclis i els electrons d’àtoms continus.
També hi ha forces que mantenen unides molècules diferents. Aquestes forces
s’anomenen forces intermoleculars i són més febles que l’enllaç covalent.
Les substàncies moleculars es caracteritzen per:
(a) A temperatura ambient poden ser sòlides amb temperatures de fusió baixes
(per exemple, el I2 ), lı́quides (per exemple, el Br2 ) o gasos (per exemple, l’O2 ).
(b) La seva solubilitat en aigua es variable.
(c) No són conductores ni de la calor ni de l’electricitat ni en estat pur ni en
dissolució.
129
2. Substàncies o cristalls atòmics: Es formen per la unió d’un nombre elevat

d’àtoms d’elements no metàl·lics de manera que es forma una xarxa cristal·lina
tridimensional on els àtoms s’ordenen de manera regular a l’espai, tal i com es pot
veure a la imatge 5.5. Es formen estructures gegants i els àtoms estan fortament
units. Es representen mitjançant fórmules empı́riques.
(a) Mostra de grafit (b) Estructura del gra-

fit
Imatge 5.5: Exemple de cristall atòmic: el grafit
Les substàncies atòmiques es caracteritzen per:
1. Són sòlides a temperatura ambient, amb densitat i temperatures de fusió molt

elevades, per sobre de 1400o C.
2. Són dures, es a dir, són difı́cils de ratllar. A l’escala de duresa de Mohs, el diamant
és la substància més dura i solament es pot ratllar amb un altre diamant.
3. Són insolubles en aigua.
4. No condueixen l’electricitat, excepte el grafit.
5.4.3 Enllaç metàl·lic

Es forma per unió d’àtoms metàl·lics iguals, es a dir, els elements col·locats a l’esquerra
i centre del sistema periòdic i es forma quan aquestos perden els electrons de la capa de
valència i es queden carregats positivament (cations).
Els cations es col·loquen de manera ordenada i regular al llarg de l’espai i envoltats
pels electrons lliures que es poden moure lliurement i que formen el núvol electrònic.
El núvol electrònic dona estabilitat a la substància i és el responsable de les principals
caracterı́stiques dels metalls.
Es formen cristalls o xarxes metàl·liques, per tant, es representen mitjançant fórmules
empı́riques que solament indiquen el tipus d’àtom que forma el cristall. Exemples molt
coneguts de xarxes metàl·liques poden ser el ferro, el coure o l’or.
Els cristalls metàl·lics es caracteritzen per:
1. Són sòlids a temperatura ambient excepte el mercuri (Hg), amb temperatures de

fusió elevades.
2. Tenen lluentor metàl·lica.
130
3. Són dúctils (s’estenen en fils ) i mal·leables (s’estenen en làmines).
4. Són insolubles en els dissolvents ordinaris, però fosos es poden barrejar amb altres
metalls i formar aliatges.
5. Són bons conductors, elèctrics i tèrmics. Això és degut a que els electrons del núvol
electrònic es poden moure lliurement.
Imatge 5.6: Model simplificat de l’enllaç metàl·lic
En el web següent teniu més informació sobre la regla de l’octet, els tipus d’enllaç i
les diferents estructures que poden formar-se.
curso/materiales/enlaces/enlaces1.htm
5.4.4 Exercicis
1. Què és un enllaç quı́mic?
2. Quina diferència hi ha entre una molècula i una xarxa cristal·lina? Posa exemples.
3. Quina diferència hi ha entre una fórmula empı́rica i una molecular?
4. Quins tipus d’enllaç coneixes? Quines substàncies es formen segons l’enllaç? Amb
quina fórmula es representen ? Posa exemples.
5. Dibuixa les estructures de Lewis de les següents molècules:
O2 , CH4 , NH3 , H2 O
6. Localitza el carboni a la taula periòdica i indica en quin grup i perı́ode està. De

quantes maneres podem trobar el carboni a la natura? Quina diferència hi ha entre
les dues estructures? Tenen les mateixes propietats?
7. Completa la taula amb les substàncies indicades:
H2 O, O3 , NaCl, He, C, Cl2 , Fe, H2 CO3 , S8 , MgCl2 , Ne, Br2 , SiO2 , CO2 , NaF
131
ELEMENTS COMPOSTOS
Àtoms aı̈llats Molècules Xarxes Molècules Xarxes
8. Digues el tipus d’enllaç de les substàncies de l’exercici anterior.
9. Completa la taula següent:
Substància Tipus d’enllaç Tipus de fórmula

H4 P2 O7
CO2
CaF2
H2 O
Na2 SO4
Cl2
Hg
C6 H12 O6
10. Al laboratori determinem el punt de fusió d’una substància i obtenim un valor de

143o C. Si sabem que és una substància covalent, raona si serà atòmica o molecular.
11. Què és el núvol electrònic als metalls?
12. Es correcte parlar de molècules iòniques? Raona la resposta.
13. La fórmula del clorur de potassi és KCl i la del sulfur de potassi és K2 S, explica:
(a) El tipus d’enllaç a cada substància.

(b) Què indiquen els subı́ndex i per què són diferents.
14. Posa el sı́mbols dels elements indicats i indica el tipus d’enllaç que formaran les
parelles següents:
(a) Hidrogen i oxigen

(b) Alumini i oxigen
(c) Potassi i sofre
(d) Sofre i clor
(e) Iode i plom
(f) Brom i liti
15. 15.- Explica les diferències entre:
(a) Àtom i ió
132
(b) Àtom i molècula

(c) Catió i anió
(d) Molècula i cristall
(a) Els elements poden formar enllaços covalents metàl·lics.

(b) A l’enllaç iònic, els ions comparteixen electrons.
(c) Els àtoms poden guanyar o perdre electrons per formar enllaços.
(d) Si un compost és gas a temperatura ambient, de segur que és molecular.
(e) Les substàncies iòniques sempre condueixen l’electricitat.

1. Escriu el nom o el sı́mbol quı́mic de les següents substàncies:
(a) Beril·li (k) Clor

(b) Ferro (l) Ag
(c) F (m) Fòsfor
(d) Bor (n) Sofre
(e) Sodi (o) Au
(f) Fe (p) Hg
(g) Brom (q) I
(h) Potassi (r) N
(i) Na (s) O
(j) Fluor (t) Al
2. Quin element gasós situat al segon perı́ode es troba a la natura com un àtom aı̈llat?
Nomena altres elements del mateix grup. Com s’anomenen els elements d’aquest
grup?
3. Digues quines de les següents propietats corresponen a un cristall iònic i quines a

un cristall metàl·lic:
(a) Té punts de fusió i ebullició elevats.

(b) És soluble en aigua.
(c) Conductor elèctric en estat sòlid.
(d) Conductor elèctric dissolt a l’aigua.
4. Respon cert o fals i raona la resposta:
(a) El clorur de sodi és una molècula formada per un àtom de clor i un de sodi.
(b) És difı́cil separar els ions dels cristalls iònics, per aquest motiu tenen punts
de fusió i ebullició elevats.
133
(c) Els cristalls iònics condueixen l’electricitat en estat sòlid per que tenen càrregues
positives i negatives.
(d) Els cristalls iònics es formen en combinar-se metalls amb no metalls.
5. Quins tipus de substàncies es poden formar amb enllaços covalents? Cita les seves
propietats i posa exemples.
6. Quines caracterı́stiques comunes tenen els cristalls atòmics, els iònics i els metàl·lics?
7. Tenim quatre substàncies: A, B, C i D. A partir de les dades recollides a la taula,

identifica quina substància és covalent molecular, quina covalent atòmica, quina
iònica i quina metàl·lica:
Estat a T Solubilitat Conductivitat

Substància Duresa
ambient en aigua elèctrica
A Lı́quid - Soluble No
B Lı́quid - Insoluble Sı́
C Sòlid Molt elevada Insoluble No
D Sòlid Elevada Soluble Sı́ (fos)
8. El clorur de magnesi està format pels ions clorur, Cl– , i els de magnesi, Mg2+ .
Justifica quina d’aquestes fórmules empı́riques pot correspondre al compost:
MgCl, Mg2 Cl, MgCl2
9. Si tots els àtoms tenen electrons, per què hi ha substàncies que són conductores
de l’electricitat i altres que no ho són?
10. Explica raonadament per què aquesta frase és incorrecta: El clorur de sodi, NaCl,
és un compost iònic i, per tant, està format per una xarxa cristal·lina de molècules
de NaCl
11. Indica el tipus d’enllaç entre les següents parelles de substàncies:
(a) Calci i oxigen

(b) Fluor i hidrogen
(c) Fòsfor i clor
(d) Potassi i clor
(e) Oxigen i sofre
(f) Iode i plom
12. Indica quin dels dos compostos o elements tindrà un punt de fusió més elevat:
(a) H2 i Na
(b) Fe i Xe
(c) NaCl i Fe
(d) SO2 i C
134
13. Dels valors següents, quin creus que serà el punt de fusió del SiO2 : 400o C, -5o C,
1500o C. Explica per què.
14. Quines de les substàncies següents conduiran el corrent elèctric?
(a) NaCl (sòlid) (d) CaF2 (aquós)

(b) NaCl (aquós) (e) Carboni grafit
(c) Aire (f) Carboni diamant
(a) L’enllaç quı́mic a la molècula H2 O és iònic, igual que al SiO2 i al SnO2 .
(b) Les substàncies metàl·liques són lı́quides a temperatura ambient.
(c) Totes les substàncies formades amb enllaç covalent tenen punts de fusió i
ebullició baixos, inferiors a 500 o C.
(d) Les fórmules empı́riques i moleculars són equivalents.
16. Tenim tres substàncies: CO2 , SiO2 i PbO2 . Sabem que la primera sublima a
−78 ◦ C, la segona es fon a 1600 ◦ C i la tercera a 300 ◦ C. Com podem explicar
aquestes diferències si les fórmules són semblants?
17. Explica el tipus d’enllaç que tindran les següents substàncies i posa un exemple de
cadascuna:
(a) sòlid fràgil, soluble en aigua, mal conductor en estat sòlid però bon conductor
si està fos.
(b) lı́quid immiscible en aigua i mal conductor.
(c) lı́quid immiscible en aigua i bon conductor.
(d) sòlid molt dur, insoluble en aigua i mal conductor.
(e) sòlid dur, insoluble en aigua i bon conductor.
18. Completa la taula amb les substàncies indicades:
He, O3 , NaCl, H2 O, C, SiO2 , Cl2 , Fe, H2 CO3 , HNO3 , S8 , ZnCl2 , N2 , Li, SO3 ,
CCl4 , Ar
ELEMENTS COMPOSTOS
Àtoms aı̈llats Molècules Xarxes Molècules Xarxes
19. Indica el tipus d’enllaç que tenen les substàncies de l’exercici anterior.
135
Tema 6
Reaccions quı́miques
Introducció
Si alguna cosa queda clara quan mirem tot allò que ens envolta, és que el canvi és una
caracterı́stica fonamental de la matèria. Quasi tot canvia constantment. Per exemple,
en aquest mateix moment les teves cèl·lules estan consumint oxigen per obtenir energia
i en aquest procés l’oxigen es transforma en diòxid de carboni. Un altre exemple: qui
no ha vist alguna un tros de metall abandonat en qualsevol lloc i totalment transformat
i convertit en una massa d’òxid rogenc i fràgil? Podrı́em comentar milers d’exemples
més: la transformació de l’aigua en gel quan baixa la temperatura, la transformació d’un
arbre en fum i cendra quan es crema ... no acabarı́em mai. Conèixer les caracterı́stiques
d’aquests canvis i estudiar les seves propietats és l’objectiu d’aquesta unitat.
6.1 Canvis fı́sics i canvis quı́mics
El primer que cal fer es distingir entre dos tipus de canvis: fı́sics i quı́mics.
Definició 50 (Canvis Fı́sics)
Direm que un canvi o transformació és de tipus fı́sic quan no canvia la naturalesa
quı́mica de les substàncies que el pateixen. Els exemples més clars de canvis
fı́sics serien els canvis d’estat.
Com es veu a la definició, en les transformacions fı́siques la naturalesa quı́mica de les

substàncies no varia. És a dir, no apareixen noves substàncies en la transformació. Apart
dels canvis d’estat també serien transformacions fı́siques les dilatacions dels metalls per
efecte de la temperatura o la dissolució d’un poc de sal en un got d’aigua. En cap
d’aquestes situacions es creen noves substàncies.
137
Definició 51 (Canvis Quı́mics)
Direm que un canvi o transformació és de tipus quı́mic quan la naturalesa

quı́mica de les substàncies que pateixen la transformació es veu modificada, és a
dir, apareixen substàncies noves. Aquest tipus de canvis s’anomenen reaccions
quı́miques.
Les substàncies que es transformen durant la reacció s’anomenen reactius i les
substàncies noves que es formen, productes.
Un exemple tı́pic de reacció quı́mica es la combustió. En efecte, quan en el motor

d’un automòbil es produeix la combustió de la benzina, aquesta es transforma en diòxid
de carboni i altres productes que surten pel tub d’escapament, mentre que la benzina
desapareix.
6.2 Caracterı́stiques de les reaccions quı́miques

En principi pot semblar un poc complicat decidir si una transformació representa un
canvi fı́sic o quı́mic. Si veiem una peça de fruita que ha madurat, això és un canvi fı́sic o
quı́mic? Aquesta dificultat és menor si ens fixem en les caracterı́stiques de les reaccions
quı́miques, que fa que en la majoria dels casos sigui més o menys fàcil identificar-les.
Aquestes caracterı́stiques són:
1. Aparició de noves substàncies. Aquesta és la principal caracterı́stica que de-

fineix una reacció quı́mica. Aquestes noves substàncies que es formen solen tenir
un aspecte completament diferent de les substàncies originals. Per això, uns bons
indicis de l’existència d’una reacció quı́mica són els canvis de color o d’olor, el
despreniment de gasos o l’aparició d’un precipitat en un lı́quid que era transpa-
rent. Malgrat aquests indicis clars, en alguns casos molt complicats l’única manera
d’estar segurs de l’existència d’una reacció quı́mica és fer un anàlisi quı́mic acurat.
2. Intercanvi d’energia. En totes les reaccions quı́miques es produeix un intercanvi

d’energia amb el medi. Aquesta energia intercanviada és de tipus tèrmic (calor), i
llavors resulta evident l’existència d’una reacció quı́mica, ja que es pot comprovar
el canvi de la temperatura del lloc on s’ha produı̈t la reacció. En funció de si la
calor s’absorbeix o es desprèn podem distingir dos tipus de reacció.
(a) Reaccions exotèrmiques. Són aquelles en les qual es desprèn calor cap a
l’exterior i per tant, s’observa un augment de la temperatura del lloc on es
produeix la reacció. Aquestes reaccions són les més conegudes. Per exemple,
la reacció que es produeix en cremar alcohol és exotèrmica.
(b) Reaccions endotèrmiques. Són aquelles en les qual s’absorbeix calor de
l’exterior i per tant, s’observa una disminució de la temperatura del lloc on
es produeix la reacció. Un exemple de reacció endotèrmica seria la producció
d’ozó (O3 ) a partir de l’oxigen diatòmic.
3. Conservació de la massa. En totes les reaccions quı́miques es compleix l’ano-

menat principi de conservació de la massa, enunciat pel quı́mic francès Antoine
138
Lavoisier1 al final del segle XVIII. Aquest principi assegura que, en qualsevol re-
acció quı́mica, la suma de les masses de totes les substàncies que tenim abans de
començar la reacció serà exactament igual a la suma de les masses de totes les
substàncies quı́miques que tenim després d’haver acabat la reacció.
Malgrat que el principi de conservació de la massa es compleix sempre, indepen-
dentment de que la transformació sigui fı́sica o quı́mica, no sempre és evident. Per
exemple, en l’època de Lavoisier es sabia que una barra de ferro pesava més després
d’oxidar-se. El treball metòdic de Lavoisier en el laboratori li va permetre arribar
a la conclusió de que aquests aparents augments de massa eren deguts normalment
a la combinació amb substàncies quı́miques del medi (en aquest cas, oxigen).
(a) L’oxidació és un canvi quı́mic (b) L’ebullició és un canvi fı́sic
Imatge 6.1: Exemples de canvis quı́mics i fı́sics coneguts
6.2.1 Tipus de reaccions quı́miques

Les reaccions quı́miques es poden classificar en quatre tipus diferents segons el mecanisme
de transformació. Aquests tipus són:
1. Reacció de sı́ntesi. En aquest tipus de reaccions dos o més substàncies senzilles

s’uneixen per formar una substància més complexa. Un exemple seria:
2Na + Cl2 −→ 2NaCl
2. Reacció de descomposició. En aquest tipus de reacció un compost es descompon

en substàncies més senzilles. Un exemple seria la descomposició de l’aigua:
2 H2 O −→ O2 + 2 H2
1
Lavoisier està considerat com un dels creadors de la quı́mica moderna. La seva principal aportació
a la ciència va ser la introducció d’un mètode rigorós de mesura en els treballs de laboratori.
139
3. Reacció de desplaçament. En aquest tipus de reaccions un element reemplaça a

un altre dins d’un compost. Un exemple seria la següent reacció:
Fe + CuSO4 −→ FeSO4 + Cu
4. Reacció de doble desplaçament. En aquest tipus de reaccions s’intercanvien ele-

ments entre dos compostos diferents. Un exemple seria el següent:
NaOH + HCl −→ NaCl + H2 O
6.2.2 Exercicis
1. Identifica els següents fenòmens com canvis fı́sics o quı́mics. Raona breument la
teva resposta.
(a) La maduració d’una fruita.

(b) La formació dels núvols.
(c) La formació de les estalactites d’una cova.
(d) Fregir un ou.
(e) La dissolució d’un comprimit efervescent en aigua.
(f) Aparició de sal en les roques de la platja
(g) Aparició de la rosada al matı́ d’un dia de fred.
(h) La respiració cel·lular.
(i) La fotosı́ntesi.
2. Com provaries que la dissolució de sal en aigua és un procés fı́sic i no un canvi
quı́mic?
6.3 Les equacions quı́miques

Definició 52 (Equacions quı́miques)
Una equació quı́mica és una representació teòrica d’una reacció quı́mica. En
aquesta representació s’indiquen els reactius inicials, els productes que s’obtin-
dran després de la reacció i les seves proporcions relatives.
Podem representar de manera esquemàtica una reacció quı́mica d’aquesta manera:
REACTIUS → PRODUCTES
Per tal de que l’equació quı́mica represente de manera correcta una reacció quı́mica
hem de tenir en compte que:
140
1. Les fórmules quı́miques dels reactius s’escriuen sempre a l’esquerra de l’equació i

les dels productes a la dreta. Els reactius i productes van separats per una fletxa
que indica el sentit de la reacció. Es poden indicar els estats d’agregació dels
compostos que intervenen en la reacció amb la següent notació: s (sòlid), g (gas),
l (lı́quid) i aq (dissolució aquosa).
2. Per tal de que el principi de conservació de la massa es compleixi, és necessari que
la quantitat d’àtoms que tenim en els reactius i en els productes sigui la mateixa.
Quan les equacions compleixen aquest requisit, direm que la reacció està ajustada
o equilibrada. Si una equació quı́mica no està ajustada, és necessari ajustar-la
modificant la quantitat de molècules dels reactius o productes, de la manera que
veurem més avant.
Exemple 32
Alguns exemples d’equacions que representen reaccions quı́miques:
(a) CaCO3 (s) → CO2 (g) + CaO(s)
(b) C(s) + O2 (g) → CO2 (g)
(c) Zn(s) + 2 HCl(aq) → ZnCl2 (aq) + H2 (g)
6.3.1 Ajust d’equacions quı́miques

Com ja s’ha comentat en el punt anterior, és necessari que les reaccions quı́miques
estiguen ajustades o equilibrades. Si això no és compleix la reacció quı́mica estaria mal
expressada i qualsevol càlcul que es fes seria erroni. Ara veurem un exemple d’equació
no ajustada i explicarem els passos que han de seguir-se per realitzar l’ajust.
La següent reacció quı́mica està mal ajustada:
H2 + N2 → NH3 (Equació mal ajustada)

Com sabem que està mal ajustada? Contem el nombre d’àtoms de cada element que
tenim a la dreta (productes) i l’esquerra (reactius) de la fletxa:
Reactius Productes
2 àtoms de nitrogen (N2 )
1 àtom de nitrogen i 3 àtoms d’hidrogen (NH3 )
2 àtoms d’hidrogen (H2 )
Com es pot veure, el nombre d’àtoms d’hidrogen i de nitrogen que hi ha en els

reactius no coincideix amb el que hi ha en els productes. Per tal de corregir això hem
de modificar els anomenats coeficients estequiomètrics2 , que són els nombres que
indiquen la quantitat de molècules de cada compost que tenim en una reacció.
Si es simbolitzen les molècules i els àtoms amb dibuixos pot ser es veurà més clara-
ment que la reacció no està ajustada:
2
la paraula estequiometria prové del grec i vol dir mesura dels elements
141
H2 N2 NH3
Imatge 6.2: Reacció quı́mica no ajustada
Com es veu a la imatge, el nombre d’àtoms en els reactius i en el productes no

coincideix. Mentre que en els reactiu només hi ha una molècula d’H2 (i per tant, 2
àtoms d’hidrogen), en els productes existeix una molècula d’NH3 ( i per tant, 3 àtoms
d’hidrogen). El mateix passa amb el nombre d’àtoms de nitrogen. Hi ha dos àtoms en
els reactius i només un en els productes.
Definició 53 (Coeficients Estequiomètrics)
Els coeficients estequiomètrics són els nombres que van situats davant de cada
compost en una equació quı́mica i indiquen la quantitat de molècules de cada
compost que intervenen en la reacció.
Exemple 33
Els coeficients estequiomètrics de la següent reacció són els nombres que estan
dins de les caixetes:
2 H2 + 1 O2 → 2 H2 O
El que indiquen aquests coeficients és el nombre de molècules que hi ha de

cada compost. En aquest cas tindrem 2 molècules d’H2 , 1 molècula d’O2 i 2
molècules d’H2 O. En aquest exemple hem escrit el coeficient estequiomètric de
l’oxigen per facilitar la seva comprensió, però quan el coeficient estequiomètric
és un 1 no s’escriu.
Si contem el nombre d’àtoms tindrem el següent:
1. Reactius
(a) 2 molècules d’H2 = 4 àtoms d’hidrogen (2 àtoms per cada molècula)

(b) 1 molècula d’O2 = 2 àtoms d’oxigen (2 àtoms per cada molècula)
2. Productes
(a) 2 molècules d’H2 O = 4 àtoms d’hidrogen i 2 àtoms d’oxigen
Com es pot veure en aquest cas, la reacció sı́ està correctament ajustada.
Si continuem amb la nostra reacció d’exemple hem de veure quins coeficients este-
quiomètrics caldrà posar per tal que la reacció estigui ajustada.
142
H2 + N2 → NH3 (Equació mal ajustada)

Com que en els reactius tenim dos àtoms de nitrogen mentre que en els productes
només tenim un àtom de nitrogen formant part de la molècula d’amonı́ac, llavors han
de formar-se almenys dues molècules d’amonı́ac. Si posem un dos davant de l’amonı́ac
tindrı́em que;
H2 + N2 → 2NH3 (Equació mal ajustada)

Ja s’ha ajustat la quantitat d’àtoms de nitrogen ,però encara resta ajustar l’hidrogen.
Com que ara en els productes hi han dues molècules d’amonı́ac això implica que es formen
6 àtoms d’hidrogen. Per tant, hem de posar un 3 davant de l’hidrogen molecular que hi
ha a l’esquerra de la fletxa. Per tant ens quedaria:
3H2 + N2 → 2NH3 (Equació ben ajustada)

I ara sı́ que l’equació quı́mica està ajustada. Si contem el nombre d’àtoms que tenim
en els reactius i els productes veurem que:
Reactius Productes
2 àtoms de nitrogen (N2 )
2 àtoms de nitrogen i 6 àtoms d’hidrogen (2NH3 )
6 àtoms d’hidrogen (3H2 )
Si tornem a dibuixar de manera simbòlica les molècules que intervenen en la reacció

quı́mica es podrà veure que en aquest cas la reacció està ajustada correctament.
+ + + +
H2 H2 H2 N2 NH3 NH3
Imatge 6.3: Reacció quı́mica ajustada
Com s’ha pogut comprovar, l’ajust d’equacions quı́miques senzilles no segueix cap
mètode, és un procés purament aritmètic. Es tracta de comptar les molècules a dreta
i esquerra de la fletxa i fer que el nombre d’àtoms de cada element sigui igual en els
reactius i els productes. És molt important no confondre els coeficients estequiomètrics
amb els subı́ndexs de les fórmules quı́miques. Aquests subı́ndexs no es poden modificar
en cap cas, ja que de fer-ho estarı́em modificant el compost quı́mic que intervé en la
reacció.
6.3.2 Exercicis
1. Ajusta les següents reaccions quı́miques
(a) SO2 + O2 → SO3

(b) CH4 + O2 → CO2 + H2 O
(c) Mg + O2 → MgO
143
(d) K + H2 O → H2 + KOH
(e) CaCO3 + HCl → CaCl2 + CO2 + H2 O
(f) C3 H8 + O2 → CO2 + H2 O
(g) KClO3 → KCl + O2
En el web següent teniu més informació sobre les reaccions quı́miques i les seves
caracterı́stiques:
http://ntic.educacion.es//w3//eos/MaterialesEducativos/mem2004/las_reacciones_
quimicas/index.html
6.4 Masses moleculars

Definició 54 (Massa moleculars)
La massa molecular es defineix com la suma de les masses atòmiques que

formen la molècula d’un determinat compost. De la mateixa manera que les
masses atòmiques, les masses moleculars també es mesuren en umes. Les umes
ja les vam definir en la pàgina 100 dels apunts.
Per poder calcular la massa molecular d’una substància resulta obligat conèixer les
masses atòmiques de l’element que la formen. Aquestes masses es poden consultar a la
taula periòdica de la pàgina 117.
Exemple 34
Calcula la massa molecular de l’àcid sulfúric i de l’aigua.
El primer que s’ha de fer és apuntar el valor de les masses atòmiques dels
diferents elements que formen la molècula de l’àcid sulfúric (H2 SO4 ) i l’aigua
(H2 O). Si ho mirem a la taula periòdica veurem que la massa atòmica de
l’hidrogen val 1 u, la de l’oxigen val 16 u i la del sofre val 32 u, llavors podem
fer:
1. massa molecular de l’aigua (H2 O) = 2·1 + 16 = 18 umes
2. massa molecular de l’àcid sulfúric (H2 SO4 ) = 2·1 + 32 + 4·16 = 98 umes
6.4.1 Exercicis
1. Calcula les masses moleculars dels següents compostos:
(a) Amonı́ac
(b) Monòxid de carboni
(c) Hidròxid de beril·li
144
(d) PCl5
(e) CaCO3
(f) C6 H4 (OCOCH3 )COOH (fórmula de l’aspirina)
(g) KMnO7
6.5 Concepte de mol i de massa molar

Fixen-mos en la reacció quı́mica que abans hem ajustat:
3H2 + N2 → 2NH3
Hem de recordar que en qualsevol reacció quı́mica els coeficients estequiomètrics ens
informen de la quantitat de molècules que intervenen en la reacció. Per exemple, en
l’equació que tenim dalt els coeficients ens diuen que necessitem 3 molècules d’H2 i una
molècula d’N2 per tal d’obtenir dues molècules d’NH3 . Els coeficients estequiomètrics no
ens parlen de masses. L’equació anterior no ens està dient que amb 3 grams d’hidrogen
i 1 gram de nitrogen obtenim 2 grams d’amonı́ac (de fet, ni tan sols té sentit aquesta
idea, ja que la massa no es conservaria). Bé, i on està el problema?
El problema està en que nosaltres en el laboratori tan sols tenim bàscules que ens
permeten calcular masses. És dir, que mentre que en els laboratoris només tenim ins-
truments per mesurar la massa de les substàncies, en les reaccions el que es considera és
el nombre de molècules.
Per tant, és necessari establir alguna relació entre la massa d’una substància i el
nombre de molècules que conté, una espècie de factor de conversió per poder transformar
masses en nombre de partı́cules. Aquesta relació va ser trobada per el cientı́fic italià
Amedeo Avogadro (1776-1856) i està considerada com una relació fonamental de la
quı́mica moderna.
Definició 55 (Concepte de mol i de Massa Molar.)
El mol és la unitat fonamental que serveix per mesurar la quantitat de matèria.
Es diu que es té un mol de substància quan es tenen 6, 023 · 1023 molècules
d’aquesta substància (àtoms si estem parlant d’un element). Aquest nombre
rep el nom de nombre d’Avogadro i es representa pel sı́mbol NA .
Direm que tenim un mol de substància quan tenim una massa en grams igual al
valor de la seva massa molecular (atòmica si parlem d’un element). A aquesta
massa que conté un mol de partı́cules se l’anomena massa molar i sempre
s’expressa en grams.
Veiem amb un parell d’exemples el que vol dir la definició anterior:
1. Si la massa molecular de l’aigua és 18 u (l’hem calculada abans) necessitarem 18

grams d’aigua per tenir un mol d’aigua, és a dir, 6, 023 · 1023 molècules d’aigua.
Per tant, 18 grams és la massa molar de l’aigua.
2. Si la massa atòmica del sofre és 32 u necessitarem 32 grams de sofre per tenir un
mol de sofre, és a dir, 6, 023 · 1023 àtoms de sofre. Per tant, 32 grams és la massa
molar del sofre.
145
Com es pot veure en el resultat anterior, tenir el mateix nombre de molècules no vol
dir tenir la mateixa massa. Això és degut a que la massa de molècules diferents no és la
mateixa. Per exemple, una caixa que conté 100 pilotes de tennis no té la mateixa massa
que si conté 100 pilotes de bàsquet.
Exemple 35
Calcula la massa molar del carbonat de calci (CaCO3 ) i de l’àcid clorhı́dric

(HCl).
Només hem de calcular la massa molecular del CaCO3 i de l’HCl i expressar el

resultat en grams. Consultem a la taula periòdica les masses atòmiques i fem
el càlcul:
1. CaCO3
(a) Massa molecular CaCO3 = 40 + 12 + 3 · 16 = 100 u

(b) Massa molar CaCO3 = 100 g
2. HCl
(a) Massa molecular HCl= 1 + 35,5 = 36,5 u

(b) Massa molar HCl= 36,5 g
Exemple 36
Calcula els mols de substància que tenim en 175,5 grams de sal comuna (NaCl)
i en 49 grams d’acı̀d sulfúric (H2 SO4 )
El primer que cal fer és calcular la massa molecular de la sal comuna i de l’àcid
sulfúric. Mirem a la taula periòdica les masses atòmiques dels elements i fem el
càlcul:
1. Massa molecular NaCl = 23 + 35,5 = 58,5 u
2. Massa molecular H2 SO4 = 2·1 + 32 + 4·16 = 98 u
Ara només cal aplicar un factor de conversió:
· 1 mol NaCl
1. Mols NaCl = 175, 5
gNaCl = 3 mols
58, 5
gNaCl
1 mol H2 SO4
2. Mols H2 SO4 = 49
gH2
SO 4· = 0, 5 mols

98
gH2
SO

4
146
Exemple 37
Calcula el nombre de molècules de CO2 , d’àtoms de carboni i d’àtoms d’oxigen

que hi han en 88 grams de diòxid de carboni.
El primer que cal fer és calcular la massa molecular del CO2 . Consultem la
taula periòdica per saber les masses atòmiques del carboni i de l’oxigen.
1. Massa molecular CO2 =1·12+2·16=44 u
Per tant, la massa molar del CO2 són 44 grams.

Ara es calculen els mols de CO2:
· 1 mol CO2
2. Mols CO2 = 88
gCO

2 = 2 mols
44
gCO

2
A partir dels mols de CO2 podem calcular el nombre de molècules de CO2 i els
àtoms de carboni i oxigen:
· NA molècules CO2
3. Molècules de CO2 =2
mols
CO 2 = 2NA
1
mol
CO
2
1 àtom C
(((( CO2 ·
(
((
molècules
4. Àtoms de carboni=2NA ( (( = 2NA
molècula
1( ((((CO2
2 àtoms O
(((( CO2 ·
(
((
molècules
5. Àtoms d’oxigen=2NA ( (( = 4NA
molècula
1(((((CO2
6.5.1 Exercicis
1. Calcula les masses molars de les substàncies següents:
(a) H2 SO4 (d) Fe2 O3

(b) NaOH (e) H2
(c) NaHCO3 (f) CaO
2. Calcula el nombre de mols que tenim en les següents masses de substàncies:
(a) 40 grams d’hidròxid de sodi (d) 60 grams d’or

(b) 28 grams de gas nitrogen (e) 8 grams de metà
(c) 109,5 grams de clorur d’hidrogen (f) 25 grams d’òxid de ferro (III)
3. On tenim més quantitat de molècules, en 100 grams de KCl o en 25 grams d’aigua?
4. Calcula el nombre de molècules i àtoms de cada element que tenim en les següents
masses de substàncies:
(a) 120 grams de diòxid de sofre
147
(b) 80 grams d’H2 SO4

(c) 50 grams de CaCO3
(d) 200 grams d’hidròxid de calci
(e) 10 grams d’òxid de potassi
5. Calcula la massa de les següents quantitats de substàncies:
(a) 3 mols d’NH3

(b) 12 mols de CaO
(c) 25 mols d’H2
(d) 9 mols d’HNO3
(e) 40 mols d’H3 PO4
6. Calcula el nombre de mols i la massa del següent nombre de molècules:
(a) 3, 0115 · 1023 molècules d’N2 O3

(b) 6, 023 · 1023 àtoms de sodi
(c) 9, 0345 · 1024 molècules de CO
(d) 12, 046 · 1023 molècules de Li2 O
6.6 Càlculs estequiomètrics

A l’hora de treballar amb equacions quı́miques, sempre es plantegen una sèrie de qües-
tions a resoldre. Si, per exemple, partim d’un equació general com la següent:
A + B} −→ C
| {z + D}
| {z
reactius productes
les qüestions que tracta de resoldre l’estequiometria solen ser de l’estil següent:
1. Si tenim una massa determinada de reactius, quina quantitat de productes es

formaran?
2. Si volem obtenir una determinada massa de productes, quina quantitat de reactius

seran necessaris?
3. Si tenim una massa determinada de reactiu A, quina massa de reactiu B serà

necessària per tal d’acabar completament amb el reactiu A en la reacció?
En les següents pàgines tractarem d’explicar pas a pas com es realitzen aquests
càlculs. Les etapes que han de seguir-se a l’hora de resoldre problemes d’estequiometria
són sempre les mateixes:
1. Ajustar l’equació quı́mica corresponent.
2. Transformar les masses de les substàncies a mols.
3. Fer servir la relació estequiomètrica de la reacció quı́mica per calcular els mols de
les substàncies que es demanen.
148
4. Tornar a transformar els mols a grams. Aquest pas no és estrictament necessari,
però es fa perquè resulta més familiar el concepte de gram que el de mol, i això
pot ajudar a la comprensió del problema. També és molt convinent comprovar
que amb els resultats que s’han optés es compleix el principi de conservació de la
massa.
Triarem una reacció tı́pica i la agafarem com a exemple per explicar els quatre passos
anteriors. Per exemple, un problema tı́pic podria ser el següent:
Mitjançant una tècnica anomenada

electròlisi, es pot descompondre l’aigua
en els seus components fonamentals, hidro-
gen i oxigen, segons la reacció que es veu a
H2 O(l) −→ H2 (g) + O2 (g)
la dreta. Si tenim dos litres d’aigua, quina
quantitat de gas oxigen i de gas hidrogen
obtindrem al realitzar aquesta reacció?
Pas 1: ajustar la reacció quı́mica

Com es pot apreciar fàcilment, l’equació quı́mica proposada no està ajustada. En els
reactius només tenim una molècula d’aigua, mentre que en els productes tenim una
molècula d’oxigen. L’oxigen no està ajustat. Si fem els càlculs corresponents hem d’ar-
ribar ràpidament a la següent expressió:
2 H2 O −→ O2 + 2 H2
Aquest pas és fonamental. Si per qualsevol motiu la reacció no s’ajusta bé tots els
passos posteriors ens donarien resultats equivocats. Per tant, cal prendre’s el temps
necessari per tal que de no equivocar-se en aquest pas.
Pas 2: transformar les masses a mols

En el següent pas hem de transformar les masses de les substàncies que ens donen a
mols. Això ho fem perquè els coeficients estequiomètrics que apareixen en la reacció
quı́mica, com ja hem comentat abans, representen nombre de molècules i no massa. La
manera de quantificar el nombre de molècules en una massa determinada és mitjançant
el concepte de mol, que ja s’ha explicat abans. En aquest cas tenim 2 litres d’aigua. Si
sabem que, segons la seva densitat, 1 litre d’aigua conté un 1 kg d’aigua podem fer:
1000
gH O 1 mol H2 O
2
2 2O ·
l H · = 111, 11 mols H2 O

1
l H
2O
18
gH2
O
Pas 3: fer servir les relacions estequiomètriques de la reacció per obtenir

els mols de les substàncies que ens demanen
En aquest pas es molt important tenir sempre present la reacció quı́mica ajustada. La
tornem a escriure i ens fixem en els coeficients estequiomètrics, que una altra vegada
hem posat dins de requadres per tal de distingir-los:
2 H2 O −→ 1 O2 + 2 H2
149
Aquests coeficients estequiomètrics ens indiquen, com ja s’ha explicat abans, la rela-
ció que hi ha entre els mols d eles diferents substàncies que intervenen en la reacció. en
concret, en aquest cas, aquests coeficients ens indiquen que per cada dos mols d’aigua,
obtindrem un mol de gas oxigen i dos mols de gas hidrogen. Per tant, podem fer servir
aquestes reaccions estequiomètriques per calcular el nombre de mols d’hidrogen i oxigen
que obtindrem finalment:
1 mol O2
111, 11
mols 2O ·
H = 55, 55 mols O2

2
molsH
2O
2 mols H2
111, 11
mols 2O ·
H = 111, 11 mols H2

2molsH
2O
Pas 4: transformar els mols a grams

Aquest pas ja és l’últim. Ara hem de transformar a unitats de massa (grams) els mols
de les substàncies que s’han calculat a l’apartat anterior. Només hem de consultar a la
taula periòdica les masses atòmiques dels elements corresponents. Per tant:
32 grams O2
55, 55
mols
2·
O = 1777, 60 grams O2
1molO
2
2 grams H2
111, 11
mols
2·
H = 222, 22 grams H2
1
molH
2
Ara podem verificar que es compleix la llei de conservació de la massa. Això ho
podem posar tot en un quadre com el següent:
Masses (en g) H2 O H2 O2 Total

Inicial 2000 0 0 2000
Final 0 1777,60 222,22 ' 2000
Podem comprovar que si sumem la massa d’hidrogen i oxigen ens donarà pràcticament
2000 grams. El resultat no coincideix de manera exacta perquè els càlculs dels mols i els
grams s’han arrodonit a dues xifres decimals.
Acı́ baix deixarem de manera resumida i en forma de mapa conceptual els passos que
han de seguir-se sempre en la realització dels càlculs estequiomètrics.
pas 1: ajust de la reacció
pas 2: passar les masses a mols
pas 3: realitzar càlculs estequiomètrics
pas 4: passar els mols a massa
Imatge 6.4: Passos a seguir en els càlculs estequiomètrics
En les pàgines següents teniu una sèrie d’exemples i exercicis d’estequiometria resolts.
150
Exemple 38
La formació del CO2 es pot aconseguir mitjançant la reacció següent:
C(s) + O2 (g) −−→ CO2 (g)

Si es disposen de 100 grams de C, calcula quina massa d’O2 serà necessària per
esgotar tot el carboni i la massa de CO2 que es formarà.
Pas 1: el primer que cal fer es escriure i ajustar l’equació quı́mica. En aquest
cas l’equació ja es troba ajustada i no cal tocar res.
C(s) + O2 (g) −−→ CO2 (g)

Pas 2: passar les masses a mols. Cal convertir els 100 grams de C a mols. La
massa atòmica del C és 14, i, per tant, la seva massa molar és de 14 grams:
1 mol C
mols de C = 100
grams
C·

= 8, 33 mols C
12 grams
C
Pas 3: hem de fer servir les relacions estequiomètriques de la reacció per calcular
els mols d’O2 i de CO2 . Com es pot veure en la reacció, per cada mol de C es
necessita un altre d’O2 i es forma un mol de CO2 .
1 mol O2
C ·
8, 33
mols = 8, 33 mols O2
1mol
C
1 mol CO2
C ·
8, 33
mols = 8, 33 mols CO2
1
mol
C
Pas 4: ara han de transformar-se els mols d’O2 i de CO2 a grams. La massa
molar de l’O2 és 32 grams i la del CO2 , 44 grams.
· 32 grams O2
8, 33
mols
O 2 = 266, 56 grams O2
1mol
O
2
· 44 grams CO2
8, 33
mols
CO 2 = 366, 52 grams CO2
1mol
CO

2
Per últim, comprovem que es compleix la llei de conservació de la massa:
Masses (en g) C O2 CO2 Total

Inicial 100 266,56 0 366,56
Final 0 0 366,52 366,52
Com es pot comprovar, les masses totals dels reactius i dels productes coinci-
deixen, dins de les aproximacions a dues xifres decimals que s’han fet en els
càlculs.
151
Exemple 39
El diòxid de sofre es pot transformar en triòxid de sofre segons la reacció següent:
SO2 (g) + O2 (g) −−→ SO3 (g)
Calcula quina quantitat d’oxigen i de SO2 serà necessària per obtenir 240 grams
de SO3 .
Pas 1: escriure i ajustar l’equació quı́mica. Com es pot comprovar, l’equació

que ens proporcionen a l’enunciat no està ajustada. Mentre que en els reactius
només tenim quatre àtoms d’oxigen en els productes en tenim tres. Per tant,
cal ajustar l’oxigen. Ho podem fer d’aquesta manera:
1
SO2 + O2 −−→ SO3
2
Pas 2: transformar els mols a grams. La massa molar del SO3 és 80 grams. Per
tant:
1 mol SO3
3·

mols de SO3 = 240
grams
SO

(( = 3 mols SO3
80 (grams
(((SO 3
Pas 3: fer servir els coeficients de la reacció per calcular el nombre de mols de
les substàncies que ens demanen.
· 1 mol SO2
3
mols
SO 3 = 3 mols SO2
1mol
SO

3
1
mol O2 3
3
mols
SO · 2
3 = mols SO2
1mol
SO3
2
Pas 4: transformar els mols a grams i comprovar la llei de conservació de la
massa.
64 grams SO2
3 SO2 ·
mols = 192 grams SO2

1mol
SO

2
3 · 32 grams O2 = 48 grams O
mols
O 2 2
2 1mol
O
2
Masses (en g) SO2 O2 SO3 Total

Inicial 192 48 0 240
Final 0 0 240 240
Com es pot apreciar, la llei de conservació de la massa es compleix perfectament

en aquest cas.
152
Exemple 40
El metà CH4 (g), reacciona amb oxigen O2 (g) per a donar CO2 (g) i H2 O(l).
Calcula la quantitat d’oxigen necessària per fer reaccionar 32 grams de metà i
la massa de CO2 i d’H2 O que es formarà.
Pas 1: escrivim l’equació i l’ajustem.
CH4 (g) + 2 O2 (g) −−→ CO2 (g) + 2 H2 O(g)
Pas 2: transformem els 32 grams de metà a mols. La massa molar del metà és
de 16 grams.
(( · 1 mol CH4
mols de CH4 = 32 (
grams
((( CH 4 (( = 2 mols CH4
16 (grams
(((CH 4
Pas 3: a partir de les relacions estequiomètriques que tenim en la reacció rea-
litzem els càlculs de les substàncies que es demanen.
· 2 mols O2
2
mols
CH 4 = 4 mols O2
1
mol
CH
4
1 mol CO2
2 CH4 ·
mols = 2 mols CO2

1mol
CH

4
2 mols H2 O
2 CH4 ·
mols = 4 mols H2 O

1mol
CH
4
Pas 4: transformem els mols a massa.
· 32 grams O2
4
mols
O 2 = 128 grams O2
1mol
O
2
44 grams CO2
2 CO2 ·
mols = 88 grams CO2

1mol
CO

2
18 grams H2 O
4
mols 2O ·
H = 72 grams H2 O
1mol
H
2O
Masses (en g) CH4 O2 CO2 H2 O Total

Inicial 32 128 0 0 160
Final 0 0 88 72 160
Com es pot apreciar, es compleix la llei de conservació de la massa.
153
6.6.1 Exercicis
1. Els mamı́fers obtenim energia per mantenir els nostres cossos a una temperatura
estable mitjançant una reacció quı́mica. Probablement, hauràs estudiat a l’assig-
natura de Biologia el concepte de respiració cel·lular, que no es res més que un
procés quı́mic en el qual, en les nostres cèl·lules, la glucosa C6 H12 O6 , que prové de
la digestió dels aliments que ingerim, reacciona amb l’oxigen O2 , per donar CO2 ,
H2 O i energia. Es demana:
(a) Escriu i ajusta l’equació quı́mica de la combustió de la glucosa.

(b) Calcula la quantitat d’O2 necessari per reaccionar amb 360 grams de glucosa.
(c) Calcula la quantitat d’H2 O i de CO2 que es formaran en la reacció
2. L’àcid clorhı́dric HCl(aq), reacciona amb el zinc Zn(s) per donar clorur de zinc
ZnCl2 (s) i gas hidrohen H2 (g).
(a) Escriu i ajusta l’equació quı́mica.

(b) Si volem obtenir 4 grams de gas hidrogen, calcula la quantitat d’HCl i de Zn
que seran necessaris.
3. La pluja àcida és una procés mitjançant el qual es combinen quı́micament l’aigua
atmosfèrica i certs òxids presents també a l’atmosfera a causa, principalment, de
l’acció humana. Un exemple de formació de pluja àcida podria ser el següent:
NO2 + H2 O −−→ HNO3 + NO
(a) Ajusta la reacció i anomena totes les substàncies que hi participen.

(b) Calcula la quantitat d’HNO3 que es formarà a partir de 50 grams de NO2 .
(c) Quantes molècules d’NO s’han format en el procés?
6.7 Velocitat de reacció

Malgrat que en aquest tema s’ha parlat de reaccions quı́miques, encara no s’ha fet co-
mentari sobre la velocitat a la qual es desenvolupen. La mateixa experiència personal
ens indica que mentre algunes reaccions quı́miques són extraordinàriament rapides al-
tres són tan lentes que pràcticament no es oden apreciar. L’estudi de la velocitat de
les reaccions quı́miques és una tasca molt important de la qual s’encarrega la cinètica
quı́mica.
En general, la velocitat de les reaccions quı́miques depèn d’una sèrie de factors:
1. La naturalesa dels reactius.El tipus de substància quı́mica que intervé en la

reacció és determinant de la seva velocitat. Per exemple, mentre que la reacció del
ferro amb l’oxigen és molt lenta, la reacció del sodi i l’oxigen és molt ràpida.
2. La superfı́cie dels reactius. La velocitat serà més gran quan la superfı́cie de

contacte entre els reactius sigui major. És per això que en moltes reaccions en les
quals intervenen sòlids es dissolen prèviament en aigua o es converteixen en pols.
154
3. La concentració dels reactius. Si augmentem la concentració dels reactius la

reacció serà més ràpida. Per exemple, la reacció de combustió d’un ciri serà més
ràpida amb oxigen pur que si fem servir aire de l’atmosfera, que només conté un
21% d’oxigen.
4. La temperatura.Normalment, la velocitat de la reacció augmenta quan ho fa

la temperatura. Per això, per evitar la descomposició del menjar, es guarda en
frigorı́fics o congeladors.
5. La presència de catalitzadors. Els catalitzadors son substàncies que poden

augmentar o disminuir la velocitat d’una reacció. Amb una mı́nima presència de
catalitzadors podem alterar de manera molt significativa la velocitat d’una reacció,
ja que no aquests no es consumeixen en el procés. Els catalitzadors són molt im-
portants en la majoria de reaccions bioquı́miques, on són anomenades enzims. En
els éssers vius els enzims són els responsables d’accelerar reaccions indispensables
per a la vida, com, per exemple, la degradació de les molècules complexes dels
aliments per tal que pugen ser absorbides per l’intestı́. Aquestes reaccions, sense
la presència d’enzims, serien massa lentes i els éssers vius no sobreviurien.

1. Quina és la principal diferència que existeix entre els canvis fı́sics i els canvis
quı́mics? Posa una parell d’exemples de cada cas.
2. Quan es calcina una quantitat de plom dins d’un recipient tancat es pot comprovar
com la massa del plom ha augmentat. També es pot comprovar com les propietats
quı́miques del plom calcinat són diferents als del plom sense calcinar, el que indi-
caria que s’ha produı̈t una reacció quı́mica. Com justificaries aquest augment de
massa?
3. Quina diferència existeix entre escriure 2CO i CO2 ?
4. Ajusta les següents reaccions quı́miques:
(a) H2 + I2 −−→ HI
(b) O2 + O2 −−→ O3
(c) Cu + O2 −−→ Cu2 O
(d) FeO + O2 −−→ Fe2 O3
(e) C2 H6 + O2 −−→ CO2 + H2 O
(f) P + Br2 −−→ PBr3
(g) Al + O2 −−→ Al2 O3
(h) PCl5 + H2 O −−→ H3 PO4 + HCl
(i) H2 SO4 + NaOH −−→ Na2 SO4 + H2 O
5. Calcula les masses moleculars i les masses molars de les següents substàncies:
(a) HNO3
155
(b) MgCO3
(c) Cl2
(d) C6 H6
(e) NaClO (lleixiu)
(f) C8 H10 N4 O2 (cafeı̈na)
(g) C12 H22 O11 · H2 O (lactosa o sucre de la llet)
6. Quants grams de liti caldria pesar per obtenir tres mols d’aquest element? Quants
àtoms tindrı́em?
7. Calcula en cadascú dels següents apartats on tenim més quantitat de matèria:
(a) 2 mols de ferro ; 100 grams de ferro ; 9,0345·1023 àtoms de ferro

(b) 1,5 mols d’HCl ; 71 grams d’HCl ; 12,046·1023 molècules d’HCl
(c) 1 mol de CaCO3 ; 100 grams de CaCO3 ; 6,023·1023 molècules de CaCO3
8. La sorra que podem trobar a la platja està formada per petites partı́cules que
provenen de la disgregació de roques. El seu component més comú és el quars
(SiO2 ). Si agafem amb la mà 100 grams de sorra de la platja i suposem que totes
les partı́cules estan formades per quars, calcula la quantitat de molècules de quars
que tenim en la mà. Compara aquesta xifra amb el nombre d’estrelles en la nostra
galàxia, que és aproximadament de 1011 .
9. La massa d’un bacteri unicel·lular és aproximadament de l’ordre de 10−12 grams.

Si simplifiquem molt la seva composició quı́mica i suposem que el bacteri només
està format per àtoms de carboni, calcula quan d’aquests àtoms formen el bacteri.
10. Calcula el nombre de molècules i de cada tipus d’àtom que tenim en les següents
quantitats de substància:
(a) 18 grams d’H2 O

(b) 30 grams de CaO
(c) 49 grams d’NH3
(d) 64 grams d’O2
(e) 80 grams de Mg(NO3 )2
11. Calcula la massa i el nombre de molècules que tenim en les quantitats de matèria
de les substàncies següents:
(a) 3 mols de LiF

(b) 1,5 mols de BH3
(c) 2 mols d’Ag2 O
(d) 0,5 mols d’HClO2
12. On tenim més molècules, en 20 grams d’aigua, en 2 mols d’H2 o en 1024 molècules
de Cl2 ?
156
13. El sulfur de plom (II) (PbS) pot reaccionar amb l’oxigen (O2 ) per donar PbO i
SO2 .
(a) Ajusta la reacció anterior i anomena els productes.

(b) Calcula la quantitat de PbS necessària per consumir 48 grams d’O2 .
(c) Calcula la massa de productes formats i comprova que es compleix la llei de
conservació de la massa.
14. El butà (C4 H10 ) es un gas que es fa servir àmpliament com a combustible degut
al seu gran poder calorı́fic. La reacció que produeix aquesta energia és la següent:
C4 H10 + O2 −−→ CO2 + H2 O
(a) Ajusta la reacció anterior.

(b) Calcula la quantitat de butà que podrı́em fer reaccionar amb un dipòsit de
200 litres que conté gas oxigen d’una densitat 1400 kg/m3
(c) A la vista dels productes de la reacció anterior, raona per què és molt perillós
adormir-se en una habitació tancada amb una estufa de butà encesa.
15. L’hidròxid de liti és una substància capaç d’absorbir el CO2 segons la reacció
següent:
LiOH + CO2 −−→ Li2 CO3 + H2 O
(a) Ajusta l’equació quı́mica.

(b) Quina massa de CO2 podrı́em eliminar amb 48 grams d’hidròxid de liti?
(c) Quina quantitat d’aigua es formarà en la reacció?
(d) Quina utilitat pràctica se li pot trobar a aquesta propietat de l’hidròxid de
liti?
16. El procés de formació d’estalactites i estalagmites dins de les coves també és un
procés quı́mic. La reacció es representa de la següent manera:
Ca(HCO3 )2 (aq) −−→ CaCO3 (s) + CO2 (aq) + H2 O(l)
El que forma l’estalactita és el carbonat de calci CaCO3 , també anomenat calcita,
que és una substància molt poc soluble en aigua.
(a) Ajusta l’equació quı́mica.

(b) Calcula la quantitat de bicarbonat de calci ca(HCO3 )2 que s’haurà fet servir
per formar una estalactita de 10 kg.
(c) Calcula la quantitat de CO2 que s’ha després en el procés.
157

APunts Exercicis 3r

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

APunts Exercicis 3r

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Apunts de Fı́sica i Quı́mica.

Departament de Fı́sica i Quı́mica.

2 Estats d’agregació de la matèria. Teoria cinètica molecular. 31

2.5.4 Llei general dels gasos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45

3 Substàncies pures i mescles 55

4 Estructura de la matèria. Teoria Atòmica 85

4.4.2 Isòtops de l’hidrogen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96

5 Estructura de la matèria 119

6 Reaccions quı́miques 137

6.5.1 Exercicis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147

I ja per finalitzar, animem als alumnes que gaudisquen de l’assignatura. No han de

Notes sobre el format

Definició 1 (Exemple de definició)

Les definicions aniran en caixes amb aquest format

En aquestes caixes hi aniran els exercicis resolts

Utilització dels apunts

i la imatge serà substituı̈da.

1.1 El mètode cientı́fic

1. Observació i plantejament del problema.

(a) hemeroteques ( revistes, publicacions temporals...)

(a) Potser depèn de l’origen dels ous

4. Experimentació i recollida de dades.

Origen Maionesa ben feta Maionesa tallada

Taula 1.1: Dades del primer experiment

Temperatura dels ous Maionesa ben feta Maionesa tallada

Taula 1.2: Dades del segon experiment

Velocitat Maionesa ben feta Maionesa tallada

Taula 1.3: Dades del tercer experiment

5. Anàlisi dels resultats.

1.2 La mesura. Magnituds i unitats

Anomenem magnitud a tota propietat de la matèria que es pot mesurar.

Són magnituds la massa, longitud, velocitat... i no ho són la felicitat, alegria... però,

1.2.1 Sistema Internacional d’unitats (SI)

Definició 4 (Magnituds Fonamentals)

Magnituds fonamentals Sı́mbol de la magnitud Unitat del S.I. Sı́mbol de la unitat

Taula 1.4: Magnituds fonamentals

Definició 5 ([Magnituds Derivades)

Generalment, s’obtenen a partir de les magnituds fonamentals utilitzant expres-

Algunes magnituds derivades les podem veure en la taula 1.5.

1.3 Múltiples i submúltiples. Notació cientı́fica

Magnituds derivades Sı́mbol de la magnitud Unitat de l’SI Altres unitats

Taula 1.5: Magnituds derivades

(a) Teodolit (b) Anemòmetre (c) Voltı́metre

Imatge 1.1: Instruments moderns de mesura

Algunes quantitats expressades en notació cientı́fica:

• La longitud de la cèl·lula: 0, 000003 m = 3 · 10−6 m

• El radi de la Terra: 6370000 m = 6, 37 · 106 m

• Massa de la Lluna: 7, 35 · 1022 kg

Taula 1.6: Múltiples i submúltiples

Si expressem la grandària de la cèl·lula que hem vist a l’exemple anterior amb

2. Escriu els resultats següents utilitzant notació cientı́fica.

3. Substitueix les potències de 10 per múltiples o submúltiples de la unitat principal:

1.4 Canvis d’unitats. Factors de conversió

Definició 6 (Factors de conversió)

Un factor de conversió és una fracció que té en el numerador i en el denominador

La taula 1.7 conté les relacions entre algunes unitats importants.

Taula 1.7: Algunes unitats utilitzades freqüentment

2. Canvia les següents quantitats al SI utilitzant factors de conversió

1.5 Caracterı́stiques de la mesura

Definició 7 (Mesures directes i indirectes)

1. Si tenim un regle i volem mesurar la longitud d’una goma d’esborrar, ho

La massa d’un gra d’arròs és una mesura indirecta.

1.5.2 Els instruments de mesura