Guia de lectura de les Meditacions metafísiques (I i II)

Què és això d’una “meditació metafísica”?

En Plató la filosofia pren la forma del diàleg, en Descartes la d’una meditació. Les
Meditacions metafísiques es van publicar per primera vegada en llatí l’any 1641, a
diferència del Discurs del mètode publicat en francès per al gran públic. Diu el propi
Descartes que va dirigit “només a qui vulgui meditar amb mi un cop allunyat l’esperit de
tots els sentits i de tot prejudici, i sé molt bé que aquests són molt pocs”. La meditació és
una reflexió interior que vol revisar totes les antigues opinions per descartar aquelles que
no siguin sòlides, en aquest sentit és un exercici de llibertat d’esperit: “Em calia provar
seriosament, un cop a la vida, de desfer-me de totes les opinions a què fins aleshores
havia donat crèdit, i començar de bell nou des dels fonaments”.

Una meditació s’assembla més a un exercici espiritual que no pas a una recerca
científica. Es fa, almenys, “un cop a la vida” i l’objectiu és sortir de l’estat d’inseguretat
habitual en la vida dels homes, el mètode serà el dubte. Mentre vivim necessitem creure
en moltes coses, donar per certes moltes coses dubtoses, aquesta certesa pràctica,
quotidiana, sense la qual no podríem fer mai un pas, és la que Descartes anomena
certesa moral, és suficient per viure. Però el temps de la meditació és un temps de
reclusió, un temps teòric, orientat única i exclusivament a la recerca de la veritat, per això
podem invertir l’actitud natural: posar en dubte tot allò en què puguem imaginar o fingir la
més mínima sospita. El que Descartes pretén és justament sortir de dubtes i assolir
veritats absolutes, incontrovertibles, el que ell en diu certeses metafísiques.

Les Meditacions intenten doncs, començar de nou, perquè la raó sempre arriba tard
en la vida dels homes i ha de fer-se un lloc que ja han ocupat altres instàncies. El mètode
serà el dubte: tractar totes les opinions com si fossin prejudicis per veure si n’hi ha
algunes que resisteixen. La meditació avançarà seguint exclusivament l’ordre de les raons
sense deixar-se influir per consideracions pràctiques o d’altre tipus. És l’ordre necessari
del progrés metafísic que intenta assolir la certesa absoluta i avançar de certesa en
certesa rebutjant tot allò que no sigui estrictament necessari. Però l’esperit humà és
voluble, es distreu i retorna constantment a les antigues opinions i prejudicis, per això
caldrà recórrer a tota mena d’experiments mentals, de ficcions i artificis per mantenir-se
en el dubte. Caldrà persistència per assolir i consolidar les veritats aconseguides. La
meditació té el seu ritme i el seu temps, cada meditació dura un dia aproximadament, però
Descartes mateix escriu: «M’agradaria que els lectors no empressin només el temps que
es necessita per llegir la primera meditació, sinó alguns mesos o, com a mínim, algunes
setmanes a considerar les coses que s’hi tracten.».

Meditació primera
D'aquelles coses que es poden posar en dubte

[Plantejament general del dubte]

1. En els dos primers paràgrafs Descartes ens dóna el context i les condicions
òptimes per fer l’exercici de la meditació. Quines són aquestes condicions?
2. Per què Descartes comença l’exercici de dubtar?
3. Com defineix el dubte metòdic? I per què l’anomena metòdic?
4. Com s’ho fa Descartes per posar-ho tot en dubte (“perquè el treball seria
inacabable”) Quins són aquests principis que vol criticar?
 [Dubtes d'allò que coneixem pels sentits]

5. Què ensenya la prudència?

6. Descartes constata que, en determinades circumstàncies, és habitual que els sentits
fallin (“quan es tracta de coses que gairebé no percebem o que es troben molt
llunyanes”), posa'n exemples?
[I si estic dormint ? ]

7. Digues quina és la conclusió de l' argument dels somnis (“veig amb tanta
claredat...”).

[Si dormim també hi ha coses certes ...]

8. Quines són les ciències que estudien “les coses compostes” i quines les que tracten
“de coses molt simples i molt generals”?
9. Per què aquestes sembla que són immunes a l'argument del somni i a l'exercici del
dubte?

[El “geni maligne”]

10. Primer Descartes dubta del sensible (primer nivell del dubte), però no es queda
aquí. Quin és l'argument que utilitza Descartes per radicalitzar el dubte i aconseguir
dubtar fins i tot de les veritats matemàtiques (segon nivell del dubte)“Suposem,
doncs”...?
11. Els arguments del somni i del geni maligne són arguments escèptics. Els podríem
sintetitzar de la següent manera: “si no puc estar segur que ara no somio (o que tot
són il·lusions provocades per un geni maligne o pura realitat virtual, etc.) tampoc
puc estar segur que aquí davant hi ha una taula o que tinc dues mans”. Et sembla
raonable aquest dubte?
12. A l’últim paràgraf Descartes relaciona dubte i llibertat, per què? Explica la
comparació amb l’ esclau.

Meditació segona
De la naturalesa de l'esperit humà; i que és més fàcil de conèixer que el cos

1. La meditació té el seu temps i el seu ritme, fixa’t en la referència temporal: quan

dura cada meditació? En quin estat d’esperit va acabar la primera meditació i com
comença la segona?
2. Quina és la primera veritat necessària i com hi arriba?
3. Explica ara la comparació amb la palanca d’Arquimedes.

[Si m'enganyo existeixo]

4. Llegeix tot el primer paràgraf (“Però què sé jo si no hi ha ... ) i respon:

a) Quina és la conclusió d'aquest argument?
c) Quina és la condició que fa vertadera la proposició: “Jo sóc, jo existeixo” ?
d) Per què et sembla que és necessàriament vertadera la proposició “jo sóc, jo
existeixo”? Per què el geni maligne no em podria enganyar també en aquest
punt?
5. A partir d’ara la segona meditació gira a l’entorn de la pregunta: sé que existeixo
però no què sóc jo exactament (“no sé encara amb prou claredat allò que sóc”), per
què? S’ha clausurat ja l’exercici del dubte?
6. Què entén Descartes per cos o naturalesa corporal?

[Primera veritat: primer principi de la filosofia]

7. Per què Descartes es demana: “Puc estar segur de tenir cap de les coses que
acabo d’atribuir a la naturalesa corporal'?”
8. Quin és l’únic atribut que em pertany necessàriament? Què “no sóc de cap
manera”?
9. Què és una cosa que pensa? Què tenen en comú tots aquests actes? Pots donar
un sinònim de “pensar”?
10. Aleshores, segons Descartes, “jo sóc un cos” o “tinc un cos”? Per què?