2.-Els Instruments Musicals

El so i els instruments musicals al llarg del procés educatiu de l’alumnat
Capítol II:
ELS INSTRUMENTS MUSICALS
1.- NOCIONS FONAMENTALS D’ORGANOLOGIA

1.1.- Investigació, descripció i classificació dels instruments musicals
1.2.- Classificació instrumental en la cultura musical oriental
1.3.- Classificació instrumental en la cultura musical occidental
2.- PROPOSTES DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL

2.1.- Tipologia basada en la pràctica orquestral i en altres agrupacions musicals
2.2.- Tipologia basada en la catalogació de Hornbostel-Sachs
3.- ORGANOLOGIA I PRÀCTICA INSTRUMENTAL GRUPAL DIACRÒNICA EN LA MÚSICA

OCCIDENTAL
3.1.- Antiguitat Clàssica
3.2.- Edat Mitjana
3.3.- Renaixement
3.4.- Barroc
3.5.- Classicisme
3.6.- Romanticisme
3.7.- Impressionisme, segle XX i actualitat
3.8.- Conclusions
4.- INSTRUMENTS TRADICIONALS i ÈTNICS

4.1.- A manera d’introducció
4.2.- Espanya
Capítol II - pàgina 1 de 47
4.3.- Altres zones del mon
5.- ELS INSTRUMENTS EN L’AULA

5.1.- Percussió corporal (PC)
5.2.- Percussió d’alçada determinada (PAD)
5.3.- Percussió d’alçada indeterminada (PAI)
Capítol II:
ELS INSTRUMENTS MUSICALS
1.- NOCIONS FONAMENTALS D’ORGANOLOGIA
1.1.- Investigació, descripció i classificació dels instruments musicals
En pretendre l'ésser humà obtenir sons diferents dels que sorgien de la seva
pròpia veu, va haver de recórrer a elements materials per aconseguir-lo, com ara: cossos
elàstics, tubs, membranes, etc.
Els instruments aniran apareixent segons la pròpia evolució humana i segons

aquesta necessiti materials nous per a la seva expressió musical. En aquest sentit, també
podríem dir que un instrument musical és tot generador de so que serveix a la concreció
d'idees musicals.
Podríem establir el naixement dels instruments amb un caràcter màgic, ja que el

so –per la seva intangibilitat, fugacitat i invisibilitat— podia conjurar als esperits. Segons
els musicòlegs Hornbostel-Sachs (1914) els centres de creació històrica són Àsia central,
la Xina, Egipte i Mesopotàmia.
Els instruments musicals són estudiats per l'organografia musical –art de

descriure i acarar els instruments— i per l'organologia musical –art d'esbrinar
analíticament les lleis físiques que regeixen en la producció del so—.
Segons el musicòleg francès François-René Tranchefort en el seu llibre Els

instruments musicals en el món, l'organologia –considerada com una branca important
de la musicologia a causa de la seva classificació com a “ciència dels instruments
musicals”—, abasta tres camps d'estudi.
El primer camp objecte d'estudi correspon a la recerca dels orígens i les filiacions,
que es recolza fonamentalment sobre les nocions fonamentals de l'etnologia i de
l'antropologia. André Schaeffner, en el seu llibre Origine des instruments de musique
(1936), traça un quadre important de la gènesi dels instruments musicals per tot el món.
El segon camp de recerca és l'estudi pràctic dels instruments en relació a la seva

descripció material, sobretot les particularitats de la seva construcció i a les diferents
tècniques interpretatives. Aquest segon apartat de l'organologia compta també amb
clàssics propis, com el gran tractat antic de Michael Praetorius, Syntagma musicum. II.-
De organographia (1618), que presenta en particular un Theatrum instrumentorum amb
una sèrie de gravats que constitueixen una iconografia pròpiament “científica”
respectant simultàniament les proporcions i la perspectiva.
Finalment, la classificació dels instruments constitueix el tercer camp de

l'organologia. Francament, deriva dels dos anteriors i ha suscitat nombroses
controvèrsies entre especialistes sense que cap sistema de classificació totalment
coherent hagi arribat a esgotar el material instrumental extremadament ric i en constant
evolució.
A partir de mediats del segle XIX, s'aborda el tema dels sistemes de classificació
instrumental des de perspectives antropològiques i etnològiques que contribueixen a
enriquir les simples dades –sobre forma o materials emprats en la construcció— amb
aportacions sociològiques, simbòliques, històriques, rituals, etc.
No obstant això, amb anterioritat a la data anterior, els estudis i tractats

d'instruments es redueixen a simples descripcions formals amb algun consell sobre
l'execució i una classificació més o menys acceptable.
Parlant de classificacions, citem a continuació algunes realitzades en tractats i

catàlegs recomanables sota el nostre punt de vista:
• 1529 - Musica instrumentalis deutsch, de Martín Agrícola.
• 1555 - Declaració d’instruments musicals, de Fray Juan Bermudo.
• 1592 - Prattica di música, de Ludovico Zaconi.
• 1636 - L’harmonie universelle, de Pere Marin Mersenne.
• c. 1640 - Traité de instruments, de Pierre Trichet.
• 1724 - Escuela música segons la pràctica moderna, de Fray Pablo Nasarre.
• 1893 - Catalogue descriptif et analytique du musée instrumental du Conservatoire
royal de musique de Bruxelles, de Victor-Charles Mahillon.
• 1901 - Emporio científico y histórico de organografía musical antigua, de Felipe
Pedrell.
• 1914 - Systematik der musikinstrumente, d’Erich von Hornbostel i Curt Sachs.
Hem de tenir en compte que la gran majoria de sistemes de classificació

d'instruments musicals, establerts conformement a diversos criteris teòrics o pràctics,
solen conservar la seva validesa en el marc d'una civilització o d'una època determinada:
el de la Xina que veurem a continuació, per exemple; o, en el cas de l'Europa alemanya
renaixentista, el citat en el paràgraf anterior de Martín Agrícola.
Avui dia, no obstant això, la classificació que s'ha imposat definitivament

acceptada a tot el món per la seva lògica i l'exactitud de la seva terminologia és
l'elaborada per Erich von Hornbostel i Curt Sachs. Les grans categories que van establir
en la seva obra van ser adoptades per l'etnomusicologia i han inspirat els treballs més
recents i sempre en actualitat.
1.2.- Classificació instrumental en la cultura musical oriental
A tall d'exemple representatiu de la cultura musical oriental, ens centrem en

l'ancestral civilització de la Xina que, segons la tradició, s'ha vingut manifestant des del
IV mil·lenni abans de la nostra era (a. C.) elaborant la més antiga classificació que hagi
arribat al nostre coneixement. Aquesta classificació obeeix a un complex, però
perfectament coherent sistema musical, la influència del qual ha estat determinant en
tot l'extrem orient.
És un sistema organitzatiu que s'assenteix alhora sobre dos pilars:

• D'una banda, en els conceptes mítics, amb múltiples relacions d'idees morals o
cosmogòniques (poc familiars a les ments occidentals).
• D'altra banda, en l'observació pràctica dels materials de ressonància dels
instruments musicals.
Sota aquests pilars i en totes les èpoques, els instruments xinesos han estat
dividits en vuit variants tipològiques segons els principals materials amb què es
fabricaven.
SISTEMA DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL XINÈS (IV mil·lenni a. C.)
Material Instruments d’exemple
1.-Metall campanes, gong, plats, trompeta, tambor de bronze

2.-Pedra família de litòfons, flauta de jade
3.-Terra ocarina, tambors de terra
4.-Fusta varetes, oboè, tambor de fusta
5.-Bambú flauta de pa, flauta travessera, flauta recta
6.-Carabassa òrgan de boca
7.-Pell les nombroses varietats de tambors i timbals
8.-Seda (es a dir, les cordes) cítares, llaüts
1.3.- Classificació instrumental en la cultura musical occidental
En occident, els autors dels grans tractats antics d'organologia dels segles XVI i
XVII van tenir com a única preocupació descobrir els instruments del seu temps. Es van
proposar, no obstant això, diversos sistemes de classificació que, tradicionalment
distribuïen els instruments en cordes polsades i fregades, vent i percussió.
Va caldre esperar al segle XIX, per a veure aparèixer una classificació més
rigorosa basada en la manera de fer vibrar una corda i al mateix temps en la naturalesa
del material vibrant.
Posteriorment, les classificacions dutes a terme en el segle XX van perfeccionar

les precedents i van servir d'inspiració al sistema de Hornbonstel-Sachs, que va ser el
primer susceptible de ser aplicat sense grans llacunes a tots els instruments coneguts en
el món.
El sistema de Hornbonstel-Sachs, realitzat en 1914, comporta quatre grans

divisions fonamentades sobre la base de la tipologia del material vibratori productor del
so i seguint un cert nombre de criteris, entre els quals –excepte en el cas dels
cordòfons—, un dels més importants és la manera en què s'executa l'atac per a produir
el so (és a dir, l'acció de colpejar directament o indirectament mitjançant fregament,
raspat, sacsejada, etc.).
SISTEMA DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL HORNBOSTEL-SACHS (1914)
Tipologia Definició
El so és produït pel propi material de l'instrument gràcies a la

1.-Idiòfons seva solidesa i elasticitat sense necessitat de recórrer a la
tensió de membranes o de cordes
2.-Membranòfons El so es produït por membranes molt tensades
3.-Cordòfons Una o varies cordes son tensades entre dos punts fixos
4.-Aeròfons L’element vibratori primari es l’aire
La classificació suggerida per André Schaeffner (1976), encara que inspirada en

principis bàsicament idèntics, ha aportat, no obstant això, nocions molt originals
sobretot en la categoria dels idiòfons (molt detallada, degut precisament a la seva
profusió en les anomenades societats primitives). Aquest sistema classificatori està
basat sobre una divisió entre dues grans categories.
SISTEMA DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL SCHAEFFNER (1976)
Categories Definició i divisió de les categories
Els no susceptibles de tensió (la major part dels idiòfons)

1.-Instruments de
Els susceptibles de tensió (cordòfons i membranòfons)
cos sòlid vibrant
Els flexibles (altres idiòfons)
2.-Instruments
Engloba a tots els instruments aeròfons
d’aire vibrant
Posteriorment, el musicòleg alemany A. Buchner ha proposat una altra

distribució per als instruments que a continuació mostrem.
SISTEMA DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL BUCHNER
Distribució Definició
1.-Idiòfons Quan la font sonora és una massa elàstica

2.-Aeròfons Quan la font sonora és l’aire tancat entre les parets de l’instrument
Quan la font sonora és un material Instruments de corda
3.-Sínfons
que s’ha fet elàstic per tensió
artificial Instruments de membrana
No obstant això, qualsevol que sigui l'interès d'aquests últims intents de

classificació, l'establerta per Hornbostel-Sachs és la que avui dia inspira fonamentalment
la presentació general dels instruments musicals en la majoria dels casos.
A continuació, anirem explicitant i presentant de manera gradual –amb l'ajuda

de la configuració de taules esquematitzades— els instruments musicals en relació amb
els sistemes de classificació i catalogació. Per això, hem pres com a referència els tractats
d'organologia esmentats anteriorment, tant antics com moderns i els recursos
bibliogràfics de grans especialistes sobre la temàtica que ens ocupa, com és el cas
d'Ulrich Michels, François-René Tranchefort, Jeremy Montagu, Ramón Andrés, Robert
Donington i Anthony Baines, entre altres.
2.- PROPOSTES DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL
Queda latent que són diversos els sistemes de classificació que han aparegut al
llarg de la història: uns bastant diferents, altres similars i altres complementaris. El
nostre objectiu és concretar dues propostes classificatòries, que tenen com a nexe
d'unió el seu afany organitzatiu per a una millor identificació i estudi dels instruments
musicals. En aquest sentit, anirem especificant només alguns exemples en cada cas ja
que el fet de voler contemplar tots els instruments seria complicat i gairebé inviable per
la gran quantitat existent, entre altres motius.
2.1.- Tipologia basada en la practica orquestral i en altres agrupacions musicals
Els instruments musicals solem dividir-los en quatre grans famílies, tenint en

compte que l'última d'elles és singular respecte a les anteriors, pel fet que la seva creació
ha estat més recent i encara no sol ser present en totes les orquestres.
Seguidament, presentem una taula mitjançant la qual fem un paral·lelisme

comparatiu entre les famílies instrumentals i la classificació instrumental Hornbostel-
Sachs:
FAMÍLIA INSTRUMENTAL CLASSIFICACIÓ HORNBOSTEL-SACHS
1.-Instruments de corda Cordòfons

2.-Instruments de vent Aeròfons
3.-Instruments de percussió Idiòfons o auto-ressonadors
Membranòfons
4.-Instruments “moderns” Electròfons
A continuació, explicitem de manera detallada i amb alguns exemples

instrumentals cadascuna de les famílies instrumentals a les quals al·ludim.
FAMÍLIA D’INSTRUMENTS DE CORDA (CORDÒFONS)
Tipologia Exemples d’instruments
1.-Fregada (amb l’arc, normalment) violí, viola, violoncel (o cello), contrabaix

2.-Polsada (amb pua/plectre o amb la arpa, llaüt, guitarra, mandolina, banjo,
ma/amb els dits) vihuela, balalaica, bandúrria
3.-Percudida o colpejada (amb piano
macetes/martells folrats)
4.-Pinçada (amb plectre i teclat) clavicordi/clave
FAMÍLIA D’INSTRUMENTS DE VENT (AERÒFONS)
Tipologia Exemples d’instruments
de bisell (forat) flauta travessera, flautí

simple clarinet, saxòfon, requint
1.-Fusta
de llengüeta oboè, corn anglès,
(monofònic) atac del so
(canya) doble oboè d’amor, fagot,
amb
contrafagot
embocadura
cornetí, trompeta, fliscorn,
2.-Metall
de broquet (copa) trompa, trombó,
(monofònic)
bombardí, tuba
amb tubs òrgan
3.-Polifònics
de llengüeta (sense tubs) harmoni, acordió
FAMÍLIA D’INSTRUMENTS DE PERCUSSIÓ (IDIÒFONS i MEMBRANÒFONS)
Tipologia Afinació (so) Exemples d’instruments
d’alçada determinada campanes, carilló, celesta (amb

1.-Metall (idiòfons) teclat)
d’alçada indeterminada gong, plats, triangle
2.-Fusta (idiòfons) d’alçada determinada xilòfon

d’alçada indeterminada castanyoles, maraques
d’alçada determinada timbals
3.-Membranes
d’alçada indeterminada bombo, pandereta, tambor, caixa,
(membranòfons)
pandero, tamborino/tamboril
FAMÍLIA D’INSTRUMENTS “MODERNS” (ELECTRÒFONS)
Tipologia Exemples d’instruments Descripció
posseeix un sistema de discos amb

superpiano d’Spielmann
sistema fotoelèctric
so produït per discos coberts d’un
òrgan Compton
metall dotat de carrega elèctrica
1.-Electromecànics
posseeix discos amb un sistema
o elèctrics òrgan Hammond
electromagnètic
qualsevol instrument
so produït pels principis acústics
mecànic (guitarra o violí
amplificat elèctricament
elèctric, per exemple)
sintetitzador o òrgan
propi de la música electrònica
electrònic
2.-Electrònics novachord, solovox son instruments de teclat
so obtingut per mitjà de circuits
ondes Martenot
oscil·lants
1.- Electromecànics o elèctrics: són aquells instruments en els quals el so es

produeix per la vibració d'un cos sonor o discos giratoris, amb un sistema
fotoelèctric; en realitat són ressonadors de corrent elèctric.
2.- Electrònics: són aquells instruments en els quals el so es produeix

electrònicament, amb l'ajuda de circuits oscil·lants i vàlvules.
2.2.- Tipologia basada en la catalogació de Hornbostel-Sachs
En aquest apartat veurem una síntesi aproximativa sobre la catalogació dels

instruments musicals que coneixem amb el nom de Hornbostel-Sachs (o Hornbostel-
Sachs, indistintament). Aquesta va ser publicada en 1914 per la Revista d'Antropologia
Social, a càrrec dels pares de l'organologia moderna –l'etnomusicòleg austriac Erich von
Hornbostel (1877-1935) i el musicòleg alemany Curt Sachs (1881-1959)—.
El principi de classificació seguit és el següent:

• En primer lloc, la tipologia pròpia de la manera de producció del so, tenint en compte
el cos sonor o vibrant (és a dir, el cos causant de les vibracions).
• En segon lloc, com es toca l'instrument (és a dir, el sistema d'execució per part de
l'intèrpret) i la construcció d'aquest.
Seguidament, presentem de manera general una taula amb totes les famílies
instrumentals, especificant les categories establertes sota aquesta tipologia.
TIPOLOGIA (mode COS SONOR SISTEMA D’EXECUCIÓ I CONSTRUCCIÓ DE
producció sonora) L’INSTRUMENT
1.-percudits directament o indirectament

IDIÒFONS O AUTO-
tot l’instrument 2.-polsats
RESSONADORS
(fusta, metall) 3.-fregats
(percussió)
4.-bufats
1.-percudits semiesfèrics (o calders)
pell tensada cilíndrics

MEMBRANÒFONS
(pergamí, pell de ma
(percussió)
animal i sintètica) 2.-fregats (o per fricció)
3.-bufats
corda tensada 1.-fregada (amb arc, normalment)
(budells
2.-polsada (amb pua/plectre o amb la
d’animals, fibres
CORDÒFONS ma/amb els dits)
vegetals i
(corda) 3.-percudida o colpejada (amb
sintètiques,
filaments macetes/martells folrats)
metàl·lics) 4.-pinçada (amb plectre i teclat)
1.-de bufada de fusta

humana de metall
AERÒFONS columna (monofònic) mixt (fusta i metall)

(vent) d’aire 2.-de bufada amb tubs
mecànica de llengüeta (sense
(polifònics) tubs)
qualsevol 1.-Electromecànics o elèctrics

ELECTRÒFONS so produït 2.-Electrònics
electrònicament
A continuació, anem presentant detalladament cada família instrumental,

especificant en diferents subdivisions variants tipològiques amb alguns exemples
d'instruments.
FAMÍLIA D’INSTRUMENTS IDIÒFONS O AUTO-RESSONADORS (PERCUSSIÓ)
Tipologia Instruments
1.-varetes claves/pals
de fusta 2.-plats o castanyoles,
entrexocats
làmines fuet (látigo)
de metall platerets, plats, cròtals
colpejats o segons la forma del cos sonor:
percudits 1.-varetes triangle
de forma
(amb 2.-plaques de fusta xilòfon
directa
aparells tipus de metall metal·lòfon
martell: 3.-tubs campanòleg
1.-Percudits baquetes,
4.-plats (superfícies) gong
macetes,
5.-garres/recipients temple-block
graneretes,
varetes, etc.)
1.-sonalls cabaça, flexató, sonall
de discos, sistro (d’Isis)
de forma sacsejats 2.- cascavells, maraques
indirecta garres/recipients
3.-en filera cadenes, cortinetes
raspats guiro, matraques, reco-reco, raspador
2.-Polsats guimbarda o birimbao, caixa de música
3.-Fregats xerrac, harmònica de cristall
4.-Bufats piano bufat o de vent
FAMÍLIA D’INSTRUMENTS MEMBRANÒFONS (PERCUSSIÓ)
Tipologia Instruments
1.-Percudits semiesfèrics (o calders) timbal/timbala

cilíndrics tambor, bombo
de ma congues, bongós
2.-Fregats (o friccionats) ximbomba
3.-Bufats mirlitó
FAMÍLIA D’INSTRUMENTS CORDÒFONS (CORDES)
Tipologia Exemple d’instruments
1.-Fregada (amb arc, normalment) violí, viola, violoncel (cello), contrabaix

cítola, mandolina,
llaüts
cistro o cistre, llaüt
tiorbes chitarrone, tiorba
pandora, banjo,
2.- Polsada (amb pua o amb la ma-els espanyola,
guitarres
dits) hawaiana, balalaica,
de jazz
cèltica, eòlica, de
arpes
pedals
cítares címbal, saltiri
3.-Percudida o colpejada (amb
piano
macetes/martells folrats)
4.-Pinçada (amb plectre) clavicordi/clave, espineta, virginal
FAMÍLIA D’INSTRUMENTS AERÒFONS (VENT)
Tipologia Instruments Mecanisme
de fusta verticals f. dolça/ de

de bisell bec forats
flautes
(forat) de recipient ocarina
travesseres f. travessera
clarinet,
simple saxòfon,
requint
forats
de llengüeta i
oboè, fagot,
1.-De bufada (canya) claus
embocadura
corn anglès,
humana doble
contrafagot,
(monofònic)
oboè d’amor
de metall cornetí, trompeta, fliscorn

pistons i/o
de broquet trompa
cilindres
(copa) bombardí, tuba
trombó pistons, cilindres o vara
mixt de
harmònica diatònica, cromàtica, de
(fusta i llengüetes forats
concert, baixa, etc.
metall) lliures
2.-De bufit amb tubs òrgan

mecànic harmoni (amb pedals) teclat
de llengüetes (sense tubs)
(polifònics) acordió (de manxa)
En un principi, la família d'instruments electròfons quedaria estructurada de la

mateixa manera contemplada amb anterioritat. Malgrat això, considerem que podria
ser interessant tornar a plasmar-los, de nou, per raons de logística de continguts.
FAMÍLIA D’INSTRUMENTS ELECTRÒFONS
Tipologia Exemples d’instruments Descripció
posseeix un sistema de discos

superpiano d’Spielmann
amb sistema fotoelèctric
so produït per discos coberts
òrgan Compton d’un metall dotat de carrega
1.-Electromecànics o elèctrica
elèctrics posseeix discos amb un sistema
òrgan Hammond
electromagnètic
qualsevol instrument so produït pels principis acústics
mecànic (guitarra o violí amplificat elèctricament, són
elèctric, per exemple) ressonadors de corrent elèctrica
sintetitzador o òrgan
propi de la música electrònica
electrònic
2.-Electrònics novachord, solovox són instruments de teclat
so obtingut per mitjà de circuïts
ones Martenot
oscil·lants
1.- Electromecànics o elèctrics: són aquells instruments en els quals el so es

produeix per la vibració d'un cos sonor o discos giratoris, amb un sistema
fotoelèctric; en realitat són ressonadors de corrent elèctric.
2.- Electrònics: són aquells instruments en els quals el so es produeix

electrònicament, amb l'ajuda de circuits oscil·lants i vàlvules.
3.- ORGANOLOGIA I PRÀCTICA INSTRUMENTAL GRUPAL DIACRÒNICA EN LA MÚSICA

OCCIDENTAL
Trobem la procedència de gairebé tots els instruments en les civilitzacions cultes

de l'Antiguitat, per l'islam (Sicília i Espanya), Pròxim Orient per Bizanci (Els Balcans,
Itàlia). Sent les seves formes de transmissió molt variades: guerres, comerç, croades,
etc.
3.1.- Antiguitat Clàssica
Cronològicament ens situem en l'Edat Antiga –que abasta totes les cultures
anteriors a la caiguda de l'Imperi Romà—, i més concretament en el període denominat
Antiguitat Clàssica, que comença amb la cultura grega (sobretot entre els segles VIII i I
a. C.), a la qual li succeeix la romana (153 a. C.-476 d. C.).
A Grècia va haver-hi un desenvolupament musical interessant, encara que queda

poca documentació sobre aquest tema. L'origen de la seva música va estar subjecta a
influències exteriors d'altres cultures antigues predecessores: és molt possible que
arribessin instruments i melodies senzilles des d'Egipte i Mesopotàmia i de les
civilitzacions banyades pels rius Tigris i Èufrates en el III mil·lenni a. C.
En relació a la tipologia existent d'instruments musicals grecs destaquem els

següents:
• De corda: la lira i els seus avantpassats (phorminx, kithara), i l'arpa.
• De vent: l’aulos (i el doble aulos), la flauta travessera, la flauta de pa (en homenatge
a Pa, déu pastoral), la buccina o tuba (espècie de trompeta recta) i el sàlpinx (que és
una espècie de trompeta curva en forma de trompa).
• De percussió: kròtala (castanyoles), krupezion (sonalls), i kymbala (platerets).
En la cultura grega, la música està relacionada directament amb els mites i els
déus; com a exemple podem destacar a:
• Apol·lo, que era el déu de la música i la poesia; i, tocador de lira.
• Dioniso, que era el déu de la dansa i el teatre; i, tocador d’aulos.
Sorgeix el concepte de musiké, que constitueix una fusió entre la música i la

llengua, on la llengua es converteix en melodia, i el poeta és, alhora, cantant i músic.
Les manifestacions musicals adopten diversos formats com, per exemple:

• La kitharòdia, es tractava d'un cant amb acompanyament d'instruments de corda; i,
la kitharística, si només es tocava amb instruments de corda.
• L’aulòdia, que consistia en una mena de cant amb acompanyament de l’aulos; i,
l’aulètica, si només es tocava amb aulos.
• El cant coral, en el qual es practicaven cants religiosos i funeraris amb
acompanyament instrumental sempre.
Posteriorment, va florir una important activitat musical gràcies a unes certes

transformacions en la societat grega, ja que sorgeix la ciutat-estat (és a dir, la polis). Això
produeix que els ciutadans puguin participar en la vida pública de diferents maneres,
tenint l'oportunitat d'intervenir musicalment, com en el cas de:
• Treno, que era una cançó fúnebre.
• Himeneu, que era un cant de noces.
3.2.- Edat Mitjana
Cronològicament ens situem, de manera general, entre els segles V (des de la

caiguda de l'Imperi romà) i XIV.
Destaquem les següents característiques, en relació als instruments i la pràctica

musical de l'Edat Mitjana.
En el seu procés de construcció no hi ha normes ni aspiració de perfeccionament

i, a conseqüència d'això, no hi ha formes específiques en el procés de fabricació, havent-
hi una excessiva multiplicitat.
No tenim constància de l'existència d'un llenguatge instrumental propi (no hi

havia un llenguatge distint al vocal i tampoc es diferenciava un llenguatge propi entre
els diferents instruments).
No hi havia famílies instrumentals homogènies, sinó que existia gran diversitat i

heterogeneïtat tímbrica. Els instruments medievals s'agrupaven per sonoritats
contrastants i per criteris d'intensitat sonora:
• Alts o de gran volum sonor, com les xirimies/gralles i les trompetes.
• Baixos o de so suau, com les arpes, flautes i el saltiri, per exemple.
Malgrat això, podien anar acompanyats de percussió. Encara que, hem de tenir en
compte que la potència sonora era molt inferior a l'actual i, per descomptat, no existia
gamma de dinàmiques (pp, p... f, ff). Cal destacar la importància de les cordes, deixant
en últim lloc a la percussió.
Destaca la sonoritat aguda i penetrant (de sopranos a tenor), totalment a

l'inrevés que en el Renaixement, on els registres greus tenen una gran presència i es
configuren com un gran assoliment d'aquesta època posterior.
La consideració cultural dels instruments i la seva pràctica era del tipus música
vulgaris. La música instrumental evocava el mundà, en oposició a la música vocal (el
cant), considerat aquest com una ampliació de la pregària o rés i lloança a Déu.
Els executants instrumentals són els joglars, els ministrils i els clergues (només
en l'ús litúrgic de l'òrgan).
El camp d'acció dels instruments de vent i percussió se situa en les danses i, el

dels instruments de corda, en l'acompanyament de cançons.
La classificació instrumental medieval quedaria exemplificada de la següent

forma:
• Cordòfons:
o Polsada amb dits i pinçada en teclats (arpes, cítares, saltiri, monocordi, llaüt
de coll doblegat, guitarres morisques i llatines).
o Fregats amb arc i roda (viola, rabel, rota, llaüt fregat, monocordi d'arc,
organistrum, xifonia –chifonía— o zanfona).
o Colpejats o percudits (tympanon, que deriva de la cítara, però amb cordes
colpejades).
• Idiòfons:
o Entrexocats (címbals/platerets).
o Percudits o colpejats (nacarios, bedon, triangle, campanes, carillons).
• Aeròfons:
o De bisell-flautes (pífans, zamponyes/zampoñas).
o De llengüeta doble-fustes (xirimia/gralla, cornamusa, pommer).
o De filtres-metalls (serpentó, olifant, sacabutx).
o Òrgans (portàtil, de tribuna, de pedals, positiu amb teclats).
Les fonts que hem pres com a base de tot l'exposat són les següents:
• De tipus literari, El llibre del bon amor, de l'arxipreste d’Hita, per exemple.
• De tipus pictòric, miniatures del còdex de les cantigues d'Alfons X, per exemple.
• De tipus escultòric, el pòrtic de la Glòria de la catedral de Santiago de Compostel·la
a Galícia, per exemple.
• De tipus teòric, diversos tractats d'organologia, tant antics com moderns.
3.3.- Renaixement
Cronològicament ens situem, de manera general, en els segles XV i XVI.

musical renaixentista.
L'homogeneïtat instrumental és present, ja que hi ha famílies d'instruments dins

d'un mateix tipus d'instrument per a cobrir una tessitura que va des del baix al soprano
o sopranino, buscant l'ideal renaixentista de “sonoritat homogènia familiar”.
Els timbres són poc diferenciats, menys penetrants i intensos que en l'Edat
mitjana. Es prefereixen les sonoritats greus –potser això és una bestreta en forma de
camí cap al baix continu del Barroc—.
No existeix un idioma instrumental diferenciat del vocal. D'aquesta manera, les

parts podien ser cantades o tocades indistintament. Tampoc se solia especificar quin
instrument havia de fer aquesta part cantada –aquest fet va canviar a la fi del XVI,
començant a indicar-se els diferents instruments que han de realitzar les diferents
parts—. A Venècia l'agrupació policoral comportava uns instruments determinats per
cor, existint l'enumeració dels instruments que realitzaven algunes parts.
Tenim constància d'una gran varietat en:

• Instruments melòdics aeròfons i cordòfons (eren necessaris diferents instruments
d'una mateixa família per a cobrir un registre sonor ampli).
• Instruments polifònics –o més aviat, acòrdics, com en el cas del llaüt, l'òrgan i el
clavecí—, ja que per si sols podien cobrir tot l'àmbit sonor de manera uniforme.
Si bé és cert que, en el període posterior –el Barroc—, sorgiran els conjunts

estables d'instruments, la multiplicitat d'agrupacions renaixentistes es justificarà per la
formació de famílies instrumentals (com, per exemple: els conjunts de violes, encara
que destacarien els aeròfons amb les bandes de trompetes, els consorts anglesos, les
agrupacions ciutadanes, etc.). En un altre sentit, també es continuarà amb l'agrupació
tardana medieval d'instruments alts (els de major nivell sonor) i baixos (els de menor
nivell sonor).
Els instruments renaixentistes exercien una funcionalitat bidimensional:

• D'una banda, eren dependents de les formes vocals, doblegant o substituint i reduint
(o practicant disminucions) per a acompanyar o tocar parts pròpies.
• D'altra banda, eren autònoms en introduccions a obres vocals i en obres purament
instrumentals.
La classificació d'instruments mes usuals empleats a la fi del segle XVI quedaria

exemplificada de la següent forma:
• Cordòfons:
o Fregats (família de violes de gamba –de sonoritat més greu i caràcter
aristocràtic—; família de violins, anomenades violes da braccio/de braç –de
sonoritat més aguda i caràcter més popular—; viola de rodes (zanfona).
o Polsats o pinçats:
§ De manera manual o pessigats (família de llaüts –solista o
acompanyant, de diverses grandàries, amb notació en tabulatura—;
família de guitarres –l'aristocràtica de sis ordres/cordes, la popular de
quatre ordres—; vihuela espanyola o de mà i la d'arc; arpes,
mandolines, mandoles, pandora o bandúrria).
§ Mitjançant teclat (clave/clavecí/clavicèmbal, virginal, espineta, saltiri
–que desembocaran en l'actual piano—).
o Percudits o colpejats (tympanon i clavicordi –que desembocaran en l'actual
piano—).
• Aeròfons:
o Família de flautes travesseres, de bec i pífans –que desembocaran en l'actual
flautí—.
o Família de l'actual oboè i els seus derivats –cornamusa, mussette,
xirimies/gralles, etc.—.
o Família de cromorns i bombardes (amb doble llengüeta encapsulada) –que
desembocaran en l'actual fagot—.
o Família de cornetes (amb broquet de fusta) i serpentó –que desembocaran
en l'actual cornetí—.
o Sacabutx (amb broquet metàl·lic) –que desembocarà en l'actual trombó de
vares—.
o Trompa i trompeta natural (sense vàlvules i amb broquet metàl·lic).
o Òrgan.
• Percussió: membranòfons del tipus tamborí i atabales; es van practicar ja la majoria
dels actuals.
Les fonts que hem pres com a base de tot l'exposat les trobem en diversos textos
en llengües vernacles dirigits a músics pràctics –on es descriuen els instruments i les
seves tècniques interpretatives—, com ara:
• Declaración de instrumentos musicales, de Fray Juan Bermudo (1555)
• Syntagma musicum. II.-De organographia, de Michael Praetorius (1618)
3.4.- Barroc
Cronològicament ens situem, de manera general, en el segle XVII –1600, que

coincideix amb l'estrena de la primera òpera conservada sota el títol d’Eurídice, de
Jacobo Peri—, fins a la primera meitat del XVIII –en concordança amb la mort de Johann
Sebastian Bach en 1750—.

musical durant l'era barroca.
Dues pràctiques trenquen l'ideal polifònic renaixentista d'instruments que

interpreten parts: el baix continu i el dualisme de la sonata.
El baix continu va demandar instruments greus –per a realitzar la línia del baix
com, per exemple, el violoncel, la flauta baixa o el bajón (actual fagot)— i acòrdics amb
gran extensió i ampliació del registre greu –per al desenvolupament dels acords implícits
com, per exemple, l'arpa, el clavecí, la guitarra i la família dels llaüts (la tiorba, el
xitarrone/chitarrone)—.
Al principi del Barroc, els instruments que realitzaven el baix continu s'agrupen
de manera nombrosa, doblegant-se les parts constantment. No obstant això, amb
l'avanç i fiançament de l'estil, seran el clave i el baix de viola i, més tard, el violoncel els
que el realitzin.
La concepció dualista de la sonata, l'entenem com el reforç dels greus

(instruments de continu) i el desenvolupament d'instruments solistes, a causa de:
• Noves exigències interpretatives del moment –major expressivitat i virtuosisme— i
constructives –sorgiment de grans lutiers italians (Amati, Guarnieri, Stradivarius); i
constructors d'òrgans alemanys (Silbermann)—.
• L’aparició de grans solistes virtuosos:
o En Espanya, destaca Bartolomé Selma i Salaverde, bajonista-fagotista.
o En Itàlia, destaca Giuseppe Tartini, violinista.
o En Alemanya, destaquen Johann Sebastian Bach, clavecinista-organista-
violinista-violagambista; i, el german-danés, Dietrich Buxtehude, organista.
o En França, destaquen Jean-Marie Leclair, violinista; i, Marin Marais,
violagambista.
Un altre tret important és la diferenciació idiomàtica instrumental, és a dir, la

creació d'un idioma estilístic propi per als instruments més desenvolupats (violí, viola,
llaüt, clavecí, òrgan; els aeròfons estan en un segon pla) diferent i intercanviable amb el
vocal. Encara que, caldrà tenir en compte que preval l'idioma estilístic sobre
l'instrumental.
Sorgeixen els conjunts estables en contra a la multiplicitat renaixentista:

• A Anglaterra, continuen els consorts anglesos.
• A França, destaquen els 24 violons du Roi –o, Grande Bande, com se'ls coneixia— i
la Petite Bande, creada per Jean-Baptiste Lully.
• A Itàlia, destaca l'homogeneïtat sonora a través de l'orquestra barroca, que està
formada per concertinos o solistes i el tutti o ripieno –encara que, en certa manera
es tractava més d'un grup de solistes que d'un grup estable—. El clavecí realitza el
continu.
• A Alemanya, amb Bach l'orquestra no tenia una plantilla bàsica però sí un nucli comú
d'instruments, colorit i varietat instrumental –per exemple, en els Concerts de
Brandenburg, núm. 6—, prenent com a base la sonoritat d'òrgan –distribució de
plans tímbrics, “dinàmica en terrasses” (és a dir, passar de forte a piano i viceversa
sense possibilitat de reguladors d'intensitat) pròpia de l'òrgan i l'associació d'idees
simbòliques, musicals i instrumentals—. El nucli de l'orquestra estava format
principalment per:
o Fustes (flautes, oboès d’amor i da caccia).
o Metalls (trompeta, trompa natural).
o Cordes (violins primers i segons, violes).
o Baix continuo (a càrrec del violoncel o contrabaix i el clave o l'òrgan).
3.5.- Classicisme
Cronològicament ens situem, de manera general, en la segona meitat del segle

XVIII i principis del XIX, aproximadament 1750-1805 (ajustem aquesta última data amb
l'estrena de la 3a simfonia de Ludwig van Beethoven).
Durant aquest període serà una constant el naixement d'agrupacions fixes, a

causa de la independència i emancipació de la música instrumental –en èpoques
anteriors existia una preferència per escoltar la música en relació al religiós, no obstant
això, en el període clàssic el públic escolta l'orquestra pel propi plaer auditiu que aquesta
li transmet—, que assumirà el dramatisme de la música vocal –cada part de l'obra
posseeix un caràcter diferent: alegre, seriós, trist, dramàtic, etc.—.
ORQUESTRA DE CAMBRA
Trobem la gènesi de l'orquestra de cambra o clàssica a l'Escola de Mannheim,
que exerceix un gran paper amb Johann i Carl Stamitz, durant la cort del príncep Carles
III Felip de Neoburgo. La seva base principal era la corda –violí, viola, cello i contrabaix—
, a la qual se sumarien progressivament les fustes –flauta, oboè i fagot—, els metalls –
trompeta i trompa— i la percussió –timbala, triangle, plats i bombo—. Amb ella es van
aconseguir diverses fites importants:
• Llenguatge propi amb noves sonoritats tímbriques i dinàmiques (utilització de
crescendos, reguladors i altres indicacions dinàmiques enfront de la “dinàmica en
terrasses” pròpia de l'òrgan barroc com a resultat de l'arquitectura musical).
• Desaparició progressiva del continu, sent assumides les parts melòdiques per totes
les veus i destacant la figura del concertino o violí principal que es responsabilitza de
la direcció grupal.
• Creació d'un llenguatge propi orquestral (trèmolos, accents, major extensió de les
intensitats en forte i piano, divisi, ús del cor, etc.).
• Progressiu individualisme d'instruments melòdics, com és el cas dels vents, que

progressen tècnicament amb l'addició de claus i vàlvules, assumint papers
interpretatius independents i fins i tot solístics en el marc de l'orquestra.
• Si bé és cert que, la plantilla fonamental o bàsica i les funcions de l'orquestra queden
fixades en el Classicisme, serà en el període romàntic i posteriors quan es produiran
modificacions sobre aquelles (ampliació de la plantilla, més recursos tímbrics i
dinàmics, entre altres). Es van establir les bases de la moderna orquestra simfònica.
QUARTET DE CORDA
L'agrupació fonamental cambrística serà el quartet de corda enfront d'altres
formats de quartets. Atenent la seva cronologia i desenvolupament evolutiu, els grans
compositors clàssics – Haydn, Mozart i Beethoven —, seran els protagonistes de donar-
li forma.
Les seves aportacions van ser significatives, ja que oferia grans possibilitats
tècniques i recursos dinàmics als instruments que ho conformaven.
Els precedents podem localitzar-los en els consorts anglesos (quatre violes) i, en
el trio sonata per a dos violins que elimina el clave i inclou a la viola.
Luigi Boccherini (1743-1805) diferenciava dos tipus de quartets: el concertant,
amb violí solista; i, el rigorosso, a quatre parts actives, contribuint al desenvolupament i
independència del cello com a instrument solista.
A continuació, adjuntem una taula sobre la composició del quartet per a establir
uns certs paral·lelismes comparatius amb la formació d'altres variants tipològiques
quartetístiques.
QUARTET CONSORT ANGLÈS QUARTET DE CORDES QUARTET DE
VOCAL (quartet de violes) CLÀSSIC SAXÒFONS (S. XX)
soprano viola alta violí 1º (soprano) saxòfon soprano

contralt viola contralt violí 2º (soprano) saxòfon alt
tenor viola tenor viola (contralt) saxòfon tenor
baix viola baixa cello (baix) saxòfon baríton
Abunden altres agrupacions cambrístiques amb múltiples combinacions. Totes

elles formades per pocs integrants, en les quals gradualment cadascun d'ells és
part solista d'alt nivell virtuós sense perdre el sentit de conjunt-discurs sonor general.
Per exemple:
• Duo-recital solista (violí, cello, flauta, clarinet amb clavecí o piano).
• Trio, amb dos formats de referència:
o Solistes (violí, viola i cello).
o Solistes més acompanyament d’instrument de tecla (violí, viola i cello
acompanyat amb piano).
• Quartet, amb tres combinacions com més usuals, tenint tots els instruments un
paper solista:
o De corda (violí 1º i 2º, viola i cello).
o De corda i piano (violí, viola, cello i piano).
o De vent (flauta, oboè, clarinet i fagot).
• Quintet, amb dos formats de referència i altres dos derivats d'aquell en aparèixer el
piano en substitució d'algun dels instruments integrants originàriament:
o De corda (violí 1º i 2º, viola, cello i contrabaix).
o De corda i piano (violí 1º i 2º, viola, cello i piano).
o De vent (flauta, oboè, clarinet, fagot i trompa).
o De vent i piano (flauta, oboè, clarinet, fagot i piano).
• També aniran sorgint altres agrupacions més usuals (sextet i septimino) i altres
menys freqüents (octet, nonet, etc.).
D'altra banda, també es mantenen els grups d'execució a l'aire lliure. Es tractava
de petits grups d'instruments sense baix continu que interpretaven serenates a l'aire
lliure amb motiu d'algun esdeveniment, per exemple.
La culminació de nous instruments com a resultat de l'evolució dels seus

antecessors queda latent. Mostrem seqüencialment alguns exemples:
• Xirimia/gralla medieval, renaixentista >chalumeau barroc > clarinet clàssic de 1749,

introduït a París per Jean-Phillippe Rameau en l'orquestració de la seva òpera
Zoroastre> clarinet actual.
• Saltiri, monocordi > clave/clavecí/clavicèmbal, virginal i espineta; clavicordi > piano
forte clàssic, inventat al voltant de la primera dècada de 1700 per Bartolomeo
Cristofori > piano romàntic > piano actual.
3.6.- Romanticisme
Cronològicament ens situem, de manera general, en el període estètic musical

precedit del Classicisme i seguit per l'Impressionisme que transcorre aproximadament
de principis del XIX (1805) a principis del XX (1905 –ho relacionem amb l'any d'estrena
del poema simfònic La mar, de Claude Debussy—).
Durant aquest període destaquem el piano com a instrument solista per

antonomàsia en la seva màxima expressió artística, fruit de l'evolució del piano forte
inventat per Cristofori a principis del XVIII.
D'altra banda, des del punt de vista de les agrupacions instrumentals, es produeix
la consolidació i desenvolupament de l'orquestra simfònica en dues corrents evolutives
paral·leles:
CORRENT GERMÀNICA O ALEMANYA-CENTREEUROPEA

El tractament de l'orquestra és, més aviat, el “d’un instrument en el seu conjunt”.
Els grans compositors de l'època van realitzar les seves aportacions particulars:
• Ludwig van Beethoven, 1779-1827, va incrementar la plantilla orquestral amb
instruments com el flautí, el contrafagot, el trombó o el clarinet, per exemple. A més,
en les seves obres les cordes i fustes aconsegueixen els límits possibles tècnics per a
l'expressivitat.
• Hèctor Berlioz, 1803-1869, va escriure el seu Tractat d'orquestració en 1844. Va

aportar nous timbres a l'orquestra o un nou tractament dels existents: el requint, el
clarinet baix i el corn anglès, són un exemple d'això; així com, l'ús d'harmònics i el
col legno.
• Ricard Wagner, 1813-1883, va millorar considerablement les aportacions de Berlioz,
va incrementar la plantilla de les cordes i va optar pel perfeccionament tècnic dels
metalls aconseguint major sonoritat.
• Gustav Mahler (1860-1911) i Richard Georg Strauss (1864-1949), van ser els últims
representants de l'orquestra simfònica romàntica, incloent gran nombre
d'instruments i sintetitzant les innovacions germàniques del segle XIX:
o Exigència del virtuosisme a tots els instruments.
o Desdoblament per famílies instrumentals.
o Acreixement dels metalls.
o Inclusió de nous instruments: la mandolina o nous instruments de percussió
desenvolupats com, és el cas de les campanes.
CORRENT NACIONALISTA RUSSA

En aquest cas, els instruments es diferencien i s'individualitzen dins de
l'orquestra en major mesura, buscant la puresa de timbres.
3.7.- Impressionisme, segle XX i actualitat
L'Impressionisme musical –que va començar a la fi del XIX i va arribar fins a la

segona dècada del XX, aproximadament—, va suposar novetats que es van ampliar
durant el XX buscant sobretot riquesa tímbrica, color instrumental i dissonàncies; i, a
més, noves agrupacions.
L'enriquiment tímbric es justifica per:
• La utilització de noves tècniques instrumentals, com ara flatterzunge, frullato,

clústers, pizzicato, sul punticello, piano preparat, harmònics, bucles sonors, etc.
• Cerca de noves fonts sonores, major índex de dissonàncies i sorolls, efectes sonors
determinats (màquina d’aire, per exemple).
• S'incorporen nous instruments en les composicions de C. Debussy, J. Cage, P. Boulez,
O. Messiaen, E. Varèse, etc.; com ara, el saxòfon, els cotidiàfons i instruments
informals, xerrac musical, percussió africana i asiàtica, els electròfons (vibràfon,
sintetitzador, solovox, novachord, ones Martenot), instruments folklòrics.
Les noves agrupacions instrumentals es creen en funció de la cerca d'un colorit

tímbric determinat i influiran en la música culta: les jazz band, big band, bandes,
fanfàrries, i fins i tot, el gamelan javanès –grup de percussió metàl·lica, membranòfons,
flautes de bambú i cordòfons utilitzat per Debussy—.
També es reorganitza l'orquestra amb la intenció de crear noves combinacions

d'instruments orquestrals sobre la base de composicions determinades com, per
exemple, en la Suite lírica d’Alban Berg (1885-1935), que és només per a instruments de
corda.
3.8.- Conclusions
Després d'haver fet aquest recorregut organològic i diacrònic ens sembla

interessant acabar amb algunes conclusions interessants de forma sintetitzada:
• De la multiplicitat organològica a la reducció orquestral.
• Manteniment i perfeccionament dels sistemes tradicionals de producció de so,
afegint-se els electròfons.
• De l'heterogeneïtat sonora de les agrupacions a l'homogeneïtat orquestral i, de nou,
a la diversitat sonora.
• L'orquestra i l'enriquiment progressiu.
• Desenvolupament instrumental d'acord amb l'emancipació, independització i

importància de la música instrumental.
4.- INSTRUMENTS TRADICIONALS I ÈTNICS
4.1.- A manera d’introducció
En relació a la terminologia aquests instruments reben, en un gran nombre

d'ocasions, els seus noms prenent com a base de referència diverses particularitats, per
exemple:
• Segons la seva funcionalitat (el timple, la tenora).
• En funció de l'àrea geogràfica (la gaita/sac de gemecs gallega).
• Utilitzant la pròpia llengua autòctona (la dolçaina).
• Sobre la base de sons onomatopeics (el rigu rigu).
• Relacionant-se amb el material amb el qual estan fets (petxines, ferrets).
En general, aquest tipus d'instruments i, de manera especial, els ètnics, encarnen

un caràcter màgic, s'utilitzen com a senyalització acústica per a espantar o aclamar als
esperits. També se'ls dóna cert ús mèdic-psíquic –la musicoteràpia, en determinats
aspectes podria ser un reflex d'això—.
Quant a la seva gènesi i evolució trobem gran ambigüitat, havent de recórrer a

aquestes premisses:
• La participació d'aquests instruments en celebracions, idees, ritus, etc., sobre la base
de la seva funcionalitat social.
• Són instruments que estan estretament lligats al desenvolupament de la vida, a
activitats de grups humans, a la vida d'institucions i a normes consuetudinàries.
• Què impulsà a l'ésser humà a desenvolupar l'instint rítmic i buscar el propi cos com
a instrument?
En l'organologia pròpia dels instruments tradicionals i ètnics trobem un principi

clau de referència: la impossibilitat de separar-los de les músiques que li són
consubstancials, pel fet que són sistemes d'organització no evolutius basats en criteris
extramusicals, que s'han mantingut gairebé invariables diacrònicament com a
conseqüència, en moltes ocasions, del caràcter consuetudinari que els engloba.
Per tant, les funcions d'aquests instruments seran molt diverses i, en la majoria
dels casos, associades a realitats extramusicals en dos camps:
• El caràcter màgic-religiós present en festes i cerimònies d'iniciació social, en funerals
i altres actes religiosos i en celebracions estacionals i agrícoles, per exemple.
• Danses i cants folklòrics de tradicions molt arrelades en les pròpies societats.
En un altre sentit, també és necessari preguntar-nos per l'etern problema

comparatiu entre els paral·lels sistemes musicals oriental i occidental.
El sistema musical occidental culte s'ha exportat, a conseqüència de:

• Que pot funcionar utilitzant un sistema d'aprenentatge basat en manuals
independents de la figura del professor.
• Que genera un producte de gran rendibilitat i explotació comercial –és a dir, obres
acabades que s'editen i venen—.
En occident, les composicions podrien interpretar-se en qualsevol moment de la
història i per qualsevol persona apta, ja que normalment són obres acabades,
tancades i amb una certa autonomia.
En orient, no obstant això, la seva interpretació és diferent a cada moment i
circumstància, solen ser obres obertes, inacabades, faltes de concreció de detalls,
sense autonomia ni cos propi.
• Aquesta incapacitat d'adaptació a altres músiques alternatives i el proselitisme
cultural musical.
El món musical occidental s'ha aclimatat a la resta del món en grans camps –
notació, instruments, polifonia, temperament, per exemple–, perquè l'occidental s'ha
considerat com un factor de progrés i de desenvolupament econòmic i social.
També deuríem plantejar-nos alguns interrogants:

• Pot una cultura musical estrangera reemplaçar la tradicional?
• Es renova la música tradicional lluny de les seves arrels, ritus, llenguatges i costums,
per exemple?
L'occidental culte s'imposa com a factor de progrés i desenvolupament sobre les

tradicionals autòctones que denoten índexs de subdesenvolupament i d'un cert
estancament, que aparentment només es valoren com a pràctiques exòtiques
folklòriques o com a supervivències de costums arcaics.
No obstant això, la música ètnica i tradicional és irreductible a la nostra cultura

musical a causa de la gran diferència que hi ha de pensaments.
Per tot això, hauríem d'afavorir:

• L'eliminació de tabús i complexos que limitin a una música i una altra.
• La defensa i enriquiment de l'entorn que protegeix la música autòctona.
• La reflexió metòdica general que promogui les relacions entre les grans famílies
musicals del món.
En els següents apartats fem un viatge per tot el món, amb la intenció de
classificar i exemplificar alguns instruments representatius tradicionals i ètnics,
començant per Espanya i la resta d'Europa per a posteriorment recórrer diferents àrees
geogràfiques mundials.
4.2.- Espanya
IDIÒFONS
Solen estar vinculats a les necessitats més elementals de senyalització i
comunicació de grups humans. Per exemple:
• Castanyoles, que acompanyen danses i solen agrupar-se en parelles (aguda i greu).
• Osseres, com el rigu rigu (ossos que es freguen) o la bandúrria d’ossos.
• Esquellots/picarols, cascavells, sonalls, campanes i campaneta (vinculades a
celebracions religioses i litúrgiques), sonalls i sistros.
• Carraques, com la matraca.
• Guiros, l'ampolla d'anís i la musical washboard (taula de rentar).
• Palmes, xiulets (xisclar els dits) i talonejo (taconeo), propis del flamenc i que
constitueixen el seu esquelet rítmic.
MEMBRANÒFONS
• Ximbombes, utilitzada en festes nadalenques i aguinaldos/regals.
• Panderetes (amb i sense sonalls) i panderos, d'ús en nadales, estudiantines/tuna,
balls, rondes, romeries, noces i altres celebracions.
• Mirlitons o cazús, tubs bufats que tenen una membrana i s'utilitzen en els
carnestoltes, per exemple.
• Tambors:
o Que presenten una gran varietat de formes, grandàries i textures: Tabalet,
tamborí o tamborino, pandeiro, tun tun, tambor redoblant, tambor
provençal, etc...
o S'interpreten, en moltes ocasions, al costat de flautes, gaites o dolçaines.
o Lligats a ritus, màgies, llegendes, celebracions religioses, cançons de pagesos,
per exemple.
CORDÒFONS
• Rabels i violes, com el contrabaix de bufa.
• Violins, propis de les danses i balls.
• Zanfonyes/zanfoñas, bandúrries.
• Lires, arpes, cítares, llaüts.
• Timple canari.
• Guitarra espanyola, d'ús acompanyat en el flamenc per a configurar la seva pròpia
arquitectura musical; posseeix un repertori individual; també, es vincula a
acompanyaments instrumentals de danses en agrupacions de pols i pua,
estudiantines/tunas i rondalles.
AERÒFONS
• Cornetes i cornetins, agrupades en bandes al costat de tambors amb propòsits
comunicatius o funcionals –en processons religioses, com en el cas de la celebració
de Setmana Santa—.
• Siurells mallorquins.
• Tenora, utilitzada en la cobla catalana per acompanyar la sardana.
• Acordions, per balls genuïns i danses, també per cançons de moda.
• Cornamuses i gaites (sac de gemecs), de variada naturalesa i repartides per tota la
geografia espanyola –com ara gallegues, catalanes, càntabres i asturianes—; el seu
ús és divers en jotes i balls populars; i, la seva composició bàsica consisteix en un
odre, que serveix de manxa, amb diversos tubs.
• Flautes, com les flautes d’Eivissa (utilitzades en els balls de pagesos) o les
bufacanyes; i, també, les de pa, ximples, múltiples i les ocarines.
• Chirimies/gralles, dolçaines:
o Instrument de doble llengüeta.
o Posseeix diverses denominacions.
o Sol anar acompanyada del tabalet, tamborí o tamborino.
o S’utilitza en múltiples celebracions i esdeveniments.
MECÀNICS
Molts d'ells vinculats a un ús peculiar en festes a l'aire lliure en centres urbans,
com és el cas de:
• Caixes de música.
• Pianoles.
• L'òrgan o organet/organillo de revetlla activat amb una manovella giratòria.
AGRUPACIONS INSTRUMENTALS
• Duos, que solen ser protagonistes en danses i balls regionals, com ara: flauta i
tamborí, gaita i pandeiro, dolçaina i tabalet, per exemple.
• Grups més nombrosos, bastant variats en la seva composició y funcionalitat:
o Colla de dolçainers.
o Rondalles, agrupacions de pols i pua.
o Tuna o estudiantina, formada per instruments de corda polsada, violí o
acordió i pandereta cascavelera.
o Bandes i fanfàrries.
o Chirimías de la catedral de Santiago de Compostel·la.
o Cobla catalana, que inclou la tenora i acompanya la sardana.
o El trio (duo d'intèrprets) format pel flabiol i tamborino i el sac de gemecs
(gaita), acompanyants del ball de bot mallorquí.
4.3.- Altres zones del mon
CONTINENT AFRICÀ
Solen utilitzar els instruments com a mitjà de comunicació, establint un
llenguatge determinat –a manera de diàleg—, la qual cosa els incita pensar que els seus
instruments tenen la consideració de persones.
La varietat i multiplicitat és una constant, són instruments molt simples, però
amb resultats òptims. Són fabricats de manera artesanal amb carabasses, troncs,
palmeres, fustes, ceràmiques, per exemple; el metall no sol aparèixer com a matèria
primera en la seva construcció. Citem alguns exemples:
• Sanza, mbira o kalimba, auto-ressonador específic d'Àfrica i s'estén per totes les
seves regions –d'aquí ve que rebi immensitat de noms segons els països i pobles—;
posseeix una caixa de ressonància de forma rectangular amb 10-30 làmines de
bambú o palmera; i, es polsa amb els polzes, sostenint-ho amb les dues mans.
• Khalam, cordòfon semblant al llaüt la caixa de ressonància del qual està feta amb
mitja carabassa amb pell tibada; existeix una gran varietat per totes les regions.
• Balafon o balàfon, idiòfon del tipus xilòfon amb 3-18 làmines amb ressonadors de
carabassa; el gran xilòfon del Congo rep el nom de madiumba i és considerat com
l'antecessor de la marimba sud-americana.
• Tambors africans, membranòfons amb infinitat de varietats considerats els
instruments parlants per excel·lència; juguen un paper importantíssim per a la
comunicació entre ells i els utilitzen tradicionalment en totes les representacions de
l'Àfrica negra.
• Arc de boca, cordòfon format per un arc de fusta amb corda percudida per una
vareta; un dels extrems passa per l'interior de la boca que actua com a ressonador –
la boca permet modificar el timbre, imitant el llenguatge parlat—.
CULTURA XINESA
Els instruments es remunten a la més llunyana antiguitat i es classifiquen atenent
vuit grans categories, segons el material sobre el qual es creen –a cada material li
correspon un punt cardinal i una estació de l'any—:
SISTEMA DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL XINÈS (IV mil·lenni a. C.)
Material Instruments d’exemple
1.-Metall campanes, gong, plats, trompeta, tambor de bronze

2.-Pedra família de litòfons, flauta de jade
3.-Terra ocarina, tambors de terra
4.-Fusta varetes, oboè, tambor de fusta
5.-Bambú flauta de pa, flauta travessera, flauta recta
6.-Carabassa òrgan de boca
7.-Pell les nombroses varietats de tambors i timbals
8.-Seda (es a dir, les cordes) cítares, llaüts
Dins de les agrupacions instrumentals, les orquestres gaudeixen de gran

importància amb formacions de més de cent músics.
ÍNDIA
En general són instruments molt ben fabricats, de factura molt refinada.
Destaquem el sitar:
• Cordòfon del tipus llaüt de grans dimensions, amb caixa de ressonància
originàriament feta amb carabassa curada amb forma semiesfèrica i un mànec molt
llarg.
• El seu cos sonor s'activa per la vibració de les seves 6-7 cordes principals i les seves
20 cordes “simpàtiques” que vibren per ressonància.
• Posseeix un so delicat que acompanya perfectament el lent desenvolupament de les
ragues i també es presta al virtuosisme.
• Molt estès pel nord de l'Índia i introduït a Europa pel virtuós Raví Shankar (1920-
2012) que va col·laborar estretament amb Els Beatles.
• Els seus orígens més llunyans daten del segle XV com a instrument persa, no obstant
això, a partir del XVIII va adquirir la forma actual.
VIETNAM
• Gran varietat de tambors i instruments de percussió metàl·lics, però els que més
abunden són els cordòfons –guitarres de dues o tres cordes, violes, llaüts, cítares—.
• Flautes rectes i travesseres.
• També existeix una diversitat d'instruments folklòrics gran –al voltant de seixanta,
aproximadament—, que corresponen a les diferents ètnies vietnamites.
INDONÈSIA
Hi ha dues característiques que criden l'atenció en gran manera: la pròpia bellesa
dels instruments i la sonoritat dels seus conjunts.
Alguns exemples d'instruments són: diferents tipus de xilòfons de bambú,
metal·lòfons, litòfons (de pedra) i els jocs de gongs.
MON ISLÀMIC
Crida l'atenció el tanbur, cordòfon utilitzat majorment a Turquia, és una espècie
de llaüt de mànec llarg i de grandària no gaire.
AMÈRICA
En el nord destaquem alguns cordòfons com el banjo i les guitarres de cordes
d'acer –la guitarra country i la de jazz—.
En el cas d'Amèrica llatina podríem esmentar les guitarres brasileres –
de cordes de niló—, alguns membranòfons–la conga o el bongó— i idiòfons, del tipus
maraques, claves/pals i guiros–també anomenats güíxaro (güícharo), rayador o xuruca
(churuca).
OCEANIA
És més que merescut destacar el didjeridú o diyeridú –que ve de l'anglès
didjeridoo—.
Es tracta d'un aeròfon ancestral originari dels pobles aborígens originaris
d'Austràlia. La seva fisiologia principal radica en un tub foradat de fusta i el seu so es
produeix en fer vibrar els llavis en el seu interior al acoblar-los en un extrem, utilitzant
la tècnica de la respiració continua i modulant a la vegada, sons guturals creats en la
cavitat bucal del propi músic. Normalment, acompanyat d’altres instruments autòctons
de percussió a la manera de ritmes, sonant-los amb la resta d’extremitats.
En realitat, el seu nom no és de procedència aborigen, sinó que correspon al nom
que li van donar els britànics en les seves primeres incursions a l'illa com a onomatopeia
del seu so.
5.- ELS INSTRUMENTS EN L’AULA
Els instruments musicals utilitzats a l'aula són de tècnica fàcil, els problemes que
poguessin sorgir de la seva pràctica en el quefer diari s'aconsegueixen resoldre a l'aula
amb el propi alumnat –tant a nivell grupal com amb treball individual—.
Tots pertanyen al grup orquestral de la percussió, encara que adequant-se les

seves grandàries a les possibilitats físiques de l'alumnat i sense sacrificar la qualitat del
so.
Aquests instruments van ser adaptats pel pedagog alemany Carl Orff (1895-
1982), compositor, pedagog i director d'orquestra, a través del seu mètode Orff-
Schulwerk. En honor a ell són coneguts sota el nom “d’instrumental Orff”.
També, se'ls sol dir “instruments de petita percussió”, diferenciant-se tres

categories amb els següents acrònims: PC, PAD i PAI.
5.1.- Percussió corporal (PC)
PC o Percussió Corporal, realitzada amb diferents parts del nostre cos simulant
de manera visual i espacial les quatre tessitures vocals de referència:
• Xisclar els dits/pitos (soprano).
• Palmes (contralt).
• Genolls/cames (tenor).
• Peus (baix).
5.2.- Percussió d’alçada determinada (PAD)
PAD o Percussió d'Alçada Determinada, que són instruments de percussió afinats

també dits “plaques”. Diferenciem tres grans famílies, que al seu torn se subdivideixen
en variants tipològiques segons la seva extensió sonora i se solen identificar en les
partitures pels seus inicials:
• Xilòfons: Soprano (XS), Contralt (XC) i Baix (XB).
• Metal·lòfons: Soprano (MS), Contralt (MC) i Baix (MB).
• Carillons: Soprano (CS), Contralt (CC).
5.3.- Percussió d’alçada indeterminada (PAI)
PAI o Percussió d'Alçada Indeterminada, que són instruments de percussió no

afinats. Es classifiquen sobre la base del cos vibrant generador:
• Metalls: cròtals, cascavells, triangle, esquellot/picarol, sonalls, etc.
• Fustes: claves/pals, caixa xinesa, castanyoles, temple bloc, maraques, guiro, etc.
• Membrana: pandero, timbals, bongós, tom tom, congues, caixa, timbaletes,
tambors, etc.
Cada grup instrumental posseeix una metodologia pròpia, així com uns recursos
didàctics particulars.
Finalment, ens agradaria deixar constància de la gran importància que ha tingut

i té “l’instrumental Orff” o “instruments de petita percussió”, dins del sistema educatiu
espanyol en les seves diferents etapes. Aquests s'han establert com una de les principals
matèries primeres sobre les quals es va construint tot el procés d'ensenyament i
aprenentatge dels ensenyaments artístics, en general, i de la música, en particular –des
dels seus nivells més elementals a altres superiors més específics, tant en l'educació
general com la de règim especial—. De fet, podríem afirmar que està servint de base per
al continu ressorgiment de nous instruments en funció de la creativitat i demandes
sonores actuals.

2.-Els Instruments Musicals

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

2.-Els Instruments Musicals

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

El so i els instruments musicals al llarg del procés educatiu de l’alumnat

ELS INSTRUMENTS MUSICALS

1.- NOCIONS FONAMENTALS D’ORGANOLOGIA

2.- PROPOSTES DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL

3.- ORGANOLOGIA I PRÀCTICA INSTRUMENTAL GRUPAL DIACRÒNICA EN LA MÚSICA

4.- INSTRUMENTS TRADICIONALS i ÈTNICS

4.3.- Altres zones del mon

5.- ELS INSTRUMENTS EN L’AULA

ELS INSTRUMENTS MUSICALS

1.- NOCIONS FONAMENTALS D’ORGANOLOGIA

1.1.- Investigació, descripció i classificació dels instruments musicals

Els instruments aniran apareixent segons la pròpia evolució humana i segons

Podríem establir el naixement dels instruments amb un caràcter màgic, ja que el

Els instruments musicals són estudiats per l'organografia musical –art de

Segons el musicòleg francès François-René Tranchefort en el seu llibre Els

El segon camp de recerca és l'estudi pràctic dels instruments en relació a la seva

Finalment, la classificació dels instruments constitueix el tercer camp de

No obstant això, amb anterioritat a la data anterior, els estudis i tractats

Parlant de classificacions, citem a continuació algunes realitzades en tractats i

Hem de tenir en compte que la gran majoria de sistemes de classificació

Avui dia, no obstant això, la classificació que s'ha imposat definitivament

1.2.- Classificació instrumental en la cultura musical oriental

A tall d'exemple representatiu de la cultura musical oriental, ens centrem en

És un sistema organitzatiu que s'assenteix alhora sobre dos pilars:

Material Instruments d’exemple

1.-Metall campanes, gong, plats, trompeta, tambor de bronze

1.3.- Classificació instrumental en la cultura musical occidental

Posteriorment, les classificacions dutes a terme en el segle XX van perfeccionar

El sistema de Hornbonstel-Sachs, realitzat en 1914, comporta quatre grans

SISTEMA DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL HORNBOSTEL-SACHS (1914)

El so és produït pel propi material de l'instrument gràcies a la

La classificació suggerida per André Schaeffner (1976), encara que inspirada en

SISTEMA DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL SCHAEFFNER (1976)

Categories Definició i divisió de les categories

Els no susceptibles de tensió (la major part dels idiòfons)

Posteriorment, el musicòleg alemany A. Buchner ha proposat una altra

SISTEMA DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL BUCHNER

1.-Idiòfons Quan la font sonora és una massa elàstica

No obstant això, qualsevol que sigui l'interès d'aquests últims intents de

A continuació, anirem explicitant i presentant de manera gradual –amb l'ajuda

2.- PROPOSTES DE CLASSIFICACIÓ INSTRUMENTAL

2.1.- Tipologia basada en la practica orquestral i en altres agrupacions musicals

Els instruments musicals solem dividir-los en quatre grans famílies, tenint en

Seguidament, presentem una taula mitjançant la qual fem un paral·lelisme

FAMÍLIA INSTRUMENTAL CLASSIFICACIÓ HORNBOSTEL-SACHS

1.-Instruments de corda Cordòfons

A continuació, explicitem de manera detallada i amb alguns exemples

FAMÍLIA D’INSTRUMENTS DE CORDA (CORDÒFONS)

Tipologia Exemples d’instruments

1.-Fregada (amb l’arc, normalment) violí, viola, violoncel (o cello), contrabaix

FAMÍLIA D’INSTRUMENTS DE VENT (AERÒFONS)

Tipologia Exemples d’instruments

de bisell (forat) flauta travessera, flautí

FAMÍLIA D’INSTRUMENTS DE PERCUSSIÓ (IDIÒFONS i MEMBRANÒFONS)

Tipologia Afinació (so) Exemples d’instruments

d’alçada determinada campanes, carilló, celesta (amb

2.-Fusta (idiòfons) d’alçada determinada xilòfon

FAMÍLIA D’INSTRUMENTS “MODERNS” (ELECTRÒFONS)

Tipologia Exemples d’instruments Descripció

posseeix un sistema de discos amb

1.- Electromecànics o elèctrics: són aquells instruments en els quals el so es

2.- Electrònics: són aquells instruments en els quals el so es produeix

2.2.- Tipologia basada en la catalogació de Hornbostel-Sachs