TEMA 5.

POLIFONIA MEDIEVAL

Tema 5: POLIFONIA MEDIEVAL

1
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

INTRODUCCIÓ
1. PERIODITZACIÓ
2. ORIGEN I RAÓ DEL NAIXEMENT DE LA POLIFONIA
3. PRIMERES FORMES POLIFÒNIQUES
4. EVOLUCIÓ DE L’ORGANUM CAP EL 1100. L’ESCOLA DE SAN MARÇAL DE
LIMOGES
5. L’ESCOLA DE NOTRE DAME
5.1.Situació històrica
5.2.Fonts
5.3.Gèneros cultivats
5.3.1. Organum de Notre Dame
5.3.2. El conductus
5.3.3. El motet
5.2. Notació Polifònica
6. ARS ANTIQUA
6.1. Periodització i definició
6.2. Fonts
6.3. Gèneres de l’Ars Antiqua
6.3.1. Polifonia religiosa
6.3.2. Polifonia profana
7. ARS NOVA
7.1. Situació històrica
7.2. Ars Nova: definició i característiques
7.3. Fonts
7.3.1. El Roman de Fauvel
7.3.2. El Codex Ivrea
7.4. Desenvolupament de la polifonía religiosa
7.4.1. Composició de misses
7.4.1.1.Estils de composició
7.5. Autors: Guillaume de Machaut (1300-1377). La missa de Notre Dame

8. ARS SUBTILIOR (ART MÉS SUBTIL)

2
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

INTRODUCCIÓ

L'Edat Mitjana europea és un llarg període històric en què es forja la identitat del
continent des del punt de vista polític i cultural tal com avui el coneixem. S’assisteix a la
definitiva desintegració de l'Imperi romà i la seva substitució per una cultura fonamentalment
agrícola que, a poc a poc, es tornarà urbana. En aquesta societat, el fenomen del sorgiment del
Cristianisme com a religió de masses és fonamental, ja que impregna tots els aspectes de la
vida, fent d'aquesta una època fonamentalment teocèntrica. L'Església serà l'autèntica institució
culta de l'època, i el llatí una llengua internacional. La gradual secularització de la societat, el
desenvolupament de les ciutats i de les universitats, l'aparició de les llengües romàniques ... són
algunes de les línies evolutives a seguir durant aquest període, que pot considerar acabat amb
l'adveniment dels estats nacionals durant el segle XV.

En aquest context, els segles XII i XIII són els segles de l'art gòtic, les catedrals, les ciutats,
les universitats ... però no cal enganyar-se buscant l'homogeneïtat en tot el període. Molts seran
els canvis i contrastos que el defineixen.

Els estudiosos han establert una analogia entre l'esplendor de l'art gòtic i l'organum: a la
força dels ritmes i el vertigen dels colors dels sons li pot correspondre sense dificultat el
centelleig de les vidrieres o l'impuls que puja fins al cel de les estructures gòtiques.

En el terreny específicament musical, l'estil que s'inaugura, de caràcter internacional,

tendirà a la recerca d'una expressió desconeguda i que integrarà elements diversos. El principal
canvi serà el pas del ritme lliure al ritme mesurat -mensuratus-, en el qual es basa la nostra
música actual.

1 . PERIODITZACIÓ

Es considera l'Edat Mitjana al període comprès des del segle IV al XIV. S'hi distingeix:

- Alta Edat Mitjana: segles IV al X, que inclou el renaixement carolingi dels segles VIII al X.
- Baixa Edat Mitjana: segles XI al XIV. Es subdivideix en dos períodes :
Romànic: segles X i XI
Gòtic: segles XII al XIV

Aquest últim període (gòtic) és l'època de la polifonia medieval. En la seva evolució distingim:

- Sorgiment de la polifonia: primeres manifestacions polifòniques segles IX i X

- Època de Sant Martial i Notre Dame: 1160-1250
- Ars Antiqua : 1250-1320
- Ars Nova : 1320-1380
- Ars Subtilior : 1380-1420

3
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

2 . ORIGEN I RAÓ DEL NAIXEMENT DE LA POLIFONIA

Segons Hoppin, el naixement de la polifonia es deu al desig d'efectuar un embelliment

musical de la litúrgia. Es pot considerar com un trop en què la nova música apareix al mateix
temps que el cant en lloc de ser afegit a aquest per mitjà de prolongacions monofòniques. Va
començar sent un acompanyament no escrit del cant pla. Es va originar i va conrear
simultàniament als grans repertoris de trops i seqüències. La seva invenció és sens dubte
l'esdeveniment més significatiu de la història de la música occidental, ja que és precisament
l'organització sistemàtica dels sons verticals el que la distingeix de totes les altres.

La primera manifestació polifònica que es coneix a Occident és l'anomenat organum que,

en les seves primeres versions, consistia en la duplicació d'un cant pla, preexistent, mitjançant
moviment paral·lel, a un interval d'octava, quinta o quarta. Per Hoppin la principal contribució
del organum va consistir en familiaritzar l'oïda amb el so de les principals consonàncies
perfectes com intervals harmònics.

3 . PRIMERES FORMES POLIFÒNIQUES

La primera manifestació polifònica com a tal de la qual es té notícia és del segle IX,
l'anomenat organum. Els primers tipus d'organum es troben als tractats Musica Enchiriadis, i
Schola Enchiriadis (ambdós recullen el repertori de la segona meitat del s. IX) i responen tots a
un mateix principi: la duplicació d'un cant pla preexistent en moviment paral·lel a un interval
d'octava, quinta o quarta.
El cant pla és anomenat vox principalis i la veu afegida vox organalis (veu organal), el
resultat és el que s'anomena organum simple.
Si es dobla una o les dues veus a la vuitena, sorgeix l'organum compost.
Quan les veus es mouen per moviment paral·lel, tenim l'organum estricte o paral·lel.
Quan el moviment paral·lel s'abandona temporalment al principi i al final de la frase
s'obté l'organum paral·lel modificat, usant la terminologia de Hoppin, que pretén amb ella
evitar confusions amb l'organum lliure del segle XI en què les veus poden usar tant el
moviment paral·lel com el oblic o el contrari. No hem confondre l'organum, especialment
l'organum paral·lel modificat, amb la heterofonia, que es produeix quan dues o més persones
interpreten, generalment de forma improvisada, dos o més versions de la mateixa melodia. No
existeix elaboració polifònica intencional en ella. És una pràctica comuna en la música oriental.
En aquests tipus d'organum primitiu la vox principalis (o cantus) està a dalt , mentre que
les duplicacions es fan per sota. El moviment paral·lel és habitual , encara que poc a poc s'anirà
movent la vox organalis primer per moviment oblic i després per moviment contrari . Aquests
procediments aniran preparant el camp cap a la veritable polifonia.

4
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

5
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

6
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL
Exemple de polifonia més antic de la història. “Ut tuo propiciatus” Notació alfabètica continua.

khdchdch

“Organum Paralelum” Notació Neumàtica d’Asiana. Nord d’Europa. Països Baixos.

Eascoles molt primitives “tetracords”. Notació ens indica quan es to o 1/2 to.

7
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

4 . EVOLUCIÓ DE L’ORGANUM CAP AL 1100. L'ESCOLA DE SANT MARÇAL DE LIMOTGES

A la primera meitat del segle XII apareix una nova etapa en la composició de l'organum,
que ja definitivament no s'improvisa, sinó que es compon i s'anota. El cantus ja no es troba en
la veu superior, sinó que passa a ser la inferior, mentre que la vox organalis guanya en
autonomia. La polifonia es continua fent a dues veus i les consonàncies perfectes es mantenen.
Abans del 1100 es pot dir que havia aparegut l'organum lliure que permet major llibertat en la
direcció del moviment de les veus, així com la introducció d'almenys dos notes contra una. En
aquesta època es reforça el moviment contrari i s'ensenya expressament l'entrecreuament de
les veus.
Així arribem a la polifonia de Sant Marçal (o Sant Marcial) de Limotges, monestir que és
alhora un important centre de la nova monodia (trops, seqüències, cançons sacres). Segons
Hoppin les col·leccions d'aquesta polifonia no són el producte d'un sol monestir, i recullen una
tradició d'interpretació polifònica al llarg del sud-oest de França i les regions septentrionals
d'Espanya.
El repertori polifònic de Sant Marcial es divideix en:
1. Versus: un sinònim de conductus. Eren addicions no oficials a la litúrgia en festivitats
importants.
2. Els trops del Benedicamus Domino. Són un text freqüent. Segons l'Atles de Música es tracta
d'una important forma com a antecedent en la composició de motets.
3. Seqüències.

La composició polifònica s'aplica a aquests cants nous, i no al gregorià, però es sospita

que la interpretació del cant pla es podia fer polifònicament seguint la tradició improvisatoria
de l'organum.
Els dos estils de polifonia de Sant Marcial:
Podem distingir dos estils contrastants d'organum. U.Michels (Atles de Música) les anomena
amb la següent terminologia:

Factura de notes tingudes: és l'organum florit o melismàtic de Hoppin.

Sobre cada nota del cantus la veu organal desenvolupa diverses o moltes notes (1 melisma).
Desapareix l'escriptura de nota contra nota.

Factura de discant: és un tipus d'escriptura nota contra nota en dues formes:

a) Síl·laba contra síl·laba. Les dues veus, sil·làbiques, es mouen amb el ritme del text.
b) Melisma contra melisma, o pneuma contra pneuma.

8
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

També a Sant Marcial van aparèixer els primers exemples d'intercanvi de les veus. Aquest
procediment és estrany aquí però va tenir una enorme projecció al llarg de l'Edat Mitjana.
Consisteix en què una veu canta un fragment i després aquest és sentit literalment en una altra,
amb la qual cosa el contrast entre veus és purament tímbric. Encara que simple, és un
procediment important per al control de la simetria i el pla de la polifonia i va suposar un punt
de partida per al desenvolupament d'altres procediments contrapuntístics.

Tradicionalment s'ha considerat l'Escola de Sant Marçal el bressol de l'organum

mel·lismàtic, que seria després assumit i portat al seu màxim esplendor per l'Escola de Notre
Dame a la 2ª meitat del segle XII, però Hoppin considera que aquesta versió només és
parcialment certa, ja que les fonts manuscrites no confirmen la cronologia en què es basa.
Considera aquest autor que el repertori de Sant Marcial pot ser representatiu de tot el segle XII, i
per tant, gran part del mateix ha de considerar-se contemporani de l'Escola de Notre Dame.

Abans de passar a l'estudi d'aquesta última, esmentarem les aportacions del Còdex
Calixtino a la història de la polifonia. L'estil de discant d'aquest manuscrit és similar al de
S.Marcial, i inclou el que es considera el primer exemple de polifonia a tres veus, la cançó de
pelegrins Congaudeant catholici (Que s'alegrin junts els catòlics), el text complet prova que es
tracta d'un trop del Benedicamus estructurat en forma estròfica amb una tornada (estribillo).
Segons l'opinió de Hoppin , aquest còdex ens proporciona un inapreciable testimoni de l'estat
general de la música religiosa tant monòdica com polifònica a mitjan segle XII.

9
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

10
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

11
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

5. L'ESCOLA DE NOTRE DAME

Constitueix un dels primers punts culminants de la història de la polifonia. El seu nom

prové de l'escola de cantaires de la Catedral de Notre Dame de París i coincideix
cronològicament amb la construcció de la mateixa des 1163, fins a mitjan segle XIII. Durant els
primers quaranta anys de la seva construcció, es va constituir aquest gran cos de polifonia
sacra, amb els autors Leonin i Perotin, que destaquen per les seves importants contribucions a
un repertori polifònic predominantment anònim. La seva música és un art exquisit al servei del
clergat i està destinat sobretot al culte religiós.

Entre les aportacions més importants de Notre Dame (segons Hoppin l'única), es troba la
invenció de la notació modal amb l'ús dels modes rítmics. Això suposa un avenç molt
important per a la polifonia, constituint el veritable abandonament del ritme gregorià.

5.1. situació històrica

Durant el segle XIII, el nord de França amb París com a centre, va assumir gradualment el
lideratge cultural i artístic de l'occident europeu. Entre els factors que expliquen aquesta
situació, cal destacar el creixement i la prosperitat de les ciutats, l'increment del poder i el
prestigi dels reis francesos, i la creació i expansió de les escoles catedralícies, amb la
constitució de les primeres universitats, en concret la de París en els primers anys del s.XIII.
Aquesta, juntament amb la de Bolonya es consideren les "universitats mare" d'Europa. Mentre
Bolonya va destacar en els estudis de jurisprudència, París es va concentrar en teologia i arts
liberals. Així, els autors de molts tractats musicals del segle XIII estan vinculats a aquesta
universitat. Segons Hoppin, va dominar de tal forma el camp de la composició polifònica que
hi ha una tendència a considerar com "perifèrica" tota la música de finals dels segles XII i XIII
que es va originar a la resta d'Europa.

5.2 . fonts

- Anònim IV (2ª meitat del s.XIII): sembla ser que es tracta dels apunts sobre un tractat presos
per un estudiant anglès a la Universitat de París.
- Manuscrit de Florència: la major font disponible, copiat cap a mitjan segle XV.
- Wolfenbütel 677 (W1): de procedència anglesa (primers anys del s.XIV)
- Wolfenbütel 1206 (W2): de procedència francesa.
- Manuscrit de Madrid (Ma): conservat a la Biblioteca Nacional (Signatura 20.486), també
conegut com el manuscrit de Toledo, ja que va ser confeccionat per al culte de la seva
catedral. No inclou el Magnus liber.

L’Anònim IV ens dóna notícies sobre Leonin i Perotin, com a grans compositors de
polifonia, així com de l'existència del Magnus liber organi, gran llibre de polifonia de Notre
Dame que va haver d'escriure Leonin. Les notícies de L’Anònim IV, ja que són apunts d'un
estudiant, i per tant solen contenir bastants inexactituds, tindrien poc pes si la informació que
recullen no aparegués d'alguna manera en les altres fonts. Així, apareixen referències al
Magnus liber en totes, excepte en el manuscrit de Madrid. Podem concloure que dels
documents conservats pot reconstruir aquest Magnus liber organi, de Leonin, seguir el procés
de revisions i millores fetes per Perotin, i estudiar les primeres peces polifòniques que poden ser
atribuïdes amb certesa a un compositor individual.

12
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

5.3. Gèneres Conreats

- L'organum: designant tant la polifonia general com l'elaboració del cant gregorià de la Missa i
l'Ofici.
- El conductus.
- El motet.
En aquestes composicions, el cantus serà la veu inferior, i els afegits seran veus superiors.

5.3.1 . Organum de Notre Dame

Per a l'elaboració del cant pla es val del repertori gregorià, dels cants responsorials de la
missa i de l'ofici. Només s'elaboren polifònicament les parts solistes, mentre que les
intervencions del cor són monòdiques, de manera que en la interpretació es crea la
corresponent alternança entre monodia/polifonia . L'organum pot ser:

- A dues veus: el cantus o tenor es col·loca a sota, mentre que la veu afegida, també
anomenada aquí duplum o discantus, és la superior. El tenor pot dividir-se en unitats o
paraules amb sentit, les anomenades clàusules, que a Notre Dame es configuren de tres
maneres:
Parts de nota tinguda: l'organum purum o duplum: com les de Sant Marcial (organum
florit). Les notes tingudes del cantus no es mesuren.
Parts de discant: de caràcter sil·làbic en què ambdues veus estan mesurades.
Parts de còpula: són parts de nota tinguda que s'organitzen i s'anoten en tot el seu
desenvolupa-ment. Constitueixen repeticions disfressades de fragments anteriors, que poden
perllongar les estructures o cercar contrastos evitant la monotonia. Per a això acudien sovint a
efectuar combinacions de patrons rítmics i melòdics previs. Va ser un important principi
constructiu al segle XIII i següents.

- A tres o quatre veus: l'organum triplum i cuadruplum: L'afegit d'una tercera (triplum) o quarta
veu (cuadruplum) no va alterar els procediments compositius presos de l'organum a dues veus,
però el seu estil va experimentar modificacions: en ser homes tots els cantaires, les veus estan
gairebé a la mateixa tesitura (de tenor), amb la qual cosa les melodies individuals tendeixen a
ser d'àmbit restringit i moure’s al voltant de les consonàncies perfectes sobre el tenor. Són
freqüents els entrecreuaments de les veus i les dissonàncies, ja que la composició de les veus és
successiva, no simultània: el triplum i el cuadruplum han de ser consonants amb una de les
veus i no necessàriament amb la resta.
Entre els recursos estructurals a nivell melòdic que es posen en joc destaquem, segons
Hoppin, les progressions melòdiques, imitacions i cànons.

5.3.2 . el conductus

Ja existia un conductus monofònic que era una "cançó conductora" que cantava en el
servei religiós quan el diaca es dirigia al seu faristol per efectuar les lectures. Podia donar-se
també en altres situacions similars com en les entrades i sortides de personatges importants
durant una representació sacra.
A Notre Dame serà una cançó d'una fins a tres veus, de contingut sacre encara que no
litúrgic, sent posteriorment profà, moral, polític ... El tenor no és gregorià, sinó que és una
melodia de nova composició (sovint amb préstecs gregorians i trobadorescos), i es situa a la
part inferior. El seu text s'utilitzarà en les altres veus. La seva estructura general és estròfica. I la
seva funció serà la d'un afegit no oficial a la litúrgia en els dies festius importants.
13
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

Poden distingir-se dos tipus segons el seu estil:

- Simple: amb melodia sil·làbica en el tenor, i contrapunt nota amb nota o mel·lisma
contra mel·lisma. La seva estructura era estròfica i semblant als himnes.
- Embellit: presentaven caudae. La cauda era un passatge mel·lismàtic que podia
aparèixer en qualsevol part del conductus, amb la qual cosa la seva presència produeix un estil
predominantment mel·lismàtic.

La importància del conductus polifònic en la història de la música és que, per primera

vegada, el compositor es troba davant d'un paper en blanc en el moment de compondre una
obra polifònica, sense valer-se d'un material previ (el tenor gregorià). No obstant això no hem
de creure que es compon verticalment, sinó que la composició de les veus encara se seguirà
efectuant de manera successiva.

5.3.3. el motet

La seva aparició és una altra important aportació d'aquesta època.

La paraula motete prové del frances mot que vol dir paraula i designa la veu afegida de
l'organum (duplum, com a clàusula de discant) en la qual es feien addicions de text (segons els
habituals procediments de tropització). Per extensió es va cridar també així a tota la
composició. Com a tal podia presentar pluritextualitat, és a dir, dos textos diferents cantats
alhora. S'escrivia a dos, tres o quatre veus. La seva funció era incerta. Constituïen peces
independents sense un lloc assignat en la litúrgia. Progressivament es va produir la seva
independització durant el segle XIII fins a constituir una peça separada de la interpretació
litúrgica.

Ex. Organum Triplum. Perotin

“Aleluya”

14
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

5.2. LA NOTACIÓ DE LA MÚSICA POLIFÒNICA

5.2.1. La notació de la polifonia primitiva

En els primers tractats de música polifònica s'utilitza la notació alfabètica. A mesura que la
polifonia es complica es necessita un altre tipus de notació que especifiqui l'ajust entre les
veus.
En S.Marçal s'apliquen caràcters definitoris de la notació aquitana, principalment el traçat
per punts superposats. Els copistes més tardans d'aquest repertori ofereixen una grafia més
pròxima formalment al repertori de Notre Dame.
En el còdex Calixtí s'usa una grafia idèntica a la pneumàtica gregoriana francesa. L'existència
de pauta exclou el problema de la intervàlica. Sembla que en aquests dos casos es tractaria
d'una polifonia de ritme lliure, els intents per aplicar ritme modal han fracassat. Els problemes
rítmics venen en l'estil de nota sostinguda, no en el de nota contra nota.

5.2.2. La notació modal de Notre Dame

Una de les principals aportacions de l'escola de Notre Dame és la invenció del sistema de
notació modal.
Aquesta innovació és resultat de les necessitats dels compositors per assenyalar com
s'encaixaven les veus.
Es reemplaça el flux uniforme de la polifonia anterior amb patrons recurrents de notes
llargues i curtes coneguts com "modes rítmics". EI magister Leonin és qui introdueix la notació
modal al S.X però no és fins al segle XIII on es desenvolupa i apareixen les descripcions
teòriques del sistema.
Apareixen sis patrons rítmics (en altres teòrics poden ser més o menys) que equivalen als
peus o metres quantitatius de la poesia clàssica basat en sil·labes llargues i breus. Es porta el
procediment poètic al camp musical. En la composició dels peus musicals eren utilitzades
seqüències de 2, 3 o 4 notes. S'usa un acord arbitrari, que entre ells circula com a llei. El fet
que definirà la durada de les notes és la combinació dels neumes en la seva successió.
EI sistema de la mètrica modal és ternari, de manera que la longa perfecta és ternària i la
longa imperfecta és binària.
Parteixen de la notació quadrada i utilitzen les lligadures (que fins ara no tenien un sentit
mensural) agrupant de diferents formes per identificar els modes.
Els compositors es van allunyar de la monotonia rítmica canviant d'un mode a un altre
mitjançant:
- Fractio modi: subdividir les notes d'un patró en valors menors.
- Extensió modi: procés contrari.
- Conjuntura o " concurrents": passatges escalístics descendents representats per una forma
especial de lligadura
- Divisio modi: línia vertical que travessa part del pautat i té funció de pausa. De vegades té
funció de silenci, segons el patró mètric serà el seu valor.
Aquesta és l'antecedent del silenci que serà sistematitzat per Franco de Colònia.

15
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

5.2.3 Notació Prefranconiana

Abasta l'època anterior a Franco de Colònia, des de l'escola de Notre Dame fins 1270. En
aquest moment es posen en evidència les limitacions de la notació mensural de notre dame.

Tractats:
- Joan De Moràvia: Discantus positio vulgaris
Ordena la rítmica modal a partir de sis modes. Analitza lligadures segons el nombre de notes.
No dóna regles per al cas que les lligadures tinguin més de tres notes. S'executaran "ad libitum".
- Joan de Garlandia: Mitjans del segle XIII. S'acosta més al sistema de Franco de Colònia. "Parla
de diferències entre longa i breu i les seves subdivisions. Tracta la propietat i perfecció de les
lligadures i silencis.
- Magister Lambertus: Afirma l'organització ternària del temps. Divideix les notes en perfectes i
imperfectes (Longas), rectes i alterades (breus) segons valguin dos o tres, sent el binari
imperfecte. Contempla nous modes rítmics.

5.2.4 Notació Franconiana

Entre 1270-1280 Franco de Colònia va sistematitzar la notació mensural en la seva obra

Ars Cantus mensurabilis . Busca construir un sistema clar en què el valor de cada nota pogués
ser expressat per un signe diferent de notació.
La perfecció es relaciona amb el tres per la santíssima trinitat i perquè és el primer número
que té un principi, un mitjà i un final. En el problema de les lligadures estableix: La propietat i
la perfecció
La plica és una petita línia ascendent o descendent que implica un so, l'altura es deriva
del context i la durada depèn de la nota de la lligadura a la qual està unida.

16
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

Innovacions notació de l'Ars Nova

Felip de Vitry va estendre les regles franconianes que governaven les relacions entre
Longas i breus aplicant-les a les relacions entre breus i semibreus i entre semibreus i mínimes.
Felip de Vitry i Juan de Muris consoliden els compassos binaris en igualtat als ternaris.
- EI modus s'aplica a la relació entre Longas i Breus i pot ser perfecte (3) o imperfecte (2).
- El tempus es refereix a la relació entre breus i semibreves i pot ser perfecte (O) 3, o imperfecte
(C) 2
- La prolatio es refereix a la semibreu, també pot ser perfecta o imperfecta.

Amb el creixent ús de notes més curtes, la breu va esdevenir el valor més llarg. La música
del S.XIV es mou sobretot en breus, semibreves i mínimes. La breu es va convertir en la unitat
de compàs. A Itàlia el sistema era diferent ja que es van seguir usant els punts de divisió per
destacar els grups de semibreus que equivalen a una breu. Finalment es va adoptar la notació
francesa.

17
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

6. ARS ANTIQUA

6.1. Periodització i definició del terme

Aquest període es caracteritza per l'ús de la polifonia mensural del nord de França,
especialment la de París, i pot perioditzar-se entre els anys 1240-1320, aproximadament. La
denominació Ars Antiqua sorgeix com a contraposició a Ars Nova, període que es considera
que va començar a París al voltant de 1320, i al voltant de la figura de Philippe de Vitry. Aquest
terme és usat per Besseler i per U.Michels. Hoppin es limita a parlar de la música del segle XIII.
És difícil separar l'Ars Antiqua de l'Escola de Notre Dame, ja que ambdues van treballar
els mateixos gèneres. No obstant això durant el segle XIII es van desenvolupar intensament el
ritme i la notació, es pot considerar que l'Ars Antiqua és el període del sorgiment de la notació
mensural i el del floreixement dels gèneres vinculats, delimitant així l'època modal anterior.

El repertori de l'Ars Antiqua es subdivideix en dos grups:

1. Els decennis centrals del segle XIII. Destaquen les figures de Franco de Colònia, Lambertus i
Adam de la Halle, compositors i tractadistes. Aquí sorgeix la notació mensural, que
proporciona la base ternària del ritme, i que es deu a Franco de Colònia, autor del tractat Ars
cantus mensurabilis, escrit cap a 1280. La notació mesural va estar en ús fins al voltant de
1600, en què es va imposar la moderna notació de compassos. La notació de Franco de
Colònia va utilitzar notes negres (notació mensural negra). Als segles XV i XVI aquestes
mateixes notes es van dibuixar buides, donant lloc a l'anomenada notació mensural blanca.
(renaixement)

2. Acaballes del segle XIII amb la figura de Petrus de Cruce, que introdueix canvis en l'estil del
motet, en què el triplum adquireix notes més ràpides i rítmicament més variades. L'estructura
de la composició es torna cada vegada més complexa.

6.2. fonts

Manuscrits de:
- Bamberg (Ba)
- Burgos (Hu), Monasteri de las Huelgas
- Montpellier (Mo)
- Turín (Tu)

Tots en torn al segle XIV.

6.3. Gèneres de l'Ars Antiqua

El motet religiós o profà, amb textos llatins o francesos, serà la forma més representativa
de la polifonia del segle XIV.

Des del seu naixement la polifonia havia estat l'especialitat dels músics eclesiàstics, com a
ornament del cant litúrgic. L'entreteniment profà en llengua vernacla s'havia limitat gairebé
completament a la cançó profana. Amb l'aparició del motet profà francès del segle XIII, els
camins van començar a creuar-se.

18
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

6.3.1 . polifonia religiosa

El gènere més representatiu és el motet. Consta de:

- Dues veus: en el motet simple: tenor i duplum, amb text en llatí o francès.

- Tres veus: en el motet doble: tenor, motetus i triplum, cadascuna amb el seu propi ritme i text
(motet politextual). El llatí podia ser substituït per la llengua vulgar. Així podem tenir un motet
llatí, francès o bilingüe, quan es barrejaven les dues llengües (llatí en una veu, francès en una
altra).
- Quatre veus: motet triple.
Va començar sent sacre encara que no litúrgic, i s'usava per adornar el servei religiós. El
seu caràcter no litúrgic li va permetre fer-se aviat francès i profà, i independitzar-se de l'Església.
El cantaven solistes amb acompanyament instrumental. El tenor no sempre té text, la qual cosa
fa probable que la seva interpretació sempre hagi estat instrumental.
Hi apareix un nou procediment: el hoquetus, que consisteix en trossejar en fragments
petits una melodia que es presenta de forma alternada en diferents veus. És una mena de
"truncament de la veu", virtuós i expressiu, que abasta dues línies melòdiques. El canvi succeeix
amb rapidesa com si les veus tinguessin "singlot", d'on s'ha interpretat que aquest és el significat
del terme francès hoquetus.

Altres gèneres del període són:

- Organum: que a poc a poc cau en desús.

- Conductus: la seva forma tradicional llatina passa de moda, i serà substituït pel motet però el
seu principi d'harmonització homosil·làbica serà aplicat per primera vegada a melodies
profanes per Adam de la Halle.

Abans de deixar el motet, hem d'esmentar que va estar molt relacionat amb la monodia
profana, com mostra la presència de melodies preses en préstec de les cançons profanes. És el
cas del motet en que la cita musical (normalment tornades de cançons monofòniques, que
l'Atles de Música denomina tornades errants), apareix incrustada en un nou text o melodia
però, amb tal habilitat que, per reconèixer-la, cal descobrir-la en una altra font.

6.3.2 . polifonia profana

Segons Hoppin cal atribuir al trover Adam de la Halle el mèrit de ser el primer a crear una
forma de polifonia profana no relacionada amb el motet, amb les seues setze cançons
polifòniques, totes a tres veus, de forta semblança amb el conductus simple.

Teòrics d'aquesta època són: Franco de Colònia, Johannes de Grocheo, o Jacobo de Lieja
amb la seva obra Speculum musicae, escrita cap a 1330. Malgrat la seva cronologia aquest
tractat està dedicat fonamentalment a l' Ars Antiqua.

19
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

7. ARS NOVA

7.1. situació històrica

Si el segle XIII havia estat una època d'expansió, el principal signe es pot considerar l'auge
de les ciutats i les universitats, el segle XIV és una època de transició, ruptura i desastre, amb
crisi a tots els nivells (guerres, pestes, revoltes...). Assenyalem: la Guerra dels Cent Anys, el gran
Cisma d' Occident, la caiguda de Constantinoble en mans dels infidels, les epidèmies de pesta
negra... la qual cosa va provocar una forta crisi espiritual, on les fermes creences religioses es
veuen substituïdes per un voluntarisme i un fort realisme amb els seus corresponents dosis
d'hedonisme. Les arts i les lletres es tornen cap a una concepció més pròxima a la naturalesa,
més popular, com mostra l'abandó del llatí en favor de les llengües vulgars, apareixent les
primeres obres escrites en romanç.

7.2. Ars Nova : definició i característiques

Aquest fenomen es pot considerar una creació francesa: París continuava sent el centre
musical d'Europa com ho havia estat durant els segles XII i XIII.

El terme Ars Nova és el títol del tractat del teòric francès Philippe de Vitry publicat al
voltant de 1320. Amb aquest concepte es pretenia designar una nova tècnica de notació. Va ser
Riemann qui va fer que aquest concepte passés a designar una època. Avui l'Ars Nova designa
l'art francès entre 1320-1380, vinculat a noms com Philippe de Vitry, Johannes de Muris i
Guillaume de Machaut.

Els trets d'aquesta nova música poden resumir-se així:

- La sonoritat característica és la de la polifonia mixta a tres veus (en la qual es combinen veus i
instruments).
- S'accentua l'efecte sensual de la música per l'ús de recursos de caràcter rítmic (hoquetus,
isorritmia), melòdic (colors) i harmònic (música ficta, introducció dels acords de 3a i 6a).
- En el camp del ritme i la notació és on es produeixen els més importants avenços. Per a alguns
autors és l'autèntica novetat del període, ja que la millora de la notació de Franco de Colònia,
amb la combinació de mesures binàries i ternàries (facilitada per la notació vermella), o la
introducció de valors més ràpids (mínima i semimínima), que va facilitar l'aparició de les
enormes complexitats rítmiques (ritmes desajustats, síncopes, polirrítmies, talees,
isoperiodicidad, isorritmia) que caracteritzen el període.

Els teòrics que duen a terme aquestes innovacions són , a França:

- Johannes de Muris, amb la seva Ars novae musicae, de 1319: suposa la primera base del
sistema de l'Ars nova.
- Philippe de Vitry: autor del tractat Ars nova de 1320, que és el fonament d'aquesta revolució
musical.
- Els gèneres conreats són: la missa , el motet i la chanson, polifònics tots tres. El més
important és el motet, que deixarà de ser exclusivament sacre i es convertirà en un art públic
lligat als successos, festes, conflictes i personatges de la vida política i religiosa. Desapareix el
bilingüisme d'èpoques anteriors, tendint cap a un text únic, francès o llatí. Esdevé característic
l'ús de la isorritmia.
20
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

7.3. fonts

Entre les fonts que poden consultar sobre aquesta època , destaquem per la seva importància:

7.3.1. El Roman de Fauvel

És un relat amb interpolacions musicals. Es considera la primera col·lecció de l'Ars Nova

(la d'exemples més primerencs). Realment és una col·lecció de motets des de principis del segle
XIII fins a les primeres obres de l'Ars Nova. En ell es troba el motet Garrit Gallus - In nova fert,
atribuït a Vitry i considerat com el primer exemple de motet isorrítmic, on a més apareix la
notació vermella.

7.3.2 . El Codex Ivrea (o Còdex d'Ivrea)

És la font principal de l'Ars Nova al nord de França, i recull el repertori aviñonés de

mitjans del segle XIV, juntament amb el manuscrit d'Apt, que transmet més himnes a tres veus.
Hi apareixen exemples de Chace , tècnica semblant a la fuga que en realitat és un cànon.
Tota la música al còdex és anònima, però s'han fet atribucions basant concordants amb
Philippe de Vitry, Guillaume de Machaut, Magister Heinricus, Bararipton, Depansis, Matheus de
Sancto Johanne, Orles, Sortes i Loys.

7.4 Desenvolupament de la polifonía religiosa

Habitualment es considera el S. XIV com el d'un increment de la secularització en totes

les arts. Efectivament, el prestigi de l'Església va caure molt profund a conseqüència de les seves
tensions internes. D'altra banda, l'auge de la vida urbana va crear nous mercats per al
desenvolupament de la cultura al camp del profà. La butlla del Papa Joan XXII (1324), on
censurava que els excessos de l'Ars Nova haguessin estat introduïts en la pràctica de la música
sacra, ha estat utilitzada per justificar l'interès de l'època per la música profana. No obstant
això, l'església no va deixar de patrocinar les arts.

7.4.1. Composició de Misses

Encara no s'escriuen cicles complets de Ordinari o propi, sinó que es componen munts de
peces polifòniques per a cada moviment de la missa (Kyrie, Gloria...), que es trien i combinen
per a la seva execució litúrgica, a criteri del mestre de cor.

7.4.1.1 . Estils de Composició

Segons l'Atles de la Música, aquests moviments independents poden presentar tres estils
de composició.
- Gregorià: per fragments amb abundància de text. (Glòria, Credo).
- Estil del motet: per al Kyrie i l'Agnus Dei. El cantus firmus està en el tenor i les veus es mouen
com en el motet isorrítmic. Solen presentar el mateix text que el tenor, excepte en el ite missa
est, que és pluritextual.
- Cançó: per a moviments amb text abundant. Sense cantus firmus, presenta una melodia
conductora en la veu superior de lliure composició, o bé una paràfrasi el gregorià.

21
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

7.5. Guillaume de Machaut. La missa de Notre Dame

Guillaume de Machaut (c.1300 - † abril de 1377), va

ser un clergue, poeta i compositor medieval francès. La seva
projecció va ser enorme i és històricament el màxim
representant del moviment conegut com Ars nova, sent
considerat el més cèlebre compositor del segle XIV. Va
contribuir al desenvolupament del motet i de la cançó
secular. Va compondre la Messe de Nostre Dame en quatre
parts, que és la primera missa polifònica coneguda escrita
per un sol compositor. La seva forma de compondre, tant en
la seva producció religiosa com profana, va influir en
nombrosos compositors posteriors.

Machaut va néixer al voltant de l'any 1300 i va ser educat en algun lloc proper a Reims. El
seu cognom sembla derivar de la propera ciutat de Machault, a uns 30 km a l'est de Reims a la
regió de Ardennes. Encara que la majoria dels musicòlegs coincideixen que el seu lloc de
naixement va ser el mateix Reims. Va ser secretari de Joan I, comte de Luxemburg i rei de
Bohèmia, de l'any 1323 al 1346. A més es va fer canonge durant aquest període. Sovint
acompanyava al rei Joan en els seus diversos viatges i expedicions militars arreu d'Europa (fins i
tot a Praga). Va ser nomenat canonge de Verdun en 1330, d'Arres en 1332 i de Reims en 1333.
En 1340, quan vivia a Reims, va renunciar al seu lloc de canonge a petició del papa Benet
XII. En 1346 el rei Joan va morir en la Batalla de Crécy i Machaut, que ja era famós, va passar a
prestar els seus serveis a altres aristòcrates i mandataris, inclosa la filla del rei Joan, Bona de
Luxemburg (que va morir de pesta en 1349), Carles II de Navarra, Jean de Berry i Carlos, Duc
de Normandia, qui es convertiria en el rei Carles V de França en 1364.
Machaut va sobreviure a la pesta que va devastar Europa i va passar els últims anys de la
seva vida vivint en Reims, composant i supervisant tots els manuscrits de la seva obra. El seu
poema Li Voir Dit sembla autobiogràfic, recorda una antiga relació amorosa amb Péronne d'
Armentières , una noia jove de dinou anys, encara que això és objecte de controvèrsia.
Quan Guillaume va morir en 1377, altres compositors com François Andrieu van escriure
elegies lamentant la seva mort.
Com a compositor del segle XIV, la producció de cançó secular de Machaut inclou lais i
virelais monofònics, que continuen en formes actualitzades alguns integrants de la tradició dels
trobadors. També va treballar en les formes polifòniques de la ballade i rondeau i va escriure el
primer cicle complet de l'ordinari de la missa, que es pot atribuir a un sol compositor. Es tracta
de la Messe de Nostre Dame en quatre parts, que és la primera missa polifònica coneguda
escrita per un sol compositor. Machaut fusiona els estils i tècniques del seu temps per crear una
sèrie d'obres mestres que el situen a la cimera de la música del segle XIV.

La música profana

Les lletres de les obres de Machaut gairebé sempre han tractat el tema de l'amor cortès.
Una de les poques peces escrites per commemorar un esdeveniment en particular és M18
"Bone Pastor". Machaut es va dedicar a compondre la major part de la seva producció musical
en cinc gèneres: el lai, el virelai, el motet, la ballade i el rondeau. En aquests gèneres Machaut
va observar les formes fixes bàsiques, encara que utilitzant sovint una configuració creativa del
text i de les cadències. Per exemple , la majoria de les frases dels Rondeaux finalitzen amb un
llarg melisma en la penúltima síl·laba. No obstant això, alguns dels Rondeaux de Machaut, com
22
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL
R18 " Puls qu'en oubli ", segueixen en la seva major part un tractament sil·làbic. Els motets de
Machaut sovint contenen els textos religiosos al tenor. Per contra les dues veus superiors en
aquestes composicions a tres veus, canten textos seculars francesos, creant interessants
concordances entre el sacre i el profà. No obstant això, en altres gèneres no va utilitzar textos
religiosos.

La música sacra. La Messe de Notre Dame.

L'arranjament cíclic de la missa de Machaut, el

seua Messe de Nostre Dame (Missa de la Mare de Déu),
va ser composta probablement per a la catedral de Reims
a principis de la dècada de 1360. Si bé no és la primera
missa cíclica -la Missa de Tournai és anterior- si va ser la
primera escrita per un sol compositor i concebuda com
una unitat. Probablement Machaut estava familiaritzat
amb la Missa de Tournai ja que la Missa de Notre Dame
comparteix molts trets estilístics amb ella, incloent
interludis sense text.
Motiu de la Messe de Nostre Dame,
que destaca per la seva longitud de set notes.

La Messe de Notre Dame consta de cinc parts: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus i Agnus Dei
seguides per la peça final Ite missa est. A les tres veus que eren habituals en les obres
polifòniques de l'època, Machaut va afegir una quarta veu, contratenor.
En considerar l'ordinari de la missa com una unitat musical, trenca amb el costum de
seleccionar fortuïtament les diferents parts d'aquest a ser interpretades durant el servei. Aquesta
unitat s'aconsegueix principalment a partir de l'homogeneïtat estilística més que per qualsevol
recurs musical.
Les parts del Gloria i el Credo estan compostes en un estil sil·làbic (una síl·laba per cada
nota), probablement a causa de la longitud dels seus textos.
No és possible saber amb certesa la forma en què es va haver d’executar l'obra, però és
molt probable que totes les veus hagin estat doblades per instruments. Aquesta tesi és
sostinguda a causa de l'estil melòdic del contratenor, la presència de breus interludis en el
Glòria i el Credo per al tenor i el contratenor, així com la manca de text per a aquesta veu en
algunes de les versions manuscrites de la missa. Això obri també la possibilitat de que aquestes
veus hagin estat executades exclusivament de forma instrumental, almenys durant alguns
episodis de l'obra.

8. ARS SUBTILIOR

                          

Cançó d'amor « Belle , bonne , sage » de Baude Cordier ,

                             en forma de cor , amb notes de vermell que indiquen
                              alteracions rítmiques .

23
 TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

L'Ars subtilior (o art més subtil) és un estil musical caracteritzat per la complexitat en el
ritme i en la notació, centrat al voltant de París, Avinyó al sud de França, així com a la Corona
d'Aragó a la fi del segle XIV. Sovint el terme s'utilitza en contraposició al de Ars Nova, que
s'aplica a l'estil musical del període anterior, que es va desenvolupar entre1310-1370, encara
que alguns investigadors prefereixen considerar l'ars subtilior com una subcategoria de l'estil
anterior .
El terme ars subtilior va ser encunyat per la musicòloga Ursula Günther el 1960 per evitar
les connotacions negatives dels termes "estil manierista" i "notació amanerada".
Musicalment, les obres pertanyents al ars subtilior són molt refinades, complexes, difícils
de cantar i probablement foren creades, cantades i gaudides per un públic reduït d'especialistes
i coneixedors. Hoppin suggereix el superlatiu ars subtilissima, afirmant que caldria esperar fins
al segle XX perquè la música arribés de nou a aconseguir els més subtils refinaments i
complexitats rítmiques de l'estil manierista.

Es tracta de cançons seculars gairebé exclusivament i tenen com a tema l'amor, la guerra,
la cavalleria i les històries de l'antiguitat clàssica, i hi ha fins i tot algunes cançons escrites per
lloar figures públiques (per exemple, el papa Climent VII ). Daniel Albright compara l'èmfasi de
l'avant-garde i la música modernista del segle XX a generar música mitjançant l'experimentació
tècnica, amb el precedent establert pel moviment ars subtilior amb el seu afany autònom a
ampliar els regnes del so.

Un dels centres d'activitat d'aquest estil és Avinyó a finals de la captivitat babilònica del
Papat i durant el Gran Cisma d'Occident (1378-1417), temps durant el qual l'Església
d'Occident tenia un Papa a Roma i un altre a Avinyó. La ciutat s'havia convertit en un centre
cultural actiu, i va produir el corpus més important que es conserva de cançó profana de finals
del segle XIV. L'estil es va estendre per la Corona d'Aragó i fins Xipre (que era un lloc
d'avançada cultural francesa en aquell moment).

Pel que fa a formes musicals se seguiran emprant les de l' ars nova. Així doncs conreaven
la ballade , rondeau i virelai , el motet isorrítmic i el madrigal. Però les portaran a un nivell de
complicació molt elevat.
Molts dels procediments utilitzats primer pels compositors de l'ars subtilior es van
convertir en tècniques compositives estàndard en la música renaixentista, la qual cosa indica
que algunes de les seves peces van ser àmpliament conegudes i distribuïdes, és a dir, que com a
moviment artístic no va ser un carreró sense sortida, encara que la música posterior és
evidentment menys "experimental".

Una de les tècniques del ars subtilior consistia en l'ús de notes vermelles, o "coloració", on les
notes vermelles indicaven una alteració dels valors de les notes d'un terç. Els mateixos
manuscrits de les obres de l'ars subtilior de vegades presentaven formes inusuals i expressives,
com una forma de música visual. exemples:

• El cànon circular “Tout parell compas suy” composat per Baude Cordier en forma de diversos
cercles.
• Belle, bonne, sage de Baude Cordier, en forma de cor.
• La harpe de Melodie de Jacob Senleches, en forma d'arpa.

24
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

25
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

26
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

27
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

28
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

29
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

30
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

31
TEMA 5. POLIFONIA MEDIEVAL

32