WHEN I AM LAID IN EARTH, de l’òpera “Dido i Aeneas”

Henry Purcell

CONTEXT SOCIO-CULTURAL
El Barroc va començar l'any 1600 (segle XVII) a causa d'un canvi de mentalitats produït per la crisi
econòmica i social europea que va fer tremolar a l'ordre renaixentista. Aquesta crisi es produeix per la gana
i la pesta; acaba l'any 1750 (segle XVIII).
Va ser l'època on prosperen les monarquies absolutes. El rei exercia tot el seu poder i el poble acceptava la
seva autoritat, que veien com una protecció enfront dels privilegis de la noblesa. En ocasions, aquest poder
creava un descontentament en els estaments de la societat que podia derivar en revoltes. La gana, la pesta i
les provocacions dels exèrcits feien difícil la vida en les classes populars.
Continuava presidit per la ideologia de la Contrareforma com a oposició de la Reforma Protestant que
imperava en el nord europeu. L'església va entrar en un procés que la va portar a reafirmar les seves
creences i donar solidesa a la seva organització.
Un fet a tenir em compte és la gran influència de les institucions polítiques i religioses en el
desenvolupament artístic.

La música d'aquesta època és plena de contrasts: tímbrics, melòdics i rítmics. Es produeix una gran riquesa i
desenvolupament dels instruments. Pren molta importància la música instrumental, igualant-se a la música
vocal.

CARACTERÍSTIQUES QUE DEFINEIXEN LA MÚSICA BARROCA.

• La riquesa d'ornamentació,
• La tendència a les variacions tant en el camp vocal com en l'instrumental,
• L'aplicació de la tècnica del baix continu.
• L'aparició de noves formes organístiques.

MÚSICA VOCAL
En el Barroc és on presenta més novetats la música vocal respecte a èpoques anteriors. Els compositors
procuren aprofitar al màxim els recursos musicals de la veu humana. Això els porta a escriure melodies
vocals amb un àmbit molt extens, amb figuracions rítmiques complexes que requereixen un elevat
virtuosisme per part dels intèrprets.
Les línies melòdiques són més expressives, amb les que busquen impressionar o emocionar el públic. La
unió entre text i música havia de ser perfecta, de manera que la melodia reflectís els sentiments o els fets
que narrava la lletra.
Els veritables estrelles de l’època van ser els Castrati pel seu virtuosisme i artificiositat.

COMPOSITOR
Henry Purcell va ser un compositor anglès nascut a Westminster, Anglaterra el 1659 i va morir a Londres el
1695). Va entrar a formar part del cor de la Capella Real amb tot just vuit anys i va tenir per mestres a John
Blow i Matthew Locke. El 1677 va ser nomenat compositor dels violins del rei, i en 1679 va substituir a
Blow com a organista de l'abadia de Westminster. Es va encarregar de la restauració dels instruments de la
cort, així com de la composició de nombroses obres de caràcter religiós, entre les quals destaquen alguns
anthems i oficis com a “I was glad, in the midst of life” (1682), “Morning and evening service” (1682-1683) o
“Et Deum and jubilate” (1694).

D'entre les seves òperes i les seves obres escèniques cal esmentar la cèlebre “Dido i Enees” (1689), obra
clau en els inicis de la música dramàtica, amb important ascendència de Jean-Baptiste Lully; destaquen
també “Dioclasian” (1690), “The Fairy Queen” (1692) o “The Tempest” (1695); en aquestes dues últimes va
adaptar al drama musical dues peces de Shakespeare: “El somni d'una nit d'estiu” i “La tempestat”.

Va dedicar també un bon nombre de cantates i odes a diversos monarques, als qui va servir durant tota la
seva vida: Carles II, Jacobo II i l'esposa de Guillem III d'Anglaterra, María II Estuard, per a la qual va escriure
algunes de les seves composicions més brillants, com “Why llauri all the Muses muti” (1685), “Arise my
muse” (1690) o “Celebrate this festival” (1693). Destacables són així mateix les odes que va dedicar a Santa
Cecilia, com “Welcome to all the pleasures” (1683) o “Hail bright Cecilia” (1692).

La seva música instrumental, si bé no tan coneguda, va assimilar els mateixos importants assoliments que la
seva música vocal, tal com evidencien les seves fantasies i sonates, escrites totes elles segons una
concepció contrapuntística en conjunció amb l'estil italià de Arcangelo Corelli i el peculiar humor anglès, del
que va resultar una música de personal estil.

ANÀLISI DE L’OBRA
“Dido i Eneas” (Z. 626), és una òpera dividida en un pròleg i tres actes amb música d'Henry Purcell i llibret
de Nahum Tate, conta la història d'amor i desamor entre Dido, Reina de Cartago, i el troià Eneas.
Està dividida en tres actes i dura al voltant d'una hora. És una de les òperes mes importants del barroc,
considerada la primera opera nacional anglesa. De fet, pot considerar-se l'única òpera veritable de Purcell,
si es compara amb altres obres com “King Arthur” o “The Fairy Queen”, que responen al perfil de
semiòperes.
“When I am laid” (El Lament de Dido) s'obre amb el recitatiu “Thy hand, Belinda” (La teva mà, Belinda). El
recitatiu inclou diverses frases descendents, abans de decidir-se per una cadència en sol menor. És
important assenyalar que aquesta secció és simplement un recitatiu, s'utilitza per a propòsits dramàtics. És
independent de l'escena.
L'ària sencera se centra en una melodia de baix, o baix ostinato.
És interessant comprovar com el baix ostinato no té cap relació amb la línia vocal en termes de cadències o
estructura. Les frases vocals no s'alineen amb el ostinato. La part vocal en si sembla tenir dues seccions – la
secció A: “When I am laid” i la secció B del: “Remember em”. La secció A té una frase i es repeteix dues
vegades. La secció B té dues frases i es repeteix dues vegades. Podríem etiquetar l'ària com a forma binària
simple.
No parlarem de totes les formes en què Purcell varia el ostinato, però vull destacar la conclusió instrumental
(ritornello). Aquí el ostinato sona dues vegades, amb un patró descendent en totes les veus. La tensió
harmònica s'introdueix a través de retards. Malgrat la cadència del ostinato en el baix, els altres
instruments, que entren un a un en el ritornello, no cadencian i continuen amb el seu patró descendent fins
al final.

En aquesta audició treballem l’ària “When I am laid in earth”, anomenada el Lament de Dido. Aquesta ària
té forma de dansa, en concret de xacona, amb variacions continues a baix continu. Aquesta va ser una de
les danses incorporades a la música culta i es va fer molt popular. Podríem dir que pren forma de variacions
sobre un baix continu. Aquesta ària es divideix en dues parts, AB.
El ritme és lent i constant, en compàs ternari 3/4.
“When I am laid in earth” és acompanyada per una línia de baix descendent que es repeteix, una de les
característiques més importants dels Barroc, el baix continu.

El Lament de Dido és la melodia més coneguda de l’òpera; ens explica que Dido no suporta el dolor que sent
al perdre el seu amor i decideix acabar amb la seva vida, ja que Eneas a estat enganyat per un esperit i
marxa de Cartago. Aquesta ària es troba en mode menor, sent fidel a la tradició de l’òpera italiana la qual
construeix àries mitjançant el recolzament del baix obstinat, sorgeix d’una quarta ascendent i va descendint
mitjançant cromatismes. La escala cromática descendente representa la mort i l’agonia de Dido.
El baix obstinat és ampliat per una fórmula cadencial de dos compassos, donant com a resultat un esquema
de cinc compassos que es repeteix nou cops (onze amb la repetició de A), cada vegada amb els mateixos
valors rítmics. té dues cadències: una semicadència a la dominant i una perfecta amb el salt d'octava obvi
del 6/4 cadencial. La presència de retardants, produeix un efecte de tensió i impuls, que intensifica les
dissonàncies i el caràcter de lament i de dolor de l’ària. Una de les característiques fonamentals es que
aquestes dissonàncies es formen amb els acords que acompanyen la melodia.
La melodia, representa en tot moment, el caràcter de lament i dolor en el que es troba Dido. “Remember
me”, que presenta sobre la mateixa nota repetida sil·làbicament dos cops, a la última repetició salta un
registre agut com un creixement que mostra el seu dolor. En aquest sentit les especialment cridaner
l’interval descendent de tritó a la paraula “trouble” (problema), aquí destaca el dramatisme i la nova etapa
a la que ha entrat el sistema tonal.