LA MÚSICA A L’EDAT MITJANA TEMA 1

1) MÚSICA I SOCIETAT

L’Edat Mitjana transcorre entre el segle V (final de l’imperi romà) i principis del XV. És una llarga
època (nou segles) que inclou períodes d’estabilitat, períodes de grans transformacions i
períodes turbulents (fam, pestes, guerres). Europa es troba unida pel cristianisme.

Durant l’alta Edat Mitjana, l’estil artístic és el romànic, l’economia està basada en l’agricultura i la
societat és feudal, i durant la baixa Edat Mitjana, l’estil és el gòtic, sorgeixen les ciutats on hi
podem trobar artesania i comerç, i es creen les primeres universitats.

Quina música corresponia a cada estament social?

1. La noblesa vivia en castells emmurallats i es

dedicava a la guerra; també anava de cacera,
assistia a festes i banquets. És en aquest entorn on es
produïa la música trobadoresca.

2. En l’àmbit religiós, hi havia bisbes i sacerdots (esglésies i

catedrals), i els abats i monjos (monestirs). Els centres
culturals de l’època eren els monestirs on
s’estudiava, es copiaven i es traduien llibres, i
s’entonava el cant gregorià.

3. El poble, majoritàriament dedicat a la pagesia i a servir

els seus senyors, era pobre i analfabet. Quan un
grup de joglars arribava a les seves contrades els
vilatans podien gaudir de les seves actuacions al carrer.

En el marc dels monestirs i catedrals es crearà un ampli repertori de música religiosa, els
primer intents de notació musical i els avenços tècnics que culminaran amb l'aparició de la
polifonia.
La música profana es desenvoluparà de forma paral·lela a la religiosa sota la protecció dels
grans senyors feudals.

2) LA MÚSICA RELIGIOSA

Després que caigués l’imperi romà, el papa Gregori I (540-604)va promoure la

recopilació de les diferents melodies que s’interpretaven per tot el territori cristià:
d’aquest repertori en diem cant gregorià. La seva labor va contribuir a la unificació
del cristianisme a Europa, i encara es canta avui en dia als monestirs. D'aquesta
manera, els diferents centres religiosos de tot Europa van tenir, a poc a poc,
d'adoptar el cant Romà, que en honor a Sant Gregori es va cridar Cant Gregorià. A
partir d'aquest moment, aquest tipus de música serà el protagonista en tots els
centres religiosos fins que a partir del segle X anirà compartint espai amb les
primeres polifonies.

1
 Característiques del cant gregorià:

1. Intèrprets: els monjos el canten als monestirs

2. Llengua: en llatí, la llengua oficial de l’Església
3. Gènere: v o c a l - religiós (parla sobre Déu, Jesús, la Verge Maria...)
4. Textura: monòdica (una sola melodia), cant col·lectiu
5. Timbre: vocal, a capella, sense instruments
6. Compositors: anònims, no signaven per humilitat
7. Ritme: lliure, segueix la declamació del text lent, sense presses, sense compàs ni figures rítmiques.
8. Melodia: suau sense grans salts, perfil descendent, pot ser d’estil sil·làbic o melismàtic (quan es
canten un grup de notes en una sola síl·laba) La música tracta de donar sentit a las paraules del
text.

Les primeres melodies gregorianes no anotaven, eren apreses de memòria pels

seus intèrprets, fins que la quantitat de melodies va ser tal, que es feia gairebé
impossible la seva memorització, de manera que sorgeix la necessitat d'anotar
aquestes melodies.

Les primeres formes de notació apareixen al s. IX i s'anomena notació

pneumàtica; que consisteix en una sèrie de traços que es col·locaven sobre de
les síl·labes de el text per recordar de certa manera la melodia i el ritme.

Al s. X-XI apareix la notació per punts (notació aquitana) a partir d'una línia que marca una nota
concreta. Progressivament va augmentant el nombre de línies, fins a arribar a el tetragrama
(pauta de quatre línies). Aquesta notació guanya pel que fa a precisió d'altura, però perd precisió pel
que fa al ritme.

2
 Finalment, al segle XIII es va
començar, per moda a utilitzar
plomes d'au amb la punta tallada en
bisell, el que va donar lloc a
l'escriptura gòtica, ampla
horitzontalment però estreta
verticalment. Això va donar lloc a la
notació quadrada (precursora de la
notació moderna), que és la que
actualment s'utilitza..

2.1 Estils del cant gregorià:

a. Segons la relació de la música i el text:

A. Sil·làbic: a cada síl·laba de el text li correspon una nota.

C.Pneumàtic: a cada síl·laba de text li correspon dues o tres notes diferents.

B.Melismàtic: a cada síl·laba de text li correspon més de tres notes

diferents.
3
 b. Segon les formacions dels cantors:

1. Antifonal: dos cors de monjos s’alternaven el cant.

2. Responsorial: cor i solista s’alternaven el cant. (pregunta-

resposta)

3) LA MÚSICA PROFANA
La música profana era la música popular, monòdica i amb acompanyament instrumental, de
festa i dansa, que interpretaven els trobadors, joglars o goliards als castells, palaus o al
carrer. Va tenir el màxim esplendor entre els S.XII i XIII.

Característiques de la música profana:

1. Intèrprets: els trobadors i joglars als castells, palaus o al carrer.

2. Llengua: la poesia s’escrivia en llengua romànica (occità, català...)
3. Tema: profà (històries d’amor, de cavallers, de reis...)
4. Textura: monòdica, cant individual
5. Timbre: vocal, amb acompanyament d’instruments
6. Compositors: trobadors i trobadores (Berenguer de Palou, Comtessa de Dia, etc)
7. Ritme: lent o ràpid, marcat, amb compàs i amb figures rítmiques.
8. Melodia: amb petits salts intervàlics, estil sil.làbic

4
 3.1 ELS TROBADORS:

Els trobadors eren nobles poetes i músics, cultes i refinats. Els trobadors eren molt ben
rebuts a castells i palaus, i se’ls recompensava amb vestits, cavalls, or o terres. Les seves poesies
tractaven els ideals cavallerescos del moment: l’amor a una dama, l’honor, la fidelitat a un rei
o a un senyor feudal, la guerra... , pertanyen a un alt estatus social (nobles).

El trobadors no sempre sabien cantar o tocar instruments. En aquest cas, encomanaven a un

joglar que interpretés les seves cançons. Després aquest joglar les popularitzava cantant-les per
viles i ciutats.

El focus del moviment trobadoresc fou el sud de França i Catalunya. Entre els trobadors catalans
destacaren BERENGUER DE PALOU i GUILLEM DE BERGUEDÀ; entre els occitans, BERNAT
DE VENTADORN i MARCABRÚ i la trobairitz COMTESSA DE DIA.

Tipus de composicions trobadoresques:

 Cançó amatòria.- amor cortès, exaltació de la dama.

 Cançons de gesta.- narra les gestes d'herois populars.

 Cançó paròdia.-burla dels gèneres anteriors i de la música religiosa.

 Dansa: composició feta per ser ballada (estampida, saltarello...)

ELS JOGLARS:

Els joglars eren artistes d’entreteniment dotats per tocar instruments, cantar, explicar històries o
llegendes. Recitadors de poemes, cantants, ballarins, actors. Ocupen un lloc baix en l'escala
social. Són músics errants, vagabunds. Es diferenciaven dels trobadors pels seus orígens humils i
per no ser autors dels versos.

Alguns joglars eren independents i lliures, que anaven de poble en poble i de ciutat en ciutat,
divertint el públic durant fires i festes. Eren com un circ ambulant: acròbates, saltimbanquis,
xarlatans; sabien fer jocs de mans, domesticar animals; improvisaven cançons, sabien tocar molts
instruments, ballaven... D’altres, treballaven a sou per a un trobador. Viatjaven amb ells per les
diferents corts i interpretaven les seves cançons.

Ens han arribat noms de joglars com CABRA.

ELS GOLIARDS:

Els goliards eren monjos que havien abandonat la vida religiosa, per viure com a joglars.
Vagaven pel món vestits amb hàbit, cantant i recitant poemes, i vivint de l’almoina. En les seves
cançons lloaven el vi, el bon menjar i l’amor, i empraven un llatí macarrònic, imitant els cants
religiosos i mofant-se de les coses més santes.

A diferència d’un joglar, un goliard no era inculte, ja que al convent havia après tècnica
musical i havia rebut una formació humanística.

La principal obra de goliards està concentrada en un llibre manuscrit anomenat

CARMINA BURANA (que vol dir cançons de Beuern).

5
 4) DE LA MONODIA A LA POLIFONIA

Durant l’alta Edat Mitjana la textura musical que s’usava era la MONODIA: una sola línia
melòdica. Observa la partitura d’aquest cant gregorià:

A la baixa Edat Mitjana va sorgir un nou tipus de textura, la POLIFONIA: varies línies
melòdiques a la vegada. Apareix al S. IX, amb la finalitat d'adornar la Litúrgia. Observa
aquests exemples de polifonia medieval:

a) Organum. Cant a dues veus paral.les a una distància de 4ª o 5ª.

Al segle IX, apareix en un tractat musical anomenat Musica enchidiaris (Manual de Música) en el
nord de França i descriu una forma de cantar en paral·lel, on a partir d'una cant gregorià s'afegeix
una segona veu més greu o aguda a una distància de 4a, 5a o 8a. És el primer model de cant
polifònic, i és anomenat Organum paral·lel. A la veu original de el cant gregorià se li crida Vox
Principalis i a la veu afegida se li cridava Vox organalis.

b) Discantus. A principis de segle XI. Cant a dues veus, no paral·leles sinó contràries, quan una puja
l’altra baixa.

6
c) Motet. Cant a tres veus en llengües, textos i combinacions rítmiques diferents.

d) Canon. Cant en que les veus es persegueixen fent la mateixa melodia.

4.1 Ars Antiqua (s. XII – s. XIII)

Anomenen Ars Antiqua (arte antiguo) a la música del període entre finals de
segle XII fins a principis de l'XIV. En aquesta època l'evolució en la tècnica i
notació musical facilitarà el desenvolupament de formes polifòniques més
complexes. La música abandona el ritme lliure gregorià i comença a mesurar-se a
causa de la necessitat de fer concordar les diferents veus de la polifonia.

4.2 Ars Nova (s. XIV)

El terme Ars Nova es deu al compositor Philippe de Vitry, que el 1322 va escriure un tractat
amb el títol de "Ars Nova" per diferenciar les noves tècniques de composició, amb ritmes
nous, notació més precisa, augment de la música no religiosa (profana ) i l'ús d'instruments
de la seva època de les anteriors del "Ars Antiqua". Apareix la notació mensural en la qual ja
s'assignen valors concrets a cada so, havent relació de doble o triple entre ells.
En la música religiosa es continuen component conductus, motets i misses, mentre que
música profana adquireix gran importància donant lloc a la cançó polifònica com el cànon, la
balada o la chanson. Aquestes dues últimes formes provenen de la música dels trobadors a la
qual se li afegeixen una o diverses veus, tant vocals com instrumentals. Per tant, es canten
en llengües vernacles i acompanyades d'instruments.
La figura més important de l'Ars Nova és Guillaume de Machaut (1300-1377), l'obra més
important és la Missa de Notre Dame.

4.3 ORIGEN NOTACIÓ ACTUAL

Percatánt-se que els monjos no recordaven moltes vegades els cants gregorians al no anotar
ni el tempo, ni el ritme, Guido d'Arezzo (992-1050), que va dedicar tota la seva vida a
innovar els mètodes musicals ia l'ensenyament de la música, va desenvolupar una notació
amb un patró de quatre línies horitzontals (tetragrama) i espais, basat en el sistema de notes
de l'himne a sant Joan Baptista (Ut queant laxis). Atribuït dos segles abans a Pau el Diaca,
tenia la particularitat que cada frase musical començava amb una nota superior a la que
precedia . Va establir les notes amb distàncies fixes entre elles a les que denominaria "Do-
Re-Mi-Fa-Sol-La-Si" inspirant-se en les síl·labes inicials de cadascuna de les estrofes de
l'himne.

7
Inicialment la nota Do es va cridar Ut i el Si no tenia alçada fixa, cridant-se en ocasions "be mollis".
Al segle XVI, Anselm de Flandes, uneix les paraules "Sancte Ioannes" i al segle XVIII, el musicòleg
Giovanni Battista Doni, va substituir el nom de ut pel nom original de la nota en àrab, dal,
modificant-la perquè s'assemblés a l'inici del seu cognom: do.

8
 5) ELS INSTRUMENTS MEDIEVALS

S’usaven per acompanyar el cant de trobadors, joglars i goliards, o per interpretar danses.
També, per anunciar als vilatans l’inici de la collita, o per a la guerra, la caça o les processons.

I com sabem quina forma tenien aquells instruments? Doncs gràcies a testimonis gràfics pintats o
esculpits.

Tot i que l’Església rebutgés els instruments perquè els considerava obra del diable, sovint
apareixen instruments esculpits a les portalades o claustres d’algunes esglésies (com a la
portalada de la Catedral de Santiago de Compostel.la), o pintats a llibres manuscrits com el
cançoner medieval CANTIGAS DE SANTA MARIA, d’Alfons X el Savi, que ara et presentem:

Instruments de corda

1.- Llaüt 2.- saltiri 3.- Viola d’arc 4.- Viola de roda 5.- Viola

Instruments de vent

1.- Flauta travessera 2.- Xeremia 3.- Anafil o trompeta 4.- Gaita o sac de gemecs 5.- Cromorn

Instruments de percussió

1.- Campanes 2.- Castanyoles 3.- Tamborí 4.- Darbuka

6.- Orgue portatiu