LA MÚSICA

REIVINDICATIVA

CARLA BORONAT ORTOLÀ 5é D’EPM

 ÍNDEX

1. Introducció (pàg. 3)

2. Música de crítica social en l’antiga Europa (pàgs. 3-4)

3. Música afroamericana (pàgs 4-5)

4. Música reivindicativa al País Valencià i Catalunya (pàgs. 5-6)

5. Conclusions

6. Bibliografia
 INTRODUCCIÓ
La música reivindicativa ha existit gairebé des de l’aparició del concepte de
música, ja siga des de fer un tipus de música no acceptat en aquell moment per
la jerarquia social fins a la utilització de metàfores per maquillar una lletra d’una
cançó aparentment simple i denunciar tots aquells aspectes injustos socialment
o cançons alegres per suportar la dura vida dels col·lectius més oprimits durant
segles. És per això que farem un repàs per les diverses èpoques i estils que
més destaquen com a música de crítica o reivindicació.

MÚSICA DE CRÍTICA SOCIAL ANTIGA

L’antiga Grècia
La música va tindre un gran paper en la societat grega, tant a nivell religiós com
popular, on trobem les primeres referències que podríem considerar música de
crítica. També podia variar la forma d’interpretar-se depenent del lloc on es
representava. Per exemple, la tragèdia, per norma, eren cerimònies solemnes i
oficials però en Atenes es va desenvolupar una vessant més popular, on
participava tota la ciutadania. A més, tot allò que no foren nomos, unes
melodies immutables que tenien els grecs perquè influïen en les persones, o
variacions d’ells era considerat profà i, per això, alguns autors decidiren trencar
amb els nomos i crear melodies noves per a festes o manifestacions.

L’Edat Mitjana
A l’edat Mitjana van destacar els trobadors des del S.XI al S.XIII que eren
poetes i músics de classe alta, normalment nobles, que escrivien obres i
posaven lletra a les seues composicions sovint en idioma occità. Aquesta lletra
era una exaltació de la seua dama i s’anomenava “amor cortés”. A més,
existien els “Sirventés” i les “Tenso” que servien com a crítica social i política.

A Alemanya també es va desenvolupar el fenomen del trobador, en aquest cas

s’anomenava “minnesänger” i les seves lletres eren quasi totes relacionades
amb temes amorosos. No va ser fins que es van traslladar a la ciutat i van
formar gremis i passaren a anomenar-se “meistersänger” que van incorporar
les lletres de crítica social. Els trobadors alemanys si que interpretaven les
seues peces, al contrari que els francesos que només es dedicaven a
composar i deixaven la part de la interpretació als joglars, artistes marginats
que oferien un espectacle a canvi de diners o menjar. La funció del joglar
podria resumir-se en ser l’actor de les obres del trobador, que en aquest cas es
considerava l’autor.

Un tipus de joglar molt important en el S.XI i S.XII van ser els Goliards,
universitaris o clergues separats de l’església que tenien un mode de vida
vagabund i les seues lletres giraven entorn a tres temàtiques: vi, dones i sàtira,
una gran revolució per a aquells temps encara que aquesta tendència de
denúncia i crítica es quedarà amb nosaltres fins a dia d’avui.

LA MÚSICA AFROAMERICANA
Aquesta va nàixer de les tribus africanes que van ser portades a Amèrica per
l’esclavitud, recull diferents estils i gèneres que tenen algunes característiques
semblants, però la més important sens dubte és la denúncia a la discriminació
racial que van patir des del moment que es van convertir en esclaus.

EL GÒSPEL

El gòspel va nàixer a principis del S.XVIII i va tindre el seu màxim esplendor

cap a 1930. És un tipus de cançó espiritual i de fe, per tant, va nàixer a les
esglésies protestants negres perquè van trobar en l’església un refugi on
escapar de la dura vida esclava. Les lletres són missatges esperançadors que
els fa pensar seran lliures algun dia.

La característica més important del gòspel és la perfecta harmonia entre les

veus ja que no està dotat de molta instrumentació, la més comú és el piano o la
percussió corporal, però quasi tot és a capella.

La formació més habitual per cantar gòspel és un cor amb una persona solista
amb la qual es crea un ambient pregunta-resposta entre solista-cor. A més,
s’utilitzen cançons d’origen africà que canten mentre treballen o efectes vocals
com les guturals o els falsets.

Aquest gènere va ser el primer de molts altres que naixeran d’aquesta ètnia per
expressar tot el dolor que senten diàriament al no ser tractats com a persones,
concretament el gòspel va influir molt a un nou estil de música que expressava
tristesa i melancolia en la seua totalitat, el blues.

EL BLUES

El blues naix per una mescla de spirituals, cançons de treball i balades

escoceses i és un gènere merament transmissor de sentiments, per tant es
lleva importància a aspectes com l’afinació o el ritme. La clau d’aquest estil és
trobar aquells acords que arriben més al públic. El cant també és opcional
perquè té molta més importància la instrumentació, sobretot la guitarra, que té
cert protagonisme en totes les cançons.

Les lletres tracten temes controvertits com l’esclavitud, el racisme lligat a ella o
la brutalitat policial encara que també poden tindre tints d’amor. És, de tots els
estils musicals, el que més reflecteix la dura realitat que va patir el poble
afroamericà durant segles fins la seua alliberació com a esclaus.

A pesar de la tristesa que transmet, el blues manté un beat que el converteix en

ballable, característica que porta a nous oients i que l’impulsarà a convertir-se
en un dels gèneres més importants internacionalment. Influirà en posteriors
gèneres com el R&B o el soul.

EL JAZZ

El jazz va nàixer a finals del S.XIX a Nova Orleans a pesar de que els esclaus
tenien prohibit tocar qualsevol instrument. Ve d’una mescla del blues, spirituals
i el ragtime i té característiques dels tres anteriors.

La principal característica del jazz és la improvisació i la interpretació lliure que

podia ser grupal o del solista del grup, per tant, cap interpretació ix igual que
l’anterior i cadascuna pot transmetre unes sensacions.

La instrumentació més habitual és la trompeta, el trombó, el saxòfon, el clarinet,

el contrabaix, el piano i la bateria. Referent al ritme es tracta de melodies
heptafonals o pentafonals sincopades que donen sensacions de ritme i
sensualitat.

A partir dels anys 70, el jazz havia abandonat qualsevol resta de mala visió
social i s’havia convertit ja en un gènere d’alt prestigi que va començar a
fusionar-se amb molts altres estils musicals i que va inspirar alguns com el rap
o el hip-hop.

EL SOUL

El soul és el gènere de música afroamericana més jove dels quals anem a

parlar, aquest va nàixer sobre la dècada de 1950 i és una fusió del gòspel i el
R&B. En principi eren cançons d’amor que van anar passant a ser de protesta i
crítica.

Encara que té l’aire de crítica del blues aquesta música és alegre i energètica.
Les melodies necessiten un ampli rang vocal a l’igual que els instruments que
s’utilitzen com poden ser la trompeta, el trombó o el saxòfon.

Aquest tipus de música també té matisos d’improvisació de la melodia la dins la

lletra i la clàssica pregunta-resposta entre el cantant i el cor

Més avant, aquest gènere es va fusionar amb el Urban, Disco o el pop, estils
adoptats per artistes coneguts internacionalment com Michael Jackson,
Whitney Houston o Babyface.

LA MÚSICA REIVINDICATIVA EN EL PAÍS VALENCIÀ I

CATALUNYA
Des de la guerra civil espanyola i la imposada dictadura franquista en Espanya
es van desenvolupar els nacionalismes més radicals per part d’algunes regions,
entre els més importants es troben el català i el basc. És per això que en
aquests territoris van nàixer bandes i cantautors denunciant la repressió per
part del règim en contra del moviment independentista.

A banda de reivindicar la seua pròpia identitat i llengua aquests grups nascuts

també denunciaren el règim i suportaren l’antifeixisme. Aquests varen ser els
primers referents per a bandes molt importants en la lluita obrera, antifeixista,
antiracista i feminista.

Un clar exemple dels primers grups de reivindicació que va nàixer al País Basc
va ser Kortatu amb la seua clara posició independentista i inclús propera al
organització nacionalista ETA, com podem veure en la seua famosa cançó
“Sarri, Sarri” fent apel·lació a un etarra fugit. Aquest grup va ser la inspiració de
molts altres nascuts més tard i els va obrir les portes de la llibertat d’expressió.

A Catalunya el primer referent va triomfar el fet de la nova cançó catalana, un

clar moviment antifranquista i de reivindicació de la llengua que havia estat
prohibida durant tota la dictadura. Alguns dels cantautors més importants de
l’època van ser Lluís Llach amb el clàssic “L’estaca”, una crida d’unió als
catalans per la llibertat, Raimon amb “Al vent” o Núria Feliu. Un artista molt
criticat va ser Joan Manuel Serrat ja que va renunciar al català, la principal
arma combatent per als nacionalistes.

Aquest moviment va ser clau per a l’actual moviment de crítica i reivindicació

que té ara la música catalana, no sols de Catalunya, sino tot el territori de parla
catalana des de fa uns 20 anys.

Grups com Obrint Pas o la Gossa Sorda van fer una carrera crucial i van
influenciar els nombrosos grups de música que hi ha actualment. El primer
tenint moltes referències a la Nova Cançó i el segon inspirant-se més amb la
identitat de la seua terra, la Marina. Els grups de música actuals tenen un
ventall molt obert respecte als temes, alguns opten per la crítica a la
monarquia, el sistema o la societat i d’altres opten per música més alegre per
celebrar la nostra identitat.

Siga com siga, posicionar-se en aquesta vessant de la música no està ben vist
per tota la societat ni per l’estat espanyol i malgrat que a dia d’avui cada
concert o festival és un fenomen de de masses tant en terres de parla bilingüe
com a les grans ciutats espanyoles, en alguns casos l’Estat no ha respectat en
alguns casos la llibertat d’expressió i ha imposat penes de presó a rapers amb
una postura prou radical com Valtonyc o Pablo Hasel. Aquesta reacció cap a la
crítica ha conscienciat molt a la població jove activista i la lluita antifeixista està
en un dels moments més importants de la seua trajectòria.
 CONCLUSIONS
Com hem pogut veure, la música reivindicativa sempre ha sorgit dels col·lectius
més oprimits en cada moment i ha estat present durant tota la història de la
humanitat, tal volta perquè s’ha pensat que amb la música es pot arribar a
transmetre tot allò que es sent i s’ha comprovat que així és.

Com a resultat, ara hi ha una gran part de la població jove conscienciada amb
les injustícies socials i disposada a actuar per combatre el masclisme, el
racisme i el feixisme i acabar o alleujar la problemàtica que ens ha perseguit
durant tota la història, menysprear al diferent i imposar-se amb autoritat sobre
la societat sense deixar espai per a la llibertat d’expressió
 BIBLIOGRAFIA
La critica musical en el siglo XVIII (filomusica.com) Kortatu - Wikipedia, la enciclopedia libre

La Música en la Antigua Grecia (linkedin.com) Góspel - Wikipedia, la enciclopedia libre

Música de la Antigua Grecia - Wikipedia, la enciclopedia libre Unitat 4 Hº de la Música

Qué es un Trovador y Qué es un Juglar - SobreHistoria.com

Música afroamericana - Escolar - ABC Color Blues - Wikipedia, la enciclopedia libre

Música afroamericana - Wikipedia, la enciclopedia libre

La música negra y la cultura popular | hacercanciones.com Soul (musicandote.com)

https://hacercanciones.com/articulo/la-musica-negra-y-la-cultura-popular/

Góspel - Qué es, definición, orígenes y tipos (definicion.de)

ᐉ Música Góspel: Qué es, Historia y Subgéneros (promocionmusical.es)

Blues - Qué es, definición, características e influencia (definicion.de)

Blues, definición del estilo de música. BigGigBag

¿Qué es el Jazz? — Shorthand Social EL JAZZ – HISTORIA DE LA SINFONIA

El jazz, un género musical innovador. | Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

(cervantesvirtual.com)

BREVE HISTORIA DEL SOUL « El Gramófono (wordpress.com)

19° ¿ Qué es la música Soul ? – Culturalidad musical (home.blog)

MÚSICA DE PROTESTA. Top 10 de bandas y artistas españoles de izquierda

(laizquierdadiario.mx)