El naixement de la música occidental. L’Edat Mitjana (I).

L’Edat Mitjana
La monodia
És un terme d’origen grec que significa “cant entonat a una sola veu sense acompanyament de cap
instrument“. També pot usar-se el terme música homofònica, el seu sinònim, igualment procedent
del grec i el significat literal del qual és el “mateix so“.
La monodia és la forma musical oposada a la polifonia (diversos sons), que tracta de la
composició de peces musicals amb diverses veus o entonacions.
Independentment que la pràctica de la monodia es perllongue fins al segle XVII a Florència, aquesta
és una composició plenament medieval que té el seu moment àlgid durant els anys en què
el Romànic es troba en plena vigència (segles XII i XIII).
Sens dubte, la principal manifestació de la monodia és el cant gregorià, encara que a la fi del
període citat anteriorment apareixen manifestacions profanes que també usen de la monodia. És
un tipus de música vocal monòdica, que té ritme lliure, és cantada sobre textos en llatí, és propi de
la litúrgia cristiana, i que s’origina en l’alta edat mitjana de l’any 476 a l’any 1492 amb el
descobriment d’Amèrica (segle V al segle XV).
El gregorià
Totes les fonts assenyalen com a origen fonamental d’aquesta manifestació musical a Sant
Gregori Magne, Papa de l’Església de Roma des de l’any 590 al 604 d. de C., i a qui s’atribueix la
reforma, reorganització i codificació d’aquesta nova música. Encara que és de suposar que el paper
jugat per Sant Gregori Magne fóra notori, la música gregoriana va rebre innombrables influències
d’altres fonts. En primera instància de l’ambient musical de l’època, desconegut per no existir un
codi de lectura musical; en segon lloc, de la conjuntura sociocultural del moment en el qual es va
localitzar aquesta manifestació musical, ja que social i econòmicament aquesta època es troba
plenament immersa en el que s’ha donat a anomenar feudalisme.

En ella, i a través d’un lent procés, el xicotet camperol no va poder fer front a una creixent
inseguretat i va acabar per fer lliurament de les seues terres al senyor, del que rebia protecció; a
canvi, el camperol va poder seguir conreant el sòl, sempre que aportara una renda. Si dins
del feu es trobava un individu que no tenia terres, a canvi de la protecció del senyor aquell li
devia fidelitat. Va aparèixer, per tant, en quasi tota Europa una fragmentació política i
econòmica, en la qual cadascuna de les parcel·les era governada per un senyor feudal. A aquest
panorama no va resultar alié l’Església, que actuava per mitjà de monestirs i abadies com
un senyor feudal qualsevol. Açò va propiciar que el monjo, a causa del temps lliure que disposava,
se centrara en labors de tipus cultural, com l’elaboració de llibres manuscrits o còdexs i la creació
de música coral litúrgica, el gregorià.

D’altra banda, l’ordre monacal de Cluny es trobava en plena expansió per tota Europa, aportant
una nova visió de la vida monàstica, molt més rigorosa i ortodoxa amb l’esperit cristià. Aquests
frares van actuar com a vehicle de difusió d’un nou estil artístic, que posava l’accent sobretot
en l’arquitectura religiosa.
Independentment dels caràcters de tipus conjuntural que s’han analitzat, el gregorià denota un altre
tipus d’influències, aquestes de caràcter formal:
– És una música pedagògica. El cant gregorià, serveix fonamentalment per a preparar a l’oïdor a
fer el bé i a ajudar a oblidar les passions més terrenals.

Això entroncara plenament amb el valor que se li concedia a la música en el món de la Grècia
clàssica, utilitzant un mètode de composició, anomenat mode, que va ser codificat en primera
instància per Pitàgores.
– El gregorià, abans que cant és oració, complint la mateixa missió que els salms i himnes en les
cerimònies judaiques. Si la principal particularitat del cant gregorià és estar compost a monodia,
existeixen certs elements que li confereixen altres característiques:
– No té un ritme definit, sinó que aquest és lliure i no respon a una mecànica determinada.
– Usa l’escala diatònica, composta de cinc tons i dos semitons. Per a açò empra vuit tipus de
maneres codificades per Pitàgores; així s’obtenen vuit escales eclesiàstiques.

– El gregorià té un marcat caràcter coral. Encara que al principi només canten monjos, en el seu
posterior desenvolupament poden aparèixer cors de xiquets o escolanies.

– És una música cantada en llatí, aprofitant la seua sonoritat per a marcar el ritme. En aquest
sentit, el cant es realitza per la modalitat de concentus, en el qual el text es canta íntegrament tal
com entenem avui dia el cant. Així mateix, aquest concentus es podia realitzar de tres formes
diferents:
– Sil·làbic: En la qual a cada síl·laba li correspon una nota.
– Pneumàtic: En la qual a cada síl·laba li corresponen dues o tres notes.
– Melismàtic: Quan a cada nota li corresponen més de tres notes per síl·laba.
– És un cant eminentment masculí, que només és cantat per homes o xiquets.
Aquesta manifestació musical, que es localitza durant la Baixa Edat Mitjana, té una idea central
obsessiva que està constantment present en la vida quotidiana: Déu i la seua litúrgia. És per açò
que el gregorià tindrà una forma determinada en funció de la idea que vulga expressar:
– Salmòdic: Cant que serveix per a resar a Déu mitjançant salms.
– Responsorial: Es canta en les misses de difunts i té com a missió resar els responsos.
– Al·leluiatic: Es canta en moments molt alegres dins de la litúrgia.
La música profana
Naix amb posterioritat al gregorià, encara quan aquest es troba en plena vigència. El
desenvolupament de la música profana en la Baixa Edat Mitjana està lligat a una sèrie de
fenòmens i processos de caràcter social, econòmic i cultural, que es veuran plasmats d’una forma
definitiva durant el Renaixement. En efecte, la concentració de població en les ciutats, que marca
el canvi de les activitats agrícoles a les artesanes, l’expansió de l’economia monetària i
comercial, i el desenvolupament de les llengües romancesprocedents del llatí, acaben per
afavorir una música, fins ara incipient, que no tracta temes lligats a la religió.
Déu és el centre, per la qual cosa quan aquestes noves gents demanden un producte musical ha
de tirar-se mà de la producció religiosa ja existent.
Açò ocorre amb seqüències (forma de cant litúrgic medieval) i trops (forma musical que
perllongava i embellia la litúrgia afegint text, música o ambdós en llatí) que amb prou faenes tindran
importància amb el fenomen del trobador o joglar. Aquest personatge, errant de cort en cort, té la
seua major importància a Alemanya, on rep el nom de Minnesänger, i a França, on en funció del
dialecte en ús rebrà un nom o un altre. Així, el trober (trouvère) canta en dialecte de Oil i
el trobador (trobador) en dialecte d’Oc, pronunciat [truβa’δu]. Un trobador és un poeta cantor de
l’Edat mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant
dels joglars.
Quant a la temàtica, la d’aquesta nova música itinerant es refereix a tot allò que no té res a veure
amb Déu o la religió, sinó amb temes mundans com l’amor, la guerra, l’alegria, etc., en definitiva,
amb totes aquelles experiències vitals pròpies de l’home.
Un nou tret diferenciador que indica les inquietuds dels nous consumidors d’aquesta música és l’ús
d’instruments, habitualment de corda (el llaüt), per a acompanyar-se.

Les Cantigues d’Alfonso X el Sabio

La cantiga és una antiga composició galaico-portuguesa molt popular durant el regnat d’Alfonso
X. Aquest rei castellà va decidir utilitzar com a suport musical una gran quantitat de compositors de
diverses procedències culturals, incloent-se ell mateix.
De les 420 cantiges que va compondre, 40 manquen de text i només són cançons en llaor a la
Verge. Les primeres narren miracles de la Mare de Déu, però les últimes, a causa que els temes
s’esgoten, expliquen experiències, en molts casos anecdòtiques, del mateix rei.
En qualsevol cas, es tracta de l’única música profana o monodia del segle XIII que té
importància històrica, ja que arreplega un panorama musical general de l’Europa de l’època. Açò
és a causa que en la seua elaboració intervenen músics d’origen francés, castellà, gallec,
portugués, jueu i àrab. Sobre la influència d’aquesta música, assenyalar que hi ha cantiges que
recorden un to trovadoresc, unes altres litúrgic i, finalment, altres dancesc.