COMENTARI DEL CANT BIZANTÍ

Aquest cant és un cant cristià, concretament, bizantí. Aquesta peça es cantava

vora el segle VII i a més prové d’una litúrgia d’Orient.

No es sap molta informació sobre la música d’aquella època perquè no

s’escrivia, tanmateix, la Bíblia i els seus texts ens han ajudat a conéixer certs
aspectes.

En l’Antic Testament ja apareixen alguns cants de salms que provenien de

melodies jueves més antigues, a més, la construcció de basíliques va produir
un ràpid desenvolupament i difusió del cant pla, que va suposar la creació de
diferents cants deixant petjada entre elles.

Les litúrgies bizantines estan fortament influïdes pel judaisme perquè les lletres
dels salms són les Sagrades Escriptures de l’Antic Testament. A més,
divideixen les cerimònies segons les èpoques de l’any i encara s’utilitzen
algunes paraules jueves. La cantil·lació també és una herència jueva, a l’igual
que els dos tipus de salmòdia: antifonal i responsorial. Tanmateix, les melodies
jueves no es van poder conéixer per la manca d’escriptura de les peces de
l’època.

El cant bizantí també té herències de l’Antiga Grècia, d’aquesta hereten els

modes i les melodies més importants, els nomos, els quals, fins i tot es creia
que podien canviar l’estat d’ànim de les persones. També van adoptar el ritme.

Les primeres litúrgies es van anomenar cant pla, fent al·lusió a l’única línia
melòdica que presentaven. El cant gregorià va tindre un nom especial perquè el
Papa Gregori el Magne en aquell moment tenia molta influència i va fer alguns
canvis en ell, d’ahí es va traure la teoria que ell va ser el creador del cant
gregorià.

Les principals característiques del cant pla eren la senzillesa, una única línia
melòdica vocal, sense cap acompanyament d’instruments i que la duració de
les notes era igual en tota la peça, amb cadències cada certes frases. Després
de les característiques comunes, cada tipus es diferencia per les seues pròpies
peculiaritats.

Podem concloure que aquest cant és bizantí per les seues característiques,
escoltem la presència de bordó, una música monòdica vocal, sense la
companyia d’instrumentació, la llengua en què es cantava es el grec, propi del
cant bizantí i s’observen els microintervals presents en la música amb
herències d’Orient, aquests quarts de to o intervals més menuts que el semitò
són eliminats a l’Edat Mitjana pel cristianisme, que rebutjava la música
orientalitzant.