Història del Pensament II Enric Rodríguez Llorens

EL DEBAT AL VOLTANT DE L’ARS NOVA

Durant el segle XIV l’Ars Nova va constituir una revolució de la imatge de la música en aquell
temps, havent una lluita bastant intensa entre l’Ars Antiqa i l’Ars Nova, de manera que molts
teòrics que creien haver assentat la forma definitiva de la música amb l’Ars Antiqa, hauran de
replantejar-se els fonaments dels seus postulats.

L’Ars Nova, en esdevenir una revolució dins la música sacra, va molestar especialment dins els
cercles de poder, més afins al context musical de l’Ars Antiqa, cosa que en última instància va
portar a la publicació de la Bula del papa Joan XXII prohibint l’Ars Nova. L’argument esgrimit pels
defensors de l’Ars Antiqa, principalment, és que la música deixava de ser una manera de lloar a
Déu per convertir-se en un instrument per obtenir plaer.

Hi ha un teòric d’Ars Nova, Johannes de Mouris, contemporani de Philippe de Vitry, que no

obstant coincideix en alguns punts amb la bula del papa Joan XXII, per exemple, l’expressió de
que la música “és la més dolça de les arts, perquè ninguna pot produir tant de plaer en un temps
tan breu”. Johannes de Mouris utilitza la música, ja no per apropar-se a Déu, sinó a la manera
greco-alexandrina, és a dir, com a medicina, amb l’objectiu de sanar les persones.

Un dels dilemes que es plantejaven els teòrics de l’època era quin dels temps era millor: si el
binari o el ternari, arribant a la conclusió que el ternari era millor, anomenant-lo tempus
perfectum, principalment perquè simbolitzava la trinitat.

Mouris estava considerat l’autor del tractat Speculum, que posteriorment fou atribuït a Jacobo
de Lieja, al trobar un capítol que criticava fortament l’Ars Nova. Lieja, contemporani de Vitry i
Mouris, era un conservador que tenia por al canvi, defensava l’Ars Antiqa perquè es considerava
l’últim capaç de fer-ho (la resta ja estaven morts), i va expressar l’aforisme “la tradició és l’única
garant del gust estètic”.

Al llarg del trecento comencen a sorgir teòrics que es mostraven en desacord amb les teories
musicals en boga fins el moment, és a dir, les de Boeci. Un d’aquests autors és Johannes de
Grocheo. Comencen a ignorar-se, per tant, els postulats dels autors grecollatins, essent una de
les persones més importants en aquesta transició Dante, que, amb La Divina Comèdia, canvia la
manera en què es jutja la música.

Dante ens explica que a l’Infern no hi hauria música, al Purgatori la música seria clara, difusa, en
base a records, i finalment, al Paradís, la música està present a tots els llocs. Dante descriu una
música paradisíaca equivalent a l’Ars Nova.

El seu contemporani Grocheo explica com a música el so produït per la natura, desplaçant el
concepte de música de les esferes. Es reprèn, però, la teoria dels afectes de l’antiga Grècia, així
doncs, l’element místic-matemàtic és desplaçat pels efectes que la música provoca en les
persones, dotant-la d’una dimensió més humana dins el context de l’època: l’Humanisme.

Avançant en el temps ens trobem amb la figura de Johannes Tinctoris, de la segona meitat dels
segle XV (quattrocento), flamenc que va viure a la cort napolitana. Li dóna a la seua teoria
musical una dimensió més empírica creant, per exemple, el primer diccionari de termes
musicals, llibre que fou dedicat a Beatriu d’Aragó. Aquest concepte més empíric de la música el
contraposa a la teoria de les esferes platònica.

Tinctoris crea també un compendi dels vint efectes que estimula la música en la persona. Tots
els efectes, sense perdre la seua cosmovisió teològica, els posa en relació a allò que produeix en
Història del Pensament II Enric Rodríguez Llorens

l’home, una nova mostra de l’home com a mesura de totes les coses, com a centre del
pensament, humanisme.

Al seu llibre Liber de arte contrapuncti expressa ja clarament que està en contra de la tripartició
boeciana de la música i diu taxativament que els cossos celestes no produeixen música.
Coincideix, per tant, amb l’aristotelisme, i expressa per primera vegada que el plaer és l’objectiu
i la finalitat de la música.

Per últim cal parlar de la disputa entre els músics Ramos de Pareja i el seu deixeble Spatano
contra Gafurio i Bursio, que estaven més per la tradició. Ramos de Pareja creà un nou sistema
d’afinació del monocordi, creant per tant l’harmonia justa.