CONSERVATORI SUPERIOR DE LES ILLES BALEARS

EDUCACIÓ AUDITIVA IV

ELS MODES GRECS

Resum teòric

Professor: Àngel Torres

Alumne: Enric Rodríguez Llorens
Índex

Índex ............................................................................................................................................ 3
1. L’origen: l’harmonia grega clàssica ............................................................................ 5
2. L’evolució: els modes medievals ................................................................................. 7
3. Els modes actuals ............................................................................................................ 9

3
 1. L’origen: l’harmonia grega clàssica

Els modes grecs clàssics són una sèrie de set sons organitzats descendentment
sobre els quals, segons l’historiografia musical, es construïa la música existent a
l’Antiga Grècia, emprada sobretot com a acompanyament a les diferents
tragèdies i comèdies que es representaven als grans teatres clàssics.

Cal dir que, en aquest moment, seria més acurat anomenar-los “harmonia” o
“tons”, ja que la paraula mode prové del vocable llatí modus, posterior. Així
doncs, aquests modes s’organitzaven en dos grups: els modes autèntics i els
plagals.

Els modes autèntics eren la unió de dos tetracords amb una quarta justa entre
les notes extremes, separats per una distància d’un to. La primera nota del primer
tetracord s’anomenava “fonamental”, i la del segon tetracord, “dominant”. Els
quatre modes autèntics eren el dòric (escala natural de mi descendent), frigi
(escala natural de re descendent), lidi (escala natural de do descent) i mixolidi
(escala natural de si descendent).

D’altra banda, existien també els modes plagals, que s’obtenien de desplaçar els
modes autèntics a una 4a inferior, i es diferenciaven nominalment d’aquests
afegint el prefixe hipo- al nom del mode, que en grec vol dir “sota” o “per baix
de”. Les notes fonamental i dominant eren les mateixes per aquests modes.

Per últim, aquests modes diatònics coneixien també dues variants: el gènere
cromàtic, on la intervàlica descendent de cada tetracord esdevenia una
successió 3a menor-semitò-semitò, i la enharmònica, on la successió esdevenia
3a major-1/4 de to-1/4 de to.

5
 2. L’evolució: els modes medievals

L’evolució dels tons grecs va donar lloc a la concepció dels modes medievals per
a la composició de les diferents obres del cant gregorià, que es van anar
configurant entre els segles IX i XI després de Crist. Aquests modes arribaren a
l’església cristiana mitjançant l’Imperi Bizantí (antic Imperi Romà d’Orient, el nucli
central del qual era Grècia).

La principal diferència entre els modes grecs i els medievals és que l’ordre de les
escales passava a ser ascendent en lloc de descendent. No obstant, i de la
mateixa manera que els primers, també es formaven mitjançant la unió de dos
tetracords de quarta justa, a distància de to sencer. També es separaven en
modes autèntics i plagals, i aquests segons, de manera anàloga als grecs, es
situaven una 4a per sota dels autèntics. La classificació medieval dels modes
quedava, per tant,així:

Autèntics:

- I. Dòric (protus authenticus) > Escala natural de re

- III. Frigi (deuterus authenticus) > Escala natural de mi
- V. Lidi (tritus authenticus) > Escala natural de fa
- VII. Mixolidi (tetrardus authenticus) > Escala natural de sol

Plagals:

- II. Hipodòric (protus plagalis) > Escala natural de la

- IV. Hipofrigi (deuterus plagalis) > Escala natural de si
- VI. Hipolidi (tritus plagalis) > Escala natural de do
- VII. Hipomixolidi (tetrardus plagalis) > Escala natural de re

A diferència dels modes grecs, en els quals les notes principals eren la
fonamental i la dominant, en aquests modes gregorians les principals notes eren
la tenor, que era la nota en què havia de començar el cant i que corresponia al
V grau de l’escala (VI en el cas del lidi, i la finalis, amb la qual havia d’acabar el
cant i corresponia al I grau.

7
 3. Els modes actuals

Els modes musicals, després de ser oblidats pel sistema harmònic major/menor
desenvolupat durant el Renaixement i el Barroc i predominant durant el període
de la pràctica comú, renasqueren a finals del segle XIX amb els compositors
impressionistes (com ara Debussy) o altres autors que cercaven nous horitzons
musicals sense abraçar l’atonalisme de Schoenberg, com ara Stravinski.

A aquest fer va contribuir la música popular nord-americana per excel·lència: el

jazz, que des dels seus inicis va trobar en els modes grecs una nova manera
d’expressió per a les seues improvisacions.

Així, els modes moderns adopten la nomenclatura grega dels modes autèntics i
desterren els plagals, i la seua forma fonamental correspon a la transposició
sobre una escala de do de l’ordre de tons i semitons de qualsevol dels antics
modes, utilitzant per a això alteracions.

Als coneguts dòric, frigi, lidi i mixolidi; la teoria modal moderna suma quatre
modes més: el jònic, hereu directe de l’hipolidi medieval, que correspon a una
escala major; l’eòlic, hereu de l’hipodòric, que correspon a una escala menor
natural; i el locri.