Viderunt omnes

Els dos exemples sobreviscuts de polifonia a quatre veus– Viderunt

omnes i Sederunt principes – són ambdós atribuïts de l'Anònim IV
a Perotinus. Es tracta d’ampliacions de la polifonia a dues veus
realitzada precedentment per  Leoninus.
De fet les polifonies de l’escola de Notre Dame interessaven només la
primera part di cada verset, o sigui la que es distingeix per l’ús de
l’asterisc en la notació vaticana (que separa la part del cantor de la de
l’assemblea). Per les paraules melismàtiques s’adoptava una tècnica
més elaborada anomenada discantus. Per exemple, en el Viderunt
omnes (gradual de la missa de Nadal) només es van fer polifòniques
les parts evidenciades, i les seccions en verd s’entonaven en estil
discantus:

da: F. Alberto Gallo, Il Medioevo II, Torino 1988 (Storia della musica,
2), pp. 15-18.
Segon ens explica l'Anònim iv el primer mestre de Notre-Dame,
Leonino (final del segle xii), va composar un gran «librum organi de
Gradali et Antiphonario pro servitio divino moltiplicando», o sigui va
afegir una segona veu a les melodies litúrgiques per la missa i per
l’ofici amb la finalitat d’ampliar el servei diví.
La pràctica de l’organum té sentit d’ampliació, d’enriquiment del
repertori musical dins el ritual litúrgic: es podria posar al costat de la
moltiplicatio, tal com es descriu a la tractatística musical,
la amplificatio ja als tractats de retòrica i poètica del temps indicava el
conjunt de procediments d’amplificació i enriquiment del text
literari. En l’exemple que segueix, apareix la manera d’amplificar el
gradual per la missa de Nadal Viderunt omnes.

L'inici del gradual Viderunt omnes a dues veus, atribuït a Leoninus, segon la

testimoniança de la c. 21r del còdex de Wolfenbüttel 1. El text que segueix no
és tractat polifònicament. Reprèn amb les paraules «Notum fecit Dominus».

 [Leoninus:] Viderunt omnes | Early Music Consort | Archiv 1976

L'elaboració s’actuava de dos diferents maneres. Sobre les paraules
«Viderunt» i «Notum fecit, salutarem suum ante conspectum
gentium revelavit» les cadascuna de les notes de la melodia litúrgica
són interpretades amb valors llargs (d’aquí la denominació tenor)
mentre la veu superior s’estén en amplis melismes; i és a aquest estil
que els tractatístes atribueixen el nom de organum. Sobre les
paraules «omnes» i «dominus» la veu superior acompanya quasi nota
per nota la melodia litúrgica; i aquest estil alguns tractatístes li
diuen discantus.
Els organa resulten doncs constituïts per seccions, escrites en estils
diferents, que els tractatístes anomenen puncta o clausule, fent servir
els mateixos termes amb els quals els gramàtics designaven les
seccions del discurs verbal.
Sempre segon l'Anònim iv, un successiu mestre de Notre-Dame,
Perotino (inici del segle xiii ) «abbreviavit» algunes seccions dels
organa de Leonino (i també aquí es pot recollir l’analogia amb
l'abbreviatio que en els tractats de retòrica i poètica indicava el
conjunt dels procediments d’elaboració compendiaria d’un text
literari) o fins i tot en substituí algunes amb altres de la seva pròpia
composició. De fet el manuscrit precedentment citat conté, a part
l’organum Viderunt omnes, també una desena de seccions sobre la
paraula «omnes» i una dotzena de seccions sobre la paraula
«dominus»; son puncta o clausule preparats per ser inclosos en
l'organum en substitució dels originals.
El mateix manuscrit s’obre amb una entonació a 4 veus del mateix
gradual Viderunt omnes que l'Anònim iv atribueix explícitament a
Perotino i que substituí possiblement a les execucions del principi del
segle xiii l’entonació a dues veus de Leonino cap al final del segle
precedent: altra multiplicatio del servei diví.
———
El Viderunt omnes a quatre veus de Perotinus tret de les primeres 4
cartes del còdex Fiorentino.
       

        

 Perotinus, Viderunt omnes | Early Music Consort | Archiv 1976

 Edizione moderna (pdf) a cura dell'ensemble corale M.A.B. Soloists

Transcriure Notre Dame

L'ús de transcriure la notació quadrada de Notre Dame preveu el inevitable
compàs modern de 6/8. No obstant els teòrics gairebé un segle després
buscaran d’explicar el sentit rítmic d’aquesta notació, anomenada modal
perquè estructurada sobre sis “modes rítmics”, de fet no tenim cap certesa
de com s’interpretés rítmicament.
Suposar que el repertori sencer adopti una divisió interna inevitablement
ternària deixa perplexos. És raonable pensar que, tractant-se d’un repertori
localment circumscrit, adopti una pràctica executiva que rellisqués sobre
sons accentuats, oferint una sensació de ternarietat també en contextos
binaris.

La primera part de Viderunt omnes es podria transcriure en forma binaria

amb l’advertència d’adoptar una execució inéguale com per la música
barroca frances (la qual praxi té orígens medievals?).
Aquí un model hipotètic de transliteració:

Se’n podria suggerir una transcripció en notació moderna com la que

segueix: