Notació de l'ars nova (1300-1450)

No obstant l'ars nova tendeixi a coincidir amb el seu principal

representant, Guillame de Machaut  (1300-1377), sent de fet un
sistema d’escriptura i no pas un estil, és legítim estendre el nom a
tota la notació negra compresa entre la obra de Philippe de
Vitry  (1291-1361) – el seu tractat Ars nova (1320) defineix precises
normes de notació – i la fi de l’Edat Mitjana (1450 amb la invenció de
l’empremta).
El sistema musical descrit per Vitry perfecciona les teories de
Francone i quedarà immutat fins tot el Renaixement. Aquesta
notació és utilitzada en gairebé tota Europa, des de John
Dunstable (1390-1453) a Gilles Binchois  (1400-1460), principal
representat de l’escola borgonyona, última expressió de la música de
l’Edat Mitjana.
També el més gran músic del '400 Guillame Dufay  (1397-1474) usa,
almenys en la primera part de la seva vida, la notació negra (adoptarà
la blanca a partir del 1450).
La notació de l'ars nova és comunament considerada francesa, per a
distingir-la de la practica italiana.
La polifonia italiana del '300 – principal exponent és Francesco
Landini  (1325-1397) – adopta una escriptura diversa
anomenada italiana. El sistema, en lloc de fer referència a Francone,
utilitza els usos gràfics de Petrus de Cruce, caracteritzat pel punctum
divisionis o 'punto petroniano'.
Amb el passatge de compositors de França a Itàlia (com ara Johannes
Ciconia, 1370-1412) es produeix en terra italiana una hibridació de les
dues notacions, notació mixta, que es quedarà al costat de la notació
italiana fins a gairebé la fi del segle. El nou segle coneixerà un
sistema modelat definitivament sobre la més dúctil notació francesa.
Una altra forma notacional és la que pren el nom de ars subtilior i es
desenvolupa durant els anys del Cisma (1378-1417) a començar dels
compositors de les dues corts papals i a les altres corts locals.
L’escriptura extremadament complexa, adopta tots els expedients
possibles (coloritura, noves formes de les notes, proporcions inusuals)
per a crear solucions rítmiques complexes. Matteo da Perugia (inici
segle XV) és el compositor que ha produït els millors resultats en
aquesta escriptura.