ESTAMPES

CLAUDE DEBUSSY

Jaume Sonet Ventosa

Música i Cultura I – ESMUC – Novembre 2019
Grup E – Josep Pujol
Treball escrit: context d’una obra musical
Estampes – Claude Debussy Treball escrit: context d’una obra musical
Jaume Sonet Ventosa Música i Cultura I – ESMUC – Novembre 2019

Estampes, de Claude Debussy (1862-1918), és una obra musical per a piano que el
compositor va escriure l’any 1903 a París. És un conjunt de tres peces d’una durada d’uns 4-
6 min cadascuna (Barenboim, 2018), titulades Pagodes, La soirée dans Grenade i Jardins sous la
pluie.

Aproximació contextual: l’espai i el temps

El corrent en el qual s’emmarca aquesta obra és l’impressionisme musical. Aquest
moviment apareix a Europa entre les dècades del 1870 i del 1930 i té el seu epicentre en la
societat francesa. Sota el regnat de l’emperador Napoleó III, la França d’aquella època és un
país que es dota de grans avanços urbanístics, industrials, comercials i bancaris, aconseguint
així un estatus de potència econòmica a l’alçada del Regne Unit i Alemanya, països que fins
llavors havien tingut una major notorietat.

A part d’aquest conjunt d’avenços propis de la segona Revolució Industrial, la societat

francesa de l’època guanya impuls gràcies a efectes de la societat del coneixement: els
descobriments sobre les vacunes realitzats per Louis Pasteur, la construcció del projecte del
Canal de Suez, liderat per Ferdinand de Lesseps... En aquest context de desenvolupament hi
ha una reorganització de classes socials i una consolidació de l’estrat burgès.

A causa d’aquest conjunt de circumstàncies favorables, París guanya la categoria de

ciutat moderna, cosmopolita i bella. A més, el període de pau generat durant aquest període
–posterior a la guerra francoprussiana i anterior a la Primera Guerra Mundial– configura la
Belle Époque, període de creixement econòmic, tecnològic i cultural en moltes societats
europees del centre i del nord d’Europa Aquests elements permeten el sorgiment de diversos
moviments culturals i artístics al llarg de les últimes dècades del segle XIX, com el
simbolisme, l’impressionisme o el modernisme (Gourdet, 1974: 9-12).

Impressionisme artístic i impressionisme musical

L’impressionisme té un paper destacat en les esferes de l’art pictòric francès, tot i que
també és traslladat cap als camps de la literatura i la música. El terme impressió inicialment
forma part del conjunt de significats del sistema filosòfic empirista de David Hume (1711-
1776) i el primer cop que s’empra per construir el concepte d’impressionisme com a corrent
artístic és en el quadre Impressió, sol naixent de Claude Monet, realitzat el 1874.

1
Estampes – Claude Debussy Treball escrit: context d’una obra musical
Jaume Sonet Ventosa Música i Cultura I – ESMUC – Novembre 2019

Les obres pictòriques impressionistes introdueixen molts canvis respecte de les

anteriors. Per exemple, es privilegia el tractament de la llum i del color en detriment de la
forma dels objectes i fenòmens representats, es fa un ús freqüent de la pinzellada solta en
contraposició al traç continu, hi ha una clara inspiració en la naturalesa i una gran quantitat i
varietat de símils naturals... (Byrnside, 1980: 522-523).

La música impressionista transposa aquestes característiques al fet sonor. En aquest

cas, es creen colors i atmosferes sonores singulars gràcies a efectes tímbrics instrumentals, a
l’ús de dissonàncies harmòniques i a melodies elaborades amb escales fora del context tonal
habitual; el tempo queda més lliure i l’estructura formal de les peces sol ser més curta i menys
regular, aportant elements de menor predictibilitat a les obres; a més, la gran majoria d’obres
impressionistes són de música descriptiva o programàtica, en molts casos inspirada en la
naturalesa (Gatti, 1921: 421).

Claude Debussy és probablement el compositor impressionista per excel·lència, per

bé que Maurice Ravel (1875-1937) n’és un altre gran exponent. El primer cop que hi ha una
connexió entre el terme impressionisme i Debussy és en un escrit del 1887 en el qual un comitè
de l’Acadèmia de Belles Arts de París parla desfavorablement d’una obra del compositor
(Byrnside, 1980: 523): « his feeling for musical color is so strong that he is apt to forget the
importance of accuracy of line and form. He should beware this vague impressionism which
is one of the most dangerous enemies of artistic truth » (Vallas, 1933: 42).

Aquesta declaració indica que l’impressionisme musical no va ser un estil apreciat pel
públic fins passats uns anys del seu inici, ja a la dècada del 1890. Ara bé, Debussy va ser
perseverant i va fer un gran nombre de composicions regint-se per aquest estil. Com veurem
més endavant, Debussy va treballar molt la idea de l’aigua en les seves múltiples formes i
aparences com a font d’inspiració sonora, a part de molts altres elements, per exemple les
campanes, les fulles, la neu o els focs artificials (Cantos, 1999). Aquesta descripció de l’obra
Estampes sintetitza diverses idees exposades:

Lent degoteig de sons com tocs de llum entre les fulles, com pinzellades de claror
damunt el gris transparent del silenci que envolta les notes.
Els títols Images i Estampes són significatius de la proximitat de música i pintura. Són
imatges sonores que suggereixen imatges visuals. [...] Els colors, fluctuants, respiren
de manera semblant a com respiren les notes del piano.
[...] I el moviment de l’aigua vora la font, els esclats lluminosos dels peixos d’or, dels
jardins sota la pluja. No hi ha una línia contínua, la incisió d’un dibuix retallat. Hi ha
una atmosfera, un espai sonor inaprehensible, però present. Un perfil fet a tocs, a
pinzellades (Colom, 2000).

2
Estampes – Claude Debussy Treball escrit: context d’una obra musical
Jaume Sonet Ventosa Música i Cultura I – ESMUC – Novembre 2019

L’obra Estampes situada en la producció musical de Debussy

Debussy va tenir diverses etapes vitals però és agosarat establir una divisió de
períodes clara pel que fa a la seva obra musical ja que no hi ha un patró de tendències en
termes musicals. En qualsevol cas, però, podem distingir una primera part de la seva vida en
què es forma musicalment al conservatori de París i també fa una estada de pocs anys a Roma
(1885-1887). Aleshores ja destaquen composicions seves d’estil transgressor amb el cànon
de l’època i s’aprecia una clara voluntat d’anar més enllà de l’estil romàntic. Podem situar en
aquest període les Deux Arabesques (compostes el 1890, publicades el 1891), la Suite
Bergamasque (composta el 1890, publicada el 1905), el poema simfònic Prélude à l’après-midi d’un
faune (estrenat el 1894) i el cicle simfònic i coral Nocturnes (compost entre el 1897 i el 1899,
publicat el 1900).

Després d’un període d’uns anys dedicat a música d’àmbit vocal i de cambra,
sorgeixen altres obres com la suite Pour le piano (publicada el 1901), l’òpera Pelléas et Mélisande
(estrenada el 1902) i l’obra orquestral La Mer (estrenada el 1905). En aquest temps, Debussy
també escriu moltes obres de renom per a piano amb una extensió més curta: aquí hi ha
Estampes (publicades el 1903), L’Isle Joyeuse (publicada el 1904) i Images (publicades el 1905 i el
1908). En els últims anys, marcats per problemes familiars i de salut, escriu els dos llibres de
Préludes també pianístics (publicats el 1910 i el 1913) i els quaderns per a piano Études
(publicats el 1916) (Lesure i Howat, 2001).

Dins d’aquesta visió resumida i general de l’obra de Debussy, Estampes es pot

considerar una de les obres per a piano més desenvolupades de l’autor. En contrast amb
altres formats de música pianística descriptiva, com Préludes o Images, que tenen un caire més
instantani i de pinzellada inacabada, cada peça d’Estampes manté una forma integral en si
mateixa, amb enllaços, simetries i repeticions ben establertes, que permet construir una
atmosfera sencera (Gatti, 1921: 427). En cada part de la trilogia es dibuixa un món diferent:

In Pagodes evoking a Chinese landscape of vaporous and fascinating unreality; in the

Soirée dans Grenade intoxicating us with the melancholy ardor echoes and rhythms of
songs and dances; in Jardins sous la pluie, leaning against the window-pane to watch
the gardens beneath the April rain, a loose and beneficent shower which gives the
verdure a shining brilliancy and clarity (Gatti, 1921: 427).

Pel que fa a la recepció de les obres de Debussy, havia guanyat el premi Prix de Rome
per la seva cantata L’enfant prodigue el 1884, però no va ser fins l’estrena de Pelléas et Mélisande
(1902) que no va aconseguir reconeixement com a autor a París. A partir d’aleshores va

3
Estampes – Claude Debussy Treball escrit: context d’una obra musical
Jaume Sonet Ventosa Música i Cultura I – ESMUC – Novembre 2019

atreure l’atenció de més públic i la seva obra va ser més difosa tant a França com a la resta
d’Europa. Això va permetre que la seva obra arribés al conservatori de París el 1905 i s’arribés
a parlar del fenomen del « debussysme » ben aviat (Lesure i Howat, 2001).

Concretament, l’obra Estampes va ser estrenada el 9 de gener de 1904 a la Sala Érard

de la Société Nationale de Musique de París, interpretada pel pianista català Ricard Viñes
(1875-1943). L’intèrpret, que havia estudiat també a París, va ser amic de molts compositors
francesos i espanyols de l’època i va estrenar diverses obres seves, entre les quals destaquen
els Jeux d’eau de Ravel. Va fer diverses col·laboracions amb Debussy, com l’estrena de Pour le
piano i el primer llibre d’Images o l’enregistrament de Poissons d’or i de La soirée dans Grenade
(Timbrell i Berrocal, 2001).

Pagodes i l’exotisme musical

La primera part del tríptic Estampes és Pagodes, una peça amb una claríssima inspiració
oriental, que sovint es presenta com un exemple arquetípic d’exotisme musical. Tal com
afirma Locke (2007: 479), el paradigma de l’estil exòtic consisteix en la incorporació
d’elements de sonoritat singular en peces, especialment obres purament instrumentals.
Alguns aspectes que es poden posar en joc són harmonies modals, escales zíngares i
pentatòniques, ritmes distintius, sonoritats tímbriques que emulin instruments tradicionals...
L’exotisme musical no és exclusiu de música de Debussy sinó que ja existia ben abans (de
fet, Locke també afirma que una obra exòtica paradigmàtica és el Rondo Alla Turca de Mozart).

Debussy entra en contacte i queda fascinat per molts elements de la música de

l’Extrem Orient. Està documentat que assisteix a l’Exposició Universal de París el 1889 i allà
descobreix el so del gamelan javanès i d’altres elements orientals tradicionals com el teatre
vietnamita. Arran d’aquest contacte, diverses composicions seves incorporen reminiscències
musicals derivades d’aquí (escales pentatòniques, figures rítmiques concretes, sonoritats
tímbriques inharmòniques i etèries...) i Pagodes conté una influència inequívoca del so del
gamelan (Day-O’Connell, 2009: 226-227).

Concretament, hi ha un ús molt evident de l’escala pentatònica major i la pentatònica

menor en la majoria del material temàtic i melòdic (encara que un dels temes està basat en el
mode lidi) i una harmonia basada en pedals i en els pentacords de les notes de les escales.
Tot plegat aporta a la peça una sonoritat, estabilitat i robustesa singulars (Kopp, 1997: 277).

4
Estampes – Claude Debussy Treball escrit: context d’una obra musical
Jaume Sonet Ventosa Música i Cultura I – ESMUC – Novembre 2019

La soirée dans Grenade i el vincle amb Espanya

Dins de l’exotisme musical també hi entra l’ús de sonoritats d’altres geografies i
Debussy va explorar-me diverses. A part de les inspiracions orientals i les arabesques,
mereixen un esment les obres amb elements folklòrics espanyols, com el preludi La puerta del
vino, la composició orquestral Ibéria, dins d’Images pour orchestre, o la segona peça del tríptic
Estampes, La soirée dans Grenade.

Les connexions de Debussy i Espanya són poc directes però molt nombroses. Les
més importants de les quals es té evidència són el contacte amb diversos compositors i
intèrprets espanyols. Podríem anomenar aquí altre cop el pianista Ricard Viñes i també hi
tindrien un paper destacat Manuel de Falla (1876-1946), Isaac Albéniz (1860-1909) i Enric
Granados (1867-1916), autors que van coincidir amb Debussy a París. D’altra banda, algunes
biografies de Debussy en reporten una petita incursió d’un dia a San Sebastián de los Reyes
(Madrid) per assistir a una corrida taurina l’estiu de 1880. Per últim, Debussy també va
conèixer elements de folklore espanyol, especialment andalús (per exemple, el cante jondo
característic de l’ètnia gitana de Granada), a l’Exposició Universal de París del 1889 (Lesure,
1982: 101-106).

Tot aquest conjunt de vincles queden reflectits musicalment a La soirée dans Grenade
a través del ritme d’havanera, l’ús de l’escala frígia, la textura propera a la guitarra que pren
l’obra en alguns fragments...

Jardins sous la pluie, l’aigua i la música popular

Reflets dans l’eau, Poissons d’or, La neige danse, Des pas sur la neige, La cathédrale engloutie,
Jeux de vagues, Dialogue du vent et de la mer... Tot aquest conjunt de noms relacionats amb l’aigua
són títols de peces o de moviments d’obres de Debussy. Queda clar que el compositor està
molt interessat a explorar de quines maneres es pot evocar i emular musicalment l’aigua en
els seus diversos estats. Ho fa utilitzant una gran varietat de recursos musicals de tipus rítmic,
melòdic, motívic, instrumental, de textura i de forma.

En la tercera part del tríptic Estampes, titulada Jardins sous la pluie, l’aigua també juga
un paper destacat. Tal com ens explica Gatti (1921: 429), la música descriu un escenari d’una
pluja que cau en un jardí d’un poble normand, sobre les fulles i a la terra, i crea un entorn
sensorialment ric. La pluja cau, primer violenta i després més menuda, acompanyada pel vent;
al cap d’una estona, el cel s’aclareix i una melodia infantil acoloreix la peça, però just llavors

5
Estampes – Claude Debussy Treball escrit: context d’una obra musical
Jaume Sonet Ventosa Música i Cultura I – ESMUC – Novembre 2019

una altra bufada de vent i gotes que ofega el cant. El so de la pluja topant amb el vidre d’una
finestra genera un ritme constant, que quan s’acaba permet veure un resplendent arc de Sant
Martí en forma d’acord major marcant el final de l’obra.

Aquesta descripció tan acurada evidencia com la música de Debussy, paradigma de

l’impressionisme musical, descriu realitats més enllà d’allò musical, per tant es tracta de
música programàtica. També es pot extreure molta informació sobre quins recursos musicals
s’empren per fer-ho: arpegis desplegats, escales de tons o cromàtiques, figuracions rítmiques
constants...

L’aparició d’elements temàtics pertanyents de la música popular és un altre aspecte

molt rellevant en aquesta obra: en certs moments, es pot reconèixer la cançó infantil Nous
n’irons plus aux bois. El fet d’utilitzar recursos de la música folk, popular i tradicional és un tret
distintiu dels nacionalismes musicals contemporanis a l’impressionisme (Gatti, 1921: 442).
És interessant saber quin enfocament donava Debussy a l’ús de música popular en les obres
de compositors cultes; en una carta a un amic hongarès, escriu: « Your young musicians could
usefully take inspiration from them, not by copying them but by trying to transpose their
freedom, their gifts of evocation, colour, rhythm… One should only ever use the folk music
of one’s country as a basis, never as a technique » (Lesure i Howat, 2001).

Reflexions complementàries
El juliol de l’any 1903, Debussy va enviar una carta a un amic seu, Pierre Louÿs. En
aquella carta es refereix a les seves Estampes, creades aquell mateix any:

J’ai écrit un morceau de piano qui porte le titre « Une soirée dans Grenade ». Et je
déclare que si on n’y entend pas précisément cette musique-là, eh bien! C’est
dommage pour Grenade, et voilà tout! […] J’ai écrit trois morceaux de piano dont
j’aime surtout les titres… Quand on n’a pas le moyen de se payer des voyages, il faut
y suppléer par l’imagination (Lesure, 1982, 106).

Aquest text dona alguna pista sobre per què existeix la música descriptiva, exòtica:
l’art, i la música en concret, permeten fer un viatge molt més enllà d’una mirada o una audició;
potser és per això que Debussy va escriure Estampes.

Com a autor, Debussy és un dels compositors més rellevants de la música occidental

del segle XX. Les seves innovacions d’idees musicals, compositives, d’harmonia i
d’instrumentació influeixen profundament en moltes generacions de compositors i
d’intèrprets. Quan encara és viu, ja influeix notablement en altres compositors en l’òrbita de
l’impressionisme musical, com Ravel (1875-1937) o Grieg (1843-1907); també té grans

6
Estampes – Claude Debussy Treball escrit: context d’una obra musical
Jaume Sonet Ventosa Música i Cultura I – ESMUC – Novembre 2019

repercussions en compositors russos com Scriabin (1871-1915) o Stravinski (1882-1971) i en

molts músics del segle XX i XXI (Sabaneev, 1929: 33-34).

Concretament, l’obra Estampes és una fita per a qualsevol pianista, tot i que no és de
les obres més conegudes de Debussy. Dins de ser un tríptic, de vegades s’interpreta alguna
de les tres peces per separat; la més coneguda és Jardins sous la pluie. Entre els grans intèrprets
que han interpretat i divulgat aquesta obra hi ha Daniel Barenboim (2018), Josep Maria
Colom (2000) i Maria Lluïsa Cantos (1999).

Referències bibliogràfiques
BARENBOIM, Daniel (2018). Claude Debussy – Estampes · Clair de lune · La plus que lente · Élégie
· Préludes I [Enregistrament sonor]. Berlín (Alemanya): Deutsche Grammophon GmbH.

BYRNSIDE, Ronald L. (1980). “Musical Impressionism: The Early History of the Term”. The
Musical Quarterly, vol. 66, núm. 4, p. 522-537.

CANTOS, Maria Luisa (1999). Debussy: œuvres pour piano [Enregistrament sonor]. Comentaris:
Alain Cochard. Sigean (França): Disques Fy et Du Solstice.

COLOM, Josep Maria (2000). Josep M. Colom interpreta C. Debussy [Enregistrament sonor].
Comentaris: Albert Ràfols-Casamada. Barcelona: Zanfonia SL.

DAY-O’CONNELL, Jeremy (2009). “Debussy, Pentatonicism, and the Tonal Tradition”. Music
Theory Spectrum, vol. 31, núm. 2, p. 225-261.

GATTI, Guido M. (1921). “The Piano Works of Claude Debussy”. The Musical Quarterly, vol.
7, núm. 3, p. 418-460.

GOURDET, Georges (1974). Debussy. Madrid: Espasa-Calpe, S.A.

KOPP, David (1997). “Pentatonic Organization in Two Piano Pieces of Debussy”. Journal of
Music Theory, vol. 41, núm. 2, p. 261-287.

LESURE, François (1982). “Debussy et le syndrome de Grenade”. Revue de Musicologie, vol. 68,
núm. 1/2, p. 101-109.

7
Estampes – Claude Debussy Treball escrit: context d’una obra musical
Jaume Sonet Ventosa Música i Cultura I – ESMUC – Novembre 2019

LESURE, François; HOWAT, Roy. Debussy, (Achille-)Claude [en línia]. Oxford Music Online –
Grove Music Online: Root, Deane L. [ed.], 20 gener 2001 [Consulta: novembre 2019].
Disponible a: < https://bit.ly/33B7Qpy >.

LOCKE, Ralph P. (2007). “A Broader View of Musical Exoticism”. The Journal of Musicology,
vol. 24, núm. 4, p. 477-521.

SABANEEV, Leonid (1929). “Claude Debussy”. Music & Letters, vol. 10, núm. 1, p. 1-34.

TIMBRELL, Charles; BERROCAL, Esperanza. Viñes, Ricardo [en línia]. Oxford Music Online –
Grove Music Online: Root, Deane L. [ed.], 20 gener 2001 [Consulta: novembre 2019].
Disponible a: < https://bit.ly/2O3es9n >.

VALLAS, Léon (1933). Claude Debussy: His Life and Works. Londres: Vallas Press, p. 42-43 (citat
per BYRNSIDE, Ronald L. (1980). “Musical Impressionism: The Early History of the Term”.
The Musical Quarterly, vol. 66, núm. 4, p. 522-537).