FONÈTICA I FONOSINTAXI

Criteris generals per una pronunciació correcta del valencià estàndard

1. LES VOCALS
1.1. El vocalisme tònic.

Les vocals tòniques del valencià són les següents:

Exemples
A Tard, humà
e Pes, església
ε (oberta) Verd, ciència
i Vi, camí
o Sabor, camió
ò (oberta) Pot, còmic
u Mut, música

La distinció entre ε (oberta) i e (tancada), o bé entre ò (oberta) i o (tancada), és un tret distintiu de la nostra
llengua que, a més, ens permet de distingir el significat d’algunes paraules com ara deu ‘numeral’ i Déu ‘divinitat’,
dona ‘persona de sexe femení’ i dóna del verb donar, molt ‘quantitat considerable’ i mòlt participi del verb moldre o
set (oberta) ‘numeral’ i set ‘ganes de beure’.

Com a norma general la e es pronuncia oberta / ε / en els casos següents:

a) Quan la vocal de la síl·laba següent és una i: cèntric, col·legi, conveni, dèbil, exèrcit, incendi, misteri,
obsequi, patètic, premi, prudència...

Excepcions: església, Dénia, sépia, sénia...

Observació: la e de València es pronuncia tancada en valencià estàndard (com també és el cas d’altres
mots que s’escriuen amb accent obert: què, perquè, època o sèrie).

b) Quan la vocal de la síl·laba següent és una u o en el diftong –eu: cèl·lula, fèmur, fideu, ingenu, perpetu,
peu, preu, referèndum...
Excepcions: creu, greu, meu,teu,seu...

c) Davant de l, l·l, rr i r seguida de consonant: arrel, cel, mel, aquarel·la, cel·la, novel·la, ferro, serra, terra,
comerç, cert, hivern, verd...
Excepcions: belga, selva, cercle, cérvol, erm, ferm, herba, serp, terme...

d) En quasi totes les esdrúixoles: anècdota, cèlebre, gènere, rèplica...

Excepcions: Énguera, llémena, témpores, térbola, cérvola, séquia, església

e) En les terminacions e –ecta, -ecte, -epta, -epte: col·lecta, correcte, objecte, recepta, concepte, excepte...
Excepcions: repte i les formes del verb reptar accentuades en el lexema.

f) En els termes tècnics i científics: acèfal, espectre, telègraf, telèfon, pètal, vèrtex...
Excepcions: apotema, biblioteca, castrense, celest, forense, lepra, teorema...

g) Quan es correspon amb el diftong castellà ie: hierro → ferro, sierra → serra ... Alerta perquè no sempre
es compleix: piedra → pedra.
h) Davant d’una consonant labial m, p, b, f, v serà tancada: rem, fem, llémena, membre, émbol,
émfasis, temps, Salem, Jerusalem, Benimuslem, polistémon, cep, época, gepa, pebre, trisépal,
febra, ceba, teléfon, radioteléfon, sinalefa, senefa, befa, chefla (ferramenta), acéfal, bicéfal,

Annex unitat 1_fonosintaxi 1

 efe, éfeta, canéfora, éfor, chef, Nicéfor, Assuévar, Esteve, Parasceves, asséver, frévol,
agrévol, benévol, malévol, rémora…
Excepte: Josep, Pep (però no Pepa), eixemple, chèfla (dialectalment galta), que són
obertes.

i) Davant d’una consonant dental t, d serà tancada: estret, pedra, fret, pétal, seda, net, lletra, setze,
tretze, dieta, set, pétreu, Alginet, ret, caletre, edro, plétora, diedre, quiet, poeta, método…

Excepte: sèt (numeral, a on la e és oberta per etimologia, del llatí sěpte).

j) Quan va seguida de x [ks]: èxtasis, nexe, text, pretext, sext, context, èxode, inconex…

k) En la terminació formada per e tònica més el grup consonàntic -ndr- en adjectius i

substantius: tendre, tendre, gendre, cendra, divendres, escolopendra (però no en els verbs
de la tercera conjugació: vendre, ofendre, entendre… a on la e tònica és tancada)

Com a norma general la o es pronuncia oberta en els casos següents:

a) Quan va davant de i o la vocal de la síl·laba següent és una i: Alcoi, boia, boina colònia, dimoni, elogi,
heroi, lògica, misògin, odi, oli...
Excepcions: acabades en –oix com moix o coix.
Excepte: nóvio, nóvia.

b) Quan va davant de u o la vocal de la síl·laba següent és una u: bou, còmput, cònjuge, Corpus, dijous,
mòdul, nou, ou, ploure, prou, sou (salari)...
Excepcions: sou (ser),) i pou, jou, tou, roure (arbre), coure (metall)

c) En quasi tots els mots esdrúixols: còlera, còmplice, dòmino, glòria, història, lògica, memòria, òptica,
pòlissa...
Excepcions: fórmula, góndola, pólvora, tómbola, tórtora.

d) En els termes tècnics i científics: amorf, anòmal, ciclop, demagog, esòfag, poliglot, pròleg, quiròfan,
quilòmetre, tòrax...

Excepcions: acabades en –oma com carcinoma o lipoma i acabades en –forme com pluriforme.

e) En els pronoms demostratius neutres i en els monosíl·labs i els seus compostos acabats en –o: açò, això,
allò, bo, do, so, to, tro, ressò, ultrasò...
Excepcions: en la conjunció però hi ha vacil·lació (oberta/tancada)

f) En la majoria dels mots acabats en :

- oc, -oca: albercoc, foc, groc, bajoca, lloca, roca...Excepte: boc, boca, moca.
- oç: feroç, veloç... Excepte: boç, arboç.
- ofa: carxofa, estrofa, garrofa, Moncofa...
- oig, -oja: boig, goig, roig, boja, roja... Excepte: estoig.
- ol, -ola: bunyol, caragol, fesol, escola, pistola... Excepte: bola, cola, gola.
- oldre: absoldre, moldre, resoldre...

Annex unitat 1_fonosintaxi 2

- olt, -olta: desimbolt, solt, revolt, revolta... Excepte: molt, escolta.
- ondre: compondre, correspondre, respondre...
- ort, -orta: esport, fort, hort, mort, sort, horta, porta...
- ossa: brossa, carrossa, grossa. Excepte: bossa, gossa.
- ost, -osta: cost, impost, pressupost, rebost, posta... Excepte: agost, congost, most.
- ot, -ota: clot, pot, xicot, cabota, granota, pigota... Excepte: bot, brot, nebot, rot, bota,
gota,tot jota, sota...
g) Quan es correspon amb el diftong castellà –ue: huevo → ou, suerte → sort,
suelo → sòl, consuelo → consol... Excepte: cuenta → compte.
h) Quan la o tònica va seguida d’una consonant no labial b, p, m: taronja,
teòlec, odontoide, hipòdrom, agrònom, horòscop, teòsof, homòton,
Benimodo, moda
i) Quan la o tònica va seguida dels grups consonàntics -ct-, -pt-: docte, docta,
autòcton, còctel, òctuple, heteròpter, helicòpter, himenòpter, dioptra,
coleòpter…

Annex unitat 1_fonosintaxi 3

Fonètica sintàctica: les vocals en contacte
És propi de l’àmbit general pronunciar en una sola síl·laba la vocal final de mot amb la vocal
inicial del mot següent, tot fent-hi o bé SINALEFA o bé ELISIÓ.

ELISIÓ
S'ESCRIU ES DIU
(les vocals en contacte no formarien diftong)
Mà esquerra Mà'squerra
1.- Vocal tònica+vocal àtona, s'elideix l'àtona. Ve amb mi Ve’mb mi
A mi em sembla A mi’m sembla
No el veig No’l veig
No em digues

Quina alegria Quin’alegria

2.-vocal àtona+vocal àtona Una artista Un’artista
· Si les dues són (o sonen) iguals, s'elideix la primera. Vine en tren Vin’en tren
· Si en l'aplec hi ha una /e/ i una vocal, s'elideix la /e/. carro obscur Carr’obscur
· Si la 1ª àtona és /-a/ i l'altra és /e-/, s'elideix la /e/. Torna a entrar Torna’ntrar
· Si la 1ª vocal àtona és /i/, s'elideix la 2ª. Mitja hora Mitj’hora
Ara em veus? Ara´m veus?
Vine amb mi Vin’amb mi

Mitja hora Mitj’hora

3.-Vocal àtona+vocal tònica, s’elideix l'àtona. Vol que òbriguen ja Vol qu’òbriguen ja

SINALEFA
(les vocals en contacte es pronuncien en una síl·laba)
S'ESCRIU ES DIU
Hi ha gent interessada.
1.- Si el pronom HI o la conjunció I van seguides de No hi ha res a fer.
vocal, es pronuncien en una síl·laba perquè la I fa de I a mi, què?
consonant, o la conjunció "SI" Si ocupa el lloc

Demà hi serà Demai serà

2.- La vocal final de paraula i la inicial de la paraula Té un gat Teun gat
següent són combinació de diftong. Tu i jo Tui jo

Cau alguna cosa Ca ual guna cosa

3.-La U també pot fer de consonant (fins i tot quan Ho ha fet ell Ua fet ell
el pronom HO es pronuncia U) Canto a l'amor Can toa l'amor

Hi ha una donzella Iau na donzella

4.- També pot formar-se un triftong I augmentà el plor Iaug mentàl plor

Annex unitat 1_fonosintaxi 4

2. LES CONSONANTS

2.1. El sistema consonàntic

Els sons consonàntics es classifiquen a partir de tres trets distintius: el punt d’articulació, el mode d’articulació i
el grau de sonoritat.
Segons el punt d’articulació en què es produeix l’obstrucció o la constricció de l’aire expirat, classifiquem les
consonants en:

a) Bilabials: el contacte es produeix entre els dos llavis.

b) Labiodentals: el contacte es produeix entre el llavi inferior i les dents superiors.
c) Dentals: l’àpex de la llengua es posa en contacte amb les dents.
d) Alveolars: l’àpex de la llengua es posa en contacte o s’acosta als alvèols.
e) Palatals: la llengua es posa en contacte amb el paladar dur o s’hi aproxima.
f) Velars: el vel del paladar o paladar moll tanca l’eixida de l’aire.

Segons el mode d’articulació o tipus d’obstacles que modifiquen el pas de l’aire expirat, classifiquem les
consonants en:
a) Oclusives: es produeix un tancament total de l’eixida de l’aire seguit d’una explosió.
b) Fricatives: hi ha un estrenyiment del conducte pel qual es produeix un fregament de l’aire.
c) Africades: hi ha un tancament seguit d’un estrenyiment del conducte, és a dir, un primer moment oclusiu
seguit d’un segon moment fricatiu.
d) Ròtiques: la llengua produeix una vibració (bategant [r]) o diverses vibracions (vibrant [rr]) entre l’àpex de
la llengua i els alvèols.
e) Nasals: una part de l’aire és expulsada pel nas.
f) Laterals: l’obstacle impedeix el pas de l’aire per la zona central de la boca i este passa pels dos canals
laterals.

Finalment, les consonants poden ser sordes si no es produeix vibració de les cordes vocals o sonores si, en
pronunciar-les, les cordes vocals vibren.
Us presentem ací uns quants exemples que expliciten les grafies associades a cada so:

[p]: pare, capa, tap, dubte, cub [∫]: Xàtiva, caixa, guix, peix, queixa
[b]: bis, saba [t∫]: xec, cotxe, despatx, lleig
[t]: tos, pasta, dent, càlid [dʒ]: natja, fetge, jardí, gel, roja, rugir, adjectiu
[d]: dent, nadar, indi [r]: turó, cara, anar
[k]: cadira, suc, pròleg, que, quota, kiwi [rr]: rosa, parra, Enric
[g]: gos, regar, guitarra, pingüí [m]: manta, camí, fam
[f]: fàcil, café, serf [n]: nit, pena, son
[v]: vals, servir, wagnerià, vikipèdia, kiwi. [η]: canya, puny
[s]: saber, passar, festa, nas, cirera, ací, caça, feliç [l]: literatura, calma, sol
[z]: zebra, colze, casa [λ]: llit, palla, pell
[ts]: potser, tse-tse, gots, adscriure, rentaplats,tsar
[dz]: tretze, atzucac *Observació: la j i la g s’articulen [dʒ] en valencià i
tortosí, però en altres parlars catalans es pronuncia
[ʒ]. El so [ʒ] sols apareix com a variant sonoritzada
de [∫].

Annex unitat 1_fonosintaxi 5

 Punt d’articulació
Bilabial labiodental dental alveolar Palatal velar
sord sonor sord sonor sord sonor sord sonor sord sonor sord sonor
Oclusiu [p] [b] [t] [d] [k] [g]
PeTaKa
d’ articulació

BoDeGa
Fricatiu [f] [v] [s] [z] [∫] [ʒ]
Mode

(caixa) (v,w) (s,ss,ç,c) (z,s) (x,ix) (g,j)

Xàtiva gelat *
Africat [ts] [dz] [t∫] [dʒ]
(cotxe) (ts,ds) (tz) (tx,ig) (tg/tj,dj)
potser pizza Meritxell Fetge,adjacent
Ròtic [r][rr]
Nasal [m] [n] [η] (ny)
lateral [l] [λ] (ll)

2.2. Les consonants sibilants alveolars fricatives

El terme sibilant s’aplica a les consonants fricatives o africades amb un punt d’articulació alveolar o palatal.
Segons el mode d’articulació, les consonants sibilants alveolars fricatives poden ser sordes [s] o sonores [z].
En general, cal pronunciar amb esse sorda [s] les paraules que porten:

- -ss- entre vocals: assaig, disseny, interessar, passió, missió.

- ss en els prefixos trans- i sots- seguits d’un mot començat per s-: sotssecretari, transsònic.
- s en posició inicial, en posició final i davant o darrere de consonant –excepte en el prefix trans- i en els
derivats de fons i de dins-: sentiment, repàs, pensar, festa.
- s en mots que comencen per s als quals se’ls afig un prefix: asíndeton, antesala, bisexual, ecosistema,
contrasenya, dinosaure, polisílab, sobresalt.
- c davant de e, i: cera, cinema, cacera, ací, secció, solvència, abundància.
- ç davant de a, o, u i en posició final: força, eriçó, forçut, esperança, capaç.
- el grup ts a principi de mot: tsar, tsarevitx. Cal tenir en compte que en registres molt formals es
pronunciarien africades [ts].
- el grup sc davant de e, i: piscina, ascensor.

En general, cal pronunciar amb esse sonora [z] les paraules que porten:

- -s- entre vocals: cosí, casar-se, pesar.

- s en el prefix trans- i en els derivats de fons i de dins: trànsit, transitar, enfonsar, endinsar.
- z en qualsevol posició: pinzell, zulu, amazona, nazi, ozó.
- el grup tz del sufix –itzar: analitzar, localitzador, normalitzar, organització. La pronúncia africada és pròpia
dels registres més formals.

Annex unitat 1_fonosintaxi 6

2.3. Les consonants sibilants palatals
Segons el mode d’articulació, les consonants sibilants palatals poden ser sordes [∫], [t∫] o sonores [dз], [з].
Remarques:

- En el valencià general i tortosí, la x inicial de mots com xal, xampany, xicot, xiular ... es pronuncia
africada [t∫]. Tot i això, la pronúncia és fricativa [∫] en alguns mots, la majoria d’origen àrab: xarop, xarxa,
Xàbia, Xàtiva, Xeresa, Xeraco, xeringa.

- En el valencià general, la j i la g de mots com joc, germà, pluja o regidor es pronuncien com la tj i la tg de
viatjar i fetge, és a dir, africades, [dз]: [dзermá], [plúdзa]. [rredзidór]. En la major part de la resta del domini
lingüístic es pronuncia fricativa [з].
Observació: la j del pronom personal jo i l’adverbi ja es pronuncia com una i semiconsonant i no com una
sibilant: [‘jo], [‘ja].

2.4. Els sons de la x

A més dels sons que ja hem vist de la x ([∫] i [t∫]), cal remarcar que esta consonant té altres realitzacions com
les que trobem en mots com taxi [táksi] o explicar [eksplikár], per una banda; o les que trobem en mots com
examen [egzámen] i exhibir [egzibír], per altra banda.

Casos on la x sona sorda [ks]:

- Entre vocals: fixar, luxe, màxim, òxid, oxigen, sexe, taxa...

- Mots començats per ex+cons: excepció, excel·lent, excrement, excursió...
- A final de mot: annex, complex, crucifix, fix, índex, prefix, sufix...

Casos on la x sona sonora [gz]:

- Mots començats per ex+vocal: exagerar, exemple, exercici, exèrcit, existir...

- Mots començats per ex+h+vocal: exhalar, exhaurir, exhaust, exhibició...

2.5. Fonètica sintàctica: les consonants finals i els fenòmens de contacte

Els principals fenòmens de contacte consonàntic, és a dir, les alteracions fonètiques que es produeixen entre
consonants o entre una consonant i una vocal són l’ensordiment, la sonorització, la geminació i l’emmudiment. És
molt important conéixer estos fenòmens perquè, en la mesura que les grafies no sempre coincideixen amb els
sons que representen, poden contribuir a fer-nos cometre errades ortogràfiques.

a) Ensordiment:
Les consonants oclusives en posició final de paraula es pronuncien sordes quan es troben davant de pausa,
davant de vocal o davant de consonant sorda. Així:

La b passa a pronunciar-se [p] en tub, àrab escrit, club caríssim.

La d passa a pronunciar-se [t] en verd, actitud impecable, fred polar.
La g passa a pronunciar-se [k] en diàleg, càstig abusiu, sang freda.

Annex unitat 1_fonosintaxi 7

 b) Sonorització:
Les consonants oclusives en posició final de mot es pronuncien sonores davant una consonant sonora. Així:
La t passa a pronunciar-se [d] en gat blanc, dit menut.
La c passa a pronunciar-se [g] en cuc de terra, ruc jove, pic màgic.

Les consonants africades i fricatives en posició final de mot e pronuncien sonores davant una vocal o una
consonant sonora. Així:
La f passa a pronunciar-se [v] en golf estret, baf humit, fotògraf distret.
La s i la ç passen a pronunciar-se [z] en braç esquerre, gos de presa, els vius, veloç i potent, els amics,
dies llargs.
La x [∫] passa a ponunciar-se [з] en guix blanc, peix olorós, naix de cul, apareix de sobte.
La ts passa a pronunciar-se [dz] en pots acompanyar-me, no pots deixar-ho, tots units.
La ig i la tx passen a pronunciar-se [dз] en roig i negre, vaig de pressa, estoig obert, despatx buit.

c) Geminació:

És una repetició successiva d’un so. Ortogràficament les geminacions es representen per:

- La repetició de la mateixa lletra, en els casos dels doblets –dd–, –l·l–, –mm–, –nn–: additiu, novel·la,
innocent, immediat.

Observació: no representen geminacions els aplecs –cc– i –gg–, ja que cada grafia es pronuncia d’una
manera diferent: accident [ks], suggerir [gdз]; ni els dígrafs –ss–, –rr–, que s’usen per representar un únic
so, [s] i [r] respectivament.

- Els aplecs –tl–, –tll–, –tm–, –tn–, en què la t que apareix com a primer element no es pronuncia sinó que
indica una duplicació del segon so: guatla, rotllo, setmana, motle.

Remarques:
- Si bé és preferible la pronunciació geminada dels grups consonàntics –dd–, –l·l–, –mm–, –nn–, –tl–, –tll–,
–tm– i –tn– per ser considerada més formal, també és pròpia del valencià estàndard la pronunciació
simple.
- L’aplec –tn– es pronuncia [dn] en paraules cultes: ètnic, vietnamita.

d) Emmudiment:

Consisteix a no pronunciar un so quan es troba en unes posicions determinades. Els casos més
generalitzats d’emmudiment són els següents:

- La p dels grups ps- inicial: psicologia, psiquiatre... Esta p sols es pronunciaria en registres molt formals.
- La primera r de mots com arbre, diners, prendre i els seus derivats així com les formes de futur i
condicionals d’estos verbs: sorprendrà, comprendria...
- La primera consonant dels grups consonàntics cultes gn–, mn– i pn–: gnom, mnemotècnia, pneumònia.
- La b de la preposició amb davant de consonant: amb tu.
- La p dels grups consonàntics –mp– i –mpt–: presumpció, compte, atemptat.
- Sovint i, sistemàticament, al nord de la comarca del Camp de Morvedre, les consonants oclusives en les
seqüències finals de paraula –lt, –ld, –mp, –mb, –nt, –nd: molt, camp, rumb, font, profund, també els
plurals molts, camps...
- A partir de la comarca de la Plana Alta cap al nord del domini la r final dels verbs i d’altres categories:
cantar, saber, patir...

Annex unitat 1_fonosintaxi 8

Annex 1 Activitat sobre fonosintaxi

1. Explica com són les vocals en contacte i el fenomen que es produeix:

1. I a nosaltres també.

2. Si em vols, porta-m’ho.

3. Comprarà un llibre.

4. ¿Què em dius?

5. Porta el disc.

6. Una amiga és la que et vol.

7. Que ho valores és bo.

8. Hi ha tres motos aparcades.

9. Llengua i literatura.

10. Esta pel.lícula que hem vist, és bona.

11. Un camí impensable.

12. Hi ha consonants que són fricatives.

13. Que no es pronuncien

14. Observe el que fa.

15. La imite.

16. Ho era.

17. No sé de què em parla.

18. Vull menjar-me un tros de pa.

19. Fascinat amb la història.

20. Vaja, que estic fatal!

21. Ja estic farta.

22. Així i tot.

23. ¿D’on va aparéixer?

24. Que un dia vinga.

25. I ara amb Internet.

26. Qui ho va descobrir…

27. Quan ho explique…

Annex unitat 1_fonosintaxi 9

28. Mentre el meu germà llegia…

29. Advertia que al carrer…

30. Jo estava estirat.

31. Era un somriure trist.

32. Després dels anys que havia…

33. Si escrius amb la mà…

34. Jo podria haver-hi preguntat.

35. I al cap dels anys…

36. Açò és per a escriure…

2. Digues si estes vocals són obertes o tancades:

a. govern oberta o tancada? f. conveni oberta o tancada?

b. tebi oberta o tancada? g. herba oberta o tancada?

c. finestra oberta o tancada? h. Josep oberta o tancada?

d. tela oberta o tancada? i. tren oberta o tancada?

e. teler oberta o tancada? j. respecte oberta o tancada?

3. Digues si estes consonants són sonores o sordes:

a. mes sorda o sonora? f. zero sorda o sonora?

b. massa sorda o sonora? g. posar sorda o sonora?

c. cançó sorda o sonora? h. passa sorda o sonora?

d. dansa sorda o sonora? i. colze sorda o sonora?

e. nosa sorda o sonora? j. ací sorda o sonora?

4. Digues si estes consonants són sonores o sordes:

a. els arbres sorda o sonora? f. Tuf enorme sorda o sonora?

b. és un home sorda o sonora? g. Peix o carn sorda o sonora?
c. tuf pudent sorda o sonora? h. de vegades se sent sorda o sonora?
d. gas butà sorda o sonora? i. els ous sorda o sonora?
e. Peix net sorda o sonora? j. els sous sorda o sonora?

Annex unitat 1_fonosintaxi 10