Ilíada, 1.

531-611

Traducció: Pau Sabaté

Ells dos [sc. Zeus i Tetis] en això van quedar i van separar-se: la nimfa
tot seguit va saltar al mar pregon des del cim de l’Olimp que fulgura
i Zeus se’n va anar a casa seva. Els déus s’alçaren tot d’una
d’on seien, en veure el seu pare. Cap d’ells no gosava quedar-se
quiet veient-lo venir, i tothom es va alçar al seu encontre.
Ell es va asseure al tron, i Hera prou que ho sabia,
perquè ho havia vist, que amb ell es confabulava
Tetis de peus de plata, filla del Vell del Salobre.
Tot seguit, amb paraules punyents, va adreçar-se a Zeus, fill de Cronos:
–¿Qui dels déus, pensaenganys, ja torna amb tu a conjurar-se?
Sempre t’ha agradat pronunciar lluny de mi els veredictes,
tot amagant-me el que penses, i a mi no goses mai dir-me,
de tot el que et passa pel cap, ni una sola paraula amb franquesa.
I va tornar-li en resposta el pare dels déus i dels homes:
–Hera, no esperis saber tots els meus designis i ordres.
Ja et dic jo que et serà molt difícil, per molt dona meva que siguis.
Aquell designi meu que sigui adient que tu sentis
no el sentirà ningú abans que tu, ni cap déu ni cap home,
però aquell que jo vulgui pensar i lluny dels déus fer-hi voltes,
no el vagis pas preguntant ni demanant-ne notícies.
I va contestar tot seguit la deessa d’ulls de vedella:
–Fill terrible de Cronos, ¿què són aquestes paraules?
Jo no vaig pas preguntant ni demanant-te notícies,
que ja t’ocupes tu prou d’explicar-me el que vols que jo senti.
Però és que ara em fa una basarda terrible que no t’entabani
Tetis de peus de plata, la filla del Vell del Salobre,
que aquest matí se t’asseia al costat i els genolls t’agafava
i em sembla que li has assentit com a cosa feta que Aquil·les
honraràs i els aqueus, a les naus, deixaràs que en gran nombre els abatin.
I va tornar-li en resposta Zeus que els núvols aplega:
–Sempre fas voltes a tot, i no et passa per alt res que faci.
Ara bé, no podràs fer-hi res, només podràs allunyar-te
encara més del meu cor, i pitjor per tu, si això passa.
A mi, però, ja em va bé, si això passa d’aquesta manera.
Seu, per poc que vulguis, fes cas de l’ordre que et dono,
que tants déus com són a l’Olimp de ben poca ajuda et serien
si te m’atansés i et posés al damunt les mans imbatibles.
Així va parlar, i en va tenir por Hera d’ulls de vedella
i a desgrat seu es va asseure tot mossegant-se la llengua.
Llavors els déus, fills del Cel, al palau de Zeus s’afligiren,
però prengué la paraula Hefest famós per la traça
posant pau entre el pare i la mare, Hera blanca de braços:
–Això serà un desastre i no podrem pas suportar-ho
si per uns mortals us discutiu d’aquesta manera
i moveu una brega entre els déus vosaltres dos sols; aleshores
el banquet no ens farà cap profit, si el mal és qui venç la batalla.
Jo aconsello a la mare, i ella això també ho pensa,
que faci les paus amb Zeus, no sigui que una altra vegada
el pare torni a burxar-la i així el banquet ens espatlli.
Que si el llampegador de l’Olimp volgués fer-nos caure
del lloc on ara seiem, a tots en força ens supera.
Tu, per tant, amb paraules suaus procura guanyar-te’l,
que així l’Olímpic després serà clement amb nosaltres.
Així va parlar i, alçant-se d’un bot, va fer a mans de sa mare
una copa de dues nanses, i va dir-li aquestes paraules:
–Tingues coratge, mare, i aguanta encara que et dolgui,
que no hagi de veure amb els ulls com a tu, que tant m’estimo,
et plouen els cops, que llavors no podré, per molt que això em requi,
ajudar-te gens, que és espantós plantar cara a l’Olímpic.
Ja va passar una vegada que vaig voler defensar-te
i em va agafar pel peu i del llindar va llançar-me,
i vaig anar avall tot el dia fins que, quan el sol es ponia,
vaig caure a l’illa de Lemnos, i d’alè, ben poc me’n quedava.
Van tenir cura de mi, tot just vaig caure-hi, els sintis.
Així va parlar, i somrigué la deessa blanca de braços
i, somrient, de mans del seu fill va rebre la copa.
I ell, sense perdre temps, d’esquerra a dreta servia
nèctar als altres déus, i el posava de dins de la gerra.
Entre els déus que no moren va alçar-se un riure que no s’apagava
en veure Hefest afanyant-se amunt i avall per la casa.
I així, durant tot el dia, fins que el sol es va pondre
van estar entaulats i, al banquet igualat, de res no els faltava,
ni tampoc la lira tan bella que Apol·lo tocava, i les Muses
anaven cantant, amb veu bonica, ara l’una, ara l’altra.
Però al final, quan la llum resplendent del sol es va pondre,
els déus se’n van anar a dormir cadascú a casa seva,
allà on a cadascú li havia bastit els estatges
Hefest, el garrell de renom, amb coneixement i destresa;
i Zeus, el llampegador de l’Olimp, al seu llit se n’anava,
al llit on sempre es colgava quan el son dolç li venia,
allà es va ajeure, amb Hera de tron daurat a la vora.