LABORATORI 1.

GUIÓ

ESTRUCTURES CRISTAL·LINES:
DIFRACCIÓ DE RAIG X

Química de Materials –
1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

ETSECCPB
 Guió LABORATORI 1: Estructures Cristal·lines DRX
1

SÒLIDS

¿Que determina que un element, molècula o ió sigui gas, líquid o sòlid a temperatura ambient?
La distancia entre els àtoms, molècules o ions.
Tipus d’enllaç (enllaç metàl·lic i iònic afavoreix la formació de sòlids)
Enllaços secundaris, en el cas de l’enllaç principal ser covalent

En els líquids i sòlids les molècules estan molt més pròximes entre si, les molècules es toquen.
Gasos: – les partícules estan separades d > 10 x diàmetres moleculars (depèn de la pressió)

La densitat d’una substància en els estats líquids i sòlids>>densitat del gas.

Exemple:
Taula 1: Densitats de l’H2O, a la temperatura de 100ºC i a la pressió de 1 atm.
H2O(l) líquida H2O(g) gas
Densitat (g/ml) 0,95 0,00059

Els líquids i sòlids són molt menys compressibles que els gasos.
Exemple: Reducció del volum de l’H2O amb l’augment de la pressió de Pa = 1atm a Pb = 2 atm.
Taula 2: Reducció del volum de l’H2O (estats líquid i gasós) amb l’augment de la pressió.
Pa = 1atm Pb = 2 atm Reducció de volum
H2O(l) 1.000,00 l 999,95 l 0,0045%
H2O(g) 1.000,00 l 500,00 l 50%

Les forces intermoleculars, que són pràcticament menyspreables en els gasos, tenen un paper
important en els líquids i sòlids

En l’estat sòlid les unitats estructurals (àtoms, molècules o ions) es presenten en posicions
rígides en una estructura que pot ser ordenada o no.

Química de Materials – 1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

UPC
 2 Guió LABORATORI 1: Estructures Cristal·lines DRX

Classificacions:

1. Segons la regularitat amb que els àtoms, ions, o molècules es situen, uns respecte als
altres.

SÓLID CRISTAL·LÍ: els àtoms, ions o molècules es situen en una disposició repetitiva al llarg de
moltes distàncies atòmiques Patró tridimensional repetitiu.

SÒLID NO CRISTAL·LÍ o AMORF o líquid SUBREFREDAT: elsàtoms, ions, o molècules no

presenten un ordre sistemàtic i regular a distàncies atòmiques relativament grans.

Figura 1: Esquema bidimensional de les estructures de diòxid de silici: (a) cristal·lí i (b) no
cristal·lí. CALLISTER (1995).

Figura 2: SiO2 cristal·lí (quars)

Figura 3: SiO2 No cristal·lí – vidre.

Química de Materials – 1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

UPC
 Guió LABORATORI 1: Estructures Cristal·lines DRX
3

2. Segons la naturalesa de les unitats estructurals i el tipus d’enllaç, els sòlids cristal·lins
poden ser:

Metall
Sòlid Iònic
Sòlid Covalent
Sòlid Molecular

Taula 3: Tipus de sòlids cristal·lins

Unitat Tipus d’enllaç Exemples
estructural
Metall Àtoms metàl·lic Fe –ferro,
Na – Sodi
Sòlid iònic Ió iònica NaCl – clorur sòdic
MgO – òxid de magnesi
(periclasa)
Sòlid covalent Àtoms covalent C – diamant
SiC – carbur de silici
Sòlid molecular molècules Generalment enllaços H2O – gel
secundaris
[C3H6]n – polipropilè (fibres)


n

Figura 4: Representació del Monòmer (propilè) i del Polímer (polipropilè)

Química de Materials – 1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

UPC
 4 Guió LABORATORI 1: Estructures Cristal·lines DRX

ESTRUCTURA CRISTAL·LINA

Definicions
L’estructura cristal·lina, és a dir, l’ordenació espacial dels àtoms, ions o molècules determina
algunes propietats dels sòlids cristal·lins. Existeix un gran nombre d’estructures cristal·lines
que varien des de les relativament simples dels metalls a les molt complexes dels materials
ceràmics i polímers.

En aquest estudi es consideren els àtoms (o ions) com esferes sòlides amb diàmetres ben
definits Model atòmic d’esferes rígides.

Xarxa : Disposició tridimensional de punts coincidents amb les posicions dels àtoms.

Cel·la unitària : és la unitat estructural fonamental i defineix l’estructura cristal·lina mitjançant

la seva geometria i per la posició dels àtoms dins d’ella.

Figura 5: Estructura cristal·lina cúbica centrada en les cares; (CCC). (a) Cristall amb molts
àtoms; (b) cel·la unitària representada per esferes rígides; (c) representació amb esferes
reduïdes.

Figura 6: Estructura cristal·lina cúbica centrada en el cos (CC).

Química de Materials – 1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

UPC
 Guió LABORATORI 1: Estructures Cristal·lines DRX
5

SISTEMES CRISTAL·LINS SEGONS LA GEOMETRIA DE LA CEL·LA UNITÀRIA.

La geometria de la cel·la unitària es defineix en funció de sis paràmetres: la longitud de les

arestes (a, b i c) i els tres angles interaxials anomenats paràmetres de xarxa(α, β i γ).

Taula 4: Sistemes cristal·lins

Sistema cristal·lí Relació axial Angles interaxials Geometria de la cel·la
unitària
Cúbic a=b=c α = β = γ = 90º

Hexagonal a=b≠c α = β = 90º ; γ = 120º

Tetragonal a=b≠c α = β = γ = 90º

Romboèdric a=b=c α = β = 90º; γ ≠ 90º

Ortoròmbic a≠b≠c α = β = γ = 90º

Monoclínic a≠b≠c α = γ = 90º ≠ β

Triclínic a≠b≠c α ≠ β ≠ γ ≠ 90º

Número de coordinació: Número d’àtoms veïns pròxims.

Factor d’ empaquetament (FEA): Fracció del volum total de la cel·la que està ocupat pels
àtoms.

VA
FEA  (1)
VC

VA = Volum de àtoms en una cel·la unitària

VC = Volum total de la cel·la unitat

Química de Materials – 1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

UPC
 6 Guió LABORATORI 1: Estructures Cristal·lines DRX

Exemple de càlcul del factor d’empaquetament: Estructura cristal·lina cúbica centrada en el

cos (CC)

Figura 7: Cel·la unitària CC.

Geometria: cúbica
Α = β = γ = 90º

4R
a=b=c 
3

Nº de coordinació = 8

FEA = 0,68

Exemple de càlcul del factor d’empaquetament: Estructura cristal·lina cúbica centrada a la

cara (CCC)

Figura 8: Cel·la unitària CCC.

Geometria: cúbica

Α = β = γ = 90º

a = b = c  2R 2

Nº de coordinació = 12

FEA = 0,74

Química de Materials – 1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

UPC
 Guió LABORATORI 1: Estructures Cristal·lines DRX
7

POLIMORFISME: Un material sòlid existeix en més d’una estructura cristal·lina, totes elles amb
la mateixa composició d’elements químics.

Al·lotropia = Polimorfisme d’un sòlid elemental.

Exemples:

El diamant i el grafit són formes al·lotròpiques del carboni.

La α-ferrita, l’austenita i la δ-ferrita són polimorfs del ferro.

(a) (b) (c)

Figura 9: Formes al·lotròpiques del carboni: estructures cristal·lines (a) diamant; (b) grafit i (c)
molècula de fulere C60.

MONOCRISTALL: La disposició atòmica del sòlid cristal·lí és perfecta, sense interrupcions al

llarg de tota la mostra.

Figura 10: Monocristall de NaCl.

Si els extrems d’un monocristall creixen sense impediments externs, el cristall adquireix una
forma geomètrica regular amb cares planes, iguals a la cel·la unitària.
La forma del cristall reflexa l’estructura cristal·lina del material.

Monocristalls  Joieria (pedres precioses)

 Microelectrònica (monocristalls de silici, semiconductors)

Química de Materials – 1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

UPC
 8 Guió LABORATORI 1: Estructures Cristal·lines DRX

MATERIAL POLICRISTAL·LÍ: Conjunt de cristalls petits (grans). Tots els sòlids cristal·lins
empleats en la construcció civil són policristal·lins.

(a) (b) (c) (d)

Figura 11: Etapes de la solidificació. (a) nuclis de cristal·lització; (b) creixement de cristalls amb
alguna obstrucció; (c) creixement amb molts impediments; (d) contorn de grans.

Límit de gra: Regió on s’uneixen dos grans.

ANISOTROPIA: Direccionalitat de les propietats d’un monocristall.

El monocristall és sempre anisòtrop. Les propietats físiques depenen de la direcció

cristal·logràfica presa per a la seva mesura.

ISOTROPIA: les propietats físiques no depenen de la direcció cristal·logràfica presa per a la

seva mesura.

La majoria dels materials policristal·lins es comporten isotòpicament. Encara que cada gra
individualment és anisòtrop, la disposició a l’atzar dels grans dóna com a resultat un conjunt
que es comporta isotròpicament. En aquestes circumstancies la magnitud de la propietat
mesurada significa el promig del valor direccional en cada gra.

Química de Materials – 1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

UPC
 Guió LABORATORI 1: Estructures Cristal·lines DRX
9

MATERIALS AMORFS

Els àtoms, ions o molècules no presenten una ordenació sistemàtica i regular a distàncies
atòmiques relativament grans.
Per a que un material al solidificar adquireixi la forma cristal·lina, l’estructura atòmica a l’atzar
del líquid ha d’ordenar-se, i aquesta ordenació depèn de:
- Velocitat de refredament
- Complexitat de l’estructura atòmica i molecular

La majoria de materials sòlids es poden preparar en estat amorf a partir d’un líquid si la
velocitat de refredament és prou gran per impedir la cristal·lització.
Els sòlids amorfs són més reactius que els sòlids cristal·lins.

Exemples de materials amorfs són els vidres i la majoria de polímers orgànics.

DIFRACCIÓ DE RAIGS X (DRX)

La difracció és el resultat de la dispersió de la radiació produïda per una disposicióregular dels

centres de dispersió l’espaiat dels quals és aproximadament igual a lalongitud d’ona de la
radiació.
La xarxa de difracció fa que la llum es dispersi amb una forta intensitat en unespoques
direccions específiques, funció de l’espaiat exacte dels centres de difraccióen relació amb la
longitud d’ona incident.

Figura 12: Difracció de RX

Química de Materials – 1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

UPC
 10 Guió LABORATORI 1: Estructures Cristal·lines DRX

Així, per tal que en una xarxa cristal·lina hi hagi difracció, els feixos de RX dispersats per plans
adjacents han d’estar en fase de manera que es produeixi una interferència constructiva.
La llei de Bragg defineix la condició de difracció per a cel·les unitat primitives (aquelles amb
punts reticulars només als vèrtex de la cel·la):

on és la longitud d’ona de la radiació incident,

n és un nombre natural,
d és la distància reticular o interplanar, i
és l’angle en el qual es produeix la difracció.

A mida que variem l’angle en el qual fem incidir la radiació sobre la mostra, esproduirà una
interferència constructiva (que es traduirà en intensitat de radiaciódifractada) quan es
compleixi la relació establerta per la llei de Bragg. En estar relacionada amb els paràmetres de
la xarxa, la posició dels pics obtinguts permet laidentificació del compost analitzat.
La tècnica de difracció de raigs X és una tècnica semiquantitativa que permet identificar els
compostos cristal·lins presents en una mostra mineral. Les figures 13a, 13b, 13c i 13d mostren
diversos aspectes d’un difractòmetre de RX.

Figura 13: (a) Esquema de la cambra de difracció. (b) Cambra de difracció.

(c) Mostra preparada per la difracció. (d) Difractòmetre.

Química de Materials – 1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

UPC
 Guió LABORATORI 1: Estructures Cristal·lines DRX
11

Com mostra la figura 13c, la preparació de la mostra per a DRX consisteix en la seva trituració
en una pols policristal·lina.
Cada compost cristal·lí té un espectre de difracció o difractograma característic. A la figura 14
es mostra l’espectre de difracció del quars (SiO2).

Figura 14: Espectre de difracció del quars

El difractograma d’un material format per vàries fases minerals cristal·lines s’analitza
mitjançant biblioteques d’espectres de difracció que permeten identificar els compostos que
formen la mostra.

Figura 15: Difractograma d’un morter de guix

Entre les aplicacions d’aquesta tècnica destaquen la identificació de fases cristal·lines i el

seguiment de diversos processos en materials conglomerants (hidratació, hidratacions
retardades, carbonatació, reactivitat putzolànica) a partir del seguiment de l’aparició de noves
fases o la desaparició de velles fases.

Química de Materials – 1r Grau en Enginyeria d’Obres Públiques

UPC