TEMA 2.

ESTRUCTURA CRISTAL·LINA
1. CONCEPTES FONAMENTALS
Els sòlids es poden classificar segons la regularitat amb la qual els àtoms se situen els uns
respecte dels altres. En aquest context, el que caracteritza a un material cristal·lí és que, en
solidificar-se el material, cada àtom s’enllaça amb el seu veí més pròxim, formant patró de llarg
abast tridimensional, repetitiu i regular. (Ex. Metalls, ceràmics i polímers).

Algunes de les propietats dels sòlid cristal·lins depenen de la seva estructura cristal·lina, és a dir
de la ordenació espacial dels àtoms, ions i molècules. Aquestes es poden representar mitjançant
el model d’esferes rígides, on els àtoms de l’estructura cristal·lina es consideren esferes sòlides
de diàmetre perfectament definit.

2. CEL·LA UNITAT
La cel·la unitat és la mínima unitat de repetició d’una estructura cristal·lina. Així doncs, és la
unitat estructural fonamental i defineix l’estructura cristal·lina mitjançant:

• La seva geometria.
• La disposició dels àtoms en el seu interior.

No obstant, per a definir completament a algunes estructures cristal·lines, és necessari establir

més d’una cel·la unitat, tot i que normalment s’utilitza la cel·la unitat amb major nivell de
simetria geomètrica, és a dir, aquella que millor representa la posició dels àtoms del cristall al
desplaçar-la una distància discreta en qualsevol dels eixos.

3. MATERIALS CRISTAL·LINS I NO CRISTAL·LINS

3.1. MONOCRISTALLS

Ho són aquells sòlids cristal·lins la disposició dels àtoms del qual és periòdica i repetida llarg
de la mostra sense interrupció. El resultat és un monocristall el qual tots les cel·les unitat es
col·loquen de la mateixa forma i orientació. Són poc freqüents en la naturalesa.

3.2. MATERIALS POLICRISTALINS

Són aquells que composen de molts cristalls petits o grans. Durant la solidificació dels
policristal·lins, inicialment es formen petits cristalls o nuclis en vaires posicions amb
orientacions cristal·logràfiques aleatòries. Posteriorment aquests nuclis creixen
simultàniament mitjançat l’addició successiva d’àtoms des del líquid circumdant. El procés
finalitza quan els extrems dels grans adjacents interaccionen entre sí.

Així doncs, s’obté un material on la orientació cristal·logràfica varia de un gra a l’altre, deixant
uns espais entre ells anomenats límits de gra.

3.3. SÒLIDS NO CRISTAL·LINS

Els sòlids no cristal·lins són aquells que els manca una disposició sistemàtica i regular dels
àtoms a distàncies atòmiques relativament grans. També poden rebre el nom d’amorfs
(“sense forma”).
4. ESTRUCTURES CRISTALINES DELS METALLS
Els àtoms d’aquest grup de materials estan units mitjançant enllaços metàl·lics, els quals no són
direccionals. És per això que no hi ha una restricció quant al número i posició d'àtoms veïns, fet
que condueix a estructures cristal·lines densament empaquetades (gran quantitat d’àtoms veïns
i molt pròxims). Els metalls mes corrents cristal·litzen en una de les estructures següents.

4.1. ESTRUCTURA CRISTAL·LINA CÚBICA CENTRADA EN LES CARES (FCC)

Estructura cristal·lina de cel·la unitat cúbica i àtoms localitzats en vèrtex i centres de totes les
cares del cub. Cristal·litzen en aquesta estructura el coure, l’alumini, la plata i l’or. Les
característiques de l’estructura FCC són les següents:

• Nº àtoms x cel·la → 6 cares · 1/2 + 8 vèrtex · 1/8 = 4

• Nº de coordinació → 12
• Relació radi-aresta → a= 2R·√2
• Factor d’empaquetament (FEA) → 0,74

On el nombre de coordinació fa referència al nombre d’àtoms veïns amb el qual esta en

contacte un determinat àtom (en els metalls es manté constant al llarg de tota l’estructura
cristal·lina) i el FEA a la fracció de volum de les esferes rígides en la cel·la unitat. Cal
puntualitzar que l’estructura FCC té el màxim factor d’empaquetament possible en esferes
rígides de la mateixa mida. No obstant, tots els metalls característics tenen factors
d’empaquetament grans per tal de maximitzar l’efecte pantalla del núvol d’electrons.

4.2. ESTRUCTURA CRISTAL·LINA CÚBICA CENTRADA EN EL COS

Estructura cristal·lina de cel·la unitat cúbica amb vuit àtoms localitzats als vèrtex i un al
centre. Cristal·litzen en aquesta estructura el crom, el ferro, el tungstè, etc. Les
característiques de l’estructura BCC, són les següents:

• Nº àtoms x cel·la → 1 àtom · 1 centre + 8 vèrtex · 1/8 = 2

• Nº de coordinació → 8
4𝑅
• Relació radi-aresta → a=
√3
• Factor d’empaquetament (FEA) → 0,68

4.3. ESTRUCTURA CRISTAL·LINA HEXAGONAL COMPACTA

Estructura cristal·lina de cel·la unitat hexagonal; Les bases inferior i superior contenen
dotze àtoms situats als vèrtex i dos al centre. Un altre pla situat entre les dues bases
aporta tres àtoms mes a l’estructura. Cristal·litzen en aquesta estructura el cobalt, el cadmi,
el titani, el magnesi i el zinc. Les característiques de l’estructura HCP són les següents:

• Nº àtoms x cel·la → 12 vèrtex · 1/6 + 2 cb · 1/2 + 3·3/4 + 3·1/4 = 6

• Nº de coordinació → 12
• Relació radi-aresta → a= 2𝑅
• Factor d’empaquetament (FEA) → 0,68
4.4. CÀLCUL DE LA DENSITAT

El coneixement de l’estructura cristal·lina d’un sòlid metàl·lic, permet el càlcul de la seva

densitat  mitjançant la següent relació:
𝑁ºà𝑡𝑜𝑚𝑠 · 𝑝𝑒𝑠 𝑎𝑡ò𝑚𝑖𝑐
=
𝑉𝑐 · 𝑁𝑎

4.5. POLIMORFISME I AL·LOTROPIA

Alguns metalls i no metalls poden presentar-se en diferents estructures cristal·lines segons

les condicions físiques (ex. Densitat) en les quals s’ha format, un fenomen que s’anomena
polimorfisme. Si aquest fenomen te lloc en sòlids purs/elementals, s’anomena al·lotropia. Un
exemple d’aquest fenomen seria el ferro pur, el qual té una estructura BCC a temperatura
ambiental i FCC a 912oC.

4.6. SISTEMES CRISTAL·LINS

Els sistemes cristal·lins són la classificació de les estructures cristal·lines segons la geometria
de la cel·la unitat sense tenir en compte la posició del àtoms dins d’aquesta. Aquesta
geometria es defineix en funció de sis paràmetres: la longitud de les tres arestes o constants
de xarxa (a, b, c) i els tres angles interaxials o paràmetres de xarxa (, , ).

En aquest context, hi ha set combinacions possibles, aquelles que permeten apilar les cel·les
unitats sense deixar forats i crear, en conseqüència estructures cristal·lines energèticament
estables.

Podem observar que la cel·la unitat hexagonal en realitat consisteix en tres paral·lelepípedes.

A partir d’aquí, si també tenim en compte la distribució que adopten els àtoms dins la cel·la,
queda definida la xarxa cristal·lina o xarxa de Bravais. Només hi ha 14 xarxes de Bravais
possibles; aquelles que son capaces de mantenir-se invariants sota qualsevol translació,
obtenint la mateixa perspectiva de la xarxa des de qualsevol àtom. Cal destacar que les xarxes
de Bravais més comunes en metalls són, en efecte, les que ens ocupen: FCC, BCC i HCP.

4.7. ESTRUCTURES CRISTAL·LINES COMPACTES

A banda de les representacions de la cel·la unitat, les estructures FCC i HCP, també poden
descriure’s en termes de plans compactes de màxima densitat d’àtoms; ambdues tenen un
factor d’empaquetament de 0,74, el major possible en àtoms de la mateixa mida.

Així doncs, tant la FCC com la HCP poden ser generades per l’apilament d’aquests plans
compactes, la única diferencia entre elles és l’ordre de l’apilament.

Si s’etiqueten els centres dels àtoms en un pla d’empaquetament compacte A, s’aprecien dos
grups de posicions triangulars equivalents sobre els quals poden
col·locar-se el següent pla compacte. Les posicions triangulars en
les quals el vèrtex apunta cap a dalt son les posicions C i aquelles
en les quals el vèrtex apunta cap a baix, les C.
 El següent pla compacte pot col·locar-se amb els centres dels seus
àtoms en el conjunt de posicions B o C, ja que ambdós són
equivalents. No obstant, tant en l’estructura FCC com en la HCP
el segon pla d’apilament és el mateix, el B.

La diferència real entre ambdues estructures radica en la col·locació del tercer pla; en la HCP,
els centres de la tercera capa estan alienats sobre les posicions originals A, donant lloc a una
disposició ABABAB (la ACACAC seria equivalent). Altrament, en la FCC, els àtoms del tercer
pla estan situats sobre les posicions C del primer pla, donant lloc a una disposició
ABCABCABC.

Finalment, és important destacar quina es la direcció dels aquests respecte la cel·la unitat:

• Estructura FCC→ La normal als plans compactes és la diagonal

del cub.
• Estructura HPC→ Els plans compactes són paral·lels a la base.

5. ESTRUCTURES CERÀMIQUES CRISTAL·LINES

Ne els materials iònics, l’estructura cristal·lina ve determinada per: la càrrega dels àtoms i la
seva mida, sempre tenint com a màxima, que el cristall ha de ser neutre. D’altra banda i, per a
que el cristall sigui estable, anions i cations han d’estar en contacte i l’estructura cristal·lina que
adopten és la FCC. Els ceràmics més típics són: MgO, CaO, FeO, NiO.