T.

13 (HISTÒRIA)

·Una dictadura militar (pàg. 276)

Després de la victòria en la Guerra Civil, Franco va imposar una dictadura militar que suprimia
totes les llibertats democràtiques.

La Constitució del 1931 fou anul·lada, els partits i sindicats obrers prohibits, les eleccions
suprimides i les institucions republicanes desmantellades. També s’aboliren els estatuts
d’autonomia i es va prohibir qualsevol manifestació nacionalista català, basca o gallega.

Franco va assumir la direcció de la Falange Espanyola Tradicionalista (partit únic) i de les

JONS, del partit depenia la CNS, un sindicat vertical que agrupava els patrons i els obrers.

Franco ostentava el títol de Caudillo i concentrava tots els poders: cap de l’Estat i Generalíssim
dels exercits. Governava per decret, el seu càrrec era vitalici i, s’atorgava el dret a nomenar
successor.

Per a donar un aparença de legalitat al règim es crearen unes Cortes consultivas (1942), que
no es triaven democràticament, i es van promulgar el Fuero del Trabajo (1938) i el Fuero de
los Españoles (1945),que pretenien recollir els drets dels espanyols, tot i que mancaven de
tota legitimat democràtica.

·El suport dels grups socials tradicionals (pàg. 276)

El franquisme va tenir el suport dels col·lectius que pretenien posar fi a les reformes
republicanes i restaurar el vell ordre:

-L’exercit, que, enfortit després de la victòria militar, va gaudir de nombrosos privilegis i de

càrrecs rellevants a l’Administració.

-La Falange va mantenir el control social i els seus militants van ocupar càrrecs estratègics en
els governs franquistes.

-L’Església catòlica, que va recuperar la preeminència social i va nodrir d’ideologia el nou Estat
(nacionalcatolicisme). Es va establir la confessionalitat de l’Estat i el pressupost de culte i
clero, i un concordat li va atorgar nombrosos privilegis. Així mateix, es va suprimir el divorci i es
va reimplantar l’ensenyament religiós.

-La gran burgesia terratinent i industrial, que va exercir un important domini econòmic: la
reforma agrària va ser anul·lada, com també les lleis socials republicanes.

·La repressió a l’oposició (pàg. 277)

El franquisme es va caracteritzar per la repressió permanent de qualsevol oposició amb

l’objectiu de castigar els qui havien donat suport a la causa republicana i impedir el sorgiment
de nous moviments opositors.

El nou Estat va elaborar un entramat de lleis repressives i es va supeditar la justícia als

dictàmens del govern, fet que va suposar pràcticament la desaparició d’un poder judicial
independent.

Les accions contra els opositors incloïen depuracions laborals, reclusió en caps de
concentració, treballs forçats en obres públiques, tortures, empresonaments i execucions per
motius polítics. Es calculen durant la postguerra unes 50000 execucions per motius polítics.
·Adaptació a l’entorn internacional (pàg. 277)

Durant la Segona Guerra Mundial, el franquisme va mostrar el seu suport a les potències de
l’Eix, que havien contribuït de manera decisiva en la victòria de Franco. De fet, es va enviar una
unitat militar de voluntaris, la División Azul.

Després de la derrota de les potències de l’Eix, els organismes internacionals van reclamar el
retorn d ‘Espanya a la democràcia i les Nacions Unides van condemnar el franquisme el 1946.

Per assegurar la seua supervivència, Franco va fer tomb a la seua política internacional i va
intensificar les relacions amb el Vaticà i amb els Estat Units. Va firmar un concordat el 1953
amb la Santa Seu, que garantia la preeminència de l’Església catòlica, i uns acords bilaterals
amb els Estats Units que convertien Espanya en fidel aliat contra la Unió Soviètica.

·La llarga postguerra 1939-1959 (pàg. 278)

-LES EMPREMTES DE LA GUERRA CIVIL

Els efectes de la Guerra Civil van ser devastadors. El país va perdre quasi un milió de persones,
més de la meitat moriren en el conflicte i quasi 400000 van emprendre el camí de l’exili.

L’economia del país va quedar arruïnada arran de la destrucció dels mitjan de transport, les
comunicacions, les industries, i de l’enfonsament de la producció agrària i industrial. Com a
conseqüència, s’originaren una gran escassetat de productes de primera necessitat, sobretot
en les àrees urbanes, com també d’electricitat i combustible.

La misèria es va convertir en una realitat quotidiana, ja que els salaris eren molt baixos i els
preus elevats.

-AUTARQUIA I INTERVENCIÓ DE L’ESTAT

Seguint el model establert pels règims totalitaris, l’Espanya de Franco va basar la seua política
econòmica en l’autarquia i en un fort dirigisme econòmic i la intervenció de l’Estat.

L’autarquia va ser estimulada per l’aïllament exterior i el boicot internacional a què fou
sotmesa Espanya per les democràcies, després de la Segona Guerra Mundial. Consistia a
fomentar l’autosuficiència del país, es a dir, que tots els bens i serveis necessària es produïren
en l’interior i es limitaren al mínim les importacions. Espanya no disposava ni de matèries
primeres ni de fonts d’energia suficients que permeteren un auto abastament així.

La intervenció de l’Estat buscava el control de la producció i la distribució de béns, fixant preus

obligatoris i forçant els agricultors a lliurar a l’Estat una part de la producció. Per a estimular el
desenvolupament industrial, es va crear l’Institut Nacional d’Industria i es fundaren empreses
públiques que s’ocupaven de sectors econòmics prioritaris, però no rendibles per a la iniciativa
privada. Es va seguir una política proteccionista que gravava amb aranzels les importacions i
limitava l’entrada de capital estranger.
-EL COL·LAPSE ECONÒMIC

L’autarquia va resultar un fracàs i l’enfonsament econòmic d’Espanya va ser greu. Mentre que
els països occidentals es recuperaven de la Segona Guerra Mundial amb relativa rapidesa,
Espanya no va assolir els nivells de producció i renda previs a la Guerra Civil fins al 1954.

L’escassetat de matèries primeres, el baix nivell de producció, el reduït comerç i la manca

d’inversions, incloent-hi el capital estranger, van conduir l’economia al col·lapse. En aquest
context de carestia i escassetat de productes, es va crear un mercat alternatiu impulsat per
especuladors afins al règim, aconseguiren un ràpid increment.

-QUÈ EREN EL MERCAT NEGRE I L’ESTRAPERLO?

L’Estat va imposar la cartilla de racionament, mitjançant les qual es repartien entre la població
alguns productes de primera necessitat.

Igualment, un sistema de quotes distribuïa entre les industries les escasses matèries primeres
o fonts d’energia.

El racionament de productes va fer aparèixer el mercat negre, controlat per estraperlistes que
s’aprofitaven de la necessitat de la població per vendre els productes a preus abusius.

Els productes venien en general dels medis naturals, on els camperols ocultaven les seues
collites per no haver de vendre-les al preu marcat per el govern, que era inferior al que poden
obtenir en el mercat negre. També es deia estraperlo amb béns que s’importaven de
l’estranger.

a) La cartilla de racionament: es van establir dues cartilles, un aper a la carn i l’altra per a
la resta d’aliments. Al principi, les cartilles eren familiars, i a partir del 1943,
individuals, ja que permetien un millor control. Les persones rebien una determinada
quantitat en funció de l’edat i la faena.

Les cartilles foren vigents fins l’any 1951.

b) L’auxili social: la Falange va crear una institució de beneficència, per a intentar pal·liar
la fam del més necessitats.
La seua tasca es va envoltar d’un potent aparell de propaganda, que culpava
l’estranger de la pobresa que assolava el país.

·El model falangista (pàg.280)

Falange Espanyola tenia una Sección Femenina, liderada per Pilar Primo de Rivera. La Secció
Femenina organitzava el Servei Social, obligatori per a totes les dones, que s’encarregava
d’educar-les en els valors franquistes.

La seua funció era inculcar en les dones els ideals falangistes i nacionalcatòlics, és a dir,
reforçar la imatge d’una dona submisa i obedient, esposa i mare, que s’havia d’ocupar
exclusivament de les tasques domèstiques.
·La desigualtat jurídica i social

La desigualtat davant de la llei va quedar consagrada en el Codi Civil i el Codi penal, que
castigaven durament l’adulteri i el concubinat de les dones, mentre que era tolerant amb el
dels homes. També es va derogar el matrimoni civil i el divorci.

La dona casada va perdre el dret a tenir béns propis, el marit era el seu representant legal, la
qual cosa significava la impossibilitat de gaudir de drets tan bàsics com tenir un compte
corrent a nom seu en un banc o comprar i vendre béns sense la seua autorització.

L’ideal domèstic implicava la conveniència que la dona no eixirà a treballar fora de casa, un fet
justificable només en cas de viudetat, solteria o necessitat ineludible. La dona casada
necessitava un permís escrit del marit i no podia exercir determinades professions. Se li
recomanava que treballara en l’ensenyament o en tasques que es feien des de casa.

En conseqüència no gaudirà de cap dret laboral: tenia un salari més baix que l’home,
l’acomiadament no estava penalitzat i no podia accedir a subvencions familiars pel et de
treballar.

·Desarrollismo i crisi del règim 1959-1975 (pàg.282)

-LA REORIENTACIÓ POLÍTICA

El fracàs de la política autàrquica, la nova situació internacional i el descontentament popular

van convèncer el règim de la necessitat d’una reorientació política i econòmica per assegurar
la seua supervivència.

El 1957 van entrar al govern alguns ministres vinculats a l’organització catòlica Opus Dei, els
quals, sense desplaçar tots els grups franquistes tradicionals, aportaren criteris més tècnics i
modernitzats per a reformar l’economia espanyola i acostar-la a Europa.

El franquisme sense renunciar a cap dels seus principis dictatorials, va impulsar diverses
reformes per a millorar la seua imatge. Es van deixar d’utilitzar els símbols externs més
identificats amb el feixisme i el partit únic va passar a anomenar-se Movimiento Nacional, que
va quedar supeditat al govern.

La Llei de Principis del Movimiento Nacional (1958) i la Llei Orgànica de l’Estat (1966) van ser
pilars d’aquest procés, que va definir el règim amb l’eufemisme de democràcia orgànica. Per a
garantir la continuïtat, les Corts nomenaren a Joan Carles successor de Franco al capdavant de
l’Estat.

-ESTABILITZACIÓ I PLANS DE DESENVOLUPAMENT

Els tecnòcrates, els nous ministres del regim, dissenyaren un Pla d’estabilització (1959),que
teia per objectiu substituir una economia tancada i amb un fort control estatal per una
economia vinculada al capitalisme internacional i amb un pes més gran de la iniciativa privada.

Es van prendre mesures per a estabilitzar l’economia, com ara la reducció de la inflació,
l’estabilització dels preus i la congelació dels salari, i la restricció dels crèdits. Per a estimular
les exportacions, es va devaluar la pesseta i es van prendre mesures per a atraure la inversió
estrangera. També es van posar en marxa els pla de desenvolupament (1964-1975), que
pretenien fomentar el progrés industrial i reduir els desequilibris entre les diferents regions
espanyoles.

-ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC

Entre el 1960 i el 1973, l’economia va créixer a una gran velocitat, es van incrementar la renda
nacional, els salaris i el poder adquisitiu de la població, i s’acurtaren les diferencies amb
Europa.

La producció industrial va créixer a un ritme elevat, es van renovar els béns d’equipament i
s’adoptaren noves tecnologies.

La millora de la producció agropecuària va ser resultat de l’increment de la mecanització, de la

reducció de la mà d’obra i de la diversificació de l’oferta de productes.

També va haver un creixement del sector serveis, sobretot turisme, que es va convertir en un
puntal econòmic dels país. El comerç exterior va experimentar un increment, les exportacions
es van reactivar i les inversions estrangeres van créixer.

-LA CRISI FINAL DEL FRANQUISME 1973-1975

A partir del 1970, el franquisme , cada vegada més dividit internament, es va mostrar incapaç
d’adaptar-es a les noves demandes socials i va entrar en una crisi.

L’impacte de la crisi internacional del 1973 va frenar el creixement econòmic i va

desencadenar una forta inflació i un increment de l’atur. Tot això, va provocar un augment de
la conflictivitat obrera i de la protesta social.

També va créixer la violència política, amb atemptats terroristes de grups d’extrema esquerra
i d’ETA, una 0rganització independentista basca que va assassinar a Luis Carrero Blanco.

Aquest assassinat va suposar un colp dur per al franquisme, ja que Carrero Blanco era
considerat el personatge clau per a assegurar la continuïtat, tot plegat va ser contestat amb un
augment de la repressió.

En aquella situació i al mig d’un greu conflicte pel control de la colònia del Sàhara, Franco va
morir el 20 de novembre del 1975.

a) Conflicte del Sàhara: la colònia era ambicionada, per la seua riquesa en fosfats, pels
seus veïns, especialment el Marroc, que al·legava drets històrics. El 1973 s’havia creat
el Front Polisario, una formació nacionalista i socialista que aspirava a la
independència sahrauí.
Espanya preparava la descolonització, però el rei del Marroc va organitzar el 1975 una
invasió pacifica del territori (Marxa Verda).
En plena crisi política a causa del estat de salut de Franco i per por que esclatara un
conflicte bèl·lic, el govern va signar un acord que establia la cessió del Sàhara al
Marroc i Mauritània.
b) Immobilistes i aperturistes: les disputes després de Carrero Blanco demostraren
l’existència de dues clares tendències al si del franquisme: els immobilistes, que no
acceptaven cap canvi, i els aperturistes, que eren partidaris de certes reformes.
El 1974 es va formar un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, que, després
d’un intent de reconciliar ambdues tendències, es va anar decantant progressivament
cap a l’immobilisme.
·El creixement demogràfic (pàg.284)

En el 1960, l’expansió econòmica va estimular el creixement demogràfic. La població espanyola

va experimentar la taxa de creixement anual més important de tot el segle, que es va
mantenir finals al 1975.

Aquest augment va ser conseqüència d’un descens de la mortalitat, sobretot infantil, i d’una
elevada natalitat, resultat d’unes millors condicions de vida.

·Migracions exteriors i èxode rural (pàg.284)

L’augment demogràfic va anar acompanyat del moviment migratori.

-Dos milions d’espanyols emigraren a l’exterior, especialment a països europeus, on existia

una forta demanda de mà d’obra. Els doners que els emigrants enviaven ajudaren a millorar
les condicions de vida de les seues famílies.

-Les migracions interiors afectaren quasi quatre milions d’espanyols, que es desplaçaven des
de zones agrícoles (Andalusia...) cap a les zones industrials (País Basc...).

La majoria marxaren de les zones rurals expulsats per la manca d’oportunitats i el miserable
nivell de vida. La reducció de població agrícola va tenir conseqüències favorables per a la
mecanització agrària i la concentració o modernització de les propietats.

En les ciutats, zones receptores de l’èxode, l’allau migratòria va donar lloc al sorgiment de
nous barris mancats de les infraestructures bàsiques, com també de serveis sanitaris i
educatius.

·La millora de les condicions de vida (pàg.285)

Malgrat les deficiències, el creixement econòmic de la dècada del 1960 va comportar elements
de modernització de la societat espanyola: un front increment de la població urbana i la
pèrdua de pes del sector agrari a favor de la industria i serveis.

Es va produir un augment del nombre de treballadors industrials, molt d’ells d’origen rural i
amb escassa qualificació. Però van augmentar les classes mitjanes dedicades a activitats com
l’ensenyament, la sanitat, l’administració o la banca.

L’increment de la renda de les famílies va introduir canvis en els hàbits de consum. D’aquesta
manera, arribaren a les llars llavadores, neveres, automòbils...i Espanya es va anar incorporant
a la societat de consum.

·La modernització social (pàg.285)

L’obertura a l’exterior va afavorir l’arribada de nombrosos turistes estrangers que buscaven en

la bonança del clima mediterrani i els baixos preus una destinació atractiva per a les vacances.

La influencia del turisme, afegida a una creixent urbanització de la societat i a una mobilitat
internacional més gran, va contribuir a canviar la mentalitat dels espanyols.
La dona es va anar incorporant d’una manera més generalitzada da al mon laboral, la
influencia moral de l’Església anava perdent força i l’educació publica es va expandir.

La mentalitat de les noves generacions va canviar radicalment i va anar creixent un moviment

social a fa or de la democratització de la vida espanyola.

·Els exiliats (pàg.286)

Quasi 400000 espanyols van emprendre el camí de l’exili al final de la Guerra Civil per por de
les represàlies. Molts fugiren a peu i creuaren la frontera cap a França, on van ser reclosos en
camps de concentració habilitats per a ells. Altres abandonaren el país des de Alacant hores
abans de l’arribada de les tropes franquistes.

Despès de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, alguns exiliats es sumaren a la resistència

contra el nazisme, i molts dels detinguts foren traslladats als camps de concentració i extermini
nazis.

Milers d’exiliats van poder emigrar a Amèrica Llatina, on acceptaren acollir-los. Entre aquests
hi havia als funcionaris, intel·lectuals, polítics i militars republicans, professionals liberals i
molts altres treballadors de diferents oficis.

Una part va tornar a Espanya durant els anys següents al conflicte, però molt es quedaren el
l’exili o no van poder tornar fins a la democràcia el 1977.

·La primers resistència: dels maquis a la clandestinitat (pàg.286)

Entre el 1939 i el 1944, grups republicans, coneguts com maquis, resistiren amagats en zones
de muntanya, in realitzaven emboscades armades amb l’esperança que la derrota de les
potències de l’Eix provocarà la caiguda del franquisme. El 1944 va emprendre la seua acció
mes important, un intent fracassat d’ocupar la Vall d’Aran. Tot i que la seua activitat va anar
minvant, aquestes partides de guerrillers va continuar actuant fins a principis dels 1950.

A partir del 1945, els partits d’oposició es van reorganitzar en la clandestinitat, encara que la
seua activitat era limitada. Les primeres accions col·lectives contra el regim foren en el 1950: la
vaga general de Biscaia (1947), la vaga de tramvies de Barcelona (1951), la vaga dels miners
asturians (1958), les quals van ser reprimides.

·L’enfrontament de l’oposició (pàg.1287)

Els canvis econòmics i socials del 1960 van propiciar el creixement de l’oposició al regim, que
va augmentar i es va estendre entre nous sectors socials.

El Partit Comunista d’Espanya fou el més actiu en la clandestinitat i va participar en la creació

de Comissions Obreres, un sindicat implicat tant en la demanda de llibertat polítiques com en
les reivindicacions laborals. A partir del 1965, les vagues van ser freqüents en Astúries, Madrid,
Catalunya o el País Basc.

El PSOE va reorganitzar la seua direcció i va participar, en la reunió de Munic (1962) juntament

amb grups monàrquics i democratacristians, on es va exigir el pas a una Espanya democràtica.
El PNB al País Basc i noves organitzacions a Catalunya uniren la demanda de llibertats i
restabliment de l’autonomia.

Els estudiant universitaris també participaren en les protestes contra el regim, sobretot a
Madrid i Barcelona, formaren un ampli moviment associatiu.
A l’Església també sorgiren veus crítiques i grups cristians de base van organitzar les Joventuts
Obreres Cristianes, que participaren en accions de protesta