APUNTS DE BOTÀNICA SEGON PARCIAL

´Índex
Tema 8: Briòfits 2
Introducció 2
Característiques generals: 3
Molses 4
Hepàtiques 5
Tema 9: Criptògames vasculars 7
Introducció 7
Característiques generals 7
Cues de cavall (gènere Equisetum) 7
Falgueres 8
Tema 10: Plantes amb llavor 10
Introducció 10
Caracteristiques generals 10
Estructura en corm 10
Arrel 10
Tija 11
Fulla 11
Estructures reproductores 13
Llavor 13
Gimnospermes: flor i pseudofruit 14
Angiospermes: flor i fruit 15
Processos de reproducció 17
Polinització: transport dels grans de pol·len a altres plantes 17
Dispersió 18
Germinació 18
Cicles de vida 19
Com es pot identificar una planta? 21
Gimnospermes 22
Angiospermes 23
Fórmula floral 27

1
Tema 8: Briòfits
Introducció
o L’antecedent del regne plantes són els cloròfits, l’últim grup d’algues que vam veure.
o Per tant, aquestes segueixen tenint clorofil·la a i b, cel·lulosa i midó.
o Una de les adaptacions que aquests cloròfits que surten de l’aigua, és que tenen embrió
(protecció del zigot) . Plantes amb embrió: embriòfits.
o Classificació:
▪ Briòfits (tal·lòfits): hepàtiques, antocerotes i molses. Tenen moltes semblances amb
les algues.
▪ Traqueòfits = plantes amb conductes (cormòfits).

• Criptògames vasculars: Subfílum Licopodiofitins i Subfílum Polypodiofitins.

Tenen en comú la sexualitat amb les algues.

• Plantes amb llavor: Subfílum Espermatofitins. Hi ha gimnospermes i

angiospermes.
o Criptògames: sexualitat amagada. Briòfits i criptògames vasculars
o Fanerògames: sexualitat aparent – flors. Plantes amb llavor/flor.

o Adaptació al medi terrestre

▪ Aire: sec, gravetat i aliment
▪ Aigua: humit, suport de l’aigua i aliment per la superfície.
▪ Briòfits: molt dependents de l’aigua
▪ Traqueòfits: CORM= arrel + tija + fulles i SISTEMA CONDUCTOR= floema i xilema,
feixos vasculars
▪ Protecció contra la dessecació:

• Cutícules: capa epidèrmica per a que no s’escalfi en excés la planta

2
 • Estomes: el sistema conductor esta regulat pels estomes. Contra més
transpiració hi hagi als estomes, la velocitat dels líquids als conductes serà
major.

• Esporangis i gametangis pluricel·lulars:

• Espores amb cobertes molt dures:

▪ Protecció del zigot: Embrió (i en les plantes amb flor també llavor i fruit).
▪ Sistema de suport anti-gravetat:

• lignina

• creixements primari i secundari

o Alternança de generacions (cicle diplohaploide): predomini fase esporofítica

▪ Briòfits: Esporòfit depenent, sobre el gametòfit
▪ Criptògames vasculars: Esporòfit i gametòfit independents
▪ Plantes amb flors: Gametòfit molt reduït, depenent de l’esporòfit

Característiques generals:
o Regne plantes
o Organismes pluricel·lulars, nivell morfològic d’organització somàtica de transició tal·lòfit a
cormòfit
o Tres grups: molses, hepàtiques i antocerotes (no els veiem perquè son unes 100 espècies i
no es troben a Europa).
▪ Molses: estructura semblant a un corm = estructura foliosa
▪ Hepàtica: 2 tipus:

• Estructura foliosa: semblant a corm

• Estructura tal·losa: paral·lela al substrat

3
Molses
o Generació dominant gametòfit (n)
o Parts gametòfit
▪ Rizoide: semblant a l’arrel. Només es fixen al sol. No
serveixen exclusivament per absorbir nutrients (ho fa
tota la planta)
▪ Caulidi: semblant a la tija.
▪ Fil·lidi: semblant a la fulla. En fileres de 3 al voltant del
caulidi. Acaben en punta i son de una sola capa de
cèl·lules.
o Parts esporòfit (viurà sobre el gametòfit, depèn d’ell)
▪ Seta: filament
▪ Càpsula: on es formen les espores
▪ Caliptra: part restant del gametòfit que es queda al créixer el esporòfit. Es una
estructura de protecció mentre es desenvolupa la càpsula
▪ Opercle: tapadora
▪ Anell: capa de cèl·lules que es contrauen o expandeixen depenent de la humitat. Quan
no hi ha humitat (si hi ha humitat agafen aigua i no poden viatjar tant lluny), es
contrau i el opercle surt disparat. La càpsula
queda oberta
▪ Peristoma = dents: si hi ha molta humitat les
dents s’entrellacen i el tornen a tancar.

o Reproducció asexual: fragmentació i propàguls (explicats a les hepàtiques)

o Cicle de vida

En la maduresa, es creen els gametangis femení i masculí, en el mateix gametòfit, però una
“auto” fecundació es incompatible genèticament. La reproducció sexual és una oogàmia per lo
que existeix la ovocèl·lula i l’espermatozoide. Necessiten l’aigua per completar el cicle biològic
perquè els espermatozoides puguin moure’s (amb el flagel) (el gametòfit ha d’estar

4
completament cobert per l’aigua). Quan el espermatozoide arribi al gàmeta femení, es formarà
el zigot, i just a sobre es desenvoluparà el esporòfit. En el interior de la càpsula d’aquest es
formaran 4 espores haploides. Aquestes, quan no hi hagi humitat viatjaran per l’aire per tornar
a formar el gametòfit.

o Classificació:
▪ Molses acrocàrpiques: creixement perpendicular
al substrat. L’esporòfit creixerà en la punta del
gametòfit.
▪ Molses pleurocàrpiques: creixement paral·lel al
substrat. L’esporòfit creixerà de manera lateral
cap a dalt (perquè en la base hi ha molta
humitat).

Sempre sortirà més el esporòfit cap a fora perquè té dos copies d’ADN i no patirà tant les
radiacions solars.

Hepàtiques
o Generació dominant: gametòfit
o Dos tipus: Folioses i tal·loses
o Parts de les folioses
▪ Rizoide
▪ Caulidi
▪ Fil·lidi: a diferència de les
molses, van de dos en dos, però
a vegades trobem una tercera
filera anomenada amfigastri.
Son arrodonits i estan formats
per una sola capa de cèl·lules
que es doblega.
▪ Lòbul dorsal: una gran capa de cèl·lules arrodonides doblegades (el que veiem)
▪ Lòbul ventral: una petita capa de cèl·lules que crea com un plec per formar una
espècie de bossa per facilitar que s’introdueixi l’aigua.
Dos visions, la dorsal i la ventral, depenent el que s’observa. L’amfigastri només
s’observa en la ventral.

o Parts de les tal·loses

▪ Làmina aplanada que creix paral·lela al substrat
▪ Rizoides.

5
o Reproducció asexual: Propàguls
En el cas de les hepàtiques tal·loses es reuneixen en el conceptacle que seria com una mini
tal·losa.
En el cas de les hepàtiques folioses o de les molses, sortirien en l’àpex d’aquesta (i també seria
un petit caulidi o fil·lidi que sortiria de la planta mare)

o Exemple de cicle: Marchantia (hepàtica

tal·losa) Oogàmia
Els gametangis masculins tenen forma de copa
per ajudar als espermatozoides viatgi. I els
femenins en forma de paraigües per que es molt
més fàcil arribar-hi pel espermatozoide.
Es forma el zigot, que dona l’esporòfit. És un
esporòfit molt senzill, té un filament i una
càpsula que s’obre en 4 vàlvules.
Les meiòspores surten, germinen i tornen a
donar uns gametòfits.

6
Tema 9: Criptògames vasculars
Introducció
o Les criptògames vasculars formen part del Fílum Traqueòfits.
o Són cormòfits: Els organismes que van desenvolupar la estructura de corm (arrel, tija i
fulles), que els va permetre la colonització del medi terrestre
o Dins dels traqueòfits tenim 3 subfílums: Licopodiofitins, Polypodiofitins i Espermatofitins
(aquestes últimes formen part del següent grup que veurem, les plantes amb llavor)
o A classe veurem només el subfílum Polypodiofitins
o Paret cel·lular de cel·lulosa, clorofil·la a i b, substància de reserva: midó

Característiques generals
o Regne plantes
o Organismes pluricel·lulars, cormòfits
o Alternança de generacions heteromòrfica (cicle diplohaploide – gametòfit i esporòfit
diferent)
▪ Esporòfit predomina en el cicle respecte el Gametòfit
▪ Espècies isospòriques (mateixa mida) i heterospòriques (diferent mida, normalment
les grans son les femenines i les petites les masculines)
▪ 2 tipus de fulles: microfil·les (fulles molt petites formades per un sol conductor) i
megafil·les (fulles molt més grans formades per vasos conductors ramificats)
o Durant el Carbonífer (359-250 ma) i l’Era
secundària (250-65 ma) predominaven a la
terra. Uns 300 anys.
o Falgueres i cues de cavall

Cues de cavall (gènere Equisetum)

o Equisetum, únic gènere actual (32 espècies)
o Parts
▪ Branques articulades (nusos i entrenusos), verticil·lades
▪ Sempre microfil·les soldades en disposició verticil·lada
▪ Rizoma: tija subterrània que es comporta com a arrel
▪ Dos tipus de branques:

• Estèrils: única funció fer la fotosíntesis (per tant verdes)

• Fèrtils: normalment no fan la fotosíntesi. En la part

apical es on es trobaran les estructures reproductores
(esporangis).

7
 ▪ Esporangis en estròbils terminals (semblants a les pinyes): isospores (igual mida i
forma).
▪ Tija fistulosa (buida per dins) i a més a més la zona entre la tija i la
cavitat també te petits buits. = sistema vascular molt rudimentari
o Cicle biològic
La branca fèrtil formarà a la part apical un estròbil, una estructura en forma d’escates que conté
els esporangis (2n). Els esporangis donen a espores amb una espècie de filaments que enrotllen
a aquestes. Quan hi ha humitat es desenrotllen, si el medi s’asseca es tornen a encongir. I així
repetits cops, per lo que es forma un moviment serpentejant que fa que la espora es separi de
la planta mare. Al arribar a un lloc idoni on les condicions ambientals siguin favorables, la espora
germinarà i donarà lloc a un gametòfit femení o masculí. Els gametòfits seran molt petits i ben
arrelats al sòl.
El gametòfit masculí crearà un gametangi on es formaran els espermatozoides. I el femení un
gametangi en forma d’ampolla que en el interior contindrà la ovocèl·lula. És necessària l’aigua
en aquest procés, sinó el espermatozoide no arriba a la ovocèl·lula. Quan aquesta es fecundada,
es forma un zigot i després un embrió (tot això dins el gametangi femení).

Falgueres
o Parts
▪ Rizoma (la tija es redueix a solament la
subterrània)
▪ Arrels
▪ Fulles (frondes) creixement perpendicular al
substrat. Amb un nervi central anomenat raquis.
Poden ser simples o compostes (fulles petites=
pinnes, fulles de les pinnes: pínnules)

8
 ▪ Sorus: agrupacions del esporangis. Poden tenir diferents
morfologies i colors. A vegades poden estar protegits per l’indusi.
I els podem trobar també en diferents parts de la fulla també.
o Tipus de fulles: trofofil·le (fulles només amb fotosíntesis), esporofil·le
(fulles amb només esporangis=sorus), trofosporofil·le (fulles que fan les
dues coses)
o Cicle de vida
La generació dominant és l’esporòfit. Els sorus estan formats per un conjunt d’esporangis.
Aquests esporangis son com una mena de bosses amb un anell (com el de les molses) que es
contrau (quan la humitat sigui baixa) i al entrar en contacte al segon amb l’aigua es torna a
distendre i aleshores donen com una es espècie de “palmadeta” a les espores que les pot enviar
fins a 15 m/s.
Cauran, germinaran i donaran un gametòfit en forma de cor, aplanada i no s’aixeca del sòl.
Aquesta estructura és hermafrodita: en la base forma els gametangis masculins i a la superior
els femenins. També es necessària l’aigua perquè es transporti fins al gametangi femení i es
fecundi.

o En el hemisferi sud encara podem trobar espècies de falgueres arborescents.

9
Tema 10: Plantes amb llavor
Introducció
o Diferents noms: plantes amb llavor, espermatòfits, fanerògames (sexualitat aparent-flor),
plantes amb flor, subfilum espermatofitins
o Dos grups: gimnospermes (llavors portades per un pseudofruits) i angiospermes (llavors
protegides per un vas – fruit)
o Organització cormòfita

Característiques generals
o Màxima diversificació dels teixits vegetals:
▪ Meristemes
▪ Teixits assimiladors (parènquimes)
▪ Teixits de sosteniment
▪ Teixits per l’absorció (rizodermis)
▪ Teixits epidèrmics
▪ Teixits vasculars (xilema i floema)
o Flor i llavors
o Heterospòria (espora gran-femenina, espora petita-masculina)
o Cicle heteromòrfic, amb dominància de l’esporòfit

Estructura en corm
Arrel
o 3 funcions principals: subjecció de la planta i
absorció de sals minerals i aigua
o Altres funcions: absorbir nutrients i emmagatzemar-
los (pastanagues)
o Caliptra: zona de divisió continua de les cèl·lules
o Zona d’elongació: les cèl·lules formades s’allarguen i
provoquen un moviment cap a l’interior del sòl
o Rizodermis, zona pilífera: zona on es produeix una
ramificació de filaments (a vegades unicel·lulars)
amb funció d’absorció de l’aigua. Essencial a la
planta. Van degenerant
o Regió suberosa o zona de ramificació: amb funció de
subjectar la planta

10
Tija
o Funció principal: subjectar fulles i altres tiges
o Funció secundaria: transportar les substancies de la
planta
o Estan formats per nusos i entrenusos. El nus es la
zona on es formaran fulles o noves tiges. El entrenús
és la zona entre dos nusos.
o En l’àpex, gemma o borró terminal: zona
meristemàtica per a que la tija segueixi creixent.
o En els nusos, hi ha la gemma o borró axil·lar: zona de creixement de les tiges que donen o
fulles o altres branques
o Dos tipus de creixement:
▪ Monopòdic: branca principal amb banques a dos bandes iguals amb
escurçament cap a dalt. Arbres de copa piramidal.
▪ Simpòdic: Cada branca té una direcció i sentit indeterminat.
o Tipus de branques
▪ Macroblast: branca de creixement il·limitat
▪ Braquiblast: branca de creixement limitat i a l’àpex té fulles.

Fulla
o Funcions principals: fotosíntesi i
transpiració
o Limbe: superfície fotosintètica.
o Anvers i revers: les dues cares de la fulla i que
comprenen el limbe
o Pecíol: amb pecíol-peciolades, sense pecíol-sèssils
o Àpex
o Nervadura

11
o Base foliar

o Gimnospermes: 4 tipus
▪ Aciculars: allargades i primes com amb forma d’agulla
▪ Linears: es diferencia el nervi principal, son allargades i fines però no punxen
▪ Esquamiformes: fulles mil·limètriques que entapissen la tija com si fossin teules.
▪ Flabel·lada: amb forma de ventall amb una petita escotadura al centre

o Angiospermes: molts tipus però en general simples i compostes. Segons el grau de divisió
▪ Entera (simple): sense invaginacions
▪ Pinnatífida (simple): les invaginacions no arriben a la meitat del limbe
▪ Pinnatipartida (simple): les invaginacions arriben a la meitat del limbe
▪ Pinnatisecta (simple): les invaginacions arriben a més de la meitat del limbe
▪ Pinnada (composta): formada per folíols. Paripinnada: nombre par de folíols.
Imparipinnada: nombre impar de folíols

12
 Tipus

o Fil·lotaxi: disposició fulles respecte a la tija. Evolució al llarg de les diferents disposicions per
aprofitar més la llum (! Compte: no vol dir que per que sigui posterior la planta, tingui una
fil·lotaxi més evolucionada)
▪ Oposades: dos fulles per nus. I entre nus i nus 180º
▪ Decussades: dos fulles per nus. I entre nus i nus 90º
▪ Alterna: una fulla per nus. I entre nus i nus 180º
▪ Esparses: com una escala de fulles. Una per nus i entre nus i nus una mica desplaçades.
▪ Verticil·lades: per un nus més de dues fulles
▪ En roseta basal: son esparses, però entre nus i nus hi ha tan poca distància que sembla
que surtin del mateix punt.
▪ Fasciculades: de una branca surten més d’una fulla (ex. Pinus)

Estructures reproductores
Llavor
Una vegada fecundat, es desenvolupa un embrió. Que
tant en les angiospermes com en les gimnospermes, està
recobert d’un teixit nutricional (també anomenat
endosperma). A més, tenen una coberta protectora
perquè fins al moment de germinar, l’embrió quedi
protegit.
Les llavors de les angiospermes i les gimnospermes tindran les mateixes parts, però les primeres
estaran protegides a més del fruit (explicat més endavant a l’apartat de gimnospermes).

13
Gimnospermes: flor i pseudofruit
o Flor: fulles modificades que sostenen estructures sexuals
▪ Flor femenina:

• Fulla modificada: bràctea seminífera

• 2 Primordis seminals: esporangis

▪ Flor masculina:

• Fulla modificada: bràctea pol·linífera o estam

• Sacs pol·línics: esporangis

o Inflorescència:
▪ Agrupació de flors: cons femenins/masculins
▪ Agrupació de cons
o Pseudofruits i llavors
▪ Llavor: estructura protectora de l’embrió
▪ Pseudofruit (estròbil): estructura que porta les llavors

• Pinya: con femení format per més de 10 bràctees seminíferes

• Gàlbul:
o Llenyós: con femení format per menys de 10
bràctees seminíferes
o Carnós: formats per 3 escames seminíferes

• Aril (en la península ibèrica nomes trobem el gènere Taxus): no

protegeix la llavor sinó que la cobreix. Evolució dels pseudofruits cap a
fruits (angiospermes)

o Característiques d’algunes gimnospermes

▪ Pinus halepensis: els cons masculins es
disposen al llarg de la planta (perquè es
dispersa el pol·len per l’aire i així es més
fàcil) però els femenins a la part alta de la
planta (perquè es on arriba més vent).
Quan el con és fecundat, es forma la
pinya, i cadascuna de les bràctees porta
una llavor. Per contra, trobem les pinyes
a la part baixa perquè el creixement de
les pinyes és molt lenta (3-7 anys), i
mentre creix l’arbre aquestes es van
quedant avall.

14
 ▪ Cupressus L.: els cons no es troben tant a àpex de la planta.

▪ Juniperus sp.: en funció del tipus de fulla i color de gàlbul carnós podem diferenciar
les 3 espècies estudiades. Si les fulles són aciculars, hem de mirar si tenen una ratlla
blanca al anvers (Juniperus communis) o dos ratlles (Juniperus oxycedrus). O per el
color del gàlbul, si es de color blau (Juniperus communis) o color taronja/vermell
(Juniperus oxycedrus). En el cas del Juniperus phoenicea, la fulla es esquamiforme i el
gàlbul de color vermellós (! Compte, el podem confondre amb el Cupressus si no
veiem el tipus de pseudofruit)

Angiospermes: flor i fruit

o Flor
▪ Peduncle: petita tija que subjecta la flor
▪ Receptacle: base
▪ Sèpals: primera capa fulles estèrils
modificades. Conjunt d’aquestes: calze
▪ Pètals: segona capa fulles estèrils
modificades. Conjunt: corol·la
▪ Estam: fulla modificada fèrtil masculina. Formats per un filament on es disposa la
antera (on estan els sacs pol·línics) Conjunt: androceu
▪ Carpels: fulla modificada fèrtil femenina. Morfologia en forma d’ampolla: base, ovari;
mig i allargada, estil; i part superior, estigma. Conjunt: gineceu
▪ Altres estructures secundaries:

15
 • Nectari: conté aigua amb sucre (nèctar)

• Bràctea: fulla modificada per protegir a la flor abans de que floreixi (“capoll”)

o Fruit
Al mateix temps que es forma la llavor, les parets de l’ovari es desenvoluparan per protegir la
llavor i això serà el fruit. El fruit està format per el
pericarp, que es compon de tres capes: l’epicarp, o
exocarp que és la capa externa de l’ovari; el
mesocarp, que es la intermitja; i l’endocarp, la
interna. D’aquesta manera, el gineceu no només
serà l’encarregat de formar l’embrió i la llavor, sinó
que també acompanyarà l’acompanyarà en forma
de fruit.
Depenent de com es desenvolupi les capes del pericarp, tindrem uns fruits o uns altres.

Alguns exemples de la foto anterior:

• Albercoc: l’epicarp seria la pell, el mesocarp la carn que ens mengem i l’endocarp
el que considerem com a os (dins de l’os trobem la llavor)

• Nou: l’os de la nou és l’endocarp. La part carnoses, el mesocarp, es el que

s’utilitza per exemple per fer ratafia (foto a la dreta de la nou).

• Llima: l’epicarp seria la pell verda, el mesocarp la pell blanca més gruixuda i,
l’endocarp la part blanca que separa cada secció de la llima (o taronja, llimona...).
Cadascuna d’aquestes parts correspon a cadascun dels carpels, i per tant
cadascun té un (ovari individual però dividit). Dins d’aquestes cavitats es troben
pèls glandulars (on hi ha el suc)

• Tomàquet: a les cavitats de l’ovari dividit en comptes d’haver pels glandulars,

gelatina.

• Kiwi: les cavitats tenen carn

Tipus
▪ Fruits simples: fruits que provenen d’un sol gineceu)

• Carnosos: les parets formen estructures carnoses)

16
 • Secs: les parets formen estructures seques. Es divideixen en dehiscents (quan la
llavor esta formada s’obre) i indehiscents (no s’obre)

▪ Fruit múltiple: grups de carpels junts que formen minifruits

que formen un fruit més gran.
▪ Fruit complexe: no només el gineceu forma el
fruit sinó que el receptacle floral (l’estructura que
subjecta tota la flor en si) també formarà part
d’aquest.
▪ Infructescències: agrupacions de fruits

*hi ha alguns fruits que no surten sense fecundar (sense llavor), l’ovari es desenvolupa sol. Ex.
Plàtan o pinya.

Processos de reproducció
Pol·linització: transport dels grans de pol·len a altres plantes
o P. Zoòfila: pol·linització mediada per els animals. La més comú es la facilitada pels
insectes: entomofília. Aquests insectes s’alimenten de la planta i els insectes el
transporten. El mediat per els ratpenats s’anomena quiropteròfila. Alguns dels
mecanismes
▪ Grans de pol·len grans, greixosos, amb moltes proteïnes i àcids
grassos. D’aquesta manera l’animal s’alimenta directament del gra
de pol·len. El cos de l’animal queda totalment impregnat del pol·len.
Aquest s’agafa de la estructura femenina i menja a la masculina. I
com no té suficient amb una sola flor, va de flor en flor pol·linitzant
a altres, el que els hi queda a les potes del pol·len de les altres flors
acaba en l’estigma de les altres.
▪ Nèctar. Es troba en el interior de la flor, per lo que l’animal s’ha d’introduir a per ell.
S’enganxa a la estructura femenina i es cobreix de pol·len el cos mentre s’alimenta
del nèctar.

17
 ▪ Algunes flors presenten pètals de colors diferents per indicar als insectes com s’han
de posar. Si no es disposessin d’aquesta manera es trencaria la flor
▪ Cas de les orquídies. La flor es la imitació d’un insecte femení en posició
de procrear. El mascle la intenta copular i la flor li posa directament al
cap les anteres. En quant intenten copular a una altra diposita en la part
femenina el pol·len.
o P. Anemòfila: mediada pel vent. Les flors d’aquestes son molt senzilles. No hi ha
pètals, ni colors vistos, ni olors... Estan formades per grans estams que sobresurten
perquè quan passi el vent, el trenqui i amb sort es pol·linitzi un altra planta.
o P. Hidròfila: per l’aigua, pot ser interior de l’aigua o a la superfície. Es mou per la corrent.
o P. Autòfila: planes molt evolucionades que s’autofecunden. Aquestes plantes tenen el estil
més allargat que els estams. Aleshores al créixer alguns grans de pol·len queden enganxats
a aquests. A la part superior del carpel, l’estigma s’obre esperant algun gra de pol·len, si no
arriba, l’estil es torça cap a si mateix i autofecunda els grans de pol·len adherits
anteriorment.

Dispersió
Unitat fonamental de dispersió=DIÀSPORA que pot ser un fruit, un llavor, un tros de planta, una
planta sencera...
o Zoocòria: dispersió mediada pels animals
▪ Epizoocòria: la diàspora viatja per fora l’animal.
▪ Endozoocòria: l’animal es menja el fruit però no digereix la llavor i la
defeca. Cas del best (muérdago): és una planta hemiparàsita (només
utilitza l’aigua i les sals minerals de l’hoste) perquè viu sobre altres
plantes. El fruit que té la planta és molt pringosa i enganxosa. Quan un
ocell se la menja i la defeca segueix estant en el mateix estat, s’ha de
“netejar” amb la branca i queda adherida la llavor.
o Anemocòria: per l’aire. P.e. dents de lleó
o Hidrocòria: per l’aigua. No totes les hidrocòries son pròpies de plantes aquàtiques. Hi ha
algunes com en les plantes de deserts. Es troben en càpsules i quan hi ha pluges, s’obren i
amb el xoc de l’aigua es dispersen
o Autocòria: mateixa planta fa que es dispersen. P.e. “pepinillos del diablo”
que al tocar-los exploten. També la podem trobar en zones àrides on la
planta s’asseca i té una forma rodona que fa voltes i es dispersa.

Germinació
Tant en gimnospermes com en angiospermes funciona igual.
Primer s’ha d’hidratar perquè el teixit nutricional s’activi i pugui
nodrir a l’embrió. Sortirà una petita arrel que s’agafarà al sòl. Una
vegada arrelada, començarà a créixer la tija. I surten les primeres
fulles (cotilèdons). A partir d’aquí ja començarà a fer la fotosíntesi i
la resta de la planta pugui continuar creixent.

18
Cicles de vida
o Gimnosperma

Els cons masculins tenen estams on es troben els sacs pol·línics (esporangi). Dins es troben les
cèl·lules mare dels grans de pol·len (2n) que pateixen una meiosi per formar els grans de pol·len
unicel·lulars. El gra de pol·len es desenvoluparà a pluricel·lular per mitosis (gametòfit masculí)
que dins té 2 gàmetes (=germinació).
Els cons femenins tenen els primordis seminals (esporangi) amb una petita obertura que
connecta amb la cèl·lula mare del sac embrionari (2n) que pateixen una meiosi. Només una de
les 4 cèl·lules es desenvoluparà per donar el sac embrionari unicel·lular. Per mitosis es formarà
el sac embrionari pluricel·lular (gametòfit femení) amb 2 gàmetes (=germinació).
Es produirà una anemofília (totes les gimnospermes), i el gra de pol·len arriba a l’obertura del
sac embrionari. Germinarà per fer un tub pol·línic i transportar els gàmetes masculins a la
ovocèl·lula. La unió d’un gàmeta femení i un masculí donarà un zigot, envoltat de teixit
nutricional del propi gametòfit femení i l’estructura protectora: la llavor. Es dispersarà i es
desenvoluparà per tornar a donar la planta. En el cas de les gimnospermes els cotilèdons seran
sempre de més de dos.

19
o Angiosperma

Els estams tenen a l’àpex l’antera amb els 4 sacs pol·línics. Dins trobem les cèl·lules mare dels
grans de pol·len (2n). Aquestes pateixen una meiosi que germinarà per donar un gra de pol·len
pluricel·lular (gametòfit masculí) amb dos gàmetes i una cèl·lula que serà la que formi el tub
pol·línic.
Dins del gineceu trobem el/s carpel/s, dins de cadascun trobem una cavitat amb els primordi/s
seminal/s. El primordi seminal conté la cèl·lula mare del sac embrionari, que patirà una meiosis
per donar 4 cèl·lules de les quals només sobreviu una (sac embrionari unicel·lular). Germinarà i
formarà el sac embrionari pluricel·lular (gametòfit femení). Format per 7 cèl·lules: 3 es posaran
a l’àpex (també anomenades cèl·lules de les antípodes) (que degeneraran), 3 a la base (un
d’aquests tres serà l’ovocèl·lula i els altres ajudaran a que es produeixi la fecundació) i una amb
dos nuclis (cèl·lula de dos nuclis polars) al centre.
Es pol·linitza el pol·len i arriba a l’estigma d’una altra flor. El pol·len formarà un tub pol·línic per
arribar a l’ovocèl·lula. I es produirà una doble fecundació. Un dels dos gàmetes fecundarà
l’ovocèl·lula i formarà el zigot (2n). L’altre gàmeta fecundarà la cèl·lula dels dos nuclis polars i es
formarà una estructura triploide (teixit nutricional). A més a més de la coberta protectora que
en conjunt formarà la llavor.
Les parets de l’ovari també es desenvoluparan per donar lloc al fruit. Que en algun moment es
dispersarà i germinarà la llavor que conté. Formarà un cotilèdon les monocotiledònies, i dos
cotilèdons les dicotiledònies.

20
o Equivalències i diferències entre cicles de manera esquematitzada

Com es pot identificar una planta?

o Introducció
Per estudiar els traqueòfits, mirarem família, gènere i
espècie.
La família porta el sufix -aceae i en català -àcies. El gènere i
espècie s’escriurà seguint les normes de Linné.
Per identificar una espècie, utilitzarem les claus dicotòmiques, uns manuals dicotòmics (de si o
no) amb els que vas descartant espècies a partir de les seves característiques. Estan orientades
a zones concretes.
Famílies de les que el Codi de Nomenclatura Botànica tolera noms descriptius i proposa noms
derivats del gènere més abundant

Crucíferes/brassicàcies: tenen flors de 4 pètals en creu

21
Gramínies/poàcies: el fruit és un gra
Labiades/lamiàcies: flors bilabiades

Gimnospermes
▪ Unes 850 espècies
▪ Llavors no tancades en carpels, no hi ha
fruit (pseudofruit)
▪ Generalment llenyoses i perennifòlies
▪ Anemòfiles
▪ 4 classes: Cicladòpsids, Ginkgòpsids,
Pinòpsids i Gnetòpsids
Les més característiques:
o Cl. Ginkgòpsids
▪ 1 sola espècie: Ginkgo biloba
▪ fulles: simples, caduques en braquiblasts
▪ flabel·liformes, escotades
▪ nervadura dicòtoma (és una planta molt antiga)
▪ 5 mesos entre pol·linització i fecundació
▪ Arbre monoic (un femení i un altre masculí)
▪ Se li anomena arbre de la vida perquè en la bomba d’Hiroshima va ser la única forma
de vida que va sobreviure
o Cl. Pinòpsids
▪ Importància en el paisatge forestal i en la producció de fusta
▪ Les gimnospermes més abundants en l’hemisferi nord
▪ Dos grans famílies: Pinaceae, Cupressaceae
▪ Família Pinacea

• Abies sp., Pinus sp., Picea sp., Cedrus sp.

• Fulles: aciculars en braquiblasts

• Pseudofruit: pinya
▪ Família Cupressaceae

• Cupressus sp., Juniperus sp.

• Fulles: linears o esquamiformes en macroblasts

• Pseudofruit: gàlbuls (carnosos / llenyosos)

22
Angiospermes
▪ Dominen el planeta
▪ Gran diversitat
▪ 3 grans grups: grups basals + magnòlides (amb fruits
protegits) i monocotiledònies i eudicotiledònies
▪ Diferències principals
*Cotilèdons: fulles primeres.
Axonomorfa: una arrel principal del que
surten els altres més petits
Fasciculada: no hi ha arrels més
importants que altres
Feixos vasculars: xilema i floema
Patró venació: nervis
Pinnada- reticulada: nervi principal del
qual surten altres
Paral·lela: venació sense nervi principal,
tots son pràcticament iguals
Peces florals: pètals, sèpals i estams

Famílies més importants:

o Fagaceae
▪ DIVERSITAT: 7 gèneres i 670 espècies
▪ ECOLOGIA: gran importància paisatgística i forestal
▪ IMPORTÀNCIA: fusta, carbó vegetal, alimentació
(castanya, gla)
▪ La majoria dels boscos de l’hemisferi nord estan formats per aquesta família
▪ Flors: unisexuals

• M: Inflorescències penjants, 4-7(40) estams (anemofília)

• F: solitàries o en grups de 2 o 3, 3-6 carpels soldats, ovari ínfer, 3-6 estils

▪ A Catalunya podem trobar els gèneres Castanea, Fagus i Quercus.

o Lamiaceae (= Labiaceae)
▪ DIVERSITAT: 236 gèneres i c. 7170 espècies
▪ ECOLOGIA: Cosmopolita, des de l’alta muntanya fins
a selves tropicals i deserts
▪ IMPORTÀNCIA: Aromàtics, medicinals, etc.

23
 ▪ Som els únics que ens agrada l’olor perque tenim l’olfacte molt atrofiat.
▪ Son zoòfils, amb la forma de la flor (bilabiada) i la reducció dels aromes fan possible
la zoofília
▪ Flors: hermafrodites K(5) C(5) A4 G(2) (=fórmula floral explicada al final). En general 5
sèpals soldats i (4) 5 pètals soldats

• M: 2 o 4 (5) estams, lliures (Zoofília)

• F: 2 ovari súper

o Brassicaceae (=Cruciferaceae)
▪ DIVERSITAT: 419 gèneres i unes 4000 espècies
▪ ECOLOGIA: ben representada en regions templades
de l’hemisferi N
▪ IMPORTÀNCIA: Aliments (arrels, llavors,
inflorescències...)
▪ Flors: hermafrodites K4 C4 A4+2 G(2)

• M: 4 llargs i dos curts, lliures (zoofília)

• F: 2, ovari súper

24
o Rosaceae
▪ DIVERSITAT: 95 gèneres i unes 3000 espècies
▪ ECOLOGIA: Més comunes a l’hemisferi N en ambients
humits
▪ IMPORTÀNCIA: Aliments, ornamentals, etc.
▪ Flors: hermafrodites. En general (3) 5 (16) sèpals, nul·la o (3) 5 (16) pètals lliures. No
hi ha fórmula floral

• M: indefinits estams (de vegades 1-5) lliures a vegades soldats

• F: 1-n lliures, ovari súper o ínfer

o Fabaceae (= Leguminosaceae, = Papilionaceae)

▪ DIVERSITAT: 730 gèneres i unes 19400 espècies
▪ ECOLOGIA: Més comunes en hàbitats semiàrids. Fixació del
N2 per nòduls radiculars amb micorrizes
▪ IMPORTÀNCIA: Aliments, pastures, etc
▪ Flors: hermafrodites, K(5) C3+(2) A(10) G1 ó K(5) C3+(2) A(9)+1 G1. En general 5 sèpals
soldats, 3 pètals lliures i 2 soldats

• M: 10 llargs soldats o 9 soldats pel filament + 1 lliure (zoofília)

• F: 1, ovari súper

25
o Asteraceae (= Compostes)
▪ DIVERSITAT: 500 gèneres i unes 23000 espècies
▪ ECOLOGIA: Colonitzen un elevat número d’ambients
▪ IMPORTÀNCIA: Aliments, pastures, etc.
▪ Moltes flors mil·limètriques que aparenten una única flor. S’anomenen ligulades les
flors allargades que semblen pètals i tubuloses les que semblen estams
▪ Flors: hermafrodites o unisexuals C(5) A(5)) G(2). Sèpals substituïts pel papus, 5 pètals
soldats

• M: 5 soldats per l’antera (zoofília / anemofília)

• F: 2, ovari ínfer

o Poaceae (= Gramínies)
▪ DIVERSITAT: 650 gèneres i unes 9000 espècies
▪ ECOLOGIA: Colonitzen un elevat número d’ambients
▪ IMPORTÀNCIA: Aliments, pastures, etc.
▪ Monocotiledònies molt simples, formades per flors molt petites que s’agrupen
formant panícules o espigues (inflorescència)
▪ Flors: hermafrodites o unisexuals A3 G(3)

• M: 3 lliures (anemofília, excepcionalment zoofília o hidrofília

• F: (2) 3 ovari súper

26
Fórmula floral
K Calze
C Corol·la
A Androceu
G Gineceu
Nombres: Indiquen el nombre de peces de cada verticil i s'escriuen darrera la lletra que el
representa.
( ) tanca el nombre de peces d’un mateix verticil quan són soldades entre elles.
∞ es posa enlloc del número quan el nombre de peces d’un verticil és superior a 20.
+ entre dos números, vol dir que les peces estan disposades en dos verticils.
– situat sobre o sota del nombre de peces del gineceu, indica que l’ovari és ínfer o súper,
respectivament.

27
TEMA 11 GEOBOTÀNICA

- població
Entra en l’estudi de: - comunitat
- ecosistema
- paisatge
- bioma

Branca de la botànica que s’encarrega de l’estudi de la distribució dels vegetals a la

superfície de la Terra, les seves causes i les relacions que s’estableixen entre els
vegetals i el medi.
Es refereix principalment a plantes amb flor i criptògames vasculars (falgueres i
equisets).
- ecologia
Termes relacionats - ecologia de la vegetació
- ecologia del paisatge
- biogeografia o fitogeografia
- fitosociologia
Conceptes a tenir en compte:

ESPÈCIE: unitat bàsica de l’estudi. Individus semblants i fèrtils entre si.

POBLACIÓ: Conjunt d’individus d’una mateixa espècie que viuen en una àrea
determinada

COMUNITAT: Conjunt de poblacions que es troben en una determinada àrea. Definida

per les espècies que la componen i per les característiques ecològiques que aquestes
comparteixen.

PAISATGE: Conjunt de comunitats “vegetals” ordenades en un espai determinat.

VEGETACIÓ: Conjunt de comunitats “vegetals” que es disposen en un territori més

ampli.

FLORA: Conjunt d’espècies vegetals que es troben en un determinat territori geogràfic.

Ex: Flora països catalans 4.000 espècies
FACTORS QUE DETERMINEN LA DISTRIBUCIÓ DELS VEGETALS

ABIÒTICS
Factors climàtics Factors ambientals
- llum qualitat de l’aire (contaminació)
- temperatura
- precipitacions Factors edàfics
- humitat - estructura
- vent - pH
- ions solubles (Ca, Si, N...)
Factors històrics - elements nutritius
- cataclismes
- glaciacions / interglaciacions
- avingudes

BIÒTICS
- pol·linitzadors (zoofília, anemofília, hidrofília...)
- dispersió de fruits i llavors (anemocòria, zoocòria, hidrocòria...)
- capacitat de germinació de llavors
- resistència de les plàntules
- competència (entre espècies o entre individus de la mateixa)
- plagues i malures
- depredadors

Factors antropogènics
- cultiu
- recol·lecció
- eliminació
- transport
- introducció de noves espècies...

TOLERÀNCIA A FACTOS ABIÒTICS I POTENCIAL ECOLÒGIC

Sempre obtenim una dinàmica de creixement com una corba de Gauss.

Exemple: humitat, pH sòl, temperatura, precipitacions, profunditat del sòl...

Sempre tenim des dels valor màxims de la variable

permesos fins als mínims, totes les plantes tenen una
corba de creixement, on els individus tenen una zona
de creixement òptims que poden estar desplaçats
cap a valors màxims o mínims depenent de les
condicions de cada espècie o de cada població. En
canvi les zones més baixes les anomenarem zones
d’estrès on aquesta espècie pot sobreviure.

En funció d’aquesta corba tindrem el potencial ecològic de l’espècie

- eurioica: capacitat de tolerar un gran rang de variació.
- estenoica: creixement òptims dins un rang molt limitat.
COROLOGIA: àrees de distribució dels organismes

- Localitat: lloc concret on ha estat trobada o es troba una determinada espècie vegetal

- Hàbitat: condicions ambientals en què es desenvolupa la vida d’una espècie

- Àrees de distribució: conjunt de localitats, a escala planetària, on viu una espècie

· contínua: localitats de l’espècie en contacte (flux genètic possible)
· disjunta: no hi ha contacte (ni flux genètic) entre individus de les localitats

- Barrera biogeogràfica: barreres físiques (mars-oceans, muntanyes, deserts...)

ecològiques (clima, tipus de sòl...)
La insularitat és una de les barreres físiques més importants, ja que evolucionarà de
manera separada i poden crear noves espècies, de fet normalment la nova creació
d’espècies sempre es donen per barreres biogeogràfiques, apareix així l’especiació i la
subespeciació.

ESTUDI D’ÀREES DE DISTRIBUCIÓ

Dins el mapa es creen quadricules de 10/5km2 depenent de la precisió o del detall que
vulguem donar. De tal manera que en aquelles àrees que trobem una determinada
població d’una espècie que vulguem estudiar, es marca encara que la població sigui
petita.

Una altra marera de veure la distribució és mitjançant el Banc de Biodiversitat de

Catalunya.

Algunes de les diferents àrees de distribució que ens podem trobar és Catalunya, Països
Catalans, Europa o la conca del Mediterrani.

- Espècie en funció de l’àrea de distribució:

COSMOPOLITA: es troba en tot el planeta Ex: Poaceae

SUBCOSMOPOLITA: es troba en moltes regions del planeta, àrea molt extensa

Ex: Papaver rhoeas (rosella).

ENDÈMICA: àrea més o menys reduïda, però única en el món. Ex: Naufraga balearica
(Mallorca)

RELICTA: testimonis actuals d’una anterior vegetació, que es van desenvolupar en

condicions climàtiques diferents. Ex: Ramonda myconii (flora subtropical del terciari
encara present al Prepirineu)

- Espècie segons la procedència i el grau de naturalitat

AUTÒCTONA (indígena o espontània): natural del territori

AL·LÒCTONA: introduïda (contrari d’autòctona)

 - naturalitzada: al·lòctona capaç de reproduir-se i ben adaptada al territori sense
inferir a les espècies que ja eren al territori, si aquesta espècie provoca la pèrdua de la
biodiversitat típica del territori es coneix com invasora.

CULTIVADA: pròpies de l’agricultura i la jardineria (si no es sembren “artificialment” no

creixen)

ESPÈCIES ENDÈMIQUES

Normalment els endemismes es troben en zones “més aïllades” per exemple en zones
muntanyoses o illes, perquè són zones on en un petit territori ens trobem diferents
condicions climàtiques o geogràfiques (alta muntanya - baixa muntanya...)
Especialment en les zones de muntanya es troben gran quantitat d’espècies
endèmiques ja que probablement abans ocupaven àrees més extenses però degut als
canvis a nivell climàtic han quedat únicament a les zones més altes del relleu ja que és
allà on es donen les condicions òptimes pel seu desenvolupament.

Per què hi ha tantes espècies endèmiques en perill d’extinció?

Degut al canvi de temperatura ocasionat pel canvi climàtic. En el cas de Serra Nevada,
moltes espècies provenien del N d’Europa abans de la glaciació i per tant, es van
adaptar bé però ara no suporten la calor.
Una solució seria trasplantar-les a traves de llavors en altres indrets on es donin les
condicions ambientals pel seu desenvolupament o guardar les llavors per si es tornen a
donar condicions òptimes en el mateix terreny en un altre moment temporal, poder tornar
a sembrar-les.

ESPÈCIES RELICTES
Úniques espècies que ens queden d’unes espècies que en el seu moment foren molt
abundants. Ex: Ramonda myconii que es troba actualment a Girona i a Mèxic però que
abans es trobava en la majoria de parts del planeta (cosmopolita). Data de la prehistòria
i és una de les més antigues de la Península Ibèrica.

FITOSOCIOLOGIA: estudi del comportament de les plantes entre elles (tant de la

mateixa com de diferent espècie)

COMUNITAT: unitat funcional de la fitosociologia.

- conjunt de poblacions vegetals que viuen en una àrea determinada
- conjunt d’espècies amb hàbitat similar, que viuen juntes sempre que es donen
les condicions ambientals idònies.

Una comunitat es troba definida per: - espècies que la componen (composició florística)
- característiques ecològiques de l’àrea on es fa (hàbitat)
- estructura o fisiognomia (aspecte)

Normalment les dues primeres paraules de l’associació indiquen l’espècie més dominant
de la comunitat, en aquest cas, Quercetum ilicis fa refèrencia a Quercus ilex
Aquests reculls, compten amb les plantes més comuns de la zona. Es classifiquen per
estrats.
CONCEPTES DE DINÀMICA DE LA VEGETACIÓ I DEL PAISATGE

SUCCESSIÓ: substitució d’unes comunitats per unes altres en un període llarg de temps
i en un mateix territori

SÈRIE: conjunt de comunitats que integren una successió(herbes -> arbusts -> arbres)

SÈRIE PROGRESSIVA o de recuperació: successió que evoluciona per recuperar una

vegetació cada cop més madura i estructurada. (De herbes a arbres per recuperar la
formació més estructurada “bosc”)

SÈRIE REGRESSIVA o de degradació: successió que evoluciona, a conseqüència

d’una pertorbació, en el sentit de produir una vegetació cada cop menys estructurada i
madura. (De arbres a herbes). Moltes vegades les etapes regressives es donen per
variacions en el clima que provoquen la desertització del sòl.
El sòl és el major condicionant de la vegetació, per això no sempre una zona herbàcia
ha de ser degradada, sinó que la màxima estructuració pot ser aquesta, encara així
aquestes crearan matèria orgànica i cada cop el sòl podrà ser més gruixut i per tant es
podran donar altres estrats, després d’un llarg període de temps.

Una successió secundària es podria donar

per exemple, si d’una etapa herbàcia passem
a l’arbustiva i seguidament, en lloc de passar
a la forestal, tornem a passar a l’herbàcia.
Es pot donar també que una espècie al marge de
l’àrea, pugui tenir una sèrie de regressió o de
progressió, per exemple, la recuperació de l’alzina
al marge del pi blanc. Aquest darrer normalment
és el que apareix en una sèrie de regressió de
progressió ja que pot proporcionar ombra així com
l’activació del sòl.

De la mateixa manera que el Pinus halepensis, és

per exemple a Collserola un dels primers en
aparèixer per la fase de recuperació, quan s’ha
arribat ja a un nivell òptim per a que les alzines
puguin créixer, cau de forma natural ja que no està acostumat a viure en boscos, així
doncs una etapa final en una sèrie progressiva també pot implicar la pèrdua natural
d’algunes espècies que havien estat vitals en altres fases de la sèrie.

Dins per exemple un bosc es donen

oscil·lacions de temperatura en relació amb
l’exterior de l’ambient, per això el per què
de les “oscil·lacions microclimàtiques”.
Normalment els arbres solen donar lloc a
les zones més fresques degut a la ombra
de les seves copes i la humitat que es sol
crear en l’ambient

VEGETACIÓ PRIMITIVA: és la que presentava un territori abans de l’ocupació per

l’home i en el supòsit d’una absència de pertorbacions importants

VEGETACIÓ ACTUAL: és la que presenta realment un territori. Segons la importància

de les pertorbacions que històricament hagi sofert aquest territori, la vegetació actual
serà més o menys propera a la vegetació primitiva.

VEGETACIÓ POTENCIAL: vegetació òptima d’un territori (més madura, més

estructurada), en equilibri dinàmic amb les condicions climàtiques. Es considera que la
vegetació d’un paisatge alterat, en el supòsit d’una absència de pertorbacions externes,
evolucionaria cap aquest tipus de vegetació.
 CCAA BOTÀNICA

VEGETACIÓ PENINSULA IBÈRICA – CATALUNYA

1 - Geomorfologia de la Península Ibèrica

2 - Litologia de la Península Ibèrica
3 - Clima de la Península Ibèrica

1 – Geomorfologia 2 - Litologia

3 - Clima
1
1

-Comparació precipitacions – temperatura, pot ser la mitjana de diversos anys o d’un en concret.

-per a que el diagrama ombrotèrmic estigui ben fet les precipitacions han de tenir un valor màxim
1
doble que la temperatura .

-Als mesos on hi ha un dèficit hídric les plantes pateixen estrès hídric, el dèficit hídric determina
quines espècies trobarem a un determinat lloc. El dèficit hídric presenta diversos graus i variacions,
p.ex: al N-O de la península no n’hi ha, mentre que al sud és molt intens durant diversos mesos
entre la primavera i la tardor.
 CCAA BOTÀNICA

ECOTONS: TRANSICIONS DEL CLIMA MEDITERRANI

1- Predomina al nord-oest de la península,

o en zones altes i que per tant son més
1 humides, al no patir dèficits hídrics
importants les espècies son caducifòlies, o
2
també marcescents en climes sub -
humits . Fagedes: Fagus sylvatica,
2 Rouredes: Quercus x cerrioides, Quercus
2
humilis
2- Dominant a la península, pateixen un
cert dèficit hídric durant un mes o dos a
l’estiu, pot arribar a temperatures altes, per
3 això son ja boscs de fulla perenne i
endurida. Alzinars: Quercus Ilex (subsp.
Ilex i rotundifolia depenent de l’altura).
Suredes: Quercus suber, menys extès.
3- predomina al sud de la península i també en determinades zones al nord-est. Presenten un
dèficit hídric important i per tant no hi ha massa forestal, sinó que hi trobem zones arbustives i
màquies. En alguns llocs hi podríem trobar espècies de pins però no és comú.
2
: Marcescent: les fulles cauen ‘expulsades’ per les noves fulles que surten a la primavera.

REGIONS BIOGEOGRÀFIQUES

+ Humitat -Temperatura
1{
2
3 - Humitat +Temperatura
 CCAA BOTÀNICA

Cad: caduca
Per: perenne Def.h: dèficit hídric VEGETACIÓ
Mar: Marcescent EUROSIBERIANA  

VEGETACIÓ EUROSIBERIANA (CENTRE-EUROPEA)

• Fagedes (Fagus sylvatica) Cad., no pateixen def.h.
• Rouredes humides atlàntiques de roures pènol i de fulla gran (Quercus robur, Quercus petraea)
cad., no pateixen def.h.
• Pinedes de pi negre d’alta muntanya (Pinus mugo subsp. uncinata) per., pateix més def.h.
4
• Avetoses (Abies alba) per., pateix més def.h.
4
• Vegetació arbustiva d’alta muntanya
4
• Prats alpins
4
La neu també suposa una menor accessibilitat a l’aigua, per tant també a l’alta muntanya hi ha
dèficit hídric i trobem espècies perennes com Abies alba o prats d’herbàcies i arbusts.

VEGETACIÓ SUBMEDITERRÀNIA
VEGETACIÓ SUBMEDITERRÀNIA  
+   • Rouredes:
  Roure martinenc (Quercus humilis) Cad.
Roure reboll (Quercus pyrenaica) Cad.
 
Humitat Rouredes de roure de fulla petita (Quercus faginea) Mar.
  Rouredes de roure africà (Quercus canariensis) Mar.
-­‐   • Pinedes de pi roig i pinassa (Pinus sylvestris, Pinus nigra) Per.

VEGETACIÓ MEDITERRÀNIA
5
• Alzinars (Quercus ilex subsp ilex) VEGETACIÓ MEDITERRÀNIA
5
• Carrascars (Quercus ilex subsp rotundifolia)
• Suredes (Quercus suber)
6  
• Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis)
7
• Pinsapars (Abies pinsapo)
5 a
La subsp. Ilex està adaptada a zones més humides i amb T fins 35 ºC, normalment amb
influència de la brisa del mediterrani. La subsp. rotundifolia està més adaptada a climes menys
a
humits i amb més T (fins 40-45 ºC), amb més dèf.h., per això té fulles més petites, amb menys
superfície s’escalfen menys.
6
Quercus suber és l’alzina surera, el suro protegeix l’arbre dels incendis, però només creix en sòls
àcids (amb sílice), per això no està tan extès tot i estar més ben adaptat a la calor.
7
Va evolucionar des de Abies alba, Abies alba estava molt extès durant les glaciacions però amb
el canvi de clima va quedar relegat a les zones humides amb boira de la Sierra de Ronda (Màlaga)
i va evolucionar a A. pinsapo.
CCAA BOTÀNICA

VEGETACIÓ MEDITERRÀNIA SECA VEGETACIÓ MEDITERRÀNIA SECA

Màquies litorals i continentals i savinars litorals  
8
• Margalló (Chamaerops humilis)
• Garrofer (Ceratonia siliqua)
• Ullastre (Olea europea var. sylvestris)
• Garric o coscoll (Quercus coccifera)
• Llentiscle (Pistacia lentiscus)
• Arçot (Rhamnus lycioides)
8
És una màquia litoral, es situa en barrancs orientats cap al mar, aquesta planta condensa la
“bruma “ marina i l’absorbeix.
VEGETACIÓ MEDITERRÀNIA
VEGETACIÓ MEDITERRÀNIA SEMIÀRIDA SEMIÀRIDA
9
Espinars subdesèrtics  
• “Cornicabra” (Periploca angustifolia)
• “Arto” (Maytenus europaeus)
• Margalló (Chamaerops humilis)
• “Azufaifo” (Ziziphus lotus)
• Bufera (Withania frutescens)
• Arç de tanques (Lycium intricatum)
• Espart (Stipa tenacissima)
• Albardí (Lygeum spartum)
• “Chumberillo” (Caralluma europaea)
9
: Algunes espècies tenen espines per a transpirar per aquestes de manera controlada (menys
superfície, menys transpiració) i fer la fotosíntesi a la tija.

GEOMORFOLOGIA DE CATALUNYA
CCAA BOTÀNICA

ESTATGES DE VEGETACIÓ DISTRIBUCIÓ ALTITUDINAL DE LA VEGETACIÓ POTENCIAL A

CATALUNYA

Continental Litoral

10

10
: l’alzinar muntanyenc és també un Q. Ilex subsp. Ilex però té fulles més grans
CCAA BOTÀNICA
SEMINARI BOTANICA: MONTSENY

El Montseny està format per 31000 hectàrees, amb 42 anys de gestió. Es troba a la
serralada perlitoral, a ​40 km del mar​i entre ​100 - 1706 m d’altura.
Va haver-hi un pla especial de protecció i després també un pla de conservació a l’any
2014, però al 2017 es va anular aquest pla. Espai PEIN i Natura 2000.

El Montseny es caracteritza per la seva ​diversitat paisatgística​, flora, fauna i hàbitats.

Hi trobem boscos, matollars i prats mediterranis, eurosiberians, supraforestals, landes
atlàntiques, boscos de ribera, tarteres i penya segats. Hi ha vegetació antròpica, conreu,
plantacions i erms.
Flora i (fauna) mediterrània, eurosiberiana, boreoalpina.
1635 tipus diferents de flora vascular.

El turó més alt és el Turó de l’home (1706 m), també hi ha massís Matagalls (1697 m),
massís de Pla de la Calma (1000 - 1345 m), hi ha la conca de la tordera i la conca del
congost.

El montseny té una precipitació mitjana que el situa a boscos caducifolis en el climograma

fet per Wittaker.
A la península Ibèrica hi ha solapament de climas, en una vall pirinenca tindriem un alzinar
típicament medi, si pujem rouredes, si pujem pinedes pi roig, si pujem més pinedes de pi
negre i més amunt hi ha prats i neus persistents

El Montseny es un massís bastant elevat, es visible des de tot arreu, a l'hivern te pinta de
pirineu. Podem trobar​tres estatges: mediterrani ​(franges verdes, alzinars), ​eurosiberià ​i
boreoalpí ​(no hi ha arbres).
Les espècies boreoalpines es troben als Pirineus, Prepirineus, Montseny i a Sierra Nevada.
Especies eurosiberiana amb el seu optim al centre d’europa i cap al nord.

Es comenta el cas de ​l’orquídea fantasma​, la qual no te clorofila, s’alimenta

nicotroficament, és molt rara. L’any passat per un arranjament d’una carretera, es van
denunciar a “unes persones responsables d’aprovar la obra” per no avisar de la presència
d’aquesta espècie, que va quedar destruïda.
Botrychium matricariifolium​, es donava per extinta, al Montseny se’n ha trobat perquè hi
ha espècies que són boreoalpines i eurosiberianes.

Quan les plantes necessiten més precipitació és perquè necessiten més aigua quan hi ha
elevades temperatures. Als pirineus no hi ha dèficit hídric, a les zones de menor altitud si
que hi ha deficit a l’estiu. Al Montseny si disminueixen les precipitacions pero ​en general no
hi ha dèficit,​no obstant a vegades a les zones més baixes del montseny si que ni ha
deficit. Al Montseny durant l’estiu hi ha una ​sella ​(boira que es fa entre 1000 i 1200), es
condensa sobre els arbres i va caient als arbres, fa que moltes plantes puguin sobreviure,
tapen el sol i fan que plantes transpirin menys i afegeix mes aigua.
Vegetació predominant
A la part basal hi ha ​alzinar​, hi ha sols més àcids i s
​ uredes​, és una franja molt tenue de
roureda​, després ​fageda​, a​ vetosa ​i al punt més alt, matollar de ​ginebró ​i petits vestigis de
prats ​acidofils.
Al Mediterrani predomina el color més fosc, i al eurosiberia vermell mes fort (fageda), la taca
negra es la avetosa del Montseny (=clap d’avets, es el límit més meridional d’europa on hi
ha avets de manera autòctona).
Si pujem més hi ha un canvi progressiu, hi ha zones amb roures i també està la fageda.
Per un botanic una fageda és una zona “trista” perquè només hi ha fullaraca, és a dir,
sotabosc molt pobre, algun arbust, escases plantes de floració primerenca, la fageda és un
bosc fosc i ombrívol, dominat completamente pel faig.

Fagus sylvatica​son simples, tenen marges ondulats i una franja de pels característica, té
llavors que es poden menjar. Es distribueix per europa i a la dreta es substitueix pel fagus
suber.

Quercus ilex (alzina)​són més interiors (basalts)

Quercus suber (sureda) ​només creix en sòls àcids (silicis)

Avetosa (​Abies alba)​​són decebedores, té d'arbres molt grossos però amb sotabosc molt
pobre, pot ser riques en briòfits, es troba Europa central, Pirineus i Montseny.

Ginebró (​Juniperus communis​)​fulles aciculars, amb una ralla, galbuls carnosos color lilos
La subespecie que trobem al montseny es ​nana​, és un matollar ras.

Al Montseny trobem una gran diversitat, el pla de conservació que no està actiu pot intentar
mitigar i gestionar tales, col·lecció, caces, freqüentació visitants, etc.
Pero no pot controlar sequeres. Com hi ha espècies que ses troben en el seu límit de
distribució, el canvi climàtic el pot afectar bastant. Per afrontar-ho es mirava en els diferents
impactes o riscos, la menor durada dels períodes de fred, la temperatura al turó de l'home
va pujant, ha disminuït el creixement dels arbres, l’alzina va entrant i desplaçant-se.
Hi ha un futur d’incertesa sobre si les espècies presents al Montseny aguantaran, o si es
podran desplaçar.