Història i Civilització

del Pròxim Orient Antic

Josué 6:1-21

Iris Ripoll Sanz

Ciències de l'Antiguitat
Universitat Autònoma de Barcelona
 JOSUÉ 6:1-21

Conquesta de Jericó. 6
La ciutat de Jericó estava tancada i barrada per por dels israelites. Ningú no gosava entrar ni sortir.
El Senyor va dir a Josuè:
--Poso a les teves mans Jericó, amb el seu rei i els seus defensors. Tu i els teus soldats, feu durant sis
dies una volta cada dia entorn de la ciutat. Set sacerdots aniran davant l'arca, cada un amb un corn a
la mà. El setè dia feu set voltes a la ciutat, i que els sacerdots, mentrestant, toquin els corns. Quan
sentireu el toc llarg, que tot l'exèrcit llanci, ben fort, el crit de guerra. Les muralles de la ciutat es
desplomaran, i tothom, des del lloc on es trobi, correrà a l'assalt de Jericó.
Josuè, fill de Nun, va cridar els sacerdots i els digué:
--Preneu l'arca de l'aliança i que set de vosaltres vagin davant l'arca del Senyor tocant els corns.
Després va donar aquesta ordre al poble:
--Aneu a fer la volta entorn de la ciutat i que els homes d'avantguarda se situïn davant l'arca del
Senyor.
Tot es va fer tal com Josuè ho ordenava. Els set sacerdots que tocaven els corns davant l'arca del
Senyor van posar-se en marxa. L'avantguarda precedia els sacerdots que tocaven, i darrere l'arca
seguia la rereguarda. Tots marxaven al toc dels corns. Josuè havia manat al poble que guardés
silenci, sense fer cap crit de guerra i sense dir paraula, fins al dia que els ordenés que llancessin el
crit de guerra amb tota la força.
Van fer, doncs, la volta a la ciutat amb l'arca del Senyor, i tots se'n tornaren al campament per fer-hi
nit.
L'endemà, Josuè es va alçar de bon matí. Els sacerdots agafaren l'arca del Senyor, i els set sacerdots
que tocaven els corns anaven al davant. Els homes d'avantguarda obrien la marxa, i la tancava la
rereguarda, tot avançant al toc dels corns darrere l'arca del Senyor. Aquell segon dia van fer també
la volta a la ciutat i se'n tornaren al campament. Durant sis dies van fer el mateix. El setè dia es van
llevar de bon matí i van fer set vegades la volta acostumada a Jericó: fou l'únic dia que van fer set
voltes a la ciutat. A la setena volta, quan els sacerdots van tocar els corns, Josuè donà l'ordre:
--Llanceu el crit de guerra, que el Senyor fa caure Jericó a les vostres mans! La ciutat, amb tot el que
hi ha a dins, serà consagrada a l'extermini com a ofrena al Senyor, llevat de Rahab, la prostituta, i
els qui són a casa seva. La deixarem amb vida perquè va amagar els nostres espies. Però alerta a no
tocar res consagrat a l'extermini! Si us quedàveu alguna cosa faríeu caure la desgràcia i el càstig de
l'extermini sobre el nostre campament. Tota la plata i l'or, tots els objectes de bronze i de ferro, els
consagrarem al Senyor i els portarem al seu tresor.
Llavors, al toc dels corns, el poble va llançar el crit de guerra amb tota la força. Les muralles es van
desplomar i el poble corregué a l'assalt de Jericó, cadascú des del lloc on es trobava. Així es van
apoderar de la ciutat. Tot allò que tenia vida a Jericó fou consagrat a l'extermini: homes i dones,
joves i vells, vaques, ovelles i ases.
 JOSUÉ 6:1-21

Idees principals del capítol

1. La ciutat de Jericó, situada a la Terra Promesa, estava tancada i protegida, per les seves
grans muralles, ja que els habitants d'ella, els israelites, tenien por de l’enemic. Per tant
ningú gosava entrar o sortir d’ella. Però a l'altre banda de les muralles, es posicionava
Josué, fill de Nun, amb els seus soldats i juntament amb els seus sacerdots. Aquests
volien obtenir la ciutat, però la fermesa dels israelites els dificultava poder realitzar
l’assaltament de la ciutat. El Senyor en veure que no tenien cap mena d’esperança, va
parlar amb Josué i el va aconsellar sobre com fer-ho.

2. El Senyor li va donar un cop de mà a Josué per a poder assaltar Jericó, li va explicar

detalladament tots els passos que havien de seguir per a poder tenir avantatge i prendre
la ciutat. Aquestes pautes que El Senyor li donà a Josué, consistien en:
- Durant sis dies Josué i els seus soldats haurien de vorejar la ciutat per fora les muralles,
un sol cop al dia.
- Set sacerdots haurien d’anar davant l’arca del Senyor, tots ells amb un corn a la mà.
- El setè dia, Josué i els soldats haurien de fer set voltes a la ciutat, mentrestant, els
sacerdots tocarien els corns.

3. Josué els hi digué a set soldats que prenguessin l’arca de l’aliança, que es considerava
objecte sagrat, la qual contenia les tauletes de pedra que composaven els Deu
Manaments, que Déu va entregar a Moisés en el Mont Sinaí i que amb ella anessin
davant l’arca del Senyor i toquessin els corns. I així ho varen fer.

4. Després de seguir totes les ordres del Senyor, aquest els va ajudar a fer caure els murs
de la ciutat i més tard, tot el que pertanyia a Jericó, va ser consagrat a l'extermini com
a ofrena pel Senyor, menys Rahab, una prostituta de la ciutat que els va ajudar a
encobrir els seus espies. Però tota la plata, l’or i els objectes de valor, també van ser
consagrats pel Senyor i més tard se’ls van endur per guardar-los amb el seu tresor.

5. D’aquesta manera, van aconseguir apoderar-se de Jericó i finalment condemnar a tots

els israelites a l’extermini, a tots els homes, les dones, tan els joves com els vells, fins
i tot van consagrar els seus animals, les vaques, els ases i les ovelles... El seu objectiu
era exterminar al complet Jericó i els seus habitants i ho van complir.
 JOSUÉ 6:1-21

Debat historiogràfic

La tradició històrica de l'Antic Testament ens ha arribat a través d'obres de gran importància i
moltes històries adopten una gran dependència per llibres que només tenen una versió. És a dir
que hi ha històries que estan marcades per una teologia en concret i a nosaltres només ens arriba
aquella versió, però és obvi que n’hi ha moltes més visions. (P. Abadia : 8)

La Bíblia ha tingut una influència enorme davant les interpretacions modernes de la història
antiga de Palestina, això no vol dir que el que van presentar en la narració passada no sigui
cert, però sí, i cal tenir una visió és més acurada a l'hora d'analitzar-lo. Els recents debats
acadèmics polèmics a Europa i als Estats Units sobre la veracitat històrica dels fets de la història
antiga d'Israel i de l'Antic Testament, especialment durant la dècada del 901, ens adverteixen
clarament que les percepcions resultants generades en la pràctica historiogràfica poden afectar
i hi van influir molt en algunes imatges que han perviscut a la memòria cultural occidental,
especialment aquelles imatges que es relacionen amb l'origen de la nostra civilització
occidental.
La raó d'això pot estar en la formació professional i intel·lectual dels que van fer i encara estan
fent aquestes investigacions; sens dubte, aquesta formació va limitar molt els resultats assolits.
De fet, si ens fixem una mica, podem notar fàcilment que van ser teòlegs i sacerdots cristians,
fins i tot alguns rabins, els que van posar les bases d'aquest debat fa més de cent anys, afegint
que escriptors d'arqueologia, lingüistes i historiadors. Val a dir que, malgrat l'heterogeneïtat de
les disciplines, la majoria d'aquests especialistes s'han centrat en el passat d'Israel, tènue però
encara viu a la llum de les màximes dels excavadors dels segles XIII-XVIII, especialment de
principis del segle XX a Terra Santa.
És cert que aquesta estructura historiogràfica, en la seva versió més seriosa i actualitzada,
després de dècades d'avenços en el coneixement arqueològic i històric de Palestina, ja no té
com a principals protagonistes Abraham i el seu fill Isaac, descendents de Jacob, Israel va
abandonar Egipte, va vagar durant quaranta anys pel desert, i Josuè va liderar la conquesta de
Canaan, la terra promesa. Tanmateix no hi ha dubte que el testimoni privilegiat d'aquesta
estructura, la seva font històrica preeminent en l'àmbit professional de les disciplines
històriques, segueix sent l'antic testament. En definitiva, l'objectiu intel·lectual que encoratja
aquest paradigma d'investigació és buscar el context històric del registre bíblic per analogia
amb l'antic entorn oriental, en un intent de confirmar la idea d’una fe", a través de l'evidència
empírica. (Emanuel : 1)
 JOSUÉ 6:1-21

A finals del segle XIX, es va fer ús de l'arqueologia com a disciplina que verificava la veracitat
dels relats bíblics davant la història antiga de Palestina, ja que anteriorment, filòlegs alemanys
l’havien posat en dubte. Les tendències crítiques més recents de tipus postmodern apunten,
d'altra banda, a negar la possibilitat mateixa d'escriure una història d'Israel, i obren un abisme
inevitable entre una història narrativa, que continua sent de tipus tradicional, i una crítica
literària que ha perdut qualsevol tipus de contacte amb la utilització històrica de les fonts. (M.
Liverani : 5)
Es considera molt complicat posar una data del començ i del final d'aquesta història antiga
d’Israel. No es troba entre dates, si no que, aquesta ve marcada per dos processos que van durar
un temps determinat. S’ha considerat que l’any 398 es considera una data simbòlica per la
conclusió d'aquesta. Les grans fites historiogràfiques es caracteritzen a un nivell general, ja que
en la història del Pròxim Orient Antic han assumit una visibilitat més que ha afectat a l’ordre
socioeconòmic, polític i cultural.

Des de que les corrents més crítiques van agafar forma i força, l’impasse historiogràfic ha anat
augmentant de mica en mica, fins a crear-se un gran túmul sense respostes. A més a més, l'enfoc
tradicional ha acabat negant l’enfoc crític modern, perquè aquests dos es troben en una
distància ideològica abismal.
Tots els relats tradicionals que narren fets d’Israel, segueixen el fil conductor “bíblic”, això vol
dir que, tots els capítols literaris que s’han basat en aquesta, seguiran tot un conjunt de
característiques tradicionals que es repetiran en diverses escenes històriques. A causa de la
distància temporal entre els fets i la reconstrucció moderna d'aquests, és provocada una
necessitat d'investigar i identificar la veracitat d’aquests fets. En aquest cas, l’encarregat de
trobar una relació autèntica i de reconèixer l'esdeveniment antic per sota de les noves teories i
per sota de la ideologia que hi ve marcada, és l'historiador.
L’anàlisi històric només es duu a terme a través de la reconstrucció en dues parts; Una d’elles
és la història normal i l'altre la història inventada. En molts casos, es comet l’error per part dels
tradicionalistes de carregar la història amb els valors ideològics que s'han reconegut
posteriorment, causant així una història anormal i incoherent. (M. Liverani : 442)
El gran problema de tot això, és que l'ésser humà té la constant necessitat de conèixer el seu
passat, però no troba la manera correcte d'analitzar-lo, perquè hem adquirit tants coneixements
i ideologies diferents al llarg dels segles, que la pròpia realitat es distorsiona i deixa de ser pura,
perquè la veiem des d’un tipus de visió ja marcada anteriorment.
 JOSUÉ 6:1-21

Com tots sabem, escriure la història d'acord amb unes certes pautes metodològiques per a
obtenir una imatge "objectiva" del que va succeir en el passat és el segle en el qual la història
es considera burgesa, un producte europeu del segle. Una disciplina purament científica. Els
intents anteriors de pseudo-història, com en el segle XIX, no tenien com a objectiu conèixer
fets que "realment van succeir", sinó aspiracions epistemològiques.
Situacions, rituals i institucions, com en el cas de l'etiologia i la genealogia, o en la glòria de la
vida d'un sant, segueixen la premissa d'una noció absurda en el sentit modern de la interpretació
de la realitat, però això també és possible, entès sota el nom de discurs mitològic. (Emanuel :
5)

La Bíblia, com les històries antigues de moltes ciutats, creu que al principi va haver-hi una
època daurada i les condicions de les persones eren diferents, per exemple: els homes vivien
en un lloc privilegiat i vivien més temps en diferents condicions. Déu o els déus els coneixen,
etc. Aquesta és una altra característica que la Bíblia comparteix amb altres nacions; ara és
impossible fer un ordre cronològic sense una seqüència temporal. Per descomptat, els últims
escriptors bíblics coneixien la cronologia per les dates que donaven i els seus esforços per
determinar temps, com l'activitat profètica.
Déu actua de manera meravellosa, miraculosa o estranya, i Déu és la primera força que
determina el curs dels esdeveniments. La seva intervenció en els assumptes humans va conduir
a fets sense precedents: el diluvi, la confusió de llengües, la pestilència, les guatlles, l'aigua en
el desert, la dessecació del riu Jordà i l'ensulsiada dels murs de Jericó. Déu intervé la major
part del temps degut a la seva bondat i justícia. Déu castiga els dolents i recompensa als bons.
Molts pobles antics tenen un repertori de folklore que explica com es van formar ells, les seves
institucions o costums, expressen la seva identitat com a poble. Aquest repertori d'història
popular en el seu conjunt tendeix a ser etnocèntric, centrant-se en figures i esdeveniments
importants específics. Per tant, les històries bíbliques s'enfoquen en diferents personatges com
Abraham, Jacob, José, Moisès i Josué. Al mateix temps, brinden una descripció general dels
usos i pràctiques vigents en l'actualitat. També s'expliquen els noms de llocs i persones. Una
característica d'aquests relats és que rastregen les condicions, pràctiques i institucions actuals
fins a l'antiguitat, quan van viure els avantpassats i herois d'Israel. (J. Vidal : 11)
 JOSUÉ 6:1-21

Jericó ha estat excavat diverses vegades en aquest segle. Basat en la conclusió de l'excavadora
més recent, l'arqueòloga britànica Kathleen Kenyon, la majoria dels historiadors i erudits de la
Bíblia respondrien amb un ressonant "No, certament no! No hi havia cap ciutat allà en el
moment que Josuè suposadament la va conquerir." Un assentament neolític al lloc es remunta
al voltant del 8000 aC, donant a Jericó la distinció de ser la ciutat més antiga del món. A 670
peus per sota del nivell del mar, és també la ciutat més baixa del món. El lloc està situat
estratègicament. Des de Jericó es té accés al cor de Canaan. Qualsevol força militar que intentés
penetrar el país del turó central des de l'est hauria de capturar Jericó. I això és exactament el
que diu la Bíblia (Josué 3:16) que van fer els israelites. (Bryant G : 1)

El meu posicionament dins el debat

Davant la discussió de la veracitat dels relats narrats en la Bíblia, que daten els fets passats
sobre la història de Israel i els esdeveniments que l’envolten, opino que és força complicat
posicionar-se dins el debat, ja que hi ha un bàndol ignorant teològicament defensor d’aquestes
histories i n’hi ha un altre que també és ignorant, però no creient, el qual no està d'acord amb
l’altre posició, però tampoc té suficients coneixements per comprovar si el que defensen és el
correcte o no. Però com en aquest cas, la qüestió és posicionar-se, opino que la meva ideologia
i opinió s'adequa més en la idea que desconeixem totalment la vertadera història d'Israel i que
la Bíblia no és una font fiable ni racional per confirmar la semblança dels fets ocorreguts en el
passat, ja que ve influenciada per un seguit de ideologies i creences que tenen com a objectiu
causar un impacte en la societat per a controlar-la i manipular-la.
Els textos bíblics i l'evidència externa no formen un sol text. Les dades no bíbliques són
independents i poden ser evidència parcial o completa del que està registrat en el text. Els textos
bíblics conserven la seva autonomia com a obres històriques, literàries i teològiques. Ni tan
sols necessita informació extreta de l'antiga historiografia del Pròxim Orient per a estar sol. El
seu missatge transcendeix la història. El seu contingut és més teològic que històric o literari.
Aquesta característica li permet mantenir la independència d'una altra literatura i informació
històrica. El text bíblic mateix és una interpretació de la persona i obra de Yahvé. Els autors
dels textos bíblics tenien una epistemologia que els permetia mantenir els mateixos estàndards
històrics, literaris i teològics al llarg de la seva composició. Per aquesta raó, la Bíblia és una
entitat literària, històrica i teològica diferent. Els seus aspectes històrics i literaris interns
depenen de la seva teologia. Per tant, l'escriptura de la història pot ser una disciplina auxiliar
temporal, que es basa en les tradicions bíbliques.
 JOSUÉ 6:1-21

Bibliografia

Anon (n.d.) Traducción de la biblia. Miami, Fla: United Bible Societies, Americas Regional
Center.
Antiguo Testamento, (2012). Revista Bíblica [en línea]. 47–68. [Consultado el 18 de
diciembre de 2022]. Disponible en: doi: 10.47182/rb.74.n-2012148
Bryant G. Wood PhD. 2008: Conquest of Canaan under Joshua & the Inception of the Period
of the Judges 1406-1371 BC.
Biblia, (1992). Sagrada Biblia, La. Regina Books.
COLLINS, J. J. (1979). The “Historical Character” of the Old Testament in Recent Biblical
Theology. The Catholic Biblical Quarterly, 41(2), 185–204.
Emanuel O.. Métodos historiográficos y consecuencias ideológicas: Una perspectiva crítica
del pasado de Israel en la antigua Palestina. Cuad. Sur, Hist., Bahía Blanca , n. 32, 2003 .
Hacia una ética del Antiguo Testamento, (2014). Revista Bíblica [en línea]. 55–65.
[Consultado el 18 de diciembre de 2022]. Disponible en: doi: 10.47182/rb.76.n-2014134
Mielgo Fernández, C. (2006) El debate sobre la historia antigua de Israel. Estudio
Agustiniano, 41(1), pp. 5–43.
Mario Liverani. 2003: Más allá de la Bíblia. Historia antigua de Israel. Eulama Literary
Agency. Roma.
Philippe Abadia. 2007: El libro de Josué, crítica histórica. España.
Vidal, J. (2022): “Un documento inédito de Andrés Fernández Truyols sobre la arqueología
bíblica”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad Autónoma de Madrid,
48(1): 369-385.