ELS TROBADORS

CANÇONETA LLEU I PLANA ESTIC EN GREU DESFICI

Cançoneta lleu i plana, Estic en greu desfici6

lleugereta, sense ufana1 per un cavaller que he tingut,
faré sobre Mon Marquès, i vull que se sàpiga per sempre
el traïdor de Mataplana, com l’he estimat sobradament;
tan farcit d'engany i obès. ara veig que he sigut traïda
Ah, Marquès, Marquès, Marquès, perquè no li he donat el meu amor;
tan farcit d'engany i obès! per això he estat angoixada
al llit i quan vaig vestida.
Benhagen2, Marquès, les pedres
de Melgur, prop de Someiras, Voldria tenir el meu cavaller
on perdéreu de dents, tres; nu als meus braços una nit,
no en sofriren les primeres que es tingués per afortunat
i no s'hi coneix pas res. només que jo li fes de coixí;
Ah, Marquès, Marquès, Marquès, perquè n’estic més enamorada
tan farcit d'engany i obès! del que Floris7 n’estigué de Blancaflor8:
li lliuro el meu cor i el meu amor,
El braç no us val ni una figa, el meu seny, els meus ulls i la meva vida.
sembla un cabiró3 de biga
i el porteu molt mal estès; Bell amic, amable i bo:
caldrien fregues d'ortiga quan us tindré en el meu poder?
que el nervi us deixessin tes. Tant de bo jagués9 una nit amb vós
Ah, Marquès, Marquès, Marquès, i us fes un bes amorós!
tan farcit d'engany i obès! Sapigueu que tindria gran desig
de tenir-vos en lloc del marit,
Marquès, qui de vós es fia si m’haguéssiu jurat
no té amor ni companyia, de fer tot el que jo volgués.
ull viu, si vol sortir il·lès;
que vagi amb vós a ple dia, Comtessa de Dia
de nit no li és permès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan farcit d'engany i obès!

És ben foll qui amb vós es vana

de sestar4 de bona gana
sense calçó cordovès5;
no és de fill de cristiana
un costum tan poc cortès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan farcit d'engany i obès!

Guillem de Berguedà
6
Desfici: agitació, intranquil·litat, desig punyent.
7
Floris: jove musulmà, fill del rei i enamorat de Blancaflor, que
1
Ufana: ostentació. sofreix infortunis i perills per recuperar la seva estimada i poder-s’hi
2
Benhagen: beneïdes. casar.
8
3
Cabiró: biga petita, que aguanta poc pes. Blancaflor: jove cristiana enamorada de Floris, de qui és separada
4
Sestar: dormir. perquè la parella no es pugui estimar.
9
5
Calçó cordovès: peça de vestir masculina que anava dels peus a la Jeure: estar estirat al llit; tenir relacions sexuals amb algú.
cintura.

1
 RAMON LLULL

De l’elecció del rei

En una bella esplanada, per on passava un rierol d’aigua transparent, hi havia moltes bèsties reunides que
volien elegir rei. Fou decidit per majoria que el Lleó fos rei; però el Bou, que s’hi oposava, digué aquestes
paraules:
–Senyors, la noblesa de rei requereix bellesa de persona: que sigui gran i humil, i que no causi cap perjudici a
la gent. El Lleó no és una bèstia gran, ni viu d’herba, sinó que menja bèsties.
El Lleó té una veu que, quan crida, fa estremir de por. El meu consell és que
elegiu com a rei el Cavall, perquè el Cavall és una bèstia gran, bella i humil; el
Cavall és una bèstia lleugera, i no té aspecte d’orgullós; i a més, no menja
carn.
Les paraules del Bou agradaren molt al Cérvol, al Cabirol i al Moltó; i a totes
les altres bèsties que vivien d’herba. Però la Guineu s’avançà a parlar i digué
aquestes paraules:
–Senyors, quan Déu creà el món, no el creà amb la intenció que l’home fos
conegut i estimat, sinó que el féu perquè Ell fos estimat i conegut per
l’home. Déu volgué que l’home fos servit per les bèsties, encara que visqui de
carn i herba. I vosaltres, senyors, no heu de fer cas de l’opinió del Bou, que
no estima el Lleó perquè menja carn, sinó que heu de seguir la regla i l’ordre
que Déu ha establert i posat en les criatures.
[…] Gràcies a l’Ós i a les altres bèsties que mengen carn, i malgrat l’oposició de les bèsties que mengen herba,
el Lleó fou elegit rei.

Ramon Llull, Llibre de meravelles. Edicions 62 i «la Caixa» (adaptació lliure)

LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES

L’engendrament i naixement de Jaume I, segons el Llibre dels fets de Jaume I

Ara contaré de quina manera vaig ser engendrat i com va ser el meu naixement. Primerament, de quina
manera vaig ser engendrat. El meu pare, el rei en Pere, no volia veure la meva mare, la reina. I una vegada el
rei, el meu pare, era Llates, i la reina, la meva mare, a Miravalls. I un home ric anomenat Guillem d'Alcalà va
anar a veure el rei i li va pregar que anés a Miravalls, on era la reina, la meva mare.
I aquella nit que tots dos es trobaven a Miravalls nostre Senyor va voler que m’engendressin. I quan la reina,
la meva mare, es va sentir embarassada, se’n va anar a Montpeller. I va ser allí que nostre Senyor va voler que
naixés, a casa dels Tornamira, la vetlla de nostra Dona Santa Maria Candeler.
Quan vaig néixer, la meva mare em va enviar a l’església de Santa Maria, i m’hi van portar en braços. Hi deien
matines i, quan vaig entrar pel portal, tothom es va posar a cantar el Te Deum laudamus. Els clergues no
sabien que em portarien en aquella església, però tot i així hi vam entrar quan cantaven aquell càntic.
Després em van portar a Sant Fermí. I, quan els que em portaven van entrar a l’església la gent cantava
Benedictus Dominus Deus Israel.
Quan em van tornar a casa de la meva mare, ella va estar molt alegre de tots aquells bons auguris que ens
havien esdevingut. I va ordenar fer dotze candeles, totes d'un pes i d'una grandària iguals, i les va fer encendre
totes alhora. A cada una hi va posar el nom d’un apòstol, i va prometre a nostre Senyor que aquella que més
duraria seria la que em donaria nom. I la que va durar més va ser la de sant Jaume, que era ben bé tres dits
més de través que les altres.
I és per això i per la gràcia de Déu que tinc per nom en Jaume.

2
Crònica de Bernat Desclot

A Montpeller, hi havia una dona anomenada Maria, que era òrfena i vídua. Els pares de Maria eren Guillem
de Montpeller i la filla de l’emperador de Constantinoble. Els homes rics de la ciutat proposaren al rei Pere
d’Aragó que s’hi casés. Per tal de convèncer-lo, li van dir que Montpeller era un lloc noble i que seria un punt
estratègic per lluitar contra els enemics perquè feia frontera amb el seu regne.
El rei va escoltar les seves paraules i li va agradar Montpeller, de manera que va accedir al matrimoni. Però al
cap de poc temps es va penedir d’haver-s’hi casat i la va deixar. No va voler estar amb ella ni anar enlloc on es
poguessin veure. Li va dir que ell era un dels reis més importants del món i, en canvi, Maria no era filla de rei.
Maria, però, era una dona de bona vida, honesta i creient.
El rei va passar molt de temps sense veure la seva dona. Un dia, però, es trobava en un castell molt a prop de
Montpeller amb una dona noble i molt bella, a qui va fer la seva amant. Se la feia portar al castell pel seu
majordom de Montpeller, el seu home de confiança en aquestes coses, malgrat que era un home bo i lleial.
Quan Maria de Montpeller ho va saber, va fer cridar el majordom del rei, que era vassall seu.
-Amic –va dir la muller del rei-, sigueu benvingut. Us he fet venir perquè sou vassall meu, i sé que sou un
home lleial i bo en qui puc confiar. Us prego que m’ajudeu [...]. Com ja sabeu, tot i que el rei és el meu marit
no vol estar amb mi, motiu pel qual estic molt descontenta, sobretot perquè no podem tenir un infant que
sigui hereu de Montpeller. Ara bé, jo sé que el rei té un afer amb una dona en un castell, i que vós sou el seu
home de confiança. És per això que us prego que quan li hagueu de portar la dona m’aviseu i, tot
privadament, em poseu en la cambra en lloc d’ella per tal que em pugui ficar al seu llit. Feu-ho de tal manera
que no hi hagi llum perquè el rei no em pugui veure, i digueu-li que la seva amant així ho ha volgut. I jo tinc
fe en Déu que aquella nit engendrarem un infant de gran bé que farà
honor a tot el seu regne.
-Madona –va dir el ric home-, [...] sapigueu que jo faré tot això que vós
maneu, no tardem més. Ara afanyeu-vos, que el rei m’ha dit que al
vespre li porti aquella dona que vós sabeu. Jo vindré a buscar-vos, i
d’amagat us portaré al castell i us ficaré en la cambra. [...]
L’home es va acomiadar de la reina i se’n va anar.
Al vespre, el rei va dir al majordom que li portés l’amant amb qui es
disposava a passar la nit. Però l’home va anar a buscar la reina [...], la va
ficar en la cambra del rei i l’hi va deixar. La dona es va despullar, es va
ficar al llit i va fer apagar tots els llums.
Quan el rei va haver sopat i tots els cavallers van haver marxat, va anar a la seva cambra, es va despullar i
descalçar i, després, abrigat amb un mantell, en camisa de nit, va entrar a la cambra on hi havia la seva muller.
I, sense encendre cap llum, es va ficar al llit amb ella, pensant-se que es tractava de la seva amant. [...] Ella no
va parlar gaire per tal que no la reconegués fins que hagués jagut amb ella. I, en aquella vegada, l'emprenyà
d'un fill. La reina, que era molt sàvia, de seguida es va adonar que estava embarassada i es descobrí al rei.
-Senyor –va dir ella-, us prego que no us sàpiga greu que us hagi robat aquesta nit. No ho he fet per cap
malvestat ni perquè tingués cap desig malvat, sinó per tal que de vós i de mi eixís un fruit que plagués a Déu i
fos hereu del vostre regne. I sapigueu que acabo de quedar embarassada. Feu escriure la nit i l'hora, que així
ho trobareu.
Quan el rei va adonar-se que la dona era la seva muller, es va quedar molt sorprès, però va dissimular, i va dir
belles paraules a la dona fins al matí. Es van llevar i van estar junts tot aquell dia. Després, el rei va marxar
cavalcant fins a Catalunya. I la reina, que es va quedar en aquell castell, es va anar engreixant fins que va parir
un fill, que es va dir Jaume.

Crònica de Ramon Muntaner

Ell naixement [de Jaume I] va ser un miracle de Déu i per obra seva. I perquè ho sàpiguen tots aquells que
d'aquí endavant sentiran aquest llibre, jo ho vull explicar.

3
És veritat que el senyor rei en Pere es va casar amb Maria de Montpeller per la seva gran noblesa, per la seva
bondat, i perquè obtenia el poder de Montpeller. Al cap d’un temps, el senyor rei en Pere, que era jove quan
s’hi va casar, va tenir escalfament d'altres belles dones, i per això no volia estar amb la reina Maria, fins al punt
que anava algunes vegades a Montpeller i no s'hi acostava. Per aquest motiu, tots els súbdits i nobles de
Montpeller estaven molt afligits i tristos.
Una de les vegades que el senyor rei en Pere va venir a Montpeller es va enamorar d'una bella dona, [...] i feia
tant que a tothom ho donava a conèixer.
Quan els nobles de Montpeller ho van saber, van avisar l’home de confiança del rei en aquells afers, i li van
dir que si accedia a fer allò que li demanarien, el farien ric i benestant per sempre. [...]
I li digueren:
-Vós sabeu que la reina és de les dones més bones del món, més santes i més honestes, i sabeu també que el rei
no vol estar amb ella [...]. La reina, com que és una bona dona, dissimula i fa veure que no li sap greu. Però
els perjudicats som nosaltres: perquè si el rei morís i no hi hagués hereu, seria un gran dany i deshonor per
tota la seva terra, i sobretot per la reina de Montpeller, ciutat que cauria en altres mans. I nosaltres no
voldríem per cap raó que Montpeller deixés mai de formar part del reialme d'Aragó. Per tant, si vós ho voleu,
ens podeu ajudar. [...]
Sabem que vós sou l’home de confiança del rei i l'amor que té per aquella dona. [...] Per això us preguem que
li digueu que anirà secretament a la seva cambra, però que no vol que hi hagi llum perquè ningú no la pugui
veure. [...] I tan bon punt ell s’hagi ficat al llit i tothom hagi abandonat la cort, vós vindreu al consulat de
Montpeller [...] a buscar la reina Maria perquè vingui. I també vindran dos notaris (els millors de
Montpeller), i l’oficial del bisbe i dos canonges i quatre bons homes de religió. I cada home i cada dona i
donzella portarà un ciri a la mà, el qual encendrà quan la reina Maria entrarà a la cambra del rei. Tothom es
quedarà al costat de la cambra fins a l'alba, i després obrireu la porta. Llavors entrarem tots amb els ciris a la
mà. Ell es meravellarà, i llavors li ho explicarem tot: li mostrarem que té al costat la reina Maria, i li direm que
tenim fe en Déu i en santa Maria que en aquella nit hagin engendrat un fruit.
[...]
Així que el diumenge a la nit, quan al palau tothom se’n va anar a dormir, els vint-i-quatre homes bons i
abats i priors i l'oficial del bisbe i homes d'orde i les dotze dones i les dotze donzelles amb els ciris en la mà
van entrar al palau, i els dos notaris. Van anar tots junts fins a la porta de la cambra del rei, i va entrar la reina.
I ells es van quedar a fora agenollats resant. I el rei i la reina van passar la nit junts, ja que el rei es pensava que
estava amb la dona de qui estava enamorat. I així aquella nit mateixa es van obrir totes les esglésies de
Montpeller, i tot el poble pregava a Déu tal com s’havia ordenat.
I quan va arribar l’alba, tots els nobles i homes d'orde i dones, cadascú amb el seu ciri encès a la mà, van entrar
a la cambra. El rei era al llit amb la reina; es va meravellar, va saltar de seguida sobre el llit i de seguida va
agafar l'espasa amb la mà. Però tothom es va agenollar i li van dir, plorant:
-Senyor [...], mireu qui jau al vostre costat.
La reina es va aixecar i el rei la va reconèixer. I li van contar com havia anat tot. El rei va dir que es fes la
voluntat de Deú. I aquell mateix dia va marxar cavalcant de Montpeller.
Tothom es va quedar amb gran alegria amb la reina. I l’alegria va ser molt més gran quan van saber i van veure
que Déu havia volgut que les coses sortissin bé: la reina es va engreixar, i al cap de nou mesos, tal com la
natura ordena, va infantar un fill bell i graciós. [...]

4
 ANSELM TURMEDA

Elogi dels diners

Diners de tort10 fan veritat,

e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat11,
pus que d’ells haja. (com més en tingui)

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.

Diners fan bregues12 e remors,

e vituperis13 e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum. (beneïts aquells)

Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans14
a les grans festes.

Diners magres fan tornar gords, (Diners als prims fan tornar grassos,
e tornen lledesmes los bords. i tornen legítims els bords,
Si diràs “jas” a hòmens sords, si diràs “té” a homes sords
tantost se giren. aviat es giren.)

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants, (deixant Déu i tots els sants)
diners adoren.

Diners fan avui al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan dir-li “hoc”. (a qui diu “no” fan dir-li “sí”:
Vejats miracle! vegeu miracle!)

Diners, doncs, vulles aplegar. (Diners, doncs, vulgues aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar; Si els pots tenir no els deixis anar;
si molts n’hauràs poràs tornar si en tens molts et podràs tornar
papa de Roma. Papa de Roma.)

[...]
Anselm Turmeda, Llibre de bons amonestaments
10
Tort: fals.
11
Orat: boig.
12
Brega: batalla, combat.
13
Vituperi: blasme, censura.
14
Carmelità: de l’ordre del Carmel. El seu ideal era el de la pobresa absoluta, la vida contemplativa, la meditació i el treball.

5
 BERNAT METGE

I quan vaig haver ben remirat [...], em va semblar que veia el rei En Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que
feia poc temps que havia deixat aquesta vida, el qual jo llargament havia servit. I dubtant qui era, em vaig
espantar terriblement. Llavors ell em digué:
—Allunya tota por de tu, car jo soc aquell que et penses.
Quan el vaig sentir parlar, el vaig conèixer de seguida; després, tremolant vaig dir:
—Oh, senyor! Com és que vós sou aquí? Que no us vau morir l’altre dia?
—No em vaig morir —digué ell—, sinó que vaig deixar la carn a la seva mare, i vaig retre15 l’esperit a Déu,
que me l’havia donat.
—Com l’esperit? —vaig dir jo—. No puc creure que l’esperit sigui res ni pugui tenir altre camí sinó aquell
que la carn té.
—I doncs, què entens —digué ell— que sigui jo? No saps que l’altre dia vaig sortir de la vida corporal en què
era?
—Ho he sentit a dir —vaig respondre jo—, però ara no ho crec perquè, si fóssiu mort, no seríeu aquí; i
entenc que sou viu. Però la gent ho diu perquè ho voldria, [...] o per algun engany que volen cometre, han fet
córrer que sou mort.
—El rumor—digué ell— és cert, que jo he pagat el meu deute a la natura; i el meu esperit és aquest que parla
amb tu.
—Vós, senyor, em podeu dir el que us sembli; però, parlant amb vostra excel·lència, no creuré que sigueu
mort, perquè els homes morts no parlen.
—És veritat —digué ell— que els morts no parlen; però l’esperit no mor i, per consegüent, no li és
impossible parlar.
—No em sembla—vaig dir jo—que l’esperit sigui res després de la mort, perquè moltes vegades he vist morir
homes i bèsties i ocells, i no veia que l’esperit ni cap altra cosa els sortís del cos, per la qual jo pogués veure que
carn i esperit fossin dues coses distintes i separades; però sempre he cregut que això que hom en diu esperit i
ànima no era res més que la sang o la calor natural que hi ha en el cos, que per la discrepància dels seus quatre
humors16 es mor, tal com fa el foc pel vent que el treu del lloc, o quan es podreix el subjecte en què és, que
s’apaga i d’aquí en endavant no el veu ningú.
—Estàs molt equivocat—digué ell—; sembla que no facis diferència entre l’ànima dels humans i la de les
bèsties.
—No en faig cap—vaig dir jo—, sinó que totes les coses animades les veig morir de la mateixa manera. [...]
—No obstant això, saps molt bé que l’home creu en moltes coses que no pot veure.
—És veritat—vaig dir jo—, però no tinc per savis aquells que s’hi basen. Crec en allò que veig, i no em
preocupo per res més.
—Digues—respongué ell—, abans que vinguessis al món, què eres?
—Allò que seré després de la mort—vaig dir jo.
—I què seràs?
—No-res.
—Doncs, eres no-res abans de ser engendrat?
—Així ho crec—vaig dir jo.
—I per què ho creus?
—Per tal com cada dia veig que la dona, per aparellament amb l’home, es queda embarassada, i abans no ho
estava; i després pareix alguna criatura, la qual de no ser passa a ser.
—Sí, però—digué ell—això que tu has vist en altres no ho has vist en tu mateix. No obstant això, digues-me
si te’n recordes, què eres abans que fossis engendrat?

15
Retre: donar a algú allò que se li deu.
16
Humor: : fluid del cos. L’afirmació parteix d’una creença provinent del metge grec Hipòcrates de Cos (s. V i IV a.C.), segons la qual la salut depenia
de la proporció o desproporció entre els quatre humors (la sang, la bilis groga, la bilis negra i la flegma).

6
—Jo—vaig dir—no ho recordo ni sé del cert què era, perquè no ho vaig veure; però estic convençut que no
era res, perquè soc home com els altres i convé que segueixi les seves petjades.
—Doncs—digué ell—, tu creus en allò que no has vist.

Bernat Metge, Lo somni (fragment)

JAUME ROIG

Mas, aquell any, (a més a més) alguns vedells:

un cas estrany ab la carn d'ells
en lo món nou, tot ho cobrien,
jorn de Ninou (cap d’any) assaborien
s'hi esdevenc. (tingué lloc) ab fines salses
Jo tinguí’l reng (espectacle) les dones falses.
fiu convidar
tots a sopar En un clot tou,
e rigolatge, (gresca, diversió) fondo com pou,
los de paratge descarnats ossos,
qui junt havíem; cames e tossos, (nuques)
allí teníem allí’ls metien;
de tot potatges; (menjar) e ja l'omplien
de carns salvatges; les fembres braves,
volateria; (aviram) cruels e praves, (perverses)
pastisseria infels, malvades,
molt preciosa, e scelerades, (criminal)
la pus famosa abominables;
de tot París. cert los diables,
En un pastís, com los mataven,
capolat, trit, (tallat petit) crec les aidaven
d'hom cap de dit e lo dimoni.
hi fon trobat. Faç testimoni
Fon molt torbat que’n mengí prou:
qui’l conegué; mai carn ni brou,
reconegué [...] Perdius, gallines,
carn d'hom cert era. ni francolines, (ocell)
de tal sabor,
La pastissera, tendror, dolçor,
ab dos aidants (ajudants) mai no sentí.
filles ja grans,
era fornera Per lo matí,
e tavernera; de totes tres
dels que hi venien feren quarters,
allí bevien, e llur posada
alguns mataven; fon derrocada,
com capolaven, e l'aplanaren;
feien pastells, sal hi sembraren;
e dels budells, e tots los cossos
feien salsisses tallats a trossos,
o llonganisses, (cent n'hi comptaren)
del món pus fines. los soterraren
[...] elles mataven en lloc sagrat.

Jaume Roig, Espill o Llibre de les dones

7
 AUSIÀS MARCH

1.
Puix que em trobe únic en amor, em sembla (com que)
que tot això que em passa siga costum estrany;
entre la gent, amor s’extingeix per l’absència,
i, en canvi, el meu amor no s’acaba per la mort,
ans us ame més en mort que en vida. (sinó que)
I jo disculpe aquells qui no em voldran creure:
pocs hi ha que creguen altres coses
sinó les que són semblants a les que els esdevenen a ells.

2.
Tal com la mar es plany greument i crida (es queixa)
quan dos vents forts la baten igualment,
l’un de llevant i l’altre de ponent,
i dura això fins que perd la partida
l’un a favor del que és més poderós,
dos grans desigs baten la meva pensa, (pensament)
la voluntat però vers un es llença.
Vull, us ho dic, ben amar-vos a vós.

3.
Tal com aquell qui es veu prop de la mort,
patint mal temps i perills en la mar,
i veu el lloc on es podrà salvar,
però no el pot atènyer per dissort, (arribar, aconseguir)
m’esdevé a mi que vaig molts mals passant (em passa)
i veig que vós me’ls podríeu guarir. (curar)
Desesperat, insatisfet de mi,
el vostre orgull aniré proclamant.

4.
Si com lo taur se'n va fuit pel desert
Quan és sobrat per son semblant qui el força
Ne torna mai fins ha cobrada força
Per destruir aquell qui l'ha desert,
(Així com el brau fuig al lloc desert
quan és superat pel seu semblant, que l’hi força,
i no torna mai fins que no ha recuperat la força
per destruir aquell que l’ha desposseït,

tot enaixí em convé llunyar de vós així mateix em cal allunyar-me de vós,
Car vostre gest mon esforç ha confús car el vostre gest ha torbat el meu esforç,
No tornaré fins del tot haja fus no tornaré fins que no hagi fugit del tot
La gran paor qui em tol ser delitós la gran por qeu m’impedeix ser delitós.)

8
 FRANCESC VICENT GARCIA
A una hermosa dama de cabell negre...
Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;
Entre ells la pura neu se descobria
del coll que, amb son contrari, més campeja
i, com la mà, com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Francesc Vicent Garcia, L’harmonia del parnàs (1703)
BONAVENTURA CARLES ARIBAU
La pàtria
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del jueu
e almig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare e de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
¿Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella
si el cant dels trobadors no sona en mon orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós d'alguna gran desgràcia,
de prendre'ls tregües ganes me venien.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent natiu, no plora
que al pensar en sos llars no es consum ni s’enyora
ni cull del mur sagrat les lires dels seus avis.
En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobe sol, parl’ amb mon esperit,
en llemosí li parl’ que llengua altra no sent,
e ma boca llavors, no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix doncs per expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la gròria;
e pàssia per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, i a la posteritat.
Bonaventura Carles Aribau (1833)
9
 JACINT VERDAGUER

Lo Canigó és una magnòlia immensa

Que en un rebrot del Pirineu se bada; (s’obre)
Per abelles té fades que la volten,
Per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son càlzer escarides serres (sense acompanyament ni adornament)
Que plateja l’hivern i l’estiu daura,
Grandiós veire on beu olors l’estrella, (got)
Los aires rellentor, los núvols aigua. (humitat)
Les boscúries de pins són sos barbissos, (conjunt de flors)
Los estanyols ses gotes de rosada,
I és son pistil aqueix palau aurífic, (d’or)
Somni d’aloja que del cel davalla. (fada, dona d’aigua)

Davant s’estén una illa sempre verda,

Ramell de flors dins un pitxer de plata, (gerro)
Oasis bell que el beduí somia (individu nòmada del desert)
Vogant pel mar d’arena del Sahara.
Bedolls llustrosos, faigs i avets l’ombregen,
L’encatifen cerfull i genciana,
I les roses alpines entre líquens
La vermellor ensenyen de ses galtes.
Com pont de flors, uneix la terra a l’illa
Una verdosa i rústica palanca
Que atravessa pel mig l’estany blavíssim,
Com lo cel estrellat la via làctea.
Allí en un trono verd, que els ulls no veuen
Si és fet de boix florit o d’esmaragda,
Los dos s’asseuen, en l’encís que els lliga,
Ella a mirar lo cel, Gentil sa cara.
Olor de romaní dels boscos puja,
Dels cims olor de regalèssia baixa,
Gemecs de lires entre els arbres s’ouen, (se senten)
I en lo palau lo sospirar d’una arpa,
Dintre l’estany cantúries de sirena,
I murmuri de nimfes en la platja.

Jacint Verdaguer, Canigó (1885)

10
Sum vermis (Soc un cuc)
Non vivificatur nisi prius moriatur (No s’arriba a la vida si abans no es mor)
1. COR., 15, 36
E carcere ad aethere (De la presó al cel)
Dant vingula pennas (Les cadenes donen ales)

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes, (presència)

despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona (de sentiments baixos o de comportament innoble)
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera, (polseguera)
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca (plagui)
de les que el vent s'emporta, o gota d'aigua
de les que el sol sobre l'herbei eixuga,
o, si voleu, boboia de l'escarni. (ninot) (ultratge, ofensa, burla)
Jo só un no-res, més mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d'anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra,
marfoneu-me, atuïu-me, anihileu-me. (prendre les forces, el vigor) (deixar com mort)
[...]
Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l'afrau, i de l'afrau al còrrec. (congost, vall estreta entre muntanyes) (barranc)
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l'oprobi (deshonor)
lo meu orgull; les penes ma delícia.
Des d'avui colliré los vilipendis (menyspreu)
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira; (mori)
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devor'l lo fossar, torne a la cendra
d'on ha sortit, sum vermis et non homo.
[...]

Jacint Verdaguer, Flors de calvari (1896)

11
Un boig ne fa cent

Si convenia a tan alts i religiosos personatges que jo passàs per malalt, ¿per què fer-me prendre per qui agafa
els delinqüents? Si boig, per què criminal? Si criminal, per què boig? La resposta a aqueix dilema que es féu
tothom fou prendre'm al cap de pocs dies les llicències de celebrar la Missa. Lamentable error! Creien que la
penúria espiritual o bé corporal, amb la falta dels sis rals diaris de la celebració, me portarien de genollons als
peus de Comillas demanant-li, per amor de Déu, la celda de l'Hospital dels Capellans que em tenia reservada
la seva munificència. Creien que m'hi obligarien la necessitat i la vergonya de veure'm suspès. A les privacions
ja hi estava fet, com lo gos a anar descalç; la vergonya, com ja he dit, no la sento per mi, la sento per qui ha
sigut per mi tan miserable.
(...)
Los qui es queixen d'aqueixos articles són los qui me'ls han inspirats i posats a la ploma. Tant punyen al bou
que a la darreria es mou, i pacífic com és, dóna bones envestides; fins los coloms tenen fel, i la candorosa
ovella es defensa com pot, amb les poques armes que li donà la Providència. Poques i gairebé inútils me les ha
donades a mi, perquè resplendís en ma defensa la sola mà de Déu, que ha parat tots los colps i ha esbullat
cent i una vegada com un castell de cartes los plans de mos enemics. Gràcies a Déu, han tingudes tantes
derrotes com batalles m'han presentades.
(...)
Senyors impugnadors meus: permeteu que us done un consell d'amic, encara que no em tracteu com a tal:
no espremau mai una taronja fins a fer-li sortir los pinyols puix vos podrien caure a la cara. No trenqueu la
canya cascada ni apagueu lo ble que encara fuma, i aquests dos últims consells no són meus; no es cullen pas
tan bones espigues en mon camp, són de l'Evangeli. I ara confesseu que n'heu fet un gra de massa, i que heu
extremat los procediments en la persecució. Confesseu que no anàreu gaire pel bon camí i qui no va pel bon
camí, no fa bon pas a la fi. No us podeu excusar amb aquell dolent principi de que el fi justifica els medis,
puix si aqueixos eren mals i reprovables, lo fi era pitjor i reprovable pels homes i per Déu. No mataràs, i ¿no
volíeu que el tret vos sortís per la culata?
M'heu acusat de mania de persecució, que cabalment és la vostra tant temps ha, i per donar-ne proves vos
heu posat a fer ximpleses i actes de maniàtic i de boig (m'estimo més qualificar-les de bogeries que de
malifetes). Me volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres: ¡quant veritat és allò de que un boig
ne fa cent!

Jacint Verdaguer, En defensa pròpia (1895-1897)

12
 ÀNGEL GUIMERÀ

SAÏD (a part): Sí, sí; jo tot vull dir-li abans que arribin. (Alt.)
Senyora!... Blanca!... Perdoneu-me: us miro
Per sobre d’aquest món. Vós en la terra
No heu nascut, no, com han nascut los homes.
Vós sou d’altres espais, d’on s’engendraven
Los somnis endolcits de ma infantesa.
Al veure-us, al sentir-vos!... Sols amb l’aire
Que moveu al passar, tota ma vida
Tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,
I sent, vibrant, que mor i viu alhora!
I amb goig i penes, i amb desigs i angúnies
L’alè que heu respirat cerco i aspiro,
I en ell m’ofego i m’hi rebolco l’ànima!
I una onada potent, com la que arrenca
Del fons del mar les roques per llençar-les
Contra del sol, la lluna i les estrelles,
Una onada de sang, sospirs i besos,
I bramuls de salvatge i clams de joia,
i llàgrimes i queixes i harmonies,
Esqueixant-me al pujar trossos d’entranyes
A mos llavis acut, i en ells rebenta
Per a dir-vos, oh Blanca, que us estimo
Més que s’estima vostre Déu als àngels,
Més que estima a ses hurís Mahoma,
Més que s’estimen tots los sers que alenen,
que tots los que han viscut i els que han de viure,
Esperits i mortals en cels i terres!
BLANCA (cobrint-se el rostre avergonyida): Oh, Déu!
SAÏD: L’he ofès! Què has dit, llengua traïdora!
BLANCA: Ah, no!... que vull sentir-vos! Vull sentir-vos!
Mes deixeu-me amagar aixís lo rostre.
(cobrint-se la cara amb les mans.)
SAÏD: I em perdoneu? A mi!
(...)
SAÏD (canviant sa desesperació en tendresa): Ah, Blanca,
Si sóc l’esclau, humil com la coloma!
Voleu que besi els peus de vostre pare,
I que besi la terra que trepitja!
BLANCA: Més jo el vull, oh mon Déu!... jo el vull; salveu-lo!
SAÏD: Tot és en va: vós sou el cel; jo l’aigua;
Mai s’ajunten ací; mireu: s’ajunten
Només en l’horitzó! És en va!

Àngel Guimerà, Mar i cel (1888)

13
 NARCÍS OLLER

1.
Era altot i ossut, però magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren
també negres nines les dels seus ulls, fredes i escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la
seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas
llarguet i cantellut. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó,
amb els seus llavis tan prims i cenyits a l'os, que no podia badar-los sense fer l'efecte que ensenyava les dents
per mossegar.

2.
Quan l'Oleguer, havent barrat la porta, es ficava magatzem endins a la feble claror d'una candela que duia
estanallada entre dos dits, un xicot del carrer cridà pel forat del pany:
—Escanyapobres! —I aquest crit, que retrunyí amb veu aspra i desvergonyida per les tenebroses voltes del
magatzem, glaçà les sangs de l'avar.
—Escanyapobres! —Renom que li aplicaren feia un quant temps, que anava popularitzant-se, i que duia en
si tots els aires d'una persecució rabiosa, que era un estigma amb què li escopia a la cara tot un poble. Així ho
entenia l'Oleguer, i, en pensar-hi, ell, que per pròpia voluntat s'apartava sempre de tothom, s'esfereïa.
La seva naturalesa era la de l’arrel o la del talp: viure en la foscor, créixer en ella, i en ella desplegar la seva
força; no eixir mai a fora, ni ésser assenyalat amb el dit, ni ésser l’enveja ni el sac dels cops de ningú. El crit de
“Escanyapobres!” era un crit de venjança, l’alerta d’un regiment de forners disposats a apedregar-lo. En aquell
moment, dintre de la seva casa, el crit prenia ja un to provocador. Es sentí acorralat, i en el seu semblant es
llegí tota la sobtada desesperació de la bèstia sorpresa en el cau, la ira salvatge d’aquella naturalesa grossera. La
vida ensopida que tants anys menà dintre la foscor del seu magatzem, l’havia fet tornar esglaiadís com una
rata. Del coratjós traginer no en servava sinó la primera envestida i la confiança absoluta en tota la naturalesa,
exceptuant-ne l’home, que tenia per la pitjor de les feres. Tota la seva vida havia dit de la humanitat que era
“una colla de lladres”: cada home era, doncs, un lladre de qui calia guardar-se; i, en la confusió d’idees del seu
cervell escanyolit per la ignorància, havia cregut sempre honrada tota la cobdícia que no anés armada fins a
les dents.

3.
Els enginyers feren destapar el pou i recorregueren la mina, entrant-hi per la boca, proveïts dels
corresponents fanals. En arribar a la unió de la mina i el pou, un dels enginyers, aixecant el cap, sentí en el
front la desagradosa rascada d'un objecte fred, punxós i brandejant, alhora que els seus peus ensopegaven
amb pellingots de roba. Tornà enrera un moment, ple de vague temor, per a passar altre cop endavant més
ajupit, fins a trobar-se al mig del pou. Llavors, ell i els seus companys remarcaren que del gruixut travesser
dels ternals, penjava un objecte recargolat i monstruós, ple de traus i cantells i de silueta estranyament
humana. Hi acostaren les llanternes i recularen esfereïts. Era un esquelet humà. Estava penjat al travesser per
sota les aixelles, lligades les pelades mans darrere. Arnada barretina cobria el seu crani, i trossos de roba,
esqueixalats i humits, penjaven encastats al costellam i als fèmurs. Sobre aquelles parets de carbó ressaltaven
més blancs els ossos. Però el que era més esgarrifós, perquè duia a l'ànima la revelació dels sofriments que
degué passar l'infeliç, era veure-li la posa revinclada dels genolls i dels peus crispats, i el cap girat per amunt,
amb la barra oberta, com si encara cridés socors als de dalt de la muntanya.

Narcís Oller, L’Escanyapobres (1890)

14