Margarida Prats Ripoll.

Universitat de Barcelona

De poesia
per a
infants,
encara
Tornem a parlar de poesia infan-
til, en una doble perspectiva: d'una
banda, un cop més la poesia per a
infants i, de l'altra, la poesia per
a infants avui. Això servirà de fil
conductor dels temes que anirem principals característiques del pano-
descabdellant: consideracions so- rama actual, tenint en compte els
bre el gènere i els seus àmbits, precedents i la tradició immediata.

Un cop més, la poesia per a infants

Quan diem poesia infantil parlem d’una
mostra de la festa de les paraules, de la seva
capacitat expressiva a partir del ritme, dels jocs
de llenguatge, del seu significat simbòlic. En-
tenem que l’adjectiu que acompanya la paraula
poesia assenyala la necessitat d’adequar la
paraula poètica als seus destinataris; tanmateix,
aquesta adequació no passa per inventar un
succedani del llenguatge poètic carrincló i poc
acurat, sinó per crear-ne un que, contemplant
les restriccions –lingüístiques, culturals i vitals–
imposades per la naturalesa del receptor,
s’adapti a la seva experiència, als seus interes-
sos, a la seva comprensió del món, de la cultura,
de la llengua. Llevat de l’adequació de la paraula
poètica a l’experiència del receptor, no hi ha
cap altra diferència entre la poesia infantil i la
poesia sense adjectivació.
Quan diem poesia infantil parlem de poesia
sense diminutius, parlem de la paraula poètica
com a primer pas en el camí del viatge poètic,
parlem del joc a partir de les paraules, parlem
de la capacitat de conjurar el món a partir de
la paraula.

Il·lustracions: Mercè Galí «Poesies amb suc.

Antologia de poesia per a infants» la Galera
Articles
 La poesia escrita per a infants i la poesia triada per a ells
A parer nostre, la poesia per a infants aplega les obres escrites expressament per
a ells i aquelles que han estat confegides a partir de tries d’obres adreçades a d’altres
receptors i/o de mostres folklòriques. Seguint els criteris aplicats i explicats en
estudis anteriors, optem per incloure-hi dos àmbits: el dels poemaris d’autor i el de
les antologies d'autor, de folklore o mixtes, tal com fan els estudiosos de la poesia
infantil en llengua castellana, Ana Pelegrín i Jaime García Padrino.
Aquest punt de partida possibilita una aproximació més matisada a l’estudi del
gènere des del punt de vista de la seva vitalitat, ja que permet presentar una
panoràmica menys desoladora de la seva evolució. Recordem que, si bé l’oferta de
poemaris d’autor en la nostra llengua ha estat esporàdica fins la darrera dècada del
segle passat, fenomen extensible a d'altres literatures europees de l’àrea mediterrània,
s’han anat publicant antologies adreçades als infants de manera regular al llarg de
la història del gènere, llevat del període en què, per circumstàncies polítiques, es
prohibiren les publicacions en llengua catalana.
Des de l’inici del gènere, el darrer terç del XIX, fins a la desfeta de 1939, es
publiquen reculls de folklore i antologies, però només alguns poetes, com Jaume
Collell, Salvador Perarnau o Apel·les Mestres, escriuen per als infants. En la represa,
a partir dels seixanta i fins al final dels vuitanta, el procés de recuperació del gènere
també és lent, tot i l'augment de llibres en català i la tímida presència del català a
l'escola. En trenta anys no es publica ni una vintena de llibres de poemes, la majoria
dels quals són antologies. Només cinc poetes escriuen per als infants: Josep Carner,
Museu zoològic (1966), Miquel Desclot, Empar de Lanuza, Joana Raspall i Olga
Xirinacs. En aquells moments, les versions de l’anglès de Marià Manent enllacen amb
les publicacions d’abans de la guerra i són el precedent de la incorporació d’obres
d’altres cultures a la nostra tradició.

La poesia per a infants avui

Abans d’acostar-nos al panorama actual de la poesia per a infants, esbossarem

una breu pinzellada panoràmica de la darrera dècada del segle XX, inici de l'expansió
del gènere. En efecte, al llarg d'aquests deu anys augmenta de manera espectacular
la publicació de llibres de poesia per a infants, tant de poemaris d’autor —se n’estampen
vint-i-set—, com d’antologies —se’n publiquen una vintena—, més de la meitat de les
quals són antologies d’autor. Continuen les traduccions amb obres de Gianni Rodari
i Roald Dahl.
Alguns dels poetes que havien iniciat la seva producció la dècada anterior continuen
escrivint: Miquel Desclot, Oi, Eloi?; Empar de Lanuza, Versos al sol; Joana Raspall,
Com el plomissol i Poemes i faules; Olga Xirinacs, Marina i Cavall de mar. També
s’incorporen noves veus, com Josep M. Sala-Valldaura amb el magnífic Tren de
paraules, Maria Beneyto amb una obra rodona per a petits lectors: Poemes de les
quatre estacions, o Marc Granell. Els bestiaris dominen la temàtica d’aquesta dècada,
en destaquem el Bestiolari de la Clara de Miquel Desclot per la riquesa i varietat de
formes poètiques, per les referències a obres clàssiques de la literatura catalana i
pel joc intertextual amb el folklore; l'Alfabestiari de Francesc Pérez i Moragón i Carles
Pérez, per l’excel·lent treball de grafisme; i el Bestiesari d'Enric Larreula pel to
humorístic.

8 Articles

El panorama actual. Principals trets
En la producció dels set primers anys del nou mil·lenni, es
mantenen característiques de la dècada anterior —progressió
d'obres editades i reescriptura del folklore—, i apareixen noves
tendències: ampliació de franges lectores, de temes i de tipus
de formats.
En l’augment de la producció conflueixen la dedicació dels
poetes i la implicació dels editors. Entre les veus consolidades,
Josep M. Sala-Valldaura, a Disfresses, ens obsequia amb atrac-
tives propostes plenes d’enginy i referents folklòrics; Miquel
Desclot, a Més música, mestre!, ens regala jocs lingüístics i fina
ironia; Joana Raspall, la més prolífica, ens ofereix quatre poe-
maris on continua mostrant la seva sensibilitat. Entre les noves
incorporacions, destaquem Carles Cano, que ha excel·lit en textos
teatrals, i que a Poemes sense diminutius, tracta temes propers
als infants a partir d’un ampli repertori de formes poètiques:
romanços, endevinalles, embarbussaments, acròstics i cal·ligra-
mes. M. Josep Orobitg, amb Esqueixada de versos i Descabdellat
de versos descabellats, lliga imaginació i humor amb un bon
domini de la paraula. Núria Albó, amb M’ho ha dit el vent, tracta
temes de l’entorn més directe dels infants i els seus sentiments
amb ritme i musicalitat. Núria Albertí amb Poemes i cançons de bressol i Montse
Torrents amb Per què els gats miren la lluna? aporten dues bones eines per acostar
la poesia als menuts, en la línia iniciada la dècada anterior per Empar de Lanuza:
estrofes breus, referents folklòrics, lleugeresa del llenguatge i ús encertat de
diminutius que donen calidesa sense cap sospita de carrincloneria. Josep Ballester,
amb Els ulls al cel i l’ànima a la mar, ofereix a lectors adolescents un poemari ric
de versificació amb referents de folklore i de la tradició literària culta i un ampli
ventall de personatges del nostre imaginari col·lectiu.
Pel que fa a l’ús del folklore, la major part de poetes actuals continuen utilitzant-
lo i n’ofereixen una mostra rica i amb diferents gradacions de complexitat: des
de partir de l’estructura d’endevinalles o embarbussaments fins a compondre
autèntics collages on se superposen diversos protagonistes de la rondallística,
amb canvis de rols.
Els editors segueixen apostant per la poesia; igual que la dècada anterior,
inclouen llibres de poesia en col·leccions de narrativa i reediten obres; també
eixamplen horitzons amb propostes en format d'àlbum i amplien franges lectores.
Quant a les noves tendències, en podem esmentar dues: l’ampliació de franges
lectores, tant cap a la banda dels més petits com la dels adolescents, i la de tipus
de llibres. Pel que fa a la primera tendència, la producció ha estat més prolífica
en la franja dels menuts on, a més dels poemaris d’Albertí i Torrents esmentats,
s’ha iniciat la sèrie «Vull llegir! Poesia», en què cada llibre aporta un poema d’un
poeta reconegut, il·lustrat pràcticament vers a vers, i s’ha inserit sobre volums
de poemes dins les col·leccions «Llegim i escrivim» i «El Bosc de Colors», de les
editorials Eumo i Barcanova, respectivament. Quant a la segona tendència,
subratllem la tria del format àlbum en un parell de traduccions: El mar en calma
i viatge feliç de J. W. Goethe i L’astrònom de W. Whitman, i la incorporació en les
obres per als més menuts d’un llibre joc de poesia, amb diferents textures: Toca,
toca. Llibre poema.
Una de les aportacions més interessants d’aquest inici de mil·lenni és Poesies
amb suc. Antologia de poesia per a infants, de Miquel Desclot. Aquesta vasta tria
de tres-cents cinquanta-nou poemes escrits específicament per a la mainada és una
obra de referència del gènere per tres raons: obre les portes a la poesia escrita per
a infants en altres cultures, tant de la resta de llengües de l’Estat, com d’altres
d’Europa o d’Àsia; ofereix un primer tast d’obra inèdita de poetes, com Carles Hac
Mor, Dolors Miquel, Eduard Sanahuja i Helena Vidal, que s’estrenen en el camp de
la poesia adreçada als infants i aporten aires nous, com jocs amb referents de sèries
televisives, humor fresc i referents d’altres tradicions; la tria convida a un passeig
diacrònic per les obres de la nostra cultura des de l’inici fins a les darreres incorpo-
racions: Eva Dènia, Mar Pavon, Lola Casas, la més prolífica, entre altres.

Podem parlar de bon temps per a la lírica?

Si comparem el panorama actual amb el de fa vint anys, sens dubte ha canviat

substancialment: el notable progrés de publicacions iniciat la dècada dels
noranta es manté i, fins i tot, s’accelera en els primers set anys del nou mil·lenni.
Aquest canvi, però, permet celebrar la consolidació del gènere? Podem parlar
de bon temps per a la lírica? Si considerem l’augment de la producció, respondrem
afirmativament. Ara, si també tenim en compte la qualitat i la varietat, la resposta
serà diferent. No podem ignorar que una part de les obres publicades contenen
mostres de rodolins i quartetes no sempre ben rimats, en comptes de poemes
bastits a partir d'un bon domini lingüístic i un coneixement assumit de la tradició
literària. Tot amb tot, el panorama no és, ni de bon tros, desolador: part de la
poesia catalana per a infants escrita des dels vuitanta s’insereix plenament en
la línia de la literatura adreçada als lectors infantils, on es pressuposen molts
coneixements de literatura de tradició oral i es confia que el lector sabrà integrar
aquests elements en la mateixa reconstrucció del text. Són peces que contenen
elements imprescindibles per a una bona poesia: joc lingüístic, imaginació i bon
domini de la paraula; algunes contenen també humor i ironia, i reescriptura del
folklore. En presentem una mostra, condicionada per raons d’espai.

Articles
El bany Clarinet
La nina de drap Com que sóc un clarí net
que més m’estimava de la boca a l’esquelet,
s’ha descolorit
m’ensabono cada dia
perquè l’he banyada.
la lluent anatomia:
Quan la mare em renta
jo també tinc por no voldria que un barrut
que em descoloreixin pogués dir-me «claríbrut».
l’aigua i el sabó.
Miquel Desclot
Cada dia ho miro…,
però veig que no.
Joana Raspall

A la Ventafocs
Embarbussament
De cendres portes la falda,
Truc de rus mut i poruc però no ruc: de fum és el teu anell
fer-se el suec. i les sabatetes, totes,
d’espurnes i cascavells.
J. M. Sala-Valldaura
Empar de Lanuza

Mar Bàltica Un, dos, tres,

quatre gotes sobre el mar. Cançó
Gel sobre gel
s’ha descolorit el cel Un, dos, tres, No és
Aigua sobre aigua quatre infants sense una llar. o tot o res,
Una mar sense barana.
que és:
Josep Ballester
Un, dos, tres, un poc d’açò i un poc d’allò,
sempre plou sobre mullat. i d’allò altre un trosset.
Eva Dènia Marc Granell

CIRC (Acròstic) Tenebres

Cavallistes Que fosc que es veu el mar

trapezI sota el meu llit!
feRes No obriré les parpelles
aCròbates. fins al matí.
Juan Kruz/Miquel Desclot
Carles Cano

Articles