APUNTS EVOLUCIÓ BIOLÒGICA

És important recordar que l'evolució es desenvolupa mitjançant

l'acumulació, substitució i intercanvi graduals de gens en els
individus. No són els individus els que evolucionen, són les espècies.
Els individus neixen amb una constitució genètica particular i no
poden canviar, igual que el senglar no pot renunciar a la seva
obsessiva passió per les tòfones. Només a través de la reproducció
poden sorgir noves possibilitats genètiques, i la selecció natural
escollirà algunes d'elles per projectar en el futur. El ritme dels canvis
evolutius depèn per tant, de diversos factors diferents; principalment
de la diversitat que presenta una població donada, de la mesura en
que aquesta diversitat és un reflex de la diversitat genètica subjacent
i de la «pressió de la selecció és a dir, de la força amb què és
afavorida la reproducció de cert tipus d'individus i, per tant, dels seus
gens. Però fins i tot en unes condicions òptimes perquè es produeixin
ràpids canvis, l'evolució ha d'esperar que passin moltes generacions
perquè les pressions ambientals vagin amassant i modelant el
patrimoni genètiques d'una espècie.

Una cosa és com funciona l'evolució, i una altra els seus resultats.
Ningú sap exactament com va sorgir la vida sobre la Terra. I és molt
probable que mai ho sapiguem del tot, ja que l'esdeveniment es va
produir fa uns sis mil milions d'anys. En qualsevol causa legal es pot
veure que com més temps fa que s'ha produït un esdeveniment més
gran és el desacord sobre els seus detalls. I, en ser un dels
esdeveniments més antics, l'origen de la vida no és una excepció. No
obstant això, si ens saltem les complexes fórmules químiques, podem
passar a descriure una hipotètica seqüència d'esdeveniments que ha
estat acceptada per un gran nombre d'experts en la matèria. L'antiga
atmosfera estava formada probablement per una barreja d'hidrogen,
nitrogen, vapor d'aigua, metà i amoníac. Posant aquests components
en un sistema que circuli contínuament i aplicant de tant en tant
espurnes elèctriques (simulant una tempesta) i radiacions
ultraviolades (simulant les del Sol), poden produir en el laboratori una
gran varietat de molècules orgàniques complexes. Entre aquestes
molècules són alguns aminoàcids, que són components bàsics de les
proteïnes i fins i tot els precursors dels propis àcids nucleics. Aquest
experiment pot recrear els passos bàsics que van tenir lloc fa molt de
temps; almenys demostra que si es subministra energia a una sèrie
de compostos inorgànics es poden produir compostos orgànics. En
anar formant vegada més molècules complexes, anirien
interaccionant entre si, fins a formar un virtual «brou" de components
orgànics. Un cop preparat el substanciós "consomé", ja només cal
que una d'aquestes cèl·lules desenvolupi la capacitat de reproduir-se
a si mateixa (com l'ADN en cada un de nosaltres) perquè aparegui la
vida.

Les formes de vida primitives que van aconseguir reproduir estarien

probablement envoltades per altres molècules orgàniques generades
per les mateixes forces, que no havien assolit l'estadi de la vida.
Aquest substanciós brou proporcionaria una abundant font d'aliment
a qualsevol de les nostres molècules antecessores que trobés la
manera d'aprofitar l'energia continguda en la seva estructura. Pels
primers éssers vius s'assemblaven en certa manera els animals en
que obtenien el seu aliment ("devorant" a altres éssers

Quan els primitius animals van xuclar (alimentar-se) el seu brou

orgànic, la selecció presumiblement, va començar a afavorir les
variants genètiques capaços de produir el seu propi aliment a partir
del diòxid de carboni, l'aigua i l'energia del Sol: les primeres plantes.
En anar-se'n diversificant, les plantes no només van proporcionar un
subministrament creixent d'aliment als famolencs animals, sinó que,
mitjançant la fotosíntesi (combinació química de diòxid de carboni i
aigua per a produir glucosa, un sucre simple) van afegir un important
component a l'atmosfera: l'oxigen. L'oxigen va tenir un doble efecte.
En absorbir les abundants radiacions ultraviolades del Sol es va
convertir en ozó -present actualment a les capes superiors de
l'atmosfera-, que va impedir que un gran percentatge de les
radiacions ultraviolades arribessin a la Terra. Sense l'escut de l'ozó,
l'alt nivell de radiacions ultraviolades produirien un increment en la
freqüència de càncer de pell, de la ceguesa i de les mutacions
gèniques.

La segona conseqüència més important de l'aparició de l'oxigen en

l'atmosfera va ser que va produir unes condicions químiques en què
la vida podia ser molt més dinàmica. Sense oxigen els organismes
s'haurien vist obligats a prendre un camí energètic menys eficient, el
que actualment utilitzen únicament certs organismes primitius com
els llevats que, molt convenientment per a nosaltres, produeixen
alcohol com a subproducte i els animals superiors durant breus
períodes de temps. En un esforç intens els músculs d'un atleta poden
produir energia sense oxigen, la acumulació del producte final
d'aquest procés, l'àcid làctic, produeix les agulletes. En finalitzar
l'esforç, una agitada respiració paga el "deute d'oxigen” contret
anteriorment. En un medi ambient sense oxigen, la vida dels animals
hauria estat monòtona i sense «inspiració». No obstant això, lliures
d'aquestes restriccions metabòlica van estar en condicions
d'emprendre una intensa activitat: individual, col·lectiva i, amb el
temps, cultural a més de biològica.

Les primeres formes de vida es van donar, probablement, en els mars

primitius. Els primers vertebrats van sorgir diversos centenars de
milions d'anys després de l'aparició dels invertebrats i, al principi, es
van trobar en inferioritat respecte als seus parents més
desenvolupats encara que sense ossos. Els trilobits (animals
semblants als actuals xifosurs) i alguns euriptèrids (enormes
escorpins marins) dominaven els oceans primitius, mentre els petits
vertebrats tractaven probablement de passar desapercebuts
amagant-se en les ombres. Els primers peixos ni tan sols tenien
mandíbules articulades, en aquest aspecte s'assemblaven a les
actuals llamprees i mixinoïdeus, desagradables paràsits que
s'adhereixen a peixos més grans com la truita de riu. Però no és
probable que els primers peixos fossin paràsits, ja que hi havia molt
pocs animals a qui poguessin «parasitar». Més aviat es arrossegarien
pel fons marí, alimentant-se de detritus i matèria orgànica en
descomposició que absorbien amb les seves boques sense
mandíbules. Un començament bastant humil per al que, amb el
temps, arribaria a ser la flor i nata de l'evolució.

Aquells primers vertebrats «descobrirem» ràpidament els avantatges

que era posseir una armadura de plaques, probablement per
protegir-se dels nombrosos invertebrats que rondaven per allà. (En
termes evolutius, els individus protegits per una cuirassa van estar en
avantatge davant la selecció i van tenir més descendència que els
altres, fins que, finalment, una gran part de la població va estar
protegida d'aquesta manera). L'armadura va fer possible l'augment
de mida, ja que els peixos eren més capaços de defensar-se en la
competició submarina. Al final, els posseïdors de mandíbules van
cobrant avantatge, i van començar a aparèixer espècies semblants a
les que coneixem actualment. Amb una mandíbula eficient i ferotge,
l'armadura va deixar de ser necessària, convertint-se fins i tot en un
llast. En qualsevol cas, d'entre els peixos amb mandíbula va sorgir
una branca lateral que semblava insignificant, encara que estava
destinada a exercir un important paper en el futur del planeta i el
nostre propi futur.

Agafem un peix i posem-lo en terra ferma: en l'aigua el peix neda

àgilment mitjançant les ondulacions del seu cos, però en terra
aquests moviments elegants i bellament coordinats resulten inútils, i
el pobre animal es s'agita desesperadament. A l'aigua el peix
"respira" amb facilitat absorbint aigua per la boca, fent-la passar per
les brànquies i expulsat de nou a través de les esquerdes té a banda i
banda del cap. L'oxigen de l'aigua passa a la sang del peix i el diòxid
de carboni és expulsat a l'exterior. Però en l'aire aquest aparell és
inútil, de manera que l'animal s’asfixià ràpidament, de fet, com peix
fora de l'aigua. Els animals terrestres, en canvi, tenen extremitats
musculoses que els permeten moure's, així com bosses tancades
(pulmons) on es realitza l'intercanvi d'oxigen i diòxid de carboni. Fa
aproximadament 300 milions d'anys, un grup de peixos, aparentment
insignificants els crossopterigis, es va diferenciar dels seus parents en
desenvolupar aletes dotades de músculs que proporcionaven més
vigor i flexibilitat als seus moviments: just el que necessitaven per
ser capaços de moure's a la terra . A més tenien unes senzilles
bosses esfèriques que els permetien empassar aire quan era
necessari per a la seva supervivència. Per a ells, una alenada d'aire
devia ser com un bon glop d'aigua fresca.

És fàcil imaginar a aquests animals com intrèpids pioners que van

emprendre coratjosament l'aventura de la història del món: la
conquesta de la terra. En realitat no eren res d'això. Com que vivien
en llacs i pantans, molts dels primers crossopterigis van haver de
morir quan va canviar el clima i assecar el seu medi aquàtic. Només
van sobreviure els que estaven equipats amb uns pulmons primitius
que els, permetien respirar aire durant els angoixants períodes de
sequera que precedien a les pluges refrescants. (Actualment hi ha
peixos similars a aquests: els peixos pulmonats de Sud-america,
Àfrica i Austràlia, que, tot i ser autèntics peixos, són capaços de
romandre periòdicament fora de l'aigua durant diverses setmanes.)
Quan les coses es posaven lletges, els peixos dotats d' pulmons i
aletes carnoses podrien moure's sobre la terra a la recerca d'un altre
bassal. El més probable és que s'arrosseguen pel fang al llarg dels
llits secs dels rius. Si haguessin pogut pensar, els nostres
esmunyedissos avantpassats sens dubte anhelarien recuperar l'únic
mitjà de vida que coneixien: un medi aquàtic. I la selecció afavorir als
que van demostrar estar més capacitats per buscar-lo. Així, gràcies a
un fort instint de conservació, va començar una de les més
apassionants successos biològics.

Com que les plantes se'ls havien avançat en la conquesta de la terra,

els primers animals terrestres van trobar esperant una abundant font
d'aliments, així com un entorn que encara estava sense explotar. Va
haver de ser una mena de Edèn, ja que els enfrontaments amb altres
animals havien quedat enrere, en els pantans, i les plantes encara no
havien desenvolupat les espines i verins que més endavant
s'utilitzarien per protegir-se dels animals. Segurament aquests
pròspers immigrants marins van portar una èxitosa existència. No
obstant això, encara no estaven completament adaptats a la vida a la
terra, ja que necessitaven tornar a l'aigua per poder reproduir: els
seus ous, suaus i gelatinosos, estaven més adaptats a l'aigua que a la
terra, i podien ser destruïts per la sequedat i la calor del Sol Aquests
van ser els amfibis, els representants actuals són les granotes, els
gripaus i les salamandres. Per acabar amb la seva dependència de
l'aigua només els faltava desenvolupar ous amb una closca dura que
continguessin un medi aquós protector com el que fins llavors els
havien proporcionat els rius i pantans. I entren en escena els rèptils.
(D'una manera similar, els primers animals multicel·lulars van
aconseguir independitzar més del seu entorn envoltant d'una capa
protectora i produint un mitjà líquid que substituís a l'aigua del mar,
el que ara anomenem sang.)

Gràcies a la seva independència recentment conquerida, els primers

rèptils es van estendre sobre la faç de la Terra i es van desenvolupar
en molt diverses formes, que incloïen, per exemple, al poderós
dinosaure.

Ben aviat va sorgir, en aquesta gran irradiació adaptativa dels rèptils,

una branca lateral que, de nou, contenia una sèrie de característiques
peculiars i distintives, característiques que en aquells temps
semblaven insignificants, però que després van resultar ser
autèntiques benediccions evolutives. Per exemple, alguns d'aquests
rèptils tenien "colzes» que s'articulaven cap enrere i «genolls» que
s'articulaven cap endavant, de manera que els seus cossos, en lloc
d'estar suspesos entre quatre columnes com els de les sargantanes
actuals, s'alçaven directament sobre les seves quatre potes. També
els seus dents van especialitzant cada vegada més; uns per triturar
(els molars) altres per esquinçar (els canins), i altres per tallar (els
incisius). Aquest mostrari de dentista reflectia la seva capacitat de
portar una dieta més àmplia, una dieta omnívora. Tanmateix, la
dentadura dels rèptils moderns és completament uniforme: un
cautelós cop d'ull a l'interior de la boca d'un cocodril servirà per
convèncer els escèptics.

També l'anatomia interna experimentar una reorganització en

aquesta branca lateral, igual que havia succeït en la transició dels
peixos als amfibis i, posteriorment, dels amfibis als rèptils. Les
escates dels rèptils van ser substituïdes per pèls aïllants, quan
aquests animals van donar amb el truc de mantenir una temperatura
constant tot i els capricis del medi ambient extern. Després de tot, la
temperatura de l'aire canvia molt més que la de l'aigua. La seva sang
calenta els proporcionava, per tant, una major independència del
medi exterior, de manera que la seva adaptació a la terra es va fer
molt més flexible que la dels seus avantpassats dels rèptils. També
els va franquejar el pas a regions de climes extrems que havien estat
inaccessibles per als dinosaures i els seus parents. A més, mentre
que els rèptils veien limitada la seva activitat a les hores del dia en
què la temperatura era propícia, aquestes noves formes eren lliures
d'establir els seus horaris segons la seva conveniència.

Aquests animals van fer un altre gran descobriment evolutiu: els

embrions podien desenvolupar-se dins del cos de la mare i
alimentar-se amb la seva sang, d'aquesta manera gaudien d'una
major protecció i d'una temperatura constant. Ja després del seu
naixement, la nutrició de les cries quedava solucionada gràcies a una
secreció rica en proteïnes i greixos produïda per unes glàndules
especialitzades de les femelles: les glàndules mamàries o mames.
També hi va haver altres canvis importants, com ara, l'aparició de
certs ossets articulats en l'orella mitjana, cosa que va millorar
notablement la capacitat auditiva. Aquests animals, els mamífers,
eren inicialment criatures petites i espantadisses, amb un aspecte
semblant al de les musaranyes actuals. Probablement tractaven de
passar desapercebuts, vivint a l'ombra dels rèptils gegants -una
situació no gaire diferent de la dels seus avantpassats, els primers
vertebrats que van poblar els mars primitius -i robant-los, potser,
algun ou quan estaven descuidats-. No hi havia moltes possibilitats
que els mamífers experimentaran una ràpida expansió evolutiva, ja
que els dinosaures i els seus aliats estaven en el seu màxim apogeu i,
amb semblants monstres acaparant l'escenari evolutiu, no quedava
lloc per a ningú més.

Però després, fa uns 100 milions d'anys, després de regnar sense

oposició durant més de 80 milions d'anys, els dinosaures van
desapareixent i es van extingir ràpidament La causa de la seva
extinció encara no està clara i segueix sent una incògnita. Potser
aquells pacients mamífers rosegadors, amb els seus mètodes
superiors de reproducció i els seus enginyosos trucs, van robar massa
ous a Goliat. O, més probablement, l'entorn va canviar quan els
dinosaures estaven massa especialitzats per poder adaptar-se. Potser
es va produir una llarga sequera, o una onada de fred provocada per
l'impacte d'un gran meteorit les cendres enfosquir el cel i refredar la
Terra durant molts anys.

En qualsevol cas, és evident que els dinosaures no tenien la

flexibilitat necessària per aconseguir sobreviure a llarg termini. I, un
cop eliminats els seus principals competidors, els mamífers van tenir
camp lliure per a desenvolupar tota classe d'experiments evolutius.
Mamífers que volaven, nedaven, excavaven, rumiaven, pasturaven,
saltaven o caçaven, van ocupar els nínxols ecològics existents. Els
rèptils supervivents es van limitar a uns pocs representants que es
van concentrar en els tròpics. Entre els primers mamífers hi va haver
un grup que va pujar als arbres i que va conservar moltes de les
característiques dels seus avantpassats semblants a les musaranyes.
Aquestes anodines criatures, aparentment poc especialitzades,
mereixen una especial atenció, perquè entre elles estan els nostres
avantpassats.

La vida als arbres també tenia les seves exigències. Per començar,
calia moure's per les branques en comptes de per terra. Una mà
prènsil resultava més útil per a això que un casc o una grapa, així
que aquests arborícoles -els primats- desenvolupar llargs dits a les
mans i els peus, amb polzes oposables, per poder agafar fermament
a objectes tridimensionals de forma cilíndrica. Unes ungles fines i
planes podien prestar altres serveis sense ser un impediment per a la
delicada missió dels dits.
A més, molts mamífers s'havien convertit (i encara ho segueixen
sent) a "animals-nas", és a dir, en animals que es guiaven per un
sentit de l'olfacte extraordinàriament desenvolupat. Però les olors no
estaven gaire temps en les branques: les copes dels arbres són llocs
exposats al vent on és difícil deixar una olor que perduri o rastrejar
una pista. Així que els animals que tenien tendència genètica a
desenvolupar un bon sentit de l'olfacte, estaven perdent el seu temps
i les seves energies, sobretot en comparació d'altres que van
desenvolupar altres sentits, especialment el sentit de la vista. En
efecte, els primats van desenvolupar una bona vista i una visió
estereoscòpica (tridimensional). Gràcies a ella, van poder calcular
exactament la distància a una branca o liana per poder agafar-se a
ella després de saltar solcant l'aire a més de quinze metres d'alçada.
Però per aconseguir aquesta visió estereoscòpica era necessari que
els ulls es desplacessin cap endavant per poder enfocar
independentment el mateix objecte i donar la impressió de
profunditat. Això significava que els ulls havien d'estar situats en un
mateix pla, com els ulls dels mussols, i no a banda i banda de la cara
com els ulls dels gossos. Però aquest desplaçament dels ulls, exigia,
al seu torn, que el musell -similar al d'un gos com encara pot
observar-se en els papions- disminuís considerable ment de mida.
Afortunadament, els nostres avantpassats es guiaven ben poc per
l'olfacte en aquella època, així que prescindir del musell no suposava
una gran pèrdua. A més, les nostres hàbils mans ens permetien
explorar el món manualment i agafar les coses per inspeccionar amb
la nostra vista perfeccionada. Per tant, podíem prescindir del nostre
musell, i també dels característics bigotis dels mamífers. Ens havíem
convertit en animals «visuals i manuals».

Però quan semblava que el nostre destí seria portar una vida tranquil
i monòtona en les copes dels arbres, per alguna estranya raó, varem
decidir tornar a baixar a terra. En certa manera, aquesta decisió va
tenir tanta transcendència com la anònima conquesta de la terra que
havia tingut lloc centenars de milions d'anys abans. (Cal fer notar, de
passada, que aquestes expertes enfiladisses d'arbres que són els
esquirols baixen pels troncs cap avall, fent girar destrament els ossos
del canell. En canvi, els primats baixen cap amunt, amb el cul per
davant. És temptador treure la conclusió que, des de llavors, hem
anat avançant d'esquena al futur).

Si el nostre estil no resultava molt airós, els nostres motius -el que
els naturalistes anomenarien avantatges selectives- per tornar a la
vida terrestre tampoc estan molt clars. Potser ens havíem tornat
massa corpulents per poder saltar amb èxit d'un arbre a un altre, ja
que la resistència de les branques va decreixent en proporció a la
distància del tronc. Potser ens varem veure obligats a passar d'un
arbre a un altre corrent per terra. (Però llavors, per a què ens havíem
fet més grans?). O potser el nostre valent descens dels arbres va ser
una aventura motivada per l’instin de conservació i només sembla
una audàcia a mirar retrospectivament, com la que aquells peixos
crossopterigis havien emprès molts anys abans. Potser el clima es va
fer cada vegada més sec i va anar transformant l'exuberant jungla en
una sabana com les que podem trobar actualment a l'Est i el Sud
d'Àfrica. Fins i tot ara, la sabana africana vessa de fauna salvatge, de
potencials aliments per als omnívors primats. Potser, simplement, ens
sentim atrets per les millors possibilitats de caça que hi havia al terra.
També és possible -encara que sigui una idea menys afalagadora per
al nostre ego- que anéssim obligats a baixar per altres primats millor
adaptats a una existència arborícola. Potser algun avantpassat del
goril·la o del ximpanzé, els descendents actuals estan perdent terreny
davant la presència de l'home a l'Àfrica moderna, ens va derrotar
temporalment en els arbres fa diversos milions d'anys, de manera
que, a contracor, varem haver de baixar a un nivell aparentment et
inferior: a terra. I allà ens varem establir com cavernícoles refugiats,
com exiliats a les planes.

Un cop instal·lats al sòl varem saber trobar utilitat a les nostres

adaptacions a la vida arborícola. Fent més plans nostres peus i
modificant el nostre esquelet i la musculatura de les cames
aconseguim finalment posar-nos en peu. La posició erecta va poder
fer que els grans predadors dubtaren abans de atacar. També va
poder ampliar el nostre camp de visió per sobre de les altes herbes
de la sabana. I, el que és més important, va deixar lliures les nostres
mans i braços per a exercir altres funcions. Les mans que havien
evolucionat per agafar les branques dels arbres seguir adherència,
però per utilitzar-les com a eines per desenterrar arrels, o com armes
que esgrimir contra els predadors, contra les nostres preses o contra
els nostres semblants.

La visió estereoscòpica tan crucial en les copes dels arbres va

permetre també la necessària coordinació entre ulls i mans que
exigeix el destre maneig de les armes. Aquest és un bon exemple del
que pot ser el treball evolutiu en equip de la biologia (el que som) i,
la cultura (el que fem). Quan l'equip funciona bé, la combinació pot
resultar invencible com demostra l'èxit espectacular de l'Homo
sapiens en la voluntat d'evolucionar i poblar el planeta.

Tot i que la nostra biologia i la nostra recent descoberta cultura es

complementaven harmònicament, seguíem sent relativament febles a
la sabana africana, seguíem vivint precàriament. Sens dubte, els que
van saber utilitzar millor els seus braços i mans van tenir més èxit en
tractar de compensar la nostra debilitat davant la força del lleó o
l'elefant. Havíem començat a beneficiem del que fèiem tant com del
que érem, en un grau fins llavors desconegut en la història de la vida.
Desenterrar, ajuntar i emmagatzemar aliments, fer aixoplucs i vestits
rudimentaris, matar altres animals per menjar, defensem i defensar
els nostres fills de les bèsties i fins i tot d'altres membres de la nostra
mateixa espècie ... totes aquestes coses, tant com l'estructura dels
nostres pulmons o les dents, van ser els ingredients del nostre èxit
evolutiu.

No és que la nostra anatomia no continues evolucionant

Convertir-nos en bípedes, caminar sobre les nostres potes del
darrere, pot haver estat -parlant amb tota propietat- un primer "pas"
cabdal vers a l'ésser humà, ja que va permetre que les nostres mans
quedessin lliures per a fabricar i emprar eines i per comunicar-nos en
comptes de ser un simple mitjà de locomoció com en els altres,
mamífers. Varem aprendre ràpidament a explotar la nostra capacitat
per adaptar-nos i improvisar; qualitats molt útils per a la criatura de
cos feble i de cervell gran que era l'home en la seva nova llar de la
sabana. S'havia iniciat un procés crucial: encara que l'evolució
biològica continuava (igual que continua avui dia), per primera cop en
la història de la vida havia aparegut un nou factor evolutiu
significatiu, factor la importància del qual anava a desafiar i,
finalment. a superar a la nostra biologia. Ens havíem començat a
convertir en animals culturals.

El grau d'evolució humana que acabem de descriure és representat

pels Australopithecus, dels quals es van trobar restes fòssils al Sud i
l'Est d'Àfrica. Entre els primers membres de la família humana es
troba l’Australopithecus afarensis, que va aparèixer sobre la terra fa
uns quatre milions d'anys. Caminava dret, mitja aproximadament un
metre i vint centímetres, i el seu cervell tenia una capacitat d'uns 500
centímetres cúbics: aproximadament la mateixa que el ximpanzé
actual. Al cap de dos milions d'anys havia almenys tres espècies:
dues d'elles es caracteritzaven perquè els seus membres tenien un
esquelet pesat, els seus moviments eren lents i la seva dieta era
exclusivament vegetariana (ens referim a l’Australopithecus robustus
i l'Australopithecus boisei). Aparentment, totes dues es van extingir
sense deixar descendents significatius. La tercera era de constitució
més lleugera, i portava una dieta omnívora. D'aquesta última
descendeixen tots els nostres avantpassats. Encara que no se sap del
cert quin aspecte tenien aquests homes-mico, (per exemple, si
estaven coberts de pèl com els micos actuals, o si estaven
virtualment nus com nosaltres), es pot deduir algunes de les seves
característiques a partir dels seus esquelets . Mesuraven menys d'un
metre i mig en arribar a l'edat adulta, pesaven menys de cinquanta
quilos i caminaven completament alçats sobre les seves potes del
darrere. Tenien la barbeta i el front fugisseres, els arcs supraorbitals
prominents i unes dents que semblaven extraordinàriament humanes.
Fabricaven eines simples tallades, i els seus cervells eren gairebé el
doble de grans que els dels primitius Australopithecus, just a mig
camí entre el cervell del ximpanzé i el de l'actual Homo sapiens.
Aquests són els primers representants del gènere Homo, i el seu nom
com a espècie és Homo habilis, literalment "home hàbil".

Molts antropòlegs estan ara d'acord que els Australopithecus eren

carnívors (i si no menjaven exclusivament carn, almenys aquesta era
la base de la seva dieta). L'Homo habilis era, en efecte hàbil, i
utilitzava les seves mans per manejar armes i eines. En les cavernes
on vivia i menjava l'Homo habilis s'han trobat cranis d'animals de
mitjà i gran mida la mort del qual havia estat causada pel cop d'un
objecte contundent. Aquells peixos crossopterigis que havien enfilat
als arbres havien tornat a la terra i, de nou, anaven prosperant.

Amb raó estem orgullosos del nostre gran cervell. No obstant això, a
l'estadi de desenvolupament dels Australopithecus el cervell, tot i que
relativament gran en relació a la resta dels animals no era com per
vanagloriar: la seva mida no excedia al del cervell de l'actual goril·la.
Però a partir d'aquells primers habitants de la sabana capaços de
caçar, recollir i cavar, el nostre cervell va augmentar de mida a una
velocitat sorprenent, arribant a assolir les dimensions humanes
(aproximadament el doble de les del cervell d'un goril·la) amb
"només" dos milions d'anys. Encara que això pugui semblar molt de
temps, és un període sorprenentment curt en termes evolutius.
Perquè el cervell hagi pogut doblar la seva mida en tan poc temps
van haver d'existir unes pressions selectives molt forts és evident que
els homes-mico africans van viure en un entorn que atorgava un gran
valor a la capacitat cerebral: al contrari del que se sol pensar, l'ús
d'armes i eines i el notable desenvolupament d'extensions no
biològiques (culturals) del nostre cos, no van ser conseqüència d'un
gran cervell, sinó més aviat la seva causa. L’Australopithecus amb
cervell de goril·la estava pre-adaptat per casualitat gràcies al seu
passat arborícola. Els més llestos van tenir més èxit en l'ús d'armes i
eines per obtenir menjar, per vèncer als seus enemics i per mantenir
les seves famílies. Aquests individus van ser els que van deixar més
descendents. Després de tot, una cosa havia de tenir un mico nu
enmig de la sabana africana per tenir semblant èxit: atès que la seva
esquena era relativament feble, l'evolució va afavorir als que tenien
una ment més forta.

Però aquests animals de gran cervell que anomenem éssers humans

no van evolucionar a partir de l'ús d'eines. Existien també altres
pressions, i totes empenyien en la mateixa direcció. La comunicació
entre els individus era una cosa molt avantatjós: per a coordinar una
partida de caça, la recol·lecció de baies i la recollida d'arrels, per
organitzar una defensa unificada, per descriure la localització d'una
presa, de l'enemic, d'un abeurador o d'un possible refugi, per
considerar les diferents accions possibles, o per ensenyar a les cries
les tècniques, cada vegada més complexes, que havia de dominar per
poder sobreviure. Amb el desenvolupament del llenguatge es van
obrir nous horitzons: podríem discutir les alternatives, comunicar
idees abstractes, jutjar el passat, admirar el present i planejar el
futur. Els individus que posseïen aquestes capacitats gaudien
d'enormes avantatges i, per tant, l'evolució del cervell va rebre un
altre impuls cap endavant.

És lògic, doncs, que la selecció posés bona cara a l'habilitat per

relacionar-se profitosament amb els altres. Aquesta habilitat va ser
fomentada pel cervell i, al seu torn, va impulsar l'evolució
d'espècimens més "cerebrals", especialment d'individus capaços
d'utilitzar "hàbilment" als seus semblants com «eines» per assolir
l'èxit.

L'ús d'eines, la comunicació i evolució del cervell interaccionaren per

crear un sistema de realimentació, una mena de cercle viciós.
L'habilitat per emprar eines i coordinar les accions va exercir
inicialment una sèrie de pressions selectives que van fomentar
l'augment de la capacitat cerebral. Al seu torn, la capacitat cerebral
va fer possible que s'incrementés l'ús d'eines i la col·laboració
interpersonal, i, en disposar de millors possibilitats i mitjans cada
vegada més sofisticats, resultar cada vegada més convenient tenir un
gran cervell. Quan l'Homo habilis va donar pas l'Homo erectus
("l'home de Pequín"), fa un milió i mig d'anys, feia temps que havia
començat aquest procés. Uns 350.000 anys abans de Crist, l'Homo
erectus sabia utilitzar el foc i els pigment d'ocre, i fa uns 60.000 anys
va aparèixer en escena l'Homo sapiens. Els antropòlegs no es posen
d'acord en si els home de Neanderthal es compten entre els nostres
avantpassats directes, o si es tracta només de cosins llunyans, que
sembla l’hipòtesi mes versemblant. Però s'admet generalment que els
Homo sapiens neanderthalensis eren éssers humans, una subespècie
de l'actual espècie Homo sapiens sapiens. Els homes de Neanderthal
posaven flors a les tombes i és gairebé segur que celebraven
primitius ritus religiosos. Els arqueòlegs han trobat cranis de grans
óssos de les cavernes col·locats, a manera d'objectes sagrats, sobre
els altars rudimentaris dels home de Neanderthal, i també dins dels
seus cranis estarien passant coses interessants. Els homes de
Cromanyó van realitzar belles pintures a les parets de les seves coves
i van tallar figures fa 25.000 anys, en aquells temps l'home era
biològicament igual que avui.

L'evolució biològica és la força més fonamental que impulsa els canvis

en els éssers humans, també és la més lenta, la més resistent i,
potser per això mateix, la que amb més probabilitat pot passar
desapercebuda. Es. a més, la responsable d'aquells aspectes dels
nostres cossos i del nostre comportament que, per estar tan difosos i
resultar tan familiars, no criden l'atenció a ningú.

La llarga escalada per sortir del brou orgànic havia arribat al seu fi. O
millor dit: la nostra biologia havia arribat a produir el que som
actualment, el que veiem quan ens mirem al mirall. Però, fins a cert
punt, ha estat com sortir de la paella per caure en el foc. Fa vint i cinc
mil anys que la nostra tortuga metafòrica va arribar al punt en què es
troba ara: s'havia configurat la biologia humana. No obstant això,
l'aventura humana només acabava de començar. Els últims passos
(especialment des que baixar dels arbres) han estat potser una mica
més ràpids, però l'evolució biològica no es distingeix precisament per
la seva rapidesa ... almenys, en comparació amb el seu parent
cultural.

Imaginem una tortuga corrent (o més aviat caminant ràpidament) en

una marató: el seu recorregut, des de l'origen de la vida fins l'Home
de Cromanyó -aquest llarg viatge que passa pels peixos sense
mandíbules, els amfibis, els rèptils, els primitius mamífers, etc .-
equival a tot el camí si exceptuem el darrer pas. L'última etapa del
viatge de la tortuga des dels temps de l'Home de Cromanyó fins als
nostres dies, és només una minúscula fracció del recorregut total.
Però durant aquest breu interval, mentre la tortuga està donant un
altre laboriós pas, han estat passant un munt de coses.