DOSSIER
Els castells a l’edat mitjana
Introducció
Quan ens acostem a un castell,
a les restes més o menys ben
conservades d’una fortificació
medieval, i intentem d’analitzar-
ne les característiques, hem de te-
nir present que qualsevol castell
tenia en primer lloc un objectiu
militar, facilitar la defensa dels
qui eren dins. També tenia però
la finalitat de fer de residència
dels seus senyors. Així mateix,
tenia sovint un paper en l’ad-
ministració i en el control d’un
territori. Les fortificacions eren
el reflex d’un poder, tant militar
com jurisdiccional i dominical.
Cal destacar, però, com assenyala
N. J. G. Pounds, que el paper
administratiu i polític del castell,
sovint, durant llargs períodes, va
10 L ’EROL
JORDI BOLÓS
ésser molt més important que la
seva funció purament militar.
Amb tot, el castell era, en pri-
mer lloc, una fortificació pensada
per a complir unes funcions
militars. El castell evolucionà al
llarg de l’edat mitjana en funció
dels canvis esdevinguts en les
tècniques militars. A Catalunya,
l’existència d’una frontera amb
el món musulmà va fer que les
construccions fossin molt més
avançades, des d’un punt de
vista defensiu i constructiu, que
en molts altres països de la resta
Els Castells neixen amb
finalitats militars i això vol dir
guerra (ARXIU ARB)
d’Europa. Al nostre país trobem,
vers l’any 1000, molt més aviat
que en altres zones, les torres
de pedra de planta circular, els
castells de planta quadrangular
amb torres als angles o les mu-
ralles amb torres de flanqueig.
Algunes d’aquestes innovacions
no es difongueren a la Gàl·lia o
a Anglaterra fins als segles XII o
XIII, de vegades com a conse-
qüència d’una influència que
provenia directament de l’Orient
mitjà i havia arribat arran de les
croades.
El castell era també un lloc
on viure, format, de vegades,
per torres, patis, sales, cambres,
cuines, presons, camins de ron-
da i amb els objectes de la vida
quotidiana de la gent que hi ha-
bitava. Aquesta visió ens permet
de passar de la poliorcètica i de
l’anàlisi de les fortificacions com
a llocs per a la guerra a l’estudi
de l’espai quotidià on vivien unes
persones, unes famílies amb els
seus servents. Aquesta anàlisi del
castell com a residència es pot fer
a partir de les fonts documentals,
com poden ésser els inventaris
de béns que hi havia al seu in-
terior, o bé a partir dels treballs
arqueològics.
El castell era un element més
del paisatge medieval. El paisatge
és tot allò que podem veure al
nostre entorn des d’un lloc deter-
minat. L’existència d’un castell,
situat en un indret dominant,
tenia un pes notable en l’organit-
zació del territori. A Catalunya hi
ha molts pobles castrals, nascuts
al peu d’un castell. Així mateix, el
castell també tingué importància
a l’hora d’establir els límits. Els
límits dels castells termenats de
vegades coincidien amb els de les
parròquies i sovint han arribat
fins nosaltres en forma de parti-
ons municipals.
Estudis i noves aportacions
No pretenem pas fer una anàlisi
exhaustiva de les aportacions
que s’han dut a terme darrera-
ment a Europa i al nostre país.
Només volem destacar alguns
aspectes i algunes de les nove-
tats que s’han produït al llarg
dels darrers anys en els estudis
sobre els castells, des de diversos
plantejament metodològics.
• El castell i els seus elements de-
fensius. Darrerament han sortit
diversos llibres on s’estableix
un vocabulari amb relació als
castells i amb relació a tots els
seus elements. Podem esmen-
tar, pel que fa al món francès, el
llibre de Jean Mesqui, Château
forts et fortifications en France,
Flammarion, París, 1997. En
anglès té un plantejament sem-
blant l’obra de Stephen Friar,
The Sutton Companion to Castles,
Sutton, Stroud, 2003. En relació
amb el món castellà, podem es-
mentar el volum de L. de Mora-
Figueroa, Glosario de Arquitectura
Defensiva Militar, Càdis, 1996.
• El castell dins la societat i el
castell com a símbol de poder.
Fem esment d’un clàssic: el
llibre de N. J. G. Pounds, The
medieval Castle in England and
Wales. A social and political history
(Cambridge University Press,
Cambridge, 1990). Com ja hem
dit, Pounds va més enllà del
castell com a fortificació i s’en-
dinsa en l’estudi del castell en la
pau i en la guerra, el castell i la
comunitat, el castell i l’Església,
i, en definitiva, en els diferents
papers del castell en la societat.
En el llibre de R. Liddiard, Castles
in context. Power, Symbolism and
Landscape, 1066 to 1500 (Wind-
gather, Londres, 2005) trobem
el següent plantejament que ens
il·lustra sobre els canvis esde-
vinguts: “la darrera dècada ha
vist una revolució en el nostre
coneixement del castell. Prèvi-
ament, els estudiosos l’havien
vist essencialment com a una
estructura militar: un edifici en
què la necessitat de poder resistir
un setge en determinava alhora
l’arquitectura i l’indret on s’edi-
fi cava. Des del món acadèmic
ara es planteja una imatge més
complexa i es crida l’atenció so-
bre la simbòlica projecció de po-
der del castell, la seva posició en
el paisatge i, fins i tot, el seu pa-
per estètic.” Un altre llibre molt
notable, aparegut recentment,
és el d’André Debord, Aristocratie
et pouvoir. Le rôle du château dans
la France médiévale, Picard, París,
2000. És una aportació molt
notable –i ben il·lustrada– que,
amb el suport de l’arqueologia
i de la història social, intenta
plantejar-se quins mitjans van
permetre que la societat feudal
s’estructurés; l’autor ho fa a
partir de la premissa que, a l’edat
mitjana, no hi havia poder si
hom no disposava d’un castell.
Bona part dels castells són
construccions que evolucionen
al llarg del temps (ARXIU ARB)
• El castell com a jaciment arque-
ològic. En parlar de l’arqueologia
de les fortificacions medievals,
en primer lloc cal recordar les
pioneres excavacions de ‘motes’
dutes a terme a Normandia, per
M. de Boüard (autor d’un acurat
manual sobre arqueologia me-
dieval). Si avancem uns anys, el
1990, John R. Kenyon va editar
el llibre Medieval Fortifications
(Leicester University Press, Lei-
cester i Londres), dedicat a estu-
diar els castells anglesos només a
partir de les excavacions dutes a
terme en aquest país. S’hi analit-
zen les defenses i l’espai domèstic
en profunditat: és un reflex de
l’avançat estat de les excavacions
arqueològiques, ara ja fa divuit
anys, a Anglaterra. En un nivell
molt diferent, podem recordar
el bonic llibre de M. E Gardel,
Vie et mort d’un castrum (L’Hydre,
Caors, 2004), on no només s’es-
tudia arqueològicament el castell
ans també el poble que es bastí
als seus peus. La llista de llibres i
d’articles es podria allargar mol-
tíssim. Fem esment, per acabar
i amb relació a Catalunya, del
llibre resultat de les excavacions
fetes al castell de Mataplana i
dirigides per M. Riu (Universitat
de Barcelona, Barcelona, 1994).
• El castell com a element del pai-
satge. L’obra d’O. H. Creighton,
Castles and Landscapes (Continu-
um, Londres, 2002) ha represen-
tat una notable aportació amb
vista a valorar el castell com un
element fonamental del paisat-
ge medieval, que s’adapta a un
paisatge determinat i que imme-
diatament el transforma. Al final
d’aquestes pàgines ens endinsa-
rem breument en aquest tema del
paisatge històric, d’una manera
especial pel que fa al poblament.
• El castell com a espai quotidià.
Podem recordar recerques molt
diverses sobre aquest tema, al-
gunes de fetes a partir de l’anàlisi
dels inventaris dels béns mobles
que hi havia dins de les fortifica-
cions. Esmenten dos treballs de T.
M. Vinyoles (Riu (ed.) Castells...,
1987; Actes del congrés..., 2003),
un de R. Espadaler sobre el cas-
tell de Montesquiu (1993) o un
capítol del meu llibre Castells de
la Catalunya Central (1997), de-
dicat sobretot al castell de Tous.
També podem fer esment del
llibre col·lectiu, ben il·lustrat,
Castles in Italy. The Medieval Life of
Noble Families (Colònia, 2001).
A partir de les excavacions ar-
queològiques, també s’han fet
aportacions molt notables; en
aquest sentit, podem recordar el
llibre M. Colardelle i E. Verdel,
Chevaliers-paysans de l’an mil au
Lac de Paladru, Éditions Errance,
1993 (o consultar el lloc web:
www.culture.gouv.fr/culture/arc-
nat/charavines/ fr/index.html).
• Inventari i estudi de les forti-
ficacions d’un territori. Darre-
rament han sortit estudis força
exhaustius dels castell de di-
versos països europeus. Hem
esmentat diversos llibres sobre
França i sobre Anglaterra. Podem
recordar també els magnífics
estudis sobre els castells altmedi-
evals italians (G. P. Brogiolo i S.
Gelichi, Nuove ricerche sui castelli
altomedievali in Italia settentriona-
le, Florència, 1996) o castellans
(J. A. Gutiérrez, Fortificaciones y
feudalismo en el origen y formación
del reino leonés, Valladolid, 1995).
També podem fer esment dels
estudis sobre fortificacions es-
coceses (C. Tabraham, Scotland’s
Castles, Batsford, Londres, 2005)
o irlandeses (D. Sweetman, The
medieval Castles of Ireland, Boydell,
1999). Pel que fa les terres occi-
tanes, esmentem l’acurat Atlas
des châteaux du Vivarais (Xe-XI-
IIe siècles), de P.Y. Laffont (Lió,
2004). No volem però cloure
aquestes línies sense fer esment
de l’obra Catalunya Romànica. En
els seus 27 volums trobem recer-
ques sobre centenars de castells,
acompanyades amb fotografies
i molt sovint amb plantes dels
edificis estudiats. Aquesta obra
es pot complementar amb les
notables aportacions precedents
(com els sis volums d’Els castells
catalans coordinats per P. Català
i Roca) i amb les nombroses
recerques locals, relacionades
amb diferents comarques, que
s’han publicat al llarg dels dar-
rers anys (Empordà, Garrotxa,
Gironès i Pla de l’Estany, Mares-
me, Penedès, Catalunya Cen-
tral, Montsià, Vall d’Aran, etc.).
Elements d’un castell
Edificis: torre, sales i muralles. En
molts dels castells, especialment
els fets al segle X i els d’època
romànica, l’element fonamental
era la torre mestra. Així ho veiem,
per exemple, al castell de Sant
L ’ E R O L 11
Pere de Ribes, del segle X, al cas-
tell d’Alsamora, del segle XI, o al
castell de la Manresana dels Prats
de Rei, del segle XII. Tot i aquest
paper fonamental de la torre, en
principi, si la fortificació era un
castell, gairebé sempre aquesta
torre havia d’ésser acompanyada
d’un recinte, més gran o més pe-
tit, o d’una sala. Moltes vegades,
però, aquest clos o la sala exte-
rior han restat molt malmesos.
Les torres solien tenir un o
més pisos, fets amb trespols de
fusta o bé amb cúpules o voltes
de pedra. La forma de la planta
de la torre normalment respon
a la manera com es feien en una
època determinada o bé a les
necessitats del constructor. Hi
solia haver, sobretot, torres de
planta quadrangular i de planta
circular; en alguns moments,
propers a l’any 1000, es feren
també torres de planta rectangu-
lar amb els angles arrodonits. Ja
en un moment tardà, se’n feren
de poligonals.
La finalitat de la torre era fer de
guaita per a controlar un territori
o un camí, fer senyals de nit i de
dia (amb foc o fum) o bé ésser,
en cas d’atac, el darrer refugi dels
que s’estaven al castell. També,
en especial al món feudal, la torre
mestra tenia una funció simbò-
lica de representació del poder
amb relació als superiors o també,
certament, als inferiors.
En molts castells, com al mag-
nífic castell de Mur (Pallars Jus-
sà), a part de la torre hi és ben
visible un recinte dins el qual
hi podia haver una sala més o
menys espaiosa, una cisterna
o aljub, un graner i altres de-
pendències. Com hem dit, en
aquesta mena de fortificacions,
moltes vegades ara resta ben poca
cosa d’aquest recinte exterior, a
part d’algunes filades de pedres
d’alguna de les seves parets. Al
castell preromànic d’Ardèvol
(Solsonès), quan es feren unes
excavacions arqueològiques, es
descobriren unes petites sales
annexes a la torre, desconegudes
anteriorment.
Sovint hi havia més d’un re-
cinte de muralles. D’una banda,
hi podia haver un recinte sobirà,
situat al voltant de la torre o de
la sala. D’altra banda, també hi
podia haver, al costat d’aquest
clos sobirà, un recinte jussà. En
12 L ’EROL
La torre és essencialment
la construcció castellera
(ARIXU ARB)
qualsevol d’aquests recintes
hom podia edificar diverses torres
d’angle o de flanqueig, situades en
un angle del mur o bé construïdes
per separar dos trams de mur o
cortines. Sovint, aquestes torres
de flanqueig o angulars tenien
la forma de bestorre o de mitja
torre; podien ésser de planta se-
micircular o bé quadrangular. Al
Castelló Sobirà de Sant Miquel de
la Vall, a Castellví de Rosanes o a
Font-rubí, veiem bones mostres,
d’èpoques diverses, del recinte
superior del castell. Al mateix
castell de Castellví de Rosanes o
als castells de Montsoriu, Ponts,
Miravet, Claramunt, etc., també
trobem un segon recinte, inferior
o jussà.
En alguns castells, en principi
més tardans, d’època gòtica, els
murs i les sales de la fortificació
s’organitzaven al voltant d’un
pati situat en una posició central.
En són bons exemples el castell
de Montgrí (Baix Empordà),
del segle XIII, o el castell de
Balsareny (Bages). En parlarem
detingudament més endavant.
Així mateix, en moltes fortifi-
cacions hi havia un vall (o fossat)
al voltant de l’edifici o, més so-
vint, al costat menys protegit. El
castell de Tor (Pallars Sobirà) era
protegit, a l’extrem de la carena
del turó menys defensada pel
relleu, per un vall ample i pro-
fund, tallat a la roca. Al vall del
castell de Llinars o del Far (Vallès
Oriental) es descobrí, quan fou
excavat, una gran quantitat
de material ceràmic i metàl·lic
d’època medieval, estudiat i pu-
blicat per L. Monreal i J. Barrac-
hina. En castells residencials més
tardans, el vall buidat a la terra
podia envoltar tot el perímetre
de la fortificació, tal com s’esde-
vingué, per exemple, al castell de
Cellers (Parets, Vallès Oriental).
Fou sobretot per tal de superar
aquesta mena de vall, que es va
construir el pont llevadís o, com
diuen les fonts medievals, el pont
de balança.
Aquests són els elements prin-
cipals de molts castells, els quals
es varen poder organitzar de
forma diferent al llarg del temps
i segons les característiques del
terreny. A aquests elements en
podríem afegir d’altres, menys
usuals als petits castells de l’edat
mitjana, però utilitzats als grans
castells i en algunes poblacions o
viles emmurallades, com poden
ésser uns portals, de vegades for-
ça complexos, amb rastells (que
baixaven verticalment i tancaven
l’accés), amb barbacanes o cons-
truccions situades davant d’una
porta principal, més enllà del vall,
o amb les torres albarranes, basti-
des a una certa distància del clos
principal de la fortificació.
Els murs. L’aparell constructiu,
la forma con són col·locades
les pedres del mur, és un dels
aspectes que ens pot permetre
de conèixer la data en què fou
feta una fortificació. A l’hora
d’analitzar l’aparell constructiu
d’una fortificació, un dels pri-
mers elements que cal veure és
la forma com estan col·locats els
carreus o pedres. En general, les
pedres que formen els murs dels
castells de l’alta edat mitjana
solen estar col·locades en filades
més o menys ben arrenglerades.
A més, normalment, les parets
dels castells –com les de les es-
glésies– solen posseir dues cares
de carreus treballats, l’exterior i
la interior, amb un farciment in-
tern de reble, això és, de pedres de
mides diverses sense treballar i de
morter. Normalment els carreus
són units amb morter de calç;
molt més rarament trobem mor-
ter de guix o bé només fang.
A grans trets, podem parlar
de l’evolució següent en el tipus
d’aparell constructiu. Abans de
l’any 1000, els murs solien ésser
fets amb pedres petites, molt
poc treballades i arrenglerades
en filades (en els caires dels
murs hi podia haver uns carreus
més ben treballats; és així, per
exemple, al castell d’Ardèvol, al
Solsonès). Molt sovint, les pe-
dres, en general no gaire grans,
eren col·locades verticalment
i formaven una mena d’opus
spicatum (Castellví de Rosanes,
Baix Llobregat). Tanmateix, en
algunes construccions d’aquesta
època primerenca podem trobar
carreus petits o bé, en d’altres,
carreus més grans i ben escairats
(per exemple al castell de Viver).
Les parets fetes amb pedres poc
treballades eren recobertes amb
un arrebossat de calç, com encara
podem veure al castell preromà-
nic de Vallferosa (Segarra).
Quan arribem al segle XI ten-
deix a predominar un tipus de
carreu més rectangular, que
coincideix amb el carreuat de
les esglésies del primer romànic.
Així ho veiem, per exemple, als
castells pallaresos i ribagorçans
de Mur, Llordà, Viacamp o Llu-
çars, fets en època d’Arnau Mir
de Tost.
Al segle XII, trobem uns car-
reus ben escairats i una mica més
grans, com per exemple al castell
de la Manresana (Anoia). En al-
guns casos, les pedres són perfec-
tament encaixades i col·locades a
trencajunt, semblantment a allò
que veiem en les esglésies del
segon romànic.
Els castells del segle XIII solen
tenir un carreuat mitjanament
gran, rectangular, menys allargat
i amb la cara externa no gaire po-
lida. A partir d’aquest moment,
als darrers segles medievals,
s’esdevingué una diversificació
dels aparells. Molt sovint predo-
mina un aparell molt irregular;
les pedres són unides per un
bon morter; els murs també
són fets per anar recoberts d’ar-
rebossat. De vegades trobem,
però, uns petits carreus quadrats
(com al castell de Cornellà, Baix
Llobregat); d’altres vegades, fins
i tot, es podien bastir els murs
amb una espècie d’opus spicatum,
fet amb lloses més grans que
les pedres que hom feia servir
al segle X. Així mateix, en un
moment tardà, també és possible
un aparell fet amb grans carreus
ben escairats i molt treballats. I,
encara, en algun edifici, podem
trobar una construcció feta amb
un aparell encoixinat, que re-
cuperava una tradició usada en
època romana.
En algunes èpoques i algunes
comarques també es féu servir el
sistema de la tàpia. Les parets de
tàpia són fetes amb terra que ha
estat col·locada i assecada dins
d’un motlle format per diverses
posts o tapieres. S’utilitzà la tàpia
en fortificacions musulmanes
(Torre del Caragol o Força de
l’Estany, a la Noguera) i també
en castells cristians dels darrers
segles medievals (Gelida i algu-
nes altres torres i cases fortes del
Penedès).
Les portes, les finestres i les espitlle-
res. Un dels aspectes que pot ésser
motiu de confusió per a aquells
que encara no coneixen gaire els
castells medievals és la situació
d’algunes portes. Les portes de les
torres solien ésser a uns quants
metres del terra exterior, molt
sovint al nivell del pis principal
de l’edifici. Moltes vegades, im-
mediatament a sota d’aquestes
portes veiem dos o tres forats fets
al mur i destinats a suportar les
bigues d’una plataforma de fusta,
de la qual devia penjar una corda
o una escala que permetia d’ac-
cedir-hi. Les portes dels recintes
de les fortificacions o dels castells
amb un pati interior solien ésser
a peu pla. Normalment aquestes
portes eren acabades amb un arc
de mig punt. A banda i banda,
als muntants del portal, sovint
podem veure encara els forats
per a la barra i les pollegueres
on entraven els pius que feien
d’eix de rotació del batent. No-
més als grans portals de castells
importants i tardans o en les viles
Els merlets són present ja
en construccions militars
de l’any 1000 (ARXIU ARB)
i ciutats trobem els rastells o reixes
mòbils. De vegades, davant o
darrere de la porta, hi podia haver
un assomador, una obertura que
permetia el tir vertical des de la
cambra del rastell.
En la major part dels castells
hi ha espitlleres o sageteres i es-
piells. En trobem sobretot en les
torres i els recintes dels segles XI
i XII i també en els grans castells
tardans. De vegades, als més
antics hi havia només espiells o
forats destinats a la il·luminació
o ventilació d’algun espai, com
pot ésser una escala (per exemple
a Vallferosa), o petites finestres
(Castellví de Rosanes). Al llarg de
l’edat mitjana, hi hagué una evo-
lució en la forma de les espitlleres:
les primeres eren més petites;
amb el temps, foren més estretes
i llargues i tingueren els costats
laterals més esbiaixats. Trobem,
però, el canvi més evident quan
es desenvoluparen les espitlleres
per a armes de foc; tenen un forat
rodó a l’extrem inferior; solen és-
ser ja del segle XV. Aquesta forma
ens pot permetre de datar una
construcció, si no és fruit d’una
transformació posterior.
Els merlets, camins de ronda i
cadafals. Un dels aspectes difícils
de saber amb seguretat és com
s’acabaven la majoria de les
torres i de les muralles. És quasi
impossible de saber, per exemple,
com era la coberta d’una torre
quan s’ha perdut tota la part su-
perior de l’edifici. Possiblement
alguna vegada hi havia un terrat,
d’altres vegades hi devia haver
una coberta feta amb fustes o
lloses.
Sembla que ja hi havia merlets
en alguns construccions força
antigues, fins i tot d’abans de
l’any 1000, tal com s’ha afirmat
amb relació al castell de Vallfe-
rosa. En un moment tardà, al
segle XIV, els merlets ja podien
tenir una espitllera al mig; de
vegades, també podien tenir, als
angles superiors, sengles ganxos
per a suportar l’eix superior del
mantellet de fusta que protegia
l’espai que hi havia entre merlet
i merlet.
Al llarg de les muralles dels
grans recintes, hi solia haver un
camí de ronda. Una escala exca-
vada al mateix mur o a la roca
permetia de pujar-hi, tal com
veiem al castell d’Os de Balaguer
(Noguera) o al de Farners (la
Selva). En alguns casos, el camí
de ronda passava per dins de la
paret, com trobem al castell de
Palafolls (Maresme), damunt de
la porta d’entrada.
A les torres d’alguns castells, als
nivells superiors, hi havia un sis-
tema de galeries de fusta o cada-
fals. Així devia ésser a Vallferosa,
on es degueren fer una sèrie de
cadafals independents, als quals
s’accedia per sengles finestretes
fetes a la part alta del mur. En
d’altres llocs, el cadafal era més
llarg i s’hi entrava per una porta
(Alsamora o Sant Oïsme). De
vegades, la galeria de fusta en-
voltava tota la circumferència de
la torre mestra (potser a Cruïlles,
Baix Empordà), tot formant un
cadafal seguit. Aquesta mena
de construcció de fusta era molt
usual en els castells de l’Europa
septentrional.
Matacans, lladroneres i corseres.
Aquests elements destinats a la
defensa vertical de les fortifica-
cions eren molt importants, per
evitar que els enemics es pogues-
sin apropar massa a les parets i als
portals. A partir de l’edat mitjana
central solien ésser fets d’obra. En
molts castells hi havia matacans,
petites construccions suportades
per dos permòdols que sobresor-
tien de la muralla i tenien el sòl
buit. Generalment eren situats
sobre les portes o sobre d’altres
llocs de pas. No eren però els únics
elements d’obra que permetien
un atac vertical dels possibles
agressors del castell.
Als darrers segles medievals
es difongueren les lladroneres o
L ’ E R O L 13
bertresques i també les corseres o
matacans seguits. Sembla que
aquest sistema de construcció
volada i feta d’obra fou portada
d’Orient. Trobem les primeres
lladroneres al segle XIII; eren una
caixa d’obra, coberta i volada,
col·locada en llenços i torres i su-
portada per diversos permòdols,
entre la qual hi havia sengles
forats al sòl (de fet, quan només
tenia un forat, era un matacà).
Les corseres (uns matacans se-
guits) eren situades al cim de les
torres; no es difongueren fins al
segle XIV; aquestes galeries vola-
des eren suportades, com en el cas
dels matacans o les lladroneres,
per uns permòdols o cartel·les.
En trobem, per exemple, a la
torre d’en Pinyol (Baix Ebre) i en
moltes altres torres properes a la
costa. Per acabar, a Catalunya, tro-
bem les primeres galeries sobre una
arqueria volada vers el segle XII,
per exemple, al poble fortificat
de Castellnou (Pallars Jussà); en
occità, aquestes galeries rebien el
nom de machacol o machacoladura
(paraula que es pot relacionar
amb el mot català matacà).
Tipus de castells
L’oppidum o castellum de l’alta
edat mitjana. Els primers estudis
sobre aquest tipus de castells
foren fets a la Gàl·lia i a Alema-
nya. L’oppidum solia ésser situat
al cim d’un turó o d’una mola.
S’aprofitava el relleu, els cingles,
com a defensa natural; no calien
gaires fortificacions artificials.
Aquest indret solia servir de
refugi de la població de la con-
trada; de vegades, també podia
ésser el centre d’una senyoria i
de l’administració i organització
eclesiàstica del territori. En tro-
bem a l’època dels regnes bàrbars
i de l’imperi carolingi. Alguns
dels husūn, al món musulmà,
van tenir una funció semblant:
ésser un espai clos destinat al
refugi de les persones i dels ani-
mals. A Catalunya, podem trobar
diversos exemples d’aquest tipus
de fortificació altmedieval. Un
exemple molt bonic és el poc
conegut castell de Tarabau (No-
guera). Un exemple molt més
estudiat és el del Roc d’Enclar,
a Andorra, en un turó situat
sobre l’església de Santa Coloma.
14 L ’EROL
Els castells de fusta. Abans de par-
lar dels castell d’obra d’època ca-
rolíngia (que de vegades només
eren fets amb tàpia) cal recordar
l’existència, en unes etapes pri-
merenques, de castells fets de
fusta. Trobem algunes de les mos-
tres més bones de construccions
lígnies a Viver (Berguedà) i a la
seva rodalia. A Osona, també cal
fer esment dels testimonis que
hom troba al castell de Torelló o
a la Roca del Purpiol. Així ma-
teix, podem esmentar els forats
del castell de Rocamur (Vallès
Occidental). S’ha afirmat també
que el primer castell de Sacama,
als peus de Montserrat, anterior
al segle X, potser era de fusta.
Els castells amb torre d’abans de
l’any 1000. Catalunya, als segles
Els castells alt medievals
són sempre castells roquers
(ARXIU ARB)
IX i X (i fins al segle XII), era divi-
dida d’est a oest per una frontera
que separava les marques dels
comtats catalans i la marca o
frontera islàmica. Aquesta rea-
litat provocà que es construïssin
centenars de fortificacions al
llarg de la franja fronterera. Els
castells que es bastiren eren molt
originals amb relació a allò que
hauríem trobat en aquesta ma-
teixa època a la resta d’Europa.
Sovint, l’element més impor-
tant d’aquests castells era una
torre. Com hem dit més amunt,
en general, al costat de la torre
hi havia un recinte més o menys
gran o una sala. Les torres, inici-
alment, eren fetes amb una mena
de tàpia; de vegades amb pedres
poc treballades i amb alguns car-
reus escairats. Aquestes torres,
al començament, eren de planta
quadrangular; en una segona
etapa acabaren essent de planta
circular. Pel que fa a les torres de
planta quadrangular, esmentem
les dels castells de Viver (Bergue-
dà), de Tona (Osona), d’Ardèvol
o de Peracamps (Solsonès). Ja
al final del segle X, sembla que,
per tal d’evitar els angles vius,
s’acabaren imposant les torres ci-
líndriques, com les de Vallferosa
(I i II), Ardèvol (II), Fals, Coaner,
Ribes, Ponts (I), etc. En d’altres
casos, algunes torres d’aquesta
època primerenca, sense ser
cilíndriques, tenien una planta
bàsicament quadrangular i els
angles arrodonits. Així, a Font-
rubí, el Papiol (Penedès), l’Agu-
da, Castellfollit de Riubregós, etc.
També, en aquest moment de
proves i d’assaigs, es feren torres
amb una planta triangular i uns
angles roms, com la magnífica
torre del castell de Santa Perpè-
tua de Gaià o la del de Lloberola.
Segurament, moltes d’aquestes
fortificacions es feren, de vegades
a corre cuita (per exemple en el
cas de la base de la torre de Fals),
després d’alguna de les ràtzies
islàmiques de la fi del segle X, com
la d’Almansor del 985.
El castell amb torre de l’època
feudal. El castell format per una
torre mestra i un petit recinte o
una sala és el model de fortifi-
cació que trobem en molts dels
castells del segle XI, ja en un
moment de plena consolidació de
la societat feudal. Molts d’aquests
castells eren situats en terra de
frontera, d’altres no. Cal tenir
present que, en aquest moment
poc posterior a l’any 1000, men-
tre a Catalunya els castells eren
fets amb pedra i calç, en molts
països del nord d’Europa encara
eren fets de fusta i situats damunt
d’una mota artificial de terra.
Podem esmentar diversos
exemples d’aquest model de for-
tificació del segle XI. En primer
lloc, el castell de Mur (Pallars
Jussà). És un exemple molt bo
de castell format per una torre i
un recinte annex, on hi havia la
sala del senyor. Un segon exem-
ple pot ésser el castell de Farners
(la Selva) format per una torre i
un clos ampli i ben conservat, al
qual es pot accedir per una por-
ta situada a peu pla. A aquests
exemples en podem afegir molts
d’altres, alguns de situats prop
de la frontera dels segles XI o
XII, com els de la Manresana,
Castellnou de Bages, Almenara,
Verdú, Guimerà, Alsamora, Gir-
beta, Viacamp, Fontova, etc.
D’altres eren situats més lluny,
com els de Beuda, Llers, Cruïlles,
etc. També hi podríem afegir al-
guns castells més excepcionals,
com pot ésser la Torre Sobirana
d’Horta (Barcelonès), envoltada
per una construcció anular co-
berta per una volta. Mereix ésser
esmentat, així mateix, el castell
del mas de les Torres d’Artés
(Bages), format per una torre
i una sala molt llarga acabada
amb una bestorre. Mencionem
també el castell d’Alòs (Nogue-
ra), on trobem, al costat de la
torre, quatre sales, dues en un
nivell i dues més al seu damunt.
Fem esment, en darrer lloc, de la
magnífica torre de planta penta-
gonal del castell de Lluçars, a la
Ribagorça. A Catalunya, amb tot,
aquesta planta és excepcional,
atès que la majoria de les torres
eren cilíndriques.
La torrassa. El castell que es
desenvolupà cap al segle XII
és una fortificació molt més
tancada en ella mateixa. D’una
banda, no és tan dispersa –entre
la torre i la sala– i, de l’altra, no
hi té tanta importància la torre,
potser perquè tot l’edifici es-
devingué una torre, un donjon,
com l’anomenen els francesos,
o un keep, com s’anomena en
anglès. A partir d’aquest mo-
ment, les semblances entre els
castells catalans i els d’altres pa-
ïsos europeus ja són molt grans.
A l’interior de les torrasses
hi havia una o diverses sales i
cambres. L’aspecte residencial
hi tenia més importància, sense
que hom renunciés a la seva
fortificació. Un precedent llunyà
d’aquesta mena de fortificaci-
ons és el castell de la Tossa de
Montbui (Anoia), fet en una
data propera a l’any 1000, o el
castell palau de Llordà, del segle
XI. Als segles XII o XIII en trobem
molts exemples, com el castell de
Montmany (Vallès Oriental) que
té una planta gairebé quadrada,
el castell de Riner (Solsonès)
que és de planta rectangular,
el castell templer de Gardeny
(Segrià), que inclou una gran
sala al seu interior, el castell de
Pujols (Rosselló), el castell de
Llobera (Solsonès) i la força de
Blancafort (Berguedà), estudia-
da en un article en aquest mateix
volum. També n’és un magnífic
exemple el nucli original del
castell de Mataplana (Ripollès),
excavat fa uns anys per un equip
dirigit per M. Riu. També podem
considerar una torrassa alguns
castells organitzats en més d’una
crugia, com la notable fortifica-
Del castell de Merola només
es conserva una de les parets
de la torre (FOTO CARME SELLÉS)
ció romànica de la Bisbal (Baix
Empordà).
A França, durant els segles
XII i XIII, es difongueren els
donjons amb formes circulars
(Châteaudun), ovalades (Saint-
Sauveur-en-Puisaye), poligo-
nals, etc. A Anglaterra, podem
esmentar l’innovador castell
cilíndric de Restormel (Cornua-
lla), fet a la darreria del segle XII.
A Catalunya, com ja hem vist,
en aquest moment de després
del 1100, la torre circular ja feia
molts segles que era usada; amb
tot, potser és en alguns castells
fronterers i senyorials del segle
XI, com els de Montanyana o
Viacamp (Baixa Ribagorça), on
podem valorar més bé el seu
aspecte residencial. Pel que fa als
castells ovalats, podem recordar
el castell de Lladorre (Pallars
Sobirà), que podem datar vers el
segle XII. També trobem exem-
ples de torres poligonals, com les
dels castells de Claramunt, Orpí,
Òdena (Anoia), en general ja
fetes en un moment tardà dins
l’edat mitjana, ja plenament en
l’època del gòtic.
El castell amb un pati central.
Cap al segle XIII s’imposà el
castell de planta bàsicament qua-
drada que s’articulava al voltant
d’un pati central. En cadascun
dels quatre extrems, hi solia
haver una torre. Aquest tipus
de castell es desenvolupà per tot
Europa. De fet, estava dissenyat,
en primer lloc, com a edifici re-
sidencial, amb grans cambres on
vivien els senyors; alhora, si calia,
també podia resistir l’atac d’un
exèrcit. En podríem esmentar
nombrosos exemples anglesos,
holandesos, de la França septen-
trional, de les terres occitanes, de
Castella, etc. A Catalunya, com
a precedent, podem recordar
l’existència del gran palau romà-
nic de Vic, de planta quadrada,
amb un pati central, però sense
les torres d’angle. També n’és
un precedent el castell d’Aguiló
(Conca de Barberà) o la fortalesa
que, l’any 1058, s’acordà que
s’havia de construir a Tàrrega.
Ja dels darrers segles medie-
vals, ens hem de referir a l’im-
pressionant castell inacabat de
Montgrí (Baix Empordà). Hi po-
dem afegir molts altres exemples
dels segles XIII o XIV: Bellcaire
(Baix Empordà), Castellvell
de Solsona (Solsonès), Orcau
(Pallars), Ravós de Terri (Pla de
l’Estany), amb les torres circu-
lars als angles. Falgons (Pla de
l’Estany) té les quatre torres
quadrades, ubicades als quatre
angles. Un exemple ja molt tardà
és el castell de Palau-sacosta, fet,
segons la data de la porta princi-
pal, l’any 1495, amb una torre
quadrada en un angle i una de
circular a l’oposat. En d’altres
casos, s’aprofitaren antigues
estructures però se seguí bàsi-
cament aquesta organització de
l’espai: així a Cartellà (Gironès),
Celrà, Montclús (Vallès Orien-
tal), etc. A aquests exemples tam-
bé podem afegir els dels notables
castells de Balsareny (Bages) i
de Tous (Anoia). Amb relació a
aquest darrer, s’ha conservat un
L ’ E R O L 15

detallat inventari del segle XV
que ens permet de saber tot allò
que hi havia al seu interior, en
cadascuna de les seves cambres.
Moltes vegades, a la fi de l’edat
mitjana, simplement s’ampliaren
les construccions que ja s’havien
fet en època romànica o prero-
mànica. Això féu que s’anessin
afegint nous cossos, noves sales,
nous recintes, que respectaven
bona part d’allò que hi havia an-
teriorment. Certament, per culpa
d’aquest fet alguns castells tenen
una planta més irregular. Pensem
en els grans castells de Castellví
de Rosanes (Baix Llobegat) o de
Montsoriu (la Selva), aquest dar-
rer acuradament excavat aquests
darrers anys.
La casa forta. A partir del segle
XI neix una important baixa
noblesa, formada pels cavallers
(milites), els quals, sovint, al segle
XII, s’instal·laren als feus que
tenien i hi feren edificar un petit
castell, una força o casa forta.
Per tant, el desenvolupament
d’aquesta baixa noblesa va mo-
tivar l’aparició d’un nou tipus de
fortificació. Era un castell petit,
que es diferenciava, però, de les
cases pageses perquè tenia més
d’una planta, podia tenia un vall,
solia tenir espitlleres, etc. Hem
de datar les cases fortes sobretot
a partir del segle XII. N’hi podia
haver diferents tipus: la casa forta
16 L ’EROL
Vells castells medievals, com
el de Berga, van esdevenir
al cap dels segles fortaleses
borbòniques (ARXIU ARB)
amb forma de torre o torrassa, de
sala, de sala amb torre o de petit
castell, de vegades edificat tam-
bé al voltant d’un pati central.
Trobem exemples de la casa
forta que era una torre a Olivelles
(Noguera), a la torre de la Villa
(Solsonès), a la torre de Sa Masó
(Garrotxa), a la torre de Brió
(Pla de l’Estany) o a la torre de
Vilafreser (Pla de l’Estany). N’és
un exemple molt notable la torre
esberlada de Merola (Berguedà),
fortificació del segle XII, formada
per una torre de planta quadran-
gular, distribuïda internament en
almenys tres espais. En alguns
casos, la torre podia tenir al seu
voltant un recinte de muralles,
tal com trobem a la torre de l’Es-
parra (la Selva).
Un exemple de casa forta que
era una sala és precisament la
Sala (Bages) o la força de Corsa-
vell (Alt Empordà). Una mostra
de sala amb torre és la bonica for-
tificació de Roca-salva (la Selva)
o la de la Farrès (Pla de l’Estany).
La torre de la força de Roca-salva
és circular, la de la Farrès és qua-
drangular. També podem inclou-
re en aquest tipus la fortificació
de Puigbò (Ripollès); tanmateix,
mentre en els casos precedents
la torre s’adossava a la sala, en
aquest cas la torre era albarrana,
situada a uns metres de distància
d’aquesta sala annexa.
El castell del Coll (la Garrot-
xa), la casa forta d’Esparreguera
(Osona), el castell de Llobera a
la Barroca (Garrotxa) o la forti-
ficació de Rocaspana (Noguera)
poden ésser considerades forces
o cases fortes ja força àmplies; de
vegades, fins i tot, ja tenien un
pati al mig. En algun cas, trobem,
en algunes forces o grans cases
fortes, les formes típiques dels
castells tardans, com són tenir
un pati central i quatre torres
d’angle; és així a Bellpuig de
Tortellà (Garrotxa). Per tot això,
de vegades, fins i tot pot ésser
difícil d’establir una diferència
clara entre alguna casa forta i
un castell.
La torre de guaita. Moltes vega-
des, amb una finalitat purament
militar, de defensa, calia que un
castell, un conjunt de castells o
un territori tinguessin una torre
de guaita que permetés de veure
la gent que s’acostava abans que
fossin massa a prop o bé que
facilités la comunicació entre les
diverses fortificacions. Trobem
un possible exemple de torre
de guaita a la torre de la Pobla o
del Fusteret de Súria (Bages) o
a la torre del Cintoi del Vendrell
(Baix Penedès). Són exemples
encara més clars el de la torre
de guaita de Sant Llorenç de la
Muga (Alt Empordà), els de les
torres de la Maçana o de Mada-
loc (Rosselló) o els de les torres
que hi ha a prop del castell de
Castellfollit de Riubregós o del
castell de Castelló de Farfanya
(Noguera). Hem de relacionar
també algunes d’aquestes torres
amb l’existència d’una frontera.
El castell musulmà. Actual-
ment se saben moltes més coses
sobre les fortificacions andalu-
sines que allò que hom sabia fa
uns decennis. No podem negar
la importància que van suposar
les recerques fetes sobre els cas-
tells islàmics del País Valencià i
de les terres veïnes (A. Bazza-
na – P. Cressier – P. Guichard,
Les château ruraux d’al-Anda-
lus. Histoire et archéologie des
husūn du sud-est de l’Espagne,
Madrid, 1988). D’acord amb
el que sabem, podem establir
una diferenciació entre diversos
tipus de fortificacions: les sudes
i els palaus urbans (com els de
Tortosa o Balaguer), els primers
castells (com el del Castelló de
Torreblanca, Noguera), els cas-
tells més tardans (com el de
Torrent, al Baix Cinca), les ràpites
(com la de Balaguer, Noguera),
les torres de guaita o almenares
(talí’a, al-manàra, hirassa), pot-
ser com la de la Força d’Estany
(Noguera) i els burğ(s) o torres
que defensaven les explotacions
rurals poc abans de la conques-
ta comtal (com les d’Algorfa,
Solibernat o els Safranals). Les
dues darreres “torres” han estat
excavades darrerament.
Alguns dels grans castells mu-
sulmans (husūn, plural de hisn)
de la frontera d’al-Andalus tenien
una doble finalitat. D’una banda
havien de servir de lloc de refugi
d’una comunitat. Eren, per tant,
un gran recinte, sovint encim-
bellat, d’una manera semblant
als castella que hem descrit més
amunt. D’altra banda, sembla
que també podien tenir una fun-
ció administrativa o jurisdiccional
sobre un territori, en el qual vivien
un conjunt de comunitats. S’ha
assenyalat que alguns d’aquests
castells corresponen a llocs cen-
trals que fins i tot van mantenir el
nom llatí (o romànic) anterior a la
conquesta islàmica (Montmagas-
tre, Llorenç o Meià). Algunes
d’aquestes fortificacions podien
dur també el nom de qàl’at, com la
de Castelldans (Qàl’at al-Hamīr),
de la qual encara s’han conservat
algunes restes dels seus panys de
paret.
El castell i el seu paisatge
Castell i església. Moltes vegades,
al cim del turó on s’alça el castell
hi ha una església; sovint prop
seu hi ha un poble. Hi ha di-
verses possibles relacions entre
la fortificació i l’edifici religiós.
Una primera possibilitat és que
l’església fos la parròquia del
poble que s’estenia pel vessant
del turó; aleshores l’església solia
ésser a l’extrem del lloc de pobla-
ment, sovint, fins i tot, fora de les
muralles primerenques del lloc
habitat. En podríem esmentar
molts exemples, amb relació a
molts pobles castrals, sobretot de
la Catalunya Nova. Una segona
possibilitat és que l’església fos
la capella del castell. En aquest
segon cas, l’església podia ésser
molt a prop del castell, fins i tot
dins del recinte castral o àdhuc
a l’interior de la torre o edifici
principal. L’església del castell
de Llordà (Pallars Jussà) era
fora del recinte principal, tot i
ésser-hi molt a prop. El castell
de Castelló de Meià (Noguera)
tenia, excepcionalment, la cape-
lla inclosa dins els murs del clos
de muralles. En canvi, la capella
del castell de Viacamp (Baixa
Ribagorça) era situada dins del
mateix edifici, en un pis alt; això
era però molt rar. A Castelló
Sobirà de Sant Miquel de la Vall
trobem les dues realitats: d’una
banda hi ha, a dalt, prop de la
fortificació, la capella del castell,
dedicada a Sant Gervàs, i, de l’al-
tra, a la part baixa del poble, dins
el clos de les muralles pobletanes,
s’alcen les restes de l’església del
vilatge, dedicada a Santa Maria.
Castell i poble. Parlar de la relació
entre castell i poble és parlar del
procés d’encastellament (l’incas-
tellamento que defensava Pierre
Toubert els anys 70 del segle
passat) o dels pobles castrals, els
pobles creats amb relació a un
castell. Fins fa pocs anys, es pen-
sava que els pobles castrals eren
pobles nascuts en el moment de
la feudalització de la societat,
esdevinguda vers l’any 1000 i
tan acuradament estudiada, amb
relació a Catalunya, per Pierre
Bonnassie. Darrerament, algu-
nes excavacions dutes a terme
al nord d’Itàlia han permès de
concloure (treballs de R. Fran-
covich i R. Hodges) que l’origen
de molts d’aquests pobles és molt
més proper a l’inici de l’edat
mitjana i que no tots necessàri-
ament són de cap a l’any 1000.
La majoria dels pobles de la
Catalunya Nova són castrals.
Un percentatge són fruit d’un
trasllat de població (Verdú o la
Curullada); d’altres és possible
que tinguin uns precedents més
antics, en alguns casos fins i tot
anteriors a l’època islàmica. Tam-
bé trobem alguns pobles castrals
a la Catalunya Vella, de vegades
creats de nova planta, com el del
Mallol (Garrotxa), la Roca de Ví-
llec (Cerdanya), la Roca d’Albera
(Rosselló), etc. Molts dels pobles
de la Catalunya Vella nasque-
ren però al voltant de l’església
(pobles de sagrera o de cellera).
Això ha motivat que sovint els
castells restin separats del nucli
de població o de l’hàbitat dispers
en masos.
Castell i terme. La major part dels
castells més importants tenien un
terme. Els castells de la plana de
Vic ja eren castells termenats en
època carolíngia. La majoria dels
castells de les terres de frontera o
marca, entre els comtats catalans
i al-Andalus, també eren castells
termenats. Així al Bages, l’Anoia,
el Penedès, la Segarra, la Nogue-
ra, el Pallars Jussà, etc. Aquests
termes castrals, almenys en una
etapa inicial, solien ésser molt
grans (per exemple, a la plana
de Vic) i amb el temps tendiren
a ésser més reduïts (per exemple,
a la Segarra). També cal tenir
present el procés de reducció
progressiva de la mida dels ter-
mes castrals més primerencs,
fruit d’un procés de fragmentació
provocat per l’aparició de noves
fortificacions. Els termes castrals
del Penedès amb el temps es
fragmentarem, de la mateixa
manera que s’esdevingué amb
els del Pallars Jussà per exemple.
Estudiar els termes d’un territori
(castrals, parroquials o poble-
tans) ens permet d’entendre
moltes coses sobre l’evolució de
la història d’aquest territori, tal
com vaig intentar de demostrar
a Els orígens medievals del pai-
satge català (Barcelona, 2004).
Conclusions
Amb aquestes pàgines he cridat
l’atenció sobre diversos aspectes:
• En primer lloc, sobre el fet que
el castell forma part del paisatge
històric de qualsevol contrada.
És un element més del territori
en època medieval. A més, hem
de relacionar constantment el
castell amb el poble, l’esglé-
sia, el terme, uns camins, etc.
• En segon lloc, sobre les carac-
terístiques més importants de
les fortificacions catalanes de
l’edat mitjana, sobre els trets ca-
racterístics que han de permetre
d’entendre-les, de classificar-les i
de datar-les. Convé de saber, per
exemple, que les portes de les
torres solien ésser a uns metres
del terra o que, al segle X, ja es
feien cadafals de fusta, però que
els matacans d’obra i, sobretot,
les corseres foren construïdes en
un moment ja força més tardà.
• En tercer lloc, sobre l’origina-
litat dels castells catalans, d’una
manera especial dels castells de
l’alta edat mitjana. És important
d’assenyalar el fet diferencial dels
castells catalans, sobretot dels
altmedievals. Als segles IX, X i XI,
l’existència d’una frontera que
dividia uns comtats d’uns territo-
ris islàmics féu que trobem, molt
abans que en altres països euro-
peus, certs tipus de fortificacions,
com poden ésser les torres de
planta rodona i d’obra, els castells
quadrangulars amb pati central,
les bestorres de flanqueig, etc.
• En darrer lloc, també cal as-
senyalar les relacions estretes
que hom descobreix entre les
característiques dels castells
catalans de la fi de l’edat mit-
jana i les característiques de
les fortificacions que hi havia
a la resta d’Europa occidental
en aquesta època més tardana.
Bibliografia bàsica
Actes del Congrés Els castells medievals
a la Mediterrània nord-occidental,
Museu Etnològic del Montseny,
Arbúcies, 2003.
Bolòs, J.: “Els castells medievals a
Catalunya”, L’arquitectura mili-
tar medieval, Jornades d’Història i
Arqueologia Medieval del Maresme,
Mataró, 2000, pàgs. 11-23.
Bolòs, J.: “Els castells medievals
catalans”, Finestrelles, 6, 1994,
pàgs. 71-96.
Bolòs, J.: “L’arquitectura civil i mi-
litar i l’arqueologia”, Catalunya
Romànica, vol. 27, Enciclopèdia
Catalana, Barcelona, 1998, pàgs.
19-62.
Bolòs, J.: Castells de la Catalunya central,
Fundació Caixa Manresa – Angle
Editorial, Manresa, 1997.
Cabestany, J.F. – Bertran, P. – Riu,
M et alii, El castell de Mataplana.
L’evolució d’una fortificació senyo-
rial (s. XI-XV) (Gombrèn, Ripollès),
Barcelona, 1994.
Els castells catalans, 6 volums, Rafael
Dalmau editor, Barcelona 1967-
1979.
Debord, A.: Aristocratie et pouvoir. Le
rôle du château dans la France mé-
diévale, Picard, París, 2000.
Kenyon, J. R.: Medieval Fortifications,
Leicester University Press, Leices-
ter i Londres, 1990.
Monreal, L. – Riquer, M. de: Els castells
medievals de Catalunya, 3 volums,
Barcelona 1955-1965.
Pounds, N. J. G.: The medieval castle in
England and Wales. A social and poli-
tical history, Cambridge University
Press, Cambridge, 1990.
Riu, M. (ed.): Castells, guaites, torres
i fortaleses de la Catalunya medi-
eval, annex 3 d’Acta Historica
et Archaeologica Mediaevalia,
Barcelona 1986-87.
Vigué, J. – Pladevall, A. (dirs.):
Catalunya Romànica, 27 volums,
Enciclopèdia Catalana, Barcelona,
1984-1998.
Jordi Bolós Masclans
L ’ E R O L 17